La manufactura de la pell

La manufactura de la pell esdevingué a Catalunya força important; si més no a la baixa edat mitjana, fou una de les indústries més sobresortints –després del tèxtil–, tant pel nombre de treballadors implicats com pel volum de producció i el capital mobilitzat, tot i seguir funcionant amb una tècnica poc desenvolupada, heretada d’èpoques anteriors, i amb a penes innovacions. En tot cas, l’expansió d’aquesta indústria no es pot dissociar de la importància que se li reconeix als altres territoris i ciutats de la Corona d’Aragó, especialment a València i Saragossa, que en bona mesura aprofitaren la tradició mudèjar.

En el treball de la pell hi ha, d’antuvi, diversos oficis que cal tenir en compte, des de les denominacions genèriques fins a d’altres altament especialitzades: entre les primeres, hi ha els pellissers (o pellaires), cuireters i adobers, termes que pràcticament es poden considerar com a sinònims. Altres denominacions sorgides més tard es referien a formes d’adobar específiques: aquest és el cas dels aluders (fabricants d’aluda, pell blanca d’origen oví) i dels albadiners (l’albadina era una varietat d’aluda blanca). Alguns, com els pelleters, es dedicaven, més que no pas a la producció, al comerç de pells d’abric.

De fet, els primers menestrals del cuir eren els blanquers i els assaonadors; ambdós oficis intervenien en els processos de preparació del cuir pel que fa a dues operacions cada vegada més diferenciades dins l’ofici. La principal comesa del blanquer era treballar les pells en brut i convertir-les en un producte utilitzable per a la resta d’especialitats de la pell; els assaonadors, en tant que feien l’acabat del producte, ocupaven una posició intermèdia entre els uns i els altres. En la llista d’oficis manufacturers hi havia, naturalment, els sabaters i molts altres menestrals que, en major o menor grau, també necessitaven el cuir per a elaborar articles de diversa mena.

Simplificant, aquesta manufactura comprenia dues operacions essencials: l’adob de les pells, a càrrec dels blanquers, i la fabricació de calçat, a càrrec dels sabaters, principals consumidors de cuirs adobats. Aquests, per a treballar, depenien dels blanquers i els assaonadors, per bé que també podien recórrer al subministrament de pells i cuirs procedents de fora del país; però el desenvolupament i prosperitat dels uns no es va poder fer d’esquena als altres.

En una primera fase, un mateix artesà (blanquer-sabater) assumia l’adob de les pells, que tot seguit utilitzava per a confeccionar els seus articles. Els pellissers, segons és observat per Ramon Llull en el Llibre de contemplació, “han ofici e meester d’ajustar una pell ab altra e de cosir una pell ab altra”; per la seva banda, els sabaters “tiren lo cuir e l’estenen e l’unten, per tal que sia blan; e puixes veem que el tallen e que el cusen”. De fet, a l’època en què Llull escriví això (final del segle XIII) hi havia poca diferenciació d’oficis; per trobar un conjunt de professions perfectament definides, cal esperar a la darreria del segle XV. Amb tot, ja des del final del tres-cents es documenta una major especialització i divisió del treball, amb una creixent diferenciació entre els oficis cuireters pròpiament dits i els oficis manufacturers (o transformadors), entre els quals anà prenent cos una alta diversificació: així doncs, a més dels sabaters hi haurà tapiners (fabricants de calçat per a dones), ataconadors, també anomenats sabaters de vell (especialitzats a adobar i posar tacons a les sabates) i costurers, als quals es donaven a cosir les sabates, a més de bossers, corretgers i tireters (aquests últims feien corretges fines), guanters, beiners/guarnimenters –especialitzats en l’elaboració de beines de dagues o en guarnicions d’espases–, basters/sellers, guadamassilers (els guadamassils eren cuirs pintats o gravats amb dibuixos estampats) i oripellers, dedicats a daurar o platejar les pells, i també pergaminers, relligadors de llibres, etc.

Més enllà dels usos principals relacionats amb el calçat i el vestit –dues manufactures destinades a cobrir necessitats quotidianes–, la pell adobada tenia moltes aplicacions, incloent-hi la confecció d’objectes no merament utilitaris, sinó ornamentals, i en alguns casos valuosos o interessants des del punt de vista artístic; un bon exemple d’això són algunes arquetes medievals que han estat conservades fins a l’actualitat.

Orígens i localitzacions urbanes

Sant Bartomeu (patró dels pelleters), detall d’un muntant del retaule del Sant Esperit pintat per Pere Serra per a la Seu de Manresa. La confraria del Sant Esperit, que agrupava tots els oficis de la pell presents a la ciutat, va contractar aquesta obra el 1393.

BV – ©IAAH/S.Alcolea

Les primeres referències sobre oficis de la pell es remunten als segles XI-XII. El 1079, en una enumeració de menestrals de la ciutat de Barcelona, apareix esmentat un blanquer, a més de tres pellissers i dos sabaters; i un any després es fa referència a “ipsa Sabateria”, situada prop de l’església de Santa Eulàlia del Camp. El 1200, els pellissers, juntament amb altres menestrals de la ciutat, restaren sota la protecció de la monarquia en el privilegi de Pau i Treva que atorgà Pere el Catòlic. Pels volts del 1230, hi havia constituïts dos sectors diferenciats al Mercadal de Vic: la cuireteria i la sabateria. Durant el segle XII, la cuireteria també fou implantada a Manresa i Lleida, en aquest cas ja des de l’inici de la conquesta cristiana de la ciutat; per altra banda, es troben documentats alguns molins blanquers en indrets apartats dels grans centres, com ara Calders (Bages) i Caldes de Montbui (Vallès Oriental), llocs on hi havia aigües termals que podrien haver estat utilitzades en els processos d’adob. A partir del segle XIII, es tenen notícies de pellissers establerts a Banyoles, la Bisbal d’Empordà, Tàrrega, Puigcerdà i Perpinyà. Al segle següent, amb l’increment de la documentació, les notícies relatives a aquesta manufactura són més abundants: a la nòmina anterior, hom hi pot afegir Olot, Reus, Valls, la Seu d’Urgell, Cervera i Vilafranca del Penedès, entre d’altres.

Pel que fa a la procedència dels artesans, una llegenda conservada a Igualada apunta a un hipotètic establiment en aquesta vila d’un jueu convers vingut directament de Terra Santa com a introductor de tècniques d’adob més avançades, història que podria tenir un fons de veritat en l’adopció de tècniques orientals o andalusines (quant a la fabricació de cordovans i marroquins); en els casos documentats, com ara Lleida, els primers artesans procedien del Llenguadoc o d’altres zones situades més enllà dels Pirineus; això, però, no anul·la el més que possible llegat mudèjar, força més evident en el cas de Tortosa, on encara al principi del segle XIV hi ha constància d’adoberies regentades per sarraïns. A la mateixa època, a la Seu d’Urgell hi havia alguns pelleters procedents de l’altra banda de la serralada. Vinguessin d’on vinguessin, i com en qualsevol altra pràctica artesanal, era imprescindible ensenyar l’ofici als joves aprenents. A Alcover es registra el que pot ser un dels contractes d’aprenentatge més antics que es coneixen, ja que data del 1229, i és referit a l’ofici de sabateria, bo i establint una durada de vuit anys. Pel que se sap d’èpoques posteriors, el temps d’aprenentatge acostumà a ser de tres, quatre o cinc anys, després del qual s’accedia a la condició de fadrí.

Els obradors o tallers eren petites empreses familiars on treballava la família del mestre, algun oficial o assalariat i algun aprenent, que era vestit i alimentat pel mateix mestre, a més de mà d’obra servil. És clar que no tots els artesans posseïen obrador propi i a alguns els calia llogar-ne per a poder exercir la seva professió. L’establiment d’artesans i, en particular, d’artesans de la pell, fou fomentat per les autoritats locals, els consells municipals, mitjançant la concessió de franqueses fiscals –exempcions d’impostos vàlides, generalment, per deu anys– o d’altres tipus d’ajudes; a Valls, per exemple, durant el període 1388-1456 se’n concediren a quatre sabaters, un blanquer i un assaonador.

Arribats al segle XV, la manufactura de la pell es trobava dispersa per tota la geografia catalana, i així es mantigué durant tota l’època prèvia a l’era industrial. Diversos factors poden explicar aquest fet: la simplicitat tecnològica que caracteritzava a tot arreu el procés d’adob o la facilitat a l’hora de proveir-se de les matèries primeres, i també, potser, perquè es tracta d’una indústria orientada a donar satisfacció, per damunt de tot, a la demanda interna: els mercats locals i comarcals. Malgrat tot, algunes localitats esdevingueren, al final de l’edat mitjana, principals centres productors, com ara, en primer lloc, Barcelona, Lleida, Vic, Girona, Manresa, etc, a banda d’altres poblacions que, segons sembla, començaren a despuntar més tardanament.

Les adoberies de Tortosa el 1563, segons un dibuix d’Antoon van den Wijngaerde. Tradicionalment, la indústria de la pell tortosina havia estat instal·lada intramurs, al sector de la plaça de l’Assoc, però al segle XVI s’havia desplaçat extramurs, davant el portal de Vimpeçol.

©Österreichische Nationalbibliothek

Els artesans de la pell eren especialment nombrosos en alguns dels centres esmentats, segons es pot deduir a partir de les fonts de tipus fiscal o d’altra mena. A Vic (final del segle XIV) hi havia entre seixanta i setanta sabaters, però es creu que el nombre de famílies dedicades al ram de la pell devia ser molt més elevat, fins al punt de constituir una quarta part dels caps de família de la ciutat. A Girona, per la mateixa època, 1388, es comptabilitzen 73 sabaters, 23 blanquers, 20 albadiners, 18 assaonadors, 17 bossers, 13 pellissers i 3 basters, un total de 180 menestrals (el 13% de la població fiscal). Posteriorment, 1462, el nombre de menestrals del cuir apareix reduït a 123, distribuïts de la manera següent: 41 sabaters, 38 blanquers, 12 assaonadors, 8 albadiners, 7 basters, 5 bossers, 4 corretgers, 3 pellissers, 3 ataconadors, 1 guanter i 1 tapiner. A Tarragona, el 1428, hom troba anotats, pel que respecta al ram de la pell, els oficis següents: 13 sabaters, 2 assaonadors –un d’ells localitzat a la zona dita “Cuyrateria”–, 1 bosser i 3 basters o albarders (junts no assoleixen el 3% dels contribuents); el 1524 hi havia 17 mestres “tenint botigua y obradors del dit offici de çabatés”. A Cervera, el nombre de sabaters no sembla que passés de la desena, almenys durant el segle XIV, però eren més que els pellissers, cuireters, blanquers i assaonadors, entre d’altres oficis comptabilitzats. En canvi, es considera que a Lleida hi treballaven més de mil artesans de la pell, una xifra que resulta del tot inacceptable per exagerada, tot i que sembla fora de dubte que es tractava d’una manufactura força expandida en aquella ciutat.

A priori, on sembla que havia d’existir una major concentració de menestrals és a Barcelona: a mitjan segle XV, es comptabilitzen, aproximadament, 66 mestres sabaters (anteriorment, el 1378, n’hi havia més d’un centenar), a més de 41 pellissers, 39 assaonadors i 30 blanquers. El 1516 hi ha registrats 72 sabaters i un nombre similar de pellaires i assaonadors.

En el cas de Manresa, hom pot seguir l’evolució que experimentà el sector al llarg del segle XV gràcies, primordialment, als diversos “manifests” conservats: així, en 1408-11 hi havia registrats 97 sabaters, 29 cuireters, 12 assaonadors, 12 blanquers, 3 pellissers, 2 basters i 1 pergaminer, un total de 156 menestrals, que constitueixen gairebé el 26% del total de caps de casa de la ciutat; en els posteriors manifests, el nombre de menestrals d’aquest sector anà disminuint, cosa que es percep sobretot després de la guerra civil de 1462-72, i especialment pel que fa a alguns oficis (cal remarcar la dràstica minva de sabaters, dels quals ja només se’n registren 21 en 1490-93, i de cuireters, només un!), tot i que el nombre d’assaonadors i blanquers es mantingué, per aquelles dates, bastant estable: 14 assaonadors i 9 blanquers. Correlativament, el nombre d’adoberies o obradors de cuireters experimentà una davallada: hom passa de declarar-ne 34 al principi del segle a només 8 al final del mateix segle. Així, si durant la primera meitat del XV, el sector de la pell es postula com la principal activitat manufacturera de la ciutat, cosa que també es tradueix en el fet de constituir el grup menestral que major riquesa declara (21% del total) i al fet que alguns cuireters figuressin entre les fortunes més grans que s’hi registren, al final d’aquella centúria aquest sector havia deixat de tenir la primacia en benefici del tèxtil.

Entrant al segle XVI, altres centres començaren a despuntar, com és el cas de Vilafranca del Penedès, segons es desprèn de les dades del fogatjament del 1553 (37 menestrals del cuir), o el cas de Reus (32 assaonadors i 11 sabaters registrats en el llibre d’estimes del 1541); a Valls es compten més d’una vintena de blanquers a partir de mitjan segle XVI. Però encara havia de passar bastant de temps perquè es posés fi a la dispersió geogràfica d’aquesta indústria, que posteriorment passà a concentrar-se en unes poques poblacions.

A l’època estudiada, el treball del cuir solia ser la segona activitat econòmica més important, després del tèxtil. A diferència, però, del que succeeix en el ram del tèxtil, no es detecta gaire presència femenina en el treball de la pell, i únicament en els oficis transformadors: a Girona hi ha constància, el 1388, d’una sabatera i dues costureres, però podria tractar-se de continuadores de la feina dels seus marits difunts. A Tarragona (1524), a les vídues dels sabaters no els era permès de mantenir la botiga durant més d’un any, en el cas de no tenir fills que poguessin continuar l’ofici.

El treball realitzat a les blanqueries era bastant dur, a més de poc saludable. Amb tot, podia constituir una feina de caràcter estacional i a temps parcial, en molts casos associada amb activitats agrícoles; per exemple, a Igualada hi havia, a la dècada de 1440, un cuireter que també era filador i pagès.

L’establiment dels oficis de la pell ha deixat empremtes en la toponímia urbanística de cada població: a Vic, el carrer dels Aluders, el dels Corretgers i el de les Adoberies; a Igualada, el carrer (i portal) dels Blanquers i la placeta del Tany; a Tarragona, el carrer de les Cuireteries i de la Sabateria; però, on es troba una major varietat de topònims és a Lleida, amb els carrers que antany foren anomenats de l’Aluderia, Blanqueria, Adoberies, Clot d’Assaonadors, Pelleteria, Sabateria Vella, Sabateria Blanca, Corretgeria, etc, la majoria situats a la zona baixa de la ciutat. El 1382 el barri cuireter apareix diferenciat en dues zones: Aluderia Vella i Aluderia Nova, cosa que sembla denotar una expansió de l’ofici respecte a la seva situació primitiva. A Tortosa, el sector adober estava localitzat a la plaça de l’Assoc, al nord de la ciutat. A Barcelona hi havia el barri anomenat de la Pellisseria, amb els carrers dels Blanquers i dels Assaonadors, pròxims a l’actual carrer de la Princesa. Tampoc no solen faltar carrers dedicats a algun dels sants patrons que presidien les confraries dels oficis de la pell: no endebades, a Igualada, el carrer de Sant Bartomeu era a prop de la mencionada placeta del Tany.

El bon funcionament d’aquesta manufactura requeria tenir a l’abast aigua abundant, per això la instal·lació preferent de les adoberies (blanqueries, teneries, calcineries...) en zones properes als cursos d’aigua, fonts, recs o sèquies: els blanquers de Banyoles utilitzaven l’aigua que discorria per les sèquies del Terri, afluent del Ter, com també la del seu famós estany; a Perpinyà, aquestes instal·lacions estaven situades al raval de Sant Mateu, per on passava la sèquia de la Vila; a Vic hi havia les Clotes, zona extramurs compresa entre el raval de Santa Eulàlia i el Meder, on al segle XIII ja hi ha documentats diversos calciners; a Igualada, s’emplaçaven vora el rec que provenia de l’Anoia. A Barcelona, les blanqueries passaren a instal·lar-se –des de mitjan segle XIII– a la vora del Rec Comtal, en el seu tram final, en reaprofitar els cabals prèviament utilitzats per altres oficis (tintorers, paraires); al barri de la Ribera s’anaren configurant dues àrees de treball diferenciades entre els blanquers, per un costat, i els assaonadors, per l’altre. A Reus, des de la segona meitat del segle XV, es començaren a instal·lar adoberies prop de la Font Vella, extramurs. A la vila de Cardona, s’al·ludeix a una adoberia situada a les ribes del Cardener (final del segle XV). A Tàrrega, el jaciment del Molí del Codina, on s’han localitzat les restes d’una adoberia del segle XVI, es troba situat a la vora de l’Ondara. Malgrat tot, aquesta manufactura s’implantà fins i tot en llocs on hi havia poca disponibilitat d’aigua.

El treball del cuir: primeres matèries i sistema d’adob

Al llarg dels segles, i fins a la implantació de la indústria moderna, la manufactura de la pell es caracteritzà per una permanència de les tècniques tradicionals i una escassa exigència tecnològica. Així, els mètodes d’adobar pells romangueren pràcticament inalterats durant els segles medievals i moderns, abans de la mecanització de la indústria.

Des d’antic, l’objectiu de base de tot tractament de la pell era aconseguir un material imputrescible –a base de sotmetre la pell a successius processos de neteja, eliminant-ne la carnassa o els teixits que tenia adherits– i de gran durada, amb vista a obtenir un producte suficientment flexible i impermeable per a ser utilitzat per a diferents usos. Per a això, s’empraven productes minerals, com l’alum de roca o la calç, i diversos productes vegetals rics en àcid tànnic, com ara el roldor, el sumac o les escorces de pi, alzina o d’altres arbres, a més de l’alum orgànic (excrements d’animals). I mentre alguns d’aquests productes s’havien d’importar de fora el Principat (l’alum mineral provenia de la Mediterrània oriental i, a partir del segle XV, d’Itàlia), d’altres eren fàcils d’obtenir en zones properes a cada localitat. Prop dels nuclis adobers, solia haver-hi forns per a la fabricació de calç. El roldor, d’altra banda, era un arbust que es podia trobar fàcilment en el medi natural, tot i que també era conreat: per exemple, a Reus (mitjan segle XV) es registra la presència de roldorars en més d’un centenar de parcel·les del seu terme, generalment associat amb altres cultius (oliverars). Aquest arbust es tallava al maig, en plena floració, o quan ja tenia el fruit (setembre), es lligava en feixos i es deixava assecar, després es batia a l’era per separar les fulles i flors dels branquillons, i aquesta barreja, com també l’escorça, es passava per un molí abans de la seva utilització en els processos d’adoberia. Depenent del moment en què es recol·lectava, les pells tractades podien adquirir un color més clar o més fosc.

Quant als tipus de pells emprades, en destaquen les bovines (pells grosses de vaques) i les ovines (moltó o boc, cabrits o anyells), per bé que hom podia utilitzar-ne de molts altres tipus, àdhuc les d’alguns animals exòtics, com els camells. Algunes pells adobades adquiriren gran renom, com els cordovans, que eren pells de cabra tractades amb sumac, que s’empraven per a fabricar sabates i guants i en el recobriment d’arquetes, estoigs i altres articles. Quant a l’origen dels cuirs en brut, en part procedien de fora el Principat (Aragó, València, Andalusia, nord d’Àfrica, Sardenya, entre altres indrets, i de llocs més allunyats) i en part de la pròpia cabana del país, és a dir, dels animals que eren sacrificats als escorxadors que hi havia en tota localitat d’una certa entitat. Concernia als blanquers de tenir sota el seu control el mercat de compra de la pell en brut, si calia mantenint corresponsals en els llocs de proveïment. Una norma barcelonina obligava els blanquers de la ciutat a distribuir una part de les pells comprades entre els altres mestres de l’ofici, cosa que en principi havia de servir per a limitar la competència i per a donar feina a tothom. Això no obstant, per tal d’eludir el sistema de distribució de les pells, alguns blanquers optaren per fer tractes fora de la ciutat. A la mateixa Ciutat Comtal s’hi establiren mercaders llombards, que, entre altres coses, es dedicaren a la importació de pells.

En el treball de la pell cal distingir dues fases successives: una de preliminar o preparatòria i l’adobatge pròpiament dit. Les primeres operacions s’anomenaven de ribera, en tant que eren realitzades a la vora dels rius o d’altres cursos d’aigua, a l’aire lliure o en patis annexos a les adoberies. Les pells eren posades en remull en grans dipòsits (clots o clotes) amb aigua impregnada de substàncies tànniques. Aquests dipòsits eren excavats a terra –per afavorir la canalització de les aigües a l’interior dels clots– i revestits de morter de calç o de rajola per tal d’obtenir-ne la impermeabilització. Una vegada ben estovades, les pells eren extretes i posades en un altre bany anomenat calciner, que, com el nom indica, contenia calç. Precisament, el nom de blanquer es creu que devia provenir de les estances, que es tenyien de blanc a causa de la utilització d’aquest producte, tot i que també es podria relacionar amb l’adob en blanc o confecció de pells molt clares per l’aplicació de substàncies tànniques febles, com el roldor. Ambdues operacions –remullar i encalcinar– eren prèvies a la depilació: per això es posava el cuir sobre una post de fusta, on es rascava amb una mena de ganiveta corba, anomenada “ferro de pelar”. Per a treure els fragments de carn i greix, s’utilitzava el “ferro d’escarnar”. En darrer lloc, es procedia a l’alumat, consistent a posar el cuir en un bany d’aigua que contenia excrements d’animals (colomassa o gallinassa) per tal de netejar-lo de qualsevol residu de calç.

La segona fase tenia lloc dins les dependències de l’adoberia, és a dir, en un lloc tancat. La primera operació de l’adob pròpiament dit s’anomenava reforç i consistia a posar les pells novament en remull, aquesta vegada en aigua que contenia roldor triturat. Passats uns quants dies, s’extreien els cuiros i es cosien en forma de bot. Aquests bots de pell, plens d’escorça de pi mòlta, es posaven en altres dipòsits o naus, que eren omplerts amb aigua barrejada de substàncies tànniques, amb la qual cosa se sotmetia el cuir a un doble bany: intern i extern. Al cap d’uns quants mesos, s’agafaven les pells, que podien ser partides en dos per tal d’obtenir dimensions més manejables, i es posaven a assecar als estenedors. Tal com està documentat a Vic, Igualada, Reus i en altres indrets, se solien utilitzar els llenços exteriors de les muralles –els encarats a migdia– o algunes zones adjacents per a penjar-hi les pells, en espais delimitats o autoritzats pels oficials corresponents (mostassafs).

L’holocaust i l’assassinat d’Abel i els treballs d’Adam i Eva, taula del retaule major de l’església parroquial de Guimerà (Urgell). Va ser pintat pel mestre Ramon de Mur poc abans del 1412.

©Museu Episcopal de Vic – J.M.Díaz

Posteriorment, es procedia a l’allisament de les pells damunt d’uns grans taulells utilitzant eines de coure (merlets i boixetes), a fi i efecte d’eliminar-ne totes les arrugues i deixar-les el màxim de planes. Per acabar, es procedia a saginar les pells, és a dir, a untar-les amb sagí (sèu) o amb alguna altra mena de greix a fi de donar flexibilitat al cuir. Aquesta darrera operació –de greixatge– corresponia a l’ofici d’assaonador. Finalment, es portava a terme el cilindrat, a còpia de sotmetre el cuir a una forta pressió per mitjà d’una gran pedra cilíndrica moguda a força de braços. D’aquesta manera, la pell quedava allisada i planxada, apta per a ser manufacturada. Tot plegat requeria un temps considerable –en principi més d’un any–, des que entrava la pell en brut a l’adoberia fins que en sortia completament afaiçonada.

En els inventaris d’adoberies sol fer-se referència a alguns dels elements utilitzats en els processos descrits, com ara clots, calciners, nocs o naus (basses) i altres “paraments” d’adoberia que ja no es precisen. Aquests obradors estaven situats a la planta baixa dels edificis, ja que els pisos alts eren destinats a l’habitatge familiar de l’adober. La utilització de les estances superiors per a assecar les pells és un element incorporat en època més moderna. Com ja s’ha dit, els processos preliminars es realitzaven a l’aire lliure, en patis annexos a aquells edificis. I, perquè tot funcionés adequadament, calia tenir garantida la conducció d’aigua cap als diferents tipus de basses.

Merlet de bronze i ferro de pelar, eines trobades al Molí del Codina (segles XVI-XVII)

Museu Comarcal de l’Urgell, Tàrrega / Arqueocat S.L. – O.Saula

1. Calciners i alum; 2. Magatzem; 3. L’adob; 4. Zona de treball; 5. El tenyit; 6. El remull. L’adoberia excavada en el jaciment del Molí del Codina, a Tàrrega (segles XVI-XVII), amb indicació de les diferents zones de treball.

X. Sanahuja

L’excavació realitzada al Molí del Codina (Tàrrega) mostra una adoberia compartimentada en diverses zones de treball, totes emplaçades a l’interior d’un edifici de planta rectangular: a un costat hi havia els calciners i l’alum, zona configurada per una sèrie de piques adossades a la paret; la zona central era de paviment enllosat amb un cert pendent, i segurament s’hi devien pelar i descarnar les pells; l’adob es feia als clots situats en una altra àrea d’aquell recinte. Així mateix, també es detecta una zona destinada a la preparació dels tints i al tenyit de les pells. L’edifici hi tenia adossat un magatzem, que devia servir per a guardar-hi les pells o altres productes utilitzats en els processos de l’adob. Entre les restes materials trobades en aquest jaciment figuren diverses eines, com ara un ferro de pelar, un ferro d’escarnar, tisores, ganivets i claus, i algun objecte de bronze, com també diversos materials de ceràmica i pedra.

També per mitjà d’alguns inventaris confegits en dues blanqueries de Reus (primera meitat del segle XVI) hom pot fer una idea del que hi havia al seu interior; així, pel que fa a les eines de l’ofici s’hi esmenten tisores d’“escoturar cuyram”, maces de picar roldor, pics usats per a picar sèu, boixetes, peses, gavinetes, cubells, calderetes, perolets per a fondre sagí, etc, també penjadores i ganxos de ferro per a penjar-hi les pells; pel que fa als mobles: cavalls de fusta per a descarnar les pells, posts, taulells d’assaonar, i bótes per a guardar el sèu picat, i pel que fa a materials d’estoc o en procés de confecció, hi apareixen: cordovans, boquines, corpots, pells de moltó, de cabra i de cabrit, entre d’altres.

L’activitat dels adobers, malgrat que generalment es duia a terme fora dels recintes urbans, comportava molèsties als veïns, o a altres menestrals, a causa dels abocaments de substàncies tànniques (roldonisses) i les deixalles dels processos d’adobament (pèl, carnasses, greix, retalls de pell, etc), que contaminaven les aigües, a banda de les males olors que generaven. Això feu que alguns recs esdevinguessin de facto clavegueres. A l’època sovintegen les disposicions municipals que intentaven pal·liar l’impacte d’aquestes molèsties, però les queixes sovintejaven, com també els plets endegats contra els adobers.

La comercialització de la producció i la fiscalitat

La indústria del cuir satisfeia una forta demanda interior i una altra d’estrangera prou important i de la qual hom té més informació.

A Vic, ja al segle XIII, es tenen notícies de l’enviament de cuirs al nord d’Àfrica (Egipte, Tunis i el Marroc) o a altres llocs de la Península i d’Europa, com ara els cordovans que eren exportats a Flandes, França i Alemanya. Es tractava d’articles de pelleteria cars, minoritaris o de luxe, però el seu alt preu, precisament, devia servir per a estimular-ne la producció.

Els articles de pell fabricats a Lleida (cordovans, marroquins) assoliren una gran reputació a l’època, i foren comercialitzats no sols als territoris de la Corona d’Aragó, sinó també a les fires de la Xampanya o als grans centres de consum de la península Itàlica, com ara Florència. A Cervera, les produccions d’aluda fins i tot s’exportaren, des del segle XIV, a Sicília. Al segle XV, el regne de Nàpols, juntament amb les illes de Sicília i Sardenya, s’havien constituït en els principals centres d’exportació dels adobats catalans. I, malgrat les creixents dificultats dels intercanvis a la Mediterrània i l’inici de la decadència del comerç català, la política proteccionista del rei Ferran el Catòlic permeté preservar les exportacions als mercats italians.

Fins, al segle XV, doncs, els cuirs constituïren una de les principals matèries d’exportació catalanes, cosa que serví per a compensar la importació de grans quantitats de cuir en brut i equilibrar la balança comercial. Però més que no pas els cuirs treballats, d’escàs valor afegit, eren els productes manufacturats (sabates, cinturons, corretges, guants, bosses, selles, etc) els que reportaven beneficis comercials més grans.

La forma habitual de comerç era per mitjà de la comanda, en viatges d’anada i tornada: es portaven mercaderies al port de destinació i s’hi carregaven primeres matèries per al viatge de retorn. Amb el temps, però, esdevingué habitual la creació de societats de més llarga durada, amb participació, igualment, de capitals aportats entre dues o més persones, com la creada el 1316, per a temps indefinit, entre Jaume Domènec, pelleter de la Seu d’Urgell, i Guillem Rotger, també pelleter, d’Orlhac, per vendre garnatxes (vestits llargs de pell), sèu i pellisseria a Tolosa de Llenguadoc o en altres llocs, amb repartiment dels guanys a mitges.

La Barcelona del segle XV proporciona molts més exemples del ventall d’activitats i negocis que portaven a terme alguns menestrals del ram de la pell: és destacable el cas de l’assaonador Joan Gregori, el qual venia cuirs a crèdit a altres menestrals i invertia sumes elevades en societats per al treball i el comerç dels cuirs. Aquests menestrals enriquits, i independents financerament, es convertiren en una mena d’empresaris industrials que donaven treball a d’altres. Destaca, igualment, el cas del sabater vigatà Jaume Marc, que de simple artesà passà a exercir com a comerciant i importador de pells i cuirs, fet que li suposà deixar l’ofici de banda. Els Marc tenien, al final del segle XIV, una cinquantena de clients o compradors de cuirs. Però, així com alguns menestrals del cuir prosperaren fins a constituir importants fortunes, la majoria d’ells seguiren tenint una vida modesta.

La indústria del cuir havia de satisfer una demanda interior no menys important, almenys a partir de l’expansió trescentista del comerç. Com ja s’ha dit, una part de la producció anava destinada als oficis manufacturers, en tant que productors d’objectes de cuir. Els sabaters, com altres menestrals transformadors, eren propietaris d’obradors –mig taller, mig botiga–, on venien els productes que hi fabricaven (“que sabater ne tapiner no pot obrar sinó en casa pròpia”, indica una ordinació barcelonina del 1425), o bé posseïen taules –punts específics de venda– a les places i als mercadals –a canvi de satisfer un cànon anual a l’autoritat que exercia el control dels espais públics–, on oferien els seus articles a la concurrència. A Cervera, per exemple, els cuireters estaven obligats a vendre els dijous a la plaça de Sant Cristòfol i els dissabtes –dies de mercat– a la Plaça Major, i la resta de dies ho podien fer als propis domicilis.

Un cop més, els inventaris ofereixen una imatge interior dels obradors. En el realitzat el 1471 a la casa d’un sabater difunt, de Reus, figuraven, d’una banda, estocs de primeres matèries (cordovans, aludes blanques, pells de moltó i cuirs de bou), i, de l’altra, estocs de productes manufacturats de diferent mena: sabates amb sivelles, sabates de dona d’un botó o bé escotades amb dues soles i orlades amb oripell, estivals, sabates petites i mitjanetes, etc, a més de “traces” de pells (formes). També es fa referència al mobiliari del taller, com ara un “banch de çabater apte per tenir çabates”, eines de l’ofici (tisores, coltell) i materials diversos, com ara fil d’empalomar i molt de cànem, perquè, segons sembla, també s’hi confeccionaven espardenyes. En un altre inventari post mortem, en aquest cas pertanyent a un sabater barceloní del 1485, a banda de l’estoc, s’hi fa menció d’una major varietat d’eines, concretament tres coltells, cinc ferros, tres raspes, dos trinxets, dues estisores i dues alenes, a més d’un peu de tallar amb una post i formes per a fer sabates i tapins.

Els tapins eren una mena de sandàlia de tela, amb una sola de suro i cuir, més elevada que la sabata, que es portava damunt d’unes mitges o sabates de pell fina, com un segon calçat. Els estivals, per la seva banda, tenien forma de botí i cobrien mitja cama. També hi havia els borseguins, que també eren sabates altes, però cordades per davant amb cordons. I encara, un tipus de calçat rústec, les avarques, amb sola de cuir i corretges per a lligar el turmell. Una ordinació de la Diputació del General del 1481 enumera el calçat de cuir que devia ser més corrent a l’època: “sabates, empen[y]es, borseguins, estivals, avarques e tota e qualsevol obra feta de cuyram”. Hi havia calçat diferenciat segons l’època de l’any (d’estiu o d’hivern); i, segons el tipus de client, hom sol fer distinció entre calçat d’home, de dona –fins i tot de monja– o d’infant. També hi havia un mercat de calçat vell o reciclat, atès que no tothom tenia suficient poder adquisitiu, en una època, a més, en què la majoria de la població, que era pagesa, amb prou feines devia anar calçada, si no era amb espardenyes de cànem.

La producció i comercialització, tant de les pells en brut com dels cuirs treballats i manufacturats, eren gravades amb diferents impostos, i en primera instància per les lleudes, que eren imposades sobre la venda i circulació de mercaderies en funció de tarifes establertes per unitats o segons el pes de cada article. A Vic (segle XIII), aquest impost gravava la venda de pells a la ciutat, però els ciutadans, com solia passar arreu, n’estaven eximits. Així mateix, també hi havia establerts mesuratges o pagaments que calia satisfer per a poder fer servir les mesures del roldor i altres herbes utilitzades en la blanqueria (espígol, llentiscle, fulla de cànem...), impost que només pagaven els venedors d’aquestes plantes, si més no en el cas de Barcelona. El 1267 els blanquers barcelonins pogueren disposar de mesures per a ús intern. Alguns anys abans, els de Banyoles havien obtingut del senyor jurisdiccional de la vila –l’abat del monestir de Sant Esteve– el monopoli en l’extracció i el comerç del roldor i del sumac en tota l’àrea d’influència de la població.

Les lleudes seguiren percebent-se en l’àmbit de cada ciutat o vila, segons el que estava estipulat en els lleudaris corresponents. Al segle XV, a Barcelona, l’anomenada lleuda de Mediona, de percepció compartida amb la monarquia, gravava la compravenda de cada feix de cuir de bou (cada feix contenia deu peces) a raó de 2 sous o bé 12 diners de passatge. Entre les pells, les de més circulació eren les de conill i de cabrit, que eren taxades per centenars, i les de boc i moltó (boquines/moltonines), taxades per dotzenes. Aquesta informació de tipus fiscal ofereix dades sobre el volum de circulació de cada una d’aquestes mercaderies, d’on s’han obtingut xifres prou eloqüents, com ara els gairebé 6 000 cuirs de bou que es comptabilitzen en un sol mes.

A partir del segle XIV, irrompé amb força una nova fiscalitat gestionada pels municipis: les cises o imposicions, impostos indirectes establerts sobre les transaccions, que afectaven també les pells i manufactures corresponents. D’entre les diverses imposicions arrendades a cada localitat, no hi sol faltar alguna més directament relacionada amb el treball de la pell. A Cervera, per exemple, hi havia una imposició dita de la pelleria (i blanqueria), que gravava el cuiram pelós de tot tipus de bèstia, incloent-hi salvatgines (llebres, vairs, esquirols), cobrecossos i mantells de pell, pergamins, aludes i, més en general, qualsevol cuiram pertanyent als pelleters. Hi havia, d’altra banda, la imposició dita de la sabateria i la cuireteria, relacionada amb els respectius oficis de sabater i cuireter, que gravava tot tipus de cuirs (adobat o assaonat), com també les matèries utilitzades en l’adobament de les pells (taní, calç, roldor, etc). A Barcelona hi havia, a més, dues imposicions arrendades separadament: la de la pellisseria i la del cuiram (o de la cuireteria). Aquesta gravava tot tipus de pells, tant si es venien a pes o a ull. A Valls s’arrendava la imposició del cuiram, a la qual havien de contribuir-hi els sabaters i avarquers, i a la qual es transferí, a partir de cert moment, el roldor. En altres localitats, el cuiram, com altres productes relacionats amb el món de l’adoberia, quedaven inclosos dins la imposició més general de les mercaderies.

Arreu, es gravava la lliura de diners de les transaccions corresponents, mitjançant taxes d’un o més diners per lliura, a pagar tant pel venedor com pel comprador. En alguns llocs, com ara Vic, els estrangers i forasters havien de contribuir el doble que els vilatans. A Barcelona la imposició de la pellisseria pràcticament desaparegué durant la segona meitat del segle XIV, a causa, potser, de l’aparició de les generalitats.

Els nous impostos administrats per la tot just creada Diputació del General gravaven les importacions i exportacions de mercaderies (drets d’entrades i eixides). Segons l’estipulat en el moment de la seva implantació (corts de Tortosa del 1365), entre els diferents tipus de mercaderies sotmeses a gravamen hi havia “tota pelliceria crua e adobada” i “tot cuyram adobat e (per) adobar” que sortís fora de Catalunya, com també “tot reudor, sumach e tany”, i es feia pagar, segons el cas, entre el 5% i el 10%, respectivament, del seu valor.

Per acabar, també caldria fer referència a l’aparició, a la mateixa època (segona meitat del segle XIV), de nous impostos directes de percepció municipal –onzens i altres drets afins–, que pretenien gravar els guanys dels menestrals, entre els quals també figuren els d’aquells que treballaven el cuir. Així, per exemple, a Valls, el 1394, es declara que “tot çabater, custurer, blanquer (e) cuyrater que sia de la vila e terme e juredicció de Valls haja et sia tengut de pagar l’onzè a l’onzener de tots guanys que faran així en çabates com en los cuyrams, adoberies o blanquers [...]”, per la qual cosa havia de donar compte, sota jurament, de tots els seus guanys cada vegada que en fos requerit pel collidor de l’impost. Aquest gravamen se sobreposava al de les lleudes i imposicions. Amb tot, els “impostos sobre la renda” tingueren un caràcter transitori i posteriorment deixaren de gravar els guanys artesanals.

Per als menestrals del cuir, el fet de ser contribuents passius no excloïa de poder tenir, al seu torn, una participació activa en el funcionament de la maquinària fiscal; així, hi ha constància de sabaters o blanquers que eren arrendataris d’alguns dels impostos municipals suara referits.

El sistema corporatiu: confraries i vida social

Representació d’una botiga de sabater en l’escena de la trobada entre sant Marc i el sabater Anià. Pertany al retaule que la confraria de sabaters de Barcelona va contractar amb Arnau Bassa vers el 1346-47 per a la seva capella de la catedral. Avui es troba a la Seu de Manresa.

BV – G.Serra

El desenvolupament de la manufactura urbana, en auge a partir dels segles XII-XIII, afavorí l’associacionisme entre els artesans, i donà peu a la creació de corporacions d’ofici eminentment orientades a la defensa dels seus interessos professionals. Coetàniament, es formaren confraries de persones que, sense ser necessàriament de la mateixa professió, compartien uns objectius assistencials o benèfics. De l’auge d’aquest moviment confraternal n’és testimoni la fundació, el 1203, d’un benefici a l’altar de Sant Marc de la catedral de Barcelona pels sabaters (de les dotze persones esmentades, almenys tres eren d’aquest ofici). De fet, entre les confraries de tipus religiós, benèfic i assistencial, les relacionades amb el calçat i l’adoberia van ser de les més primerenques: el 1269 es constituí, a Tàrrega, la confraria dels pellissers, sota l’advocació patronal de la Mare de Déu. La confraria de l’Esperit Sant de Manresa, que agrupava blanquers i assaonadors, és, igualment, una de les més antigues de Catalunya, ja que data del 1282. D’aleshores ençà, es documenten moltes altres associacions d’aquest tipus: a Vilafranca del Penedès es fundà una confraria de cuireters i sabaters a partir del privilegi atorgat per Alfons el Benigne el 1333; a Girona, els blanquers i sabaters tingueren una confraria pròpia des del 1348, i els assaonadors des del 1400; al principi del segle XVI, a la mateixa ciutat hom troba associats menestrals de diverses especialitats: albadiners, guanters, bossers, tireters i corretgers, entre d’altres. A Vic, el 1438 fou atorgat un privilegi de la reina Maria per a l’erecció d’una confraria conjunta dels blanquers, assaonadors, sabaters i cinters, sota l’advocació patronal de sant Francesc i sant Bartomeu, per bé que els sabaters ja en tenien una de pròpia des del final del segle XIV, de la qual formaren part els Marc. Però, una vegada més, on s’observa una major diversitat associativa és a Barcelona, on es registren nombroses confraries relacionades amb els oficis de la pell: a banda de la ja esmentada dels sabaters, dins la qual també s’incloïen els tapiners i els cuireters, es constituïren les dels blanquers, aluders, pellaires i pergaminers (sota l’advocació de sant Agustí); la dels pellissers (sant Bartomeu Apòstol); la dels assaonadors (sant Joan Evangelista); la dels sabaters de vell (sant Crispià), i d’altres, de caràcter mixt, com ara la dels mercers (sant Julià), que incloïa diversos oficis de la pell: guanters, cinters, bossers i corretgers. I mentre algunes confraries, com la dels sabaters, es localitzaven a la seu, les altres s’establiren, almenys en època medieval, a l’església convent de Sant Agustí Vell, prop de la qual hi hagué la casa comuna dels blanquers. Així mateix, la confraria de Sant Marc tingué casa pròpia al carrer de la Corríbia, a tocar de la seu (ara plaça de la Catedral). Algunes d’aquestes confraries agrupaven, com ja s’ha esmentat, persones d’altres professions o dedicacions. La confraria de blanquers estigué formada, al llarg del segle XV, per 352 homes i 138 dones, si bé no tots els registrats exercien oficis de la pell i n’hi havia, d’altra banda, que podien pertànyer a més d’una confraria.

Aquestes agrupacions es regien per normatives on prevalien els aspectes religiosos assistencials, en la mesura que regulaven el repartiment d’almoines o d’altres ajudes als confrares malalts, les vídues i els orfes, incloïen preceptes religiosos i altres disposicions sobre determinats actes comunitaris (en especial, enterraments) i celebracions festives, com ara la del sant patró. I, com en qualsevol confraria, hi havia una caixa o bossa comuna a la qual cada confrare havia d’aportar una quota anual (els blanquers barcelonins, per exemple, hi contribuïen amb un sou), un clavari o tresorer encarregat de la gestió del fons comú, i síndics o altres càrrecs representatius que, al final de l’edat mitjana, passaren a ser escollits per insaculació (a sort). També es feia pagar una taxa d’ingrés o dret d’entrada a la confraria: a Barcelona, per exemple, els blanquers havien de satisfer 4 sous, els pellissers, 5 i els sabaters, 10. A més, calia pagar taxes per a examinar-se, que podien ser força elevades: el 1496, els sabaters barcelonins tenien estipulats 30 sous, i el doble quan es tractava d’estrangers. A causa d’aquestes restriccions, no tothom podia accedir a la condició de mestre.

Aquestes confraries solien tenir al seu càrrec capelles, cosa que implicava realitzar despeses cultuals, incloent-hi el costejament de retaules o d’altres peces artístiques. Algunes contractaren pintors famosos, com per exemple l’encàrrec que feu la confraria de sabaters barcelonins a Bernat Martorell d’un nou retaule de Sant Marc, el 1437, per tal d’ornamentar la nova capella construïda uns quants anys abans, en substitució, però, del que havia obrat Arnau Bassa a mitjan segle XIV. Aquest últim retaule, un cop posat a la venda, fou adquirit pels blanquers de Manresa, que l’instal·laren a la capella de Sant Marc i Santa Bàrbara, vora el Cardener i el Pont Vell (des del 1956, finalitzat el treball de restauració, és en una capella de la Seu). Per la seva banda, Jaume Huguet rebé encàrrecs tant dels blanquers –retaule de Sant Agustí Vell, considerada una de les millors obres de la pintura medieval catalana–, com dels sabaters, per als quals feu un esplèndid frontal d’altar sobre el tema de la flagel·lació, destinat a exhibir-se públicament en determinades festivitats o actes religiosos, i que romangué a la capella que la confraria tenia a la seu fins al principi del segle XIX (actualment es conserva al Musée del Louvre). De fet, la confraria de Sant Marc sembla que fou una de les més riques de Barcelona, i per tant no és estrany que disposés d’una de les capelles més grans de la catedral o que, ja al segle XVI, es fes construir, a l’antic carrer de la Corríbia, un esplèndid edifici renaixentista (ara situat a la plaça de Sant Felip Neri d’ençà del trasllat que se’n va fer arran dels canvis urbanístics duts a terme davant de la catedral). Cada confraria adoptà un emblema. La confraria dels sabaters, per exemple, una sabata, junt a la figura del lleó, representatiu de sant Marc; en altres casos, es representava una pell o alguna de les eines més característiques de l’ofici corresponent.

També és interessant fer referència a les regulacions tècniques o de caràcter professional establertes en el si de les corporacions d’ofici, com per exemple les ordinacions que presentaren els blanquers de Barcelona al rei Jaume I, el 1266, per a la seva aprovació. La regulació de la vida de l’ofici es feu, a partir d’aleshores, entre els mateixos menestrals, l’administració municipal i la reial. Els poders públics exerciren un notable grau d’intervencionisme, fins i tot dirigisme, sobre els oficis, perquè a ells competia aprovar qualsevol nova disposició i vetllar pel seu compliment per mitjà dels mostassafs o d’altres oficials (a canvi també de la percepció de multes i drets fiscals). La monarquia acostumà a concedir “privilegis” a determinades corporacions d’ofici: així, per exemple, el rei Sanç de Mallorca, el 1312, autoritzà els sabaters de Vilafranca de Conflent a designar anualment dos sobreposats, a més de restringir l’exercici de la professió als mestres –és a dir, als artesans més qualificats i solvents–, i de regular el sistema d’aprenentatge; els sabaters de Manresa obtingueren d’Alfons el Benigne, el 1328, la facultat d’elegir anualment, d’entre els membres de l’ofici, quatre cònsols, amb atribucions força àmplies. Per mitjà dels privilegis concedits per la monarquia, hom es proposava incidir en l’organització corporativa dels diferents oficis implicats, com els que reberen el 1394 els pellissers/sabaters de Vic o, alguns anys després (1397 i 1405), els sabaters/cuireters de Barcelona, entre molts altres exemples.

Drap mortuori de vellut de la confraria d’adobers de Vic (segle XV).

©Museu Episcopal de Vic

Cal destacar, així mateix, una creixent conflictivitat entre alguns oficis. Com a exemple es pot fer referència a la competència i antagonisme que hi hagué entre els blanquers i els assaonadors, pel fet que els uns podien envair el camp de treball dels altres i també per la pretensió dels segons d’erigir-se en una categoria superior entre els oficis del cuir. També hi hagué conflictes de competències entre els blanquers i els sabaters, com es fa palès a Vic al segle XV. Però on el grau de conflictivitat assolí cotes més altes fou a Barcelona, com ara les tensions sorgides al final del segle XIV entre els mestres sabaters i els macips costurers per l’intent d’aquests últims de crear una altra confraria, o les posteriors querelles interposades pels sabaters, al final ja del segle XV, contra els ataconadors i els tapiners, les activitats dels quals consideren intrusives. Aquests conflictes mostren que hi havia oficis de primera i de segona. Malgrat tot, continuà el procés de creació de noves confraries, ja fos a partir d’escissions o de reagrupaments (el cas de Vic mostra canvis continus en aquest sentit), mentre creixia la reglamentació que intentava delimitar millor les competències de cada ofici.

Un foli del llibre d’ordinacions de l’ofici dels blanquers de Barcelona que recull l’inici d’unes ordinacions del 1407.

©Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, fons gremial, ms. 35-94

És sobretot al segle XV quan proliferaren les normatives referides als aspectes professionals. Aquestes altres ordinacions s’ocupaven de reglamentar el treball dels menestrals, de la qualitat dels materials i de la persecució del frau, de l’utillatge, de l’aprenentatge i dels exàmens de passantia, entre altres qüestions. Així, per exemple, les ordinacions publicades pels jurats de Reus, el 1492, relatives a les activitats dels blanquers i assaonadors, incidien més que res en la inspecció del treball que havien de dur a terme els “veedors”, els quals posaven a l’article la marca de l’ofici, sense la qual no es podia comercialitzar al Camp de Tarragona; d’altra banda, els preus per assaonar havien de ser els mateixos que els que hi havia establerts a Barcelona; i ningú no podia exercir l’ofici sense haver-se’n examinat abans, pagant el que era acostumat. Les ordinacions publicades el 1524 pels cònsols de la ciutat de Tarragona a instància dels sabaters disposaven, igualment, sobre els exàmens que havien de passar els nous artesans davant els procuradors de la confraria; i una vegada examinats podien ser inscrits en el Llibre dels mestres, a canvi també de satisfer diverses taxes. En aquesta època, començà a ser habitual que cada corporació d’ofici tingués els seus propis llibres gremials per tal de tenir registrats, no sols els noms dels seus afiliats, sinó també per a servir com a memoràndum de tots els afers interns.

No es pot concloure aquesta breu síntesi sobre la manufactura de la pell a Catalunya sense afegir algunes consideracions més relatives a la participació política dels qui exercien aquesta activitat. Una vegada més, es pot fer referència a Jaume Marc de Vic, el qual tingué un paper destacat en els consells de la seva ciutat, en plena sintonia amb el procés d’encimbellament comercial que el portà a enriquir-se. Es tracta, però, d’un cas excepcional, que, en certa manera, comportà renegar de l’ofici com a tal.

La majoria de menestrals del cuir tenien fortunes modestes, per la qual cosa formaven part de les classes mitjanes i del poble menut. Com que eren exclosos de les elits governants, la seva participació en el si del poder municipal fou més aviat limitada i poques vegades arribaren a ocupar càrrecs importants. A Cervera, en un període de més de seixanta anys (1331-95) s’hi registren només set menestrals del ram de la pell exercint com a paers. A més, la representació menestral a les assemblees municipals es reduïa als mestres dels oficis més prestigiosos, com és el cas dels sabaters i els assaonadors. A Barcelona, els sabaters estigueren permanentment representats al Consell de Cent, ja des dels orígens de la institució: n’hi havia cinc a l’assemblea creada per Jaume I el 1258. Al llarg del segle XIV, dins l’estament menestral es troben representats sobretot sabaters, en nombre generalment superior al de pellissers i blanquers. Els assaonadors hi estigueren representats a partir del 1367; després, arran de les reformes introduïdes per Ferran el Catòlic, el 1510, passaren a tenir adjudicats nou escons.

Els sabaters, com altres oficis del cuir, formaren part, majoritàriament, de la Busca, el partit que s’enfrontà amb el patriciat (Biga) en els conflictes socials i polítics que sacsejaren Barcelona a les dècades centrals del segle XV. Com a components de la Busca apareixen documentats set sabaters i disset menestrals d’altres oficis de la pell, fet que contrasta amb el reduït nombre de persones del mateix ram que feien costat a la Biga. El sabater Jaume Perdigó devia tenir un paper destacat en el moviment buscaire, atès que fou detingut, juntament amb altres, i penjat a la forca, quan la Biga recuperà les regnes del poder municipal, coincidint amb l’esclat, el 1462, de la guerra contra Joan II.

Bibliografia consultada

Capmany – Duran i Sanpere, 1944; Vilaseca, 1954; Genís, 1958 i 1959; Tomás, 1964-65; Sans, 1966; Cabestany, 1967; García i Sanz, 1967; Pladevall, 1972; Madurell, 1973a; Bonnassie, 1975; Banks, 1980; Tintó, 1984; Puig, 1990; Torras i Ribé, 1991; Combalia i altres, 1992; Diccionari d’història de Catalunya, 1992; Riera, 1993; García – Muiños, 1994; Salicrú, 1995, pàg. 117-127; Ginebra, 1996; Torras i Serra, 1996; Bonnassie, 1997; Puig, 1997; Ollich i altres, 1999; Badias – Saula, 2000; Falcón, 2001; Badias, Saula, Enrich, Enrich, 2003; Fonoyet, 2004.