La pisa blava

El 1391 la producció de ceràmica a Paterna passava per un moment de crisi. Com a conseqüència d’aquesta circumstància, alguns ceramistes paterners van haver d’emigrar, encara que no se sap, exactament, cap a on es dirigiren (potser a Castella, a Catalunya i a altres viles valencianes). No seria inversemblant, tampoc, que Barcelona hagués estat el lloc de destí final, atesa la importància de la ciutat i la seva antiga tradició terrissaire.

El context històric sembla explicar la hipòtesi de l’inici d’una tímida elaboració de pisa blava a la ciutat de Barcelona cap al final del segle XIV, tot coincidint amb altres ciutats. Per exemple, el 1384 Joan de València fabricà, a França, rajoles blaves per al duc de Berry. A Roma, a la primera meitat del quatre-cents es van elaborar ceràmiques blaves amb motius florals estilitzats, imatges d’aus, perfils masculins i escuts heràldics de les famílies dominants. Paral·lelament, a Orvieto, al principi del segle XV, s’inicià la fabricació de pisa blava amb la intenció d’imitar l’estil “morisc”. També se’n feu a Florència, Faenza, Pesaro, Siena i Viterbo. Això significà la incorporació de noves formes (albarel·los, gerros, gerres de dues nanses, plats escudelles, plats gibrells, etc) i nous motius decoratius. A Faenza es feren peces decorades en blau i manganès durant la segona meitat del segle XIV.

Aquesta producció barcelonina inicial de pisa blava sembla escassa i té perfils i motius decoratius propis de la pisa feta en verd i morat. Entre els exemplars que il·lustren aquesta rara producció destaca un plat sencer decorat amb una flor que formava part de la col·lecció del Museu Episcopal de Vic. També es trobaren peces d’aquest tipus al mas Oliva, a Esparreguera (Telese i Compte, 2002, pàg. 176). Alguns fragments, un dels quals decorat amb branquillons de pi, van aparèixer entre els enderrocs del castell de Mata o de Mataró, que era situat entre aquesta ciutat i la veïna localitat de Sant Andreu de Llavaneres, destruït entre el 1413 i el 1415. Aquests plats blaus tenen la particularitat que no duen vernís al revers, igual que succeeix amb la producció en verd i morat coetània.

Fins aleshores, a Catalunya es desconeixia l’ús del cobalt (safre) per a decorar la ceràmica; en canvi, a Paterna i a Manises ja s’emprava des del segon quart del segle XIV. Ara bé, el fet que tant les formes com les decoracions segueixin els patrons de la pisa autòctona anterior fa dubtar que hi hagi un lligam clar entre aquesta producció blava primerenca de Barcelona i la que es feia a Paterna-Manises (caldria relacionar aquest fenomen amb un de més gran abast que abraçaria també altres centres productors).

Ja entrat el segle XV s’inicià, en algunes ciutats catalanes, l’elaboració de pisa amb motius decoratius inspirats en la producció més senzilla sortida dels obradors de Paterna i de Manises. Les característiques d’aquesta nova producció són l’elaboració de noves formes ceràmiques, de perfils relacionats amb la producció valenciana; l’ús del manganès, primer, i del cobalt, més tard, per a fer les decoracions; l’aplicació de vernís estannífer en el revers d’algunes peces, començant per les escudelles i seguint, més tard, amb els plats i altres formes, i els motius decoratius (alàfies, radis epicèntrics, flors estilitzades), sense cap lligam amb la decoració de la producció anterior en verd i morat.

Les troballes arqueològiques (si més no les que s’han publicat) proporcionen escassa informació sobre aquesta producció ceràmica. És significatiu que entre els enderrocs del Castellvell de Llinars del Vallès només apareguessin alguns fragments de pisa blava catalana, enfront dels centenars o milers de fragments d’altres tipus de produccions (Monreal – Barrachina, 1983, pàg. 199). Per això, és incomprensible la troballa d’un important conjunt de pisa blava barcelonina a les voltes gòtiques de l’hospital de la Santa Creu de Barcelona, el farciment de les quals es data entre el 1406 i el 1414. Ainaud de Lasarte (1952, pàg. 121) va afirmar que aquesta pisa blava procedia dels carcanyols de la volta gòtica d’una capella de l’hospital, datada de la segona meitat del segle XV i no pas de les voltes de la primeria del XV, però la creença més divulgada és la de la procedència de les voltes més antigues. Al jaciment del Bullidor, a Sant Just Desvern, datat de mitjan segle XV, aparegueren uns quants fragments de pisa blava catalana, decorats amb alàfies, motius vegetals i radis epicèntrics (El Bullidor, 1986, pàg. 54, 58 i 59). També han aparegut fragments de pisa blava barcelonina al castell de la Mola, a Novelda, en un context que es data del segon quart del segle XV, que referma la cronologia proposada. A mitjan segle XV ja devia estar en marxa l’elaboració de pisa blava a Barcelona. Se sap del cert que se’n va fabricar a l’obrador de Nicolau Reiner, a la Ciutat Comtal. El 2005 es publicà la troballa d’una escudella blava en unes excavacions fetes a Barcelona, decorada amb un dibuix que representa el símbol comercial que emprava aquell mercader barceloní (Cerdà, 2005, pàg. 30).

Les formes

El 1997 Montserrat Parera publicà una tipologia de formes i de motius decoratius de pisa blava barcelonina (Parera, 1997, pàg. 125-145). L’autora esmenta dos tipus de produccions blaves: una, considerada més popular, que anomena “comuna”, i una altra, amb decoració més complexa, que anomena “festiva”. Segons aquesta investigadora, ambdues sèries són coetànies, però ara per ara no s’han trobat mostres d’aquesta sèrie festiva en contextos arqueològics del segle XV o de la primera meitat del segle XVI, per la qual cosa més que de dues sèries diferents, coetànies, potser seria més adequat parlar d’una producció amb decoracions més complexes que apareix tardanament, a la segona meitat del segle XVI, en un moment en què començaven a arribar a Catalunya les influències artístiques del Renaixement italià aplicades a la producció de ceràmica. La producció dels segles XV i XVI incorpora formes desconegudes en la ceràmica barcelonina anterior.

Segons la tipologia que presenta Parera, hi hauria diversos tipus de plats, encara que predominaven els plats sense ala i amb un petit repeu. Quant a les escudelles, continua havent-ne de rodones, sense nanses i amb repeu, però es comencen a elaborar les primeres escudelles amb nanses o orelletes, sens dubte per influència valenciana, encara que no són gaire freqüents. Al segle XVI s’incorporen algunes formes en el repertori de la pisa blava gòtica: les escudelles amb orelles, els pots o un tipus de platet amb una vora vertical, no gaire alta. En qualsevol cas, cal fer notar que el repertori formal d’aquesta pisa blava gòtica mudèjar és més limitat que el de la producció en verd i morat. Aquest fet, unit a la senzillesa i estandardització de les decoracions, com es veurà a continuació, pot ser una prova per considerar que la ceràmica blava del segle XVI assolí la categoria de producció industrial, entesa com a tal la que s’elaborà en grans quantitats i en el menor temps possible a fi d’augmentar la productivitat i disminuir-ne els costos. Si s’efectuessin anàlisis de la composició dels vernissos que cobreixen moltes d’aquestes peces, potser fins i tot es demostraria l’absència d’estany opacificant, substituït per argila diluïda.

El període estudiat és, sense dubte, el pitjor moment, pel que fa a qualitat artística, de la història de la pisa catalana. Per això ha despertat poc interès entre els col·leccionistes de ceràmica catalana i també entre els investigadors.

Els motius decoratius

No és correcte afirmar que tota la producció blava dels segles XV i XVI provenia de Barcelona (almenys, no la del XVI). A les excavacions efectuades al barri del Pallol de Reus es van recuperar diversos fragments de plats d’aquest tipus, amb els quals es pogueren recompondre algunes peces. Es daten de la segona meitat del segle XVI i, pel lloc on foren localitzats, podrien correspondre a una producció atribuïble a l’escudeller Rafael Mallol, emparentat amb altres escudellers del mateix nom de Barcelona.

Al segle XVI (potser a partir del segon quart) es devia iniciar l’elaboració de peces blaves amb decoració a base de motius geomètrics fets amb una eina que, actualment, s’anomena pinzell pinta, de tres pèls. És molt més abundant i divulgada la producció d’obra daurada amb aquesta mena de decoració, ja que el 1941 Francesc de Paula Bofill publicà una part del material trobat a les obres fetes a les antigues drassanes medievals de Barcelona (Bofill, 1941, pàg. 53-78 i fig. 5 a 18).

Un exemplar extraordinari de plat de pisa blava gòtica tardana aparegué en unes excavacions arqueològiques efectuades al carrer de Petritxol, núm. 8, de Barcelona el 1999. Fa 35 cm de diàmetre i 8,6 cm d’alçària. Núria Miró, que el donà a conèixer, el datà del final del segle XV o l’inici del XVI (Miró, 2003, pàg. 297 i 303), però pel context arqueològic i per altres paral·lels (amb altres motius decoratius, però), la peça pot ser més tardana, potser de la segona meitat del segle XVI, i no pas anterior.

Les rajoles de paviment

Una qüestió no del tot ben resolta és la possible producció de rajoles blaves d’estil gòtic a Barcelona durant el segle XV. Segons Santiago Albertí, el gerrer d’origen valencià Pere Ximeno devia ser l’autor d’una sèrie de rajoles de paviment per a l’església de Sant Andreu del Palomar i, possiblement també, per al castell de Centelles (Albertí, 1987, pàg. 34-36). Albertí també considera de la mateixa època les rajoles sisavades de l’antic paviment de la cartoixa de Montalegre, ja que no se n’han trobat d’iguals al País Valencià. Aquest criteri, i el de l’ús, o no, de trepa per a decorar les rajoles, s’empra per a distingir la producció de Manises de la de Barcelona, en cas d’atribució dubtosa.

Pel que fa a l’ús de trepes, la majoria d’investigadors de la rajoleria gòtica catalana i valenciana distingeixen les respectives produccions amb un argument molt senzill que exposà Font i Gumà el 1905. Segons aquest investigador, el fet de no haver trobat fora de Catalunya rajoles blaves fetes amb trepa, a més de poder-les distingir de les valencianes per aquest detall de fabricació, és indicatiu que aquest tipus de peces del segle XVI no es distribuïen gaire lluny del lloc de producció, ja que si no fos així n’haurien aparegut. En canvi, de rajoles pintades a mà n’hi ha pertot arreu (referint-se a Catalunya, València i Aragó). Avui dia, en cas de dubte, encara es mira si la rajola ha estat decorada amb trepa, o no, per determinar-ne l’origen català o valencià. L’ús de la trepa va fer estandarditzar la producció, de manera que existeixen centenars de rajoles catalanes blaves pràcticament idèntiques. La producció valenciana i aragonesa és més valorada, ja que les peces es pintaven a mà alçada, fet que els atorga un caràcter més espontani i menys adotzenat. La trepa és relativament fàcil de reconèixer per un expert, ja que es poden veure les fines línies que hi deixa el pinzell i es nota un gruix més gran de pintura als llocs de contacte de la trepa amb la rajola.

Així doncs, la necessitat d’una producció que donés satisfacció a la demanda d’una població en fort augment degué esperonar la utilització de pinzells de triple traç i de trepes per a decorar la vaixella i la rajoleria. En aquest camp són destacables les rajoles de la sèrie anomenada “heràldica”, que, juntament amb els pocs exemplars de pots blaus decorats amb motius semblants als de les rajoles, representen els millors exemples de la producció catalana de la primera meitat del segle XVI.

Daten del 1559 les rajoles pisanes fetes per l’escudeller barceloní Onofre Espelta, algunes de les quals han arribat fins avui, la qual cosa permet comprovar que estan decorades segons les indicacions del contracte d’elaboració. Aquest document fou publicat per primera vegada al llibre de Font i Gumà sobre rajoles valencianes i catalanes (Font i Gumà, 1905, pàg. 297-299). Onofre Espelta es va comprometre a “donar” als consellers de Barcelona 6 000 rajoles, 2 000 de les quals eren “pisanes”. D’aquestes rajoles pisanes, 1 000 havien de ser iguals que les que ja hi havia a la quadra de l’hort de la casa de la Diputació i tan ben acabades com aquelles. De les altres 1 000 rajoles pisanes, 600 havien de tenir les armes de la ciutat pintades i, als quatre cantons, dos dofins (al document apareix esborrada la paraula “grifs”), d’acord amb una mostra que fou lliurada al rajoler, i 400 rajoles més, amb les armes reials (timbre i ratpenat). Així mateix, hi havia d’haver rajoles aspres per a les cantonades, si bé a voluntat dels consellers podien ser pintades, també segons una mostra. Les altres 4 000 rajoles havien de ser blanques i blaves, del mateix tipus i forma que les rajoles pisanes que hi havia a la casa de la Diputació: 3 200 rajoles blaves i blanques, 500 amb les armes de la ciutat i dofins, i 300 amb les armes reials, entenent que havien de ser blanques i blaves, sense cap altre color. El preu de les rajoles pisanes era de 16 lliures el miler, mentre que les blaves i blanques es pagaven a 8 lliures el miler. Uns quants mesos més tard, en un altre document, acordaren fer 6 000 rajoletes aspres de les mateixes dimensions que les decorades, al preu de 4 lliures el miler. El fet que el document indiqui que les rajoles pisanes havien de ser com les que ja hi havia a la casa de la Diputació demostra que aquest tipus de rajoles decorada en blau, verd i groc ja era conegut amb anterioritat al 1559. L’interès de la notícia, a més de confirmar la introducció en dates anteriors dels colors groc i verd en la decoració de les rajoles de paviment, rau en el fet que, per a coure-les, calia que aquesta decoració fos aplicada sobre la coberta estannífera encara crua, i no pas sota la coberta, com era costum en la producció de rajoles blaves. Els colors blau i verd ja es coneixien a Barcelona des de segles anteriors, però no es té constància de l’ús del groc (antimoniat de plom o groc de Nàpols) fins la primera meitat del segle XVI. És curiós constatar el fet que la policromia s’introduí en la decoració de rajoles abans que en la de peces de vaixella, en què no s’utilitzà fins ben bé la fi del segle XVI o l’inici del XVII.

A més d’aquestes rajoles encarregades per les institucions polítiques del país, en destaquen algunes de decorades amb les armes o escuts de famílies nobiliàries, com els Aguilera; d’abats i d’abadesses, com Brígida Sapila (1521-38); d’esglésies, com Santa Maria del Pi, i de convents, com ara el dels Àngels de Barcelona (1550-68). Ha estat repetidament divulgat el cas de les rajoles amb l’escut dels Sarriera, decorades amb els filacteris “Ego sum qui pecavi” (“Jo sóc qui ha pecat”), “Doce me facere voluntatem tuam” (“Ensenya’m a fer la teva voluntat”), “Uxor autem bona domino apreparatur” (“Una bona muller sols de Déu pot venir”), i els anys “1533” i “1539”. En una de les bigues del castell de Vulpellac, a prop de la Bisbal d’Empordà, hi havia el següent escrit: “Ego sum qui pecavi et egi iniqui obcecro. Domine ne avertas manus tuas contra me. 1533. Miquel Sarriera” (“Jo sóc qui ha pecat i obrí amb iniquitat; et prego, Senyor, no giris les teves mans contra mi. 1533. Miquel Sarriera”). Segons la llegenda, Sarriera feu aparedar la seva muller, acusada injustament d’adulteri, dins d’una cambra. En assabentar-se de la veritat, penedit de la seva acció, feu enrajolar diverses estances del castell amb aquestes rajoles.

El pas de les rajoles de tradició gòtica, blaves o policromes, a les rajoles renaixentistes fou obra dels escudellers rajolers del final del segle XVI, entre els quals sembla que va destacar, més per la novetat iconogràfica que no pas per la seva vàlua com a artista, el toledà Lorenzo de Madrid.

Els pots

Poca cosa es pot dir sobre els pots blaus catalans dels segles XV i XVI, ja que la majoria dels que es coneixen són atribuïts a Catalunya sense cap fonament. Tan sols alguns amb la decoració gravada amb un punxó fent saltar el vernís blau poden ser considerats, sense cap dubte, originaris de Catalunya. Per la seva semblança amb algunes rajoles blaves catalanes, aquests pots es poden datar del segle XVI, però difícilment del XV, època a la qual, de moment, no es pot atribuir amb seguretat cap peça amb aquest tipus de decoració. De tota manera, cal destacar un pot blau trobat al monestir de Pedralbes, que duu un rètol amb la llegenda “V. albi”, possiblement veratrum album. Es tracta del pot català més antic provinent d’una apotecaria. Els motius decoratius són força diferents dels dels altres pots blaus catalans coneguts, però, en canvi, recorden algunes sanefes presents en plates blaves de la segona meitat del segle XVI. Finalment, hi ha un altre grup de pots blaus, decorats amb un motiu anomenat “de l’espina”, inspirat en peces de Paterna-Manises, dels quals també n’hi ha en daurat. Es daten de la segona meitat del segle XVI.

La vaixella de taula

Poca cosa es pot destacar de la producció de vaixella de taula: bàsicament, la incorporació de noves formes i de motius decoratius inspirats en la producció valenciana més popular. Com a exemples, en destaquen una servidora decorada amb alàfies i espirals, que forma part del fons del Museu de Ceràmica de Barcelona; una escudella amb repeu decorada amb el senyal comercial del mercader Francesc Reiner (1482-1502), conservada al fons del Museu d’Història de la Ciutat (Barcelona); una enciamera blava amb decoració floral, tardana (final del segle XVI o inici del XVII), inspirada en la producció daurada coetània, trobada en unes excavacions arqueològiques a Mataró, i que es conserva al fons del Museu Municipal d’aquesta ciutat, i tres peces que presenten, com a element decoratiu comú, una sanefa a base de petites línies inclinades o de motius en forma d’angles aguts (dues pertanyen al Museu de Ceràmica de Barcelona i la tercera, al Museu Episcopal de Vic). Es tracta d’un tipus de peça i d’unes decoracions que se sap que es feren tant a Barcelona com a Reus. Daten de la segona meitat del segle XVI, però són, encara, de tradició gòtica tardana.

Els llocs de producció

És indubtable que Barcelona va ser el lloc de producció més antic i més important de pisa blava de tot Catalunya. Les troballes arqueològiques i les referències documentals no deixen lloc al dubte. Però també està demostrada l’elaboració de pisa blava d’estil gòtic tardà a Reus durant el segle XVI. Un tercer centre de producció, potser d’abast més local, és Vilafranca del Penedès, on existeix encara un carrer dels Escudellers. En aquesta població s’han localitzat forns per a coure obra estannífera, i s’hi han recuperat fragments amb defectes de cuita, de fornades que no sortiren bé. A més, se sap que alguns escudellers vilafranquins estaven emparentats amb altres de Barcelona. El tipus de ceràmica blava que s’hi obrava era molt semblant, pel que fa a les formes i decoracions, a la barcelonina. De moment, només es pot afirmar que es va fer pisa a Vilafranca durant la segona meitat del segle XVI i les primeres dècades del XVII.

Recentment s’han excavat forns on es va coure obra daurada i obra blava d’estil gòtic tardà a la ciutat de Lleida, segons informació de Jaume Buxeda. El material trobat és en fase d’estudi, però algunes de les formes i de les decoracions estan molt relacionades amb la ceràmica que es feia, a la mateixa època, a Barcelona. La cronologia del material que s’ha trobat als forns correspon a la segona meitat del segle XVI. A Tarragona s’excavà un forn on, segons sembla, s’hi elaborà pisa. En un primer moment es tractava d’una producció pintada en morat de manganès, però en una segona fase s’hi va fer obra blava.

Així doncs, mentre que als segles XIII i XIV Barcelona es perfila com l’únic centre productor de pisa a Catalunya, al segle XV ja es documenta una possible producció a Tarragona, i al segle XVI, a Reus, a Lleida i a Vilafranca del Penedès, en un procés de descentralització. Un altre aspecte a debatre és el radi d’influència de cada un dels centres esmentats, si bé, de moment, tan sols se sap del cert que les produccions barcelonines foren objecte d’exportació.

La cronologia

Ja s’ha esmentat que entre la fi del segle XIV i l’inici del XVI hi va haver dues produccions de pisa blava diferents: la més antiga, escassa, imitava la producció en verd i morat; la més moderna, inspirada en les sèries més populars valencianes, s’inicià, probablement, a partir del segon quart del segle XV, i perdurà fins no més enllà de les primeres dècades del segle XVII, fagocitada per les produccions daurades i per les blaves policromes, decorades amb motius plenament renaixentistes.

Bibliografia consultada

Font i Gumà, 1905; Bofill, 1941; Monreal – Barrachina, 1983; El Bullidor, 1986; Albertí, 1987; Telese i Compte, 1991; Amigues, 1995; Parera, 1997; Curulla, Mir, Piñol, 2000; Telese i Compte, 2002; Miró, 2003; Cerdà, 2005.