La recepció del nou estil

A Catalunya, la incorporació del nou llenguatge artístic en el camp de l’escultura va ser relativament tardana respecte a altres territoris més francòfils –tant d’àmbit continental com peninsular–, en els quals la recepció de les influències estètiques derivades de les terres de França tingué lloc molt aviat.

Apòstols Joan, Felip i Jaume del brancal esquerre de la portada principal de la catedral de Tarragona, obra d’un escultor del taller del mestre Bartomeu. El 1277 l’arquebisbe Bernat d’Olivella encarregà al mestre Bartomeu l’acabament d’aquesta portada.

Enciclopèdia Catalana – G.Serra

Tot i que són diverses les circumstàncies que ajuden a explicar aquesta situació, cal destacar-ne algunes. D’una banda, després de la desfeta de Pere el Catòlic a Muret el 1213, es produí un distanciament de la política d’Occitània i un canvi d’interessos de la política expansiva de la monarquia catalana, orientada vers la Mediterrània. De l’altra, hi hagué un nou impuls de la reconquesta peninsular contra els sarraïns. Tot plegat va obstaculitzar força el pas als canvis artístics procedents del nord de França, on l’art gòtic es manifestava des de la primera meitat del segle XII.

A partir d’aleshores, a Catalunya els contactes artístics internacionals van ser parcialment subsidiaris del transcendent establiment d’ordes religiosos com el Cister o els mendicants, gens proclius a l’inici a desenvolupar la plàstica en els seus monestirs.

Igualment, cal tenir en compte les grans obres d’arquitectura del país en curs en aquells moments, sobretot les catedrals de Tarragona i Lleida, la primera de les quals s’havia iniciat en estil romànic. En aquests importantíssims monuments no es van abandonar de manera immediata els esquemes estilístics tradicionals i, si bé es van inclinar de vegades cap a una línia de renovació interna, amb contactes amb el Llenguadoc i Itàlia, tot sovint en la seva àrea d’influència es va continuar incidint en les possibilitats expressives, pràcticament exhaurides, de l’estil romànic.

Per a explicar l’ambivalència de l’art gòtic català inicial i com es va expressar algunes vegades d’acord amb una tendència d’innovació i alhora seguint la tradició romànica, cal tenir present també que els monarques –que podien tenir més contacte amb l’art de les corts europees per raons familiars i diplomàtiques– eren els que estaven en una situació més bona per a fomentar les creacions que incorporaven més novetats; la noblesa, més conservadora, s’inclinà preferentment per la continuïtat de l’estètica anterior i, finalment, l’Església –amb la seva plural complexitat– va impulsar projectes artístics que van aportar propostes en ambdues direccions.

Com ja han fet notar alguns autors, no és possible explicar el segle XIII aïllant-lo del que va ser, sobretot, la segona meitat del segle XII. De la mateixa manera, amb bona lògica, tampoc no es pot caracteritzar el segle XIII fent un tall brusc el 1300, més encara si es té en compte la pervivència de certes fórmules durant el primer quart del segle XIV, quan, a més a més, encara sobreviu la tradició romànica al costat dels plantejaments més avançats en què es basarà la plàstica catalana d’estil gòtic.

S’ha volgut oferir, doncs, en primer lloc una panoràmica dels precedents immediats de l’escultura gòtica, on s’expliquen obres classificades dintre del romànic tardà, però també considerades de vegades obres de transició o exemplificadores en algun cas del dit estil 1200.

Epifania i Anunciació, grup escultòric que es va afegir a les arquivoltes de la portada de ponent de l’església de Santa Maria d’Agramunt el 1283. Lluny de l’estil 1200 i amb característiques plenament gòtiques, és una mostra de l’anomenada escola de Lleida.

Enciclopèdia Catalana – F.Tur

Quan a l’últim quart del segle XIII un dels primers exemples de l’escultura catalana –la portada principal de la catedral tarragonina– es va manifestar en estil ja plenament gòtic, ho va fer amb una esplèndida maduresa, reconeguda de sempre per la historiografia, com la seva innegable dependència de l’art francès. El seu autor, el mestre Bartomeu, que tanca el primer bloc de capítols d’aquest volum, és el primer artista de nom conegut que dóna unes passes decidides i inequívoques cap a un nou llenguatge artístic i amb la seva cultura figurativa s’avança a la presència al nostre país de mestres estrangers durant el primer terç del segle XIV.

Com es veurà, al costat de les aportacions de l’àrea francoflamenca, es van acusar les procedents d’Itàlia, i, ja més tard, cap als anys trenta del segle XIV, es va enregistrar l’arribada a Catalunya de Reinard Fonoll, un artista oriünd d’Anglaterra, controvertit pel que fa a la seva presumpta activitat escultòrica però d’innegable interès en l’enriquiment ornamental de l’arquitectura. Convé doncs advertir de bon principi sobre el paper de Catalunya com a centre d’intercanvis artístics, que en aquest aspecte té paral·lels en altres zones europees, com, per exemple i més endavant, la cort del papat d’Avinyó.

Les dues primeres influències esmentades, la italiana i la francesa, es van anar manifestant des de l’inici d’una manera més o menys dominant –algunes vegades a l’uníson i no del tot independents, i d’altres amb una primacia fluctuant– fins a la primera meitat del segle XIV, en què es va produir el que es considera la consolidació d’una escola catalana d’escultura gòtica, amb plena personalitat, que tanmateix va continuar informada de les tendències artístiques arreu d’Europa i en va seguir l’evolució.