La Seu Vella de Lleida (segles XIV i XV)

Introducció

Al final del segle XIII, la catedral de Lleida, dedicada a Santa Maria, estava gairebé enllestida i preparada per a ser consagrada. I així, “l’any del Senyor de 1278, el 31 d’octubre, el senyor en Guillem de Montcada, novè bisbe de Lleida, consagrà aquesta església i concedí quaranta dies d’indulgència durant totes les octaves i ordenà que la festa de la dedicació se celebrés sempre el dit diumenge després de la festa de Sant Lluc” (Tarragona, 1979, pàg. 310).

Capelles de la Immaculada i de Sant Pere, construïdes al braç sud del transsepte del segle XIII.

ECSA - X.G.

Aquesta inscripció, avui perduda, havia estat encastada damunt de la porta principal de l’església, mirant cap a la porta del desaparegut cor que s’erigia al bell mig de la nau central. Tradicionalment ha estat utilitzada per a documentar l’arribada de les obres als peus de l’església i ha permès, conjuntament amb la làpida que commemora el 1203 com l’any de col·locació de la primera pedra, establir un període cronològic més o menys ben delimitat de la construcció de la catedral de Lleida, que abraçaria els setanta-cinc anys que separen una inscripció de l’altra.

I també, aquesta data del 1278 significa el punt de partida d’una de les etapes artístiques més esplendoroses de la seu i de la ciutat de Lleida, la que comprèn els segles del gòtic. La bellesa dels espais, la riquesa i la qualitat plàstica de la seva escultura arquitectònica encara transpira i es deixa sentir en els murs de la vella catedral, malgrat el seu trist ús durant prop de dos-cents cinquanta anys com a caserna militar.

Efectivament, els segles XIV i XV van ser els anys més brillants de la seu; si el primer representà la continuació de l’activitat constructiva i la incorporació dels nous llenguatges artístics, el segon fou el segle de l’embelliment i el manteniment i la renovació de moltes dependències de la catedral. Tanmateix, els darrers anys del segle XV, coincidint amb la guerra civil de Joan II, van ser, també, l’anunci del cant de cigne de l’esplendor artística de la que fou la catedral dels lleidatans.

En línies generals, al llarg dels segles XIV i XV els programes arquitectònics que es portaren a terme dins el conjunt catedralici es materialitzaren en tres projectes molt concrets: el claustre, la façana de ponent, amb la torre campanar, i la transformació de la planta original de la seu mitjançant l’erecció de capelles privades amb un clar ús funerari, a més d’altres obres de complement, com, per exemple, la construcció del porxo dels Fillols. A aquestes tres empreses constructives es van dedicar tots els esforços tècnics, econòmics i humans per tal de fer-les realitat; per la seva banda, aquests projectes van afavorir l’arribada al territori lleidatà dels artistes més rellevants del moment. Lleida, aquells anys, compartia i intercanviava artistes amb els grans centres productors: Poblet, Santes Creus i Tarragona i, més tard, Barcelona i Girona.

Els nous llenguatges gòtics es van aplicar per primer cop al cos claustral. Tradicionalment s’ha vinculat la introducció del llenguatge gòtic a Pere de Prenafeta, el primer representant d’una nissaga de mestres d’obra reials, els quals, precisament per aquesta relació amb empreses finançades per la reialesa, devien estar formats ja en els nous corrents. Immediatament després d’aquesta família es documenten a Lleida una sèrie de noms d’artistes, forans i locals, que són representatius del gòtic de la primera meitat del segle XIV: Francesc de Montflorit, Pere de Guines, Pere Piquer, Guillem Seguer. Les produccions d’escultura arquitectònica que han restat d’aquest període, al claustre i a les capelles privades, palesen tant la vigorositat que adquirí a Lleida el nou llenguatge com el fet que, amb unes característiques pròpies, s’assentaren les bases que van permetre convertir la ciutat en un centre artístic de primer ordre al llarg de la segona meitat d’aquella centúria.

En aquest sentit, concretament al segon quart del tres-cents, la construcció de les capelles privades erigides amb la més pura morfologia gòtica va ser indicatiu que Lleida era capdavantera en l’expressió del nou estil, la qual cosa es va manifestar, més enllà del tractament de l’espai purament arquitectònic, en la plàstica escultòrica, com, per exemple, a les mènsules de la capella de Jesús. La qualitat i la innovació en aquests nous llenguatges van fer de la ciutat del Segre un punt de referència obligada en la comprensió de l’escultura i l’arquitectura gòtica catalana.

Així mateix, els segles XIV i XV van ser el període d’embelliment de la seu, d’erecció dels grans monuments funeraris, de construcció dels altars, dels seus objectes litúrgics, de la imatgeria i dels retaules, entre els quals s’ha d’esmentar d’una manera especial, per la transcendència en la plàstica gòtica lleidatana i, doncs, catalana, el retaule major de la catedral, obra de Bartomeu de Robió. El segle XVI es va dedicar bàsicament al manteniment de la construcció i de les instal·lacions catedralícies, tot i que també s’endegaren projectes importants en la visualització interior de la seu i en la seva funcionalitat: el nou cor situat al bell mig de la nau major, bastit entre el 1497 i el 1501, el qual substituí el construït el 1364 per Benet Martorell. Al costat d’aquesta empresa, se’n situen d’altres de menor incidència, com pot ser la porta de la Sagristia, esculpida per Jaume Borrell el 1520, o la instal·lació de la credença o armari per a batejar just al costat de la porta del col·lateral de l’evangeli, coneguda des d’aquell moment com la porta de les Fonts, una clara al·lusió a la seva proximitat a la pica baptismal.

Els llibres d’obra permeten fer un recorregut més o menys versemblant, sobretot a partir del 1356, de les obres que s’anaven fent al conjunt catedralici. A part d’algunes anyades de les quals s’han perdut els llibres corresponents, de la resta és possible resseguir les grans empreses constructives, els seus arquitectes o mestres d’obra, els picapedrers, els escultors, els pintors, els pedrers, els fusters, els carreters, les pedreres (de la Floresta, d’Arbeca, de Miralcamp, d’Aspa, d’Alfés, de Gardeny), etc., exceptuant aquells encàrrecs de caràcter privat que no hi apareixen comptabilitzats.

Per tal de fer un recorregut arquitectònic al llarg de les dues centúries artísticament més brillants de la Seu Vella, en aquestes pàgines es descriuen les obres que són producte del procés constructiu, just després de la consagració del temple, és a dir, l’obra del claustre, així com l’erecció de les capelles privades a la primera meitat del segle XIV. La segona meitat de la centúria i tot el segle XV es van dedicar a activitats complementàries i la que havia de ser la gran empresa constructiva d’aquest període: la façana de la porta dels Apòstols i l’edificació de la torre campanar.

La continuació del procés constructiu: el claustre

Angle sud-oest del claustre, on s’assumeix completament el llenguatge del gòtic.

ECSA - G.S.

Hem vist que l’any 1278 el bisbe Guillem de Montcada consagrava el nou temple. En aquest moment les obres ja havien arribat als peus de l’església. Per bé que no hi ha un acord en la historiografia sobre l’estat de construcció d’aquesta façana, el que sembla probable és que el claustre ja s’havia endegat anys abans de la consagració –i contemporàniament a l’obra dels murs dels peus de l’església–, com a mínim al nivell de les fonamentacions, i, doncs, ja s’havia definit l’amplada de les seves naus. Entre aquest final del segle XIII i els primers anys de la segona meitat del XIV es bastí el sumptuós claustre actual, situat als peus de les naus de l’església, i amb una planta una mica irregular –lleugerament trapezoïdal– determinada, a la banda nord-est, per la preexistència de les dependències de Santa Maria l’Antiga. Les quatre galeries, cobertes per voltes de creueria, s’obren a un pati central a través de tres arcades estructurades amb esplèndides traceries; l’ala sud esdevé un originalíssim mirador pel fet d’estar oberta cap al riu i la ciutat mitjançant cinc arqueries. La galeria est mira cap a l’església i cap als portals dels peus, i la de ponent és la que s’obria a la ciutat a través de l’anomenada porta dels Apòstols.

Malgrat la manca de documentació que permetria datar amb certesa l’inici de la construcció del claustre, en general se situa al final del segle XIII, en correspondència amb el mestratge de Pere de Prenafeta. Altrament, per a aquests moments es disposa, com a dates relatives, d’algunes làpides relacionades amb diferents llocs del claustre i datades els anys 1276, 1300 i 1305 (Tarragona, 1979, pàg. 252).

Tot amb tot, la contemporaneïtat de la construcció del claustre amb la façana dels peus de l’església s’evidencia en analitzar la interrelació, la dialèctica i el condicionament que s’estableix entre l’ala est i la façana. En aquest sentit, la construcció de la nau est del claustre condiciona absolutament la façana, la qual va caldre adaptar fins a desfigurar la seva traça, com va succeir, per exemple, en tapar parcialment part de les finestres d’aquest parament. Fins i tot la porta principal es va desplaçar respecte a l’eix longitudinal de la nau central de l’església, per tal de disposar de l’espai necessari per a recolzar-hi una mènsula de la nau del claustre, com també passa amb el portal de la nau lateral dreta o de l’epístola.

Aquestes imperfeccions de l’obra, que ja van cridar l’atenció als autors de les primeres monografies sobre la seu (Roca, 1911, pàg. 73), juntament amb la presència a l’angle de l’ala nord immediat a la galeria est d’una arcada amb la llum més petita que la resta, han fet suposar l’existència d’un projecte anterior de dimensions més petites. En qualsevol cas, l’existència d’aquesta arcada menuda no justifica un canvi en la globalitat del projecte, atès que en construir aquesta arcada ja va quedar definida la llum de les naus i, doncs, les seves dimensions; però el que sí que sembla prou clar és un canvi evident en la magnitud de la llum de les arcades i de les tramades, un canvi determinat per l’existència de la façana principal de la seu, amb els seus corresponents portals.

Arcades de l’ala nord del claustre, amb riques traceries en part restaurades modernament.

ECSA - M.C.

Així, si bé es pot convenir que el claustre s’inicià per aquesta arcada de l’ala nord, la seva construcció va continuar cap a la façana del temple, la qual cosa va determinar que, per a seqüenciar les tramades sense malmetre la visualització dels portals, s’haguessin de construir unes tramades amb unes llums molt grans i agosarades; malgrat això, els portals es van haver de descentrar i la façana dels peus va quedar, en part, mutilada. Aquesta qüestió condicionà la resta de tramades, les arcades de les quals es van haver d’estructurar amb llums desiguals.

Tota aquesta problemàtica també permet plantejar, a tall d’hipòtesi, que, en el moment de planificar el claustre amb la llum de les tramades que defineix la petita arcada nord, aquestes potser estaven projectades per a ser cobertes amb un sistema diferent del que, finalment, es materialitzà. Certament, la relació entre la llum d’aquest primer arc de l’angle nord-est i l’amplada de la nau no és quadrada, sinó marcadament rectangular, la qual cosa pot representar el testimoni d’un projecte original que preveia un tipus de coberta molt diferent del de les creueries gòtiques que ens han pervingut. I potser, també, el canvi en la coberta va fer pos-sible accedir, per damunt de la coberta atalaiada del claustre, a les cobertes de les dues naus laterals des d’una única caixa d’escala, i així, anys més tard, cegar les escales del transsepte sud en construir-se la capella de Santa Llúcia.

D’altra banda, cal esmentar que l’existència d’un claustre anterior a l’actual ha estat considerada per la historiografia a partir de notícies documentals, per bé que la seva situació encara està per decidir (Fité, 1991, pàg. 22). Amb tot, l’obertura de les capelles al mur sud de la canonja al principi del segle XIV i, en tot cas, anteriorment a la construcció de les voltes de la nau nord del claustre, condueix a pensar en la possible existència, en aquest lloc, d’alguna estructura de coberta, que, a més, potser va determinar ja la llum del primer arc de l’angle nord-oriental, a més de l’amplada i les proporcions de les naus. Sigui com vulgui, és clar que hi va haver un canvi en l’orientació de les naus nord i est i, alhora, una modificació de la llum de tots els arcs i, per tant, de les tramades. Aquestes es van haver d’adaptar a la presència condicionant de les capelles del mur de la canònica i a les portes de la façana dels peus del temple, a diferència de les naus sud i ponent, les tramades de les quals es van poder organitzar segons unes cadències regulars.

Possiblement la singular situació del claustre als peus del temple –que a més d’estar limitat per aquest ho està, a la banda nord, pel mur de la canònica, també preexistent al claustre– així com les seves dimensions van quedar ja programades en el pla global de la catedral del final del segle XII. S’han esgrimit diferents arguments, com el de reproduir l’atri de les basíliques o el de la peculiaritat topogràfica on està assentada la catedral, per tal d’explicar la situació del claustre als peus del temple. I pel que fa a les seves majestuoses proporcions, Bergós les explica a partir d’una voluntat estètica de voler bastir un mirador cap al riu i la plana (Bergós, 1928, pàg. 161).

Com hem esmentat anteriorment, l’inici de la construcció del claustre i la delicada i compromesa tasca d’edificar la nau est amb unes llums de tramades considerablement grans per tal de salvar les portes de la façana principal, així com l’acabament d’aquesta façana, foren obra del mestre Pere de Prenafeta. Coneixem la seva intervenció gràcies a la làpida funerària encastada al contrafort de l’ala est del claustre, tocant a la porta de les Fonts (Tarragona, 1979, pàg. 268). Pere de Prenafeta, a més de ser considerat l’introductor de les formes i els llenguatges gòtics a la catedral i, doncs, a Lleida, és el primer representant d’una nissaga de mestres d’obra reials i que estigueren vinculats amb les obres d’arranjament del palau reial de Lleida: Ramon (documentat ja el 1297), Pere i Domènec de Prenafeta –fill i néts, respectivament, del primer Prenafeta–. El segon Pere de Prenafeta és documentat el 1312 en les obres del sepulcre de Jaume II a Santes Creus (Español, 1991a, pàg. 184-186). Malgrat que no hi ha documentació que ho avali, és probable que algun d’aquests mestres hagués intervingut en l’obra del claustre.

Ala sud del claustre, oberta pel costat que dóna a la ciutat a través de cinc grans finestrals, que la converteixen en un esplèndid mirador.

ECSA - G.S.

Des del punt de vista del procés constructiu, s’han distingit tres fases en l’obra del claustre: una primera en què es devia construir l’ala est i l’arcada nord immediata; una segona en què es bastiren els suports del mirador, i una tercera en què es devia cobrir aquesta galeria i aixecar la nord i la de ponent (Bergós, 1935, pàg. 185-186). La primera d’aquestes fases, que des d’un punt de vista escultòric està íntimament vinculada amb l’obra del darrer taller que treballà a l’interior de la seu, s’ha de situar en el darrer terç del segle XIII; la cronologia de les altres dues fases és més difícil d’establir, per bé que hi ha dades que poden ser orientatives. Així, per exemple, el 1310 es documenta la donació per part de Jaume el Just de 6 000 pedres procedents de la pedrera de Gardeny per a les obres del claustre (Roca, 1911, pàg. 74), la qual cosa potser es pot posar en relació amb el que sembla una represa d’obres detectada a partir d’una junta marcada pel diferent mòdul dels carreus, visible a la part del sòcol de l’ala sud, dins el jardí. A més, l’escultura dels contraforts d’aquesta galeria és ja molt més plana que la de l’ala est, i es fa ressò, ja allunyat, del darrer taller que va treballar als peus del temple. L’escultura de la resta de galeries presenta ja una assumpció clara de les formes gòtiques.

La construcció de l’ala de migjorn damunt un gran terraplè, fet per tal de salvar el desnivell del terreny, va exigir un gran basament i uns poderosos contraforts capaços de contrarestar l’empenta de les voltes claustrals. Aquests contraforts, amb el mirador obert a la ciutat i a la plana i alineats seguint la façana sud, són el que, des d’un punt de vista estètic, vesteix de singularitat el conjunt monumental de la Seu Vella, mentre el peculiar joc de volums que s’estableix entre les diferents parts de l’edifici el converteix en la silueta inconfusible de la ciutat i en el símbol de les terres de Ponent.

A més, el sistema de contraforts en aquesta ala sud és diferent de l’utilitzat a la galeria est, en què els respatllers s’estructuren amb una o dues semicolumnes adossades a la part baixa i un prisma a la part superior. A l’ala sud, aquest sistema probablement va variar perquè aquells no eren prou adequats per a unes empentes tan grans, i es va optar per contraforts prismàtics d’una major secció rectangular, amb semicolumnes adossades. Aquest sistema és el que es manté al llarg de la resta de galeries.

La nau de ponent es devia cobrir una vegada enllestits els murs i els contraforts de la façana occidental. En aquest sentit, cal dir que aquesta nau presenta una organització diferent de la resta del claustre. Tal com passava en la del sud, en aquesta no hi havia res que condicionés prèviament la traça, la qual cosa va permetre desenvolupar el programa més característic dels espais gòtics del moment, és a dir, una nau coberta per tramades de volta ogival contrarestada amb contraforts de gran cantell, entre els quals hi ha les capelles laterals. L’arcada central de la nau conté una de les decoracions més belles de tots els calats gòtics del claustre: una Crucifixió situada a la part inferior d’una rosassa que emmarca una estrella de cinc puntes. I a l’angle sud-occidental d’aquesta galeria es va aixecar el magnífic campanar, la part baixa del qual és ocupada per una sòbria i majestuosa capella, amb accés directe des del claustre i dedicada a sant Antoni i sant Pau Ermità; amb planta vuitavada, a les cares que miren al sud-est s’obren les tres úniques finestres de l’espai. Al mur oest encara queden restes de pintura mural i dues peanyes que devien suportar les imatges dels seus titulars.

La construcció del claustre va tenir un gran impuls en època de Ponç de Vilamur, concretament pels volts del 1322-24, ja que aquest bisbe assignà 7 000 lliures per a l’obra (Fité, 1991, pàg. 25). Malgrat l’embranzida que devia suposar aquest incentiu econòmic, és probable que pels volts del 1334, i durant l’episcopat d’Arnau Sescomes, es produís una paralització de les obres claustrals, la qual cosa explicaria que aquell any el vicari general Ponç de Ribelles autoritzés una recaptació d’almoines per a reprendre la construcció del claustre (Bergós, 1935, pàg. 186). Durant aquest tercer decenni del segle XIV es documenta ja un dels mestres que, reiteradament, apareix vinculat a l’obra del claustre, Guillem d’Erill. Entre els anys quaranta i cinquanta del tres-cents ja es pot parlar de l’acabament de l’obra arquitectònica, una obra en la qual també van tenir protagonisme artistes rellevants en la plàstica lleidatana i catalana en general: Guillem Seguer i Jaume Cascalls. Aquest darrer artista va treballar al claustre de la seu amb el mateix equip que participava a Poblet. Al claustre, els treballs documentats a partir d’aquests moments tenen més relació amb la decoració i l’ornamentació de l’obra claustral que amb la construcció pròpiament dita. Així, per exemple, els anys vuitanta es documenten fent mènsules i claus de volta dos artistes vinculats amb altres obres de la seu: Bartomeu de Brussel·les i Esteve Gostant.

Per bé que, en època militar, les diferents parts del claustre van esdevenir presó, cuina i menjador, la seva escultura encara deixa entreveure la qualitat i riquesa que tenia el repertori: els frisos de les línies d’imposta estan profusament decorats amb animalons i figures que palesen la delicadesa en l’execució i el preciosisme en el detall d’unes parts que, per la seva situació, difícilment permetien una observació adequada de tots els seus magnífics detalls.

A la nau nord del claustre, en concret a la façana de la canonja, al llarg del segle XV es referen alguns àmbits que conduïren a la construcció, ja dins el cinc-cents, de dos portals clàssics: el de la sala capitular i el de la capella de Santa Maria l’Antiga. El primer, iniciat el 1547 per Lope de Arrue, és constituït per una estructura arquitravada, un esquema que es va desenvolupar amb més monumentalitat al portal de Santa Maria l’Antiga, obra de Jeroni Xanxo del 1559. Aquesta portada, concebuda “a la romana”, és a dir, com un arc triomfal i que reprodueix l’esquema retaulístic, és, en última instància, la brillant representant de la introducció dels llenguatges clàssics a Lleida (Company, 1991, pàg. 295).

Mestres d’obres de la Seu Vella de Lleida (segles XII-XVI)
Pere de Coma	(1193-v 1220)
Berenguer de Coma?	(1220-1250?)
Pere de Prenafeta	(v 1250?-1286)
Ramon de Prenafeta?	(v 1297)
Guillem d’Erill	(v 1330-1338?)
Pere Piquer	(v 1340-v 1345)
Guillem Seguer	(v 1345-v 1356?)
Pere Seguer?	(1356?)
Jaume Cascalls	(1359-?)
Bartomeu de Robió	(entre el 1360 i el 1378?)
Guillem de Solivella	(1378?-1410)
Carlí	(1410-1432?)
Rotllí Gautier	(1432?-1441)
Marc Safont/Jordi Safont	(1441-1454)
Andreu Pi	(1457-1461)
Bertran de la Borda	(1462-1485)
Francesc Gomar	(1490)
Antoni Queralt	(1494-1513)
Jaume Borrell	(1513-1522)
Juan de Gainza	(1522-1529)
Lope de Arrue	(1530-1562)

L’erecció de les capelles privades

Tot sembla indicar que, ben aviat, a més de les adaptacions i modificacions necessàries per als usos litúrgics i de culte, la fàbrica original del temple catedralici del segle XIII es va començar a transformar en funció de la necessitat d’instal·lar altars i capelles privades. En aquest sentit, i exceptuant aquelles que s’obriren més o menys contemporàniament a l’obra general del temple (la capella de l’Assumpció o la capella de Santes Creus), la seu va ser testimoni ja des d’un bon començament de la proliferació d’altars i capelletes en tot el seu perímetre. Aquestes primeres capelles estan obertes en el gruix del mur i es cobreixen, en la seva major part, per una volta de canó apuntat, a excepció d’alguna de més tardana, com la de Santa Llúcia, que es cobreix amb volta de creueria i que, a més, va inutilitzar les escales que conduïen a les cobertes de la banda meridional de l’obra. La majoria tenen un clar sentit funerari ja que, des del 1318, l’enterrament a l’interior de la seu va quedar restringit, a més dels bisbes i els membres de la família reial, als fundadors i patrons d’alguna capella (Pleyán, 1873, pàg. 402).

Planta del conjunt catedralici, amb el claustre situat, excepcionalment, als peus de l’església.

SPAGC - J.Fr., E.S., M.C. i M.N.

Si bé tots aquests espais esmentats fins ara no alteraren bàsicament la fisonomia interna i externa del volum de l’edifici, a partir del primer terç del segle XIV es bastiren un seguit d’àmbits privats que implicaren un procés de modificació de la planta i de l’estructura romànica de la seu en benefici dels nous llenguatges constructius gòtics: en pocs anys es va modificar la capçalera i la façana sud de l’església, la més monumental de tota la catedral i la que, tenint en compte les capelles que s’hi van erigir, va gaudir d’una predilecció especial a l’hora d’escollir l’espai privat i també d’un tractament diferenciat, ja que, considerant la situació del conjunt catedralici a dalt del turó, era la que més bé s’interrelacionava amb l’entorn i la que, per la seva visibilitat, posseïa la millor perspectiva urbana. En aquest sentit, l’atenció arquitectònica i plàstica rebuda per les capelles del sector sud (tant les del transsepte sud com les de la façana meridional) contrasta amb la senzillesa constructiva i les dimensions més reduïdes de les capelles del sector nord del temple.

Així, durant el primer terç del segle XIV, i sincrònicament amb l’acabament del claustre, es va aixecar la capella de Jesús o de Sescomes, la qual, situada a l’exterior de la nau de l’epístola, era la primera capella gòtica aixecada a la seu. La van seguir la capella de Sant Pere o dels Montcada, la de la Immaculada o de Colom, ambdues situades al transsepte sud, i la de l’Epifania i la de la Purificació de Maria (de Requesens i dels Gralla, respectivament), la primera situada a la banda dreta de la porta dels Fillols i la segona, a l’absidiola nord. Totes, exceptuant la desapareguda capella dels Gralla –la qual s’estructurava seguint els cànons arquitectònics de la primera meitat del segle XV (Gallart i Altres, 1999, pàg. 120 i 133)–, presenten la mateixa morfologia arquitectònica i, aproximadament, els mateixos estilemes artístics. Els pocs anys que separen la construcció de les unes i les altres, sobretot respecte a les tres primeres, les fa molt properes tant arquitectònicament com escultòricament.

Les capelles de la capçalera

La capçalera original de la seu s’estructurava seguint el prototip de capçalera esglaonada benedictina: un absis central marcadament profund i amb un important tram preabsidal, flanquejat per dos absis laterals, també amb tram recte, i dues absidioles extremes. Les transformacions gòtiques en van alterar profundament l’estructura, de tal manera que, del disseny original, n’han romàs l’absis principal i el col·lateral del flanc nord. I de la banda sud, ha quedat solament una part dels paraments de l’absis lateral.

El motiu d’aquestes transformacions, com succeeix a la resta de temples catedralicis de Catalunya, es troba en la voluntat de les famílies feudals més importants del moment i dels bisbes més poderosos de tenir dins l’àmbit del temple, preferentment en el lloc més proper possible a l’altar principal, un espai privat destinat a ús funerari. Aquestes famílies i dignitats episcopals s’erigiren en els veritables promotors d’una obra arquitectònica per mitjà de la qual, i en última instància, es buscava el prestigi social i el distintiu de classe. Aquestes capelles, que tot just construïdes es dotaren de tots els elements necessaris per al culte, es convertiren en notables panteons funeraris i, en paraules de F. Español, “en esplèndids aparadors a través dels quals es mostrarà el prestigi de bisbes i llinatges nobiliaris” (Español, 1991b, pàg. 79), de manera que, a través d’aquests espais, s’evidencien les distàncies socials en l’habitual estratificació de l’època.

Cal dir també que, dels absis originals, el central i el lateral nord, si bé no van transformar la seva fàbrica, van patir alteracions de l’estructura i la visualització del seu espai: a partir de la segona meitat del segle XIV, l’àmbit presbiterial va quedar totalment compartimentat respecte de l’espai absidal mitjançant el monumental retaule bastit per Bartomeu de Robió; la conca absidal, on es va fundar la capella de Santa Anna, va ser utilitzada com a sagristia. També a la primera meitat del segle XIV, el pas de comunicació original entre l’absis major i el lateral es va cegar en el moment de la construcció de la capella dels Montcada, i a la primera meitat del segle XV aquest espai va ser utilitzat per a encabir-hi l’arcosoli del bisbe Berenguer de Barutell. El pas corresponent a l’absis nord fou modificat substancialment el 1522 en construir-hi Jaume Borrell l’esplèndida porta de la Sagristia. Des de la segona meitat del segle XV, aquest absis ja acollia aquesta funció, cosa que va comportar nombroses adaptacions, sobretot pel que fa a l’alçada, que es perllongaren durant el segle XVI (Gallart i Altres, 1999, pàg. 131-133).

La capella de Sant Pere

Capella de Sant Pere, panteó dels Montcada a la catedral de Lleida.

ECSA - G.S.

Originàriament, l’absis lateral sud era una fundació del canonge Pere Desvalls, datada el 1311 i dedicada a santa Petronella. El 1328, gràcies a una concòrdia entre els representants d’aquest canonge i Ot de Montcada, es va traslladar el culte i la sepultura que hi havia cap a l’actual capella de Santa Petronella, situada al primer tram de la nau lateral de l’evangeli (Abad, 1979, pàg. 32-33). Pel que sembla, la fundació per la família Montcada estava prevista ja en el testament de Pere II de Montcada, l’any 1300, però no va ser fins el 1328 que Ot el Vell de Montcada, amb la voluntat de convertir-la en panteó funerari, la féu realitat. Possiblement, la fundació d’aquesta capella –l’interior i l’exterior de la qual foren ornamentats profusament i reiteradament amb els emblemes heràldics de la família–, tenia l’objectiu d’enaltir el prestigi del mateix llinatge, un interès que no es pot desvincular de la inauguració, un any abans, del monestir de Pedralbes de part de la reina Elisenda, germana del fundador de la capella (Español, 1991b, pàg. 84).

Pel que fa a l’estructura arquitectònica de la capella, al contrari del que fins ara s’havia estimat, la família Montcada no va enderrocar l’absis romànic per bastir-hi el del segle XIV, sinó que el va aprofitar i el va modificar fins a configurar un espai netament gòtic. D’aquesta manera, sembla que els murs romànics es conserven sencers, però modificats, fins al nivell de les finestres al semicercle absidal i fins a l’altura de l’inici de les cobertes al tram preabsidal. En aquesta part és encara perfectament visible la finestra original que, com en el cas de l’absis nord, il·luminava la capella i que va ser cegada en construir-hi la capella de Colom. També és visible encara la traça de la porta que comunicava l’absis lateral amb el presbiteri. De l’estructura original es van conservar, així mateix, els capitells de l’arc d’ingrés, per bé que la part frontal, oberta al transsepte, es va folrar d’una composició absolutament gòtica.

La part del semicercle absidal es va convertir en un absis poligonal, amb quatre esveltes finestres obertes entre els contraforts, les quals es van decorar amb vitralls amb les representacions de sant Pere, sant Pau i el fill del Zebedeu (Lladonosa, 1992 pàg. 34). El tram preabsidal es cobreix amb una volta estrellada, els nervis de la qual arrenquen de mènsules gòtiques encastades als murs i s’uneixen a cinc claus de volta esculturades, i la conca absidal es clou amb una volta de creueria. Tots els nervis de les voltes es van decorar profusament amb múltiples figures i escuts amb els símbols heràldics de la família.

La modificació i la construcció de la capella de Sant Pere s’han datat pels volts del 1335. Aquests anys coincideixen amb els dels mestres Guillem d’Erill i Pere Piquer, que es documenten treballant al sector nord del claustre. La contemporaneïtat d’aquests artistes amb les obres de la capella ha fet que se’ls atribueixi la transformació de la fàbrica (Español, 1991a, pàg. 193), la qual, pels volts del 1340-41 ja devia estar més o menys acabada, en fer-se l’encàrrec dels retaules corresponents a cadascun dels seus altars: Sant Joan, Sant Pere i Sant Pau. Els retaules els va fer un dels artistes més emblemàtics del moment i vinculat, també, al monestir de Pedralbes: Ferrer Bassa. Pel que fa a l’escultura arquitectònica, s’ha posat en relació amb la de les capelles contemporànies, la capella de Jesús i la de la Immaculada, i, també, amb la dels contraforts de l’ala nord del claustre.

La capella de la Immaculada

Capella de la Immaculada, una fundació del bisbe Ferrer Colom (1334-40), gran devot d’aquesta advocació mariana, que s’hi féu enterrar.

ECSA - G.S.

L’absidiola extrema del costat sud del creuer, veïna amb la capella de Sant Pere, va ser radicalment transformada en ser convertida en espai privat d’ús funerari pel bisbe Ferrer Colom (1334-40). Aquest bisbe, conseller d’Alfons el Benigne, havia pres partit en les disputes entre franciscans i dominicans respecte al dogma de la Immaculada Concepció i aquesta opció es va materialitzar en la dedicació de la seva capella a la Immaculada. Es coneixen part dels seus béns i dels seus deutes gràcies a una relació feta pel col·lector Almaraz de Cabrespí, en la qual també consta, com a creditor, Pere Piquer, el mestre al qual se n’ha atribuït la construcció (Español, 1991a, pàg. 193).

A diferència de la capella de Sant Pere, la de la Immaculada és una construcció de nova planta, cronològicament contemporània amb aquella. Per bé que es va mantenir l’arc d’accés des del transsepte, s’enderrocà l’absidiola romànica i es construí la nova adossada a la capella dels Montcada, cosa que va comportar el cegament de la finestra original que il·luminava l’antic absis lateral de Sant Pere.

La planta presenta un petit tram preabsidal i un absis poligonal, tots dos coberts amb volta ogival. La il·luminació arriba a través de quatre finestrals oberts als costats del polígon de l’absis. Aquest nou àmbit no es va construir ocupant només l’amplada de l’obertura de l’absidiola, sinó que es va aprofitar tot l’espai disponible des de la capella dels Montcada fins a arribar gairebé a l’angle sud-est del creuer, de manera que la fàbrica del bisbe Colom es va eixamplar per darrere de la petita capella de la Transfiguració o de Sant Salvador –tal com demostra la finestra d’aquest espai cegada des d’aleshores–, la qual cosa va comportar una certa irregularitat de la planta, amb una disposició desviada, no exactament paral·lela a la de l’absis de Sant Pere.

Amb relació a la capella dels Montcada, la de Colom es caracteritza per un sentit més sobri en la decoració escultòrica de les mènsules i de les precioses claus de volta. Els nervis de les voltes, avui totalment mutilats, estaven decorats amb figures d’angelets músics i amb les armes del propietari.

L'edifici

Catedral de Lleida. Capelles de l'interior

Catedral de Lleida. Capelles de l’interior
NÚM.	ADVOCACIÓ	CRONOLOGIA	AUTOR	PROMOTOR	CLAUS DE VOLTA	OBJECTES GÒTICS1
1	Santa Maria	Segle XIII	Pere de Coma			Pintures murals, de v 1330-40. Sepulcre de Berenguer de Barutell, obra de Rotllí Gautier, del 1437 Fragment de bastidor del carilló. Porta de la Sagristia, del segle XVI. Retaule d’alabastre de Santa Maria, de Bartomeu de Robió (→MLDC, parcialment) Columnes cortinàries, del segle XV (→MLDC)
2	Santa Anna	Segle XIII	Pere de Coma	Andreu Vernet 1285-1363		Làpida del segle XIV. Talla de Crist, del segle XIV (→MLDC) Retaule de Santa Anna, de Jordi Safont, de la primera meitat del segle XV (→MLDC, parcialment)
3	Sant Pere	1328-45	Pere Piquer?	Ot de Montcada (anterior fundació de Pere Desvalls, del 1311, dedicada a santa Petronella)	Sis claus de volta: Crist mostrant les llagues de la Passióamb la dèisi (tram absidal) Crist lliurant les clausa sant Pere (tram preabsidal) Cavallers (claus laterals)	Figures jacents, relleus funerarisi altres restes del sepulcre dels Montcada, del segle XIV Fragments de pintures murals amb escenes de la Passió de la primera meitat del segle XIV Taules de Ferrer Bassa (desaparegudes)
4	La Immaculada (en origen probablement Sant Miquel)	1335-45	Pere Piquer?	Ferrer Colom, bisbe	Concepció de Maria (tram absidal) La Mare de Déu amb el Nen envoltats d’àngels (tram preabsidal)	Relleus de les exèquies del sepulcre de Ferrer Colom, del segle XIV
5	Sant Salvador o la Transfiguració	a 1332		Berenguer de Sala		Finestra tapiada
6	Santa Agnès	v 1311		Bernat Ramon de Fontdemàs		Làpides epigràfiques Batents originals de les portes del temple
7	Sant Joan Evangelista o dels Sants Joans	a 1277		Mestre Ventre		Làpides epigràfiques. Timpà amb pintures murals, del final del segle XIII
8	Conversió de Sant Pau	a 1319		Ramon de Montanyana		Làpides epigràfiques. Fragment de pintura mural amb un Sant Sopar, de la primera meitat del segle XIV
9	Santa Llúcia	a 1373		Bernat Sescases? Els Clariana?	Sexifòlia	Làpida epigràfica. Escultura en pedra de santa Llúcia, del segle XIV? (→The Cloisters-MMA) Relleus de les exèquies i figura jacent del bisbe Ponç de Vilamur, del segle XIV
10	Sant Tomàs	Segle XIII				Pintures murals: la Mare de Déu amb el Nen i el col·legi apostòlic, del final del segle XIII
11	L’Epifania (abans, la Santa Creu i el Sant Esperit)	1389	Guillem de Solivella?	Guerau de Requesens, bisbe Anterior fundació dels Gasset, dedicada a Santes Creus	El bisbe promotor als peusde la Mare de Déu (tram absidal) Escuts dels Requesens	Escultura arquitectònica als nervis de les voltes Arcosoli de Lluís de Requesens, del segle XVI
12	Nativitat de la Mare de Déu	1389	Guillem de Solivella?	Guerau de Requesens, bisbe Lluís Pere de Mur de l’Albi
13	Sant Macià, Sant Simó i Sant Judes? (desapareguda en la restauració dels anys cinquanta del segle XX)	1314-21		Guillem d’Aranyó	Confraria dels drapers de Lleida
14	Sant Nicolau, Sant Gregori i Sant Llàtzer? (desapareguda en la restauració dels anys cinquanta del segle XX)	Segona meitat segle XIII		Jaume Sarroca Confraria de Sant Llàtzer
15	Sant Joan Baptista, després Sant Agustí (probablement baptisteri primitiu)	Segle XIII, reformada al segle XVI		Degà Montcada Família Pinell?	Mare de Déu amb el Nen	Credences o armariets litúrgics
16	Santa Margarida i Sant Victorià	a 1316		Guillem de Soler, ardiaca de Ribagorça		Pintures murals amb la representació del Calvari, de v 1335-40 Retaule de Santa Margarida? (desaparegut)
17	Santa Bàrbara	a 1319		Pere Moliner, ardiaca de Ribagorça		Relleu del sepulcre de Pere Moliner (→capella del Corpus Christi). Imatge de santa Bàrbara (→The Cloisters-MMA), titular d’un retaule de pedra
18	Sant Marc i Sant Sadurní. Mare de Déu de l’Esperança?	Segle XIII?				Retaule de Sant Sadurní? (desaparegut)
19	Corpus Christi, abans de Santa Tecla (desapareguda el 1812)	a 1304, reformada al segles XVI i XVIII		Refundada per Marí d’Alcoleia, canonge		Relleu sepulcral del canonge Pere Moliner Al contrafort del costat: credença de la porta de les Fonts
20	Sant Vicenç	Entre el 1235 i el 1285		Primera fundació: Guillem Bernat de Fluvià (1235). Segona fundació: Ramon de Montpeller (1285)	Agnus Dei	Làpida epigràfica Retaule de pedra de Sant Vicenç (desaparegut)
21	Sant Erasme (abans, Sant Gili)	Segona meitat del segle XIII		Refundada el 1382 per Guillem Trescastells	Figura deteriorada	Retaule de pedra de Sant Bartomeu, de v 1400 (desaparegut)
22	L’Assumpció (abans el Sant Sepulcre)	1220		Guerau Cassola, refundada per Berenguer Gallart		Fragments de pintura mural amb escenes de Sant Tomàs Becket, de mitjan segle XIV
23	Petronella (abans Santa Maria, Jacob i Salomé)	a 1311		Pere Desvalls		Pintures murals de sant Francesc i sant Pere Màrtir que procedeixen del pilar immediat, de mitjansegle XIV. Làpida epigràfica
24	Tots Sants	Segona meitat del segle XIII (a 1285)		Ramon Sanç, canonge		Làpida de Berenguera de Castellolí, del 1326
25	Santa Maria Magdalena	a 1304		Pere de Torrefeta, canonge		Làpida epigràfica
26	Sant Miquel de Maig i Santa Marta (abans Sant Tomàs Apòstol)	a 1320		Joan de Peralta		Retaule de Sant Miquel (desaparegut) Imatge de Santa Marta (desapareguda)
27	Sant Antoní, després de la Purificació (desapareguda el 1812)	Segle XIII, reformada entre el 1397 i el 1426	Pere de Coma Pere Joan?	Berenguer d’Erill, bisbe (1227) Bernat Gralla, refundador		Al mur interior: armariet litúrgic Al mur frontal: fragments de pintures murals
28	Sant Jaume i Sant Llàtzer (després, la Mare de Déu de les Neus)	Segle XIII	Pere de Coma	Joan Sabater, primer fundador, el 1277 Joan Teixidor, refundador	Mare de Déu de l’Anunciació (tram absidal) Imatge mutilada: probable representació de sant Gabriel (tram preabsidal)	Retaule de Santa Maria (desaparegut) Imatges de sant Jaume i sant Joan damunt les pilastres de l’embocadura de l’arc (desaparegudes)
29	Capella de Jesús	Primer quart del segle XIV	Guillem d’Erill? Pere Piquer?	Arnau Sescomes, bisbe, el 1334	Jesús beneint (tram absidal) Agnus Dei (tram preabsidal)	Escultura arquitectònica i osseres de la família Sescomes. Restes de pintura mural
[Montserrat Macià i Gou – Josep Lluís Ribes i Foguet]

Catedral de Lleida. Les referències numèriques corresponen a: Capelles del claustre, galeries del claustre (en blaus) i voltes de les naus i porxo dels Fillols (en groc)

Catedral de Lleida. Capelles del claustre*
NÚM.	ADVOCACIÓ	CRONOLOGIA	AUTOR	PROMOTOR	CLAUS DE VOLTA	OBJECTES GÒTICS1
30	Santa Maria l’Antiga	1334 Porta del segle XVI		Arnau Sescomes, bisbe		Imatge de Santa Maria l’Antiga (→MLDC)
31	Sant Francesc d’Assís (1), primer de Santa Caterina	Principi del segle XIV
32	Sant Joan Degollat i Sant Llorenç	Principi del segle XIV		Arnau Vernet
33	Sant Domènec	Principi del segle XIV		Bartomeu Gensà, 1329
34	Sant Lluc o capella de la Bossa	Principi del segle XIV
35	L’Anunciació	a 1316		Bernat Clavell?
36	Sants Innocents	Principi del segle XIV
37	Sant Mateu (2)	Primera meitat del segle XIV		Guillem de Galceran, canonge	Motiu floral
38	Santa Eulàlia (3)	a 1320		Galceran de Barberà, canonge	Motiu floral
39	Sant Bernat	a 1392		Bernat Despuig, jurista	Motiu erosionat	Imatges de sant Bernat i de la Mare de Déu? (desaparegudes)
40	Sant Felip i Sant Jaume	Primer quart del segle XIV
41	Sant Pere Màrtir	a 1327		Família Montsuar
42	Les Onze Mil Verges	Primera meitat del segle XIV		Famíla Vernet?
43	Sant Antoni i Sant Pau Eremita	Primera meitat del segle XIV		Domènec de Bellvís	Motiu floral	Restes de pintura mural Mènsules policromades de suport d’escultures Batents de porta policromats Làpida epigràfica
44	Sant Martí (4)	Primera meitat del segle XIV		Família Santcliment
45	Sant Esteve	1286		Ricard Pellicer		Làpida epigràfica
1 Entre parèntesi s'indica el desplaçaments dels objectes gòtics * Segons relació d’Alonso García. (1) Sant Pere Màrtir segons J. Lladonosa. (2) Santa Eulàlia segons J. Lladonosa. (3) Sant Mateu segons J. Lladonosa. (4) del Sant Crist dels claustres, segons J. Lladonosa  [Montserrat Macià i Gou – Josep Lluís Ribes i Foguet]

Catedral de Lleida. Galeries del claustre
NÚM.	CLAUS DE VOLTA	OBJECTES GÒTICS
46	Jesús beneint (policromat)	Relleus sepulcrals del segle XIV
47	Pantòcrator dins d’un polilobulat
48	Motiu floral de setze fulles
49	Mare de Déu de l’Anunciació?
50	Sant Ramon, bisbe de Roda
51	Agnus Dei
52	Sant Jordi?
53	Motiu floral de setze fulles
54	L’arcàngel sant Miquel
55	Jesús emmarcat per un quadrilobulat
56	Jesús beneint (molt erosionada)
57	Noli me tangere
58	L’Anunciació	Pintura mural amb la Mare de Déu dels Socors
59	Mutilada
60	Mare de Déu amb el Nen envoltada d’àngels
61	Mutilada
[Montserrat Macià i Gou – Josep Lluís Ribes i Foguet]