La visió romàntica de l’arquitectura gòtica catalana

És difícil, en un període amb fronteres encara avui poc definides, com és el cas del nostre romanticisme, intentar sintetitzar la visió que en aquells anys es tingué de l’arquitectura gòtica i oferir un resum clar del pensament crític que sobre aquesta hi hagué entre els seus protagonistes. Això no obstant, i des d’una anàlisi objetiva, es podria parlar de fins tres valoracions distintes, que, tot i ser divergents, al llarg del segle es complementen: una visió intuïtiva, desenvolupada a través d’una tasca essencialment literària, de contingut poètic, moral i religiós; una interpretació historicoarqueològica, relacionada en certa manera amb l’anterior i gairebé simultània, compromesa amb la recuperació de la memòria històrica del país i dels seus monuments artístics, amb inequívocs signes d’un latent nacionalisme, i una tercera visió, a partir de mitjan segle XIX, en què l’arquitectura gòtica és valorada no sols pels seus continguts teòrics i historicoarqueològics, sinó també pels seus indicadors estructurals, tot dignificant científicament allò que al principi era considerat una font d’exaltacions poètiques, místiques o simbòliques, i que és acceptada com una referència vàlida per a l’arquitectura moderna.

Seccions transversals de l’església i el claustre del convent de Santa Caterina de Barcelona (1837).

SC, pàg. 21-22 / J.Casademunt - ECSA / G.Serra

Tant els mateixos protagonistes del moviment romàntic català, entre els quals figura ara Manuel Milà i Fontanals, com els qui pertangueren a la generació següent, per exemple, Josep Leopold Feu, n’acceptaren l’origen literari, i trobaren en les pàgines d’“El Europeo” (1823-24) allò que Feu anomenà un “saludable y precoz renacimiento” de l’esperit català, i les bases del que ell mateix qualificà d’“escuela catalana”. És, efectivament, en les pàgines d’aquesta revista barcelonina, i especialment en els escrits d’Aribau i de López Soler, on es pot trobar aquest espiritualisme que havia de ser comú al pensament de la nostra primera generació romàntica, el seu amor per l’edat mitjana i el profund respecte als costums nacionals íntimament relacionats amb la religió, les creences, les lleis i altres elements que caracterizaren la societat catalana al llarg de la història. A l’ombra d’un romanticisme cosmopolita, i en un clima d’idees comú a la filosofia i a l’espiritualisme privilegiat a Europa aquells anys, els redactors d’“El Europeo” aprengueren del sentit històric de les narracions de Walter Scott, del seu amor a la tradició i del seu culte a l’edat mitjana, fent gala d’un gran sentit de restauració medievalista; i, dels germans Schlegel, la seva poètica espiritualista de l’art i el seu profund i exaltat sentiment cristià. Els mancava aquell sentiment historiconacional que va créixer al llarg de la dècada següent, gràcies a una tasca compartida per la intensa activitat editorial d’aquests anys, amb traduccions i obres originals d’autors catalans, i les publicacions de diaris i revistes que, com el tradicional “Diario de Barcelona”, “El Vapor” o “El Catalán”, col·laboraren en la formació d’un grup selecte de personalitats que compartiren, amb una gran unitat de pensament i d’orientació, la interpretació teòrica i pràctica del romanticisme historicista. Fou precisament en “El Vapor” (1833-36), dirigit pel mateix López Soler, on es renovà el cosmopolitisme d’“El Europeo” i les seves idees sobre l’època medieval, el tradicionalisme i el concepte de la família, convertint-se en representant del corrent historicista del nostre primer romanticisme. Des de les seves pàgines es donà el primer impuls, després de Capmany, a l’estudi de les antigues institucions polítiques catalanes, s’escriví sobre Scott i s’avisà els lectors de l’aparició de la reedició de Pujades (1834) i de les publicacions de Vives i Cerdà (1835), Torres i Amat (1836) o Bofarull (1836), obres que marcaren el primer moment d’un procés de conscienciació nacional que havia de durar gairebé tot el segle.

Interior de la catedral de Girona segons una litografia publicada a Recuerdos y bellezas de España el 1839. El cor dels canonges encara és al mig de la nau.

RBE, I, làm. entre pàg. 132-133 / F.X. Parcerisa - BC

Però, malgrat la meritòria activitat de les cases editores i de la premsa periòdica barcelonina en la difusió de la cultura, la història i els ambients medievals, entre el gran públic foren comptats els qui aquests anys demostraren un mínim interès per les construccions gòtiques i els seus espais, llevat d’aquests entusiastes rampells, fills de la moda, davant les fantàstiques i pintoresques descripcions de castells, claustres i sepulcres, amb què els autors de novel·les i fulletons ornaven les seves narracions; indiferència que també feren seva les anomenades capes cultes, educades en la tradició clàssica i poc amants de l’arquitectura gòtica. No obstant això, en les pàgines d’“El Vapor”, poques setmanes abans de l’estiu tràgic del 1835, es podia llegir la condemna de les “rectificaciones” d’algunes estructures religioses d’estil gòtic, en què s’havien afegit cossos o adorns d’“arquitectura moderna”, quan en realitat –s’escrivia– aquest es podia considerar com el més apropiat per als edificis “que pedían religioso recogimiento”. Però fins i tot abans, el 1833, en el “Diario de Barcelona” un anònim autor signava un breu escrit sobre “el origen de la arquitectura gótica” en què ressaltava el valor dels treballs de Boisseré a la catedral de Colònia, els estudis de Hirtoff sobre l’arc ogival i els comentaris de Miel sobre l’objecte de l’arquitectura gòtica, que sintonitzaven amb el sentiment que hi havia llavors entre els comptats amants catalans de l’edat mitjana i de l’arquitectura de l’època, fent seves les idees de Miel sobre les sensacions místiques i simbòliques despertades per les seves majestuoses formes. Aquestes idees, de caràcter profundament cristià, són les que sorgiren en les intuïtives observacions de Pau Piferrer en les pàgines que redactà en Recuerdos y bellezas de España (1839), on el polígraf barceloní adoptà una actitud crítica, comuna a l’escola romàntica catalana, defensant amb ardor els valors religiosos cristians enfront del racionalisme ateu; d’aquesta manera, el nostre escriptor contraposava la religiositat del gòtic a l’ètica laica de les formes racionals del classicisme, una idea inspirada pels membres del cercle alemany de Jena, reforçant el component espiritualista de què fa gala el nostre primer romanticisme, i en la qual coincidia amb els continguts teòrics del moviment pictòric dels natzarens catalans, defensats aquells anys per Pau Milà i Fontanals.

L’obra de Piferrer fou significativa perquè marcà la incorporació definitiva dels intel·lectuals i artistes catalans a la tasca, ja iniciada a Europa alguns anys abans, de rescatar de l’oblit les restes documentals i arqueològiques del passat “dejadas en pie por las revoluciones”; i també ho fou perquè inicià un projecte col·lectiu de restauració de “lo antiguo”, sobretot medieval, mogut tant per un idealisme poètic com per un esperit d’investigació històrica del passat de Catalunya fins aleshores desconegut, agermanant-se amb l’intent de recuperació de la llengua vernacla en marxa ja des de feia alguns anys. Així doncs, sense abandonar els continguts idealistes, estètics, religiosos i nacionals, també es consolidà a partir d’aquests anys un profund sentiment de simpatia vers l’arquitectura gòtica (compartit, cal dir-ho, amb la del passat romànic), com a part d’un culte apassionat vers les restes del passat històric, considerades com un símbol i reflex de la societat catalana.

Aquest entusiasme emocional per les estructures gòtiques, refermat per l’obra de Piferrer o per la posterior España. Obra pintoresca, vol. I, Cataluña (1842), de Francesc Pi i Margall, adquirí major rigor científic a partir dels anys quaranta, tant pel treball erudit d’alguns investigadors i professionals de l’arquitectura (és el cas de Josep Casademunt), com per la tasca desenvolupada a partir de la seva creació, el 1844, per la Comisión de Monumentos Históricos y Artísticos de la Provincia de Barcelona, l’activitat de la qual, estretament relacionada amb l’experiència real constructiva del gòtic, quedà reflectida, entre altres treballs, en la labor duta a terme en el seu si pels defensors del patrimoni arquitectònic artístic del país; entre aquests hi havia, units per la mateixa fe, el pintor Lorenzale, els arquitectes Mestres i Rogent i intel·lectuals com Manjarrés, Puiggarí o el mateix Manuel Milà i Fontanals. Entusiasta de l’arquitectura gòtica, Milà, que admirava els treballs fets a França per De Caumont, Montalembert i Vitet, des de les pàgines d’“El Imparcial” (1844) i més tard des del “Diario de Barcelona” (1856) se n’erigia en defensor, pel seu valor no sols artístic sinó també, i sobretot, sentimental; anys després, el 1860, des de la tribuna de l’Acadèmia de Belles Arts de Barcelona, admetia en l’art grec major perfecció de formes que en el gòtic però, en canvi, trobava en aquest una arquitectura d’aire familiar, d’accent conegut, que, si bé lluny en el temps, “expresaba íntimos sentimientos”. Amb tot, el 1879, en redactar Milà la seva introducció a l’Àlbum pintoresch monumental de Catalunya, per a l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques, sense abandonar el seu to sentimental i la valoració historiconacional de l’arquitectura gòtica catalana d’anys anteriors, el polígraf vilafranquí hi veia també un art tan complet i motivat, tan clàssic en el seu gènere com el de l’arquitectura grega. Amb això, acceptava un fet admès ja aquells anys: l’arquitectura gòtica s’havia convertit en tema d’estudi laboriós, mentre que abans semblava exclusiva de la contemplació poètica i, sotmesa a un seriós i profund examen, era considerada un sistema raonat i conseqüent.

Dibuix d’un pinacle en una de les pàgines de Nociones de arqueología cristina (1867).

NAC, pàg. 66 / J.Manjarrés - BC

El testimoni de Milà demostra que des de mitjan segle XIX es percebé un nou caràcter, no excloent, en la visió que els intel·lectuals i arquitectes catalans tenien de l’arquitectura gòtica. Així, sense que aquesta arquitectura perdés els valors defensats fins llavors per l’escola romàntica (simbòlics, religiosos, historiconacionals, etc.), s’hi afegí el corrent funcionalista que el revivalisme gòtic europeu havia desenvolupat els darrers anys, seguint les lliçons de Pugin i de Viollet-le-Duc –coneguts aquí per la seva lectura directa o gràcies als seus múltiples intèrprets, com s’estudia més extensament en altres articles d’aquest volum–, i es passà a valorar l’arquitectura ogival segons un judici ponderat, en què els seus valors estètics i morals se situen al mateix nivell que els pròpiament constructius i racionals. Aquesta fou la posició adoptada també per Lluís Rigalt en el seu conegut Álbum enciclopédico-pintoresco de usos industriales. Colección de dibujos geométricos y en perspectiva de objetos de decoración y ornato, en los diferentes ramos de Albañilería, Jardinería, Carpintería, Cerrajería… (1857-59), posició molt propera, no per casualitat, a les opinions d’alguns autors francesos com De Caumont o Bourassé, els quals, partidaris de les teories de Pugin, contribuïren en gran manera a la difusió d’una visió de l’arquitectura medieval en què predominaven tant els seus aspectes espirituals com els constructivodecoratius. La principal obra de Jean-Jacques Bourassé, L’archéologie chrétienne ou précis de l’histoire des monuments de moyen âge (1841), llibre de gran èxit als seminaris francesos, i el seu Dictionnaire d’archéologie sacré (1851) serviren també a Josep de Manjarrés per a l’elaboració de les seves Nociones de arqueología cristiana (1867), en què l’estudiós barceloní no silenciava la importància de la religió en l’origen de l’estil gòtic, però l’entenia més com a “custodia del saber y de las luces de Occidente”, fent poc èmfasi, encara que els admetia, en els aspectes místics i poètics de la seva arquitectura; en una línia més pragmàtica i professional, Manjarrés, que coneixia també les obres de Pugin i de Hoffstadt, considerava l’arquitectura gòtica com un complet sistema constructivodecoratiu, seguint la idea defensada per Pugin. En aquesta mateixa línia crítica es troba l’actitud de Francesc Miquel i Badia, que, al costat de Francesc Pi i Margall i d’altres intel·lectuals no arquitectes, se situà més a prop de les posicions racionalistes dels francesos que de les teories puginianes; així ho demostrà, el 1867, des de les pàgines del “Diario de Barcelona”, en un article titulat El arte gótico en el siglo XIX –dedicat a l’edició francesa de l’obra de l’alemany August Reichensperger, defensor de l’estil “noble, serio y especialmente sano” del segle XIII i de les teories racionalistes pròximes a les avalades a França per Viollet-le-Duc–, la lectura del qual recomana el comentarista barceloní als conreadors de l’arquitectura.

Dels arquitectes, efectivament, havia de venir la síntesi més concreta d’aquestes valoracions de l’arquitectura gòtica, en especial d’aquells que des de molt joves participaren de l’aventura romàntica. Fou el cas, sobretot, de Josep Oriol Mestres i d’Elies Rogent, els quals amb altres arquitectes de la seva generació, com Francisco de Paula Villar i Miquel Garriga i Roca, o encara d’una generació posterior, cas d’August Font o de Joan Martorell, feren seu el sentiment religiós i moral vers l’arquitectura ogival present en la primera fase del nostre romanticisme, així com la seva interpretació historicoarqueològica de contingut nacionalista (amb una activa participació en la tasca de conservació i restauració de monuments), al mateix temps que hi saberen veure els valors estructurals, vàlids per a la nova arquitectura del segle.

Josep Gudiol i Cunill (1872-1931), en les seves Nocions d’arqueologia sagrada catalana (1902), recollí el llegat dels tractadistes del XIX que recuperaren l’arquitectura gòtica, el complementà amb l’estudi de les peces d’art del gòtic català, i en donà una síntesi metòdica que havia d’obrir nous camins d’estudi, com ho revela el fet que la seva obra fos reimpresa el 1931.

Bibliografia consultada

Piferrer – Parcerisa, 1839; Milà, 1844a, 1844b i 1856; Rigalt, 1857-59, pàg. 33-36; Rogent, 1857; Pi i Margall, 1859; Feu, 1863, vol. II, pàg. 457-504; Milà, 1863; Manjarrés, 1867; Miquel, 1867; Mestres, 1875; Milà, 1879; Grahit, 1947; Guarner, 1954; Rubió, 1962, pàg. 287; Carnicer, 1963; Maestre, 1984; Hereu, 1987.