L’arquitectura romànica en terres catalanes es va fonamentar, en essència i gairebé exclusivament, en la construcció de peces cobertes amb voltes de canó o semiesfèriques. Ara bé, durant el segle XIII la seva hegemonia es va erosionar i va perdre tant protagonisme que cap al final de la centúria començaven a quedar relegades a un terme força secundari. Durant aquest temps s’imposaren unes peces de nova geometria que van trasbalsar completament l’art de bastir i així va emergir un panorama en la construcció totalment nou, conegut per gòtic. Des d’aquest punt de vista, l’edificació gòtica es pot definir a partir d’un repertori d’elements arquitectònics una mica més extens, però també extremament simple i polivalent, amb la combinació dels quals s’elaboraren totes les arquitectures, amb major complexitat en els monuments de culte i amb força més simplicitat en la resta de fàbriques, fossin civils o religioses, perquè els espais residencials eclesiàstics o els complexos de dependències monàstiques no presenten cap solució de continuïtat amb l’edificació de caràcter secular o civil.
Els nous cossos arquitectònics, és a dir, les peces més elementals i que sàviament combinades serviren per a projectar i executar tota la construcció gòtica en terres catalanes, es multiplicaren i encara que bàsicament foren dos, tingueren alhora derivats prou significatius. A banda d’aquestes dues peces noves, es va mantenir invariablement la nau amb volta de canó, que s’emprà en fàbriques de morfologia severa i funcions molt concretes, sense relació amb les arquitectures sumptuoses i ornamentades, per la qual cosa va restar com una solució marginal, pràctica però relegada a ambients subsidiaris, de treball o volgudament elementals.
Les peces que van irrompre en la construcció eren completament originals, nascudes a l’occident d’Europa i sense precedents en les arquitectures anteriors. Malgrat la seva incorporació i reelaboració en l’arquitectura catalana, i fins i tot exportació, no vol dir que en siguin pròpies ni exclusives, sinó que, per contra, es troben en una regió molt més àmplia, que supera l’àmbit dels Països Catalans i abasta molts trams de l’arc mediterrani occidental, des de Sicília al País Valencià i cap al nord fins a terres occitanes. Els anunciats elements innovadors són les voltes de creueria i els arcs de diafragma. Les primeres tingueren una difusió completa per tota l’arquitectura gòtica europea, mentre que els segons resulten més exclusius, en tant que només es troben en algunes de les regions del Mediterrani occidental, això és, fonamentalment, en terres italianes, occitanes, catalanes i algunes àrees pròximes. Encara que s’hi ha volgut trobar un parentiu oriental i veure formulacions pròximes en arquitectures de països islàmics, el fet és que no hi ha res de semblant en aquelles contrades, ni cap successió geogràfica d’edificacions d’aquesta mena pot sustentar aquesta tesi difusionista.
Pel que fa a la volta de creueria, constructivament es forma amb diferents pannes que, quan es troben, tracen arestes que són ressaltades amb nervatures, i, on convergeixen, brota una clau. També es pot pensar, inversament, que són els nervis llançats i que descriuen arcs entre pilars o suports d’altra mena els que, en unir-se entre si per superfícies curvilínies o pannes, arriben a formar un conjunt que és la volta. Moltes deriven de quadrilàters dividits per quatre diagonals, però també n’hi ha de sorgides de polígons més complexos i, per tant, amb força més pannes, com ara les que cobreixen absis o cúpules. Amb aquesta solució es tancaren naus de temples, sales capitulars, sales de llotges i algun altre espai privilegiat, especialment monàstic o casteller, sempre de planta baixa i de gran alçada. Com es pot veure, és un recurs propi i gairebé exclusiu de l’arquitectura religiosa i concretament d’esglésies, per la qual cosa aquí no és lloc de tractar-lo amb el detall que mereixeria atesa la complexitat del seu desenvolupament formal. Només cal remarcar la seva evident sacralitat, que tan sols es trasllada a ambients laics quan aquests volen revestir una excepcional solemnitat, com en el cas de les llotges de les ciutats de Mallorca i València. Aquí els trams quadrats se succeeixen i formen naus paral·leles, com més antigament i simplificadament s’havia fet en diferents àmbits del monestir de Poblet.
Les voltes de creueria, com que no descansen uniformement en el continu del mur com les seguides de canó, sinó que concentren les seves càrregues en punts concrets, allà on tenen per suport semicolumnes o mènsules embegudes en els murs perimetrals, necessiten l’ajuda de reforços externs o contraforts, els quals, usualment, es constitueixen en massissos murs perpendiculars, disposats en successió ritmada i que es corresponen amb els trams de volta en les naus o amb les pannes en el cas dels absis poligonals o dels altres cossos que reforcen.
Interior d’una de les sales nobles del castell de Perpinyà (final del segle XIII, principi del segle XIV), conegut com a palau dels Reis de Mallorca, coberta amb arcs de diafragma que sostenen un embigat de fusta.
Enciclopèdia Catalana – Rambol
Un fet determinant de la formalització de l’arquitectura gòtica catalana és que quan la volta de creueria es fa servir per a configurar la coberta externa dels edificis, aquesta, en lloc d’adoptar la forma tradicional de la teulada prominent a doble vessant, pren molt sovint la disposició de terrat pla, del tot inusual fins aleshores. Cal remarcar que això és un canvi morfològic radical, perquè malgrat que de vegades s’esgrimeixi una intemporal tradició mediterrània de cobertes planes, aquesta no es constata arqueològicament en cap lloc d’on es va produir l’arquitectura gòtica i no cal dir que no té precedents significatius dins l’obra romànica, en què el volum cobert per la volta sempre es manifesta enfora amb una teulada de pendents força gran.
La concatenació dels dos factors, és a dir, la volta de creueria amb la coberta horitzontal, va comportar que la primera, en lloc d’emergir del buc o caixa que cobria, restés immergida volumètricament dins seu, totalment per sota del coronament de les seves cares o façanes. La conseqüència fou que va desaparèixer el tradicional cos de teulada en prisma triangular i de pendent més o menys elevat, i al seu lloc s’estengué un pla horitzontal o, més ben dit, suaument trencat pels jocs d’inclinació lleugera que la superfície prenia a fi de facilitar-ne el desguàs. Immediatament, dins la geometria de l’edifici es generava una figura com un triangle o carcanyol, definit per l’extradós de la volta, el mur perimetral i el pla superior del terrat. Aquesta regió buida, o ronyó, on calia instal·lar algun element per a sustentar damunt seu la coberta, s’omplia normalment d’una massa contínua però lleugera obtinguda per l’agregació d’atuells de terrissa de formes closes (olles, gerres, càntirs, poals, etc). D’aquesta manera s’obtenia el resultat desitjat sense gravar amb una càrrega contraproduent la fàbrica portant i provocar, en conseqüència, unes càrregues sobre els murs perimetrals que no es poguessin absorbir verticalment sense haver-los d’engruixir d’una manera inconvenient.
Com que l’objectiu del farciment era donar suport al terrat, s’havia d’afaiçonar d’acord amb la combinació estipulada de superfícies o aiguavessos amb pendents lleugers i contraposats, que fixaven rígidament, a dalt, les línies de clau de les voltes, i a baix, les gàrgoles situades generalment en els contraforts. Per tant, la disposició del material replè ha de ser anterior a la dels plans superiors, la qual cosa vol dir que ha de ser més o menys acurada, i no un garbuix aleatori i incoherent com observacions poc curoses reporten. Contràriament, s’ha pogut observar que aquest material s’ordenava en filades de recipients assentats regularment entre esteses de calç que se superposaven i en cada una de les quals els atuells es trobaven drets o en progressiu decantament, segons la inclinació prevista al tros de terrat de sobre. Així es troben, per exemple, en la coberta de la nau major de Santa Maria del Mar a Barcelona, excavada per primer cop amb rigor estratigràfic el 1990 (Riu-Barrera, 1990).
Val a dir que les voltes de creueria sota terrat pla i amb farciment de peces de ceràmica es troben en l’arquitectura gòtica catalana plenament formades des dels exemples més arcaics. Potser això és degut al fet que no es coneixen formes de transició en voltes precedents i acostades morfològicament. Ara bé, aquesta solució es troba perfectament testimoniada a Sicília i en concret en la rica arquitectura palermitana d’ençà del segon terç del segle XII, des de les voltes de l’església de San Giacomo alla Marina a les del palau de la Zisa, i també en altres edificis de tota l’illa, així com de la península italiana en la centúria següent, especialment a la Toscana, en els temples de Prato i de Siena a l’entrada del segle XIV (Ardizzone, 1999). Per tant, entre els italianismes, o en aquest cas sicilianismes, del primer gòtic català potser s’hauria de comptar també aquest recurs constructiu, que tal vegada no és l’únic que vincula l’arquitectura dels Països Catalans amb les terres de l’Itàlia meridional, sinó que se’n trobarien d’altres de ben significatius si es fes un aprofundit repàs comparatiu entre ambdues arquitectures.
Com s’ha comentat, les voltes de creueria només cobriren ambients d’una sola planta i alçada notable, destinats a acollir un nombre important de gent per a una activitat estacionària i tinguda per solemne. Fora d’això n’hi ha en galeries claustrals fetes de la suma horitzontal de successives peces idèntiques, prismes quadrangulars perforats en la cara del pati per l’arqueria, connectades per les altres dues a fi de fer el corredor i adossades a les ales perimetrals en la darrera cara. Entre peça i peça, uns pilars o contraforts contraresten les càrregues de coberta per a l’exterior. Al pati de l’hospital de la Santa Creu, hi ha sostrades per a voltes de creueria, de quatre sectors, fetes amb maó de pla i amb un terrat a cel obert al damunt, on els carcanyols s’ompliren de recipients de terrissa. Val a dir que es tracta d’una de les poques vegades en què aquesta tipologia claustral es troba incorporada en una edificació de caràcter eminentment secular. En aquest mateix edifici, les plantes baixes de les ales de dependències de darrere del claustre també són excepcionalment cobertes amb voltes de creueria, com en un altre hospital, el de Santa Maria de Lleida. L’ús del maó de pla a les voltes de l’edifici barceloní, de molt a l’inici del segle XV, és un testimoni arcaic d’aquesta solució al Principat, que sembla experimentada a València des d’un xic abans, i que esdevindrà, amb el temps, un dels recursos constructius característics de l’arquitectura catalana, d’una llarga durada en el temps i força més enllà de les construccions gòtiques d’estil.
A més de produir-se en polígons de quatre angles que creaven arquitectures per agregació de peces semblants, les voltes de creueria també sorgiren de figures de més costats i generadores de volums prismàtics que contenien a l’interior una planta centrada. Aleshores la peça esdevenia totalment autònoma o, verticalment seccionada per la meitat, podia afegir-se a un cos d’una altra morfologia i completar un nou edifici. Aquest és el cas de les capçaleres poligonals de gran nombre de temples, veritables seccions de prisma sumades a naus de característiques ben diferents. Però no és lloc aquí de comentar aquestes arquitectures, pròpies exclusivament dels temples. Ara bé, també cal esmentar com en volum exempt i usualment a partir de la base d’un octàgon, de la superposició vertical de peces centrades i voltades, alçades a plom o en disposició telescòpica, va sorgir el tipus de campanar més propi del gòtic català. No obstant això, cal remarcar que el cloquer de prisma octogonal i amb el cim pla fou una morfologia que també va superar llargament la construcció de l’estil gòtic i va arribar a prendre formes barroques que duraren almenys fins el tombant dels segles XVII-XVIII. Els factors que els acabaren de donar caràcter foren la nuesa de les façanes, perforades per ben poques obertures, només en la cambra de campanes del capdamunt, i uns panys llisos amb l’únic ressalt de cornises de ritme horitzontal.
Interior d’una de les ales del claustre de l’hospital de la Santa Creu, a Barcelona, coberta amb voltes de creueria. El claustre es va començar a construir el 1406 sota la direcció del mestre d’obres Guillem Abiell.
Enciclopèdia Catalana – E.Casas
El mateix sòlid dels campanars, sovint seccionat verticalment i amb l’afegit en tota l’alçada d’un prisma de base estreta i nivells organitzats de la mateixa manera, es fa servir per a crear les defenses poligonals dels portals de muralla més monumentals. Així es construïren la Porta Reial de Poblet, la de Serrans de València, la de Sant Miquel de Morella o les desaparegudes de la muralla de Barcelona, però conegudes per imatges o vestigis arqueològics. Sense voltes, sinó amb plantes constituïdes per forjats de bigues horitzontals, donaren torres més senzilles com les del portal de Graells a Cardona. La majoria de vegades, però no sempre, la cara que donava a l’interior del recinte emmurallat resta oberta sense mur de clausura, de manera que aquestes defenses podrien anomenar-se ben pròpiament bestorres.
Fins aquí la construcció prou limitada feta a partir de peces amb volta de creueria, pètria o d’obra cuita, que com es pot observar és curta en tipologies, per bé que aquestes són de la més alta qualitat i conformen els espais més solemnes i sacres de l’arquitectura gòtica. Motiu pel qual sempre és l’element al qual es dóna més importància i rep més atenció. Tanmateix, la major part d’arquitectura es va fer amb peces d’una altra índole, combinació d’estructures portants, murs de càrrega, peus drets o arcades i forjats de bigues horitzontals de pisos i teulades. La composició d’aquests elements va donar un nombre curt de peces o elements arquitectònics, però es pot dir que s’hi construeix tota la resta de tipologies de l’edificació gòtica, tant d’índole religiosa com eminentment secular.
Elements Essencials de la Construcció Gòtica
Eduard Riu-Barrera
El més simple de tots els elements és el prisma rectangular amb embigat transversal en la cara superior, que pot ser horitzontal si ha de sostenir un pis a sobre o inclinat si fa de teulada. Aquesta peça isolada constitueix elementals habitatges d’una sola planta, rurals o urbans, i per superposició d’elements, com a màxim tres i excepcionalment amb una quarta planta en porxada oberta, forma la gran majoria de cases ciutadanes. Podia tractar-se d’un sol bloc de grans dimensions, paral·lel o perpendicular a l’eix viari o en articulació més complexa, fins a quatre ales ordenades per un pati central. Aquesta darrera composició no es troba plenament desenvolupada fins al segle XV i presenta formalitzacions del gòtic avançat. Es tracta d’una tipologia residencial tan restringida en nombre com representativa, però que en cap cas es limita a l’arquitectura gòtica, sinó que va seguir en segles posteriors fins a exhaurir-se entre els segles XVII-XVIII. Encara que s’ha dit i repetit que es tractava d’una perduració de la casa antiga amb pati central, presenta notables diferències respecte a aquest model i cap filiació genealògica directa (vegeu el capítol corresponent del volum Arquitectura III d’aquesta col·lecció).
La planta noble o primera acostuma a ser de doble alçada i rep l’accés principal per una escala sempre exterior. Només molt excepcionalment, alguna de les ales o totes presenten dins del pati unes galeries d’arcades afegides amb el sostre embigat, quan es tractava de casals de gran sumptuositat privats o públics, com el palau de la Generalitat a Barcelona. Cal remarcar com les combinacions d’aquestes peces foren extremament productives per a la conformació d’edificacions d’usos ben diversos i generaren la major part de tipologies de l’arquitectura de l’època. Pel que fa a les galeries o porxos que eventualment tenien, són de configuració semblant a les dels claustres més simples, és a dir, que es troben constituïts per una filera d’arcades repetides i idèntiques, sostingudes per esveltes columnes, muntades damunt d’un podi o barana, que reben damunt seu les bigues perpendiculars d’un sostre pla o l’inclinat d’un sol vessant, si fa de teulada.
La columna gòtica més generalment emprada mereix una certa atenció. Les seves bases, fusts i capitells es treballen molt sovint en sèrie i són tallats en pedres de provada resistència a l’esforç de compressió. Gran nombre d’aquests veritables productes prefabricats sorgiren de les extraccions gironines de pedra nummulítica, des d’on eren distribuïts extensament per les terres catalanes, així com pels dominis del Casal de Barcelona i les seves àrees d’influència. Els capitells adoptaren regularment dues composicions simples i estereotipades, derivacions molt apartades de l’ordre corinti i incipients en formes protogòtiques bastant rústegues. Parteixen d’un sòlid que sumàriament geometritzat seria una piràmide invertida, quadrangular i truncada. En la forma més elemental, que es podria anomenar capitell gòtic català primer, presenten un cistell dividit en dos registres horitzontals que repeteixen feixos de tres fulles lanceolades, doblegades amb les puntes enfora, distribuïts en un de central i dos d’angulars.
En l’altra forma, que en conseqüència pot designar-se com a capitell gòtic català segon, el tambor també mostra els dos registres sobreposats i mentre que l’inferior de fulles és similar al de la peça primera, en el superior el motiu vegetal es disposa en ventall als angles i entremig hi ha una flor simple o roseta de botó i pètals radials. La base més comuna parteix d’un plint quadrat que al damunt té boles en els angles i enmig un aproximat quart de bossell amb collarí per a rebre el fust, amb freqüència quadrilobulat en les arqueries claustrals i cilíndric en les de finestrals. Evidentment, hi va haver altres tipus de capitells, des dels completament llisos als vestits amb vegetacions ufanoses i virtuosament calades, però són peces menys freqüents i no constitueixen tipologies tan fixes i extenses, per bé que mereixerien també una classificació detallada, que degudament contextualitzada cronològicament i geogràficament, tal vegada podria fer força llum sobre com es produïen, es distribuïen i s’empraven aquests bells materials de construcció.
Les galeries amb filera d’arcades confegides amb les columnes gòtiques suara examinades són peces arquitectòniques d’una armadura essencial ben simple. De fet, són iguals que els espais coberts per pilastres o peus drets i arquitraus o llindes, amb els quals es configuren les porxades de carrers o places, i que també es resolen amb arcades de mig punt. Aquestes darreres peces, en lloc de fer com en el claustre i precedir la façana anterior d’una edificació, s’integren dintre seu i se sobremunten amb habitatges de construcció senzilla, amb combinació de naus o caixes sostrades de pla. Val a dir que aquestes no tan sols se sumaren verticalment, sinó també horitzontalment i en paral·lel, la majoria de vegades en nombre no superior a dues i aleshores el mur de contacte es perforava amb arcades de mig punt. En plantes molt allargassades se segmentaven transversalment i amb arcades, sempre de punt rodó, i aleshores permetien embigar longitudinalment.
Configuració de les Principals Tipologies del Gòtic Secular per la Combinació dels Elements arquitectònics Essencials
Eduard Riu-Barrera
Quan aquestes caixes elementals rebien la coberta exterior lígnia formaven la teulada d’unes poques maneres ben definides. En les que eren d’un sol vessant no cal ni entretenir-s’hi per la falta de repercussions arquitectòniques, mentre que en el cas de dos plans els recursos per a sostenir-los eren més complicats i s’arriba a l’altra gran aportació gòtica que són les naus d’arcs de diafragma. Abans, però, cal parlar de la simple elevació de frontons triangulars en dos costats paral·lels de la caixa perimetral, per unir-los amb bigues de fusta. Si els capcers eren els costats llargs i longitudinals, no hi havia gaire dificultat de realitzar-ho amb l’extensió estrictament limitada de les peces de fusta. Però si les façanes aixecades amb timpà eren les curtes i transversals, o la peça era de poca longitud o les bigues no podien assolir tota la distància, aleshores calia segmentar de través l’interior i disposar uns suports que rebessin les bigues alineades en trams successius. Per tal que el fraccionament no interrompés l’ambient i deixés el màxim d’espai interior lliure, calia que els elements de sustentació de l’embigat se situessin ben amunt i permetessin el pas. El sistema tradicional des de l’antiguitat era d’encavallades, sobre les quals descansava una successió paral·lela de bigues perpendiculars o una sola biga carenera o serrera, la qual suportava les bigues travesseres entre ella i el mur perimetral.
La gran aportació gòtica fou la substitució d’aquesta armadura lígnia per una arcada construïda, pètria o d’obra, que s’ha convingut a denominar de diafragma. El problema d’aquest sistema es troba en la baixada de la càrrega de l’arc, que havia de ser absorbida per un massís construït per tal de no perdre estabilitat. Com que això feia engruixir desmesuradament el mur, igual que en el cas de les naus amb voltes de creueria que tenien un problema semblant, també s’havia de reforçar puntualment amb contraforts. Tanmateix, aquest no havia de ser sempre un mur perpendicular a l’extern, sinó que també era factible disposar-lo a dins com a pilar dels arcs, encara que estrenyessin puntualment i regularment l’amplada de la nau. Per evitar aquest inconvenient, de vegades les arcades descansaven damunt de mènsules avançades en alçada i deixaven la part baixa oberta en tota l’amplada.
Per la successió longitudinal de peces amb arcs de diafragma es van crear ambients de tota mena, des de molt simples fins a més solemnes, i arribaren fins a les sales principals dels palaus reials barcelonins, Major i Menor. Atesa la gran versatilitat i efectivitat d’aquest element, es va fer servir per a tipologies funcionals heterogènies. En edificis d’una sola planta va arribar a assolir grans dimensions quan servia per a confegir la nau de temples de tota mena, des d’esglesioles rurals fins a les grans basíliques conventuals, amb belles mostres com les de Perpinyà, amb construccions ardides d’obra cuita, capçades per mitjos prismes amb voltes de creuria. Fora de l’arquitectura religiosa, no es troben quasi mai en l’edificació domèstica urbana ni rural, però sí en castells, palaus, hospitals, cases dels consells municipals i, en agregació paral·lela en horitzontal, constitueixen l’excepcional complex de les drassanes de Barcelona.
Generalment les naus formades per la successió longitudinal de peces amb arcs diafragmàtics se situaren en l’arquitectura secular en les plantes nobles, sobre unes estructures que podien ser de molt diversa índole, tant sostrades per voltes de canó com de creueria o simples embigats hortitzontals. Les naus principals així constituïdes tenien generalment doble alçada, com en el cas dels hospitals i sales castelleres, però quan esdevingueren salons palatins o del Consell de Cent de Barcelona, els arcs eren excepcionalment de punt rodó i no tan sols tenien l’alçada doblada sinó també l’amplada, de manera que sota seu no tenien per sustentació una sola crugia, sinó dues de paral·leles.
Pel que fa a l’arquitectura de caràcter militar, val a dir que les fortificacions de les terres catalanes són d’una remarcable simplicitat arquitectònica i en els recintes murats, tant urbans com castellers, les torres i els portals són compositivament i constructivament força elementals. Només les muralles de les ciutats de Barcelona, Ciutat de Mallorca, Girona, Perpinyà o València i del més gran dels monestirs i alhora panteó reial, Poblet, incorporen edificacions d’una certa complexitat i monumentalitat, que agermanen la manifestació de l’alta potestat que protegeixen amb la major efectivitat defensiva. En aquests casos les torres dels grans portals adopten plantes poligonals complexes, en una suma de tres nivells voltats amb creueria i un terrat superior, com s’ha explicat més amunt. Fora dels portals, també es poden trobar torres semblants en angles de fortificacions de muralles, com a Tarragona, o de castells, com el de Claramunt, per citar un exemple entre molts.
A part, hi ha el Castellet perpinyanès, d’una inusitada morfologia, amb façanes curvilínies i una organització interior de les torres molt elaborada. Aquestes són de planta sensiblement circular, com es troben per bona part de la Catalunya Vella, sobretot a les comarques empordaneses, gironina, rossellonesa i selvatana, on predominen les torres cilíndriques amb pisos de volta hemiesfèrica o de creueria, com ho són les encara ben conservades d’Hostalric, Girona, Perpinyà o Tossa, però àdhuc a Tortosa. També en aquestes terres i per tota la Catalunya Nova de manera més predominant, gairebé exclusiva, es troben les torres fetes de sumar peces prismàtiques quadrangulars, amb volta seguida a la planta baixa i pisos amb forjats horitzontals de bigues. Des les quatre cares, tres són closes per façanes gairebé cegues i, per contra, la que mira a l’interior del recinte murat acostuma a ser oberta de dalt a baix, o almenys en tots els pisos menys a la planta de peu pla.
Vista aèria del complex de les drassanes de Barcelona, format per l’agregació paral·lela en horitzontal de naus cobertes amb arcs de diafragma.
Enciclopèdia Catalana – J.Todó
En aquest examen de les tipologies arquitectòniques segons els elements essencials de la composició, encara manca un darrer tipus que, tot i tenir una destacada presència arreu dels Països Catalans, és degut a models completament aliens a l’arquitectura gòtica local. Es tracta dels banys públics, que adopten, interpreten i exhibeixen la seva vinculació a la tradició arquitectònica andalusina i més genèricament islàmica, de la qual procedeixen i mitjançant la qual mostren una funció balneària derivada d’usos i costums aliens a la societat feudal catalana. Aquestes edificacions consten necessàriament i per motius funcionals de tres naus allargassades i amb volta de canó, agregades en paral·lel, és a dir, l’anomenat a la Península Ibèrica tipus granadí avançat (vegeu el capítol corresponent del volum Arquitectura III). Al centre de les naus o en un extrem, a vegades s’hi incorpora una peça sensiblement quadrada, coberta amb cúpula i fins sobremuntada per un llanternó cilíndric amb cupulí.
La necessitat de mantenir importants diferències tèrmiques entre les sales i, així mateix, d’estabilitzar les condicions de cada una, s’aconsegueix constructivament amb naus de volta seguida i de gruix molt considerable que buscaven la màxima estanquitat. Raons també fonamentalment pragmàtiques feren que molts molins i altres indústries que se servien de la força motriu hidràulica i que, per tant, se situaven al costat de cursos d’aigua amb el conseqüent perill de ser afectats per destructores avingudes, adoptessin la més sòlida configuració possible. En aquest sentit es constituïen blocs compactes fets de peces resistents, majoritàriament voltades, bastides amb potents murs per a defensar-los de les envestides de l’aigua, mentre que si eren elevades es podien utilitzar elements d’una altra índole.
Resumint, la construcció de l’arquitectura gòtica catalana es va fer bàsicament a partir del joc combinatori d’un nombre no gaire extens de peces predeterminades, de geometria relativament simple i resolució constructiva de no gaire complexitat. Sobretot si s’exclouen els temples i es contempla només la resta d’arquitectura, que inclou sense solució de continuïtat les obres seculars i religioses de caràcter residencial, representatiu, defensiu i de treball mercantil o productiu. És a dir, des de tota mena de dependències monàstiques i catedralícies fins a habitatges urbans o rurals, palaus, castells, muralles, hospitals, estatges de governs municipals o Generalitats i magatzems, molins o mercats. Tot aquest conjunt de tipologies es fonamenta i es redueix a una mitja dotzena d’elements essencials.
Aquests són formats a partir d’un prisma rectangular i en el volum més elemental presenta la cara superior sostrada amb bigues de forjat intermedi o teulada. El cos idèntic pot ser perforat en una cara lateral per un porxo amb peus drets o arcades. El mateix volum és subdivit transversalment a l’interior per arcades de diafragma que reben una coberta plana de bigues o teulada a dos vessants. El prisma pot tenir també una volta de canó seguida i, finalment, el mateix cos generat per una base rectangular o més complexa es dota de volta de creueria no emergent, és a dir, inclosa dins del seu volum. Només resta un darrer cos que és el cilindre amb volta o forjat horitzontal de coberta. Els dos últims elements es presenten regularment seccionats i oberts verticalment per la meitat.
Totes aquestes peces es poden trobar isolades, configurant un edifici autònom d’una sola planta o en suma vertical i horitzontal. Les dotades de volta de creuria només constitueixen plantes baixes, encara que siguin de gran alçada i tan sols excepcionalment se sumen en vertical, sempre que siguin de la mateixa natura. Ara, evidentment, sí que poden rebre al damunt altres tipus d’elements. L’addició en vertical normalment de la mateixa peça o d’elements diversos dóna uns blocs que també sols o sovint agregats en ales, s’ordenen més freqüentment en patis o claustres rectangulars i així arriben a constituir totes les tipologies en ús dins l’arquitectura gòtica. Fins i tot es pot dir que s’allarguen força més enllà, potser fins un barroc avançat cap al tombant dels segles XVII-XVIII. Durant tot aquest període que s’inicia entrat el segle XIII, la construcció presenta unes grans continuïtats que superen àmpliament els aspectes més estilístics de les decoracions i les formalitzacions artístiques dels elements arquitectònics primordials de columnes, finestrals, portals o altres elements. Hi ha, per tant, una arquitectura més essencial que ocupa totes aquestes centúries.
El fet que tota la construcció es pugui elaborar o reduir a partir d’unes geometries simples presenta implicacions importants. D’una banda, s’acorda amb el principi que les arquitectures antigues se sustenten mentre totes les forces estiguin contingudes dins de la fàbrica, i, per tant, una correcta geometria o forma d’estructura produeix una obra correcta i són garantia d’estabilitat i perdurabilitat, com el pas del temps demostra a bastament. En un altre sentit, vol dir que el projecte constructiu d’aquesta arquitectura pot tractar-se com un problema fonamentalment geomètric i compositiu, tal com era descrit pels tractadistes antics, i no necessitava els coneixements que la física moderna aporta i ara semblen imprescindibles en l’art de la construcció, per més que històricament hagin estat llargament desconeguts. Finalment, es pot considerar que atesa la reducció de les fàbriques a un treball compositiu de peces geomètricament i constructivament provades i estereotipades, la seva projectació i la seva execució es converteixen en exercicis estesos socialment, no pas exclusius de professionals amb uns coneixements arcans, detinguts per col·legis tancats. Res més inexacte, la seva mateixa naturalesa ensenya que l’arquitectura gòtica, especialment secular, fou en realitat una obra àmpliament compartida per la societat que la va crear i se’n va servir.
Vegeu també Acord de construcció de la font de l’Àngel de Tortosa
Bibliografia consultada
Viollet-le-Duc, 1854-68; Puig i Cadafalch, Falguera, Goday, 1909-18; Domènech i Montaner, 1927; Cirici, 1955 i 1968; Bassegoda i Nonell, 1978; Adell, 1981; Araguas, 1999; Heyman, 1999 i 2001; Araguas, 2003; Cervera – Mileto, 2003; Mira – Zaragozá, 2003; Zaragozá, 2003; Navarro, 2006.