Les escoles pictòriques de Girona

Entre les escoles pictòriques del bisbat de Girona excel·leixen les que tingueren el seu centre d’acció a Girona i Castelló d’Empúries (vegeu el capítol “Els pintors de l’Empordà” [del primer internacional] en aquest mateix volum), malgrat que la imatge que se’n té és molt condicionada per la gran dispersió i la desaparició de la major part de les seves obres. Per aquesta raó, es fa difícil de saber l’abast de les escoles gironines i el seu pes real dins la pintura catalana del primer internacional, més enllà de les notícies documentals, del fet que el pintor Lluís Borrassà es va formar a la ciutat de Girona i de l’alta qualitat de les poques obres que s’han conservat.

En la valoració de la Girona d’aquest període, cal tenir present els vincles de l’infant Joan amb aquest territori. Un any després del seu naixement, Pere el Cerimoniós el nomenà duc de Girona. La pragmàtica que regulà la fundació d’aquest ducat fou atorgada el 21 de gener de 1351 i establia que l’integraven els territoris de les ciutats de Girona, Manresa, Vic, Besalú, Berga, Camprodon, Santpedor, el vescomtat de Bas, Castellfollit, Torroella de Montgrí, Pals i Figueres, a més de tots els castells, viles i llocs de les seves vegueries, batllies i procuracions. Així mateix, Pere III decidí que la formació de l’infant Joan es dugués a terme a la ciutat de Girona fins que el futur monarca complís l’edat de quinze anys. El duc Joan residí a la casa del sagristà de la seu, la qual cosa, si es tenen en compte els nombrosos encàrrecs que la família d’artistes més important de la ciutat de l’Onyar reberen des de la catedral, devia fomentar, de ben segur, el tracte de l’infant amb els Borrassà.

Així mateix, cal tenir present el paper singular d’alguns dels bisbes de Girona d’aquest moment, com Ènnec de Vallterra, Ramon de Castellar i Dalmau de Mur, com també l’origen gironí de la reina Sibil·la de Fortià, darrera esposa de Pere el Cerimoniós, i de Francesc Eiximenis, personatge que influí molt en la monarquia i en el pensament de l’època.

L’art gironí del primer internacional va tenir una relació important amb l’illa de Mallorca, tot just en les dates en què s’esdevingué la primera formació de Lluís Borrassà. Recordem l’estada a Girona, des de l’any 1364 fins al 1397, del mestre major de la seu Guillem Morei, escultor i arquitecte mallorquí germà de Pere Morei, com també la del mestre vitraller de Mallorca Ramon Gelabert (vegeu el capítol “Lluís Borrassà” en aquest mateix volum). D’altra banda, la proximitat entre Girona i Avinyó afavorí el coneixement dels nous models conreats a la ciutat papal, intercanvis que també es donaren de manera singular amb el Rosselló.

Els Borrassà

Del conjunt de documents que informen de l’activitat artística dels artífexs gironins s’han de destacar els que fan referència a l’àmplia nissaga dels Borrassà. Guillem Borrassà I i el seu fill Lluís, i Guillem Borrassà II i el seus fills Francesc i Guillem Borrassà III, foren els pintors més qualificats i els responsables d’ornamentar molts dels altars gironins en el decurs d’aquest primer període de l’internacional.

Tanmateix l’obra d’artistes com Guillem Borrassà I i II no s’ha pogut identificar, malgrat el paper important que van tenir tots dos pintors en la producció artística feta des de Girona. Les restes de les pintures murals de l’antiga capella del palau episcopal de Girona, unes taules procedents de Sant Pere Cercada i, especialment, el retaule de Sant Tomàs de Lledó de l’església de Sant Feliu de Lledó (Alt Empordà) (MNAC/MAC, núm. inv. 4378) poden haver estat obra del taller trescentista dels Borrassà de Girona. De l’activitat de Lluís Borrassà en aquestes terres només s’ha conservat el retaule de Sant Miquel de Cruïlles (MAG), però s’ha de tenir present que va fer també el retaule de Sant Narcís de la canònica de Sant Feliu de Girona i que rebé molts altres encàrrecs des dels territoris gironins. Tot i això, el principal pintor actiu a Girona del primer període quatrecentista fou, sens dubte, Francesc Borrassà. En els tallers de Lluís i Francesc Borrassà és on cal emplaçar l’activitat d’artistes gironins com Mateu Codó, Jaume de Castelldàsens o Joan Tàpies, entres d’altres.

Miquel Canelles

Més enllà dels Borrassà, en el panorama artístic gironí destacà Miquel Canelles (a vegades esmentat amb el cognom Canyelles), fill del mestre major vitalici de Santa Maria de Castelló d’Empúries Joan Canelles, que va treballar a Girona, Barcelona i Castelló d’Empúries (vegeu el capítol “Els pintors de l’Empordà” [del primer internacional] en aquest mateix volum). De la seva activitat artística a la ciutat de Girona, només se’n sap que el 1394 Francesc Pinyana, fill del cal·lígraf gironí Llorenç Pinyana, ingressà al seu taller per un període de quatre anys, que feu dos retaules per a l’antiga capella de Sant Mateu de la Pia Almoina de Girona i que el 6 d’octubre de 1408 cobrà 40 sous per haver “argentada i adobada o pintada” l’àguila de la catedral de Girona, des d’on es llegia l’evangeli. El retorn de Canelles a Girona des de Barcelona, on treballava el 1391, és probable que estigui relacionat amb el traspàs de Guillem Borrassà I entre el 1390 i el 1391. Amb anterioritat, a Barcelona, hi vivia un pintor de cognom Canelles, que el 1374 consta com a exempt d’anar a la host de Tona, del qual no se sap si és el mateix artista.

El retaule de Sant Antoni que fou contractat a Canelles per la confraria dels carnissers de Castelló d’Empúries (1410) és el mateix que el pactat amb Francesc Borrassà tres anys més tard. La coincidència evidencia la diferent valoració de l’art de cada artista, ja que, tot i que les capitulacions dels dos contractes són les mateixes pel que fa a mides, materials i altres despeses, el preu acordat amb Miquel Canelles és de 38 lliures melgoreses, mentre que l’import que s’abona a Francesc Borrassà és de 55, és a dir, gairebé un 67% més que el pactat amb Canelles. A partir d’aquests dos contractes, es pot sospitar que la mort de Canelles va succeir en una data propera als anys 1411-12 i que aquesta fou la causa per la qual no va poder enllestir l’obra. Canelles no feu ni tan sols la taula principal del carrer central, la qual havia de ser lliurada primer que la resta del conjunt.

Altres pintors gironins

De la resta de pintors de la ciutat de Girona, nadius o que en un moment o altre hi residiren, se sap que Berenguer Company, àlies Pintor, probablement fou un col·laborador de Guillem Borrassà I, i que el 1397 Joan Vilella (o Vilelles?), pintor i argenter de Girona, es comprometé per 30 florins a pintar un petit retaule dedicat a la Mare de Déu per a l’església de Sant Gregori. A l’entorn d’una imatge de la Mare de Déu coronada hi havia de pintar quatre composicions dels Goigs de Maria i als taulons superiors Déu Pare, al mig, i sant Miquel i sant Jordi, als costats. Altres pintors que apareixen documentats són Pere Pinyana, artista probablement vinculat familiarment a Francesc Pinyana, del qual se sap que contractà un retaule dedicat a la Santa Creu per a l’església de Fontclara (Baix Empordà), conjunt pel qual cobrà 17 florins; Nicolau Verdera, pintor ciutadà de Girona, que el 1405 es traslladà a Vic (vegeu el capítol “Els pintors del Bages i Osona” en aquest mateix volum); Guillem Vila, pintor de Barcelona (1413); Pere Estrader, pintor de Besalú (1419), i els pintors de Girona Bernat (1420), Pere Ginestar (1421-26) i Joan Sudia (1421). També es coneix el contracte de Mateu Ortoneda per al retaule de Santa Magdalena de la catedral de Girona el 1428, escriptura en què consta com a testimoni el pintor morellà Pere Sarreal.

Altres artistes que procedien del bisbat de Girona són Francesc Feliu, originari de Camprodon, o Joan Parellades, el pare del qual era de la parròquia de Sant Julià de Llers (Alt Empordà).

Bibliografia consultada

Girbal, 1898, pàg. 522; Sanpere, 1906a, vol. II, pàg. 156-159; Gudiol i Cunill, s.d. [1924]; Serra i Ràfols, 1947-51; Madurell, 1949-52, vol. VII; Freixas, 1983; Gudiol – Alcolea, 1986, pàg. 73-75; Clara, 1987; Yarza, 1990, pàg. 132; Pujol, 1994, pàg. 51; Molina, 1997; Ginebra, 1998; Domenge, 1999; Ruiz, 1999d i 2000a; Pujol, 2004.