Les naus úniques en l’arquitectura del gòtic meridional

La gran nau única de la catedral d’Albí, en construcció a partir del 1282.

ECSA - J.Ma.

L’església amb nau única i sense transsepte ha estat sovint interpretada –i no pas sense raó– com una particularitat específica del gòtic meridional, sobretot a la Provença, al Llenguadoc i a Catalunya. En efecte, dins aquesta tipologia, hi ha solucions arquitectòniques molt importants que en altres regions gairebé són inexistents. Les grans naus úniques de les catedrals de Tolosa, d’Albí i de Girona, o també de l’església abacial de Montpeller i de l’església prioral de Montfavet, demostren la importància d’aquest tipus com una alternativa als tipus d’esglésies de gran envergadura, com ara la gran església romànica i gòtica de planta cruciforme amb més d’una nau.

L’especificitat de la nau única ha fet necessari, des del començament del segle XX, cercar-ne l’origen. En això, també hi tenia el seu paper un cert patriotisme, ja que “la invenció” d’aquest tipus ha estat debatuda, fins els anys seixanta, entre Catalunya i el Llenguadoc. Si Pierre Lavedan optava per l’anterioritat de Catalunya, Raymond Rey i Marcel Durliat hi veien més aviat un tipus nascut al Llenguadoc. De tota manera, com que ens manquen les dates precises de la majoria d’esglésies d’envergadura mitjana, caldria, per a establir una mena d’evolució d’aquest tipus, una recerca profunda de la història i l’arquitectura de moltes esglésies. Un exemple clau en aquest context és l’església dominicana de Barcelona, durant molt de temps considerada el model de la nau única gòtica al migdia francès perquè es datava als anys quaranta del segle XIII. De fet, després de les excavacions recents, s’ha posat de manifest que el seu procés de construcció és molt més complex del que es creia. Hi va haver, efectivament, una església de nau única al segle XIII, començada en la dècada dels quaranta, però aquesta va ser reformada i ampliada amb trets del gòtic de plenitud al segle XIV. Fins que no s’han començat a conèixer els resultats de les excavacions recents, els historiadors han considerat aquesta Santa Caterina del segle XIV com a obra del segle XIII, i consegüentment li han atribuït un caràcter capdavanter en l’arquitectura gòtica meridional que ara sabem que cal matisar.

Altres interpretacions, del segle XIX, intenten explicar l’estructura de la nau única com el resultat de la construcció en maó que no permetia pilars finament decorats i, per tant, dignes d’ésser situats a l’interior d’una església. Émile Mâle, en canvi, observava un estret lligam entre el naixement de les naus úniques gòtiques i l’auge dels ordes mendicants al Llenguadoc. L’esperit d’austeritat i la importància atorgada a la predicació devien haver engendrat el desenvolupament d’aquest tipus funcionalista d’arquitectura sagrada. El mateix fenomen es devia repetir durant la Contrareforma, en què una necessitat similar de predicació devia haver donat origen a les naus úniques, envoltades de capelles laterals, de les esglésies dels jesuïtes a Roma i en altres indrets. Finalment, Vivian Paul, amb raó, va subratllar l’impacte de la tradició romànica: les catedrals d’Agde i Magalona, les esglésies de Sant Ponç de Tomeres, Sant Orenç de la Reula, Tasca i Sant Papol i moltes més mostren àmplies naus úniques, ja al segle XII. De tota manera, cal remarcar que altres tipologies ja existien a la mateixa època i fins i tot en èpoques anteriors. Les esglésies de gran envergadura preferentment s’erigeixen amb tres i fins i tot cinc naus i amb un transsepte. N’hi ha prou de recordar les grans esglésies abacials de Sant Serni a Tolosa, d’Alet, de Conques, de Sant Guillem del Desert, de Sant Amanç de Rodés, la catedral de Carcassona i la canònica de Sant Gaudenc, Sant Salvi a Albí, Sant Just a Vallcabrera, etc.

Restes del nimfeu de Diana, a Nimes.

A.B.

Això no vol pas dir que calgui subestimar la importància de la tradició de la nau única en el gòtic meridional. Per a entendre’n l’expansió, cal que ens remuntem fins a l’època romana en què el cobriment d’amplis espais amb volta de canó de pedra tallada, reforçada amb arcs torals, constituïa una solució alternativa important a l’obra d’encofrat. La gran sala de l’anomenat nimfeu de Diana a Nimes romania dempeus, si bé en un estat fragmentat, durant l’edat mitjana i encara ho està avui dia. Les construccions d’aquesta mena influïren, sense cap dubte, els constructors de l’època romànica. La seva voluntat de fer reviure l’antiguitat també es reflectia en la construcció d’amplis espais únics coberts amb volta de canó reforçada amb arcades cegues adossades als murs laterals. A la Provença, des del final del segle XI, força edificis adoptaren aquest sistema de construcció (catedrals d’Avinyó, de Cavalhon, d’Aurenja, etc.). Pel que fa al Llenguadoc, la catedral carolíngia de Narbona devia haver tingut un paper important. Segons les fonts medievals, aquesta església de cap a l’any 890 –eventualment modificada al segle XII– presentava una nau única d’una amplària considerable de 12 m, seguida d’un transsepte i un absis. Durant la segona meitat del segle XII, nombroses esglésies renunciaren als transseptes, però assoliren unes dimensions encara més grans: la nau de l’església abacial de Sant Ponç de Tomeres fa 14,90 m; la de l’església cistercenca de Silvanès, 14,17 m; la de la catedral de Besiers, 13,88 m; la de la catedral d’Agde, 12,60 m. Per tal de sostenir les voltes de canó, els murs laterals generalment són molt gruixuts, però tant al Llenguadoc com a la Provença són reforçats amb un sistema d’arcades cegues longitudinals que recorda la construcció dels aqüeductes romans. Per a aconseguir unes amplades encara més vastes, calia un alleugeriment de les voltes i les teulades.

Naturalment, la tradició de la nau única també existeix en l’art romànic català, en què els edificis de mida mitjana de vegades adopten el pla de nau única sense transsepte (Santa Maria de Porqueres). Això no obstant, per a les esglésies de grans dimensions, la norma és clarament la disposició en moltes naus; l’expansió de la nau única gòtica a Catalunya, doncs, no s’explica obligatòriament per una tradició regional.

En l’evolució de la nau única al Llenguadoc podem distingir dues variants principals. L’una, amb volta ogival i sovint proveïda d’un absis amb una amplària igual a la de la nau, s’observa sobretot a l’Alt Llenguadoc. En l’altra, sense volta, la coberta de fusta és sostinguda per un seguit d’arcs de diafragma a l’interior de la nau. L’absis oriental sovint queda una mica reculat amb relació a la nau i és acompanyat de dues absidioles laterals. Aquest tipus s’estén sobretot al Baix Llenguadoc (Nissa, Portèl, Lesinhan, Carcassona). Pel que fa al primer tipus, moltes construccions mediterrànies de cap al 1200 semblen haver adoptat la volta ogival del nord de França (la Reula, Roncesvalls, Nòstra Dòna de lo Tòr). Però és amb la nau de la catedral de Tolosa, erigida durant el segon quart del segle XIII, que la volta ogival assoleix, amb 19 m, una amplitud que solament serà sobrepassada per la nau de la catedral de Girona als segles XIV i XV. La volta de Tolosa recorre a diferents procediments tècnics: el bombament dels panys de volta s’observa al sud-oest de França; les ogives s’assemblen –com el dibuix de la rosassa occidental– a determinats elements de l’arquitectura cistercenca (Silvanès); sobretot, la utilització de contraforts massissos permet la construcció de grans finestres amb traceries segons un model septentrional. La solució tolosana de l’àmplia nau única s’adoptà, cap a mitjan segle XIII, també a Sant Alan a Lavaur, a Sant Miquel i Sant Pere a Galhac, i a Nòstra Dòna de Burg a Rabastencs. A partir de la segona meitat del segle XIII, les formes relativament feixugues i pesants (finestres petites, ogives de secció rectangular) foren substituïdes pels elements del gòtic septentrional.

Els contraforts s’aprimaren, però, en canvi, es desbordaren més netament cap a l’exterior, ja que les voltes ogivals, més esveltes i elegants, permetien construccions menys feixugues i, en conseqüència, es podia augmentar l’alçada de les esglésies. A més, entre els contraforts s’obriren capelles laterals i àmplies finestres. Les capelles permetien la fundació d’un gran nombre d’altars privats, mentre les finestres asseguraven una bona il·luminació a l’interior, cosa que afavoria la instal·lació de vitralls amb temes teològics i a la memòria dels donants.

La combinació d’aquesta innovació tecnològica i la vella tradició de la nau única sembla haver-se produït primer entre les esglésies dels ordes mendicants. Si les dates de la construcció de l’església dels franciscans a Tolosa són exactes, aquesta església fou una de les primeres a combinar la tipologia de la nau única, un gran nombre de capelles laterals i la nova tècnica gòtica, a partir del 1268. Les realitzacions següents foren l’església dels carmelitans (1277) i dels agustins de la mateixa ciutat (des del 1309), les catedrals d’Albí (a partir del 1282) i de Sant Bertran de Comenges (des del 1295) i l’església abacial de la futura catedral de Montpeller (a partir del 1356).

Nòstra Dòna de Lamorguièr, a Narbona, coberta amb grans arcs de diafragma.

EG - H.G.

La gènesi del segon tipus de nau única, amb una coberta de fusta sobre un seguit d’arcs de diafragma, cal relacionar-la amb l’arquitectura utilitària dels monestirs cistercencs a Catalunya, però també a Itàlia, cap a l’any 1200. Les grans sales conventuals de Santes Creus i de Poblet, com també de Fossanova i Vilamarí, mostren una tècnica de construcció totalment comparable. De tota manera, les àmplies naus úniques del Baix Llenguadoc al segle XIV no segueixen simples raons d’economia. La catedral de Mirapeis i les esglésies de la vila baixa de Carcassona (des del 1308), que no foren cobertes amb volta fins al segle XIX, demostren, per les seves dimensions, unes ambicions tan grans que no ens permeten interpretar l’absència de voltes per un simple esperit d’economia. Però ja a la fi del segle XIII, pràcticament totes les noves construccions al Baix Llenguadoc adopten aquesta tipologia: Nòstra Dòna de Lamorguièr a Narbona, la canònica de Montreal, les esglésies parroquials d’Alèt, Lesinhan, Nissa, Cessenon, Portèl, Sant Pargoire, etc.

Hom observa una evolució similar a Catalunya a les esglésies del convent dominicà de Santa Caterina i del convent dels franciscans de Barcelona, aquesta darrera consagrada el 1297. De la mateixa manera, la variant amb coberta de fusta visible sembla que ja existia durant els anys quaranta del segle XIII als franciscans de Palma i a Sant Jaume de Perpinyà. Els paral·lelismes entre Catalunya i el Llenguadoc són evidents en el cas dels carmelitans de Perpinyà (primeria del segle XIV) i de Nòstra Dòna de Lamorguièr de Narbona (cap al 1300): en ambdós casos es tracta d’una nau única amb coberta de fusta visible i amb capelles laterals i d’un absis més estret, amb capelles radiants.

Bibliografia consultada

Lavedan, 1935; Durliat, 1962, 1973-74 i 1974; Paul, 1974; Dalmases – José, 1984 i 1985; Paul, 1988.