Les parròquies i les altres esglésies seculars de nau única

El bell campanar vuitavat del Pi, símbol de la vitalitat de la vida urbana i parroquial en època del gòtic.

ECSA - F.Bedmar

Després d’haver estudiat en el volum Arquitectura I i en els capítols precedents del present volum l’arquitectura catedralícia i les grans esglésies de tres naus, ens centrarem seguidament en l’estudi arquitectònic de les esglésies parroquials i altres temples seculars de nau única construïdes durant els segles XIV i XV, és a dir, durant la fase de plenitud i desenvolupament de l’estil gòtic.

L’adopció d’aquesta divisió segons el rang dels edificis religiosos amb vista a l’estudi arquitectònic resulta molt operativa perquè, com s’ha anat veient, té un reflex immediat en les respectives tipologies. Així, les catedrals trescentistes adopten el model de tres naus amb capçalera única que consta de deambulatori i capelles radials. Per la seva banda, les grans esglésies amb vocació de cocatedralitat o de primacia assagen fórmules de tres naus però al marge del model catedralici, palesant una certa nostàlgia de la capçalera triple (molt evident a Perpinyà i més sofisticada a Castelló d’Empúries) o bé elaborant propostes originals a Cervera i a Manresa que culminen amb la tan sàvia síntesi de Santa Maria del Mar. Les esglésies parroquials que estudiarem tot seguit se cenyeixen majoritàriament al tipus de nau única, com ho fan també els testimonis d’arquitectura monàstica i conventual que prendrem en consideració més endavant. Aquesta coincidència tipològica entre parròquies i convents s’explica planerament a causa del protagonisme que els ordes mendicants tingueren en la implantació inicial del tipus d’església gòtica de nau única, tal com s’ha detallat a bastament en el volum anterior.

Tanmateix, les naus úniques mendicants presenten, entre els segles XIII i XIV, una quantitat força significativa de variables que tendeixen a reduir-se i a uniformar-se amb el pas del temps. Així, en el marc de l’arquitectura gòtica catalana de plenitud, les esglésies de nau única, siguin mendicants o parroquials, mostren unes constants més ben definides i és possible caracteritzar-les tipològicament amb bastant de precisió. Per tant, quan aquí es parla d’esglésies de nau única no es vol dir, simplement, “esglésies d’una sola nau”. A aquest fet, que certament constitueix el principal tret definidor de la tipologia, se n’hi han d’afegir altres com l’absència de transsepte o la forma poligonal de la capçalera, de tres, cinc o fins i tot set costats.

Esglésies parroquials del gòtic de plenitud (segles XIV-XV). Aquest mapa és el primer intent, certament incomplet, de censar totes les esgl´`esies seculars renovades, ampliades de forma notable o construïdes de bell nou en estil gòtic a partir del final del segle XIII i fins al final del XV o l’inici del XVI, tant les desaparegudes però de les quals es tenen referències documentals com les que s’han conservat senceres o amb elements notables. No inclou ni les esglésies de la Vall d’Aran, pel caràcter singular del seu gòtic, ni les capelles d’hospital.

A. Pladevall i C. Puigferrat

Es diu, a vegades, que el nombre de panys de la capçalera determina el nombre de trams de la nau, fet que es compleix en una majoria de casos però que no és norma i que, en tot cas, té una explicació ben lògica: la modulació de l’espai, a les esglésies de majors dimensions, requereix més subdivisions que a les esglésies menors.

Una altra constant d’aquesta tipologia de nau única és la presència de capelles laterals de planta quadrangular, no gaire profundes, ben encaixades entre els contraforts. També s’hi troba, observant-ne l’alçat, que la il·luminació de la nau central s’aconsegueix mitjançant finestrals oberts al mur perimetral, per damunt de les capelles, i que la coberta es resol majoritàriament amb voltes de creueria, mentre decreix el protagonisme dels arcs de diafragma.

Un element que no pot considerar-se entre els trets definidors d’aquesta tipologia però que hi té una presència sovintejada són els cors alts, situats a la part dels peus de la nau, tocant a la façana. És possible que aquest element també sigui de filiació mendicant, ja que, tal com s’explica en la monografia relativa al convent de Santa Maria de Pedralbes (Arquitectura I), en l’arquitectura conventual femenina els cors alts hi aparegueren aviat per a donar resposta a la necessitat funcional de facilitar l’aïllament de les monges.

Fent costat a les esglésies parroquials es fa notar, així mateix, la presència dels campanars, l’estructura dels quals adopta formes i tipologies variables.

Aquesta tipologia de nau única, així definida, esdevingué la més àmpliament difosa i més característica de l’arquitectura gòtica catalana. El seu arrelament fou tan gran, que la seva vigència es mantingué amb molt de vigor durant tot el segle XVI i encara fou present al XVII, més enllà dels segles del gòtic. És també mostra d’aquest arrelament la seva projecció ulterior en l’àmbit de l’arquitectura catedralícia, per exemple en l’elaboració d’un pla de nau única a Girona i després a Perpinyà. D’altra banda, la tipologia de nau única definida al segle XIV també es difongué amb força fora de Catalunya durant l’època moderna gràcies a la incidència que tingué en l’origen de l’anomenada planta jesuítica, tan característica de l’arquitectura contrareformista.

Les esglésies parroquials gòtiques de nau única objecte d’estudi en aquest capítol són essencialment urbanes i es troben en poblacions grans i mitjanes, de fins uns 2 000 habitants, pel cap baix, dit això amb totes les precaucions a què obliga la poca precisió de les dades disponibles sobre demografia urbana als segles XIV i XV. Els petits nuclis de població, d’àmbit rural, no tenien la força material i econòmica suficient per a assumir la construcció d’una església d’aquestes característiques. Per això hi sobrevisqué majoritàriament la tradició romànica o s’hi adoptaren formes constructives de menys cost, com les cobertes d’arcs de diafragma. El cas de la Vall d’Aran, al qual donem tractament monogràfic, resulta especialment significatiu pel predomini d’uns trets dits “de transició” o per l’adopció només parcial del llenguatge gòtic en elements aportats per obres d’ampliació o de reforma. De la mateixa manera, l’estudi dedicat a les esglésies parroquials de la diòcesi d’Urgell mostra com al Pallars, a l’Urgellet i també a la Cerdanya (llevat de Puigcerdà), l’activitat constructiva hi fou francament reduïda i sovint limitada a reparacions o modificacions dels vells temples romànics.

Té un gran valor il·lustratiu el mapa que reflecteix la implantació territorial de les esglésies parroquials dels segles XIV i XV, elaborat aquí per primera vegada en funció de la informació disponible i que, si bé podria ser corregit en alguns detalls, mostra amb força claredat una distribució desigual, amb una major concentració als sectors de la costa i de la Catalunya central –principalment les diòcesis de Barcelona, Girona i Tarragona–, al sector més meridional de la diòcesi de Vic i al curs del Segre i de l’Ebre. Això coincideix, essencialment, amb les zones més densament poblades i de més vitalitat econòmica d’aquelles centúries.

En canvi, la presència de l’arquitectura gòtica de plenitud a les comarques de l’interior i de muntanya, les de menor densitat de població, és molt més puntual. Aquesta situació tampoc no experimentà canvis substancials al segle XVI, com fa igualment evident el mapa corresponent publicat en aquest mateix volum. És molt probable, però, que un mapa exhaustiu de l’arquitectura parroquial dels segles XVII i XVIII, barroca, reflectís una vitalitat més gran de la Catalunya interior.

Façana sud de Sant Genís de Torroella de Montgrí, temple que es va iniciar vers el 1306 però que no es va consagrar fins tres-cents anys més tard, el 1609.

R.Manent

De la mateixa manera que ho feren les catedrals al cor dels nuclis episcopals i els convents als ravals de les ciutats, la monumentalització gòtica de les esglésies parroquials s’implicà amb les transformacions urbanístiques que caracteritzaren el desenvolupament de les ciutats durant la baixa edat mitjana i, encara que sigui una obvietat dir-ho, reflecteix la puixança demogràfica i econòmica de les poblacions o els sectors urbans que les impulsaren.

Tanmateix, més enllà d’aquests factors econòmics i materials que expliquen l’expansió de l’arquitectura gòtica hi ha els factors relacionats amb les actituds o les mentalitats. Principalment, la voluntat d’emular allò que les catedrals havien representat a les ciutats episcopals, de manera que no és rar que, en aquells llocs on hi havia una sola església parroquial, aquesta assumís una posició destacada en el paisatge urbà, com veiem, per exemple, a Montblanc, Cervera, Balaguer, Almenar, etc. Les catedrals constituïen el principal referent i un estímul inqüestionable, de manera que el gran desplegament de les esglésies parroquials gòtiques de nau única es produí després –i arran– de l’inici de les grans catedrals gòtiques. Incidint encara més sobre això, ens preguntem, per exemple, si la reduïda repercussió de l’arquitectura gòtica al bisbat d’Urgell o l’àrea d’influència directa de Vic no podria explicar-se, almenys en part, per l’absència del model i l’estímul que hauria representat la construcció de sengles catedrals gòtiques de nova planta a les respectives ciutats episcopals.

Làpida vora la porta de migdia de l’església de Sant Miquel de l’Espluga de Francolí. La inscripció, molt malmesa, commemora l’inici de les obres, segurament el 25 d’abril de 1297.

ECSA - G.Serra

Tots aquests factors, econòmics i culturals, són els que al cap i a la fi feren possible la gran extensió de l’estil gòtic pel territori català, malgrat les desigualtats de distribució que s’han comentat anteriorment.

Ens cal explorar millor la relació entre la construcció de les esglésies parroquials gòtiques i les respectives bases demogràfiques i econòmiques, ja que, si bé sobre el finançament de les catedrals comencem a tenir prou informació per a perfilar-ne una visió de conjunt, sobre el desenvolupament de l’arquitectura conventual o parroquial encara no hi ha prou elements per a configurar hipòtesis mínimanent sòlides. Sembla clar, en qualsevol cas, que la construcció de les parròquies obeïa generalment a la iniciativa col·lectiva i que el mecenatge de persones concretes –com ara els bisbes amb relació a les catedrals– hi tenia una influència molt més reduïda. Això no vol dir, és clar, que no es puguin trobar casos de mecenatge de rectors, corporacions gremials o personatges i famílies rellevants, que s’exercia principalment mitjançant la dotació de capelles, drets de sepultura, etc. (esmentem com a mostres d’això, entre les esglésies estudiades a continuació, Sant Llorenç de Lleida o Santa Maria de Montblanc). Tanmateix, la construcció del cos d’una església parroquial corresponia essencialment a l’esmentada iniciativa col·lectiva, administrada per les juntes d’obra o obreries. Resta per explorar el grau d’implicació que, en l’àmbit corporatiu, hi podien tenir els consells municipals o les universitats (en alguns casos ben provada, com a Banyoles). Sembla molt probable també la intervenció o el sosteniment del senyor del lloc, desitjós de tenir una església de prestigi en les capitals dels seus dominis. Aquest seria el cas dels comtes d’Urgell a Balaguer, els Cardona a Cardona, els Pinós a Bagà, els Cabrera a Blanes, els Queralt a Santa Coloma de Queralt, etc.

Finalment, resta també per explicar quina era la relació que podia existir entre les comunitats parroquials i els convents mendicants, ja que, si bé és evident que les experiències arquitectòniques dels mendicants influïren decisivament en l’arquitectura de les esglésies parroquials, no és tan clar que la implantació dels convents mendicants estimulés una certa “competència” i, consegüentment, la renovació de les parròquies. Això, com hem dit abans, sembla més aviat atribuïble, principalment, a l’obra de les grans catedrals.

Per tant, són la prosperitat econòmica gestada durant el segle XIII i l’estímul que representà l’inici de les grans catedrals gòtiques allò que en gran part explica la progressiva substitució de les antigues esglésies parroquials urbanes per noves edificacions gòtiques que adopten la tipologia de nau única. Durant les primeres dècades del segle XIV l’activitat constructiva fou gran i foren moltes les obres que es començaren. La crisi de mitjan segle XIV suposà l’alentiment i la paralització de moltes obres i també posà fi a l’impuls renovador. Durant la segona meitat d’aquest segle i la primera meitat del XV gairebé no s’emprengueren noves obres, però a mesura que s’acostava la fi dels temps medievals es produí una revifada important de la construcció d’esglésies parroquials segons el model i les formes tradicionals. Aquesta revifada es mantingué, i fins i tot s’accentuà, durant gran part del segle XVI, i no deixa de ser significativa la important concentració d’obres de nova planta en poblacions mitjanes i petites del territori comprès entre les àrees de Barcelona i Girona, tant pel litoral com pel prelitoral (del Penedès i l’Anoia a l’Empordà). Diem que no deixa de ser significativa, perquè aquesta concentració coincidí substancialment amb els sectors amb una presència més marcada de la pagesia de remença, és a dir, d’un determinat règim senyorial i, consegüentment, d’una específica forma de relació entre el camp i la ciutat. Per tant, caldria preguntar-se –i investigar– de quina manera interactuaren els grups socials amb aquest desplegament tardà de l’arquitectura gòtica damunt una àrea geogràfica tan concreta i més enllà del medi urbà que li havia estat consubstancial al segle XIV. D’altra banda, i al costat de les esglésies gòtiques bastides de nova planta en època moderna, es documenta la llarga continuïtat de les obres d’edificis iniciats al segle XIV. En són exemple els casos de Santa Maria de Balaguer, consagrada el 1558, o de Sant Genís de Torroella de Montgrí, que no es consagrà fins l’any 1609.

Entre les primeres esglésies parroquials de nau única erigides amb un llenguatge gòtic sobresurten Santa Maria dels Turers, a Banyoles, i Sant Miquel de l’Espluga de Francolí. La cronologia de la primera se situa, en una primera etapa, entre el 1269 i el 1285, i la segona es considera que començà l’any 1297. Malgrat l’adopció de la volta de creueria i una concepció inicial inequívocament gòtica, aquestes dues construccions no presenten totes les característiques tipològiques de les esglésies de nau única del gòtic de plenitud. La principal diferència està en les capelles laterals, perquè, tal com s’explica en els respectius estudis monogràfics, és molt probable que l’església de Banyoles no n’hagués tingut mai, mentre que les de l’Espluga de Francolí van ser bastides posteriorment. Podem considerar, en certa manera, que aquestes primeres esglésies gòtiques d’una sola nau deriven de l’actualització de la tipologia romànica, potser a través de l’experiència cistercenca.

Portada del final del segle XIII oberta al mur de migdia de l’església parroquial de Santa Maria de Vilafranca del Penedès.

ECSA - G.Serra

Aquest tipus de nau única però sense capelles laterals assolí una considerable maduresa en dues obres del començament del segle XIV, que tanmateix presenten la coberta de fusta sostinguda per arcs de diafragma: la capella de Santa Àgata del Palau Reial Major de Barcelona (en construcció a partir del 1302) i la capella de Sant Joan dels Hospitalers de Vilafranca del Penedès (en construcció a partir del 1309). Aquesta última s’estudia en el volum Arquitectura I, en el capítol que tracta de l’empremta dels ordes religiosomilitars. L’estudi monogràfic de la capella reial de Santa Àgata s’inclou en el present volum. Es tracta d’una construcció autònoma i ben diferenciada de la resta d’estructures arquitectòniques del palau, a diferència de les altres capelles palatines, incorporades en el conjunt del qual formen part. Recordem, si més no, les capelles dels palaus episcopals de Tortosa i Girona, les de les seus de corporacions civils (Generalitat, cases de les ciutats) o les de residències privades (Palau Dalmases, casa de l’Ardiaca). A causa de la seva integració en una estructura arquitectònica més gran, totes s’estudiaran quan es tracti de l’arquitectura dels palaus, en el volum Arquitectura III.

L’església de Santa Maria de Vilafranca del Penedès, iniciada el 1285, ha de ser considerada, a la llum de la informació disponible, la més antiga de les de nau única amb capelles laterals entre els contraforts, tant als costats de la nau com a la mateixa capçalera. La seva antiguitat es palesa en algunes solucions de tempteig que tenen el valor d’encetar una nova via, però que no tenen continuïtat en la tipologia de nau única del moment de plenitud. Cal remarcar, per exemple, la forma d’obrir les capelles de la nau als murs laterals –com si fossin grans nínxols–, la forma “alta” de les capelles de la capçalera o la il·luminació de la nau mitjançant òculs, en comptes de finestrals. S’ha de tenir present, d’altra banda, que el procés constructiu de l’església vilafranquina no devia començar per la capçalera, sinó pels primers trams de la nau.

Sembla que aquest també va ser el cas de l’església de Sant Genís de Torroella de Montgrí, que coincideix igualment amb Vilafranca per l’amplada de la nau central, d’uns 14,5 m en ambdós casos. L’inici de l’església de Torroella (cap al 1306) es relaciona amb la figura del bisbe Guillem de Vilamarí, el mateix que va impulsar la construcció de la capçalera de la seu de Girona.

Després de tots aquests antecedents, l’església barcelonina de Santa Maria del Pi esdevé una fita cabdal de l’arquitectura gòtica catalana perquè hi apareix, perfectament definida ja, la tipologia de nau única del moment de plenitud. Descartats els indicis que en feien datar el començament a la primera dècada del tres-cents i situat aquest, versemblantment, cap al 1320, es planteja la qüestió de la seva autoria, que, per l’originalitat de la proposta, podria correspondre a algun arquitecte rellevant. En l’estudi monogràfic s’apunta, per exemple, el nom de Jaume Fabre.

En la concepció de l’església del Pi, hi trobem recollida i desenvolupada l’experiència constructiva dels mendicants. Mentre es creia que el convent dominicà de Santa Caterina de Barcelona era el prototip de la tipologia catalana de nau única, perquè hom la datava al segle XIII, el Pi constituïa una de les primeres conseqüències de Santa Caterina. Ara, revisada la cronologia i el procés constructiu del gran convent dominicà de Barcelona, l’originalitat i la novetat del Pi, i fins i tot el seu caràcter canònic, han de ser subratllades amb més èmfasi, ja que Santa Caterina hauria assolit la forma definitiva després del Pi i no abans. Així, el convent de Sant Domènec de Palma podria ser l’antecedent més immediat del Pi en l’àmbit mendicant.

Amb relació als antecedents mendicants, la forma arquitectònica de l’església barcelonina dóna més amplitud i majestuositat a la nau (de 16,5 m d’ample) i tendeix a les proporcions quadrades. També resta protagonisme a la capçalera en benefici de la unitat de l’espai interior, cosa que s’aconsegueix unificant el ritme i la forma dels finestrals, que són iguals per tot el perímetre del temple, de manera que també en resulta una il·luminació uniforme i equilibrada. A més de l’experiència mendicant que és a la base de la seva tipologia, l’arquitectura del Pi incorpora aspectes apresos de la catedral de Barcelona, com ara l’enquadrament motllurat de la porta principal, que es relaciona directament amb el de la porta de Sant Iu de la seu.

Després del Pi, la tipologia de nau única restà més ben fixada i es difongué per Catalunya, tot i que l’església barcelonina no constituí pas l’únic model de referència. Si la lliçó del Pi és present al monestir de Pedralbes, l’església de Santa Coloma de Queralt (iniciada pels volts del 1331) sembla partir de models anteriors, potser Santa Maria de Cervera. De característiques afins a Santa Coloma, però no pas exactament igual, és Santa Maria de Montblanc, que d’altra banda té una amplada semblant a la del Pi. El 1322 era en construcció l’església de Sant Miquel de Cardona, que certament presenta capelles laterals, tot i que la seva forma irregular evidencia una concepció no unitària del conjunt. Entre el 1326 i el 1339 s’edificà una part important de l’església de Sant Esteve de Bagà. Al primer terç del segle XIV pertanyen també Sant Sebastià de Guimerà i Sant Miquel de Ciutadilla. El 1342 es començava la parròquia barcelonina dels Sants Just i Pastor, i pocs anys després, el 1351, s’iniciava Santa Maria de Balaguer, impulsada gràcies al mecenatge de la comtessa Cecília de Comenge.

Posteriorment, l’impacte de la crisi féu que durant la segona meitat del segle XIV no s’iniciés cap obra mínimament rellevant. L’única excepció –explicable pel patrocini de l’orde de l’Hospital– fou Sant Lluc d’Ulldecona, començada el 1373 i consagrada el 1421.

Tampoc no es registren noves esglésies parroquials durant gran part del segle XV. Cal esperar fins a la segona meitat del quatre-cents, en què es produí una considerable florida al Vallès. El 1488 es consagrà Sant Feliu de Sabadell i el 1491 era en fase avançada de construcció Sant Esteve de Granollers. Per aquell mateix temps també es començà a desvetllar l’activitat constructiva al Maresme (Sant Feliu d’Alella, Sant Andreu del Far) i a la diòcesi de Vic. Activitat que, en termes generals, comportà una certa extensió de l’estil gòtic en l’àmbit rural i la recuperació de la tipologia tradicional, amb pocs elements d’innovació o d’experimentació.

L’article de Joaquim Garriga que fa referència a la continuïtat de l’arquitectura gòtica durant el segle XVI, publicat en aquest mateix volum, analitza la persistència d’aquesta tipologia tradicional i els canvis que s’hi anaren introduint gradualment fins a poder parlar de la dissolució del sistema gòtic. Entre les grans esglésies parroquials del gòtic cinccentista caldria esmentar Sant Pere de Reus, Sant Joan de Valls, el Sant Esperit de Terrassa, Santa Eulàlia d’Esparreguera, Santa Maria d’Igualada, Sant Jaume de Calaf o Sant Julià de l’Arboç. Santa Maria de Tremp, edificada a la primera meitat del segle XVII, podria considerar-se la manifestació més tardana –abans de la recuperació neogòtica– del tipus gòtic de nau única.

Al voltant de les parròquies no tan sols s’organitzava la vida religiosa dels habitants de pobles, viles i ciutats, sinó també una gran part de la vida quotidiana de la societat urbana, des del naixement dels parroquians, amb la celebració del baptisme, fins a la seva mort, quan eren enterrats al fossar. Els signes del pas del temps foren dotats de significació cristiana, i per això els campanars, que el subratllen amb el toc de campanes, són un element arquitectònic que generalment fa costat a les esglésies parroquials. No és aquest el lloc per a fer-ne un estudi tipològic complet, de manera que ens limitarem a assenyalar que, de les diverses formes que presenten els campanars del gòtic català, la més característica és la vuitavada, amb exemples tan magnífics com els del Pi i la capella reial de Santa Àgata –ambdós a Barcelona–, Vilafranca del Penedès, Sant Llorenç de Lleida, Cervera, Balaguer, Reus, tot el grup gironí influït per Sant Feliu de Girona i encara els de la Vall d’Aran.

Per a estructurar l’estudi monogràfic de les esglésies parroquials i d’altres esglésies seculars de nau única, hem optat per cenyir-nos al mapa de les diòcesis catalanes. Començarem per la de Barcelona i seguirem amb Vic, l’arxidiòcesi de Tarragona, Girona, Urgell, Lleida i Tortosa. En darrer terme es trobarà una referència a les esglésies de la Vall d’Aran, pertanyents a la diòcesi de Comenge. Santa Maria de Puigcerdà i Sant Llorenç de Lleida també s’estudien en aquest apartat, perquè no foren planejades inicialment com a esglésies de tres naus sinó que són el resultat de l’ampliació d’un temple romànic de nau única.

En el cas del bisbat de Tortosa, no s’inclouen les monografies de les esglésies parroquials del Matarranya ni les de les del País Valencià, zona on hi ha notables exemples del més gran interès, com Sant Mateu, Castelló –destruïda durant la Guerra Civil Espanyola– o Morella, totes exponents de la gran vitalitat del sector sud de la diòcesi. Tampoc no s’estudia la Catalunya del Nord, dins la diòcesi d’Elna.

Bibliografia consultada

Bassegoda i Amigó, 1925–27; Lavedan, 1935; Torres Balbás, 1952; Verrié, 1957; Durliat, 1964; Cirici, 1968 i 1977; Bofill, 1983; Dalmases – José, 1984; Bracons, 1999.