L’escultura decorativa a la catedral de Girona

L’arquitectura gòtica catalana, racional i austera, exhibeix uns trets diferencials respecte del gòtic del centre i el nord d’Europa que es concreten en la simplicitat d’estructures i la senzillesa de formes, cosa que no va facilitar gens ni mica la presència d’escultura monumental o decorativa a les catedrals catalanes i en altres construccions religioses i cíviques. En general, els murs i els elements estructurals, com ara pilars, columnes, arcs, impostes o voltes, mostren preferentment una nuesa ornamental al llarg de tot el període gòtic, fins i tot en l’etapa de més proliferació decorativa de l’anomenat gòtic florit, present amb timidesa a Catalunya des de mitjan segle XV. Això és ben visible a la catedral de Girona, la construcció de la qual es va allargar més de tres-cents anys per causa, en bona mesura, de problemes tècnics controvertits, derivats de la coberta amb una sola nau, i per les aturades forçades a causa de conflictes bèl·lics i penúries econòmiques freqüents.

El llarg procés de construcció de la catedral gironina va ser certament interminable, amb la consegüent desesperació dels bisbes i els canonges que sovint es queixaven de la situació de la seu, fins al punt d’arribar a denunciar el 1513 que “[…] és la més dolenta església cathedral que sia en tot lo Principat de Cathalunya” (Freixas i altres, 2007). Obres i més obres, tant de manteniment com de nova construcció i enderrocament, es van anar succeint incessantment des de l’inici de la capçalera el 1312 i, a més a més, amb la presència incòmoda de la catedral romànica dins l’edifici gòtic que s’anava bastint, primer el nou absis i després la gran nau. La seu romànica es va anar enderrocant a mesura que la capçalera i els trams de la nau gòtica cobrien l’espai, procés que es va allargar tres centúries, amb les aturades intermitents que ja s’ha esmentat. La presència de la catedral romànica a l’interior de la construcció gòtica fins a l’hora del tancament de l’edifici amb la façana barroca, ja entrat el segle XVIII, devia ser un obstacle per al bon funcionament i comoditat del temple, i un notable fre al desig de guarnir amb escultura monumental els murs de la gran nau, les portes i les capelles, algunes de les quals, com la de Sant Honorat (a. 1457), la més rica en ornamentació, i la dels Sants Doctors (1521-28), amb una clau de volta esplèndida dedicada als quatre sants, van ser bastides molt tard.

Tot amb tot, la capçalera, els murs laterals i l’interior de l’edifici ofereixen avui, contràriament al que es podria esperar, una harmonia estructural i una racionalitat i funcionalitat de l’espai gairebé absolutes. Aquest fet és degut sobretot al respecte que els diferents mestres directors de les obres van mantenir als projectes de l’absis i la nau, dissenyats respectivament pels mestres Faveran i Antoni Canet, provat documentalment en aquest darrer cas. L’austeritat estructural i la senzillesa ornamental, repetim-ho, són els trets definitoris del marc arquitectònic que a Girona es configura a partir de l’enorme i nua massa pètria que només es trenca pel ritme modulat dels potentíssims contraforts que sostenen la volta única i aixopluguen les capelles laterals, tret comú en l’arquitectura del gòtic català. En aquest marc, l’escultura arquitectònica hi té un protagonisme moderat.

Les portes

La porta de Bellull, porta d’entrada del gòtic català

L’actual capelleta de la Mare de Déu del Claustre o de Bellull és, de fet, una antiga porta, tancada i reformada en bastir les capelles de la seu gòtica. Aquesta porta, coronada per un arc equilàter situat sota mateix de la volta de l’ala sud del claustre, comunicava aquest amb la nau romànica i va ser dissenyada probablement per l’arquitecte i escultor Bartomeu, autor també dels relleus decoratius, de la imatge de la Mare de Déu sota un dosseret, del qual pengen dos angelets que la coronen, i de dos àngels ceroferaris que es troben al timpà. Estudiada en el volum Escultura I d’aquesta col·lecció, és de suposar que l’encàrrec del portal a Bartomeu, el primer escultor del gòtic català de nom conegut, com ha estat subratllat encertadament, havia de tenir com a objectiu principal la monumentalització dels espais de comunicació de la nau romànica i el claustre, que s’hauria acabat de fer temps abans de l’encàrrec a Bartomeu, versemblantment la seva primera obra conservada, d’abans de 1273, i que és l’única referència cronològica precisa de la seva estada a Girona.

Per bé que Bartomeu coneix França i és pioner a Catalunya en aplicar els coneixements de gòtic del nord d’Europa, cal dubtar de la seva procedència francesa per causa de la presència d’elements romànics recessius, sobretot en la seva obra gironina.

Sigui com vulgui, els elements ornamentals d’aquesta porta capella, obrats amb una tècnica exquisida, gairebé de filigrana, com ara els capitells i els relleus dels muntants amb fullatge i ocells picant raïms, els arquets i pilarets del dosseret amb decoració vegetal, i els caps de les impostes, mostren semblances nítides amb altres obres gironines de Bartomeu que li són atribuïdes; entre les quals cal esmentar els capitells potser reaprofitats que es troben en el mateix claustre de la seu, els dos caps masculins de la capella conventual de Sant Domènec –avui sala de graus de la Universitat de Girona– i el cap femení d’una mènsula conservada al Museu d’Art de Girona, exemples innovadors que retenen maneres del romànic, però que alhora prefiguren, com ha estat assenyalat per J. Barrachina, les posteriors obres plenament gòtiques de Bartomeu a Tarragona i Santes Creus.

La porta dels Apòstols, escola de picapedrers

La seva construcció, iniciada amb aturades intermitents cap al 1370, va servir de veritable escola de tallar la pedra per als mestres trescentistes gironins. Era el destí dels carreters que traginaven ja desbastada la pedra des de la muntanya de Montjuïc i l’alabastre des de Beuda, i també s’hi amuntegaven les obres d’escultura mural i les obres d’embelliment que procedien dels tallers dels escultors, pendents dels darrers retocs per a ser col·locades a lloc. A la llotja, a tocar el portal, on també es desbastava i es tallava la pedra per bastir la seu i on s’obraven o es primfilaven alhora bona part dels ornaments murals, com ara basaments, arcs, impostes, capitells, claus de volta etc., hi són documentats un bon nombre de picapedrers que hi iniciaven o hi continuaven el seu curs professional, alguns dels quals van arribar al càrrec de mestre major de la seu, com ara Guillem Morei i Guillem Bofill. Al primer es deuria, sembla ser, la traça de la portalada, on començà a treballar pels volts del 1375, si es pren com a referència l’al·lusió “mestre de l’obra del portal” amb la qual Morei és citat a la documentació. La decoració del portal, inacabat per causa de la guerra civil catalana, es va dur a terme en diferents moments i encara avui resulta controvertida l’atribució dels seus diferents elements ornamentals, l’obratge dels quals es va perllongar al llarg dels segles XIV i XV (vegeu el volum Escultura I de la present col·lecció, pàg. 296-298). El primer registre del portal, integrat pel banc continu, el ric respatller d’arcuacions geminades cegues, rematades per arcs conopials, fulles de perfil a l’extradós i floró voltat de dos animals, i un fris de coronament amb decoració vegetal de fullatge –present també a la cornisa de la porta, sota mateix del timpà– que actua a manera de dosseret d’aquesta mena de cadirat exterior continuat, configura una bella i original traça obra de Morei, com ho és també la sanefa de cercles amb quadrifòlies inscrites present a tot el portal. També són atribuïdes a aquest mestre les mènsules de la banda dreta del portal que sostenien les imatges perdudes, a excepció de dues dels apòstols, ornades amb motius fitomòrfics, zoomorfs i figuratius, mentre que les del costat esquerre són més tardanes i s’hi ha volgut veure fins i tot la mà de Pere Joan i la dels Claperós pel que fa a la decoració vegetal de la base de les mènsules dels apòstols, datada entre el 1458 i el 1459. Abans d’entrar a la nau i traspassat el portal, els muntants del qual contenen columnetes esveltes i fines, amb capitells i bases de decoració fitomòrfica, hi ha el petit espai equivalent al gruix del mur, cobert amb volta estrellada de tercelets sobre permòdols ornats de fullam i cinc claus, la central amb la imatge de la Mare de Déu i les restants amb estrelles de cinc puntes i un àngel al mig. Com a la porta oposada de Sant Miquel, s’hi treballava a mitjan segle XV i és l’únic lloc on amb discreció s’hi va aturar el gòtic florit sota la batuta del mestre Berenguer Cervià, “un dels pus femosos de Gerona”, amb una major presència de l’escultura arquitectònica. Aquest mestre major va ser el principal protagonista d’aquest moment dolç per a escultura decorativa a la seu gironina i que no va tenir continuïtat després que deixés de dirigir les obres el 1470.

La porta de Sant Miquel, el gòtic florit a la catedral

Berenguer Cervià, arquitecte i escultor, mestre major de la seu, un dels més rellevants que ha tingut la direcció de les obres de la seu (1434-70), és el conreador principal del gòtic florit i a qui s’atribueix la traça de l’esmentat tram de la porta dels Apòstols i l’equivalent de la porta de Sant Miquel, un altre exemple de porta amb banc corregut i volta estrellada de tercelets i cinc claus, la central amb la imatge del Pantocràtor i les restants amb el tetramorf. Tallada amb bona tècnica i amb un naturalisme preciosista, l’escultura arquitectònica hi és abundant, des del basament i els muntants de la porta fins als frisos de les impostes, profusament ornats, les mènsules i les claus de volta. Un conjunt filigranat entre el 1444 i el 1457, obrat amb talla delicada que certament es troba amb comptagotes a la seu gironina, només repetida a les capelles de Sant Isidre i Sant Honorat (Molina, 2006a, pàg. 33-38). Una imatge de sant Miquel al mig del timpà, cotitular de la seu, presideix el portal pel cantó exterior de la nau. Va ser col·locada més tard, a partir del 1519, quan el mestre major Gabriel Cabot inicià la construcció de la porta per aquesta banda, amb la col·laboració dels mestres Guillem Girau, Pere Nadal i Sebastià Gual. També hi ha en una arquivolta la imatge del falcó, que recorda el seu paper llegendari en assenyalar l’indret on va ser trobat l’infortunat comte Ramon Berenguer II, el cos del qual, amb les costelles del costat esquerre enfonsades com a conseqüència de l’atemptat mortal –com es va poder observar el 1982–, va ser sebollit a la galilea de la seu en un sepulcre recobert al segle XIV amb una caixa de alabastre obrada per Pere Morei, i resituat damunt la porta d’entrada del dormitori canonical.

Els capitells gòtics del claustre

El claustre romànic de la seu gironina és un dels més rics del país en decoració escultòrica. Entre els capitells del segle XII, però, n’hi ha vuit de gòtics, afegits a la darreria del segle XIII, o potser més tard, per tal de substituir-ne altres de deteriorats. Quatre es troben a la galeria sud del claustre i quatre més a la nord. Els més interessants són els números 9 interior i 10 exterior de la galeria sud, els quals han estat adscrits recentment al taller de Bartomeu. Haurien format part d’un primer sepulcre de Guillem de Montgrí, de més complexitat escultòrica, els elements del qual s’haurien dispersat després del trasllat de la imatge jacent i la reutilització de la resta d’elements escultòrics, com ara aquests capitells (vegeu el capítol de J. Barrachina “El mestre Bartomeu de Girona”, en el volum Escultura I de la present col·lecció, pàg. 57). El número 9, amb escrostonaments ben visibles, mostra animals passants, lleons i moltons, enmig de vegetació de fulles d’heura. El número 10, el més interessant i el més ric, amb l’àbac i l’astràgal de secció mixtilínia, conté la iconografia eucarística d’aus afrontades en grups de dos que piquen raïms; exhibeix una tècnica de filigrana semblant a la de la porta de Bellull, amb el buidatge de la massa del capitell fins al punt que els animals i vegetals se’n desprenen en mantenir-hi pocs punts de contacte, cosa que accentua l’efecte de llums i ombres i acredita un avenç molt notable que caldria atribuir al mestre Bartomeu, coneixedor del gòtic del nord d’Europa i que l’hauria introduït a Girona com una novetat ben visible a la darreria del segle XIII, enmig d’un context d’una forta empremta romànica.

La resta de capitells gòtics del claustre, amb una senzilla decoració fitomòrfica estilitzada, són els que es troben als números 1 interior, 2 exterior i 15 interior de la mateixa ala sud, i als números interiors 39, 41 i 43. Reprodueixen de manera simplificada el capitell corinti, amb dos registres de fulles i volutes; el 39 incorpora, a més a més, vuit palmeres al·lusives a l’eternitat.

En darrer terme, cal remarcar que als murs de l’angle sud-est del claustre, a banda i banda de la capella de Sant Miquel, Sant Gabriel i Sant Rafael –bastida cap al 1331 per encàrrec de la vescomtessa Elionor de Cabrera († 1336), que hi és enterrada en un senzill sepulcre d’autor desconegut, per bé que la jacent mostra detalls naturalistes d’un refinament poc usual a l’època–, s’hi troben sepulcres gòtics trescentistes que són més visibles pel marc arquitectònic i la seva ornamentació que no pas pels elements figuratius. A l’ala sud hi ha els sepulcres, distribuïts a manera d’un carrer de retaule, dels canonges Berenguer de Pau († 1333) i el seu nét Francesc Alió († 1334), i el sepulcre de l’ardiaca de Besalú Arnau de Soler († 1326), patrocinador del baldaquí de plata, traslladat aquí des de la galilea i potser del mateix autor desconegut del sepulcre d’Elionor de Cabrera. A l’andana est, sota una arquitectura fingida de tres arcuacions sobre pilarets i columnes estriades afegides més tard, hi ha els sepulcres de Berenguer de Palau († 1314), Berenguer de Vilaric († 1318) i Guillem de Vilaric († 1343).

L’interior de la seu

Els elements escultòrics esparsos que ornen els murs, preferentment l’heràldica de dignitats eclesiàstiques que promogueren les capelles, apareixen en el recorregut perimetral per l’absis i la nau. Hi ha nou capelles a la capçalera, set a la banda nord de la nau, inclosa la porta de Sant Miquel d’accés al claustre, i vuit al costat sud, a més de la porta dels Apòstols. Situades arítmicament entre els massissos contraforts, les capelles es distribueixen de manera desigual en alçada i en amplada, amb diferències en el motlluratge de les pilastres i els basaments, visible tant a les capelles com als murs de la nau, amb perfils diferents, la qual cosa acredita l’absència de regularitat que comportà necessàriament una construcció llarga feta amb canvis i aturades, algunes de llarga durada, i sota la direcció d’un nodrit grup d’arquitectes de procedències diverses, per bé que la traça fos una de sola i respectada per tothom, com s’ha dit.

La capçalera, aixecada amb poques interrupcions entre el 1312 i el 1355, ofereix, en canvi, un conjunt homogeni, amb una traça semblant a Narbona i Barcelona, amb una girola de trams trapezoïdals i capelles radials, totes idèntiques. Els bisbes Bernat i Guillem de Vilamarí en van ser els promotors, però els signes heràldics presents en els frontis d’algunes capelles indiquen el patrocini d’altres personatges, com ara el sagristà major Berenguer de Palau i l’ardiaca Ramon de Vilaric, els escuts dels quals són presents davant la Capella Gregoriana, sota els relleus del Sant Sopar i de la Transfiguració, exemples a la seu gironina de la moda italianitzant, amb una estructura compositiva de personatges sota arcuacions, disposats segons l’esquema senzill de la isocefàlia, que recorda els sepulcres paleocristians i els relleus toscans del tres-cents. Del mateix estil és l’arca dels Sants Màrtirs, a la capella promoguda pel bisbe Arnau de Mont-rodon, on és enterrat, excel·lent peça italianitzant de pedra de Girona. A la seva part frontal, tallades en marbre, apareixen les imatges en relleu del bisbe donant, agenollat davant la imatge de la Mare de Déu de la Llet, acompanyada dels quatre sants màrtirs Germà, Paulí, Just i Escici, patrons del gremi de mestres de cases i picapedrers.

A la nau, com ja s’ha repetit, l’austeritat és gairebé absoluta. A excepció d’alguns exemples esparsos d’heràldica –tres escuts dels Campllong i dels Corbera damunt la capella del Baptisteri, i tres més dels Raset damunt la capella de Sant Isidre– i de relleus tardans a les impostes dels arcs torals i perpanys, l’escultura decorativa es redueix a l’ornamentació vegetal de les impostes dels arcs de les capelles i al motlluratge dels pilars, amb petites diferències de perfil en cadascun dels trams de la nau.

Les claus de volta

Les voltes de creueria ofereixen a la seu gironina una demostració espectacular de la tècnica gòtica, amb les no menys admirables claus de volta: quatre enormes cèrcols invertits de forma troncocònica, pintats amb el senyal reial, i amb un tap de fusta esculturat al seu interior sostenen la pressió lateral dels grans arcs creuers de les quatre crugies de més amplària de l’arquitectura gòtica. Sens dubte, les quatre claus de volta de la gran nau són les més admirables. La primera, amb la Mare de Déu, el Nen i dos àngels, és una talla remarcable del 1423, obrada per Antoni Canet, aleshores director de les obres, i una de les escasses obres conservades de l’arquitecte escultor, pintada amb vistosos colors vermells, blaus i verds per Ramon Solà I. La clau del segon tram, col·locada el 1430, mostra el mateix tap de fusta que tanca el cercle de pedra, ara amb la imatge tallada del Pantocràtor, tocat amb la tiara i la corona, mentre duu a les mans els atributs imperials, el ceptre i la bola de l’univers. L’apòstol sant Pere apareix representat a la clau de volta de la tercera crugia. Tallada també en fusta per Joan Ballester i pintada per Ramon Solà II, el 1472, no va ser col·locada al seu lloc fins al segle XVI (Calzada, 1975). Un segle més tard, es va tancar el darrer tram amb la clau dedicada a sant Benet (1607).

Les claus de volta de la capçalera, anteriors al 1350, tenen el denominador comú del primitivisme figuratiu de les imatges que hi són representades, potser obra dels mestres majors Enric i Jaume de Faveran. En són un exemple ben evident les claus del dubte de sant Tomàs (1312, capella del Sagrat Cor), de santa Anastàsia (1313, capella de la confraria de Sant Jordi) i de santa Úrsula (v. 1341, capella de la confraria del Sant Sepulcre), imatges mogudes i d’un gran expressivisme –també present en el baix relleu de sant Miquel del lateral de l’arca dels Sants Màrtirs, que mostra un caràcter arcaïtzant similar a la miniatura del primer gòtic–. A les claus de la girola, s’hi representen deu apòstols que acompanyen Crist Ressuscitat, representat a la clau central, davant la Capella Gregoriana.

Aquest primitivisme és palès també a la clau de la coronació de la Mare de Déu del presbiteri, obrada a mitjan segle XIV potser pel mestre major d’aleshores, Guillem de Cors. Com a reconeixement del paper que va tenir la reialesa a l’hora de suportar les obres de la seu, apareix un escut amb el senyal reial al tram precedent del mateix presbiteri. En els pilars que tanquen la capçalera i suporten la reixa hi ha, a l’esquerra, la imatge de sant Gabriel dempeus, atribuïda a l’escultor picard Pere de Santjoan, que l’hauria obrada cap al 1400. Aquesta imatge formava part, potser, d’un grup de l’Anunciació, amb una imatge de la Mare de Déu al pilar dret que avui, però, és ocupat per un sant Jordi, procedent del sepulcre del cavaller Bernat de Raset, o tal vegada es tracta d’un sant Miquel que procediria d’un altre indret, qui sap si de la porta nord de la seu, després de les reformes de Berenguer Cervià.

Les claus de les capelles de la nau mostren característiques molt diverses per causa de la dispersió cronològica. Com sembla que seria una tradició consolidada, els mateixos mestres majors o algun artífex del seu taller serien els autors de la talla, mentre que la pintura s’encarregava al pintor de més anomenada del moment. Així, Guillem Borrassà va pintar la clau de santa Magdalena (1370, capella de Sant Esteve). Un altre Borrassà, Honorat, va pintar després del 1416 la decoració mural de la capella del Baptisteri. Al taller dels Claperós, emparentats amb el mestre Berenguer Cervià, se li atribueixen les set claus de la capella de Sant Isidre, amb sant Dalmau i sant Jordi a la clau central, una de les més espectaculars de la seu per la seva qualitat tècnica, naturalisme i riquesa ornamental propis del gòtic internacional, i sis santes a les claus secundàries, obrades a l’entorn del 1455. També han estat atribuïdes als Claperós les set claus de la capella de Sant Pau, la central sostinguda per àngels, amb sant Francesc i santa Clara, per bé que aquesta clau, policromada per Ramon Solà I, el 1457, podria ser obra del constructor de la capella Berenguer Cervià.

Pendents de confirmació documental aquestes darreres dades, el cert és que els Claperós, el pare i els dos fills, són a Girona des de mitjan segle XV: Antoni, el pare, és l’autor documentat de les escultures de terra cuita de la porta dels Apòstols –destruïdes el 1936, menys dues avui al Museu de la Catedral–, mentre que el fill Joan havia de ser l’autor de la decoració del timpà del mateix portal amb l’escena de l’Assumpció de la Mare de Déu, la qual no es va arribar a obrar mai per l’aturada de les obres de la seu per causa de la guerra civil catalana (vegeu el capítol “Els Claperós i la seva activitat a Barcelona i Girona”, de M. Jardí, en aquest mateix volum). Cal remarcar que els Claperós van ser els principals representants al país de la tècnica singular de la terra cuita, amb la qual s’expressaren amb un llenguatge molt més realista que en l’etapa del gòtic internacional, sobreposada pel nou corrent artístic francoflamenc que des de mitjan quatre-cents s’estengué arreu de Catalunya.

També hi ha notícia d’altres mestres majors als quals se’ls pot atribuir l’autoria de diverses claus de volta, com és el cas de Julià Julià –claus de volta de les capelles de Sant Josep (1479) i de Tots Sants (1484)– i de Francesc Gomis –claus de les capelles del Beat Dalmau Moner (1494) i del tram superior de la de Santa Helena (1509)–, exemples d’escultura arquitectònica que malgrat la llunyania de la vista i la foscor originària evidencien una cura molt notable en la talla i en l’ornamentació escultòrica i pictòrica.

Bibliografia consultada

Cid, 1951; Calzada, 1975, pàg. 58; Freixas, 1983, pàg. 107-111; Molina, 2006a; Freixas i altres, 2007.