L’evolució del retaule durant el primer gòtic internacional

Al llarg del primer gòtic internacional l’arquitectura del retaule va experimentar una evolució força important, que es reflecteix clarament en els textos dels contractes. El retaule de “fuyloles” pintades amb apòstols, verges, sants i altres imatges i una fusteria relativament senzilla, pròpia de la segona meitat del segle XIV, es transforma progressivament, a partir dels primers anys del segle XV, i cada cop són més nombrosos els elements decoratius que s’esmenten en els contractes dels conjunts pictòrics: “redortes”, “redortes dobles”, “redortetes”, “capitells”, “spigas”, “basas”, “rampans”, “pinyades”, “arxets”, “sobre arxets”, “claraboyes”, “corona de fulles”, etc, peces ornamentals que deriven d’elements arquitectònics i que, alhora, mantenen un diàleg evident amb els retaules de pedra. Aquest increment de la decoració del retaule en temps del primer internacional va afavorir que, a vegades, el treball de fusta fos contractat a un fuster, mentre que els elements decoratius s’encarregaven a un escultor.

Gràcies al contracte del retaule que havia de presidir l’altar major de l’església del monestir de Sant Miquel de Fluvià, signat per Lluís Borrassà el 1407, es té notícia que el conjunt artístic va ser adjudicat primer al seu pare, que va morir i no el va poder enllestir. Des de l’any del traspàs de Guillem Borrassà I fins a la data del nou contracte amb el seu fill, la comanda va estar aturada gairebé 15 anys, període suficient perquè els comitents del retaule l’encarreguessin amb una nova tipologia, més actualitzada: “emperhò, stà en veritat que, en temps que en Guillem Borrassà, para del dit Luys, vivia, los pròmens feren pachte ab lo dit Guillem, del dit retaule, sot una forma, le qual no era en le manera que vuy se acostuma”. Un altre document que explicita el canvi tipològic que en general experimentà el retaule en aquestes dates és el contracte del retaule de Santa Coloma de Vinyoles, obra pactada amb el pintor Pere de Valldebriga al principi de l’any 1400, en què s’assenyala: “Ítem, sia obrat lo dit rerataule de or fi e de asur d’Acra e d’altres belles colors e sie perfetement fet e acabat axí com los rerataules de sgleies se acustumen de fer novelement en Barcelona”. Aquests documents són prou explícits a l’hora de donar a conèixer els importants canvis soferts en l’estructura del retaule al final del segle XIV i al començament del XV.

Restitució hipotètica del retaule de Sant Andreu de Gurb.

Francesc Ruiz i Quesada

El contracte del retaule major de l’església parroquial de Sant Andreu de Gurb i el de Sant Martí de Palafrugell –ambdós pactats amb Lluís Borrassà– són força interessants perquè donen a conèixer un nou tipus de retaule, que s’originà per poder compensar l’amplada de l’arc de l’absis principal on anaven destinats, model que esdevindrà força comú al llarg del segle XV. Atesa la desaparició dels muntants o “fuyloles” trescentistes, els pintors del gòtic internacional oferiren com a alternativa les taules annexes. Mitjançant aquesta solució, els conjunts arquitectònics es van poder acoblar amb facilitat a les antigues estructures romàniques i també van fer possible enriquir la presència del santoral dins el moble eclesiàstic. Gràcies a aquesta nova disposició de tipus compositiu es pogueren pintar, a més del discurs hagiogràfic propi de l’advocació principal, les imatges d’altres sants en un format molt més gran. La taula de sant Antoni procedent del retaule de Gurb és un exemple de taula annexa, mentre que el fragment de taula de l’àngel que sustenta la verònica de Crist del retaule de Sant Andreu de la catedral de Barcelona en podria ser un altre.

Vegeu també Contracte del retaule de Sant Andreu de Gurb

Així mateix, s’afegiren portes a alguns dels retaules pactats en aquest període. Cal tenir present que les obres destinades a altars majors d’esglésies romàniques ocuparen la totalitat de l’arc absidal del presbiteri i, en conseqüència, es feu necessària la presència de portes incorporades al retaule per a accedir a la sagristia que es formà rere el retaule, a la conca absidal. De les obres pintades per Lluís Borrassà, en el contracte de Sant Salvador de Guardiola només se n’esmenta una porta; en el retaule de Sant Martí de Palafrugell es van contractar dues portes, una a cada costat del moble, que s’havien de pintar amb “algunas colors que stiguen gentilment”, mentre que en el retaule de Gironella es fa esment de l’existència d’un buit a la fusta a manera de portal, a la part dreta del bancal, “en la part hon comensa la missa”. D’aquell moment en què s’inicià la incorporació de les portes a l’estructura del moble, se’n té notícia que el fuster Pere Despuig va rebre 10 florins, l’any 1403, per fer dues portes de fusta destinades al retaule de Sant Antoni Abat de la catedral de Barcelona. En aquesta ocasió, el retaule no omplia l’obertura del presbiteri d’una església romànica, sinó la d’una de les capelles gòtiques d’aquesta seu.

Tot i que n’hi ha diversos precedents durant la segona meitat del segle XIV, a partir de la darreria d’aquesta centúria tingué una gran acceptació, per la seva singularitat, el retaule mixt de pintura i escultura. Un exemple d’aquest tipus de moble és el retaule de Sant Pere de Reus. Aquest conjunt, contractat al pintor Joan Sesilles l’any 1382, havia d’incloure, a més de les figuracions de la predel·la, dotze composicions pictòriques i havia de fer 3 alnes i 1 pam d’alçària i la mateixa mida d’amplada. La imatge central, dedicada a sant Pere, havia de ser de talla i, a més a més, calia fer un tabernacle i un cimbori (o tuba del tabernacle) de més de 5 alnes d’alçària. El preu fixat en el contracte per al fustam, la pintura i tot els elements esmentats era de 300 florins. Dins aquesta tipologia destaca també el retaule major de l’església del monestir de Santes Creus, pintat per Guerau Gener i Lluís Borrassà, i el de Sant Martí Sarroca, dut a terme per Joan Cabrera, així com molts altres retaules, malauradament desapareguts, com el de l’altar major i el de Sant Miquel de l’església del monestir de Sant Martí Sacosta de Girona, el de Sant Jaume de l’església de Sant Joan de les Abadesses, fets pels Borrassà, i el de la catedral de Monreale, encarregat a Guerau Gener. En el retaule de Guimerà, de Ramon de Mur, la presència de l’escena del Calvari en un del carrers laterals i les mides del conjunt pictòric respecte a l’obertura absidal on fou emplaçat fan força versemblant que aquest retaule inclogués un cimbori al carrer central.

Restitució hipotètica del retaule major de la Mare de Déu del monestir de Santes Creus, obra de Pere Serra, Guerau Gener i Lluís Borrassà. Presenta una tipologia que va gaudir de força èxit en temps del gòtic internacional, el retaule mixt, que suposà la incorporació d’escultures amb dossers i tubes de tabernacle i l’enriquiment dels elements arquitectònics, com ara la presència de pinacles a la part superior.

Fotografia de base: ©IAAH/AM, segons la proposta de J. Gudiol i Ricart, 1953

Entre els conjunts d’aquestes característiques, però amb la diferència que l’espai central està presidit per una pintura i no per una imatge escultòrica, cal considerar el retaule de l’església del castell de Solivella, obra signada per Mateu Ortoneda que ara es conserva a la catedral de Tarragona.

Els mobles que incloïen cimbori i escultura tenien un cost força més elevat que els retaules amb tres carrers i predel·la. En aquest sentit, cal recordar que l’any 1398 el pintor Jaubert Gaucelm pactà que cobraria 60 lliures i 10 sous per les feines de daurar i pintar el tabernacle i el cimbori de la capella dels hortolans de l’església de Sant Mateu de Perpinyà (Durliat, 1953, pàg. 20-21). Atès que aquest preu no incloïa el fustam, és fàcil adonar-se de l’alt cost que arribà a tenir aquest tipus d’encàrrecs. D’altra banda, se sap que l’11 d’octubre de 1413 el pintor Ponç Colomer contractà la tuba de tabernacle de la imatge de santa Caterina, per a l’altar major del monestir dels predicadors de Barcelona, contracte en què actuà com a testimoni l’imaginaire Llorenç Reixac. Malgrat que en l’escriptura esmentada no s’assenyala el preu de l’obra, mitjançant la cancel·lació del pacte se sap que l’import del cimbori fou de 75 florins d’or (Madurell, 1949-52, vol. X, doc. 659 i 667).

En aquest període, l’increment important del santoral afavorí la contractació de retaules de triple advocació, com el retaule de Santa Clara de Vic (v. 1415), pintat per Lluís Borrassà, conjunt que reuneix, a la part de baix, propera al bancal, la presència de diversos sants representats en mòduls de tres. La distribució innovadora del retaule de Vic i la seva encertada resolució influïren probablement en contractes com el del retaule dels Sants Llorenç, Hipòlit i Tomàs d’Aquino, pactat l’any 1419, i, anys més tard, en el de Santa Marta, Sant Domènec i Sant Pere Màrtir, tots dos a la catedral de Barcelona.

En la majoria de contractacions, el valor del fustam del retaule anava a càrrec del pintor. Tanmateix, el comitent podia encarregar directament la carcassa de l’obra al fuster i abonar-li el cost de la fusta i el dels seus honoraris, cas en què es lliurava el suport al pintor sense cap càrrec, o bé incloure el fustam dins una partida més del contracte que s’establia amb el pintor, com fou el cas del retaule de Sant Pere Sallavinera.

Les mides que s’assenyalen en els contractes normalment no inclouen el guardapols, element que només es menciona en descriure la decoració i els possibles elements heràldics o “senyals” que ha d’incloure. En els contractes del final del segle XIV, la decoració del guardapols consisteix normalment en “roses cavades”, mentre que al principi del segle XV en general es menciona la inclusió de “fulatges embotits” o de “bells fulatges embotits de guix”. Cal ressaltar la mancança del guardapols en alguns retaules, com en el de Sant Salvador de Guardiola, a causa de les característiques arquitectòniques de l’església on havia estat destinat.

També cal tenir present l’increment de decoració que l’estructura del sagrari o tabernacle dels retaules destinats a l’altar major experimentà al llarg dels primers anys del segle XV, segons es pot constatar en els retaules de Sant Salvador de Guardiola i de Gironella: “Ítem, desota aquest retaule, farà, lo dit Luys, un tabernacle, lo qual … serà enteylat, bé e gentilment, seguons que·s pertany, e ab claravoya e corona de fulles, alt sobre lo dit tabernacle… Ítem, lo tabernacle promet, lo dit Luys, que deurarà d’or fi, ço és, tot ço que·s mostre a la part de fora, e ab fulatges picats; e més lo camper de azur, bé e gentilment, axí com se pertany…”.

Els materials que s’indiquen en les condicions de l’acord escrit normalment sempre són els mateixos. La principal diferència no consisteix en els materials utilitzats, sinó en les parts de l’obra on s’han d’aplicar. La complexitat que l’estructura del retaule experimenta a l’inici del segle XV fa que augmenti el nombre d’elements arquitectònics que s’han de daurar. L’or fi de Florència s’utilitza a la fusteria, fons i nimbes; el blau d’Acre als mantells de les figures principals i la plata colrada i el blau d’Alemanya al guardapols. La resta de materials havien de ser “de bon carmini, e d’altres bones e fines colors”. Tanmateix, en alguns encàrrecs singulars s’assenyala que la decoració del guardapols també havia de ser d’or fi de Florència.

Bibliografia consultada

Gudiol i Cunill, 1925, pàg. 52-53; Gudiol i Ricart, 1953, pàg. 93-97; Gudiol – Alcolea, 1986; Berg, 1989, pàg. 77-93; Ruiz, 1997a i 2001c.