L’organització del treball en les obres catedralícies i civils

Les administracions de la gestió: les fàbriques

Inscripció del mur exterior de la catedral de Barcelona que dona al carrer dels Comtes, a l’altura de les capelles de Sant Llorenç i Sant Dionís, en què es deixa constància de la represa de les obres de la catedral el 1329.

Enciclopèdia Catalana – G.Serra

L’Església en general i l’episcopat en particular van ser els grans promotors dels segles del gòtic. Se n’ha dit també l’època de les catedrals, pel protagonisme que van tenir aquests grans edificis en la societat del moment. D’acord amb la coneguda cita de G. Duby, “la catedral és l’església del bisbe”, per tant, l’església de la ciutat, un espai que freqüentava la gent tothora. Temple del bisbe, a Ciutat de Mallorca i a Girona, per exemple, ell va ser qui va donar el primer impuls a la construcció de la seu, i aquesta circumstància va fer de la catedral la seva esposa espiritual. Les claus de volta amb els signes del bisbe ben visibles eren una mena d’aliances simbòliques d’aquest “casament”. Per administrar una empresa de l’envergadura de l’obra d’una catedral, el capítol i l’episcopat van erigir una administració autònoma: la fàbrica.

Les finances capitulars anaven destinades, en bona part, a la construcció i el manteniment dels edificis que en depenien. Aquesta gestió específica fou confiada, des del segle XI, a un obrer, obrerus. Era l’època de la divisió del patrimoni en pabordies, cosa que permetia aïllar la portio fabricae. El càrrec d’obrer podia ser exercit per un canonge, un clergue o un laic, com a Viena. A Exeter, des del 1204, tenim rastres d’un provisor, custos operis. El 1299, Robert d’Ashburton, que feia aquest paper, s’associà amb el mestre d’obra Roger. Aquesta associació al capdavant de la fàbrica entre el provisor i el mestre permet d’entreveure el paper de tècnic i de conseller confiat a gent d’ofici. S’esdevé, fins i tot, que l’arquitecte assumeix la tasca de procurador. És el cas de la Seu d’Urgell, on el 1175 el bisbe Arnau de Preixens signà un acord amb Ramon Llombard pel qual aquest esdevenia el responsable de l’obra de la catedral de Santa Maria i tenia llibertat per a gestionar els béns mobles i immobles que li eren atribuïts: rendes, heretats, vinyes, censos, almoines i contribucions dels clergues.

La institució de la fàbrica, en la seva forma final, data del segle XIII. Prenia formes i organitzacions diverses segons la regió i la situació econòmica. Havia de gestionar les dificultats financeres, i assegurar la regularitat i la fluïdesa de caixa, la diversitat de recursos i el lloguer del personal. Aviat fou dotada de personalitat jurídica. Podia posseir béns propis i rebre llegats sense haver de pagar-ne drets. Tenia una estructura financera completament autònoma. Aquest paper financer i administratiu es va estendre, a poc a poc, a tota la vida de l’obra: la fàbrica comprava els materials, pagava els treballadors i regulava la compra i el manteniment de les eines que posseïa. A més, era la guardiana de la memòria de l’obra. Custodiava el plànol inicial de l’edifici, cosa que permetia conservar la línia arquitectònica primitiva, sense perill de modificació cada vegada que l’arquitecte canviava. Aquesta voluntat de mantenir el projecte inicial amagava també una preocupació pressupostària, ja que cada variació del plànol era sinònim d’increment del cost. La fàbrica tenia, doncs, un paper d’arxiu, ja que guardava el plànol original i també els patrons de les pedres angulars, les peces “de motlle”, és a dir, les treballades amb motllures i altres ornaments, els dibuixos i les maquetes. Consignava també la comptabilitat als llibres d’obra. Aquests llibres traduïen una voluntat de racionalització i d’optimització dels recursos econòmics, però són també una font històrica d’importància cabdal. Sovint són incomplets, ja sigui per la pèrdua pura i simple del llibre, ja sigui perquè l’escrivent no hi va registrar gaires detalls. Servien de recordatori per al canonge responsable i sovint s’esdevé que aquest només hi consignava l’indispensable. Aquest llibre servia per a donar comptes anualment al bisbe i al capítol. Aquest darrer, com ja hem dit, era el responsable administratiu de la fàbrica de les catedrals. La jerarquia variava sovint segons les situacions locals. Generalment, un o dos canonges eren els responsables de la fàbrica; eren els canonges obrers. Cada canonge obrer representava una autoritat: un per al bisbe, un per al capítol. Eren escollits pel capítol, però amb la conformitat del bisbe.

Si la ciutat intervenia en l’obra, no era estrany de veure-hi quatre obrers: dos clergues i dos laics. Eren els responsables financers de l’obra. Imposaven el ritme de la construcció en funció de la salut financera de la fàbrica. Tenien a les seves ordres un secretari que portava la comptabilitat. A Mallorca s’anomenava sotsobrer; a Girona, procurador. Ell era qui tractava directament amb els treballadors i els proveïdors quan el mestre d’obra en persona no ocupava aquesta funció. En darrer lloc, un o més recaptadors s’ocupaven de recollir els donatius de la ciutat i de les diferents parròquies del bisbat o, de vegades, del reialme.

Finalment, els darrers a intervenir eren els auditores computorum (oïdors de comptes). Eren els qui, al final de l’any, comprovaven el llibre d’obra i sobretot la summa universalis. Observem, per acabar, que el funcionament general de l’obra estava fonamentat en el costum. Com a Palma, no és estrany trobar la fórmula “axí com era acustumat”.

En el cas de fàbriques civils, la gestió es feia a través del govern local. El consell municipal supervisava els treballs i escollia un cap que feia la funció d’obrerus, ‘obrer’, en la gestió quotidiana de l’obra. Els consells municipals podien finançar també una església, cosa que no es contradeia amb l’estatus de poder laic del comú. La construcció d’una església era una manera de fer resplendir el govern municipal, un símbol d’esplendor de la mateixa universitat. A Siena es donà aquest cas quan, al començament del segle XIV, es va engrandir la catedral per demostrar l’autonomia de la ciutat. A Catalunya, cal significar el cas de Tortosa, on la fàbrica catedralícia passa per ser la que va comptar amb més intervenció municipal de tot el Principat (Vidal, 2008a). (Vegeu la transcripció del document original Contracte per a la direcció de les obres de la catedral de Tortosa)

Igual que el rei, el comú gaudia d’una administració ben estructurada i sobretot posseïa un sistema d’impostos ben establert al segle XV. Les obres, tant si eren religioses com treballs de fortificació o municipals, eren finançades generalment per talles o altres impostos directes o indirectes ocasionals. A vegades el caràcter feixuc de l’administració de les obres era un inconvenient. Així, la fàbrica de Siena estava constituïda, el 1260, per 9 legales homines (3 homes del bisbe, 3 cònsols de gremis i 3 priors o prohoms de la ciutat). Aquest consell nomenava un obrerus que gestionava el dia a dia de l’obra. Aquesta mena d’organització utilitzada a Itàlia de vegades tenia variacions. Així, a Milà, el consell de la fàbrica era format per 150 persones el 1387, i gairebé amb 300 el 1401, la qual cosa en dificultava la gestió racional.

En el cas de Girona, al segle XV, eren els jurats els qui, mitjançant el clavari, nomenaven dos o tres obrers. Un tercer home, l’escrivà, tenia cura dels comptes. A més, sabem que els obrers no percebien en aquest cas cap salari. Finalment, els comptes eren comprovats pel verguer o pels oïdors de comptes.

Els recursos econòmics

El papa Gelasi (492-96) ordenà que es reservés una quarta part de les rendes eclesiàstiques per a la construcció i el manteniment de les esglésies. Malgrat aquesta mesura, els recursos eren sovint molt justos. Calia buscar, doncs, altres fonts de finançament. Els canonges, que per llur estatus eren membra ecclesiae cathedralis, es veien obligats a contribuir-hi amb llurs pròpies rendes. Es recorria també als clergues titulars d’un benefici a la catedral i als clergues d’altres punts de la diòcesi. El capítol recorria després, naturalment, als laics. Els qui rebien els sagraments tenien el deure moral de participar en les despeses. El clergue tenia la potestat de demanar almoines. Se’n demanaven als vius, per mitjà de donacions, col·lectes, etc, i als moribunds, per la via de testaments, indulgències i misses. La generositat dels fidels sovint augmentava amb la presentació de relíquies. Les col·lectes es feien a tota la diòcesi, o bé a tot el reialme, ja fos per la mediació d’un recaptador, ofici estable o no, o bé per l’acapte fix de donatius a les parròquies. Els recaptadors que recollien les almoines rebien fins a 1/3 del dret arrendat. Les donacions i llegats a la fàbrica, amb esment del destí o sense, eren relativament rars. El costum de fer llegats es perdé fins el punt que els notaris i els confessors es van veure obligats a suggerir llur deure als fidels moribunds.

Finalment, la fàbrica extreia els seus recursos del funcionament mateix de l’Església, gràcies als impostos sobre els beneficis i les rendes sobre els sagraments. Els béns de l’Església, i després de la fàbrica com a tal, permetien cobrar talles, delmes, censos i sobrecensos.

Els llibres de l’obra

Els llibres de comptes de les obres s’articulaven en dues parts: en una primera part hi constaven les rebudes; en la segona, les despeses o messions. Convé observar, però, que alguns llibres, i sobretot els de comptes d’obres civils, no presenten rebudes perquè els obrers civils només havien de justificar les despeses davant dels jurats, ja que la forma de recaptar els fons (talles, impostos, etc) era assumida per altres funcionaris.

En aquests documents les despeses es resumien per setmana, generalment el dissabte, segons es desprèn, per exemple, dels comptes del llibre d’obra de la seu de Girona. El procurador pagava sempre per setmana vençuda. L’obrer començava generalment enumerant els treballadors presents a l’obra, assenyalava el nombre de dies de treball per setmana, el salari de cada jornada i la suma total deguda. A més, a les despeses de personal s’hi afegien les de manteniment de les eines i compra de materials. De vegades, alguns proveïdors habituals de l’obra, els ferrers i els calciners sobretot, cobraven per mesades, per més comoditat, ja que es tractava de petites quantitats. Les despeses diferien segons els tipus d’obra, civil o eclesiàstica. Tenien en comú les despeses que eren pròpies d’una obra: salaris dels treballadors i manteniment i compra d’eines i de material. Però en el cas de les obres religioses cal afegir-n’hi d’altres, més relacionades amb el funcionament particular de la fàbrica i amb les seves obligacions. En un primer temps, l’obra assumia els salaris dels seus servidors: procurador, oïdors de comptes, etc. La fàbrica tenia també el deure d’assegurar la continuïtat del culte durant les èpoques de construcció i de ser la guardiana del temple com a edifici. Això significava nombroses despeses suplementàries. La fàbrica proveïa el culte mitjançant el manteniment i la compra d’objectes de culte, com ara custòdies, creus de plata, candelers o encensers. Igualment, nombroses compres de teixits i els honoraris de cosidores fan pensar que l’obra s’encarregava també de la vestimenta sacerdotal.

Els contractes

El sector de la construcció estava sotmès a una mobilitat de mà d’obra molt acusada. Els homes canviaven sovint d’obra, cosa que implicava un procés de reclutament ràpid i eficaç. Com en el cas de l’aprenentatge, el lloguer de la mà d’obra podia estar sotmès a contracte, en un primer temps, oral. El primer contracte que coneixem a Catalunya data del 1076. Els habitants de Bar i Toloriu s’associaren amb el bisbe d’Urgell per construir un pont i un camí sobre el Segre, a l’alçada de Bar. Els contractes podien no limitar-se als treballs que s’havien de fer, podien tenir també com a objecte les matèries primeres o els productes acabats.

No hi solen haver contractes formals en el cas del lloguer de denes de picapedrers, fusters, pedrers, manobres i aprenents que treballaven a les obres, tant si eren públiques com eclesiàstiques. Els documents notarials només afectaven els mestres, per feines ben limitades en el temps i en llur realització.

L’administració de les grans fàbriques utilitzava la mà d’obra segons les necessitats immediates. Els treballadors eren llogats per jornada o pel lliurament d’un encàrrec concret. La fàbrica no els garantia ni la durada, ni l’estabilitat, ni el salari. Aquesta manera de reclutar dia per dia afavoria la mobilitat dels assalariats. Com que no estaven lligats a una obra, la podien abandonar d’avui per demà si trobaven algú que els oferís unes millors condicions de treball. El reclutament de mà d’obra sense contracte, o amb contracte oral, permetia una llibertat d’acció tant de la fàbrica, que no es comprometia a res, com del treballador, que conservava la seva llibertat d’elecció. En canvi, els mestres d’obra, que podien dirigir diverses obres alhora, es comprometien, mitjançant un contracte, a ser presents almenys en una de les obres durant certes temporades a l’any.

El mestre tenia el deure d’organitzar la vida tècnica de la catedral, però el responsable de la fàbrica definia minuciosament la planificació de l’edifici, els materials emprats, les reutilitzacions eventuals, l’estil i els models a seguir. Els contractes de què disposem ens ofereixen un llarg ventall d’exemples d’aquestes clàusules tècniques. Per tal d’estar ben segurs que l’obra encarregada compliria les expectatives, els responsables tenien el costum de citar una obra ja construïda com a model. Així, les referències tècniques se simplificaven.

El contracte formal tenia lloc entre un comanditari i el seu proveïdor només en el cas de treballs definits estrictament. Sembla que era el privilegi d’una categoria concreta de personal, que excloïa la mà d’obra assalariada tradicional, la qual no es beneficiava dels avantatges d’anar al notari. El contracte era, per tant, un sobreafegit, una estabilitat i una garantia per a l’empleat i per al qui donava feina. Al primer, li assegurava un recurs en el cas de refús de pagament o d’un mal pagador. Al segon, li garantia la qualitat tècnica i material de la feina, així com un termini d’acabament de les obres i un cost fixat. Cadascuna de les dues parts sabia a què es comprometia, tant des del punt de vista moral com financer. Finalment, el document notarial permetia apel·lar en cas de descontentament d’una part o de l’altra, la qual cosa pot ser considerada un avenç social.

Les infraestructures i els mètodes de treball

Els treballadors, des de sempre, han necessitat un lloc on guardar les eines i on arrecerar-se en cas de pluja. Així va néixer l’edifici anomenat llotja. Adossada al mur de l’edifici en construcció, la llotja es representa en pintures sovint oberta als quatre vents o, almenys, per una banda. Es tracta d’un recurs dels pintors, que volien representar l’activitat a l’interior de l’edifici i n’esborraven una paret. La llotja servia per a guardar les eines i protegir les persones. També s’hi guardaven els models i els plànols de l’edifici, si n’hi havia. Podia allotjar una dotzena de persones o més. Era també l’“oficina tècnica”: a l’arquitecte o mestre d’obra, que devia el reconeixement a les seves nocions tècniques i la seva habilitat, li interessava que els seus coneixements i secrets estiguessin ben resguardats, per tal de conservar la seva independència en relació amb la jerarquia. La llotja servia, doncs, de lloc de reunió, tancat, lluny de les orelles indiscretes. També s’hi formaven els aprenents.

La llotja també era un lloc de treball per als obrers durant l’hivern. Tenia calefacció i de vegades es componia de dues habitacions, una sala de treball i un refectori. Hi eren acollits els membres de l’ofici que viatjaven. Els mestres anaven de llotja en llotja i narraven allò que havien vist. Era el centre neuràlgic de l’ensenyament oral, de la difusió de les novetats arquitectòniques. Tenia també un paper de “banc confraternal” entre els membres de l’ofici, que hi trobaven sempre una taula, un llit o diners disponibles.

El subministrament de primeres matèries era la clau de tot el llarg procés constructiu. S’ha calculat que una pedrera a 15 km de l’obra només permetia un viatge d’anada i tornada d’un carro tirat per bous, o sigui, més o menys 1 500 kg o 1 m³ de pedra. Si les distàncies entre l’obra i la pedrera eren massa llargues, no hi havia inconvenient a utilitzar les vies marítimes i fluvials. Els marbres de Carrara van remuntar així l’Arno per a la construcció de les grans esglésies florentines. Però aquesta mateixa mena de transport tenia un preu i, per exemple, el cost de la pedra entre Caen i Norwich es multiplicava per quatre a l’arribada.

Una solució era alleugerir al màxim els combois i, per fer-ho, es desbastava tant com es podia la pedra a la pedrera mateix, i s’arribà gairebé a una estandardització de la grandària de les pedres. Quan la pedrera pertanyia a la fàbrica, els picapedrers hi anaven a treballar directament. Si la pedrera estava arrendada, s’arribava a un acord amb el propietari, que proporcionava ell mateix les pedres ja tallades, o bé els treballadors per a fer-ho, o acceptava els picapedrers de l’obra a la seva explotació. En aquest cas, el mestre d’obra feia arribar a la pedrera carreus estandarditzats.

Aquest mètode va tenir com a conseqüència canvis i mutacions econòmiques decisives. Com que el tall de la pedra i la seva instal·lació eren independents, els picapedrers ja no tenien el tradicional període d’atur hivernal quan no podien treballar perquè el morter no prenia. Gràcies a aquest nou sistema, l’activitat era continuada. Això va tenir conseqüències directes en la durada del temps de treball, així com en el grau d’explotació de les primeres matèries. Les repercussions financeres van ser també evidents, ja que es podia crear fàcilment un pla financer a llarg termini. Des d’un punt de vista tècnic, es va millorar també l’estabilitat estàtica de l’edifici. La utilització d’aquest mètode de treball, però, va anar sempre aparellada amb mètodes tradicionals, que deixaven més marge a la destresa de cada picapedrer.

L’estandardització disminuí la qualitat de l’execució i l’habilitat artesanal. La mà d’obra s’havia d’especialitzar cada vegada més, i aquesta mutació de la fabricació de les pedres, impulsada, recordem-ho, per un afany d’economia en el transport, feu sorgir, al segle XIII, l’ofici d’“aparellador”. Des d’aleshores, hi havia una categoria de treballador que ja no havia de tallar els blocs que havia de col·locar al seu lloc.

Les marques de picapedrer

Els carreus de les grans construccions civils, militars i religioses porten signes anomenats durant molt de temps, impròpiament, marques de preu fet. Aquests senyals lapidaris són el testimoni visible de l’organització de l’obra.

Les marques de picapedrer són petits dibuixos de 5 x 5 cm més o menys. Poden representar lletres, símbols religiosos o profans, composicions geomètriques o veritables dibuixos, perfils humans o animals, parts del cos, astres, eines, etc. Cada signe era característic d’una persona.

La tipologia de les marques revela un ús i una realitat complexos. En general, aquests signes eren tallats, però alguns podien ser pintats o fets amb carbó de fusta. Aquests últims ens han arribat en menor quantitat.

Marca de picapedrer en un carreu del monestir de Santes Creus.

Enciclopèdia Catalana – G.Serra

Les funcions d’aquestes marques eren diverses. Servien, en primer lloc, per a identificar un picapedrer o un grup de picapedrers. Els treballadors eren pagats generalment per setmanes, però n’hi havia alguns que ho eren a preu fet, habitualment mà d’obra passavolant. Les marques tenien, en aquest cas, una funció comptable. Quan es tracta de la marca del responsable d’un grup, el paper dels signes pot ser lleugerament diferent. Podia tractar-se d’un mestre que tenia al seu càrrec aprenents o manobres menys qualificats, els quals signaven tots amb la seva marca. Un cop pagat, el mestre s’ocupava ell mateix de redistribuir els salaris als seus subalterns. La funció dels senyals lapidaris que identificaven un home que treballava sol o en grup podia ser també marcar el tipus de tall de les pedres. Així, si el mestre d’obra confiava a un picapedrer la tasca de proporcionar pedres d’una forma i una dimensió concretes, la signatura del tallador permetia als mestres reconèixer immediatament de quin tipus de pedra es tractava. El paper del signe ja no era, en aquest cas, comptable, sinó arquitectònic.

Les marques podien ser també les signatures dels propietaris de la pedrera, els quals assenyalaven així als qui portaven els comptes de l’obra el nombre de blocs que s’havien de pagar, ja que la compra de pedres es feia per peces, i no a pes. Identificaven també, eventualment, els lots de pedres de la mateixa naturalesa, extracció o ús. D’aquesta categoria devien ser la majoria de marques no duradores, fetes amb carbó o amb pintura.

Les marques indicaven, igualment, el sentit de col·locació de les pedres ja treballades. Una mateixa marca era posada en totes les pedres sobre la superfície de col·locació i sobre la superior, i així s’evitaven errors. Com que les marques sobre la superfície de col·locació no són visibles, són més complexes de trobar i d’estudiar. Es descobreixen, generalment, en el cas de destruccions, voluntàries o no, dels murs.

Finalment, a més del sentit de col·locació, les marques podien indicar als mestres la situació exacta dels blocs segons uns codis predefinits. El mateix símbol podia designar sempre una pedra destinada a un mur de càrrega, una volta, una columna, un pilar, etc.

Les signatures i les marques dels picapedrers tenen un caràcter fortament simplificat i estilitzat. Sovint n’hi havia prou amb signes geomètrics bàsics, creus o inicials. Només els mestres semblen atrevir-se amb dibuixos més complexos. Amb l’aparició i l’enfortiment dels oficis, es tendí a utilitzar els seus símbols propis. Les representacions de les eines característiques (pics, tallants, etc) es multiplicaren cap a la fi del període. Però, un cop més, eren fruit dels mestres amb més formació. El caràcter primitiu de la majoria de signatures es deu al fet que sovint eren obra d’illetrats que no dominaven l’escriptura ni la cal·ligrafia. Repetien fins a l’infinit una marca que els resultava fàcil de fer i que als altres els era fàcil d’identificar. Tanmateix, aquesta voluntat d’identificació tradueix una certa evolució social. El treballador volia sortir de la massa dels manobres, l’artesà es volia singularitzar en relació amb la resta de la mà d’obra. Aquestes marques tradueixen, doncs, el valor d’un home o d’un grup, sense tenir, tot i això, un significat definit.

El ritme de treball

És molt difícil fer-se una idea pràctica de la jornada laboral dels treballadors de la construcció dels segles del gòtic. Els documents són vagues a l’hora d’indicar el temps de presència a l’obra. Tot porta a pensar que la jornada laboral era d’almenys 12 hores. A Barcelona, el costum volia que es treballés “de dia clar i de sol a sol”. Això volia dir entre 14 i 16 hores de llum a l’estiu i entre 7 i 8 hores i mitja a l’hivern. En realitat, el temps laboral corresponia a un ordre natural de les coses, al cicle mínim de recuperació del cos humà. El treballador llogava la seva força de treball, és a dir, tota la força que podia oferir per treballar. Els límits horaris del treball eren, doncs, els de la força humana.

Se sap que l’any laboral teòric no depassava els 280 dies a Castella. No es treballava mai en diumenge, això són 52 dies, i a més s’hi ha de comptar una mitjana de 40 dies de festa a l’any, entre festes religioses i sants patrons locals. A aquests dies sense feina s’hi han d’afegir les jornades en què no es treballava a causa del mal temps, de manca de primeres matèries o de malalties. La setmana laboral tendí a reduir-se, i passà de 6 a 5 dies i mig. Els dissabtes eren dies particularment lliures. La feina acabava cap a les dues del migdia, després de dues hores d’endreçar les eines, netejar el taller, etc. Això feia uns 20 dies més sense treballar. Finalment, algunes vigílies de festa eren mig lliures. Per tant, hom pot pensar raonablement que l’any laboral comprenia entre 90 i 115 dies lliures, és a dir, una presència a l’obra de 250 dies per any, uns 21 dies cada mes.

Bibliografia consultada

Kraus, 1991; Argilés, 1992; Guilleré, 1996; Domenge, 1997b i 2001; Chamorro, 2004; Victor, 2004; Almuni, 2007; Vidal, 2008a.