Una nova generació de catedrals

Porta de Sant Berenguer de la Seu Vella de Lleida, dins d’un cos sobresortint i emmarcada per un gran arc apuntat.

ECSA - X.G.

Les seus de Tarragona i Lleida, construïdes entre el final del segle XII i bona part del segle XIII, configuren una nova generació de catedrals que inscrivim en el context de l’arquitectura protogòtica, perquè aporta experiències innovadores que signifiquen una clara superació de les tradicions arquitectòniques romàniques. La seva edificació és paral·lela a la dels grans monestirs cistercencs de Poblet i Santes Creus, cosa que obliga a interrogar-se sobre possibles interrelacions. Així mateix, les seus de Tarragona i Lleida són pràcticament coetànies de les primeres catedrals gòtiques franceses, però es mostren absolutament refractàries a l’adopció total o parcial del model catedralici francès, l’anomenat opus francigenum. Aquest fet ha de ser valorat com una opció plenament conscient i decidida per un determinat model estètic que considerem molt influït per la cultura arquitectònica cistercenca.

El context

A mitjan segle XII el mapa de les catedrals catalanes era clarament dominat per les edificacions del segle XI a la Catalunya Vella: Vic i Girona, consagrades el 1038, i Barcelona, consagrada el 1058. A aquestes caldria afegir-hi la catedral d’Elna (consagrada el 1069) i la catedral d’Urgell, en construcció durant el segle XII. Tots aquests edificis d’època romànica representaven un moment històric molt determinat, el de la societat feudal i el de l’estreta aliança entre el poder comtal i l’autoritat eclesiàstica. La figura més emblemàtica d’aquesta situació històrica és sens dubte l’abat i bisbe Oliba, que va consagrar les catedrals de Vic i de Girona. Però també cal esmentar Ot d’Urgell, pertanyent a la família comtal del Pallars i impulsor de la renovació de la catedral urgellesa.

La generació de catedrals protogòtiques, la dels segles XII i XIII, que encapçalen Tarragona i Lleida, respon a un context històric diferent.

D’una banda, s’ha de relacionar amb el temps de les conquestes, la de la Catalunya Nova primer i les de Mallorca i València després. Recordem-ne algunes dates principals: el domini cristià sobre Tarragona es va consolidar al segon quart del segle XII. Tortosa va ser reconquerida al final del 1148 i Lleida a l’octubre de l’any següent. Ja en temps de Jaume I, es produïa la incorporació als dominis cristians de Mallorca (1229) i de València (1238). D’altra banda, la nova generació de catedrals també és estretament vinculada a la nova organització eclesiàstica que es configura arran de la reconquesta cristiana: restauració efectiva dels bisbats i en particular de la seu metropolitana de Tarragona, introducció de nous ordes religiosos i militars (cistercencs, cartoixans, templers i hospitalers) i reorganització i nou impuls de la vida canonical al si de les catedrals, d’acord amb els plantejaments de la reforma gregoriana (i més endavant de la reforma lateranense).

Aquest impuls de les canòniques catedralícies ja té una plasmació evident en l’obra dels grans claustres romànics del segle XII (Seu d’Urgell, Girona), però adquireix formes renovades a les catedrals de la Catalunya Nova.

Absis major de la catedral de Tarragona, acabat amb matacans que li donen un aspecte de fortalesa.

ECSA - G.S.

Així, el claustre de la catedral de Tarragona, en construcció a partir de la segona dècada del segle XIII, ja no segueix un model d’inspiració benedictina, romànic, sinó que remet al Cister, concretament a Poblet. L’obra del claustre tarragoní s’afegia al conjunt de dependències canonicals que es van començar a realitzar des de la constitució de la canònica tarraconense per l’arquebisbe Bernat Tort, l’any 1154. S’hi fa referència detallada en l’estudi monogràfic d’aquesta catedral.

A Lleida, la creació de la canonja de la seu es deu a les ordinacions del bisbe Guillem Pere de Ravidats de l’any 1168 i es reflecteix immediatament en la realització d’una sèrie d’edificacions que precedeixen la nova catedral i que finalment van ser englobades en una ala del claustre.

Sembla clar, en definitiva, que la iniciativa de les noves catedrals de Tarragona i Lleida correspon sobretot als seus canonges, que pertanyien majoritàriament a les nobleses locals. En canvi, les implicacions del poder reial o comtal en aquestes obres són menors que les que poden constatar-se a les catedrals de l’època del romànic.

Tot i que no en coneixem la forma, i per tant no és possible saber si l’antiga catedral de Tortosa (1158-78) s’inscrivia en una tipologia romànica del XII, com ara Sant Joan de les Abadesses o la Seu d’Urgell, o bé en una altra més propera a formulacions protogòtiques, és indubtable que aquesta catedral també ha de ser comptada entre les sorgides del moviment de renovació canonical al qual acabem de referir-nos.

A més d’aquest rerefons històric compartit i d’unes determinades característiques arquitectòniques que analitzarem tot seguit, les catedrals de Tarragona i Lleida tenen en comú una posició damunt la trama urbana que podríem denominar encastellada i una clara vocació de monumentalitat.

En l’article corresponent s’explica com les primeres edificacions que van fer-se dins del recinte canonical tarragoní eren fortificades, característica que es va mantenir a l’absis major de la seu, on criden l’atenció el camí de ronda i els corresponents matacans. A més de tot això, la construcció de la catedral tarragonina, ocupant la terrassa superior de l’antic fòrum romà, li donava –li dona encara– una posició molt destacada damunt la línia de l’horitzó de la ciutat.

La posició de la seu de Lleida és encara més sobresortint, ja que el seu perfil domina tota la plana des del capdamunt de la Roca Mitjana, sense oblidar, d’altra banda, el seu emplaçament al costat de la Suda o castell del Rei.

Certament, aquesta situació elevada i preeminent de les seus de Tarragona i Lleida no és una característica del tot nova, perquè ja es donava anteriorment a Girona. Però d’alguna manera posava en evidència la voluntat de donar un clar protagonisme a les moles catedralícies com a elements identificadors de les ciutats respectives. A més, l’encastellament d’aquestes dues catedrals s’ha de valorar conjuntament amb un altre factor que li conferia molt més relleu: la seva envergadura monumental.

Amb els seus 104 m de llargada i els 26 m d’alçada de la nau central, la catedral de Tarragona esdevenia un edifici realment excepcional, probablement el de més grans dimensions mai construït a Catalunya fins aquell moment. La Seu Vella de Lleida és de proporcions més reduïdes, però la seva monumentalitat és sàviament ressaltada gràcies a la visibilitat del conjunt.

Característiques arquitectòniques

Per a la catedral de Tarragona, i seguidament per a la de Lleida, es va adoptar un mateix tipus de planta. Es tracta d’una planta de creu llatina amb transsepte i capçalera considerablement desenvolupada. Hi destaca el protagonisme de l’absis central, profund i de grans dimensions.

Aquest tipus de planta és de tradició romànica. Lefèvre Pontalis va denominar-la de tipus benedictí per oposició al tipus de planta carrada característica dels cistercencs. Segons Puig i Cadafalch, la tipologia que trobem a Lleida i Tarragona és habitual a la França septentrional i es troba a Chezal-Benoît, al Berry, i principalment a la Normandia, on aquesta disposició és adoptada per totes les grans esglésies. Consegüentment, Puig es preguntava si calia atribuir el pla de Tarragona a la influència normanda.

A propòsit d’aquesta qüestió sembla oportú recordar la figura del cavaller normand Robert Bordet, que rebé el títol de príncep de Tarragona i que va tenir una importància decisiva en la repoblació de la ciutat durant el segon quart del segle XII.

Tanmateix, la contraposició del tipus de planta benedictina que representarien Tarragona i Lleida amb el tipus carrat cistercenc podria provocar un cert desenfocament de la qüestió, si d’això es volgués desprendre la manca d’interrelacions entre l’arquitectura de les catedrals de la Catalunya Nova i l’arquitectura cistercenca.

En l’article que hem dedicat a valorar els factors d’innovació i experimentació en l’arquitectura del segle XIII ja hem fet referència a la presència de parelles de semicolumnes adossades als pilars com a característica definidora d’un conjunt d’edificis que Elie Lambert va agrupar sota la denominació d’escola cistercenca hispanollenguadociana, atès que es tracta d’una característica compartida per monestirs cistercencs hispànics i del Llenguadoc (Fontfreda, Flaran, La Oliva, Fitero, Valbuena, etc.) i també per les catedrals de Tarragona, Lleida i València.

D’altra banda, en l’estudi monogràfic sobre la catedral de Lleida, els seus autors van més enllà de l’anàlisi formalista i tipològica i, basant-se en l’observació de les proporcions i dels sistemes de traçat, arriben a establir connexions força interessants entre els plantejaments arquitectònics de la Seu Vella i alguns dels edificis cistercencs que s’acaben d’esmentar com a exponents de l’escola hispanollenguadociana: Flaran, La Oliva o Valbuena. Molt especialment, subratllen la importància de Flaran com a referent de l’arquitectura de la Seu Vella.

Tot això, unit encara a l’adopció de la tipologia claustral cistercenca a Tarragona (i en certa forma també a Lleida) posa de manifest l’existència d’una relació profunda entre l’arquitectura de les catedrals de Tarragona i Lleida i la cultura arquitectònica del Cister.

El Cister i la resistència al model catedralici francès

Un dels aspectes més interessants a l’hora d’interpretar i de valorar l’especificitat arquitectònica de les seus de Tarragona i Lleida és el seu allunyament del model catedralici francès: el de les grans catedrals gòtiques, l’anomenat opus francigenum.

Algunes vegades aquest allunyament ha estat interpretat com a expressió d’una cultura arquitectònica retardatària, amanerada, o com a símptoma d’una societat refractària a les novetats. Res més allunyat de la realitat. En el primer article de la introducció general, on posem en paral·lel les seqüències de l’arquitectura gòtica europea i catalana, ja hem tractat de subratllar que la resistència a l’opus francigenum és un fet volgudament conscient i intencionat. Hi remarquem, per exemple, com les catedrals de Tarragona i Estrasburg acaben recorrent camins completament diferents malgrat que els respectius punts de partida tenen coses en comú. També hi diem que les causes d’aquesta resistència haurien de relacionar-se amb la voluntat d’afirmació d’una determinada cultura arquitectònica, assumida en franca oposició al patró francès. L’aprofundiment en les relacions entre l’arquitectura de les catedrals de Tarragona i Lleida i la cultura arquitectònica cistercenca pot donar algunes claus essencials de la qüestió.

Més endavant dediquem un article a la cultura arquitectònica del Cister, en què fem referència a la interpretació que en va donar Georges Duby. Un dels aspectes que aquest historiador subratlla amb més èmfasi és la vinculació entre els ideals de sant Bernat, que són els del Cister, i els del món cavalleresc. Duby també contraposa els valors de la societat feudal i cavalleresca, representats per l’art del Cister, i els valors de la puixant monarquia francesa i de la societat urbana, representats pel gòtic de les catedrals que va començar a definir-se al monestir de Saint-Denis de l’abat Suger.

El món del Cister i el món de les catedrals gòtiques franceses obeeixen, doncs, a dues mentalitats diferents i, per tant, donen lloc a dues estètiques ben diferenciades, fins i tot oposades.

A la Catalunya dels segles XII i XIII, època en què es van iniciar les catedrals de Tarragona i Lleida, els valors i la mentalitat hegemòniques eren molt més a prop d’aquells ideals feudals i cavallerescos propers a l’art del Cister que no pas d’aquells que inspiraren les catedrals gòtiques franceses. Per consegüent, és del tot lògic que les catedrals de Tarragona i Lleida se cenyissin a un model estètic i a una cultura arquitectònica propera a la del Cister: el seu encastellament, que esmentàvem abans, sembla més relacionable amb una mentalitat militar que no pas amb una mentalitat urbana.

Clau de volta amb un estel de sis puntes en un tram de la nau lateral de l’evangeli de l’antiga catedral de Lleida.

ECSA - G.S.

No oblidem tampoc, en la valoració de la resistència a l’opus francigenum, les implicacions polítiques de la Corona d’Aragó a Occitània i la presa de partit arran del conflicte càtar, que va portar a l’enfrontament obert amb el rei de França, ja que el gòtic de les catedrals era, al cap i a la fi, el llenguatge artístic de la monarquia francesa.

Així, doncs, és evident que en la gestació de l’arquitectura gòtica catalana les tesis de sant Bernat van acabar tenint una incidència molt més profunda, directa i indirecta, que no pas les de Suger de Saint-Denis, d’acord amb la conjuntura històrica del país.

Influències i conseqüències

En un article d’aquest mateix volum, Joan Albert Adell estudia la incidència que tingueren les obres de les catedrals de Tarragona i Lleida en l’arquitectura catalana. Remarca, per exemple, la important projecció de la Seu Vella en l’arquitectura del segle XIII mitjançant l’anomenada escola de Lleida. Esmenta també alguns exemples de l’influx de la catedral de Tarragona, als quals caldria afegir la seva possible influència més enllà de terres catalanes: Torres Balbás (1946), seguit per Azcárate (1974), atribuïa a la catedral de Tarragona un paper molt important com a cap de les esglésies espanyoles amb parelles de columnes adossades als pilars, és a dir, de l’anomenada escola hispanollenguadociana.

D’altra banda, la influència de la seu de Lleida al País Valencià resulta especialment remarcable, sobretot a la catedral de València i a Santa Maria de Morella. És important que ho subratllem des de la nostra perspectiva, perquè una certa historiografia valenciana tendeix de manera sistemàtica a diluir tot allò que pugui agermanar els edificis valencians amb els catalans.

Així, en un llibre de recent publicació sobre l’arquitectura gòtica valenciana –que certament conté aportacions remarcables–, podem trobar una sorprenent valoració de la catedral de València. S’hi diu que la seva configuració no té precedents en l’arquitectura de la Corona d’Aragó i es remarca, en canvi, l’existència de connexions amb l’arquitectura del trecento italià i particularment amb edificis dominicans com ara Santa Maria sopra Minerva, a Roma.

La construcció de la catedral de València va començar l’any 1262, és a dir, quan les obres de Tarragona i de Lleida ja eren considerablement avançades. La relació amb aquesta última és especialment patent en la forma de les naus i també a la porta del Palau o de l’Almoina, que s’obre a l’extrem del braç meridional del creuer i que pertany indiscutiblement a la tipologia de l’escola de Lleida. El tradicionalisme de les naus de la catedral valenciana contrasta amb la forma molt més innovadora de la capçalera, que consta d’un deambulatori amb vuit capelles radials, dues per cada tram de volta, i que probablement va ser la primera part a ser construïda. Això és fins a cert punt paradoxal, ja que voldria dir que, després d’una experiència innovadora com és l’obra de la capçalera, es va produir una regressió i un retorn a les formulacions tradicionals a l’hora de bastir les naus.

Les naus de Santa Maria de Morella obeeixen a un plantejament similar i també tenen les seves arrels en l’arquitectura lleidatana. La construcció d’aquesta església va començar l’any 1273, tot i que hi ha notícies de treballs preparatoris a partir del 1265.

Aquests exemples confirmen que l’arquitectura protogòtica de les catedrals de Tarragona i Lleida no constitueix un episodi aïllat sinó una experiència potent, amb capacitat de projectar-se i d’influir.

Bibliografia consultada

Puig i Cadafalch, Falguera, Goday, 1909-18, vol. III; Bergós, 1928; Capdevila, 1935; Lavedan, 1935; Torres, 1946 i 1952; Martinell, 1957; Azcárate, 1974; Lambert, 1977; Catalunya romànica, 1984–98, vol. I, XXI, XXIV i XXVI; Dalmases – José, 1985; Camps, 1988; Bango, 1991; Camps, 1992; Barral, 1994a; Bango, 1996; Macià, 1997; Duby, 1998; Bracons, 1999; Lorés – Gil, 1999; Zaragozá, 2000.