Vies de difusió de l’estètica gòtica

Es pot afirmar sense sornegueria que el segle XIX és el segle del gòtic, ja que fou utilitzat abundantment a tot el món occidental, inclòs el nou continent. Aquesta presència generalitzada de l’estètica goticista al llarg de gran part de la centúria permet mantenir que l’estil gòtic és el més característic del món vuitcentista. Aquesta afirmació, gens exagerada, pot tanmateix semblar estranya, sobretot si tenim en compte que la història de l’art estableix que el gòtic correspon fonamentalment als segles XIII-XV. Però la realitat no és aquesta. No tan sols es continuaren construint edificis gòtics als segles XVI i XVII en molts països europeus i entre ells Catalunya –i, per tant, la recuperació d’aquell estil medieval després del neoclassicisme no suposà una mirada cap a un món excessivament llunyà–, sinó que gairebé gosaríem considerar el segle XIX com el moment de l’eclosió de l’estil.

El segle XIX, i especialment el moviment romàntic, difongué arreu les característiques gòtiques, ja no estrictament en les estructures arquitectòniques, sinó fins en els detalls o elements més insignificants. D’aquesta manera, el neogoticisme ben aviat fou present en tota mena d’arts aplicades o decoratives. Gràcies als llibres de viatges i monuments, tan característics del romanticisme, a través de repertoris gràfics adreçats als arquitectes i industrials, i fins i tot mitjançant la literatura, especialment la novel·la històrica, que es feu ressò, també, de la desaparició del patrimoni medieval –en bona part gòtic–, a causa de la desamortització i la crema de convents, aquest moviment en pro de l’art gòtic gaudí d’una difusió molt àmplia, tant en l’àmbit acadèmic com en altres més populars. Aquesta producció editorial d’origen tan heterogeni, afegida a la consciència general existent, contribuí a fer que els trets característics de l’art gòtic es difonguessin ràpidament.

Així, per exemple, la tipografia en mans dels erudits de la Renaixença recuperà els caràcters gòtics del començament de la impremta i els adoptà en unes edicions acuradíssimes, de bibliòfil, com feu Marià Aguiló amb la publicació del Cançoner de les obretes en nostra llengua…, que, concebut el 1873, s’imprimí amb un caràcter gòtic Tortis, que havia fet fondre especialment per a aquesta obra. També cal recordar realitzacions més primerenques, com els impresos populars, generalment litogràfics, que constituïen les felicitacions de Nadal de diversos oficis, iniciats pels repartidors del “Diari de Barcelona” l’any 1831, i molt sovint presidits per un marc arquitectònic goticista, en el qual s’incloïa la dècima. Això en el terreny imprès. Ara bé, en el camp de la relligadura artística també es posaren de moda les composicions anomenades de tipus catedral, que evoquen els arcs apuntats gòtics, i també en la ceràmica es troben reproduïts aquests elements, tant en les rajoles d’arrimadors com en plats, gerros, etc. I, evidentment, són aquests trets els que sovint apareixen en els brodats, en les marqueteries de llits i calaixeres, en la metal·listeria o l’orfebreria des d’aproximadament 1835-40, sobretot en peces de caràcter sacre –ornaments litúrgics, custòdies, calzes, mobles de sagristia, etc.–, estretament vinculades a l’arquitectura religiosa.

Sens dubte, aquest fou el terreny principal d’integració i difusió dels trets gòtics, tot i que també en participà l’arquitectura civil. L’escriptor Pau Piferrer (1818-1848), autor del text dels dos volums dedicats a Catalunya –el segon acabat per Francesc Pi i Margall– i del de Mallorca, dels Recuerdos y bellezas de España editats entre el 1839 i el 1872 per Francesc X.Parcerisa, havia fet una gran defensa de l’art gòtic en el text de Mallorca, del 1842: “…el gótico es el objeto de nuestro culto, si así puede decirse, y, para nosotros el más espiritual, profundo, filosófico, bello y sobre todo el más cristiano”. Una valoració més alta del gòtic és pràcticament impossible.

Però una imatge val més que mil paraules. De fet, foren les il·lustracions de tots aquests llibres i fins i tot d’algunes revistes les responsables plenes de la difusió del neogoticisme. A més, sens dubte, en el terreny de la reproducció gràfica hi tingué un paper cabdal la tècnica litogràfica.

La litografia, inventada el 1796 però difosa amb regularitat a partir del segon quart del segle XIX, és, per tant, un procediment contemporani del període neogòtic, amb el qual roman estretament lligada. La possibilitat de dibuixar sobre la pedra amb un llapis gras o una ploma d’una manera tan fàcil com fent-ho sobre un paper, sense gravadors traductors intermediaris, i la consegüent i ràpida estampació, així com el seu cost reduït, feren que la difusió de les imatges tingués un abast molt més gran, tant a través de les novel·les de fulletó com d’altres produccions editorials.

Dibuix de la catedral de Tarragona que es va publicar a España. Obra pintoresca el 1842.

EOP, làm. entre pàg. 222-223 / L.Rigalt - BC

Les obres editorials dedicades més específicament a la difusió del repertori medieval i, sobretot, gòtic foren els àlbums a manera de mostraris o catàlegs de models, per a arquitectes i industrials de tot tipus. És obligat esmentar en primer lloc, per raons cronològiques i alhora per la seva gran influència, l’Álbum enciclopédico-pintoresco de usos industriales. Colección de dibujos geométricos y en perspectiva de objetos de decoración y ornato, en los diferentes ramos de Albañilería, Jardinería, Carpintería, Cerrajería…, obra de Lluís Rigalt que es publicà entre el 1857 i el 1859. Rigalt, pintor, gravador, acadèmic, teòric i bon coneixedor del patrimoni artístic català, en la introducció del llibre parla de l’art ogival com de “la arquitectura impropiamente llamada gótica por los exclusivistas del siglo próximo pasado”, que “forma, según veremos, una de las secciones más bien sentidas del arte de edificar”. En els dos volums del seu àlbum, sota el lema utilitat i bellesa, dedica un total de cinquanta-vuit làmines de les diverses seccions –decoració de jardins, metalls, marbres i pedres comuns, serralleria i fosa, fusteria i ebenisteria, del primer volum, i ebenisteria, joieria i plateria, ornaments diversos, projectes de decoració per a arts diverses i arquitectura, del segon volum– a projectes d’estil gòtic, la majoria de caràcter religiós –capelles, panteons, altars, objectes de culte, etc.–. És a dir, d’un total de 103 làmines del primer volum, en dedica 29 a l’estil gòtic, i de les 120 del segon, 29, poc més del 26% del total o poc més d’una quarta part dels projectes, un nombre prou significatiu.

Això pel que fa estrictament als manuals. Quant a la construcció pròpiament dita, però, cal recordar que l’any 1856 s’havia bastit un dels primers edificis neogòtics catalans: el santuari de la Misericòrdia de Canet de Mar, obra de l’arquitecte Francesc Daniel Molina, que el 1853 havia construït la font neogòtica de la plaça del Rei, derruïda el 1935. Des d’aleshores diversos edificis religiosos, molts més que civils, foren aixecats en aquest estil, que es perllongà durant tota l’etapa modernista en mans dels arquitectes de més renom –Gaudí, Domènech i Montaner, Puig i Cadafalch, Sagnier, etc.

En el context d’aquesta divulgació fou significatiu el fet que l’any 1867 l’Acadèmia de Belles Arts organitzés una mostra amb el títol d’“Exposición Retrospectiva”, que fou visitada per 30 000 persones durant el mes i mig que estigué oberta al públic. El seu objectiu, segons Josep de Manjarrés, era fer veure el valor d’una sèrie d’obres d’èpoques passades i fer néixer, per tant, la necessitat de constituir un museu d’antiguitats, amb una funció didàctica i educadora al servei dels nous creadors de les indústries artístiques o arts industrials aleshores en plena alça, per tal de contribuir a millorar, en últim terme, la prosperitat comercial del país gràcies a una fabricació artisticoindustrial més acurada.

De l’exposició es publicà un gran catàleg, a manera d’àlbum, amb trenta-cinc làmines litogràfiques de gran format, totes obra de Jaume Serra. Hi predominen les obres medievals i sobretot les gòtiques: tant en pintura com en escultura –voris, capitells, etc.– i sobretot, naturalment, en orfebreria litúrgica. Els models, doncs, un cop més remetien a l’estil gòtic.

Uns quants anys després, el 1878, l’Asociación Artístico-Arqueológica Barcelonesa organitzà també una sèrie d’exposicions retrospectives amb l’objectiu, tal com deien els seus catàlegs, de propagar la noció de l’art aplicat a la indústria. El 1882 la mateixa entitat convocava un “Concurso de detalles artístico y plástico-decorativos de la Edad Media Catalana”, que obeïa plenament al gust pel món gòtic.

Tanmateix, entre les edicions de mostraris com ara l’Álbum enciclopédico-pintoresco, cal recordar també altres obres, més tardanes, avui força oblidades, que en bona part s’inspiraren en el text de Rigalt. És el cas de l’Álbum de arquitectura o Vignolas de los artistas, editat a Barcelona el 1864 i escrit per Josep M. Folch i Brossa, mestre d’obres, director de camins veïnals i agrimensor. Dedicat, com consta en la portada, als mestres d’obres, es componia de quatre seccions: 1. El Vignolas. 2. La Albañilería. 3. La Carpintería. 4. La Cerrajería. La primera part, de caràcter més teòric, recull els cinc ordres clàssics i fa una breu referència a altres estils, entre els quals apareix el gòtic –il·lustrat amb sis làmines de capitells florals–, mentre que les altres tres parts són eminentment pràctiques. Amb litografies al llapis o a la ploma, a partir de dibuixos del mateix autor, els models gòtics, tant pel que fa a la fusteria com a la construcció o la serralleria, no són gaire nombrosos, cosa que obeeix possiblement a dues raons: d’una banda, al fet que se centra fonamentalment en exemples d’arquitectura civil força corrent, i, de l’altra, perquè és un manual bastant elemental, que dedica moltes làmines a la reproducció d’eines i ginys usats en cadascuna de les especialitats. No obstant això, en el capítol de la fusteria, de vint-i-quatre estampes dedicades a projectes, n’hi ha tres de típicament gòtiques –dues de caràcter religiós.

Un altre mostrari que cal recordar és el volum intitulat Arquitectura práctica, del també mestre d’obres Joan Carpinell, publicat cap al 1885. Com és habitual, les cent làmines que conté són litogràfiques –a la ploma– i n’hi ha algunes que fins i tot estan acolorides. Entre tots els projectes, alguns són gòtics –en aquest cas sempre són elements de culte o arquitectura funerària: capelles, oratoris, panteons, etc.– i formen part de conjunts arquitectònics civils, ja que, com l’obra de Brossa, aquesta recull només projectes d’habitatges, tal com indica el subtítol: Álbum de proyectos de edificios particulares desarrollados para la mejor interpretación de los que se dedican al arte de construir.

En un altre gènere cal esmentar dues obres de gran difusió, molt conegudes en el seu moment i que encara avui són força estudiades per l’interès de les seves il·lustracions. La primera és la magna obra dels Recuerdos y bellezas de España, ja citada, el primer i tercer volum de la qual foren dedicats a Catalunya. El primer, del 1839, de les quaranta làmines litografiades al grafit que conté en dedica vint-i-tres a monuments gòtics de Barcelona, Girona, Sant Cugat, Lleida, etc. Pel que fa al segon volum de Catalunya, d’un total de trenta-cinc làmines n’hi ha setze que corresponen també a edificis gòtics de Barcelona, Poblet, Santes Creus, l’Empordà, etc. Tenint present que algunes litografies són merament paisatges, resulta que l’art gòtic és el tema més rellevant d’aquesta edició, amb gran diferència amb relació a altres estils arquitectònics, gairebé mai presents.

Paral·lelament als Recuerdos cal fer menció d’una obra amb una finalitat molt semblant, España. Obra pintoresca (1842), de Francesc Pi i Margall, de la qual tanmateix només veié la llum un volum, precisament el dedicat a Catalunya. En aquest cas, les il·lustracions són gravats a l’acer i unes quantes xilografies. De les cinquanta-sis làmines calcogràfiques intercalades en el text hi ha vint-i-una imatges dedicades a monuments gòtics; a més, dotze de les xilogràfiques són també de monuments o elements d’aquest estil. És a dir, una vegada més l’estil gòtic és el més apreciat, o si més no el més estudiat, atesa la seva correspondència amb una de les etapes més notables de la història de Catalunya recuperada per la Renaixença.

Encara en una altra categoria editorial trobem la novel·la, sobretot evidentment la històrica. Com a prototip és obligat esmentar Las ruinas de mi convento, de Ferran Patxot, editada a Barcelona el 1852. És una obra estretament lligada a la consciència patrimonialista desvetllada arran de la crema de convents dels anys trenta, que tan desafortunades conseqüències tingué a Catalunya i especialment a Barcelona. Il·lustrada amb xilografies i tretze gravats a l’acer que ja havien aparegut precisament en l’obra España. Obra pintoresca, és un llibre marcat per la reivindicació del passat medieval, especialment el gòtic. Per bé que d’un cert caràcter tremendista, no sols se’n publicaren diverses edicions, sinó que es traduí al francès, l’alemany i l’italià, i el mateix autor n’escriví la continuació en Mi claustro (1856) i encara un tercer volum titulat Las delicias de mi claustro (1858).

En resum, la recuperació teòrica del món gòtic es remunta a l’inici del segon terç del segle XIX. Ara bé, la seva difusió a través de l’arquitectura no arribà fins els anys cinquanta, tot i que els darrers anys de la dècada dels trenta ja en començà la preocupació, el recull i l’estudi des del punt de vista patrimonial. En realitat, totes les publicacions i activitats esmentades –exposicions, concursos, etc.– sorgiren al llarg del segon terç del segle i bona part encara del tercer, de tal manera que enllacen amb els primers plantejaments i obres del modernisme, moviment en el qual el vessant gòtic té un protagonisme notable.

Al segle XIX, de caràcter eclèctic i historicista, l’estil gòtic triomfà al servei de l’arquitectura religiosa, la qual contribuí a la configuració del perfil més característic de les poblacions amb els seus alts campanars i torres. El pas al segle XX, a través del modernisme, no l’abandonà, sinó que l’adaptà, a més, a l’arquitectura civil, sense oblidar l’art sacre. El gòtic, doncs, ja dins el segle XX, continuà gaudint de bona salut, car la seva presència encara és remarcable.