Segell amb el retrat de Lluís Companys emès el 1933 pel Parlament de Catalunya
ECSA
El temps que va de l’abril del 1931 al juliol del 1936 són cinc anys crucials en la història del nostre país, i de retop enla trajectòria personal de Lluís Companys. Comencen amb una monarquia que trontolla i acaben amb l’esclat de la revolta militar. Companys els comença com un republicà conspirador i els acaba com a president d’una Generalitat que ha vençut l’aixecament a Barcelona però que està privada de quasi tota autoritat efectiva, que ha passat a mans de la FAI i altres extremistes. Entremig, Companys ha estat alcalde de Barcelona, governador civil, diputat a les Corts i al Parlament, president del Parlament, ministre de Marina, president de la Generalitat, presidiari i novament president de la Generalitat. Són també anys crucials en la vida personal de Companys, perquè l’etern conspirador revolucionari passa a exercir el poder, a Madrid i en les més altes magistratures catalanes. Primer són tres anys i mig de govern, que Anna Sallés anomena «anys de plenitud» i, després del túnel fosc d’un any llarg de presó pels fets de l’octubre del 1934, vindrà el retorn triomfal i la tensa primavera del 1936. En aquests cinc anys de la Segona República i la Generalitat autònoma, Companys ha passat de res a tot, però en els tres següents, els de la guerra, passarà de tot a res, fins a l’afusellament.
Les eleccions del 14 d’abril de 1931
Un bon observador estranger, Anton Sieberer, analitzant els antecedents de la Guerra Civil, comparava Alfons XIII signant el decret de convocatòria de les eleccions del 1931 amb Lluís XIV convocant els Estats Generals: «Tant en un cas com en l’altre, el poble no va pas estrènyer, agraït, la mà que, massa tard, el rei li allargava.» En aquell període de transició política que, per contrast amb la Dictadura de Primo de Rivera, va ser anomenat Dictablanda, el general Dámaso Berenguer y Fusté va fixar l’1 de març de 1931 per a les eleccions de diputats a Corts que havia promès, però la majoria de partits va considerar que no hi havia prou garanties. A Barcelona hi va haver una reunió, en un pis del carrer Gran de Gràcia, en la qual Lluís Companys es va trobar amb Joan Lluhí i Vallescà i Joan Casanellas i Ibars, del grup de «L’Opinió»; Rafael Campalans i Puig, de la Unió Socialista de Catalunya; Antoni Rovira i Virgili, d’Acció Republicana de Catalunya, i Eduard Ragasol i Sarrà, d’Acció Catalana, i van decidir no participar en aquells comicis. Com que l’abstencionisme era molt estès, àdhuc fora de Catalunya, Berenguer va diferir les eleccions fins el dia 25, i el 14 de febrer va anul·lar definitivament la convocatòria. El Govern Berenguer va entrar en crisi i va ser substituït per un que presidia l’almirall Juan Bautista Aznar, que va convocar eleccions municipals per al 12 d’abril. Aquesta convocatòria, a diferència de l’anterior, semblava oferir més garanties i va mobilitzar activament tots els partits. Al final de març es va celebrar a Barcelona, al Palau de Belles Arts, un acte a favor d’una amnistia en el qual van parlar, entre d’altres, Lluís Companys, Antoni Rovira i Virgili, Àngel Pestaña Núñez, Manuel Carrasco i Formiguera i Emili Granier-Barrera.
Les esquerres republicanes catalanistes es concentraven. El 18 i 19 de març tingué lloc al Foment Republicà de Sants l’anomenada Conferència d’Esquerres Catalanes, promoguda pel grup de «L’Opinió», juntament amb gent del Partit Republicà Català, que Companys havia dirigit, altres homes d’Estat Català, del grup de la Joventut Nacionalista La Falç (del qual procedia Josep Tarradellas) i algunes entitats catalanistes i republicanes comarcals. En canvi, no hi van prendre part ni l’Acció Catalana de Lluís Nicolau d’Olwer ni l’Acció Republicana de Rovira i Virgili. Companys va inaugurar la conferència amb un discurs en el qual va dir aquestes paraules, que havien de resultar profètiques: «Aquí ens trobem tots, catalans de soca-rel en la voluntat i en l’amor, i homes d’esquerra en llur accepció, intensa, generosa, sensible i humana, en tots els aspectes. Homes substancialment liberals, sense engany i sense reserva, que és com dir-ho tot. Les ponències que s’han de discutir ens diran si és possible i convenient que aquests elements, en evident majoria en el nostre poble, poden i deuen lluitar en una organització única. Si és així, si pot ser així, la nova força que es crea està destinada a ser la propulsora i orientadora de la vida catalana.»
Dos anys més tard, Josep Casals i Ramon Arrufat comentaven: «Si diguéssim que aquella Conferència només era amb l’interès que els del Grup de “L’Opinió” i Companys poguessin tenir un partit creiem que no diríem res de [nou].» Una de les set ponències de la Conferència d’Esquerres, dedicada a «Justícia i problema agrari», va anar a càrrec de Companys, Ernest Ventós, Amadeu Aragay i Joan Casanellas. Companys no va poder assistir personalment a la reunió en què es va preparar aquesta ponència perquè pesava sobre la seva persona una ordre de detenció. Per a la conferència pròpiament dita va redactar el discurs inaugural, que va haver de llegir en nom seu Lluhí i Vallescà.
En aquella Conferència d’Esquerres, a menys d’un mes de les eleccions municipals anunciades, va néixer el partit Esquerra Republicana de Catalunya, sota la presidència carismàtica de Francesc Macià i amb Marcel·lí Domingo com a vicepresident i Joan Lluís Pujol com a secretari, que ben aviat seria substituït per Josep Tarradellas. El partit es va constituir amb vista a les eleccions imminents, però alguns dels fundadors, atès el poc temps de què disposaven i la manca de mitjans, eren partidaris de no presentar-s’hi. Es va fer una darrera proposta de coalició a Acció Catalana Republicana, partit resultant de la fusió d’Acció Catalana i Acció Republicana. Se’ls demanava només cinc o sis llocs a les llistes, però la petició va ser rebutjada per aquells intel·lectuals catalanistes amb una arrogància que després van lamentar amargament. Semblava que s’imposaria l’abstenció, però Companys, en una reunió amb Aiguader i Lluhí, els va convèncer que valia la pena de presentar-s’hi. Sembla que els va dir: «No patiu. Ho tenim guanyat. Parlaré amb en Peiró i altres sindicalistes i aquests votaran per nosaltres.» Els fallaven la burgesia i els intel·lectuals, però el carisma de Macià i els contactes sindicals de Companys arrossegarien el vot obrer, àdhuc el dels immigrants.
La victòria va ser esclatant. A l’Ajuntament de Barcelona (cal no oblidar que eren unes eleccions municipals), Esquerra Republicana de Catalunya va obtenir vint-i-cinc regidors, la Lliga Catalana i la Coalició Republicano-Socialista en van treure dotze cadascuna, i els altres partits, entre els quals Acció Catalana Republicana, no en van aconseguir ni un de sol.
Més tard, la historiografia monàrquica o franquista va dir que la proclamació de la República havia estat il·legal, perquè d’unes eleccions municipals no en podia resultar un canvi de règim, i també perquè, en conjunt, van resultar proclamats molts més regidors monàrquics que republicans. Però tots els partits havien plantejat aquelles eleccions com una mena de referèndum a favor o en contra de la Monarquia. D’altra banda, molts candidats monàrquics havien estat proclamats per imperi de l’article 29 de la llei electoral aleshores vigent, segons el qual allà on només es presentés una llista seria automàticament proclamada, i el caciquisme era tan poderós a les zones rurals —on aleshores vivia la ma-joria de la població espanyola— que a molts municipis ningú no gosava competir amb el cacic o amb un titella seu. Per això els únics resultats significatius eren els de les ciutats, i a totes les capitals d’Espanya, amb l’excepció només de Girona i Palma de Mallorca, havien triomfat les candidatures republicanes. Per això el comte de Romanones deia: «El resultado de las elecciones no ha podido ser más lamentable para los monárquicos [...]. Han sido ocho años que al fin han hecho explosión.» I Aznar, quan li preguntaren si hi hauria crisi ministerial, respongué: «¿Crisis? ¿Qué más crisis desean ustedes que la de un país que se acuesta monárquico y amanece republicano?» Però la prova suprema que la Monarquia havia perdut les eleccions era el missatge de comiat d’Alfons XIII, que confessava: «Las elecciones celebradas el domingo revelan claramente que no tengo hoy el amor de mi pueblo.»
Batlle per poc temps
En conèixer-se l’amplitud de la victòria republicana a tot Espanya, Companys es reuneix amb Jaume Aiguader, Casanellas, Lluhí, Ventura Gassol i Rovira i altres al cafè Colom, de la plaça de Catalunya. Estan convençuts que les conseqüències polítiques d’aquelles eleccions no poden limitar-se als ajuntaments en particular. Parlen de convocar una assemblea de tots els batlles de Catalunya, i també d’anar tots ells a Madrid. Companys parla durant el dia 13 amb molts dels seus electors: tots reclamen la proclamació de la República. Després d’una nit sense dormir, el 14 es lleva a mig matí i es troba amb una colla de companys: Amadeu Aragay, Joaquim Vilà, Nicolau Battestini, Bertran de Quintana, el dibuixant Ricard Opisso i d’altres. Victoriós a les eleccions municipals, Companys els diu que, sense esperar la proclamació oficial dels resultats, anirà a l’Ajuntament de Barcelona a prendre possessió del consistori. Passada la una de la tarda, envoltat d’aquella colla, va a la Casa Consistorial, a la plaça de Sant Jaume (que ben aviat es dirà de la República), i entra al despatx del batlle. Ho era, aleshores, el comte de Güell, Joan Antoni Güell i López, que vuit anys i mig més tard, en saber l’afusellament de Companys, tingué per a ell unes paraules plenes de respecte. Al despatx no hi era ell, però, sinó l’alcalde accidental Antoni Martínez Domingo, de la Lliga, i quan Companys li exigeix que accepti el resultat de les urnes, s’hi resisteix dient que només ho farà quan li ho ordeni el Govern que legítimament s’hagi constituït, i li recorda que, segons la llei, el traspàs de poders ha de tenir lloc un mes després de les eleccions. Manuel Santamaria, radical però nomenat tinent d’alcalde per Reial Ordre, proposa, conciliador, convocar el poble a les sis de la tarda i llavors proclamar la República, però Companys (segons Joan Casanellas) li replica: «¿Què us penseu, que vull venir aquí, a les sis, i trobar això convertit en una caserna? No, no serà ni d’aquí a un mes, ni aquest vespre, sinó ara mateix, que prendrem possessió i proclamarem la República, tal com ho hem promès al poble de Catalunya. Des d’aquest moment, ningú més que Esquerra Republicana no pot ostentar l’alcaldia.» Aleshores Aragay arrabassa la vara de comandament, que és damunt la taula, i la lliura a Companys dient aquestes paraules: «Aquí la tens. Des d’aquest moment ets l’alcalde de Barcelona.» Companys tenia aleshores quaranta-vuit anys.
Havia estat una iniciativa molt personal de Companys. Casanellas, en les memòries acabades de citar, comenta que en aquells moments, tot i no comprendre la gosadia de Companys, s’hi va sumar: «No ens havia previngut, ni consultat abans cap organisme del partit. No m’ho esperava [...]. Ens posà davant de fets consumats, i tots li vam fer costat. Jo coneixia la seva història revolucionària i l’actuació política dels darrers anys, i sentia per ell una gran admiració, però no comprenia la realització d’aquell acte sense un acord previ, segurament a causa de la meva formació legalista.»
Però l’autoritat que Companys acabava de prendre’s li serví per a quelcom més. El flamant batlle sortí a la balconada principal, envoltat dels seus acompanyants, i digué a la gent (no gaire nombrosa) que rondava per la plaça: «Poble de Barcelona! Els homes triomfants a les eleccions acabem de prendre possessió de l’Ajuntament i proclamem la República, que és el règim que havíem promès al poble!» Era la una i trenta-cinc minuts. Se sentiren visques i aplaudiments i el públic anava augmentant. Algú aixecà una bandera republicana, però ben aviat n’hi afegiren una de catalana.
La coratjosa iniciativa de Companys va tenir un doble efecte: a Barcelona i a Madrid. L’efecte immediat va ser que Francesc Macià (el qual, segons Casanellas, no havia estat consultat), en saber el que Companys havia fet, no volgué que tot es reduís a un canvi de règim espanyol, cuità a anar a l’Ajuntament per parlar amb Companys i, des de la mateixa balconada, digué al poble, que entretant ja havia omplert la plaça de Sant Jaume: «En nom del poble de Catalunya, proclamo l’Estat Català, que amb tota cordialitat procurarem integrar a la Federació de les Repúbliques Ibèriques, ajudant-les a instaurar el nou règim format, amb totes les nostres forces. Queda des d’aquest moment format el Govern de la República Catalana, que es reunirà al Palau de la Generalitat. Els qui formaran el Govern de Catalunya estaran d’ací endavant disposats a defensar les llibertats del nostre poble i disposats a morir per elles. Esperem que vosaltres, poble català, voldreu també, si cal, com tots nosaltres, morir per Catalunya i per la República.»
També a Èibar i a Vigo s’havien anticipat a Madrid proclamant la República. Significativa coincidència de les tres nacionalitats històriques. Com remarca J.A. González Casanova, «quan Èibar, Vigo i Barcelona proclamaren la II República espanyola unes hores abans de Madrid en aquell històric 14 d’abril de 1931, van fer quelcom més que avançar-se al Govern Provisional de la República que encapçalava Alcalá Zamora. Es tractava d’un acte carregat de simbolisme, en el qual la República nou nada apareixia lligada indissolublement a la causa de les nacionalitats perifèriques de l’Estat espanyol».
Tant la proclama de Companys com la de Macià anaren, doncs, molt més enllà de l’àmbit municipal, i àdhuc del republicanisme espanyol. Tot seguit Macià, envoltat d’una colla de col·laboradors i amics, travessà la plaça de Sant Jaume entre els aplaudiments de la multitud i entrà al Palau de la Generalitat, seu aleshores de la Diputació Provincial. N’era president Joan Maluquer i Viladot. Macià l’invità a acceptar la voluntat popular i a cedir-li el lloc. Maluquer respongué que havia estat elegit pels diputats i que només deixaria el càrrec per la força. Llavors Macià li posà amablement una mà a l’espatlla i li digué: «En té prou, senyor Maluquer?» Maluquer trobà que ja n’hi havia prou, deixà constància de la seva protesta i es retirà.
La plaça és ocupada per una gernació que no para de donar visques a Catalunya i a la República. Macià surt al balcó, demana silenci i diu: «En nom del poble de Catalunya proclamo l’Estat Català sota el règim d’una República Catalana que, lliurement i amb tota cordialitat, anhela i demana als altres pobles d’Espanya llur col·laboració en una creació d’una Confederació de pobles ibèrics, i està disposada al que sigui necessari per a alliberar-nos de la monarquia borbònica. En aquest moment fem arribar la nostra veu a tots els Estats lliures del món en nom de la Llibertat, de la Justícia i de la Pau Internacional.»
Aquesta proclama, redactada per Ventura Gassol, resultava molt sentida però un xic confusa. Aquella mateixa tarda, Macià en va difondre una altra, preparada per Manuel Carrasco i Formiguera (així ho va dir Josep Maria Batista i Roca, que era aquell dia al costat de Macià, a l’historiador Enric Jardí i Casany), força més extensa però més precisa des del punt de vista jurídic, que esmentava l’acord amb el «president de la República Federal Espanyola, don Niceto Alcalá Zamora, amb el qual hem ratificat els acords presos en el pacte de Sant Sebastià» (en el qual Macià havia estat representat per Carrasco i Aiguader):
Catalans: interpretant els sentiments i els anhels del poble que ens acaba de donar el seu sufragi, proclamo la República Catalana com a Estat integrant de la Federació Ibèrica. D’acord amb el President de la República Federal Espanyola, don Niceto Alcalá Zamora, amb el qual hem ratificat els acords presos en el Pacte de Sant Sebastià, assumeixo provisionalment les funcions de President del Govern de Catalunya, esperant que el poble espanyol i el català expressin quina és en aquests moments llur voluntat. En fer aquesta proclamació amb el cor obert a totes les esperances, ens conjurem i demanem a tots els ciutadans de Catalunya que es conjurin amb nosaltres per a fer-la prevaler pels mitjans que siguin, encara que calgués arribar al sacrifici de la pròpia vida. Preguem que cada català, així com tot altre ciutadà resident a Catalunya, es faci càrrec de l’enorme responsabilitat que en aquests moments pesa sobre nosaltres. Tot aquell, doncs, que conculqui l’ordre de la naixent República Catalana serà considerat com un agent provocador i com un traïdor a la Pàtria. Esperem que tots sabreu fer-vos dignes de la llibertat que ens hem donat i de la justícia que, amb l’ajut de tots, anem a establir. Ens recolzem sobre coses immortals com són els drets dels pobles i, morint i tot, si calgués, no podem perdre. En proclamar la nostra República fem arribar la nostra veu a tots els pobles d’Espanya i del món, demanant-los que espiritualment estiguin al nostre costat i enfront de la Monarquia borbònica que hem abatut, i els oferim aportar-los tot el nostre esforç i tota l’emoció del nostre poble renaixent per a afermar la pau internacional. Per Catalunya, pels altres pobles germans d’Espanya, per la fraternitat de tots els homes i de tots els pobles, catalans, sapigueu fer-vos dignes de Catalunya!
Barcelona, 14 d’abril de 1931.
El President de la República Catalana,
Francesc Macià»
De l’Estat Català a la Generalitat de Catalunya
Macià hauria d’arribar després a una transacció amb el Govern provisional de Madrid i substituir, amb gran dolor, el nom de República Catalana pel de Generalitat, però, sobre la base del fet consumat d’aquella proclamació, aquesta mateixa negociació es va poder endegar amb molta més força que si s’hagués hagut de pidolar partint de zero. El Govern provisional de Madrid, malgrat les constants telefonades entre Macià i Alcalá Zamora o Antoni Maura, s’esverava per les notícies que li arribaven sobre les disposicions de Macià i el seu Govern, amb una independència de facto del Govern central. Alcalá Zamora deia a Macià que no havia de parlar de República Catalana, perquè això pressuposava una estruc-tura federal de la República espanyola que encara no s’ha-via decidit. Calia evitar una confrontació oberta. Per això, el dia 16 a la tarda Macià va enviar a Madrid Carrasco i Formiguera, que tot i no pertànyer a Esquerra era home de la seva total confiança i, a més, havia participat en el pacte de Sant Sebastià. Atesa la urgència, va anar-hi amb avió, un mitjà aleshores molt poc freqüent, i després d’haver parlat amb Alcalá Zamora i el seu Govern va retornar el 17 a primera hora de la tarda, també amb avió, acompanyat de tres ministres del Govern provisional de la República: el ministre de Justícia, el granadí Fernando de los Ríos, i els dos ministres catalans, Marcel·lí Domingo i Lluís Nicolau d’Olwer. Després de llargues i tenses hores de discussió al Palau de la Generalitat, Macià va dir públicament que aquell era el dia més trist de la seva vida i va anunciar que l’organisme autònom es diria Generalitat de Catalunya, un nom que no prejutjava les seves atribucions ni la relació amb els poders centrals, que serien determinades per un estatut aprovat pels ajuntaments catalans i sotmès a les Corts Constituents de Madrid.
D’on va sortir el nom de «Generalitat»? Se sol dir que el va proposar Fernando de los Ríos, que potser l’havia tret del projecte d’autonomia catalana redactat per una comissió extraparlamentària presidida per Antoni Maura i presentat a les Corts el 20 de gener de 1919. Entre la correspondència de Rovira i Virgili, editada per Maria Capdevila, hi ha una carta del 21 de febrer de 1945 a Nicolau Maria Rubió i Tudurí en què li diu que ell va proposar el nom de Generalitat «en un moment desfavorable, que feia preveure la desaparició de la República catalana sense cap compensació». Rovira i Virgili era incapaç d’inventar-se aquesta intervenció seva. Però Carrasco i Formiguera, en l’escrit de defensa que havia redactat per a ser llegit pel seu advocat defensor en el seu famós Sumaríssim del 1937, escrivia: «El procesado fue el ponente de este cambio [de “República Catalana” per “Generalitat de Catalunya”], ya que lo propuso por su cariño a las tradiciones de su tierra.» Encara que aquell escrit de Carrasco fos una mena de testament polític —més que una defensa jurídica, convençut com estava el seu autor de com acabaria—, no era pas el moment d’atribuir-se falses glòries nacionalistes davant del consell de guerra. Potser es poden conjugar les dues versions. Tots dos provenien d’Acció Catalana, eren nacionalistes i amics. A diferència de Carrasco, Rovira i Virgili no era aquella tarda al Palau de la Generalitat, però essent historiador, podia haver transmès el suggeriment a través de Carrasco i Formiguera.
Governador civil
Semblava que Companys, després del seu gest d’ocupar l’Ajuntament de Barcelona i proclamar des d’allí la República espanyola, havia de ser forçosament el nou alcalde, però els regidors elegits es van reunir aquell mateix vespre a quarts de vuit, llevat dels de la Lliga, i van elegir alcalde Jaume Aiguader. Aquest va dir que no havien elegit Companys perquè se li reservava una cartera en el Govern provisional de la República, però el ministre català d’Economia acabà essent Lluís Nicolau d’Olwer. En canvi, Macià va destinar Companys a un càrrec important i molt delicat en aquells moments de confusió: el de governador civil de Barcelona.
Emiliano Iglesias, l’home de confiança a Barcelona d’Alejandro Lerroux i, com aquest, adversari furibund del catalanisme, volgué fer-se el viu i es va avançar a intentar apoderar-se del Govern Civil, per controlar així l’ordre públic. Si se l’hagués de creure, l’ambient de Barcelona aquell 14 d’abril no era nacionalista català sinó nacionalista espanyol, però ell, per precaució, volia ocupar el Govern Civil per evitar que el tergiversessin en sentit separatista. Ell mateix explicava a les Corts de Madrid cinc mesos més tard que «el pueblo de Barcelona, pleno de alegría, discurría entusiasmado, exaltando la liberación nacional de toda España, sin que ni un solo momento lo entenebreciesen los cantos trágicos de Els Segadors, sino que eran los del Himno de Riego y los de La Marsellesa los que brotaban espléndidos ansiando y cantando libertad», i aleshores va pensar que calia emparar-se del Govern Civil, «como garantía en contra de una política [la de Macià i Companys] que amenazaba la tranquilidad de Barcelona y la unidad de España».
En aquelles eleccions, la llista per a l’Ajuntament de Barcelona encapçalada per Emiliano Iglesias era molt poc representativa, ja que havia quedat en tercer lloc, després d’Esquerra i de la Lliga. A les quatre de la tarda (per tant, unes quantes hores després de les proclames de Companys i de Macià), Emiliano Iglesias va anar al Govern Civil i va dir al governador, Márquez Caballero, que per a prevenir excessos populars calia que traspassés la seva autoritat a un «Comité Ejecutivo de Acción Ciudadana», que haurien integrat ell mateix i una trepa de lerrouxistes. Márquez Caballero li va objectar que havia d’esperar instruccions del Govern de Madrid. Llavors Emiliano va anar a trobar el capità general, Ignasi Maria Despujol, i li va dir que «su misión de general realista» s’havia acabat, atesos els rumors sobre la sortida d’Alfons XIII, i que «como no había ningún general republicano encargado de las fuerzas militares de Cataluña, él [Despujol] tenía que rendirse a los sentimientos de la patria y que, en nombre de España, requería su auxilio, si fuera necesario para conservar la intangibilidad de la Patria». El general Despujol es va ben guardar de posar-se a les ordres d’aquell agitador, entre altres raons perquè en aquelles hores segurament ja havia estat destituït per Macià i reemplaçat per Eduard López de Ochoa.
Emiliano, tossut, va intentar obtenir el suport de les masses i cap a les sis de la tarda recorria la Rambla amb un cotxe descapotable animant la gent a anar aquell vespre a les vuit al Pla de Palau, on, segons ell, Márquez li traspassaria la governació de la província. Però quan va tornar al Govern Civil amb una munió de coreligionaris es va trobar que Márquez, seguint instruccions de Miguel Maura, ministre de Governació del Govern provisional de Madrid, havia traspassat la seva autoritat al president de l’Audiència Territorial, Enrique Lassala. Despitat, Iglesias insistia a fer-se càrrec del Govern Civil. Quan Lassala el va invitar a retirar-se, va respondre-li amb una retòrica digna del seu patró, l’Emperador del Paral·lel: «¡Nada! El pueblo me reclama en este puesto y aquí me quedo.» Volia telefonar a Maura, però Macià havia fet interceptar les línies. Només a dos quarts d’una de la nit va poder fer arribar a Maura un telegrama en el qual li demanava que adoptés mesures urgents per a evitar que l’exaltació nacionalista degenerés en subversió anarquista. Maura, per la seva banda, havent sabut el que passava, va intentar parlar per telèfon amb Emiliano Iglesias, però entretant ja havien dominat el Palau els addictes a Macià, i qui va posar-se a l’aparell va ser Josep Antoni Trabal i Sans, d’Esquerra Republicana de Catalunya, que, segons referia més tard un periodista que era allí, Francisco Madrid, va dir al ministre que no hi havia governador: «Esto está en manos del pueblo que le ha pegado fuego al Gobierno Civil y está arrastrando al Emiliano.»
Maura es va esverar per aquestes paraules tremendistes. Va parlar aleshores amb Macià i van convenir nomenar governador civil Companys. Trabal va comunicar-ho al nou capità general que Macià acabava de nomenar, el general López de Ochoa, i aquest, a requeriment de Trabal, va adreçar a Emiliano Iglesias un escrit, en català, en el qual li ordenava que abandonés l’edifici del Palau, que havia ocupat il·legalment, i permetés la presa de possessió de Companys, que —li deia— el Govern de la República acabava de nomenar governador civil. Alguns joves de l’organització nacionalista Palestra i altres que des de la tarda anterior eren al Palau de la Generalitat amb Macià es van oferir per escortar Companys, però aquest declinà l’oferiment i va anar al Govern Civil acompanyat només del comandant Enric Pérez Farràs, Josep Antoni Trabal i el periodista Francesc Madrid, el popular Paco Madrid, que és qui ho refereix. Emiliano Iglesias estava sopant a la taula del despatx oficial del governador, però en veure l’ordre de López de Ochoa i l’aire decidit de Companys i dels seus acompanyants, va reconèixer que no hi tenia res a fer i va acollir el nou governador amb paraules molt deferents, va voler justificar les mesures que «provisionalment» havia pres, va proferir uns quants visques a la República, va dir que estava molt satisfet que fos Companys el nomenat, perquè estava segur que ho faria molt bé, el va abraçar estretament i se’n va anar. Companys li va seguir la veta, el va acompanyar fins a la porta del Palau i, quan Iglesias i la seva colla van ser al carrer, va dir, somrient: «Els he acomiadat fins a la porta per estar segur que marxaven.»
L’episodi del Govern Civil és molt significatiu amb vista a la qüestió, plantejada una vegada i una altra, del catalanisme de Companys. És evident que hi ha una diferència notable entre les paraules de Companys, que proclama la República, i les de Macià, que declara l’Estat Català o la República Catalana. Però no hi ha cap indici de tensió entre tots dos. En canvi, Companys s’oposà a la maniobra d’Emiliano Iglesias al Govern Civil, de caràcter republicà però anticatalà, i també a la designació del president de l’Audiència Territorial feta pel ministre madrileny, tot i que era la solució més ajustada a la legalitat vigent; ell acceptà el nomenament que feren conjuntament Maura i Macià i, de fet, estigué més a les ordres del segon que del primer.
Trabal ha descrit l’estat d’ànim de Companys, que sempre havia lluitat a l’oposició, quan a la matinada del 15 d’abril, després de les vicissituds i les emocions de les últimes vint-i-quatre hores, envoltat dels seus seguidors, que dormien estirats als sofàs i a les catifes, es trobava extenuat però constituït en autoritat: «Una llarga i perillosa vida finia en aquells moments. Esdevingut poder, encarregat de governar en nom de la llei i del dret, tenint per missió obligada el manteniment de l’ordre, l’antic revolucionari, el conspirador antimonàrquic, habituat a lluitar contra aquella llei i contra aquell ordre, meditava amb el seu clar sentit de la realitat sobre les possibles dificultats de la gestió política que iniciava en aquells moments.»
Com remarca encertadament Josep M. Figueres, «Companys actua com a representant del poder central, i té la guàrdia civil i la policia, que tant l’havien perseguit, a les seves ordres». En unes declaracions als periodistes, recollides per Francesc Madrid, podem veure com el revolucionari va canviar, ara que era un home de govern: «Pel que fa a desordres que es puguin registrar per tal o tal motiu, això sí que és de la meva incumbència i procuraré evitar-los inexorablement. Quan hi ha un règim obert a la satisfacció de tots els interessos legítims, no hi ha dret a pertorbar l’ordre públic.»
El càrrec de governador no era cap canongia. El primer problema del nou governador va ser la vaga general que la CNT va declarar per als dies 15 i 16 d’abril. La «Solidaridad Obrera» del dia 14 es mostrava satisfeta dels resultats de les eleccions, adverses a la Monarquia, però expressava els seus dubtes que amb la República millorés gaire la situació obrera. Amb tot, un cop produït el canvi de règim, i davant possibles maniobres reaccionàries, publicava una nota de la CNT que deia: «No nos entusiasma una República burguesa pero no consentiremos una nueva dictadura. Contra una posible reacción de los elementos armados el pueblo debe estar en pie.»
Per fer impossible la vaga general, Companys va tenir la bona idea de declarar festa nacional aquells dos dies, i fins i tot va ordenar que funcionessin les populars fonts lluminoses de Montjuïc. D’altra banda, ell, que portava molts anys defensant sindicalistes, va convocar-ne els dirigents i, tal com explica Francesc Madrid, els va exhortar a confiar que la República, en lloc d’una revolució social violenta, procediria a una evolució pacífica cap a l’alliberament de la classe obrera; amb vista a aquest objectiu, podien comptar amb la seva col·laboració més entusiasta; essent ell home de govern, no toleraria que fos pertorbada la pau social, però «el que no em sento amb forces de fer, és enviar a la presó els companys que fa tres mesos hi eren amb mi. Això no ho puc fer, i abans d’haver de passar per aquest dolor dimitiria del càrrec». Paral·lelament, el president Macià havia parlat amb Àngel Pestaña i, tot i que els anarquistes, fidels a la seva doctrina d’abstenir-se de participar en la política burgesa, no havien volgut entrar en el Govern català, almenys van desconvocar la vaga.
L’exaltació nacionalista d’aquells dies era alhora marcadament esquerrana. A la Via Laietana, davant la casa de Cambó, un grup cridava: «Visca Macià, mori Cambó!», i amenaçava de cremar el domicili del cap de la Lliga. El nou governador va prendre mesures per a impedir-ho. En canvi, no va poder evitar que s’assaltessin els locals de la Unión Monárquica Nacional, de la Peña Ibérica (entitat esportiva creada per a contrarestar, amb el seu espanyolisme, el catalanisme del F.C. Barcelona) i dels Sindicats Lliures (un sindicat groc amb el qual la patronal i les autoritats conservadores volien combatre el Sindicat Únic anarquista).
Va fer destruir el fitxer de persones políticament o socialment sospitoses, que servien per a les detencions preventives. Ell mateix hi tenia una fitxa que el qualificava de perillós, amb l’anotació: «Hacerle la vida imposible.» Encara ara es pot veure a l’Archivo Histórico Nacional de Madrid, a la secció Fondos Contemporáneos, AH 338, tot el seu expedient personal, amb nombrosos informes de la vigilància policíaca estricta de què Companys era objecte en tots els seus desplaçaments en temps de la Monarquia.
El Primer de Maig, festa del Treball, va ser més mogut que en els temps borbònics. Una manifestació obrera amenaçava de calar foc al Palau de la Generalitat. Macià, que estava acompanyant el polític belga Émile Vandervelde, hi va acudir i amb el seu carisma personal va dominar la situació. Després, el governador Companys va fer pública una nota a la premsa en què denunciava la maniobra d’elements pertorbadors.
Uns altres pertorbadors, aquest cop monàrquics, van suscitar a Madrid, l’11 de maig, una reacció popular que va degenerar en una crema de convents i esglésies que féu molt de mal al prestigi de la República acabada de néixer. Els incidents anticlericals es van estendre l’endemà a Sevilla, Granada, Alacant, Cadis i sobretot a Màlaga. A Barcelona, la notícia dels incendis va remoure els records de la Setmana Tràgica i algunes comunitats religioses van evacuar els convents. Companys va ordenar la protecció policíaca dels edificis que semblava que corrien més perill, i va recórrer personalment els llocs amenaçats per comprovar les mesures de seguretat. Segons Josep Pla, la mesura més eficaç va ser una trobada de Companys amb els seus contactes sindicalistes, en la qual els va convèncer que calia mantenir l’ordre públic. El dia 13 Companys deia a uns periodistes que aquells incidents obeïen amb tota certesa a un pla preconcebut, que sortosament havia fracassat gràcies a les mesures precautòries adoptades i també «a l’actitud cívica de tots els sectors, àdhuc els més extremistes, que van endevinar què es pretenia i amb la seva actitud van fer fracassar l’intent».
El 29 de maig, els descarregadors del port pertanyents a la CNT van entrar en conflicte amb els del sindicat afí a la UGT. Francisco Largo Caballero, ministre del Treball i secretari del sindicat socialista, havia dictat unes disposicions sobre la mutualitat de treballadors del port que els cenetistes consideraven desencertades, i van iniciar una vaga. Companys va intervenir abans de tot com a responsable de l’ordre públic, per impedir que els de la CNT en vaga cometessin actes de violència. Però a més, segons va declarar a la premsa, tot i que reconeixia que la competència sobre aquella vaga pertocava al delegat regional de Treball, creia que no es podia desentendre d’un conflicte que paralitzava el port i podia perjudicar l’economia de la ciutat. Per això va sol·licitar la mediació del president Macià. Aquest, després d’un primer intent fallit, va aconseguir posar d’acord els dos sindicats.
Diputat a les Corts Constituents
Lluís Companys va renunciar el seu càrrec de governador civil per poder-se presentar a les eleccions de diputats a Corts. No li agradava el càrrec de governador, però en aquells moments crítics l’havia acceptat com un servei necessari que li demanaven tant Macià com Maura i el va exercir amb prudència i eficàcia. El 7 de juny, en una entrevista amb el corresponsal a Madrid de «L’Opinió», deia: «He ratificat al ministre de Governació el meu desig de sempre, i quan ja acabàvem l’àpat he insistit en el meu desig i he parlat fins a convèncer el senyor Maura de les raons que m’assisteixen per a abandonar el càrrec.» Va ser substituït pel periodista alacantí Carles Esplà i Rizo.
Un decret aparegut a la «Gaceta de Madrid» el 3 de juny havia convocat per al 28 eleccions de diputats a Corts, que serien constituents, perquè havien d’aprovar la Constitució de la República. Els comicis es regirien bàsicament per la vella llei electoral del 1907, però amb les significatives modificacions establertes pel Govern provisional en el seu decret de 8 de maig. Les circumscripcions electorals, que abans eren sobretot els partits judicials, ara serien les províncies, però les poblacions amb més de cent mil habitants constituirien una circumscripció electoral pròpia. Així, a Barcelona s’elegirien uns diputats per la capital i uns altres per la resta de la província. La majoria d’edat electoral es rebaixava de vint-i-cinc a vint-i-tres anys. El sistema era majoritari, de manera que augmentava la representació dels vencedors i disminuïa la de les minories. Quedava suprimit el famós article 29 de la llei electoral vella, segons el qual, si només es presentava una candidatura, resultava automàticament elegida. Si en una circumscripció cap candidat no obtenia el 30% dels vots emesos, es procediria a una segona volta.
El 28 de juny de 1931 Companys sortí elegit diputat per la província de Barcelona. En el conjunt de les circumscripcions electorals de Catalunya, la candidatura d’Esquerra Republicana de Catalunya, Unió Socialista de Catalunya i alguns independents va ser la gran vencedora, amb trenta-cinc diputats. Venien després, a gran distància, el Partit Republicà Radical Socialista, amb tres; el Partit Republicà Radical, amb tres; el Partit Catalanista Republicà, amb dos; la Lliga Regionalista, amb dos; la Derecha Liberal Republicana, amb un; l’Extrema Esquerra Federal, amb un; el Partido Socialista Obrero Espanyol, amb un, i el Partit Republicà Federal Independent, amb un.
Les Corts Constituents de la República van ser inaugurades solemnement el 14 de juliol de 1931. L’endemà Companys presentava a la mesa les seves credencials i cinc dies després, amb l’acta aprovada, prometia el càrrec de diputat.
El 6 de maig s’havia designat una Comissió Jurídica Assessora, presidida per Ángel Ossorio y Gallardo, que va redactar un projecte de Constitució, però aquest text havia estat rebutjat per la majoria dels diputats. El 28 de juliol, ja constituïdes les Corts, es va crear una comissió parlamentària que havia de preparar un altre text constitucional. La presidia un jurista de reconeguda fama, Luis Jiménez de Asúa, catedràtic de Dret penal, socialista. En formaven part dos catalans: Antoni Xirau i Palau, d’Esquerra Republicana de Catalunya, i Gabriel Alomar i Vilallonga, de la Unió Socialista de Catalunya.
A Barcelona, Macià va reunir els diputats al Palau de la Generalitat, el 29 de juliol i el 9 d’agost i, amb vista a una actuació conjunta a les Corts, es va constituir la «minoria catalana», que havia de presidir Lluís Companys.
Defensant l’estatut a Madrid
Des del primer moment, Companys va mostrar un decidit compromís per l’autonomia. Segons allò que s’havia pactat a Sant Sebastià, i que el Govern provisional de la República havia ratificat després dels primers dies agitats del nou règim, els ajuntaments catalans havien de votar un Estatut, que seria presentat a les Corts de Madrid. L’11 de juny s’havia designat una ponència, de la qual formava part Companys, que havia de redactar un projecte d’Estatut d’Autonomia. Però aquesta ponència no va tenir pràcticament temps de treballar, a causa de la convocatòria d’eleccions generals. Celebrades aquestes, es va constituir una subponència, formada pels diputats Jaume Carner, com a president, Antoni Xirau, Pere Coromines, Josep Dencàs, Martí Esteve i Rafael Campalans. El 20 de juny havien enllestit un projecte que seria conegut com l’Estatut de Núria, perquè l’havien elaborat reunits a l’hotel d’aquell santuari. El text començava dient: «Catalunya és un Estat autònom dins de la República espanyola» (art. 1). Després deia: «El Poder de Catalunya emana del Poble, i el representa la Generalitat» (art. 2).
El 17 de juliol, el president Macià el va aprovar mitjançant un decret que disposava que se sotmetria primer a un plebiscit dels ajuntaments de Catalunya i després, a un referèndum de tots els ciutadans. Absolutament tots els 1 063 ajuntaments que aleshores tenia Catalunya van aprovar el projecte. Dels 8 439 regidors votants, 8 033 van votar afirmativament, amb 402 abstencions i tan sols 4 vots en contra. Per al referèndum popular, tots els partits polítics catalans, fins i tot els que no havien estat representats en la comissió redactora, van recomanar el vot positiu. La votació va tenir lloc el 2 d’agost, amb una participació del 75%, superior a la de totes les votacions que se celebraren durant la República, i el 99% dels vots van ser-hi favorables. D’un cens de 792 574 electors (les dones encara no votaven), 595 205 van votar a favor de l’Estatut de Núria i, en tot Catalunya, només 3 286 van fer-ho en contra.
Per a la tramitació a les Corts es va designar una comissió parlamentària, presidida per Luis Bello i vint diputats més, dels quals només dos eren catalans: Antoni Xirau i Palau i Joan Lluhí i Vallescà. Fins el 8 d’abril de 1932 no van presentar a les Corts el text de l’Estatut revisat, amb notables modificacions. L’article 1 definia Catalunya com «una región autónoma de la República Española». El debat sobre la totalitat va durar des del 6 de maig fins al 3 de juny. L’oposició era molt forta, i Jaume Carner va convenir amb el seu amic Manuel Azaña un text menys ambiciós, que el Govern faria seu. El 27 de maig, Azaña va pronunciar a les Corts un important discurs de tres hores. Tres dies abans l’havia presentat al Consell de Ministres, que l’havia aprovat. Juan Marichal, editor de les obres completes d’Azaña, el considera el millor discurs de tots els que va pronunciar com a president del Govern i «el llegat més important i de major vigència de tota l’acció oratòria d’Azaña». Per a Jesús Pabón, el gran biògraf de Cambó, «fou transcendental en la Segona República i és capital en la nostra història». Gràcies a aquesta intervenció d’Azaña, la proposta de l’anticatalanista furibund Antonio Royo Villanova, defensada entre altres per José María Gil Robles, de rebutjar en bloc el projecte d’Estatut va fracassar perquè només la van votar disset diputats. Val a dir que si Azaña va donar suport a l’Estatut, ni que fos aigualit, va ser perquè Catalunya era, com es deia, «el baluarte de la República», és a dir, el lloc on el republicanisme i l’esquerra tenien més força. En canvi, l’autonomia d’Euskadi era vista amb molta prevenció, perquè hi dominava la dreta catòlica i no es volia, per dir-ho amb una expressió d’Indalecio Prieto, «un Gibraltar vaticanista».
En el primer aniversari de la proclamació de la República, Companys deia en una entrevista: «La República, que és un règim democràtic, canviarà d’arrel l’estructura política de l’Estat espanyol, donant la llibertat a les nacionalitats que la integren. Aquesta obra i la reforma agrària serà el fonament de la seva grandesa.» I quan el 28 d’abril el prestigiós diari madrileny «El Sol» li demanà si seria fàcil la discussió sobre l’aprovació de l’Estatut, respongué: «Fàcil? No ho és mai transformar la concepció política de les masses d’un país. El que interessa és que la discussió sigui honrada, i que quan sorgeixin divergències, si són doctrinals, ens refugiem en els principis liberals i democràtics; i si són nascudes de les realitats del país, cerquem la convivència amb sincera bona voluntat i amor.»
Però el 10 de juny Carrasco i Formiguera va intervenir per impugnar el text rebaixat convingut per Azaña i Carner i defensar l’Estatut de Núria en tota la seva integritat. Sostenia que aquella discussió era irregular, perquè —deia— no era missió de les Corts inventar un Estatut per a Catalunya, sinó només examinar si el plebiscit i el referèndum de l’Estatut de Núria s’havien realitzat correctament. Però encara no havia començat a parlar quan Companys, preveient el que Carrasco diria, va demanar la paraula i va dir que la minoria catalana, per unanimitat expressa i amb l’acord de tots els nuclis polítics que la integraven, havia acordat considerar Carrasco i Formiguera exclòs de la seva disciplina política. Era la segona vegada que Companys el desautoritzava. La primera va ser en el debat sobre la qüestió religiosa, la matinada del 14 d’octubre de 1931, quan Carrasco i Formiguera es va oposar al text de la Constitució, que considerava injust i sectari, i concretament va defensar els jesuïtes. També aleshores Companys havia demanat la paraula i havia dit que no volia que la Cambra confongués la posició de Carrasco amb la de «la immensa majoria de Catalunya, que segueix l’Esquerra Republicana», i que l’expulsió dels jesuïtes era un imperatiu necessari per a la pau de la República i per a la defensa de l’Estat.
Si Companys no compartia el maximalisme de Carrasco i Formiguera, no era pas perquè no desitgés el mateix, sinó perquè no volia jugar al tot o res. Davant del Tribunal, després dels fets de l’octubre del 1934, va afirmar que Catalunya havia acceptat l’Estatut aprovat a les Corts només «com a transacció», no com la satisfacció del seu desig profund. Arreu d’Espanya imperava una opinió adversa a l’Estatut i a Catalunya en general, es feia el boicot als productes catalans i algunes botigues exhibien el rètol «Viajantes catalanes, abstenerse». Xavier Torres i Vilaró, un viatjant dels productes farmacèutics Bayer —que el 1937 viatjava, casualment, de Baiona a Bilbao en el mateix vaixell que Carrasco i que va ser detingut amb ell—, explicava que el 1932 havia topat amb aquell boicot als viatjants catalans, però que l’havia superat dient que era valencià. La discussió a les Corts article per article avançava molt lentament, quan la revolta del general Sanjurjo a Sevilla, el 2 d’agost, va fer reaccionar positivament tots els republicans. El 9 de setembre de 1932 l’Estatut de Catalunya va ser aprovat per 334 vots a favor i només 24 en contra. Quan el president de les Corts, Julián Besteiro Fernández, va anunciar aquest resultat i va afegir: «Queda definitivamente aprobado el Estatuto de Catalunya», Companys va cridar: «¡Viva el pueblo español!»
Alcalá Zamora volgué signar l’Estatut a Sant Sebastià, en record del pacte, el 15 de setembre, i el 24 Azaña el va portar personalment a Barcelona, on va ser objecte d’una gran rebuda.
Cal dir, abans de seguir endavant, que el 9 de novembre de 1931 havia aparegut a Barcelona un diari vespertí, «La Humanitat», que tenia com a director Lluís Companys.
President del Parlament de Catalunya
El 13 de desembre va tenir lloc la constitució definitiva del Parlament de Catalunya. Els diputats van fer la seva promesa i es van votar els membres de la mesa definitiva. Joan Casanovas i Maristany va ser elegit vicepresident primer; Antoni Martínez Domingo, vicepresident segon; resultaren secretaris Martí Rouret i Callol, Antoni Dot i Arxé, Josep M. Casabó i Carles Gerhard. Finalment, Lluís Companys va ser elegit president del Parlament, per setanta vots a favor i un en blanc, que devia ser el seu. En el discurs que féu després de prometre el càrrec va dir, en un to molt personal: «Si alguna vegada he sentit fondíssima emoció i ensems el pes d’una més gran responsabilitat, ha estat en aquest moment solemnial. És el procés de tota una vida accidentada que es corona amb la designació amb què acabeu d’honorar-me; una vida en la qual he trobat fortes amargors, ben compensades amb la representació de la jerarquia històrica que m’heu confiat: la de president de les Corts catalanes restaurades.»
A continuació es procedí a elegir el president de la Generalitat (Macià i els consellers havien dimitit protocol·làriament) i, com era d’esperar, va ser elegit Francesc Macià, amb tots els vots a favor menys els onze de la Lliga, a favor de Ramon d’Abadal i Calderó. Macià va formar un Govern íntegrament d’Esquerra Republicana, va reservar-se les funcions representatives i va delegar les executives en Joan Lluhí i Vallescà, com a conseller delegat.
Tot i ser president del Parlament, Companys es manifestava repetidament en públic de manera descarada a favor d’Esquerra i en contra de la Lliga. Per exemple, el 23 de març, en la inauguració de l’Ateneu Nacionalista del districte IV de Barcelona, va dir: «El qui tingui temperament polític, el qui senti la necessitat i el deure de lliurar les seves activitats a la tasca patriòtica d’intervenir en la construcció de la gran Catalunya autònoma i lliure, el qui en aquests moments de tan alt interès per a Catalunya i per a la República vulgui ésser-hi, el qui senti l’afany d’impedir que les dretes, agrupades entorn de la Lliga, ofeguin amb el seu sentit retardatari i el pes dels seus privilegis econòmics, la palpitació ardent envers un esdevenidor de llibertat i de justícia; aquell qui sigui liberal i demòcrata, si vol fer tasca eficient, no té més camí ni altre instrument que Esquerra Republicana.»
Ministre de Marina
En el canvi de Govern del 12 de juny de 1933, Companys va ser nomenat ministre de Marina. Jaume Carner, home de la plena confiança d’Azaña, que havia estat ministre d’Hisenda amb gran eficiència (va introduir a Espanya la contribució sobre la renda), estava greument malalt i no podia continuar en el càrrec. D’acord amb el criteri de tenir al Go-vern de la República almenys un ministre català (en el Govern provisional hi havia hagut Nicolau d’Olwer, fins que el 16 de desembre de 1931 l’havia substituït Carner), Azaña va designar Companys. Aquest va acceptar a desgrat, com un acte de disciplina de partit. Com observa Enric Jardí, Macià «degué considerar que Lluís Companys per la seva familiaritat amb el món polític de la capital era la figura més indicada per ostentar la representació del catalanisme d’esquerra en el Govern de la República, sobretot quan amb aquell nomenament s’allunyava de Barcelona una figura molt important del partit amb la qual mantenia unes certes distàncies, per més manifestacions de lleialtat i compenetració que fessin oficialment tant Macià com Companys».
Però les dretes catalanes li van criticar que hagués abandonat la presidència del Parlament català per anar a ocupar un ministeri a Madrid i en van fer argument per a l’eterna acusació que era més espanyolista que catalanista. Cal recordar el que ja s’ha dit més amunt, que en proclamar-se la República semblava que Companys havia d’entrar en el Govern provisional, i que el rumor s’havia repetit en cessar Nicolau d’Olwer. D’altra banda, també des de la Lliga, més endavant, es van ambicionar, i obtenir, ministeris.
La Humanitat» (el diari de Companys) del 15 de juny dedicava l’editorial, amb el títol de La funció civil de la Marina, a justificar l’acceptació: «Cal despullar-se de les tradicions amb què la gent encara mira el ministeri de Marina que sota el règim monàrquic era essencialment militar, negligint en gran part tot l’aspecte preponderant que havia de tenir per a la nostra riquesa econòmica», ja que «quan l’estat monàrquic intentà una política de protecció naval hom veié que tenia els ulls fits en determinats sectors andalusos i bilbaïns». Al capdavall, la seva missió a Madrid, més que dirigir la navegació, era fer sentir en els consells de ministres la veu de Catalunya. En un àpat d’homenatge que alguns catalans residents a Madrid li van oferir el 14 de juliol, Companys va dir: «Avui ministre de la República, republicà de tota la vida, conservo íntegrament tots els meus ideals catalanistes.»
No era mariner, sinó advocat, però el seu predecessor, José Giral, tampoc no era mariner, sinó farmacèutic. Companys fou ministre durant només tres mesos, fins al nou Govern del 12 de setembre. La premsa va elogiar la seva disponibilitat política, però no hi van faltar comentaris jocosos. La revista satírica «El be negre» (en la qual predominava la gent propera a Acció Catalana i al Partit Catalanista Republicà) li va dedicar tot un número imprès en paper de color blau cel. En una caricatura es pot veure Companys com un nen amb vestit de mariner (com a les primeres comunions d’aleshores); Macià li pregunta: «I tu què saps de la Marina?», i Companys li respon amb el famós fragment de la sarsuela Marina: «Al ver, en la inmensa llanura del mar...» Això sí: «El be negre» no respectava ningú, fos del partit que fos. Quan el 1935 va ser nomenat ministre de Marina Pere Rahola i Molinas, de la Lliga, Josep Maria de Sagarra li va dedicar una quarteta procaç que esdevingué famosa.
Companys mateix no s’ho va prendre amb gaire entusiasme. «El tirava més Catalunya que Madrid i al ministeri de Marina s’hi enyorava terriblement», diu Domènec de Bellmunt. L’1 de juliol, quinze dies després de ser nomenat, ja va deixar el Ministeri en mans del sotssecretari i va passar quinze dies a Barcelona.
No va prendre cap disposició important, però li va tocar comparèixer en actes públics. En un acte oficial a Palma, es va adreçar a les autoritats presents en català i un dels primers que es van aixecar a felicitar-lo va ser el general Francisco Franco Bahamonde, que era, aleshores, comandant general de les Balears.
Més que de la navegació, Companys continuava pendent dels dos àmbits als quals des de jove s’havia dedicat infatigablement: la qüestió agrària i les lluites obreres. El governador civil de Barcelona, Oriol Anguera de Sojo, obstaculitzava l’aplicació d’un decret social de la Generalitat. Els rabassaires van acudir a Companys i aquest va anar a Barcelona amb el primer avió i va telefonar a Anguera, encara que no va aconseguir que canviés d’actitud. Abans de tornar a Madrid, va parlar per ràdio a favor dels camperols.
Per a la presidència del Parlament que Companys deixava vacant va ser elegit, el 20 de juny, Joan Casanovas i Maristany, i per a la vicepresidència, Jaume Serra i Húnter.
Les eleccions del 19 de novembre de 1933
Aquell setembre, ja la vigília d’unes eleccions, es va produir una greu crisi en el partit hegemònic, Esquerra Republicana de Catalunya. El sector anomenat dels «lluhins», perquè era encapçalat per Joan Lluhí i Vallescà, havia manifestat de manera no dissimulada la seva discrepància respecte al president Macià, que considerava massa personalista, i a les directrius del partit. El 27 de setembre el comitè directiu del partit, reunit al Palau de la Generalitat, va decidir expulsar Lluhí, Pere Comas i Calvet, Joan Casanellas, Josep Tarradellas i Antoni Xirau «per mancament greu a la disciplina i desprestigi per a l’Esquerra Republicana de Catalunya». Un Congrés Nacional extraordinari del partit, reunit el 7 d’octubre, en va confirmar l’expulsió. Companys hi va intervenir per exposar la gravetat del moment polític espanyol, amb la curiosa teoria, que no era la primera vegada que exposava, que potser hauria estat millor que la tan encomiada revolució pacífica del 14 d’abril de 1931 hagués estat més violenta: «És un bé o un mal el no vessament de sang? Potser és un mal, perquè hauríem tallat d’arrel moltes coses. Rebroten audàcies reaccionàries i els homes d’esquerra són els mateixos. L’alegria dels primers moments ens féu oblidar les vides enemigues que teníem a les nostres mans.» També en un míting a la Sala Bohèmia de Barcelona, el 20 d’octubre, va dir: «[...] hem de rectificar i hem de posar més violència en la nostra consciència revolucionària».
L’acte més polèmic d’aquella campanya va ser el de l’Estadi Municipal de Montjuïc (que ara es diu Estadi Olímpic Lluís Companys), el 22 d’octubre. A banda dels discursos, hi va haver unes demostracions d’atletisme realitzades per les Joventuts d’Esquerra d’Estat Català, que dirigia Miquel Badia i que es presentaven uniformades. A la tribuna presidencial hi havia una senyera estelada, distintiva dels escamots de Josep Dencàs. Com a conseller de Sanitat i Assistència Social, Dencàs era el responsable de la Casa de Caritat, de la qual havien portat molts nens a omplir l’estadi. No sols la Lliga, sinó també el Partit Nacionalista Republicà d’Esquerra (els «lluhins» acabats d’expulsar), els socialistes i els radicals van protestar per la utilització partidista d’unes instal·lacions esportives municipals, i sobretot van criticar la desfilada de joves uniformats avinguda de l’Exposició amunt, cap a l’Estadi. «L’Opinió» (l’òrgan dels «lluhins») oferia el dia 24 una fotografia de la desfilada, amb el títol acusatori Aprenents de nazi i aquest comentari del periodista Joaquim Ventalló: «Ara ja no és solament pels carrers de Roma i de Berlín que les joventuts desfilen uniformades. La ciutat de Barcelona ha tingut ocasió de veure aquests minyons fent de “soldats”. La glòria i la naixença d’aquest feixisme pertoca al partit d’Esquerra Republicana de Catalunya i a la inconsciència dels homes que la dirigeixen.» Contra aquests retrets, el 2 de novembre Companys replicava, en unes declaracions als periodistes: «Amb escamots o sense, estic segur que l’Esquerra Republicana de Catalunya guanyarà les eleccions per gran majoria de vots.» La veritat és que en aquells moments es trobaven joventuts uniformades en molts partits, des de les joventuts socialistes a les d’Acción Popular.
La Lliga es presentava sola a Barcelona ciutat, però a les altres circumscripcions catalanes incloïa alguns independents de dreta. Els «lluhins» del Partit Nacionalista Republicà d’Esquerra s’havien col·ligat amb Acció Catalana Republicana. S’hi presentaven també el Partit Republicà Radical, encapçalat a Barcelona per Lerroux; Unió Democràtica de Catalunya, amb Carrasco i Formiguera com a gran figura; el Partit Comunista de Catalunya; l’Aliança Obrera, integrat pel Partido Socialista Obrero Español, i el Bloc Obrer i Camperol, i els sempiterns, però ja molt decadents, monàrquics alfonsins.
Per primera vegada votaven les dones, cosa que des de l’esquerra alguns veien malament, perquè hi havia la creença general que les dones eren més catòliques i es temia que votessin seguint les consignes clericals. D’altra banda, els sindicalistes, que havien declarat la guerra a la República burgesa, van fer campanya per l’abstenció: a Barcelona ciutat només va votar el 60,15% del cens electoral. Però el factor decisiu, a la capital catalana, va ser una astuta maniobra de la Lliga, que la dreta va anomenar «la meravella del quòrum» i l’esquerra va qualificar de frau electoral. La llei electoral establia que si cap dels candidats no arribava al 50% dels vots emesos calia una segona volta. L’esquerra es presentava desunida, però donava per segur que després podria pactar. Però Cambó i el seu secretari polític, Joaquim Maria de Nadal i Ferrer, en un prodigi d’organització i disciplina, van donar a trenta mil militants de tota confiança la consigna secretíssima de substituir un dels noms de la candidatura de la Lliga (el sistema era de llistes obertes) i posar-hi el de Lluís Companys. Així, donant un plus de vots a Companys, afegits als de la resta dels votants, el feien elegir per més del 50% i, sense segona volta, la Lliga guanyava les majories a Barcelona ciutat, amb 14 dels 15 diputats (el quinzè de la llista havia estat substituït per Companys). Fora de la capital, la Lliga va obtenir la majoria a Lleida i Tarragona i la minoria a Barcelona província, i l’Esquerra a la inversa. Dels 54 diputats que Catalunya enviaria a Madrid, la Lliga Catalana en tenia 21 i Esquerra Republicana de Catalunya, 18. A Espanya, la victòria de la dreta encara va ser més clamorosa: la CEDA de Gil Robles era el partit triomfant, amb 117 diputats.
S’havia creat així una contradicció entre les Corts de Madrid, amb majoria de la dreta (inclosos els diputats de la Lliga), i el Parlament de Catalunya, que continuava tenint una majoria d’esquerra. La tensió acabà esclatant en la revolta del Sis d’Octubre.
President de la Generalitat
El 16 de desembre, el president Francesc Macià va patir una peritonitis aguda de la qual va haver de ser operat d’urgència, però inútilment. Morí la nit de Nadal de 1933. El Parlament es va reunir el dia 29 en una sessió extraordinària d’homenatge al difunt. Va presidir l’acte Serra Húnter, que era vicepresident, perquè el president, Joan Casanovas, havia passat a ser president interí de la Generalitat.
Per a la successió es plantejaven diferents candidats, tots ells, evidentment, del partit hegemònic. Les diferències (i rivalitats) eren entre les persones, però també interessaven la manera d’entendre la figura del president de la Generalitat. Alguns, els més nacionalistes, preferien que fos un personatge representatiu i simbòlic, que continués l’estil de l’Avi Macià, i proposaven Carles Pi i Sunyer, però aquest no va acceptar, i aleshores van presentar Humbert Torres i Barberà. D’altres, i és la tendència que es va imposar, volien que el president no sols «regnés» (valgui l’analogia amb les monarquies constitucionals), sinó que també governés.
El candidat d’aquests últims era Lluís Companys, que finalment va ser elegit, en votació secreta, per vint-i-tres vots, enfront dels onze que rebé Humbert Torres i un de sol de Pi i Sunyer. Segons Borja de Riquer, «va prevaler l’opinió dels sectors de tradició republicana, obrerista i rabassaire, amb un fort pes a les comarques, que propugnaven la candidatura de Lluís Companys». Havia pesat la seva trajectòria política i la seva experiència acreditada tant a Catalunya com a Madrid. A més, segons Joaquim de Camps i Arboix, Companys s’havia mostrat «el més actiu en la seva acció proselitista». Així, en la sessió del 31 de desembre de 1933, el Parlament va elegir president Lluís Companys per cinquanta-sis vots favorables i sis en blanc, que devien ser el del mateix candidat i cinc «lluhins». Els diputats de la Lliga s’havien retirat abans de la votació. Companys, un cop proclamat president, va fer l’elogi de Macià: «No hi ha ningú digne de substituir l’alta i històrica figura del president traspassat. És per aquesta raó única d’inferioritat i petitesa que sento un gran aclaparament.» I va acabar amb aquestes paraules, que havien de resultar, més enllà del context protocol·lari, profètiques, segons comenta Enric Jardí, que les cita: «Sigui el que sigui el que ens porti l’esdevenidor, l’únic que tinc, que és la meva vida, jo estic disposat a sacrificar-la per Catalunya, per la República i per la llibertat.»
Des del primer moment va propugnar una política de concentració i aliances.
La Llei de Contractes de Conreu
El 20 d’abril de 1933 el conseller de Justícia i Dret, Pere Coromines, havia presentat al Parlament un projecte de Llei de Contractes de Conreu, però la discussió no va començar fins el 29 de novembre, passades les eleccions de diputats a Corts. La Lliga s’havia retirat del Parlament, de manera que el projecte es debatia sense oposició. Enfront dels diputats de l’Esquerra només hi havia un diputat d’Unió Democràtica de Catalunya, Pau Romeva, i un d’Acció Catalana, Pere Lloret. De fet, els de la Lliga intentaven que Pau Romeva defensés les esmenes que ells, absents de la Cambra, no podien presentar. Fins i tot un germà del president Companys i algun altre fort terratinent, tot i ser membres de l’Esquerra, acudiren a Romeva amb la mateixa finalitat. Però Unió Democràtica havia decidit donar suport a la llei, si bé es reservava la possibilitat de corregir-ne alguns defectes. Els catòlics benpensants es van escandalitzar pel fet que un partit que es deia d’inspiració cristiana donés suport a una llei comunista, però de fet era una reforma agrària ben modesta, que no tenia res de comunista, ans afavoria l’adquisició de la propietat als qui fes un cert nombre d’anys que treballaven una finca. Diu Joaquim de Camps i Arboix que «era una llei més moderada i ben intencionada que ben feta [...]. Podríem dir que en aquest aspecte era d’inspiració petit burgesa, seguint la terminologia pedantesca de la terminologia marxista [...]. La seva naturalesa la classificava sens dubte dintre del quadre de les lleis de tipus liberal, de respecte per la propietat privada de la terra amb funció social, sense concessions deliberades a la menor tendència socialista o col·lectivista».
Amb raó comenta Albert Balcells: «És sorprenent de comprovar que aquests republicans jacobins, la majoria d’ells anticlericals i lliurepensadors, tenien uns ideals de reforma agrària totalment conformes amb les encícliques Rerum Novarum de Lleó XIII i Quadragesimo Anno de Pius XI.» Ho reconeixia Unió Democràtica quan el 28 d’abril deia en el seu setmanari «El Temps»: «Hem de dir que [la Llei de Contractes de Conreu] s’avé amb les nostres aspiracions [...]. En un temps en què la socialització i la col·lectivització dels béns té tants partidaris fervorosos, i fins realitats legals en Reformes Agràries, que no volen recordar aquells que veuen a Madrid la seva salvació, sembla que s’haurien d’alegrar que la nostra Llei de Contractes consagri el principi de la propietat privada de la terra, encara que imposi algun sacrifici, no pas tan gran ni de bon tros com el que imposava tanmateix el projecte primitiu i sempre ínfim en relació al despullament sense indemnització o amb indemnització migradíssima, imposats per la Llei de Reforma Agrària de l’Estat Espanyol. Com sigui, doncs, que la Llei de Conreus consagra el principi de la propietat privada de la ter-ra i vol fer de cada pagès un propietari, obstaculitzant la creació del proletariat agrícola, del jornaler misèrrim que tants conflictes planteja en terres d’Espanya, que ha incorporat el principi del patrimoni familiar, inalienable i inembargable, és natural que nosaltres aplaudim aquestes orientacions que entenem salvadores i patriòtiques.»
En el moment de la votació definitiva, el diputat d’Unió Democràtica i pràcticament l’únic membre present de l’oposició, Pau Romeva, va manifestar que amb les seves esmenes havia mirat de millorar el text de la llei, la qual, però, continuava tenint seriosos defectes, «de manera que jo em trobo que tinc unes raons per a votar a favor i unes altres raons per a votar en contra, i jo en aquest moment em decideixo per a votar a favor de l’aprovació d’aquesta Llei perquè les raons que tinc a favor són les raons de doctrina, les raons de principi; les raons que tinc en contra són les raons d’aplicació». I va acabar demanant que, ateses les tenses relacions entre propietaris i parcers en algunes comarques, la llei tingués una aplicació «ràpida, imparcial i inflexible».
El president Companys va respondre-li així: «La posició del senyor Romeva, tan allunyada de la nostra, demostra que davant la pacificació dels esperits i davant dels interessos de l’economia catalana, no es pot trobar absent d’aquest Parlament un sentit de catalanitat. Jo vull destacar aquesta concòrdia catalana en el moment en què el Parlament fa la seva obra, la que sigui, que és la voluntat de la majoria del poble de Catalunya.»
Aquestes respectuoses paraules preludiaven les que li va adreçar el 18 d’agost de 1937, en unes circumstàncies molt més dramàtiques, després que el diputat catòlic hagués votat a favor de la ratificació de Companys en el càrrec de president, però contra l’actuació del Govern: «No pronunciaré un parlament», digué Companys, «per a contradir ni rectificar les paraules del senyor Romeva. Fins amb les seves reserves, jo estimo al senyor Romeva la seva presència [sic], que això demostra i comprova com davant de diferències ideològiques, al Parlament de Catalunya hi ha la lliure expressió de totes les opinions dintre de la zona antifeixista, fins les de representants com el senyor Romeva, que és un element de profund sentiment conservador dintre del caire d’humanitat i tolerància i comprensió que distingeix la força política de la qual forma part la V.S. Com que, a més, en els rengles de la V.S. tenim també estimats amics que ens han servit, millor dit, que han servit Catalunya amb coratge i amb esperit de sacrifici i algun d’ells [en al·lusió a Manuel Carrasco i Formiguera] és presoner dels facciosos, jo he volgut pronunciar aquestes paraules, no per a rubricar una discrepància, sinó per correspondre a les paraules que acaba de pronunciar el senyor Romeva.»
La Llei de Contractes de Conreu va ser aprovada per cinquanta-sis vots a favor i cap en contra. Però l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre, que representava els propieta-ris, va iniciar immediatament una enèrgica campanya de protestes. Van anar a trobar Joan Ventosa i Calvell i Josep Maria Trias de Bes i Giró i els exigiren que la Lliga presentés recurs d’inconstitucionalitat davant el Tribunal de Garanties Constitucionals. Al·legaven que la llei entrava en qüestions socials i de procediment, que eren de la competència de les Corts. Cambó no volia que la Lliga apel·lés a Madrid contra una llei del Parlament català, però finalment va cedir, per por que els propietaris es passessin a la CEDA. El 8 de juny el Tribunal, que ja abans de la victòria de la dreta del novembre anterior tenia una gran majoria de magistrats conservadors, va declarar, amb tres vots particulars en contra, la nul·litat de la llei catalana. La reacció del Parlament català va ser votar, l’1 de juny, una llei que reproduïa íntegrament la que el Tribunal de Garanties acabava d’anul·lar, afegint-hi només una disposició addicional que li donava efectes retroactius. A més, aquell mateix dia, en protesta contra l’anul·lació de la Llei de Contractes de Conreu, la minoria catalana (o, més exactament, els diputats d’Esquerra i de la Unió Socialista), i també la minoria basca, es van retirar de les Corts.
Tant a Madrid com a Barcelona, es feien solemnes declaracions d’intransigència, però de sotamà hi havia contactes per a superar la crisi. Alcalá Zamora va suggerir la fórmula jurídica perquè els uns i els altres fessin marxa enrere sense perdre la dignitat. El Parlament català havia de promulgar un reglament per a l’aplicació de la discutida llei. Si en aquell reglament modificaven algunes normes processals (que eren les que més ostensiblement envaïen les competències de l’Estat), només caldria que després el Parlament mateix promulgués un «text refós» de llei i reglament, amb el qual el Govern de Madrid es donaria per satisfet sense que el Parlament hagués derogat explícitament la seva llei. Però Gil Robles, que no volia que les coses s’arreglessin, va provocar premeditadament la caiguda del gabinet Samper, que propiciava aquella fórmula de concòrdia, i va exigir l’entrada de tres ministres de la CEDA al Govern i, a més, la seguretat que la sentència del Tribunal de Garanties contra la Llei de Contractes de Conreu es compliria amb tot el rigor i, encara, la reversió al poder central dels Serveis d’Ordre Públic, que feia poc que s’havien traspassat a la Generalitat.
En bona tècnica parlamentària, difícilment es podia negar la participació en el Govern al partit amb més vots i amb més diputats, encara que no tingués majoria absoluta. Però Gil Robles i la majoria dels partits integrats en la coalició cedista no havien volgut acceptar expressament el règim republicà, somniaven la restauració monàrquica i no amagaven que, ni que haguessin de mantenir-la (de moment), buidarien la forma republicana del seu contingut de reformes socials i autonòmiques i retornarien a l’Espanya d’abans del 14 d’abril. Durant deu mesos, Alcalá Zamora havia imaginat totes les combinacions possibles per a eludir admetre’ls en el Govern, però Gil Robles ja no ho tolerava més.
El 3 d’octubre s’anuncia que s’ha format el quart Govern de Lerroux amb tres ministres de la CEDA inclosos: Rafael Aizpún Santafé, a Justícia; Manuel Giménez Fernández, a Agricultura, i el català Anguera de Sojo, a Treball. El radical Diego Hidalgo Durán continua essent ministre de la Guerra (no deixarà aquest Ministeri fins després del Sis d’Octubre) i Ricard Samper i Ibáñez passa a ministre d’Estat. Cambó critica molt cruament l’acceptació per Anguera: «[...] el caragirat d’Anguera, que fins al juliol del mateix any estava discutint la fórmula del seu ingrés a la Lliga, va creure i amb raó que seria més aviat ministre renegant de tots els seus antecedents catalans i faltant a tots els compromisos que tenia amb mi. No s’adonà, però, que amb aquest acte queia definitivament a Catalunya sense que mai pogués guanyar-se una reputació a Madrid».
Així que es va fer públic el nou Govern, el PSOE i l’Aliança Obrera van declarar la vaga general a tot Espanya. La vaga va paralitzar Madrid i Astúries, i també Barcelona, tot i que a Catalunya la CNT, que era la sindical més forta, i de molt, no s’hi havia sumat. A Astúries no va ser una simple vaga, sinó una revolució total. L’extensió de la vaga va fer concebre en alguns a Barcelona l’esperança que tot plegat seria com el 14 d’abril i que el Govern de Madrid s’ensorraria com un castell de cartes.
El Sis d’Octubre
Despatx tramès pel president Companys al general Batet, capità general de Catalunya en declarar-se la vaga general del 1934
ECSA
S’acosta un dels moments més delicats —i discutits— de la vida política de Lluís Companys. Per un conjunt de raons contradictòries, i en un context polític ple de confusió, el Companys revolucionari, que havia esdevingut home de govern, tornà a mostrar la veta revolucionària. Però cal examinar més en detall com s’arribà a la decisió del 6 d’octubre, quina responsabilitat personal hi tingué Companys i quines van ser les seves motivacions.
El 4 d’octubre a la nit es va reunir el Directori d’Esquerra Republicana de Catalunya, presidit aleshores per Joan Casanovas i sense que Companys hi fos present, per decidir què convenia fer. Jaume Aiguader, i amb ell Estat Català i molts dels assistents, propugnava una «insurrecció preventiva», que convertiria aquella vaga política espanyola en una revolta nacionalista, però Carles Pi i Sunyer, segons explica en les seves memòries, s’hi va mostrar contrari: «[...] no érem nosaltres els que havíem de començar la lluita. La nostra posició seria molt més forta si a la primera agressió responíem immediatament en defensa pròpia. Amb tot, si tots els sectors de l’esquerra espanyola —republicans i socialistes— anessin a un aixecament, nosaltres ens hi hauríem d’unir». Aquesta va ser la proposta que es va aprovar. Però quan ja s’havia decidit, Aiguader va proposar que es comuniqués a Companys, no com una actitud tancada —continua explicant Pi i Sunyer— , sinó concedint-li un marge de confiança, per si ell tenia altres informacions o elements de judici «que nosaltres desconeixíem». Però quan van anar a la Generalitat per dir-ho a Companys, Joan Casanovas, per oblit o per error de tàctica, va canviar l’ordre dels acords presos i va començar per expressar-li el vot de confiança. Aleshores Companys els va donar les gràcies i es va alçar, excusant-se per l’hora (ja passava de mitjanit) i les moltes coses que havia de fer. Amb tot, per la insistència de Pi i Sunyer —precisa aquest mateix—, Casanovas li va transmetre l’acord principal; «Companys va assentir, però ja es veia que ho prenia com un simple consell i no com a opinió ferma del partit».
Aquell mateix dia 5, per bé que no se sap exactament a quina hora, el ministre de la Guerra, el radical Hidalgo Durán, cridà al Ministeri, com a assessor, el general Francisco Franco Bahamonde, que en aquells moments ostentava la Comandància General de les Balears. Hidalgo tenia alhora en gran estima dos militars totalment diferents, que s’havien d’enfrontar la nit del 6 d’octubre: Franco i Batet. Segons Francisco Franco Salgado-Araujo, el cosí i ajudant de Franco Bahamonde, el ministre Hidalgo havia visitat les instal·lacions militars de Mallorca i havia quedat admirat de com Franco ho tenia tot tan ben organitzat, i per això l’havia invitat expressament a unes maniobres militars que aquell setembre s’havien de realitzar a Lleó, sota la direcció del general López de Ochoa (el mateix que Macià havia nomenat capità general de Barcelona i que després Azaña havia substituït per Batet). Si s’ha de creure Franco Salgado-Araujo, el seu cosí, el futur Caudillo, va ser la vedette d’aquelles maniobres: «Ni el presidente de la República, señor Alcalá Zamora, ni los diferentes ministros que allí estaban para presenciar los ejercicios eran objeto de tanta admiración y curiosidad.»
Corrien ja rumors de vaga, i el ministre va dir a Franco que restés a Madrid. Quan el dia 5 es declarà la vaga, Hidalgo cridà Franco al Palacio Buenavista (seu del Ministeri de la Guerra) com a assessor. El cap de l’Estat Major Central era el general Carlos Masquelet Lacaci, però no inspirava prou confiança a Hidalgo, i Franco, encara que no tingués oficialment el càrrec, fou qui l’acabà exercint per a la repressió de la revolta. No es limità a assessorar privadament el ministre, sinó que de fet comandà les operacions militars de terra, mar i aire. Més encara. Paul Preston ha remarcat la importància que en la vida de Franco tingué aquell període, perquè, declarat a tot Espanya l’estat de guerra, les autoritats civils quedaren subordinades a les militars, i l’autoritat militar, no de iure però sí de facto, l’exercí Franco. Ell, que tenia el trauma de no haver pogut ingressar a l’Escola Naval i que havia anat a parar a la més pedestre infanteria, ara podia ordenar que uns quants vaixells de guerra es dirigissin a tota màquina a Barcelona amb un terç de la Legió i un tabor de Regulars a bord. Sort que quan hi van arribar el general Batet ja ho havia controlat tot, perquè altrament hi hauria hagut a Catalunya la mateixa carnisseria que hi va haver a Astúries. Però cal tenir ben presents aquests antecedents de Franco, units al seu espanyolisme casernari, per a entendre quina havia de ser la seva reacció a la proclama del president Companys. Ja aleshores Franco es va creure el salvador d’Espanya, i molt especialment de la seva unitat. Ell, que ja des del Marroc havia fet mans i mànigues perquè li atorguessin la Cruz Laureada de San Fernando, per força havia de consumir-se d’enveja quan després el Govern la va concedir a Batet i a López de Ochoa. Hauria d’acabar, al final de la Guerra Civil, concedint-se-la ell mateix. També s’explica així el seu odi mortal —literalment mortal— als seus dos adversaris d’aquella nit: Batet i Companys.
El dia 5, tots els partits d’esquerra i l’Aliança Obrera publiquen una nota en la qual es declaren desvinculats de l’autoritat del nou Govern. A Catalunya, el dia ha començat amb un fort seguiment de la vaga. Aliança Obrera estava formada, a Catalunya, per la sindical socialista UGT, el Bloc Obrer i Camperol, que aplegava comunistes dissidents liderats per Joaquim Maurín i Julià, i també els nacionalistes del CADCI (Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria), però no havien pogut arrossegar a la vaga la CNT. Des de la Generalitat es parlava de perill de revolució, però de manera ambigua, com si es referissin a la dels anarquistes, quan en realitat n’estaven preparant la seva. Ja a l’agost Dencàs havia presentat personalment al ministre Hidalgo un ofici demanant permís per a adquirir vint-i-quatre metralladores del Consorci d’Indústries Militars, i dues més d’una fàbrica particular, al·legant la necessitat d’armar-se contra els anarquistes. Hidalgo referí que li havia parlat de la importància, per a dominar un moviment revolucionari, de disposar de metralladores que poguessin dominar les grans avingudes de Barcelona. Diu Hidalgo que es van acomiadar amb grans i recíproques mostres de consideració, però que no es va deixar enganyar: «El temor que aquestes armes encarregades per anar contra una revolta de la FAI poguessin tenir una destinació ben distinta [independentista] va fer que l’ofici [demanant les metralladores] quedés en aquell calaix de la taula dels ministres on dormen el son dels justos les peticions absurdes.»
Dencàs, molt dur en la repressió de l’anarquisme, havia fet detenir el dia 4 alguns agitadors sindicals. Quan anuncien una manifestació per al dia 5, la prohibeix. La inicien nogensmenys a les sis de la tarda, però a dos quarts de vuit Dencàs ordena a la Guàrdia d’Assalt que dispersi els manifestants, que qualifica de «feixistes de la FAI» (segons Ricardo de la Cierva, és la primera vegada que a Espanya la paraula feixista es fa servir d’insult; Dencàs no devia ser-ho gaire si la pronuncia en aquest sentit pejoratiu).
A les nou del matí del dia 6, Companys es va presentar a la Conselleria de Governació i va discutir amb Dencàs el text de la proclamació que pensava llegir. N’hi havia una versió, de Lluhí, en termes de fervent republicanisme, i una altra, que és la que efectivament llegí Companys. Tots aquests fets deixen ben clar que en la insurrecció de Companys allò més decisiu era la solidaritat amb les esquerres republicanes espanyoles, que havien declarat que trencaven amb les institucions públiques republicanes, perquè les consideraven corrompudes per la presa de poder de la CEDA. Encara que en aquells moments Companys ja havia avançat molt en el seu catalanisme, el del 6 d’octubre no era per a ell un acte independentista, sinó un jugar-se la modesta autonomia catalana a la carta de l’esquerra espanyola. La invocació de la República Catalana era més aviat oportunista i només perseguia satisfer els més exaltats del seu entorn, ampliar la base popular del moviment i no quedar venut a l’Aliança Obrera.
Encara aquell mateix matí, Companys va rebre la visita del batlle Pi i Sunyer i van parlar una estona tots dos sols. Pi i Sunyer insistia en la posició que el Directori d’Esquerra Republicana havia aprovat, i que Casanovas no havia transmès prou exactament. Companys —conta Pi i Sunyer— callava, fins que va dir, com excusant-se: «Però, què podem fer?» «Vaig comprendre que la decisió ja estava presa; així i tot, vaig seguir insistint, però en va.» Ja se n’anava Pi i Sunyer quan el president el va aturar per preguntar-li ansiosament què farien ell i l’Ajuntament. El batlle li va respondre que si, com era de témer, l’empresa fracassava, caurien junts amb el Govern de Catalunya. «Companys, molt emocionat, em va agafar les dues mans, sense dir res.» No sembla pas, a jutjar pel testimoniatge de Pi i Sunyer, que Companys s’hagués llançat a la revolta amb lleugeresa irresponsable. Cada vegada tenia més por de quedar desbordat, ja fos pels revolucionaris de l’Aliança Obrera o pels independentistes d’Estat Català.
Azaña havia viatjat a Barcelona per assistir a l’enterrament el seu amic Jaume Carner i s’hi va quedar per animar els qui rebutjaven un Govern amb ministres de la CEDA, però s’oposava terminantment a una insurrecció, sobretot si havia de tenir una intenció separatista. A la una del migdia del mateix dia 6 el va anar a visitar a l’Hotel Colón Lluhí i Vallescà (que segurament ha de ser considerat el qui més va empènyer Companys a la revolta). Va parlar a Azaña de l’esperança de salvar la República gràcies a la reacció que a tot Espanya hi havia hagut contra el nou Govern i li va anunciar la decisió, ja adoptada, de proclamar l’Estat Català dins de la República Federal Espanyola. Azaña, que mai no havia estat federalista, va reaccionar vivament contra aquella decisió i va pronosticar que seria un gran fracàs.
A les quatre de la tarda, el general Batet, acompanyat del delegat del Govern, Ramon Carreras i Pons, va visitar Companys a l’edifici de Presidència. El general Domènec Batet i Mestres se sentia molt català, havia tractat sempre les autoritats de la Generalitat amb tot respecte, havia disposat l’ensenyament del català a les casernes i havia transmès a l’oficialitat de la IV Regió, sempre inclinada a creure que havia d’intervenir per salvar la unitat de la pàtria espanyola, unes instruccions exhortant-la a no prendre iniciatives perilloses encara que veiés certes banderes o sentís alguns crits, sinó que es limités a donar-li’n compte. Comentant l’ordenan-ça que diu «seguirán el camino más propio de su espíritu y honor», els deia: «Yo afirmo que, en circunstancias como éstas, lo más correcto y lo más propio a nuestro espíritu y honor es el ser muchas veces sordo, el ser ciego y el ser manco para dar cuenta a mi Autoridad de cuanto se haya presenciado y resolver yo en consecuencia con toda la responsabilidad que el cargo lleva consigo.»
Aquestes instruccions li foren retretes al juliol del 1936 i foren un dels principals càrrecs que se li formularen per a condemnar-lo a mort. Però el general Batet havia jurat fidelitat a la República. Per dos conductes (Claudi Ametlla i Coll, i Tarradellas) va intentar convèncer Companys que no pensés que per ser català i per haver-se mostrat sempre respectuós envers la Generalitat el seguiria si es revoltava; que ho tenia tot ben disposat i sufocaria ràpidament la insurrecció. Aquella visita amb el delegat del Govern era un últim intent. Van exposar a Companys les greus conseqüències que estava tenint la vaga: la interrupció dels transports urbans, interurbans i ferroviaris i de les comunicacions telefòniques i telegràfiques, que afectava les comunicacions amb tot Espanya i amb l’estranger, i li van reclamar que, havent assumit la Generalitat els serveis d’ordre públic, restablís la normalitat. De passada, Batet va fer avinent al president Companys que si el Govern central es veia obligat a declarar l’estat de guerra, no ho faria contra l’autonomia catalana, sinó pel perill d’una insurrecció extremista. Segurament (encara que no ens consta positivament) devia repetir el que ja li havia fet saber per aquells dos conductes que s’han esmentat: que no es pensés que es posaria al seu costat, sinó que, al contrari, sufocaria ràpidament la revolta. Pel que feia a la normalització de les comunicacions, Companys els va donar la raó i va dir al delegat del Govern central que parlés amb el conseller de Governació, Dencàs. Aquest s’hi mostrà d’acord, però va dir que perquè les forces a les seves ordres poguessin protegir les comunicacions havia d’esperar a les dotze de la nit. Aquesta dilació va semblar molt sospitosa, tant a les autoritats de Barcelona com a les de Madrid; tant més que ja circulaven rumors que a les vuit del vespre es proclamaria l’Estat Català, i les emissores de ràdio ja anunciaven que en aquella hora parlaria el president.
A les cinc de la tarda, Companys es reuneix amb els consellers del seu Govern per comentar la visita de Batet i el delegat i deliberen sobre la situació. Dencàs planteja la situació com una disjuntiva: o deixar-se engolir pels extremistes revolucionaris, o posar-se al front del moviment. Companys i els altres consellers hi estan d’acord, decideixen revoltar-se i signen una acta de la reunió i la decisió presa (document que després no apareixerà per enlloc). Dencàs proposa que el comissari dels serveis d’ordre públic, Joan Coll i Llach, sigui reemplaçat pel cap de les milícies d’Estat Català, Miquel Badia, però Companys ho refusa. La gent que s’aplega a la plaça de Sant Jaume (o de la República) veu com als balcons del Palau de la Generalitat s’instal·len altaveus. Els rumors es confirmen, i s’avisa que a les vuit del vespre el president de la Generalitat pronunciarà un important discurs.
A tres quarts de vuit, segons testimonia Batet en el seu posterior informe al Tribunal de Garanties Constitucionals, el criden al teletip de la Delegació de l’Estat a Catalunya per conferenciar amb el president del Consell de Ministres, Alejandro Lerroux. Aquest diu a Batet que el Govern ha decidit de proclamar l’estat de guerra a tot el país, per bé que diferirà la publicació del decret fins que s’hagin posat d’acord amb Batet, tal com aquest havia demanat a Madrid, quan informava dels preparatius insurreccionals: que si es declarava l’estat de guerra, li ho diguessin prèviament, per tal de poder actuar per sorpresa contra la Generalitat segons el pla que tenia previst. Lerroux pregunta a Batet quant de temps necessita per a declarar l’estat de guerra. I aquest respon: «Si ho volen i el Govern ho estima precís, ara mateix. Si no és tan urgent, dintre tres hores, o sigui a un quart de dotze de la nit.» Lerroux, al·ludint a les nombroses persones que des del nomenament de Batet havien sospitat que, pel sol fet de ser català, podria ser independentista, li assegura que el Govern «confia en la seva lleialtat, en la seva prudència i en la seva energia» i li concedeix el marge de temps (per a declarar l’estat de guerra i actuar militarment) que consideri convenient per a l’interès de la pàtria, de la República i de Catalunya, salvaguardant la pau, l’ordre públic i l’honor de l’exèrcit.
En aquell moment, la conferència s’ha d’interrompre perquè els avisen que Companys ha començat el discurs tan esperat. Uns pocs minuts després de les vuit, el president Companys ha aparegut al balcó principal del Palau de la Generalitat, entre grans aplaudiments de la gentada que omple de gom a gom la plaça, i es posa a parlar pel micròfon. Comença dient que les forces monarquitzants i feixistes que des de fa algun temps pretenen trair la República han aconseguit el seu objectiu i han assaltat el poder. Els partits i els polítics que prediquen constantment l’odi i la guerra a Catalunya constitueixen avui el suport de les actuals institucions. La República es troba en gravíssim perill, i «totes les forces autènticament republicanes d’Espanya i els sectors socials avançats, sense distinció ni excepció, s’han alçat en armes contra l’audaç temptativa feixista». Catalunya —continua clamant Companys— no es pot quedar al marge d’aquesta protesta que triomfa arreu del país, «ni pot silenciar la seva veu de solidaritat amb els germans que, a les terres hispanes, lluiten fins a morir per la llibertat i pel dret». I aleshores ve la proclama: «En aquesta hora solemne, en nom del poble i del Parlament, el Govern que presideixo assumeix totes les facultats del Poder a Catalunya, proclama l’Estat Català de la República Federal Espanyola, i en restablir i enfortir la relació dels dirigents de la protesta general contra el feixisme, els invita a establir a Catalunya el Govern Provisional de la República, que trobarà en el nostre poble català el més generós impuls de fraternitat en el comú anhel d’edificar una República Federal lliure i magnífica.»
Les últimes paraules van quedar ofegades pels grans aplaudiments que van esclatar a la plaça quan va dir que proclamava «l’Estat Català de la República Federal Espanyola». Quan es va restablir el silenci, va repetir encara: «de la República Federal Espanyola». Tot seguit Ventura Gassol hi va afegir unes paraules, abrandades i emotives com totes les seves. Tots dos parlaments van ser enregistrats en un disc que Ràdio Barcelona no va parar de fer sentit durant tota aquella nit, alternant-lo amb les crides reiterades del conseller Dencàs, que demanava ajut.
El professor J.A. González Casanova, des del punt de vista del dret constitucional, ha comentat així aquesta declaració: «En trencar tota relació amb les institucions falsejades, en proclamar l’Estat Català de la República Federal Espanyola, en invitar els dirigents de la protesta general contra el feixisme a establir a Catalunya el Govern provisional de la República, la pretensió del president Companys no era altra, pel que se sap, que la d’aconseguir el traspàs definitiu dels serveis de la Generalitat i de permetre l’aplicació de la moderada Llei de Contractes de Conreu. L’audàcia jurídica va consistir a proclamar una autonomia plena sense separar-se de l’Estat espanyol, és a dir, tornar a proclamar el vell ideal del republicanis-me català: la República Federal que, en aquest cas, tornava a coincidir amb la República pura i simple, les institucions de la qual es consideraven falsejades. És significatiu comprovar que aquest acte antiseparatista [!] de proposar Barcelona com a capital de la República espanyola repeteix la proposta feta pels federals catalans als de la resta d’Espanya el 1873.»
Diferents testimonis presencials asseguren que quan el president Companys, després de pronunciar aquell discurs, es va retirar del balcó, va dir als qui l’envoltaven aquestes paraules, que reflecteixen les tensions dins del Govern català i les vacil·lacions del president: «A veure si encara direu que no sóc catalanista!»
Pel que fa a l’Ajuntament de Barcelona, aquella tarda s’havia reunit la Comissió de Govern i havia decidit que si Companys feia la proclamació anunciada, es convocaria un ple consistorial extraordinari. Coneguda la proclama, es va convocar el ple, que va tenir lloc a les deu d’aquella nit. Els regidors d’Esquerra Republicana ja s’havien anat congregant a l’Ajuntament durant la tarda, però es va convocar els regidors de les minories i se’ls va facilitar transport segur fins a la casa consistorial. Els regidors del partit radical —el del president del Govern central, Lerroux— no van comparèixer, però sí que ho van fer els de la Lliga, decidits a oposar-se a la prevista declaració de la majoria d’Esquerra; «bella mostra de coratge cívic», reconeix Pi i Sunyer. Aquest va proposar i defensar una resolució d’adhesió a la declaració que acabava de fer el president Companys. Duran i Ventosa, cap de la minoria de la Lliga, va parlar en sentit contrari. Posada a votació la proposta, va resultar aprovada pels vint-i-dos vots d’Esquerra contra vuit de la Lliga.
El general Batet, en tornar a Capitania des de la Delegació del Govern, on havia anat per comunicar-se amb Lerroux, va cridar l’auditor de Guerra i es van posar a preparar les mesures necessàries per a procedir a la declaració de l’estat de guerra. Mentre repassaven la redacció del ban, Companys va telefonar a Batet i el va requerir perquè es posés a les seves ordres amb totes les forces de la divisió. El general, que volia guanyar temps i actuar per sorpresa, va respondre evasivament. Diu, en l’informe que després va enviar al Tribunal de Garanties Constitucionals: «Contesté que tal asunto lo consideraba de extrema gravedad, y que si él había tenido muchos días para meditarlo, necesitaba un plazo para adoptar mi resolución.» A més, li va demanar que li comuniqués per escrit el requeriment que li feia. Companys hi va accedir, i pocs minuts després arribava a la Comandància de la Divisió el diputat del Parlament Joan Tauler, que li va lliurar un plec clos i li va dir que el president Companys sol·licitava una resposta urgent. Però Batet, amb les intencions que ja hem dit, va continuar amb la tàctica dilatòria: «Supuse yo lo que aquél [pliego] contenía, y dije al Sr. Tauler que dijera al Presidente que me tomaba el mayor tiempo posible para contestarle.»
La carta del president al general, per a qui Companys inventava el pompós títol de «General de Catalunya», però sense fer cap esment de l’Estat Català, només de la República Federal Espanyola, deia simplement, en català:
Excm. senyor,
Com a President del Govern de Catalunya, requereixo a V.e. perquè amb la força que comana es posi a les meves ordres per a servir a la República Federal que acabo de proclamar.
Palau de la Generalitat, 6 d'octubre del 1934
Aquesta carta no va tenir mai resposta. Contra el que alguns han volgut entendre, no és que Batet dubtés de què respondria, ni que esperés a veure qui guanyaria, sinó que el seu pla es basava en una acció per sorpresa, que evitaria combats cruents. Diu Dencàs, en l’apologia que més tard va publicar, que Batet va respondre aleshores de paraula, dient «que acabava de rebre un cop de maça al mig del cor. Que ell era català, però que també era militar i que es devia a la disciplina i que demanava una hora de temps per a tornar la resposta». Paraules contradictòries, perquè allò del cop de maça al cor (que en tot cas ho podia haver dit a Companys quan va arribar presoner a Capitania) i l’apel·lació a la disciplina ja haurien deixat entendre una resposta negativa, que de moment Batet no volia donar.
Lamenta Dencàs que Companys hagués entrat en unes negociacions que no podien tenir èxit i li hagués ordenat que durant aquell termini no obrissin foc si no eren hostilit-zats, quan el que calia haver fet —diu Dencàs— era atacar per sorpresa. Però no comptava pas amb forces per a emprendre cap atac. Només una secció de la Guàrdia d’Assalt s’havia posat a les ordres del conseller de Governació, les milícies d’Estat Català no estaven ben armades ni entrenades i la Comandància de la Guàrdia Civil, encara que pel traspàs dels serveis d’ordre públic estava legalment a les ordres de la Generalitat, li havia manifestat que si es declarava l’estat de guerra, com era previsible, s’hauria de posar a les ordres de l’autoritat militar, o sigui del general Batet. És la mateixa resposta que al juliol del 1936 donà el general José Aranguren Roldán, només que en aquesta última ocasió el cap de la divisió, el general Francisco Llano de la Encomienda, no va arribar a declarar l’estat de guerra, i la Guàrdia Civil es va mantenir a les ordres de la Generalitat.
Tauler, que és qui en tot cas hauria rebut la resposta oral del general Batet, en la seva declaració en el procés no n’esmenta cap.
La repressió del Sis d’Octubre
A dos quarts d’onze d’aquella nit, Batet va fer sortir la companyia que proclamaria el ban que declarava l’estat de guerra i al mateix temps va telefonar al cap dels Mossos d’Esquadra, el comandant Enric Pérez Farràs, i al cap dels Guàrdies d’Assalt, Joan Ricart March, els va comunicar que havia declarat l’estat de guerra i, en conseqüència, els va requerir perquè se li presentessin i es posessin a les seves ordres. Tots dos militars li van respondre que no ho podien fer sense ordre de la Generalitat. Així doncs, que es passaven a la insurrecció.
La disposició essencial del ban era aquesta: «Queda declarado el estado de guerra en todo el territorio de la Región Catalana y asumo por tanto el mando de la misma.» Contenia també els articles habituals amenaçant amb severes penes els insurrectes, els detentors d’armes i explosius i tots els qui hostilitzessin les forces armades. Però hi ha una contradicció cronològica que cal remarcar. Deia el ban que la proclamació es feia «de conformidad con lo prevenido en el Decreto de esta fecha recibido a las 20 horas», i un article addicional establia que «a efectos de términos legales, se hace la publicación de este Bando a las veinte horas de hoy, día de la fecha». Segurament hi havia la intenció de fer caure sota l’imperi de la llei militar la declaració del president Companys. En la comunicació per teletip amb Lerroux, Batet havia demanat que el Govern proclamés l’estat de guerra a dos quarts de nou del vespre, però Batet deia que es considerava proclamat a les vuit del vespre, i de fet no s’havia fet públic fins a dos quarts d’onze. Hi havia, doncs, una retroactivitat que, si bé sempre és odiosa, ho és molt més en l’àmbit penal.
Els sentiments personals del general Batet, que reiterà després de dominar la revolta, apareixien inequívocament expressats en el ban: «Como catalán, como español y como hombre que sólo mira y aspira al bien de la humanidad, lamento este momento y espero de la cordura [llegiu: seny] de todos que no se dará lugar al derramamiento de sangre.»
Restablir l’ordre i la legalitat, però evitant tant com fos possible el vessament de sang era el gran objectiu de Batet, i és aquí on va topar amb Franco, que tot i ser només assessor privat del ministre es posà a actuar com un generalíssim de terra, mar i aire. «La primera cosa que [Franco] va fer», explica el seu cosí i ajudant Franco Salgado-Araujo, «va ser demanar al ministre de Marina que li nomenés un capità de navili i un altre de corbeta per tal que l’assessoressin en qüestions navals.» Li van ser assignats dos bons amics seus, el capità de navili Francisco Moreno Fernández i el de corbeta Pablo Ruiz Marset. Per més que Batet assegurava que ho tenia tot controlat, Franco envià a Barcelona una flota capaç d’un bombardeig pitjor que el d’Espartero i Van Halen el 1842. El dia 7 arribaren al port de Barcelona quatre destructors, el Ferrándiz, el Díez, el Valdés i el Galiano, que desembarcaren un exèrcit africanista format per un Tabor de Regulars i un Terç de la Legió. A les vuit del matí del dia 8 arribà el creuer República i el 9 ho feren els creuers Cervantes i Cervera. Tota aquesta mena d’armada invencible no serviria per a sufocar la revolta, sinó només per a crear a Barcelona un clima de terra ocupada i dret de conquesta i perquè els moros i els legionaris es deixessin retratar amb aires de fatxenda a la plaça de Sant Jaume.
Sense esperar l’arribada de la flota, Franco, aquella nit del 6 d’octubre, comminava Batet que assaltés el Palau de la Generalitat, arrasés l’edifici històric i hi entrés a mata-degolla. Però el general català, a més de consideracions humanitàries, adduïa, pensant fins i tot com a espanyol, que aquella cafrada tindria un elevat cost polític. Ricardo de la Cierva parla d’una «injusta reprimenda de Franco a Batet en el curso de la noche triste de Cataluña». I un altre historiador franquista, Joaquín Arrarás, diu que «Franco orientó a Batet en su lucha contra la insurrección catalana». Com que el càrrec de Franco al Palacio Buenavista no era oficial, Batet no estava reglamentàriament obligat a obeir-lo. Se’l va saltar i va apel·lar al ministre, Hidalgo, al cap del Govern, Lerroux i fins al president de la República, Alcalá Zamora. El superior immediat era el ministre Diego Hidalgo, que ja s’ha dit que admirava tant Franco com Batet. A les seves memòries, Hidalgo conta que, tan bon punt va prendre possessió del Ministeri, ja van començar a pressionar-lo perquè tragués Batet de la Capitania General de Barcelona, només per ser català. Molt més la nit del 6 d’octubre, en què no van parar de telefonar-li. Però Batet li va assegurar que ho tenia tot a punt per prendre el Palau de la Generalitat així que es fes de dia, mentre que assaltar-lo de nit, com volia Franco, provocaria moltes baixes d’atacants, de defensors i de civils. Hidalgo li va fer confiança, i a dos quarts de set del matí del dia 7 rebia un telegrama de Batet en què li comunicava que, efectivament, Companys s’havia rendit.
Els combats van tenir lloc en tres focus principals: al capdavall de la Rambla, a la plaça de Sant Jaume i al Pla de Palau. Mentre una columna militar sortia ostensiblement de Capitania, amb bandera i música, cap a Colom, pujava per la Rambla de Santa Mònica i atreia l’atenció general mentre el qui la comandava llegia a toc de corneta i tambor el ban i el fixava en llocs visibles, una altra columna sortia silenciosament de la caserna de l’avinguda d’Icària, sense bandera ni corneta ni tambor, però amb dos canons i metralladores, i donant la volta per darrere de Governació (Pla de Palau) i el parc de la Ciutadella, seguia pel carrer de la Princesa, travessava la Via Laietana i arribava a la plaça de Sant Jaume, on una companyia de la Guàrdia Civil ja havia ocupat els terrats de les cases que la dominen. D’acord amb les instruccions de Batet, a dos quarts de tres de la matinada els dos canons van obrir foc, però només van llançar quatre granades, per fer prendre consciència de la situació als defensors del Palau de la Generalitat. No van tornar a obrir foc fins a la matinada, en què van disparar vuit granades, i aleshores des del balcó del Palau van treure la bandera blanca. Tot seguit van capitular també els de la vorera del davant, l’Ajuntament. Batet sabia que si queia la Generalitat havia caigut Barcelona, i tot Catalunya.
El gros de les forces insurrectes es trobava al Palau de la Governació, al Pla de Palau, però no va tenir temps d’actuar. Defensaven el Palau de la Generalitat una companyia de guàrdies d’assalt i uns tres-cents mossos d’esquadra, a les ordres del comandant Pérez Farràs. Esperaven l’atac per la banda de la Rambla, i van quedar sorpresos en trobar-se amb l’exèrcit que dominava el Palau. Els combats més durs van tenir lloc a la part de la Rambla, que és on Batet mirava d’atreure l’atenció dels revoltats mentre per la banda nord arribava a la plaça de Sant Jaume. Una trentena d’homes, cap d’ells militar ni paramilitar, s’havien fet forts al local del CADCI. Allí van morir Jaume Compte, Amadeu Bardina i Manuel González Alba. El coronel Llanas, que dirigia l’atac, en el seu informe va donar testimoni del coratge d’aquells homes.
Batet, que a més de talent militar va demostrar que tenia una bona visió política, havia deixat lliure la sortida pel darrere del Palau, cosa que va ser aprofitada per molts dels qui s’hi trobaven. Preveia que els presos serien una patata calenta. Informa el capità Francesc Ferran, que manava aquella bateria: «Se entregó la compañía de guardias de asalto, viéndose salir, además, del edificio y que huían por las calles de enfrente infinidad de paisanos a los que no se les tiró por haberlo ordenado así al que suscribe el general de la División.» Dencàs, que havia passat tota la nit demanant ajut per ràdio, es va escapar pel clavegueram. Però Companys no va fugir, sinó que va telefonar a Capitania i va dir a Batet que es rendia. Ni el general ni el president no volien sang. Companys havia pensat que allò podria ser una revolució pacífica, com la del 14 d’abril, però així que va veure que militarment ho tenia perdut, no va voler més víctimes. No va fer cas del comandant Pérez Farràs, que estava disposat a resistir fins a la mort, i tampoc no el va creure quan l’invitava a escapar-se pel darrere, com feien tants altres. Companys va mostrar sempre un gran coratge físic. El general Batet li va exigir que fes pública per la ràdio la rendició, i hi va accedir. Companys pensava en els patriotes que arreu de Catalunya s’havien sumat a la seva insurrecció (al Servicio Histórico Militar hi ha una gran quantitat de telegrames de comandàncies de la Guàrdia Civil de moltes localitats catalanes que els dies 6 i 7 d’octubre comuniquen que es troben assetjats per gent armada) i els volia fer saber que havien perdut, per tal que se salvessin.
El 7 d’octubre
S’obre el portal del Palau de la Generalitat i el comandant Fernández Unzue (que després, en una entrevista a l’«ABC», es voldrà atribuir tota la glòria de l’operació) entra al front de la seva tropa i va fins al despatx presidencial, on l’esperen el president Companys amb tot el Govern, el president del Parlament, Joan Casanovas, i un bon nombre de diputats. Fernández Unzue els declara tots presos. Lluhí i Vallescà li replica que no s’han rendit a ell, sinó al general Batet, com podrà comprovar telefonant a Capitania. Se li afegeix Pere Mestres, conseller d’Assistència Social i Sanitària, que demana immediatament la comunicació telefònica, però el comandant Unzue no els fa cas i se’ls enduu. A la plaça es troben que l’Ajuntament també s’acaba de rendir. El batlle Carles Pi i Sunyer ha descrit l’escena d’aquella matinada: «Vàrem avançar fins al centre de la plaça fins a trobar-nos. I, sense dir res, ens vàrem donar Companys i jo una forta abraçada. Sobraven les paraules. I també, sense dir res, vàrem començar a caminar pel carrer de Jaume I, cap a la Comandància Militar, amb soldats a banda i banda i uns altres darrere. Tots amb el fusell a punt. I en el fred gris de la matinada només se sentia el trepig de les nostres passes pel carrer desert.»
Cap a les set del matí van arribar a Capitania, on l’autoritat judicial militar es va fer càrrec d’ells per iniciar el sumari. Pel camí van passar per moments angoixants, per l’amenaça de ser linxats per alguns militars de la ultradreta espanyolista, o que se’ls apliqués la Llei de Fugues. Un sotsoficial volia agredir Lluhí i Vallescà perquè es negava a cridar «¡Viva Espanya!». Moltes vegades, més endavant, la ultradreta va retreure a Batet les ordres terminants que havia donat de protegir la incolumitat física dels detinguts, i aquest comentava que els presoners han de ser respectats, i que ell tenia el deure de fer-los arribar sans i estalvis al lloc de reclusió i deixar que l’autoritat judicial decidís la seva sort.
Es podia haver estalviat de rebre’ls personalment, però ho volgué fer, sobretot, per expressar el seu dolor per haver hagut d’arribar a aquell extrem. Quan el grup dels presoners va ser en presència seva, no es va saber estar de dir a Companys una paraulota (diversos testimonis, entre els quals Tarradellas, ho recorden): «Collons, quina nit!» Volia dir que per culpa de Companys havia passat molt mala nit, mirant de resoldre el millor possible aquella revolta. Va afegir, en to dolgut, que els drets dels pobles i de les persones no s’han de defensar per mitjans violents, sinó sempre dins de la legalitat. Però el president, que assumia plenament la seva responsabilitat, el va tallar: «Sermons, no! Feu el que hàgiu de fer!» Quan Batet va dir-li encara que procuraria fer per ells tot el que pogués, Companys li va respondre: «La clemència, si de cas, per als meus amics. Per a mi, ni la vull, ni la demano, ni la necessito.» Era ben conscient del perill de mort que corria. Dos anys abans, Sanjurjo havia estat condemnat a mort pel mateix delicte de rebel·lió militar, encara que després se li havia commutatla pena. Tan conscient era del perill que, quan el fiscal li demanava la pena capital, Companys va comentar al seu de-fensor que si no ho hagués fet així s’hauria sentit estafat. Es podrà pensar que comptava explotar políticament aquella condemna, però era un joc de ruleta russa molt perillós refiar-se de la commutació. Com diu Romanones en el seu genial Breviario de política experimental: «El haber sido condenado a muerte por un delito político es de un valor inapreciable en la vida. Con él se abren todas las puertas y se conquistan todas las alturas, siempre que la condena no haya sido ejecutada...»
Tots van ser conduïts al vaixell Uruguay. Eren tants els presos que es van haver de destinar a la mateixa finalitat el Ciudad de Cádiz, el Manuel Arnús, l’Andalucía i el Cabo Cullera, uns al port de Barcelona i altres al de Tarragona. En els dies següents molts ciutadans (entre els quals l’autor d’aquestes pàgines, portat pel seu pare) s’hi acostaven, amb barques o amb aquelles «golondrines» que fan el recorregut turístic del port, i saludaven, de lluny, Companys, Gassol, Casanovas i els altres polítics, que es deixaven veure recolzats a la barana del vaixell presó.
Dilluns, dia 8, el general Batet va pronunciar per ràdio un missatge en el qual donava la seva versió dels esdeveniments, amb la manifesta intenció de demostrar que havia volgut estalviar víctimes: «Les meves tropes tenien l’ordre terminant de no atacar a no ser que fossin agredides.» Després d’explicar els combats i la rendició del president Companys i tot el seu Govern, va llegir aquestes sentides paraules: «Esos son los hechos acaecidos en la noche del 6 al 7 de octubre, noche histórica, en la que experimenté una amargura grande por el derramamiento de sangre, que quise evitar a toda costa, sin ser escuchado. Los pueblos, los hombres que viven dentro de un régimen democrático deben desarrollar sus ideales dentro del orden y deben procurar día tras día, hora tras hora, minuto tras minuto, hacer el sacrificio más alto para la consecución de sus ideales. Respetables son los ideales cuando son expuestos dentro de la legalidad, pero son execrables cuando quieren imponerse por la violencia.»
José Antonio Primo de Rivera va dir que aquest discurs era indigne d’un general espanyol. Els espanyols s’omplen la boca de la gentilesa de Spínola quan rep del batlle de Breda la clau de la ciutat rendida, en una escena que Velázquez va immortalitzar en el quadre dit «de les llances». Però tanta gentilesa no valia per a la rendició dels catalans. José Antonio, en el debat a les Corts el dia 9, denunciava que el Govern s’havia trobat amb les conseqüències «de tener muchos servidores traidores y tibios en los puestos de mando [...]. El Gobierno ha tenido incluso entregado el Ejército de Cataluña a un general que no creía en España, a un general que después de haber sido providencialmente el instrumento de España allí, en estos días difíciles, nos ha hecho ruborizarnos anoche con una proclama emitida por la radio». Però el general Batet, cridat a Madrid per informar dels fets del Sis d’Octubre, va ser rebut el 24 de novembre pel president de la República, Alcalá Zamora, que va tenir per a ell paraules d’elogi, i el 27 va ser rebut solemnement pel Govern de la República en ple, que el va felicitar expressament. El 13 d’abril de 1935 li fou imposada, juntament amb el general López de Ochoa, la gran Cruz Laureada de San Fernando, la màxima distinció militar espanyola.
L’autoritat militar, que havia assumit tots els poders, va nomenar governador de Catalunya i president accidental de la Generalitat el coronel Francisco Jiménez Arenas, que va imposar el castellà com a llengua oficial de la institució, i alcalde accidental de Barcelona el tinent coronel José Martínez Herrera. El diari «La Publicitat», l’òrgan dels intel·lectuals d’Acció Catalana, arriscant-se a guanyar-se una sanció per subratllar el caràcter militar i anticatalà de les noves autoritats, va gosar dir lacònicament que havia estat nomenat president de la Generalitat el coronel Jiménez, i alcalde de Barcelona el tinent coronel Martínez. Amb anàloga ironia, «L’Opinió» del 9 d’octubre publicava un titular de primera plana que deia: «El tercer president de la Generalitat és el coronel d’Intendència Francisco Jiménez Arenas.»
A partir del 1935 la situació, que era totalment militaritzada, es començà a «civilitzar», per bé que amb una orientació plenament reaccionària. Una llei del 2 de gener de 1935 va suspendre la vigència de l’Estatut. El 10 de gener foren cessats Jiménez i Martínez, i va ser nomenat governador general i president de la Generalitat Manuel Portela Valladares. Quan aquest, el 23 d’abril, passà a ser ministre de Governació, el va substituir en aquells dos càrrecs el pintoresc radical Joan Pich i Pon, que va formar un Govern de la Generalitat amb consellers de la Lliga, la CEDA, radicals i independents. Després de l’escàndol de l’estraperlo, que afectava personalment Pich i Pon, aquest va ser substituït pel valencià Ignasi Villalonga i Villalba, que al seu torn va ser reemplaçat el 18 de desembre de 1935 per Fèlix Escalas i Chamení, que va formar Govern només amb consellers de la Lliga.
Simultàniament, es desfermà una forta repressió. L’estat de guerra es mantingué fins a l’abril del 1935. L’edifici del Parlament, al parc de la Ciutadella, va ser destinat per un temps a caserna, com recordant els seus orígens del 1714. Es prohibiren molts partits i sindicats, es tancaren ateneus, centres excursionistes i entitats culturals. El patronat de la Universitat Autònoma fou dissolt. Als ajuntaments on dominava l’esquerra, els batlles i els regidors foren reemplaçats per comissions gestores integrades per gent de la Lliga, la CEDA o radicals. Uns tres mil dirigents polítics o sindicals foren detinguts. Al camp, sobretot al de Tarragona, alguns propietaris denunciaren i feren empresonar dirigents rabassaires i altres camperols. Aprofitant que tenien la força a la seva disposició, uns mil tres-cents arrendataris i parcers foren desnonats de manera expeditiva i de vegades violenta.
Presidiari
Atesa la condició de polítics dels principals acusats, l’autoritat judicial militar va declinar la seva competència a favor del Tribunal de Garanties Constitucionals. Per això, del port de Barcelona els detinguts van ser traslladats a Madrid, en espera del judici i la sentència. El defensor de Lluís Companys fou Ángel Ossorio y Gallardo.
El 27 de maig de 1935 va començar la vista de la causa. Ossorio y Gallardo, que era governador civil de Barcelona durant la Setmana Tràgica i a qui ara Companys havia encomanat la seva defensa, dibuixa la personalitat moral del president: «Luis Companys en poco tiempo lo ha tenido todo. Como hombre de fe, el triunfo de su fe. Si hubiera sido vanidoso, el colmo del envanecimiento. Si hubiera sido inmoral, la posibilidad de enriquecerse. Al cabo de esta etapa, Luis Companys, que ha pasado ya de la cima de los cincuenta años, donde empieza el hombre la vertiente trágica, se encuentra vencido, pobre, absolutament pobre, ejemplarmente pobre y camino del presidio. Este es el fruto, y aún tengo que decir una cosa más en su abono, pidiéndole perdón a él personalmente, porque voy a hacer una confesión que a él no le hice nunca. Cuando me encomendó su defensa y fui a visitarle al Uruguay tuve un momento de temor. Estos levantinos son bastante líricos, y los catalanes tienen un poco la obsesión del sacrifi-cio del tipo heroico por Cataluña y no hay nadie a quien no se le presente frecuentemente la imagen de Fivaller y de Rafael de Casanova. Y yo llevaba este temor. ¿Querrá ser Fivaller? ¿Querrá ser Casanova? ¿Se habría enamorado de una postura ante el pueblo catalán siquiera sea con riesgo de su vida? Si es tal el estado de su ánimo, ¿cuál es mi oficio, entonces? Y con sorpresa y con admiración me encuentro con que Companys se defiende a sí mismo, diciéndome: “Ni yo tengo miedo a nadie, ni tengo que presumir de nada. Yo soy un político que se ha encontrado con una dificultad, que la ha resuelto con modos políticos, que me he equivocado y que he perdido. He de pagar la cuenta, amigo Ossorio. Tenga entendido para su defensa: ni humillación ni jactancia.” Y esta serenidad admirable de un hombre que podía sentir las dos tentaciones, la de la soberbia y la del miedo, me acabó de definir la personalidad de mi amigo.»
Quan el president del Tribunal, al final de la vista oral, va demanar als processats si algun d’ells volia afegir res a allò que havien dit llurs defensors, Companys va demanar la paraula i va dir:
Deseo pronunciar palabras muy breves en nombre propio i otras con las que, además, estoy seguro que acertaré a interpretar el pensamiento de mis consejeros. En nombre propio, insisto en destacar mi mayor responsabilidad por los motivos que ya ha expuesto mi defensor siguiendo mis instrucciones. Mis compañeros, por el afecto que me tienen, por la serenidad de su ánimo y por estímulos de elegancia espiritual, sienten satisfacción y tienen a honor el compartir a igual su responsabilidad con la mía. Pero a mi me produce una impresión que me hace exclamar: esto, señores del Tribunal, no sería justo. Si hay un responsable, soy yo; o cuando menos, tengo que absorber la mayor parte de la responsabilidad.
Dicho esto, ahora, en nombre de todos, debo añadir lo siguiente: afirmo por nuestro honor, porque es la verdad, ante el Tribunal, ante el país y ante la Historia, que el móvil de nuestras determinaciones no fue otro que la defensa de la República democrática y parlamentaria y de las libertades que la Constitución del Estado tienen reconocidas a Cataluña, y que ésta había aceptado como transacción, y con el afán de encauzar y resolver el ámbito glorioso de la nueva legalidad republicana, las aspiraciones patrióticas e inabatibles de nuestra tierra que habían sido constantemente perseguidas y escarnecidas y, por consecuencia, peligrosamente excitadas en el régimen de antes.
Afirmo por nuestro honor que en la reunión que el gobierno de la Generalidad celebró el 6 de Octubre, en la que se adoptó por unanimidad el acuerdo que yo leí después, las motivaciones, el análisis de los antecedentes, los argumentos, el examen de las circunstancias políticas que se habían planteado versaron sobre si era o no era juicioso suponer que corrían peligro inminente y grave las libertades de Cataluña y el contenido de la República ganada el 14 de Abril.
En nuestra vida política está reciente el recuerdo de la Mancomunidad, primer balbuceo autonómico, que después de un hecho de fuerza nos fue arrebatada sin protesta, mansamente [en al·lusió a l’acceptació inicial de la Dictadura per la Lliga]; y por haber ocurrido así no tan sólo se perdió la forma, la institución, sino que se debilitaron la fe y el aliento patrióticos para su recobramiento.»
Després, referint-se al que havia dit el fiscal, que el Govern de la Generalitat havia preparat la revolta amb molta anticipació, al marge de l’opinió pública catalana i valent-se del fet de disposar de les forces d’ordre públic, revolta que havia qualificat de «cop d’Estat regional», va dir: «Pues bien, sí, conformes. No hay más culpables que nosotros, y yo, singularmente. ¿Qué más deseo, yo, sino que se reconozca así? Nosotros culpables, y aquí estamos, en el banquillo de los acusados, prontos a sufrir castigo. Pero, ¿por qué se ha puesto a Cataluña fuera de la Ley y de la Constitución? Esto parece demostrar que nuestros temores estaban justificados.»
Va acabar dient que no volia faltar al respecte degut al Tribunal i a la sentència que dictaria, «Sin embargo, el fallo que más nos importa es el que pronuncie en su conciencia íntima el pueblo que nos designó para que le gobernásemos, respecto a si hemos sido leales y permanecido fieles a nuestras promesas, a nuestro programa, a nuestra significación, a nuestro deber y a la trayectoria de nuestra vida. Y para más allá [sic], como depositarios de la autonomía de Cataluña, de su vibración sentimental y de su voluntad y conciencia política nacionalista, que es lo que importa conservar porque es lo eterno y lo invencible, entendedlo bien. Ya que nuestros defensores han hablado deljuicio de la historia declaramos que esperamos tranquilos sufallo definitivo, con el corazón orgulloso y la conciencia limpia. Nada más.»
El Tribunal de Garanties Constitucionals, el 5 de juny de 1935, va condemnar el president Companys i tots els membres del Govern de la Generalitat a la pena de trenta anys de reclusió major, pel delicte de rebel·lió. Els defensors havien demanat que el Tribunal mateix determinés l’establiment penitenciari on haurien de complir la pena, per tal que, essent delinqüents polítics, no fossin barrejats amb els comuns, però aquesta sol·licitud no va ser acceptada. Van ser conduïts tots junts fins al penal d’Ocaña, i allí els van separar: Companys, Comorera i Lluhí i Vallescà van ser duts al penal del Puerto de Santa María (Cadis), mentre que Esteve, Gassol, Barrera i Mestres ingressaven al penal de Cartagena. Pérez Farràs i Frederic Escofet i Alsina, per ser militars, havien estat condemnats a mort, però la pena els va ser commutada, malgrat la tossuda oposició de Gil Robles, que n’exigia el compliment.
Al penal del Puerto de Santa María Companys rebia moltes visites i des d’allí enviava articles a diversos periòdics. Especialment important és el pròleg que va escriure per al llibre Crítica del 6 d’octubre, de Jaume Miravitlles. Començava amb una remarca històrica que continua essent ben actual (els punts suspensius són de l’original): «Potser fóra interessant, per als qui parlen de la gloriosa Unitat Nacional, escriure la Història de les Llibertats que gaudia Catalunya en la gran època de l’esplendor d’Espanya... Les facultats que tenia el Consell de Cent... Ara aquests “patriotes” se n’escruixirien...» Formulava després una crítica d’alguns aspectes del llibre, en la qual el president feia balanç de la política des del 14 d’abril fins al 6 d’octubre. Amb tot, per prudència, atesa la seva situació personal, no comentava gaire res del fet concret de la insurrecció ni de la seva declaració federalista: «Jo —en nom d’Esquerra Republicana de Catalunya— vaig dir que un Govern en què hi havia socialistes i conservadors no podia realitzar una obra definida. Se’m va contestar amb un crit de Visca la República! (com si jo no fos republicà!). No van saber anar, com jo deia amb frase gràfica, “a cavall de la Revolució...” No van destruir els fonaments polítics, econòmics i religiosos de la vella Espanya corrompuda. Però no donem la culpa de tot això a Azaña. Cal haver-ho vist de prop i repassar la conducta d’alguns que el rodejaven i dels quals, oportunament, i esperant sempre l’oportunitat, no va saber deslliurar-se. En els darrers temps alguns ministres semblaven ja uns buròcrates perfectes. I fins algun feia “l’ullet” a les dretes, oblidant velles campanyes republicanes d’exaltació esquerrista... L’home creia que així salvava l’economia del país i la por del caníbal amagat i temorós. És a dir, va iniciar aquest ministre-desastre “l’eixamplament de la base de la República”. Contràriament al que deixeu entendre en el vostre llibre, considero importantíssim l’Ordre Públic com a facultat autonòmica perquè allibera de la “sensació de dependència” i perquè —a més— és la prova palesa de la capacitat autonòmica d’un poble... Parleu poc d’Acció Popular com a partit de Govern: Són matrícules d’honor a la Universitat. Com a governants: Zero. El seu fracàs és formidable. Quan parleu de Castelar sou incomplet; després del cop d’Estat, Castelar digué: “¿Quién había de suponer esto?” Pi i Margall respongué, sever: “Todo el mundo menos usted.”»
També feia una observació històrica i cronològica aguda quan remarcava que des d’Espanya l’atenció havia estat fixada en Catalunya, tot i que els esdeveniments havien estat infinitament més greus i cruents a Astúries: «Catalunya ha donat la data del moviment: 6 d’octubre. La vaga s’ordenà el dia 4 a la nit. El 5 es publicaven notes en què els partits republicans trencaven amb les institucions. Dia 6, Catalunya fa sentir la seva veu. Des de llavors es diu: “El moviment del 6 d’octubre.”»
Ossorio y Gallardo, que el va anar a veure repetidament, conta algunes anècdotes del president de la Generalitat reduït a la condició de presidiari. «Rapat i amb l’uniforme del penal, s’havia guanyat la simpatia no sols de la gent del presidi sinó de tota la ciutat que per tots els mitjans li expressaven el seu afecte. I mira que és difícil», deia Ossorio, «que un andalús senti afecte per un catalanista!»
Dedicava moltes hores a la correspondència i a escriure articles, signats o anònims, al seu diari «La Humanitat», i també a «La Libertad», de Madrid i «El Liberal», de Bilbao. No escrivia només a grans personalitats. Essent encara a la presó de Madrid, va respondre a un infant que li devia haver fet arribar uns mots d’adhesió amb aquesta simpàtica carta: «Sr. D. Josep M. Sabater: He rebut la teva carta i he tin-gut goig de rebre-la. L’he estimada més que moltes altres que rebo. És bo de tenir els entusiasmes que tu tens; però cal que te dediquis avans tot a cuidar la teva salut fent tot allò que els teus pares que tant t’estimen te diguin i aprofitar-te i aprendre perquè aixís quan seràs gran tindràs més elements per a poguer lluitar per les idees bones. Te saluda i te besa el teu amic Lluís Companys i Jover. Presó de Madrid, abril 1935.»
Però la seva principal ocupació era la lectura. A un periodista que va anar a entrevistar-lo per al «Mundo Gráfico», de Madrid, Companys li parlà de com en aquella reclusió es comprenia la companyia que feien els llibres. En llegia quasi dos cada dia. Amb el seu permís, el periodista va tafanejar els que tenia en uns prestatges: «N’hi ha quaranta o cinquanta, quasi tots sobre matèries polítiques i socials. Hi són, especialment, els publicats en aquests temps: uns quants volums sobre el 6 d’octubre, els de Foix, Miravitlles, Maurín, Costa i Deu, etc.; els dos toms que ha publicat fa poc Indalecio Prieto, prologats per Besteiro; Anarquía o jerarquía, de Salvador de Madariaga; alguns títols de Rovira i de Gonzalo de Reparaz; el llibre amb els articles de Prat de la Riba. Hi ha també volums d’Història i de Dret. Obres sobre feixisme, sobre democràcia, sobre Dret polític. I, contrastant amb aquesta majoria de llibres de contingut político-social —tota la tensa emoció de l’hora— un tom de versos i dos de teatre. Els versos són de Rabindranath Tagore i el teatre, de Molière. El que no hi ha entre els llibres en aquesta cel·la de don Lluís Companys són novel·les.»
Un dia, mentre llegia un llibre, se li va presentar un inspector de presons i li va preguntar: «Vostè, com es diu?» Ell va replicar: «Massa que ho sap qui sóc i com em dic. Sóc jo que no sé qui és vostè.» L’inspector, desconcertat, volgué aleshores mostrar-se paternal: «Si fa bondat i es porta bé, se li tindran totes les benvolences possibles, i potser algun dia se li concedeixi un indult.» Companys va respondre, amb menyspreu: «No es molesti. M’interessa molt més això que estic llegint.» Li va girar l’esquena i va tornar a la lectura interrompuda. L’inspector va comentar després: «Fins en una cel·la aquest home se sent President de la Generalitat!»
Les eleccions del 16 de febrer de 1936
Gil Robles se sentia victoriós després del 6 d’octubre i es considerava l’amo de la situació. Ja no s’acontentava a tenir ministres de la CEDA al Govern, sinó que n’exigia la presidència. Pretenia una reforma de la Constitució. En la reestructuració del Govern Lerroux del 6 de maig de 1935 va aconseguir de col·locar cinc ministres cedistes, i ell mateix va assumir el Ministeri de la Guerra. Una de les seves primeres mesures va ser nomenar Franco cap de l’Estat Major Central, i també va situar en destins clau els generals que Azaña, no sense motiu, havia deixat de banda. Al setembre d’aquell any 1935, l’escàndol anomenat de l’estraperlo va fer caure Lerroux. En el nou Govern, presidit per Joaquín Chapaprieta, Gil Robles continuava al Ministeri de la Guerra, però en el de Marina, que un temps havia ocupat Companys, ara hi havia Pere Rahola, de la Lliga. Gil Robles no parava de reclamar la presidència del Govern, i Alcalá Zamora, sense fer cas de l’aritmètica parlamentària, l’hi negava, per impedir que les mesures reaccionàries en matèria social i autonòmica propugnades per la CEDA, i al capdavall una reforma constitucional, esdevinguessin realitat. Per això va intentar un Govern centrista presidit per Portela Valladares (de qui Pabón ha dit que era «gallego, liberal, masón, priscilianista y cínico»), però li va fallar el suport parlamentari: al desembre del 1935 va creure que no tenia altre remei que dissoldre les Corts i va convocar eleccions per al 16 de febrer de 1936.
Les posicions es van polaritzar a Espanya. El Bloque Nacional va publicar el 31 de desembre de 1935 el seu manifest, i el 24 de gener següent es concertava l’aliança de totes les dretes contrarevolucionàries. Les esquerres, per la seva banda, s’unien en el Front Popular per fer causa comuna contra el feixisme, que des d’Alemanya i Itàlia s’escampava per tot Europa. Ho havia decidit a l’agost del 1935 el VII Congrés de la Comintern. Recordem que la primera victòria dels fronts populars a Europa va ser la del 16 de febrer a Espanya, anterior, per tant, a la del 3 de març a França.
A Catalunya, les dretes es van unir en el Front Català d’Ordre, que era l’equivalent del Bloque Nacional espanyol. Jesús Pabón, basant-se en les notes íntimes de Cambó, assegura que a aquest li repugnava aquesta aliança, però creia que l’opinió de la majoria de la gent de dreta es giraria contra la Lliga si no entrava en la coalició. Però, segons el biògraf de Cambó, era evident el buit d’aquesta plataforma electoral, perquè cap dels partits que la integraven no podia defensar l’ideari que feia vibrar els seus militants. Tenia només un signe negatiu: era l’antiesquerra. Feia pena veure la dreta catòlica catalana aliada amb l’Emperador del Paral·lel, per molt que aquest s’hagués anat esllavissant cap a la dreta. Cambó, en contra dels seus sentiments íntims, però per fidelitat al pacte electoral, demanava en un míting que es votés la llista sencera, sense excloure’n Lerroux. Cambó mateix havia dit, alguns anys enrere, que en política dos i dos mai no fan quatre: si és una aliança que tingui sentit, es multipliquen, i si no, es divideixen. Georges Bernanos, ja en plena Guerra Civil, blasmaria sarcàsticament aquella aliança contra natura de la CEDA amb els radicals convertits: «Ah! Vosaltres no refuseu mai d’acollir el fill pròdig, a condició que es porti ell mateix el vedell.»
Companys valorava altament el grup d’Unió Democràtica de Catalunya, uns catòlics sincerament republicans, catalanistes i socialment oberts. Segons Joan Baptista Roca i Caball, va oferir dos llocs en la seva llista: a Carrasco i Formiguera i a Roca i Caball mateix. No els van acceptar perquè en aquells temps era impensable que uns catòlics participessin en una candidatura al costat de comunistes. Companys no era comunista, però va aplicar als d’Unió la política de Maurice Thorez i els comunistes francesos de la main tendue als obrers catòlics. Però Unió Democràtica tampoc no va voler entrar en el Front Català d’Ordre: com a partit es va abstenir oficialment, per bé que va exhortar els seus seguidors a votar el que creguessin millor.
Un factor molt important en aquelles eleccions van ser les seqüeles del Sis d’Octubre: la campanya per l’amnistia dels presos i el ressentiment per les represàlies dels terratinents contra parcers i jornalers. Les comarques amb més desnonaments havien de ser també, a l’estiu del 1936, les que van patir més violència.
El dia mateix de les eleccions, Companys va fer públic el següent missatge, que es conserva escrit de la seva pròpia mà:
Atribuint-me la representació dels presos de Catalunya, saludo el Front d’Esquerres, avui, dia 16 de Febrer, en la jornada memorable que escriurà la seva magnífica victòria.
El poble ha respost fins a extrems emocionants a les crides i consignes que se li han fet. I és un exemple i una esperança que a tots ens alliçona i estimula. ¡El nostre poble admirable, el millor del món!
Dedico especial homenatge i rendeixo tribut d’admiració a l’exquisida sensibilitat i entusiasme fervorós de les nostres dones encís que perfuma la flor de la victòria, que ja és nostra!
Amunt per Catalunya, per la República i l’infinit progrés.
Des de la presó i el penal Sta. María, Febrer 1936
Lluís Companys»
El resultat del 16 de febrer, a tot Espanya, va ser una majoria de vots per a la dreta, bé que per un marge petitíssim, convertida en una victòria esclatant de l’esquerra per efecte d’una llei electoral que afavoria les majories, i amplificada encara en la segona volta i de resultes de les revisions d’actes. Però no havia estat un retorn a les Corts del 1931, sinó que s’havien disparat els extrems i el centre s’havia ensorrat. A Catalunya, els diputats elegits per a les Corts el 16 de febrer, per partits d’esquerra i de dreta, foren els que figuren en el quadre adjunt.
Cal notar que la polarització es va donar més en la propaganda dels dos blocs que en la resposta dels electors. Els candidats amb més vots van ser els relativament moderats, mentre que els més extremistes van tenir menys vots. Així, en la llista del Front d’Esquerres a Barcelona, Lluís Nicolau d’Olwer i Claudi Ametlla, d’Acció Catalana, van superar en vots el mateix Companys, malgrat que aquest es beneficiava de l’aurèola de màrtir del 6 d’octubre i de successor de Francesc Macià, i els tres marxistes, Valdés, Pere Aznar i Seseres i Marín, van ser els menys votats.
Nombre de diputats de l'Estat segons les grans tendències
| 1931 | 1933 | 1936 | |
|---|---|---|---|
| Esquerra | 292 | 98 | 265 |
| Centre | 136 | 162 | 64 |
| Dreta | 48 | 213 | 144 |
Diputats a Corts per Catalunya. 16 de febrer de 1936
| Esquerra | Dreta | |||
|---|---|---|---|---|
| Esquerra Republicana de Catalunya (inclosos 3 rabassaires) | 23 | Lliga Catalana | 12 | |
| Acció Catalana Republicana | 5 | Tradicionalistes | 1 | |
| Unió Socialista de Catalunya | 4 | |||
| Izquierda Republicana | 3 | |||
| Partit Nacionalista Republicà d'Espanya | 2 | |||
| PSOE | 1 | |||
| Partit Català Proletari | 1 | |||
| Partit Comunista de Catalunya | 1 | |||
| Partit Obrer d'Unificació Marxista | 1 | |||
| TOTAL | 41 | TOTAL | 13 |
El retorn triomfal
La victòria va comportar el retorn dels empresonats. El nou Govern creat després del 16 de febrer, presidit per Azaña, va afanyar-se a decretar, el 22 de febrer, l’amnistia de tots els condemnats pels fets de l’octubre.
Un altre decret del Govern de Madrid del 26 de febrer autoritzava el Parlament de Catalunya a reunir-se per a poder designar el nou Govern de la Generalitat. Reunit en sessió extraordinària el dia 29, el Parlament va ratificar la confiança en Lluís Companys per a reprendre les funcions de president de la Generalitat, amb tots els vots menys els dels diputats de la Lliga, que es van abstenir. També van ser ratificats els consellers, llevat de Dencàs, figura discutida, que va ser reemplaçat en la Conselleria de Governació per Josep Maria Espanya i Sirat, que tingué un paper molt important quatre mesos després, durant els mesos de revolució i desgovern, mirant de salvar vides amenaçades.
El 21 de febrer sortien Companys i els altres presos dels penals del Puerto de Santa María i de Cartagena. No van anar directament a Barcelona, sinó a Ocaña, on es van reunir els dos grups. Segons Ossorio, aquell veïnat toledà va superar en expressions ardents d’afecte les de tots els lloc per on havien passat. A Madrid, Companys va apressar-se a anar a donar les gràcies al seu defensor. Ossorio va notar que duia un vestit molt deteriorat. El va convidar a sopar aquell vespre, i va invitar també Azaña i la seva esposa. Quan Companys ja se n’havia anat, Ossorio li va telefonar per dir-li que seria un sopar d’absoluta confiança, al qual només era invitat el matrimoni Azaña, i que per tant no calia que patís pel vestit: podia anar-hi perfectament amb el mateix que duia. Companys va respondre: «Oh! No en tinc cap més!»
Durant tot el llarg periple pel sud i el centre d’Espanya, passant per Madrid, van ser aclamats com a herois, però aquestes adhesions no foren res en comparació amb la rebuda entusiàstica que se’ls va dispensar quan van començar a travessar les terres catalanes. En arribar a Barcelona, el dia 1 de març, una multitud els esperava per aclamar-los. Des d’un cotxe descobert, Companys, Casanovas i Pi i Sunyer, el president de la Generalitat, el del Parlament i el del consistori municipal, respectivament, responien als crits del poble. Les fotos d’aquell esdeveniment són prou eloqüents. «Pamflet» (la «Revista nacionalista i revolucionària» que dirigia Jaume Aiguader) ho descrivia així: «Multituds, quantitat enorme de gent que s’agombola pels carrers i places, que s’estreny i es posa de puntetes, que s’alça als balcons i finestres vers l’abisme amb els braços i mans cap endavant. Banderes que voleien al vent, s’aboquen també darrere una fita que fa avançar les quatre columnes vermelles com llengües de foc, que fan avançar les columnes grogues com camí d’ideal que mena a un estel. Mocadors, milers de mocadors que s’agiten com vols de coloms. Una emoció immensa, que espurnejava en els ulls, que sacsejava el cos, que feia esclatar el cor.»
Aquella marxa triomfal va culminar en arribar a la plaça de Sant Jaume, d’on havien sortit presoners la matinada trista del 7 d’octubre de 1934. Companys, amb boina i abric, demacrat, quasi no podia parlar, per la seriosa deterioració de la seva salut però sobretot per l’emoció. Va sortir al balcó principal, aquella balconada de les grans ocasions històriques. De primer no li sortien les paraules, però va mirar de dominar-se i va dir:
Catalans! Comprendreu que he de fer un esforç per superar l’emoció d’aquests instants i poder-vos dirigir la paraula. És el meu poble, el nostre poble, és aquesta plaça i és aquest balcó! Tornem a reprendre la nostra tasca després d’hores doloroses i amargues. Per la voluntat, per l’afecte i per la simpatia de la sagrada onada popular, som una altra vegada ací. Venim per servir els ideals. Portem l’ànima amarada de sentiment. Res de venjances, però sí un esperit de justícia i de reparació. Recollim les lliçons de l’experiència. Tornarem a sofrir, tornarem a lluitar i tornarem a guanyar. Difícil és la tasca que ens espera, però jo dic que estem possessionats de la nostra força que ens portarà endavant per Catalunya i per la República. D’ençà que hem sortit de l’exili ens hem trobat per terres d’Andalusia i per terres de Castella sota el mantell comprensiu de la República; hem trobat paraules clamoroses d’afecte. Jo recullo ara la seva veu i de tot cor els envio la nostra simpatia i la nostra cordialitat per tal de construir una República lliure, d’acord amb la voluntat del poble. Ciutadans! Catalans! No vull en el procés i en el curs de les hores històriques que vivim acabar les meves paraules de salutació sense retre homenatge a la memòria santa i a l’esperit immortal de Francesc Macià. Ciutadans, les meves forces s’esgoten. Vull, però, recordar-vos també que en aquella jornada dolorosa van morir en Compte, l’Alba i tants màrtirs de l’ideal. I vull acabar amb un crit que condensi els nostres amors, amb el crit de la terra sempre eterna i imbatible, amb el crit de la nostra voluntat i del nostre sentiment: Visca, visca, visca Catalunya!»
L’endemà el va entrevistar Manuel Chaves Nogales, del diari madrileny «Ahora», de tendència discretament conservadora. El periodista li va plantejar el «justificat recel» que hi havia, a Catalunya i a tot Espanya, per haver reprès el poder l’esquerra. Què passaria a Catalunya? Companys va respondre que ell sabia prou què hauria passat si hagués guanyat la dreta, que volia fer creure que la victòria de l’esquerra portaria el caos i l’anarquia. En canvi, «ja ha vist l’espectacle que ahir va donar Catalunya. El poble en llibertat, sense el control de la força pública, sense l’amenaça dels màusers i de les metralladores, no era la fera sense instints que ells temien, o deien témer, els homes de dretes. Els del Front Català d’ordre van dir en la seva campanya electoral que si triomfava el Front Popular, l’endemà hi hauria un moviment insurreccional i qui sap quants assassinats i depredacions. Ja s’ha vist que s’equivocaven. Més que a nosaltres, tenien por de les conseqüències dels seus propis pecats».
Insistia el periodista que si Companys complia les promeses electorals «podria ser fatal per a les classes conservadores i els elements productors del país». El president va respondre: «Puc afirmar que en governar tindré sempre present els interessos fonamentals de l’economia d’Espanya i de Catalunya. No destruirem estúpidament les fonts de riquesa del país amb aventures governamentals. Res no intentarem que pugui provocar un encariment ruïnós de la producció [...]. Combatrem els abusos del règim econòmic actual i procurarem modificar-lo imposant, si és precís, una justícia social més humana. Mai no anirem, mai, contra els fonaments econòmics de la nostra societat. No donarem al poble més que allò que pugui ser digerit i assimilat pel sistema econòmic que hem trobat.»
L’entrevistador li transmeté el pensament de gent de dreta, àdhuc propietaris, que s’havien oposat a la Llei de Contractes de Conreu, i que ara ja estarien prou satisfets que es complís, perquè temien que la llei servís de pretext per a espoliar-los. La reacció de Companys fou taxativa: «La Llei de Conreus es complirà estrictament, li ho prometo. Ah! Però abans s’haurà de donar satisfacció al poble rectificant les arbitrarietats comeses durant la darrera etapa. Els rabassaires que durant l’últim any han estat desnonats, des d’ara ho anuncio, tornaran a les terres que conreaven. Els desnonaments van ser efectuats repressivament. El nostre triomf ens compromet a desfer els danys causats per la repressió.»
Ángel Ossorio y Gallardo, un dels principals precursors de la democràcia cristiana a Espanya, i que durant la Guerra Civil va ser ambaixador de la República a París, quan des de l’exili transcrivia aquesta entrevista en el seu llibre Vida y sacrificio de Companys (publicat per primera vegada a Buenos Aires el 1943, és a dir amb l’afusellament de Companys encara recent), la comentava així, assimilant un xic a les seves pròpies conviccions el pensament del seu biografiat: «Suplico els meus lectors que rellegeixin serenament aquesta importantíssima entrevista, perquè hi apareix Companys de cos sencer. D’ella se n’obtenen quatre afirmacions fonamentals. Primera: cal cercar la justícia social i reparar els excessos comesos pels poderosos. Segona: no s’ha d’anar mai contra els fonaments econòmics de la societat. Tercera: vol solucions cristianes i per a aconseguir-les li bastaria que es complissin els postulats socials del cristianisme. Quarta: respectarà les ideologies més variades però farà que tothom visqui dins de la llei. Conclusió: el governant Companys no és anarquista, ni comunista, ni tan sols socialista. És un liberal amb ànsies de justícia per als desheretats. És... gosaré dir-ho? És un cristià.»
Una altra anècdota de significació anàloga que Ossorio refereix és la següent. Havia estat dictant conferències per Catalunya i el dia de Sant Jordi de 1936 va anar al Palau de la Generalitat a saludar el president, que el va rebre amb grans mostres d’afecte i gratitud. Com és tradicional en aquella diada, a les galeries del Palau hi havia la fira de roses. Conta Ossorio: «[Tot passant davant de la capella de Sant Jordi], la vaig trobar com sempre havia estat en tal dia, “feta una brasa d’or”, plena de flors, de lluminàries i de fidels.» Una mica sorprès, va dir: «Caram, estimat Companys, la veritat és que no es coneix gaire que hi hagi al front d’aquesta casa un lliurepensador com vostè.» Companys li va respondre amb gran serietat: «Jo sóc el governant transitori i no tinc cap dret a imposar a ningú el meu criteri personal. Aquestes bones gents són les que des de fa segles vénen a resar al sant en aquest dia. El meu deure és de respectar-les i de defensar-les. Jo no hi entraré. D’aquí a una estona vindran les meves germanes. Sóc aquí com a guardià del dret de tots. Mentre ocupi el meu càrrec no hi haurà ningú que pertorbi la llibertat de cap catòlic.»
El 26 de març, en una sessió solemne del Parlament, el president Companys va pronunciar un discurs en el qual va reiterar en to conciliador el seu propòsit, que ja havia formulat el dia de l’arribada a Barcelona i esmentat més amunt, de renunciar a la venjança i treballar positivament pel bé de Catalunya:
El dia 29 del passat mes de febrer aquest Parlament, reunit per a nomenar president de la Generalitat, em va reiterar la seva confiança, per aclamació, amb la reserva i l’abstenció —ben comprensible— d’una minoria, i després d’unes breus i intenses paraules del president [del Parlament]. La meva gratitud, doncs, a tots els senyors diputats.
Tornem a ésser aquí i declarem que no ens mou cap impuls rancuniós, que fóra impropi del nostre temperament, del nostre deure i de les nostres responsabilitats, però amb l’experiència més afinada, disposats a obrar amb tota energia i disposats també a jugar-nos la nostra tranquil·litat i la nostra salut, el nostre humil prestigi i la simpatia que ens envolta, per tal de realitzar la tasca que sigui necessària per aconseguir la pau, l’ordre i el progrés de Catalunya.
La política obliga a grans sacrificis. Jo tinc la satisfacció que els sacrificis passats seran no els últims i que potser no seran majors que els sacrificis que se’ns esperen. Tant se val! Aquí som per a servir els nostres ideals, per a portar a cap fidelment la nostra política marcada per les pròpies directives, sense coaccions de cap mena i sense altre afany que servir la conveniència de la comunitat social i els imperatius de la justícia.
El judici de les jornades històriques que hem viscut l’ha fallat el poble després d’una intensa campanya electoral en la qual la polèmica va ésser entaulada des de la premsa, des de la tribuna pública i per tots els mitjans de difusió. El dia 16 de febrer, Catalunya es va llançar com una allau als col·legis electorals per atorgar-nos una votació sense precedents. Estem sotmesos també al judici de la història; però com jo vaig dir davant del Tribunal de Garanties, l’esperem amb consciència tranquil·la i amb el cor ple d’orgull, i sigui el que sigui, ens anima l’esperança de pensar que haurà de reconèixer el patriotisme de les nostres determinacions i la rectitud i la dignitat de la nostra conducta [...].
Dites aquestes paraules, no he de formular cap programa: som els mateixos d’abans del 6 d’octubre que seguim la trajectòria de la nostra vida, amb el canvi, en aquest banc, del conseller de Governació, per raons polítiques de tots conegudes, que ha estat substituït pel senyor Josep Maria Espanya, les qualitats del qual jo no he de subratllar perquè han estat palesades en altres funcions de confiança i de responsabilitat.»
En aquesta mateixa línia de retorn a la normalitat, va afirmar: «Per a nosaltres tot el temps que va des del 6 d’octubre fins al moment en què Catalunya va nomenar altra vegada els seus representants legítims [les eleccions del 16 de febrer] és absolutament inexistent en l’ordre jurídic.» El seu programa polític seria aquell que va quedar interromput el 7 d’octubre: «Les lleis que teníem en projecte seguiran el seu camí: la llei del referèndum, la llei electoral amb les directrius que jo havia assenyalat, les que fan referència al desenvolupament de la cultura i el cooperativisme, les d’assistència social, problema que avui està encara dissortadament en els seus inicis, la protecció del treball i dels afanys legítims de la justícia i d’ascensió de les classes proletàries. Tot el programa que llavors vaig exposar, es portarà a compliment d’una manera ininterrompuda.»
Volgué també deixar ben clar el bon acord amb el Govern central, superat l’intent de la ultradreta de buidar la República del seu contingut democràtic, social i autonòmic: «El Govern [de la Generalitat] posarà especial interès i activitat en procurar el ràpid traspàs dels serveis que ens manquen. Sortosament tenim avui en la direcció de la República uns homes amants de Catalunya i fidels intèrprets i executors, no ja solament de la lletra, sinó de l’esperit de la Constitució. En el programa del Front Popular de tot Espanya, consta el retorn a Catalunya, íntegrament, de les seves llibertats autonòmiques. El nostre dret no solament es basa en la legalitat constitucional, sinó, demés, en el suport d’interès comú per l’existència d’una República democràtica, i en l’amor, l’afecte i la pròpia convicció democràtica dels compromisos contrets per les forces que avui governen.»
I va acabar amb aquesta promesa, que era tot el contrari de la política de Gil Robles: «En aquest sentit, i dintre del que estigui en les nostres funcions autònomes, nosaltres republicanitzarem la República, els instruments, els òrgans de Govern de la República. No ens mourem mai del camí de la llei.» Sempre admetent una legítima oposició democràtica: «Naturalment, res no va contra sectors i forces que accepten i acaten la legalitat republicana dintre de les diverses tendències, doctrines i sectors socials i polítics.»
De l’oasi català a la guerra d’Espanya
La tensió era forta entre els partits de dreta i els d’esquerra, a la primavera del 1936, però a Catalunya no era tan violenta com a la resta de l’Estat. Diferents polítics espanyols ho notaven, i l’escriptor catòlic, proper a la Lliga, Manuel Brunet, va encunyar l’expressió «l’oasi català», que féu fortuna, per bé que l’autor no l’emprava per a descriure una realitat, sinó més aviat per a designar un ideal desitjable que encara no existia. Ricard Vinyes ha mostrat a bastament que la situació no era precisament paradisíaca, però això no obstant el contrast era fort amb les zones d’Andalusia, Extremadura i Castella, on s’havia desfermat la violència al camp i també a les ciutats. Fins i tot a Madrid es va produir una escalada de violència tant de l’extrema dreta com de l’extrema esquerra que va culminar amb l’assassinat de José Calvo Sotelo i que, sense ser-ne la causa principal, fou el detonant de l’aixecament militar del juliol del 1936.
A Catalunya, el 16 de juny (poc més d’un mes abans de l’aixecament militar) es publicava una llei que declarava nul·les i sense efecte totes les resolucions dels alcaldes gestors, dels ajuntaments governatius o de les comissions gestores dels municipis, com també els nomenaments de funcionaris ordenats per l’autoritat militar, mentre que els funcionaris anteriors tenien dret a ser rehabilitats amb indemnització.
Companys i el conseller Espanya mantenien l’ordre públic amb molta més fermesa que Santiago Casares Quiroga a Madrid. Els moments triomfals a Barcelona coincidiren amb penosos problemes a Madrid. El 7 d’abril era destituït Alcalá Zamora de la presidència de la República, segons una interpretació més que dubtosa de la Constitució, i el 10 de maig era elegit en el seu lloc Manuel Azaña, el gran líder republicà, que d’aquesta manera se situava en una posició molt honorífica, però distanciada de la política concreta. La divisió, en el si del PSOE, entre els seguidors de Largo Caballero, que emprava un llenguatge francament revolucionari, i els d’Indalecio Prieto, més moderat, s’ha assenyalat com una de les causes del fracàs del règim republicà i, al capdavall, de l’esclat de la Guerra Civil.
En el camp català es produïen incidents de revenja contra els propietaris de part dels represaliats arran del Sis d’Octubre. L’assassinat, el 28 d’abril, dels germans Miquel i Josep Badia i Capell, que a les ordres de Dencàs s’havien distingit en la repressió de l’anarquisme, va causar un gran impacte. Però, d’altra banda, es troben símptomes significatius d’un endegament de la situació, amb Companys com a pal de paller. El grup de «L’Opinió», que s’havia escindit d’Esquerra Republicana per formar el Partit Nacionalista Republicà d’Esquerres, retornà a la disciplina d’Esquerra i del Govern de Companys. La Lliga adoptà una actitud més comprensiva. Ja quan a les Corts es va discutir la llei que derogava l’Estatut, Cambó s’hi havia oposat, i ara es distanciava del catastrofisme de Calvo Sotelo i de l’«ABC», que no paraven d’excitar els militars a la revolta.
L’historiador de la Lliga, Isidre Molas, sintetitza el canvi d’orientació d’aquest partit dient que, després del 16 de febrer, «la Lliga inicià una marxa decidida cap a una posició de centre-dreta, abandonant així l’extrema dreta als cedistes, tradicionalistes i Renovación Española. I així tornarà al Parlament de Catalunya i arribarà a un acord sobre l’aplicació del reglament de la política agrària a Catalunya; així, es recomanarà al Dr. Corachán que accepti una cartera en el Govern de la Generalitat del 24 de maig del 1936; així, el partit es mantindrà allunyat dels diversos preparatius insurreccionals; així, Lliga Catalana participarà en les eleccions de compromissaris per a designar el cap d’Estat després de la destitució d’Alcalá Zamora el 7 d’abril de 1936; així, es convocarà una assemblea extraordinària del partit per a renovar l’ideari i els quadres dirigents per al mes de setembre; així, s’intentarà, enfront de tots els altres partits dretans, arribar a integrar-se en un règim republicà, com a alternativa conservadora, reformista i d’oposició lleial».
Pel juny del 1936, segons sembla, hi va haver unes converses entre Companys i Cambó, que s’haurien posat d’acord per impulsar una llei electoral que fos una mica proporcional, en lloc de la majoritària aleshores vigent. Encara el 18 de juliol una editorial del seu diari «La Veu de Catalunya» condemnava la insurrecció que havia començat al Marroc, i l’endemà, 19 de juliol, el dia de l’aixecament a Barcelona, un article de Duran i Ventosa assegurava que «de la nostra fidelitat a la República, com a règim que han volgut donar-se els pobles espanyols, ningú no té cap dret a dubtar-ne».
Tant Companys com Cambó tenien clar que, si esclatava un conflicte, Catalunya no hi tenia res a guanyar i sí molt a perdre, i per això des d’una banda i l’altra miraven d’evitar-lo. De fet, a Catalunya el suport de la trama civil a l’aixecament militar va ser mínim. Catalunya no volia aquella guerra, s’hi va trobar malgrat ella mateixa, en bona part es va fer contra ella mateixa, i la va perdre. Catalunya hi havia de perdre la llibertat, i Companys, la vida.