i arquitectura | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

arquitectura

Mostrant 1241 - 1250 de 2091

La transformació dels recintes monàstics

Relleu amb la cimera, l’elm i l’escut reials que flanqueja la porta del recinte emmurallat de Poblet i que ha estat atribuït a l’escultor Jordi de Déu.
ECSA – F.Bedmar
Els monestirs i les canòniques antics i potents, que s’havien fundat inicialment lluny de nuclis de poblament concentrat, encetaren o afermaren durant el segle XIV un procés de modificació notable. Als segles anteriors s’havia constituït la casa monàstica de tipus claustral, formada per l’església i les dependències comunitàries ordenades al voltant del pati o claustre. Constituïa una massa compacta, protegida i centrípeta, fora de la qual només apareixien aïllades algunes instal·lacions complementàries. A partir de llavors, i al voltant d’aquest nucli, es va configurar un nou recinte o segon clos per la coincidència de diversos factors. S’entrellaçava la progressiva dissolució de la vida comunitària per l’estratificació i autonomia dels seus membres, amb el fraccionament dels béns entre els càrrecs monàstics (abat, bosser, cambrer, cellerer, infermer, obrer o paborde), així com la creixent complexitat de l’administració dels patrimonis. Tot plegat va plasmar-se arquitectònicament amb compartimentacions i remodelacions de les parts velles, especialment amb la construcció de sobreclaustres com a Ripoll o Sant Cugat, a més del creixement a la part forana d’edificacions diverses seguint més o menys una ordenació. Entre elles hi havia les instal·lacions de servei (cellers, forns, trulls o molins), gestió (bosseria, pabordies), acolliment (porteria, hostatgeria) i residencials autònomes (cases dels monjos i abacials). El caràcter monumental d’aquestes últimes és tractat més endavant en un altre capítol, en aquest mateix volum.

Coetàniament, els cenobis s’emmurallaren per reforçar el seu caràcter senyorial i protegir-se de les turbulències bèl·liques. Les fortificacions, sovint, superaren de molt el vell nucli, per tal d’abastar el creixement perifèric i tancar-lo fermament. De fet, resulta difícil saber si els recintes murallats clogueren creixements precedents o si n’afavoriren el posterior desplegament a l’interior. Sigui com vulgui, el desenvolupament dels segons recintes fou de llarga durada, i no va estroncar-se fins a la crisi i definitiva dissolució de les cases monàstiques a partir del 1835. La seva màxima expansió es produí durant els segles XVII-XVIII, fins al punt que moltes de les arquitectures que els componen no són de la inicial etapa gòtica, sinó de posteriors fases barroques en què, a voltes, arribaren gairebé a suplantar el nucli primigeni.

Santa Maria de Ripoll fou un vell monestir benedictí de gran desenvolupament perifèric, per bé que l’assalt del cenobi el 1835, la pressió popular, el creixement urbà i la restauració reduccionista l’han circumscrit a una església i un claustre sense context aparent. Tanmateix, la cartografia de l’estat anterior al 1835 i els vestigis de la trama urbana fan possible restituir-ne la configuració, closa per un extens recinte murallat de torres o bestorres semicirculars, d’incerta cronologia medieval. A l’interior, a més del nucli romànic, hi havia l’església parroquial de Sant Pere, renovada amb obra gòtica, així com el seu cementiri, el molí abacial mogut per l’aigua d’una sèquia pròpia i la casa de l’abat i les dels monjos amb càrrecs específics (pabordes, cellerer…), amb les seves hortes. Tot i l’escassa informació documental i l’absència de dades arqueològiques, s’ha de suposar que la configuració d’aquest vast segon recinte es va produir entre l’entrada del segle XIII i la segona meitat del XV, en temps de l’abadia independent.

Ben oposat fou el cas d’un altre cenobi antic, el de Sant Pere de Rodes, que, entrat en crisi d’ençà del dos-cents, no va generar un segon recinte gòtic, de manera que a la perifèria del massís nucli dels segles X-XII només mostra el cos afegit de la casa de l’abat a septentrió i alguna altra edificació de menor entitat, englobada per un clos amb una torre portal a orient.

Restitució hipotètica de l’estat del monestir de Sant Cugat del Vallès després de la seva ampliació i fortificació als segles XIV i XV.
SPAGC – E.Riu-Barrera i E.Adell
En canvi, la canònica de Santa Maria de Vilabertran, també situada a l’Empordà però a la plana, sí que va afegir al nucli claustral dels segles XII-XIII un segon recinte gòtic a migdia, clos i ordenat per un ampli pati, dit de l’abadia. A l’indret, les primeres concessions als canonges per a bastir-hi residències autònomes són del segon quart del segle XIV i s’hi té constància d’edificis aixecats a partir del 1410. La muralla que els envolta s’ha considerat producte d’una disposició reial del 1377 de gran imprecisió. La fortificació no tan sols va abastar el recinte nou, sinó que alhora va protegir el nucli antic, en alçar-se sobre els frontis exteriors dels cossos romànics i de la mateixa capçalera del temple, convertida en un fort bastió i d’on la va desmantellar una malanada restauració de mitjan segle XX. L’emmurallament s’ha atribuït també a l’abadiat d’Antoni Girgós entre el 1410 i el 1430, com l’obra del gran casalici abacial que al sud tanca el segon recinte, sense proves fefaents, mentre que certs indicis fan suposar uns treballs temporalment força més dilatats. A la seva planta baixa i a través d’un gran portal adovellat controlava l’única entrada al pati intern. L’edifici de planta rectangular –pis noble a doble alçada amb elegants finestres coronelles i coronament emmerletat amb torre lateral sobrealçada– és una de les millors manifestacions del casal gòtic d’un sol cos. La seva isolada monumentalitat, com a Rodes i tants altres cenobis, remarcava la preeminència i l’autonomia assolides per la dignitat abacial en aquesta època.

L’abadia de Sant Cugat del Vallès fou una manifestació ben acomplida de la mateixa evolució, encara que d’ençà del 1835 les edificacions del segon recinte han desaparegut i ara només resten trossos de les muralles que les envoltaven. Al segle XIII les transformacions no passaren de la reforma del nucli claustral, amb la construcció de la nova sala capitular i l’inici de l’obra del temple que va prosseguir a la centúria següent, quan també es va voler substituir l’ala nord-est del claustre per una de nova. La fàbrica, començada a la primera meitat del segle, era de grans dimensions i havia de reemplaçar la nau preexistent del segle XI, que, molt reformada, encara subsisteix, perquè el cos gòtic no tan sols no es va concloure mai sinó que finalment es va enderrocar i colgar en bona part. Es tractava d’una nau amb una seqüència interna de contraforts que havien de desenvolupar, a partir d’unes pilastres d’extrem aixamfranades, els nervis de les arcades de diafragma de la coberta. Pels vestigis conservats a la planta baixa, es coneix que era una sala grandiosa i de notable alçada, obrada en una morfologia similar a la dels temples de nau única amb capelles entre contraforts, és a dir, un cos de tipologia arquitectònica del tot inusual per a ambients no destinats al culte, com era aquest –no podia ser-ho de cap manera, atesa l’obra simultània de l’església monacal.

Celler del monestir de Sant Benet de Bages, construït al segle XIV i reforçat posteriorment amb unes arcades longitudinals.
ECSA – G.Serra
A més d’aquestes reformes, al mateix segle –concretament durant l’abadiat de Pere Busquets, els anys 1351-85– se situa convencionalment la construcció de les dues peces essencials del segon recinte: la casa de l’abat i el recinte murallat, encara que potser només hi reberen una forta empenta. L’actual rectoria i antiga residència de l’abat és un edifici molt modificat i gens estudiat, d’origen incert però fonamentalment gòtic, format per dues ales a escaire, una de les quals s’adossava perpendicularment al temple i l’ala claustral del sud-oest. El tram de l’abadia més pròxim a l’església fou enderrocat a l’inici del segle XX i l’ocupava l’arxiu, amb una sala a la planta noble d’enteixinat pintat amb l’heràldica del dit abat, cosa que assegura el seu paper de promotor d’almenys una part de l’edifici. Al punt de trobada d’aquesta ala amb la seva perpendicular va generar-se una torre poligonal d’angle, d’acord amb un model ben propi de l’arquitectura militar del país. De fet, les façanes exteriors d’aquesta casa constituïen alhora llenços del perímetre murallat, de manera que el seu coronament es trobava emmerletat. Vers ponent, el frontis de la casa de l’abat s’uneix amb la torre portal que constituïa l’únic accés al complex monàstic i que enfortia el seu aïllament de l’entorn amb un vall obert davant mateix, salvat per un pontet petri d’arcs apuntats. La porta de la torre mostra un singular adovellat que descriu un arc de ferradura a l’extradós, i damunt seu hi havia un dissuasiu matacà. La muralla continuava i descrivia una figura irregular que deixava amplis espais lliures entre aquesta i el nucli arcaic pel costat nord-oest i rere la capçalera del temple al nord-est, mentre que anava a trobar l’església i aprofitava la seva fàbrica ferrenya a les façanes sud-est i principal. Les torres que ritmaven el recinte eren quadrades i d’altres formes poligonals de quatre, cinc i sis costats. La seva construcció se situa entre els segles XIV i XV i consta que durant el quatre-cents la població local fou constreta a fer-hi obres, perquè cal no oblidar que el monestir era alhora, jurisdiccionalment, castell termenat, almenys, des del segle XII. Dins el recinte fortificat es bastiren les pabordies, les cases dels monjos i moltes altres dependències de servei, totes de cronologia desconeguda per la falta de referències documentals i de recerca arqueològica.

Les grans cases cistercenques de Poblet i Santes Creus també es fortificaren durant la segona meitat del segle XIV, d’acord amb el procés general de militarització de tota mena d’enclavaments del reialme catalanoaragonès. En ambdós cenobis l’emmurallament va afectar, fonamentalment, el primer recinte claustral, que, a diferència dels antics monestirs de la Catalunya Vella, era de constitució força més recent i a més presentava una extensió i una complexitat molt superiors. A Santes Creus, l’obra era reclamada pel monarca des del 1346, per bé que no hi ha constància de treballs fins el període 1375-78 i cap a la darreria del segle XIV, quan va intervenir-hi fra Guillem de Guimerà, prior de l’orde de l’Hospital i expert en qüestió de fortificacions, que també va supervisar o dirigir les de Cervera, Lleida, Montblanc i Poblet. A Santes Creus es va sobrealçar el perímetre de les fàbriques del primer recinte amb murs emmerletats. El segon clos d’aquest monestir és d’amplitud i configuració notables, però sembla afaiçonat d’ençà del segle XVI, quan s’hi va bastir la casa nova de l’abat Jeroni Contijoc en 1560-93, encara que aprofitava construccions precedents. Igualment, a Poblet la fortificació és del darrer quart del segle XIV, com s’estudia més endavant, i tan sols va convertir en fortalesa el gran nucli claustral d’origen, en dotar-lo d’una muralla amb una organització jeràrquica de torres segons les dimensions i formes pentagonals o quadrades, d’acord amb la seva situació als respectius frontis del complex. El segon recinte del cenobi també és força tardà i només té algunes peces aïllades del darrer gòtic, com la mateixa Porta Daurada que el tancava, obrada a la segona meitat del XV i associada a la capella de Sant Jordi, a més de les cases que potser havien estat l’hostatgeria durant els segles XIV-XV, la bosseria i alguna altra construcció.

Val a dir que el caràcter en general secundari, artísticament, de les peces dels segons recintes i la seva funció sovint de servei, fora d’algun edifici residencial més singular, han fet que fossin historiogràficament poc considerades i, en conseqüència, oblidades també per les mesures de protecció monumental i les restauracions, restringides gairebé sempre al binomi de l’església i el claustre. Aquest reduccionisme ha facilitat la pèrdua de gran part d’aquestes corones perifèriques, i la seva ignorància ha afavorit la incomprensió històrica de l’evolució arquitectònica de les cases monàstiques.

Bibliografia consultada

Artigas, 1886; Domènech i Montaner, 1927; Martinell, 1927 i 1929; Altisent, 1974; Ambrós, 1974; Badia, 1985, vol. IIB, pàg. 383-404; Miquel – Morral, 1986; Riu-Barrera, 1996; Artigues i altres, 1997; Aguelo i altres, 2000; Cervera – Vila, 2000; Riu-Barrera, 2000; Adell – Riu-Barrera, 2000-01; Artigues, 2003; Riu-Barrera, 2003.

La UNESCO declara Eivissa Patrimoni de la Humanitat

1 de desembre de 1999
En una reunió celebrada a Marràqueix, el comitè del patrimoni mundial de la UNESCO declara Patrimoni de la Humanitat el nucli antic de la ciutat d’Eivissa, conegut per Dalt Vila. El comitè també accepta la incorporació al Patrimoni del nucli antic de San Cristóbal de la Laguna, la localitat més antiga de Tenerife. Fins ara, el Patrimoni de la Humanitat consta de 582 monuments i espais naturals, 28 dels quals són a Espanya, de 140 estats.

La visió romàntica de l’arquitectura gòtica catalana

És difícil, en un període amb fronteres encara avui poc definides, com és el cas del nostre romanticisme, intentar sintetitzar la visió que en aquells anys es tingué de l’arquitectura gòtica i oferir un resum clar del pensament crític que sobre aquesta hi hagué entre els seus protagonistes. Això no obstant, i des d’una anàlisi objetiva, es podria parlar de fins tres valoracions distintes, que, tot i ser divergents, al llarg del segle es complementen: una visió intuïtiva, desenvolupada a través d’una tasca essencialment literària, de contingut poètic, moral i religiós; una interpretació historicoarqueològica, relacionada en certa manera amb l’anterior i gairebé simultània, compromesa amb la recuperació de la memòria històrica del país i dels seus monuments artístics, amb inequívocs signes d’un latent nacionalisme, i una tercera visió, a partir de mitjan segle XIX, en què l’arquitectura gòtica és valorada no sols pels seus continguts teòrics i historicoarqueològics, sinó també pels seus indicadors estructurals, tot dignificant científicament allò que al principi era considerat una font d’exaltacions poètiques, místiques o simbòliques, i que és acceptada com una referència vàlida per a l’arquitectura moderna.

Seccions transversals de l’església i el claustre del convent de Santa Caterina de Barcelona (1837).
SC, pàg. 21-22 / J.Casademunt - ECSA / G.Serra
Tant els mateixos protagonistes del moviment romàntic català, entre els quals figura ara Manuel Milà i Fontanals, com els qui pertangueren a la generació següent, per exemple, Josep Leopold Feu, n’acceptaren l’origen literari, i trobaren en les pàgines d’“El Europeo” (1823-24) allò que Feu anomenà un “saludable y precoz renacimiento” de l’esperit català, i les bases del que ell mateix qualificà d’“escuela catalana”. És, efectivament, en les pàgines d’aquesta revista barcelonina, i especialment en els escrits d’Aribau i de López Soler, on es pot trobar aquest espiritualisme que havia de ser comú al pensament de la nostra primera generació romàntica, el seu amor per l’edat mitjana i el profund respecte als costums nacionals íntimament relacionats amb la religió, les creences, les lleis i altres elements que caracterizaren la societat catalana al llarg de la història. A l’ombra d’un romanticisme cosmopolita, i en un clima d’idees comú a la filosofia i a l’espiritualisme privilegiat a Europa aquells anys, els redactors d’“El Europeo” aprengueren del sentit històric de les narracions de Walter Scott, del seu amor a la tradició i del seu culte a l’edat mitjana, fent gala d’un gran sentit de restauració medievalista; i, dels germans Schlegel, la seva poètica espiritualista de l’art i el seu profund i exaltat sentiment cristià. Els mancava aquell sentiment historiconacional que va créixer al llarg de la dècada següent, gràcies a una tasca compartida per la intensa activitat editorial d’aquests anys, amb traduccions i obres originals d’autors catalans, i les publicacions de diaris i revistes que, com el tradicional “Diario de Barcelona”, “El Vapor” o “El Catalán”, col·laboraren en la formació d’un grup selecte de personalitats que compartiren, amb una gran unitat de pensament i d’orientació, la interpretació teòrica i pràctica del romanticisme historicista. Fou precisament en “El Vapor” (1833-36), dirigit pel mateix López Soler, on es renovà el cosmopolitisme d’“El Europeo” i les seves idees sobre l’època medieval, el tradicionalisme i el concepte de la família, convertint-se en representant del corrent historicista del nostre primer romanticisme. Des de les seves pàgines es donà el primer impuls, després de Capmany, a l’estudi de les antigues institucions polítiques catalanes, s’escriví sobre Scott i s’avisà els lectors de l’aparició de la reedició de Pujades (1834) i de les publicacions de Vives i Cerdà (1835), Torres i Amat (1836) o Bofarull (1836), obres que marcaren el primer moment d’un procés de conscienciació nacional que havia de durar gairebé tot el segle.

Interior de la catedral de Girona segons una litografia publicada a Recuerdos y bellezas de España el 1839. El cor dels canonges encara és al mig de la nau.
RBE, I, làm. entre pàg. 132-133 / F.X. Parcerisa - BC
Però, malgrat la meritòria activitat de les cases editores i de la premsa periòdica barcelonina en la difusió de la cultura, la història i els ambients medievals, entre el gran públic foren comptats els qui aquests anys demostraren un mínim interès per les construccions gòtiques i els seus espais, llevat d’aquests entusiastes rampells, fills de la moda, davant les fantàstiques i pintoresques descripcions de castells, claustres i sepulcres, amb què els autors de novel·les i fulletons ornaven les seves narracions; indiferència que també feren seva les anomenades capes cultes, educades en la tradició clàssica i poc amants de l’arquitectura gòtica. No obstant això, en les pàgines d’“El Vapor”, poques setmanes abans de l’estiu tràgic del 1835, es podia llegir la condemna de les “rectificaciones” d’algunes estructures religioses d’estil gòtic, en què s’havien afegit cossos o adorns d’“arquitectura moderna”, quan en realitat –s’escrivia– aquest es podia considerar com el més apropiat per als edificis “que pedían religioso recogimiento”. Però fins i tot abans, el 1833, en el “Diario de Barcelona” un anònim autor signava un breu escrit sobre “el origen de la arquitectura gótica” en què ressaltava el valor dels treballs de Boisseré a la catedral de Colònia, els estudis de Hirtoff sobre l’arc ogival i els comentaris de Miel sobre l’objecte de l’arquitectura gòtica, que sintonitzaven amb el sentiment que hi havia llavors entre els comptats amants catalans de l’edat mitjana i de l’arquitectura de l’època, fent seves les idees de Miel sobre les sensacions místiques i simbòliques despertades per les seves majestuoses formes. Aquestes idees, de caràcter profundament cristià, són les que sorgiren en les intuïtives observacions de Pau Piferrer en les pàgines que redactà en Recuerdos y bellezas de España (1839), on el polígraf barceloní adoptà una actitud crítica, comuna a l’escola romàntica catalana, defensant amb ardor els valors religiosos cristians enfront del racionalisme ateu; d’aquesta manera, el nostre escriptor contraposava la religiositat del gòtic a l’ètica laica de les formes racionals del classicisme, una idea inspirada pels membres del cercle alemany de Jena, reforçant el component espiritualista de què fa gala el nostre primer romanticisme, i en la qual coincidia amb els continguts teòrics del moviment pictòric dels natzarens catalans, defensats aquells anys per Pau Milà i Fontanals.

L’obra de Piferrer fou significativa perquè marcà la incorporació definitiva dels intel·lectuals i artistes catalans a la tasca, ja iniciada a Europa alguns anys abans, de rescatar de l’oblit les restes documentals i arqueològiques del passat “dejadas en pie por las revoluciones”; i també ho fou perquè inicià un projecte col·lectiu de restauració de “lo antiguo”, sobretot medieval, mogut tant per un idealisme poètic com per un esperit d’investigació històrica del passat de Catalunya fins aleshores desconegut, agermanant-se amb l’intent de recuperació de la llengua vernacla en marxa ja des de feia alguns anys. Així doncs, sense abandonar els continguts idealistes, estètics, religiosos i nacionals, també es consolidà a partir d’aquests anys un profund sentiment de simpatia vers l’arquitectura gòtica (compartit, cal dir-ho, amb la del passat romànic), com a part d’un culte apassionat vers les restes del passat històric, considerades com un símbol i reflex de la societat catalana.

Aquest entusiasme emocional per les estructures gòtiques, refermat per l’obra de Piferrer o per la posterior España. Obra pintoresca, vol. I, Cataluña (1842), de Francesc Pi i Margall, adquirí major rigor científic a partir dels anys quaranta, tant pel treball erudit d’alguns investigadors i professionals de l’arquitectura (és el cas de Josep Casademunt), com per la tasca desenvolupada a partir de la seva creació, el 1844, per la Comisión de Monumentos Históricos y Artísticos de la Provincia de Barcelona, l’activitat de la qual, estretament relacionada amb l’experiència real constructiva del gòtic, quedà reflectida, entre altres treballs, en la labor duta a terme en el seu si pels defensors del patrimoni arquitectònic artístic del país; entre aquests hi havia, units per la mateixa fe, el pintor Lorenzale, els arquitectes Mestres i Rogent i intel·lectuals com Manjarrés, Puiggarí o el mateix Manuel Milà i Fontanals. Entusiasta de l’arquitectura gòtica, Milà, que admirava els treballs fets a França per De Caumont, Montalembert i Vitet, des de les pàgines d’“El Imparcial” (1844) i més tard des del “Diario de Barcelona” (1856) se n’erigia en defensor, pel seu valor no sols artístic sinó també, i sobretot, sentimental; anys després, el 1860, des de la tribuna de l’Acadèmia de Belles Arts de Barcelona, admetia en l’art grec major perfecció de formes que en el gòtic però, en canvi, trobava en aquest una arquitectura d’aire familiar, d’accent conegut, que, si bé lluny en el temps, “expresaba íntimos sentimientos”. Amb tot, el 1879, en redactar Milà la seva introducció a l’Àlbum pintoresch monumental de Catalunya, per a l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques, sense abandonar el seu to sentimental i la valoració historiconacional de l’arquitectura gòtica catalana d’anys anteriors, el polígraf vilafranquí hi veia també un art tan complet i motivat, tan clàssic en el seu gènere com el de l’arquitectura grega. Amb això, acceptava un fet admès ja aquells anys: l’arquitectura gòtica s’havia convertit en tema d’estudi laboriós, mentre que abans semblava exclusiva de la contemplació poètica i, sotmesa a un seriós i profund examen, era considerada un sistema raonat i conseqüent.

Dibuix d’un pinacle en una de les pàgines de Nociones de arqueología cristina (1867).
NAC, pàg. 66 / J.Manjarrés - BC
El testimoni de Milà demostra que des de mitjan segle XIX es percebé un nou caràcter, no excloent, en la visió que els intel·lectuals i arquitectes catalans tenien de l’arquitectura gòtica. Així, sense que aquesta arquitectura perdés els valors defensats fins llavors per l’escola romàntica (simbòlics, religiosos, historiconacionals, etc.), s’hi afegí el corrent funcionalista que el revivalisme gòtic europeu havia desenvolupat els darrers anys, seguint les lliçons de Pugin i de Viollet-le-Duc –coneguts aquí per la seva lectura directa o gràcies als seus múltiples intèrprets, com s’estudia més extensament en altres articles d’aquest volum–, i es passà a valorar l’arquitectura ogival segons un judici ponderat, en què els seus valors estètics i morals se situen al mateix nivell que els pròpiament constructius i racionals. Aquesta fou la posició adoptada també per Lluís Rigalt en el seu conegut Álbum enciclopédico-pintoresco de usos industriales. Colección de dibujos geométricos y en perspectiva de objetos de decoración y ornato, en los diferentes ramos de Albañilería, Jardinería, Carpintería, Cerrajería… (1857-59), posició molt propera, no per casualitat, a les opinions d’alguns autors francesos com De Caumont o Bourassé, els quals, partidaris de les teories de Pugin, contribuïren en gran manera a la difusió d’una visió de l’arquitectura medieval en què predominaven tant els seus aspectes espirituals com els constructivodecoratius. La principal obra de Jean-Jacques Bourassé, L’archéologie chrétienne ou précis de l’histoire des monuments de moyen âge (1841), llibre de gran èxit als seminaris francesos, i el seu Dictionnaire d’archéologie sacré (1851) serviren també a Josep de Manjarrés per a l’elaboració de les seves Nociones de arqueología cristiana (1867), en què l’estudiós barceloní no silenciava la importància de la religió en l’origen de l’estil gòtic, però l’entenia més com a “custodia del saber y de las luces de Occidente”, fent poc èmfasi, encara que els admetia, en els aspectes místics i poètics de la seva arquitectura; en una línia més pragmàtica i professional, Manjarrés, que coneixia també les obres de Pugin i de Hoffstadt, considerava l’arquitectura gòtica com un complet sistema constructivodecoratiu, seguint la idea defensada per Pugin. En aquesta mateixa línia crítica es troba l’actitud de Francesc Miquel i Badia, que, al costat de Francesc Pi i Margall i d’altres intel·lectuals no arquitectes, se situà més a prop de les posicions racionalistes dels francesos que de les teories puginianes; així ho demostrà, el 1867, des de les pàgines del “Diario de Barcelona”, en un article titulat El arte gótico en el siglo XIX –dedicat a l’edició francesa de l’obra de l’alemany August Reichensperger, defensor de l’estil “noble, serio y especialmente sano” del segle XIII i de les teories racionalistes pròximes a les avalades a França per Viollet-le-Duc–, la lectura del qual recomana el comentarista barceloní als conreadors de l’arquitectura.

Dels arquitectes, efectivament, havia de venir la síntesi més concreta d’aquestes valoracions de l’arquitectura gòtica, en especial d’aquells que des de molt joves participaren de l’aventura romàntica. Fou el cas, sobretot, de Josep Oriol Mestres i d’Elies Rogent, els quals amb altres arquitectes de la seva generació, com Francisco de Paula Villar i Miquel Garriga i Roca, o encara d’una generació posterior, cas d’August Font o de Joan Martorell, feren seu el sentiment religiós i moral vers l’arquitectura ogival present en la primera fase del nostre romanticisme, així com la seva interpretació historicoarqueològica de contingut nacionalista (amb una activa participació en la tasca de conservació i restauració de monuments), al mateix temps que hi saberen veure els valors estructurals, vàlids per a la nova arquitectura del segle.

Josep Gudiol i Cunill (1872-1931), en les seves Nocions d’arqueologia sagrada catalana (1902), recollí el llegat dels tractadistes del XIX que recuperaren l’arquitectura gòtica, el complementà amb l’estudi de les peces d’art del gòtic català, i en donà una síntesi metòdica que havia d’obrir nous camins d’estudi, com ho revela el fet que la seva obra fos reimpresa el 1931.

Bibliografia consultada

Piferrer – Parcerisa, 1839; Milà, 1844a, 1844b i 1856; Rigalt, 1857-59, pàg. 33-36; Rogent, 1857; Pi i Margall, 1859; Feu, 1863, vol. II, pàg. 457-504; Milà, 1863; Manjarrés, 1867; Miquel, 1867; Mestres, 1875; Milà, 1879; Grahit, 1947; Guarner, 1954; Rubió, 1962, pàg. 287; Carnicer, 1963; Maestre, 1984; Hereu, 1987.

Lambert Lombard

Pintor, gravador, arquitecte, arqueòleg i poeta flamenc.
Lieja, 1505 — Lieja, 1566

Veritable humanista, fou introductor del Renaixement italià a Flandes. Sojornà a Roma (1537-39), i fundà després un taller on es formaren els artistes manieristes flamencs. Com a arquitecte féu el pòrtic nord de l’abadia de Saint-Jacques (1558). Com a pintor es destaca la sèrie de setze plafons, avui dispersos per diferents museus, sobre la vida de Dionís Areopagita per a l’església de Lieja dedicada a aquest sant.

Lanfranco

Mestre d’obres italià, actiu a l’Emília als ssXI i XII.
?, ? — ?, ?

Fou el constructor de la catedral de Mòdena, on aplicà els principis de la decoració llombarda i aconseguí una perfecta unitat, simplificació i refinament. Hi construí una petita llotja elevada, que repetí a l’interior.

larari

Lloc de la casa romana destinat al culte domèstic dels lars.

Generalment consistia en un sacrarium o en un petit edicle decorat (com mostren els que han estat conservats a Pompeia o a Òstia).

Lassurance

Nom amb què és conegut Pierre Cailleteau, arquitecte francès.
?, 1655 — ?, 1724

Treballà primer, des de molt jove, per a Jules Hardouin-Mansart. Obres personals seves són l’Hôtel de Charolais (1700-04), el Palais Bourbon (1722) i l’Hôtel de Lassay (1722-24). El seu fill, Jean Cailleteau (1690 — 1755), conegut com Lassurance o Lassurance el jove, també arquitecte, treballà per a madame de Pompadour, per a la qual restaurà l’Hôtel d’Évreux (actual Elisi).

Lauritz Thura

Arquitecte i teòric d’art danès.
Århus, Jutlàndia, 1706 — Copenhaguen, 1759

Treballà per a la cort: construí l’Ermitage, prop de Copenhaguen, el castell de Hörsholm i l’espiral del campanar de l’església del Salvador, de Copenhaguen. Publicà Den Danske Vitruvius (1746) i Hafnia hodierna (1749).

lavabo

Templet amb una font al centre situat als claustres dels monestirs perquè els monjos es rentessin les mans després de menjar.

Le Corbusier

SinònimCharles Édouard Jeanneret
Nom amb què és conegut Édouard Jeanneret, arquitecte i pintor francès d'origen suís.
La Chaux-de-Fonds, Neuchâtel, 6 d’octubre de 1887 — Roquebrune ­ Cap Martin, Alps Marítims, 27 d’agost de 1965

Estudià amb els arquitectes més notables de la generació precedent a la seva: Joseph Hoffman (Viena, 1907), Auguste Perret (París, 1908) i Peter Behrens (Berlín, 1911). Establert a París des del 1917, alternà l’activitat arquitectònica amb la pictòrica, i fundà (1919), amb el pintor Ozenfat, la revista “Esprit Nouveau”, òrgan del moviment purista. Tot i que amb la ville Savoie de Poissy (1928, any de la primera reunió del CIAM) i amb el pavelló suís de la ciutat universitària de París se situà entre els capdavanters del racionalisme, foren les seves obres literàries el que produí més admiració i polèmica: Vers une architecture (1925), Une maison, un palais (1930) i La ville radieuse (1935), on donà a conèixer els cinc punts bàsics de la seva teoria arquitectònica: els pilotis (elements sustentadors de formigó en forma de T), les terrasses jardí, la planta oberta, la finestra longitudinal i la façana lliure. En 1932-33 col·laborà, a Barcelona, en el projecte del pla Macià. L’any 1936 fou invitat a Rio de Janeiro per supervisar la realització del ministeri de l’educació i la salut, on fou muntat el primer tipus de brise-soleil. Posteriorment formulà tres nous principis teoricopràctics: el modulor (1949), espècie de mòdul constructiu basat en les dimensions humanes, la grille ciam (1947-49), esquema geomètric per a la realització de plans d’ordenació urbana, i la synthèse des arts majeurs, o voluntat de reunificar la pintura, l’escultura i l’arquitectura. El 1946 projectà l'Unité d’Habitation de Marsella, que respon a la idea de proporcionar un model de residència que resolgui complidament tots els serveis primaris. De les seves últimes obres cal esmentar el projecte de Chaṇḍīgaṛh, al Panjab, cristal·lització de tots els seus propòsits urbanístics anteriors (Alger, São Paulo, Buenos Aires, Barcelona, París), l’església de Ronchamp (1955), el museu de Tòquio i el projecte de l’Hospital de Venècia (1965). L'any 2016 la UNESCO inclogué 17 dels seus edificis en la Llista del Patrimoni Cultural de la Humanitat. Entre d'altres, hi eren inclosos La Cite Radieuse de Marsella, la Maison Guiette d'Anvers i la ciutat índia de Chandigarh.

Llegir més...