i arquitectura | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

arquitectura

Mostrant 1261 - 1270 de 2092

Les cases de Banyoles

Cases de Banyoles. Planta baixa de la Pia Almoina, can Fornells i can Paulí, amb arcs transversals. Totes tres cases ara formen el Museu Arqueològic i Comarcal. Escala 1/400.
J.Moner
El tipus habitual de cases que es van bastir a les viles medievals de Catalunya, a redós generalment d’un focus de poder, era el d’unes construccions recolzades les unes amb les altres, amb façana a un camí o carrer tot formant-hi una espècie de pinta o espina.

L’espai físic ocupat per les unitats familiars era un rectangle llarg i estret, una part del qual l’ocupava la casa, i la resta es destinava a hort o lloc per a l’aviram, si no a treballs artesanals. Les cares més estretes del rectangle corresponien a les façanes del carrer i del pati.

Les dimensions dels solars s’establien a partir de la concessió feudal d’un terreny, però generalment estaven relacionades amb els materials de construcció de les cases que hom pensava bastir-hi. El més corrent era que l’amplada d’aquest terrer es correspongués amb la llargària dels cairats de fusta que havien de suportar els trespols o la teulada de la part edificada, ja que aquestes bigues recolzaven sobre les parets divisòries o mitgeres, és a dir, les comunes a dues cases.

En el seu llibre sobre l’arquitectura romànica a Catalunya, Puig i Cadafalch esmenta diferents documents on es fixa aquesta amplada, entre 4,5 i 5 m, bé determinant-la directament amb canes o bé amb el mòdul o unitat anomenada “monallata”, derivada de la llargària d’un monall o biga, aproximadament de les dimensions esmentades. En moltes poblacions el parcel·lari actual encara manifesta aquesta forma i dimensions dels solars.

A Banyoles, en canvi, l’amplada dels solars dels edificis situats dins el recinte murat i majoritàriament construïts entre els segles XIII i XIV, i, per tant, de les cases, gairebé mai no és menor de 7 m, i el més freqüent és que se situï entre els 9 i els 12 m.

Es desconeixen les raons d’aquestes amplades inusuals, però per les poques restes identificables que s’han trobat sembla clar que ja provenen de les senzilles construccions d’una planta, anteriors als segles esmentats, en les quals, si bé el sistema estructural d’una sola tramada llarga i estreta era el mateix que el de la tipologia corrent a l’època, la diferència consistia en el fet que les façanes del carrer i del pati coincidien amb els costats més llargs del rectangle, mentre que els estrets eren els mitgers amb les construccions veïnes.

Una tipologia singular

Aprofitant aquesta disposició, en un moment de gran empenta econòmica i constructiva, a la segona meitat del segle XIII, els mestres de cases van adoptar una particular tipologia comuna en el procés d’ampliació, reconstrucció o aixecament de nova planta de les cases posteriors, mentre es mantenien les dimensions dels solars.

Les noves cases tenien dues tramades o crugies d’uns 4 o 5 m d’amplada i paral·leles al carrer, en les quals, però, el mur central o comú a les dues se substituí per un o dos arcs de pedra ben treballada. Les bigues, per tant, recolzaven ara sobre aquesta arcuació i les façanes, solució que es repetia quasi sempre en un primer pis i en algunes ocasions en una segona planta de golfes, si n’hi havia.

Els arcs de la planta baixa tenen l’arrencada al nivell de terra i són sempre de mig punt, amb una llum entre els 4 i els 6 m. Segons l’amplada del solar hi ha un sol arc, dos d’iguals o bé un d’ample i un de més estret que a vegades és apuntat.

Al primer pis els arcs generalment són apuntats i a les golfes, quan n’hi ha, sempre ho són. Però també hi ha casos en què a les plantes superiors, en comptes d’arcs, es construeixen parets o pilars que descansen sobre els arcs de la planta baixa.

Si bé el tipus genèric i majoritari de casa, com s’ha dit, és el de dues tramades paral·leles al carrer amb un o dos arcs divisoris centrals, es dóna també algun cas d’edificis amb més profunditat que afegeixen unes noves arcuacions, sempre seguint el mateix sistema.

Arcs transversals amb pintures murals a l’edifici de la Pia Almoina (segles XIII-XIV).
T.Vargas
Es tracta, doncs, d’una estructura potser manllevada de les construccions amb arcs de diafragma de les grans naus gòtiques del segle XIII, en versió domèstica i reduïda a un sentit exclusivament estructural, si bé amb aquest sistema es podia obtenir un espai únic –el que en diríem una planta lliure–, quan es requeria per a algun tipus d’indústria com ara un tint o una adoberia, sobretot a la planta baixa.

En qualsevol cas, el que s’aconseguia era una llibertat total de distribució tant a la planta baixa com a la superior, on els arcs quedaven tancats quasi sempre per algun envà. L’arc, doncs, a les cases de Banyoles, era un element únicament de suport i exercia la mateixa funció que en una altra contrada faria una jàssera de fusta de gran secció, amb l’avantatge de la durada il·limitada i la possibilitat d’aguantar no solament l’embigat sinó també murs gruixuts.

Aquests arcs, de secció rectangular d’uns 50/60 30/40 cm, ja incorporaven dobles mènsules de suport de les bigues parederes, és a dir, d’aquelles sobre les quals recolzaven els cairats dels sostres.

La influència del subsòl

L’aparició d’aquesta tipologia, present encara avui en moltes cases del barri vell de Banyoles, si bé pot estar vinculada, com s’ha dit, a una estructura parcel·lària preexistent i probablement amb la difusió del concepte de cobriment amb arcs de diafragma, havia de respondre a algun altre factor, potser més decisiu, perquè el sistema s’imposés majoritàriament en aquesta població. Es tracta de la presència del travertí al subsòl de la vila i el seu entorn, i també de la facilitat a l’hora d’extreure’l.

L’estratificació d’aquesta pedra, formada pels dipòsits calcaris de l’aigua de l’estany, amb diferents antiguitats i dureses, permetia l’obtenció des de primes lloses fàcils de tallar fins a blocs de gran consistència.

De les pedreres locals s’aprofitava tot per a la construcció de les cases: les lloses més primes per als paviments –terrers o de pis per sobre els cairats de fusta–, per als envans interiors de separació o fins i tot per a una curiosa forma de construir pilars a les golfes; i els blocs més durs per a la part exterior de les façanes que donen al carrer, els muntants, els ampits i les llindes de portes i finestres i, sobretot, les dovelles dels arcs interiors o els de les portes foranes.

I encara, amb els sobrants de la pedrera, els rebles o llosets irregulars, es pujaven parets de menor importància. És a dir, que, a part dels cairats de fusta i les teules de terra cuita, per a la construcció de la casa només s’utilitzava la pedra del lloc i, en tot cas, el guix –producte derivat també de les especials condicions hidrogeològiques de Banyoles–, per als acabats interiors.

Amb aquesta base estructural, que no diferenciava els distints nivells econòmics o usos, l’organització de la casa depenia, sobretot, de la utilització de les plantes baixes. En carrers suposadament més importants o transitats i que fan pensar en una dedicació majoritària al petit comerç o a oficis en contacte amb el públic, les cases tenien dues o tres portalades idèntiques, cosa que sembla respondre a diferents tipus d’ocupació en un mateix edifici. Aquests portals, d’una amplada variable entre 1,60 i 1,80 m, són formats per arcs rebaixats amb grosses dovelles, i per bé que menys freqüents, també n’hi ha de mig punt.

Dibuix de restitució de can Fornells, exemple del tipus de casa corrent a Banyoles en època del gòtic, amb els arcs transversals paral·lels a la façana.
J.Moner
La cuina, centre de la vida quotidiana, se situava en un racó de la planta baixa, prop del pati, o bé al pis quan aquesta planta era ocupada en la seva totalitat per algun ús industrial, comercial o d’emmagatzematge. En aquest pis sempre hi havia els dormitoris i, en èpoques avançades i en cases de nivell econòmic o social superior, es pot constatar l’existència d’una peça important amb finestres al carrer, a la manera d’una sala.

Les finestres més corrents eren les que tenien la llinda horitzontal, per bé que coexistien amb les geminades amb columneta i capitell dels tallers gironins, probablement com a únic signe de distinció entre unes cases i les altres.

Les golfes, quan n’hi havia, deixaven la planta lliure amb una obertura que ocupava pràcticament tota la façana. Devien servir generalment de magatzem o d’assecador, si bé en una casa d’aquesta tipologia, situada a la placeta de la Vila Vella, s’ha comprovat la presència d’una cambra ennoblida amb pintures murals amb motius geomètrics i alguna figura, datables al final del segle XIII. Hi ha indicis de pintures en altres cases, però les més completes i millor conservades són a l’anomenada casa de la Pia Almoina, l’únic edifici amb pati de la vila, resultat de la reforma d’unes cases de tipologia d’arcs transversals cap al final del segle XIV.

La tipologia arquitectònica de casa que domina a Banyoles, iniciada a la segona meitat del segle XIII, com s’ha dit, es mantindrà invariable als segles següents, durant els quals s’aprecien certs detalls diferencials en elements com ara els portals o les finestres, que s’amplien seguint les formes tradicionals de l’evolució del gòtic a Catalunya.

Actualment, la major part de les cases del barri vell de Banyoles mantenen l’estructura d’arcs transversals, més o menys amagada per reformes modernes. Aquest sistema es pot observar molt bé, per exemple, a dues cases de la placeta de la Font incorporades a la de la Pia Almoina, avui Museu Arqueològic i Comarcal, així com a la casa o part d’aquest edifici no afectat per la reforma que la convertí en una casa amb pati. Les tres són un bon exemple de la peculiar tipologia descrita, bé que despullades dels envans que n’haurien definit l’ús a l’època medieval.

Bibliografia consultada

Puig i Cadafalch, Falguera, Goday, 1909-18, vol. III, pàg. 584.

Les cases de Barcelona

L’arquitectura civil gòtica a Barcelona té unes característiques, quant als materials constructius i al projecte arquitectònic, que la identifiquen amb el panorama de l’arquitectura baixmedieval catalana i fins i tot continental. Aquest fet s’origina, en part, per la proximitat de les pedreres de Montjuïc, però bàsicament per la tradició constructiva que, com a conseqüència, s’esdevé de l’ús sistemàtic de carreus en qualsevol tipus de construcció. Altres materials del moment són el morter argilós de calç, probablement una de les principals aportacions d’aquesta arquitectura històrica; la tàpia, emprada bàsicament en reformes i refeccions, i, lògicament, la fusta, usada en bastides, forjats i altres elements.

Alçat de la façana principal, planta baixa i secció longitudinal de la finca núm. 23 del carrer de Montcada (casa Finestres), ara part del Museu Picasso, abans de la restauració de la dècada del 1960. Escala 1/500.
Veclus
La gran majoria de les construccions civils no neixen espacialment unitàries quant al seu projecte arquitectònic, atès que acostumen a ser resultat de diferents adquisicions, vendes i, fins i tot, lloguers de parts d’altres finques. Aquest fet es referma en part per la reutilització dels materials constructius, però de manera especial per l’existència d’un sistema constructiu basat en la permeabilitat de circulació entre les plantes baixes de propietats dissemblants. Aquest sistema es basa en la construcció d’arcs a les mitgeres, els quals poden ser oberts o cegats en funció de les necessitats de circulació o ús. Són arcs de dovelles de pedra, sovint de mig punt o de punta d’ametlla, que poden disposar de muntants i que mostren unes dimensions força notables tant d’amplada (gairebé mai inferior als 40 cm) com de llargària (és corrent un màxim de 4 m). Els seus exemples són força nombrosos i s’identifiquen en la pràctica totalitat de les edificacions que mostren un substrat medieval i medieval tardà. Cal assenyalar, entre d’altres, la finca núm. 5 del passeig de Colom o bé els núm. 23, 33 i 35 del carrer dels Carders. També en trobem en cases més senyorials, com els núm. 1 i 23 del carrer de Montcada o el núm. 4 del carrer dels Vigatans. Es fa difícil cercar l’adscripció cronològica originària d’aquest sistema constructiu, per bé que està absolutament contrastada la seva presència a Barcelona entre mitjan i la segona meitat del segle XIII.

Alçat de la façana principal, planta baixa i secció longitudinal de la finca núm. 4 del carrer dels Vigatans de Barcelona. Escala 1/500.

Pel que fa a la seva fesomia, els edificis barcelonins acostumen a mostrar una planta generalment regular –sovint rectangular– amb tres o quatre nivells d’alçat, amb planta baixa, entresòl (més corrent a partir del segle XV i sobretot a l’inici del segle XVI), pis principal i un segon pis que es corona amb un darrer nivell de coberta. Aquesta es defineix per l’existència d’una galeria porxada coneguda com a solana, sobre la qual se sosté una estructura de fusta de dos vessants. És corrent també la presència d’un cos edificat (a manera de torre lateral) que tanca un dels extrems del nivell de coberta, tal com podem observar a la finca núm. 4 del carrer de les Basses de Sant Pere. Es tracta de construccions definides per crugies rectangulars que, en els edificis més complexos, es desenvolupen tot circumdant un gran pati central descobert. Aquest és l’eix vertebrador de les zones de circulació, ventilació i il·luminació de l’edifici, i encara més quan les crugies laterals tenen les parets mitgeres com un dels seus límits. Val a dir que, a vegades, és el mateix pati descobert el que limita amb una mitgera i, per tant, organitza la circulació i el volum construït de la finca pel costat contrari (finca núm. 23 del carrer de Montcada). També és habitual que la finca disposi d’un altre pati posterior, que la documentació identifica com a hort o jardí (hortus o retrocurtalis), el qual pot tenir algunes parts construïdes –especialment les crugies laterals–, malgrat que sovint només disposa d’una tanca que el separa de la parcel·la veïna o del carrer.

Un dels aspectes més interessants d’aquest projecte constructiu medieval tardà és l’existència d’una mesura constant en les dimensions de les crugies: el que podríem denominar com a mòdul edificatori. Aquest es defineix pel fet que la distància entre dues parets mestres no pot superar mai els 5 m d’amplada. Es tracta d’una limitació determinada per les característiques físiques de les bigues de fusta que han de sostenir els forjats i paviments dels pisos superiors de l’edifici, ja que aquesta és la distància màxima que poden suportar sense trencar-se o corbar-se perillosament. Així doncs, l’edifici era aixecat sobre la base d’aquest mòdul constructiu, tot adaptant i combinant les mesures dels seus espais a distàncies sempre relacionades amb l’esmentada mesura màxima de 5 m. Això no obstant, quan era necessària una major amplada de les crugies es recorria a les voltes o sistemes d’arcs de diafragma.

Les façanes

Alçat de la façana principal, planta baixa i secció longitudinal de la finca núm. 27 del carrer de l’Argenteria de Barcelona. Escala 1/500.

És corrent que la finca mostri diferents façanes, les que afronten amb el carrer i les que donen al pati central; aquestes darreres acostumen a tenir un major nombre d’elements arquitectònics. La façana principal, que s’obre al carrer i dóna accés a l’interior de la finca, disposa de tres registres d’obertures (un per a cada nivell residencial d’alçat), amb una planta baixa on hi ha els portals i uns nivells superiors (primer i segon pis) configurats sempre per finestres. Vers la segona meitat del segle XIII, al mateix nivell de la planta baixa acostumen a localitzar-se, a més del gran portal que dóna pas al pati central, una altra porta de menors dimensions –que condueix a una de les crugies laterals– i sovint encara un altre accés que comunica amb obradors o petites botigues independents espacialment de la resta de la finca. Cap a la fi del segle XV i durant els primers decennis del XVI, a aquesta configuració de la planta baixa de la façana principal s’afegí la presència d’una o diverses finestres com a resultat de l’aparició sistemàtica del nou nivell d’entresòl, tal com podem veure, per exemple, a la finca núm. 7 del carrer de Lledó.

A excepció de les esmentades finestres d’entresòl, tots els portals de la planta baixa estan constituïts per arcs de dovelles del tipus rebaixat o de mig punt, que carreguen sobre muntants que, com la resta de la façana, estan realitzats amb pedra de Montjuïc. Es tracta d’uns elements arquitectònics que no disposen de cap decoració escultòrica, tot i que es diferencien de la resta del parament del mur gràcies a l’acabat en escaire dels angles i a un millor poliment de les cares externes de les peces de pedra, com el nivell de planta baixa de la finca núm. 11 del carrer del Pi.

Els nivells superiors de les façanes, tant la principal com les que configuren el pati central i les que s’obren a l’hort o jardí posterior, mostren un tipus d’obertura que es coneix com a finestra coronella o de mainells. Aquest tipus de finestra és probablement un dels elements més significatius de l’arquitectura medieval tardana urbana, tant pel fet que a través d’ella podem observar els canvis en els nivells de confort i valor jeràrquic de l’arquitectura medieval com perquè es tracta d’un element de primer ordre a l’hora de conèixer l’adscripció cronològica relativa d’una construcció del període. En línies generals, es pot definir com una obertura en el mur que sosté les llindes exteriors (les que es veuen a les façanes) a través d’un o un màxim de quatre mainells i que disposa d’ampit. A l’interior de la finestra, la llinda pot ser de fusta o bé pot ser substituïda per un arc escarser.

Finestres coronelles del segle XIII a la façana de la finca núm. 12 del carrer del Correu Vell.
ECSA – G.Serra
Els mainells disposen d’una base, sovint esculpida de manera sumària, que descansa sobre l’esmentat ampit i que suporta una columna monolítica, la qual, vers la primera meitat del segle XIII, mostra un fust també monolític de secció circular coronat per un capitell troncocònic, amb decoració geomètrica o floral (vegeu les finestres de la façana del núm. 12 del carrer del Correu Vell). Cap a la fi del segle XIII o l’inici del segle XIV aquesta fesomia es transformà, tot canviant la secció circular del fust per la forma lobular, i alhora les decoracions de les bases i dels capitells s’estandarditzaren (núm. 5-7 de la Baixada de Viladecols). Aquests darrers models es mantingueren vigents, amb una major o menor complexitat dels acabats, fins a la fi del segle XV i els primers decennis del XVI.

Les llindes exteriors també són monolítiques i responen a dos tipus clarament diferenciats: la llinda de mig punt, originària del segle XII, i la llinda trilobada, que apareix cap a la segona meitat del segle XIII i que amb certes variacions, descrites més endavant, es manté fins a la fi del segle XV. Malgrat la dissemblança de l’acabat, el funcionament arquitectònic és similar, ja que es tracta de llindes de petites dimensions els extrems de les quals descansen, bé en el mur de la façana, bé en l’àbac dels capitells que coronen els mainells. El conjunt es clou a vegades amb la presència de falses impostes (de fet són carreus més treballats) que decoren ambdós extrems de l’obertura i que també poden disposar de decoració escultòrica en relleu, com ara escacats (a l’inici del període gòtic; núm. 12-12 bis del carrer dels Carders) o bé elements florals a partir del segle XIV. Atesa la seva fesomia, és evident que la finestra coronella és hereva de les obertures coronades en arcs que ja apareixien als segles anteriors. Això no obstant, l’originalitat del seu disseny medieval tardà rau en la substitució dels arcs per llindes, tot transformant l’estructura de les càrregues del coronament de les finestres i, consegüentment, de la pròpia construcció del mur on s’han de situar. Malgrat tot, com ja s’ha esmentat, en un primer moment (d’ençà probablement del segle XII) i per tal de mantenir una semblança amb la forma d’arc, les llindes de pedra són treballades de manera que la part central mostra un acabat proper a la fesomia d’un petit arc de mig punt. És a dir, es tracta d’un element que funciona arquitectònicament com una llinda (de fet ho és), tot i que de manera intencionada presenta una forma d’arc. Referma aquesta voluntat la presència –com ja hem esmentat– de carreus decorats com a impostes als extrems de les finestres, els quals aparenten ser els punts de descàrrega d’aquests falsos arcs. La progressiva substitució de la llinda de mig punt per la llinda trilobada (segle XIV) no representà, però, cap canvi en la concepció arquitectònica d’aquests tipus d’obertures.

Cap al segle XV l’evolució de la finestra coronella arribà al punt més àlgid amb l’aparició del guardapols, el qual resseguí les llindes i els muntants de l’obertura, com es pot veure a la façana posterior de la finca núm. 12-12 bis del carrer dels Carders. També se n’incrementà el nombre de mainells, tot passant d’un o dos inicials (segles XII i XIII) als quatre d’aquests moments. Lògicament aquest fet representà una major amplada de l’obertura, cosa que facilità l’aparició d’un nou model cap a la segona meitat del segle XV i, especialment, durant el primer quart del XVI. Es tracta d’una obertura sense mainells que sovint es corona amb llinda i que disposa de traceria als angles superiors, tal com podem observar al nivell del pis principal de la façana de la finca núm. 11 del carrer del Pi.

La resta d’obertures dels nivells superiors de les façanes mostren el mateix tipus de finestres, per bé que és freqüent una reducció tant de les mesures com del nombre de mainells. Les solanes –les galeries porxades que clouen la coberta dels edificis– també presenten una certa evolució cronològica en la seva configuració. Així, cap al segle XIII eren constituïdes per pilars de secció quadrada que es coronaven amb mènsules, sobre les quals requeien les jàsseres de fusta que suportaven la teulada de dos vessants. Tot i que parcialment perduda, es pot identificar un exemple d’aquests tipus de solana a la finca núm. 12 del carrer del Correu Vell. També se’n descobrí una altra, per bé que molt malmesa, al primer pis de la finca núm. 35 del carrer dels Carders. Les bases dels pilars carreguen sobre una àmplia barana de carreus que és habitual que tingui la mateixa amplada que la paret de la façana. Aquest model es manté amb petites variacions al llarg de tot el període baixmedieval, amb canvis que només afecten l’acabat dels pilars. Efectivament, aquests foren progressivament substituïts per columnes de secció hexagonal que disposaven de base i capitell, treballats amb motllura seca, sense decoració escultòrica.

El pati central

És al pati central de les cases gòtiques on es localitzen alguns dels elements més característics del període: la gran escala monumental, la llotja o galeria porticada del pis principal i, al mateix nivell, la tribuna (balconada o naia). També s’hi troben altres elements de menor entitat, com ara el pou d’aigua o bé diferents tipus d’arcs arran de planta baixa que permetien la comunicació del pati cap a les quadres, els cellers i altres parts de la finca de caràcter menys residencial; és el cas, per exemple, del pòrtic d’arcs apuntats que es descobrí a la planta baixa de la finca núm. 1 del carrer de Montcada.

L’escala monumental acostumava a desenvolupar-se en un dels angles del pati central, tot utilitzant com a suport dues de les seves façanes. Evolucionà verticalment només fins al pis principal i disposava de dos trams de volta (sovint de dovelles i carreus) separats per un replà intermedi situat sempre a l’angle de les dues façanes a les quals s’adossava. Aquest disseny constructiu determinà una mida diferent dels trams de volta, el primer dels quals era més petit. Normalment, tot el conjunt estava fet íntegrament de pedra, tant els graons i la barana com el passamà. Cal fer esment que aquest darrer element podia tenir un acabat en forma de motllura. Cap al segle XIII, però, el conjunt era força auster, sense cap voluntat decorativa, situació que varià poc al llarg dels segles següents, tot i la progressiva presència d’uns minsos elements decoratius situats sempre a la barana. Un dels millors exemples conservats d’aquests moments és l’escala monumental del pati del núm. 23 del carrer de Montcada (antiga casa Marimon). Val a dir que en el cas barceloní, aquest model d’escala d’accés al principal es mantingué amb diferents variants de materials i dimensions pràcticament fins a la fi del segle XVIII.

El pati quatrecentista amb galeries i naia de la casa Berenguer d’Aguilar, part de l’actual Museu Picasso, al carrer de Montcada núm. 15.
ECSA – Rambol
Pel que fa a la llotja o galeria porxada, acostumava a bastir-se força a prop de l’escala o a continuació, atès que, de fet, és el vestíbul o primer distribuïdor del pis principal. Era habitual que la galeria també es desenvolupés parcialment per altres façanes del pati, malgrat que no el cobria mai en la seva totalitat. Vers el segle XIII, probablement com a hereves de les galeries romàniques, les llotges estaven configurades mitjançant arcuacions de mig punt que carreguen sobre pilars de secció quadrada, coronades amb àbacs que sobresortien del plom del pilar en forma de permòdols. Actualment només disposem de dos exemples coneguts d’aquest model: la recentment descoberta llotja de les finques núm. 33 i 35 del carrer dels Carders –que es troba pràcticament completa– i la del núm. 4 de la plaça de l’Oli, de la qual només es conserven dos pilars. A partir del segle XIV, però, els arcs de mig punt foren substituïts per arcs apuntats de dovelles motllurades que descansen sobre altes columnes lobulars amb capitells i bases decorats. Aquest model de galeria amb arcs apuntats es mantingué pràcticament fins a la fi del segle XV, moment en què les arcuacions laterals (que donen al mur) o les dels angles carreguen sobre impostes amb decoració escultòrica sovint figurativa, tal com posa de manifest la llotja de la finca núm. 27 del carrer de l’Argenteria. Val a dir que és en aquests moments –entre la fi del segle XV i la primeria del XVI– que aparegueren altres dissenys constructius per a les llotges del pis principal. Destaca en aquest sentit una variant que substituí les arcuacions i columnes per un ampli arc rebaixat de dovelles motllurades, els extrems del qual descarreguen sobre impostes que sobresurten del plom de l’obertura i que tenen decoració escultural també figurativa. Un dels exemples més reeixits d’aquests nous models de llotja el podem observar a la finca núm. 4 de la plaça de l’Oli.

L’altre element característic dels patis gòtics és la tribuna, naia o balconada. Situada sovint a la façana oposada al cos d’edifici que té façana al carrer, la tribuna normalment era adjacent o en angle a l’escala i la llotja del pis principal. Es tracta d’un element en volada que recolza sobre dues voltes de carreus o grasses, tot i que a partir de certes dimensions requereix la presència d’una mènsula central de suport o bé de pilastres laterals o centrals on descarreguen els extrems de les voltes, com al pati de la finca núm. 11 del carrer del Pi. Les tribunes no tenen tan sols una funció de balcó o lloc per on abocar-se al pati, sinó que són, de fet, corredors exteriors que permeten la circulació per diferents zones de la finca sense necessitat d’accedir a l’interior, qüestió força important quan es tracta d’edificis entre mitgeres, com és el cas de la finca núm. 27 del carrer de l’Argenteria. Aquesta és en part la raó per la qual algunes de les tribunes poden estar cobertes o bé plantejades fins i tot amb aparença de galeria.

Els interiors

Com ja s’ha assenyalat anteriorment, els pisos es configuren a través de forjats de fusta que mai no superen els 5 m de llum. Les bigues són gairebé sempre de secció rectangular i acostumen a descansar en permòdols encastats als murs. Sobre les bigues –que poden mostrar decoració pictòrica–, s’hi col·loquen cabirons que les enllacen i subjecten i sobre els quals se situen planxes o llates de fusta, que també poden estar decorades i que defineixen el nivell del paviment del pis superior. Els paviments amb replè o peces ceràmiques són excepcionals i poc corrents. Hi ha documentada, però, la presència de terres de llosanes tant a la planta baixa com a la solana, i és versemblant suposar que també al primer pis o principal. Entre els forjats gòtics conservats a Barcelona cal destacar, tant per l’extensió com pel programa decoratiu, els del pis principal de la finca núm. 15-17 del carrer de Lledó, probablement el millor exemple civil de la ciutat.

Actualment no tenim constància material de la presència d’envans, ja que només s’han conservat els paraments de carreus de les parets mestres. Aquesta mancança no ha de ser entesa, però, com a senyal de la seva inexistència, tenint en compte, a més, que la documentació de l’època ens parla de curioses compartimentacions interiors amb nombroses i diferents estances. És lògic suposar, doncs, que els envans eren fetes majoritàriament amb estructures de fusta.

Els acabats exteriors i interiors

Alçat de l’estat previ i el projecte de restauració de les Cases dels Canonges al carrer de la Pietat de Barcelona.
SPALDB – J.Martorell, 1927
Els testimonis sobre els acabats dels edificis gòtics que han arribat als nostres dies són més aviat escassos. Als murs exteriors, a més dels encintats –el seguiment dels junts dels carreus amb un morter de calç més ric–, sembla que hi ha alguns testimonis que permeten suposar l’encalcinament amb brotxa d’algunes parets o parts d’aquestes, tant al pati central com a les zones obertes de la planta baixa. També hi ha evidències materials de revestiments decorats a portes i finestres i a l’intradós dels arcs, especialment a les obertures de les àrees residencials, com és el cas de la porta descoberta al pis principal de la finca núm. 45 del carrer dels Carders o bé les finestres de la torre de la finca núm. 8-10 del carrer de Basea. Pel que fa als interiors, a més de la decoració de les bigues dels forjats, sembla que com a mínim a les zones d’habitatge els paraments de pedra eren recoberts amb revestiments. Aquests arrebossats devien cobrir la totalitat del mur, i els testimonis de pintura mural que s’han conservat mostren decoracions que combinen els motius heràldics o geomètrics amb escenes figuratives de tipus al·legòric, èpic, literari o religiós. Sembla probable, però, que a altres parts de la casa o en aquelles d’un origen més humil els revestiments no tinguessin cap mena de decoració figurada. Són pràcticament inexistents els exemples conservats in situ, i més si tenim en compte que cada vegada més es tendeix a arrencar les pintures i a traslladar-les als museus. A aquest últim cas pertanyen els revestiments decorats descoberts recentment al núm. 8-10 del carrer de Basea, avui al Museu d’Història de la Ciutat, i els de la finca núm. 6 del carrer de Lledó, exposats al MNAC. Resten, però, alguns testimonis molt escadussers i perduts al núm. 15-17 del carrer de Lledó i en algunes zones dels pisos superiors de les Cases dels Canonges.

Bibliografia consultada

Carreras i Candi, 1913; Batlle Gallart, 1983; Caballé, González, Navas, 1990; González, Nahm, Piquer, 1990; González – Navas, 1990; González, 1994; Roca i Blanch, 1994; González, 1996; Caballé – González, 1998a, 1998b, 1998c, 1998d i 1998e; Caballé, González, Redondo, 1998; González, 1998; Caballé – González, 1999a i 1999b; Caballé, González, Nolasco, 1999; Caballé, González, Redondo, 1999; Caballé, González, Nolasco, Ortega, 1999; Caballé – González, 2000; Caballé, González, Nolasco, 2000a i 2000b; Caballé, González, Nolasco, Ortega, 2000; Caballé – González, 2001; Caballé, González, Nolasco, 2001a i 2001b; González, 2001; Caballé – González, 2002; Caballé, González, Nolasco, 2002a i 2002b; Caballé – González, 2003.

Les cases de Montblanc

Les illes i les parcel·les

Malgrat el que pugui semblar, Montblanc conserva poques cases amb estructures arquitectòniques gòtiques. En algunes zones això pot ser un indici que les cases de la vila eren força senzilles, amb murs de base de maçoneria i aixecats amb tàpia, sense elements remarcables, una arquitectura perible, que sovint ha deixat poc rastre, especialment al nucli originari de la vila, al Pla de Santa Bàrbara. Aquí, la manca de dades arqueològiques no permet establir si la trama urbana era formada per cases aïllades, com s’ha descobert al proper nucli de Vila-salva, o si es tractava ja d’habitatges entre mitgeres. De tota manera, potser part de les illes d’aquesta zona del Pla de Santa Bàrbara (força estretes, adaptades a les corbes de nivell del turó i amb parcel·les obertes a banda i banda) hagi conservat l’estructura urbana medieval atesa la probable perduració dels vials.

Pati del casal dels Alenyà, un dels més importants de la vila al final de l’edat mitjana.
ECSA – G.Serra
Fora de la primitiva muralla es va generar el barri del Mercadal, en un espai amb un suau desnivell separat del Pla de Santa Bàrbara pel Riuot. Les actuals cases d’aquesta zona corresponen en la seva major part als segles XVIII i XX i s’hi poden observar pocs elements medievals.

Al segle XIII es consolidaren nous espais urbans fora muralla, la Vilanova del Mercadal i la Pobla de Guimrós, en un terreny més planer, tot adaptant-se als camins que, de fora vila, menaven al Mercadal, l’actual Plaça Major. És una zona que forma un sistema radial de carrers que delimiten illes més o menys quadrangulars i de vegades triangulars. El Carrer Major es va generar per la construcció de cases a banda i banda d’un d’aquests camins, amb una estructura d’illa força allargada i perpendicular als eixos viaris, seguint el que es defineix com un model d’urbanisme suburbà a partir d’unes vies preexistents.

La comunitat jueva es va situar a l’est del Carrer Major, a tots dos costats de l’actual carrer de River. En el moment de cobrir el Riuot, el 1320, aquesta zona estava urbanitzada fins a la riba dreta: al pati del palau Alenyà, que dóna al carrer dels Jueus, hi ha uns arcs que es relacionen amb el que hi ha al bell mig del carrer i amb els de les cases d’ambdós costats, cosa que indica una ocupació de bona part d’aquest carrer. Així, el call hebreu estava limitat al nord pel Riuot i a migjorn per les cases del carrer de River.

Passat el Riuot, hi ha dues illes de cases que confrontaven al nord amb el carrer de Sant Josep. Aquest carrer podria molt ben ser la fossilització d’un antic vial que menava des de l’antic camí de Prenafeta i Vila-salva cap al Pla de Santa Bàrbara. Aquestes dues illes són molt més compactes i quadrades, ja que s’adapten a uns límits preestablerts: el Carrer Major, el Riuot i l’esmentat camí. Sens dubte la cobertura del Riuot va permetre ben aviat que aquest espai fos ocupat per nous habitatges, estenent-se des del casal dels Alenyà cap al barri de Santa Tecla.

La construcció de la muralla al darrer terç del segle XIV va comportar el constrenyiment de l’espai urbà i el naixement dels espais extramurs, com la zona al voltant de l’hospital de Santa Magdalena, amb illes paral·leles al camí de Lleida i de dimensions sensiblement menors a les de l’interior de la població.

Les cases

Façana de can Poblet, al Carrer Major.
M.Adserias, J.Menchon i D.Mestres
Tot i que l’estructuració de les illes de cases de Montblanc varia –segons el seu emplaçament en una o altra zona de creixement de la població medieval–, en l’estructura interna en parcel·les hi ha alguns trets que semblen repetir-se en força casos. Hi destaca l’existència d’un model de creixement de tipus suburbà generat a partir d’un eix viari i no pas arran d’una planificació preestablerta. S’observa també una estructuració interna de les illes sobre la base de la construcció d’edificis entre mitgeres en lloc d’estar separats per petites zones mortes. El fet de compartir mitgera comporta un nou concepte constructiu i una problemàtica fins i tot legal. Implica una planificació prèvia, almenys en l’edificació de l’illa o de part d’aquesta, amb la construcció de cases més o menys àmplies per un o diversos promotors amb prou recursos per a tirar endavant un projecte immobiliari però no amb els ressorts de poder econòmic i especialment polític per a planejar una reforma urbanística.

La construcció d’un conjunt d’habitatges es devia fer a partir de sèries de murs amb arcs, paral·lels entre si i perpendiculars a la línia de carrer, que formaven bona part de la trama de parcel·les allargades existents. L’espai resultant es devia compartimentar interiorment d’acord amb altres arcs que devien recolzar en els murs i arcs anteriors, que feien de mitgeres, de manera que s’arribava a generar una retícula d’arcs i murs a l’interior de les cases. Aquest sistema constructiu, ràpid, senzill i estandarditzat, podia satisfer les necessitats de cada moment. Això també explicaria l’existència de cantoneres de carreus en punts concrets de les illes, bàsicament als extrems, i no pas a les partions de les cases, fet que indicaria un creixement gradual.

Alguns d’aquests arcs interiors apareixen aparedats, tot compartimentant l’espai intern dels habitatges; caldria aclarir, però, si es deu a una divisió dels espais en el moment de la seva construcció o bé a la lògica evolució posterior dels habitatges.

Atès que la gran majoria d’habitatges encara està en ús, es fa difícil poder observar si aquesta estructura que hem vist a la planta baixa també es manté de forma generalitzada als pisos superiors, fet que s’ha palesat en alguns casos, especialment a la zona del Carrer Major. Aquí s’ha pogut comprovar algun cas de cantonades de carreus medievals que arriben al primer pis; i també s’han pogut observar arcs de dimensions considerables que potser ens indiquen l’existència de casals d’una certa entitat, molt desfigurats, a banda dels actualment coneguts.

La coberta i separació de nivells es feia amb trespols de bigues de fusta, de vegades sustentades per cartel·les i mènsules. Les façanes de les illes podien resoldre’s amb arcs oberts, que configuraven espais comunals, porxos i voltes, o tancats, formant zones de treball, obradors o botigues. En tenim exemples a la Plaça Major, al carrer de la Civaderia cantonada amb el carrer de la Vilanova del Mercadal, i la seva referència al Carrer Major i el Raval.

Els edificis de prestigi d’estil gòtic –els que millor s’han conservat– mantenen l’estructura basada en una retícula interna, formada per arcs i murs, encara que les dimensions dels conjunts, la complexitat arquitectònica i el tractament de les façanes els diferencien de la resta d’habitatges de Montblanc.

Un primer exemple és el casal dels Alenyà, actual seu del Consell Comarcal de la Conca de Barberà. El palau es va construir després de cobrir el Riuot (1320). El cos principal és de planta gairebé rectangular, tot adaptant-se al carrer de Sant Josep. La planta baixa s’articula en quatre cossos, un dels quals fa les funcions de vestíbul, amb el portal principal. Tots ells són separats per arcs de diafragma. El pis superior és una àmplia sala coberta originàriament amb un enteixinat de fusta, el qual es conserva en part, i il·luminada per finestres coronelles que donen a la façana principal. Hi ha restes de l’arrencada d’almenys un arc, la qual cosa insinua l’existència d’un nivell superior.

En la seva construcció s’utilitzà carreu ben treballat a la façana, maçoneria a la base dels murs i tàpia reial –amb capes successives de terra i calç llardada o amb arena– en alçada, que es combina amb una organització interna amb arcs de diafragma i trespols de fusta sobre cartel·les. Dins el palau hi ha un pati amb una escalinata que mena a una galeria que hom pot datar al segle XVI. Al voltant del pati hi ha un seguit de construccions, que no sabem si havien format part del conjunt des de l’origen o hi foren afegides posteriorment. Destaca una peça a la banda sud, de planta quadrada, estructurada amb arcs de diafragma i compartimentada per un mur de tàpia i una sèrie d’arcs pertanyents a una o més construccions que són partió de les finques properes.

L’anomenat Palau Reial, del qual resta la façana de bolsons, té una estructuració i cronologia similars al casal dels Alenyà: planta baixa amb obertures de mig punt, cornisa de separació del pis i finestres triforades de grans dimensions. Malauradament, l’estat de l’interior no permet conèixer-ne l’estructura original.

El casal dels Josa, actual seu del Museu Comarcal, és un edifici ampli i d’estructura i evolució força complexes, amb elements que es podrien datar al segle XIII i una important reforma del XVIII. La part posterior del conjunt, amb façana de carreus i portes de mig punt, podria haver format part de les escrivanies reials. A la façana que dóna a les escales que menen a la parròquia de Santa Maria, hi ha una estructura d’arcs apuntats que es veu també a l’interior i a la planta principal.

Quant a l’ajuntament, hom considera que alguns dels seus elements són del segle XIII. La façana de carreus, molt reformada al segle XVII, conserva una porta de mig punt i un finestral gòtic. A l’interior es veuen alguns arcs apuntats que podrien insinuar una estructura reticular.

Al costat dels grans casals montblanquins, hi ha una tipologia d’edifici de prestigi d’unes dimensions més discretes, com can Poblet, al Carrer Major, o ca l’Aguiló, al carrer de Sant Josep. Són construccions que ocupen dos o tres mòduls del parcel·lari, amb façana carreuada a la planta baixa i el primer pis, porta de mig punt, que fins i tot pot tenir un guardapols motllurat, i al seu costat un arc apuntat que podia haver donat a una botiga o taller. La separació entre planta baixa i pis es marca a vegades a la façana amb una motllura. En el primer pis es veuen finestres coronelles de mig punt o apuntades, i també d’altres en fals arc conopial, que mostren una evolució dels edificis des de pràcticament el final del segle XIII o l’inici del XIV fins al segle XVI. L’estructura interior continua utilitzant el sistema de murs amb arcs i, en algun cas, s’ha conservat una porta de mig punt al primer pis.

Bibliografia consultada

Palau, 1931-32, vol. I; Iglésies, 1967; Els castells catalans, 1967-79, vol. IV; Sánchez Real, 1974; París, 1978; Solé, 1982; Catalunya Romànica, 1986-98, vol. XXI; Porta, 1986; Menchon, 1996a i 1996b; Adserias, Menchon, Mestres, 2000; Porta, 2000; Diversos autors, 2001a; Adserias – Teixell, 2003; Menchon, e.p.

Les cases dels altres ordes monàstics i canonicals

Introducció

Interior del cimbori octagonal de Sant Cugat del Vallès, datat al voltant del 1250, una obra molt avançada en el seu temps.
SPAGC
Des del segle X fins al segle XII els monestirs benedictins i les canòniques, tant les regulars com les seculars, van ser els protagonistes dels moviments més avançats de l’arquitectura del seu temps. No hi ha cap dels moviments que caracteritzen l’arquitectura romànica a Catalunya que no s’hagi iniciat als monestirs o les canòniques. Pensem només en la segona meitat del segle X, quan als monestirs del nord-est de Catalunya –Sant Miquel de Cuixà, Sant Genís de Fontanes, Sant Andreu de Sureda i Sant Pere de Rodes– es van materialitzar les influències borgonyones del món postcarolingi, en el darrer esclat creatiu del que anomenem preromànic. També va ser en monestirs benedictins i canòniques on es van engegar els ambiciosos programes constructius de la nova arquitectura que es va implantar a Catalunya al primer quart del segle XI, de Sant Vicenç de Cardona a Sant Pere de Casserres, passant per Santa Maria d’Arles, Santa Maria de Ripoll o Sant Serni de Tavèrnoles.

I també, a la fi del segle XI, amb l’esgotament dels mecanismes expressius de l’arquitectura llombarda, van ser monestirs i canòniques els que van renovar els seus claustres i portades, tot introduint l’escultura monumental en els edificis catalans.

Aquesta vitalitat creativa, de quasi 250 anys, es va esgotar en arribar el segle XIII. Els vells monestirs benedictins i les canòniques ja havien completat els seus programes constructius i l’avantguarda va passar als nous ordes emergents, especialment el Cister, que juntament amb les grans catedrals de la Catalunya Nova van capitalitzar les necessitats constructives del moment i van ser protagonistes d’un nou canvi arquitectònic, del qual els vells cenobis romànics van quedar en alguns casos gairebé al marge i en altres totalment.

Resulta lògic de pensar que les velles cases monàstiques, plenament consolidades, després de quasi 200 anys d’obres i reformes ja no tinguessin necessitat de noves aventures constructives, i per això van ser molt rars els monestirs benedictins que van emprendre obres d’envergadura en aquell moment. Entre aquests cal esmentar el de Sant Pau del Camp, que va renovar els seus edificis amb una arquitectura totalment manierista ancorada en el món romànic, i el de Sant Pere de Camprodon, que va mantenir l’ortodòxia romànica en l’esculturació però adoptant una arquitectura de tipus cistercenc en l’església, en un assaig arquitectònic sense continuïtat. A Sant Salvador de Breda es va produir un fenomen interessant en la renovació del claustre, que va mantenir l’estructura romànica però amb unes columnes de proporcions i esculturació ja gòtiques.

Tots aquests són alguns dels comptats exemples d’obres de renovació de vells edificis benedictins, en què els seus constructors, més o menys sensibles als canvis estètics, els van adoptar, però sense empenta creativa.

Claustre amb arcs trilobats del monestir de Sant Pau del Camp, a Barcelona.
ECSA - M.A.
En aquest panorama resulta totalment excepcional el cas del monestir de Sant Cugat del Vallès, que va renovar la seva església aportant tot un esperit d’innovació i exploració dels nous recursos formals i tècnics, que el situa entre les obres capdavanteres del seu temps, de la fi del segle XII a la primera meitat del XIII. L’experiència innovadora, i en molts aspectes experimental, de Sant Cugat del Vallès és un fenomen que no va tenir continuïtat en el seu orde. No hi va haver altres monestirs benedictins que s’embranquessin en noves aventures arquitectòniques, de manera que Sant Cugat resta com un cas singular d’església gòtica, de nova planta, en un monestir benedictí.

Les comunitats canonicals, excepte les catedralícies, van experimentar fenòmens molt semblants als dels benedictins. L’estructura de les velles canòniques no va experimentar renovacions substancials, i les noves fundacions van ser escasses. Entre aquestes, com la de Sant Miquel d’Escornalbou, observem com l’arquitectura se situa a remolc de les innovacions produïdes al seu entorn, des de les obres del Cister a Santes Creus fins a la seu de Tarragona, i només a les columnes del seu claustre s’observa un tímid esperit d’innovació, en introduir-hi les columnes de fust tetralobulat.

Això mateix podríem dir dels canonges del Sant Sepulcre, els quals a Santa Anna de Barcelona van fer un edifici estrictament d’estil, que segueix les formes de la seva època, però sense aportacions específiques.

Entre els nous ordes religiosos que es van implantar a Catalunya al segle XII mereix un especial esment la cartoixa, per tal com va introduir un nou concepte de monestir totalment diferent al Cister i als monestirs dels vells ordes monacals. Ara bé, la innovació tipològica que va representar la construcció de la cartoixa de Santa Maria d’Escaladei no es reflecteix en la materialitat de la seva arquitectura. Els cartoixans d’Escaladei van introduir un nou concepte de monestir i d’ús de l’espai religiós, però el van construir amb els mecanismes arquitectònics locals que tenien a l’abast, i l’església d’Escaladei, únic element que resta de la cartoixa del segle XIII, no és essencialment diferent dels altres edificis contemporanis construïts al sud de la diòcesi de Tarragona, accentuant-hi, potser, els aspectes d’austeritat i despullament ornamental.

El mateix podríem dir dels canonges premonstratencs, que no van aportar cap model nou al concepte del monestir i van construir uns edificis fidels en tot al vell esquema benedictí i canonical.

La canònica de Bellpuig de les Avellanes

Els canonges premonstratencs, com acabem de remarcar, no van tenir a Catalunya una activitat constructiva que pugui considerar-se rellevant. De les cinc cases que van fundar –Vallclara del Montsant, Bellpuig de les Avellanes (i Bellpuig el Vell), Bonrepòs, Fondarella i Santa Maria d’Artà, a Mallorca–, només s’han conservat les estructures de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes i Santa Maria de Bonrepòs, mentre que les altres, l’efímera de Vallclara, Bellpuig el Vell, Fondarella o Artà, únicament són presents en el registre documental, sense conservar vestigis arquitectònics que permetin d’entreveure quina era la seva estructura.

Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes és la principal casa que van tenir els canonges premonstratencs a Catalunya i encara avui, per sota de les nombroses transformacions i ampliacions que ha patit, conserva el nucli essencial del monestir construït entre la segona meitat del segle XII i la primera meitat del segle XIV.

L’establiment de la comunitat premonstratenca a Bellpuig es va produir d’una manera força complexa. El primer establiment data del 1149, any en què el comte Ramon Berenguer IV va donar el lloc de Vallclara a l’abat Esteve, del monestir premonstratenc de Mont Flavon, perquè hi establís un monestir. Aquesta fundació no va prosperar i l’abat Esteve va renunciar a l’establiment i va retornar a la Lorena.

Alguns dels canonges que s’havien aplegat a Vallclara van decidir continuar la vida comunitària i es van establir prop de Vilanova de les Avellanes, on van fundar el monestir de Bellpuig el Vell, l’any 1166, sota la protecció dels comtes d’Urgell, Ermengol VII i Dolça, dirigits pel canonge Joan d’Organyà.

El mateix any 1166 Guillem II d’Anglesola va fundar un nou monestir premonstratenc al lloc de Fonts Amenes, l’actual Bellpuig de les Avellanes, molt a prop de Bellpuig el Vell.

Vista general del claustre del monestir premonstratenc de Bellpuig de les Avellanes.
ECSA - G.S.
Les dues comunitats es van fondre en una de sola el 30 de setembre de 1166, amb l’acord dels comtes d’Urgell i Guillem II d’Anglesola. Es va establir a Bellpuig de les Avellanes, mentre que Joan d’Organyà i alguns companys restaren com a eremites a Bellpuig el Vell. La casa de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes va ser especialment afavorida per Guillem d’Anglesola, que el mateix any ja li va fer donació de l’hospital de Sant Nicolau de Fondarella, i pels comtes d’Urgell, que el van triar com a lloc d’enterrament.

Els últims anys del segle XII, sota el patrocini dels comtes Ermengol VII i Ermengol VIII, van ser els d’afirmació de les possessions del monestir, i la primera meitat del segle XIII, amb l’abat Joan Cerdà, va ser el de consolidació de les estructures arquitectòniques del monestir.

El comte Ermengol X d’Urgell va iniciar la renovació del temple monàstic l’any 1303, en substitució de la vella església, que datava dels temps de la fundació del monestir. Però la nova obra no es va culminar a causa del precari estat de les finances del monestir a la primera meitat del segle XIV, especialment a partir del 1322, quan sabem que l’orde general va adjudicar a Bellpuig un pagament de només quatre sous, com a simple priorat, atesa la seva pobresa.

La prosperitat que va viure el monestir de Bellpuig els segles posteriors va servir per a renovar i ampliar les estructures monàstiques, però l’església no es va continuar i ha restat tal com va quedar en la crisi de la primera meitat del segle XIV. Aquesta circumstància explica l’estranya sensació que avui produeix el monestir de les Avellanes, on trobem una estructura monàstica medieval, centrada en el seu claustre, amb una gran església, reduïda exclusivament al transsepte de la seva capçalera.

El monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes s’estructura entorn d’un claustre, amb porxos d’arcs motllurats, suportats per parelles de columnes de capitells llisos, sense escultura, llevat d’uns capitells que presenten decoració en baix relleu, de tipus molt semblant al de les portades de Sant Miquel de Castelló de Farfanya, Santa Maria de Granyena o Sant Salvador de Torrebesses, obres plenament inscrites en el moviment artístic de l’escola de Lleida. També trobem capitells ornats amb fulles de llorer estilitzades, que també són presents a l’ala sud del claustre de Santa Maria de Poblet. Només un capitell de Bellpuig mostra una figuració humana, molt rústega. Tant les impostes dels capitells com l’arquivolta que extradossa els arcs són decorats amb puntes de diamant, un element decoratiu molt estès en les obres de l’escola de Lleida.

La solució formal del claustre de Bellpuig de les Avellanes se situa plenament dins els llenguatges del romànic tardà vinculats a l’escola de Lleida, empeltats d’un sentit d’austeritat que impulsen determinades obres del Cister. En aquest sentit, no és estrany trobar una estreta relació amb l’ala sud del claustre de Santa Maria de Vallbona de les Monges, on la solució del sistema columnar és molt similar a la de Santa Maria de Bellpuig, però sense l’ornamentació de puntes de diamant i el motlluratge dels seus arcs.

L’església actual se situa al costat nord del claustre, al mateix lloc on hi havia l’església contemporània del claustre. Al costat de l’església, a la galeria de llevant, es conserva la sala capitular, que repeteix l’esquema estructural de les sales capitulars dels monestirs cistercencs de Poblet i de Santes Creus, amb quatre columnes centrals que suporten nou trams de voltes de creueria. A Bellpuig, les voltes actuals són modernes, però no podem descartar que els seus nervis, mancats d’arcs torals i formers, corresponguin a l’obra original. La mateixa nuesa i austeritat que observem a les columnes del claustre es repeteix a les quatre columnes i els capitells de la sala capitular, d’una execució extremament simple i despullada de qualsevol mena de decoració, llevat de les bases, on una àmplia escòcia se situa entre dos estrets tors.

Hem de suposar que les estructures monàstiques se situaven entorn del claustre, a l’edifici del costat sud del qual encara es conservava una gran sala rectangular, coberta originalment amb embigat sobre arcs de diafragma i probablement destinada a refetor. Amb aquesta disposició, el monestir de Bellpuig de les Avellanes segueix la formulació clàssica dels monestirs benedictins, anteriors a la reforma cistercenca, que racionalitza aquesta disposició i situa el refetor i les altres sales en sentit perpendicular respecte de la galeria claustral.

Planta del monestir de Bellpuig de les Avellanes, que segueix l’esquema clàssic dels monestirs benedictins anteriors al Cister. L’església ja és una construcció del segle XIV.
J.P., Ja.P., P.P. i D.C.
Bellpuig, per concepció ornamental i per la forma de la sala capitular, s’acosta a l’arquitectura dels cistercencs, però s’aparta del seu model per la fidelitat a la tipologia claustral precistercenca. Aquesta disposició es repeteix també en altres monestirs del Cister, com Santa Maria de Vallbona de les Monges o Santa Maria de Benifassà, fet que demostra que el model del pla cistercenc, present a Poblet i Santes Creus, no és d’aplicació general a tots els monestirs del segle XIII d’aquest orde o d’altres, com els premonstratencs, que predicaven també els models d’austeritat davant els excessos artístics dels benedictins del segle XII.

A Bellpuig, a les galeries del claustre, el sentit de la nuesa ornamental es fa extensiu a les portes de les sales, del segle XIII, inclosa la façana de la sala capitular, que, tot i seguir l’estructura general d’una porta flanquejada per dues finestres, és absolutament mancada de qualsevol aspecte ornamental que en modifiqui l’arquitectura nua, quasi reduïda al seu caràcter conceptual.

L’església de Bellpuig, en canvi, no és la que es va construir al segle XIII amb la resta del monestir, sinó que respon a la voluntat renovadora i arquitectònica del comte Ermengol X i es va plantejar d’acord amb les tècniques pròpies del seu temps, a la primeria del segle XIV, amb un ampli transsepte amb cinc absis, que havia d’acabar amb una nau única que no es va arribar a construir.

És important ressaltar que la construcció de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes és una obra plenament integrada en l’arquitectura del seu temps, el segle XIII, on es combinen les influències de l’escola de Lleida i la concepció cistercenca, interpretada amb una certa heterodòxia, que l’aparta dels models més acabats de Poblet i Santes Creus, però en canvi presenta notables concordances amb les obres de Santa Maria de Vallbona, fins i tot pel que fa a la peculiar situació de la porta del temple, en un braç del transsepte, i amb Santa Maria de Benifassà, on tant l’església com la disposició claustral s’emparenten estretament amb l’obra dels premonstratencs de Bellpuig.

No podem parlar, per tant, d’una arquitectura genuïnament o específicament premonstratenca a Bellpuig de les Avellanes, ja que la implantació del monestir, al segle XIII, es va fer seguint les pautes del seu moment històric: un moment d’esgotament formal dels llenguatges romànics i d’aparició, amb molta força, d’un esperit d’austeritat i conceptualització de l’arquitectura que té molt a veure amb el pensament i l’espiritualitat que inspira les reformes monàstiques del Cister, de la cartoixa i del mateix orde de Premontré.

Bellpuig, com els monestirs cistercencs de Vallbona i Benifassà, es manté fidel a la tipologia claustral benedictina, sense aplicar els canvis tipològics que caracteritzen el pla cistercenc dels monestirs, i la seva església, també emparentada amb Vallbona i Benifassà, s’aparta dels models més característics del gòtic català, recuperant una tipologia –una nau amb transsepte i cinc absis– que no té gaire difusió en l’arquitectura catalana del segle XIV. En canvi, aplica perfectament els recursos formals i tecnològics característics de les estructures gòtiques, i en aquest sentit es pot considerar una obra plenament integrada en l’arquitectura catalana del segle XIV, una obra d’estil, amb una peculiaritat tipològica, que, en cap cas, podem considerar pròpia o exclusiva dels canonges premonstratencs. Més aviat, sembla tenir una estreta relació amb les preexistències del claustre i la sala capitular, que, en certa manera, devien condicionar la implantació del temple, especialment l’angle format per aquests dos edificis del segle XIII, en el qual s’encabeix el braç sud del transsepte.

Bellpuig creà un priorat a l’església de Santa Maria de Bonrepòs, un edifici que l’any 1205 li fou donat i on establí una hostatgeria sobre el camí del coll de Comiols. El 1224, el priorat de Bonrepòs va ser incorporat al patrimoni de l’hospital premonstratenc de Sant Nicolau de Fondarella. De fet, mentre va ser priorat premonstratenc, Santa Maria de Bonrepòs era més un hospital de camí, amb un santuari, que un monestir pròpiament dit, motiu pel qual la seva església i probablement la resta del santuari no presenten elements rellevants en la seva arquitectura.

Les estructures arquitectòniques que avui conservem, especialment l’església, fan pensar que el conjunt mai no va assolir l’estructura complexa d’un monestir i es devia reduir a l’església i la casa annexa, priorat i hostatgeria, seguint el model d’altres priorats hospital medievals com el de Santa Margarida, al coll d’Ares, entre el Ripollès i el Vallespir.

L’església presenta una estructura amb una nau, capçalera trevolada, amb absis semicirculars, i coberta amb volta de canó, de perfil apuntat, molt suau. Aquesta estructura i la tècnica emprada en la seva construcció s’avenen perfectament amb les formes dominants i característiques de l’arquitectura catalana del segle XII, sense elements especialment rellevants, ni altres que permetin establir relacions estilístiques amb l’obra que, des de la segona meitat del segle XII, es construïa a Bellpuig de les Avellanes.

La canònica de Santa Anna de Barcelona

La integració en els corrents arquitectònics del seu temps i la manca d’especificitat en la seva arquitectura que hem vist en els canonges premonstratencs es repeteixen també en l’única casa notable que es conserva a Catalunya dels canonges del Sant Sepulcre de Jerusalem: la col·legiata de Santa Anna de Barcelona.

La comunitat dels canonges del Sant Sepulcre es va constituir al mateix temps que els ordes militars de Terra Santa, a partir dels clergues que servien l’església del Sant Sepulcre de Jerusalem, seguint la regla canonical. Tot i el seu immens prestigi, no van establir cases a Catalunya fins a mitjan segle XII, gràcies al pacte entre el comte Ramon Berenguer IV i els ordes militars. El 1141, el canonge Carfilius acceptà l’església de Santa Anna per a instal·lar-hi la comunitat del Sant Sepulcre a Barcelona, tot i que l’establiment efectiu no es va produir fins després del 1150.

L’església actual de Santa Anna es conserva com un estrany oasi, al costat de la plaça de Catalunya, dins un pati d’illa, envoltada per edificacions que no podem considerar que hagin estat respectuoses amb el monument.

L’església és un senzill edifici de planta de creu, amb una nau, capçada per un absis rectangular i un transsepte, originalment sense capelles. La porta principal és oberta al tester sud del transsepte i el claustre se situa a ponent de l’església. Tot i la seva aparent senzillesa, l’església de Santa Anna posa en evidència un procés constructiu força complex, en el qual hem de distingir una primera fase, formada pel transsepte i la capçalera, cobertes amb voltes de canó de perfil apuntat, amb finestres de tipologia romànica de doble esqueixada –una a cada braç del transsepte i tres al mur sud de l’absis– i una tecnologia constructiva basada en els plantejaments romànics de murs massissos, gruixuts i opacs que suporten les pesants voltes.

Una segona fase, tecnològicament ja gòtica, correspon a la nau, coberta amb dos trams de voltes de creueria, amb parets primes i notables contraforts als angles i al centre dels murs. També en algun moment d’aquesta segona fase es van edificar les capelles, plenament gòtiques, del braç sud del transsepte.

A partir de la segona meitat del segle XV es van construir el claustre, la sala capitular i les dependències canonicals del costat de ponent de l’església. El cimbori és una obra del segle XX, però no sembla que la solució original fos gaire diferent, si bé no podem descartar tampoc la hipòtesi que fos un tram de volta de creueria.

Santa Anna de Barcelona és un edifici que exemplifica força clarament el complex panorama de l’arquitectura del segle XIII català, en què les solucions romàniques es resisteixen a ser substituïdes per les formes de la nova arquitectura.

Vista aèria de la canònica de Santa Anna de Barcelona, envoltada d’edificacions modernes que amaguen la seva presència.
ECSA - J.T.
Planta de la canònica de Santa Anna, que és resultat d’un llarg i complex procés constructiu. La part inicial de l’església és del segle XIII, mentre que el claustre i la sala capitular són dels segles XV i XVI.
SPAGC
Interior de l’església del monestir de canonges del Sant Sepulcre de Santa Anna de Barcelona.
AB - G.S.
Probablement, el procés constructiu de Santa Anna va començar, al segle XIII, per substituir la capçalera de la vella església, on es van establir els canonges cap a la meitat del segle XII, per una nova capçalera, conservant-ne la nau. Aquesta capçalera, de geometria molt precisa i nua de qualsevol ornamentació, s’inscriu en l’ampli conjunt d’esglésies de capçalera quadrada en el qual s’inclouen les esglésies del Miracle de Tarragona, construïda entre la segona meitat del segle XII i la primera meitat del XIII, l’església del monestir de Sant Pere de Camprodon, consagrada el 1169, l’església del monestir de Santa Maria de Vallbona de les Monges o, fins i tot, les esglésies de la canònica de Sant Miquel d’Escornalbou i del monestir de Santes Creus.

A diferència de les seves semblants, l’església de Santa Anna no devia disposar d’absis laterals als braços del transsepte –així ho indica la posició de les finestres del mur de llevant–. Les actuals capelles són de factura molt posterior a l’obra del segle XIII. No sabem amb exactitud quina era la pretesa solució original del creuer, però la presència d’unes motllures inacabades als angles del transsepte amb la nau fan pensar que la solució proposada per a l’encreuament de les tres voltes de canó devia ser una volta de creueria o bé un cimbori similar a l’actual i que devia tenir molt a veure amb la solució de la capçalera de Santa Maria de Vallbona de les Monges.

Veiem, doncs, que la capçalera de Santa Anna de Barcelona és una solució plenament incorporada a un dels corrents estètics presents en l’eclèctic panorama arquitectònic dels segles XII i XIII a Catalunya. Aquesta solució pretenia modernitzar la vella església on s’havien establert els canonges, resituant el cor canonical en l’espai de la nau, com succeeix també a Vallbona de les Monges i es preveia fer a Bellpuig de les Avellanes i com ja s’havia realitzat al segle XI a Sant Pere de Graudescales.

La nau de Santa Anna és ja una obra sòlidament concebuda en paràmetres constructius plenament gòtics, amb una disposició angular dels contraforts que ens situen en l’òrbita d’edificis primerencs de l’estil, com la capella de Santa Tecla la Vella de Tarragona, i una concepció estructural i de la llum dels finestrals molt diferent a la de la capçalera, que encara es mou en els paràmetres constructius i conceptes lluminosos de l’estètica romànica.

Santa Anna de Barcelona és un edifici que podem considerar com un magnífic exemple d’obra de transició, en què coexisteixen dues concepcions arquitectòniques: les velles formes romàniques de la capçalera, que es van transformant i difuminant durant el segle XIII, i les noves formes gòtiques de la nau, que van imposant els nous llenguatges i conceptes lluminosos i estructurals.

Tanmateix, en aquest conjunt de Santa Anna no hi podem trobar una especificitat pròpia dels canonges del Sant Sepulcre. Els canonges del Sant Sepulcre no van aportar novetats en la seva arquitectura, sinó que van reconstruir la vella església de Santa Anna a partir dels corrents dominants en l’arquitectura catalana del seu temps. Potser podríem trobar una certa especificitat en la situació de la porta en el transsepte i la situació del cor canonical en la nau. Però aquesta disposició no és nova, perquè ja apareix a la fi del segle XI a l’església del monestir de Sant Pere de Graudescales i a partir del segle XIII la trobem també a Vallbona de les Monges, Bellpuig de les Avellanes o en la reforma de Santa Maria de Lillet.

La cartoixa d’Escaladei

A diferència del que hem vist en l’arquitectura dels premonstratencs i els canonges del Sant Sepulcre, que no van generar una arquitectura específica de l’orde, els cartoixans sí que van definir un nou model arquitectònic, propi i d’acord amb les seves especificitats, que es va adaptar als models constructius locals del seu moment, però amb un plantejament completament nou i exclusiu.

El model monàstic benedictí que es va formalitzar a partir del segle IX (Adell – Riu, 1999), organitzat entorn del pati del claustre, va romandre inalterat en la reforma cistercenca, que, a part els aspectes estètics i formals, es va limitar a una racionalització de l’esquema claustral, encara base de l’arquitectura i la vida monacals.

En canvi, els cartoixans van plantejar un canvi radical en la vida monàstica, en la qual la relació amb la comunitat era supeditada a la individualitat de cada monjo, i per tant, l’estructura arquitectònica dels vells monestirs, tant benedictins com canonicals, no s’adaptava a les seves necessitats.

Tot i aquestes diferències, el model claustral era prou fort al segle XII perquè els cartoixans, en generar el seu model arquitectònic, aprofitessin aquells elements del model claustral que eren compatibles amb les seves especificitats.

L’estructura essencial d’una cartoixa es componia de dos conjunts d’edificis: la cartoixa pròpiament dita, anomenada domus superior, o casa alta, on els cartoixans vivien la seva vida eremítica, totalment isolats del món exterior, i la domus inferior, o casa baixa, que també rebia el nom de conreria, on es produïa la relació institucional entre la cartoixa i el món exterior i vivien els pares i germans conversos.

La combinació entre la vida eremítica i la cenobítica practicada pels cartoixans va tenir la seva plasmació arquitectònica en un model d’edifici força complex, en el qual se situaven dos claustres com a elements organitzadors del conjunt. El primer claustre, sempre de petites dimensions, organitzava la part cenobítica de la cartoixa i al seu voltant es disposaven l’església, la sala capitular, la cuina i el refetor, utilitzats comunitàriament els dies de festa. El segon claustre era un espai de grans dimensions i al llarg de les seves galeries es disposaven les cel·les individuals dels cartoixans, cadascuna amb el seu propi hort i autosuficient.

La cartoixa de Santa Maria d’Escaladei va ser la primera fundació cartoixana a la Península i es va establir a partir de l’any 1171, quan Albert de Castellet, amb consentiment del rei Alfons el Cast, va donar el lloc a Ramon de Vallbona i als ermitans procedents de Vallbona.

El primer establiment es va fer a Poboleda, i cap a l’any 1203 la cartoixa d’Escaladei es va instal·lar al seu emplaçament definitiu.

La història arquitectònica de Santa Maria d’Escaladei és molt llarga i rica en renovacions i reformes, i es va cloure amb una espoliació extraordinària després de la desamortització del 1835, que va destruir totalment la majoria dels edificis de la cartoixa, aleshores convertida en una de les millors peces de l’arquitectura renaixentista a Catalunya.

A la fi del segle XIII la cartoixa era formada pel nucli cenobític, entorn del claustre petit, i el gran claustre del costat nord amb dotze cel·les. Al principi del segle XIV, Joan d’Aragó, arquebisbe de Toledo i més tard de Tarragona, va fer construir un segon gran claustre, al costat sud, amb dotze cel·les més, que deixava el nucli cenobític a l’eix de simetria dels dos grans claustres. A l’inici del segle XV, Berenguer Gallard, de Lleida, va fer un llegat testamentari que va permetre unir els dos claustres grans amb una galeria situada a llevant de l’església, amb sis cel·les més, reforma que va determinar l’estructura final del complex cartoixà. Entre els segles XVII i XVIII, la cartoixa va ser objecte d’una remodelació total; es va construir el sagrari, es van refer totalment els grans claustres, es va redecorar tota l’església i, finalment, es va edificar un magnífic conjunt arquitectònic a la porta i el pati d’accés a la procura i l’albergueria, que és l’única part de l’obra renaixentista que s’ha conservat més o menys sencera.

A part l’espoliació del segle XIX, va ser sobretot el gran procés de reformes del segle XVII la causa que avui es conservin molts pocs elements de les estructures cartoixanes dels segles XIII i XIV, les quals es concentren al conjunt de l’església, al claustre petit i a la cel·la prioral. Cada època constructiva de la cartoixa es caracteritza per un tipus específic de pedra utilitzada en les seves estructures. Les obres del segle XIII són fàcilment identificables per haver estat construïdes amb un gres vermell, que no es va tornar a emprar en el conjunt de la cartoixa.

L’església és l’element principal que es conserva de la cartoixa del segle XIII. És un edifici d’una sola nau, sense transsepte, amb un sol absis, com és la disposició general de les esglésies cartoixanes (Aniel, 1980, pàg. 121), coberta amb volta de canó de perfil apuntat, reforçada per quatre arcs torals, dels quals el situat més a llevant és suportat per columnes bessones i forma l’embocadura de l’absis semicircular, cobert amb volta de quart d’esfera. Exteriorment, l’absis queda inclòs en un tester pla, de manera que l’església no presenta exteriorment el santuari diferenciat. La seva ornamentació es redueix al ràfec sobre permòdols i els petits contraforts corresponents als arcs torals. La porta, refeta al segle XVII, era un senzill portal amb arc adovellat i extradossat per una filada de lloses, seguint una tècnica pròpia del segle XI.

A la part de ponent de l’església es conserven algunes estructures, com un arc apuntat, que correspon a aquesta primera fase d’obres. També hi pertanyen els murs perimetrals del claustre petit, amb les galeries cobertes originalment per un embigat. No sabem si el porxo també era de fusta. En l’estat actual, però, les galeries d’aquest claustre conserven les traces de voltes de creueria de guix, que corresponen, sens dubte, a una reforma d’aquest àmbit posterior al segle XV que va modificar totalment l’estructura primitiva.

Al costat nord de l’església hi ha les restes d’una mena de segona nau, afegida al segle XIV, en la qual s’endevinen les traces de les voltes de creueria que la cobrien i les portes que la comunicaven amb el claustre nord.

L’especificitat de l’arquitectura cartoixana es manifesta a Escaladei a través de la seva organització tipològica, més que no pas en la seva arquitectura concreta, que presenta unes característiques que són comunes a tot un conjunt d’obres del segle XIII situades al sud de Catalunya, com és la canònica de Sant Miquel d’Escornalbou o l’església de Santa Maria d’Alcover, i més llunyanament es pot relacionar amb les obres del Cister a Poblet i Santes Creus. En tots aquests edificis l’arquitectura mostra una gran sobrietat, absència d’elements decoratius i un gust, quasi preciosista, per la qualitat en l’aparell constructiu i en el treball de la pedra.

Si la tipologia cartoixana, que es desenvolupa plenament en el monestir del segle XIII, representa una innovació original en l’arquitectura catalana del seu temps, la seva concreció arquitectònica es realitza més seguint fórmules generalitzades en el context del sud de Catalunya, en les quals l’austeritat i la sobrietat són un tret comú i que no podem atribuir directament a una voluntat dels cartoixans, que a partir del segle XV van convertir Escaladei en un prodigi d’arquitectura ornamental

El monestir de Sant Cugat del Vallès

Capçalera de l’església de Sant Cugat del Vallès, amb tres absis de cares poligonals però amb decoració encara romànica.
SPAGC
A la segona meitat del segle XII, el monestir de Sant Cugat del Vallès va emprendre un ambiciós programa d’obres, que incloïa essencialment la construcció d’un nou claustre i una nova església, conservant la part essencial de les dependències monàstiques del segle XI. Al segle XIV, un cop enllestida la nova església, aquest programa d’obres es va intentar ampliar amb la substitució de les sales monàstiques del segle XI, però el nou edifici monàstic, recentment descobert (Aguelo i Altres, 2000), no es va arribar a acabar mai i el monestir va conservar les velles estructures de l’onzena centúria tot integrant-les al nou claustre i la nova església, en un procés de construcció complex i llarg que va abraçar des de la fi del segle XII fins a mitjan segle XIV.

La vella església del monestir de Sant Cugat, construïda al segle XI, va ser substituïda per la nova en un procés constructiu, inicialment molt lent, que anava reemplaçant-ne trams, des de llevant cap a ponent.

Entre el 1150 i el 1250 les obres van avançar amb lentitud i només es van poder construir dues parts de la nova església, la capçalera i el tram del transsepte, que substituïen la capçalera del segle XI. També es va edificar la nova sala capitular i el claustre, que en aquest moment i fins el 1590 era cobert amb embigat perquè la volta, que només es va iniciar a la nau sud, no es va acabar. En aquest període l’obra mancava d’unitat i en l’últim moment, quan es va construir el tram del cimbori i la sala capitular, es van reformar la finestra de l’absis central i la portada cap al claustre, que havien estat fetes a l’inici de les obres.

A partir de la construcció del tram de naus corresponent al cimbori i fins a la façana de ponent, l’obra va abandonar tots els dubtes i les vacil·lacions que s’havien observat en les primeres fases i va ser enllestida en un llenguatge arquitectònic plenament gòtic, resolt amb total seguretat i, fins i tot, amb audàcia estructural, per tal de substituir els contraforts i les capelles que, amb la lògica del gòtic català, s’haurien de disposar al costat sud, per una quarta nau, sense absis, ocupada posteriorment per les capelles barroques.

L’edifici plantejat a Sant Cugat al darrer terç del segle XII és una obra que pot incloure’s en l’eclèctic panorama de l’arquitectura catalana de la fi del segle XII i al segle XIII. La seva concepció dins el més pur esquema basilical és plenament romànica, però hi ha certs detalls als absis i, sobretot, en la solució de les voltes que la fan una obra molt avançada en el seu temps, en la qual s’assagen nous llenguatges i tècniques constructives, sense la seguretat i convicció que, en la mateixa època, presenten les obres del Cister o les catedrals de Lleida i Tarragona. Aquesta vacil·lació, que s’observa al primer tram, desapareix al tram del cimbori, on han canviat molts aspectes tècnics de l’obra inicial i es detecta una gran seguretat en l’execució, seguretat que va portar a reformar en el nou estil la finestra de l’absis central i la portada al claustre.

La capçalera de l’església de Sant Cugat es planteja amb tres absis semicirculars precedits de sengles trams presbiterals, però s’hi aprecien ja certes variants amb relació a les obres més comunes del seu temps. L’estructura poligonal de les façanes absidals i, sobretot, la forma poligonal de l’absis central, amb els murs interiors ornats amb arcuacions i columnes, que continuen en uns nervis que reforcen la volta absidal, són elements molt nous que presenten paral·lels amb les esglésies del monestir de Santa Maria de Poblet i Sant Salvador d’Horta de Sant Joan, i també eren presents a l’absis de l’Assumpció de Gandesa.

Planta de l’estat del monestir de Sant Cugat del Vallès vers el 1250. Els peus de l’església encara corresponen a l’edifici del segle XI.
J.A.A.
Però la part més destacada d’aquesta primera fase d’obres a l’església de Sant Cugat és la coberta de les tres naus, resolta amb voltes de creueria, amb dues formes de nervis: la nau situada més al nord presenta uns nervis tòrics molt simples sense clau de volta, que recorden poderosament els nervis de les voltes de la tribuna de Santa Maria de Serrabona, els quals reforcen una volta que, més que de creueria, és de les anomenades “de mocador” o de quatre punts. Es tracta, òbviament, d’una solució constructiva aparentment gòtica, però molt allunyada tecnològicament de la solució de la volta de creueria.

Les altres dues voltes d’aquest tram ja són força diferents i molt més properes a les tecnologies pròpiament gòtiques. Es formen amb quatre trams independents de volta, amb nervis que presenten un motlluratge molt simple i unes petites claus de volta del mateix diàmetre que els nervis. Aquestes tres voltes mostren una integració molt forçada dels nervis als pilars i a les motllures, posant en evidència una manca de coneixement del sistema estructural, que es construeix sobre uns pilars i murs concebuts inicialment per a suportar voltes de canó i que s’adapten, forçadament, als nervis i perfils de les voltes que efectivament s’executen.

Al tram de naus del cimbori, el sistema estructural de les voltes és ja molt més perfeccionat i proper al model de volta de creueria gòtica, desenvolupat, amb molta seguretat, a la coberta del cimbori octogonal, les finestres del qual, com les que es van construir en aquest moment a l’absis central i a la sala capitular, presenten un model de gelosia que intenta anticipar de forma molt rudimentària les traceries dels finestrals gòtics. En aquest punt, l’església del monestir de Sant Cugat del Vallès representa un estadi més evolucionat i proper a l’estructura plenament gòtica que els cimboris, anteriors, de les seus de Lleida i Tarragona. A Lleida, el cimbori no es cobreix amb voltes de creueria, sinó que és una cúpula de sectors amb nervis, solució tecnològicament molt propera a la volta absidal de Sant Cugat, i els finestrals se situen per sota de l’arrencada de la cúpula, en una solució típicament romànica, malgrat les gelosies dels finestrals. A Tarragona (i també a Vallbona de les Monges), en canvi, el model fa un pas més i el cimbori perd el tambor –que formen els finestrals a Lleida– i es cobreix amb voltes de creueria de perfil quasi semicircular. A més, els finestrals no aprofiten totes les possibilitats estructurals que ofereix la solució de coberta i es plantegen com una sèrie de finestrals estrets i allargassats, molt opacs, sense desenvolupar completament les alternatives d’il·luminació que permet l’estructura, que encara és usada amb una certa timidesa, la qual s’anirà perdent a mesura que l’obra avança cap a ponent i va esdevenint més gòtica.

A la façana nord de l’església de Sant Cugat es pot observar un interessant repertori de finestres que, de llevant a ponent, en constitueixen un mostrari que va des del més pur formalisme romànic –a la de llevant– fins a les finestres gòtiques més característiques –als tres trams de ponent–, passant per una solució intermèdia, de transició, al tram del cimbori.

Nau central de l’església del monestir de Sant Cugat del Vallès.
SPAGC
La part de llevant de l’església del monestir de Sant Cugat constitueix una experiència, no reeixida, d’interpretació de les noves fórmules arquitectòniques, amb un pes encara molt fort de la tradició romànica. En les experiències contemporànies de les catedrals de Lleida i Tarragona s’aconsegueix una síntesi entre les formes de l’arquitectura romànica i els nous conceptes estructurals i lumínics dels espais eclesials, i això permet que els edificis presentin una coherència i unitat d’estil en tota la seva arquitectura. A Sant Cugat, aquesta coherència no existeix fins al tercer tram, ja plenament gòtic, i per aquest motiu les dues primeres tramades palesen un caràcter experimental. El canvi que s’observa a partir del tercer tram demostra el fracàs i el camí sense sortida que representa l’experiment arquitectònic realitzat a Sant Cugat en la primera meitat del segle XIII.

La canònica de Sant Feliu de Girona

L’església canònical de Sant Feliu té un origen que es remunta als temps de l’arribada del cristianisme a Girona a la darreria del segle III dC. Se suposa que el primitiu edifici hauria estat bastit damunt la tomba del màrtir Feliu, a l’indret del primer cementiri cristià de la ciutat, situat a tocar de la porta nord, anomenada de Sobreportes.

El primitiu martyrium, o petita cel·la que acollia les despulles del sant, hauria estat ampliat –en ser insuficient per a la litúrgia i per a l’acollida dels qui s’acostaven a visitar la tomba del màrtir– per successives construccions als segles IV i V, i també a l’XI, com ho mostren les actuals estructures conservades a la capçalera, incloses les de la sagristia. Les darreres campanyes d’excavacions arqueològiques, iniciades l’any 1984 a tocar de l’actual temple, han permès de conèixer noves dades sobre la vida i l’estructura urbanística del raval des de l’època romana, però no han aportat cap element nou per a la història de l’edifici, llevat de l’abast i les característiques de la fonamentació del campanar nord, el qual va restar separat del temple fins a la darreria del segle XV. Després de la prospecció del 1986 només s’han pogut entreveure restes d’una construcció impossible d’identificar i datable en un espai de temps imprecís entre els segles IV i V.

El cert és que tenim molt poques dades sobre els antecedents d’aquest magnífic temple de Sant Feliu i referències escadusseres sobre els diferents projectes de traça que es van anar succeint al llarg de l’època medieval. El que hauria estat, doncs, el primer temple cristià alçat a Girona té una llarga i complexa història que, en temps del gòtic, arrenca en una data indeterminada del segle XIII –pels volts de l’any 1200– i acaba, després d’innombrables interrupcions i canvis de plans, amb l’aixecament de la façana barroca al segle XVII, dissenyada pel mestre d’obres gironí Llàtzer Cisterna, segons un model d’Il Vignola, com ho recorda el contracte amb aquest mestre d’obres.

La major part de la construcció, estudiada en el volum III d’aquesta obra, correspon als segles XIV i XV, mentre que l’acabament dels darrers trams de la nau del temple i del campanar va tenir lloc, com s’ha dit, ja ben entrat el segle XV i tot al llarg del segle XVI.

L’obra més antiga conservada correspon a la monumental capçalera, d’aspecte auster i encastellat, amb alts i estrets finestrals oberts a gran alçada, més propera a un pany de muralla que a un edifici religiós. S’alçà cap al 1200 amb l’objectiu de continuar la construcció romànica anterior, per bé que l’absència de documentació no permet conèixer com devia ser l’edifici romànic, una petita part del qual és visible avui a la mateixa capçalera gòtica i a tota la part baixa del temple. Tampoc no sabem quins i quants canvis de projecte hi va haver des de l’inici.

D’entrada, la simplicitat estructural del conjunt, de planta basilical, amb creuer adossat, i la tipologia austera i pesant de la capçalera, fortament lligada a la tradició constructiva romànica, deixen entreveure afinitats amb els edificis més notables del Principat corresponents a les acaballes del romànic i el principi del gòtic, com ara la Seu Vella de Lleida o la seu de Tarragona. La mateixa escultura de la capçalera ajuda a fixar l’absis en aquest moment de transició entre tots dos estils.

Per la seva banda, l’alçat de la part inferior del temple fins a completar els massissos pilars carrats i els arcs rabassuts que separen les tres naus deuen correspondre també a l’etapa romànica, mentre que el singular trifori, començant per l’absis fins als peus, es devia iniciar al segle XIV i devia ser enllestit, amb nombroses aturades i represes, al segle XVI.

Exterior de l’absis major de Sant Feliu de Girona, d’aspecte ferreny i encastellat.
ECSA - G.S.
La construcció romànica que conviu amb la gòtica des d’una equilibrada integració és ben apreciable als dos absis d’arcs apuntats doblats del costat sud de la capçalera. També s’observa a la volta de canó del creuer nord i a la part baixa de les naus. La coberta del tram sud del creuer, en canvi, va ser feta o refeta més enllà del 1200 amb volta de creueria gòtica. La simplicitat es fa present en tots aquests espais, trencada només per una senzilla cornisa llisa a l’esmentat creuer i a la sagristia, per les mènsules amb figuració de caps que sostenen les columnes adossades sobre les quals recolzen els nervis de la volta central, i pel trifori, més baix a la capçalera que a la resta del temple. L’observació d’aquesta anomalia i la lectura atenta dels murs, que mostren canvis i penediments, fan veure el procés certament accidentat que va seguir la construcció d’aquest edifici.

L’emplaçament extramurs de la ciutat, els fets històrics que li va tocar viure en primera línia i la llarga cronologia d’aquesta singular construcció, amb volta gòtica de tercelets, a la manera de les voltes sexpartides, d’una raresa certament atípica al país, i amb un campanar de proximitat provençal, una mica allunyat de les torres carrades del gòtic català, situen la canònica de Sant Feliu a la cruïlla de la conformació de l’arquitectura gòtica coincident amb els epígons de la tradició constructiva romànica. És un moment que també té altres exemples a les terres de Girona, com ara la canònica augustiniana de Santa Maria de Lledó, consagrada el 1089, Sant Joan les Fonts, bastida després del 1106, Sant Julià de Verges, de vers el 1200, o l’església del castell de Sant Joan de Bellcaire, aixecada durant la primera dècada del segle XIII. En tots aquests edificis, els volums són compactes i és general l’ús de la volta i l’arc apuntats, i d’obertures de tipologia encara romànica, com és ben visible a l’interior del temple i als murs est i sud de la sagristia de Sant Feliu de Girona. Gairebé un centenar d’esglésies a les terres gironines i alguns edificis de València i del Rosselló, com ara l’església primitiva de Sant Joan el Vell de Perpinyà (1025), molt modificada fins més enllà del 1200, exemplifiquen el pes de la tradició romànica al tombant del segle XIII.

Bibliografia consultada

Puig i Cadafalch, Falguera, Goday, 1909-18, vol. III. 1; Pladevall, 1968; Aniel, 1980; Catalunya romànica, 1984-98, vol. XVII i XVIII; Dalmases – José, 1985; Diversos autors, 1987; Clara–Marquès, 1992; Adell, Artigues, Lorés, 2000.

Les cases dels consells municipals i la Generalitat

Fou dins de la societat feudal que en les ciutats de la Mediterrània occidental emergiren sòlides formes d’autogovern, encapçalades per sectors patricis que en diferents correlacions de força s’imposaren als altres poders que hi senyorejaven. Aquest fou un llarg procés, a voltes conflictiu, que als Països Catalans es va desenvolupar al segle XIII i no va desembocar fins al segle XIV en governs municipals plenament modelats. A partir de llavors aquests bastiren seus estables, més o menys monumentals, amb les quals palesaren el seu afermament, al mateix temps que buscaren posicions de preeminència dins el context urbà a fi d’imposar-se sobre l’ordre social i espacial preexistent. L’arquitectura municipal es troba, per tant, en els estadis de maduració del procés, després d’etapes formatives durant les quals les seus foren eventuals, en espais oberts de places i fossars o supeditades a altres institucions, sovint religioses, fossin convents o parròquies.

Sense precedents institucionals a l’antiguitat, la solució arquitectònica adoptada també fou nova i va esdevenir comuna a bona part de l’Europa meridional. Aquí va prendre per model les residències aristocràtiques i palatines feudals fetes d’un sol cos, amb sala única de representació elevada a la primera planta que acollia i donava relleu a les reunions dels consells del comú o universitat. Tanmateix, es va diferenciar d’aquest precedent perquè la planta baixa va esdevenir una peça gairebé sempre oberta amb porxades, destinada al proveïment d’aliments. A Itàlia, on sorgiren els règims municipals més primerencs, es troba la plasmació arquitectònica més arcaica d’aquest tipus en el Broletto de Como, obra de la segona dècada del segle XIII, seguida per altres edificis similars de Bèrgam, Novara o Milà. Els estatges dels governs municipals catalans, anomenats cases del Consell, la Ciutat o la Vila, són trescentistes o posteriors, conforme al procés històric del règim municipal i s’acorden inicialment del tot amb la morfologia itàlica, adaptada al propi llenguatge gòtic, mentre que després, en casos de significació excepcional, prengueren el model de casa senyorial amb pati.

L’antiga casa del General o Generalitat de Catalunya, a Perpinyà, cap al 1835 en un gravat d’Adrien Dauzats.
VPRAF
La casa consular de Perpinyà sembla la més antiga de les catalanes. Era constituïda per una magnífica llotja gòtica a peu de carrer i un pis superior, ara d’antiguitat irrecognoscible, que d’origen devia acollir la sala de reunió i representació. Ambdues peces formaven el bloc únic inicial, segons la tipologia expressada. La planta baixa presenta les dues façanes longitudinals permeables, l’una oberta a la plaça i l’altra, al pati interior de la casa, constituïdes per dues grans arcades de mig punt, sostingudes per pilars elevats sobre un podi. En un dels frontis transversals s’obrien dues arcades ogivals que donaven a un carreró que ha desaparegut. L’embigat sostingut per mènsules esculturades que cobreix la peça és en part original. Si de l’inici de l’edifici hi ha constància en l’autorització del rei Sanç I de Mallorca el 1315 per a comprar unes botigues amb la finalitat de convertir-les en casa consular, la seva immediata edificació queda confirmada per una recent anàlisi dendrocronològica de les bigues del porxo, la qual ha determinat que es feren amb arbres tallats a l’hivern de 1317-18. El frontis principal del pis noble va ser remodelat el 1951, mentre que el posterior dóna al pati que va organitzar el casal, almenys, des del segle XVI.

Secció longitudinal i planta del primer pis de la casa de la Vila de Catí, amb la típica disposició de llotja comercial a la planta baixa i sala del consell al pis. Escala 1/500.
AGV – F.Grande
Cap altra casa consistorial del Principat no s’avé més al model descrit ni es conserva en un estat més pròxim a l’inicial gòtic que la de Vic, alçada a la fi del segle XIV i objecte d’una ennoblidora reforma uns cent anys després. L’edifici, com s’explica en el capítol de més endavant, de planta quadrada, disposa d’una llotja comercial d’arcs apuntats i escarsers sobremuntada per una sala amb columna central octagonal que sosté una gran jàssera on s’agreguen en paral·lel dos panys de bigam per a deixar lliure enmig un generós espai fet, en realitat, de dues crugies. Un edifici gairebé idèntic és la casa de la Vila de Morella al País Valencià –fronterer a un altre casal també quadrat de dues plantes amb una sala única de columna central a la planta noble i que sembla haver acollit la cort de justícia–. La seva datació arquitectònica s’ha de situar a cavall dels segles XIV i XV. Ben pròxim, a Catí, a la plana del Maestrat, hi ha un altre edifici consistorial de la mateixa morfologia, però de planta rectangular i de dimensions més grans, de forma que sobre la llotja (destinada a carnisseria i dipòsit de blat) hi ha una llarga sala obtinguda d’ajuntar tres trams de jàsseres que descansen sobre dues esveltes columnes de secció també octagonal. Les finestres d’ambdós edificis són coronelles amb festejadors. L’obra es va afectuar cap als anys 1428-37.

La fusteria ricament treballada del sostre de la casa del Consolat de Puigcerdà, destruïda per un incendi el 1938.
TAE, làm. XXXVII – F.Estorch
De l’adaptació d’aquesta arquitectura a l’alta muntanya va resultar la ben singular casa del Consolat de Puigcerdà, destruïda per un incendi fortuït el 1938. Constava d’un sol cos, de planta rectangular. Els baixos, segurament closos, estaven coberts per voltes d’aresta, de les quals resta un tram tancat per una clau amb l’escut de la vila. El pis superior constituïa una gran sala amb un sostre de fusta del tot excepcional en el gòtic català, que deixa entreveure la riquesa que podien haver assolit les arquitectures llenyoses dels Pirineus. Es tractava d’una teulada de dos vessants d’encavallades amb policromia heràldica i un fèrtil treball de talla amb motius figurats, vegetals i motlluració que s’estenia fora en la volada del ràfec, on cridava l’atenció un cap de biga que representava un elefant, tot plegat d’imprecisa cronologia entre els segles XIV i XV.

A més de les cases de nova planta conservades o ben documentades, hi ha altres ajuntaments amb vestigis gòtics menors o fragmentaris que no permeten conèixer l’edifici original. Aquest és el cas de la casa de la Ciutat de Girona, que disposa de detallats inventaris del segle XV. També s’ha de considerar aquells consistoris que s’acomodaren en vells albergs, com es va fer a Lleida amb l’adquisició el 1382 per a la Paeria del casal romànic tardà dels Sanaüja. En aquests casos, no sempre és possible saber si les parts gòtiques corresponen a l’estat de l’edifici d’abans o després de la seva conversió en seu municipal, com en el vell consistori de Tarragona. A Cervera la documentació i els vestigis arquitectònics integrats a la paeria barroca, recentment restaurada, podrien correspondre a un edifici de tipologia canònica. El 1332 hi ha constància d’una seu estable, dita la sala de la Paeria o del Consell, cosa que indica la preeminència que hi tenia l’espai de reunió. Poc després es feren reformes en el porxo que, segurament, constituïa una planta baixa oberta per arcades i d’ús comercial. El terratrèmol de la Candelera del 1428 la va deixar “tota consentida e oberta”. El 1490 el mestre bretó Martí d’Ibar i el cerverí Joan Barrufet pactaren la reforma de la part alta de la vella fàbrica, per bé que no es té constància de la realització de l’obra.

Làpida commemorativa de la construcció de la casa de la Ciutat de la Seu d’Urgell (1473).
A.Villaró
A la Seu d’Urgell el consistori es va emplaçar, singularment, damunt de l’Hospital Nou, bastit cap als anys 1458-60. Els magistrats en perpetuaren la memòria en fer esculpir l’epitafi: “Casa de la Ciutat d’Urgell feta l’any MCCCCLXXIII, essent cònsols Jacme Vallmanya, Nicolau Guilla, Pere Soler, Sabastià Prat”, que ara es troba a la façana de l’ajuntament que és hereu d’aquell vell edifici. L’ànim de perennitat donat a l’erecció d’un estatge propi va crear aquesta peça d’epigrafia cívica, un gènere poc usual; n’hi ha una altra mostra d’uns cent anys abans que commemorava la construcció de la sala del Consell de Cent barceloní. Aquesta majestuosa aula de reunions constituïa la planta noble d’un bloc quadrat i exempt d’acord amb el model explicat, encara que l’espai de sota seu no era públic ni comercial. Sobta la seva situació reclosa a l’interior d’una illa i, justament, la necessitat d’abocar-se a la trama viària i manifestar-s’hi explica la construcció els primers anys del segle XV del cos del carrer de la Ciutat, que va acollir la creixent complexitat de l’aparell municipal. L’articulació amb el bloc precedent del Saló de Cent segurament es va fer per un pati interior, anterior a l’obra gòtica del segle XVI actualment en peu.

La magnificència buscada en l’obra barcelonina també fou l’objectiu dels jurats valencians en la casa d’aquesta ciutat que, segons acord del 1416, havia de ser “bella e costosa com fer se puixa, a consell de savis experts maestres”. L’edifici, molt transformat al segle XVI i destruït cap al 1859, s’alçava al carrer de Cavallers, a tocar del palau de la Generalitat, on ara hi ha un jardinet. No sembla coneguda la seva forma arquitectònica gòtica, resultat d’un procés constructiu encetat al segle XIV i que va generar una fàbrica de notable complexitat. Hi ha notícies referents a la capella, les sales del Consell o dels Àngels, la del Racional i la Daurada, amb un molt sumptuós enteixinat d’inici del segle XV, ara instal·lat al Consolat de Mar de la Llotja.

Façana de la capella de Sant Jordi del palau de la Generalitat a Barcelona, obra de Marc Safont, que destaca per la prolixa ornamentació de traceries cegues.
ECSA – G.Serra
A banda dels estatges dels organismes municipals, al llarg del quatre-cents es va desenvolupar una nova arquitectura governamental lligada a la Diputació del General, institució d’un inicial caràcter fiscal que aviat va assumir importants funcions militars i polítiques. Aquest nou aparell de govern territorial es constituïa en autoritat delegada i no pas de representació, per la qual cosa les seves seus no foren presidides, com les municipals, per espais de reunió amplis, sinó per un complex de cambres que acollien les magistratures i els oficials. Aquest fet i potser també el seu caràcter netament aristocràtic van facilitar l’adopció de la tipologia de la casa senyorial amb pati, que des del tombant del segle XIV al XV esdevingué hegemònica en el panorama català, en passar de l’estricta funció residencial i domèstica a acollir-ne d’altres (hospitals, governs municipals o seus de la Generalitat). A Barcelona, la casa del General és un edifici bastit de nova planta, resultat d’un projecte arquitectònic força unitari presidit per un pati ordenador i representatiu, d’una gran singularitat pel caràcter de pavellons oberts de les seves ales, obrat pel mestre Marc Safont. La mateixa tipologia, encara que en una fàbrica més simple i austera va ser adoptada a la casa del General de Perpinyà, bastida de nova planta cap als anys 1448-54 sota un projecte rigorós i d’excel·lent execució, que actualment conserva dues magnífiques façanes mentre que l’interior sembla molt desfigurat i es troba, encara, pendent d’estudi.

Bibliografia consultada

Viollet-le-Duc, 1854-68, vol. 6, pàg. 88-89; Carreras i Candi, 1917; Florensa, 1935a; Ràfols, 1945, pàg. 41, 47, 51-52, 67 i 69 i làm. XIX, XXIV-XXIX i XXXVII; Durliat, 1962; Batlle, 1964-65; Duran i Sanpere, 1972a, pàg. 243-246; Cirici, 1977, pàg. 81-83, i 1979, pàg. 16-19 i 21-24; Pevsner, 1980, pàg. 29-38; Sanchis, 1981, pàg. 137-138 i 267; Dalmases – José, 1983; Batlle Gallart, 1985, pàg. 152-161; Turull, 1993; Aldana, 1995; Villaró, 1995, pàg. 105-107; Brodogna, 2000; Poisson, 2000; Zaragozá, 2000; García – Díaz, 2001.

Les cases fortes

Entre els masos i els castells, amb característiques de fortalesa i a la vegada de cases residencials, hi havia arreu del país les domus o cases fortes, anomenades així sobretot a partir dels segles XII i XIII. Inicialment, hi predominava l’aspecte defensiu i per això són anomenades turres, fortitudines i fins castra, bé que aquests eren petites fortaleses, estratègicament situades, però sense terme propi ni jurisdicció i integrades dintre els límits d’un castell termenat. Més tard, sobretot en època del gòtic, prevaldrà el nom de domus i en algun cas el d’“estai” o “stadi”, amb el sentit de lloc de residència o habitatge.

El castell o casa forta de Vilassar, antiga residència dels senyors del terme del castell de Burriac.
ECSA – Rambol
S’acostuma a definir una domus com una casa aloera o de gent lliure. També és freqüent assimilar el seu nom al de quadra o petit terme autònom perquè moltes domus presidien o donaren lloc a termes autònoms, segregats molt sovint de grans termes castrals o jurisdiccionals. Però les domus tampoc no es poden definir o classificar solament amb relació a les quadres, perquè també es donava aquell nom a residències fortificades de senyors de castells roquers situats en indrets de vida difícil i més tard també a masos o residències de gent més o menys vinculada al servei de les armes.

De tot això es dedueix que cal distingir èpoques i l’evolució històrica de cada casa en concret per a determinar-ne l’origen, la funció i la categoria dins l’entramat senyorial o jurisdiccional de cada moment.

Hi ha molts estudis sobre cases fortes concretes i fins algunes visions globals sobre les domus com a centre de quadres o com a fortaleses o estructures arquitectòniques, però no coneixem encara cap treball que doni resposta o explicació a la gran diversitat d’edificacions que la documentació engloba dins d’aquest nom o denominació. Tan variat és el seu origen com la diversitat arquitectònica que mostren les que s’han conservat senceres o amb ruïnes notables.

En un document de l’any 1385, en què el rei Pere III va vendre a Bernat de Fortià la jurisdicció del castell de Ribes del Garraf, s’incloïa la “domo vel quadra seu fortitudine de Miralpeix existentibus infra terminum dicti castri de Ribes” (Sabaté, 1997b, pàg. 100), cosa que dóna una idea de la confusió o ambivalència que hi havia al voltant del que era una domus.

L’origen del concepte de casa forta cal cercar-lo al pas del segle XI al XII, època en què es consolidà l’estament dels cavallers. Aquests inicialment estaven al servei dels senyors del terme dels castells i en constituïen la mainada; per al seu manteniment se’ls va confiar ben aviat la defensa de sectors d’aquests termes o càrrecs de responsabilitat dins l’entramat feudal, el més corrent el de castlans o guardians dels castells. Com a remuneració de dits càrrecs o servei militar el senyor els concedia una o més cavalleries o porcions de terres de conreu, que en alguns indrets s’ha calculat en unes 4 ha. En altres casos els cavallers eren compensats amb part dels delmes, que, a desgrat del seu origen eclesiàstic, passaren en gran part a mans dels senyors jurisdiccionals, o bé amb drets i tasques de protecció i de batllia sobre sectors dels grans termes jurisdiccionals.

Durant els segles del gòtic i en particular al llarg del XIV, sobretot sota el regnat de Pere III el Cerimoniós (1336-87), quan els monarques, faltats sempre de diner, vengueren una vegada i una altra les jurisdiccions dels castells de domini de la corona, fou el moment que molts senyors de cases fortes aprofitaren, per compra o bé per usurpació, per a obtenir el domini del territori vinculat a la seva domus i erigir aquesta en centre de quadres autònomes.

Bestorres amb corseres que defensaven l’entrada de la casa forta de Canet o de Santa Florentina, abans de l’ampliació fantasiosa de Lluís Domènech i Montaner del 1907.
IAAH/AM
Tot això fins ara exposat es basa sobretot en estudis i en constatacions fetes a la Catalunya Vella, especialment als territoris dels antics comtats de Barcelona-Girona-Osona-Manresa. Sembla, en canvi, que a la Catalunya Nova o la que es va organitzar a partir d’entrat el segle XII arran de la recuperació i organització del sector de Tarragona, seguit una generació més tard de les conquestes de les ciutats i els territoris de Tortosa i de Lleida, les coses no seguiren el mateix ritme.

És, per tant, al sector de Catalunya vinculat inicialment al Casal de Barcelona, que forma el nucli de la Catalunya Vella, on el concepte i la denominació de domus o casa forta respon més ajustadament als models o tipus fins aquí expressats. A la comarca d’Osona, s’han comptabilitzat una seixantena de cases fortes existents entre els segles XII i XIV que ofereixen tot un ventall de les aplicacions del mot domus a cases fortes o residències destinades a molt diversos usos, algunes, simples masies amb pretensions de cases fortes per canvi de categoria dels seus estadants.

Entre les d’origen més antic, hi ha la de Güells, sobre Tona, que és esmentada com a castrum el 1086 i com a domus que centrava un petit terme autònom als segles XIII i XIV; amb les seves ruïnes es va construir una masia. La d’Heures o Sala-d’heures, de Santa Eugènia de Berga, és anomenada castrum o turris entre el 1097 i mitjan segle XIII i els seus propietaris estaven vinculats als senyors de Taradell i algun temps als bisbes de Vic; després es convertí en domus sense terme propi. Les domus de Conanglell, Vilanova, Mont-rodon, Bellpuig o Aiguafreda formaren quadres en època gòtica, algunes existents encara com a enclavaments o apèndixs de termes municipals moderns i altres, com les de Bellpuig (Sant Julià de Vilatorta) i Aiguafreda, formant municipis moderns amb el seu antic terme. Mont-ral, Vinyoles, Esparreguera i Vilagranada foren residència dels castlans dels castells de Gurb, Centelles, el Brull i Tornamira, i altres com Montesquiu, Espinzella i el Vilar van ser-ne dels senyors dels castells de Besora, Taradell i Curull (Els castells catalans, 1967-79, vol. IV, pàg. 1 031-1 055).

Similar paper històric de les antigues cases fortes es constata a totes les comarques de la Catalunya Vella. Així, el conegut com a “castell de Vilassar” era inicialment la casa forta on residien els senyors del castell de Burriac; el “castell” de Vulpellac del Baix Empordà, la residència dels Sarriera; la Torre del Baró de Viladecans, centre d’una quadra i residència dels Burguès, ciutadans de Barcelona; la casa forta de Canet, ara “castell de Santa Florentina”, residència dels cavallers Canet, vinculats als Cabrera, etc.

Això no obstant, no sembla paral·lel ni l’origen ni la missió de moltes cases fortes de l’anomenada Catalunya Nova. Allà no és tan freqüent el mot domus o casa forta, substituït normalment pel de turris o torre, sovint creades amb una finalitat defensiva inicial, diferent del cas de les cases fortes abans esmentades.

A mesura que s’anaven organitzant els terrenys que es conquerien als sarraïns, es creaven al costat dels grans dominis adjudicats a famílies nobles destacades altres dominis més petits presidits per una torre per ajudar a defensar el terme contra atacs sarraïns, termes que calcaven molt sovint els territoris d’antigues almúnies, els quals esdevenien autònoms. Això explica que allà s’usi gairebé sempre la paraula turris i no casa forta per a designar la residència o centre de la quadra. Així és corrent veure en la documentació els noms de Torre Gelaberta, Torre Amada, Torre Forcada, Torre Segrià, etc., per a denominar petits nuclis de poblament que donaven protecció o centraven unitats peculiars integrades en territoris més amplis. Així ho llegim en un document sobre unes terres situades al terme de Balaguer amb aquestes paraules: “in comitatu Urgelli vel infra terminos de castro Balagario, ipsa turre vel quadra.” (Sabaté, 1997b, pàg. 95-97) Encara avui dia a les terres de Lleida el nom de torre s’empra per a designar simples masos.

L’arquitectura

De tot el que breument s’ha apuntat, se’n pot treure la conclusió que sota el nom de domus o torre s’hi inclouen edificis d’origen i trajectòria històrica molt diversa. L’anàlisi de les cases fortes que s’han conservat més o menys senceres revela també que no hi ha cap uniformitat en la seva estructura o disposició arquitectònica.

Una simple ullada a les cases fortes que coneixem o sobre les quals hi ha estudis revela l’apuntada diversitat de la seva arquitectura. Atès el seu caràcter bàsic de fortalesa, les domus més simples eren inicialment una torre. És ben coneguda i estudiada la torre –ensulsiada el 1937– que va presidir la domus de Sala-d’heures, de 17 m d’alçada, amb porta al nivell del primer pis, ampliada més tard en època gòtica amb un gran casal adossat. Aquesta forma de torre, encara sense ampliacions, la recorden les domus de Pino, del terme de Sau, i de la Roqueta o Torre de l’Esparra, a Riudarenes, ambdues envoltades d’un clos amb murs i valls. Aquest tipus més senzill de casa forta es repeteix en diferents indrets del país, però correspon gairebé sempre a edificis anteriors al segle XIII.

Des del segle XIII, les cases fortes acostumen a tenir com a element central una gran cambra o sala central, que és la que ha donat nom a moltes cases fortes anomenades simplement “la Sala”, molt sovint acompanyades d’una torre que els fa costat, com veiem als casals de Roca-salva o de Sant Climent d’Amer, les Torres d’Artés, la Torre Roja de Viladecans, la Sala de Viladrau, la Sala del Brull, etc.

En plena època del gòtic, als segles XIV i XV, les cases fortes acostumen a ser edificis rectangulars amb un pati central o simple espai de celobert per a donar llum i situar l’escala d’accés al pis principal o pisos superiors. Entre els models més arcaics hi ha la casa forta d’Esparreguera, a Osona, ara en ruïna avançada; la de la Sala a Vilallonga de Ter; la del Coll, prop d’Olot, o la de Bellpuig, a Tortellà, a la Garrotxa, aquesta reforçada amb torres circulars als angles.

El casal de Beuda, a la Garrotxa, que en època gòtica substituí el castell romànic de Beuda, dit ara el Castellot, com a centre senyorial del terme.
ECSA – G.Serra
A mesura que avança l’època del gòtic, les cases que es fan o es refan en aquest període van prenent l’aspecte i la condició de petits palaus residencials, de formes rectangulars, sovint amb una torre o cos més elevat en un dels angles i amb un pati central. Les façanes són més cuidades i acostumen a estar centrades per un portal de grans dovelles amb pont i fossar de defensa al davant. La part o planta inferior acostuma a tenir escasses obertures, sovint espitlleres o finestrons molt reduïts, i en canvi el pis principal mostra grans finestres de llindes trilobades, partides per dos o més mainells, i un cos d’arcs de galeria, petites finestres sota el ràfec o bé merlets al pis superior. Acostumen a tenir matacans per a defensar els portals i els angles, fets normalment de pedra ben tallada, mentre que la resta pot ser sovint de simple maçoneria, moltes vegades amb arrebossat.

Es tracta, en resum, de petits palaus o casals que volen imitar els de les ciutats o nuclis de poblament agrupats, adaptant-los a les condicions de defensa que exigeix el seu aïllament i situació. Exemples d’aquest tipus són els casals de Mont-rodon o Beuda. El mateix model es va seguir, sobretot, d’ençà del segle XVI en casals fortificats com la Torre Ramona de Subirats, el castell de Pallejà o el Castellnou de Llinars.

Bibliografia consultada

Buigas, 1886; Els castells catalans, 1967-79; Castells, guaites…, 1986-87; Catalunya Romànica, 1986-98; Sabaté, 1997b; López i altres, 1998; Bolòs, 2000b.

Les catedrals als segles XIV i XV

Introducció

Campanar de la Seu Vella de Lleida, punt culminant del perfil de la ciutat.
ECSA - G.S.
S’ha dit amb raó que la imatge més sobresortint que es percep de la ciutat en els temps del gòtic és la de la catedral, l’edifici principal que al llarg d’anys i de decennis ha estat i és encara avui dia, en molts casos, el centre i el símbol de la comunitat ciutadana. L’estructura urbanística de la majoria dels centres històrics de les ciutats europees, i també la de molts pobles i viles, té el principal nucli i pol d’atracció en el centre religiós que aplega el conjunt d’edificacions eclesiàstiques, amb la catedral o l’església principal al capdavant. Només en alguns indrets com a la Itàlia medieval, on el poder civil havia tingut un fort desenvolupament des de ben aviat, els comuni o ajuntaments, els centres civils de poder, rivalitzaven amb el nucli religiós. Florència i Siena n’esdevingueren els exemples més emblemàtics.

Gairebé cent milions de persones entren cada any per diferents motius en una catedral. De visita litúrgica, turística o, senzillament, per poder gaudir d’una pausa de recolliment. L’emplaçament estratègic i el fet que sigui l’edifici més notori i visible de les nostres ciutats fan que la catedral esdevingui el punt d’atracció més important del conjunt urbà, a la qual tothom accedeix tard o d’hora. Avui, no s’escapa a ningú que la catedral també presta un servei a tothom que s’hi acosta per gaudir dels seus valors patrimonials.

Davant d’un edifici catedralici, a més del valor arquitectònic i artístic, interessa també avui conèixer els materials amb què es va fer, les tècniques constructives emprades, la societat que el va bastir i les circumstàncies de tot ordre que van envoltar-ne el llarg procés de la construcció. Les noves aproximacions a l’arquitectura medieval tendeixen a tenir molt present les realitats contextuals urbanístiques, històriques i socials, tot resituant els edificis en una xarxa de significats diversos.

Res no té d’estrany, doncs, que la catedral, per ella mateixa, posseeixi un doble vessant: un de material, que es concreta en l’edifici, els processos constructius i les tècniques, en l’organització laboral i en els recursos econòmics que la van fer possible; i un altre de simbòlic o espiritual. La catedral és l’ecclesia maior de la diòcesi que, en la seva dimensió espiritual, aplega la comunitat eclesiàstica a l’entorn de la litúrgia; també és la seu episcopal que exterioritza amb la seva arquitectura i el seu mobiliari l’autoritat de l’organització eclesiàstica i el prestigi de la comunitat diocesana, encapçalada pel bisbe i els canonges, que tenien la missió de fer de la catedral un focus permanent de vida religiosa, assegurant-ne el culte i la pregària. De vegades, la catedral ha servit, així mateix, de mitjà per a expressar el poder de la monarquia.

En les catedrals es reflecteixen alhora els anhels espirituals i les capacitats tècniques i artístiques de la societat que emprenia la fantàstica aventura de construir un immens edifici com aquest, un dels fenòmens més remarcables de l’època medieval. En el moment del seu naixement, les catedrals no van ser només un pol d’atracció de caràcter estrictament religiós, sinó que, des de sempre, han estat un referent intel·lectual i artístic de primer ordre. La durada excepcional de la seva construcció va implicar el treball de diferents generacions i, sovint, el resultat final, acabat o no, ha estat la suma de successius projectes motivats per les ampliacions necessàries, les ambicions personals de bisbes i reis o els problemes tècnics que calia resoldre per mitjà de consultes a reconeguts experts.

La construcció d’una catedral va suposar també una inversió immensa en recursos econòmics i la participació d’un gran nombre de mestres i artistes. Tot plegat fa que el resultat final del llarg procés de bastir una catedral sigui necessàriament la superposició i addició de diferents estils, exponent del ric repertori de canvis i progressos tècnics, característica especialment visible a les catedrals catalanes, algunes de les quals acabades en èpoques ben recents, com ara les de Tortosa i Barcelona.

El gòtic català i les catedrals

En parlar de catedrals catalanes hom pensa de seguida en l’arquitectura gòtica que es va desplegar pel país durant més de quatre-cents anys. Aquest enorme arc cronològic, amb tot, no va determinar gaires canvis. L’arquitectura gòtica catalana va mantenir pràcticament inalterable al llarg del període l’homogeneïtat tipològica i estilística d’una manera de concebre i bastir els edificis que, des de l’herència constructiva cistercenca i mendicant, formulava una nova arquitectura amb personalitat pròpia.

Homogeneïtat és tal vegada el qualificatiu que millor defineix l’arquitectura gòtica catalana, més enllà de cronologies, zones geogràfiques i diferències de solucions tècniques. Utilitarisme de l’espai, concebut unitàriament, i austeritat en la decoració, reduïda a la mínima expressió, assenyalen els trets més visibles del gòtic català. S’hi dóna també la correspondència més fidel entre espai i volum, entre espai interior i exterior. L’alçat és el resultat del desenvolupament de la planta, mentre que la concepció de l’espai unitari condiciona el volum, l’exterior, que sembla aparentar nuesa i pobresa, una pobresa fictícia que s’explica per la cenyida correspondència entre espai interior i espai exterior i per la fidelitat entre ambdós. D’altra banda, la simplicitat constructiva facilita més que enlloc la lectura dels edificis gòtics catalans. Les seves formes es troben sempre interrelacionades, llevat d’uns pocs exemples singulars.

Interior del fals creuer de la catedral de Barcelona mirant vers la porta que dóna al claustre. La sensació d’espai únic s’aconsegueix plenament.
CB - G.S.
Tanmateix, aquesta homogeneïtat, que és indiscutible, de vegades es desvirtua, encara que sigui aparentment. Un gran nombre d’informacions fan comprendre que els capítols de bisbes i canonges rivalitzaven en qüestions relatives a la bellesa i a la sumptuositat de les seves catedrals. Tant en els projectes arquitectònics com en les arts de l’objecte, la documentació és abundant a l’hora de reflectir els desitjos de bisbes i capítols per bastir un edifici més gran i més bell en el moment en què l’anterior havia quedat obsolet per al culte o petit per a acollir els fidels; i també per posseir un retaule o una creu d’argent semblants o millors que els d’un altre temple veí o llunyà que servia de referència a l’artista per a esmerçar totes les seves capacitats artístiques i al comitent per a fer complir les clàusules contractuals i garantir així l’èxit de la comanda.

Fent ús de la seva llibertat i atenent qüestions econòmiques, tècniques i estètiques, els capítols de les catedrals, amb el seu bisbe al capdavant, s’inclinaren també per la singularitat de la seva seu. L’exemple més paradigmàtic a Catalunya va ser, sens dubte, la nau de la catedral de Girona que s’estudia en aquest llibre. Pel seu interès evocador del que diem, en aquest volum es publica per primera vegada la transcripció del text íntegre de l’acta de la reunió de l’any 1416 en què es decidí de continuar la seu gironina d’acord amb el projecte de nau única, d’altra banda, el concepte d’espai més genuïnament meridional i català.

Els precedents i la configuració del model català

Al començament del segle XIV, l’arquitectura gòtica catalana ja havia fet un tomb sense marxa enrere possible. Es pot dir que els anys inicials del tres-cents s’havia perfilat ja una manera pròpia de construir a Catalunya. S’havia fixat un model generalitzat arreu, amb lligams evidents amb la franja sud d’Europa, per bé que amb personalitat pròpia. Fins aleshores, llevat de les llunyanes aportacions cistercenques i de les més pròximes mendicants, imperava a Catalunya la tradició romànica, amb l’ús de voltes de canó apuntades, els absis semicirculars i els arcs de punt rodó o lleugerament apuntats, com és palès a la capçalera de l’església de Sant Feliu de Girona, aixecada a partir del 1200. L’arquitectura parteix, doncs, d’aquests precedents del dos-cents, al llarg del qual les construccions monàstiques i catedralícies van fer oblidar la tècnica romànica. A més, el progrés va ser homogeni a tots els territoris de la Corona, al Rosselló, a València, a Mallorca, i més enllà, a d’altres territoris de la Mediterrània occidental, cosa que va donar un caràcter molt semblant a l’arquitectura en tots aquests indrets.

Ja ha quedat apuntada la importància de les construccions dels ordes mendicants durant el segle XIII i els primers anys del segle XIV per a la configuració d’un model català d’arquitectura gòtica. També en són un exemple decisiu en aquests inicis la construcció de les seus de Lleida i els darrers trams i la façana de la de Tarragona per la transformació progressiva que van suposar des del punt de partida de l’arquitectura romànica i de l’avenç tecnològic cistercenc. S’ha fet especial esment de les diferències mínimes que hi ha entre les construccions de la darreria del segle XIII i les del començament del XIV. Sense solució de continuïtat, edificis iniciats en un segle es continuen en el següent, per bé que persisteixen, de vegades, elements d’un cert arcaisme. Per a concretar això que apuntem en l’activitat de dos arquitectes, es pot dir que el mestre Bartomeu de Girona, que va bastir probablement la façana de la catedral de Tarragona, és el darrer exponent de l’arquitectura de transició cap al gòtic, i que Bertran Riquer, des que va dirigir els treballs de la catedral de Barcelona (1298), representa la novetat del gòtic clàssic durant el trànsit del segle XIII al XIV. En un país com Catalunya on les portalades gòtiques de grans edificis són ben escasses, a Tarragona el mestre Bartomeu es va anticipar en gairebé un segle a una altra solitària portalada gòtica, la de Santa Maria de Castelló d’Empúries, del segle XV.

Tot amb tot, durant els segles XIV i XV es van seguir bastint edificis religiosos senzills i modestos, d’una sola nau i sostre de fusta de dos vessants damunt arcs de diafragma, herència del dos-cents, tècnica que també va tenir una aplicació majoritària en edificis civils de caràcter utilitari com ara hospitals o drassanes o bé en espais conventuals comunitaris, com dormitoris i refetors.

A l’hora d’avaluar els deutes de l’arquitectura gòtica catalana, cada cop emergeix amb més força el paper protagonista dels ordes mendicants, des de la perspectiva d’haver estat no pas els inventors, sinó els introductors de la nova tècnica constructiva gòtica. Els franciscans de Mallorca, per exemple, van ser els primers a aplicar el canvi d’orientació cap a una arquitectura senzilla i funcional d’espai únic, cobert amb sostre de fusta de dos vessants i arcs de diafragma, que va ser imitada amb posterioritat per un gran nombre de construccions, fins a esdevenir el model català per excel·lència.

Amb canvis de poca volada, la tipologia i el llenguatge que s’usen per a bastir edificis sempre són els mateixos: l’espai únic, clar i diàfan –àdhuc quan s’empren espais de tres naus que, com a Santa Maria del Mar o a Santa Maria de Castelló d’Empúries, es visualitzen com un sol espai per la poca diferència d’alçada de les naus i per la distància entre pilar i pilar, d’escàs diàmetre, a més a més–, que s’adapta al migdia de França, a Catalunya i a Mallorca i que es redefineix des d’una perspectiva meridional o mediterrània. L’expansió de la confederació de la Corona d’Aragó al segle XIV portarà la nova arquitectura gòtica repensada a Catalunya en clau meridional cap als regnes de Mallorca i de València, al Rosselló i cap a la Mediterrània, principalment a Nàpols, Sardenya, Sicília i els ducats d’Atenes i Neopàtria.

Entre el nord i el sud

Volta de l’antiga capella del Sant Esperit, girola i clau del presbiteri de la catedral de Tortosa.
BT - G.S.
Entre els anys 1300 i 1350 l’arquitectura gòtica catalana estava plenament estesa pel territori. Van ser anys d’una empenta constructiva immensa, sense parió en cap altre moment de la nostra història. Al llarg d’aquest mig segle s’inicia la construcció dels principals edificis del país, per bé que els més grans, les catedrals, van tardar encara molt temps a acabar-se. S’ha dit amb raó que el segle XIV va ser el gran segle de l’arquitectura gòtica catalana. En canvi, el segle XV, per causa de la crisi general de la baixa edat mitjana, va ser força desigual i en molts casos de caràcter continuista. Només es van donar algunes innovacions esporàdiques, en particular en el terreny de l’arquitectura civil i en casos excepcionals com a la catedral de Girona, on la solució definitiva de la gran nau única s’arrossegava, però, des del segle XIV.

Des de ben entrat el segle XIV fins a la meitat de la centúria següent, l’arquitectura catalana va viure una de les etapes més creatives i més singulars de tota la història del Principat i altres territoris de la confederació de la Corona d’Aragó. Paral·lelament a la construcció i consolidació d’un estat i d’una consciència nacionals, fou en aquesta etapa de la nostra història que les diferents expressions plàstiques del gòtic i, en particular, l’arquitectura poden ser catalogades per primer i únic cop de genuïnament catalanes o, si més no, amb un component assenyaladament català, per bé que en un context comunitari més ampli que abraçaria el que es coneix per gòtic meridional, estès a gran part del sud d’Europa. Tant és així que Alexandre Cirici va arribar a titllar d’antigòtica l’arquitectura catalana de la baixa edat mitjana a l’hora de remarcar-ne les diferències notables respecte del gòtic considerat més representatiu o més ortodox que procedia del nord de França i s’estenia arreu de l’Europa central i septentrional.

A grans trets, és indubtable que l’arquitectura gòtica catalana va anar lligada des dels seus inicis a l’evolució general de l’art europeu. Però, sobretot, va anar de bracet amb l’art europeu meridional, especialment pel que fa al desenvolupament que va seguir l’arquitectura. L’arribada a Catalunya dels procediments més moderns de l’arquitectura originària de França és deguda, com s’ha vist, al paper clau de transmissor desplegat primer pel Cister i després pels mendicants. Es va posar en pràctica una nova tècnica que, al llarg d’un lent procés d’adaptació, havia d’arraconar les construccions romàniques, força més limitades a les noves exigències litúrgiques i davant les necessitats d’una població en augment constant. D’altra banda, les novetats tècniques de l’arquitectura gòtica permetien guanyar en funcionalitat i en estalvi econòmic, aspectes fonamentals i no gens insignificants que a Catalunya havien tingut un pes específic notable en els temps més reculats del romànic.

Arcades amb traceries del claustre de la catedral de Vic.
BV - G.S.
Un element clau en la configuració de l’arquitectura gòtica catalana va ser, sens dubte, el conjunt dels edificis aixecats pels mendicants franciscans i dominicans, els quals van tenir un paper de primeríssim ordre. Tant els cistercencs com els mendicants tenien el denominador comú d’afavorir l’abandó progressiu de la tradició constructiva romànica que al llarg del segle XIII va conviure amb les novetats gòtiques. Pel que fa a la traça dels temples, aquestes novetats eren de dos tipus. D’una banda, l’adopció del model del gòtic radiant, de planta basilical de tres o més naus, transsepte, capçalera poligonal amb deambulatori i capelles radials, com es veu a la catedral de Barcelona i a la Seu de Manresa; i, de l’altra, l’adopció del tipus arrelat al gòtic meridional, que apostava per la traça d’amplis espais coberts amb nau única, com a Sant Domènec de Puigcerdà o a l’església de Santa Maria del Pi de Barcelona.

Ambdós models són antitètics en estructura i morfologia, i simbolitzen alhora l’ambivalència de l’arquitectura gòtica: el gòtic radiant del centre i nord d’Europa i el gòtic meridional, tenyit d’elements classicistes i centrat fonamentalment al migdia de França i als territoris de la confederació de la Corona d’Aragó. En parlar de model meridional ens hem referit abans als espais coberts amb nau única. El lector deu haver tingut l’oportunitat de seguir a bastament el paper protagonista dels ordes mendicants, en particular, en l’adopció i propagació del model d’una sola nau, i en la tendència a l’austeritat dels espais interiors com a conseqüència de la volguda funcionalitat de l’edifici, el qual havia de servir per a facilitar sense entrebancs la transmissió de la paraula.

L’expansió pel país de l’arquitectura cistercenca havia coincidit amb una certa vigència de la tècnica constructiva romànica i ja havia prefigurat alguns aspectes essencials de la futura arquitectura gòtica, en particular aquells paràmetres que tenen a veure amb la funcionalitat dels espais i d’austeritat morfològica. Les catedrals de Tarragona i Lleida, com s’ha dit, i la influència que van exercir en els seus propers àmbits geogràfics són un exemple d’aquesta nova arquitectura que reuneix harmònicament la tradició romànica i els nous plantejaments del gòtic inicial, encetada en els grans edificis de Poblet, Santes Creus i Vallbona de les Monges i continuada en altres convents com a Sant Feliu de Cadins.

Però a aquest panorama, abans de l’aixecament de les grans esglésies i edificis catedralicis, s’hi va sumar un nou corrent arquitectònic de gran transcendència. Ens referim un cop més al paper decisiu dels ordes mendicants, que van estendre l’ús generalitzat dels arcs de diafragma i de les cobertes embigades de dos vessants, sense marginar la volta de creueria de pedra. La transmissió generalitzada dels continguts religiosos mitjançant la paraula va precipitar els mendicants a escollir edificis nets, d’una sola nau, amb coberta de fusta o de pedra, i sense cap altre objectiu que acollir el màxim nombre possible de fidels oients.

Per bé que en aquest apartat del volum s’estudia bàsicament l’arquitectura gòtica catalana del Principat, aquesta no es pot deslligar de la que trobem també a l’àrea geogràfica més ampla de les terres meridionals de França, els comtats de la Catalunya del Nord i els territoris orientals de la Península Ibèrica, on Catalunya va excel·lir tant per la quantitat com per la qualitat de la seva arquitectura. Les influències entre el migdia francès i el Principat van ser mútues en tot el segle XIV, com ho havien estat també en l’anterior. N’és un exemple excepcional la catedral de Narbona, que influí en les de Girona i Barcelona. L’arquitecte Jaume de Faveran va treballar en les dues primeres amb solucions semblants en llurs capçaleres que també es donen a la de Barcelona.

Les drassanes de Barcelona

Vista aèria de les drassanes, un conjunt molt unitari, únic a Europa, que es va començar a bastir durant el regnat de Pere el Gran, al final del segle XIII.
ECSA – J.Todó
Una de les principals creacions del gòtic civil català són, sens dubte, les drassanes reials de Barcelona. Gairebé totes les grans ciutats marítimes europees es van dotar, durant la baixa edat mitjana, d’un espai cobert on construir, reparar i aixoplugar les seves embarcacions. Als Països Catalans van disposar de grada, a més de la Ciutat Comtal, Cotlliure, Sant Feliu de Guíxols, Tortosa, València, Dénia i la Ciutat de Mallorca. Durant l’època moderna, la construcció naval va prosperar especialment a la costa de Llevant, a Mataró, Arenys de Mar, Canet de Mar, Calella i Blanes. D’aquest ampli conjunt només tenen interès arquitectònic, emperò, les mestrances de Barcelona o València, pel fet que van esdevenir, als segles XIV i XV, extensos edificis gòtics. Mentre que la del grau del Túria va ser fortament reestructurada al segle XVI, la de la capital catalana ens ha arribat íntegra i sense modificacions importants.

Les drassanes reials no van ser, tanmateix, les primeres de què va disposar la capital catalana. Durant l’alta edat mitjana, ja s’havia construït una grada al costat de la porta de Regomir, en l’espai delimitat per la muralla romana, al nord, per l’areny, al sud, i pels ulteriors carrers de la Fusteria, a l’est, i de la Plata i del Tonell, a l’oest. El creixement del tràfic naval, arran de la conquesta de les Illes Balears i del País Valencià, i l’avenç del teixit urbà per la façana marítima van col·lapsar, emperò, el funcionament de les velles instal·lacions: Jaume I, el 1243, hagué de reservar un sector de la platja a l’avarament en sec dels vaixells; entre els termes que delimitaven aquest nou àmbit figura una segona drassana, situada “cap a ponent”. D’aquest esment documental –que ha passat gairebé desapercebut–, sembla desprendre’s que aleshores alguns mestres d’aixa i fusters de ribera ja havien desertat de l’estreta mestrança comtal i treballaven a la cala situada entre el desguàs de la Rambla i la falda de Montjuïc, als confins occidentals de la ciutat. Ambdues drassanes devien consistir, tanmateix, en una grada per a construir o reparar els vaixells i en un porxo lleuger on es devien guardar les eines i l’eixàrcia. Durant el regnat de Jaume I només s’hauria delimitat i condicionat l’emplaçament del nou arsenal.

Uns inicis lents i mal coneguts

La viabilitat de l’expansió mercantil i territorial de la Corona d’Aragó a ultramar depenia, en gran part, de la capacitat de creixement de la flota. En vigílies de la guerra de les Vespres Sicilianes, el gran conflicte internacional en el decurs del qual Catalunya emergiria com a potència naval de primer ordre, es van iniciar les obres de fortificació de les drassanes de ponent. El projecte dels assessors de Pere el Gran consistia a transformar-les en un ampli recinte emmurallat, de planta rectangular, amb torres de defensa als angles i obert només pel costat en què la grada penetrava al mar. D’aquesta etapa inicial, després de les successives remodelacions, només s’han conservat dues de les sis torres, les dels angles nord-oriental i nord-occidental.

Durant el primer quart del segle XIV, una època de fort protagonisme de la monarquia catalanoaragonesa a la Mediterrània, es va decidir ensostrar les drassanes per aixoplugar les costoses embarcacions reials. Els treballs, a causa tant de l’envergadura del projecte com dels problemes pressupostaris de la hisenda reial i de les calamitats naturals, progressaren a un ritme molt lent. Alfons el Benigne, el 1328, va consignar a la cobertura de les drassanes les multes generades pel comerç il·lícit amb els territoris islàmics, tot confiant-ne la direcció al drassaner Arnau de Cornellà. La iniciativa reial es degué revelar, emperò, poc operativa, ja que l’ensostrament no va experimentar, durant els vuit anys del seu regnat, avenços considerables. Aleshores, les inclemències del temps havien malmès el conjunt de l’edifici, que necessitava, a més de la teulada, una restauració general. El sobirà, mancat de recursos, només impulsava accions puntuals i poc oneroses.

La via de finançament iniciada per Alfons el Benigne va ser continuada pel seu successor, Pere el Cerimoniós, que, el 1336, tot just coronat, ja va assignar a la construcció de les drassanes les sancions econòmiques imposades per tots els consolats de mar sotmesos a la seva jurisdicció. L’escassa capacitat de recaptació del sistema obligà el rei, tanmateix, a redoblar-lo amb aportacions complementàries: el 1352, va constrènyer el batlle general de Catalunya i el veguer de Barcelona a aportar a les obres de cobertura de la mestrança 2 000 sous barcelonins cadascun i exigí igualment al procurador general de Catalunya que n’hi esmercés 4 000 més. Davant la resistència dels agents fiscals a transferir recursos al drassaner, Pere el Cerimoniós, el 1358, va especificar els ingressos que havia anat assignant a la construcció de l’arsenal: les multes imposades tant als fugitius de les armades reials com als infractors dels vets comercials i als reus de pirateria; els beneficis generats per les armades reials i els excedents retornats pels seus còmits i acordadors; els drets de naufragi i de quints, delmes i vigèsims de les captures efectuades pels corsaris, i els béns confiscats arran de contenciosos marítims.

Els dubtes del sobirà sobre la idoneïtat de l’opció efectuada esdevingueren un altre entrebanc prou important: per motius encara no ben esbrinats, entre els quals podria figurar el desig d’apropar-les a l’antic port comtal i a la mestrança vella, el Cerimoniós va resoldre, el 1373, traslladar les drassanes reials al Pla d’en Llull, al sector oriental de la Ribera. Una decidida intervenció del Consell barceloní el va fer desistir, emperò, del projecte. És probable que darrere el lliurament de diners efectuat el 1376 pel sobirà al drassaner Bertran de Sala, per a reparar portes i finestres, hi hagués també una sol·licitud peremptòria del consistori.

La ràpida conclusió de les obres

Malgrat que la mestrança nova pertanyia al rei, eren els consellers –portaveus qualificats dels grans mercaders i dels armadors locals– els partidaris més decidits de la seva construcció. El 9 de juny de 1378, després de deplorar que la drassana “no sia coberta e per açò les galees estiguin dins d’aquella a sol e vent e pluja, perquè són dins breu temps consumides e destruïdes”, oferiren a Pere el Cerimoniós un pla d’acció conjunta –extensible a l’acabada de crear Diputació del General– destinat a assegurar-ne una ràpida conclusió. Els regidors es comprometien a esmerçar, durant els set anys següents, 10 000 florins en les obres, amb l’única condició que el monarca n’hi invertís entretant uns 7 000 més. Amb aquestes aportacions de numerari es van poder acabar el mur i el vall del flanc occidental de la mestrança, el vorà a Montjuïc, es va ensostrar el clos i es van construir unes botigues per a dipositar-hi els ormeigs i les armes. La coberta, tal com havia estat projectada a l’època de Pere el Gran, devia recolzar en “pilars e archs de pedra”, que generarien un conjunt de naus paral·leles, amb sostre de doble vessant. La Ciutat, com a contrapartida de l’esmentada contribució econòmica, va obtenir del sobirà el dret d’aixoplugar-hi les seves galeres.

Del 1378 ençà, encara que la Generalitat no es va adherir al pla d’acció conjunta, les obres, pel fet de disposar d’un canal de finançament menys espasmòdic, van avançar a bon ritme. Pel maig del 1381, ja estaven bastides les naus immediates al mar i es projectaven les del costat de terra. Hom va decidir deixar entre ambdues meitats de la drassana un vast espai obert, destinat a la construcció de galeres grosses, a facilitar els trasllats interns de les embarcacions i a millorar la il·luminació del conjunt de les instal·lacions.

Dels llibres d’obra de la construcció de les drassanes, només ens n’ha arribat un, el corresponent al període comprès entre l’11 d’abril de 1383 i el 15 d’agost de 1384. Durant aquests setze mesos, es van construir –sota la direcció d’Arnau Ferrer, picapedrer, i de Joan Gener, fuster– quatre magatzems i es van iniciar els treballs d’ensostrament de la meitat septentrional de la drassana. El 22 d’abril es va celebrar l’aixecament del primer pilar; cinc mesos després, el 23 de setembre, es festivava la conclusió del primer arc. Pel que fa als materials utilitzats, mentre que la sorra s’extreia del mar, gairebé a peu d’obra, i els carreus provenien de les pedreres de Montjuïc, les rajoles i el cordam es van adquirir a València i el gros de la fusta va arribar del Baix Ebre i de les Gavarres.

Interior del sector est de les naus del segle XIV. El veritable bosc de pilars quadrats i arcs torals i formers en fan un dels espais més grandiosos i lluminosos del gòtic català.
CDM-MMB
Pere el Cerimoniós, incapaç d’aportar els 7 000 florins convinguts, va haver de consignar a les obres les dues terceres parts dels ingressos fiscals produïts pel comerç legal amb Egipte, les multes imposades als defraudadors dels impostos “de porgar el blat” i “del pes de la farina”, i una part dels impostos pagats anualment per l’aljama dels jueus de Barcelona. El sobirà, malgrat la seva gairebé crònica manca de liquiditat, aconseguí, tanmateix, veure acabades, al final del seu llarg regnat, les drassanes noves.

La primera ampliació

Planta de les drassanes, amb indicació de les diferents fases de construcció. Escala 1/1 000.
CDM – MMB - E.Terradas, R.Terradas i A.Riera, 2001
L’agressivitat comercial dels homes de negocis catalans, el redoblament de la concurrència en els mercats internacionals més rendibles i els projectes intervencionistes de la Monarquia a ultramar van incrementar, al darrer quart del segle XIV, la demanda, a Barcelona, de galeres grosses, un tipus de vaixell que pels seus elevats costos de construcció i de manteniment només estava a l’abast dels poders públics. Joan I i la Ciutat de Barcelona, interessats a posar al servei dels comerciants catalans embarcacions ràpides i segures, van decidir, l’any 1390, ampliar el nou arsenal, a fi d’encabir-hi trenta galeres, amb tots els seus accessoris, i annexar-li un conjunt d’immobles prou grans i decorosos per a allotjar la família reial durant les seves freqüents estades a la capital catalana. El sobirà, incapaç d’assumir la restauració del vell palau comtal, intentava, doncs, que la Ciutat n’hi construís un de nou a la platja. La drassana i l’alcàsser delimitarien una plaça, oberta al mar, destinada a convertir-se en la principal porta d’accés a Barcelona. El model inspirador d’aquesta reordenació de la façana marítima devia ser el Palazzo Ducale i la Piazzetta di San Marco de Venècia, encara en construcció.

Per executar aquest ambiciós projecte, ambdues parts van subscriure un segon concert. El gros dels recursos l’aportaria una altra vegada la Ciutat, ja que el sobirà només va comprometre el terç que s’havia reservat el seu pare dels drets que gravaven el comerç legal amb els països islàmics. Arran del nou conveni, els consellers, en la correspondència amb el monarca, van substituir el terme “la vostra daraçana” pel de “la daraçana de Barcelona”. Els treballs d’engrandiment, que degueren prolongar l’edifici pel costat de terra, van implicar algunes reformes importants de la part ja construïda, com la cobertura de l’espai obert central. Les obres no es van donar per acabades fins a la segona dècada del segle XV. Si aquesta hipòtesi –bastida en el decurs de la darrera intervenció arquitectònica– és encertada, datarien de la baixa edat mitjana la meitat meridional del cos, la més pròxima al mar, i l’annex nord-oriental. L’atribució cronològica s’ha fet bàsicament, encara que no exclusivament, a partir d’una anàlisi dels elements heràldics dispersos pels arcs i les façanes del conjunt de l’edifici; només en els d’aquests dos àmbits, l’escut reial alterna amb el de la ciutat.

Les dependències centrals consten de vuit naus de divuit trams, delimitades per pilars quadrats de 77 cm de costat i 6 m d’alçada. De cada pilar arrenquen dos arcs torals de 8,40 m de llum i dos arcs formers una mica més estrets, de 5,35 m de llum; tant els uns com els altres són de mig punt. Els arcs torals suporten carcanyols triangulars amb permòdols a les vores superiors, damunt dels quals recolzen les bigues del sostre. Cada una de les naus gaudeix d’una coberta individual de dos vessants, amb el carener disposat en l’eix longitudinal i els canalons de recollida d’aigües situats a les interseccions. Ni els arcs ni els pilars no presenten cap mena de motllura ni decoració. Malgrat el domini absolut de les superfícies llises i les arestes vives –com convé a un edifici utilitari–, el conjunt de les naus produeix un efecte grandiós, per la regularitat de la planta i l’encert de les proporcions, que li confereixen lleugeresa, per la uniformitat de la talla i la qualitat de la pedra, i també per la disposició de les bigues de la coberta, paral·lela a l’eix major, que en prolonguen òpticament la longitud.

Secció transversal del conjunt de les naus el 1819, quan era una mestrança d’artilleria. Escala no coneguda.
CDM – MMB
El conjunt gòtic de la drassana, ben dissenyat i millor construït, s’ha conservat admirablement, i ha resistit sense escletxes importants les sotragades sísmiques i les agressions ambientals. La seva època de major activitat va ser el regnat d’Alfons el Magnànim. El 1423 s’hi van construir dotze galeres alhora. Per poder fer front a les despeses de manteniment de l’arsenal es va crear aleshores un impost específic, el “dret de la Dreçana”, la recaptació del qual va ser assumida, el 1438, per la Ciutat. Els rendiments del nou tribut degueren ser, però, força oscil·lants, ja que, setze anys després, va ser derogat en canvi de la consignació de 25 lliures del dret del pariatge a les obres de les drassanes. Del 1470 ençà, la conservació del conjunt va anar a càrrec del Consolat de Mar.

La construcció del palau reial, com a conseqüència de la prioritat concedida pels edils a la drassana, va avançar, en canvi, a un ritme força més lent que la de la mestrança. Com han demostrat unes recents excavacions, se’n van bastir, tanmateix, els fonaments, bé que els vestigis que se n’han localitzat no han permès reconstruir la planta. El 1401, el rei Martí, conscient que les dificultats pressupostàries de la Ciutat feien inviable l’empresa, va consignar –en un gest d’alt contingut simbòlic i propagandístic– a les obres del nou hospital de la Santa Creu sengles partides de pedra i de sorra adquirides per a l’alcàsser. Alfons el Magnànim, unes quantes dècades més tard, intentà –infructuosament– que el Consell reprengués les obres del palau.

Els annexos i les reutilitzacions moderns

El desenllaç, el 1472, de la guerra civil catalana, amb el triomf de Joan II sobre la Diputació del General i el Consell de Barcelona, va repercutir damunt la gestió de l’arsenal. La monarquia moderna, força més autoritària i solvent que la medieval, va assumir un protagonisme sense paral·lel en la defensa dels mars i en la construcció naval, tot relegant la Ciutat a un segon pla. Ferran el Catòlic, en la seva correspondència amb les institucions catalanes, havia substituït el terme “les dressanes de Barcelona” per l’inicial de “les nostres dressanes”. Al darrer quart del segle XVI, tanmateix, la prioritat concedida per la política exterior hispana a l’oceà Atlàntic i l’augment de la pirateria turcomagribina obligaren Felip II a delegar la direcció de l’arsenal i la defensa de les costes catalanes en la Generalitat. La transferència no va implicar que la Ciutat de Barcelona recobrés protagonisme. El 1576, la Diputació ja supervisava les obres de les drassanes; en va gestionar l’acabament del cos i la construcció d’un segon annex, l’oriental. Aquest darrer bastiment, curt i ample, consta de tres naus, de disseny i materials idèntics als de les medievals, però de dimensions diferents. La llum dels arcs torals ha passat de 8,40 a 11,67 m a les dues naus laterals, i a 12 m a la central. Els treballs continuaven encara el 1612. Als arcs d’aquesta tercera fase apareix gravada sovint la creu de sant Jordi, que formava part de l’escut de la Generalitat. Posteriorment, en una època encara no ben delimitada, que alguns autors han situat a l’inici del segle XVIII, es va decidir dotar el nucli gòtic d’una gran nau central, de 13,15 m d’amplada, mitjançant la supressió d’una filera de pilars. La pressió dels nous arcs va obligar a eixamplar-ne considerablement els suports. L’increment de l’amplària i de l’alçària de les naus va ser imposat per les dimensions dels vaixells que s’hi construïen aleshores.

Les drassanes, malgrat la complexitat de la planta i la dissemblança de les magnituds de l’alçat, presenten un palès caràcter unitari; la uniformitat tant de les estructures –arcs de mig punt sobre pilars quadrats– com dels materials –carreus regulars de pedra de Montjuïc i bigues de fusta– les han preservat de discordances lumíniques i cromàtiques, han esvaït els eixos d’articulació dels annexos amb el cos i les altres barreres òptiques, i n’han prolongat les perspectives.

La solidesa, la funcionalitat i les dimensions van permetre que els espais que lliurava el declivi progressiu de la construcció naval es poguessin dedicar a altres serveis. El 1659, una part va ser habilitada com a llatzeret. Poques dècades després doblaven la seva funció originària amb la de caserna i magatzem d’armes. La seva llarga –i infructuosa– resistència davant les tropes borbòniques durant la guerra de Successió va accentuar els recels de la nova dinastia envers la capital catalana. Els assessors de Felip V van decidir flanquejar la ciutat, per assegurar-ne la submissió, amb dues ciutadelles: la de la Ribera i la de les Drassanes. Mentre que la primera es va portar a terme, la segona no va passar de la fase de projecte, ja que l’extens immoble va ser destinat finalment a mestrança d’artilleria. Després d’algunes dècades de degradació, com a conseqüència tant del fum i les escòries com de les altes temperatures de les foneries, el 1936, les drassanes reials va ser recuperades per a la ciutat. La Generalitat republicana en va iniciar la restauració, amb la finalitat d’instal·lar-hi el Museu Marítim. El projecte, avortat per la Guerra Civil Espanyola, va ser reprès el 1941 per la Diputació de Barcelona, però no es va concloure fins el 1974. Dos anys després, el 5 de març de 1976, les drassanes van ser declarades monument historicoartístic de caràcter nacional. Des d’aquesta darrera data, tot coincidint amb una renovació generacional al capdavant del museu, els treballs de restauració de l’immoble cobraren nova volada: l’estudi de Robert i Esteve Tarrades redactà, el 1985, un pla director en què, a més de definir les intervencions arquitectòniques que calia emprendre per a neutralitzar-ne les patologies estructurals, es dissenyava una innovadora reordenació dels espais interiors de l’edifici, mitjançant l’enderroc de barreres visuals. Es revalorava el conjunt de les naus, dotant-lo d’un sistema d’il·luminació natural. L’objectiu d’aquesta darrera reforma consistia a convertir les drassanes, de simple marc espacial, en element important del museu. El resultat constitueix un binomi insòlit a escala mundial: unes col·leccions de portolans, maquetes i reproduccions de mida natural de vaixells històrics instal·lades a les drassanes medievals més extenses, completes i ben conservades d’Europa. Contingut i continent presenten, doncs, una forta concordança, ja que ambdós constitueixen dos importants llegats de la cultura marítima creada per Catalunya a la baixa edat mitjana.

Bibliografia consultada

Capmany, 1779; Bofarull i Sans, 1901; Carreras i Candi, s.d. [1916] i 1928; Florensa, 1935b, 1949a, pàg. 14 i làm. 30-36, 1953a, pàg. 15 i 21-22 i làm. 13-15 i 33-40, 1953b i 1964; Aragó, Costa, Udina, 1971; Duran i Sanpere, 1973; Garcia i Sanz, 1977; Institut…, 1982, pàg. 1-22; Mutgé, 1989; Riera Melis – Feliu, 1992; Riera Melis, 1995; Diversos autors, 2001b.

Les esglésies amb arcs de diafragma de la Catalunya Nova

Puig i Cadafalch i Lavedan parlen de les “esglésies de la reconquesta” de Jaume I en referir-se a uns temples, predominantment rurals, que es van aixecar als nous dominis cristians una vegada conquerits a l’islam el País Valencià i Mallorca. Aquest mateix tipus d’església es troba també a les terres de l’Ebre, aleshores ignorades pels estudiosos, i totes comparteixen característiques estilístiques comunes: són petites, d’una sola nau, extremament simples, sense decoració, i amb les cobertes sostingudes per arcs de diafragma.

Una altra característica comuna d’aquests edificis és que molts d’ells havien pertangut als ordes militars del Temple i de l’Hospital de Sant Joan. Aquest fet s’ha d’interpretar dins el context històric del qual formen part: la conquesta i colonització de les terres que acabaven de ser arrabassades als musulmans va ser una tasca encarregada a aquests ordes, que van tenir feus molt importants a les terres de l’Ebre i, més endavant, a Mallorca i al regne de València.

A la Catalunya Nova, s’inclouen en aquest grup esglésies de la Terra Alta i la Ribera d’Ebre, domini templer, i del Montsià, domini hospitaler; les esglésies de Sant Julià de Carles i Santa Maria de Paüls, al Baix Ebre, que no pertanyien a cap orde; i d’altres de la zona fronterera del Camp de Tarragona (Paretdelgada, Sant Miquel de Montblanc).

Els arcs de diafragma

La característica més important i que crida més l’atenció d’aquestes esglésies és la presència d’una estructura de suport d’arcs transversals de diafragma. Fins ara, aquesta manera de cobrir i la seva difusió s’havien atribuït exclusivament als cistercencs, però l’estudi d’aquestes capelles, principalment templeres i hospitaleres, obliga a replantejar els esquemes comuns i a formular noves hipòtesis. Si bé és cert que la utilització d’arcs de diafragma de part dels ordes militars és poc coneguda, és un fet indiscutible que va ser l’estructura més usual en els seus edificis no militars (convents rurals, convents urbans, esglésies parroquials, molins…), i no solament a les terres del sud, sinó en molts dels seus convents arreu del Principat (a les comarques del nord: Puig-reig, Castelló d’Empúries). Cal indicar que templers i hospitalers van emprar els arcs de diafragma per a bastir tota mena d’edificis, fossin esglésies o molins, amb resultats de vegades molt propers a l’arquitectura popular, mentre que els cistercencs els van utilitzar únicament per a construir determinades dependències de serveis, amb l’excepció de la capella del monestir de la Real a Mallorca.

Dins el context de l’arquitectura catalana, aquest tipus d’esglésies amb arcs de diafragma tenen un paper important. La seva rellevància rau en el fet que, al marge de la cronologia, exemplifiquen al nostre país la transició arquitectònica del romànic al gòtic. Per aquest motiu caldrà descriure els tipus d’arcs que presenten i alhora relacionar-los amb altres construccions que mostren solucions semblants. Resultarà útil, per tant, a efectes de sistematització, diferenciar dos estadis de l’arc de diafragma, determinats principalment per la posició de la línia d’arrencada.

Al primer estadi pertanyen un grup d’esglésies que presenten arcs –de pedra amb dovelles de secció rectangular sense boet a l’intradós– que arrenquen de terra. Solen ser arcs apuntats molt rebaixats, la funció principal dels quals és tensar horitzontalment els murs laterals de tal manera que formin una mena d’armadura pètria. En aquesta estructura, com que les pressions derivades de la coberta es concentren als punts d’arrencada dels arcs, és a dir, a l’altura del sòcol (format per una bancada o cinturó de pedra), són innecessaris estreps o contraforts.

El pla d’aquestes esglésies és molt simple: planta rectangular, capçalera plana i murs de maçoneria. Unes van cobertes amb armadura de fusta i d’altres amb lloses de pedra.

L’exemple més antic que coneixem d’aquest tipus d’església amb arcs de diafragma és la del santuari de Paretdelgada de la Selva del Camp (Baix Camp), que podria estar relacionada amb la sotscomanda templera del Raurell. Tot i que s’ha discutit molt la data de la seva construcció, donem per bona la que proposa Lavedan: darrer quart del segle XII. Originàriament era una nau rectangular d’uns 14 m de llarg t 9,60 m d’ample, dividida en quatre trams per tres arcs de diafragma molt rebaixats que arrenquen del sòl. La coberta és una armadura de fusta policromada.

Secció longitudinal i planta de la capella templera de Sant Bartomeu de Camposines, a la Fatarella (Terra Alta), de 10 m de llargada aproximadament. Secció a escala 1/500.
ECSA - J.F.
Interior de la capella de Sant Bartomeu de Camposines, notable edifici que presenta una estructura d’arcs de diafragma que arrenquen del terra.
BT - G.S.
La mateixa tipologia de Paretdelgada és la que presenta un grup d’esglésies parroquials de les terres de l’Ebre, construïdes una mica més tard, en la primera meitat del segle XIII, per iniciativa dels templers durant el procés colonitzador: Sant Bartomeu de les Camposines (municipi de la Fatarella), Sant Joan d’Algars (municipi de Batea) i Santa Anna d’Almudèfer (municipi de Caseres), totes a la Terra Alta. Es tracta, en tots els casos, d’edificis petits (planta rectangular no superior als 10 m de llarg A 6 m d’ample). Un tret particular que les distingeix de les altres esglésies diafragmades és que no van cobertes amb fusta sinó amb lloses de pedra, la llargada de les quals –entre 0,50 i 1,50 m– determina la separació dels arcs. El resultat és un tipus molt particular d’arquitectura pètria d’una rara bellesa, que recorda la quilla invertida d’una barca. Una variant, dintre del mateix tipus, és aquella en què l’estructura pètria dels arcs de diafragma, en lloc d’aguantar lloses de pedra, suporta una volta de formigó encofrat: Sant Julià de Carles i Santa Maria de Paüls (Baix Ebre). Aquesta solució, com la de les lloses de pedra, l’hem trobada també en sales de moles d’algun molí. Al molí de la Selva, de la Masó (Alt Camp), els arcs de diafragma sostenen una volta de formigó, i al molí de la Cadena de Vallfogona de Riucorb (Conca de Barberà) aguanten lloses de pedra.

Podem incloure en aquest primer estadi encara unes altres esglésies de l’Ebre, de mides semblants a les anteriors i també amb coberta de lloses de pedra, construïdes en la segona meitat del segle XIII –la Transfiguració de Pinyeres (municipi de Batea), a la Terra Alta, i Santa Magdalena de Berrús (municipi de Riba-roja), a la Ribera d’Ebre–, que introdueixen un lleuger canvi en l’estructura dels arcs. És una variació que afecta només l’estètica interior: els arcs carreguen sobre petits pilars amb impostes i la nau resulta més esvelta perquè la coberta és un xic més alta. Amb tot, la funció estructural dels arcs és pràcticament la mateixa a causa de la poca amplada de la nau. També en aquest grup hi ha exemplars en què els arcs de diafragma, en comptes de lloses, suporten una volta de formigó; és el cas de la capella del castell d’Ulldecona i de l’església parroquial de Sant Joan de les Ventalles, ambdues al Montsià i construïdes pels hospitalers.

Totes aquestes esglésies cobertes amb lloses de pedra tenen una gran semblança amb les anomenades de volta siríaca d’Al-Hawrah (regió del sud de Síria), descrites per Kingsley Porter, sense que això impliqui una dependència directa de les esglésies de Síria al nostre país, i menys encara a causa dels contactes amb els templers, com algun autor ha malinterpretat (Adell, 1998, pàg. 90).

Tant les construccions amb arcs que arrenquen de terra com aquelles en què els arcs carreguen en petits pilars no poden ser considerades encara gòtiques, perquè no hi ha l’articulació vertical i horitzontal de tensions afavorida per contraforts. Amb tot, l’estàtica d’aquestes naus tampoc no pot ser considerada stricto sensu romànica, ja que el pes de la coberta es reparteix puntualment sobre els arcs i no pas linealment sobre els murs laterals com s’esdevé en la volta de canó.

El segon estadi en la utilització d’arcs de diafragma a les esglésies de la Catalunya Nova es caracteritza per l’elevació del punt d’arrencada dels arcs, probablement amb la intenció de fer la nau més esvelta. En aquests edificis, les pressions verticals i laterals del sostre carreguen sobre els punts d’arrencada dels arcs, que han de ser contrarestats amb contraforts o estreps prolongats a l’exterior. L’arc de diafragma actua al mateix temps com a tensor horitzontal.

El pla d’aquestes esglésies és el mateix que el de les de l’altre estadi: nau única rectangular i capçalera preferentment plana, tot i que no en manca alguna amb absis semicircular. Solen ser totalment construïdes amb carreu de pedra, tenen dimensions més grans i donen una certa importància als elements decoratius en portes, finestres i cornises, fet que els proporciona una estètica exterior diferent i més rica.

L’exemple més reeixit d’aquest grup és l’església del santuari de Santa Maria dels Àngels d’Horta (Terra Alta), construïda probablement a mitjan segle XIII, que originàriament tenia planta rectangular i un absis semicircular cobert amb volta de quart d’esfera nervada precedit d’un arc triomfal. Aquí, els arcs de diafragma, amb el vèrtex situat a 10 m de terra, carreguen a 5,5 m en columnes de secció poligonal amb capitells que estan adossades a contraforts, els quals, encara que poc, sobresurten a l’exterior. La seva estètica externa és diferent de les esglésies dels primers moments de la repoblació dels segles XII i XIII: els contraforts i les cornises motllurades que descansen sobre permòdols creen una nova plàstica dins l’arquitectura templera; la fredor i la nuesa cúbiques del mur llis, pla i lineal, deixen pas a una estètica del clarobscur amb ritmes marcats per les seqüències verticals dels contraforts, finestres i permòdols.

Amb aquest tipus d’estructures ens trobem ja davant d’una construcció gòtica sàviament resolta, tant per l’articulació de la mecànica dels arcs i els contraforts com també per la major sumptuositat arquitectònica, sobretot a l’interior, ja que a l’exterior el temple no arriba a assolir l’aparença gòtica de les esglésies coetànies dels ordes mendicants.

A aquesta tipologia pertany també, entre d’altres, la capella del convent templer de Palau a Barcelona, construïda l’any 1246. És una fàbrica de grans dimensions, que a més de servir de capella de la comanda feia funcions parroquials. La planta segueix l’esquema rectangular: 25 m de llarg a 10,65 m d’ample, i té la capçalera plana (l’absis poligonal actual és un afegit del segle XIX). Els arcs de diafragma, el vèrtex dels quals arriba als 10 m, tenen la mateixa mesura de llum i arrenquen de pilars a 4,5 m d’alçada. Aquestes mides li donen unes proporcions i una esveltesa inusuals, que actualment resulten difícils d’apreciar perquè la coberta de fusta va ser mutilada al segle XVI per cobrir la nau amb una volta nervada que va aprofitar els arcs de diafragma transversals. Malgrat aquests canvis, la prova de l’existència d’una coberta amb arcs de diafragma la donen els permòdols que sostenien les bigues longitudinals, que encara es poden veure al damunt de la volta actual.

L’aproximació a la mecànica del gòtic en edificis com Santa Maria dels Àngels d’Horta i l’església de Palau de Barcelona és notable: en concentrar-se les pressions de la coberta als punts d’arrencada dels arcs, que en aquest cas són elevats, es fa necessari el contrafort. D’altra banda, l’estructura articulada d’arcs i contraforts elimina tota funció de suport dels murs laterals, els quals, en ser únicament murs de tancament, permeten l’obertura de finestres.

La situació dels punts d’arrencada –en petits pilars o arran de terra– i el rebaixament de l’arc són trets que apropen les construccions d’aquest tipus d’esglésies a l’arquitectura popular. Quan s’eleva el punt d’arrencada i apareix l’apuntament perfecte de l’arc determinat pels tres punts d’un triangle equilàter, i s’associa a fàbriques de gran magnitud, com és el cas del gran dormitori de Poblet i en bona part del de Santes Creus, el resultat és una aparença d’arquitectura major, que sembla allunyada de les petites esglésies templeres de la Terra Alta. Amb tot, cal fer una consideració: els edificis cistercencs s’acosten més a la monumentalitat del gòtic que les esglésies dels ordes militars, però estructuralment estan més allunyats de la mecànica del gòtic, ja que en cap moment no s’hi verifica l’articulació de l’arc i el contrafort. Els arcs dels dormitoris cistercencs arrenquen dels gruixuts murs laterals, que són essencialment murs romànics.

Orígens i difusió dels arcs de diafragma

És un fet acceptat que els primers exemples coneguts d’arquitectura amb arcs de diafragma es troben a la regió siríaca d’Al-Hawrah, una zona volcànica del sud del país, rica en basalt i pobra en fusta. Un tipus d’aquests edificis –religiosos, públics o privats– presenta una estructura de naus rectangulars travessades per sèries d’arcs paral·lels que s’extradossaven horitzontalment o en angle. Al damunt, disposades al llarg i descansant sobre els arcs, es col·locaven lloses de basalt, la longitud de les quals, uns 3 m aproximadament, determinava les mides dels trams.

Uns altres tipus d’edificis, tal com apareix en un dels dibuixos de la famosa obra del comte de Vogüé, mostren una nau dividida en trams per arcs de diafragma de mig punt extradossats en angle per a suportar una coberta de doble vessant. Tota l’obra és construïda amb pedra tallada de gran perfecció i els arcs arrenquen d’impostes motllurades. Quan la nau que s’havia de cobrir era massa ampla, cada diafragma podia estar format per dos o més arcs; en aquests casos, el central era més alt (Strzygowski, 1936; Krautheimer, 1984).

A més de les construccions amb lloses de pedra, que Krautheimer considera l’exemple d’arquitectura més conservadora del país, i Grabar (1980) el precedent en certs aspectes de la basílica siríaca, l’estructura amb arcs transversals també va ser usada al nord i est de Síria, regions on abundava la fusta; en aquests edificis, aquest material va substituir les lloses de la coberta. Sortosament, gràcies a les inscripcions, és possible datar aquestes construccions entre els segles IV i VI de la nostra era (Strzygowski, 1936; Lassus, 1947).

Si bé aquests són els exemples més antics que han arribat als nostres dies, és probable, tot i que no se’n coneixen vestigis, que el sistema d’arcs transversals fos emprat en edificis de l’arquitectura imperial romana, com ha mostrat Torres Balbás (1959). Des d’aquí podien haver influït tota la Mediterrània i passar –directament o indirectament a través de Síria– a l’arquitectura àrab. Sigui quina sigui la cadena de transmissió o més aviat de confluències, els arcs de diafragma apareixen a les naus de les mesquites àrabs del nord d’Àfrica i de l’Àndalus (per a Torres Balbás, aquestes deriven de l’arquitectura romana, mentre que per a Krautheimer provenen de l’arquitectura pètria d’Al-Hawrah). El resultat és que els arcs de diafragma van ser adoptats per l’arquitectura dels àrabs. El fet que aquest tipus de cobriment sigui present a tota la Mediterrània mostra el mateix context de confluències: tant si és a través dels romans, de Síria o dels àrabs, o per la confluència de totes aquestes aportacions, aquest sistema s’estén per totes les regions mediterrànies (Síria, Palestina, nord d’Àfrica, Rodes, Sicília, Itàlia, Malta, Llenguadoc, Península Ibèrica) i és una constant de la seva arquitectura tradicional.

En l’arquitectura medieval, els arcs de diafragma van aparèixer als segles X i XI principalment en regions fortament romanitzades de la Mediterrània occidental, com la Llombardia, d’on van passar al Llenguadoc i el Rosselló. També dins el Principat hi ha abundants mostres d’aquestes estructures en esglésies d’una nau en el període preromànic, al segle X; però no va ser fins al segle següent, a partir de la difusió llombarda, que a Catalunya va tenir una presència notable aquest sistema de cobriment; sobretot a les terres del nord, en íntima relació amb el Baix Llenguadoc: a la catedral d’Elna i a la propera església de Santa Maria de Riquer, ambdues del segle XI.

Els arcs de diafragma a Catalunya

Interior de la capella del convent dels Àngels d’Horta de Sant Joan, l’exemple més reeixit de les esglésies de l’orde del Temple que s’han conservat.
ECSA - J.C.
L’arquitectura amb arcs de diafragma va esdevenir a partir del segle XIII la representació més genuïna de l’arquitectura gòtica catalana. Però, tot i que resulta clara l’existència al nostre país d’una continuïtat d’aquestes construccions a través del temps, a l’hora d’establir-ne la filiació hi ha diversitat d’opinions.

Per a Puig i Cadafalch (1909-18) i Lavedan (1935), els edificis amb arcs de diafragma tenen influència oriental per via andalusina, ja que la veritable eclosió d’aquestes estructures apareix a les zones de la Catalunya Nova, al País Valencià i a Mallorca. Lavedan les considera també l’origen de l’església gòtica meridional de nau única, coberta amb fusta o amb volta de creueria. Per contra, Durliat (1964) i d’altres opinen que el punt de partença del gran èxit de les estructures diafragmades medievals catalanes és al nord dels Pirineus, a l’àrea del Baix Llenguadoc i, sobretot, a l’Aude i al Rosselló.

L’arquitectura popular

Habitualment, quan al nostre país es parla d’edificis amb arcs de diafragma s’estudien edificis nobles –esglésies, monestirs–. Però, principalment a les comarques meridionals, molt sovint també s’empren els arcs de diafragma en les construccions de l’arquitectura popular.

Interior de la petita capella de Sant Joan d’Algars, a Batea.
BT - G.S.
Totes són edificacions populars molt senzilles, sobretot molins (alguns foren propietat dels ordes militars i del Cister), que van ser edificats immediatament després de l’ocupació cristiana, des de mitjan segle XII. Afortunadament, més d’un ha romàs sencer fins avui: n’hi ha uns quants a la riba del Francolí (un a la Guàrdia dels Prats, un a Montblanc, un a Alcover, el molí de la Selva de la Masó i el molí del Codony de Vilallonga) i uns altres a la riba del Corb (el molí de la Cadena de Vallfogona de Riucorb i el molí de Dalt d’Albió). Alguns d’aquests molins es poden datar documentalment en el tercer quart del segle XII. Malgrat això, el sol fet de mostrar estructures diafragmades ha condicionat les opinions de bona part dels estudiosos, que automàticament els han fet avançar cronològicament, sense cap justificació, més de mig segle.

Aquests molins constitueixen un clar exemple de l’arquitectura popular –en aquest cas, industrial– que construïen els picapedrers del país. En cap cas no semblen edificis que segueixen directrius arquitectòniques, sinó que són exponent d’una manera de fer habitual, pròpia de l’arquitectura popular. Hi apareixen arcs de pedra en funció de diafragma, molt usuals a les terres de la Catalunya Nova acabades de conquerir (i probablement a tota la Xarquia andalusina). A més, a les comarques del Camp de Tarragona i la Conca de Barberà –com en d’altres de migdia i ponent– existeixen encara molts edificis antics les plantes baixes i els soterranis dels quals són construïts amb arcs de diafragma. La principal dificultat, però, que plantegen aquests edificis és la datació, ja que són formes que, sense variació, s’han anat repetint des de l’edat mitjana fins, pràcticament, als nostres dies. Sortosament, n’hi ha alguns que són datables, com el de les antigues escrivanies de Montblanc (Conca de Barberà), documentat en l’última dècada del segle XII.

Gràcies a la conservació de bona part de les edificacions del nucli antic, Montblanc resulta un bon exemple de l’arquitectura tradicional d’arcs de diafragma, comuna a d’altres poblacions de la Catalunya Nova. La població antiga, construïda entre els segles XII i XIV, presenta una tipologia molt homogènia en els seus edificis: a partir d’una planta rectangular, es basteix una estructura o esquelet petri amb un o més arcs de pedra aixecats en cada un dels costats –excepte a la façana, que és tota de pedra–. Els arcs claven els seus muntants al terreny i esdevenen d’aquesta manera els únics fonaments de la casa. Posteriorment, per fer les parets mestres es massissen els arcs amb materials diversos encofrats, tot distribuint-los de baix cap a dalt. En un primer nivell són obrats amb maçoneria a fi de resistir les humitats del sòl, mentre que en el segon nivell són de tàpia revestida de morter. L’espai interior de les cases es divideix mitjançant arcs de diafragma transversals que, a més, aguanten els trespols dels pisos i les cobertes.

El conjunt d’edificis del nucli històric de Montblanc il·lustra l’ús que l’arquitectura catalana, popular i no popular –com ho mostren moltes esglésies i palaus–, ha fet de les estructures amb arcs al llarg de la història. En aquestes construccions es pot determinar, almenys, dues funcions principals de l’arc: la de fonamentació, reforç i tancament de l’edifici, i la de suport de sostres i cobertes.

Aquests edificis pertanyen a l’arquitectura popular i coincideixen amb els exemples de les petites esglésies de la reconquesta. Tots plegats no són aliens a les construccions populars del mateix tipus que apareixen a tota l’àrea mediterrània. Podrien derivar, d’una banda, del poderós substrat romà i, de l’altra, de la no menys important influència àrab: tota la ribera del Francolí, des de la capçalera (Conca de Barberà) fins a la desembocadura (Tarragona), van ser terres molt romanitzades (val la pena recordar aquí la vil·la romana dels Munts, a Altafulla, Tarragonès, que presenta arcs transversals a la cisterna). Alhora, també hi va ser important la islamització. Ambdues es complementen, ja que és probable que els arcs de diafragma haguessin arribat als àrabs a través dels romans. Una altra cosa són les particularitats que van adoptar en diferents moments i països.

La via àrab

En les construccions populars de la Catalunya Nova –siguin molins, cases o esglésies– es pot establir una confluència entre els elements àrabs i els elements autòctons de l’arquitectura popular si es pren en consideració una característica formal dels arcs: el seu perfil apuntat. És un error i una simplificació excessiva, com ja han indicat diversos estudiosos, relacionar els apuntaments dels arcs amb l’ogiva gòtica. Els arcs apuntats que van construir, entre d’altres, els picapedrers tarragonins de mitjan segle XII no estan directament relacionats amb l’ogiva gòtica sinó que recorden més aviat els de les construccions –medievals i anteriors– del Pròxim Orient i del nord d’Àfrica: és l’arc apuntat d’origen oriental, que va ser utilitzat profusament en les construccions islàmiques d’aquells països, fins al punt que va esdevenir un dels trets més característics de la seva arquitectura. Ja al segle XIX el comte de Vogüé, en un dels primers llibres que publicà sobre l’arquitectura del Pròxim Orient, Les églises de la Terre Sainte (1860), havia observat, parlant de les construccions dels segles VII i VIII, que els àrabs havien incorporat l’arc apuntat a la seva arquitectura perquè els bizantins l’havien rebutjat, de manera que els donava unes característiques d’art nacional, els atorgava una fesomia particular.

També Glunk, en el seu famós estudi sobre l’art de l’islam (1932), n’ofereix diferents exemples, com el de la mesquita d’Amru al Caire. Una altra obra d’art islàmic, un edifici turc del començament del segle XIII, el caravanserrall del soldà Jan, a Konya (Armènia), presenta uns arcs apuntats transversals, molt semblants als de les esglésies que estem estudiant. Aquest tipus d’arc també abunda a la Sicília normanda i musulmana i al Magrib fatimita dels segles XI-XIII, i va penetrar probablement per la via àrab a la Península i les Illes Balears.

Com que aquest tipus d’arc no es troba ni en l’arquitectura preromànica ni en la mossàrab, l’única explicació per a la seva difusió a les comarques de la Catalunya Nova resultaria de la influència musulmana. A favor d’aquesta hipòtesi hi ha el fet que els primers arcs apuntats –de diafragma o no–, no tan sols de l’arquitectura popular sinó també dels edificis religiosos, s’estenen per les terres de la Catalunya Nova conquerides a l’islam després del segle XI. No deu ser casualitat que la major part de molins dels cistercencs i templers bastits amb aquestes estructures es conservin a la zona del Francolí, on hi ha també l’església de Paretdelgada, atribuïda als templers. Aquest temple, aixecat els darrers anys del segle XII, és el més antic del grup d’esglésies amb arcs de diafragma, i va ser bastit immediatament després de la conquesta cristiana. Una cosa semblant es podria dir d’altres edificis com el molí cistercenc del Codony, situat a 3 km de Paretdelgada i que sembla haver estat realitzat pel mateix grup de picapedrers.

La via llombarda

Tot i que alguns estudiosos com Viollet-le-Duc atribueixen la difusió dels arcs de diafragma per Europa al contacte amb els monuments siríacs a través dels croats, no cal anar tan lluny a l’hora de cercar una explicació, ja que els exemples d’arcs de diafragma al continent europeu es remunten al final del segle X (Savi, 1987). Per aquest motiu, com tantes vegades, s’ha de parlar de confluències més que d’influències.

Siguin d’origen romà o difosos a través de Síria, a l’àrea llombarda i a la normanda hi ha construccions d’aquest tipus, que representen un pas intermedi entre les basíliques cobertes amb fusta i les cobertes de volta. Sovint resulta difícil establir la cronologia dels edificis amb arcs de diafragma, ja que en molts casos no es van conservar –en ser la coberta de fusta, de vegades va ser destruïda per un incendi, o bé, com en bona part dels edificis, va ser substituïda per una de creueria a partir del segle XVI–. És possible que en èpoques reculades es construïssin amb arcs de diafragma Saint-Remi, a Reims, i les naus laterals de Saint-Germain-des-Prés, a París, entre d’altres. A Itàlia, els exemples abunden principalment a l’àrea llombarda; destaca Santa Maria de Lomello (Pavia), que fou potser la primera església que emprà aquests arcs a la nau central, si bé en d’altres (a Milà, Pàdua, Lodi) ja havien aparegut aquestes estructures a les naus laterals.

També n’hi ha exemples a la Toscana, com San Miniato al Monte, del segle XI. L’aparició d’aquestes estructures en edificis normands contemporanis no permet pensar en una dependència d’aquesta respecte a la llombarda.

Interior de l’església de la Transfiguració de Pinyeres, a Batea, construïda a la segona meitat del segle XIII.
BT - G.S.
De la Llombardia, aquestes estructures passaren al Llenguadoc, sobretot al Baix Llenguadoc i al Rosselló. En l’arquitectura catalana medieval, l’arc de diafragma per a cobrir esglésies d’una nau es va començar a emprar en el període preromànic, al segle X, però no va ser fins al segle següent, a partir de la difusió llombarda, que aquest sistema de cobriment es va estendre per tot Catalunya, principalment a les terres del nord, en íntima relació amb el Baix Llenguadoc: a la catedral d’Elna i a l’església de Santa Maria de Riquer, del Conflent, totes dues del segle XI. La catedral d’Elna tenia en origen arcs de diafragma, com van mostrar les prospeccions fetes per Grau a sota de la volta actual.

Malgrat algunes excepcions, els edificis amb arcs de diafragma són senzills. L’empenta d’aquesta arquitectura i el salt cap a una arquitectura major van ser obra dels cistercencs: a Itàlia, Fossanova; al Llenguadoc, Fontfreda; a Catalunya, Poblet i Santes Creus.

A partir d’aquí la difusió d’arcs de diafragma es va fer a través dels ordes mendicants, principalment els franciscans.

Del romànic al gòtic

Per a explicar el pas del romànic al gòtic és necessari situar les construccions dins el context històric i artístic. Resultaria superficial explicar de la mateixa manera l’art gòtic del nord i el gòtic meridional al qual pertany l’anomenat gòtic català. L’evolució al gòtic en els edificis meridionals pren com a punt de partença edificis amb una sola nau: aquesta és una característica que diferencia els edificis del sud (Llenguadoc, Rosselló, Catalunya) dels del nord (l’Illa de França). Sigui amb volta d’ogives o amb arcs de diafragma, el gòtic meridional busca monumentalitat i amples espais dins l’estètica tradicional de la nau única; aquest espai nou i la cerca de lleugeresa porten a una nova articulació de les estructures de l’arc de diafragma gòtic. Segons V. Paul (1974 i 1988), en aquests edificis, els arcs de diafragma mostren una estreta relació amb el contrafort a fi de canalitzar sobre punts específics les pressions verticals i horitzontals de l’àmplia nau mediterrània.

Es fa difícil precisar en quin moment les estructures romàniques van esdevenir gòtiques, ja que hi ha una solució de continuïtat, encara que no estructural, entre l’arc de diafragma de la basílica llombarda i el de la nau gòtica. El moment d’inflexió es va donar quan amb l’ordre nou es van articular els elements interns en una nova estructura fonamentada en el joc de forces i contraforces que representen la interdependència dels elements que la componen.

Es pot afirmar que, tant els arcs de diafragma de l’arquitectura llombarda com els de les esglésies catalanes de la reconquesta dels segles XII i XIII, és a dir, les construccions que pertanyen al substrat arquitectònic tradicional, contenien en potència les estructures bàsiques que havien de possibilitar el pas a l’estructura articulada gòtica, en el context de la nau única d’àmplia lluminositat de l’àrea mediterrània.

Al nostre país, templers, hospitalers i cistercencs van saber fer aquesta conversió vers les noves estructures gòtiques a partir de les construccions medievals influïdes per l’arquitectura llombarda. Però alhora van aprofitar l’arquitectura de tipus popular, d’arrel romana i àrab, que trobaren principalment als territoris conquerits, on havia persistit, com hi havia persistit la població, després de la conquesta cristiana.

Templers i hospitalers van emprar els arcs de diafragma en la construcció de les seves esglésies i convents, amb uns resultats de vegades molt propers a l’arquitectura popular. Per la seva banda, els cistercencs, molt més exigents en el plantejament monumental dels seus monestirs, els van utilitzar només per a cobrir determinades dependències com els dormitoris.

Les estructures basades en l’arc de diafragma apuntat, per més funcionals i econòmiques que fossin, tenien les possibilitats limitades si eren utilitzades en construccions menors. Per aquesta raó, el seu ús en l’arquitectura major –com és el cas dels dormitoris cistercencs de Poblet i Santes Creus o del santuari templer de Santa Maria dels Àngels d’Horta de Sant Joan, i més endavant a l’església del convent hospitaler de Sant Joan de Vilafranca del Penedès– va possibilitar la troballa de solucions noves, ja gairebé gòtiques. En integrar-lo en els seus esquemes constructius, aquests ordes van transcendir la funcionalitat primària de les construccions populars i les van traduir o reinventar en termes d’un nou llenguatge arquitectònic. Ara bé, encara que el procés d’adaptació fos semblant per part de templers, hospitalers i cistercencs, van ser aquests darrers els que el van culminar amb més èxit. Això s’ha d’atribuir principalment al caràcter més monumental de la seva arquitectura i també al fet que resulta impossible preveure el lloc que l’arquitectura del Temple hauria ocupat dins del context de l’arquitectura catalana si l’orde no hagués estat abolit el 1312. És per aquesta raó, a la qual s’ha d’afegir el desconeixement dels templers i dels hospitalers i de la seva arquitectura dins la història de Catalunya, que els cistercencs han adoptat gairebé en exclusiva el paper de difusors de les estructures diafragmades, que van esdevenir més endavant els elements distintius del gòtic català.

Diferències i confluències

Malgrat la coincidència de formes diafragmades, hi ha diferències entre els arcs d’origen llombard, per una banda, i els de les petites esglésies de l’època de la repoblació –templeres, hospitaleres o dels cistercencs–, per l’altra.

En primer lloc, l’arc d’aquestes darreres és gairebé sempre l’arc apuntat rebaixat, és a dir, el que té una fletxa més curta que l’arc rebaixat perfecte, que és el que es construeix amb els tres punts d’un triangle equilàter. Aquests arcs apareixen algunes vegades sense muntants, amb la línia d’arrencada a nivell de terra o descansant en senzills i gruixuts pilars de poca alçada, amb impostes o sense; altres vegades descansen en pilars columna adossats, característica comuna amb els cistercencs. La situació dels punts d’arrencada i el rebaixament de l’arc són trets que apropen les construccions cistercenques a les templeres, i, totes plegades, a l’arquitectura popular. Una altra característica és que tots, sigui en esglésies o altres espais (dormitoris), van associats a la nau única. A les plantes baixes dels convents (cavallerisses, cellers…) acostumen a arrencar directament de terra, mentre que a les dependències superiors i a les esglésies tenen sovint la línia d’impostes elevada, disposició que els fa més esvelts; tanmateix, la seva utilització és aleatòria.

En canvi, els arcs de diafragma de les basíliques llombardes o de les esglésies sota la seva influència són habitualment de mig punt i no van associats a la nau única, sinó que apareixen a la nau central –o de vegades a les laterals– d’esglésies de tres naus.

Tot i que els arcs de diafragma de procedència llombarda i els de les construccions catalanes podien esdevenir fàcilment estructures articulades d’un edifici gòtic, cobert de fusta o voltat de creueria, creiem que l’articulació i distribució de forces de la nau única gòtica és més a prop de l’estàtica de les construccions primitives populars de nau única que no pas de la de les basíliques de tres naus, i que l’estàtica i l’estètica de les esglésies de la repoblació dels segles XII i XIII i de les construccions diafragmades dels cistercencs, com els seus models immediats d’arquitectura popular, són més properes a les construccions musulmanes del nord d’Àfrica i de Sicília que de l’arquitectura llombarda.

Cal advertir que aquesta conclusió no exclou la procedència llombarda –romana en definitiva– de l’arc de diafragma en altres regions mediterrànies, ni s’hi oposa. Estructures semblants han aparegut en èpoques diverses, o simultàniament, en qualsevol indret de la Mediterrània (Torres Balbás, 1959 i 1960), perquè són formes que pertanyen al substrat popular i romà d’aquestes terres. I fins i tot, en l’arquitectura catalana, per vies diferents, però amb un mateix origen, havien de confluir els dos tipus d’arc de diafragma: el de les construccions de la Catalunya Vella de filiació llombarda, que va passar al gòtic en el context de la nau única, i el de la Catalunya Nova, d’influències hispanomusulmanes, transmès per la via de l’arquitectura popular. Tanmateix, no es pot ignorar que l’impuls en la reinvenció dels arcs de diafragma de les estructures romàniques en el llenguatge articulat del gòtic es deu principalment a l’arquitectura que cistercencs i ordes militars duien a terme en terres de la Catalunya Nova (Camp de Tarragona, Conca de Barberà, Terres de l’Ebre…) acabades de conquerir a l’islam. Per tant, fóra parcial considerar les estructures amb arcs de diafragma només com a resultat d’una importació del nord dels Pirineus al final del segle XII. Més aviat, l’aparició i proliferació d’aquesta tipologia s’ha d’entendre com un fenomen complex en què van confluir diversos factors –entre els quals el més notable és l’existència d’una fórmula popular de construir, pragmàtica i econòmica, hereva sens dubte de l’arquitectura mediterrània de l’arc–, que templers, hospitalers i cistercencs van adaptar a Catalunya, en arquitectura com en tantes altres coses, i que, al servei d’una arquitectura major, van ser fàcilment incorporats al llenguatge gòtic. Un cop inclòs en els esquemes constructius d’aquests ordes, aquell sistema popular basat en l’arc va transcendir la seva funció primària de suport coberta per a imbricar-se en un nou llenguatge arquitectònic.

Aquesta fórmula constructiva, en certa manera és present o latent en amplis sectors de la geografia mediterrània. Una prospecció exhaustiva de l’arquitectura medieval popular, en tota la geografia mediterrània, ampliaria, doncs, l’horitzó dels orígens dels arcs de diafragma i equilibraria els ànims particularistes.

Bibliografia consultada

Vogüé, 1860; Rivoira, 1908; Puig i Cadafalch, Falguera, Goday, 1909-18; Puig i Cadafalch, 1923 i 1928a; Glunk – Díez, 1932; Lavedan, 1935; Grau, 1955; Torres, 1959 i 1960; Sitges, 1968-71; Altisent, 1974; Paul, 1974; Barral, 1981; Catalunya romànica, 1984-98, vol. I-XXVII; Krautheimer, 1984; Paul, 1988; Savi, 1988; Fuguet, 1995 i 1998b.

Les esglésies de Cervera

L’església de Santa Magdalena, que havia estat capella d’un hospital de mesells. El mercader Joan Llop n’impulsà la renovació total a partir del 1377.
ECSA - G.Serra
La vitalitat de la vila de Cervera durant el gòtic es reflectí constructivament no solament en la fàbrica extraordinària del temple parroquial de Santa Maria –al qual es dedica un article monogràfic en aquest mateix volum– o en els significatius convents de Sant Francesc i Sant Domènec –tractats en el volum Arquitectura I de la present col·lecció–, sinó també en empreses tan notables com l’edificació de la muralla o l’erecció d’un nombre important de temples de diversa entitat. Deixant de banda l’església de Sant Joan de l’orde dels hospitalers (Catalunya Romànica, 1984-98, vol. XXIV), l’edifici religiós cerverí que, tot i els desperfectes, ha conservat millor la seva forma gòtica és l’església de Santa Magdalena. Situada extramurs, a ponent de la vila, existia ja a la primeria del segle XIII, potser ja aleshores associada a un hospital, especialitzat segurament des de l’inici en l’atenció dels leprosos. Gràcies a una deixa testamentària del mercader Joan Llop, l’edifici original fou completament reconstruït a partir del 1377, moment en què cal datar l’actual construcció, ara mig enrunada. És una nau senzilla de reduïdes dimensions que conserva la volta de l’absis pentagonal, centrada per una clau de volta esculpida, però que ha perdut la coberta restant. Aquesta havia estat projectada amb voltes de creueria, de les quals es conserven les arrencades, però poc després fou replantejada a base d’una teulada plana sobre dos arcs de diafragma, encara existents. A la façana, que devia tenir un porxo, hi ha un senzill portal apuntat, amb una llinda amb els escuts del rei i de Cervera. Entre tots dos hi havia la peanya de la imatge de la santa titular, col·locada sota un dosser. Aquest és l’únic element supervivent, perquè la imatge, que ja havia estat decapitada al final del segle XIX, fou robada el 1963, i la mènsula fou rompuda posteriorment. El cap trencat és al Museu Comarcal de Cervera, on va recollir-lo Duran i Sanpere, el qual també va atribuir versemblantment l’escultura a Jordi de Déu, que l’hauria fet cap a 1377-80.

L’altre temple cerverí que conserva elements gòtics és el de Sant Antoni, nascut també als afores de la vila medieval, a la zona de Capcorral, i vinculat a un hospital, el que els antonians fundaren al començament del segle XIII per a assistir els malalts del “mal de foc”. L’aspecte actual de l’edifici és el resultat de diverses renovacions posteriors, especialment la reconstrucció del segle XVIII i la restauració i ampliació inaugurada el 1982. Tot i així, encara es poden endevinar les restes de l’església gòtica del segle XIV, època en què el centre fou afavorit per donacions i per la protecció del rei, que hi residia en les estades cerverines. La consagració del 1374, consignada en una làpida que es conserva a l’interior del temple, indica la conclusió d’aquesta fase de l’obra, quan l’edifici fou refet o, si més no, reparat. Podem deduir que devia ser una nau única, de l’amplada de l’actual, flanquejada per capelles quadrades entre contraforts. La citada consagració esmenta, a més de l’altar major dedicat a la Mare de Déu, sant Jaume i sant Antoni abat, el de la Mare de Déu de l’Esperança i els dels sants Jordi, Llúcia, Marc, Lluc, Victòria i Maria Magdalena. Sabem que la capella d’aquesta darrera santa havia estat fundada per Pere Llompart, la vídua del qual n’encomanà el 1373 el retaule a l’escultor de Barcelona Bartomeu Rovira. Duran i Sanpere va identificar aquesta capella amb la del costat de l’evangeli més propera als peus, ja que ostenta l’escut amb lleó rampant que correspon als Llompart. Els quatre nervis de la seva volta de creueria reposen sobre mènsules amb el tetramorf. Les tres capelles que vénen a continuació d’aquesta mostren també la fàbrica gòtica de pedra, però només la darrera té volta de creueria i mostra, a més, a la clau i als murs, escuts amb la imatge d’un cavaller, que Duran va atribuir als Cardona. La volta de la capella immediata és renovada, mentre que l’anterior, contigua a la de la Magdalena, es cobreix amb un canó apuntat. És similar la que se li encara a l’altre costat de la nau, que constitueix, a més, la base del campanar de planta quadrada, un altre dels elements que remeten als orígens medievals de l’església.

Malgrat que els antonians cerverins entraren en crisi al segle XV i que el seu orde s’extingí al segle XVIII, l’església ha mantingut la dedicació originària, si bé la seva principal devoció recau des de fa segles en la imatge del Sant Crist. Des del 1738 els administradors del Sant Crist es feren càrrec del temple, i el 1787 la figura fou instal·lada a l’altar major, on a l’inici del segle XIX se li va bastir un cambril. També el 1787 fou enllestida la nova façana barroca, amb un relleu que evoca la llegenda de l’execució del crucifix per uns pelegrins angèlics, que el deixaren a la cambra de l’hospital cerverí que els havia acollit. No és gaire clar, però, l’origen del culte, ja que, si bé la imatge és plenament gòtica i del segle XIV (a Franco Mata, 1984, pàg. 75, es data cap als anys 1360-70), no es compta entre les devocions atestades al temple el 1374, la qual cosa prova que va arribar-hi més tard.

Façana de la capella de l’Hospital de Castelltort al principi del segle XX, amb un finestral apuntat i el portal d’arc de mig punt. Adossat a la capella hi ha el cos de l’antic hospital.
AHCC - Ramos
El 1936 va desaparèixer l’església cerverina que, tot i ser coneguda com a Sant Francesc de Paula, no era sinó la pròpia de l’Hospital de Castelltort. Aquest fou fundat arran del testament del ric mercader Berenguer de Castelltort, mort el 1392, i es construí a l’entorn del 1400 amb la participació de Pere Areny com a mestre de l’obra i de Jaume Mestre i Guillem de la Força com a picapedrers. És explícita la intervenció del primer en l’edificació de la capella, encara no enllestida el 1403. El 1404 intervingué en les obres el picapedrer Domènec Ramon, i sabem així mateix que el 1422 es treballava al pati de l’hospital. El 1464 els franciscans s’instal·laren també al nou edifici de l’hospital, que acabà buscant una nova seu. Arran de la dissolució dels franciscans conventuals el 1567, l’edifici romangué vacant fins que el 1591 va ser ocupat pels mínims, que hi romangueren fins el 1835. A ells es deu la dedicació a sant Francesc de Paula que ha esdevingut el nom habitual de la vetusta fàbrica, que havia d’allotjar provisionalment la Universitat de Cervera des del 1716 fins al 1740, any en què va entrar en ús la nova seu. Un dels seus arquitectes, Francesc Soriano, projectà el 1745 una remodelació del vell hospital sense intervenir, pel que sembla, en l’església, que continuà presidint el conjunt fins l’enderroc del 1936. Una fotografia anterior en mostra la senzilla façana gòtica, amb portal motllurat, fornícula i finestral apuntat (segons Dalmases, a la façana nord hi havia un gran portal de mig punt i una rosassa tapiats). El projecte de remodelació del 1740 permet veure l’estat aproximat del conjunt, i una planta inèdita de l’església dibuixada al juny del 1925 (Arxiu Comarcal de Cervera) ens mostra amb un cert detall la seva senzilla organització, en correspondència amb les descripcions que Dalmases i Barraquer fan de l’interior. Era un temple d’una sola nau, amb capçalera plana, sis capelles per banda i una coberta de fusta sobre arcs de diafragma que, a l’inici del segle XVIII, fou substituïda per una volta d’obra que va haver de ser refeta a la darreria del XIX. Aquestes voltes continuaven recolzant, però, damunt els vells arcs apuntats de pedra, per la qual cosa era un canó apuntat amb llunetes també apuntades.

Un altre edifici gòtic d’una certa entitat devia ser l’església de Sant Agustí, que formava part del convent agustí fundat el 1362 per Ramon Serra, dit el Major, i que ens ha arribat completament reedificada. Tot i el llenguatge neogòtic del temple nou, bastit en 1888-89 segons projecte del mestre d’obres Manuel Minguell, aquest no guarda cap relació formal amb l’original, que ni tan sols no era col·locat de la mateixa manera. Per les descripcions que en fan Dalmases i Barraquer sabem que era d’una sola nau, paral·lela al Carrer Major, des d’on s’hi accedia per un portal de mig punt amb dovelles de pedra i amb l’escut dels Serra a la clau. La capçalera era plana i tenia cinc capelles laterals per banda, poc profundes, obertes amb arcs de mig punt i sense la volta original. La coberta de la nau també era una combinació de voltes d’obra modernes recolzades sobre els arcs de diafragma originals. No ens consta cap imatge d’aquest edifici que permeti anar gaire més enllà en el coneixement de la seva forma original. Menys encara sabem d’altres temples o capelles que, com els de Sant Bernat, Sant Miquel, Santa Clara, el de les Verges o el de la Mare de Déu del Miracle, van ser edificats a Cervera als segles XIII, XIV i XV, però que no han deixat rastres de l’aspecte original, tan sols referències històriques disperses.

Bibliografia consultada

Dalmases, 1890, pàg. 191-209, 217-234 i 257-258; Barraquer, 1906, vol. II, pàg. 235-237 i 321-323; Rota, 1966; Duran i Sanpere, 1972b; Parramon, 1976, pàg. 128-129; Duran i Sanpere, 1977, pàg. 209-231 i 455; Llobet, 1979; Razquín, 1979; Franco Mata, 1984, pàg. 75; Llobet, 1990, pàg. 15-23; Sabaté, 1997a; Salat – Cuñé, 1998, pàg. 29, 57, 65 i 120; La Universitat de Cervera…, 1998, pàg. 75; Turull (dir.), 2001, fig. 158-159 i 161-163.

Llegir més...