i arquitectura | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

arquitectura

Mostrant 1271 - 1280 de 2090

Les esglésies de la Vall d’Aran

La visió que hom té del gòtic aranès és la d’un període de transició. En un medi rural com la Vall d’Aran estava tan assolit i arrelat l’art romànic, de senzillesa i sentit arcaïtzants, que als segles XIV i XV sols podem parlar d’un romànic evolucionat vers formes goticitzants. Quan hi sobrevingué una segona època d’esplendor, durant el segle XVI, l’estil gòtic, ja esgotat, mancat de forces i d’inspiració, hagué de deixar pas a un puixant Renaixement, especialment vistent en les arts sumptuàries i en les obres civils araneses.

El gòtic de l’Aran també s’explica i està condicionat pels imponderables geogràfics, temperamentals i històrics tan presents en el poble aranès, i per les influències diverses en contínua dialèctica, que n’han configurat el caràcter arquitectònic i artístic dels monuments. No s’ha d’oblidar que la major part de les aigües de la vall, drenades per la Garona, vessen a l’oceà Atlàntic, ni que la seva cultura i la seva llengua són plenament occitanes. Fins al segle XVI la Vall d’Aran va ser mal controlada per la monarquia i va poder gaudir, més que cap altra de les valls veïnes, d’una considerable autonomia, perquè, després de la desfeta de Muret (1213), va restar entre els comtats de Comenge, Coserans i Pallars com l’únic baluard avançat a frec del regne de França (“clavis regnum Franciae”, 1313).

Eclesiàsticament, la sortida natural de la vall vers el Bavarthès afavorí una primerenca adscripció de l’Aran a la diòcesi de Comenge amb seu en aquesta antiga ciutat romana, anomenada Sant Bertran d’ençà de l’any 1222, una situació que havia de persistir fins el 1804. Sembla que l’Aran fou un important focus de catarisme, fins i tot amb bisbe propi (1167). Interpretem que fou al segle XIII, amb la consegüent repressió de l’heretgia càtara, que els bisbes de Comenge pogueren intervenir amb més rigor que mai a la Vall d’Aran amb la contribució inestimable dels frares predicadors de Sant Gaudens. Però, en la pràctica, tant la jurisdicció episcopal com la del capítol catedralici de Comenge foren molt limitades. De fet, una jurisdicció episcopal més nominal que real, la capacitat de les comunitats locals i el sempre fàcil recurs a la salvaguarda reial (1314) permeteren la instauració d’una organització “autònoma” a l’Aran, comparable a la de les veïnes valls d’Àneu i de Boí, que controlava tant el patronatge de les esglésies com les seves rendes.

Aquesta organització particular de l’Església aranesa explicaria la debilitat de l’ascendent diocesà comengès sobre la producció artística, qualificada de paradoxal per alguns autors, bé que això no exclou la presència de formes estructurals d’imitació, lògicament d’inspiració occitana. Altrament, hi són vistents l’agermanament amb les valls veïnes de Boí i d’Àneu, les influències lleidatanes afavorides per la repoblació cristiana i els retaules gòtics de l’escola catalana.

A part dels bisbes de Comenge, resulta també problemàtica la contribució dels ordes religiosos en la implantació del gòtic a l’Aran, bé perquè les seves aportacions no han estat gaire rellevants en aquest sentit, bé a causa de la seva pobra presència a l’Aran. Així, tot i que mal coneguda, no s’ha de passar per alt la vitalitat de l’abadia comengesa de Bonafont, que dugué aquests frares cistercencs a remuntar el curs de la Garona i a constituir, l’any 1223, una filial al monestir ribagorçà de Lavaix (el Pont de Suert). És difícil de determinar la importància que la tradició (llegendària) atribueix als ordes militars a l’Aran. La comanda de Sant Joan de Joèu (després, de Frontènhs, 1266) s’hi estengué ràpidament (Toran, Canejan, Bausen…). Sense solució de continuïtat, segons revelen els testaments, els hospitalers foren reemplaçats per la devoció als quatre ordes de frares mendicants presents a la diòcesi de Comenge.

L’únic convent mendicant que es construí a la vall fou el priorat agustí de Santa Maria de Mijaran, que certament tingué connexions amb comunitats de Tolosa (Sant Agustí, vers el 1330), de Ribagorça (Sant Victorià, 1253; Roda, 1356) i de Lleida (Santa Maria de Gràcia, 1506). L’any 1842 un viatger encara pogué admirar les refeccions que s’havien practicat a l’edifici d’origen romànic, com ara un bell finestral gòtic, a més de les capelles que s’hi havien obert, el claustre i els no menys interessants sepulcres. La desaparició progressiva d’aquest monument ens ha deixat sense un referent de primer ordre per al gòtic aranès.

Una arquitectura de combat

La croada albigesa contra els càtars, que s’arrossegà durant tota la primera meitat del segle XIII, assenyalà la progressiva anul·lació dels països d’oc en favor de la corona francesa. Tant aquest com altres moviments contestataris occitans foren extirpats per la Inquisició, dirigida pels dominicans, que acabà desarticulant una societat fins aleshores caracteritzada per la cortesia, les activitats tolerants i la llibertat de pensament.

Ardiaconat i oficialat de la Vall d’Aran als segles XIV i XV. 26 esglésies (1369).
J.C. Boix
En aquest context, Occitània emprengué les primeres experiències que portaren a l’art gòtic. Un primer corrent anomenat gòtic d’imitació, per tal com s’inspirava en certs processos del primer gòtic septentrional més o menys ben assimilats, malgrat les grandioses realitzacions d’edificis de tres naus amb un estil radiant, no conegué al migdia de França una continuïtat significativa al segle XIV. Un segon corrent, en canvi, aconseguí expressar els gustos antics dins de l’art importat, i produí un gòtic pròpiament occità caracteritzat per la concepció espacial unitària, reflectida a l’exterior en una línia de força i de poder que, sovint, fa que les esglésies s’assemblin a fortaleses. Així, les primeres experiències de la nau vella de la catedral de Sant Esteve de Tolosa de Llenguadoc (v. 1210-v. 1250) foren desenvolupades a la vegada pels arquitectes de les esglésies reconstruïdes a les zones conquerides pels croats i pels arquitectes de les primeres esglésies dels dominicans i franciscans. Aquesta arquitectura de combat, concebuda per a lluitar contra l’heretgia càtara, es caracteritza per la cerca d’un vast espai lliure dins del qual el fidel pogués seguir el culte i comprendre la predicació, per una austeritat voluntàriament exhibida, un desenvolupament important dels murs i l’ús de la tècnica de la volta de creueria. Evolucionada amb el temps, la nova manera de construir comportà l’eclosió de les grans obres, entre les quals cal destacar la nova catedral de Sant Bertran de Comenge, un dels millors exemples del gòtic occità en la seva plenitud.

A la Vall d’Aran, l’arquitectura de combat és perfectament assumida, i al darrer quart del segle XIII les esglésies araneses esdevingueren espais fortificats, encerclats per un mur amb el portal protegit per bestorres. Al clos del cementiri, tard o d’hora, el cloquer de l’església esdevingué la torre de defensa. Aquest doble vessant del gòtic aranès és especialment significatiu en el nucli d’Arties, vila que registra la presència dels frares dominicans de Sant Gaudens (1283-98). Als peus de l’església romànica de Santa Maria d’Arties, a continuació d’un finestral ja totalment gòtic, s’adossà en l’eix axial un esvelt campanar de torre d’uns 30 m d’alt coronat per una coberta piramidal. La seva datació se situaria entre el trànsit del segle XIII al segle XIV i el segle XVI. Aquesta tipologia de torre prismàtica té l’exemple més reeixit a Sant Feliu de Vilac, totalment integrada amb el cos de l’edifici romànic, atesa la seva proximitat constructiva (segle XIII). La torre de Vilac es dreça en el darrer tram de la nau central, amb la qual es fusiona fent ostentació de domini tècnic. La sòlida base suporta un cos il·luminat a tots quatre costats per sengles finestrals gòtics resolts en marbre blanc; al capdamunt, el campanar pròpiament dit és obert també als quatre vents a partir de finestres geminades aparellades amb arcs gòtics llisos.

La torre campanar de Sant Andrèu de Salardú assenyala l’evolució dels campanars aranesos vers una fesomia més militar. A l’angle sud-oest de l’edifici, en posició avançada, compareix una majestuosa torre de planta octagonal, que per tant s’allunya de la tipologia tradicional. La base, de bona carreuada, acaba en una cúpula nervada que recolza sobre els murs i els esvelts contraforts als angles del polígon, i es comunica directament a l’exterior mitjançant una porta d’arc apuntat, presidida pel blasó reial com la clau interior; la porta d’accés al fossar, adossada a ponent, és també de l’època. Tant una finestra allargassada com l’aparell matusser de la part superior, a partir d’una finestreta amb tres lòbuls, aproximarien aquesta fàbrica a la refecció del mur de tramuntana de l’església. Consta que d’ençà del 1386 la força de Salardú oferí resistència a diverses invasions de la vall.

La síntesi d’ambdues tipologies de campanars de torre s’aconsegueix a Sant Martin de Gausac (inacabat, o bé escapçat el 1643) i a Sant Miquèu de Vielha (d’una major qualitat), de planta quadrada a la base i vuitavada al cos superior. Com que el campanar de Sant Miquèu de Vielha fou culminat en estil renaixentista, interpretem que la datació del cos vuitavat seria més propera a l’any 1510 que no pas al 1345, any del primer privilegi reial conegut que atorgà a Vielha, Gausac i Casau la possibilitat de bastir una fortalesa amb muralles i valls.

Característiques i evolució

Capçalera de Sant Esteue de Betren, mostra del primer gòtic aranès.
ECSA - F.Tur
La introducció dels trets estructurals del gòtic meridional a la Vall d’Aran es féu progressivament, de manera que la tradicional planta basilical evolucionà en un primer moment vers la fórmula d’una nau única coronada per una capçalera triple de nínxols orientats, tal com apareix a Sant Esteue de Betren o a la reforma de Sant Pèir d’Escunhau, i que manté també l’església de Sant Joan d’Arties, bé que en aquesta els absis poligonals alternats per gruixuts contraforts adopten ja una disposició radial tot formant un creuer. La majoria de les esglésies araneses palesen un procés constructiu dilatat i complex, en què se succeïren diversos programes d’obres, i múltiples reformes difícils de reconèixer sense un examen arqueològic aprofundit.

L’esmentada església de Betren evidencia la voluntat de continuïtat del primer gòtic aranès. Edifici de transició, ha estat considerat propi del romànic tardà amb inclusió de tot un seguit d’elements gòtics, perfectament integrats. Això no obstant, el recreixement del mur de ponent i també el tractament de les cornises palesen un canvi d’orientació en el projecte constructiu. A banda de la tecnologia emprada en els paraments i dels arcs apuntats que articulen un profund presbiteri amb els absis poligonals, de cinc i de tres cares, la infiltració de les formes gòtiques comportà una major amplitud de les obertures, tant en el desenvolupament dels atrompetaments com en la incorporació de grans finestrals a totes les bandes. Aquestes refeccions van condicionar, sens dubte, la reforma de les cobertes, resoltes amb voltes apuntades que recolzen sobre arcs torals i pilastres encastades en uns murs gruixuts, cosa que permeté prescindir gairebé dels contraforts, només presents en la unió de la nau amb la capçalera. El tractament especial de l’estrep de tramuntana, decorat en un extrem amb imitació de columnes superposades, té a veure amb un antic portal d’accés al recinte. De fet, a les finestres de Sant Esteue trobem un compendi en l’evolució formal del gòtic. Les escletxes del primer nivell presenten l’esqueixada exterior goticitzant a partir de simples arcuacions apuntades (banda nord del presbiteri), o bé d’arcs apuntats en gradació sobre columnetes amb capitells decorats (absidiola de migdia); els dobles bordons dels arcs fan que se superposin els suports, amb els capitells formant gairebé un fris continu de palmetes o bé de flors de lis (banda sud del presbiteri). Els finestrals gòtics que presideixen els frontispicis observen aquesta mateixa estructura bo i afegint un gruixut guardapols ornat amb motius semiesfèrics aparellats i impostes esculpides (com a la portada). La llum d’aquests elegants finestrals és geminada (a sol ixent) o bé tripartida (a ponent) per mainells que suporten timpans amb rosasses calades. El finestral gòtic que centra la façana de migdia desenvolupa només l’esqueixada interior, a partir d’una traceria de trifolis. El mur de ponent és coronat per un pinyó que conserva la base de l’època i, al damunt, una interessant espadanya ja de transició que comença a allunyar-se de l’esquema decoratiu descrit.

Sant Martin d’Aubèrt, considerada també de transició, respon a la integració en una planimetria romànica de les formes gòtiques, fet que s’ha de relacionar amb una refecció important de l’edifici, si més no de les cobertes, segons palesa l’arcada apuntada del tram presbiteral, així com l’afegit d’una capella a manera de transsepte per la banda de migdia resolta amb aparell de l’època i una finestra frontal d’arc apuntat (segles XIII-XIV).

Interior de Sant Andrèu de Salardú, un edifici de planta basilical del segle XIII. La nau central és coberta ja amb voltes de creueria.
BU - F.Tur
L’església de Sant Andrèu de Salardú, el santuari més apreciat de l’Aran, erigit vers mitjan segle XIII i fins i tot més tard, constitueix un dels exemples més clars del progressiu triomf a la Vall d’Aran de les formes gòtiques en el pas del segle XIV al XV. En principi, les influències cistercenques i del Principat hi són presents en l’adopció de nous models decoratius. Concebuda amb un llenguatge pròpiament romànic, posteriorment les formes estructurals gòtiques foren obligades a adaptar-se, mal que bé, a la tradicional planta basilical. La nau central és coberta amb quatre trams de voltes de creueria ogivals, formats per sengles arcades apuntades i nervadures que troben suport en els ressalts donats pels pilars cruciformes (tres per banda). La il·luminació natural de l’interior aprofita les contribucions del gòtic. Una finestra goticitzant desclosa al mur de migdia és emmarcada per dues arquivoltes en gradació, d’arcs apuntats que reposen sobre columnetes proveïdes de capitells esculturats, i un guardapols exterior decorat amb motius geomètrics al cavet; J. Sarrate subratlla com a pariones les que també il·luminen les crugies de Cap d’Aran i de Santa Maria d’Arties. El finestral del mur de ponent és ja de característiques gòtiques, de doble esqueixada, amb una triple arcuació en gradació, traceria i mainell. Les columnetes de suport contenen esvelts capitells que formen un fris continu.

Original disposició de tres absis poligonals entre contraforts en disposició radial a la capçalera de Sant Joan d’Arties.
ECSA - F.Tur
En un extrem de la vila d’Arties, l’església de Sant Joan és una construcció gòtica de modestes proporcions que aprofita l’antic mur de ponent amb una finestra romànica. L’espai interior assoleix una certa amplitud, i és coronat a llevant per tres absis poligonals, de cinc cares, en disposició radial. Dels quatre trams de volta que cobreixen la nau de Sant Joan d’Arties, la plementeria sobre creueria d’ogives només es conserva en els dos del davant, bé que les pilastres encastades als murs laterals, amb tres ressalts cada una que projecten els nervis fins al terra, demostren la concepció unitària d’una construcció, en principi, només completada amb l’afegit de la portada i d’un cor (avui desaparegut). Els absis que s’obren al presbiteri amb arcs apuntats són coberts també amb voltes de pedra (la central, avui malmesa) que suporten arestes ogivals, les quals neixen d’una clau i recolzen en estilitzades columnes inserides als vèrtexs dels pentàgons. L’aparell gòtic és constituït per carreus de mides voluminoses, ben carejats i polits, distribuïts en filades horitzontals. Els gruixuts murs i els poderosos contraforts que sobresurten a l’exterior de les façanes laterals i entre les absidioles, originalment amb la part superior esglaonada (a imitació dels arcbotants), sembla que no foren suficients per a contrarestar les pressions de les estructures, tal vegada desequilibrades arran de les refeccions dutes a terme a les obertures i a les cobertes. Les obertures s’orienten prioritàriament a migdia, llevat de la romànica i d’una de paredada, i en principi foren projectades a partir d’arcs de mig punt, desenvolupats posteriorment segons el gust gòtic només a la banda de migdia, a la porta que s’obre elevada en el primer tram i a la finestra de l’absidiola, geminada i amb traceria trilobulada (sector que, per cert, evidencia la pèrdua de verticalitat). Una motllura a l’alçada dels ampits ressegueix les façanes. Juli Soler situa la “reforma” de Sant Joan d’Arties a l’any 1385.

Sant Pèir d’Escunhau fou allargassada vers llevant en plena època gòtica amb l’addició d’un segon edifici rectangular, a manera de creuer, que ja en la seva articulació amb el primer cos denota una certa imperícia, tal vegada atribuïble a una nova refecció, segons revelen també els mateixos contraforts. Aquest segon tram de la nau, força més alt, es cobreix amb volta ogival d’arestes que suporten pilastres graonades (als peus), mènsules i murs reforçats amb esvelts estreps a l’exterior. La capçalera tripartida, articulada directament per arcs apuntats, consta de simples nínxols en els laterals i d’un altar rectangular sota el mateix tipus de volta, embegut per un tercer cos afegit al conjunt. El sector de la nau és il·luminat per finestrals gòtics a banda i banda, amb traceria de trifolis; el de tramuntana, geminat i amb una rosassa. La porta d’accés al recinte, vora de la torre, és una arcada apuntada.

La plenitud del gòtic aranès és vistent en l’exemple de Sant Martin de Gausac. La torre campanar hi assoleix una importància desmesurada en un plantejament global de discretes proporcions, d’una nau de tres trams capçada per un absis poligonal, amb capelles entre els contraforts i el cloquer defensant la porta d’accés disposada al primer tram. L’exterior, relativament massís, produeix una impressió de densitat. La base quadrangular de la torre aixopluga un atri precedit d’una arcada apuntada, amb un senzill guardapols. El cos vuitavat d’aquest campanar palesa un canvi constructiu en el segon nivell; s’hi superposà només un pis destinat a les campanes, i hom volgué suplir-ho amb una teulada punxeguda tan alta com la torre. L’atri és cobert per una creueria ogival amb els nervis principals que recolzen sobre mènsules esculpides amb màscares humanes, i una interessant clau de volta davant la portada que duu una versió gòtica del monograma de Crist. Les voltes d’aresta de la nau i les arcuacions laterals són articulades per potents ogives que suporten mitges columnes adossades als murs, i esvelts contraforts inserits a l’exterior que anul·len les pressions obliqües. Dues arcades que no arriben a terra articulen la capçalera, amb volta de racó de claustre. Un arc de mig punt paredat al mur de llevant palesa la radical transformació que suposà la construcció gòtica.

Sant Miquèu de Vielha, sorgida a l’altra banda del riu Nere, va anar creixent des dels peus fins a la capçalera com un organisme viu, a mesura que absorbia les altres parròquies de la vila (unides l’any 1439), i al seu entorn s’hi va desenvolupar el castell de Vielha. L’estructura constructiva romànica que confia en el mur com a únic element de suport de la volta es combina amb la necessitat funcional de la multiplicació de capelles que es col·loquen entre els pilars dels arcs, motiu pel qual va caldre regruixar els murs. Les primeres aportacions gòtiques hi són vistents a les portes d’accés situades al primer tram de la nau, una de senzilla a l’eix axial i la principal a la banda de tramuntana, inserida aquesta a la base quadrangular d’una torre campanar (adossada) que l’aixopluga mitjançant una arcada peraltada de gran elevació. Sengles trompes als angles, reforçades amb contraforts, permeten la transició del cloquer a un cos vuitavat amb les diverses plantes indicades per motllures, proveïdes les primeres de sageteres de base circular, i les superiors, de dos rengles de finestrals que evidencien el canvi d’estils; culmina amb una cornisa volada i una agulla de llicorella. Les dues capelles del quart tram de la nau, davant del creuer, conserven voltes ogivals de creueria amb claus esculpides i policromades (una duu la data del 1535).

Sant Julian de Garòs fou molt transformada a partir del segle XV. A la nau, s’hi afegí un presbiteri i una capçalera pentagonal, formada per set nervadures gòtiques que s’ajunten en una clau central. A mitja alçada del polígon una motllura subratlla l’horitzontalitat, entre finestres i òculs sense decoració, llevat de l’ull frontal (paredat), que inscriu una rosassa de quatre lòbuls. De fet, sembla que és anterior un finestral gòtic que s’obre al primer tram de la nau, amb decoració de palmetes als capitells.

Interior de Sant Esteue de Montcorbau mirant vers la capçalera, del segle XV.
BU - F.Tur
Semblantment, Sant Esteue de Montcorbau fou ampliada a llevant amb una capçalera poligonal gòtica del segle XV, de considerables proporcions, coberta amb una volta per aresta de nervis molt acusats que conflueixen en una clau situada al centre i recolzen en estilitzades columnes; al segle XVII s’hi afegiren cinc capelles i s’adossà al presbiteri un campanar de torre que cega l’únic finestral gòtic existent, de simple esqueixada. Sant Feliu de Bagergue seguí una evolució semblant. Engrandida el 1524 vers llevant, l’aparell forma una amalgama d’estils sense caràcter; abans d’afegir-se la torre, la façana de ponent era presidida per un finestral gòtic.

Aigües avall de Mijaran, l’arquitectura gòtica es difumina progressivament. La genuïna església de Santa Eulària d’Arròs, molt desfigurada per les refeccions i actualment enlluïda, forma gairebé un únic cos amb una volta d’aresta molt alta, probablement moderna, més que no pas del segle XIV, si s’ha de jutjar per la pervivència d’aquest tipus de coberta a l’àrea pirinenca fins al segle XVIII. Cal destacar la superposició en aquesta església d’Arròs de dos cors o tribunes al fons del temple, element molt present a les esglésies gòtiques i que obeeix a la necessitat litúrgica d’establir espais diferenciats per als fidels.

Santa Maria de Vilamòs unificà els volums romànics en un sol pla rectangular en substituir la capçalera primitiva per un cos quadrangular, convertit en presbiteri, amb el tram central cobert per una volta per aresta de gust gòtic (segle XVI). L’església de Begòs, dedicada a la Invenció de la Santa Creu, presenta la nau amb volta apuntada. Finalment, Sant Martin d’Arró patí una reforma de la capçalera, arran de la qual es cobrí el presbiteri de volta per aresta amb una clau penjant que recorda la de Vilamòs, de gust francès. Es tractava, per tant, de dignificar la capçalera tot mantenint la tipologia de la nau, bé que en aquest context no hi ha lloc per a la profusió de les belles voltes estrellades que caracteritzen el gòtic final.

Les portades

Portada de Sant Miquèu de Vielha, al mur nord de l’església, datable al final del segle XIII o al principi del XIV.
ECSA - F.Tur
Les portades gòtiques són ben representades a la Vall d’Aran a partir de dues tipologies que prescindeixen progressivament del tradicional timpà i imposen el sentit longitudinal dels arcs apuntats. Arran de la presència francesa (1283), i més probablement del pontificat de Climent V, que fixà la seu papal a Avinyó (1305-14) i venerat a la vall com un sant, s’introduí un primer tipus de portalada gòtica que incorporava novetats diverses, des de la utilització de les arquivoltes com a subjecte d’una escultura abundant fins a determinades transformacions formals, de notable singularitat. És el cas de la porta de Sant Miquèu de Vielha oberta al mur de tramuntana, sota la torre porxada i un xic descentrada. La portalada de Sant Esteue de Betren s’integra en els paraments de la façana septentrional, regruixats, que proporcionen una bona esqueixada, i és de característiques força semblants a la de Vielha, gairebé una rèplica d’aquesta executada uns quants anys després amb més o menys fortuna.

No és fins vers el segle XV que s’imposà la reacció rigorista i iconoclasta en unes portades que perderen el seu caràcter pedagògic i on triomfà una visió caracteritzada per l’austeritat i la puresa de línies. Una arcada paredada deixa constància a Sant Joan d’Arties d’un canvi de projecte i de la instal·lació d’una portada més senzilla, de quatre arcades apuntades en lleugera gradació assenyalades per sengles bordons que imiten les arquivoltes i les mitges columnes, les tres interiors amb la base unificada, i l’exterior, més marcada, protegida per un guardapols motllurat que recolza en les impostes sobre un caparró a cada banda. A Sant Andrèu de Casau, edifici molt reformat l’any 1614, destaca una portada orientada a migdia semblant a la descrita. A Sant Martin de Gausac trobem també el mateix tipus de portada, bé que més elaborada, amb motllures bossellades i d’altres treballades en forma d’escòcia, la línia d’impostes ben marcada recolzada en els dos primes arcs sobre capitells molt estilitzats, i un banc a la base. Damunt, una fornícula d’arc conopial duu una talla del titular, de gust gòtic.

Finalment, trobem un tipus de portal gòtic simplificat al màxim, com ara a Sant Esteue de Tredòs, amb l’intradós resseguit per una motllura tallada a bisell. Adopten també aquesta mateixa estructura les primitives portes de Sant Pèir de Gessa, orientades a migdia, l’una a la base de la torre i la principal presidida per un petit relleu que es refereix al titular, una mà que subjecta una clau de l’època.

Bibliografia consultada

Rocafort, s.d.; Gracia de Tolba, 1613; Faci, 1758; Zamora, 1788-89; Soler i Santaló, 1906; Valls i Taberner, 1915; Abizanda, 1944; Reglà, 1951; Lladonosa, 1967; Puigoriol, 1972; Durliat, 1973-74; Sarrate, 1975a i 1975b; Enríquez de Salamanca, 1978; Gavín, 1978; Moliné, 1984; Vergés, 1984; Biget, Pradalier, Pradalier, 1986; Pradalier, 1991; Vergés, 1991; Diversos autors, 2000b; Pujade, 2000; Brunet, 2001.

Les fonts i el proveïment d’aigua

La font de l’Àngel de Tortosa al seu emplaçament original, vers el 1870. Es tracta d’una obra de gran ambició del mestre Guillem Saera, construïda entre el 1440 i el 1442.
AHCTE
Dins del marc general d’un règim climàtic mediterrani, amb sequeres periòdiques i pluges irregulars, és lògic que aparegui regularment una preocupació per la manca d’aigua. En el decurs de la baixa edat mitjana diverses poblacions catalanes, com Barcelona, Cervera, Girona, Manresa o Tortosa, entre d’altres, van afrontar aquest problema i van iniciar la construcció de xarxes de proveïment d’aigua viva per al consum de boca, el regadiu dels horts i els camps propers i els usos industrials, especialment com a força motriu dels molins. Aquestes iniciatives, que substituïen o completaven el que ja existia, van significar esforços d’anys i van requerir grans recursos econòmics i l’ús del que, en aquells moments, eren tecnologies sofisticades. Lògicament, totes les poblacions tenien aigua, que podia procedir de pous públics (per exemple, a Barcelona són documentats, entre d’altres, els pous de l’Estany, la Figuereta o la Cadena; a Girona, el de l’Areny i el de Sant Feliu; a Balaguer, el de la plaça del Pou) o de canalitzacions, com a Balaguer, on hi havia la sèquia del Cup (vegeu la monografia sobre aquesta població en aquest mateix volum), a la Ciutat de Mallorca, on la sèquia ja existia des dels temps del domini islàmic, o bé a la Selva del Camp (vegeu-ne la monografia en aquest mateix volum). Però diverses raons portaren a considerar que l’aigua de què es disposava era insuficient o insatisfactòria. I aquesta circumstància es va produir d’una manera acusada vers mitjan segle XIV.

Una primera qüestió a tenir en compte és l’inici d’un llarg cicle de crisis alimentàries, a partir de l’anomenat “mal any primer” (1333), i també sanitàries, a partir de la Pesta Negra del 1348. Fams i pestes es van mantenir, amb menys virulència però amb una periodicitat decennal, durant el segle XV i més enllà. Per a afrontar les crisis de subsistència, calia afavorir la producció agrícola propera al nucli urbà per a garantir l’aportació d’un mínim d’aliments. Però, per a fer això, també s’havia de garantir l’aigua a aquests camps. Amb relació a les pestes, malgrat que la medicina del moment no va poder esbrinar la veritable causa de la malaltia, sí que va permetre que es considerés la conveniència de millorar el proveïment d’aigua potable. A partir d’aquí, malgrat que els documents no són gaire explícits sobre aquesta qüestió, es pot establir una vinculació entre la implantació de polítiques sobre l’aigua per a la producció agrícola i el consum de boca, i les crisis alimentàries i sanitàries.

L’assentament i el creixement dels sistemes de govern municipal vinculats a les oligarquies locals és un segon tema a considerar. Durant els segles XIV i XV va començar a ser habitual que els governants mostressin una inquietud per la millora i l’embelliment de les poblacions, paral·lelament al procés de formalització d’una fiscalitat municipal, trets que es van concretar en la qualitat dels serveis urbans i en la imatge del nucli urbà, reflectida en les diverses construccions i espais, amb una especial atenció per aquells que acollien els serveis públics. Un dels àmbits en què es va fer explícita aquesta preocupació estètica va ser el de les fonts. N’és un bon exemple la carta del rei Martí als prohoms de Vilafranca del Penedès, escrita el 20 de desembre de 1403, en la qual els exigeix que acabin immediatament l’obra de la font que tenen en curs, perquè d’aquesta manera Vilafranca, “[…] per perfecció de la dita obra pendria gran augmentació ennobliment e bellea” (ACA, reg. 2 247, foli 32). El control de l’aigua era, pel seu caràcter imprescindible, un factor estratègic, i per això no ha de sorprendre que des del poder no solament es procurés resoldre la qüestió de la disponibilitat, sinó que també es comencés ben aviat a plantejar la monumentalització de les fonts i es requerís per això la participació dels artistes de més renom en l’execució de les obres.

Tot i la diversitat de formes aplicades en aquestes construccions, caracteritzades per la seva simplicitat formal, cal remarcar dues tipologies predominants: les fonts adossades a altres construccions, que solen presentar un aspecte de paral·lelepípede, amb un cos tancat amb respiradors que permeten la ventilació dels dipòsits, i les fonts exemptes, en les quals els edicles podien ser de planta poligonal coronats amb una escultura. Altres fonts, com la dels Lledoners de Girona, mostraven solucions diferents a aquests dos grans tipus, sense trencar amb el plantejament de simplicitat formal.

Dins del conjunt de poblacions que van començar a actuar al segle XIV, sobresurten els casos de Manresa i Barcelona. En ambdues ciutats es van plantejar projectes força ambiciosos, no exempts de certa complexitat tècnica, que van ser resolts satisfactòriament. Ja al segle XV, altres poblacions van activar projectes semblants dins de les possibilitats de cada nucli urbà.

La sèquia de Manresa

La sèquia de Manresa. Recorregut des de Balsareny fins a la ciutat.
JSM – OTAM
El 23 d’agost de 1339 els consellers de Manresa van obtenir l’autorització del rei per a construir una sèquia. Es tractava de fer arribar aigua als camps i els horts de la rodalia de la ciutat per a millorar-ne la producció. La proposta havia nascut a partir de la situació crítica desencadenada arran del mal any primer del 1333. Es va optar per portar l’aigua del Llobregat perquè per les característiques orogràfiques era tècnicament menys complex que fer-la arribar des del Cardener, a més d’oferir un cabal més gran i unes millors perspectives d’aprofitament per al regadiu. Tot i això, calia construir diverses mines o túnels i nombrosos ponts i pontarrons. El projecte preveia prendre l’aigua sota el torrent o riera del Tort, a Balsareny, i fer-la arribar a Manresa pel coll de les Oliveres. En l’autorització es fixaven els mecanismes de finançament de l’obra i s’establia la creació del càrrec de sequier, o persona que havia de vetllar pel bon ús de la nova infraestructura.

Els treballs van començar ben aviat: el 9 d’octubre es va signar el contracte amb els mestres d’obres que havien d’executar el projecte. La direcció tècnica recaigué en el mestre barceloní Guillem Catà, assistit pels germans Simó i Pere de Rodener. Per sota d’aquests mestres, d’altres es van encarregar de l’execució dels treballs: Bartomeu Salerigues, Guillem de Monistrol, Pere Molins, Arnau Marc, Francesc Ricolf, Pere Ubac i Arnau Ferran. Tots plegats es van comprometre a tenir la feina feta en cinc anys. Es tractava d’una previsió força optimista, perquè diversos conflictes n’allargaren els treballs quaranta-quatre anys. El bisbe de Vic, Galceran Sacosta, senyor de Sallent, es va negar al pas de la sèquia per aquell terme, perquè, sembla, temia que fes disminuir d’una manera significativa el cabal del riu i que això afectés la productivitat de les terres dels seus dominis. L’enfrontament es va agreujar fins a l’extrem que el prelat, el 1341, va dictar l’excomunió i l’entredit de la ciutat de Manresa, situació que es va mantenir fins a la mort del bisbe. El seu successor, Miquel de Ricomar, va tenir una actitud més dialogant, va retirar els dos edictes i va negociar amb els consellers uns capítols que resolien les desavinences. La superació d’aquest conflicte va adquirir un caràcter llegendari gràcies al miracle de la Misteriosa Llum.

Una segona gran dificultat va sorgir a conseqüència de la Pesta Negra del 1348. La forta disminució de la població va significar l’ensorrament del sistema de finançament i va ser necessari pensar-ne un altre, que va haver de ser negociat de nou amb el rei el 1354, bé que no va resoldre el problema i les dificultats econòmiques van marcar el desenvolupament dels treballs fins a la seva conclusió. Entretant, l’aparició de fortes desavinences amb el mestre Guillem Catà en va forçar la destitució. Aleshores va ser nomenat Arnau Martor, que el 1350 ja dirigia els treballs.

L’any 1376, quan una part de la sèquia ja funcionava, es van redactar unes primeres ordenances, algunes de les quals regulaven l’ús de l’aigua per a regar, sota la responsabilitat del sequier. Els treballs no es van concloure, però, fins passats sis anys. Va ser aleshores que l’aigua va arribar a Manresa. Hi entrava pel portal de la Planeta (on avui hi ha la plaça d’Europa) i es distribuïa a les diverses fonts i abeuradors. La sèquia de Manresa va ser una gran obra d’enginyeria concebuda i resolta d’una manera brillant, malgrat les dificultats, com ho demostra el fet que avui encara continua en funcionament.

Les fonts de Barcelona

La font de la plaça de Santa Maria del Mar, a Barcelona, amb la pica, un òcul respirador del dipòsit i l’escut reial i el de la ciutat. És una obra del mestre Arnau Bargués.
ECSA – G.Serra
Barcelona es proveïa d’aigua per a ús industrial a través del Rec Comtal i l’aigua de boca es treia de pous, a excepció d’alguns edificis concrets (el 1263 Jaume I va autoritzar als dominicans la construcció d’una canalització per a fer arribar aigua al seu convent de Santa Caterina) i d’alguna font i abeurador públics (el 1315 es va fer arribar aigua de Montjuïc a la nova font amb abeurador que s’havia fet fora del portal de la Boqueria). Per millorar el proveïment d’aigua potable per al consum, es va optar per canalitzar l’aigua de les mines de Collserola i construir-ne la xarxa de distribució corresponent dins la ciutat. Sembla que la decisió dels consellers es va prendre cap al 1350, perquè és documentat que aquest any s’havien destinat més de 4 000 lliures per a pagar-ne diverses despeses. El 6 de desembre de 1351 el Consell havia formalitzat la compra de l’aigua de can Cortès, a Sarrià, i els anys següents es degué treballar en l’acabament de la canalització amb un sistema de respiradors o espiralls fins a la ciutat, on, entre el 1356 i el 1358, l’aigua es va començar a distribuir a les fonts de Santa Anna, la Plaça Nova i Sant Jaume. La font de Santa Anna era al capdavall de la plaça del mateix nom, prop del pou d’en Moranta, és a dir, aproximadament al trencall entre l’actual avinguda del Portal de l’Àngel i el carrer de Cucurulla (allà on actualment encara hi ha una font). A la Plaça Nova, en el marc de les obres d’obertura d’aquest espai públic, es va construir un espirall a tocar del forn dels Arcs i es va cedir una part del cabal al bisbe i al capítol. Una inscripció tardana a la façana de la capella de Santa Llúcia recorda que la canalització passa a una cana de profunditat per sota el nivell del carrer. Resolta la derivació que donava aigua a la font del Call, a la plaça de Sant Jaume es va construir una font i l’aljub general que permetria la redistribució cap a altres punts de la ciutat. Algunes de les notícies que documenten aquestes obres posen de manifest que es van fer servir tubs de coure per a la canalització d’alguns trams.

El 1367 es va iniciar una nova etapa de treballs amb la construcció de dues derivacions que partien de l’aljub general o casa de les fonts. L’una anava cap a la plaça de Sant Just, i l’altra, cap a la plaça del Blat (actualment desapareguda i situada on avui hi ha la plaça de l’Àngel). En aquests treballs apareix per primer cop el nom del mestre que a partir d’aquest moment va ser el màxim responsable d’aquestes obres: Bernat Roca. La seva fama en aquest tipus de feina va arribar a Tortosa, on, entre altres treballs, va col·laborar en la construcció de la xarxa de sèquies que deriva de l’assut de Xerta, en la qual també van treballar els mestres Gil Morlanes de Saragossa i Domingo Coquí de Tortosa mateix (vegeu la monografia sobre Tortosa en aquest mateix volum). També cap al 1367 el rei va requerir que l’aigua es fes arribar als dos palaus reials de Barcelona, el Major i el Menor. El 1370 el Consell va decidir habilitar un estolledor o clau de pas prop de la font de la plaça de Santa Anna.

El 1399 es va fer la font del Mar, que era a tocar de les Voltes dels Fusters (a l’actual plaça d’Antoni López, davant de l’edifici de Correus). L’obra es va encarregar al mestre fuster Joan Gener, però, tot just acabada d’estrenar, va haver de ser refeta perquè va caure per manca de fonaments. Es desconeix com va ser aquesta primera font, però sembla que el projecte de reconstrucció preveia donar-li més entitat, perquè es va incorporar la imatge daurada d’un àngel (que li va donar nom: la font de l’Àngel). Aquesta figura coronava una construcció poligonal exempta que acollia la font. La imatge va ser feta per l’escultor Pere Sanglada (1401-02), fosa pel mestre de senyals o campanes Pere d’Olivella i, finalment, daurada pel pintor Pere Arcanya, que aleshores havia pintat el sostre de l’escrivania de la casa de la Ciutat. D’altra banda, el 1402 ja eren fetes la font de la plaça de Santa Maria del Mar, encara existent, i l’abeurador de la Llotja. El mestre Arnau Bargués concebé ambdues obres, cosa que permet suggerir que potser també va participar en la reparació o reconstrucció de la font de l’Àngel. De fet, uns quants anys abans Bargués havia rebut l’encàrrec de reparar el Rec Comtal, i el 1403, juntament amb Bernat Desplà, va fer obres a la conca final del Llobregat per a evitar inundacions, al mateix temps que estudiava la manera de canalitzar l’aigua d’aquest riu fins a Barcelona. Tres anys més tard, ambdós mestres van responsabilitzar-se de fer diverses reparacions a la xarxa de les fonts, per tal de millorar-ne el rendiment i la salubritat, en part perquè la calç havia començat a obstruir les conduccions.

Fou també aquests primers anys del segle XV que es va crear a Barcelona el càrrec municipal de mestre de les fonts. El primer que l’ocupà va ser Pere Llobet fill, i el segon, el seu fill, Vicenç Llobet. Al segle XV, sota la direcció d’aquest darrer, es van fer diverses obres de manteniment i millora de la xarxa, que alhora s’amplià amb altres fonts, com la de la plaça del Rei o la del carrer de n’Avellà (1432).

El proveïment d’aigua en altres ciutats i viles

Llinda d’una porta de la Mare de les Fonts, del 1447, un redistribuïdor general que era al centre del Mercadal de Vic. La inscripció, molt malmesa, sembla que diu: “A XI de febrer any MCCCCXXXXVII antrà la font an la ciutat de Vich”.
MEV – J.M.Díaz
La major part de les ciutats i viles catalanes restants van dur a terme també obres de divers abast amb relació al forniment d’aigua. En alguns casos els projectes van tardar a executar-se i en altres no van arribar a concretar-se. En el primer cas hi ha Sabadell, que, havent rebut l’autorització reial el 1367, no el va dur a bon terme fins el període 1441-60 (vegeu la monografia sobre aquesta població en aquest mateix volum). A Cervera hi va haver més dificultats a causa de la mateixa escassetat d’aigua: es tenen notícies del 1376 que indiquen que el Consell de la Vila buscava la manera d’incrementar el proveïment d’aigua. Cap al 1416 es va considerar la possibilitat de fer arribar aigua de la font d’Ondara, sota les directrius del mestre saurí Joan Soler. Aquest mateix any el mestre de cases Pere de Vall-llebrera va construir un abeurador. Però la millora del proveïment des d’aquella font, malgrat ser un objectiu constant, no va arribar a resoldre’s. Uns quants anys més tard (1436) el mateix Joan Soler va trobar aigua al raval de les Verges i va proposar al Consell d’aprofitar-la; els mestres de cases Llorenç i Joan Barrufet van rebre l’encàrrec de construir una font per a aquesta aigua, la Font Nova o de les Verges, ja enllestida el 1446. Alguns anys després (1488), el mestre Joan Barrufet, aleshores paer de la vila, va oferir-se a fer obres gratuïtament a la font del Prat per tal d’aprofitar-ne més l’ús (allà ja hi havia unes basses per a rentar cànem).

A Tarragona el proveïment d’aigua potable també era un problema. El 1420 es va optar per fer arribar aigua de la font de les Morisques, però fins el 1434 no es va començar a treballar seriosament en aquest projecte. També el 1434, i amb molt pocs dies de diferència, es van presentar dos projectes: un l’havia fet el mestre de cases d’origen tolosà Arnau Negre; l’altre, Joan Soler, mestre d’aigües de la vila d’Alzira (possiblement el mateix que va treballar a Cervera). El Consell de la Ciutat va optar pel segon projecte i va pensar en els mecanismes per a finançar-lo. Les obres van començar, però ben aviat van aparèixer problemes perquè el mestre Soler s’absentava durant llargs períodes i els treballs no avançaven al ritme desitjat. El 1450 es va intentar donar-hi un impuls nou i es va demanar un nou projecte a uns mestres de Girona, però tampoc no va fructificar i l’obra no es va arribar a completar mai, malgrat la forta inversió que s’havia dut a terme.

La Font Major de Solsona a la plaça de Sant Joan (v. 1426), amb un templet capella dedicat a aquest sant sobreedificat al segle XVIII.
ECSA – M.Catalán
A Vic, tot i que les obres també van ser lentes, hi va haver menys problemes. D’una manera semblant a Barcelona, es va tirar endavant un projecte per al conjunt de la ciutat. L’aigua es va fer venir de les fonts de Caulelles i del Güell amb canonades de coure, i el 1447 ja havia arribat a la població. Els treballs d’enginyeria van estar sota la direcció del mestre francès Joan Baudoner, mentre que el responsable de la construcció de les diverses fonts i abeuradors dins del nucli urbà va ser el mestre Nicolau Santmartí. El 1451 aquest mestre encara treballava en la construcció de les diverses fonts: les de les places Vella i Nova, la de Santa Maria, la del carrer de la Creu i la coneguda com “la Mare de les Fonts”, al centre del Mercadal. Aquesta, possiblement inspirada en la font de l’Àngel de Barcelona, tenia un edicle de planta octagonal amb merlets, quatre claraboies i quatre gàrgoles i un pinacle que s’acabava en una imatge de sant Miquel, obrada per l’escultor Vicenç Borràs el 1455. Algunes parts d’aquesta imatge, així com fragments d’altres elements arquitectònics i decoratius de la font, es conserven al Museu Episcopal de Vic.

Altres poblacions també van promoure la construcció de noves fonts. A Girona sobresurt la ja esmentada font dels Lledoners; a Tortosa, la magnífica font de l’Àngel; a Solsona, la Font Major, la de la plaça de l’Església i la de la plaça del Castell (totes tres bastides d’ençà del 1426), i, a Blanes, la font edificada a iniciativa del llinatge dels Cabrera.

Bibliografia consultada

Carreras i Candi, 1903-04 i s.d. [1916]; Voltes, 1967; Duran i Sanpere, 1972a, 1972b, 1973 i 1975; Junyent, 1976a; Planes, 1981; Terés, 1982; Bracons, 1983; Cortiella, 1984; Planes, 1993a; Fontanals, 1994; Ortoll, 1999b; Cubeles, 2001; Torras i Serra, 2001; Alabern, 2002; Vidal, 2003.

Les grans esglésies de tres naus

L’antiga canònica de Santa Maria de Manresa, un edifici bastit amb tanta ambició i magnificència que ha estat conegut des del segle XIV amb el nom de la Seu.
ECSA - G.Serra
Entre les creacions més belles i originals de l’arquitectura gòtica catalana hi ha algunes esglésies d’envergadura considerable que adoptaren la tipologia de tres naus, com les catedrals, però que no foren pas seus episcopals. Amb tot, algunes són popularment conegudes com a seus o catedrals. Santa Maria de Manresa, per exemple, que tothom denomina la Seu. Semblantment, l’església de Santa Maria del Mar, a Barcelona, és anomenada la catedral de la Ribera, i Santa Maria de Castelló d’Empúries és per a molts la catedral de l’Empordà.

La decisió de construir aquestes esglésies dotant-les d’envergadura catedralícia o quasi catedralícia es relaciona amb la puixança dels grups que les van promoure i també amb la voluntat d’evidenciar un cert rang o, potser, d’afavorir-lo.

A Castelló d’Empúries es tracta d’una operació directament relacionada amb la voluntat de recuperar l’antic bisbat d’Empúries, extingit arran de la invasió islàmica, i, en termes més generals, de fer visible la capitalitat de Castelló i la puixança de la vila comtal. En l’estudi monogràfic corresponent, Pere Freixas subratlla com l’obra de l’església castellonenca fou afavorida ensems pels comtes, la municipalitat i la burgesia local. El canvi de dinastia comtal, esdevingut l’any 1325 amb Pere I, fill del rei Jaume II, devia tenir bastant a veure amb el rellançament de l’obra i, molt probablement, amb el canvi de pla que posen de manifest les diferències entre la capçalera i les naus.

Pel que fa a Cervera, tal com explica Pere Beseran, sabem que l’any 1317 el rei Jaume II feia gestions davant el papa per a crear una diòcesi amb seu a Cervera i construir-hi una nova catedral. Tot i que això no va prosperar i que no va transcórrer gaire temps abans que aquesta pretensió fos abandonada, sembla bastant inqüestionable que la configuració quasi catedralícia de l’església cerverina de Santa Maria s’hi ha de relacionar.

A Manresa, la construcció de la Seu tingué un caràcter marcadament ciutadà i expressà al mateix temps una certa aspiració de cocatedralitat, bastant difusa, i sobretot la puixança de la ciutat, que durant el segle XIV visqué el seu gran segle, tal com recorda Josep M. Gasol.

A Sant Feliu de Girona la cocatedralitat és un fet ben documentat històricament, i fins i tot l’inici de les obres de culminació de la canònica i les de renovació del temple catedralici de la ciutat són pràcticament simultànies i tenen una mateixa persona entre els seus principals impulsors. Es tracta de Guillem de Vilamarí, que va ser abat de Sant Feliu fins el 1311 i que seguidament esdevingué bisbe de Girona.

El caràcter quasi catedralici de Santa Maria del Mar, a Barcelona, s’explicaria per la seva primacia entre les esglésies parroquials de la ciutat, especialment arran de la creació de l’ardiaconat del Mar, amb seu en aquesta església, fet que es produí el 1324, tot just cinc anys abans de l’inici de les obres.

Planta de l’actual conjunt catedralici de Perpinyà, format per Sant Joan el Vell, Sant Joan el Nou i el claustre cementiri. El pla inicial de l’església de Sant Joan el Nou era de tres naus, però el 1433 es va decidir continuar-la amb una única nau, tal com també s’havia acordat a Girona el 1417. Escala 1/800.
SDAPPO
A més de les cinc esglésies esmentades fins aquí, que són les que s’estudien monogràficament en l’apartat que segueix, és obligada la menció a Sant Joan el Nou de Perpinyà –l’actual catedral, aleshores només una canònica–, perquè l’inici de la seva ampliació, l’any 1324, segons un pla de tres naus, es relaciona inequívocament amb la voluntat de convertir-la en seu de la diòcesi d’Elna. Al començament del segle XIV es va plantejar el possible trasllat de la seu episcopal d’Elna a Perpinyà –d’una ciutat estancada a una ciutat puixant–, i la iniciativa va ser favorablement acollida i impulsada pels reis de Mallorca. Fou el mateix rei Sanç qui, l’esmentat any 1324, va posar la primera pedra de les obres d’ampliació del vell Sant Joan. L’activitat constructiva va durar gairebé el mateix temps que el regne de Mallorca. Després de la seva reintegració als dominis troncals de la Corona d’Aragó, a la segona meitat del segle XIV, l’obra va romandre pràcticament inactiva i ja no va tornar a agafar força fins al segle XV, en temps del bisbe Galceran Albert (1431-53). Aleshores, concretament el 1433, es va tornar a posar una primera pedra i com és prou ben sabut es va produir un canvi de pla. Se’n va adoptar un de nou, de nau única, la concepció del qual s’atribueix amb fonament a Guillem Sagrera. Aquesta decisió sembla directament influïda per la que els canonges de Girona havien pres l’any 1417 d’abandonar el plantejament de tres naus i optar per la nau única.

És ben significatiu i revelador de la primacia de Sant Joan el Nou entre les esglésies de Perpinyà el contrast entre el seu pla trescentista, amb triple nau, i la forma de les altres parròquies gòtiques de la ciutat (la Real, Sant Jaume i Sant Mateu), les quals, com assenyala Marcel Durliat, es van fer de nau única per influència directa de les esglésies mendicants.

Existeixen a Catalunya altres esglésies de tres naus que seran tractades en el capítol relatiu als temples parroquials de nau única, ja que malgrat la seva indubtable importància no assoleixen la singularitat arquitectònica de les que estudiem aquí, perquè no van ser fruit d’un plantejament inicial de tres naus. Sant Llorenç de Lleida és un cas ben significatiu. La seva estructura de tres naus es va assolir en època gòtica a partir de l’ampliació del temple romànic preexistent, de nau única. Primerament s’hi incorporaren capelles absidals, i tot seguit, sengles naus laterals, les de Santa Llúcia i Santa Bàrbara, configurades durant el segle XIV.

La desapareguda església de Santa Maria de Puigcerdà també va arribar a tenir tres naus i malgrat que l’estudi d’aquesta obra s’ha de fer a partir de referències documentals i de testimonis antics, sembla bastant evident que aquesta configuració era resultat de successives reformes fetes damunt de l’església romànica original, de nau única.

Fora de Catalunya, a Mallorca, l’església de Santa Eulàlia de Palma presenta una estructura de tres naus, com correspon a la més important i més antiga de les parròquies de la ciutat. La seva existència es documenta des dels primers moments de la conquesta, tot i que la construcció de l’edifici actual arrenca de la primera dècada del segle XIV. La seva configuració no suposa una adaptació o una interpretació del model catedralici català, sinó que, seguint Marcel Durliat, podríem dir que representa una certa vacil·lació entre els models occitans i els catalans. Així, a la capçalera destaca el protagonisme de tres capelles radials de planta poligonal, juxtaposades a d’altres de planta quadrangular. Tot i l’evident similitud amb Castelló d’Empúries, sembla clar que aquesta forma té les arrels en el món occità. L’elevació interior tampoc no és plantejada de la mateixa manera que a la catedral de Barcelona o a Santa Maria del Mar, ja que s’hi manté una considerable diferència d’alçada entre la nau central i les laterals. De tota manera, el desenvolupament del procés constructiu –ràpid durant els anys d’existència autònoma del regne de Mallorca, lent després de la seva reintegració– comportà la introducció del pilar octagonal que hom troba a la seu de Mallorca i que és d’indubtable filiació catalana, ja que remet a la Seu de Manresa i a Santa Maria del Mar.

La cronologia d’aquestes grans esglésies de tres naus que no són catedrals permet establir alguna hipòtesi sobre el desenvolupament d’aquesta tipologia en l’arquitectura gòtica catalana. Un desenvolupament que comportà assaigs i temptatives diverses, no homogènies, i que culminà amb una magnífica proposta de síntesi, Santa Maria del Mar.

Deambulatori de la capçalera de Santa Maria de Cervera.
BS - G.Serra
No es pot prendre en consideració, per a un estudi tipològic, la canònica de Sant Feliu de Girona, perquè no es tracta d’una edificació gòtica de nova concepció sinó d’un edifici que integra la construcció romànica preexistent i que, per consegüent, constitueix un model atípic, singular, molt condicionat per aquest fet.

És entre la primera i la segona dècades del tres-cents que trobem formulades Santa Maria de Cervera, Santa Maria de Castelló d’Empúries i Santa Eulàlia de Palma. Són pràcticament coetànies de les primeres fases constructives de les catedrals de Barcelona, Mallorca i Girona, però no sembla que hi hagi dependència directa entre ambdós grups d’edificis de tres naus. Ja hem fet esment de la similitud entre les capçaleres de Castelló d’Empúries i Santa Eulàlia de Palma i de les seves possibles arrels occitanes. És igualment singular la capçalera de l’església cerverina, que, com es diu en el corresponent estudi monogràfic, no té en compte les capçaleres de les seus de Barcelona i Girona: en lloc de capelles radials de planta poligonal té capelles de planta quadrangular, integrades al mur. Hom compara Cervera amb sengles edificis valencians, la catedral i Santa Caterina, però a l’hora d’establir antecedents i consegüents cal fer-ho amb les reserves que exigeix la difícil cronologia d’aquests dos monuments valencians.

La planificació trescentista de Sant Joan el Nou de Perpinyà (1324) comportava una capçalera amb tres absis, sense deambulatori ni capelles radials, i per consegüent tampoc no entroncava amb el model de la catedral de Narbona, cosa que pràcticament equival a dir que tampoc no ho feia amb les de Barcelona i Girona. Amb aquesta segona catedral i amb la tradició catalana de les naus úniques sí que hi entroncà, posteriorment, el Sant Joan quatrecentista.

Seguint la cronologia de les grans esglésies de tres naus arribem a la Seu de Manresa, que constitueix un brillant exercici de síntesi degut a la capacitat d’invenció i al mestratge tècnic del seu arquitecte, Berenguer de Montagut. L’obra, iniciada el 1328, planteja una solució francament original a partir del compromís entre la nau única i la nau triple. L’originalitat de Manresa es formula recollint de manera selectiva i reinventant amb voluntat d’estil les experiències constructives gòtiques desenvolupades fins aleshores a Catalunya. Aquesta capacitat d’invenció i de síntesi és allò que fa gran Montagut i el que permet considerar-lo un dels principals arquitectes del gòtic català. Ho confirma amb rotunditat Santa Maria del Mar, una obra mestra absoluta on la voluntat d’estil esdevindrà gairebé normativa.

Com s’explica en el corresponent article monogràfic, Santa Maria del Mar recull algunes de les solucions tècniques assajades a la catedral de Barcelona i les transforma en propostes amb valor estètic. S’arriba així a una reformulació del model catedralici on la referència a Narbona que predomina a les capçaleres de Barcelona i Girona es fon molt més equilibradament amb les experiències mendicants. Tot això s’uneix encara al pes de la tradició arquitectònica catalana del segle XIII, que també és ben patent a Santa Maria del Mar: en la sobrietat decorativa i en la modulació gairebé abstracta, numèrica, de les formes, que són d’arrel cistercenca, com també en l’adopció d’una base metrològica que coincideix plenament amb la que ja es va fer servir, més d’un segle abans, a la Seu Vella de Lleida. Resulta realment sorprenent constatar que l’amplada de la nau central de Santa Maria del Mar és la mateixa que la de la Seu Vella lleidatana, i també és coincident l’amplada màxima d’ambdós edificis o la unitat de mesura que s’hi va fer servir.

Per tot això Santa Maria del Mar representa l’elaboració d’un tipus català d’església gòtica de tres naus que concilia el model catedralici francès –adoptat però no plenament assimilat a Barcelona i a Girona– amb les experiències dels ordes mendicants i la tradició del segle XIII català. És això mateix el que permet considerar Santa Maria del Mar un dels màxims exponents de l’arquitectura gòtica catalana i allò que explica la seva influència ulterior en l’arquitectura catedralícia, concretament en el replantejament de la catedral de Mallorca.

Bibliografia consultada

Bassegoda i Amigó, 1925-27; Lavedan, 1935; Torres Balbás, 1952; Durliat, 1964; Cirici, 1968 i 1977; Dalmases – José, 1984; Bracons, 1999.

Les Halles

Mercat de París, fet instal·lar (~1130) per Lluís VI.

El projecte definitiu, realitzat per Victor Baltard, consistí en deu pavellons de ferro i vidre, construïts entre el 1845 i el 1866, que esdevingueren prototip de les estructures metàl·liques del s XIX. La construcció, ampliada del 1934 al 1936, fou enderrocada el 1973. Ricard Bofill organitzà l’espai lliure que hi quedà.

Les llotges i altres arquitectures mercantils

Exterior de la llotja de la Ciutat de Mallorca, del segon quart del segle XV, una de les obres clau i més belles del mestre Guillem Sagrera.
ECSA
Els primers edificis admirats de l’arquitectura civil gòtica abans de rebre’s l’influx romàntic foren les llotges. Ho van ser en esdevenir emblemes d’una passada esplendor mercantil de la qual el creixement del segle XVIII es volia continuador. Malgrat el seu academicisme, el valencià Antoni Ponz va enaltir al darrer quart d’aquest segle les llotges de la capital del seu país i la barcelonina, i el respecte cap a aquesta darrera va manifestar-se també en l’obra de renovació empresa el 1772, la qual va mantenir la gran sala gòtica, que restà embolcallada per la nova construcció neoclàssica. Igualment, l’atenció de Gaspar de Jovellanos el 1807 per la llotja de Ciutat de Mallorca era deguda més a l’estímul comercial que representava que no pas a la valoració artística que en feia. La reconeixença no va venir evidentment d’aquest context, sinó de l’ambient cultural francès, amb l’obra d’Alexandre de Laborde, que fa atenció a les llotges barcelonina, mallorquina i valenciana. Prosper Mérimée admirava aquesta última el 1830, i poc després la de Perpinyà –igual que Stendhal–, la qual fou declarada oficialment monument el 1841 pel govern francès, mentre que les de les altres tres capitals catalanes no ho foren per l’Estat espanyol fins passats noranta anys i encara de resultes d’una situació política del tot excepcional amb l’adveniment de la Segona República.

L’estudi de les llotges no es va moure de l’àmbit de les monografies locals fins al primer terç del segle XX, quan l’estadi erudit fou superat per l’examen evolutiu del conjunt, constituït en tipologia arquitectònica gràcies a les aportacions de Vicente Lampérez i, sobretot, de Guillem Forteza. El dictat fixat llavors i encara en ús suposa una seqüència iniciada per uns precedents –alfòndecs i almodins– i que arribaria fins a les llotges closes del quatre-cents. Vist des d’ara, els precedents de les llotges gòtiques que van establir els esmentats autors semblen totalment fora de lloc. Per començar, no s’han descobert vestigis d’alfòndecs en terres catalanes que facin possible saber com eren i si tenien una morfologia homogènia. A més, els coneguts a l’Àndalus nassarita, com el Corral del Carbón granadí, o al Llevant mediterrani foren blocs de quatre ales de diverses plantes a l’entorn d’un pati i, per tant, sense cap relació tipològica amb les llotges gòtiques. En segon lloc, tampoc no hi tingueren cap vinculació els almodins o dipòsits de cereals, per als quals va formular-se una tipologia equivocada a partir del de València, suposadament d’origen andalusí i de tres naus en disposició basilical. La recerca arqueològica i la restauració recents han determinat que es tractava d’una fàbrica de l’inici del segle XV, constituïda per un pati rectangular descobert, empedrat de palets de riu i voltat per quatre ales porxades d’arcs de mig punt. No fou fins als primers anys del segle XVII que es va cobrir el pati i va adoptar la disposició actual. En definitiva, almodins i alfòndecs, almenys en les fàbriques més elaborades, responien a un model d’establiment claustral fet de quatre ales, d’una planta o més, al voltant d’un pati intern.

Dins de la susdita seqüència evolutiva, a continuació se situava un primer estadi pròpiament de llotges de les dites esquemàtiques o obertes, que devien ser simples coberts amb una bona part de les façanes perforades. Les edificacions que s’escolliren per a constituir aquest tipus inicial foren en realitat de naturalesa heterogènia i algunes mancades del caràcter propi de llotja. Val a dir que el terme “llotja” té una accepció simplement formal que designa un atri porxat en qualsevol mena d’edifici, però n’hi ha una altra d’específica que s’aplica als establiments que són seu d’una corporació mercatil i lloc de contractació comercial. Les llotges foren, en propietat i rigor, la realització arquitectònica de la institució dels consolats de mar, on tingueren les dependències administratives, encara que aquestes sempre hi foren secundàries, fins arribar a adoptar-hi una posició semiautònoma, per a deixar tota la preeminència a la gran sala de contractació. En forma, dimensions i sumptuositat, la llotja va arribar gairebé a equiparar-se a la nau d’un temple, sota la formulació d’espai únic dominant a l’arquitectura gòtica catalana. El caràcter laic d’aquest ambient on se celebrava l’activitat comercial va enquadrar-se dins l’ordre sacre en decorar-lo amb profundes referències re-ligioses, sobretot en els casos de València i Mallorca.

Porxos dels Encants de Barcelona el 1868, típics dels barris comercials medievals, segons dibuix de Lluís Rigalt.
RACBASJ
Per tot plegat, resulta evident que les simples fàbriques de magatzem i venda de mercaderies, considerades el primer estadi de les grans llotges comercials, poc tingueren a veure amb aquestes. De fet, només foren capaces d’alçar-ne les potents corporacions mercantils de Barcelona, Mallorca, Perpinyà i València entre els segles XIV i XV, mentre que a les altres poques poblacions menors que tingueren també consolats de mar no hi ha constància que poguessin arribar a dotar-se’n.

L’abús del terme va portar a crear l’esmentat tipus inicial a partir d’edificis de Tortosa, Castelló d’Empúries i algun altre lloc. El primer, com s’explica en l’article que li és dedicat, fou un magatzem públic de mercaderies que no va esdevenir mai estatge de cap organisme mercantil. Tampoc no ho fou la dita llotja de la Plaça Major o dels Homes de Castelló d’Empúries, que, en realitat, era el porxo inferior de la casa del Consell de la Vila, d’acord amb el tipus d’edifici de planta baixa oberta i sala superior propi de les cases de govern municipal, tal com s’estudia genèricament en aquest mateix volum. A la mateixa població hi ha un altre edifici tractat també de llotja a la plaça de tramuntana de l’església de Santa Maria. Presenta una planta rectangular allargassada, formada per dues crugies paral·leles amb altes i esveltes tirades d’arcades de mig punt, datat a la darreria del segle XIII o a la centúria següent, sense destinació original documentada. Com en el primer cas emporità, la falta de comprensió de la configuració dels edificis consistorials ha permès afirmar sense fonament que el porxo inferior de la casa de la Ciutat de Vic era una llotja autònoma.

Cal assenyalar també que alguns autors han relacionat les llotges amb les porxades de carrers i places que aixoplugaven activitats manufactureres i de compravenda. Aquests pòrtics viaris que eren i, a voltes, encara són espais de mercat i trànsit, només tenen vinculació amb les llotges comercials si es treuen del seu context i se’n fa una estricta fórmula constructiva per a obrir vers el carrer un ambient cobert de planta baixa. En realitat, les porxades viàries s’han d’entendre com a peces d’una complexa arquitectura urbana, dins de la qual són ales permeables que formen una unitat indestriable amb els espais oberts davant seu, que les organitzen a la manera d’un pati central. Els seus conjunts poden equiparar-se als grans edificis romans porticats com els fòrums, encara que amb un canvi profund esdevingut a causa de la pèrdua del caràcter de monuments autònoms i la seva plena fusió amb l’ordit urbà, assolida per la transformació de les seves ales de porxos en cossos d’habitatges alhora.

Visió idealitzada de la llotja i la ciutat de Perpinyà en el retaule de la Trinitat, pintat el 1489 i que presidia la capella d’aquest edifici.
MJR – G.Serra
Segons l’expressada seqüència de V. Lampérez i G. Forteza, l’estadi definitiu seria el dels edificis tancats, que, de fet, és l’únic constituït pròpiament per les llotges comercials. Formarien part d’aquesta categoria les de Barcelona, Mallorca i València, mentre que la de Perpinyà, equívocament, es donava per una llotja oberta. La barcelonina va bastir-se al tombant dels segles XIV-XV en un bloc únic i exempt, de dues plantes amb una gran sala i un pis superior, ambdós fets de tres crugies paral·leles formades per tirades d’arcades. Grans finestrals i esvelts portals perforaven les façanes als quatre vents. El seu model recorda, i segurament en deriva, les cases consistorials amb espai comercial inferior, encara que se n’allunya per les dimensions de les plantes. Mentre que als consistoris l’ambient preeminent era la sala superior, a la llotja ho fou la planta baixa, i el pis tenia una consideració força menor. El creixement de l’establiment en el quatre-cents es va fer en horitzontal, per l’agregació d’un cos i la formació d’un pati lateral, tancat, enjardinat i parcialment envoltat de dependències, amb una capella inclosa.

La llotja de Perpinyà també fou un bloc de dues plantes amb una gran sala a baix. L’edifici és molt mal conegut documentalment i arquitectònicament. Malgrat haver estat autoritzat de bastir el 1397, sembla més aviat dels primers decennis del segle XV. D’inici presentava un cos en angle, amb façanes de doble arcada, que fou ampliat amb un nou tram enllestit vers el 1540, amb llenguatge gòtic. Tradicionalment s’ha considerat que fou aleshores que es devia modificar tot l’edifici, entre altres raons perquè la part primera no concorda amb la representació que se’n fa en un retaule del 1489 procedent de la capella de la mateixa llotja. Es tracta d’una de les primeres imatges d’arquitectura real en la pintura catalana, però no sembla gaire fidedigna. De fet, l’examen de la fàbrica mateixa fa evident que es tracta d’una obra del segle XV executada en dues grans etapes, atès que les divergències entre els arcs dels frontis del carrer de Mercaders i els de la plaça semblen obeir a un canvi de projecte. La balustrada del coronament és una obra neogòtica.

La gran sala o saló de Contractacions de la llotja de València (1483-93), símbol de l’auge comercial de la ciutat al segle XV.
R.Manent
Les altres dues llotges catalanes modificaren notablement el model primigeni, en descavalcar les dependències del pis alt i destinar tot el buc a magnificar la sala. A València, els jurats volgueren alçar una llotja “molt bella e magnífica e sumptuosa que sia honor e ornament d’aquesta ciutat” i confiaren en el mestre gironí Pere Comte. El cos de la gran sala va alçar-se del 1483 al 1493, però d’acord amb la pauta de creixença horitzontal les altres dependències es disposaren en un bloc perpendicular, enllestit cap al 1548 i ordenat per un pati lateral, similar al barceloní. Abans, a la llotja mallorquina s’havia desenvolupat per primer cop l’edifici d’espai únic, aconseguit no pas amb tirades d’arcades amb sostre pla enteixinat, sinó amb trams de voltes de creueria desenvolupades des de columnes helicoïdals. Les seves façanes tenen grans finestrals amb traceries flamígeres i solemnes portals, enquadrats dins llenços definits per motllures de gran eficàcia compositiva i flanquejats als angles per torrelles octagonals de fantasiosa ressonància castellera. L’obra fou deguda al reconegut mestre Guillem Sagrera i obrada durant el segon quart del segle XV.

En suma, entre el final del segle XIV i entrat el XVI l’estament comercial va alçar a les grans capitals catalanes les llotges, uns edificis destinats a acollir-ne la seu corporativa i centralitzar l’activitat comercial. La seva morfologia resulta molt singular dins l’arquitectura europea, on no tenen equivalents ni paral·lels directes. D’inici consistiren en un bloc de dues plantes dominat per la sala baixa de gran alçària, i en seguí un nou estadi en el qual l’aula esdevingué un cos únic, que feia conjunt amb unes dependències annexes a l’entorn d’un pati clos. Per a magnificar el gran espai va tenir especial rellevància la substitució del sostre pla per les voltes de creueria, que reforçava el seu caràcter d’espai representatiu. Per la natura corporativa de les llotges, els seus referents s’han de buscar més en l’arquitectura dels governs municipals que no pas en les edificacions de simple caràcter mercantil. No cal dir que aquests edificis constituïren les creacions més elaborades i rotundes de l’arquitectura civil del gòtic català.

Bibliografia consultada

Laborde, 1806-20 [1974-75], vol. 1, pàg. 35-37 i 242-244, i vol. 2, pàg. 20-23 i 146-147; Jovellanos, 1835; Lampérez, 1922, vol. 2, pàg. 207-221; Forteza, 1934 i 1935; Cirici, 1955, pàg. 124-126; Alomar, 1970; Cirici, 1977, pàg. 79-80, i 1979, pàg. 26-28 i 29-31; Cabestany, 1981; Dalmases – José, 1984, pàg. 92-93 i 96-97; Badia, 1985, vol. II.A, pàg. 103-104; Llobregat, 1985, pàg. 139 i 143-147; Ponz, 1988-89 [1788-89], vol. 1, pàg. 664, i vol. 4, pàg. 41-42; Mérimée, 1989 [1835], pàg. 212-213; Aguilar, 1996; Palou, 1996; Lara, 2000; Poisson, 2000; Zaragozá, 2000, pàg. 163-166 i 175-180.

Les mostres d’arquitectura mendicant del Llenguadoc

L’arquitectura dels ordes mendicants és molt rellevant en la gènesi d’una arquitectura gòtica al migdia de França, si bé no cal exagerar-ne la importància, com tampoc no seria just subestimar-la.

L’ús precoç dels procediments del gòtic septentrional i també la revaloració de la tipologia de la nau única es poden considerar dues aportacions essencials de l’arquitectura mendicant. Tenint en compte la importància de Tolosa de Llenguadoc, antic centre dels corrents herètics de la primeria del segle XIII, aquesta ciutat també fou la primera gran fundació de l’orde dels predicadors, des d’on van exercir la seva obra reformadora i el seu ensenyament universitari. Però Tolosa era, a més, una gran ciutat de comerciants que, al segle XIII, va viure un canvi social amb l’ascensió de les capes burgeses, els membres de les quals cercaven la salvació espiritual preferentment en els ordes mendicants.

Avui dia l’església dominicana de Tolosa –o església dels Jacobins– és considerada una de les joies de l’arquitectura gòtica al Llenguadoc. La construcció, d’una audàcia poc freqüent, s’alça sobre una planta de dues naus separades per una fila de columnes extremament esveltes, la més oriental de les quals dóna origen a un dibuix de nervadures que s’assembla a una palmera. A més, l’església tolosana dels predicadors representa un model molt important per a la tipologia de l’arquitectura gòtica, no tant a causa de la seva estructura en dues naus com per les capelles laterals privades que envolten el cos central de l’edifici.

Amb l’arribada dels primers frares, el 1216, d’entrada la comunitat s’instal·là en diferents indrets, en cases ja existents, abans de rebre les primeres parcel·les del terreny per a la seva instal·lació definitiva, just al darrere del costat nord de les muralles de la ciutat, el 1229. A causa de l’exigüitat del terreny en direcció oest-est, la primera església, iniciada cap a l’any 1230, presentava una estructura rectangular amb dues naus desiguals. Aquesta disposició permetia obtenir un cert espai tot ell cobert per una teulada única, consistent en dues encavallades paral·leles recolzades sobre una filera d’arcades al bell mig de la sala. A la nau nord es col·locà el cor dels germans, amb l’altar major a l’est. Gràcies a l’adquisició del terreny a l’est de l’església, entre el 1245 i el 1252 tingué lloc l’ampliació de l’edifici, amb la construcció d’una capçalera de dos trams i un absis poligonal coberts d’arcs de diafragma. Durant una tercera campanya (1275-91), després d’haver renunciat a la solució de cobrir l’espai amb una única volta, el mestre d’obres decidí reprendre l’estructura de dues naus. De tota manera, desplaçà l’última columna 2,50 m cap a l’est de l’últim eix dels contraforts de la nau i, així, englobà el cobriment de volta de l’últim tram amb el del conjunt de l’absis. Sobre aquesta columna llançà una volta estrellada amb onze divisions triangulars, retallades amb línies bisectrius. A la primeria del segle XIV, per a evitar el contrast entre la vella nau coberta amb encavallades (l’altura de la qual no sobrepassava els 13,60 m) i la nova capçalera (les claus de volta de la qual arriben als 28 m d’alçada), s’inicià la reconstrucció de la doble nau de la vella església. Cal subratllar, doncs, el pragmatisme que va presidir la construcció dels dominicans. En efecte, l’audaç solució de la famosa “palmera” fa palès un domini tècnic i artístic molt notable. Tanmateix, la tria de la doble nau respon àmpliament a les necessitats pràctiques i litúrgiques en comptes d’inserir-se en una tipologia pretesament específica. De fet, l’església dominicana de París, que també té dues naus i que es creu que serví de model per als dominicans de Tolosa, es va iniciar de manera versemblant després de la primera església dels dominicans a Tolosa.

Pel que fa a les altres esglésies de dues naus del migdia francès –les dominicanes de Baiona i d’Agen i també les franciscanes de Bordeus–, es tracta de solucions pràctiques per a ampliar l’espai disponible, tot sovint –en els casos de Baiona i de Bordeus– afegint-hi posteriorment una nau suplementària.

Interior de les dues naus separades per columnes que configuren l’església del convent dominicà dels Jacobins de Tolosa de Llenguadoc.
ECJ
El paper de Tolosa com a centre important per a altres ordes mendicants també es reflectí en la construcció d’altres grans esglésies durant la segona meitat del segle XIII. A partir del 1268, els franciscans van emprendre la construcció d’una església que, per primer cop a Tolosa, va adoptar un llenguatge molt modern del gòtic. La gran nau única, de volta ogival, es va acabar amb un ampli absis poligonal. Cada tram contenia, com en el cas dels dominicans, una capella, destinada a celebrar-hi misses privades per a particulars. Els agustins van adoptar una tipologia semblant per a la construcció de la seva gran església a partir del 1309. L’esperit pragmàtic de l’arquitectura dels ordes mendicants es manifesta en el cas de l’església dels carmelitans, erigida en dues etapes principals, l’una a partir del 1277, per al presbiteri, i l’altra a mitjan segle XIV, per a la nau. També es tracta d’una nau única acompanyada de capelles laterals, però, per manca de lloc, la nau està afegida perpendicularment al presbiteri, amb la qual cosa recorda una mena de transsepte.

Pel que fa a altres poblacions del Llenguadoc, la majoria de les esglésies dels ordes mendicants han desaparegut o bé es conserven en un estat força desfigurat. A Narbona, per exemple, els convents dels franciscans (1260?) i els dominicans (cap al 1300), tots dos amb esglésies de nau única, avui dia han estat reemplaçats totalment per habitatges moderns.

De tota manera, sembla difícil establir una tipologia pròpia d’església mendicant al migdia francès. D’una banda, el fet de recórrer sovint a la nau única més aviat responia al desig d’utilitzar tipus i procediments ja provats. De l’altra, la importació del llenguatge gòtic del nord feia més eficaç i menys costosa la construcció. L’ampliació de l’espai entre els contraforts permetia col·locar-hi unes quantes capelles laterals. Aquestes semblen haver estat, a més de l’ampli espai per a la litúrgia en comú a l’església principal, un element central de l’arquitectura dels mendicants, que ben aviat va ser seguida o feta en paral·lel per la de les catedrals.

Interior de la nau única de l’església del convent dels agustins de Tolosa de Llenguadoc.
MA - D.M.
A Tolosa s’observa, sobretot, un paral·lelisme sorprenent entre les construccions del nou presbiteri de la catedral i de les esglésies dels mendicants. Pel que fa a la catedral, la construcció es va fer, principalment, gràcies al finançament puntual procedent dels prelats, cadascun dels quals sembla que finançava la construcció d’una capella on fundava beneficis, es feia col·locar el seu escut d’armes, etc. Un cop enllestides la sèrie de capelles i el deambulatori, les obres es van aturar. El cor es va cobrir amb un sostre provisional a l’altura del trifori i no es va acabar fins al segle XVII. De fet, la immensa construcció del segle XIII sembla motivada per la creació de capelles nobles per a l’alt clergat de la catedral. En el cas de les esglésies mendicants, des del 1270 l’alta burgesia va escollir les seves sepultures dins les capelles laterals i radials. Així, les parts de llevant dels dominicans, amb la capella axial, van ser àmpliament finançades per la família capitular dels Palays, i dues capelles més van ser bastides per un ric comerciant, Bruno Bruni. Per a l’any 1316 es disposa del molt interessant testament del mestre d’obres reials Jean de Mantes, el qual llega sumes importants a tots els ordes mendicants de la ciutat. Entre d’altres, ordena que quatre capelles “de maçoneria” i cobertes amb volta siguin construïdes a la nova església dels augustins, al costat d’una altra capella que ell mateix havia edificat. A més, decideix sobre les advocacions d’aquestes capelles, sobre el mobiliari i sobre la iconografia de les estàtues, dels quadres i, en especial, d’un crucifix de pedra. Fins i tot s’hi prescriu el temps d’execució, ja que cada capella ha d’estar enllestida en el termini d’un any. Evidentment, Jean de Mantes també exigia que els vitralls portessin el seu signum i que s’establís una missa diària per a ell, la seva esposa i els seus avantpassats en una de les capelles, on també s’havia de situar la seva tomba (Saint-Martin, 1886-89)

L’apogeu de les capes burgeses i la diferenciació social aparentment van fer reviure la tradició dels oratoris privats dels senyors laics de l’alta edat mitjana, però aquesta diferenciació –més que no pas la possibilitat de fer-se enterrar a l’interior de les esglésies, admesa als mendicants des de mitjan segle XIII– permetia i requeria una integració més eficaç de les capelles en la litúrgia i en l’administració de l’església mare. Tot i que les opcions dels fundadors d’intervenir en la forma d’aquests edicles eren limitades, el mateix fet que aquestes servissin de marc arquitectònic no sols per a les misses privades sinó també per a la representació dels donants en moltes fundacions pietoses –estàtues, quadres, vitralls– tenia unes conseqüències molt importants. De llavors ençà, la concepció arquitectònica d’una nova església havia de tenir en compte les ambicions d’aquells fundadors, i posar a la seva disposició espais prou amplis i alts, proveïts de finestres individuals per a col·locar-hi una iconografia específica.

Per a entendre les relacions entre l’arquitectura dels ordes mendicants a Catalunya i al Llenguadoc, no cal confiar excessivament en un corrent tipològic i estilístic ben definit que hagués inspirat tots dos països. Les similituds evidents entre les esglésies dels mendicants en un territori i l’altre més aviat resulten de trets preliminars comparables, com ara el prestigi espiritual atribuït als nous ordes, una tipologia arquitectònica preestablerta –la de la nau única– i la voluntat de construir al voltant de l’església major una multitud de capelles laterals privades com a marc important de representació social.

Bibliografia consultada

Diversos autors, 1973 i 1974; Sundt, 1987 i 1989; Schenkluhn, 2000.

Les naus úniques en l’arquitectura del gòtic meridional

La gran nau única de la catedral d’Albí, en construcció a partir del 1282.
ECSA - J.Ma.
L’església amb nau única i sense transsepte ha estat sovint interpretada –i no pas sense raó– com una particularitat específica del gòtic meridional, sobretot a la Provença, al Llenguadoc i a Catalunya. En efecte, dins aquesta tipologia, hi ha solucions arquitectòniques molt importants que en altres regions gairebé són inexistents. Les grans naus úniques de les catedrals de Tolosa, d’Albí i de Girona, o també de l’església abacial de Montpeller i de l’església prioral de Montfavet, demostren la importància d’aquest tipus com una alternativa als tipus d’esglésies de gran envergadura, com ara la gran església romànica i gòtica de planta cruciforme amb més d’una nau.

L’especificitat de la nau única ha fet necessari, des del començament del segle XX, cercar-ne l’origen. En això, també hi tenia el seu paper un cert patriotisme, ja que “la invenció” d’aquest tipus ha estat debatuda, fins els anys seixanta, entre Catalunya i el Llenguadoc. Si Pierre Lavedan optava per l’anterioritat de Catalunya, Raymond Rey i Marcel Durliat hi veien més aviat un tipus nascut al Llenguadoc. De tota manera, com que ens manquen les dates precises de la majoria d’esglésies d’envergadura mitjana, caldria, per a establir una mena d’evolució d’aquest tipus, una recerca profunda de la història i l’arquitectura de moltes esglésies. Un exemple clau en aquest context és l’església dominicana de Barcelona, durant molt de temps considerada el model de la nau única gòtica al migdia francès perquè es datava als anys quaranta del segle XIII. De fet, després de les excavacions recents, s’ha posat de manifest que el seu procés de construcció és molt més complex del que es creia. Hi va haver, efectivament, una església de nau única al segle XIII, començada en la dècada dels quaranta, però aquesta va ser reformada i ampliada amb trets del gòtic de plenitud al segle XIV. Fins que no s’han començat a conèixer els resultats de les excavacions recents, els historiadors han considerat aquesta Santa Caterina del segle XIV com a obra del segle XIII, i consegüentment li han atribuït un caràcter capdavanter en l’arquitectura gòtica meridional que ara sabem que cal matisar.

Altres interpretacions, del segle XIX, intenten explicar l’estructura de la nau única com el resultat de la construcció en maó que no permetia pilars finament decorats i, per tant, dignes d’ésser situats a l’interior d’una església. Émile Mâle, en canvi, observava un estret lligam entre el naixement de les naus úniques gòtiques i l’auge dels ordes mendicants al Llenguadoc. L’esperit d’austeritat i la importància atorgada a la predicació devien haver engendrat el desenvolupament d’aquest tipus funcionalista d’arquitectura sagrada. El mateix fenomen es devia repetir durant la Contrareforma, en què una necessitat similar de predicació devia haver donat origen a les naus úniques, envoltades de capelles laterals, de les esglésies dels jesuïtes a Roma i en altres indrets. Finalment, Vivian Paul, amb raó, va subratllar l’impacte de la tradició romànica: les catedrals d’Agde i Magalona, les esglésies de Sant Ponç de Tomeres, Sant Orenç de la Reula, Tasca i Sant Papol i moltes més mostren àmplies naus úniques, ja al segle XII. De tota manera, cal remarcar que altres tipologies ja existien a la mateixa època i fins i tot en èpoques anteriors. Les esglésies de gran envergadura preferentment s’erigeixen amb tres i fins i tot cinc naus i amb un transsepte. N’hi ha prou de recordar les grans esglésies abacials de Sant Serni a Tolosa, d’Alet, de Conques, de Sant Guillem del Desert, de Sant Amanç de Rodés, la catedral de Carcassona i la canònica de Sant Gaudenc, Sant Salvi a Albí, Sant Just a Vallcabrera, etc.

Restes del nimfeu de Diana, a Nimes.
A.B.

Això no vol pas dir que calgui subestimar la importància de la tradició de la nau única en el gòtic meridional. Per a entendre’n l’expansió, cal que ens remuntem fins a l’època romana en què el cobriment d’amplis espais amb volta de canó de pedra tallada, reforçada amb arcs torals, constituïa una solució alternativa important a l’obra d’encofrat. La gran sala de l’anomenat nimfeu de Diana a Nimes romania dempeus, si bé en un estat fragmentat, durant l’edat mitjana i encara ho està avui dia. Les construccions d’aquesta mena influïren, sense cap dubte, els constructors de l’època romànica. La seva voluntat de fer reviure l’antiguitat també es reflectia en la construcció d’amplis espais únics coberts amb volta de canó reforçada amb arcades cegues adossades als murs laterals. A la Provença, des del final del segle XI, força edificis adoptaren aquest sistema de construcció (catedrals d’Avinyó, de Cavalhon, d’Aurenja, etc.). Pel que fa al Llenguadoc, la catedral carolíngia de Narbona devia haver tingut un paper important. Segons les fonts medievals, aquesta església de cap a l’any 890 –eventualment modificada al segle XII– presentava una nau única d’una amplària considerable de 12 m, seguida d’un transsepte i un absis. Durant la segona meitat del segle XII, nombroses esglésies renunciaren als transseptes, però assoliren unes dimensions encara més grans: la nau de l’església abacial de Sant Ponç de Tomeres fa 14,90 m; la de l’església cistercenca de Silvanès, 14,17 m; la de la catedral de Besiers, 13,88 m; la de la catedral d’Agde, 12,60 m. Per tal de sostenir les voltes de canó, els murs laterals generalment són molt gruixuts, però tant al Llenguadoc com a la Provença són reforçats amb un sistema d’arcades cegues longitudinals que recorda la construcció dels aqüeductes romans. Per a aconseguir unes amplades encara més vastes, calia un alleugeriment de les voltes i les teulades.

Naturalment, la tradició de la nau única també existeix en l’art romànic català, en què els edificis de mida mitjana de vegades adopten el pla de nau única sense transsepte (Santa Maria de Porqueres). Això no obstant, per a les esglésies de grans dimensions, la norma és clarament la disposició en moltes naus; l’expansió de la nau única gòtica a Catalunya, doncs, no s’explica obligatòriament per una tradició regional.

En l’evolució de la nau única al Llenguadoc podem distingir dues variants principals. L’una, amb volta ogival i sovint proveïda d’un absis amb una amplària igual a la de la nau, s’observa sobretot a l’Alt Llenguadoc. En l’altra, sense volta, la coberta de fusta és sostinguda per un seguit d’arcs de diafragma a l’interior de la nau. L’absis oriental sovint queda una mica reculat amb relació a la nau i és acompanyat de dues absidioles laterals. Aquest tipus s’estén sobretot al Baix Llenguadoc (Nissa, Portèl, Lesinhan, Carcassona). Pel que fa al primer tipus, moltes construccions mediterrànies de cap al 1200 semblen haver adoptat la volta ogival del nord de França (la Reula, Roncesvalls, Nòstra Dòna de lo Tòr). Però és amb la nau de la catedral de Tolosa, erigida durant el segon quart del segle XIII, que la volta ogival assoleix, amb 19 m, una amplitud que solament serà sobrepassada per la nau de la catedral de Girona als segles XIV i XV. La volta de Tolosa recorre a diferents procediments tècnics: el bombament dels panys de volta s’observa al sud-oest de França; les ogives s’assemblen –com el dibuix de la rosassa occidental– a determinats elements de l’arquitectura cistercenca (Silvanès); sobretot, la utilització de contraforts massissos permet la construcció de grans finestres amb traceries segons un model septentrional. La solució tolosana de l’àmplia nau única s’adoptà, cap a mitjan segle XIII, també a Sant Alan a Lavaur, a Sant Miquel i Sant Pere a Galhac, i a Nòstra Dòna de Burg a Rabastencs. A partir de la segona meitat del segle XIII, les formes relativament feixugues i pesants (finestres petites, ogives de secció rectangular) foren substituïdes pels elements del gòtic septentrional.

Els contraforts s’aprimaren, però, en canvi, es desbordaren més netament cap a l’exterior, ja que les voltes ogivals, més esveltes i elegants, permetien construccions menys feixugues i, en conseqüència, es podia augmentar l’alçada de les esglésies. A més, entre els contraforts s’obriren capelles laterals i àmplies finestres. Les capelles permetien la fundació d’un gran nombre d’altars privats, mentre les finestres asseguraven una bona il·luminació a l’interior, cosa que afavoria la instal·lació de vitralls amb temes teològics i a la memòria dels donants.

La combinació d’aquesta innovació tecnològica i la vella tradició de la nau única sembla haver-se produït primer entre les esglésies dels ordes mendicants. Si les dates de la construcció de l’església dels franciscans a Tolosa són exactes, aquesta església fou una de les primeres a combinar la tipologia de la nau única, un gran nombre de capelles laterals i la nova tècnica gòtica, a partir del 1268. Les realitzacions següents foren l’església dels carmelitans (1277) i dels agustins de la mateixa ciutat (des del 1309), les catedrals d’Albí (a partir del 1282) i de Sant Bertran de Comenges (des del 1295) i l’església abacial de la futura catedral de Montpeller (a partir del 1356).

Nòstra Dòna de Lamorguièr, a Narbona, coberta amb grans arcs de diafragma.
EG - H.G.
La gènesi del segon tipus de nau única, amb una coberta de fusta sobre un seguit d’arcs de diafragma, cal relacionar-la amb l’arquitectura utilitària dels monestirs cistercencs a Catalunya, però també a Itàlia, cap a l’any 1200. Les grans sales conventuals de Santes Creus i de Poblet, com també de Fossanova i Vilamarí, mostren una tècnica de construcció totalment comparable. De tota manera, les àmplies naus úniques del Baix Llenguadoc al segle XIV no segueixen simples raons d’economia. La catedral de Mirapeis i les esglésies de la vila baixa de Carcassona (des del 1308), que no foren cobertes amb volta fins al segle XIX, demostren, per les seves dimensions, unes ambicions tan grans que no ens permeten interpretar l’absència de voltes per un simple esperit d’economia. Però ja a la fi del segle XIII, pràcticament totes les noves construccions al Baix Llenguadoc adopten aquesta tipologia: Nòstra Dòna de Lamorguièr a Narbona, la canònica de Montreal, les esglésies parroquials d’Alèt, Lesinhan, Nissa, Cessenon, Portèl, Sant Pargoire, etc.

Hom observa una evolució similar a Catalunya a les esglésies del convent dominicà de Santa Caterina i del convent dels franciscans de Barcelona, aquesta darrera consagrada el 1297. De la mateixa manera, la variant amb coberta de fusta visible sembla que ja existia durant els anys quaranta del segle XIII als franciscans de Palma i a Sant Jaume de Perpinyà. Els paral·lelismes entre Catalunya i el Llenguadoc són evidents en el cas dels carmelitans de Perpinyà (primeria del segle XIV) i de Nòstra Dòna de Lamorguièr de Narbona (cap al 1300): en ambdós casos es tracta d’una nau única amb coberta de fusta visible i amb capelles laterals i d’un absis més estret, amb capelles radiants.

Bibliografia consultada

Lavedan, 1935; Durliat, 1962, 1973-74 i 1974; Paul, 1974; Dalmases – José, 1984 i 1985; Paul, 1988.

Les parròquies i les altres esglésies seculars de nau única

El bell campanar vuitavat del Pi, símbol de la vitalitat de la vida urbana i parroquial en època del gòtic.
ECSA - F.Bedmar
Després d’haver estudiat en el volum Arquitectura I i en els capítols precedents del present volum l’arquitectura catedralícia i les grans esglésies de tres naus, ens centrarem seguidament en l’estudi arquitectònic de les esglésies parroquials i altres temples seculars de nau única construïdes durant els segles XIV i XV, és a dir, durant la fase de plenitud i desenvolupament de l’estil gòtic.

L’adopció d’aquesta divisió segons el rang dels edificis religiosos amb vista a l’estudi arquitectònic resulta molt operativa perquè, com s’ha anat veient, té un reflex immediat en les respectives tipologies. Així, les catedrals trescentistes adopten el model de tres naus amb capçalera única que consta de deambulatori i capelles radials. Per la seva banda, les grans esglésies amb vocació de cocatedralitat o de primacia assagen fórmules de tres naus però al marge del model catedralici, palesant una certa nostàlgia de la capçalera triple (molt evident a Perpinyà i més sofisticada a Castelló d’Empúries) o bé elaborant propostes originals a Cervera i a Manresa que culminen amb la tan sàvia síntesi de Santa Maria del Mar. Les esglésies parroquials que estudiarem tot seguit se cenyeixen majoritàriament al tipus de nau única, com ho fan també els testimonis d’arquitectura monàstica i conventual que prendrem en consideració més endavant. Aquesta coincidència tipològica entre parròquies i convents s’explica planerament a causa del protagonisme que els ordes mendicants tingueren en la implantació inicial del tipus d’església gòtica de nau única, tal com s’ha detallat a bastament en el volum anterior.

Tanmateix, les naus úniques mendicants presenten, entre els segles XIII i XIV, una quantitat força significativa de variables que tendeixen a reduir-se i a uniformar-se amb el pas del temps. Així, en el marc de l’arquitectura gòtica catalana de plenitud, les esglésies de nau única, siguin mendicants o parroquials, mostren unes constants més ben definides i és possible caracteritzar-les tipològicament amb bastant de precisió. Per tant, quan aquí es parla d’esglésies de nau única no es vol dir, simplement, “esglésies d’una sola nau”. A aquest fet, que certament constitueix el principal tret definidor de la tipologia, se n’hi han d’afegir altres com l’absència de transsepte o la forma poligonal de la capçalera, de tres, cinc o fins i tot set costats.

Esglésies parroquials del gòtic de plenitud (segles XIV-XV). Aquest mapa és el primer intent, certament incomplet, de censar totes les esgl´`esies seculars renovades, ampliades de forma notable o construïdes de bell nou en estil gòtic a partir del final del segle XIII i fins al final del XV o l’inici del XVI, tant les desaparegudes però de les quals es tenen referències documentals com les que s’han conservat senceres o amb elements notables. No inclou ni les esglésies de la Vall d’Aran, pel caràcter singular del seu gòtic, ni les capelles d’hospital.
A. Pladevall i C. Puigferrat
Es diu, a vegades, que el nombre de panys de la capçalera determina el nombre de trams de la nau, fet que es compleix en una majoria de casos però que no és norma i que, en tot cas, té una explicació ben lògica: la modulació de l’espai, a les esglésies de majors dimensions, requereix més subdivisions que a les esglésies menors.

Una altra constant d’aquesta tipologia de nau única és la presència de capelles laterals de planta quadrangular, no gaire profundes, ben encaixades entre els contraforts. També s’hi troba, observant-ne l’alçat, que la il·luminació de la nau central s’aconsegueix mitjançant finestrals oberts al mur perimetral, per damunt de les capelles, i que la coberta es resol majoritàriament amb voltes de creueria, mentre decreix el protagonisme dels arcs de diafragma.

Un element que no pot considerar-se entre els trets definidors d’aquesta tipologia però que hi té una presència sovintejada són els cors alts, situats a la part dels peus de la nau, tocant a la façana. És possible que aquest element també sigui de filiació mendicant, ja que, tal com s’explica en la monografia relativa al convent de Santa Maria de Pedralbes (Arquitectura I), en l’arquitectura conventual femenina els cors alts hi aparegueren aviat per a donar resposta a la necessitat funcional de facilitar l’aïllament de les monges.

Fent costat a les esglésies parroquials es fa notar, així mateix, la presència dels campanars, l’estructura dels quals adopta formes i tipologies variables.

Aquesta tipologia de nau única, així definida, esdevingué la més àmpliament difosa i més característica de l’arquitectura gòtica catalana. El seu arrelament fou tan gran, que la seva vigència es mantingué amb molt de vigor durant tot el segle XVI i encara fou present al XVII, més enllà dels segles del gòtic. És també mostra d’aquest arrelament la seva projecció ulterior en l’àmbit de l’arquitectura catedralícia, per exemple en l’elaboració d’un pla de nau única a Girona i després a Perpinyà. D’altra banda, la tipologia de nau única definida al segle XIV també es difongué amb força fora de Catalunya durant l’època moderna gràcies a la incidència que tingué en l’origen de l’anomenada planta jesuítica, tan característica de l’arquitectura contrareformista.

Les esglésies parroquials gòtiques de nau única objecte d’estudi en aquest capítol són essencialment urbanes i es troben en poblacions grans i mitjanes, de fins uns 2 000 habitants, pel cap baix, dit això amb totes les precaucions a què obliga la poca precisió de les dades disponibles sobre demografia urbana als segles XIV i XV. Els petits nuclis de població, d’àmbit rural, no tenien la força material i econòmica suficient per a assumir la construcció d’una església d’aquestes característiques. Per això hi sobrevisqué majoritàriament la tradició romànica o s’hi adoptaren formes constructives de menys cost, com les cobertes d’arcs de diafragma. El cas de la Vall d’Aran, al qual donem tractament monogràfic, resulta especialment significatiu pel predomini d’uns trets dits “de transició” o per l’adopció només parcial del llenguatge gòtic en elements aportats per obres d’ampliació o de reforma. De la mateixa manera, l’estudi dedicat a les esglésies parroquials de la diòcesi d’Urgell mostra com al Pallars, a l’Urgellet i també a la Cerdanya (llevat de Puigcerdà), l’activitat constructiva hi fou francament reduïda i sovint limitada a reparacions o modificacions dels vells temples romànics.

Té un gran valor il·lustratiu el mapa que reflecteix la implantació territorial de les esglésies parroquials dels segles XIV i XV, elaborat aquí per primera vegada en funció de la informació disponible i que, si bé podria ser corregit en alguns detalls, mostra amb força claredat una distribució desigual, amb una major concentració als sectors de la costa i de la Catalunya central –principalment les diòcesis de Barcelona, Girona i Tarragona–, al sector més meridional de la diòcesi de Vic i al curs del Segre i de l’Ebre. Això coincideix, essencialment, amb les zones més densament poblades i de més vitalitat econòmica d’aquelles centúries.

En canvi, la presència de l’arquitectura gòtica de plenitud a les comarques de l’interior i de muntanya, les de menor densitat de població, és molt més puntual. Aquesta situació tampoc no experimentà canvis substancials al segle XVI, com fa igualment evident el mapa corresponent publicat en aquest mateix volum. És molt probable, però, que un mapa exhaustiu de l’arquitectura parroquial dels segles XVII i XVIII, barroca, reflectís una vitalitat més gran de la Catalunya interior.

Façana sud de Sant Genís de Torroella de Montgrí, temple que es va iniciar vers el 1306 però que no es va consagrar fins tres-cents anys més tard, el 1609.
R.Manent
De la mateixa manera que ho feren les catedrals al cor dels nuclis episcopals i els convents als ravals de les ciutats, la monumentalització gòtica de les esglésies parroquials s’implicà amb les transformacions urbanístiques que caracteritzaren el desenvolupament de les ciutats durant la baixa edat mitjana i, encara que sigui una obvietat dir-ho, reflecteix la puixança demogràfica i econòmica de les poblacions o els sectors urbans que les impulsaren.

Tanmateix, més enllà d’aquests factors econòmics i materials que expliquen l’expansió de l’arquitectura gòtica hi ha els factors relacionats amb les actituds o les mentalitats. Principalment, la voluntat d’emular allò que les catedrals havien representat a les ciutats episcopals, de manera que no és rar que, en aquells llocs on hi havia una sola església parroquial, aquesta assumís una posició destacada en el paisatge urbà, com veiem, per exemple, a Montblanc, Cervera, Balaguer, Almenar, etc. Les catedrals constituïen el principal referent i un estímul inqüestionable, de manera que el gran desplegament de les esglésies parroquials gòtiques de nau única es produí després –i arran– de l’inici de les grans catedrals gòtiques. Incidint encara més sobre això, ens preguntem, per exemple, si la reduïda repercussió de l’arquitectura gòtica al bisbat d’Urgell o l’àrea d’influència directa de Vic no podria explicar-se, almenys en part, per l’absència del model i l’estímul que hauria representat la construcció de sengles catedrals gòtiques de nova planta a les respectives ciutats episcopals.

Làpida vora la porta de migdia de l’església de Sant Miquel de l’Espluga de Francolí. La inscripció, molt malmesa, commemora l’inici de les obres, segurament el 25 d’abril de 1297.
ECSA - G.Serra
Tots aquests factors, econòmics i culturals, són els que al cap i a la fi feren possible la gran extensió de l’estil gòtic pel territori català, malgrat les desigualtats de distribució que s’han comentat anteriorment.

Ens cal explorar millor la relació entre la construcció de les esglésies parroquials gòtiques i les respectives bases demogràfiques i econòmiques, ja que, si bé sobre el finançament de les catedrals comencem a tenir prou informació per a perfilar-ne una visió de conjunt, sobre el desenvolupament de l’arquitectura conventual o parroquial encara no hi ha prou elements per a configurar hipòtesis mínimanent sòlides. Sembla clar, en qualsevol cas, que la construcció de les parròquies obeïa generalment a la iniciativa col·lectiva i que el mecenatge de persones concretes –com ara els bisbes amb relació a les catedrals– hi tenia una influència molt més reduïda. Això no vol dir, és clar, que no es puguin trobar casos de mecenatge de rectors, corporacions gremials o personatges i famílies rellevants, que s’exercia principalment mitjançant la dotació de capelles, drets de sepultura, etc. (esmentem com a mostres d’això, entre les esglésies estudiades a continuació, Sant Llorenç de Lleida o Santa Maria de Montblanc). Tanmateix, la construcció del cos d’una església parroquial corresponia essencialment a l’esmentada iniciativa col·lectiva, administrada per les juntes d’obra o obreries. Resta per explorar el grau d’implicació que, en l’àmbit corporatiu, hi podien tenir els consells municipals o les universitats (en alguns casos ben provada, com a Banyoles). Sembla molt probable també la intervenció o el sosteniment del senyor del lloc, desitjós de tenir una església de prestigi en les capitals dels seus dominis. Aquest seria el cas dels comtes d’Urgell a Balaguer, els Cardona a Cardona, els Pinós a Bagà, els Cabrera a Blanes, els Queralt a Santa Coloma de Queralt, etc.

Finalment, resta també per explicar quina era la relació que podia existir entre les comunitats parroquials i els convents mendicants, ja que, si bé és evident que les experiències arquitectòniques dels mendicants influïren decisivament en l’arquitectura de les esglésies parroquials, no és tan clar que la implantació dels convents mendicants estimulés una certa “competència” i, consegüentment, la renovació de les parròquies. Això, com hem dit abans, sembla més aviat atribuïble, principalment, a l’obra de les grans catedrals.

Per tant, són la prosperitat econòmica gestada durant el segle XIII i l’estímul que representà l’inici de les grans catedrals gòtiques allò que en gran part explica la progressiva substitució de les antigues esglésies parroquials urbanes per noves edificacions gòtiques que adopten la tipologia de nau única. Durant les primeres dècades del segle XIV l’activitat constructiva fou gran i foren moltes les obres que es començaren. La crisi de mitjan segle XIV suposà l’alentiment i la paralització de moltes obres i també posà fi a l’impuls renovador. Durant la segona meitat d’aquest segle i la primera meitat del XV gairebé no s’emprengueren noves obres, però a mesura que s’acostava la fi dels temps medievals es produí una revifada important de la construcció d’esglésies parroquials segons el model i les formes tradicionals. Aquesta revifada es mantingué, i fins i tot s’accentuà, durant gran part del segle XVI, i no deixa de ser significativa la important concentració d’obres de nova planta en poblacions mitjanes i petites del territori comprès entre les àrees de Barcelona i Girona, tant pel litoral com pel prelitoral (del Penedès i l’Anoia a l’Empordà). Diem que no deixa de ser significativa, perquè aquesta concentració coincidí substancialment amb els sectors amb una presència més marcada de la pagesia de remença, és a dir, d’un determinat règim senyorial i, consegüentment, d’una específica forma de relació entre el camp i la ciutat. Per tant, caldria preguntar-se –i investigar– de quina manera interactuaren els grups socials amb aquest desplegament tardà de l’arquitectura gòtica damunt una àrea geogràfica tan concreta i més enllà del medi urbà que li havia estat consubstancial al segle XIV. D’altra banda, i al costat de les esglésies gòtiques bastides de nova planta en època moderna, es documenta la llarga continuïtat de les obres d’edificis iniciats al segle XIV. En són exemple els casos de Santa Maria de Balaguer, consagrada el 1558, o de Sant Genís de Torroella de Montgrí, que no es consagrà fins l’any 1609.

Entre les primeres esglésies parroquials de nau única erigides amb un llenguatge gòtic sobresurten Santa Maria dels Turers, a Banyoles, i Sant Miquel de l’Espluga de Francolí. La cronologia de la primera se situa, en una primera etapa, entre el 1269 i el 1285, i la segona es considera que començà l’any 1297. Malgrat l’adopció de la volta de creueria i una concepció inicial inequívocament gòtica, aquestes dues construccions no presenten totes les característiques tipològiques de les esglésies de nau única del gòtic de plenitud. La principal diferència està en les capelles laterals, perquè, tal com s’explica en els respectius estudis monogràfics, és molt probable que l’església de Banyoles no n’hagués tingut mai, mentre que les de l’Espluga de Francolí van ser bastides posteriorment. Podem considerar, en certa manera, que aquestes primeres esglésies gòtiques d’una sola nau deriven de l’actualització de la tipologia romànica, potser a través de l’experiència cistercenca.

Portada del final del segle XIII oberta al mur de migdia de l’església parroquial de Santa Maria de Vilafranca del Penedès.
ECSA - G.Serra
Aquest tipus de nau única però sense capelles laterals assolí una considerable maduresa en dues obres del començament del segle XIV, que tanmateix presenten la coberta de fusta sostinguda per arcs de diafragma: la capella de Santa Àgata del Palau Reial Major de Barcelona (en construcció a partir del 1302) i la capella de Sant Joan dels Hospitalers de Vilafranca del Penedès (en construcció a partir del 1309). Aquesta última s’estudia en el volum Arquitectura I, en el capítol que tracta de l’empremta dels ordes religiosomilitars. L’estudi monogràfic de la capella reial de Santa Àgata s’inclou en el present volum. Es tracta d’una construcció autònoma i ben diferenciada de la resta d’estructures arquitectòniques del palau, a diferència de les altres capelles palatines, incorporades en el conjunt del qual formen part. Recordem, si més no, les capelles dels palaus episcopals de Tortosa i Girona, les de les seus de corporacions civils (Generalitat, cases de les ciutats) o les de residències privades (Palau Dalmases, casa de l’Ardiaca). A causa de la seva integració en una estructura arquitectònica més gran, totes s’estudiaran quan es tracti de l’arquitectura dels palaus, en el volum Arquitectura III.

L’església de Santa Maria de Vilafranca del Penedès, iniciada el 1285, ha de ser considerada, a la llum de la informació disponible, la més antiga de les de nau única amb capelles laterals entre els contraforts, tant als costats de la nau com a la mateixa capçalera. La seva antiguitat es palesa en algunes solucions de tempteig que tenen el valor d’encetar una nova via, però que no tenen continuïtat en la tipologia de nau única del moment de plenitud. Cal remarcar, per exemple, la forma d’obrir les capelles de la nau als murs laterals –com si fossin grans nínxols–, la forma “alta” de les capelles de la capçalera o la il·luminació de la nau mitjançant òculs, en comptes de finestrals. S’ha de tenir present, d’altra banda, que el procés constructiu de l’església vilafranquina no devia començar per la capçalera, sinó pels primers trams de la nau.

Sembla que aquest també va ser el cas de l’església de Sant Genís de Torroella de Montgrí, que coincideix igualment amb Vilafranca per l’amplada de la nau central, d’uns 14,5 m en ambdós casos. L’inici de l’església de Torroella (cap al 1306) es relaciona amb la figura del bisbe Guillem de Vilamarí, el mateix que va impulsar la construcció de la capçalera de la seu de Girona.

Interior de Sant Lluc d’Ulldecona. Es tracta d’un dels pocs casos d’església parroquial començada a la segona meitat del segle XIV.
BT - G.Serra
Després de tots aquests antecedents, l’església barcelonina de Santa Maria del Pi esdevé una fita cabdal de l’arquitectura gòtica catalana perquè hi apareix, perfectament definida ja, la tipologia de nau única del moment de plenitud. Descartats els indicis que en feien datar el començament a la primera dècada del tres-cents i situat aquest, versemblantment, cap al 1320, es planteja la qüestió de la seva autoria, que, per l’originalitat de la proposta, podria correspondre a algun arquitecte rellevant. En l’estudi monogràfic s’apunta, per exemple, el nom de Jaume Fabre.

En la concepció de l’església del Pi, hi trobem recollida i desenvolupada l’experiència constructiva dels mendicants. Mentre es creia que el convent dominicà de Santa Caterina de Barcelona era el prototip de la tipologia catalana de nau única, perquè hom la datava al segle XIII, el Pi constituïa una de les primeres conseqüències de Santa Caterina. Ara, revisada la cronologia i el procés constructiu del gran convent dominicà de Barcelona, l’originalitat i la novetat del Pi, i fins i tot el seu caràcter canònic, han de ser subratllades amb més èmfasi, ja que Santa Caterina hauria assolit la forma definitiva després del Pi i no abans. Així, el convent de Sant Domènec de Palma podria ser l’antecedent més immediat del Pi en l’àmbit mendicant.

Amb relació als antecedents mendicants, la forma arquitectònica de l’església barcelonina dóna més amplitud i majestuositat a la nau (de 16,5 m d’ample) i tendeix a les proporcions quadrades. També resta protagonisme a la capçalera en benefici de la unitat de l’espai interior, cosa que s’aconsegueix unificant el ritme i la forma dels finestrals, que són iguals per tot el perímetre del temple, de manera que també en resulta una il·luminació uniforme i equilibrada. A més de l’experiència mendicant que és a la base de la seva tipologia, l’arquitectura del Pi incorpora aspectes apresos de la catedral de Barcelona, com ara l’enquadrament motllurat de la porta principal, que es relaciona directament amb el de la porta de Sant Iu de la seu.

Després del Pi, la tipologia de nau única restà més ben fixada i es difongué per Catalunya, tot i que l’església barcelonina no constituí pas l’únic model de referència. Si la lliçó del Pi és present al monestir de Pedralbes, l’església de Santa Coloma de Queralt (iniciada pels volts del 1331) sembla partir de models anteriors, potser Santa Maria de Cervera. De característiques afins a Santa Coloma, però no pas exactament igual, és Santa Maria de Montblanc, que d’altra banda té una amplada semblant a la del Pi. El 1322 era en construcció l’església de Sant Miquel de Cardona, que certament presenta capelles laterals, tot i que la seva forma irregular evidencia una concepció no unitària del conjunt. Entre el 1326 i el 1339 s’edificà una part important de l’església de Sant Esteve de Bagà. Al primer terç del segle XIV pertanyen també Sant Sebastià de Guimerà i Sant Miquel de Ciutadilla. El 1342 es començava la parròquia barcelonina dels Sants Just i Pastor, i pocs anys després, el 1351, s’iniciava Santa Maria de Balaguer, impulsada gràcies al mecenatge de la comtessa Cecília de Comenge.

Posteriorment, l’impacte de la crisi féu que durant la segona meitat del segle XIV no s’iniciés cap obra mínimament rellevant. L’única excepció –explicable pel patrocini de l’orde de l’Hospital– fou Sant Lluc d’Ulldecona, començada el 1373 i consagrada el 1421.

Tampoc no es registren noves esglésies parroquials durant gran part del segle XV. Cal esperar fins a la segona meitat del quatre-cents, en què es produí una considerable florida al Vallès. El 1488 es consagrà Sant Feliu de Sabadell i el 1491 era en fase avançada de construcció Sant Esteve de Granollers. Per aquell mateix temps també es començà a desvetllar l’activitat constructiva al Maresme (Sant Feliu d’Alella, Sant Andreu del Far) i a la diòcesi de Vic. Activitat que, en termes generals, comportà una certa extensió de l’estil gòtic en l’àmbit rural i la recuperació de la tipologia tradicional, amb pocs elements d’innovació o d’experimentació.

L’article de Joaquim Garriga que fa referència a la continuïtat de l’arquitectura gòtica durant el segle XVI, publicat en aquest mateix volum, analitza la persistència d’aquesta tipologia tradicional i els canvis que s’hi anaren introduint gradualment fins a poder parlar de la dissolució del sistema gòtic. Entre les grans esglésies parroquials del gòtic cinccentista caldria esmentar Sant Pere de Reus, Sant Joan de Valls, el Sant Esperit de Terrassa, Santa Eulàlia d’Esparreguera, Santa Maria d’Igualada, Sant Jaume de Calaf o Sant Julià de l’Arboç. Santa Maria de Tremp, edificada a la primera meitat del segle XVII, podria considerar-se la manifestació més tardana –abans de la recuperació neogòtica– del tipus gòtic de nau única.

Al voltant de les parròquies no tan sols s’organitzava la vida religiosa dels habitants de pobles, viles i ciutats, sinó també una gran part de la vida quotidiana de la societat urbana, des del naixement dels parroquians, amb la celebració del baptisme, fins a la seva mort, quan eren enterrats al fossar. Els signes del pas del temps foren dotats de significació cristiana, i per això els campanars, que el subratllen amb el toc de campanes, són un element arquitectònic que generalment fa costat a les esglésies parroquials. No és aquest el lloc per a fer-ne un estudi tipològic complet, de manera que ens limitarem a assenyalar que, de les diverses formes que presenten els campanars del gòtic català, la més característica és la vuitavada, amb exemples tan magnífics com els del Pi i la capella reial de Santa Àgata –ambdós a Barcelona–, Vilafranca del Penedès, Sant Llorenç de Lleida, Cervera, Balaguer, Reus, tot el grup gironí influït per Sant Feliu de Girona i encara els de la Vall d’Aran.

Capçalera de l’església parroquial de Sant Mateu del Maestrat, al Baix Maestrat, testimoni de la puixança d’aquesta vila i del sector del bisbat de Tortosa que pertany al País Valencià.
PMCASM - J.J.Sorlí
Per a estructurar l’estudi monogràfic de les esglésies parroquials i d’altres esglésies seculars de nau única, hem optat per cenyir-nos al mapa de les diòcesis catalanes. Començarem per la de Barcelona i seguirem amb Vic, l’arxidiòcesi de Tarragona, Girona, Urgell, Lleida i Tortosa. En darrer terme es trobarà una referència a les esglésies de la Vall d’Aran, pertanyents a la diòcesi de Comenge. Santa Maria de Puigcerdà i Sant Llorenç de Lleida també s’estudien en aquest apartat, perquè no foren planejades inicialment com a esglésies de tres naus sinó que són el resultat de l’ampliació d’un temple romànic de nau única.

En el cas del bisbat de Tortosa, no s’inclouen les monografies de les esglésies parroquials del Matarranya ni les de les del País Valencià, zona on hi ha notables exemples del més gran interès, com Sant Mateu, Castelló –destruïda durant la Guerra Civil Espanyola– o Morella, totes exponents de la gran vitalitat del sector sud de la diòcesi. Tampoc no s’estudia la Catalunya del Nord, dins la diòcesi d’Elna.

Bibliografia consultada

Bassegoda i Amigó, 1925–27; Lavedan, 1935; Torres Balbás, 1952; Verrié, 1957; Durliat, 1964; Cirici, 1968 i 1977; Bofill, 1983; Dalmases – José, 1984; Bracons, 1999.

les Pobles

Nom genéric amb el qual hom coneix les fundacions medievals de poblats a l’illa de Mallorca, arrel de les ordinacions del rei Jaume II.

Promulgades el 1300 i elaborades abans del 1285, hom pot incloure-hi poblacions com Llucmajor, Manacor, Binissalem, Felanitx, Sant Joan o Sa Pobla, caracteritzades per un urbanisme de traçat regular, que admet una clara relació amb el fenomen contemporani de les “bastides” franceses.

Les relacions amb Aragó

Per a poder comprendre les connexions entre l’arquitectura gòtica catalana i l’aragonesa en la baixa edat mitjana, cal tenir present el paper de mecenatge cultural dut a terme pels diferents prelats d’origen català que ocuparen seus aragoneses al llarg dels segles XIII, XIV i XV. D’altra banda, convé no oblidar que fou precisament durant aquesta època que a la Corona d’Aragó es van implantar els dos grans ordes monàstics dels predicadors i els franciscans, que des del començament gaudiren del suport de l’episcopat; i que alguns dels prelats aragonesos, pel fet de ser parents més o menys propers de la família reial aragonesa o, si més no, amics fidels del monarca regnant, estaven en unes condicions òptimes per a rebre’n col·laboració econòmica i moral per a qualsevol mena d’iniciativa artística.

De les diòcesis aragoneses d’aleshores –Saragossa, Osca-Jaca, Tarassona i Albarrasí-Sogorb–, la d’Osca fou la que tingué el major nombre de prelats catalans, seguida de la d’Albarrasí-Sogorb i la de Saragossa. D’altra banda, i com no podia ser altrament, sovint la seva influència ultrapassava els límits de la seva jurisdicció eclesiàstica, cosa que es manifesta amb la presència d’artistes catalans treballant indistintament en totes les diòcesis aragoneses.

La pervivència de l’estil romànic en algunes zones de l’Aragó i la importància que prengué l’estil mudèjar a la vall mitjana del Ebre i els seus afluents meridionals (terres islamitzades) són fets determinants del caràcter tan poc comú que presenta l’arquitectura gòtica a l’antic regne d’Aragó. El purisme gòtic del nord de França, com el que hi ha a Castella i Lleó, és absent gairebé completament, i quan apareix (com a la catedral de Tarassona) ha de coexistir amb altres estils que li són contraris. Això no obstant, la influència de l’arquitectura cistercenca i de la civil es pot veure en una sèrie d’esglésies que semblen inspirades en les dependències claustrals dels monestirs i els convents i en les sales dels castells i palaus gòtics.

Per tot Aragó hi ha repartit un interessant grup d’esglésies que, a causa de les mides modestes i el seu caràcter rural, són vinculades amb el gòtic primitiu, pel criteri estètic, no pas el cronològic. Consten d’una sola nau de pedra, coberta amb sostre d’embigat de fusta damunt d’arcs de diafragma apuntats. Els exemples més antics tenen absis semicircular, voltat en quart d’esfera, per tradició romànica, com a les esglésies de Concilio (Osca), Serún i Barués i l’ermita de la Mare de Déu de Cabañas (prop de La Almunia de Doña Godina), però la majoria tenen capçalera de testera recta i acostumen a estar datades a la segona meitat del segle XIII i la primera meitat del XIV, cronologia que coincideix amb les pintures murals de tipus narratiu que en decoren els murs. Pertanyen a aquest segon tipus de construcció les ermites de San Miguel Arcángel de Barluenga i San Fructuoso de Bierge (Osca), de San Martín de Tours a Sos del Rey Católico, i de La Candelaria de Luceni (Saragossa).

En terres de Terol, amb data una mica posterior i seguint el mateix model, cal remarcar l’església de la Sangre de Cristo de Sarrión, la capella del castell palau d’Albalate del Arzobispo, propietat de la mitra de Saragossa, i l’antic santuari de la Mare de Déu de la Font a Pena-roja de Tastavins (Matarranya).

Interior de la catedral d’Osca.
F.Alvira
La catedral d’Osca, dedicada a Jesús de Natzaret, és un dels rars exemples de temple gòtic d’Aragó ja que, malgrat els dos segles de durada de l’edificació, seguí fidelment un model més proper a l’art gòtic meridional que no pas al septentrional europeu. Les obres es van iniciar durant l’episcopat del català Jaume Sarroca (1273-90), a instàncies del seu oncle, el rei Jaume I (1213-76), en una plaça a tocar de la gran mesquita de la ciutat, i es van enllestir en l’època de Joan d’Aragó i de Navarra (1484-1526), fill natural de l’hereu del tron de Navarra, el príncep Carles de Viana, a la primera dècada del segle XVI. Construït amb carreus, és el principal temple gòtic al nord de l’Ebre i un dels més ambiciosos dels que es van començar a aixecar durant la segona meitat del segle XIII als països de la Corona d’Aragó. Hi van col·laborar mestres aragonesos i forans, com ara Guillem de Montsó, el 1310, i Guillem Inglés, “mestre major de l’obra”, el 1338.

Té tres naus de quatre trams. La central és la més gran i de més alçària, amb capelles profundes entre els contraforts, transsepte gens pronunciat en planta i cinc capelles alineades a la capçalera, poligonals a l’interior i a l’exterior de testera recta, fora de la central, d’un bell exterior poligonal i més gran, guarnit amb fantàstiques finestres apuntades. Les voltes que cobreixen les naus són de creueria senzilla llevat de la capella major, el creuer i la nau central, fets entre el 1497 i el 1513, que són de creueria estrellada amb claus de fusta daurada. A l’angle nord-occidental de la façana principal, damunt la capella dedicada a sant Joan Evangelista, s’hi va construir la torre del campanar, de quatre plantes, les dues inferiors rectangulars i les superiors octagonals, al llarg de la primera meitat del segle XIV; el campanar es coronà definitivament amb merlets i fortificacions el 1422. Al costat mateix, s’hi inicià, durant l’època de Benet XIII, un claustre nou que substituí el vell romànic, que no era acabat. Quant a l’ornamentació, cal remarcar-ne la importància de l’escultura monumental, que proporciona a l’exterior un caràcter decididament gòtic, com es pot comprovar a les dues portalades, tant a la situada al transsepte sud com a la principal, als peus de la nau major.

L’antiga església canonical de Santa María la Mayor de Casp és un edifici de carreus de grans dimensions resultat de les diverses intervencions constructives des del segle XIII fins al XVI. Està considerat l’exemplar arquitectònic més interessant del gòtic del Baix Aragó, tant per l’antiguitat, que permet relacionar-lo amb el cistercenc (com el monestir de Rueda d’Ebre) i amb la seu de Tarragona, com per les ampliacions posteriors en estil gòtic meridional. Presenta un cos de tres naus, de cinc trams oblongs, amb capelles entre els contraforts –és la part més antiga–, transsepte doble, acusat en planta, i capçalera de testera recta, flanquejada per capelles poligonals. Totes les voltes són de creueria senzilla llevat de les dues centrals dels creuers, que són estrellades, i les de les capelles afegides a les naus laterals al llarg del segle XVI. L’arcaisme i la severitat dels accessos del nord i del sud del cos de les naus contrasten amb la bellesa de la portada de ponent, amb escultura gòtica monumental, afectada per la Guerra Civil Espanyola.

De l’antiga canònica gòtica de Santa María la Mayor d’Alcanyís (Terol), localitat que va pertànyer a l’orde de Calatrava des del 1179, només en resta la torre del campanar. El temple primitiu fou enderrocat l’any 1736 i s’hi aixecà l’actual. Era un edifici de tres naus, la central més alta i més ampla que les laterals, i amb capelles entre els contraforts, capçalera triple i cimbori al creuer. La coberta era de voltes amb creueria senzilla. Tenia dos accessos, un de principal a la banda nord i un altre de secundari a la sud. La torre, única resta que es conserva, estava adossada a la nau meridional al darrer tram. Actualment s’hi accedeix pel nord del transsepte de l’església barroca que canvià l’orientació respecte de la primera. És prismàtica, de base quadrada, amb impostes que la divideixen en quatre cossos i les cantonades aixamfranades i reforçades amb contraforts prims que li confereixen un caràcter defensiu. Té una planta baixa i tres de superiors cobertes amb creueria simple amb claus i mènsules decorades, i es comuniquen entre elles a través d’una escala de cargol que s’obre a la banda nord de la sala de la primera planta, a certa alçària, per impedir-ne l’accés des de la planta baixa, que quedava aïllada de la resta per qüestions de seguretat. A la segona planta hi devia haver la sala noble de la torre, com ho fan pensar les quatre finestres gòtiques situades als quatre costats. L’església de Santa María es devia construir vers la segona meitat del segle XIII i la torre, a la primera meitat del XIV.

La torre de l’església parroquial de Nuestra Señora de la Asunción de Cariñena (Saragossa) és una de les més importants del gòtic aragonès i per la forma octagonal encaixa perfectament en el grup del gòtic meridional i dels països de la Corona d’Aragó. Construïda amb pedra, de caràcter fortificat, és molt alta, robusta i severa. Acaba amb una cornisa contínua de matacans, les mènsules de la qual s’enllacen amb petits arcs semicirculars, d’una bellesa peculiar. La data de construcció que ha proposat C. Guitart és la segona meitat del segle XIV, coincidint amb la guerra contra Castella.

Durant la segona meitat del segle XIV l’arquitectura gòtica del sud d’Aragó visqué l’etapa de més esplendor. Es manifesta en una sèrie de temples, geogràficament propers a Catalunya i el País Valencià, que segueixen les característiques formals del gòtic meridional. Són esglésies de pedra, de nau única amb voltes de creueria senzilla, capelles laterals entre els contraforts i capçalera poligonal, amb capelles radials o sense. Temples d’aquesta mena són els que es van difondre més pel sud-est de França i per tota la Corona d’Aragó durant els segles del gòtic. Hi pertanyen, entre d’altres, l’església parroquial de Santiago de Montalbán, l’església de San Francisco de Terol, l’església de Santa Maria la Major de Vall-de-roures (Matarranya), l’església canonical de Santa María de Mora de Rubielos i l’església de San Bernabé de Molinos.

Capçalera de l’església del convent dels franciscans de Terol, construïda entre el 1392 i el 1402.
PI - J.Escudero
L’arquebisbe de Saragossa García Fernández de Heredia, antic bisbe de Vic, va promoure l’església del convent de franciscans de Terol, l’any 1392. Se n’ha escrit que “parece un producto catalán transplantado a iglesias aragonesas” (Sebastián, 1969, pàg. 165). En foren arquitectes Conrado del Rey i Gonzalbo de Vilbo i l’edificació s’enllestí l’any 1402. És de pedra i consta d’una gran nau dividida en cinc trams, amb capelles entre els contraforts i capçalera poligonal de cinc costats. Tant la nau com les capelles tenen coberta amb volta de creueria senzilla i la capçalera té una volta amb nervadura. La porta s’obre als peus entre pilars acabats amb pinacles; la triple arquivolta recolza en bordons amb capitells tallats amb motius vegetals i animals i blasons del fundador.

Portalada, rosassa i campanar del sector de migdia de Santa Maria la Major de Vall-de-roures.
ECSA - FP
L’església arxiprestal de Santa Maria la Major de Vall-de-roures, localitat del Matarranya que durant força segles va pertànyer a la mitra de Saragossa, s’eleva al costat del castell a la part alta del poble. És de nau única, de tres trams, amb absis poligonal de set costats i cobert amb volta de creueria senzilla. Presenta capelles laterals entre els contraforts robustos, hexagonals i rectangulars, i capelles radials discontínues a l’absis, amb forma de pentàgon. La torre, de planta octagonal, és situada entre la capella lateral del tercer tram i la primera capella de l’absis, al costat de l’epístola. Una imposta que la divideix en dos cossos –el primer sense obertures i el segon amb finestres d’arcs apuntats per a les campanes– i l’acabament emmerletat han fet que hagi estat relacionada amb la del convent de Sant Domènec de Manresa (Borrás, 1967).

La remarcable decoració esculpida a la portalada meridional i la gran rosassa que la culmina accentuen el caràcter gòtic de l’edifici, per al qual s’ha proposat el període que va entre el 1383 i el 1429 com a data de construcció (Borrás, 1967).

La parròquia de l’Assumpció de Ràfels (Matarranya), de la segona meitat del segle XIV, és de nau única, dividida en tres trams i absis poligonal de cinc costats. Dels tres trams, els dos últims dels peus no es van acabar fins al segle XVI. Les capelles laterals del primer tram de la nau són de planta hexagonal, com a Vall-de-roures.

La canònica de Santa María de Mora de Rubielos, construïda al peu del turó on s’eleva l’immens castell palau, segurament es va iniciar alguns anys més tard que aquest edifici (1388-1446) i es devia acabar una mica abans del 1454, any en què l’arquebisbe de Saragossa, el català Dalmau de Mur (1431-56), antic bisbe de Girona, li va conferir la dignitat canonical. A causa de les dimensions de la seva única nau (19 m d’amplària), representa la culminació del gòtic mediterrani a l’Aragó (Guitart, 1979). A la capçalera hi ha tres capelles poligonals, amb contraforts exteriors i molt menys altes que la nau –la central és més gran que les altres dues–. De resultes de la seva tipologia peculiar se n’han assenyalat paral·lelismes amb la seu de Girona (Guitart, 1979). La nau té cinc trams coberts amb volta de creueria simple, el mateix tipus de volta de les capelles laterals situades entre els contraforts. Més endavant, als peus, s’hi afegí una capella quadrada per col·locar-hi el cor, que té volta de creueria estrellada. La portalada s’obre al mur meridional. És molt atrompetada, amb arquivoltes apuntades i decoració de cards a l’extradós.

Les esglésies de les localitats de Lledó d’Algars i Arenys de Lledó, al Matarranya, adscrites fins el 1957 al bisbat de Tortosa, tenen el mateix tipus de construcció, de nau única i capçalera de testera recta en la qual el tram del presbiteri està cobert amb volta de creueria senzilla, mentre que la resta de la nau es tanca amb volta de canó apuntada. El caràcter arcaïtzant de les voltes i la decoració austera, sense escultura monumental, les fan similars. La situació geogràfica, com ha expressat E. Liaño, en justifica el parentiu estructural amb algunes esglésies del Camp de Tarragona, com ara l’ermita de Paretdelgada i l’església de l’antic hospital, dedicada a santa Llúcia i sant Jaume, de la Selva del Camp, tot i que aquests exemples tarragonins cobreixen la nau única amb embigat de fusta damunt d’arcs de diafragma de perfil apuntat.

Bibliografia consultada

Cid, 1956; Tomás, 1964; Borrás, 1967; Sebastián, 1969; Guitart, 1974; Sebastián, 1974; Borrás, 1975; Guitart, 1976; Liaño, 1976; Guitart, 1979; Siurana, 1982; Cortés, 1985; Lacarra Ducay, 1987; Duran Gudiol, 1991; Liaño, 1993.

Llegir més...