i arquitectura | enciclopèdia.cat

☰ Navegació pels sumaris

arquitectura

Mostrant 1291 - 1300 de 2092

llotja

Compartiment construït en un teatre, o en un altre lloc d’espectacle públic, separat per envans.

Sovint consta de la llotja, pròpiament dita i de la rerellotja o salonet adjacent.

llotja

logia, lonja, (es), loggia, market, (en)
Galeria oberta formada per columnes o pilars que sostenen arcades, situada donant a una o a dues de les façanes d’un edifici.

Són famoses les italianes, per llur riquesa artística (així, la Loggia dei Lanzi o della Signoria, de Florència, obra del darrer estil gòtic, i la Loggia de San Damaso, al Vaticà, decorada per Rafael).

llucana

lucerna (es), skylight (en)
Finestra o claraboia vertical oberta en un pendent d’una teulada.

Lluís Barnoya i Martí Sureda construeixen el teatre de Girona

1850
Construcció del teatre de Girona, obra de Lluís Barnoya i Martí Sureda.

Lluís Bonet i Garí

Arquitecte.
el Cros, Argentona, Maresme, 1893 — Barcelona, 30 de gener de 1993

Titulat a Barcelona (1918). Es formà al costat de Josep Puig i Cadafalch, fou deixeble d’Antoni Gaudí, l’estil del qual seguí (capella de Sant Miquel del Cros, a Argentona, 1929). Col·laborà en l’Obra de la Masia Catalana fins el 1936. Fou un dels arquitectes continuadors de les obres del temple de la Sagrada Família i un dels representants del monumentalisme (Institut Nacional de Previsió i Banc Vitalici, a Barcelona, 1949). Protector de la cultura catalana després del 1939, tingueren lloc a casa seva, del 1941 al 1959, sessions de l’Institut d’Estudis Catalans i de les seves filials, dels Amics de la Poesia i d’altres activitats culturals. Publicà Les masies del Maresme (1983).

Lluís Cantallops i Valeri

Arquitecte.
Barcelona, 1934

Director general d’Urbanisme durant el període de la Generalitat provisional, ha intervingut en el Pla Especial de Reforma Interior del Centre de Tarragona, de gran interés metodològic.

Lluís Clotet i Ballús

Arquitecte i dissenyador.
Barcelona, 1941

Obtingué el títol a l’ Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona (1965). Integrant de l’Estudi PER —juntament amb Òscar Tusquets i Guillèn , Josep Bonet i Bertran i Cristian Cirici i Alomar —, formà equip amb el primer dels arquitectes esmentats fins el 1984. La primera obra d’importància que realitzaren fou la botiga “Sonor” de Barcelona (1965), actualment remodelada, per la qual obtingueren el premis FAD d’Interiorisme, obtingut novament per la realització de les oficines de la companyia Aerojet Express a Barcelona (1971). L’obra de l’equip Clotet-Tusquets s’inscriu plenament dins del moviment postmodern i es caracteritza pel seu disseny acurat i per un cert sentit lúdic. En aquesta línia se situa el belvedere Georgina , a Llofriu (1972), o la casa Vittoria, a l’illa de Pantel·leria (Itàlia) (1974). Entre les realitzacions posteriors hom pot esmentar el xalet de Glòria Rognoni a Sant Cugat del Vallès (1975), el restaurant La Balsa de Barcelona (1975) —ambdues obres premi FAD d’arquitectura— o bé els projectes “Del Liceu al Seminari” (1981) per al remodelatge urbanístic d’aquest ampli sector de Barcelona i el de remodelatge del Palau de la Música Catalana (1982). En el seu treball concedeix així mateix un interès especial a la creació d’objectes de disseny per al món industrial.

Associat des del 1983 amb l’arquitecte Ignasi Paricio Ansuategui, els trets de la seva obra conjunta sorgeixen de la voluntat d’actualitzar la versatilitat i el rigor constructiu que caracteritzen les arquitectures més rellevants del passat. Aquestes premisses prenen cos en els seus edificis, de formes volumètriques elementals i de superfícies massives, dels quals destaquen els diferents moments constructius. Entre les seves obres construïdes es troben la seu del Banc d’Espanya a Girona (1981-89), la nau de l’empresa Simon, a Canovelles (1987-88), ambdues guardonades amb el premi FAD, el Palau d’Esports de Granada (1988-92), el conjunt d’habitatges a la Vila Olímpica de Barcelona (1989-92) i les rehabilitacions realitzades, a Barcelona, del Dipòsit de les Aigües (1984-92) —obra original de l’arquitecte Josep Fontserè i Domènech — i del Convent dels Àngels (1982-92) i el conjunt d’habitatges Illa de la llum (2005), al districte 22@ de Barcelona. Ha estat professor de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona (1977-84).

A més dels esmentats premis FAD d’arquitectura i interiorisme, ha estat guardonat amb el Premi Nacional de Patrimoni Cultural (1999) i el Premio Nacional de Arquitectura (2010).

Lluís Cuspinera i Font

Arquitecte (1970) format a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona.
la Garriga, 1942

Fins l’any 1984 treballà associat amb J.M.Botey i A.Bosch. Actualment manté la seva col·laboració amb aquest darrer. Obra conjunta és l’edifici del Museu de Granollers i la remodelació del pavelló Ave Maria de la Maternitat de Barcelona (premi FAD). Preocupats per la problemàtica derivada de la conservació del patrimoni arquitectònic, han col·laborat amb el Servei de Conservació de Monuments de la diputació de Barcelona i han intervingut en la redacció de projectes i catàlegs i en l’arranjament d’exposicions i museus (Museu Nacional d’Art de Catalunya). És autor de diverses publicacions.

Lluís Domènech i Girbau

Arquitecte.
Barcelona, Barcelonès, 2 de novembre de 1940

Es llicencià en arquitectura el 1964 i dedicà la seva tesi doctoral a l’arquitectura espanyola dels anys quaranta. Especialitzat en urbanisme, juntament amb Roser Amadó i Cercós han aportat una visió funcional entre arquitectura i ciutat i han excel·lit en el disseny d’interiors. Entre les seves obres destaca la participació en la rehabilitació de la Fundació Tàpies de Barcelona (1986-90), el nou edifici de l’Arxiu de la Corona d’Aragó (1989-93), la remodelació del barri històric de Lleida (1983-2003) o el Teatre Núria Espert de Sant Andreu de la Barca (2004-2010). Ha publicat diverses obres sobre el seu besavi Lluís Domènech i Montaner.

Lluís Domènech i Montaner

Arquitecte, historiador i polític.
Barcelona, 21 de desembre de 1850 — Barcelona, 27 de desembre de 1923

Estudià a Barcelona i a l’escola d’arquitectura de Madrid, on es titulà el 1873. El 1875 fou nomenat catedràtic de composició i de projectes de l’escola d’arquitectura de Barcelona, de la qual fou director des del 1901 i en la qual exercí una fecunda tasca docent. Professionalment, l’Exposició Universal de Barcelona de 1888 li donà ocasió de construir les primeres obres que el feren popular: l’Hotel Internacional (enllestit en 8 setmanes) i el restaurant del parc de la Ciutadella (que fou designat amb el nom popular del Castell dels Tres Dragons), neogoticitzant, fet amb maó vist i tirants de ferro, amb el qual s’anticipà als corrents arquitectònics del seu temps. Amb el seu company Antoni Maria Gallissà hi instal·là després un taller de perfeccionament de les arts decoratives aplicades a l’arquitectura. Construí d’altres edificis monumentals, en un estil molt personal, fets de maó, ferro forjat i decorats amb ceràmica envernissada policroma, amb abundor de temes florals: la casa Thomas (1899), el Palau de la Música Catalana

Interior del Palau de la Música Catalana
© Arxiu Fototeca.cat
(1905-08), la casa Albert Lleó i Morera (1905) i la casa Fuster (1908), al passeig de Gràcia, i del 1902 al 1912, el gran conjunt monumental del nou Hospital de Sant Pau, tots a Barcelona. Obtingué tres vegades (1903, 1905 i 1912) el premi que l’ajuntament barceloní concedia al millor edifici de l’any. A Canet de Mar construí el Casino (1887) i dirigí la reconstrucció del castell de Santa Florentina (1909). A Reus, bastí l’Institut Pere Mata (1897) i la casa Navàs (1901), i a Palma, el Gran Hotel (1902-12). Els seus estudis es dirigiren a determinar les característiques d’un art nacional català. La seva personalitat innovadora i el conjunt de la seva obra arquitectònica fa que hom el consideri una de les màximes figures del Modernisme mundial.

Vista aèria de l’Hospital de Sant Pau
© Fototeca.cat
La seva actuació política i la tasca d’investigador el portaren tres vegades a la presidència de l’Ateneu Barcelonès (1898, 1911 i 1913). Fou mantenidor dels jocs florals el 1881, i en fou president el 1895. Ingressà, tard, a l’Acadèmia de Bones Lletres (1921). Com a periodista, col·laborà a La Renaixença, Lo Catalanista, Revista de Catalunya i La Veu de Catalunya de la qual se separà el 1904, i fundà El Poble Català. Inicià de molt jove la seva actuació política, catalanista. Fou membre de La Jove Catalunya i del Centre Català, del qual se separà l’any 1887 per ingressar a la Lliga de Catalunya (de la qual fou president el 1888) i a la Unió Catalanista (que presidí el 1892).

Fou un dels organitzadors de l’assemblea que aprovà les Bases de Manresa, i en presidí la sessió inaugural. Inclinat a la política de col·laboració amb el general Camilo Polavieja, favorable a les reivindicacions regionalistes, fou un dels signants del Manifest a la reina regent (1898). Ingressà al Centre Nacional Català (1899), i més tard, a la Lliga Regionalista (1901). Fou un dels diputats triomfadors de la candidatura dita dels quatre presidents, elegida a Barcelona el 1901, i resultà reelegit el 1903. Disconforme amb l’actuació de Cambó durant la visita del rei Alfons XIII a Barcelona (1904), fou ell possiblement qui publicà un famós article anònim titulat Fivellers de guardarropia a la revista Joventut, i se separà de la Lliga Regionalista i fundà el setmanari El Poble Català, a l’entorn del qual s’organitzà l’Esquerra Catalana.

Socialment conservador, però, se n'anà distanciant i acabà dedicant-se a la investigació arqueològica i a la història, fruit de la qual foren les obres Centcelles, Baptisteri i cella-memoriae de la primitiva església metropolitana de Tarragona (1921), Història i arquitectura del monestir de Poblet (1925), La iniquitat de Casp i la fi del Comtat d’Urgell (1930) i Ensenyes nacionals de Catalunya (1936), les tres darreres publicades pòstumament, amb la col·laboració del seu fill Fèlix Domènech i Roura. Havia publicat també llibres tècnics (Historia general del arte: arquitectura, 1886; Iluminación solar de los edificios, 1877) i assaigs (La política tradicional d’Espanya, 1898; Estudis polítics, 1905, Conservació de la personalitat de Catalunya, 1912).

 A Canet de Mar (Maresme), durant la dècada del 1990 obrí les seves portes la Casa Museu Lluís Domènech i Montaner, en la masia que fou habitatge, taller i estudi habitual de l’arquitecte; s’hi conserven objectes i mobiliari de l’època. El 2011 es presentà el nou muntatge museogràfic i audiovisual. És fill de Pere Domènech i Saló i germà d’Eduard Domènech i Montaner.

Llegir més...