arquitectura

Titulat el 1892, s’establí a Terrassa, on exercí primordialment la professió. Treballà de primer dins l’historicisme, amb predomini del revival gòtic (Casa de la Ciutat, 1900-03) o romànic (Escola Industrial, 1901). El 1902 començà les seves experiències dintre el Modernisme, inspirades en Domènech i Montaner (casa Baltasar Gorina, 1902), que alternà amb obres d’influència floralista (casa Barata, 1905). Vers el 1905 aconseguí un llenguatge propi, amb l’adaptació d’un element gaudinià, l’arc el·líptic, allunyat de tota referència decorativa (masia Freixa, 1907-10). Per la seva tardana incorporació al moviment —malgrat que era de la mateixa promoció que Puig i Cadafalch i Jeroni F.Granell— cal incloure'l dins la segona generació modernista. Destacà també com a projectista de quadres industrials, on combinà intel·ligents solucions constructives, com l’antiga volta de revoltó, amb un clar sentit de l’estètica (fàbrica Aymerich, Amat i Jover, 1908). Els darrers anys retornà als estils d’inspiració clàssica.

Titulat el 1906. Treballà uns quants anys al despatx de Puig i Cadafalch. En la seva primera època sobresurten la casa Santamaria (1908) i la casa Pujadas (1909), a la Garriga, obres que recorden el Voysey de la casa Bedford Park. El 1913 reformà l’interior de la Universitat Industrial de Barcelona. Presentat al concurs de biblioteques populars, li foren encarregades les de Valls —la primera de Catalunya, 1918—, Olot, Sallent, Canet de Mar, etc, totes elles dins l’estètica noucentista, en què es pot incloure la resta de la seva obra.

Treballà en la construcció de la catedral de Siena. El 1310 fou designat mestre d’obres de la catedral d’Orvieto, la seva obra cabdal, que deixà inacabada.