i arquitectura | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

arquitectura

Mostrant 1321 - 1330 de 2090

Ludwig Mies van der Rohe

Arquitecte alemany.
Aquisgrà, 27 de març de 1886 — Chicago, 19 d’agost de 1969

Format durant tres anys a l’estudi de Peter Behrens, assolí una formació d’arrels neoclassicistes. Participà, en un primer moment, en els grups i moviments artístics revolucionaris: fou membre del Novembergruppe i del Zehner Ring i fou un dels fundadors de la revista G (inicial de Gestaltung, “forma”). Tingué, també, importants contactes amb components del Stijl i amb constructivistes russos. Fou director (1930-33) del Bauhaus. El 1937 emigrà als EUA, on dirigí el departament d’arquitectura de l’actual Illinois Institute of Technology.

Quan el 1921 realitzà els projectes de gratacels i el 1922 el palau d’oficines de formigó —els primers projectes personals—, ja establí les seves línies de treball: subratllar el valor intrínsec de l’estructura metàl·lica i l’obertura de l’espai interior. A l’obra que realitzà a Europa predomina aquesta valoració de l’espai, insòlita dins la tendència racionalista: a la casa de rajoles del 1923 i al monument a Karl Liebknecht i Rosa Luxemburg (Berlín, 1926) prolonga les horitzontals cap a l’espai de l’entorn. En el pavelló alemany de l’Exposició Internacional de Barcelona (1929) es desenvolupà en la seva major complexitat la interrelació d’espais interns i la connexió amb l’espai extern. Repetí aquesta experiència a la casa Tugendhat (Brno, 1930). L’època nord-americana comporta, per l’entorn on es crea, la preferència pels volums, alhora que depura els materials constructius i arriba a un perfeccionisme inusual. El campus de la Universitat de Chicago (1939-55) i el Seagram Building (1956-59) poden ésser les seves obres més característiques d’aquest moment.

També feu alguns dissenys de mobles, incorporant els nous materials industrials: el més conegut dels quals és la poltrona anomenada Barcelona, creada per al pavelló de l’Exposició el 1929. L’obra de Mies van der Rohe, per la seva coherència de plantejaments —en intentar d’unir els postulats racionalistes amb l’interès espacial, juntament amb un tractament rigorós dels nous materials—, ha estat una de les més importants i de més influència dins l’arquitectura del segle XX. Amb l’objectiu de reconstruir el pavelló de l’Exposició de 1929 l’Ajuntamet de Barcelona creà el 1983 la Fundació Mies van der Rohe.

Luigi Figini

Arquitecte italià.
Milà, 1903 — Milà, 1984

Treballà sempre conjuntament amb Gino Pollini, amb el qual fou membre fundador del Gruppo 7 de Milà i del Movimento italiano per l’architettura razionale (MIAR). Projectaren, entre altres edificis, la fàbrica Olivetti a Ivrea i el conjunt d’habitatges que en depenen, el Borgo Olivetti (1939-41), i l’església de la Madonna dei Poveri, de Milà (1952-56), de planta basilical, a partir de la qual deixaren de banda el racionalisme en favor d’un major èmfasi en la integració paisatgística dels edificis.

Luigi Vanvitelli

Arquitecte italià.
Nàpols, 12 de maig de 1700 — Caserta, 1 de març de 1773

S'inicià en la pintura, però aviat es dedicà a l’arquitectura, inspirant-se en Vitruvi, Palladio i els edificis de la Roma clàssica. Treballà a Urbino (esglésies de San Francesco i San Domenico), Ancona (moll i palau Feretti), Roma (intervingué en la basílica de Sant Pere i féu el convent de Sant'Agostino) i Nàpols (església de L’Annunziata). La seva obra principal és el Palazzo Reale de Caserta (1752-73), que li encarregà Carles III, per al forniment d’aigua del qual construí un impressionant aqüeducte de més de 40 km. Reformà també el Palazzo Reale de Milà.

Luis Barragán

Arquitecte mexicà.
Guadalajara, 9 de març de 1902 — Ciutat de Mèxic, 22 de novembre de 1988

La seva obra destaca per la reinterpretació de la tradició constructiva mexicana i el caire espiritual dels seus espais, la qual cosa es manifesta amb el tractament cromàtic de les superfícies, el gust per la construcció massiva i l’ús de materials locals. Entre les seves obres més emblemàtiques es troben els jardins del Pedregal (1945-50), el convent de les caputxines a Tlalpan D.F. (1952-55), les torres a l’autopista de Querétaro (1957, juntament amb Mathias Goeritz), la Cuadra de San Cristóbal (1967-68) i la casa Gilardi (1976-80). Rebé el premi Pritzker el 1980.

Luis Gutiérrez Soto

Arquitecte castellà.
Madrid, 6 de juny de 1900 — Madrid, 1977

Féu grans decoracions —Unión Musical Española, 1920— abans de llicenciar-se. Al principi hom el pot incloure dins l’estètica simplificadora de l’anomenada “generació del 25” —casa del carrer Almagro de Madrid (1934), edifici Fàbregas o “Gratacel d’Urquinaona” (1939) de Barcelona, amb una realització que no correspon al projecte—. Després de la guerra civil de 1936-39 fou un dels millors representants de l’historicisme nacionalista —Ministerio del Aire (1941-49), Palau March a Palma (1942-45)—. Després tornà a una gran simplificació —Hotel Richmond de Madrid (1954)—. Féu diverses aportacions referents a les circulacions vertical i horitzontal en els edificis i noves modalitats de dúplex. Popularitzà les terrasses en l’arquitectura de Madrid.

Luis Peña Ganchegui

Arquitecte basc.
Oñati, Guipúscoa, 29 de març de 1926 — Sant Sebastià, 2 d’abril de 2009

El 1959 es llicencià a l’Escola Tècnica d’Arquitectura de Madrid, on es doctorà el 1968. Fou professor a l' Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona (1976-82). Aquest darrer any s’incorpoà a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Sant Sebastià, de la qual fou un dels principals impulsors, director, catedràtic de projectes des del 1987 i com a professor emèrit des del 1991. El 1988 fundà l’estudi Peña Ganchegui y Asociados. Entre les seves primeres obres destaquen l’edifici d’habitatges de la Plaça de la Trinitat de Sant Sebastià (1961) i cases Premio Aizpurura (1963) i Casa Imanolena (1964), a Mutriku. Projectà nombrosos habitatges, equipaments i espais públics a diversos indrets del País Basc (apartaments Lekeitio, 1974; Plaça del Tennis de Sant Sebastià centrada pel Peine del Viento, obra escultòrica d' Eduardo Chillida , 1975; institut Xavier Zubiri de Sant Sebastià, 1978; plaça dels Furs de Vitòria, 1978, també en col·laboració amb Chillida; habitatges Miraconcha de Sant Sebastià, 1982; Torre Onddi d’Hernani, 1994; Casa Díez de Riaño, 1997; Centre Cultural Bastero d’Andoain, 1998; Plaça de Santiago de Pasajes, 1999; Museu Cemento Rezola de Sant Sebastià, 2000) i també de Catalunya (Plaça de Sant Joan de Lleida, 1982; parc de l’Espanya Industrial de Barcelona; 1985). Rebé nombrosos guardons, entre els quals els premis Aizpúrua (1964), FAD d’Espais Urbans (1986), Antonio Camuñas de Arquitectura (1999) i la Medalla d’Or de l’Arquitectura del Consell Superior dels Col·legis d’Arquitectes d’Espanya (CSCAE) (2010).

L´emperador Heliogàbal sufraga la restauració de l’amfiteatre de Tàrraco

218
L´emperador Heliogàbal sufraga la restauració de l’amfiteatre de Tàrraco.

L’Ajuntament de Barcelona suspèn el projecte Barça 2000

3 de novembre de 1999
L’Ajuntament de Barcelona, que presideix l’alcalde Joan Clos, acorda suspendre el projecte urbanístic Barça 2000 presentat pel FC Barcelona per a construir un complex ludicoesportiu als voltants de l’estadi del Camp Nou. L’Ajuntament demana al club que refaci el projecte d’acord amb les nombroses al·legacions presentades per veïns, arquitectes, col·legis professionals i grups polítics. La decisió de l’Ajuntament coincideix amb una manifestació dels veïns del barri de les Corts per protestar contra el pla.

L’Aleijadinho

Nom amb què és conegut l’arquitecte i escultor brasiler Antonio Francisco Lisboa.
Ouro Preto, 1738 — Ouro Preto, 1814

Molt representatiu de la vitalitat del barroc al Brasil, amb una visió dinàmica de l’espai arquitectònic i de la forma escultòrica. Treballà a la regió de Villarrica, on hi ha la seva obra mestra, l’església de São Francisco (1774), amb una planta original que integra perfectament els diversos elements, inclòs l’exuberant retaule. És conegut pel conjunt del santuari del Bom Jesus de Matosinhos, a Congonhas do Campo (començat el 1799), amb les figures dels profetes, que decoren la monumental escala, que li donaren gran prestigi.

L’arquebisbe Alfons d’Aragó comença l’ampliació de la catedral de Saragossa

1490
L’arquebisbe Alfons d’Aragó comença l’ampliació de la catedral de Saragossa.
Llegir més...