i arquitectura | enciclopèdia.cat

arquitectura

Mostrant 1331 - 1340 de 2096

L’arquitectura

Habitar un territori

Encara forma part del record recent la bandera catalana –i, durant el franquisme, l’espanyola– que onejava dalt de les teulades o dels terrats de les obres tot indicant i celebrant que la construcció ja era coberta. La bandera es mantenia hissada fins que el propietari pagava la “cobertada”, és a dir, tradicionalment, un dinar o una alifara on tothom era convidat, des de l’arquitecte o mestre d’obres fins al darrer dels manobres; o bé un doble jornal. Sempre, és clar, que no hagués passat una desgràcia durant la construcció, sovint un accident greu bastida avall: en tal cas no se celebrava amb cap dinar ni s’hissava cap bandera, o bé se’n posava una de negra o endolada.

Antany es col·locava una branca verda, sovint d’arbre fruiter, dreta al cim del cavallet que forma el carener de la teulada, després d’haver ruixat abans, ritualment, amb vi la darrera teula o llosa, i se celebrava un àpat en què se sacrificava un cabrit o un altre animal a la divinitat de la llar o del bosc d’on s’havia pres la fusta de l’embigat. Així ho transcriu R. Violant i Simorra a Ritus i cerimònies de construcció, a partir d’un treball de camp durant els anys quaranta del segle passat, que inclou els ritus de fonamentació, de cobertada i d’estrena de la casa:

“Fins fa poc, quan l’home pallarès, i també d’altres contrades, volia edificar una casa, després de cavar els fonaments i posar la primera pedra de l’edifici, així com en cobrir-lo, practicava sengles cerimònies de caire ritual, molt interessants, perquè s’han perpetuat fins a nosaltres, per via tradicional i a través de molts mil·lennis, alguns ritus constructius dels nostres pretèrits avantpassats, equivalents a relíquies de religions o a creences molt primitives.”

I suggereix la hipòtesi que devia tractar-se de la supervivència de la degollació d’una víctima oferta als déus lars, en un principi segurament humana i després animal, fins arribar al simulacre del sacrifici més atenuat encara, on la sang era representada pel vi o per la mangra amb què es pintava la primera pedra. Aquest ritu s’havia practicat també per tot el sud-est d’Europa, i també a l’antiga Grècia i a Roma.

Si bé el ritu d’hissar la bandera al moment de cobrir s’està perdent o ja ha desaparegut, el de la primera pedra i el de la inauguració o benedicció de la construcció encara són ben actuals, sobretot quan es tracta d’un edifici públic. Abans, per tradició, la primera pedra –generalment una pedra angular–, la col·locava el més vell de la casa; actualment, ho fa la personalitat política o empresarial més significada. I s’hi continua posant una mostra de monedes, com antigament, junt amb un document commemoratiu i alguns exemplars de la premsa del dia. La mentalitat primitiva creia que una construcció no duraria si, en començar-la, no s’hi duia a terme un sacrifici a la divinitat tutelar de la terra –en desgreuge per haver usurpat el terreny que li pertanyia, per haver torbat el seu silenci i perquè atorgués fermesa als fonaments i a l’edificació–. La llegenda segons la qual s’havia de lliurar al diable l’ànima de la primera persona que passés per un pont, després de posar-hi la darrera pedra, en pagament per haver-lo bastit, que fou substituïda astutament per un gat negre, sembla fer referència a aquest precepte. Avui, però, els terrenys ja no pertanyen als genis de l’indret, sinó a les immobiliàries, i qui dóna o nega la llicència d’obres és l’autoritat municipal. Amb tot, a més de l’actualització protocol·lària dels antics ritus, reviu amb noves expressions la consciència de tants desgavells urbanístics i de tants atemptats contra el paisatge, en especial en zones turístiques, causats per l’urc immobiliari.

De la casa a la ciutat

En tractar sobre l’art i l’ofici de construir, cal obrir l’horitzó de la casa a la ciutat. Ho diu Paolo Mendes da Rocha, premi Pritzker d’arquitectura 2006:

“El paper de l’arquitectura consisteix a construir un espai democràtic d’interacció. L’arquitectura té ben poc a veure amb un edifici aïllat, separat de l’entorn, i sí amb construir i transformar el territori. Res a veure amb les clàssiques idees de bellesa, estètica i funcionalitat. La idea de funcionalitat és un engany que es té per veritat i que es converteix en instrument de decadència. L’arquitectura no pot ser només funcional perquè no coneixem bé ni tan sols les funcions que volem. Potser per això les ciutats degeneren en embussos infinits, en un transport individual fracassat, en estrès, en petroli cremat.”

Per a Mendes da Rocha, els edificis són instruments de realització de la ciutat. No es tracta, però, d’una idea nova: Aristòtil ja insistia, a la Política, en la importància de la ciutat per damunt de la casa en l’aspecte social i polític:

“La comunitat constituïda naturalment per a la satisfacció de les necessitats quotidianes és la casa; i la primera comunitat constituïda per diverses cases amb vista a les necessitats no quotidianes és l’aldea. La comunitat perfecta de diverses aldees és la ciutat, que té, per dir-ho així, l’extrem de tota suficiència, i que va sorgir per causa de les necessitats de la vida, però que ara existeix per a viure bé. De manera que tota ciutat és per natura, si ho són les comunitats primeres; perquè la ciutat és el fi d’aquestes. […]. De tot això resulta, doncs, que la ciutat és una de les coses naturals, i que l’home és per natura un animal social.”

També Ortega y Gasset ho remarcava: “La ciudad clásica nace de un instinto opuesto al doméstico. Se edifica la casa para estar en ella; se funda la ciudad para salir de la casa y reunirse con otros que también han salido de sus casas.”

Tanmateix, vivim en ciutats que no hem inaugurat, heretades, traçades, construïdes per les generacions anteriors. L’arquitecte Leonardo Benevolo, a La ciudad europea, ho expressa en aquests termes:

“[Des de la fi de l’imperi Romà fins a avui, l’escenari físic de les nostres ciutats] provoca l’anacronisme d’una societat que s’organitza en l’embolcall d’una altra societat ja desapareguda… A partir d’aquest moment, la convivència amb les “ruïnes” del món antic serà una constant de la civilització europea.”

L’habitatge i el barri

Vista aèria de Montfalcó Murallat. Les cases, situades al voltant d’una plaça on conflueixen els vessants de les teulades, i l’església de Sant Pere, formen una fortificació sense edificacions extramurs, probablement d’origen islàmic.
Enciclopèdia Catalana – Jordi Todó
El debat que contraposa la ciutat de les pedres i la de les persones és, doncs, avui més actual que mai, fins al punt que ha esdevingut lloc comú dels programes i discursos de la política municipal. El negoci immobiliari, subjecte a les lleis del mercat en recular la intervenció de les administracions públiques, l’oposició entre l’espai privat i el públic, es converteix, a causa de la demanda d’habitatge, en l’element més important de la ciutat, per més que és inseparable dels serveis públics. La residència ja no és l’edifici aïllat, sinó l’habitatge, que comporta la desaparició de les formes tradicionals d’agregació. El preu de les hipoteques per a la compra de pisos, la necessitat creixent d’habitatge social i la política urbanística i social de l’anomenat “pla de barris” desplegat per la Generalitat de Catalunya, junt amb els municipis respectius, manifesten aquesta doble ciutat de les pedres i les persones, i el retorn de la permanència de les aldees dins la polis, tant les dels barris residencials progressivament privatitzats com els barris d’immigrants esdevinguts aldees ètniques, amb les seves festes i processons convertides en ritus d’apropiació del territori, i amb la cultura del món mediàtica i audiovisual al seu entorn. Són les noves formes de poblament i ocupació del territori en l’època de l’“aldea global”, que deia Marshall McLuhan.

L’afany repoblador: les construccions com a control del territori

Un dels objectius d’una comunitat humana sedentària és tenir un espai propi. Tothom, cada família, necessita un espai independent, íntim, però hi ha activitats de treball i de celebracions que el veïnat o els habitants del poble, la vila o la ciutat fan en comú, creant una convivència que els aplega.

La manera de situar-se en el territori i el tipus de concentració humana respon a condicionants socials, històrics i econòmics. Hi ha tres maneres d’ordenar el camp: la masia, com a nucli agrícola amb una àrea de conreu del camp; el poble emmurallat al voltant d’una torre, d’un castell o d’una església, i el monestir, l’assentament d’una comunitat religiosa dedicada a l’oració, al conreu del camp i al treball intel·lectual. Culte, cultiu i cultura.

La masia

La masia, el mas, és un patró estructural que connecta amb el món romà i amb l’actualitat. Les vil·les romanes eren construccions al voltant d’un pati gran, gairebé sempre prop d’un riu. La implantació de la masia s’inscriu en la tasca de poblament que segueix a la conquesta de la Catalunya central. Cada franja conquerida es repoblava amb algun dels sistemes citats. L’emplaçament del mas estava relacionat bàsicament amb l’abundància de l’aigua. La majoria de la població vivia disseminada i dedicada al treball agrícola: la proporció d’habitants en les àrees rurals era superior que a les ciutats.

És possible diferenciar les fases constructives d’una masia a partir d’un patró bàsic i de les traces que mostren les successives intervencions de modificació i engrandiment. Els materials de construcció, elegits d’entre els de més fàcil accés, en defineixen les característiques: la pedra, per a fer arcs i voltes; la terra, per a construir murs; la fusta, per a l’embigat dels sostres, la coberta, les portes i finestres.

La masia de cal Cabré, a Ripoll.
Arxiu Històric Comarcal de Ripoll
Masia Massegur, a Sant Privat d’en Bas. Es correspon amb el moment culminant de l’arquitectura de la masia al s. XVIII, amb la incorporació d’amples galeries de solana i un acurat treball de la pedra. Aquest aspecte residencial conviu amb les dependències destinades al treball, des de la pallissa fins als estables.
Arxiu Fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya/EMC

Efectivament, les construccions populars es caracteritzen per ser unes edificacions dinàmiques que s’adapten a les necessitats canviants de la vida i del treball. Acostumen a estar orientades a migdia, protegides del vent del nord i prop d’un camí. El conjunt té diferents parts: el corral, la pallissa, l’era, l’hort…, que configuren el sistema d’organització de treball basat en l’autoabastament. D’entre les masies més importants, n’hi ha que tenen capella. La construcció és de murs de càrrega i el cobriment amb embigat de fusta, o amb volta en la planta baixa i el celler, situat sota terra, que acostuma a mantenir una temperatura constant al llarg de l’any, cosa que s’aprofitava per a guardar els aliments i el vi.

El cobriment ha estat un dels grans reptes: cobrir superfícies cada vegada més àmplies amb el mínim esforç. La solució de la biga de fusta era incerta en cas d’incendi. La tècnica de construcció d’una volta de mig punt era inicialment la mateixa que s’emprava per a aixecar una cabana o barraca de volta en el camp. Es bastia amb pedra i terra: es pujava el mur i se n’emplenava l’interior de terra fent de xindri per aguantar les pedres planes i irregulars. Un cop coberta es buidava l’interior, i se situava la terra en els laterals, per fer de contrafort als murs.

En les primeres construccions, la cuina tenia el foc a terra i la xemeneia, al centre de la peça. La família s’hi aplegava al voltant, en un únic espai on es cuinava i que protegia del fred. Els racons eren el lloc de descans. El canvi d’emplaçament de la xemeneia a un costat va permetre de fer les primeres dependències a part de la cuina.

La construcció de noves masies i l’ampliació de les ja existents es feia a partir d’una tipologia bàsica: tres crugies paral·leles perpendiculars a la façana principal, amb una simetria en façana i en planta. L’entrada, per la part central, coincidia en el primer pis en la sala, l’espai més gran de la casa, que donava als diferents dormitoris, un espai de pas i de celebració de les festes anyals. A la planta baixa, l’estable i el magatzem, i al soterrani, el celler amb les tines i bótes de vi, i a vegades, també, la pica d’oli.

Classificació de les masies realitzada per Josep Danés, publicada pel “Butlletí del Centre Excursionista” (1933). Sobretot a la Catalunya Vella, la masia és el tipus de construcció rural típic que, arrelat a la geografia del país, ha adoptat estructures diverses.
Arxiu Fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya
Josep Danés i Torres (1891-1955), un dels principals estudiosos de la masia tradicional, va establir-ne una classificació a partir de les tres classes de cobriment, de les quals deriva una varietat de dotze tipus. Danés comença distingint les masies situades a muntanya i al pla: d’entre les primeres, el tipus I té la façana a migdia i els murs de càrrega perpendiculars a la façana principal. Els pendents donen a la façana del davant i a la posterior. Són masies pròpies de les comarques de secà. El tipus II també té la façana orientada a migdia, però els murs de càrrega hi són paral·lels. L’edificació és més estirada i la façana té més superfície. D’aquest tipus deriva la planta basilical, amb la nau central més elevada. El tipus III té la coberta de quatre aigües i l’estructura com la de tipus I; l’única diferència són els vessants de la coberta.

Era habitual que en anys de bones collites s’emprenguessin reformes i ampliacions a les masies. Com que els segles XVII i XVIII van ser econòmicament favorables, a causa de l’extensió del regadiu i el perfeccionament de les tècniques agrícoles, hi van abundar les ampliacions a base de galeries, generalment amb arcades i protegides per una coberta, que feien d’espai intermedi entre l’exterior i l’interior de l’habitatge, i protegien del fort sol de l’estiu, alhora que aprofitaven el sol pla de l’hivern.

L’estructura de la masia es basa en el fet de ser una unitat agrícola i una unitat jurídica, el pairalisme, que assegurava el traspàs del patrimoni al fill o la filla gran, l’hereu o la pubilla, que havien de continuar el treball de la terra i tenir cura dels pares. Aquesta organització ha estat la clau de la pervivència de la masia durant tants segles. El concepte de transmissió del patrimoni a les generacions futures és proper al concepte de sostenibilitat.

Les cases entre murs mitgers

Les mesures dels habitatges tenen relació amb l’ús racional dels materials i amb l’economia de mitjans. L’amplada d’una casa d’un cos era entre 4 i 5 m, la que permetia la longitud de l’embigat de fusta. La parcel·la acostumava a ser de les mateixes dimensions, de manera que els murs eren mitgers i suportaven l’embigat de les dues cases veïnes.

L’estructura d’una casa, per a un pagès o per a un menestral, tipològicament variava poc. Ara bé, tenint en compte el component utilitari, l’habitatge s’emmotllava a les diferents necessitats, i per això prenia característiques diverses. A la casa de l’artesà, a la planta baixa hi havia el taller o obrador i la botiga, mentre que a la casa de pagès hi havia l’estable i el corral. A la planta primera es trobava pròpiament l’habitatge, i l’espai de sota coberta, les golfes, era usat com a magatzem.

Torre cilíndrica construïda el 1564 a Mataró, amb finalitats defensives, adossada a la masia ja existent. Amb planta baixa i tres pisos, es comunicava a la casa mitjançant un pont, posteriorment cobert.
Enciclopèdia Catalana – Gabriel Serra
L’habitatge mínim tenia dues estances: la cuina, amb el rebost, i el dormitori. Però l’estructura era molt canviant i responia a diversos factors, com ara l’ascensió social i l’estatus de la família, la possibilitat d’ampliacions en fondària i en alçada, i les necessitats familiars i de l’ofici. L’ampliació de les cases es duia a terme mitjançant l’adquisició del pati veí. Un cas poc habitual és el de l’escrivà reial Pere de Blanes, que, l’any 1231, va anar comprant i incorporant fins a quatre parcel·les contigües a la seva.

Aquest tipus de parcel·la, anomenada gòtica, va arribar fins al començament del segle XX. La permanència de la casa unifamiliar artesanal de planta baixa, primera i golfes, amb un pati posterior anomenat eixida o badiu, com es dóna a Badalona i arreu de la costa de Llevant, mostra una de les tipologies arquitectòniques més populars, que recorda la caseta i l’hortet de l’ideari noucentista i les cases adossades actuals.

L’estudi de la casa s’estén en funció del carrer. La casa entre mitgeres, amb el carrer i el porxo, forma una unitat amb un microclima que afavoreix un major recer davant les inclemències del temps. Aquest tipus urbà –amb porxo o sense–, junt amb la topografia, l’orientació i altres consideracions climatològiques, va ser la pauta de creixement fins al principi del segle XX.

La torre, l’església i altres edificacions

Un element que destaca en el territori és la torre, una construcció funcional anomenada de defensa quan forma part d’un nucli de població, o de guaita quan es troba aïllada del poblat.

L’església és l’edificació més simbòlica, una imago mundi, un univers de pedra, en forma de creu, sovint coronada amb un cimbori que emmarca una cúpula al capdamunt del creuer, i comunica la Terra, l’Infern o lloc inferior on reposen els morts, i el Cel. La portalada marca el llindar entre l’espai exterior, profà, i l’interior, sagrat. L’absis està orientat a llevant, on surt el sol, i la portalada, a migdia –atès que Jesucrist, el sol ple, és la porta d’entrada al Cel–, posteriorment a ponent. Els fossars o cementiris se situaven a l’exterior de l’església o bé a l’interior.

Les tècniques constructives s’innoven constantment, segons el concepte espiritual que es vol donar de l’espai interior, on la llum és un factor primordial. La volta de mig punt conclou en l’absis, formant un pla continu. Amb l’església de tres naus es dóna la solució de la planta basilical, amb la nau central més alta, fet que permet l’entrada de la llum.

Un canvi significatiu es produeix amb la volta de creueria i l’estructura de l’arc apuntat, els arcbotants i els contraforts, que –en no rebre càrregues– permet enlairar la volta de la nau, obrir amples vitralls en el mur i augmentar el diàmetre de les rosasses. És l’arquitectura de la llum.

Aquesta especialització i detall en l’estereotomia de la pedra prové de l’especialització dels gremis. El costum de menestrals, mercaders i gremis, que feien donacions per a la salvació de la seva ànima, fou un sistema d’acumulació de capital per a poder realitzar aquestes costoses construccions. En elles, les imatges escultòriques i pictòriques en portalades, capitells, gàrgoles, claus de volta i frescos reproduïen una cosmovisió sagrada i aportaven a la comunitat una catequesi suggeridora.

Les poblacions amb major nombre d’habitants tenien més serveis, l’espai per al mercat setmanal i els carrers agrupats per gremis. L’aparició de porxos fa que el mercadal i el carrer major emporxats esdevinguin la imatge més comuna de les viles i ciutats. Altres edificis públics eren els banys públics de tradició musulmana, propis de les ciutats importants, i els hospitals.

Els monestirs

Els monestirs estaven constituïts per comunitats monacals. L’oració, l’estudi i el treball –ora et labora– marcaven la seva agenda diària. Tenien una biblioteca, on es classificaven els seus fons documentals. Copiaven llibres i volums i guardaven els pocs plànols existents i les tipologies bàsiques d’edificació que formaven el monestir: l’església, el claustre, a l’entorn del qual girava la vida monacal, la sala capitular, l’escriptori i la biblioteca, els dormitoris comunitaris, la cuina, el refectori, el celler, l’hostatgeria, les estances de servei i altres dependències.

Les cartoixes constitueixen un model diferent d’organització monacal en què es combina la vida eremítica amb els serveis comunitaris bàsics, inclosos els litúrgics, amb cel·les formades per casetes i horts individuals afilerades perimetralment al voltant d’un gran pati interior.

L’orde de Sant Benet va construir prop de 150 monestirs arreu d’Europa, que posseïen importants dominis senyorials amb boscos –on caçaven les salvatgines que procuraven els pergamins per a l’escriptori–, masos i terres de conreu. Amb aquestes institucions s’impulsà la repoblació territorial i es propagà una civilització i una cultura. L’orde cartoixà, fundat per sant Bru, se centrava en el conreu de la terra i de l’esperit, i la colonització del territori fou realment important, fins al punt que la cartoixa de Scala Dei ha donat nom a la comarca del Priorat.

De la masia a l’enginyeria militar: l’arquitectura del barroc

La Sentència Arbitral de Guadalupe del 1485 va suposar una certa estabilitat al camp català, una època de prosperitat afavorida per l’abundància de les collites i per una recuperació demogràfica important. Aquests factors possibilitaren, en part, l’engrandiment o la reconstrucció d’antics castells –sobretot a la zona de les terres de Lleida–, alguns dels quals havien quedat malmesos després de la guerra civil durant el regnat de Joan II. En aquest nou marc de prosperitat, els renovats castells van perdre el caràcter exclusivament defensiu i adoptaren una funció més residencial. Tot i això, els problemes d’inseguretat, la pirateria i el bandolerisme van motivar que el caràcter de fortalesa d’aquestes construccions no desaparegués i que haguessin de combinar l’aparença i el luxe amb la seguretat defensiva del castell; això donà lloc a edificis molt sòlids, amb torres de guaita i una distribució molt estudiada d’obertures i murs.

Del castell al palau, de la masia a la casa

Els castells palau –de nova planta o reconstruïts de bell nou– constituïren una simbiosi entre la solidesa i sobrietat d’arrel medieval i la gràcia de les formes renaixentistes, convivint amb galeries de solana i grans portals adovellats. A partir del segle XVI també es troben residències molt notables que, per la seva tipologia i magnificència es poden confondre amb castells. No pertanyen a la noblesa de sang sinó que son construïdes per cavallers o mercaders enriquits –noblesa de roba–, que competeixen econòmicament i simbòlicament amb els senyors del lloc.

Les masies, segons Josep Danés, tot i la seva varietat tipològica, deriven d’una estructura molt simple formada per tres cossos paral·lels disposats perpendicularment a la façana, amb el cos central, més ample. Tenien dues plantes: la planta baixa amb els cellers, els estables i l’utillatge agrícola; la primera, amb l’ampla sala al cos central, la cuina i les habitacions, i, finalment, les golfes per a les reserves d’aliments.

L’accés principal era pel portal d’arc de mig punt adovellat, al centre de la façana. Alguns masos encara integren finestres gòtiques o conopials i elements de fortificació amb barbacanes o torres adossades, conseqüència de les amenaces del bandolerisme i de la pirateria a les comarques costaneres. S’ha assenyalat una possible relació entre el model de masia catalana i les vil·les de la Terraferma veneciana, si bé les formes de vida d’una comunitat i de l’altra eren ben diferents: mentre a Itàlia les vil·les pertanyien a famílies de negociants o banquers, a Catalunya la masia era un model clarament agrari.

Els masos creixien afegint noves instal·lacions agrícoles, com ara les pallisses, per fer front a l’augment de la producció. I al segle XVIII, s’ampliaren amb galeries d’arcades mirant a migjorn. Alguns masos reformats adoptaren, com algunes residències urbanes, la coberta de quatre vessants, abandonant la teulada a dues aigües o el perfil basilical gironí, tot introduint una tècnica ornamental que farà fortuna: l’esgrafiat, amb el qual es decoraven les parets arrebossades. D’altra banda, els interiors del XVIII aportaren canvis en el mobiliari, com ara els llits anomenats d’Olot, amb capçaleres abarrocades adornades amb pintures religioses, o com les calaixeres, que substituïren les antigues caixes de núvia.

Les cases dels pagesos que vivien als pobles acostumaven a ser més modestes i de mesures més reduïdes, però presentaven una distribució semblant: a la planta baixa, una tina o un cup mig soterrat, un petit celler, les quadres per al bestiar, el corral i un lloc per a les eines –amb les piques de l’oli–; a la primera planta, el menjador cuina i les habitacions, i a les golfes, els magatzems de gra i d’altres aliments. A ciutat, la casa unifamiliar artesanal és una construcció derivada d’una tipologia de la Baixa Edat Mitjana, de planta, d’un o dos pisos anomenats sostres, amb porxada, que complia simultàniament les funcions de taller, obrador i habitatge. Solia construir-se de materials fràgils i vulnerables com ara la fusta, la tova o la tàpia, i la poca amplada de les seves façanes era deguda al fet que es regia per la llargada de les bigues. Hi havia dues variants: les que presentaven eixida al darrere, pròpies de les zones menys denses de Barcelona, com el barri de Sant Pere de les Puelles o el Raval, i les construïdes en zones més densament poblades, com el carrer de l’Argenteria o la plaça de l’Oli, que no solien disposar de sortida posterior i que, a vegades, havien de projectar-se cap al carrer mitjançant volades, augmentant el nombre de pisos.

La casa multifamiliar va sorgir de la necessitat d’allotjar més veïns a les zones més poblades de la ciutat. Es tractava de construccions de planta baixa i dos o tres pisos. L’estructura era semblant a la de la casa unifamiliar, si bé vora el portal de la botiga o obrador hi havia un portal més petit, que donava a l’escala d’accés als pisos superiors. Aquests presentaven obertures, que eren balcons als pisos principals i balconeres o finestres als superiors. Al llarg del segle XVII hi ha constància documental de la construcció de 273 balcons, només a Barcelona.

Les cabanes de volta

Barraca de pedra seca, a Cabacés, construïda de manera que s’aprofita la desigualtat del terreny.
Carrutxa
Tot i que la majoria de cabanes de volta són del segle XVIII, és a la segona meitat del XIX que té lloc el seu major auge constructiu, vinculat a l’augment de la superfície conreada, per venda o cessió de les terres improductives dels senyors, per la conversió dels boscos comunals o la privatització d’extensions considerables a conseqüència de la desamortització. Aquests habitacles, destinats a aixopluc del pagès i els animals, presenten tipologies molt variades, des de la barraca de vinya circular coberta amb una falsa cúpula –com les del Bages–, fins a les de volta, més característiques de les comarques ponentines.

La tècnica constructiva, utilitzant els materials que el pagès tenia a l’abast en l’entorn immediat, ha estat sempre la mateixa: damunt dels fonaments es pujaven les parets laterals fins a l’alçada prevista per a l’arrencada de la volta. Aquest espai s’omplia de terra fins a donar la forma de la volta desitjada. Amb aquest motlle a punt, es col·locaven les pedres de la coberta, seguint filades regulars fins on la que coronava la coberta es tallava a mida i s’estrebava amb cura. El pas següent consistia a estrebar totes les pedres mitjançant resquills per a continuar, a cops de mall o maceta, amb el reforçament de les parets laterals. Seguidament es buidava la terra que havia servit de motllo, i s’hi cobria i reforçava la coberta, que es rematava amb una línia de lloses a manera de ràfec. Amb la mecanització del camp, aquestes cabanes van perdre la funcionalitat i foren abandonades. I avui reapareixen intempestivament a conseqüència dels incendis forestals i en obrir-se carreteres i autovies que creuen els antics marges dels conreus i les vinyes.

La ramaderia i les explotacions relacionades amb el bosc també tingueren un important desenvolupament del final del segle XVIII al principi del XX. Destaquen els pous de glaç i de neu, construccions cilíndriques sota terra on es guardava el gel que es formava en canals o basses propers i que s’utilitzava com a remei sanitari i per a refrescar begudes o conservar els aliments. Eren habituals en zones de muntanya properes a les ciutats, especialment al Montseny i al Moianès. D’altra banda, les reserves de bosc dels Pirineus foren utilitzades per a l’explotació forestal, amb proliferació de serradores, semblants als molins fariners pel seu mecanisme, que funcionava amb la força hidràulica, adaptat a les necessitats del moviment de la serra.

Durant el segle XIX, l’agricultura catalana va continuar el procés d’especialització iniciat al XVIII, amb la introducció dels adobs químics i l’augment del regadiu: el gran projecte ponentí fou el Canal d’Urgell, que convertí en productives unes comarques eixorques i de rendiments mínims. L’enginyer Domènec Cardenal inicià les obres l’any de la concessió, el 1853, i s’acabaren el 1861, un cop superades innombrables dificultats, com ara travessar la serra de Montclar mitjançant un túnel de 5 km de llarg.

Nous artífexs, noves infraestructures

Fins al final del segle XVIII no es coneix la figura de l’arquitecte com a professional liberal, dedicat a projectar edificis: la seva funció era assumida per mestres de cases amb certa habilitat per al dibuix tècnic i pels enginyers militars, que van acudir a Catalunya durant la guerra de Successió, encarregats de bastir fortificacions –la Ciutadella n’és l’exemple més significatiu– i altres obres promogudes pel rei, com la Universitat de Cervera.

Cal remarcar la importància dels enginyers, no únicament per les aportacions tècniques i formals innovadores, sinó també per la seva influència en aquells mestres de cases, formats a peu d’obra, que participaren com a constructors de les obres d’enginyeria militar més importants, com el castell de Sant Ferran de Figueres, la més monumental a Catalunya. Alguns d’aquells mestres d’obres també es beneficiaren dels coneixements i les disciplines impartits a l’Acadèmia de Matemàtiques, promoguda pel cos d’enginyers, que fou, durant molt temps, l’única de Catalunya on s’oferí un ensenyament reglat d’arquitectura.

D’altra banda, també són obra dels enginyers els primers plànols tècnics d’habitatges, concretament els del projecte del nou barri de la Barceloneta, projectat per Pròsper de Verboom, i els dels habitatges que es forjaren a Cervera, entorn de la universitat.

Molí i serradora de la Mola de Dalt, a Viella (1892), vist des del camí del Castell.
Arxiu Fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya – Lluís Marià Vidal
En l’àmbit urbanístic, a part de la urbanització de tot un barri com la Barceloneta, cal destacar a Barcelona projectes com el passeig de l’Esplanada o el de reurbanització de la Rambla, del 1772, que preveia l’alineació de tots els edificis i en regulava l’alçada, i el passeig de pollancres alineats des de Betlem fins a les Drassanes. Pels mateixos anys, a Tarragona s’inicià la rambla de Sant Carles, i l’enginyer militar Josep Prat aixecà una sèrie d’edificis homogenis al llarg del passeig, preludi de la gran embranzida tarragonina del darrer quart de segle. Durant aquesta època també es planificaren poblacions completes, com Sant Carles de la Ràpita –en temps de Carles III–, de protecció reial, o Almacelles, amb habitatges, església i residència senyorial, d’iniciativa privada.

Dins aquest auge d’intervencions urbanístiques, no es poden deixar de banda infraestructures com la construcció de ponts –el de Molins de Rei, en temps de Carles III, fou un dels més espectaculars–, l’aqüeducte o sèquia de Manresa, el dipòsit d’aigua de Lleida –actual seu del Museu de l’Aigua–, o de fonts, que afegien a la seva funcionalitat una certa monumentalitat. A la Barcelona d’època moderna existia el càrrec de mestre de les fonts, dedicat a la seva reparació i manteniment. Algunes d’aquelles fonts monumentals han desaparegut, com la de les Sirenes de la plaça de Sant Joan de Lleida, però se’n conserven de ben significatives en diverses poblacions catalanes, a Santa Coloma de Queralt, l’Espluga de Francolí, Manresa, Os de Balaguer i Torà.

La transformació del paisatge rural i l’aprofitament dels recursos naturals

A l’època moderna continuava vigent el règim senyorial: el senyor del lloc cedia la terra en emfiteusi al pagès del mas per temps indefinit, amb un cens fix anual i el dret de traspàs o lluïsme cada vegada que la terra es venia, si bé el caràcter indefinit de la cessió permetia que el mas passés de pares a fills. Els pagesos dels masos controlaven la terra, però els que no en tenien hi havien de recórrer per a sobreviure. La cessió de petites parcel·les amb dret a fer-s’hi una casa va originar les masoveries. Altres vegades se cedien a pagesos que vivien als pobles mitjançant contractes com el de rabassa morta, en el cas de les vinyes, el de parceria o el de boïga, entre d’altres.

El fet més característic de la Catalunya del segle XVIII fou el procés d’especialització agrícola. Hi destacà la notable extensió de la vinya i el vi, per abastar el mercat interior, o transformat en aiguardent, que s’exportava al mercat americà. A moltes comarques, junt amb les vinyes, hi havia els garrofers, els avellaners i l’olivera, o bé cànem –a la Noguera i el Vallès–. Mentre que altres comarques, com al Solsonès, es van especialitzar en l’explotació del bosc per a fusta o llenya.

El creixement de la producció al segle XVIII es va efectuar amb molt poques innovacions tecnològiques, de tal manera que es feien servir les mateixes arades i eines de viticultura que en els segles anteriors. Però les rotacions de conreus es van millorar i en algunes zones se’n van introduir de nous, com ara les patates, el blat de moro i el farratge.

Mentre que a la Catalunya Vella dominava el mas, als pobles i les viles concentrades de la Catalunya Nova el mas era l’excepció. A les grans extensions dominava la divisió parcel·lària, però el sistema de conreu predominant era el policultiu de bancals intercalats: vinya, olivera i ametllers alternats amb cereals. Això afavoria un aprofitament intensiu del territori, amb parets seques de marge que delimitaven els espais de cultiu. En aquest paisatge agrari s’inicià la construcció d’un tipus d’edificis emblemàtics de l’arquitectura popular: les barraques de vinya i les cabanes de volta. D’altra banda, l’aigua, un recurs vital però escàs, també era controlada pels senyors del lloc, que eren propietaris dels molins fariners, que empraven la força de l’aigua, instal·lats a les ribes dels rius. Aquests molins generaven construccions subsidiàries, rescloses o peixeres, que actuaven com a preses de contenció per a formar basses a partir de les quals es canalitzava l’aigua als molins o als horts per al reg. A l’Anoia, aprofitant també la força hidràulica, proliferaren un altre tipus de molins: els molins paperers, a més del tèxtil i les adoberies.

La nova arquitectura religiosa

Durant l’època moderna, la religiositat tingué un paper especialment rellevant, ja que, des del concili de Trento, l’Església Catòlica s’enfrontà amb virulència al protestantisme: es construïren nous temples, amb retaules daurats i recarregats, i s’intensificaren noves pràctiques devocionals: és l’esplendor del barroc.

L’arquitectura dels temples parroquials reflecteix monumentalitat, mentre que els santuaris, les ermites i les capelles annexes a una masia o casa pairal, de caràcter privat, mostra de prestigi dels estaments benestants, però acostumen a ser més modestos, tot i que alguns santuaris revesteixen una gran sumptuositat, com el del Miracle de Riner o el de la Gleva. I també les façanes, les sagristies i els retaules dels grans monestirs, com Montserrat, Poblet o el convent de Sant Ramon de Portell.

Moltes ermites o petits santuaris als afores d’una població o en llocs aïllats són de petites dimensions i de planta rectangular, amb predomini del mur, amb les obertures estrictes per a la ventilació i amb un interior dotat de tribunes laterals, cor i un cambril on es venera la imatge d’una marededéu. La façana acostuma a ser força senzilla, rematada amb una testera de doble vessant, culminada per un petit campanar d’espadanya, amb portada de llinda plana o d’arc rebaixat amb una mínima decoració, i amb l’única obertura d’un petit òcul o ull de bou que, a manera de rosassa, contribueix a il·luminar l’espai interior. I amb l’addició ocasional d’un porxo format per una teulada de doble vessant sostinguda per pilars, amb un banc de pedra a banda i banda de l’entrada, que esdevenia lloc d’aixopluc i reunió de la comunitat.

Moltes esglesioles o ermites d’origen romànic foren objecte de transformació: allargament de l’edifici, construcció de naus laterals, bastiment d’una nova façana i, sovint, s’hi eliminà o es tapià l’absis romànic, convertit en sagristia.

I encara cal fer esment del patrimoni popular religiós de poca envergadura, d’una gran varietat tipològica i de patrocini públic o privat: creus de terme, capelletes o fornícules a l’entrada a la població, creus de viacrucis, rajoles amb imatges de sants o marededéus a moltes fonts, pilarets o fites dedicats a un sant protector de les collites, creus o inscripcions d’Ave Maria a les llindes de les cases.

De l’univers fabril a les exposicions universals

El segle XIX fou una època convulsa i de grans transformacions. Les ciutats van créixer de manera vertiginosa i van haver d’adaptar-se a les noves necessitats. En arquitectura es van recuperar formes d’èpoques anteriors, alhora que es van començar a utilitzar nous materials, com el ferro i el vidre.

La revolució industrial: les colònies

Vista general de Ripoll, amb la Farga Palau en primer terme. Fundada al s. XVII, es va mantenir en actiu fins el 1978, i el 1997 fou adquirida pel Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya.
Arxiu Històric Comarcal de Ripoll
L’esclat industrial va tenir el tèxtil com a protagonista. Milers de persones abandonaven el camp i acudien a treballar a les fàbriques, al voltant de les quals van començar a aixecar-se barriades obreres. Terrassa i Sabadell, Manresa, Igualada, Mataró, Badalona i Vilanova i la Geltrú es convertiren en importants centres industrials, mentre que ciutats de base agrícola, com ara Vic o Tortosa, disminuïren la seva població. Moltes indústries es van instal·lar a les conques del Llobregat, del Ter i del Cardener, i alternaven l’ús de màquines de vapor amb el de turbines hidràuliques. Allí s’establiren les principals colònies tèxtils, amb els habitatges dels obrers a l’entorn de les fàbriques.

A Catalunya les colònies industrials foren molt més que un fenomen econòmic i urbà, per la intensa vida social, cultural i religiosa impulsada per l’estament empresarial, una tasca sovint delegada a directors, capellans i mestres. Junt a l’església, l’escola, l’economat i el cafè, el centre cultural desplegava activitats amb dos puntals clars: el cant coral –seguint l’impuls claverià– i el teatre.

Moltes cases a les ciutats i els pobles mitjans es transformaren en cases de veïns o de pisos al final del s. XVIII i al llarg del XIX, com ho mostra la il·lustració.
Enciclopèdia Catalana – G. Conte – Pomi
El model més generalitzat per adaptar-se als terrenys de forts pendents foren els edificis de dos o tres pisos amb golfes, amb parets gruixudes de pedra que tancaven espais d’uns 20 m d’amplada. Grans finestrals d’obra il·luminaven les naus cobertes amb revoltons sostinguts amb pilars de ferro colat. No fou fins al final del segle XIX que els arquitectes començaren a dirigir les obres i a encarregar-se dels edificis més simbòlics, l’església i les torres de l’amo i del director, que simbolitzaven el poder econòmic i l’estatus social.

Els habitatges es construïren seguint dos models genèrics: les cases unifamiliars amb petits hortets i els habitatges plurifamiliars, amb escala interior o exterior. Tant a la colònia com a ciutat, els habitatges obrers tenien menys de 60 m2, amb cuina menjador i les habitacions. A la colònia Sedó, una de les més grans de Catalunya, hi destaca el gran nombre de naus industrials i les dimensions de la colònia, amb 1 800 habitants, 3 000 treballadors i amb la turbina més potent del seu temps.

La segona edat del ferro

Els enginyers van assolir un gran protagonisme en les transformacions constructives del XIX. La utilització del ferro, l’acer i el vidre en la construcció possibilitava la creació d’edificis amb grans espais interiors, com biblioteques o mercats coberts –el Born o el de Sant Antoni a Barcelona, o el mercat municipal de Tortosa, la coberta del qual fou dissenyada per Joan Torras i Guardiola, conegut com l’Eiffel català–. Els avantatges del ferro per al cobriment de grans obertures es van manifestar també a les primeres estacions de ferrocarril, com la de França, a Barcelona, dissenyada per l’enginyer Andreu Montaner i Serra, qui en va dirigir la construcció, amb dues naus paral·leles de coberta triangular tibada, que mostrava a l’exterior un elemental aspecte de porxo industrial, amb la sinceritat que caracteritzaren les primeres estacions europees.

Certament, l’arquitectura industrial del ferro i l’acer constituí un dels aspectes més innovadors del segle XIX: l’estructura metàl·lica de la Torre Eiffel a l’Exposició Universal de París, l’any 1889, va despertar una forta controvèrsia, que aviat es va estendre a Catalunya. La utilització del ferro i l’acer en l’edificació va ser abassegadora, gràcies a una tecnologia que escurçava el temps de construcció i n’abaratia els costos. El progrés d’aquestes tècniques va caracteritzar, doncs, el segle XIX com la segona edat del ferro. Fins que, ben entrat el segle XX, el ferro fou desplaçat per nous materials, com ara el formigó armat.

Cap a una arquitectura nacional. l’exposició universal del 1888

Els magatzems del port, obra d’Elies Rogent inspirada en els Docks de Londres, foren planejats el 1874 i construïts al llarg de les dues dècades següents. Són els primers edificis bastits de maó vist, als quals seguí l’editorial Montaner i Simon (1879), també a Barcelona, obra de Domènech i Montaner.

Domènech i Montaner fou el primer arquitecte modern català que plantejà problemes teòrics: el seu manifest En busca d’una arquitectura nacional, del 1878, representa una assumpció conscient d’eclecticisme, tot i que la seva arquitectura resultà més rica i creativa, ja que no jugava només amb elements historicistes sinó també amb els condicionants locals. Amb la creació del taller del “Castell dels Tres Dragons”, amb motiu de l’Exposició Universal del 1888, esdevingué un clar exponent de l’esperit que en altres llocs havien generat moviments com les Arts & Crafts, i va constituir un banc de proves dels futurs grans artesans modernistes, que van haver de reaprendre les tècniques que la industrialització havia començat a fer oblidar.

Als terrenys desembarassats per l’enderrocament de la Ciutadella de Barcelona, l’Ajuntament hi situà la gran zona que havia de suplir la manca de pulmons urbans resultant de la degeneració especulativa del pla d’eixample. El parc de la Ciutadella, construït entre els anys 1871 i 1887, va ser el marc de l’Exposició Universal del 1888, amb el magnificent Palau de la Indústria, de planta semicircular, avui desaparegut.

Josep Fontserè i Mestre, artífex del parc, també planejà i dirigí les cases de pisos que n’emmarquen l’exterior, al passeig de la Indústria –actual passeig Picasso–, i al d’Isabel II, com també les immediates dels carrers de Ribera, Fussina, final de Princesa i Comerç, que delimiten el mercat del Born. Són cases uniformes, plenament inserides en la tradició neoclàssica barcelonina iniciada amb els Porxos d’en Xifré, que aconseguiren dotar el barri d’una harmonia no gaire habitual a l’anàrquica Barcelona de l’època de la seva expansió.

La primera Exposició Universal de Barcelona assenyalà la fi de la petita ciutat provinciana i el començament de la gran ciutat cosmopolita. El maó vist triomfà plenament en importants construccions de l’Exposició, fita inicial d’una nova etapa artística, el modernisme.

La nova ciutat: l’Eixample

La casa urbana barcelonina dels tres primers quarts del segle XIX era de planta baixa amb botigues i quatre pisos amb obertures externes en forma de balcons units per impostes. Les baranes dels balcons eren de ferro –primer forjat i després fos– o de “floreig”, passamà prim que es presta a ornaments de fantasia. Als terrats, les baranes eren de balustres de terra cuita. Les escales, estretes, de trams rectes. No hi solia haver instal·lacions de calefacció ni d’aigua –fora de la cuina i el lavabo.

L’any 1860 assenyala la data en què les noves concepcions de l’època industrial comencen a transformar radicalment la ciutat. La demolició de les muralles és l’oportunitat per a la impressionant creixença de la ciutat nova, en una vasta quadrícula d’illes de cases de 114 per 114 m, separades per carrers de 20 m d’amplada vorejats d’arbres, una forma urbanística concebuda per Ildefons Cerdà, racional, ordenada, ortogonal i d’una generositat de dimensions sense parió en cap població europea de l’època: dels 6 000 edificis que es construïren a Barcelona entre el 1850 i el 1900, 4 000 es feren a l’Eixample.

Durant les últimes dècades del segle XIX el centre comercial i residencial de Barcelona es desplaçà a l’Eixample central, alhora que l’agregació de les viles circumdants significava l’inici de la gran Barcelona, com ja intuïa Verdaguer a l’oda A Barcelona:

“I creixes i t’escampes; quan la planícia et manca
t’enfiles a les costes doblant-te a llur jaient;
en totes les que et volten un barri teu s’embranca,
que, onada sobre onada, tu amunt vas empenyent.”

Interior d’una illa del barri de l’Eixample (2001) a Barcelona, amb les galeries de les façanes posteriors.
Enciclopèdia Catalana – Antoni Galeote
L’Eixample, nucli de la nova ciutat, esdevingué clau per a unir la ciutat vella i la rodalia, on es desplaçaren les fàbriques. Concebut per Cerdà com a ciutat interclassista, s’hi preveia la inserció i ordenació dels principals serveis –mercats, hospitals, centres assistencials, universitat, seminari, palau de justícia, presons, etc.–, compensant les zones habitades i les de lleure i l’equilibri viari entre les calçades per a la circulació dels primers cotxes, i les voravies i els passeigs per als vianants. Tot i això, les classes populars s’instal·laren a la ciutat vella, a les zones abandonades per la burgesia, que es traslladà als nous edificis de l’Eixample. En el termini de quinze anys, el primitiu projecte de l’Eixample va veure proliferar cases plurifamiliars, amb un malbaratament constructiu només justificable per la força especuladora dels darrers anys del segle. Altres ciutats catalanes també dissenyaren els seus eixamples en els anys vinents, com Sabadell, Vilanova i la Geltrú, Terrassa, Mataró, Reus, Tarragona, Valls, Granollers i Badalona.

La casa vuitcentista

A mitjan segle XIX començà a generalitzar-se en moltes poblacions una peça singular de la casa de cós: el cancell, entre l’espai públic del carrer i l’espai privat de l’habitatge, definit per la porta de doble fulla del carrer, que sols es tancava de nit, i la interior, d’una sola fulla, amb una tarja superior envidriada.

La major profunditat de les cases es deu a l’augment de peces i als dormitoris de sala i alcova, fins aleshores reservats a les cases benestants. En part per la influència de l’higienisme, la cuina començà a separar-se del menjador, si bé la seva superfície era mínima, com les dels pisos de l’Eixample barceloní. L’aigua s’obtenia de les fonts públiques o del pou de l’eixida, sovint mitger, compartit entre dos o més habitatges, i la bugada es feia als safareigs públics, alguns dels quals, com el d’Agramunt, destacaven per la singularitat i monumentalitat.

Constructivament, es va començar a utilitzar el totxo massís fet manualment a les bòbiles, i els sostres van passar a estar constituïts per bigues de fusta i revoltons de rajola, amb reompliment dels buits amb cendres i sorres de poca densitat, amb un terrat format per una solera sobre envanets, cobert amb un paviment de rajola vermella, i amb les golfes ventilades per uns espiralls a la part alta, entre els ferros de pujar els mobles. Fins a l’aplicació dels paviments hidràulics, al final del segle XIX.

Els nous tipus d’obertures de les façanes, finestres, balconades i tribunes, propiciaren l’auge dels serrallers, ja que, a més de les baranes dels balcons, es van col·locar reixes a les finestres de la planta baixa, reixes que anaren incorporant elements decoratius. També les fusteries de les obertures guanyaren en qualitat i en un major control de l’enfosquiment, mitjançant porticons o persianes de corda, o de llibret a les cases més distingides.

L’arquitectura de l’estiueig

L’estiueig va convertir petites i mitjanes poblacions amb una economia fonamentada en l’agricultura, la pesca o certa indústria en nuclis d’esbarjo de la nova burgesia. La modalitat que prevalgué va ser la torre unifamiliar aïllada amb jardí tot al voltant, que originà petites ciutats jardí, urbanitzacions en trames ortogonals o alineades en passeigs a la vora de les estacions de tren, i inicià processos de desenvolupament urbanístic amb la parcel·lació de camps de conreu i la construcció prolífica de cases d’estiueig sota el guiatge de promotors i industrials barcelonins.

L’arquitectura de les vacances estiuenques va generar altres tipologies d’edificis: balnearis, casinos, restaurants, quioscos de begudes…, que atorgaven renom i atractiu a poblacions de banys o de renomenades fonts, com Caldes de Malavella, Santa Coloma de Farners, la Garriga, Caldes de Montbui o Caldes d’Estrac –Caldetes–, Arbúcies o Viladrau, que van esdevenir nuclis importants del modernisme extrabarceloní.

Els nous cementiris

Algunes viles van fer dels seus cementiris ciutats en miniatura, rèpliques a petita escala. Per més que el paradigma de cementiri mariner sigui el de l’Escala, han excel·lit els de Sitges i d’Arenys de Mar, oberts a l’horitzó marí, amb panteons i escultures funeràries dels millors artistes modernistes. També és digne de renom el cementiri d’Olius, de Bernardí Martorell, l’únic plantejat com una unitat integrada en l’orografia del terreny. Més habituals, però, foren els cementiris organitzats a l’interior d’un clos rectangular amb fileres homogènies de nínxols resseguint-ne el perfil, com a metàfora de l’habitatge obrer o popular. Al centre, els panteons, neogòtics o modernistes, de les famílies benestants locals, que es poden trobar tant als cementiris barcelonins del Poblenou o de Montjuïc –imitant la magnificència dels cementiris parisencs com el de Père-Lachaise–, com en poblacions més petites que, també en els cementiris, s’emmirallaven en els de la capital.

L’efervescència de la construcció entre segles

L’Exposició del 1888 va significar la voluntat de projecció internacional de Barcelona, dels industrials i dels arquitectes. La construcció s’activà i moltes capitals invertiren en l’edificació d’habitatges de lloguer i en la substitució dels antics.

Aquí cal referir-se al modèlic projecte de sanejament de la ciutat, elaborat per l’enginyer municipal Pere Garcia i Fària, per bé que mai fou aplicat al peu de la lletra. Garcia i Fària, inspirat pels plantejaments de reforma higiènica de ciutats com Londres, estudià les condicions de salubritat de Barcelona, carrer per carrer i pis per pis, a fi d’unificar i racionalitzar el clavegueram i regular la salubritat dels habitatges.

Del modernisme al noucentisme

A cavall entre els segles XIX i XX sorgí un moviment que volia connectar amb Europa: el modernisme, que creà en la burgesia uns hàbits de consum moderns i aviat s’estengué arreu del país. Mostra d’aquesta empenta cultural són l’ateneisme, els foments i casinos menestrals, els centres de lectura, noves publicacions periòdiques, el teatre, l’orfeonisme, l’excursionisme…, una democratització de la cultura que arribà a àmplies capes de la població.

Al final del s. XIX, la primera fàbrica de ciment pòrtland de Catalunya es va establir a Castellar de n’Hug, a l’indret del Clot del Moro, per transformar la pedra calcària de l’indret. Avui forma part del Sistema del Museu de la Ciència i de la Tècnica. La fotografia és de l’inici del s. XX.
Enciclopèdia Catalana – Ramon Boladeras
Si l’estètica modernista fou la resposta d’una generació d’arquitectes brillants –Domènech i Montaner, Puig i Cadafalch, Gaudí…– a la monotonia urbanística de l’Eixample, també l’arquitectura industrial incorporà unes formes modernistes responent a la funcionalitat constructiva i no pas a un maquillatge convencional. La fàbrica Asland del Clot del Moro (1901-04), a la Pobla de Lillet, la primera fàbrica de ciment blanc de la Península, dissenyada per Rafael Guastavino, n’és el més clar exponent. La construcció, partint de la tradició local, utilitzà l’arc parabòlic i la volta de maó de pla sense xindri estructural. Un altre exemple significatiu és la fàbrica Aymerich, Amat i Jover (actual Museu de la Ciència i la Tècnica), de Terrassa (1908), de Lluís Muncunill, que també deixà notables exemples d’arquitectura privada, com ara la masia Freixa (1907-10), o infraestructures com el parc de Desinfecció.

El ciment permeté l’ús de prefabricats per a revoltons i biguetes, i plaques de fibrociment, de mosaics hidràulics de ciment per a paviments, i l’ús del formigó en la construcció de pantans i preses. D’altra banda, el bastiment de ponts esdevingué essencial al llarg del segle XIX: el nom d’Eduard Maristany i Gibert es féu popular pels seus ponts a la línia de ferrocarril Saragossa-Reus. També és destacable el pont penjat d’Amposta de formigó armat, del 1921.

En moltes viles i pobles es construïren edificis públics segons una tipologia que en ciutats grans o mitjanes solia obeir a estils eclèctics. En són exemples l’ajuntament i les escoles de les Franqueses del Vallès (1912) o les dels Pallaresos, al camp tarragoní, obra, aquestes darreres, de Josep M. Jujol, el deixeble més avantatjat de Gaudí, que enllaçà amb l’arquitectura popular a través de la renovació de masies com Can Negre, a Sant Joan Despí.

El noucentisme, més que un corrent artístic, fou una proposta politicocultural per a Catalunya: pretenia crear una Catalunya liberal, burgesa, educada, culta, civilitzada, imbuïda de classicisme i mediterraneïtat. Sota la seva estela s’obrí a Barcelona, l’any 1908, la Via Laietana, que uneix l’Eixample amb el port, amb edificis influïts per l’Escola de Chicago, com per exemple Wall Street a Nova York.

L’habitatge popular segons les topografies mèdiques

Les topografies mèdiques són un gènere de la literatura higienista: descriuen les condicions socials i mediambientals d’una localitat o d’una zona més àmplia –des de la climatologia i la flora, als costums i les tradicions–, amb la finalitat de proposar mesures de medicina preventiva i polítiques de salut pública, entre les quals les condicions dels habitatges, raó per la qual poden ser una font d’interès per als estudiosos de l’arquitectura, atès que en alguns casos les seves descripcions són força exhaustives pel que fa a l’estructura, els materials o la distribució.

Respecte a l’habitatge, les preocupacions dels metges van des de les deficiències en la construcció de moltes cases –mala distribució, materials precaris, mala orientació, poc assolellament i ventilació insuficient amb la consegüent humitat, etc.–, com també el seu mal estat de conservació, que feia que moltes parets i sostres amenacessin ruïna. Però un dels problemes que més obsessionava els metges era la manca d’higiene, tant física –convivència amb animals domèstics, rates i insectes, femers–, com moral –amuntegament de famílies nombroses en habitacions de dimensions reduïdes.

Gairebé sempre fan referència a les cases que formen part del teixit urbà de molts pobles, però també al poblament disseminat d’algunes comarques i de la rodalia d’algunes poblacions, amb cases rurals aïllades que no es corresponen amb els masos sinó amb les cases de masovers. Falp i Plana les descriu així:

“[…] son de construcción muy rudimentaria. Constan de cuatro paredes del color del terruño, mal cubiertas por un tejado volante; frente a la entrada en que se almacenan las herramientas o aperos de labranza está la era con sus pajares, y a ambos lados del edificio, el corral i el estercolero. No muy lejos se divisa el huerto, compañero inseparable de la balsa. La cocina, el comedor y el establo se hallan vis a vis en la planta baja. Una escalera de madera carcomida o de baldosas mal ajustadas conduce al primer piso, que está bajo techumbre y se ventila por los agujeros del pavimento y del tejado, que dan paso a la luz de las estrellas y al agua de la lluvia, al mismo tiempo que el aire penetra por las ventanas destartaladas balanceando los brotes de parra o de higuera. Allí estan los dormitorios y el granero, todo en una pieza” (Falp i Plana, 1901, pàg. 103. Segons Prats, 1996, pàg. 67).

Però encara és pitjor l’estat de moltes cases dels nuclis urbans. F. Montanyà, a la Topografía médica de Pons i sa comarca (1910) –la primera escrita en català–, fa una acurada comparació entre les millors condicions higièniques de les cases de nova edificació o reformades a la vila de Ponts i les de les cases velles del nucli antic:

“Les cases de la part alta o antiga de la població, en llur immensa majoria, no reunexen cap condició per l’habitació humana. Ni tenen ventilació, ni son assolejades; tenen moltes els femers o estables á poca distancia dels dormitoris i demés departaments de la casa; per moltes fa pocs anys que no hi ha passat el pinzell del mestre de cases, ni han esperimentat cap neteja ni desinfecció. Escassejen els balcons, i en lloc d’ells, se veuen finestres estretes, sense vidrieres, preservant malament del aire’ls dormitoris i demés departaments de la casa. L’escusat és en moltes d’elles a l’estable.”

Sobre les cases de la part moderna, diu que són noves o reformades, fetes de pedra –abundant a la comarca–, i que apareixen emblanquinades i algunes fins i tot pintades.

“Moltes d’elles posehexen balcons i finestres suficientment grans, per a que l’assolellament i ventilació sien complerts; algunes tenen també bones i alegres galeries; se veuen també algunes bones portalades de pedra picada, ab entrades i escales regulars. Les cases son de 2 i 3 pisos, i una ó dos tendes en els baxos, amb orientació envers al O. i S.O., ab balcons i finestres en llurs cares anterior i posterior, que faciliten la ventilació i assolejament. Canalades de llauna posades sota les teulades, conduexen al carrer les aigües de pluja, evitant axi els goters; totes les cases tenen dipòsit per a recullir les dejeccions. En resum, tant antihigièniques com son les cases dels carrers alts de la vila, són higièniques i confortables les de la part baxa.”

Des de l’higienisme s’havien introduït aspectes com el volum de les habitacions i l’alçada dels sostres, la renovació d’aire –amb patis interiors o celoberts–, la recomanació de cases de dues plantes en lloc de planta baixa, la separació entre cuina i menjador, etc. Cal destacar que mentre la façana anterior és la part representativa de la casa i el seu accés principal, i sovint únic, la posterior o de l’eixida tenia un caràcter relacionat amb funcions bàsiques, com el proveïment d’aigua (pou o acumulació), el desguàs (pou mort), el proveïment directe d’aliments frescos (hortalisses, fruita, aviram, ous, conills, porc, etc.), emmagatzemats al cobert (conserves, oli…) i d’altres productes, com els energètics (llenya, carbó) i els de neteja.

Les topografies mèdiques també deixen constància d’algunes particularitats locals condicionades pel territori, l’economia o la societat. Així com les masies llobregatines es caracteritzaven pels problemes d’humitat, la muntanya també imposa el rigor climatològic a l’hora de construir –terres de fusta, parets mestres de pedra calcària i granit, mentre que els envans són de fusta coberta de guix, com els sostres i les escales, també de fusta–. Les finestres s’obren a migjorn, evitant l’exposició a tramuntana, i tenen porticons de fusta a l’exterior i vidre a l’interior “quedando entre ambas una capa de aire fluido que, por su condición de mal conductor del calórico, les resguarda del frío” (Vilar i Ferran, 1913; segons Prats, 1996). Les façanes presenten arreu de les comarques pirinenques balconades de fusta amb baranes de balustres fetes amb posts siluetejades, protegides pels ràfecs de les teulades, de pendent pronunciat, com la casa Gassia, a Esterri, que acull l’Ecomuseu de les Valls d’Àneu.

El mateix autor de la topografia explica que les teulades eren anteriorment de palla, però que al començament del segle XX ja es cobrien amb lloses rectangulars de pissarra, amb vessants molt pronunciats per a impedir l’acumulació de neu. Les cases constaven, en general, de planta baixa –amb els estables i els magatzems de llenya i l’herba per al bestiar– i un sol pis.

La llum i l’aigua: el confort domèstic

El procés català d’electrificació va ser el més ràpid de tot l’Estat, ja que des del 1880 hi havia petites companyies proveïdores d’electricitat. Però el gran salt endavant es va produir el 1906 a Barcelona, amb la instal·lació de la gran central de corrent altern de Mata, i amb la construcció, el 1912, de les grans infraestructures hidroelèctriques dels Pirineus.

L’enllumenat particular va anar més endarrerit que el públic i fou més selectiu en funció de l’estatus socioeconòmic dels habitants. Per aquestes raons es van donar en certes cases sistemes mixtos, que utilitzaven alhora electricitat, oli, petroli o gas acetilè. Els llums d’oli, considerats el sistema més endarrerit i propi de les cases de pagès, es van anar apagant en aquest període. Les instal·lacions elèctriques constaven inicialment d’una sola bombeta per casa, amb una quota de sis rals al mes, sense límit de consum; però el sistema podia variar depenent de la zona. Segons Falp, “los campesinos de Lladurs usan teas o hachas de viento en sustitución de las primeras, y donde, como en Pinell, abundan los olivares, las antiguas candilejas de aceite predominan sobre los demás sistemas”. Pel que fa a calefacció, el braser era considerat pels facultatius el pitjor dels sistemes, mentre que la llenya era el combustible més higiènic i les llars de foc, la millor calefacció.

El subministrament d’aigua potable era problemàtic en moltes poblacions, tant per la necessitat quotidiana com per ser causa d’infeccions. El sistema més utilitzat era agafar l’aigua directament del riu o d’un torrent, ja que l’aigua corrent als edificis fou una conquesta tardana, fins i tot a les ciutats, on moltes cases que no es proveïen a la font pública tenien instal·lada una bomba elevadora. Els serveis sanitaris, el water closed i la xarxa de baixants, inventats a Anglaterra al segle XVIII, no es generalitzaren a Catalunya fins ben entrat el segle XX, malgrat que al projecte de sanejament de Barcelona de Garcia i Fària ja era obligat l’ús del sifó als excusats.

La introducció dels ascensors també és prerrogativa de les ciutats; el seu auge té relació amb la progressiva especulació del sòl i la construcció d’edificis més alts. El primer ascensor hidràulic fou el del monument a Colom i després se n’instal·laren d’altres a fàbriques i magatzems. Els ascensors elèctrics aviat es convertiren en atraccions dels hotels i les cases de l’alta societat, quan el “principal” deixà de ser el pis “senyor”. A les targetes de visita es feia constar, al costat de l’adreça, la informació: “Hay ascensor”. Si abans el principal corresponia a la família benestant i als pisos superiors, de dimensions més reduïdes, hi residien els estaments d’estatus inferior, amb la instal·lació dels ascensors, els edificis, de façanes i interiors modernistes, foren ocupats per famílies burgeses del principal al pis superior.

Tanmateix, contrastant amb els mobles luxosos fabricats pels ebenistes més reconeguts –Gaspar Homar, Busquets o Pallerols– per a la burgesia, es van començar a fer mobles més econòmics per a les classes populars, com el típic “llit de monja” de ferro colat, alhora que n’apareixien d’altres propis d’activitats professionals, com les cadires de braços de barber o de dentista, o els destinats als hospitals o a les escoles.

L’agricultura i la indústria al començament del segle xx

Barraca del delta de l’Ebre, a l’illa de Buda, Tortosa, el 1936.
Arxiu Fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya/EMC
Al principi del segle XX, el sector vitivinícola va patir els efectes devastadors de la fil·loxera, tot i que la Primera Guerra Mundial va comportar l’obertura de nous mercats agrícoles. L’extensió del regadiu i l’aplicació de nous adobs i de maquinària moderna van contribuir al creixement dels rendiments de les collites. Els canals del delta de l’Ebre van possibilitar l’augment del conreu de l’arròs, guanyant terreny als aiguamolls, i l’establiment de nombrosos molins arrossers moguts per força hidràulica o de vapor, especialment a Amposta, on es va concentrar la indústria arrossera. Alhora, s’escamparen les barraques del delta, d’una sola planta, amb parets de fang emblanquinades i coberta de canyís i palla d’arròs, de doble vessant i amb fort pendent.

La diversificació de la indústria durant el primer terç del segle XX i l’aplicació de l’energia elèctrica caracteritzen una època que visqué el creixement del sindicalisme. Tot i que el tèxtil es mantenia com el principal sector industrial, d’altres assoliren un desenvolupament remarcable, amb empreses automobilístiques emblemàtiques com La Hispano Suïssa, l’Elizalde o la Ricart. L’Electroquímica de Flix, afavorida per la proximitat de les mines de lignit de Mequinensa i Almatret, fou de fort pendent l’excepció a la tendència a la concentració industrial als voltants de Barcelona.

La segona revolució dels transports

La xarxa de comunicacions, del ferrocarril als tramvies, fou un element imprescindible per a reforçar l’encaix de Barcelona amb els seus nuclis agregats, fins a la creació d’una completa xarxa tramviària, tant de tracció animal –a les zones més planeres– com a vapor quan hi havia desnivells importants o trajectes llargs. Al començament del segle XX, els tramvies es van electrificar, amb la consegüent reducció dels preus dels viatges, a l’abast de les classes populars.

També durant la primera meitat del segle XX, l’automòbil va començar a substituir els mitjans de transport de tracció animal i van entrar en servei noves línies d’autobusos a les zones allunyades de la cobertura del ferrocarril –és el cas de l’Alsina Graells–, i on l’orografia era favorable als primers motors d’explosió.

Les poblacions de la costa i els primers turistes

Capvespre a la platja de Port Bo, a Calella de Palafrugell, població que conserva arran de mar construccions característiques dels nuclis mariners.
Enciclopèdia Catalana – Francesc Gomà
El turisme de mar, posterior al d’interior o de muntanya, s’inicià a viles properes a Barcelona, com Sitges –amb la urbanització Terramar–, i a poblacions del Maresme, com Caldetes –amb la urbanització del passeig dels Anglesos–, on es formaren colònies que assoliren una certa entitat els anys anteriors a la Primera Guerra Mundial. La costa gironina, en canvi, restà força aïllada a causa de les males comunicacions. Josep Pla fa aquesta descripció deliciosa del barri del Canadell, a Calella de Palafrugell, on estiuejava amb la seva família:

“El Canadell, creació de la petita burgesia de Palafrugell al gust del 1890, queda avui una barriada una mica anacrònica, potser una mica passada de moda, però es va transformant lentament. Fa trenta o trenta-cinc anys, aquestes casetes tirades a cordill, amb els petits jardinets al davant, limitats per una reixa de ferro en forma de llances, amb dues acàcies a cadascun per a l’ombreta, els geranis florits, oferien un estiueig agradable. La vida, plàcida i lenta, feia l’efecte d’una solidesa sense imaginació, però gairebé perfecta.”

Calella, a part del barri d’estiuejants del Canadell, ofereix encara avui una imatge característica de les poblacions marineres catalanes, amb una de les seves construccions més distintives, les voltes o porxos de Port Bo, on els homes, tot esperant la bonança per avarar les barques, es reunien a les tavernes i als cafès on, entre converses i begudes, s’esplaiaven cantant havaneres.

Les formes primitives i el caràcter tradicional de les poblacions de la costa catalana, de façanes de calç, carrers estrets i costeruts i amb els coberts per a guardar les barques ran de platja, seduïen els incipients visitants. Dalí mateix, un dels grans propagandistes de Cadaqués, es va construir la seva casa de Portlligat ajuntant diferents barraques de pescadors.

De l’impuls de la mancomunitat a l’esperança perduda

El programa que va emprendre la Mancomunitat de Catalunya, des de la seva constitució l’any 1914 fins a la dissolució el 1925, va tenir com a objectiu la modernització de Catalunya, prenent com a base la creació d’infraestructures, la formació i la cultura. Es van establir els models que havien de regir en l’arquitectura pública. Les escoles, biblioteques, museus, cases consistorials, mercats, etc. foren objecte d’experimentació i desenvolupament a través del noucentisme, convertit en la nova ideologia arquitectònica, que perdurà fins als anys trenta.

El model dels centres escolars públics havia d’estar al servei dels mètodes educatius més avançats propis de la nova pedagogia científica. Si bé les escoles de pàrvuls es construïen en els nuclis de poblacions, ocupant edificis de proporcions reduïdes, per a l’escola de graduació s’optava per llocs situats a la perifèria, per tal de disposar de més espais lliures i patis grans.

Al costat de l’escola, la biblioteca i el museu foren les altres infraestructures bàsiques del programa noucentista. Es va crear una xarxa de biblioteques presidida per criteris de modernitat, eficàcia i professionalitat, i pel foment de la democratització cultural. I mitjançant el museu es pretenia ordenar, preservar, estudiar i difondre la riquesa artística i arqueològica del país.

Després de la dictadura de Primo de Rivera, la Segona República va considerar novament l’educació com un dels fonaments de la igualtat de les persones. Una de les primeres actuacions de la Generalitat de Catalunya fou la creació de l’Escola Normal i de l’Institut Escola, junt amb la inauguració de deu grups escolars a Barcelona, promoguts pel govern de l’Estat i l’Ajuntament de la ciutat, com l’Escola del Bosc, l’Escola del Mar o l’Escola Municipal la Farigola.

Les catedrals del vi

Vista parcial de l’edifici del celler de la Cooperativa del Sindicat Agrícola de Rocafort de Queralt, el 1919.
Biblioteca de Catalunya
A moltes poblacions rurals, en especial les vitivinícoles, la història de la darreria del segle XIX i primera meitat del XX fou la del seu cooperativisme agrari. L’any 1906 fou promulgada la Llei de sindicats agrícoles, impulsada en part per l’Institut Agrari Català de Sant Isidre, entitat entorn de la qual giraven els interessos dels propietaris catalans. Però fou amb la Mancomunitat que es començaren a crear sindicats agrícoles per tota la geografia catalana –430 entre el 1912 i el 1924–, i es construïren cellers i molins d’oli cooperatius, l’artífex més emblemàtic dels quals fou l’arquitecte Cèsar Martinell, que va adoptar un sistema d’arcs parabòlics que s’inscriuen plenament en la concepció de convertir l’objecte arquitectònic en una obra d’art, de bellesa pública. Les seves primeres construccions foren les de Rocafort de Queralt (1917) i el Pinell de Brai (1918), i fins el 1923 arribà a bastir una cinquantena d’edificis agraris, amb resolucions tècniques adaptades als sistemes constructius de la comarca i sempre amb la col·laboració directa dels cooperativistes i del Servei d’Agricultura de la Mancomunitat, que va finançar algunes cooperatives amb la voluntat d’arribar al màxim nombre de llocs de Catalunya.

De l’electricitat als primers aparells domèstics

L’electricitat va haver de competir amb el gas, que juntament amb l’aigua havia constituït la gran millora de la vida domèstica, malgrat la consigna “aigua i gas a tots els pisos”, dels higienistes del final del XIX. La demanda d’electricitat no era gaire alta, fins al punt que algunes companyies en regalaven la instal·lació per tal d’aconseguir nous abonats. Malgrat els esforços propagandístics de l’administració, d’arquitectes, enginyers i companyies, una casa totalment electrificada era un luxe a Catalunya.

L’any 1923 Rosa Sensat va publicar el llibre Les ciències en la vida de la llar, un conjunt de lliçons de química elemental aplicades a la higiene de la família i la neteja de la casa, que alhora reivindicava la dignificació de la mestressa de casa per la via científica, tot i no fer referència a cap tipus d’electrodomèstic. Però les revistes femenines que s’editaven a Catalunya als anys trenta donaven molta informació sobre aparells domèstics i la seva percepció social a través dels anuncis de planxes automàtiques, màquines de cosir, neveres, cuines econòmiques i de gas, radiadors hidroelèctrics, rentadores, aspiradores, ràdios i tocadiscos, que prioritzaven l’estalvi d’electricitat com un dels principals arguments per a la venda, tot posant de manifest que per a l’escalfament de la casa i per a cuinar encara coexistien diferents sistemes d’energia, com el carbó, la benzina, el petroli, el combustible sòlid, el gas i l’electricitat. La guerra civil de 1936-39 va suposar una dràstica restricció del consum elèctric i la quasi desaparició de les marques d’importació.

L’exposició internacional del 1929: entre la tradició i l’avantguarda

L’Exposició Internacional del 1929 tenia com a leitmotiv principal l’electricitat i com un dels seus objectius principals, l’impuls de les indústries elèctriques. Entre el 1917 i el 1923, Puig i Cadafalch ja havia projectat els palaus d’Alfons XIII i Victòria Eugènia, però l’obra més innovadora fou el pavelló d’Alemanya, de Mies van der Rohe, símbol de l’avantguarda internacional que marcà l’inici de l’arquitectura moderna a Catalunya. Un altre signe de modernitat fou la utilització generalitzada del formigó armat en construccions com l’Estadi de Montjuïc.

Il·lustració del 1929, imaginant la Barcelona del 1969, publicada a La Gaceta ilustrada.
Arxiu Josep Mora
Amb tot, el recinte de l’exposició va aglutinar els diferents corrents regionalistes espanyols –especialment a Andalusia, amb l’Exposició Hispanoamericana de Sevilla del mateix 1929, i també al País Basc i a Galícia–, que hi veien una font d’inspiració i el mestratge a seguir davant de l’eclecticisme estilístic. La creació del Poble Espanyol a Montjuïc volia ser la recreació fidedigna i culta dels diversos llenguatges vernacles més representatius de l’estat. Enfront d’aquest regionalisme arquitectònic, Nicolau Rubió i Tudurí va elaborar, l’any 1929, l’anomenat Projecte Barcelona Futura, pensat per a l’àrea de la Zona Franca, una ciutat futurista, amb influències alemanyes i nord-americanes, que contrastava amb el seu perfil com a tractadista del jardí mediterrani.

L’Exposició del 1929 va incidir també en el creixement demogràfic, amb la nombrosa immigració que van comportar les obres del recinte i les infraestructures de la ciutat. Això va fer necessària la millora i ampliació de serveis sanitaris, la construcció de nous hospitals i centres assistencials. L’hospital de Sant Pau, de Domènech i Montaner, esdevingué una institució paradigmàtica dels nous serveis que reclamava Barcelona.

El mateix 1929 un editorial de “L’Opinió” titulat La post-exposició llançà la idea de reutilitzar les construccions i els espais de l’Exposició Internacional, a fi de posar-los al servei del conjunt de la població. Els pavellons foren reconvertits en equipaments col·lectius, des de museus a parvularis, alhora que els hotels de la plaça d’Espanya foren transformats en escoles primàries amb el nom d’Institucions Culturals Francesc Macià. Aquesta política de reutilització va afectar altres espais, com fou el cas del Palau Reial de Pedralbes, convertit en parc públic municipal, museu d’art i residència d’estudiants. Al subsòl de la plaça de Catalunya, aprofitant la terminal del metro, s’hi instal·là una sala municipal d’exposicions.

De l’exposició al GATCPAC: la modernitat al servei del país

Coincidint amb el clima efervescent de la postexposició, es començà una línia d’actuacions basada en la construcció experimental, seriada, econòmica i massiva. Habitatges experimentals a l’avinguda Torras i Bages de Barcelona, construïts pel Comissariat de la Casa Obrera de la Generalitat, serviren de base per a la Casa Bloc de Sant Andreu, un nou concepte d’habitatge que incidia de forma especial en els equipaments públics, des de les escoles fins als espais verds, i en solucions col·lectives, com serveis comuns de neteja, tot i reduir l’espai destinat a habitatge pròpiament dit.

Aquestes obres, fruit del desig de posar l’arquitectura d’acord amb les necessitats i els gustos de la vida moderna, eren realitzades pels membres del GATCPAC (Grup d’Artistes i Tècnics Catalans per l’Arquitectura Contemporània), constituït a Barcelona l’any 1928 amb la voluntat de difondre la nova tendència arquitectònica funcional creada a la Bauhaus de Dessau per Walter Gropius, i organitzada i difosa per Le Corbusier. Al mateix temps, els criteris de claredat i simplicitat geomètrica sense ornaments i la preferència de l’horitzontal a la vertical es corresponien perfectament amb les constants històriques de l’arquitectura catalana.

El 1926, la Caixa d’Estalvis de Mataró va construir el grup Goya de cases per a treballadors a la zona de les rondes d’Alfons XII i de Prim d’aquesta ciutat.
Enciclopèdia Catalana/Arxiu Francesc Cabana
El projecte més ambiciós del GATCPAC, inclòs en l’anomenat pla Macià, va ser la Ciutat de Repòs i de Vacances, que pretenia resoldre el problema de l’oci massiu dels barcelonins i de les comarques properes. El seu emplaçament a la costa, del delta del Llobregat a l’espadat de Castelldefels, preveia grans àrees de lleure –parc marítim, camps d’esports, parcs, platges, restaurants, hotels i sanatoris, cabines de bany, zones de cap de setmana, residència i colònies escolars–, i comportava la dessecació dels aiguamolls de la zona i la comunicació amb Barcelona per mitjà d’una carretera i un ferrocarril elèctric. La seva gestió havia de ser pública i socialitzada, per la qual cosa, l’any 1933, es va constituir la Cooperativa Popular Ciutat de Repòs i de Vacances com a entitat d’interès públic que agrupava més de 600 associacions de tot Catalunya i que tenia més de 800 000 afiliats. L’objectiu fonamental era aconseguir que la franja de 800 m de platja al llarg de 8 km de costa, guanyada al mar a través dels anys i sense propietari privat, passés a ser de propietat pública. Malgrat les gestions dels arquitectes del GATCPAC, el decret d’expropiació no va arribar mai i aquest espectacular projecte es va estroncar amb la guerra.

Un altre dels projectes més influents del GATCPAC va ser la sèrie de casetes de cap de setmana al Garraf, de Sert i Torres i Clavé (1935). S’hi conciliava de manera pionera l’arquitectura moderna –abstracció, formes cúbiques i espais lliures– amb l’autòctona, amb volta a la catalana, murs de pedra i mobiliari popular. Els arquitectes del GATCPAC van fomentar l’ús de nous materials, com ara les plaques de fibrociment i la generalització dels càlculs científics en la construcció. Van promoure exposicions i prototipus, com la caseta desmuntable per a platja –com un antecedent del caravàning–, o la biblioteca infantil i guarderia desmuntables.

L’essència mediterrània: cases barates, ciutats jardí i la costa brava

El noucentisme considerava que l’arquitectura havia de contribuir al sanejament i l’ordenació de la ciutat industrial mitjançant projectes com la ciutat jardí i les cases barates. Això entronca amb el mediterranisme com a resposta a l’esgotament dels grans estils històrics i amb la promoció d’una arquitectura entesa des de l’ofici i empesa per la simplificació elemental per raons econòmiques i pràctiques.

La casa de planta baixa representava l’habitatge a la mesura del treballador: una vegada comprat el sòl, en un indret relativament allunyat del centre, n’era possible la construcció amb un cost financer a l’abast del seu jornal. La casa s’adequava també a una economia de subsistència, amb un petit taller o botiga a la part davantera i amb l’eixida, que feia una funció d’aprovisionament, i lloc de la comuna i el safareig.

A fi de reduir el nombre d’habitacions sense il·luminació i ventilació naturals, a partir del final dels anys vint es van anar incorporant els celoberts, que pal·liaven les condicions higièniques deficitàries de les habitacions interiors. El lloc ocupat per l’escala, als habitatges de dues plantes, esdevenia la cambra fosca a les d’una sola planta.

Les “cases a bon preu”, els “projectes per a la llar humil” i l’abundant producció domèstica en les incipients ciutats jardí de la Floresta, Valldoreix i Torre del Baró són l’expressió d’una arquitectura amb ideals de cosmopolitisme que emfasitza allò aparentment local, manual i singular. És la primera paradoxa de la vida metropolitana que malda per trobar valors d’identitat en la massificació i busca la seva resposta per mitjà d’un corrent internacional d’arquitectura tradicional. Olot va realitzar el projecte urbà promogut per l’indià Manuel Malagrida, amb places circulars i eixos radials, i amb el pont de Colom que unia les dues grans parts de la nova urbanització, la dedicada a Espanya i la d’Amèrica. A través del model de ciutat jardí, el moviment utopista urbà de procedència anglesa penetra la idea de casa i el planejament urbà dels anys del noucentisme.

Després de la Primera Guerra Mundial, la costa va viure el primer impuls turístic i l’arribada dels primers turistes estrangers, i es van començar a construir hotels i fondes a Tossa, Lloret de Mar i Sant Feliu de Guíxols. Josep Pla observa el matís especial d’aquest corrent a Tossa, “integrat en gran part per pintors, escultors, músics i homes de lletres”, tot remarcant que “una afluència catalana del mateix sentit es barrejà amb l’estrangera”. D’aquesta orientació cal destacar la urbanització de la ciutat jardí de S’Agaró, promoguda per l’industrial gironí Josep Ensesa i construïda per l’arquitecte Rafael Masó. L’any 1929 es va crear una línia regular d’autocars entre Barcelona i S’Agaró, es va entrar en contacte amb agències internacionals de viatge i es van publicar els primers fullets publicitaris. La consolidació del projecte es produí amb la construcció, l’any 1932, de l’hostal La Gavina.

Altres projectes menors s’afegiren al de S’Agaró i contribuïren a convertir la tot just anomenada Costa Brava en reclam d’un turisme selecte, com els jardins de Santa Clotilde a Lloret de Mar, els jardins Mar i Murtra a Blanes i els de Cap Roig a Calella de Palafrugell.

Dels grans projectes de la generalitat a la desfeta de la guerra civil

La Catalunya dels anys trenta, dotada d’institucions pròpies, caminava cap a la consecució d’unes infraestructures modernes i d’un planejament adequat. Però les circumstàncies socials i polítiques que portaren a la guerra civil i la depressió econòmica internacional del 1929, juntament amb l’ascens dels totalitarismes a Europa, van fer fracassar el projecte. Tot i això, la Generalitat va dur a terme una obra important de planificació del territori, el Regional Planning i la Divisió Territorial del 1936, dirigida per Pau Vila, basada en comarques i vegueries.

El punt de partida del pla regional fou la preservació de boscos, platges i rius, però també establia zones d’agricultura intensiva, industrials, mineres, forestals, ramaderes, etc. amb la intenció de protegir determinats territoris, com les terres d’al·luvió del Baix Llobregat o del Maresme, progressivament ocupades per habitatges o fàbriques, i de promoure un retorn a l’agricultura davant de les successives crisis del món capitalista, com el crac del 1929.

També el pla Macià pretenia fer de Barcelona una ciutat més sana i productiva, capaç d’esdevenir la capital d’un estat en formació. La seva execució va haver d’ajornar-se per les conseqüències dels fets d’octubre del 1934, però alguns aspectes foren incorporats a la Llei de sanejament del 1936, com ara la possibilitat d’enderrocar amb celeritat illes de cases en mal estat i de substituir-les per equipaments de barri, o la construcció d’habitatges emblemàtics. Tot plegat són projectes estroncats pel desencadenament de la guerra civil, si bé algunes de les seves propostes han servit, d’alguna manera, per a configurar la Barcelona actual.

Des de l’inici de la guerra fins al maig del 1937, la CNT va impulsar la revolució social a través de la col·lectivització dels sectors productius i l’autogestió obrera. Però els bombardeigs de l’aviació franquista i de la italiana atemptaven contra les indústries, les comunicacions i la població civil, i la idea d’establir grans línies de fortificació que defensessin el territori català va esdevenir una obsessió. Va caldre esmerçar-se en la construcció de trinxeres, pous de tirador, nius de metralladores blindats de formigó, refugis, galeries subterrànies d’enllaç entre trinxeres, espais d’emplaçament de bateries d’artilleria i dipòsits de municions, sovint excavats a la roca, a més de pistes per comunicar els llocs fortificats. Acabada la guerra, el règim franquista va emprendre grans obres de fortificació, amb búnquers, bateries de costa, refugis i arsenals, intensificades amb motiu dels intents de penetració dels maquis.

De la reconstrucció a la renovació

Els anys 1940-50 foren temps difícils. A la ciutat es passava gana i no hi havia diners, però als pobles, gracies a l’hort i el corral, s’hi podia subsistir. Molta gent de ciutat va passar part de la guerra i la postguerra als pobles. Durant la contesa es van ocupar cabanes i balmes, refugis desapercebuts des de l’aire i gairebé des de terra. La gent s’hi trobava més segura que a les ciutats.

La reconstrucció

El model econòmic autàrquic afavoria l’acumulació de capital, amb sous baixos i escassa inversió. El sector de la construcció necessitava obrers per a aixecar de bell nou allò que la guerra havia enderrocat. La imatge arquitectònica del règim franquista suposà un retorn a elements historicistes i folklòrics, i l’apropiació de la freda monumentalitat de l’estil feixista en contrast intencionat envers el racionalisme i la modernitat. Els materials de construcció escassejaven i els preus i els subministraments estaven controlats, sobretot el ferro i el ciment. La construcció era artesanal, amb ferro relaminat, ciment natural, calç hidràulica mal apagada, enginy i poca cosa més.

Tot i la imatge propagandística que es volia difondre, Josep M. Montaner comenta que sota un camuflatge d’arquitectura popular, la cultura del moviment modern hi era present, amb l’experiència del treball racionalista aplicada a un llenguatge de canvi de pell de la façana. Però l’avantguarda arquitectònica havia deixat d’existir, a causa de la mort o de l’exili dels seus impulsors, i se’n va trencar la continuïtat. Mentre les classes benestants es construïen casals o torres, la classe mitjana adequava les seves llars mitjançant l’addició de pisos, augmentant el nombre de banys, modificant les obertures… Per contrast, a mesura que augmentava la població immigrada s’incrementaven els problemes de la població de rendes baixes, amb gent sense casa i un creixent barraquisme. El dèficit d’habitatges es va abordar marginalment fins que, a partir dels anys cinquanta, en molts casos com un barraquisme vertical, es van començar a construir, a través del Plan Sindical de la Vivienda, pisos econòmics tipus “bloc” a les perifèries urbanes.

De l’arquitectura religiosa de postguerra al Congrés Eucarístic

Una de les iniciatives més importants amb vista a la reconstrucció del patrimoni eclesiàstic destruït o malmès durant la guerra civil va ser l’Exposición Internacional de Arte Sacro realitzada el 1939 a Vitòria, amb repercussions importants, tot i que el procés de reconstrucció no va seguir el camí esperat, a causa de la manca de planificació, de la pressa per reconstruir i del poc interès per realitzar una arquitectura religiosa contemporània. A les comarques de ponent, la reconstrucció va anar a càrrec de l’Instituto de Regiones Devastadas.

Entre els anys quaranta i cinquanta, però, es va dur a terme una gran tasca de construcció d’edificis religiosos a tot l’Estat, alguns dels quals amb la força de treball de presos republicans. A Catalunya la construcció es va centrar en les poblacions del cinturó metropolità, llocs d’arribada de la immigració del sud d’Espanya. Però l’església més espectacular de les que es construïren de bell nou a Catalunya és la del Pont de Suert, obra de l’enginyer Eduardo Torroja, l’any 1955, amb el patrocini de l’Empresa Hidroelèctrica ENHER, de la qual era el president. Destaca per la seva forma de vaixell invertit, que Torroja va imprimir en altres construccions de la zona, com en el refugi del Parc Natural d’Aigüestortes, avui desaparegut. Altres exemples destacables d’esglésies dels anys cinquanta són la de Sant Josep (1951-53), a Girona, i la de les Llars Mundet (1954-57), a Barcelona.

El Congrés Eucarístic Internacional del 1952 és el primer acte d’abast internacional des de l’Exposició del 1929 a Montjuïc, com un signe d’obertura, des del nacionalcatolicisme imperant. Una de les peces emblemàtiques, situada a l’avinguda de la Diagonal, a l’actual plaça de Pius XII, fou l’altar amb l’immens baldaquí circular, suportat per un ferm pilar de formigó coronat en forma creu i dos peus inclinats, una estructura innovadora que volia transmetre la imatge d’industrialització i modernitat del país. Els raigs que havien il·luminat el cel nocturn de l’Exposició del 1929 es van tornar a encendre.

Del Congrés Eucarístic va sorgir, des de la iniciativa eclesiàstica i per subscripció popular, la creació de nous barris obrers formats per blocs de pisos, arreu coneguts com les Viviendas del Congreso, amb l’objectiu de col·laborar amb el dèficit d’habitatges.

La mirada Catalunya enfora. La funció del disseny

Les línies que segueix l’arquitectura catalana són, d’una banda, la reinterpretació de l’arquitectura popular, amb un esforç de renovació de l’arquitectura domèstica i de mirada cap a l’exterior i, de l’altra, la tendència racionalista, amb l’estudi de l’habitatge massiu, l’ús de l’estandardització i de nous materials, com el formigó, el vidre i la fusteria metàl·lica, influïda per les revistes estrangeres, amb formes cúbiques i amb les transparències que permet el vidre i els patis interiors en els edificis públics.

Un equip d’arquitectes creà el grup R –inicial de mots com revolució, renovació, restauració…–, amb l’objectiu de cercar nous llenguatges i d’establir relacions amb altres sectors culturals i amb altres països europeus. El grup revisà la tasca del GATCPAC i prengué Josep Lluís Sert, arquitecte del GATCPAC de fama mundial, resident als Estats Units, com un dels principals referents. I en el despatx de Coderch es constituí una junta formada per Oriol Bohigas, Joaquim Gili, Josep M. Martorell, Antoni de Moragas, Josep Pratmasó, Josep M. Sostres i M. Valls, que organitzaren exposicions sobre el nou llenguatge tot aglutinant pintura, indústria i arquitectura, concursos per a estudiants, apostant per la creativitat de les noves generacions, i conferències obertes a l’economia, l’urbanisme i la sociologia. Des del Col·legi d’Arquitectes invitaven prestigioses personalitats a explicar la seva obra, com per exemple Alvar Aalto, que, amb l’arquitectura orgànica, aportà una nova visió enfront de l’arquitectura funcionalista, més cúbica, i com Sartoris, que afirmava que el racionalisme autèntic es trobava en l’arquitectura popular.

El grup R es va anar apagant amb l’acabament de la dècada. L’any 1961, Moragas féu balanç a “Serra d’Or” sobre la feina feta, amb l’intent de retornar a l’avantguarda que s’havia perdut amb el franquisme.

La mirada de la renovació ateny els objectes quotidians. El 1957 es creà l’IDIB (Institut de Disseny Industrial de Barcelona), format per Alexandre Cirici, gent del grup R i després per André Ricard i Miquel Milà. El 1960 es fundà l’agrupació de disseny industrial ADI FAD. El 1961 es creà l’escola de disseny Elisava; el 1967, Eina, i el 1968, l’escola Massana introduí l’especialitat de disseny industrial.

El disseny gràfic també s’obrí a la renovació, amb revistes com “CAU” (Construcció, Arquitectura, Urbanisme) del col·legi d’Aparelladors, i “On”, d’arquitectura, interiorisme i disseny, i l’editorial Gustau Gili publicà títols sobre l’actualitat del món del disseny. Un grup de joves arquitectes, Clotet, Tusquets, Bonet i Cirici, van crear BD Ediciones de diseño, i, amb el patrocini de la Cambra de Comerç, es fundà Barcelona Centre de Disseny per a la promoció de nous dissenyadors i l’estímul de la competitivitat de les empreses, i per a millorar la qualitat de vida a través del disseny gràfic, d’interiors i industrial. Aquest seguit d’iniciatives va fer que a la dècada dels vuitanta es reconegués internacional el disseny del país.

La nova ciutat universitària de Pedralbes, amb facultats desplaçades de la Central, és expressió del nou llenguatge arquitectònic, més racional i industrialitzat, amb formigó vist, acer i vidre, reflex de l’època i referent de posteriors construccions. Un llenguatge de modernitat que també es començà a reflectir en els edificis privats, de façanes homogènies i estructures vistes, i en els comerços i grans magatzems d’aparadors, amb grans obertures vidriades i enllumenat impactant. La mecanització del vidre culminà en les façanes de vidre, conegudes com murs cortina.

Les formes de vida al món rural

Als pobles, l’aigua arribà ja a totes les cases –si més no a la cuina i als abeuradors dels animals– a través d’una xarxa bàsica. Disposar d’aigua potable a l’interior de les cases, i no sols de cisterna, sense garantia de salubritat, va portar a adaptar un espai com a safareig –que va funcionar fins a l’ús extensiu de les rentadores automàtiques– i a l’abandó dels safareigs públics. On hi havia hagut la comuna, es va crear un espai mínim amb lavabo, vàter i banyera o dutxa. Vora el safareig, que anà disminuint el seu format, no trigà a aparèixer la rentadora, un electrodomèstic que alleugerí el treball domèstic que requeia habitualment sobre les dones. Les noves instal·lacions i l’augment del consum d’aigua van obligar molts ajuntaments a eliminar els pous morts i construir clavegueres per a l’evacuació de les aigües fecals.

També el telèfon arribà als pobles. Moltes cases habilitaren part de l’entrada per a la instal·lació d’una cabina. Però el mitjà de comunicació més habitual continuava essent el correu postal. Un altre avenç fou la televisió: a la ràdio, que informava i entretenia, amb un aparell al menjador o a la cuina, li va sortir un poderós competidor. Els primers anys, a causa del seu preu elevat, només tenien televisors els cafès, on els diumenges a la tarda i, segons el programa, algunes nits, la clientela s’incrementava.

Des del final dels anys cinquanta, el treball al camp va viure la seva mecanització: aparegueren els primers tractors amb pala excavadora, propietat inicialment de les cooperatives agrícoles i els sindicats, mentre que les mules feien les feines del camp en els indrets de difícil accés. Encara es troben les últimes cabanes o barraques als camps més allunyats de les masies, aprofitant el despedregament dels marges per a facilitar el pas dels tractors.

Amb el tractor dotat d’aparells que facilitaven nous usos, com la carrossa, el cultivador, l’arreu, els discos, l’estripador, la sembradora, l’adobadora, la serradora, la curra, etc., s’inicià una transformació radical en l’agricultura, que després es completà amb la recol·lectora de cereal, la màquina més revolucionària. El seu embalum augmentà en amplada i alçada, i reclamà coberts prou grans per a encabir la nova maquinària i emmagatzemar les bales de palla, als quals cal afegir les enormes sitges d’obra per a guardar el gra. La pagesia esdevingué una indústria on el que comptava era el rendiment. Aquesta transformació del treball agrícola féu que es perdessin les estructures tradicionals del camp, com ara cisternes, basses, marges i cabanes.

Amb la mecanització i la davallada de mà d’obra es tendí al monocultiu de blat i ordi, més aviat ordi, ja que cresqué la demanda de pinso per a les granges d’engreix d’aviram o de porcells, llargues naus distants del poblat. I amb l’abandó dels corrals i de la cria tradicional, la ramaderia es professionalitzà i es distancià del treball agrícola.

El pagès, damunt del tractor, va deixar de tocar la terra que sempre havia aixafat i de patir menant l’animal. Aviat s’imposaren nous conceptes mercantils i de rendiment i cada pagès adquirí la seva maquinària. Però la forta inversió que suposaven aquests avenços discriminà la pagesia i provocà que les famílies amb menys recursos i gran part del jovent cerquessin feina en la indústria i emigressin a les viles i ciutats, sobretot a Barcelona.

L’auge de la construcció

Els anys seixanta experimentaren un auge compulsiu de la construcció: entre els anys 1960 i 1965 es construí a Catalunya més d’un milió d’habitatges. Hi havia demanda de mà d’obra. En els pobles rurals, molts fills cabalers es dedicaven a l’ofici de paleta, com una alternativa al treball del camp. Començaren treballant en els mateixos pobles, sense l’aprenentatge de l’ofici al costat d’un mestre d’obres, una tradició provinent de l’època gremial. Però aviat la feina s’estabilitzà, baixà i molts es desplaçaren a les ciutats i a les noves perifèries per trobar feina.

La incorporació d’aquesta nova generació de paletes mancats d’aprenentatge de l’ofici, desconeixedors de tècniques tradicionals com la volta a la catalana, i l’aparició de nous materials, com ara la biga prefabricada, les plaques de fibrociment, l’emmetxat ceràmic, la fusteria de ferro i alumini, etc., propicià la implantació del formigó armat en els pilars i les jàsseres, i la manca de qualitat dels detalls constructius. Aparegueren els polígons o “ciutats satèl·lit”, com un nou sistema de construcció urbana. L’ús dels prefabricats i la seriació contribuïa a una major rapidesa de l’execució, com és el cas del conjunt d’habitatges del polígon de Ciutat Badia. Paral·lelament s’experimentà l’encofrat túnel als polígons de la Mina i Canyelles, i també a la Facultat de Geografia i Història de Pedralbes, tot i que de resultats no favorables. Les grues esdevingueren un signe d’activitat i desenvolupament.

En el mercat de l’habitatge sorgí un nou professional, el promotor immobiliari. Era un moment de bonança econòmica i, per tant, d’activitat constructiva, amb noves tècniques que es veien com a símbol de prosperitat: tot havia de ser nou de forma i de material. Les bigues prefabricades tenien tanta demanda que s’inventà la biga amb ciment aluminós, més cara però d’un enduriment més ràpid. La velocitat en l’execució i la manca de bons acabats constructius va provocar anys més tard la patologia de l’aluminosi.

El projecte de la Gran Barcelona

L’interès pel que passava a l’exterior en el món de l’art i de l’arquitectura va continuar. Els mitjans de comunicació exhibien una arquitectura que volia ser avantguardista i que aportava com a valors afegits la qualitat i el disseny que definia el caràcter de l’autor. La conjuntura econòmica era pròspera.

L’any 1966 es publicaren dos llibres que van tenir una gran influència. El primer, de l’americà Robert Venturi: Complexitat i contradicció en arquitectura, va provocar una renovació del llenguatge formal. El segon, L’arquitectura de la ciutat, de l’italià Aldo Rossi, és un treball analític de les tipologies que constitueixen la part estructural de les obres.

Les noves generacions d’arquitectes catalans utilitzaren recursos nous, com el balcó massís de formigó, el tub de ferro vist, l’ús de tapajuntes, els graons per a marcar el canvi d’espais dins l’habitatge, l’ús de la corba, noves formes geomètriques, la planta hexagonal, els globus d’il·luminació, els papers pintats, etc. Era una arquitectura que cercava noves formes expressives a través de materials com el totxo, el formigó, el ferro, la fusta… i que es coneix com l’Escola de Barcelona. Una arquitectura que s’acosta als economistes, als sociòlegs, als urbanistes… L’Escola de Barcelona aproxima l’arquitectura d’elit al carrer, proporciona elements formals nous fàcilment utilitzables tot oferint alternatives vàlides, com l’aplicació de la lògica constructiva a la intervenció urbana.

Projecte “Barcelona Futura” de Nicolau Rubió i Tudurí, en una il·lustració publicada a La ilustración española, 1929.
Arxiu Josep Mora
El 1929 es va dibuixar la Barcelona futura, un projecte de ciutat vertical que es va quedar en mera utopia. Al llarg dels anys seixanta, Barcelona va créixer, sobretot la seva perifèria. L’àrea metropolitana passà de 2,5 milions d’habitants el 1960 a 3,4 milions el 1968: gairebé un milió d’habitants. La “Gaceta Ilustrada” (1969) presentà el projecte de la Barcelona del 1985, el Pla General Metropolità, que abraçava una superfície de 300 km2 i quatre milions d’habitants distribuïts en vint-i-set municipis, molts dels quals havien doblat, i alguns triplicat, la població en els últims cinquanta anys.

El pla director volia millorar la connexió entre el centre i les perifèries. Se suprimiren les línies de tramvia i augmentaren les d’autobusos, i es proposà ampliar fins a set les línies de metro, que tindrien connexions amb el servei de trens. Els estudis de dimensionament de la xarxa apostaren per les vies ràpides, com les autopistes i els túnels del Tibidabo. Era un projecte global, que anava del port als túnels del Tibidabo i a la nova universitat de Bellaterra, i que incloïa tant el pla de la Ribera com el polígon industrial de la Zona Franca i Mercabarna.

La plana litoral entre mar i muntanya va fer que, per descongestionar la ciutat, se cerquessin connexions amb Vilafranca i cap a Mataró i el Maresme, i, a través dels nous túnels, cap a Sabadell i Terrassa, Manresa, Berga i fins a la Cerdanya. Hi havia, però, un tema socialment preocupant: un 60% del creixement de Barcelona corresponia a població nouvinguda, bona part de la qual resident en els barris i les poblacions perifèriques. Es començà a plantejar el repte de la integració, alhora que sorgí la definició segons la qual “és català tothom qui viu i treballa a Catalunya”.

Però la problemàtica decisiva d’aquest projecte metropolità raïa en el model a seguir. D’una banda, s’apuntà a la potenciació de tot el territori donant més suport a les comarques; de l’altra, es pretengué la creació de grans infraestructures i serveis amb la intenció de reforçar la capitalitat de Barcelona. Tanmateix, semblà imposar-se el model de la gran Barcelona amb projectes puntuals com els túnels de Vallvidrera o el projecte del barri de la Ribera, base de la intervenció arquitectònica de la Barcelona olímpica del 1992.

Amb la reconversió de Catalana de Gas i Electricitat i de la Maquinista Terrestre i Marítima, s’alliberaren terrenys industrials i es projectaren 6 km de façana marítima, del port fins al Besòs. Es proposà la prolongació de la Diagonal, el soterrament del ferrocarril i la conversió de la Ciutadella en parc. Es projectaren unes illes de cases de 500 x 500 m, amb un nivell per a vianants a 6 m d’alçada, amb edificis de tres plantes esglaonades i amb trànsit subterrani, amb la voluntat de recuperar la ciutat perduda a causa de la densitat de circulació.

La Zona Franca va esdevenir l’espai de distribució de mercaderies, prop del port i l’aeroport, i el 1971 entrà en funcionament Mercabarna, amb 90 ha. Bellaterra esdevingué la nova Universitat Autònoma, que permetia descentralitzar la de Barcelona. Les grans infraestructures continuaren amb la construcció de noves línies: el 1966 es duplicà la superfície portuària de Barcelona i Tarragona. El 1967 es creà la xarxa d’itineraris asfàltics, que projectava la construcció d’autopistes lliures de peatge a les entrades de les grans ciutats. Es preveien vies interurbanes en règim de concessió a privats o d’entitats mixtes i autopistes en zones de desenvolupament urbà i industrial, amb la del Mediterrani, que transcorre pel litoral. I es dissenyà el pla d’accessos a la Costa Brava.

L’any 1964 es convocà un concurs per a ampliar l’aeroport del Prat. La coberta és de làmina plegada sense cap pilar i amb un ample voladís. A l’exterior destaca un mural obra de Joan Miró i del ceramista Josep Llorens i Artigas. L’aeroport militar de Reus s’adaptà al turisme el 1952, amb el nom de Reus-Costa Daurada; i el de Girona s’obrí el 1967.

Els anys seixanta: de l’esperança a la crisi

L’any 1959 es redactà un pla d’estabilització en cooperació amb l’OCDE i l’FMI. Es devaluà la pesseta, es liberalitzà el comerç, es promogueren els Planes de Desarrollo i s’impulsà el turisme de platja, que va importar modes i formes de vida d’altres països, i posà fi a l’autarquia i a l’aïllament econòmic.

A les ciutats, la projecció de films nord-americans en cinemascope i l’atracció de Hollywood acaparaven l’oci massiu dels caps de setmana, amb llargues cues a les taquilles dels cinemes, que oferien un programa doble en sessió contínua. Arreu sorgiren sales dotades d’una calefacció a l’hivern que no hi havia en moltes cases. Fins que, amb la davallada del cinema massiu, la discoteca, amb música controlada per discjòqueis i focus mòbils que es projectaven sobre l’escena i convertien el públic bigarrat en protagonista de la nit, esdevingué el paradigma dels edificis d’oci de la societat de consum.

El 600, les vacances, el turisme de platja i les urbanitzacions

El xalet i el cotxe eren els signes socials de prosperitat, que marcaven l’estatus o el nivell de vida d’una família. La casa amb jardí –una tipologia manllevada de la ciutat jardí– era situada en urbanitzacions amb traçats de carrers sense vida, comparats amb els dels pobles i viles, on bull el comerç i el tràfec ciutadà.

El Seat 600 va esdevenir el primer mitjà d’automoció privat de moltes famílies. L’Institut Nacional d’Indústria (INI) va promoure la creació de la Societat Espanyola d’Automòbils de Turisme (SEAT). La fàbrica s’instal·là a la Zona Franca de Barcelona. El 600, de mecànica senzilla, motor de fàcil manteniment i preu inicial de 70.000 pessetes, es començà a fabricar l’any 1957, amb patent Fiat. Va tenir molta demanda i es va convertir en l’automòbil més popular, fins que l’any 1973 es va deixar de fabricar. Amb l’aparició d’aquest utilitari, les carreteres s’ompliren de cotxes i a les cases unifamiliars s’improvisaren els primers garatges eixamplant i reformant l’entrada. I amb el 600, les vacances: l’any 1936 no passaven de la dotzena els països en què els treballadors tenien dret a un mes de vacances pagades; ara les vacances s’estenien a totes les capes de la societat.

El transport per carretera i amb avió afavorien l’augment de mobilitat durant les vacances i desplaçaments més ràpids i econòmics. El turisme de masses desembarcava en forfets organitzats per agències de viatges dels respectius país d’origen a la recerca de les quatre “s”: sun (sol), sea (mar), sand (sorra) i sex (sexe). El lèxic usual del país començà a incorporar anglicismes com speak english, snack-bar, dancing, camping, autostop, flirt, bungalow, grill, gin tonicSpain is different. El turisme, convertit en un fenomen de masses, influïa en l’economia, en les formes de vida social, en l’urbanisme, en la cultura, provocant un efecte mirall que mitificava els costums forans. Els nòrdics i centreeuropeus feren descobrir el sol i la platja: la morenor esdevingué un signe de prestigi social.

Les zones properes al mar, d’escàs valor de conreu, de cop i volta assoliren una forta demanda de les empreses constructores d’hotels i apartaments. Un fenomen especulatiu i de destrucció del paisatge que encara es dóna actualment en determinats llocs. Aparegueren els tour operadors i s’estandarditzà el producte turístic, fins al punt que el turista quedà reclòs en nous parcs temàtics d’oci.

El turisme de masses s’ha relacionat estretament amb les grans construccions arran de platja. A la fotografia, Lloret de Mar.
Enciclopèdia Catalana – Francesc Gomà
Amb l’augment del turisme i l’extensió de les urbanitzacions, el litoral mediterrani no parava de créixer, amb els consegüents dèficits de serveis, entre els quals el subministrament d’aigua. I aparegué el gran contrasentit: es deixava la ciutat per cercar un espai de natura i de lleure i es trobava que les viles marineres patien els mateixos problemes que les ciutats: comunicacions lentes, embussos de trànsit, contaminació acústica i massificació. Pels volts del 1955, quan tenia quinze anys, Patrice Chaplin descriu el seu viatge en autoestop amb una amiga pel litoral català:

“[…] vam arribar a Calella, als afores de Barcelona. En aquells temps era un poble bonic, quasi desert, amb un sol bar. Ens vam asseure al sol i vam menjar pa sucat amb oli i tomàquet. Com que era al maig, encara no hi havia gent; si n’hi havia era al juny… Resseguint la costa vam arribar al següent poble de pescadors i el vam trobar tan bonic que vam prometre que hi tornaríem a passar uns dies. La pròxima vegada que hi vaig anar, deu anys després, no el vaig reconèixer. Només en quedava el nom, d’aquella cosa tan exquisida.”

La crisi del petroli i la transició a la democràcia

L’any 1974 començà una forta crisi econòmica, conseqüència, en part, de l’encariment del petroli i de l’aturada de la construcció, que va provocar el tancament de moltes fàbriques i empreses i va abocar gran nombre de treballadors a un atur no pas ocasional sinó estructural. Però, tot i la crisi, la gent de ciutat seguí somiant amb el seu terreny o xalet de cap de setmana al camp. Molts es compraven a terminis un terreny, que anaven construint durant les vacances i els caps de setmana, en llocs sense urbanitzar, sense voreres, clavegueram, enllumenat ni serveis de cap mena. En molts casos perquè la urbanització hi era il·legal.

La crisi ja s’anunciava i es denunciava des del Club de Roma al principi dels setanta, i reclamava una alternativa al sistema de consum energètic, cridava l’atenció davant l’exhauriment dels recursos naturals i proposava alternatives d’autoconsum, reciclatge i arquitectura bioclimàtica, alhora que es feia un inventari dels problemes, com el medi ambient, la crisi de les institucions, el creixement incontrolat, la diferència entre països rics i pobres, la insatisfacció creixent en el treball, etc.

La dels setanta és també una dècada d’importants canvis polítics. El general Franco va morir, el príncep Joan Carles fou nomenat rei d’Espanya, es legalitzà el Partit Comunista, es convocaren les primeres eleccions generals des de la dictadura. L’Onze de Setembre del 1977, un milió de persones reclamaren un estatut d’autonomia per a Catalunya. El president de la Generalitat, Josep Tarradellas, tornà a Catalunya després de trenta-vuit anys d’exili. El 1978 s’aprovà la Constitució Espanyola i el 1979, el referèndum popular de l’estatut d’autonomia. El 1980 Jordi Pujol fou elegit nou president de la Generalitat. El 1981 s’aprovà la Llei del divorci. I se celebraven festivals musicals multitudinaris, com el Canet Rock.

La democràcia municipal

L’any 1977, l’alcalde de Barcelona de la transició nomenà Joan Antoni Solans, l’autor del Pla Comarcal, delegat de serveis de l’Ajuntament. L’administració s’apropava als arquitectes: els problemes de la ciutat es volien resoldre també des de l’arquitectura, com havia passat el 1929 i amb la proposta del GATCPAC. Es definí una nova política urbana i s’adquirí nou sòl. L’administració encarregà a diferents arquitectes escoles de primària i secundària, habitatges, instal·lacions esportives, equipaments socials i culturals i parcs urbans. Amb aquestes actuacions es volia reequilibrar el territori i zones com l’Espanya Industrial, el castell de l’Oreneta, l’exconvent dels Àngels, l’estació del Nord, els tallers del Clot, etc., es recuperaren per a la ciutat. L’exposició i el catàleg “Arquitectures per a Barcelona” és una mostra modèlica per a altres ciutats del país i de l’estranger. Aquesta visió es va traduir en l’eslògan “La Barcelona de les Barcelones”, en contraposició a la manera d’intervenir i comprendre la ciutat que havia generat la denominació de “la gran Barcelona”.

Durant els anys vuitanta, possiblement provocada per la crisi, es forjà una nova consciència que s’allunyava del mite del progrés indefinit i que descobrí la necessitat del reciclatge i d’aprendre del passat. Es revalorà el patrimoni arquitectònic i es popularitzà la restauració de monuments i d’edificis, tot plantejant la necessitat de conèixer l’ús que es donaria a les obres rehabilitades. Es van fer inventaris del patrimoni per comarques, es presentaren algunes exposicions, com “Noves ciutats velles”, es publicaren guies d’arquitectura i atles de plànols de ciutats com Barcelona, Girona i Lleida. Es restaurà el Born i es realitzà l’exposició “Catalunya, la fàbrica d’Espanya”.

Les noves polítiques urbanes

Amb l’arribada de la democràcia municipal hi hagué un canvi significatiu en les polítiques urbanes. El carrer tornà a adquirir protagonisme, amb les festes, però també amb les manifestacions. Els ajuntaments dedicaven més recursos a la creació o rehabilitació de nous equipaments públics, poliesportius, piscines, biblioteques, centres cívics, hotels d’entitats, museus, escoles i conservatoris de música, i a la creació de parcs, avingudes i places, amb les anomenades places dures, que contrastaven amb les de terra, amb arbrat i parterres.

A Reconstrucció de Barcelona, Oriol Bohigas planteja una sèrie de reflexions sobre les actuacions que s’estaven duent a terme, sobre el carrer com a eix vertebrador i de comunicació, i sobre el repte d’integrar centre i perifèries. Mentre en el nou Pla General de Carreteres es marcà l’eix del Llobregat, amb la nova autopista que uneix Barcelona amb Terrassa, Manresa i Berga, el túnel del Cadí, els eixos pirinenc i transversal, l’autopista de Garraf i els túnels de Collserola.

Al voltant dels anys noranta s’estengué un nou sistema de suport estructural, fins llavors només utilitzat per les gran empreses. Damunt els pòrtics de formigó es col·locaren les bigues i els revoltons que configuraven el forjat. Amb el nou sistema, les bigues estan en el mateix nivell que el cèrcol o la jàssera, amb uns connectors que uneixen ambdues peces, una solució bona per a deixar els sostres plans, tot i que, sense fixar-se en els connectors, sembla que no es pugui sostenir. Per això, al principi, molts contractistes es resistien a acceptar-lo, tot i les explicacions dels tècnics de les empreses de prefabricats. El sistema va contribuir a la industrialització de les petites empreses, que van haver d’adquirir més puntals i planxes d’encofrat.

L’evolució de les formes de vida domèstica

Amb la posada en marxa de les centrals nuclears d’Ascó i Vandellòs s’incrementà la producció d’electricitat. La primera mecanització de la casa, del final dels setanta, amb nevera i rentadora, era aleshores equiparable a la dels països europeus veïns. Les cases comercials hagueren de competir amb la integració a la Comunitat Econòmica Europea i la supressió de mesures proteccionistes obligà a una millor relació qualitat/preu a causa de la competència exterior. Algunes empreses catalanes s’independitzaren de les patents estrangeres i dissenyaren la seva pròpia gamma de productes, amb noms de marca que es prenien com a referència genèrica de l’aparell. Per exemple, la marca de batedora de l’empresa Turmix o el conegut Minipimer.

Amb l’expansió econòmica, l’electricitat i el gas –ciutat o butà– es popularitzaren, un fenomen relacionat amb productes de la línia blanca, rentadores, frigorífics i rentavaixelles; i de la línia marró, com ara cuines i estufes, a més dels petits electrodomèstics.

El disseny de la cuina canvià, a conseqüència de les noves formes de vida. El fet que la dona treballés també fora de casa i la manca de temps entre setmana portaren a l’ús de nous electrodomèstics, a noves tecnologies de cocció i al consum de menjars congelats, precuinats o preparats. Un consum cada vegada més influït per la publicitat comercial, que incita a adquirir l’últim model i provoca canvis en tots els àmbits de la vida quotidiana.

Els hàbits alimentaris tendeixen a una sobrealimentació del Primer Món, que contrasta amb la fam a l’Àfrica. Com observa el doctor Valentí Fuster, “ara ja no morim perquè ens falti el menjar sinó perquè ens en sobra”. Són a l’abast més aliments dels que es necessiten i això fa que la publicitat tingui un paper dominant.

Les matèries vénen empaquetades i preparades, de manera que la cuina s’ha convertit en un lloc asèptic; és l’espai més car de la casa per m2. En contrast amb el fast food, a conseqüència dels horaris laborals, pren protagonisme en les ofertes d’oci cultural la cuina d’autor i els restaurants amb estrelles Michelin.

La cuina ha passat de ser un espai de transició a un lloc gairebé de laboratori: fogons de gas o de vitroceràmica, forn, microones, frigorífic, congelador, torradora, robot de cuina, rentaplats, liquadora, batedora, trituradora, espremedor de taronges, aspiradora… La congelació estalvia d’anar a mercat i de cuinar cada dia, i el congelador reclama cada dia més espai. L’existència de grans superfícies comercials fa que les compres siguin més espaiades i més voluminoses, mentre el comerç de barri s’especialitza i adapta els horaris en funció de la demanda: hi ha botigues amb horaris de 8 h a 2 h de la matinada que no tanquen cap dia.

1992, Els Jocs Olímpics

La proclamació de Barcelona com a seu dels Jocs Olímpics del 1992 va desplegar una dinàmica de modernització i d’adaptació del teixit urbà a les necessitats del segle XXI, tant a la capital com a les altres seus d’esports olímpics: Terrassa, amb el nou estadi d’hoquei herba; Badalona, amb el nou pavelló olímpic de bàsquet; la Seu d’Urgell, amb la nova zona d’aigües braves… Entre els canvis urbanístics de Barcelona destaca la millora de les comunicacions, amb el cinturó del litoral, la reforma del Moll de la Fusta i de la Barceloneta, l’emplaçament de la vila olímpica a l’antiga zona industrial de la Maquinista i Catalana de Gas, i la definitiva obertura de la ciutat al mar. Es crearen nous espais a l’entorn de l’anella olímpica, dels quals destaca l’estructura orgànica del Palau Sant Jordi, capaç per a una multiplicitat d’usos; la rehabilitació de la façana de l’Estadi Olímpic, com un record del que hauria pogut ser l’Olimpíada Popular del 1936, i el port olímpic, un ampli espai esportiu i de lleure. Es construïren nous hotels, es milloraren i ampliaren les instal·lacions de l’aeroport, i Barcelona es convertí en una destinació turística durant tot l’any. També s’emprengué una remodelació del barri antic, base d’actuacions posteriors.

La postmodernitat

A les acaballes del segle XX, la postmodernitat es presentava com una superació del moviment modern. Sorgí en un moment propici, amb l’eufòria de les obres olímpiques, basat en les obres de l’arquitecte Robert Venturi. El component formal esdevingué preponderant amb relació a la funció, i el seu llenguatge eclèctic envers l’espectador és una barreja de sorpresa, ironia i frivolitat. El postmodernisme és tolerant, escèptic, relativista, eclèctic, trenca amb les ideologies. Dissenya objectes que tenen una forma i serveixen per a una altra, i és tal la insistència en la forma que s’arriba a qualificar els nous filòsofs com els perruquers i els modistes del nou estil de vida.

Entre les tendències dominants, n’hi ha que es basen en la contínua evolució de la informàtica, la robòtica i els multimèdia, i prenen com a referent edificis com el Centre Pompidou de París, on les instal·lacions són la part visible de les façanes, com les venes de l’edifici. D’altres apunten al retorn de les formes rurals i a la implantació de models neorurals, a través de la restauració i reutilització d’edificacions del nucli antic de ciutats i pobles, i amb el museu convertit en l’edifici més actual. D’altres, finalment, cerquen un canvi per evitar l’exagerat consumisme, la malversació energètica, la contaminació i la degradació de l’entorn, i plantegen alternatives basades en l’ús de materials naturals i reciclables i en les energies netes.

Entre els dissenys de moda d’aquesta època de trànsit destaquen els nous bars, que han passat a formar part de les nits d’oci de Barcelona i han estès la seva influència a altres ciutats i viles del país. Dissenys exclusius del mobiliari, el tractament de l’ambient, la il·luminació, el bany. Alhora que es proposen nous instruments d’interpretació, tot es qüestiona.

La globalització

Malgrat totes les advertències, ningú no es pensava que hi hagués una ralentització tan forta un cop acabada l’activitat frenètica que van portar els Jocs Olímpics i l’Exposició de Sevilla. L’alcalde Maragall demanava als arquitectes qualitat i exigència en el disseny i en les realitzacions, i es comprometia a dedicar més diners al manteniment de les obres empreses que no pas a la inversió. Calia ser curós en els detalls, en la feina ben feta.

Però la implantació de l’euro va desencadenar una llarga i puixant reactivació econòmica: d’una banda, per la forta inversió de diner negre en la construcció; de l’altra, per l’arrodoniment per dalt del canvi de pessetes a euros. El cost de la vida no ha parat de pujar.

Les noves infraestructures del transport i la comunicació

Entre les actuacions territorials es va dur a terme un projecte antic que havia esdevingut insuficient: l’eix transversal uneix Girona amb Lleida i l’antiga carretera N-II de Barcelona a Madrid es converteix en autovia. Una altra infraestructura territorial important és el tren de gran velocitat, amb els trams Madrid-Lleida i Camp de Tarragona ja en funcionament i els trams en obres fins a Barcelona i Girona, que han de continuar fins a connectar amb França.

Les obres del metro –“metropolità”, com el seu nom indica– tenen com a objectiu connectar Barcelona amb les poblacions de l’àrea metropolitana, a més de millorar les comunicacions interiors: la tuneladora, un aparell cilíndric que s’obre pas com un talp mecànic fent la volta i la base del túnel, assenyala l’estat del procés. I unes noves línies de tramvies connecten Barcelona i la rodalia, el Trambaix amb el Baix Llobregat, i el Trambesòs amb el Barcelonès Nord.

La dècada dels vuitanta es definí el planejament urbanístic de les ciutats i viles, partint de la previsió de creixement demogràfic, diferenciant les zones industrials, residencials i de serveis. L’Institut Català del Sòl promogué diversos plans d’actuació i, a l’inici del segle XXI, s’elaborà el Pla d’Ordenació Urbana Municipal (POUM). El preu del sòl arribà a cotes imprevistes a les grans capitals i, de retruc, a tot el país. El nombre d’immobiliàries es multiplicà. Calia reduir la duresa del treball edificador, vetllar per la seguretat laboral i augmentar la qualitat i la productivitat disminuint despeses. Calia incorporar les exigències d’habitabilitat acústiques, higrotèrmiques, d’il·luminació, estètiques, ambientals, d’irradiació, de seguretat, de durabilitat… Calia treballar més en el taller i menys a l’obra –on només es realitzava el muntatge–, però la fragmentació de les tasques ho feia difícil.

El Fòrum de les Cultures 2004 va ser el motiu per a urbanitzar el tram inicial de la Diagonal, amb una tipologia qüestionada pel seu contrast amb el teixit urbà i el model de ciutat existent. La torre Agbar, inaugurada el 2005, s’ha convertit en una icona de dia i de nit pel seu joc de colors canviant. Les activitats de masses afavoreixen escenaris efímers, com les estructures tubulars en els macroconcerts de pop-rock, i converteixen els estadis en els grans espais sacralitzats.

De la postmodernitat s’ha passat a una hipermodernitat, a una radicalització de la tecnociència, del mercat, dels drets humans i de la democràcia, en paraules de Gilles Lipovetsky. François Ascher parla d’una tercera revolta urbana: la primera fou la medieval, la segona va ser la industrial, i l’actual és la de la societat de la comunicació i del coneixement. Es fonamenta en les noves tecnologies de la informació, que fan canviar els comportaments individuals, socials i polítics. Com el vídeo, el telèfon mòbil, els ordinadors portàtils amb connexió a Internet, l’AVE i les connexions aèries, necessàries per a les relacions presencials enfront de la creixent comunicació virtual. Aquest procés de modernització és tremendament dinàmic i canviant, i l’impacte sobre la ciutat i les formes de vida urbana és difícilment previsible. Un nou urbanisme per al segle XXI.

Les altres cares de la globalització

La creu de la moneda de la globalització és la indeturable allau migratòria provinent de països subdesenvolupats, que alhora provoca, per contrast, la deslocalització industrial cap a països del Tercer Món, on la mà d’obra és més barata. D’una banda, sorgeixen greus problemes d’integració i de manca de cohesió social que poden donar lloc a formes de segregació i, de l’altra, de pèrdua de poder local. Mentre que la globalització és un fet en l’àmbit bancari o de comunicacions, en altres àmbits, com l’agrícola, no és tan clara, on cada vegada més es valora la denominació d’origen. Els preus del cereal es mantenen baixos i les despeses de llavors, d’adobs, de recol·lecció, de taller, pugen any rere any. La subsistència del treball al camp només s’explica per les subvencions derivades de la política agrària comunitària. Però un altre gran problema de la població rural és el seu progressiu envelliment.

Cada dia és més estesa la inquietud envers la conservació del medi ambient, del paisatge. Des de l’administració es prenen mesures de tot ordre, des de la recuperació de l’estany d’Ivars fins a la publicitat en els mitjans de comunicació per sensibilitzar la població enfront del risc d’incendis forestals. La nova normativa del Codi Tècnic de l’Edificació posa l’èmfasi en l’estalvi d’energia, fomentant l’ús de l’energia solar, la selecció de les deixalles i la sostenibilitat dels habitatges. Les conseqüències catastròfiques del mal ús dels recursos naturals, del malbaratament de l’aigua i l’energia, corroborades pels científics, requereixen prendre mesures eficaces, com la reducció del consumisme. Les conseqüències catastrofistes del canvi climàtic reclamen uns canvis d’hàbits que la població es resisteix a assimilar i a traduir en comportaments pràctics: en lloc de reduir el consum energètic, s’estén la instal·lació de l’aire condicionat a les cases programat a temperatures excessives. Al seu torn, el descrèdit de les utopies, la creixent desconfiança en la societat i en la política, els atemptats terroristes d’incidència global i el pes creixent de l’individualisme fan que la casa es converteixi en refugi davant l’amenaça de la inseguretat.

Té sentit l’existència d’una cultura local en un món convertit en l’“aldea global”? Ignasi de Solà Morales, fent balanç de l’arquitectura catalana dels anys noranta, diu que, a causa de la situació social en la qual l’arquitecte va participar en la realització d’espais per a la nova societat, es va produir una versió catalana del debat postmodern, que destaca per una visió més tecnològica, per la recerca de noves sensibilitats, i que es decanta cap al conceptualisme artístic.

Una de les tendències actuals és el minimalisme; un tipus d’arquitectura unitària formada per materials limitats, amb formes pures. Forma, estructura i ornamentació es barregen, i es valora la qualitat del material. A partir de la senzillesa s’arriba a l’emoció envers l’obra artística, sigui arquitectònica o de qualsevol altre àmbit. Altres línies menen a la recerca dels vincles entre tradició i renovació, amb elements de contemporaneïtat que marquen l’ambient d’una època, barrejant l’art amb les innovacions que ofereix la tècnica.

Les arquitectures de l’oci i l’evasió: parcs temàtics, centres comercials i turisme rural

En la ciutat europea actual, el lleure, la cultura i el comerç són complementaris. El mestissatge racial i cultural porta a una ciutat més complexa i amb més matisos, que evoluciona permanentment i en moltes direccions alhora. Augmenta la importància i el prestigi social del temps d’oci, i els parcs temàtics artificials atreuen setmanalment milers de visitants. L’alternativa a la massificació consumista de l’oci és el turisme rural. La cultura del cos es renova i es democratitza. Es restauren els antics balnearis d’arquitectura decadent i s’amplia el ventall dels seus serveis: a més de la cura amb aigua termal, s’ofereixen tractaments antiestrès i antitabac, fangoteràpia, quiromassatges, relaxació, serveis d’estètica, etc.

Des dels anys noranta, els parcs temàtics han esdevingut una nova forma d’esbarjo familiar, derivada dels parcs d’atraccions ja existents, dels parcs aquàtics i fins i tot de l’oferta balneària, com Caldea a Andorra o el Magma a Santa Coloma de Farners. Els parcs temàtics van fer furor als Estats Units els anys cinquanta, però no van arribar al nostre país fins a la instal·lació de Port Aventura. L’oferta pròpiament lúdica es complementa amb equipaments com ara restaurants, botigues i fins i tot hotels, que permeten de passar-hi tot un cap de setmana sense sortir del recinte.

Barcelona i la seva àrea metropolitana lideren el boom dels centres comercials. Seguint el patró nord-americà, són ambients concebuts com a entorn d’oci i seducció, semblants a parcs temàtics, destinats a substituir les places i els mercats tradicionals de viles i ciutats, superfícies que ocupen territoris extensos, amb àrees logístiques, centrals de mercaderies i aparcaments immensos per als automòbils d’una clientela massiva.

Els conceptes de parc temàtic i superfície comercial s’integren en els grans complexos de lleure per a l’esbarjo familiar, que inclouen multicines, restaurants i botigues, com és el cas del Maremàgnum barceloní o del Parc Vallès a Terrassa.

Els “vilars rurals” es plantegen potenciar el turisme en un entorn rural i ser motor de promoció de la zona d’influència. Es tracta d’hotels construïts en forma de poble i pensats per al turisme familiar. El 2003 se’n va inaugurar un a Cardona, el 2004 se’n va obrir un altre a Sant Hilari Sacalm (a la fotografia), i el 2007 es va inaugurar el Vilar d’Arnes.
Grup Serhs. Vilar rural de Sant Hilari Sacalm
També el turisme rural o agroturisme, inicialment de caràcter alternatiu, tendeix a convertir-se en una manera de “consumir” natura i tranquil·litat per a la gent de la ciutat i en font complementària d’ingressos per a la gent del camp. Aquest model, que prové de la residència casa de pagès encara vigent, ha evolucionat en alguns casos cap a la creació dels anomenats vilars rurals, xarxes d’establiments hotelers amb segell propi situats prop d’indrets o viles d’interès natural, paisatgístic, cultural o monumental, amb l’objectiu d’apropar els turistes a la realitat de la vida i del costumari rural, proposant sovint actuacions ambientals, des d’un tracte amable i casolà, i facilitant als usuaris un ventall d’activitats que aportin valor afegit al seu temps d’oci i de vacances.

Amb l’ajut de subvencions provinents de programes europeus, com el PRODER, el turisme rural ha permès la recuperació de construccions en desús o abandonades –sovint ruïnoses–, com ara pallisses, quadres, antics coberts, masies velles, de productes alimentaris i de cuina local, d’antics costums i d’entorns paisatgístics singulars.

Com s’apuntava al principi, amb paraules de Paulo Mendes da Rocha, “el paper de l’arquitectura consisteix a construir un espai democràtic d’interacció. L’arquitectura té ben poc a veure amb un edifici aïllat, separat de l’entorn, i sí amb construir i transformar el territori”. Aquest seria, doncs, el repte dels arquitectes, dels urbanistes, de les administracions, de les empreses i dels ciutadans del segle XXI.

L’arquitectura abans del romànic

L’arquitectura preromànica

Interior de la nau central de l’església monàstica de Sant Pere de Rodes, bastida al segle X seguint un ambiciós programa constructiu unitari.
ECSA - F. Tur
L’arquitectura religiosa des del segle VIII fins al començament del segle XI s’ha d’estudiar en estreta connexió amb el rerefons polític i socioeconòmic del país: la recuperació i repoblament dels territoris i l’establiment d’una nova organització social i política. En aquest sentit, els estudis històrics basats en la riquíssima documentació conservada d’aquest període constitueixen una base valuosa per al coneixement de l’activitat constructiva. Ja des de l’obra inicial de J. Puig i Cadafalch i els seus col·laboradors (Puig i Cadafalch, Falguera, Goday, 1909-1918, II), els edificis conservats han estat analitzats en si mateixos però també han estat estudiats amb relació a la documentació que hi està més directament relacionada, especialment les actes de consagració.

Tret d’alguns conjunts destacats, l’arquitectura religiosa conservada d’aquest període no és precisament brillant. Molts d’aquells edificis que, perquè es tractaven de seus episcopals o d’esglésies de grans monestirs degueren ser importants, no ens han arribat a causa dels processos de substitució d’estructures arquitectòniques en altres moments de l’edat mitjana o de l’època moderna. A això, s’hi afegeixen aquelles restauracions, de vegades excessives, que en casos com els monestirs de Santa Maria de Ripoll o Sant Pere de les Puelles han creat allò que J. Fontaine va qualificar de facsímils romànics (Fontaine, 1978, pàg. 286). Per tant, establir quina era l’arquitectura anterior al romànic en els nuclis més potents o destriar què queda incorporat a les noves formes romàniques és una realitat sotmesa a criteris no sempre coincidents. En alguns d’aquests casos, és possible que en un futur l’arqueologia pugui proporcionar dades dels edificis d’aquest període, les restes dels quals romanen sota les construccions actuals, de moments posteriors.

L’estudi de l’arquitectura preromànica ha anat acompanyat de la necessitat d’emmarcar estilísticament o, més ben dit, de relacionar els edificis conservats amb corrents estilístics forans ja establerts per la historiografia mateixa. L’art dels segles immediatament anteriors al romànic és estudiat a la Península Ibèrica com un període amb entitat pròpia. Així, M. Gómez-Moreno publicà l’any 1919 la seva obra sobre el mossàrab (Gómez-Moreno, 1919). J. Puig i Cadafalch ja havia fet el mateix amb l’arquitectura catalana l’any 1911. I al començament dels anys trenta, F. Hernández tornà a estudiar alguns aspectes de l’art català del segle X i l’adscriví dins de l’art mossàrab peninsular (Hernández, 1930 i 1932). Aquesta tesi gaudí d’una important continuïtat, per bé que J. Ainaud, l’any 1948, defensà que, en el cas d’algunes petites capelles rurals, ens trobaríem més aviat davant la pervivència de la tradició visigòtica, anterior a les influències mossàrabs (Ainaud, 1948). Fou E. Junyent qui, tot i haver defensat les tesis mossàrabs (Junyent, 1963), canvià d’opinió i en la seva obra pòstuma ja nega el mossarabisme de l’art català anterior al romànic i atribueix els trets que podrien reconèixer-se com a califals a les influències de Còrdova que pogueren acompanyar les relacions que hi mantingueren els comtes catalans (Junyent, 1983). Avui utilitzem el terme preromànic per a referir-nos a aquest primer període de l’art medieval a Catalunya, davant d’altres denominacions menys neutres i importades de realitats artístiques i culturals diferents.

En el cas d’alguns conjunts concrets, les discrepàncies han anat més enllà de la valoració de les seves característiques per apropar l’art d’aquest període a d’altres realitats i, en definitiva, per qualificar-lo i definir-lo estilísticament. De vegades, les discrepàncies en la datació han estat tan importants que han portat a excloure o incloure els edificis dins d’aquest període. Els casos més clars són el del conjunt de les esglésies de Terrassa i el de l’església del monestir de Sant Pere de Rodes. En el primer cas, davant de la tesi en favor del visigotisme del conjunt de Terrassa de J. Puig i Cadafalch (1936, precedit d’altres treballs: vegeu Catalunya romànica, vol. XVIII. El Vallès Occidental. El Vallès Oriental, 1991, pàgs. 252-255), J. de C. Serra i Ràfols (1949) i J. Ainaud (1976), E. Junyent va pronunciar-se amb força a favor de la tradició carolíngia (Junyent, 1955-56; 1963, pàgs. 19-20 i 1983, pàgs. 33-35 i 62), apuntada ja per M. Gómez-Moreno (1919, pàg. 49) i H. Schlunk (Taracena, Batlle, Schlunk, 1947, pàgs. 389-397), i defensada també per P. de Palol (1967, pàg. 51; 1994, pàg. 65), J. Fontaine (1978, pàgs. 397-415), X. Barral (1981, pàgs. 67-74) i M.S. Gros (1992).

L’església de Sant Pere de Rodes també ha estat —i continua essent-ho— objecte de controvèrsia amb relació a la seva cronologia. Davant d’una primera datació entorn de la notícia d’una consagració del 1022 (Falguera, 1906), J. Puig i Cadafalch, la considerà una obra del segle XII, possiblement perquè en les tipologies establertes per aquests autors l’església de Rodes no hi tenia cabuda (Puig i Cadafalch, Falguera, Goday, 1909-18, III, pàgs. 359-364). Aquesta opinió seria seguida per altres autors (Guitert, 1927; Papell, 1930; Gómez-Moreno, 1934, pàg. 49). Però en els mateixos anys trenta es rectificà i es retornà a l’any 1022 com a data de referència per a l’arquitectura de Sant Pere de Rodes (Lampérez, 1930), i el mateix J. Puig i Cadafalch es desdigué de la seva datació tan tardana (1935). Si bé des d’aquell moment no s’ha posat en dubte que es tracta d’un edifici anterior als corrents lombards que incideixen amb força en l’arquitectura catalana de la primera meitat del segle XI, tanmateix s’inicia un debat entorn del problema de la unitat de l’església, en el qual intervenen qüestions com l’inici de l’edifici en unes dates molt primerenques dins del segle X, la validesa del 1022 com a terminus ante quem, l’existència o no d’una modificació del projecte durant la seva realització, l’aprofitament o no de parts pertanyents a un edifici anterior, etc.

Els estudis de l’arquitectura d’aquests segles anteriors al romànic deuen molt als progressos en els coneixements històrics basats en l’àmplia documentació conservada que ha permès de reconstruir els processos de repoblació, de creació de nous nuclis d’hàbitat i de reorganització social, política i eclesiàstica. En aquest terreny, els estudis de R. d’Abadal van ser fonamentals (Abadal, 1965; 1969-70). I les obres de síntesi sobre l’arquitectura d’aquest moment han tingut un suport fonamental en la documentació de repoblació, de manera que les dates de fundació, consagració i dotació d’un temple, episcopal, monacal o parroquial, condicionen necessàriament la datació de l’edifici, en la construcció, parcialment o totalment conservada, o en les seves versions anteriors. De vegades, l’existència per a un mateix conjunt de dates successives de consagració planteja dubtes justificats dels diferents moments de construcció, però no deixen de ser punts de referència molt importants que han de ser contrastats necessàriament amb les restes materials. E. Junyent ja va fer-se ressò ben aviat dels avenços en els estudis històrics a l’hora d’abordar els monuments (Junyent, 1963; 1983). I les síntesis que s’han anat succeint han seguit aquesta línia (Fontaine, 1978; Barral, 1981).

Els comtats catalans en aquests segles mantindran relacions amb els francs, primer com a territoris políticament dependents, però, després, tot i la independència, no hi ha un trencament radical amb Aquisgrà ni amb la resta de l’Imperi. Cal tenir presents aquestes relacions a l’hora d’estudiar els monuments, com també les que s’estableixen amb Roma, tant per part del poder religiós com del laic, en el procés d’elusió del poder franc i en els intents d’independència religiosa dels bisbats respecte de Narbona. Els models disponibles per als edificis catalans de la segona meitat del segle X i del començament del segle XI cal situar-los també en aquest marc.

EI canvi litúrgic a la Narbonense també afectà els comtats catalans a partir de mitjan segle IX. Els principals agents difusors de la nova litúrgia que substituí la visigòtica van ser els monestirs benedictins (Mundó, 1971).

Les dades més antigues sobre les construccions dels segles VIII i IX estan lligades al fenomen de la repoblació, però aquest fenomen fou lent i desigual. Si bé Girona fou lliurada als francs el 785 i Lluís el Piadós ocupà Barcelona el 801, la reorganització eclesiàstica no sempre fou immediata, sinó que avançà al ritme de la repoblació. No és fins el 836 que s’organitza el bisbat d’Elna i a Barcelona no es reprèn la llista de bisbes fins a mitjan segle IX. Una cosa semblant s’esdevingué al bisbat d’Urgell.

El repoblament i l’organització del país estigueren dirigits per una noblesa comtal, una aristocràcia que, com al Baix Imperi havien fet les famílies senatorials, controlà els bisbats i de vegades també els grans cenobis. Molt sovint, abats i bisbes eren membres de les cases comtals, i la majoria dels monestirs més importants van ser fundats per comtes o hi estigueren estretament vinculats i hi exerciren el paper de principals promotors. Molt probablement, aquest fet ajuda a explicar la important activitat constructiva que experimentaren els centres monàstics catalans a la segona meitat del segle X i el canvi d’escala de l’arquitectura dels grans cenobis a partir d’aquell moment, fenomen que tindrà la seva continuïtat als segles del romànic. Recordem els casos de Santa Maria de Ripoll, Sant Miquel de Cuixà o Sant Pere de Rodes.

Paral·lelament, com ja va posar de manifest E. Junyent, de vegades altres fundacions més senzilles no van ser degudes a gent del país sinó a forans. Això no obstant, i a diferència dels cenobis mossàrabs de Castella i Lleó, a Catalunya no es detecta la presència de comunitats organitzades procedents dels territoris islàmics del sud, si bé hi pogueren arribar grups de monjos (Junyent, 1983, pàg. 63 i ss.). Per tant, es fa difícil sostenir el pretès mossarabisme postulat per a l’arquitectura catalana del segle X.

És amb relació a aquest procés que ha perviscut un nombre significatiu de petites esglésies de nau única amb santuari clarament diferenciat a l’extrem, els elements imprescindibles per a una litúrgia elemental. En general, tenien una funció parroquial. La datació presenta moltes dificultats, per bé que hi ha coincidència a considerar-les majoritàriament del segle X. I és que de la segona meitat del segle X daten moltes actes de consagració que evidencien que en aquell moment va caldre tornar a construir molts edificis del segle IX o del començament del segle X, una manifestació prou eloqüent de la precarietat d’aquesta arquitectura anterior, però també de les possibilitats de la classe dominant, bé sigui comtal, episcopal o monacal, com a conseqüència d’una consolidació de l’aparell productiu i del repoblament de tots els territoris de la Catalunya Vella i de la seva organtizació jurisdiccional. I aquest impuls constructor és només el preàmbul del que serà la brillant arquitectura del segle XI.

Planta del conjunt de les esglésies de Sant Pere, Sant Miquel i Santa Maria de Terrassa, amb indicació de les etapes de construcció.
D. Ferran i N. Peregrina
El conjunt de les esglésies de Terrassa és un dels casos, com ja s’ha apuntat, que no ha deixat de presentar problemes controvertits de funcionalitat i datació des del primer moment en què se n’abordà l’anàlisi monumental. Una de les raons rau probablement en el fet que aquest grup d’esglésies presenta una riquesa estratigràfica, tant arqueològica com monumental, sens dubte excepcional, en uns marges cronològics que van des de l’antiguitat tardana fins al romànic. Santa Maria, Sant Pere (segurament parròquia des del començament) i Sant Miquel foren construïdes en temps romànics, però aprofitant, recobrint i modificant restes i materials de diverses etapes anteriors. S’afegeix a això la també llarga història d’excavacions i restauracions que han deixat un panorama, d’una banda, ple d’imprecisions i. de l’altra, amb interpretacions sobre la funció original d’algun dels edificis queja ha estat contradita.

El bisbat d’Ègara data del 450, quan el bisbe de Barcelona, Nundinari, segregà una part de la diòcesi barcelonina a favor d’Ireneu. Una data decisiva és el 13 de gener de l’any 614, dia en què a Ègara se celebrà un concili provincial convocat per Eusebi, metropolità de Tarragona, per tal de confirmar els cànons disciplinaris del concili d’Osca del 598. I aquesta reunió ha estat utilitzada com a argument per a atribuir les capçaleres de Santa Maria i Sant Pere i l’església de Sant Miquel a l’època visigòtica. El fet que es tracta d’un conjunt de tres esglésies, com els grups del nord de l’Adriàtic; les plantes dels absis de Santa Maria i de Sant Pere, lobulades, i la planta central de Sant Miquel, amb deambulatori i llanterna sobre columnes i arcs; l’aparell de petit carreu regular, amb blocs angulars a la manera dels murs del temple romà de Vic, entre d’altres; o les àmfores utilitzades als carcanyols de les voltes han estat altres arguments esgrimits a favor del visigotisme de Terrassa. Tanmateix, ben aviat sorgiren opinions diferents que portaren a datar el conjunt al món preromànic, per la seva singularitat dins de la tipologia corrent hispanovisigòtica acceptada o per les vinculacions amb esquemes carolingis, com Germignydes-Pres entre d’altres, argumentades per E. Junyent després d’una àmplia anàlisi documental i estilística.

L’any 1991 es va dedicar un simposi internacional a aquestes esglésies, i cada vegada hi ha més motius per considerar que en època preromànica, com a mínim, s’hi realitzaren reformes i decoracions pictòriques, si no és que els absis de Santa Maria i Sant Pere, i l’església de Sant Miquel es bastiren en aquest moment. Ja fa temps que es dubta de la funció baptismal de Sant Miquel, proposada per J. Puig i Cadafalch en textos i en la seva intervenció restauratòria; i ja s’havia apuntat la possibilitat que es tractés d’una estructura funerària a la manera del Sant Sepulcre de Jerusalem i a la llarga sèrie de rèpliques que va originar, sobretot a Occident (Palol, 1967). En el simposi del 1991, M.S. Gros ha estudiat l’evolució de les dedicacions de tots tres temples i conclou que la triple dedicació s’hauria gestat als segles V i VI, però la introducció de l’arcàngel entre Sant Pere i Santa Maria no pot ser anterior a l’època carolíngia. Així, l’església de Sant Miquel hauria tingut com a titular en origen la vella dedicació funerària de sant Esteve i sant Miquel. Cita com a paral·lel l’església carolíngia del monestir de Fulda, on al segle IX es construí una capella rodona amb deambulatori i cripta prop de l’església de Sant Pere, dedicada al Sant Sepulcre i a sant Miquel, segons els textos de Raban Maur. Altres grups episcopals dedicats a Santa Maria, sant Pere i sant Miquel es troben també a les catedrals de Besiers i Adge, a la Narbonense.

El conjunt de Terrassa, malgrat els problemes que encara planteja, no deixa de ser un punt de frontissa important entre el món antic i l’alta edat mitjana. La pervivència de models antics, la reutilització de materials escultòrics romans a Sant Miquel, la inexistència de termes de comparació en l’arquitectura catalana —com tampoc no n’hi ha a l’hora d’analitzar-ne les decoracions pictòriques— són només alguns dels aspectes que configuren una realitat monumental extraordinàriament complexa, i que es presenta força aïllada en el panorama arquitectònic català. Campanyes de reexcavació i renovades recerques en curs ben segur que aportaran en un futur proper nous plantejaments que permetran d’avançar en el coneixement de la problemàtica d’aquest conjunt.

Deixant de banda el controvertit conjunt de Terrassa, desconeixem gairebé del tot les característiques de l’arquitectura del segle IX, ja que sembla que hi ha acord en el fet que la que es conserva és majoritàriament del segle X. Tanmateix, la documentació ens informa que l’activitat constructiva existí i les notícies sobre les seus episcopals i els grans monestirs en són el millor exemple. En totes elles, tret de la seu de Barcelona, s’hi aixecaren nous edificis. A Girona, la Seu d’Urgell, Elna i Vic es construeixen esglésies episcopals de nova planta, i en el cas de Vic i Urgell hi perviu la tradició antiga de grups episcopals, amb una triada d’esglésies sota l’advocació en ambdós casos de Santa Maria, sant Pere i sant Miquel, la mateixa que a Terrassa. Consta que la majoria d’aquestes esglésies foren consagrades al segle IX o al començament del segle X. Però de cap d’elles no han perviscut restes materials i, en tots els casos, ben aviat s’iniciaren processos de nova construcció per substituir-les, la majoria als segles del romànic (per a les dades documentals, vegeu Junyent, 1983, pàg. 53 i ss.; Dalmases-José i Pitarch, 1986, pàgs. 26-27). En dues d’elles, Elna i Girona, els motius de la curta vida d’aquests edificis sembla que estaven relacionats amb l’estat ruïnós que presentaven. En el primer cas, ja consta així en un precepte del rei Carles del 898, i, en el segon, al començament del segle XI, durant l’episcopat de Pere Roger.

Aquesta substitució tan seguida de les esglésies episcopals i el fet que es doni en la major part de les seus pot fer suposar que es tractava d’edificis que esdevingueren petits davant del creixement del segle X. Però, en realitat, aquest és un període en què la majoria d’esglésies es fan i es refan. Una de les raons que cal tenir en compte són les ràtzies sarraïnes, que sovintejaren sobretot durant el segle IX. Però també cal plantejar-s, e la hipòtesi que ens trobem davant d’una arquitectura d’escassa qualitat, realitzada amb pocs mitjans i materials pobres. Les notícies d’Elna i Girona en podrien ser un testimoni. I encara hi ha una altra dada que aporta l’acta de consagració de l’església, no conservada, de Sant Germà de Cuixà, del 953, que devia substituir l’anterior del segle IX. El text diu que el nou temple, a diferència de l’anterior que era de fang i pedres (ex luto et lapidibus), ara és de pedra i calç i coberta amb embigat de fusta (“ex calce et lapidibus et lignis dedolatis”) (Junyent, 1983, pàg. 213). Segons això, l’edifici del segle IX estava construït majoritàriament amb obra de tàpia.

En els casos de Sant Esteve de Banyoles i de Sant Quirze de Colera també es fa referència a la consagració d’edificis de pedra. En el primer cas, l’any 957 es consagrava un edifici de pedra fins a la coberta, és a dir, un edifici voltat (“mirifice construxit a pavimentum usque ad tegimert ex calce et lapidibus dedolatis”), el qual, segons el mateix document, en substituïa un altre que havia estat cremat pels pagans (Catalunya romànica, V, El Gironès. La Selva. El Pla de l’Estany, 1991, pàg. 394). A Colera, segons consta, el 935 ja s’havia consagrat un edifici de pedra (“caucibus et petris utilitas reformavit”) (Catalunya romànica, IX, l’Empordà II, 1990, pàg. 756).

Aquestes al·lusions a la utilització de la pedra en les actes de consagració del segle X, i la presència de cobertes amb volta al santuari i de vegades a la nau, evidencien que es produí un procés de millora substancial de la tècnica constructiva, que n’afectà els materials i les estructures.

L’església de Sant Quirze de Pedret, inicialment d’una sola nau i més tard ampliada amb dues naus laterals.
ECSA - F. Bedmar
La major part d’edificis conservats d’aquesta època són petites esglésies d’una única nau amb un absis, i estan esteses per tot el país, i també al N dels Pirineus fins al Roine. No són freqüents en aquest tipus d’edificis les plantes amb tres naus, per bé que exemples com els de Sant Quirze de Pedret o Sant Miquel de Sornià amb més d’una nau són també prou significatius. L’església de Pedret hauria estat incialment d’una sola nau amb absis trapezoidal, a la qual poc després i encara dins del segle X, s’hauria afegit dues naus laterals amb els corresponents absis, ara de planta de ferradura. Aquest plantejament de dos moments constructius molt propers, tot i que no havia estat acceptat per alguns autors, ha estat confirmat per les troballes arqueològiques (Junyent, 1983, pàg. 142 i ss. i 194 i ss.; López, Caixal i altres, 1995). En el cas de Sant Miquel de Sornià, el seu estudi també ha permès de diferenciar dos moments de construcció força propers en el temps. Igual que a Sant Quirze de Pedret, a una nau amb absis trapezoïdal cobert amb volta, s’afegí, al costat sud, una segona nau amb absis de planta de ferradura. Les dues fases correspondrien a la meitat i al final del segle X. Una segona església a Sornià, Santa Felicitat, amb nau i absis trapezoidal, s’hauria d’assimilar més a la primera fase de Sant Miquel (Ponsich, 1948). Pedret i, en part, Sornià són els edificis que més s’acosten a l’esquema de planta basilical amb tres naus. A més, la resolució de la capçalera amb un absis central carrat i capelles absidals laterals les converteix en reflexos, llunyans i a una escala molt diferent, de l’església de Sant Miquel de Cuixà. De fet, en el cas de Sornià, ja havien estat proposades similituds en aquest sentit amb relació als arcs.

A les capçaleres predominen els absis carrats o trapezoïdals en tot l’àmbit català, també a ambdós vessants dels Pirineus orientals, per bé que no deixarà d’haver-n’hi de planta semicircular o ultrapassada. Són tipologies que continuen probablement una tradició de l’antiguitat tardana. Sense que calgui establir una relació directa de causa-efecte, es dóna el cas que algunes d’aquestes petites esglésies s’aixecaren en el lloc on hi havia hagut una vil·la romana. En són exemples les esglésies de Palol Sabaldòria o Sant Cristòfol de Cabrils. Un altre exemple, no conservat, degué ser-ho el de l’església de Santa Maria de Sales, a Viladecans, un edifici amb nau romànica i absis gòtic, que degué substituir-ne un de més antic, probablement preromànic; si més no, s’hi han trobat enterraments datables al final del segle X. Cal, doncs, plantejar-se la recuperació d’antics llocs rurals, possiblement amb estructures de culte, després de l’ocupació islàmica. Aquest fet, però, potser no justifica plantejaments dicotomies que s’han intentat aplicar a l’arquitectura catalana del període preromànic, segons els quals aquest seguit de petits edificis rurals, de plantes molt senzilles i sovint irregulars, de nau i capçalera úniques, respondrien a la pervivència d’una tradició precedent, de l’antiguitat tardana. Al mateix temps, aquests edificis haurien quedat al marge dels corrents de l’arquitectura carolíngia que, en canvi, haurien conegut les esglésies dels grans monestirs com Sant Pere de Rodes o Sant Miquel de Cuixà (ainaud, 1948; Fontaine, 1978, pàg. 273).

Un dels aspectes que es detecta en tota l’arquitectura d’aquesta època és la generalització de l’ús de la volta als santuaris, precedits per un arc triomfal, normalment ultrapassat, forma que sovint també segueix la volta absidal, en tancar-se en la línia ¿’imposta. L’amplada limitada d’aquests espais ho afavoria, i només quan les dimensions eren sensiblement més grans, no s’hi utilitzava la volta, com a l’absis central de Sant Miquel de Cuixà. En alguns casos, fins i tot la coberta de la nau va ser resolta amb pedra, com a Sant Cristòfol de Cabrils o a Sant Julià de Boada. En aquest segon cas, la nau és dividida en dos trams per un arc de reforç en forma de ferradura, que presenta diferències respecte de l’arc triomfal, ja que té els muntants endarrerits. A més, la gran desviació de la nau respecte de l’absis i els gruixos de mur diferents han fet suposar que l’edifici respon a dos moments de construcció.

Les capçaleres pluriabsidals en aquests petits edificis són molt escasses i de resolució senzilla. No hi ha en cap cas transsepte, el qual només trobarem en edificis monàstics de dimensions més grans. Hem vist com a Sant Quirze de Pedret i a l’església de Santa Felicitat, a Sornià, s’hi afegeixen absis que obren a naus laterals. Les esglésies de Sant Vicenç d’Obiols i de Santa Maria del Marquet, en canvi, presenten capçaleres tripartides però amb nau única, mitjançant absidioles laterals de planta carrada com l’absis central, obertes perpendicularment a la nau. Aquesta disposició ha portat de vegades a parlar de transsepte per a aquests casos. Però a Sant Vicenç d’Obiols és molt clar que es tracta d’absis, encara que d’escassa fondària, atès que l’accés a aquestes absidioles és idèntic que a l’absis principal: un arc triomfal sostingut per columnes. En el cas del Marquet (o Matadars), la capçalera només es conserva parcialment, sense l’absis del S, mentre que la resta de l’edifici és d’època romànica. Però tot fa pensar que es tracta d’un esquema similar al d’Obiols.

La majoria d’aquestes esglesioles presenten moltes dificultats de datació. La simplicitat i irregularitats en la planta, amb desviacions de l’eix principal, són trets propis d’una arquitectura rústica, de caràcter rural, que pogueren mantenir-se en el cas de reconstruccions posteriors d’aquestes estructures. Tot i el caràcter senzill d’aquestes petites esglésies, no deixen de ser el resultat de la vitalitat constructiva d’aquest moment i dels progressos tècnics que es constataven més amunt. Tanmateix, no poden ser considerades com una mostra representativa de l’arquitectura del segle X tot i el seu elevat nombre, sinó més aviat el reflex, sovint molt llunyà, de les construccions dels grans centres episcopals i monàstics, de les quals, en canvi, només n’han perviscut escassos conjunts: aquells que no van ser reemplaçats per noves construccions en moments posteriors. En canvi, el caràcter rural de les primeres és precisament el que les ha mantingudes, malgrat que també s’hi obraren reformes.

Al costat d’aquest important nombre de petites esglésies, l’arquitectura del segle X produí edificis d’una escala i complexitat radicalment diferents; ens n’han arribat, totalment o parcialment i amb més o menys transformacions, les esglésies de Sant Miquel de Cuixà, de Santa Maria de Ripoll i de Sant Pere de Rodes, sens dubte tres dels centres monàstics més importants d’aquesta època. Aquestes edificacions tenen en comú que són de planta basilical i tenen un important transsepte i una capçalera múltiple, formada per tres o més absis. El transsepte, un element important en l’organització litúrgica, sempre és discontinu. Dos braços perpendiculars i més baixos obren a la nau principal, que arriba fins a l’absis, però no la tallen. El transsepte, entès en alçat com a nau transversal de la mateixa alçada que la principal i formant un creuer, no el trobarem fins a l’arquitectura romànica del segle XI.

Tot i aquests trets comuns, els tres edificis són molt diferents entre si, i responen probablement a models diferents. L’església de Sant Miquel de Cuixà, reconstruïda el 956 i consagrada el 974, fou impulsada inicialment pel comte Sunifred i l’abat Ponç que, en morir al cap de poc, fou substituït per l’abat Garí. Un arquitecte singular, del qual no sabem el nom, i que treballava per a l’abat Garí en altres obres, degué estar present també a Cuixà.

L’església és de tres naus separades per arcs de ferradura sobre grans pilars. Cinc absis —el septentrional desaparegut— obren a un ampli transsepte molt més llarg que l’amplada total de les naus. L’absis central és de planta rectangular, lleugerament desviat cap al NE respecte de l’eix de les naus. Els absis laterals són semicirculars, amb trams preabsidals i arc triomfal d’accés de ferradura, forma que repeteix la volta. Un dels problemes que planteja la capçalera de Cuixà és el fet que l’acta de consagració del 974 parla de set altars. L’existència de només cinc absis va portar J. Puig i Cadafalch i G. Gaillard a plantejar la possibilitat que els dos espais allargats i rectangulars que separen l’absis principal dels laterals i que també obren al transsepte fossin en realitat les altres dues capelles (Puig i Cadafalch-Gaillard, 1935, 94, pàgs. 369-370). D’aquesta manera, ens trobem davant d’un tipus de temple amb una capçalera molt desenvolupada respecte de les naus, tant en dimensions com en nombre d’absis, que presenta unes similituds molt significatives amb l’església de Cluny II consagrada el 981, per tant contemporània de la del monestir conflentà de Sant Miquel de Cuixà. Aquesta tipologia és la que K.J. Conant anomenà planta esglaonada, en la qual s’incorporen aquests espais allargats anomenats criptes superiors, i que tenen clars precedents en l’arquitectura carolíngia.

A Cuixà, aquests dos espais que obren al transsepte mitjançant una porta allindanada, sobremuntada per una finestra d’arc de ferradura, podrien pertànyer, doncs, a la construcció del 974, per bé que no tots els autors hi coincideixen. 1 és que aquests espais foren, com a mínim, modificats en la reforma de la capçalera duta a terme per Oliba i que es consagrà el 1040. La seva obertura i comunicació per darrere l’altar principal permeté la construcció de tres absidioles més, de les quals només queda la septentrional, però es van trobar els fonaments de les altres dues (Gaillard, 1934).

Un reflex de l’arquitectura de Cuixà, amb transsepte i diferents absis que hi obren es troba a les esglésies monàstiques properes de Sant Genis de Fontanes i Sant Andreu de Sureda, contemporànies de Sant Miquel i profundament modificades en època romànica. Aquí la fórmula és més senzilla, amb tan sols tres absis.

Arc triomfal de la primitiva església preromànica de Sant Miquel d’Olèrdola, ara convertit en una porta exterior lateral de l’edifici.
ECSA - F. Bedmar
Un altre aspecte controvertit de Cuixa fou el motivat pels estudis de F. Hernández, que va plantejar l’assimilació d’aquest edifici al món mossàrab d’inspiració cordovesa (Hernández, 1932) i fou seguit per altres autors. P. Ponsich analitzà acuradament la forma dels arcs i la seva tècnica de construcció i va reconèixer-hi paral·lelismes no hispànics provinents del món de tradició carolíngia (Ponsich, 1971). Aquest plantejament va ser seguit amb contundència per E. Junyent, que va desmentir el suposat mossarabisme de l’arquitectura romànica catalana, tot constatant que els arcs de ferradura són generalment diferents dels califals i mossàrabs en no tenir els muntants enretirats ni estar adovellats (Junyent, 1983). Els únics arcs adovellats i amb els muntants enretirats que hi ha a Catalunya són a les petites esglésies no monacals de Santa Maria de Marquet, Sant Julià de Boada, Sant Quirze de Pedret i Sant Miquel d’Olèrdola. Aquests exemples poden ser considerats com una de les manifestacions de la relació dels comtats catalans amb Còrdova, més que no pas la conseqüència de les influències de comunitats monàstiques mossàrabs, atès que no es coneix la presència de grups monàstics organitzats com en altres zones del NE peninsular, sinó tan sols la presència esporàdica de monjos d’origen andalusí.

Al costat d’aquestes relacions amb Còrdova, i a més de les normals connexions amb l’imperi Carolingi, els comtats catalans mantingueren vinculacions amb Itàlia, que s’intensificaren després de la ruptura amb Hug Capet. Membres de l’Església i de la noblesa sembla que anaren en diverses ocasions a Roma. L’abat Garí, per exemple, el 978 tornà a Itàlia i arribà fins a Venècia, on contactà amb el dux venecià Pere Orsèol, el qual l’acompanyà i es retirà a Cuixà. L’església de Santa Maria de Ripoll, per bé que ens és força mal coneguda, ha estat explicada en diverses ocasions a partir del coneixement de les grans basíliques romanes de l’antiguitat tardana. El comte Oliba Cabreta, principal promotor de l’església consagrada el 977, juntament amb el seu germà el comte bisbe Miró, havien realitzat diversos viatges a Roma (Palol, 1978). Tot i que ens és difícil conèixer la planta d’aquest edifici amb relació al temple de set absis que l’abat Oliba consagraria el 1032, en el qual com a mínim es reconstruí enterament la capçalera, el temple del 977 era una basílica amb cinc altars, segons l’acta de consagració, cosa que ha portat a suposar que la capçalera hauria estat formada per cinc absis, que obrien a cinc naus (Junyent, 1975), o bé a un transsepte, amb una disposició semblant a la de Cuixà (Puig i Cadafalch, Falguera, Goday, 1909-18, II, pàg. 158).

El tercer gran edifici d’aquest període és el temple de Sant Pere de Rodes. Una primera dada coneguda és la làpida sepulcral de Tassi, mort el 955, en què es llegia hanc aulamin capul erexit. L’altra data coneguda és la notícia del 1022 en la qual es diu que s’ha consagrat l’església. Des del darrer quart del segle IX tenim constància documental d’una cel·la monàstica, juntament amb d’altres que existien en aquesta zona, per bé que l’ocupació del lloc es remunta a època baiximperial, pels materials trobats. La recerca arqueològica ha permès de conèixer restes de construccions anteriors, probablement corresponents a la primera època del cenobi, entre les quals hi ha una església anterior a l’actual, l’absis de la qual ha perviscut en el mur de la cripta (Adell-Riu, 1998, vol. XXVII, pàgs. 148-149). A mitjan segle X, Sant Pere de Rodes esdevé un monestir independent i coneix un creixement molt important de les seves possessions, que cal atribuir al paper promotor del comte Gaufred d’Empúries-Peralada, el qual, de manera semblant a Sunifred de Cerdanya respecte de Sant Miquel de Cuixà, prengué ei cenobi de Rodes sota la seva protecció i el convertí en un monestir important. Ho testimonien les nombroses donacions que hi féu a la segona meitat del segle X. També un senyor del comtat, Tassi, estigué estretament vinculat al cenobi. Hi ingressà com a monjo i hi moria a mitjan segle X; el seu fill, Hildesind, n’esdevingué el primer abat.

Aquest va ser un dels moments més importants del monestir, en el qual es renovaren completament les construccions, en una campanya constructiva que s’endinsa al segle XI. L’interès del monestir de Sant Pere de Rodes rau en el fet excepcional que no solament n’ha perviscut l’església d’aquesta època, sinó també part de les dependències claustrals. L’edificació del temple degué començar en aquests moments, potser ja en temps de Tassi, i els resultats dels estudis arqueològics i arquitectònics endegats en el procés recent de restauració del monestir (Adell-Riu, 1998, vol. XXVII, pàgs. 148-156) han descobert que es tracta d’un edifici construït segons un projecte unitari, establert ja des dels seus inicis, com ho demostren l’estructura dels pilars, els quals des dels fonaments estan preparats per a fer de suport a una construcció amb volta. El problema que es planteja és si aquesta construcció ja era completament acabada al segle X, quan l’any 991 morien Hildesind i Gaufred, o bé cal portar-la fins a les primeres dècades del segle XI. J.A. Adell i E. Riu, autors de l’estudi esmentat, publicat en el volum XXVII de Catalunya romànica, sostenen que, tot i que en aquell any ja devia estar pràcticament enllestit, és possible que l’acabament fos en els primers anys del segle XI. En aquest moment és quan s’hi afegeix la galilea. Tanmateix, els capitells, les impostes i els relleus de la façana són elements que també s’han de tenir en compte en aquest debat, especialment perquè presenten semblances molt significatives amb obres de tallers rossellonesos actius a la primera meitat del segle XI, la primera de les quals, la llinda de Sant Genis de Fontanes, està datada en la seva inscripció en 1019-1020. Per tant, la possibilitat d’un allargament de la construcció en les dues dècades del segle XI ha de ser considerada seriosament.

Malgrat que l’arquitectura dels segles anteriors al romànic ens és força mal coneguda per l’escassetat d’edificis importants conservats, tenim prou dades, documentals i monumentals, per a afirmar que seguí les passes de recuperació, repoblament i organització del país, i que esdevingué un signe del nou poder emergent dels comtats i dels monestirs. L’assignatura pendent, en casos com el monestir de Ripoll, és la recerca arqueològica, que pot proporcionar dades fonamentals i aclarir dubtes que només tenen aquesta via de resolució. L’arquitectura d’aquesta època és el primer estadi de què serà la gran arquitectura romànica del segle XI. I en alguns casos la continuïtat de l’arquitectura lombarda respecte de l’etapa precedent és molt clara, tal com demostren les actuacions edilícies d’Oliba a Sant Miquel de Cuixà (Carbonell, 1991).

Bibliografia

  1. R. d’Abadal: Els primers comtes catalans, ed. Vicens-Vives (“Biografies Catalanes”. Sèrie històrica núm. 1), Barcelona 1965 (la edició: 1958).
  2. R. d’Abadal: Dels visigots als catalans, 2 vols., Edicions 62, Barcelona 1969-70.
  3. J.A. Adell-E. Riu: Sant Pere de Rodes, dins Catalunya romànica, vol. XXVII, Enciclopèdia Catalana, Barcelona 1998, pàgs. 148-156.
  4. J. Ainaud: Notas sobre iglesias prerrománicas, “Anales y boletín de los museos de arte de Barcelona” (Barcelona), VI, 3-4 (1948), pàgs. 313-321.
  5. J. Ainaud: Los templos visigótico-románicos de Tarrasa. Monumento Nacional, Editora Nacional, Madrid 1976 (obra de la qual es féu una segona edició traduïda: Les esglésies de Sant Pere de Terrassa, Ajuntament de Terrassa-IMCET, Terrassa 1990).
  6. X. Barral: Nouveaux apports au dossier archéologique de l’église de Saint-Michel de Cuxa, “Journal des Savanls” (París), juliol-setembre 1977, pàgs. 192-223. (Inclou el text de J. Puig i Cadafalch, Les recherches faites à Saint-Michel de Cuxa d’août 1936 à janvier 1937).
  7. X. Barral: L’art pre-romànic a Catalunya. Segles IX-X, Edicions 62, Barcelona 1981.
  8. E Carbonell: Algunes reflexions sobre l’arquitectura a Catalunya a l’entorn de l’any 1000, “Actes del Col·loqui Internacional Hug Capet”, Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Barcelona 1991, pàgs. 387-392.
  9. N. de Dalmases-A. José i Pitarch: Els inicis i l’art romànic. Segles IX-XII, dins Història de l’art català, vol. I, Edicions 62, Barcelona 1986.
  10. A. de Falguera: Sant Pere de Roda, Barcelona 1906.
  11. J. Fontaine: El prerrománico, Ediciones Encuentro (“La España románica”, 8), Madrid 1978.
  12. J. Fontaine: El mozárabe. Ediciones Encuentro (“La España románica”, 10), Madrid 1984.
  13. G. Gaillard: Hypothèses sur le chevet de l’église de Saint-Michel de Cuxa, “Bulletin Hispanique” (París), XXXVI (1934), pàgs. 257-286.
  14. M. Gómez-Moreno: Iglesias mozárabes. Arte español de los siglos IX al XI, Junta para Ampliación de Estudios e Investigaciones Científicas, Centro de Estudios Históricos, Madrid 1919.
  15. M. Gómez-Moreno: Arte románico español. Esquema de un libro. Junta para Ampliación de Estudios e Investigaciones Científicas, Centro de Estudios Históricos, Madrid 1934.
  16. M. Gómez-Moreno: El arte árabe español hasta los almohades. Arte mozárabe, dins Ars Hispaniae, vol. III. ed. Plus Ultra, Madrid 1951.
  17. M.S. Gros: La funcionalitat litúrgica de les esglésies de Terrassa, “Simposi internacional sobre les esglésies de Sant Pere de Terrassa. Terrassa, 20, 21 i 22 de novembre. Actes”, Terrassa 1992, pàgs. 77-83.
  18. J. Guitert: Monestir de Sant Pere de Rodes, Impremta de la Casa Provincial de la Caritat, Barcelona 1927.
  19. F Hernández: Un aspecto de la influencia del arte califal en Cataluña (basas y capiteles del siglo X), “Archivo Español de Arte y Arqueología” (Madrid), VI (1930), pàgs. 21-49.
  20. F. Hernández: San Miguel de Cuixá. Iglesia del ciclo mozárabe catalán, “Archivo Español de Arte y Arqueología” (Madrid), VIII (1932), pàgs. 157-199.
  21. E. Junyent: Las iglesias de la antigua sede de Egara, “Ampurias” (Barcelona), XVII-XVIII (1955-56), pàgs. 79-96.
  22. E. Junyent: L’arquitectura religiosa en la Catalunya carolíngia, discurs d’ingrés a la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, llegit el 27 d’octubre de 1963.
  23. E. Junyent: El monestir de Santa Maria de Ripoll, Barcelona 1975.
  24. E. Junyent: L’arquitectura religiosa a Catalunya abans del romànic, Curial Edicions Catalanes-Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona 1983.
  25. V. Lampérez: Historia de la arquitectura cristiana española en la Edad Media según el estudio de los elementos y los monumentos, ed. Espasa-Calpe, Madrid 1930.
  26. A. López-À. Caixal i altres: Església de Sant Quirze de Pedret, “Quaderns científics i tècnics” (Barcelona), 6 (1995), (“Investigacions arqueològiques i històriques al Berguedà, II”), pàgs. 179-374.
  27. A.M. Mundó: Les changements liturgiques en Septimanie et en Catalogne pendant la période préromane, “Les Cahiers de Saint-Michel-de-Cuxa” (Codalet-Prada), 2 (1971), pàgs. 29-42.
  28. P. de Palol: Arqueología cristiana de la España romana (siglos IV-VI), CSIC, Madrid-Valladolid 1967. P. de Palol: Ripoll i Roma, “Revista de Girona” (Girona), 83 (1978), pàgs. 175-178.
  29. P. de Palol: Els precedents de l’art romànic a Catalunya, dins Catalunya romànica, vol. I, Enciclopèdia Catalana, Barcelona 1994, pàgs. 59-68.
  30. A Papell: Sant Pere de Roda, Ideal Tipografia, Figueres 1930.
  31. P. Ponsich: Les deux églises mozarabes de Sournia (Pyr. Or.), “Anales y boletín de los museos de arte de Barcelona” (Barcelona), VI, 3-4 (1948), pàgs. 297-311.
  32. P. Ponsich: L’architecture préromane de Saint-Michel de Cuxa et sa veritable signification, “Les Cahiers de Saint-Michel-de-Cuxa” (Codalet-Prada), 2 (1971), pàgs. 17-27.
  33. J. Puig i Cadafalch: La seu visigòtica d’Egara, Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 1936.
  34. J. Puig i Cadafalch, A. de Falguera, J. Goday: L’arquitectura romànica a Catalunya, 3 vols., Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 1909-18.
  35. J. Puig i Cadafalch-G. Gaillard: L’église de Saint-Michel de Cuxa, “Bulletin Monumental” (París), 94 (1935), pàgs. 353-373. J. de C. Serra-Ràfols-E. de Fortuny: Excavaciones en Santa María de Egara (Tarrasa), Ministerio de Educación Nacional, Comisaría General de Excavaciones Arqueológicas (“Informes y memorias”, 18), Madrid 1949.
  36. B Taracena. P. Batlle, H. Schlunk: Arte romano. Arte paleocristiano. Arte visigodo. Arte asturiano, dins Ars Hispaniae, vol. II. ed. Plus Ultra, Madrid 1947.

L’arquitectura monàstica preromànica i les seves relacions amb Europa: Sant Miquel de Cuixà

Vista aèria del monestir de Sant Miquel de Cuixà, situat a la vall del riu Lliterà, al peu del Canigó.
ECSA - F. Tellosa
Són ja ben coneguts els contactes que els comtats catalans mantingueren amb l’exterior al segle X. A les relacions obligades amb la monarquia franca, tant per part dels comtes com dels grans centres monàstics, s’hi ha d’afegir les que es mantenien amb el califat. I ja a la segona meitat del segle X els sovintejats viatges a Roma. L’autoritat papal aniria substituint a poc a poc la de la monarquia franca, especialment des de mitjan segle X (Abadal, 1970).

L’arquitectura catalana anterior al romànic o, més ben dit, els escassíssims edificis conservats, bé físicament o a través de la seva memòria, tingueren molt a veure segurament amb les relacions que mantingué el país amb l’exterior. A més del nombrós grup de petites esglésies rurals conservades, els dos edificis significatius del segle X són els temples monàstics de Sant Miquel de Cuixà i de Sant Pere de Rodes. A més, coneixem l’acta de consagració de Santa Maria de Ripoll del 977, en la qual es parla d’una església de cinc naus i cinc absis (Puig i Cadafalch, Falguera, Goday, 1909-18, vol. II, pàgs. 155-158; Junyent, 1975, pàg. 26; 1983, pàgs. 149-150). La inexistència de paral·lels coneguts d’aquestes característiques en l’arquitectura catalana o en la més propera del migdia franc, ha portat a plantejar la possibilitat que el model seguit sigui el de les basíliques romanes de l’antiguitat tardana. Hipòtesi ja plantejada per P. de Palol (1978) i basada en el fet que l’any 951 es produí la primera gran expedició a Roma de dignataris eclesiàstics del país, encapçalats pel comte Sunifred de Cerdanya, i en la qual també participà l’abat Arnulf de Ripoll, amb la finalitat d’obtenir butlles per a les respectives cases monàstiques, que l’any següent es completarien amb preceptes reials obtinguts del monarca franc en un nou viatge col·lectiu. Abans, J. Puig i Cadafalch havia establert la relació amb Sant Pere de Roma per a la basílica del segle XI promoguda per Oliba (Puig i Cadafalch, Falguera, Goday, 1909-18, vol. II, pàg. 162).

El segon gran edifici del preromànic català i el primer dels conservats és l’església de Sant Miquel de Cuixà. De manera semblant a com ha estat suposat per a Ripoll, molts trets de la basílica ultrapassen clarament la tradició arquitectònica autòctona. Els seus aspectes morfològics no semblen allunyats de les maneres de construir del país (tipus d’aparell, fesomia dels arcs, etc.). I són precisament aquests trets, i la secció de ferradura de les voltes dels absis laterals, els que portaren a introduir la tesi de la necessària influència mossàrab per a explicar-los (Hernández, 1932). L’any 1954, Stym-Popper ja demostraria, però, que les tesis d’Hernández eren errònies, sobretot en allò referent als arcs de ferradura. La desigualtat de les seves dimensions i la diversitat de mides dels carreus dels pilars dificultarien, segons aquest autor, relacionar aquest tipus de construcció amb el rigor de l’Àndalus (Stym-Popper, 1955, pàg. 308). Tanmateix, l’organització de la capçalera, igual com passarà amb les construccions occidentals del segle XI promogudes per Oliba, respon a models que cal anar a cercar en l’arquitectura forana. La seva estructura, el seu desproporcionat desenvolupament respecte de les naus, l’elevat nombre d’absis, la presència d’un ampli transsepte marcadament sobresortint, fan necessari traslladar el debat a aquest terreny.

Els autors més recents ja han introduït, per al cas de Cuixà, la necessària existència de lligams amb l’arquitectura del nord, concretament amb l’arquitectura carolíngia, que s’haurien incorporat a una tradició arquitectònica local (Junyent, 1983, pàg. 108; Barral, 1977, pàg. 192; 1981, pàgs. 146-147). C. Heitz concretà més aquestes relacions, especialment per al conjunt de capelles occidentals del segle XI, tot interpretant-les com una mostra de la proliferació de santuaris en un mateix eix, un dels trets de la penetració d’elements carolingis en l’àmbit meridional i, més concretament, en l’àrea mediterrània, als segles X i XI (Heitz, 1981).

L’augment d’altars a la capçalera també és un tret de l’arquitectura carolíngia a partir de la segona meitat del segle IX (Heitz, 1974, pàgs. 37-38). Però al segle X serà un aspecte destacat de l’arquitectura monàstica i el model concret en el qual cal pensar és Cluny II.

Arc ultrapassat de l’absidiola nord de la capçalera de Sant Miquel de Cuixà, construïda en època de l’abat Garí.
ECSA - A. Roura
Des del trasllat del monestir de Sant Andreu d’Eixalada a l’indret de Cuixà, aportat als béns del monestir per Protasi (arxipreste d’Urgell que amb un grup de monjos s’havia incorporat a la comunitat) i que tenia l’església de Sant Germà (Ponsich, 1952a; Abadal, 1969, pàg. 400 i ss.), se succeïren un seguit d’esglésies de les quals només s’ha conservat l’actual de Sant Miquel (Delcor, 1975). Des del darrer quart del segle IX, en temps del comte Miró, el monestir de Cuixà estigué sota el patronatge i la protecció comtal, una situació semblant a la d’altres grans monestirs. A mitjan segle X, aquesta política comtal es veié enfortida amb Sunifred. Sota el seu mandat, es consagrà l’església de Sant Germà el 953 i es començà la de Sant Miquel, consagrada el 974. També sota el seu mandat Cuixà inicià els contactes amb Roma, i, desaparegut l’abat Ponç, confià els destins del monestir a l’abat Garí, que també ho era de Sant Pere de Lesat.

L’església consagrada l’any 974 és l’única que ha perviscut. Tanmateix, guarda alguns interrogants sobre la construcció del segle X. En primer lloc, les irregularitats a la planta, que són especialment importants a la zona del presbiteri, pel fet que l’absis central es troba sensiblement desviat respecte de l’eix principal de la basílica. L’explicació donada es relaciona amb el fet que possiblement un edifici anterior, l’oratori de Sant Miquel esmentat en la documentació, podria haver condicionat la planimetria del nou edifici. Els fonaments d’aquell foren trobats en les excavacions realitzades en els treballs de restauració dirigits per S. Stym-Popper en els quals també es trobaren els fonaments del que degué ser l’arc triomfal d’accés a l’absis principal (Ponsich, 1952b, pàgs. 44 i ss.).

S. Stym-Popper va introduir una altra consideració en el debat sobre la consecució de les obres. Arran de la trobada d’unes pintures en el mur oriental del transsepte, darrere els pilars dels arcs del creuer, va plantejar la hipòtesi d’un canvi de pla. I aquest canvi va suposar que s’hauria pogut produir en fer-se càrrec Garí de la direcció del monestir. Segons consta en el sermó del monjo Garsies, Garí s’ocupà d’acabar un edifici ja començat, un edifici iniciat per l’abat Ponç cap al 956, poc després de la consagració de Sant Germà. Però el 965, poc abans de la mort del comte Sunifred, que cridà Garí a Cuixà, es produïa el relleu. No sabem exactament quina part del temple fou bastida en cadascuna de les dues etapes, però el que sí que coneixem és el perfil de Garí i podem deduir que alguns aspectes de l’arquitectura de Sant Miquel de Cuixà s’han d’atribuir al nou context que s’obre amb aquest abadiat.

Garí era l’abat del monestir de Sant Pere de Lesat des del 961 o abans. Lesat fou fundat l’any 940 pel vescomte Ató de Tolosa i encomanat des d’aquell moment a Odó de Cluny com tantes altres cases aquitanes. Des del començament, per tant, aquest monestir estigué imbuït de l’esperit i la regla cluniacencs. I és d’aquest marc que procedia Garí quan arribà a Cuixà, cridat per Sunifred pocs mesos abans de morir. La influència de Garí degué ser immediata, ja que Sunifred féu una deixa testamentària a la casa de Cluny. I Cuixà degué passar a regir-se segons els nous principis de l’ordre cluniacenc.

Tant l’acta de consagració com el sermó del monjo Garsies del segle XI donen detalls valuosíssims de la construcció del nou edifici. Garsies atribueix al comte els fonaments amb pedra i carreus, i diu també que hi elevà uns elegantíssims arcs. Si tenim en compte l’acta de consagració en què s’informa que l’antic oratori de Sant Miquel no s’enderrocà d’entrada per tal de garantir la celebració del culte, i que els fonaments d’aquest oratori es van trobar al presbiteri (Ponsich, 1952b, pàg. 46), podríem suposar que la construcció de la nova església comença per la nau —segons ja indicaren J. Puig i Cadafalch i G. Gaillard (1935, pàgs. 364-365)—, i l’absis principal pogué ser una mena de construcció embolcall d’aquella primera, la qual cosa explicaria la desviació axial. D’altra banda, els elegantíssims arcs de què parla Garsies potser són els de separació de les naus, i les dimensions que es donen (“trenta-tres colzes de llarg i gairebé quaranta pams d’ample”, traducció de R. d’Abadal, 1969, pàg. 461) fan pensar més aviat en l’amplada de la nau i l’absis principal. Pel que fa a la llargada no es correspon amb la de la nau; es pot tractar d’un error o potser d’una nau més curta precedida d’un nàrtex (Puig i Cadafalch-Gaillard, 1935, pàgs. 364-365).

L’any de la mort del comte, el 965, quan també Garí ocupà l’abadiat, la part construïda no estava encara coberta. Justament, ei text de Garsies continua: “treballà igualment en la compleció de la basílica, aixecant enlaire els murs amb un treball ràpid i digne d’admiració, de magnífica factura, i cobrint l’edifici amb un sostre de bigues decorat amb gran bellesa” (traducció de R. d’Abadal (1969, pàgs. 461-462). Sembla com si es tractés de la coberta de la nau o naus —cal recordar que les naus laterals no van ser cobertes amb volta fins al segle XI—.

Si partim, doncs, de la hipòtesi que l’edifici fou començat per les naus, la capçalera en la seva totalitat podria haver estat construïda en darrer lloc per tal de mantenir en ús el màxim de temps el vell oratori. Seguint aquest fil argumental, la capçalera hauria pogut ser, per tant, una obra majoritàriament de l’abat Garí.

L’acta de consagració planteja un altre problema relacionat amb la capçalera. El text informa que l’any 974 es van consagrar set altars. Tenint en compte que només hi ha cinc absis, ja des de ben aviat J. Puig i Cadafalch i G. Gaillard es preguntaren on podien haver estat situats els altres dos altars (Puig i Cadafalch-Gaillard, 1935, pàgs. 369-370). La teoria que sostingueren els autors és que es devien trobar en els espais compresos entre el presbiteri i els absis laterals, i que s’obren al transsepte mitjançant una porta allindanada sobremuntada per una finestra d’arc ultrapassat. Aquí hi hauria hagut sengles petites capelles quadrades. Però la hipòtesi, que com després veurem sembla la més plausible, ha tingut pocs seguidors, perquè no hi ha gaire acord sobre la datació d’aquests “passadissos”. S’ha sostingut que podrien ser una reforma poc posterior o correspondre ja a la remodelació de la capçalera empresa per Oliba al segle XI, consistent en l’engrandiment de la part de darrere de l’absis principal amb tres petites absidioles dedicades al culte dels màrtirs Valentí i Flaminià i del confessor Nazari (Gaillard, 1934). Es creava, doncs, un espai de circulació que envoltava l’altar major a través dels passadissos que flanquegen el presbiteri.

Aquests espais allargats a banda i banda del presbiteri degueren patir com a mínim una profunda remodelació en època d’Oliba, si més no pel fet que foren voltats. No creiem impossible, tanmateix, que formessin part de l’edifici original del 974. I és que estructures semblants, adjacents a l’absis principal i albergant santuaris són ben conegudes en l’arquitectura carolíngia, fet que ja constatà J. Puig i Cadafalch a Déas, Hersfeld, Essen, Sant Miquel de Heiligenberg, Saint-Cyriaque de Gernrode, etc. (Barral, 1977, pàgs. 217-218). Podem prendre també com a exemple les capçaleres orientals dels monestirs de Corvey i de Saint-Philibert de Grandlieu, ambdues del segle IX, i que K.J. Conant qualificà amb el nom de “capçaleres esglaonades”, tot considerant que eren el precedent immediat de l’esquema de planta de pelegrinatge (Conant, 1987, pàgs. 64-69). En ambdós casos, pot observar-se l’existència d’aquest espai rectangular a banda i banda del santuari principal, anomenat cripta (Heitz, 1974, pàg. 37 i ss.; 1980, pàg. 161 i ss.).

Però l’edifici contemporani que presentava un desenvolupament de la capçalera marcadament desproporcionat respecte de les naus fou Cluny II, un temple construït per l’abat Maiol i consagrat el 981 i que sembla que podria haver estat el model directe per al monestir de Cuixà (Bango, 1988, pàg. 58). La segona església de Cluny també contenia, segons la reconstrucció planimètrica (Conant, 1963, pàgs. 52-59), capelles allargades flanquejant l’absis principal. A.M. Mundó és de l’opinió que la influència cluniacenca en el monacat català no fou mai directa (Mundó, 1963), però l’estructura de la capçalera de Cuixà remet sense cap mena de dubtes a esquemes carolingis i sobretot cluniacencs.

La penetració de l’esperit de Cluny a Cuixà degué ser un fet de la mà de l’abat Garí i segons un pla arbitrat pel comte Sunifred mateix (Abadal, 1970, pàg. 16 i ss.). No és estrany, doncs, que a la capçalera, la part de l’obra que pot deduir-se que fou enterament realitzada sota el seu abadiat, hi sigui tan present aquest model cluniacenc. Més tard, l’abat Oliba, segons la crònica del monjo Garsies, féu construir a l’altar major de Sant Miquel un ric cimbori, i Odiló de Cluny (994-1048), segons havia vist a les esglésies de Roma, també féu el mateix a l’altar major dedicat a sant Pere i sant Pau (Heitz, 1974, pàg. 38).

La tercera gran obra monàstica del segle X català és la de l’església de Sant Pere de Rodes. No insistirem en l’anàlisi constructiva, que ha estat suficientment explicada per J.A. Adell i E. Riu (1998, pàgs. 148-156). En l’estudi de L. Zahn, la recerca de models arquitectònics per a la capçalera de l’edifici es feia d’acord amb l’existència d’un deambulatori que funcionava com a tal ja des del començament. La rectificació en les darreres publicacions sobre aquest element obligarà a replantejar aquest punt, per bé que creiem que es tracta d’un altre exemple en què l’arquitectura ultrapassa la mateixa tradició local; tanmateix, els estudis encara es troben força endarrerits quant als possibles models que l’inspiraren. L’escultura ha començat a donar pistes sobre la procedència dels artífexs del sud de França (vegeu l’article sobre escultura que segueix a continuació), una zona, d’altra banda, fortament romanitzada i en la qual també es pogueren inspirar els arquitectes de la segona fase de l’edifici, la de les naus, en la solució dels pilars amb columnes i doble ordre. Amb tot, però, l’estat de la recerca fa encara prematur avançar hipòtesis en aquest punt. Tanmateix, el monestir de Sant Pere de Rodes ofereix una tercera solució adoptada per l’arquitectura del segle X, diferent de la que suposadament regí a Ripoll i de la de Cuixà, indicativa, si més no, dels contactes que Catalunya mantingué amb l’exterior en aquells anys.

Bibliografia

  1. R. d’Abadal: Com neix i com creix un gran monestir pirinenc abans de l’any mil: Eixalada-Cuixà, dins Dels visigots als catalans, vol. I. Edicions 62 (“Estudis i Documents”, 13), Barcelona 1969, pàgs. 377-484.
  2. R. d’Abadal: L’esperit de Cluny i les relacions de Catalunya amb Roma i Itàlia al segle X. dins Dels visigots als catalans, vol. II, Edicions 62, (“Estudis i Documents”, 14), Barcelona 1970. pàgs. 9-24.
  3. J.A. Adell-E. Riu: Sant Pere de Rodes, dins Catalunya romànica, vol. XXVII, Enciclopèdia Catalana, Barcelona 1998, pàgs. 148-156.
  4. I.G. Bango: La part oriental dels temples de l’abat-bisbe Oliba, “Quaderns d’estudis medievals” (Barcelona), 23-24 (1988). pàgs. 51-66.
  5. X. Barral: Nouveaux apports au dossier archéologique de l’église de Saint-Michel de Cuxa, “Journal des Savants” (París), juliol-setembre 1977, pàgs. 192-223.
  6. X. Barral: L’art pre-romànic a Catalunya. Segles IX-X, Edicions 62, Barcelona 1981.
  7. K.J. Conant: Cluny. Les églises et la malson du chef d’ordre, Mâcon, The Mediaeval Academy of America 1963.
  8. K.J. Conant: Arquitectura carolingia v románica. 800-1200, ed. Cátedra, Madrid 1987.
  9. M. Delcor: Problemes posés par l’église de Saint-Michel-de-Cuxa consacrée en 974 et par les églises successives qui l’ont précedée, “Les Cahiers de Saint-Michel-de-Cuxa” (Codalet-Prada), VI (1975), pàgs. 129-151.
  10. G. Gaillard: Hypothèse sur le chevet de l’église de Saint-Michel de Cuxa. “Bulletin Hispanique” (París), XXXVI (1934), pàgs. 257-288.
  11. C. Heitz: Architecture et liturgie processionnelle à l’époque préromane, “Revue de l’Art” (París), 24 (1974). pàgs. 30-47.
  12. C. Heitz: L’architecture religieuse carolingienne. Les formes et leurs fonctions, París 1980.
  13. C. Heitz: Elements carolingiens dans l’architecture méditérranéen, “Les Cahiers de Saint-Michel-de-Cuxa” (Codalet-Prada), 12 (1981), pàgs. 111-121.
  14. F. Hernández: San Miguel de Cuixá, iglesia del ciclo mozárabe catalán, “Archivo Español de Arte y Arqueología” (Madrid), VIII (1932), pàgs. 157-199.
  15. E. Junyent: El monestir de Santa María de Ripoll. Barcelona 1975. E. Junyent: L’arquitectura religiosa a Catalunya abans del romànic. Curial Edicions Catalanes-Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona 1983.
  16. A.M. Mundó: Moissac, Cluny et les mouvements monàstiques de l’Est des Pyrénées du X au XII siècie, “Anuales du Midi” (Tolosa de Llenguadoc), LXXV (1963), pàgs. 551-573.
  17. P. de Palol: Ripoll i Roma, “Revista de Girona” (Girona), 83 (1978), pàgs. 175-178.
  18. P. Ponsich: Les origines de Saint-Michel de Cuxa: Saint André d’Exaluda et Saint-Germain de Cuxa, “Etudes roussillonnaises” (Perpinyà). II (1952a), pàgs. 7-19.
  19. P. Ponsich: Les problemes de Saiut-Micliel de Cuxa d’après les textes et les fouilles, “Études roussillonnaises” (Perpinyà), II (1952b). pàgs. 21-66.
  20. J. Puig i Cadafalch, A. de Falguera, J. Goday: L’arquitectura romànica a Catalunya, 3 vols., Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 1909-18.
  21. J. Puig i Cadafalch-G. Gaillard: L’église de Saint-Michel de Cuxa, “Bulletin Monumental” (París), 94 (1935). pàgs. 353-373.
  22. S. Stym-Popper: L’abbaye de Saint-Michel de Cuxa, “Congrès Archéologique de France. CXII Session. Le Roussillon (1954)”, 1955. pàgs. 299-314.

L’arquitectura civil i militar

Al costat de les esglésies, que pel seu nombre i característiques han estat els monuments preferits dels estudiosos de l’art romànic, es construïren molts altres edificis dignes d’atenció, tot i que la seva conservació no sempre ha estat portada amb la cura que mereixien. Cal recordar, per exemple, les cases i els obradors urbans, els casals de molins o els habitatges rurals, sense esmentar les torres, les guàrdies, els castells i les cases fortes, o els ponts.

Els camins i els ponts

Arcs de pedra arrapats a la penya, per on passava l’antic camí que conduïa a la Seu d’Urgell i a la Cerdanya, a l’alçada del congost de Tresponts.
ECSA - T. Pollina
Fins al segle X, una bona part dels camins principals de Catalunya continuaren essent els mateixos de l’època romana, amb els mil·liaris que assenyalaven les distàncies cada mil passos i amb escasses reformes, les indispensables perquè fossin encara transitables. Tan sols hi ha constància que una via important, l’anomenat “camí dels francs”, fou construïda de nou a la darreria del segle VIII i afermada amb pedres per al pas dels exèrcits carolingis, enllaçant Barcelona amb els Pirineus. Però a partir del segle XI es manifesta una renovació dels camins i una febre constructiva de nous ponts que permetin travessar els rius catalans sense perill. La documentació que esmenta alguns ponts, distribuïts per l’àmbit de la Catalunya Vella des del segle IX, no indica pas si es tractava de ponts de pedra antics o de simples passarel·les de fusta que calia refer gairebé cada estiu. Tampoc no han restat detalls dels ponts nous, construïts al segle XI, com el pont de Bar, damunt del Segre, que ocasionà la mort del bisbe sant Ermengol d’Urgell el 1035 quan participava en la seva construcció.

Tradicionalment hom ha identificat aquests ponts nous amb els ponts de dos vessants, anomenats d’“esquena d’ase”, i compostos per un únic i gran arc de mig punt, fet amb dovelles de pedra calcària ben tallades i de mida mitjana. El parament dels pilars laterals i dels murs de tots dos costats del riu solia ser de pedra calcària, ben tallada, en rectangles de mida mitjana, formant filades regulars per les dues cares, amb el tou del mur i de l’arc omplert de reble i de bon morter de calç i sorra. A l’arrencada de l’arc és fàcil de veure-hi una cornisa seguida i al seu damunt els forats de les bigues mestres de la bastida de fusta que serví per muntar les dovelles de l’arc. El sòl del pont era generalment empedrat, amb pedres de riera més o menys gastades pel pas de persones i animals. Eren ponts estrets i de baranes de pedra seguides i baixes, per a no obstaculitzar la càrrega que transportaven els animals. Aquests ponts estaven pensats per al trànsit de bèsties de bast i no pas de carruatges, però també per passar els ramats d’una banda a l’altra del riu. La llum de l’arc podia arribar fins als 12 o 15 m per sobre el nivell de l’aigua per tal d’evitar que les pluges i les avingudes malmetessin la construcció.

Hom ha datat aquests ponts entre els segles XI i XII sense gaire més precisió, però és possible que ja al segle XII s’afegissin arcs menors als costats de l’arc principal i una capelleta al cim o a l’entrada del pont amb la imatge de la Verge o d’un sant protector. Des del segle XIII s’observa l’augment del nombre d’arcs, tret dels pontarrons destinats al pas de rieres petites, i els arcs s’apunten a fi de disminuir el pes de la part central. Alguns ponts considerats romànics pertanyen ja a l’època gòtica, com ara el pont de Pedret. Són ponts llargs d’arcs desiguals i no sempre rectes, però que tendeixen a tenir el pas horitzontal i a ser més amples, tot i que els carruatges hi devien circular amb certes dificultats. Fins ara, si bé s’han restaurat molts ponts medievals, en molt pocs s’han realitzat excavacions arqueològiques per esbrinar les successives reconstruccions de pilars, arcs, paviments, baranes, etc. El pont vell de la Pobla de Lillet, al Berguedà, i el pont vell de Castellbell i el Vilar, al Bages, que hom considerava del segle XIII, han estat minuciosament investigats els anys 1983-87 pel Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Diputació de Barcelona, excavant les bases dels pilars i el sòl de pas, i analitzant els arcs desiguals, algun de fins a trenta metres de llum.

En els darrers segles medievals, i sobretot a la segona meitat del segle XV, l’obra cuita substituí les dovelles de pedra als arcs dels ponts i pontarrons, modificant-ne l’estructura i l’aparença. Els nous ponts foren ja de pas horitzontal i tendiren a ser més amples, per permetre el pas de vehicles de dues i de quatre rodes.

Sòls, parets i cobertes

Alguns elements de les estructures arquitectòniques dels llocs d’habitatge, treball i defensa mereixen una atenció prèvia.

Roca del Castellot, a Viver i Serrateix (Berguedà), que mostra encaixos d’antigues estructures de fusta desaparegudes i la base d’un castell de pedra al seu cimal.
ECSA - J. Bolòs
El sòls de la planta baixa, en cases i castells, foren bàsicament hereus de l’opus signinum d’època romana, si bé hom tendí a usar, quan el terra no era la roca natural aplanada, el fang argilós pastat amb un xic de calç i estès damunt d’un llit de pedres de dimensions reduïdes que en constituïa el suport o basament. Igualment, el reaprofitament de l’obra de terra cuita trinxada i unida amb calç, o bé amb fang, fou usual. Els terres enllosats o empedrats a l’interior de les habitacions acostumen a ser tardans, com ho són els fets amb pedretes o pedres de riera clavades al terra formant dibuixos geomètrics, que hom retroba en moltes masies dels segles XVI al XVIII. Els mosaics de tessel·les grosses són rars i els conservats de l’època corresponen a esglésies, de manera que no en parlarem en aquest epígraf.

Per als sostres alts, hom emprà sovint fins a dates tardanes les posts de fusta damunt dels embigats. La coberta de la planta baixa, amb tot, solia ésser de volta de canó o de full de llibre, feta amb lloses de pedra calcària, especialment a les cases urbanes i a les torres dels castells. Als darrers segles medievals, fora ja de l’àmbit del romànic, el guix emmotllat i les lloses de pedra ben treballades tendiren a substituir la fusta dels entrebigats. Hom emprava també caixons d’artesà quadrats i pintats, i peces de terra cuita quadrades o rectangulars emmotllades.

Les parets de les construccions rurals solien ésser de pedra, més o menys escalabornada, posada en sec o bé unida amb fang argilós, formant filades irregulars. Les argamasses es reservaven per als edificis nobles i les fortaleses. Hom emprà també sovint la fusta per a fer envans i parets, i fins i tot la tàpia, les lloses posades dretes, l’obra cuita, el guix i la tova feta de fang i palla i assecada al sol. En canvi, el parament dels castells del primer període romànic és format per carreus de pedra rectangulars, més o menys allargassats, si bé poc alts i ben tallats, col·locats en fileres paral·leles i units per una argamassa sòlida de calç i sorra, o bé de terra cuita esmicolada o polvoritzada. Els murs principals mostren les dues cares ben construïdes i l’interior omplert amb reble, o bocins de pedra trinxada, i amb lletades de calç i sorra o terra argilosa. El gruix dels murs solia oscil·lar entre els 80 i els 60 cm, però hi hagueren murs de 45 cm de gruix i muralles de dos i de tres metres o més de gruix.

Amb el temps, ja en el segon romànic, el parament tendí a ser més gros, de mida mitjana, i les filades més altes i amb les peces col·locades a trencajunt i alternant encara amb peces posades de través al tou del mur, per tal d’unir-lo millor. A les parets de tàpia hom pot diferenciar les alçades de les tapieres, de 80, 90 i 120 cm, com també la llargada i el gruix, si bé amb el temps —ja en plena època gòtica— hom tendí a fer tongades més grosses per a estalviar temps i anar més de pressa en les obres defensives.

Les excavacions arqueològiques i les restauracions de monuments del període romànic han permès saber que els edificis nobles, fins al començament del segle XI, eren coberts encara amb teules planes i teules careneres (imbrices). Aquests materials de tradició antiga, cuits en forns i en una atmosfera oxidant, es continuaren produint almenys fins als primers anys del segle XI, com ho acredita l’exemplar datat de Banyoles. De tota manera, degueren resultar peces excessivament pesades, a causa del seu gruix, pasta i proporcions, i hom assajà, sense variar la forma rectangular ni les proporcions i deixant els encaixos laterals, de substituir aquella pasta per una mena de sorra obtinguda de la mòlta d’una espècie de pedra tosca o d’argila grisenca, potser barrejada amb cendra i amb cambres d’aire internes, coberta exteriorment a les dues cares per una superfície d’argila molt fina i suficientment consistent, de coloració ocre, que hom retroba a les excavacions del castell de Mataplana, en l’àmbit d’una de les cambres de la planta baixa que probablement serví d’oratori abans de construir-se la capella actual. És possible que aquesta solució tampoc no reeixís, atès que al darrer terç del segle XI hom preferí ja la teula corba o teula àrab de forma trapezoidal, evolucionada de les teules careneres, si bé una mica més petita i menys gruixuda la canalera, i més grossa i gruixuda la cobertora. Amb tot, aquesta solució no es generalitzà fins al segle XIII, moment en el qual comencen a ser habituals les teulades damunt les voltes dels temples romànics, i fins a sobre dels enllosats de coberta.

En efecte, entre els segles XI i XIII hom intentà també substituir la teula plana per lloses grosses de llicorella o de pedra calcària, d’uns 5 o 6 cm de gruix, però les qualitats de la pedra utilitzada, que traspuava quan hom utilitzava pedres sorrenques o calcàries en comptes de làmines de pissarra, no oferien seguretat per a l’interior, ja que donaven lloc a humitats accentuades. El fet d’haver de reajustar la teula corba també ocasionava problemes, adaptant l’entramat de fusta a les noves peces, i hom intentà solucionar-los col·locant una capa d’argila pastada entre dues fileres de teules sobreposades. D’aquesta manera s’engruixien i es feien molt més pesants les cobertes, i calia utilitzar embigats molt més gruixuts i junts.

Al costat de tots aquests tipus de cobertes esmentats, tampoc no es pot oblidar les cobertes vegetals, de palla, gleves i brancatges, que unides o no a l’argila perduraren al camp al llarg de tota l’edat mitjana, però que a les ciutats, des de la darreria del segle XII, tendiren ja a ser substituïdes per les cobertes de teula àrab, per tal d’evitar incendis.

La casa rural aïllada

No se sap fins quan perduraren a Catalunya les estructures de la villa, o gran finca rústega, que encara al segle X s’estenen un xic pertot, i que constitueixen la unitat bàsica de poblament i el centre per a la identificació o localització de terres i béns immobles. D’altra banda, tampoc no es coneixen prou bé els trets essencials del vilar, o vilaró, sorgit subsidiàriament, i que podia consistir en un grup d’habitatges més o menys grans, junts a la ruralia formant l’embrió d’un vilatge. Si des del segle V a l’occident europeu la villa tendí a subdividir-se en quatre o cinc unitats menors familiars (els mansi o masos), a Catalunya el fenomen és documentat des del segle X. Com ho són les villules, o vil·les petites, i els villarunculis, o vil·les minúscules, fruit de la dispersió i la fragmentació de l’habitatge rural.

El mas del segle X, dintre de l’àmbit de la vila, sol construirse orientat a migdia i adossat a una paret vertical de roca que en constitueix el mur de fons, on encaixen les bigues de la coberta, o bé sota una balma que el protegeix de les inclemències del temps, en record del poblament troglodític que emprà les cavernes o speluncae (les esplugues) com a habitatges des de l’antigor i que encara perdurava durant els primers segles medievals. Les coves amb retocs artificials, sobretot quan tenen reserves d’aigua, i els fons de cabana en medis pastorils, són els primers vestigis del poblament dispers a la Catalunya Vella, ben aviat substituïdes pels primers masos.

El mas del segle X consta de dues peces rectangulars independents, juxtaposades i bastides damunt la roca més o menys plana, amb tres parets de pedres grosses o de mida mitjana, escalabornades i disposades amb cura formant filades irregulars, unides amb fang o bé en sec, però suficientment gruixudes perquè siguin ben consistents. La paret posterior era, com s’ha dit, la roca vertical. Una de les peces es destinava a guardar el bestiar familiar i l’altra a les persones, amb la porta a la façana, la llar al mig damunt el sòl de roca, i un banc de pedra adossat a la paret de fons per a seure i dormir. Aquesta peça solia ventilar-se per la porta, oberta al camí que discorria davant de la casa, i per un forat a la coberta que permetia alhora la sortida del fum de la llar. D’una única planta, la coberta d’aquest mas era d’un sol vessant, inclinat vers la façana, amb un fort embigat i al seu damunt lloses, gleves, ramatges, palla o argila.

La superfície coberta devia representar de 60 a 75 m2 en total. Davant del mas solia estendre’s el prat principal per a poder-hi vigilar el bestiar, i als seus costats, l’horta i els camps, poc nombrosos, que sumaven en total de 10 a 12 ha. Amb el temps, els dos compartiments juxtaposats s’anaren subdividint: el del bestiar guardava separats porcs, vaques i cavalleries, deixant en cledes a cel obert o en corrals propers els òvids i càprids i l’aviram. El recinte de les persones es completà amb altres habitacions destinades al forn, dormitori i magatzem, deixant l’estança principal amb la llar al sòl i al mig, i les sitges i fosses de deixalles al subsòl.

Planta del mas A de Vilosiu (Cercs, Berguedà), excavat els anys 1961-62. La planta mostra les ampliacions successives fins al segle XIV.
J. Bolòs
Planta i intent de reconstrucció del mas de la Creu de Pedra (Castelltort, Guixers, Solsonès).
M. Riu
Un exemple del primer tipus descrit més amunt, menys evolucionat, és el mas de la Creu de Pedra, del municipi de Guixers, partida de Castelltort a la Vall de Lord, comarca del Solsonès, i dos exemples del segon tipus, que perduraren fins a la primera meitat del segle XIV, tot i ésser documentats des del segle X, els tenim en els dos masos A i B de Vilosiu (municipi de Cercs, comarca de l’Alt Berguedà), ben excavats i estudiats.

Al costat d’aquests masos, la documentació recorda, des del segle X, altres habitatges o cases construïdes en terrenys planers, dels quals, però, hi ha una desconeixença arqueològica total, en no haver deixat traces com els que es trobaven en esplugues o adossats a penyes. Cal suposar, tanmateix, que no devien diferir dels anteriors. Tanmateix, aquí es detallaran únicament els masos dels quals hi ha referències arqueològiques.

Mentre els masos adossats a la roca evolucionaven, des de la darreria del segle XII sorgí el mas-torre, consistent en una torre de planta quadrada o lleugerament rectangular amb porta a nivell del sòl, construïda amb pedra ben treballada i bona argamassa, i de dues o tres plantes amb sostres de posts, comunicades per escales de fusta. Igualment eren de fusta els envans que separaven les quadres de la planta baixa i les estances de cada pis. La planta baixa es destinava al bestiar gros (cavalleries, vaques i bous i porcs), el primer pis a la llar i el menjador, i el segon a dormitoris, graners i magatzems. Els sostres de fusta deixaven passar la calor animal vers la part alta habitada pels camperols. La coberta de lloses (i des del segle XIII de teules) era inicialment d’un sol vessant.

És possible que els monestirs cistercencs i els ordes militars fossin els primers a introduir en els seus dominis aquest nou tipus d’habitatge, destinat a l’autoprotecció i a la vigilància del territori. Ben aviat aquesta masia-torre donà lloc a les cases fortes de forma quadrangular que, des del 1250 aproximadament, protegiren l’hàbitat camperol en els dominis senyorials de la baixa edat mitjana en mans de cavallers. Una casa forta es podia construir en sis anys i és possible que n’hi hagués una cada sis o dotze masies, almenys en algunes comarques.

Els masos, les línies familiars d’alguns dels quals es poden seguir des dels segles XI o XII gràcies a la documentació que han conservat, s’edificaren als pendents de les muntanyes dels Pre-pirineus i dels Pirineus, cercant la proximitat d’una deu o corrent d’aigua, en una zona de conreu i a les clarianes del bosc. Els edificis són inseparables de l’entorn que els donà vida. Tenien una extensió mitjana d’unes 10 ha, si bé alguns eren més petits, distaven uns 250 m els uns dels altres, i evolucionaren augmentant o fragmentant-se amb el temps (l’aparició de les bordes i les cabanes als marges del bosc n’és una mostra evident). Fins i tot un mas podia arribar a tenir quatre masoveries o més i convertir-se en capmàs, on s’establien quatre o cinc famílies que es repartien les terres de conreu. El bosc d’alzina per al foc i les aglans, i els castanyers per a les farines panificables, completaren les pinedes i rouredes, complement indispensable per a la construcció, a la Catalunya Vella.

Els vilatges rurals

La documentació dels segles IX i X recorda l’existència de pocs vici o viculi, nuclis de poblament agrupat, inicialment oberts, sense muralles, si bé situats en llocs alts i defensables, almenys des del segle V. Quan la documentació permet situar els llocs de poblament agrupat, sembla que han aparegut alguns vilars que han reunit en un petit nucli unes poques famílies per a la seva protecció.

En qualsevol cas, la situació inestable del segle IX sembla que afavorí la formació en llocs elevats del terreny de petits nuclis de població agrupada, en nombre de cinc a set famílies, que es reunien entorn d’una turris o d’un castrum ja existents. Aquests agrupaments de població en l’àmbit rural donaren lloc a la formació de diversos tipus d’hàbitat concentrat, sobretot detectable a les àrees frontereres o a les voreres dels camins als segles IX i X.

Un prototipus d’aquests vilatges és el de Sant Esteve de Caulers (Caldes de Malavella), de 40 m de llargada per uns 12 m d’amplada, amb una superfície total d’uns 500 m2, situat al cim d’una carena i format per un petit nucli que tingué a l’extrem de la part més alta una torre de planta quadrada, refeta almenys una vegada i a l’extrem de la part contrària l’església, a l’entorn de la qual s’estenia el cementiri de tombes excavades a la roca i cistes de lloses fines. Entre la torre i l’església s’estengueren les cases, d’una sola planta, formant un únic carrer que es dobla en angle recte des de l’única porta d’accés al poblat, situada al mig entre la torre i l’església, fins a la porta del temple. Les parets posteriors de les cases, més gruixudes que la resta, constitueixen l’única muralla del conjunt. Cada casa era composta d’una o dues habitacions, amb la llar damunt del sòl, circular, delimitada per un cercle de pedres, a la part central de l’habitació més important, i un forn per a coure el pa familiar, bé situat a un angle o bé en una habitació separada i amb un banc de pedra davant de la boca. Les parets exteriors tenien uns 80 cm de gruix, i les de l’interior en tenien 60; totes eren construïdes amb pedra escalabornada i sense altra argamassa que el fang argilós. El vilatge, que experimentà reformes al llarg de la seva existència, i que pogué arribar a tenir una desena de cases, degué desaparèixer en finalitzar el segle XIV, si es jutja a partir dels materials arqueològics conservats.

Aquest mateix tipus de vilatge es retroba al despoblat de Minoves (comarca del Berguedà) si bé invertit, atès que aquí l’església ocupa la part més elevada i la torre la part més baixa; entre ambdues construccions s’estenen les cases, distribuïdes en diverses terrasses que formaven una gran graonada. Aquesta anomalia —situar la fortalesa defensiva a la part més baixa— pot tenir la seva explicació en el fet que el camí d’accés al vilatge devia pujar des del torrent.

Un altre exemple és el del Roc de Palomera (municipi de Saldes). En aquest cas el vilatge fa 80 m de llargada per 40 d’ample. Fou construït al cim d’una penya aïllada de l’entorn i només accessible per un caminet tallat a la roca en ziga-zaga, molt vertical i costerut, estret i difícil de trobar sense l’ajut d’un expert del país, pels boixos, esbarzers i ginebres que n’amaguen l’accés. Aquest vilatge ja existia a mitjan segle XI, si bé no consta que hi hagués cap fortalesa ni tampoc cap església. Tot el vilatge, format per un carrer de cases d’una sola planta, era una fortificació i les parets posteriors constituïen la muralla, bastides damunt del cingle. Hi visqueren una dotzena de famílies, de les quals en finalitzar el segle XV ja solament n’hi restaven tres, que ben aviat baixaren a establir-se a Saldes. Roc de Palomera fou un poblet de pastors, com el de la Jassa (municipi de Cercs), tot i que aquest darrer, actiu als segles XII i XIII, protegit per un cim balmat, era format tan sols per uns cinc habitatges, posats en fila i construïts com els masos de tradició més antiga abans esmentats, amb les façanes, portes i finestres obertes a un camí-carreró que discorria al davant seu. En tots dos casos no hi ha restes de castell ni d’església, si bé eren vilatges ben defensats, protegits per la naturalesa i de difícil accés. La superfície de les cases oscil·lava entre els 60 i 80 m2, i els focs es trobaven damunt la roca i separats dels murs com arreu, tret de les llars del segle XIII i posteriors, adossades ja a un dels murs.

Restes del Castelló Sobirà de Sant Miquel de la Vall, que defensava un antic poblat del Pallars Jussà excavat fa pocs anys.
ECSA - A.M. Vilarrúbies
Un altre tipus de vilatge, més evolucionat, amb una longitud de 130 m, una amplada de 70 m i una superfície de 8.158 m2, el constitueix el del Castelló Sobirà de Sant Miquel de la Vall, al Pallars Jussà, dintre de la vall Barcedana, en una quadra del castell de Llimiana. Aquest vilatge, construït en pendent als segles XI-XII, té situat a la part alta el castell, de planta triangular, amb una muralla interior que separa el seu àmbit de la zona d’habitació, escalonada a continuació vers la vall, formant tres o quatre terrasses on es bastiren les cases. A la part més baixa, flanquejada per dues torres de planta quadrada, es construí l’església de Santa Maria, temple parroquial del vilatge, i el conjunt fou circuit per una sòlida muralla on s’obrien tres portes, a les quals se sumaren unes altres dues portes en una fase tardana. Un vall exterior, d’uns 6 m d’amplada i 4 de profunditat, envoltà el vilatge almenys per una de les quatre cares.

És possible que fins una vintena de famílies visquessin a la població, formada per cases d’una sola planta i de parets de pedres poc treballades, unides amb fang i sense morter. Les cases constaven d’una, dues i tres habitacions, amb forns de cúpula per a coure el pa i amb llars centrals al mig del sòl, envoltades de sitges, tenalles encastades i dipòsits de deixalles i de cendra per al lleixiu. La coberta era feta amb lloses, brancatge i argila, disposada sobre un fort embigat, sense teula del tipus anomenat àrab. Hi hagué almenys tres carrers, i una plaça davant l’església que serví de cementiri del vilatge en la fase inicial. A la darreria del segle XIV, tot i ser un vilatge ben fortificat, havia perdut ja bona part del seu valor estratègic i s’estava despoblant. Al mateix tipus, amb el castell al cim i l’església a la part més baixa, correspondria el vilatge de Santa Anna, a l’Hostal Roig, dintre de la mateixa comarca.

Un altre vilatge ben protegit és el de Sant Llorenç d’Ares, al Montsec, situat damunt d’una penya, al cim de la qual es bastiren el castell i l’església, edificats al segle XI com un conjunt senyorial i residencial; al peu dels edificis principals s’estenien les cases, afilerades i protegides a la part inferior per una muralla molt ben construïda, estesa de banda a banda del rocam, que vigilava i defensava l’únic camí d’entrada situat a un extrem. Un sistema de drenatge, ben traçat a la part baixa del mur, en garantia la resistència als aiguats.

Vista de les estructures del poblat medieval de l’Esquerda, amb les ruïnes de l’església de Sant Pere al fons.
I. Ollich
Semblant a la d’aquest darrer degué ser la concepció del vilatge de l’Esquerda (terme de les Masies de Roda, comarca d’Osona), si bé aquí no queden restes visibles del castell o fortalesa, i sí en canvi de l’església romànica; entre les cases sembla que hi hagué un carrer principal i una gran plaça, amb un sector laboral de premses i cups, de fabricació de lloses de coberta i d’emmagatzemament de cereals. Una forta muralla, probablement la mateixa d’època ibèrica reutilitzada, cloïa amb les seves torres la part contrària a l’església i protegia l’única entrada al vilatge, situat estratègicament en la plataforma d’una península que forma un meandre del Ter. És aquest el vilatge de l’alta edat mitjana, destruït en iniciar-se el segle XIV, que ha estat més minuciosament estudiat. Si les cases de tots els vilatges anteriorment esmentades foren construïdes de pedra, a penes treballada i unida amb fang argilós com a única argamassa, mentre que els edificis nobles (esglésies i castells) eren edificats amb molta més cura, utilitzant pedra ben escairada i una bona argamassa de calç i sorra, al vilatge de l’Esquerda, una població amb vida continuada des del segle IX, hi hagué cases de parets de tàpia, corresponents al seu darrer període d’activitat; una tàpia molt sòlida, bastida damunt d’un basament de pedra d’l a 1, 20 m d’alçada, de pedres unides amb calç. Aquestes cases, petites (de 18 a 20 m2 útils) i de planta quadrada, trapezoïdal, rectangular o en forma de L, d’una i de dues habitacions, constaven només de planta baixa a nivell del sòl de roca i l’altura degué ser inferior als 3 m, amb coberta de teules corbes, d’un sol vessant o dos si es jutja pels pilars interiors. El terra de les cases era la roca més o menys horitzontal. Al mig del sòl de l’habitació principal, o bé adossat a una de les parets, hi hagué el foc familiar. Moltes cases disposaven de forns coberts amb falsa volta, molins de mà i grans gerres per emmagatzemar l’aigua, com ha mostrat Immaculada Ollich en els seus minuciosos estudis.

Els nuclis urbans majors

Gairebé no hi ha cap nucli urbà estudiat a fons per al període romànic. Les ciutats de tradició romana, com Bàrcino, Ilerda, Gerunda o Tàrraco continuaren mantenint el seu nucli originari, però la construcció dels palaus episcopals, comtals i vescomtals quedà limitada a Bàrcino i Gerunda, ja que Tarragona, Lleida i Tortosa romangueren en poder de l’Islam fins al segle XI la primera, molt destruïda, i fins a la meitat del segle XII les altres dues. En canvi, Vic i la ciutat encastellada d’Urgell degueren adaptar-se millor a la nova època. Ambdós vici resolgueren la seva perduració, això no obstant, de maneres diferents. En l’exemple de Vic, el temple romà, com és sabut, fou reconvertit en palau dels Montcada, i la restauració episcopal comportà nous edificis. En el cas d’Urgell, el nucli de Castellciutat no recuperà la preeminència, i el bisbat i el comtat es traslladà al vicus Urgelli, protegit pel Segre i el Valira, on una mota artificial completà l’estructura defensiva del nucli urbà. L’antiga Ègara (Terrassa) ni tan sols aconseguí restablir el bisbat, tot i que és possible que els carolingis hi bastissin una fortificació en forma de terrassa.

A excepció de Barcelona, cap dels nuclis comtals i episcopals del període romànic ha estat estudiat a fons, com tampoc no ho han estat les plantes dels nuclis urbans, ni els habitatges principals, ni la xarxa viària, ni la situació i la funció de les places interiors, ni les viles noves o els barris nous sorgits als segles X i XI extramurs de les muralles romanes, que havien resistit el pas del temps. Un nou període constructiu, els segles XI i XII, dotà de portes i alguns murs i valls les ciutats reconstruïdes, on es distingia la civitas pròpiament dita dels burgi o foburgi, viles noves, que anaven sorgint arreu. Però l’empenta dels segles XIII i XIV fou en l’aspecte de les fortificacions urbanes molt més gran i pertany ja al període gòtic.

Fins ben entrat el segle XI, una bona part de les cases urbanes eren encara de fusta, i de fusta es construïren els envans, pisos, escales, portes i finestres, i bona part de les cobertes. Amb tot, a la ciutat hi havia algunes cases de pedra, de dues i tres plantes, amb torres i amb sitges o coves al subsòl. Les façanes solien tenir amplades no superiors als 5 m per cos, però hi havia cases de dos i tres cossos. Les portes adovellades donaven pas a l’entrada, obrador, botiga o quadra, situades a la planta baixa. Algunes cases disposaven de patis, corrals o horts a la part posterior, amb bassa o pou per a la provisió d’aigua. A la planta principal hi havia la cui-na-menjador i el dormitori o estança major. A la segona planta, la resta d’habitacions, graners i magatzem. I a vegades, al damunt, el colomar. Les torres que flanquejaven la façana a les cases particulars sorgiren principalment al segle XIII, moment en què començaren a generalitzar-se les cobertes de teula corba, en substitució de les lloses o la palla. Els terrats plans devien ser poc freqüents a la Catalunya Vella, ja que calia reparar-los cada temporada amb capes d’argila i calç.

La superfície construïda per casa oscil·lava entre els 25, 30, 40 o 60 m2 per planta. Rares vegades era superior en els habitatges privats. Les grans construccions municipals o gremials, o els habitatges de l’oligarquia urbana, corresponen ja als segles XIII i XIV. Els carrers eren estrets i sinuosos, amb pendents pronunciats, empedrats o tallats a la roca quan això era possible. Ben pocs disposaven de clavegueram i les aigües residuals devien circular per la superfície. Alguns carrers principals eren porticats i, en llocs freds, refugi dels mercats setmanals. La inseguretat de l’època obligava a tancar les portes d’accés a la ciutat al capvespre i reo-brir-les en clarejar el dia. El cant dels galls era el despertador habitual en una societat poc avesada encara als rellotges.

Un nucli urbà de 6.000 a 10.000 h es considerava ja important als segles XI i XII. Poques ciutats catalanes devien sobrepassar aquestes xifres, tot i els barris especials, com els calls o barris jueus i les moreries, i els barris extramurs habitats per artesans, mariners i hortelans o llauradors, sorgits en aquesta època de creixement.

Les torres i les guaites o guàrdies

Torres d’Ardèvol (a l'esquerra) i de Vallferosa (a la dreta), al Solsonès, inicialment torres quadrades (final del segle X), revestides més tard d’estructures cilíndriques. El revestiment exterior de la torre d’Ardèvol s’ensorrà el 1932.
V. Buron
De les torres carolíngies de fusta, de planta circular i de 4 a 8 m de diàmetre, amb alçàries de 4 a 5 m, datables entre la darreria del segle VIII i el darrer terç del IX, i erigides damunt les roques situades a la vora dels camins principals, per a protegir el territori, hom degué passar ben aviat a les torres de pedra de forma cúbica o prismàtica, de planta quadrada o rectangular, que les succeïren des del segle X, amb carreus més o menys ben treballats, de mida mitjana, i d’una o dues plantes, que devien protegir les vil·les, els monestirs i els vilatges, construïts per les mateixes famílies necessitades de protecció o bé comunalment.

Durant la segona meitat del segle X, amb doble finalitat defensiva i colonitzadora, aparegué la torre rodona de guàrdia, que predominà fins a la segona meitat del segle XI, ja que s’adaptava millor a les funcions de vigilància i defensa fronterera. Tècnicament superior, amb aparell escairat i bona argamassa de calç, aquestes torres de dues i tres plantes tenien ara la porta d’accés al primer pis i no pas arran de terra.

És significativa la transformació de torres quadrades, com les d’Ardèvol, Vallferosa i Lloberola, en torres cilíndriques, a la darreria del segle X, en rodejar-les amb un mur circular bo i engruixint-les per fora. Des de la segona meitat del segle X es bastiren torres circulars, com ara les de Ribes (Garraf), Fals i Coaner (Bages), totes amb un aparell groller unit amb argamassa, d’uns tres pisos d’alçada, amb l’ús de l’arc ultrapassat a la porta d’accés, elevada de 6 a 10 m sobre el nivell del sòl. Als pisos intermedis, s’hi solien obrir finestres espitllerades.

Araguas n’ha assenyalat, en examinar 250 castells i torres cilíndriques de la frontera catalana i de la Baixa Ribagorça, dos grups. Un primer grup, dit mossàrab, el situa entre el 1020 i el 1030, anys en què es precisa la línia fronterera; i un segon grup, del primer art romànic, el data entre els anys 1025-70, bo i comparant portes i aparells. Els murs són massissos, estan formats per dues cares amb revestiment escairat i cos de reble integrat per cascots de pedra dipositats al tou del mur reomplint-lo. Els gruixos d’aquests murs són superiors al metre i mig, almenys a la base. La pedra generalment és calcària. L’alçada total de les torres és de menys de 30 m, i són llises, sense cap decoració. Al primer nivell solen tenir un sostre de volta o cupular, damunt del qual s’eleven dos (de vegades tres) pisos plans, formats per un embigat gruixut i posts; de vegades el darrer pis torna a ser cobert amb volta per dintre i coronat exteriorment per un terrat. L’existència al damunt d’aquest terrat d’una coberta de fusta cònica, merlets, matacans, tribunes i propugnacula sortits de fusta, és problemàtica, ja que podria tractar-se d’elements afegits amb posterioritat al període romànic.

Les torres, estratègicament situades, solen aparèixer isolades, si bé amb algunes construccions més lleugeres al seu entorn. En algun cas es veuen vestigis d’una palissada que les devia envoltar, i de vegades hi ha una capelleta al peu. Alguna, com creu J. Bolòs de la del barri del Fusteret a Súria, podria haver estat coberta per un embigat cònic amb teules, lloses o branques amb fang argilós al damunt. S’hi accedia per una escala de fusta, fixa a un cos o plataforma sortint, també de fusta, al peu de la porta enlairada, o per mitjà d’escales de corda que hom podia treure a discreció.

F. Fité relacionà 16 torres distribuïdes paral·leles a la carena del Montsec. Torres com les de Montanyana, Alòs, Alsamora, Girbeta o Comiols, moltes de les quals derivaren en castells, controlaven zones de pas i eren guàrdies públiques i a la vegada torres de senyals (fets amb foc o amb fum) per avisar els habitants de la zona de possibles perills. És possible que algunes d’aquestes torres tinguessin precedents àrabs, en una línia construïda inicialment pels musulmans i reaprofitada després pels cristians. També és possible que hi hagués una doble frontera, musulmana i cristiana, des de l’època d’Arnau Mir de Tost, en què les influències fossin mútues i s’aprofitessin solucions tècniques dels altres.

D’aquestes torres cilíndriques dels primers decennis del segle XI ens diu Fité: “Aquestes torres, exceptuant algun cas, posseeixen cúpules rebaixades (…) cobrint el primer nivell o planta baixa. El seu diàmetre interior en la base no depassa els quatre metres i el gruix dels murs se situa entre els dos i els tres metres”. Al primer nivell, o nivell del sòl, al qual solament es podia accedir per l’interior des del primer pis (per una obertura o trapa al terra del primer pis), alguns autors han suposat que hi devia haver la presó, altres una cisterna, i la resta el magatzem de queviures.

El mur circular d’aquestes torres va perdent gruix gradualment, per pisos, i deixa un relleix de 20 a 40 cm a l’altura de cada sòl per a recolzar l’embigat. Entre els pisos, les escales eren de fusta. L’amplada de la porta d’accés a la torre no sol depassar el metre i, si inicialment l’arc fou ultrapassat, ben aviat hom el traçà de mig punt. Cal assenyalar que l’aparell d’algunes torres recorda, almenys a les filades baixes, l’anomenat “de soga y tizón”, propi de l’Espanya califal coetània, i es pot pensar, per tant, en una possible influència de la tècnica islàmica en la cristiana, que pogué perdurar, en algun cas, fins al segle XII.

Un quadre on F. Fité compara una vintena de torres de les comarques del Pallars Jussà, la Baixa Ribagorça i la Noguera, amb altres 24 torres de la Segarra, el Solsonès, el Bages, l’Anoia, i d’altres comarques, situades entre les dates extremes del 960 al 1082, permet resumir que els diàmetres interiors de les torres rodones van de 2 a 5, 20 m, tot i que prevalen les mides de 3 a 4, 50 m. La porta pot trobar-se a alçades del sòl que van de 5 a 10 m, i prevalen els tres pisos. L’amplada de la porta oscil·la entre 0, 80 i 1, 25 m. Sis torres, de les primeres comarques, conserven la volta a la primera planta. Hi ha, però, molts exemplars que ens han arribat mutilats. En alguns casos hom ha foradat modernament el mur de la planta baixa per a obrir-hi una porta, en altres s’ha enrunat el pis superior o s’ha esqueixat tot el conjunt.

Hom ha discutit si les restes d’hàbitat que de vegades apareixen al costat de la torre són coetànies o bé posteriors. Les dues possibilitats poden haver existit, però cal tenir present que a les torres de guàrdia no solia haver-hi més de quatre persones vigilant, i que, d’altra banda, no acostumaven a ser un lloc d’habitació permanent, almenys en un primer moment. No obstant això, la conversió de la torre cilíndrica aïllada en un incipient castell, com s’explicarà tot seguit, degué ser gairebé immediata, en dotar-la d’una palissada i una capelleta. Els exemples d’Alsamora, al Pallars Jussà, i de Sant Oïsme de la Baronia, a la Noguera, poden ser reveladors.

Des del segle XII torna a imposar-se la torre de planta rectangular, més espaiosa, molt ben construïda, i ara ja destinada a habitatge permanent. Aquesta torre de planta rectangular té la porta a nivell del sòl, com la tenia l’antiga sala d’origen germànic, i sol constar de dos i tres pisos, amb finestres a la planta alta o a les altres plantes. Les parets són gruixudes i de pedra ben escairada, unida amb bona armagassa de calç i sorra, rica en calç. L’exemplar conservat a Riner n’és un bon model.

Els primers castells

Vista aèria del castell de Mur, al Pallars Jussà, construït als primers decennis del segle XI.
ECSA - M. Catalán
Al voltant de torres romanes o de tradició romana, de planta quadrada o rodona i amb parament de grans carreus, es construïren els primers castells medievals. L’exemple del castell de Castellví de Rosanes, a tres quilòmetres de Martorell, és remarcable. Als segles IX i X es van formant els termes dels castells, i els antics castra es renoven. Des del primer terç del segle X s’observa que els castells termenegen els uns amb els altres i s’han repartit el territori. Cada terme de castell limita amb els d’uns altres quatre, cinc o sis.

La reestructuració del territori en castells termenats és total, tant a la frontera com a l’interior dels diversos comtats i vescomtats, fins al punt que a la segona meitat del segle X han aparegut ja, dintre dels termes molt amplis d’alguns castells, les primeres quadres amb nuclis de població i amb una fortificació que garanteix la protecció dels camperols habitants al país. Aquesta xarxa es mostra ben coordinada i les comunicacions entre els diversos castells són usuals.

No sembla gens aventurat suposar que els castells que anaven sorgint arreu des del segle IX eren majoritàriament construccions de fusta, torres i palissades, que en un termini de tres generacions foren substituïdes per altres de pedra. Hom aprofità o imità també els edificis de pedra subsistents des de l’antigor. La construcció de les torres de pedra de què hem parlat, quadrades o rodones, en foren el primer pas. Com que la transformació es produïa des de la segona meitat del segle X, hom preferí les torres rodones a les quadrades. S’hi afegí una muralla àmplia que, envoltant la torre, anava adaptant-se a la forma del terreny i, amb una planta més o menys ovalada, creava un espai clos a cel obert que es comunicava amb l’exterior per una sola porta d’accés. Bastida la muralla al cim d’una cinglera, moltes vegades no hi calia vall o fossat, en tot cas limitat a la part més vulnerable. El castell de Mur, dels primers decennis del segle XI, és representatiu, tot i els afegitons posteriors fets damunt d’un sector de la muralla, del castell de planta ellíptica adaptada a la configuració del terreny, compost per una gran torre cilíndrica, situada descentrada, gairebé en un extrem del pati, que feia de “torre de l’homenatge” i que restava circuida per una muralla seguida en forma de nau, sense torretes de reforç, amb una única porta d’accés al conjunt fortificat. L’entrada a la torre continuava essent elevada encara, ja que així dificultava l’accés al darrer reducte en cas que hi hagués un atac al recinte i que l’enemic hagués travessat la porta d’entrada al pati. Aquest pati, protegit pel mur, podia servir tant de pati d’armes com de refugi als camperols de la rodalia que, en cas de perill, podien acudir a refugiar-s’hi amb els seus ramats i alguns béns mobles.

Aquest tipus de castell, lloc de refugi temporal, feia les mateixes funcions que I’albacar del món islàmic que retrobem a la zona de Castelló, València i Alacant.

A més de la torre i la muralla, hi ha un tercer element que sol ser peça essencial en aquest primitiu castell: la capella, construïda a l’exterior o bé a l’interior de l’espai emmurallat. En el cas de Mur, la capella, en realitat una gran església, es troba a l’exterior, i amb el temps esdevingué seu d’una canònica dedicada a santa Maria. Aquest tipus de castell, propi de la primeria del romànic, i que sol aprofitar l’existència d’una torre anterior, reapareix al centre d’Europa encara al segle XII i amb molts elements de fusta, entre els quals la palissada que substitueix la muralla de pedra. Però aquesta muralla de pedra oval, fins i tot amb torres quadrades de reforç, hom la pot admirar a l’Espanya islàmica a la segona meitat del segle X, portada tal vegada del llunyà Orient, dels petits estats feudals de l’Àsia turca.

Evolució del castell medieval

Part superior del castell de Llordà (Pallars Jussà), de planta triangular amb torres de defensa als angles.
ECSA - J.A. Adell
Les necessitats d’una frontera amb la Catalunya islàmica, inestable i perillosa, obliguen a l’evolució de les tècniques de setge (poliorcètica) a evolucionar. Si és necessari que al castell hi visqui una guarnició permanent, encara que aquesta no sobrepassi la desena d’homes armats, calen també altres edificis que facilitin l’estada i l’habitatge. Fruit d’una evolució ràpida, afavorida per la disponibilitat de l’or de les paries pagades pels musulmans, i influïda pels models orientals, degué ésser el cas singular del castell de Llordà, al Pallars Jussà, bastit o refet per Arnau Mir de Tost abans de finalitzar la primera meitat del segle XI. Aquest castell reunia ja les condicions de punt estratègic de vigilància ben protegit, en una frontera perfectament organitzada, i alhora de centre residencial.

El conjunt fortificat de Llordà forma un gran triangle, amb torres quadrangulars als tres angles, una de les quals ja desapareguda. Les torres, de planta quadrada, amidaven uns 7 m per banda i feien uns 12 m d’alçada. La fortalesa de Llordà restà constituïda bàsicament per: a) una muralla triangular, de parets de 2 m de gruix, amb espitlleres a la part alta i una alçada total de 8 o 9 m, bastida directament damunt del rocam amb uniformitat constructiva; b) dues estructures rectangulars col·locades paral·leles a l’interior de l’àmbit murat, separades i de mides molt semblants, a les quals es farà referència tot seguit; c) un pati a cel obert entre ambdues estructures; d) una cisterna de planta rectangular també, al peu de la més interior de les dues estructures; i e) una església exterior, de tres naus, amb campanar de torre.

De les dues estructures rectangulars de Llordà, l’una (de 17 × 5 m), situada a migdia —la zona de més fàcil accés— tenia una funció militar i era destinada al cos de guàrdia i potser també com a quadra dels cavalls de la guarnició, composta com a molt per una desena de persones. Al seu costat, al mur de migdia, degué obrirse l’única porta d’accés al castell, llevat que l’accés secundari que s’obre a la muralla de llevant hagués estat original, cosa que no sembla pas gaire versemblant, i encara menys si es tenen presents els models orientals del món turc.

L’altra estructura de planta rectangular (de 15 × 6 m, i uns 15 m d’alçada) o lleugerament trapezoidal per un dels costats, situada més a l’interior i més ben protegida, al nord del conjunt, devia estar destinada a zona residencial o palau. D’accés difícil per a tot nouvingut no desitjat, hi facilitava l’entrada un passadís de 10 m, estret i potser esglaonat, a l’extrem occidental. Entre les dues estructures esmentades, principals construccions del castell, s’obria un pati a cel obert, d’uns 650 m2 de superfície, possiblement destinat a refugi de persones, ramats i béns mobles, bo i recordant l’albacar que perdurà a l’Espanya islàmica fins al segle XIII. Aquest pati exercí també la funció de pati d’armes, i de fet subdividia l’àmbit del castell.

Aquest castell palau residencial de Llordà, d’estructura doble i de doble funció, no restà modificat en la seva essència. L’edifici principal o palau, de tres pisos, tingué l’inferior espitllerat, per a ventilar-lo, i cobert amb una volta longitudinal de canó, feta amb forma de full de llibre i reforçada per arcs formers. El primer pis tingué el sostre embigat i pla, de fusteria recolzada sobre mènsules, amb tres finestres geminades. Degué ésser una estança noble o aula, adornada amb tapissos, coixins i pintures, on els senyors rebien els amics i vassalls. I el pis superior, amb cinc finestres adovellades de doble esqueixada i arcs de reforç sota coberta, degué allotjar les habitacions o estances familiars.

L’orientació dels angles dels murs de les dues estructures rectangulars principals del castell se situa a l’entorn dels 45 graus, de nord-est a sud-oest, divergents i fugint dels quatre punts cardinals. No sembla pas que l’espai edificable condicionés aquesta circumstància, cercada a propòsit pels constructors. Les portes són estretes, d’arc de mig punt i de dovelles petites o mitjanes. Tot i que pogueren treballar-hi diversos equips de paletes i picapedrers, cal recordar la uniformitat que presidí la concepció’i l’execució de les obres del castell.

Una cisterna a la base del palau i unes construccions annexes al cantó nord completen el sistema. D’aquestes construccions destinades a cuina, serveis i magatzems, amb una respectable llar de foc d’angle amb sortida de fums, potser algunes hi foren afegides poc temps després. A un centenar de metres del conjunt de fortificacions hom bastí, coetàniament als altres edificis, una església de tres naus dedicada a sant Sadurní. Al seu costat destaca encara un campanar de torre de tres pisos, de planta quadrada, decorat amb arcuacions cegues llombardes i bandes verticals. Petites estances obertes a la cinglera, al peu del castell i del temple, formen una zona de poblament subsidiari, amb la seva cisterna. Xavier Bellés s’ha encarregat d’estudiar detingudament aquest castell.

Abans que finalitzés el segle XI, probablement en iniciar-se el darrer terç, hom bastí al Pallars, entre altres, el castell del Castelló Sobirà de Sant Miquel de la Vall i el vilatge annex, a la Barcedana, separant-lo del terme de Llimiana i aprofitant bastiments anteriors. En el cas del Castelló Sobirà, la planta triangular del recinte fortificat hi és persistent, però les torres dels angles s’han convertit en bestorres semicilíndriques, l’edifici residencial de planta rectangular s’ha adossat a la muralla exterior per la cara interna, i hi perdura al mig del pati, aïllada, la torre cilíndrica o torre de l’homenatge. Contraposat a l’edifici residencial, a l’extrem del pati i adossat a la muralla, l’edifici del cos de guàrdia amb finestres de doble esqueixada vigila el camí d’accés. Una muralla interior separa el castell del vilatge adossat, i la capella, dedicada a santa Maria, s’edificà a la part baixa del vilatge exercint les funcions parroquials. És possible que la capella del castell fos inicialment l’església de Sant Gervàs, edificada a l’extrem del pati exterior on devien entrenar-se els cavallers.

Els castells de planta quadrada

Castell de Mataplana, a Gombrèn (Ripollès), de planta quadrada, que ha estat excavat els darrers anys, amb la capella de Sant Joan al peu.
E. Maideu
En arribar el segle XII ja faltava ben poc perquè el castell fortalesa esdevingués un gran edifici de planta quadrada, amb les construccions distribuïdes entorn d’un pati interior a cel obert i amb torres cilíndriques als angles. L’etapa per a arribar a aquesta solució la proporciona el castell de Mataplana, a la comarca del Ripollès. Aquest castell, inicialment, consistí en una torre rodona de 6 m de diàmetre, una capelleta i una probable muralla oval damunt un petit pujol format per una roca que sobresortia al costat d’un rierol. Ben aviat hom substituí la torre rodona per un gran edifici rectangular de dues plantes, la inferior (on hi hagué una gran cuina adossada a l’extrem meridional) coberta per una volta longitudinal de canó seguit formada per lloses col·locades en forma de full de llibre, amb la porta oberta al mig a nivell del sòl, i el pis superior embigat amb mènsules de pedra i uns notables detalls decoratius, esculpits i pintats.

A tots dos costats d’aquest edifici principal del castell, hom anà construint, perpendiculars a la seva façana, les diverses dependències, delimitant un pati interior. Aquestes dependències foren: a la part meridional, la quadra dels cavalls, ventilada per dues notables finestres espitllerades i coberta també amb volta de full de llibre; i al seu costat, la capella rectangular coberta per una volta de canó feta amb peces de pedra tosca molt ben tallades, que abastà l’àmbit en el qual s’havia construït la primitiva capelleta en els primers decennis del segle XI, si s’ha de jutjar per les restes de parament que quedaren a l’interior del muntant de la porta. A la part septentrional restà un espai a cel obert definit per la muralla exterior, perpendicular al gran edifici rectangular i, a continuació, un gran magatzem amb una doble arcada. Al seu costat hi hagué el pastador i forn de coure el pa, adossat internament al mur septentrional en un àmbit que probablement formà també una torre d’angle, de planta quadrada, destinada a protegir la portalada d’accés al pati interior, oberta al mig de la muralla est. Des de la porta, passant davant del cos de guàrdia, amb el temps convertit en un dipòsit per a l’aigua, s’accedia per un passadís al pati interior. A l’angle sud-oest del pati es construí l’escala de pujar al primer pis; una escala massissa de graons de granit ben tallats, amb una teuladeta sostinguda per una columna cilíndrica. Des de l’exterior, el conjunt es mostrava com un gran quadrat emmurallat, d’uns 500 m2 de superfície.

Planta del castell de Mataplana i d’una part del seu barri, ara en curs d’excavació, situat en el pendent de migdia del puig d’aquest castell.
M. Riu
Les excavacions realitzades fins ara a Mataplana han permès de reconstruir les fases de construcció de tot aquest conjunt entre els segles XI i XIII. Així, s’ha pogut comprovar que hi hagué una galeria al pis alt enfront del pati, una porta principal adovellada amb una finestreta doble d’arcs apuntats amb columneta al mig i alguns escuts de pedra coronant la façana est del mur del castell, com també un passadís per a arribar al pati interior, on en un moment tardà es construí una segona escala. Igualment se sap que les habitacions principals foren arrebossades i decorades amb petits escuts pintats, entre els quals els de la mateixa família Mataplana, o bé amb ramatges de roses vermelles de gran efecte ornamental. Les excavacions permeteren conèixer l’existència d’un segon forn cupular adossat a la muralla septentrional per la cara exterior i destinat a coure el pa dels servents habitants al barri format, des de la darreria del segle XIII, a redós del castell. Hom descobrí també una muralla més baixa que protegia el flanc nord, d’uns 90 cm de gruix, entre la muralla septentrional i el forn darrerament esmentat, i unes escales de sis graons per accedir a la porta principal. També s’exploraren les primeres cases del barri de Mataplana, habitatges molt rústecs, construïts en diverses plataformes formant graonada, de pedra escalabornada posada en sec en filades irregulars. La coberta d’alguna estança recolzava damunt de la roca, i hi hagué llars familiars bastides directament sobre el sòl. Les habitacions tenien el terra de roca i fang, i en conjunt degueren viure- hi unes cinc famílies. El barri s’abandonà a la segona meitat del segle XIV. En aquesta època hom havia construït la petita capella de Sant Joan a redós també del castell, i aquest s’anava transformant en una senzilla explotació agro-pecuària; el pati exterior o corredor, situat al nord, que havia servit per a entrenar els cavalls i cavallers, s’havia convertit ja en un prat. A poc a poc, des del segle XVI s’anaren arruïnant els edificis i la malesa cobrí els munts de pedra. El fet que des de la fi del segle XIII no s’hi fessin grans obres ha permès conservar aquest testimoni fidedigne de l’evolució dels castells abans del període gòtic.

Com a bon model dels castells de planta quadrangular, envoltats d’un fossat excavat a la roca i amb torre central quadrada al mig del pati, tenim el Castellvell de Llinars, al Vallès Oriental (d’uns 18 × 15 metres), els orígens del qual poden remuntar-se al segle XII, encara que la major part dels edificis d’aquest tipus no són anteriors al 1250 i que els materials enregistrats corresponguin, en aquest cas concret, als segles XIV i XV, la seva etapa final de vida. Al costat de cascs, llances, fletxes, dards i altres armes, les eines de l’utillatge agrícola conservades revelen la seva condició de centre d’una explotació rural més, amb una funció estratègica perduda cap a mitjan segle XV.

Tres qüestions preocupen avui els estudiosos europeus dels castells: els seus habitants, l’organització espacial de la fortalesa i el quadre de la vida material. La distribució i la funció de les diverses peces en els castells: sala, dormitoris, cuina, forn, magatzems, passadissos, galeries, escales, canalitzacions per a l’aigua fetes de fusta i de pedra, o bé el mobiliari de fusta: taules, bancs, llits, armaris encastats, arques, cofres, etc; els castells que constituïren la residència habitual o temporal dels senyors eren més confortables que els que estigueren en mans de castlans o administradors. Amb tot, s’han conservat ben pocs mobles de l’època romànica i representacions gràfiques de mobiliari usual. Les guarnicions dels castells rurals solien oscil·lar entre quatre i deu guerrers. I els inventaris dels darrers segles medievals mostren ben poques armes i en mal estat i, en canvi, com ja s’ha dit, utillatge agrícola abundant.

Les torres dites de l’homenatge i constituïdes per una construcció de planta quadrada i de dos o tres pisos, situada al mig del pati o bé en un dels angles de la muralla, sobresortint en alçada i robustesa, no solen ser anteriors al segle XII. Rares vegades presenten una superfície habitable superior als 23 m2 i sols tardanament disposaren de xemeneies, nínxols i latrines. Als darrers segles medievals les torres rodones alternaren en els castells amb les quadrades i les de planta poligonal.

Normalment, el castell controla un lloc de pas o un domini senyorial vigilant les rutes i els vianants. Des del segle XIII sorgeixen nombrosos “barris” a redós del castell, tot cercant-ne la protecció. Els habitants dels territoris sotmesos a l’autoritat d’un castell s’agrupen, i alhora es reagrupen les terres de conreu i les zones de pastura dels ramats. El castell es converteix llavors en un autèntic centre de poder. Però les crisis dels segles XIV i XV feren que es reduïssin les guarnicions i que el castell passés a ser una explotació agro-pecuària més, i un centre de percepció de rendes en espècies dels administrats. L’esperit d’ostentació i d’emulació que havia induït els propietaris dels castells a realitzar-hi transformacions d’elevat cost provocà endeutaments considerables, i féu que nobles i cavallers perdessin bona part dels seus cabals i haguessin de contreure préstecs amb els mateixos súbdits.

Molins, tallers i graners

Els molins hidràulics per a moldre cereals solen ser construccions de pedra ben afermades per la seva proximitat als rius i pel perill de les avingudes. Dissortadament, la major part dels casals de molins que s’han conservat a Catalunya són posteriors al segle XIII i estan influïts per l’art gòtic, tot i les abundoses referències documentals dels segles X al XII que esmenten aquestes edificacions. També les rescloses o preses, de fusta, han desaparegut deixant tan sols alguns encaixos a la roca on es recolzaren. El canal i la bassa s’excavaven normalment al sòl de la penya. El casal era fortificat, a semblança de les torres de vigilància, i constituïa un edifici principal de pedra ben escairada, de planta quadrada, trapezoïdal o rectangular, cobert amb una volta longitudinal de pedra lleugerament apuntada. En aquesta sala principal hom situava la maquinària per a moldre, les rodes, la tremuja i les moles. El vell molinet de Navel, a la riera d’aquest nom i ben a prop del monestir de Serrateix, en podria haver estat un bon exemple si no fos que avui és ensorrat del tot. Conserva encara el canal de desguàs, fet de grosses lloses. Els cubs construïts en pedra, en forma de cilindres, per imprimir major pressió a l’aigua que havia de fer moure la mola sobrera, són en general posteriors, si bé alguns podrien datar de la darreria del segle XII. Cal recordar que, a l’època del romànic, a gairebé totes les cases devia haver-hi encara petits molins de mà destinats a moldre la pasta necessària per al consum familiar diari, i que fins al segle XIII no s’imposaren els molins senyorials.

No es coneixen les estructures constructives de les fargues d’aquest període, tot i que consta que n’hi havia a la vora dels rius Noguera Pallaresa i Noguera Ribagorzana des dels segles IX i X, en mans de comunitats d’homes lliures dedicades a l’elaboració del ferro. Les restes que fins ara han aparegut corresponen al període següent. No obstant això, és probable que a Sant Esteve de la Sarga es trobin restes d’una farga del romànic, si les excavacions en curs, dirigides per Marta Sancho, donen els resultats esperats. Els molins tingueren sovint ferreries annexes per a llossar l’utillatge agrícola de ferro o ferrar les cavalleries i els bous.

Tampoc no es coneixen les estructures dels tallers i els forns de vidre, ja que les excavacions fins ara realitzades corresponen a tallers dels segles XIV i XV. En canvi, hom ha pogut estudiar detalladament una sèrie de tallers de ceràmica, i els corresponents forns per a coure la terrissa, per al període comprès entre la primera meitat del segle XI (a Santa Creu d’Ollers, municipi de Guixers), el segle XII (taller de Casa En Ponç, a Berga) i la primera meitat del segle XIII (Cabrera d’Anoia). De l’existència dels tallers dels ceramistes sota les balmes properes als forns, o bé als camps de l’entorn, en tenim encara pocs elements, ja que les seves estructures devien ser molt rudimentàries (simples cabanes de fusta o de pedra). Els forns, en canvi, són ben coneguts. Així, dels forns semiexcavats al tapàs i compostos de dues cambres sobreposades, la de foc o inferior, i la de cuita o de càrrega, superior, separades per la graella on s’obrien les xemeneies, se’n coneixen ja més d’una trentena. Els forns, destinats a coure terrissa d’ús casolà (olles, gerros, plats, tapadores, etc.), evolucionaren al llarg d’aquest període, passant de la planta quadrada a la planta circular o ovalada, augmentant el nombre de xemeneies, per graduar més bé la cocció (de cinc a deu i dotze) i també la mida i la capacitat de producció, superior a les cinquanta peces per cuita. Les mides del diàmetre oscil·laven entre un i dos metres aproximadament a la base de la graella, i l’altura interior de la cambra de foc era d’un metre i mig aproximadament. La possibilitat d’obrir o tancar les xemeneies, i fer que el fum circulés per l’interior de la cambra de cuita, permetia coure les peces en atmosfera reductora i fer que aquestes adquirissin el color gris que les caracteritza. La temperatura de cuita devia oscil·lar entre els 600° i els 800°C.

Un exemple recent de l’aprofitament de la fusta en les construccions de l’edat mitjana és el graner excavat el 1988 al poblat de l’Esquerda (les Masies de Roda, Osona), en un àmbit d’uns 5 × 5 m, amb murs de pedra de 70 cm de gruix arrebossats amb guix per la cara interna, que degueren contenir una construcció interior de fusta, destinada a graner, amb sis dipòsits o compartiments per a diversos cereals. L’anàlisi paleocarpològica permeté identificar veces, erb, ordi, blat comú, espelta i civada, a més de vestigis d’alguns fruits (raïms) i llegums (llenties). Aquest graner fou datat als segles XII-XIII i per ara és l’únic conegut d’aquesta època. Un graner posterior fou localitzat als anys seixanta pel professor Alberto del Castillo a la masia del Castellot de Viver, compost per compartiments formats per lloses verticals arrebossades i enguixades sobre un sòl de fragments de teules i terra cuita barrejades amb calç. I un altre graner, de dos compartiments semblants, fou localitzat per Albert Benet a la planta baixa de la Torre de Ximberga (Sallent).

Bibliografia

  1. J. A. Adell: Notes per a l’estudi de la tecnologia constructiva de l’hàbitat en el poblament medieval de l’Esquerda, “Ausa” (Vic), X (1983), pàgs. 345-352.
  2. Ph. Araguas: Les châteaux des marches de Catalogne et Ribagorze (950-1100), “Bulletin Monumental” (París), núm. 137 (1979), pàgs. 205-214.
  3. P. Bertran, J. Cabestany, F. Fité: Primera aproximació al jaciment fortificat de Sant Llorenç d’Ares (Àger, Lleida), annex III d”‘Acta/Mediaevalia” (Barcelona), (1986), pàgs. 41-52.
  4. J. Bolòs: La torre rodona de pedra del veïnat del Fusteret, municipi de Súria, Bages, “Quaderns d’Estudis Medievals” (Barcelona), III, núm. 7 (1982), pàgs. 434-441.
  5. F. Breton: El territori del mas en el Montseny, “Aixa. Revista anual de La Gabella, Museu Etnològic del Montseny” (Arbúcies), núm. 5 (1992), pàgs. 29-63.
  6. J. F. Cabestany: Tres mansos medievales (Pontons), “Colloquio Internazionale di Archeologia Medievale, Palermo-Erice 1974”, Palermo 1976, vol. II, pàgs. 548-556.
  7. A. Del Castillo: El manso medieval “A” de Vilosiu, “Homenaje a J. Vicens Vives” Barcelona 1965, vol. I, pàgs. 219-228.
  8. F. Fité: Les torres rodones de guaita en la Catalunya Occidental (s. X-XI). Una hipòtesi sobre el seu origen, “V Congreso Español de Historia del Arte”, Barcelona 1984, vol. I, pàgs. 159-169.
  9. I. Ollich: El poblat medieval de l’Esquerda (Osona), dins Tribuna d’Arqueologia 1983, Barcelona, pàgs. 43-50.
  10. I. Ollich: El graner de l’Esquerda, Roda de Ter, Osona, “III Jornades d’Arqueologia Medieval a Catalunya”, Barcelona 1988, pàgs. 22-26.
  11. E. Riu, J. A. Adell: La torre de l’alta Edat Mitjana de Ribes (Garraf), “Quaderns d’Estudis Medievals” (Barcelona), I, núm. 2 (1980), pàgs. 87-93.
  12. M. Riu: El hábitat rural en Cataluña en la Alta Edad Media (siglos IX-XI), “Colloquio Internazionale di Archeologia Medievale, Palermo-Erice 1974” Palermo 1976, vol. I, pàgs. 284-290.
  13. M. Riu: El manso de “La Creu de Pedra”, en Castelltort (Lérida), “Noticiario Arqueológico Hispánico. Arqueología I” (Madrid), (1972), pàgs. 181-196.
  14. M. Riu: Excavaciones en el poblado medieval de Caulers (Mun. Caldas de Malavella, prov. Gerona), “Excavaciones Arqueológicas en España” (Madrid), núm. 88 (1976), 82 pàgs.
  15. M. Riu: Estaciones medievales en el término municipal de Saldes (prov. Barcelona), “Arqueología” (Madrid), III (1975), pàgs. 272-290.
  16. M. Riu: Els forns medievals de ceràmica grisa a Catalunya, “Quaderns d’Estudis Medievals” (Barcelona), núm. 1 (1980), pàgs. 56-59.
  17. M. Riu: L’aportació de l’arqueologia a l’estudi de la formació i expansió del feudalisme català, “Estudi General” (Girona), núm. 5-6 (1985-86), pàgs. 27-47.
  18. M. Riu: Sant Miquel de la Vall, Covet de la Conca, dins Les excavacions arqueològiques a Catalunya en els darrers anys, Barcelona 1982, pàgs. 412-416.
  19. M. Riu: Els camins medievals i els ponts de Vallonga i de les Cases de Posada, “Cardener” (Cardona), núm. 2 (1985), pàgs. 65-87.
  20. M. Riu: Notes sobre l’aportació de l’arqueologia a l’urbanisme medieval català, “Fonaments” (Barcelona), núm. 5 (1985), pàgs. 134-154.
  21. M. Riu: Talleres y hornos de alfareros de cerámica gris en Cataluña, Publicaciones de la Casa de Velázquez, Madrid 1990, pàgs. 105-115.
  22. M. Riu: Excavacions arqueològiques al castell de Mataplana (1986-1990), “Revista de Girona” (Girona), núm. 152 (1992), pàgs. 79-84.
  23. J. Vilà i Valentí: El món rural a Catalunya, Curial, Barcelona 1973. Diversos autors, Castells, guaites, torres i fortaleses de la Catalunya Medieval, annex III d’“Acta/Mediaevalia” (Barcelona), (1986-87).

L’arquitectura gòtica catalana en el context europeu

Sala capitular del convent de Sant Domènec de Girona. Aquesta sala és una de les sorpreses que atresora l’antic convent dominicà de Girona, que l’exèrcit va convertir en caserna al segle XIX. La recent restauració del conjunt, ara esdevingut seu de la Universitat de Girona, ha permès recuperar aquesta magnífica sala, una construcció de la segona meitat del segle XIII en què ja s’adopta el llenguatge arquitectònic del gòtic. L’orde dels dominicans va ser una de les portes d’entrada del nou estil, i els seus edificis són uns dels més notables del gòtic català.
AjG - J.M.O.
Arcades del claustre del convent de Pedralbes. El convent de Santa Maria de Pedralbes és el millor exemple de casa d’orde mendicant que es conserva a Catalunya. La reina Elisenda de Montcada va fundar-lo el 1326 i encara avui acull una activa comunitat de menoretes. El seu claustre mostra una austeritat ben propera a l’ideal franciscà i segueix un patró que es repeteix en molts altres claustres catalans dels segles XIV i XV. Com en molts d’ells, les bases, els fusts i els capitells són de pedra calcària nummulítica de Girona, ciutat on existia una veritable indústria d’elements arquitectònics tallats a peces.
MHCB / MMP - G.S.

El primer art gòtic

Façana principal de l’antiga abadia de Saint-Denis, prop de París, panteó dels reis de França i bressol de l’arquitectura gòtica.
AKG - S. i R.
L’origen de l’arquitectura gòtica se situa a mitjan segle XII, a l’Illa de França, regió al voltant de París. Més concretament, l’edifici que va tenir el protagonisme en el naixement del nou art aquells anys va ser l’abadia de Saint-Denis. El seu abat, Suger, va impulsar la renovació de l’edifici abacial a partir d’elements de la tradició del romànic de la Borgonya i de la Normandia, però donant-los un nou sentit, sobretot per l’accentuació de determinats simbolismes, especialment els relacionats amb la monarquia. No debades Saint-Denis era el lloc d’enterrament dels reis de França i el mateix Suger era un home estretament vinculat a la reialesa.

A la portada de Saint-Denis destacaven les estàtues que representaven reis de l’Antic Testament –evocació del caràcter sagrat de la monarquia– i a la nova capçalera de l’església, que es va començar a construir l’any 1140, s’hi va fer un ús molt innovador de la volta de creueria, de tal manera que el deambulatori, amb la seva corona de capelles radials il·luminades per grans finestrals, esdevingué el paradigma del nou estil arquitectònic, el gòtic.

El protagonisme dels finestrals, dels vitralls i de la llum es justificava, a Saint-Denis (Dionís), per una evocació de la mística de la llum erròniament atribuïda a Dionís Areopagita, segons la qual la bellesa és alhora consonantia (harmonia) i claritas (claredat, llum).

Les innovacions de Saint-Denis es van expandir ràpidament en diverses direccions i van ser assumides per a la construcció de noves catedrals, configurant una primera fase de l’estil gòtic, l’anomenat primer art gòtic. En les catedrals, l’evolució arquitectònica d’aquest primer gòtic es reflecteix sobretot en l’elevació i la subdivisió en pisos o nivells dels murs interiors. Així, la catedral de Sens, a la Borgonya, pràcticament contemporània de Saint-Denis, presenta encara una estructura de tres nivells: arcades (1), galeries o tribunes (2) i finestrals (3). En canvi, la catedral de Laon, a la Picardia, construïda durant els anys seixanta del segle XII i segurament la més representativa d’aquest moment, adopta ja una estructura interior de quatre pisos o nivells a causa de l’addició del trifori entre les galeries o tribunes i els finestrals superiors.

La culminació de l’arquitectura del primer gòtic és representada per la catedral de París, Notre-Dame, començada l’any 1163. Sobresurt per les seves dimensions i per la seva envergadura, ja que es tracta d’una església de cinc naus. Si les voltes de la nau central de la catedral de Laon s’alcen fins a 24 m, les de París ja atenyen els 34. Notre-Dame destaca igualment pel fet que s’hi introduïren els arcbotants (cap al 1180), que a partir d’aleshores van començar a guanyar un clar protagonisme en el desenvolupament de l’arquitectura gòtica. Gràcies a aquest element va ser possible traslladar enfora les càrregues de les voltes, alleugerir les estructures portants i, consegüentment, assolir alçades cada vegada més espectaculars.

El gòtic clàssic

Reconstrucció de la planta original de la catedral de Chartres, model de moltes altres de franceses. Escala 1/800.
FGA - M.B.
Les conseqüències d’aquestes innovacions tecnològiques són desenvolupades durant la següent fase de l’arquitectura gòtica, l’anomenat gòtic clàssic, el moment de les grans catedrals.

Aquesta fase s’enceta amb la catedral de Chartres, en construcció a partir del 1194 i pràcticament acabada cap al 1220. Té planta de creu llatina, amb una capçalera molt desenvolupada, de doble deambulatori. L’alçat interior de Chartres és de tres nivells: hi han desaparegut les galeries.

Chartres constitueix el model seguit i adoptat per les principals catedrals franceses del gòtic clàssic: Reims (a partir del 1210) i Amiens (a partir del 1220). També deriva de Chartres la catedral de Beauvais (en construcció a partir del 1226 aproximadament), on es va portar al límit l’elevació de les naus: 48 m.

Al model de Chartres s’acostuma a contraposar el que representa la catedral de Bourges, iniciada gairebé al mateix temps que aquella. Però mentre que Chartres destaca pel sobredimensionament de la capçalera amb relació a les naus, Bourges mostra una planta unificada, sense transsepte.

Fora de França, el desenvolupament inicial de l’estil gòtic entre la segona meitat del segle XII i les primeres dècades del XIII ofereix una gran diversitat.

A Anglaterra és el moment de l’anomenat Early English (fins a mitjan segle XIII), representat per les catedrals de Canterbury, Lincoln, Salisbury o Wells. A Alemanya i les terres de l’Imperi, els monjos del Cister van contribuir a difondre alguns elements gòtics, al mateix temps que uns altres eren incorporats a edificis concebuts sobre bases romàniques (Trèveris, Marburg). El diàleg entre una capçalera romànica i unes naus gòtiques es dóna encara a la catedral d’Estrasburg (començada cap al 1190, les parts gòtiques s’iniciaren a partir del 1245), mentre que la de Colònia (començada el 1248) representa ja l’adopció plenament conscient del model francès derivat de Chartres.

A Itàlia, el Cister també té un protagonisme destacat en la introducció d’un cert goticisme, patent a les fundacions de Fossanova (1187) o Casamari (1203), de clara filiació borgonyona. La manifestació d’un goticisme ple i madur en l’arquitectura italiana es dóna a la basílica de Sant Francesc d’Assís, fundada el 1228 i consagrada el 1253. La basílica franciscana encapçala el protagonisme que ràpidament assoleixen les esglésies dels ordes mendicants a Itàlia i que confirmen el convent de Sant Francesc, a Bolonya (1236-63), o Santa Maria Novella, a Florència (fundada el 1246).

Restitució de la planta original de la catedral de Bourges. En destaca l’absència de transsepte. Escala 1/800.
FGA - C.L.W.
A Castella, la fase protogòtica és representada per les construccions del Cister i per la realització de noves catedrals seguint models derivats dels tipus regionals del romànic francès, tal com va posar de manifest E. Lambert. Entre aquestes hi ha les catedrals de Zamora i Salamanca, començades a mitjan segle XII, i també les catedrals d’Àvila i de Conca, iniciades al final del segle XII. La plena adopció dels models del gòtic clàssic francès es produeix amb les catedrals de Burgos, Toledo i Lleó, que s’inicien respectivament els anys 1221, 1226 i 1255. Les dues primeres pertanyen clarament al grup de Bourges, mentre que la darrera està directament emparentada amb Reims.

La introducció del gòtic a Catalunya i la resistència a l’opus francigenum

Després de traçar aquest esquema tan sintètic de l’arquitectura europea pel que fa als orígens del gòtic i la seva expansió durant la primera meitat del segle XIII, es pot percebre amb més claredat quina és la posició real de l’arquitectura catalana d’aquell mateix moment en el context europeu.

D’entrada, com a Alemanya, Itàlia o Castella, el paper del Cister és decisiu per al desenvolupament d’una arquitectura protogòtica o semigòtica, com la va qualificar K.J. Conant. Poblet, Santes Creus i Vallbona en són aquí els exemples més destacats.

Interior de la catedral d’Estrasburg.
AKG - S.D.
L’arquitectura cistercenca es va desenvolupar a partir del romànic de la Borgonya i va comportar la internacionalització d’una sèrie de solucions constructives que en molts llocs, entre ells Catalunya, significaren la superació de les tradicions romàniques. Així, la construcció del gran conjunt monàstic de Poblet, a més de constituir una obra d’una envergadura excepcional, fins aleshores insospitada al nostre país, va comportar la introducció de la volta de creueria i també l’experimentació de noves solucions basades en l’arc apuntat.

Pel que fa a l’ús de la volta de creueria en els monestirs cistercencs catalans, crida l’atenció el contrast entre l’ús que se’n fa a les esglésies monàstiques, que és francament tímid, i els resultats, molt més agosarats, que s’assoleixen amb la seva utilització en dependències com sales capitulars o cellers. D’altra banda, el desenvolupament de les possibilitats de l’arc apuntat s’ha d’associar amb l’altra gran aportació de l’arquitectura cistercenca catalana: les cobertes suportades per arcs de diafragma, que trobem perfectament aplicades als dormitoris de Poblet i Santes Creus.

Conjunt del convent de Santa Clara d’Assís, del segle XIII.
Photo SCALA
Aquesta última aportació –la dels arcs de diafragma– entronca molt més directament amb les tradicions arquitectòniques locals que no pas la construcció amb volta de creueria, però en conjunt es pot afirmar que l’arquitectura cistercenca catalana del segle XIII encaixa plenament i obertament amb la que simultàniament produeix el Cister en altres llocs d’Europa.

En canvi, l’arquitectura de les catedrals catalanes del segle XIII –Tarragona i Lleida– conté més aspectes originals, tot i que tipològicament s’han de relacionar amb models del romànic tardà i no pas amb les primeres catedrals gòtiques franceses. A partir dels estudis d’E. Lambert és habitual trobar inscrites les catedrals de Tarragona i Lleida dins d’una anomenada escola hispanollenguadociana, caracteritzada entre altres coses per les semicolumnes aparellades que s’adossen als pilars.

En qualsevol cas, la progressió arquitectònica d’aquestes dues catedrals catalanes revela una clara resistència a l’adopció del model de catedral gòtica francesa, l’anomenat opus francigenum, i el seu plantejament original es manté gairebé invariable pràcticament fins al final. Pel que fa a això, pot ser bastant il·lustratiu posar en paral·lel les catedrals de Tarragona i Estrasburg, començades cap al 1171 i cap al 1190, respectivament. Totes dues catedrals s’inicien amb fórmules del romànic tardà, però a la catedral alsaciana el gòtic de l’Illa de França ja hi és parcialment adoptat a partir del 1220, i plenament, a partir del 1245. En canvi, a la catedral de Tarragona, el gòtic ple no hi irromp fins que es realitza la façana, els anys setanta del segle XIII.

Semblantment, la Seu Vella de Lleida pot ser comparada amb la catedral de Tolosa de Llenguadoc. Lleida era en construcció des del començament del segle XIII. A Tolosa s’inicià la construcció d’una gran nau a la segona dècada del segle XIII que acusava una forta influència de l’arquitectura cistercenca. Tanmateix, a Tolosa va haver-hi un replantejament que no es va donar mai a Lleida, de manera que la capçalera tolosana ja va ser concebuda segons els models del gòtic radiant, com es veurà més endavant.

La catedral de Lleida va influir directament la de València, en construcció a partir del 1262. I si bé és cert que la capçalera de València ja incorpora característiques d’un gòtic més avançat, com la corona de capelles radials, la tipologia de les naus no es defineix a la francesa, sinó que es manté fidel –fins i tot es podria dir que retorna– al model lleidatà.

Aquesta obstinada resistència de l’arquitectura catedralícia catalana del segle XIII a l’opus francigenum mereix una valoració i una anàlisi que s’haurien de fer establint paral·lels amb les catedrals italianes d’aquest mateix moment. Certament, no és una qüestió de trobar paral·lels estilístics o afinitats estètiques. Les catedrals catalanes del segle XIII són ben lluny de les seves coetànies italianes si es miren des d’aquest punt de vista. Podria ser, en canvi, una qüestió relacionable amb l’ordre social i amb la voluntat d’afirmar, tant a Itàlia com a Catalunya, unes determinades tradicions locals. Calen estudis que ens permetin valorar les actituds estètiques de la societat catalana del segle XIII per a entendre millor aquest fenomen. Queda clar, en qualsevol cas, que no és pas una qüestió de simple estancament o de pura inèrcia, sinó una opció plenament conscient i assumida en franca oposició al model francès.

Les aportacions dels ordes mendicants

Si l’avenç inicial de l’arquitectura gòtica en el medi rural català havia estat propiciat sobretot pels monestirs cistercencs, en el medi urbà el protagonisme de la introducció del gòtic ple recau principalment en els ordes mendicants. Aquesta és també una situació que es pot comparar amb el context italià, el del migdia de França o, més remotament, amb determinades parts d’Alemanya i de l’Imperi.

La característica que probablement defineix millor l’arquitectura dels mendicants durant el segle XIII és la seva ràpida progressió. A les construccions fundacionals, que normalment devien tenir caràcter provisional i que respectaven les exigències de pobresa i d’austeritat d’aquests ordes, en seguien ràpidament unes altres que s’allunyaven gradualment d’aquest ideal a mesura que eren ampliades o reformades, i assolien una configuració més o menys definitiva a la fi del segle XIII o al començament del XIV.

Recordem que la configuració actual de l’església dominicana de Florència, Santa Maria Novella, no obeeix al plantejament inicial sinó al canvi introduït cap al 1279. D’altra banda, l’església franciscana de Florència, Santa Croce, es començà l’any 1295.

També a Tolosa de Llenguadoc, els franciscans (convent dels Cordeliers) i els dominicans (convent dels Jacobins) van construir-hi grans edificis durant el segle XIII. Subsisteix la magnífica església dels dominicans, resultat d’un llarg procés constructiu que culmina amb l’edificació de la seva espectacular capçalera durant el darrer quart del segle XIII i l’acabament de la nau doble, ja al començament del XIV. Ha desaparegut, en canvi, l’església dels franciscans de Tolosa, iniciada cap al 1268 i amb una fase de molta intensitat constructiva entre l’última dècada del segle XIII i les primeres del XIV.

Ara sabem, gràcies als resultats de les últimes excavacions, que la història constructiva del convent dominicà de Santa Caterina, a Barcelona, és també una història de contínues reformes i ampliacions que es van succeir fins a la primera meitat del segle XIV, per donar lloc a una església que durant molt temps es va creure que havia estat una construcció unitària, datable al segle XIII.

Si revisem el que ara sabem del convent franciscà de Barcelona, pot arribar-se a presumir que la seva història devia ser paral·lela a la de Santa Caterina, de manera que caldria relativitzar considerablement el protagonisme d’aquests dos grans edificis desapareguts com a prototips de l’arquitectura gòtica catalana de plenitud.

La seva precocitat ha de ser qüestionada i la seva tipologia no s’ha de veure, segons sembla, com el resultat d’un pla preconcebut, sinó com la conseqüència d’una evolució de l’organisme arquitectònic per adaptar-se progressivament a les funcions que li eren requerides.

Cronologia de l’Arquitectura Religiosa del Gòtic Català Fins a la Pesta Negra
Any Esdeveniment
1166-1185 Construcció de l’església del monestir de Poblet
1174-1225 Construcció de l’església del monestir de Santes Creus
v 1171 Inici de la catedral de Tarragona
1203 Inici de la catedral de Lleida
1240 Consagració de la canònica de Sant Miquel d’Escornalbou
v 1243 Inici de l’església del convent de Santa Caterina de Barcelona
1247 Primera pedra de l’església del convent de Sant Francesc de Barcelona
1247 S’acorda la construcció de l’església de Coratxà, coberta amb arcs de diafragma
1262 Inici de la catedral de València
1269 S’autoritza la construcció de l’església de Santa Maria dels Turers, a Banyoles
1273 Inici de Santa Maria de Morella
1277-1292 Intervenció del mestre Bartomeu a la façana de la catedral de Tarragona
1278 Consagració de la catedral de Lleida
1285 Inici de Santa Maria de Vilafranca del Penedès
1292 Inici del convent de Sant Domènec de Puigcerdà
1295 Inici de l’església del convent de Sant Domènec de Ciutat de Mallorca
1297 Consagració de l’església del convent de Sant Francesc de Barcelona
1297 Inici de Sant Miquel de l’Espluga de Francolí
1298 Inici de la catedral de Barcelona
1301 Inici de l’església de Sant Joan de Vinaixa
1302 Inici de la capella de Santa Àgata del Palau Reial Major de Barcelona
1303 Inici de l’església del monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes
v 1306 Inici de la catedral de Mallorca
v 1312 Inici de la catedral de Girona
1313-1341 Construcció del claustre del monestir de Santes Creus
v 1316 Consagració de Santa Maria de Castelló d’Empúries
v 1319 Inici de Santa Maria del Pi (Barcelona)
v 1321 Sala capitular del convent de Sant Domènec de València
1322 Berenguer de Montagut és nomenat director de les obres del convent del Carme de Manresa
1323 Inici del claustre de la catedral de Vic
1323 Inici del convent de Sant Domènec de Balaguer
1324 Inici de les obres d’ampliació de l’església de Sant Joan de Perpinyà
1326 Primera pedra de l’església del convent de Pedralbes
1328 Inici de la Seu de Manresa
1329 Inici de Santa Maria del Mar (Barcelona)
1331 Consagració de la catedral de Tarragona
1331 Primera notícia relativa a la construcció de l’església de Santa Coloma de Queralt
1333 Inici de l’església del convent de Sant Francesc de Puigcerdà
1334 Inici de Santa Maria de Sagunt
1334 Primera notícia de la construcció de la capçalera de Santa Maria de Cervera
1335 Contracte de construcció de Santa Maria de Conesa
v 1337 Acabament de la façana del monestir de Sant Cugat del Vallès
1338 Consagració de l’església del convent de Sant Domènec de Girona
1339 Acabament de la capçalera de Santa Maria de Montblanc
1339 Acabament de la cripta de Santa Eulàlia de la catedral de Barcelona
1342 Inici dels Sants Just i Pastor (Barcelona)
1345 Inici de l’església del monestir de Santa Maria de Vallsanta
1347 Inici de la catedral de Tortosa
1347 Consagració de la capçalera de la catedral de Girona
a 1348 Cimboris de Poblet i Vallbona
[Josep Bracons Clapés]

Tanmateix, l’arquitectura dels mendicants a Catalunya fa diverses aportacions especialment remarcables. La primera és una concepció marcadament utilitària i funcional de l’arquitectura, que podria ser contraposada a la planificació molt més rigorosa de les obres catedralícies. La segona és el protagonisme de les naus i la consegüent articulació d’aquestes amb capelles laterals, configurant un nou concepte d’espai interior en què la idea de nau longitudinal és desplaçada per la dialèctica entre la nau com a sala o aula comunitària i la capella com a espai semiprivat, reservat als gremis, corporacions o famílies. La tercera aportació de l’arquitectura mendicant és l’adopció de la metodologia constructiva ja arrelada al país, cosa que es fa patent sobretot en l’ús dels arcs de diafragma, molt semblant a la manera com els cistercencs resolien els dormitoris i també afí a determinades expressions de l’arquitectura civil.

Les tipologies arquitectòniques de les esglésies mendicants catalanes no provenen pas de l’adopció de models importats sinó de la progressiva adaptació dels edificis a les demandes de la societat catalana. De fet, és dubtós que realment pugui parlar-se de tipologies, i potser fóra més adequat veure en les diverses formes de les esglésies mendicants reflexos de les diverses fases de creixement d’una església, des dels plantejaments més elementals (la nau simple coberta amb arcs de diafragma) fins a les solucions més acabades: la nau única coberta amb volta de creueria, amb capelles laterals entre els contraforts, i capçalera poligonal.

Aquesta era la tipologia que es considerava originada a Santa Caterina i a Sant Francesc de Barcelona però que ara sembla que haurem de considerar formulada abans en l’arquitectura parroquial (parròquia del Pi?) i no en l’arquitectura mendicant. D’aquesta manera, les aportacions dels mendicants a l’arquitectura gòtica catalana no consistirien preferentment en la invenció d’una tipologia determinada sinó en la capacitat d’assimilar, d’elaborar i de transmetre determinades solucions i un concepte d’església on la nau és protagonista.

Hi ha, però, una possible expressió de la influència mendicant sobre la qual caldria cridar l’atenció. Podria detectar-se a la capella de Santa Àgata del Palau Reial Major de Barcelona. La seva construcció es desenvolupa a partir del 1302 sota la direcció de l’arquitecte reial Bertran Riquer. S’ha al·ludit sovint als parallelismes de la capella de Santa Àgata amb la Sainte-Chapelle, la capella del palau reial de París. Però pensem que també val la pena fixar-se en l’església de Santa Clara d’Assís (1255-65), on trobem força semblances tant en les proporcions del conjunt com en la manera d’articular la nau única, amb paraments llisos fins a mitja alçada. Fins i tot pot arribar-se a detectar una certa continuïtat tipològica entre la planta de Santa Àgata i la de l’església de Pedralbes, que d’alguna manera també serviria per a confirmar aquest franciscanisme de la capella del Palau Reial de Barcelona.

Tant Santa Àgata com Pedralbes són, d’altra banda, obres directament relacionades amb el rei Jaume II i el seu entorn. El seu regnat (1291-1327) representa un moment d’obertura a les influències del gòtic europeu i hom assisteix a una veritable febre constructiva que dóna lloc a la fase de plenitud de l’arquitectura gòtica catalana. És durant aquests anys que es pot considerar superada la resistència envers l’opus francigenum de les catedrals: es produeix la introducció al nostre país del gòtic radiant, que s’articula amb la influència dels tipus arquitectònics i la sensibilitat dels mendicants per generar la síntesi estilística que caracteritza el gòtic català.

El gòtic radiant

El gòtic radiant (rayonnant) representa la tercera fase de l’evolució de l’arquitectura gòtica. Es gesta a França durant la dècada del 1230 sota el regnat de Lluís IX de França, dit el Sant. Una de les seves màximes expressions és la ja al·ludida Sainte-Chapelle de París (1242-48), on es produeix la substitució pràcticament íntegra dels murs per vitralls. És característic del gòtic radiant el protagonisme dels finestrals i de les traceries. De fet, la denominació rayonnant prové de la disposició radial arquetípica de les grans rosasses d’aquest moment, per exemple les del transsepte de Notre-Dame de París. Aquesta disposició va tenir un considerable ressò a Catalunya: parròquia del Pi, monestir de Sant Cugat, catedral de Tarragona, etc.

El gòtic radiant es va expandir en totes direccions, però interessa remarcar molt especialment la seva forta incidència al migdia de França, on fins aleshores els models arquitectònics del nord pràcticament no s’havien implantat. L’adopció del gòtic radiant al Llenguadoc, que es desenvolupa amb molta intensitat entre els anys seixanta i setanta del segle XIII, responia a la voluntat d’assimilar el llenguatge arquitectònic i els referents simbòlics de la França del nord.

Els canonges de Narbona ho expressaren clarament quan van justificar la construcció de la seva catedral davant els cònsols de la vila: “Intendit dictum capitulum […] imitare ecclesias nobiles et magnifice operatas et opera ecclesiarum que in regno Francie construunturet sunt in preterito jam constructe.”

La primera gran catedral del gòtic radiant en aquest àmbit meridional és la de Clarmont d’Alvèrnia, en obres a partir del 1262 sota la direcció de Jean Deschamps. El mateix nom apareix relacionat amb la catedral de Narbona (1272) i també li ha estat associada la catedral de Llemotges (1273).

Façana lateral de la catedral de Notre-Dame de París, amb la gran rosassa a l’extrem del creuer.
Photo SCALA
Paral·lelament s’havien iniciat les obres del transsepte i la capçalera de Sant Nazari de Carcassona (cap al 1269) i les noves catedrals de Tolosa de Llenguadoc (cap al 1274) i de Rodés (1277). Totes aquestes obres són plenament representatives del gòtic radiant, com d’altres que les van seguir posteriorment (la capçalera de Besiers, per exemple). Coexisteix amb elles una obra fortament original i singular: la catedral d’Albí, iniciada cap al 1282, on la influència de l’arquitectura mendicant té un pes molt més acusat que la component radiant pròpiament dita.

També és durant els anys setanta que es produeix a Catalunya la primera gran obra directament influïda pels models catedralicis francesos: la façana de la seu de Tarragona. Però la confirmació d’aquesta influència no arriba fins els últims anys del segle XIII i els primers del XIV, amb l’adopció de la catedral de Narbona com a referent directe de les noves capçaleres gòtiques de les seus de Barcelona (1298) i Girona (1312). La relació de la seu gironina amb Narbona és confirmada a través dels mestres d’obres, principalment Jaume de Faveran.

D’aquesta manera es produïa la plena assimilació de l’opus francigenum a Catalunya, superades les antigues reticències. Amb tot, l’adopció del gòtic radiant francès –via Narbona– no va ser plena, sinó limitada preferentment a les capçaleres. La continuació i l’acabament de les naus de Girona i Barcelona es van fer sota unes altres condicions i remetent a uns altres models.

La plenitud de l’arquitectura gòtica catalana

Si la cultura arquitectònica del segle XIII a Catalunya va ser dominada, en gran part, per una mentalitat feudal i cavalleresca forjada durant el temps de les conquestes, el formidable auge constructiu que es dóna durant les primeres dècades del segle XIV reflecteix el moment hegemònic d’una nova mentalitat. Triomfen la cultura urbana i l’esperit cortesà.

Alexandre Cirici va denominar gòtic reial el gòtic català del segle XIV. És el que esclata durant els regnats de Jaume II (1291-1327) i el seu breu successor, Alfons el Benigne (1327-36), a la primera part del regnat de Pere el Cerimoniós (1336-87) i també als regnats dels reis de Mallorca coetanis. Aquests anys es produeix una transformació radical del paisatge monumental del país. Les ciutats expressen la seva puixança amb nombroses edificacions i la cort comença a mostrar-se sensible envers les manifestacions artístiques.

Tot això es fa, a més, desenvolupant un llenguatge arquitectònic dotat d’una forta personalitat que actua com un poderós factor d’identificació col·lectiva.

El segle XIV, especialment la primera meitat, és el moment de la gran expansió de l’arquitectura gòtica a Catalunya –el quadre cronològic adjunt pot donar una idea del veritable creixement constructiu– i consegüentment el moment de la definició d’allò que anomenem el gòtic català, un llenguatge arquitectònic que comparteix moltes coses amb altres gòtics del migdia d’Europa però que elabora les seves pròpies solucions.

Això encaixa perfectament amb les experiències i les tendències de l’arquitectura europea del segle XIV, que ja no giren al voltant dels models catedralicis del gòtic clàssic, sinó que inclouen el desenvolupament de modalitats “regionals” i de formes específiques. És el que a Alemanya es denomina Sondergotik.

Dintre d’aquest context general, i en especial dintre del gòtic meridional, l’arquitectura gòtica catalana es caracteritza per la sobrietat i el racionalisme –dos valors essencialment burgesos– i també per la persistència d’un substrat classicista palès en les proporcions dels edificis. Torres Balbás afirmava que “si de los templos levantinos se suprime la decoración y los nervios de las bóvedas […] parecerían grandes salas romanas”.

A més dels valors esmentats, també defineix el vocabulari arquitectònic del gòtic català la preferència per les línies horitzontals, que es percep a l’exterior en les teulades planes dels edificis i a l’interior en la tendència a igualar les alçades de les naus de les esglésies. Així mateix, els espais interiors són tractats de manera unitària, sense trencaments ni jerarquitzacions acusades: l’ideal és la nau única, compacta.

Unes altres característiques identificadores són el protagonisme de les estructures murals, els tancaments plans (ja anunciats en l’arquitectura cistercenca i mendicant), la tendència a compactar els volums i a ressaltar les formes cúbiques i prismàtiques o bé la sobrietat decorativa.

L’estudi formalista de l’arquitectura catalana d’aquest moment acostuma a fer-se a partir de classificacions tipològiques, i s’estableix una primera distinció entre esglésies de tres naus i esglésies d’una sola nau o nau única.

Entre les esglésies de tres naus trobem les catedrals (Barcelona, el primer plantejament de Girona, Tortosa, Mallorca) i també algunes altres de no catedralícies. Són esglésies situades en un nivell intermedi entre les catedrals i les esglésies parroquials que donen lloc a interessants experiències de síntesi entre els tipus respectius: les tres naus pròpies de les catedrals i la nau única de les esglésies parroquials. Entre aquest tipus d’església trobem algunes de les expressions més belles i més originals de tota l’arquitectura gòtica catalana: Santa Maria del Mar, la Seu de Manresa, Santa Maria de Cervera o Santa Maria de Castelló d’Empúries.

En les esglésies catalanes de tres naus (catedrals i quasicatedrals) s’observa la tendència a igualar l’alçada de la nau central i les laterals, cosa que, a l’exterior, es reflecteix en un escàs protagonisme dels arcbotants i, a l’interior, en l’absència de trifori. Sovint s’al·ludeix a les hallenkirchen o esglésies sala o llotja alemanyes per establir comparacions, tot i que no tenen una relació directa. En qualsevol cas, la tendència a igualar l’alçada de les naus resulta explicable perquè l’ideal era, al cap i a la fi, la nau única. Així ho reflecteix la transformació dels plans de les catedrals de Girona i Perpinyà, que d’un projecte inicial de tres naus evolucionen cap a la nau única.

Tanmateix, el tipus més característic i el més difós de l’arquitectura gòtica catalana, com de l’arquitectura gòtica meridional en general, és l’església d’una sola nau. Dintre d’aquest tipus s’acostumen a diferenciar dos subgrups: les esglésies amb coberta suportada per arcs de diafragma i les esglésies cobertes amb voltes, entre les quals es diferencien encara les que tenen capelles laterals als costats de la nau –el grup més típic i nombrós– i les que també en tenen a l’entorn de la capçalera (Montblanc, Santa Coloma de Queralt…).

Val la pena enumerar algunes de les característiques que defineixen les esglésies catalanes de nau única:

— Capçalera poligonal, de cinc o set costats.

— Absència de transsepte i fins i tot d’arc triomfal: pràcticament no hi ha solució de continuïtat entre la nau i la capçalera.

— Inserció de les capelles laterals entre els contraforts de la nau, constituint a l’exterior una superfície contínua i compacta.

— Contraforts de volums prismàtics, massissos, que rarament presenten acabaments esgraonats.

— Subdivisió de l’elevació interior únicament en dos nivells: arcades i finestrals.

L’església de Sant Llorenç de Nuremberg, de vers el 1450, exemple de hallenkirche o església llotja.
AKG - J.S.
— Ús de voltes de creueria simples, majoritàriament de quatre panys.

— Nombre relativament reduït de trams, que rarament són més de set. Això fa que les tramades siguin bastant llargues.

Aquestes eren les característiques del tipus que es creia originat a Santa Caterina i a Sant Francesc de Barcelona, de manera que aquests edificis es van arribar a considerar prototips de l’arquitectura gòtica catalana. Ara sabem que no va ser així i que el seu procés de formació va ser més lent i complex, però també més ric i plural. Les aportacions dels mendicants devien ser igualment decisives, sens dubte, però cal valorar-ne la interacció amb l’arquitectura urbana –les noves esglésies parroquials– i amb les aportacions dels arquitectes de la cort. És probablement aquesta confluència d’experiències arquitectòniques allò que explica el profund arrelament d’aquesta tipologia en les tradicions constructives del país i la seva llarga perduració més enllà dels temps gòtics.

El gòtic flamíger i el gòtic tardà

L’última fase de l’arquitectura gòtica –segons el patró francès– és la del gòtic flamíger (flamboyant), que es caracteritza per un atapeïment de les traceries, que esdevenen més complexes i, molt sovint, descriuen jocs de corbes i contracorbes que recorden flames. D’aquí la denominació.

S’ha debatut molt sobre l’origen d’aquest corrent que representaria la fase florida o “barroca” de l’estil gòtic i que té equivalències en el decorated style i en el gòtic perpendicular anglès. També les té en l’anomenada arquitectura hispanoflamenca i, particularment, en l’anomenat estil Isabel. O fins i tot en l’art manuelí portuguès. Sense oblidar que també és coetani del primer Renaixement italià: Brunelleschi, Alberti…

Jan Bialostocki ha completat la caracterització de l’art i l’arquitectura del segle XV assenyalant-ne altres trets definidors a més de la cal·ligrafia decorativista patent en traceries, nervis i voltes (estrellades, reticulades en forma de ventall, etc.). Subratlla, per exemple, el protagonisme que adquireixen les microarquitectures (gablets, agulles, baldaquins…) o el tractament específic amb què se singularitzen les façanes i altres elements estructurals com ara pilars i columnes.

La incidència d’aquests trets flamígers en l’arquitectura religiosa del gòtic català és molt limitada. L’ús de la volta de creueria més simple, la de quatre panys, segueix essent absolutament hegemònic i, tal com remarcava Lavedan, en les esglésies d’aquí no s’utilitzen els focs d’artifici de nervis que es troben coetàniament arreu d’Europa. Fins i tot, les innovacions que es donen en la construcció de voltes apunten més aviat en la direcció oposada: la desaparició dels nervis (voltes de maó del claustre de la cartoixa de Montalegre).

L’arquitectura religiosa de la segona meitat del segle XIV i de gran part del segle XV és sobretot una arquitectura de continuïtat, i no comporta el desenvolupament d’experiències radicalment innovadores ni tampoc una evolució substancial de l’estil arquitectònic que s’havia definit pels volts del 1300. Possiblement es pot buscar l’explicació d’aquest fet en l’organització dels tallers actius en edificis religiosos, presumiblement bastant tancada i gremialista en resposta a la crisi econòmica.

Ben diferent és la situació de l’arquitectura de caràcter civil, que té un protagonisme molt accentuat durant el segle XV i que es mostra molt més inclinada a l’experimentació formal i a l’exuberància decorativa.

Però malgrat l’escassa repercussió del flamíger en l’arquitectura religiosa del gòtic català, ha de ser remarcada –pel seu caràcter precursor, encara que sense continuïtat– la presència de jocs de corba-contracorba flamígers a les claraboies del claustre de Santes Creus, els quals haurien de ser atribuïts, almenys en part, al mestre Reinard Fonoll (1332-41). Ho validaria el fet que constata Emma Liaño: la persistència de l’arc conopial i de formes flamígeres atenuades en altres llocs on és presumible la intervenció del mestre Fonoll. I ho explicaria l’origen anglès d’aquest mestre, tenint en compte que les traceries amb jocs de corba-contracorba comencen a aparèixer a Anglaterra a la primera meitat del segle XIV.

Des del punt de vista de les estructures, un tret definidor de l’arquitectura religiosa del gòtic tardà és la tendència a crear compartiments estancs al si de les esglésies: els cors al centre de les naus, les sales capitulars, les capelles sorgides del mecenatge personal (per oposició a les sorgides del mecenatge de corporacions i gremis), etc.

Però al mateix temps trobem confirmada amb rotunditat monumental la tendència a la unitat espacial i a la simplicitat estructural mitjançant les grans naus úniques de les catedrals de Girona i Perpinyà. Crec que aquestes naus úniques poden ser llegides, en un pla simbòlic, com a expressions de la nostàlgia d’un cos social únic i compacte davant de la tendència a la fragmentació pròpia del final de l’edat mitjana i de l’afirmació individualista de l’home modern.

Interior de la capella de la Verge de la catedral de Wells.
Photo SCALA
El pas del món medieval a l’època moderna no comporta l’acabament de l’arquitectura gòtica catalana. Al contrari: al voltant del 1500 es constata una considerable reactivació de l’activitat constructiva que dóna lloc a l’inici d’una quantitat significativa de noves esglésies en les quals es mantenen els trets bàsics de l’arquitectura gòtica catalana, és a dir, capçalera poligonal i nau única amb capelles laterals entre els contraforts. La relació seria molt extensa i inclouria tant edificis grans com petits o mitjans. Destaquen, per exemple, les esglésies de Granollers, Reus, Valls, Montserrat, Terrassa, Esparreguera o Igualada.

Juntament amb les construccions de nova planta, també cal tenir en compte que entre els segles XVI i XVII es produeix la continuació i l’acabament de les catedrals de Girona, Tortosa o Mallorca, així com de moltes altres esglésies (Solsona) on també es manté la configuració gòtica original, sense canvis marcats. Els trets renaixentistes o barrocs es manifesten preferentment als exteriors i, en especial, a les façanes.

Aquesta continuïtat de les formulacions gòtiques en època moderna pot ser valorada com una expressió de tradicionalisme –per allò que té d’arrelament en la tradició– però al mateix temps, i encara que pugui semblar paradoxal, posa de manifest la modernitat de l’arquitectura gòtica catalana, és a dir, la vigència de les seves solucions en època moderna.

Bibliografia consultada

Puig i Cadafalch, 1923; Lavedan, 1935; Torres, 1952; Verrié, 1957; Cirici, 1968; Heliot, 1972-73; Cirici, 1974; Diversos autors, 1974; Grodecki, 1977; Cirici, 1979; Bony, 1983; Dalmases – José, 1984 i 1985; Paul, 1988; Kimpel – Suckale, 1990; Erlande-Brandenburg, 1992; Freigang, 1992; Bialostocki, 1993; Autour des maîtres…, 1994; Diversos autors, 1995; Andrault-Schmitt, 1997; Bracons, 1999; Robin, 1999.

L’arquitectura mendicant, motor de canvi

Gairebé ningú no dubta a hores d’ara sobre la singularitat de l’arquitectura gòtica catalana. Ningú no posa en qüestió que, malgrat algunes diferències de matís a l’hora de precisar procedències i cronologies i de concretar influències d’unes àrees territorials sobre unes altres, es pot parlar d’una arquitectura genuïnament catalana –o meridional en un sentit més ampli, si es vol.

“En veure les esglésies gòtiques del migdia francès, venint del nord, hom sent que s’entra en una altra França, i, en retrobar-les passant els Pirineus, s’endevina entre la Catalunya medieval i les províncies meridionals de França, afinitats de civilització i de gust.” No deixa de ser revelador que un dels tractadistes francesos més reconeguts com és Émile Mâle s’adonés ja fa temps i es fes càrrec amb tanta clarividència de les diferències, certament molt notables, que hi ha entre el gòtic radiant del nord de França i el que s’ha qualificat de gòtic meridional, és a dir, l’arquitectura desplegada a partir del segle XIII a bona part del migdia francès, a Catalunya i en un espai geogràfic difícil de delimitar de l’àrea de la Mediterrània occidental. Una arquitectura que, com veurem en un altre capítol, mostra trets ben diferenciats respecte de la que caracteritza el gòtic radiant, nascut a Saint-Denis, prop de París, sota l’impuls de l’abat Suger.

Paral·lelament a Mâle, un altre destacat autor francès, R. de Lasteyrie, també havia observat aquesta diversitat mentre que, despectivament, havia considerat de segona fila les construccions meridionals i els arquitectes que les van bastir. Mâle i altres autors francesos més equànimes i amb més objectivitat que Lasteyrie han advertit, a més a més, una doble especificitat de l’arquitectura gòtica del sud davant de la del gòtic radiant del nord de França. Del gòtic desplegat preferentment a Catalunya, Llenguadoc i Provença s’ha destacat, en primer lloc, l’ús generalitzat de la nau única a l’hora de projectar les esglésies i, segonament, l’origen llenguadocià estricte de les naus úniques gòtiques amb capelles allotjades entre els contraforts –model potser suggerit originàriament per Notre-Dame de París quant a les capelles laterals–, en particular pel que fa als antecedents i a la importància que van tenir en aquesta àrea geogràfica els ordes mendicants –si no els inventors de la fórmula, sí els seus propagadors.

La clau de pas del gòtic a Catalunya

No resulta gens fàcil, encara ara, adjectivar els trets definitoris de l’arquitectura gòtica catalana. Si més no pel que fa als orígens. Són massa interrogants els que es plantegen, per a poder assegurar procedències precises, filiacions inqüestionables i processos contrastats. Les imprecisions cronològiques i, sobretot en el cas de Catalunya, un coneixement encara parcial de l’arquitectura desplegada pels ordes mendicants ens han de fer ser molt prudents a l’hora de plantejar hipòtesis i d’extreure’n conclusions. L’obstacle, força insalvable, és donat per la pèrdua, arreu, de la majoria dels edificis mendicants i, amb ells, de bona part de la documentació. No pretenem aquí obrir el debat sobre la qüestió, ni tampoc de presentar conclusions reduccionistes, ans al contrari, volem orientar el lector sobre quins poden haver estat els processos més versemblants, d’acord amb el que avui sabem, pel que fa al naixement i les primeres passes de l’arquitectura gòtica catalana.

L’expandiment i els itineraris que va seguir l’arquitectura gòtica per tota l’Europa occidental, des de la seva formulació a mitjan segle XII a l’Illa de França fins a les darreres construccions catalanes dels segles XVI i XVII, van haver de transcórrer necessàriament d’una manera cronològicament desigual i morfològicament diversa als diferents estats de les monarquies europees, aleshores en procés d’afirmació i consolidació, i fins i tot dins els mateixos estats, com és el cas paradigmàtic de França. En aquest regne, a la darreria del segle XIII –a l’entorn del 1270 com a data orientativa–, l’epicentre de l’activitat constructiva innovadora es va desplaçar cap al sud, a tot el Llenguadoc. Mentrestant, al nord continuaven les obres dels grans edificis catedralicis de l’anomenat gòtic radiant, de planta basilical de tres o més naus, creuer i capçaleres poligonals amb capelles radials, i naixia una fal·lera per aixecar edificis cada cop més grans i per l’ardidesa tècnica dels espais verticals. Només el desastre de l’esfondrament de les voltes de Beauvais l’any 1284 va fer recular la traça dels temples a plantejaments més mesurats i més propers a la moderació del gòtic clàssic.

Espectacular volta estrellada o de palmera de la capçalera de l’església del convent dominicà dels Jacobins de Tolosa de Llenguadoc.
ECJ
Potser hauria de guanyar força, a hores d’ara, la teoria que avala el procés de renovació arquitectònica ideat o transmès pels ordes mendicants, procés que, d’altra banda, es trobaria a l’epicentre de l’arquitectura gòtica catalana. Sobretot després que la família d’arquitectes Deschamps, actius a la segona meitat del segle XIII, perdés pes com a protagonista de l’aplicació d’innovacions pròpies del nord de França als principals edificis del migdia francès, com a les catedrals de Sant Esteve de Tolosa de Llenguadoc (capçalera de vers 1274-75), Sant Nazari de Carcassona (darreria de la dècada del 1270), Nostra Senyora de Rodès (començada vers el 1276 o 1277) i Sants Just i Pastor de Narbona (primera pedra del 1272). Al cap i a la fi, aquestes innovacions dels Deschamps havien de ser recollides, més tard, també a Catalunya, a la seu de Barcelona (1292) i a la capçalera de la de Girona (1312-48), amb la intervenció en aquesta darrera de Jaume de Faveran.

Ara com ara, els mendicants passen per ser els introductors de l’arquitectura gòtica a Catalunya. A ells es deu l’adopció de l’espai únic, el més adient per a la predicació, i, per tant, l’aplicació generalitzada de la nau única als temples i altres dependències conventuals. A ells es deu també el coneixement i l’ús de les tècniques de cobrir els edificis amb volta de creueria gòtica i amb coberta de dos vessants sobre arcs de diafragma.

L’elecció de la nau única

Alguns estudiosos com ara Lavedan, Puig i Cadafalch o Cirici han coincidit en aquest plantejament indiscutible de la personalitat individualitzada de l’arquitectura gòtica meridional. A Catalunya, al llarg del segle XIII es van bastir edificis amb un esperit pragmàtic ben definit, funcionals, sobris, horitzontals i d’una racionalitat que, venint de la tradició cultural mediterrània, va formular una arquitectura amb autèntica personalitat pròpia, precursora de la del segle XIV. Gràcies a l’acció divulgadora dels ordes mendicants, aquesta arquitectura es va estendre arreu dels països de la Corona d’Aragó al tombant del tres-cents. En aquest moment, dins el món gòtic mediterrani es va conformar una arquitectura que havia de tenir un segell propi, diferent del de la resta d’Europa.

Occitana o catalana, tant se val, una mateixa unitat cultural i lingüística va portar aparellada una arquitectura específica i diferenciada, que es visualitza sobretot per l’ús generalitzat de la nau única. En són exemples ben significatius els temples mendicants de Sant Domènec de Girona i de Sant Francesc de Palma de Mallorca, la col·legiata de Gandia, Santa Maria del Pi i l’església del monestir de Pedralbes, a Barcelona, i la seu gironina, aquesta darrera com a exemple més emblemàtic d’edifici catedralici cobert amb nau única. Aquests tipus de construccions no eren pas exclusives de l’estil o tipologia aleshores vigent. Paral·lelament es van aixecar també temples de planta basilical amb tres naus, creuer, sovint no destacat en planta i alçat, i capçalera amb girola i capelles radials, a l’ús del gòtic radiant, dels quals són exemples, encara que ablanits, la Seu de Manresa i les catedrals de Sant Joan el Nou de Perpinyà (capçalera), Tortosa, Palma (Mallorca) i València.

Però tornem a la nau única i a la seva incorporació generalitzada a la darreria del segle XIII en les construccions eclesiàstiques del gòtic meridional. El seu origen precís encara avui resulta força discutible, si el que es pretén és desxifrar i fixar una procedència única i individualitzada. Durliat, entre altres autors, ha estat qui d’una manera més concreta ha obert la via dels precedents de la nau única gòtica en l’arquitectura romànica. Altres autors defensen també la idea de basar l’ús generalitzat de l’espai únic que fa l’arquitectura religiosa gòtica meridional en l’arquitectura romànica del migdia francès, i en el marc més ampli de la Mediterrània occidental, on la tendència als espais únics recula a la baixa romanitat. Les catedrals provençals d’Avinyó, Cavalhon i Aurenja, l’antiga de Narbona i de Lavaur, al Llenguadoc, així com les esglésies també llenguadocianes de les abadies de Caunas-Menerbés, prop de Carcassona, i de Sant Hilari de l’Aude, la catedral d’Agde i Sant Pere de Cuisines de Tolosa de Llenguadoc i, fins i tot, al sud-oest francès, la catedral de Bordeus, són mostres de temples d’una nau amb diferents tipus de cobertes.

Al segle XII, al Llenguadoc mateix es donen en els edificis romànics dues tècniques de cobriment: la volta de canó (catedrals d’Agde i de Magalona, i església abacial de Sant Ponç de Tomères) i l’embigat de fusta de dos vessants (esglésies de Sant Pere de Cuisines i de l’abadia de Caunas-Menerbés). Per a reforçar la importància de la nau única al Llenguadoc s’ha remarcat també les amplades d’alguns temples catedralicis romànics, com ara Narbona (12 m), Agde (12,60 m) i Besiers (13,88 m). A Catalunya hi ha exemples del segle XI, anteriors als que acabem d’esmentar, que demostren l’arrelament de la nau única en l’arquitectura romànica, tant a les esglésies rurals com als temples catedralicis. La traça recentment descoberta de la nau de la seu romànica de Girona, consagrada el 1038, amb els seus 11 m d’amplada, i la de la catedral de Vic, d’11,5 m, consagrada també el 1038, avalen una situació consemblant al Llenguadoc, per bé que al Principat corresponen a una cronologia anterior.

Tanmateix, l’arc de diafragma, adoptat també pel Cister i pels ordes mendicants, ja apareix al Llenguadoc, segons V. Paul, en el decurs del segle XI, mentre que les naus cobertes amb voltes de canó i arcs torals correspondrien al segle següent, més tard substituïdes per les mateixes cobertes d’arcs de diafragma o per la volta de creueria gòtica. És clar que el Cister, primer, i els mendicants, després, es van deixar seduir per la funcionalitat de la nau única, i en tenien exemples ben a prop a tots dos vessants dels Pirineus. Més endavant, a la darreria del segle XIII, l’arquitectura catalana va esdevenir gòtica després que els mendicants haguessin reinventat la nau única romànica amb voltes de creueria o amb arcs de diafragma, amb la inclusió de capelles entre els contraforts, amb la incorporació de l’absis poligonal i amb l’obertura de grans finestrals, de vegades en dos nivells, per a una major il·luminació de l’espai interior. L’arquitectura gòtica va quedar predefinida i plenament acceptada des de l’inici del segle XIV, amb una correspondència harmònica i genial entre els espais interior i exterior.

No seria el lloc oportú, ara i aquí, d’entrar en el debat sobre l’origen llenguadocià o català de l’espai únic mendicant. A més del nou gir que han donat a la qüestió els resultats de la recent recerca arqueològica a l’emplaçament del desaparegut convent de Santa Caterina de Barcelona, resultats que tenen òbviament un valor contrastat, es confirma i s’emfasitza el protagonisme dels ordes mendicants com a transmissors de la nova tecnologia gòtica que ja havien constatat diferents autors.

Podem preguntar-nos en què consistia aquesta tecnologia que en el calaix de sastre de l’arquitectura del segle XIII s’usava puntualment, però que al XIV va esdevenir habitual en la majoria d’edificis del país. Els seus elements estructurals són prou coneguts: nau única més o menys desenvolupada i monumental, sovint sense transsepte, amb absis poligonal que recolza en murs prims; arcs de diafragma en el cas d’embigats de doble vessant o voltes de creueria que tenen el contrapès exterior en contraforts allargassats fins a sota cornisa; capelles entre aquests contraforts, i esvelts i estrets finestrals, de vegades disposats en doble fila. Aquesta tecnologia, usada tant per l’arquitectura monàstica com per la parroquial i la catedralícia, es considera la característica de l’anomenat gòtic meridional.

D’altra banda, en l’arquitectura romànica era ja freqüent, com s’ha vist, l’ús generalitzat de l’estructura de nau única, no solament en edificis bastits a l’àrea rural sinó també en ciutats importants del país. En aquest tipus d’edifici, però, era més difícil de resoldre la coberta, sobretot per la manca de suport de les naus laterals quan es decidia prescindir-ne. Als dos costats dels Pirineus hi ha exemples sovintejats de construccions romàniques amb nau única que devien ser un referent o model sobre el qual es basaria la futura arquitectura gòtica d’una sola nau. Els exemples citats de la Provença i el Llenguadoc, i les catedrals romàniques de Vic i de Girona al Principat, són mostres de construccions cobertes amb nau única d’amplada considerable, que avalen el protagonisme de l’arquitectura romànica com a antecedent de l’espai gòtic meridional per excel·lència, la nau única, i emfasitzen el paper de transmissors dels mendicants.

No es tracta tampoc de pensar en un acoblament i una correspondència directes entre la concepció romànica de l’espai i la nova tècnica de cobrir utilitzada pels mendicants, la volta de creueria, com es pot veure a les catedrals de Lleida i Tarragona; sinó que l’arquitectura franciscana i dominicana van assumir com un tot indestriable l’espai únic i la volta de creueria allà on la van utilitzar, elements essencials, en definitiva, de l’arquitectura catalana dels segles XIII al XV. Als mendicants els correspon la introducció a partir de mitjan segle XIII de la primera arquitectura gòtica al Principat, fet que a la darreria d’aquest mateix segle la monarquia ja havia acceptat, com ho demostren les dues capelles del Palau dels Reis de Mallorca a Perpinyà.

Interior de l’església del tercer convent franciscà de Palma (Mallorca).
J.G.
Efectivament, a partir de la segona meitat del segle XII i al llarg del XIII les esglésies cistercenques i mendicants van actuar de corretja de transmissió de les novetats constructives aparegudes al nord de França. Les dues aportacions essencials dels ordes mendicants van ser, doncs, l’ús precoç dels procediments del gòtic radiant propis del centre i del nord d’Europa i l’adopció i transmissió de l’ús generalitzat de la nau única romànica. La nau única representava, d’altra banda, la pervivència d’un sistema constructiu que tenia les seves arrels més profundes en les regions mediterrànies, assumides plenament per l’arquitectura gòtica religiosa i també civil. Més que una estructura sense naus laterals, a les construccions religioses la nau única expressava, com ha remarcat Paul, un codi de principis estètics genuïnament mediterrani que té el seu origen en l’arquitectura romana tardana.

El seguiment d’un codi

Interior de l’església del convent dominicà de Santa Maria Novella, a Florència, construïda allunyant-se de l’austeritat i la pobresa inicials de l’orde.
Photo SCALA
Inicialment, tant els franciscans com els dominicans van romandre fidels a l’austeritat i la pobresa que assenyalaven les respectives constitucions. Uns i altres, d’ençà dels anys 1230 i 1240, van anar deixant d’aprofitar construccions preexistents i es van llançar a l’ampliació o a la construcció de nous edificis, alguns dels quals, com les esglésies dominicanes de Santa Maria Novella (1246), a Florència, i la de dues naus dels Jacobins (1245-52 i ampliacions posteriors), a Tolosa de Llenguadoc, el temple florentí dels franciscans de Santa Croce (inici del 1295) i el segon convent també franciscà de Palma (1244), assolien dimensions molt considerables. Per bé que eren empesos pel mateix sant Bonaventura a esquivar la normativa que regulava les mides dels edificis, els franciscans van ser respectuosos amb les constitucions de Narbona de l’any 1260. Es van limitar a no transgredir la condició de senzillesa i d’austeritat, disposicions ja recollides pels cistercencs que prohibien la volta de pedra fora del presbiteri i la decoració supèrflua.

Entre els ordes franciscans i dominicans, rivals en molts aspectes, es dóna una mena d’osmosi que obliga, com ha posat en relleu Durliat, a estudiar-ne conjuntament l’arquitectura, si bé, per facilitar la lectura i l’anàlisi dels principals edificis conservats, en aquest volum s’estudien per separat. La seva acció constructiva durant la segona meitat del segle XIII va ser deguda, com es veurà, a l’afluència de quantiosos recursos procedents de la generositat de protectors religiosos, del mateix orde o de l’Església secular, i també de la Corona i dels seglars. A l’interior de les ciutats, cada cop més grans i potents econòmicament, els mendicants hi van trobar el terreny adobat.

Poc després de la desfeta de Muret (1213), els mendicants van aixecar els primers convents al Principat. Gent diversa, que moltes vegades acabava ingressant a l’orde –com és el cas de Pere d’Ordis, l’aportació del qual va permetre bastir gairebé tota l’església del convent de Sant Domènec de Girona–, va facilitar el finançament de la construcció de convents amb tot tipus de llegats i donacions. En oferir espai per a sepultura, aquests convents van ingressar nombroses donacions –els dominicans a partir de l’any 1227 i els franciscans des del 1250, arran de la promulgació de la butlla Cum a nobis–. Així, les esglésies i els claustres es van convertir en cementiris de gent amb capacitat econòmica: hisendats, banquers, notaris, destacats mestres d’obres, argenters i pintors, que compraven el dret a ser sebollits dins els murs dels convents.

Les creixents disponibilitats econòmiques i l’augment de les vocacions, com a conseqüència de la seva acció comunicativa, van fer canviar de rumb els plantejaments fundacionals dels ordes mendicants de fidelitat a l’austeritat. A partir del sisè decenni del segle XIII, sota el mestratge de Jean de Verceil, els petits i senzills edificis del període inicial es van convertir en espaiosos i complexos conjunts monàstics, dotats de totes les estances necessàries. Per damunt de tot destaca el temple, espai destinat a la predicació, que els mendicants concebien amb un espaiós presbiteri destinat als frares i una nau per als fidels (en els casos de temples de dues naus, cadascuna de les dues comunitats n’ocupava una), àmplia i sense obstacles, per tal d’afavorir la predicació.

Per a aconseguir una correcta transmissió de la paraula, els mendicants van començar a donar importància, a partir del període esmentat, als aspectes projectius dels edificis i també als valors estètics, actitud apresa de les construccions d’un altre orde que també basava la seva acció apostòlica en la paraula: el Cister. S’ha dit reiteradament que el programa de l’arquitectura mendicant, en traspassar el període inicial de fidelitat a la pobresa, parteix d’una adequació lliure de l’ortodòxia cistercenca, amb l’objectiu d’adaptar els edificis a les seves necessitats de predicació i al respecte a la norma constructiva que assenyalaven les constitucions. El ràpid desplegament d’aquests ordes per tot Europa va provocar també l’obligació d’adaptar-se a l’arquitectura preexistent en cadascun dels països o zones geogràfiques on s’instal·laven. No van imposar, en definitiva, un ordre constructiu propi, elaborat per ells mateixos, com tampoc no ho havien fet els cistercencs.

No té res d’estrany, doncs, que en la redefinició de l’espai únic, funcional, auster i molt útil per a fer sentir la paraula, i en l’ús normativitzat de les cobertes d’aquests espais, fossin religiosos o no, els mendicants seguissin la lògica constructiva del Cister. Certament, un dels objectius essencials per a ells, en un ambient d’humilitat, era economitzar a l’hora de construir i per això van adoptar solucions constructives com les que els cistercens havien aplicat a les naus dels temples, amb voltes de pedra, i als dormitoris i refetors, coberts amb arcs de diafragma apuntats i embigats de fusta disposats a dos vessants o bé plans.

A partir de mitjan segle XIII i al llarg de tot el XIV, els mendicants van emprar aquest sistema ràpid de construir, senzill i barat, bé per a cobrir espais amb arcs de diafragma gairebé sempre sense motllurar i amb els angles aixamfranats, recolzats en permòdols de pedra que sostenen l’embigat de fusta de dos vessants –inspirats en el refetor de Fossanova i en els dormitoris de Poblet i Santes Creus–, bé per a tancar aquests espais amb voltes de creueria, l’ús generalitzat de les quals es remuntava a la França del segle XII i que havien adoptat també els cistercencs. La incidència d’aquests sobre els mendicants, en especial sobre els franciscans, es fa palesa a l’església de Sant Francesc de Piediluco, a la primera església del convent desaparegut de Sant Francesc de Barcelona i a la conservada de Santa Margarida de Palma.

Els mendicants, motors del canvi

Tant se val que l’arquitectura mendicant sigui deutora de la cistercenca o de la gòtica. El cert és que aquest programa de naus úniques i de tècnica constructiva es va escampar arreu del migdia de França i de Catalunya per l’acció dels mendicants, els quals van ajudar a configurar els trets distintius de l’arquitectura gòtica catalana dels segles XIV i XV. I d’aquesta manera, alguns procediments constructius usats pels cistercencs que no eren originàriament gòtics van acabar d’esdevenir gòtics, o així són considerats per causa de l’aplicació que en van fer els mendicants durant tot el segle XIV. Els mendicants van utilitzar per primer cop a Catalunya solucions constructives plenament gòtiques, transcendint la tècnica cistercenca. Així, escampats ben aviat per tot el Principat, franciscans i, sobretot, dominicans seran els introductors, des de la segona meitat del dos-cents, de nous sistemes de construcció que hom pot qualificar de plenament gòtics.

La pèrdua de gairebé tots els edificis del segle XIII i també de la majoria dels del segle XIV dificulta la plena comprensió d’aquest procés. Les llacunes cronològiques i els pocs exemples conservats, sovint mutilats o emmascarats per afegits posteriors, no ajuden pas gaire a resoldre alguns dels problemes que subsisteixen quan es vol avaluar tot el que van representar els mendicants per a la història de l’arquitectura de Catalunya, com a transmissors de la nova arquitectura gòtica. Val a dir que encara hi ha punts foscos a l’hora de precisar el seu pes real en la configuració de l’arquitectura gòtica catalana en el moment crucial del pas del segle XIII al XIV. Amb tot, pocs autors discuteixen, avui per avui, del paper innovador i en certa manera decisiu que els mendicants van tenir en la introducció d’una arquitectura pròpiament gòtica a Catalunya i a la resta dels regnes de la Corona d’Aragó.

Els mendicants van ser el motor del canvi, a partir de mitjan segle XIII, vers un nou sistema de construir plenament gòtic. Empesos per una propaganda herètica cada cop més creixent i difícil de combatre, i per la necessitat de disposar dins les ciutats d’edificis útils per a la predicació davant una població cada cop més nombrosa i agrupada en nuclis urbans en plena expansió, van desplegar una doble acció: primer, connectant amb l’arquitectura del Cister i, després, innovant amb tècniques constructives ja usades per l’arquitectura gòtica francesa des de mitjan segle XII, per bé que adaptades a la tradició arquitectònica meridional, fins i tot la romànica. En resum, podem admetre que l’arquitectura mendicant va ser, en certa manera, un pas intermedi entre el romànic i el gòtic durant el qual es va produir una assimilació dels espais únics de l’arquitectura romànica (nau del segle XI de la catedral de Girona i nau del segle XII de la catedral de Narbona) i la tecnologia gòtica de la volta de creueria.

Enmig d’aquest procés es bastien al Principat edificacions d’una nau coberta amb volta de canó apuntat, com ara a l’església del castell de Bellcaire d’Empordà (vers 1303-09) i a les de Santa Maria d’Agramunt i Sant Martí de Lleida, ambdues del primer terç del segle XIII, i encara a la capella de Santa Llúcia de la seu de Barcelona (1257-68). Són exemples de l’arquitectura dita també del romànic tardà que es feia a Catalunya en aquest període, i que els mendicants van transformar per la tècnica més econòmica i ràpida de sostres de fusta damunt arcs de diafragma, reservant, en tot cas, la volta de pedra a les capçaleres, com manaven les constitucions franciscanes.

Al Principat, les innovacions de l’arquitectura mendicant també van tenir acollida entre els altres ordes. Des de mitjan segle XIII s’aplicava arreu la tècnica de cobrir les naus amb arcs de diafragma apuntats i sostres de fusta a doble vessant, coberta substituïda a la darreria del segle per les voltes de creueria ja plenament gòtiques.

Més enllà del Principat

Nau única de l’església del convent de Sant Domènec de Perpinyà.
Mediabase® - J.Ci.
Simplicitat, economia i rapidesa eren els pilars de l’arquitectura mendicant, molt apropiats per a la seva implantació als territoris reconquerits de Mallorca i València. Com ja hem reiterat, és ben poca cosa el que ens ha arribat de les construccions mendicants. Al migdia de França, la nau de la gran església franciscana de Tolosa de Llenguadoc, iniciada l’any 1268, ha estat considerada la primera gran nau única gòtica. Amb capelles entre els contraforts, volta de creueria i absis poligonal, era aleshores a l’avantguarda de l’arquitectura. A Narbona (1260), Montpeller (1264) i Vilafranca de Conflent (darrer quart del segle XIII), els edificis franciscans s’han perdut o en queden restes poc significatives. Del convent de Perpinyà (1277), n’ha restat aproximadament una quarta part del claustre –l’angle sud-oest, amb una vintena d’arcs– i la capella de la Mare de Déu dels Àngels, molt probablement la primitiva església del convent, bastida a l’entorn del 1300. A Perpinyà mateix, entre el 1261 i els anys inicials del segle XIV es va aixecar l’església de Sant Jaume, promoguda pel rei Jaume II de Mallorca, la qual mostra la influència rebuda dels edificis mendicants en la traça d’una nau coberta amb embigat de fusta sobre arcs de diafragma, avui ocults, i en les capelles allotjades entre els contraforts. L’absis poligonal és més tardà, de la darreria del tres-cents.

Pel que fa als dominicans, s’ha conservat el veritable joiell del convent dels Jacobins de Tolosa de Llenguadoc. Configurat en diferents intervencions i ampliacions des del 1230 fins al principi del segle XIV, mostra un domini molt notable de la tècnica constructiva en aplicar la solució pràctica d’ampliar l’espai disponible amb una segona nau, com als convents de París, Baiona, Agen i Bordeus, aquest darrer franciscà. Els convents dominicans de Montpeller (1264) i Narbona (vers el 1300) s’han perdut, mentre que el de Perpinyà, documentat l’any 1244, es conserva gairebé complet, per bé que algunes dependències com la sala capitular són inaccessibles per ser de propietat militar. Al començament del segle XIV, aquest convent va dur a terme l’ampliació de l’església, recentment restaurada, d’una sola nau amb coberta de fusta sobre arcs de diafragma i capelles laterals entre els contraforts, a la qual es va afegir una monumental capçalera triabsidal amb transsepte ben marcat, cobert amb voltes de creueria. El que s’ha conservat del convent dominicà de Cotlliure, fundat el 1275, pertany ja al segle XIV; l’església és accessible tot i pertànyer a usos privats, i fa ben poc temps es va poder recuperar el claustre d’arcs trilobulats i restituir-lo al seu lloc. Pertanyent també a un orde mendicant, el convent del Carme de Perpinyà va patir primer el trasllat, després de la Revolució, del seu claustre a Limós, prop de Carcassona, i després la dinamitació pels alemanys l’any 1944; de la malmesa església, n’ha restat dempeus la nau, en part sense sostre.

Al Rosselló no queda res anterior al darrer quart del segle XIII. Els exemples conservats més remarcables de l’arquitectura no mendicant d’aquest període són, tal vegada, les dues capelles superposades del Palau dels Reis de Mallorca a Perpinyà. Bastides dins una torre i acabades entre el 1300 i el 1310, la inferior de la Santa Creu (iniciada abans del 1285) i la superior de Santa Magdalena són dos bells exemples de capelles fortificades, amb certa similitud amb la dels comtes d’Empúries al castell de Bellcaire, de cap al 1300, i també amb la de Santa Anna del castell de l’Almudaina de Mallorca, la qual repeteix el model a la primera dècada del segle XIV. Les capelles de Perpinyà, amb tot, mostren clares reminiscències romàniques en les grans trompes obrades per a resoldre el trànsit de la planta rectangular a la poligonal de l’absis, cosa que no deixa de sorprendre atesa la tipologia gòtica de la resta d’estances de l’edifici. Datables d’aquest moment de canvi entre els segles XIII i XIV, anotem també el convent de religioses augustinianes de Sant Salvador, del qual resta només la sala capitular i l’església, mutilada la primera i emmascarada la segona per un pis intermedi, i l’església de Nostra Senyora de la Real, de nau única semblant a la del convent del Carme.

A l’antic Regne de València es conserva ben poca cosa. Hi ha restes del convent dominicà de la ciutat de València, fundat l’any 1239 i ampliat als segles XIII i XIV –sala capitular (vers el 1321), la tercera església (1382)–, però no queda res del dels franciscans (1239) ni del de Santa Clara (ampliació de vers el 1320). A Morella, es conserven l’església franciscana, consagrada l’any 1390, i el claustre (de vers el 1280), amb arcs trilobulats sobre columnes de tres bordons cilíndrics, semblantment als de Tortosa (Santa Clara), Cotlliure i Mallorca. L’ús generalitzat de l’arc de diafragma després de la conquesta, d’ençà del 1240, és ben visible en l’arquitectura valenciana del segle XIII, com a les esglésies de la zona de Morella (esglésies de Vallibona, Sant Nicolau i Santa Llúcia) i del Maestrat (església de Sant Joan d’Albocàsser, vers el 1250). Els exemples més notables són les esglésies de Santa Maria o de la Sang de Llíria (1248-73; capelles i portalada del segle XIV) i de Sant Feliu de Xàtiva (1260-68). Aquesta darrera ha conservat íntegrament la traça original de cinc trams amb arcs de diafragma de gairebé 12 m de llum, i totes dues recorden el dormitori de Santes Creus.

Claustre del convent de Sant Francesc de Morella.
J.Pu.
A Mallorca, on resten també pocs testimonis, l’església del segon convent franciscà de Palma, ocupat d’ençà del 1279 per les religioses de Santa Margarida, va ser consagrada l’any 1244. Ja ens hem referit a aquest temple, un dels escassíssims exemples conservats a l’illa, que té uns permòdols acanalats molt semblants als que sostenen els arcs de la nau central de l’església de Santes Creus. Val a dir que l’arquitectura mallorquina de després de la conquesta enllaça sense solució de continuïtat amb la cistercenca del Principat i que, a través dels mendicants, va esdevenir gòtica pròpiament dita. Dels convents de Santa Clara i del Carme, no en queda res, com tampoc del que l’orde dels cavallers de Sant Jordi d’Alfama, fundat l’any 1201, va bastir al Prat de Sant Jordi, prop de Palma. En canvi, es conserva emmascarada l’església dels premonstratencs de Bellpuig d’Artà i la dels templers dins l’Almudiana de Gomera, la qual tenia sostre pla. Totes aquestes construccions, de nau única i arcs de diafragma, molt comunes a la Mediterrània occidental, evoquen els dormitoris cistercencs.

L’església (1286) del tercer convent franciscà de Palma, per bé que alterada al segle XIV amb la substitució de la coberta de fusta per volta de creueria, mostra també una nau única de vuit trams, amb capelles laterals entre els contraforts i absis de set panys. Del convent dominicà, no se’n conserva res. Començat el 1296, no es va enllestir fins el 1359. En la direcció dels treballs, hi va participar entre el 1313 i el 1317 Jaume Fabre, abans de ser cridat a dirigir la catedral de Barcelona. També era d’una sola nau coberta amb volta de creueria i, com la franciscana, de grans proporcions. Sembla que, conjuntament amb Santa Caterina de Barcelona, aquests dos convents mallorquins responen a la categoria de grans edificis que transgredien d’una forma ben palesa les prescripcions d’ambós ordes, fet que, a més a més, es donava amb assiduïtat a les ciutats importants, on franciscans i dominicans evidenciaven un clar esperit competitiu. Aquest esperit va portar els mendicants a innovar i a contribuir a la creació d’un tipus català d’església gòtica que va desplegar-se arreu dels regnes de la confederació de la Corona d’Aragó tot al llarg dels segles XIV i XV i, fins i tot, del segle XVI.

Bibliografia consultada

Lavedan, 1935; Meersseman, 1946; Durliat, 1962, pàg. 65-115; Heliot, 1972-73; Durliat, 1974; Paul, 1974; Montagnes, 1979; Dalmases – José, 1985, pàg. 18-20 i 113-114.

L’arquitectura monàstica i canonical

Característic escut de l’abat Bartomeu Copons (1316-48), present arreu del monestir de Poblet on va intervenir.
F. Bedmar
Ens centrem tot seguit en l’estudi de l’arquitectura monàstica i canonical als segles XIV i XV, específicament la no mendicant, que completa l’àmplia visió panoràmica de l’arquitectura religiosa del moment de plenitud del gòtic català, iniciada en el volum anterior amb l’estudi de les catedrals i continuada en aquest a través dels capítols relatius a les grans esglésies de tres naus que no són catedrals i a les esglésies parroquials i seculars d’una sola nau.

S’ha de dir, d’entrada, que des del punt de vista arquitectònic l’estudi historicoartístic de monestirs i convents presenta, en termes generals, major complexitat que el d’altres edificis de caràcter religiós, sobretot perquè es tracta d’organismes molt complexos on es juxtaposen i s’acumulen una gran quantitat d’elements i on l’arquitectura s’hi desplega gradualment en funció de situacions i necessitats concretes, de manera que resulta més difícil trobar-hi la unitat d’estil i de concepció que, en general, presideix el plantejament de les grans obres catedralícies i de les esglésies parroquials.

Així, doncs, alguns dels estudis monogràfics inclosos en aquest capítol, que tracten de les obres realitzades en l’àmbit monàstic, canonical i conventual del tres-cents i del quatre-cents, connecten directament amb els inclosos en el volum anterior, que fan referència a la fase inicial de desenvolupament de l’arquitectura gòtica durant el segle XIII i potser les primeres dècades del XIV. Als grans monestirs cistercencs de Poblet, Santes Creus i Vallbona, l’abandó de l’estil que caracteritza les primeres etapes constructives (l’anomenat “estil cistercenc”) i l’adopció del gòtic o dels gòtics de plenitud són nítidament perceptibles i per això hem cregut que era necessari desdoblar el seu estudi monogràfic i analitzar separadament les obres d’aquests dos moments estilístics, el primer en el volum anterior i el segon en aquest. Per una altra banda, incloem aquí una referència als monestirs femenins de Vallsanta i el Pedregal, les construccions dels quals, malgrat l’estat ruïnós del primer i el desmembrament del segon, corresponien al gòtic de plenitud.

Als grans cenobis benedictins, els elements gòtics s’afegiren normalment a construccions d’estil romànic, primerenc o madur, circumstància que ressalta de manera especial a Sant Cugat del Vallès. Per això el seu estudi monogràfic també es troba desglossat entre el volum anterior, on s’analitzen les obres del segle XIII, i aquest llibre, on es fa referència a les intervencions que hi introduïren la plenitud del gòtic.

S’ha d’advertir també de la segmentació dels estudis relatius a dues canòniques especialment significatives, la de Solsona i la de Sant Feliu de Girona. Aquesta última era tractada a l’anterior volum, però en aquest ha estat convenientment destacada entre les grans esglésies de tres naus, dins el capítol corresponent. En canvi, totes les referències a la canònica de Santa Maria de Solsona es troben en aquest mateix llibre, la primera part en el capítol que ara introduïm i la segona part més endavant, quan es parla de l’acabament de l’obra gòtica en època moderna després de la creació de la diòcesi de Solsona i de la consegüent transformació de l’antiga canònica en seu episcopal, l’any 1593. La Seu de Manresa, sens dubte l’edifici canonical més ambiciós i en realitat un projecte vinculat estretament a l’empenta de la vida ciutadana manresana al segle XIV, s’estudia monogràficament en el capítol dedicat a les grans esglésies de tres naus.

Façana de la sala capitular de Sant Pau del Camp, manada construir pel prior Pere Ferran (1303-18), que s’hi féu enterrar.
AB - G.Serra
L’estudi relatiu als convents de la ciutat del Barcelona al segle XV també es refereix puntualment a alguns edificis ja vistos anteriorment, com Santa Anna, Sant Francesc, Santa Caterina o Pedralbes, però hem cregut que era interessant i necessari oferir una completa visió de conjunt d’aquesta arquitectura conventual a la Ciutat Comtal, per restituir-ne la percepció de la seva gran riquesa, molt minvada a causa d’enderrocs, destruccions i reformes. Observant només el plànol que situa l’arquitectura conventual del segle XV a Barcelona ja es podrà comprovar, d’entrada, que dels divuit edificis que hi són assenyalats només dos, Pedralbes i Santa Anna, es mantenen íntegres o gairebé. D’uns altres tres se’n conserven parts importants, però desmuntades i traslladades fora del seu emplaçament original. Ens referim a Santa Maria de Jonqueres (actual parròquia de la Concepció), Santa Maria de Montsió (l’església del qual ha esdevingut parròquia de Sant Ramon de Penyafort) i Santa Maria de Jerusalem. Per a més detalls sobre els respectius trasllats remetem a l’article de Jordi Bonet i Armegol. De dos convents barcelonins (Sant Antoni Abat i Sant Agustí Vell) en conservem alguns elements in situ, però la major part es dóna per perduda. Dels onze edificis restants, se n’ha perdut pràcticament tota l’arquitectura gòtica i com a màxim en queden alguns fragments dispersos, malgrat que en alguns casos les comunitats hereves d’aquelles que els ocuparen segueixen vives i actualment es troben estatjades en edificis moderns.

Serveixi aquest balanç relatiu a la ciutat de Barcelona com a mostra punyent i significativa de les grans pèrdues que arreu del país han afectat l’arquitectura monàstica i conventual, molt més importants, quantitativament, que les que han patit catedrals i esglésies parroquials. L’emplaçament dels convents als ravals o la perifèria dels nuclis urbans, que els feia especialment vulnerables arran de setges i atacs o els convertia en víctimes de la necessitat de construir muralles, baluards o fortificacions, és una de les causes que expliquen aquestes pèrdues, documentades des de la mateixa època del gòtic. Al segle XIX i les primeres dècades del XX es produïren noves circumstàncies que causaren, probablement, les pèrdues més dramàtiques i importants. Exclaustracions, desamortitzacions, plans de reforma urbanística o saquejos d’esglésies i convents arran de revoltes i conflictes van comportar copiosíssims sacrificis, en major o menor grau. Mitjançant l’article que tracta de la desconstrucció de l’arquitectura gòtica tractem de fer evident la magnitud de totes aquestes pèrdues per a recordar que no és possible establir una visió de conjunt àmplia i equilibrada de l’arquitectura religiosa en general i de la de caràcter monàstic i conventual en particular sense tenir en compte tanta arquitectura absent.

Cal, encara, una explicació més per a raonar la no-inclusió en aquest capítol que tracta de l’arquitectura monàstica i canonical d’estudis monogràfics relatius als convents mendicants, els quals es concentren tots en el volum precedent. Com s’hi ha vist, les esglésies mendicants s’inscriuen principalment dins el quadre de problemàtiques relatives a la formació de l’arquitectura gòtica catalana. En elles hi trobem novetats més significatives en allò que concerneix el desenvolupament de determinades tipologies (d’adequar l’estructura dels convents i de les esglésies a unes determinades funcions i necessitats) que no pas en allò que fa referència a la invenció formal i estilística, camp en el qual l’arquitectura mendicant apareix molt més eclèctica, conjuminant les tradicions arquitectòniques locals amb elements del gòtic radiant. Per aquestes raons, i també per un desconeixement bastant considerable de la història constructiva de molts convents mendicants –per dificultat de documentar-la o de llegir-la a causa de la seva desaparició– vam optar per concentrar les monografies sobre convents mendicants en el volum anterior i incloure en aquest només notícies puntuals relatives a obres d’una certa rellevància en el context del gòtic de plenitud, principalment alguns claustres.

Arquitectura monàstica i canonical en el gòtic de plenitud (segles XIV i XV).
A. Pladevall i C. Puigferrat
Per completar el quadre d’enllaços que vinculen aquest capítol a d’altres d’aquests dos volums sobre arquitectura religiosa, creiem que val la pena recordar que l’article introductori “Els àmbits de l’arquitectura religiosa gòtica”, d’Antoni Pladevall i Carles Puigferrat, explica els trets essencials de la vida i la història de les comunitats religioses al nostre país durant els segles del gòtic.

Els benedictins

En el context del gòtic de plenitud, els monestirs benedictins no exerceixen un protagonisme (arquitectònic) de primer ordre. Les grans cases ja havien estat bastides durant els segles del romànic i des del segle XIII pràcticament ja no es registren noves fundacions. Així doncs, el gòtic de plenitud es fa present en els monestirs benedictins mitjançant intervencions en un context predominantment romànic. Destaquem aquí el cas de Sant Cugat del Vallès, on durant els abadiats de Ponç Burguet i Galceran de Llobets, entre els últims anys del segle XIII i les primeres dècades del XIV, es reprengué la construcció de les naus de l’església, llargament interrompuda. Per coherència, es mantingué una estructura interior com la del segle XIII, però en assolir la façana s’hi feu resplendir el gòtic de plenitud. Les construccions d’època gòtica a Sant Cugat es completaren amb dues realitzacions de la segona meitat del tres-cents, la fortificació del monestir ordenada per Pere el Cerimoniós i el palau abacial, que fou degut a la iniciativa de l’abat Pere Busquets (1351-85). El corresponent estudi monogràfic destaca, així mateix, la singular proposta d’una quarta nau per a l’església monàstica.

També hem cregut oportú dedicar una monografia al convent benedictí de Sant Salvador de Breda, l’església del qual ha estat reconvertida en església parroquial, com el temple de l’antic monestir de Sant Feliu de Guíxols, que mereix una atenció especial, atesa la seva singularitat no tan sols per la coneguda Porta Ferrada, sinó també per ser un exemple conservat de la sobreposició avortada d’una reforma gòtica sobre un edifici romànic preexistent, de tal manera que l’actual nau del temple mostra una part coberta amb voltes de creueria estretes i allargassades i una tramada amb volta de canó conservada de la construcció romànica.

A Montserrat es van anar succeint els afegits damunt l’estructura de l’antiga església romànica abans de la construcció de la nova església de tradició gòtica a partir del 1560. L’any 1341 es va celebrar la consagració del nou altar major de l’església montserratina i del mateix temps consta la realització de noves capelles afegides al cos del temple, sovint com a capelles funeràries dels priors. A un d’ells, Jaume de Vivers, el sepulcre del qual és obra de Pere Moragues (1373), es deu la construcció d’un petit claustre, però el que avui dia es conserva parcialment és el que es va realitzar a partir del 1476 amb la intervenció del mestre Jaume Alfonso de Baena, el mateix que va participar en la construcció dels claustres de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron i Sant Jeroni de la Murtra, juntament amb el seu soci Pere Bacet.

Absis carrat de l’església del monestir benedictí de Sant Sebastià dels Gorgs, al Penedès.
AB - G.Serra
El claustre romànic de Ripoll romania incomplet des del segle XII ja que només se n’havia acabat la galeria que tocava l’església. Les obres es reprengueren a partir dels anys vuitanta del tres-cents i començaren amb la construcció d’un segon pis a sobre d’aquella galeria. Les tres restants es van fer en temps de l’abat Ramon Descatllar (1384-1408) i amb la intervenció d’escultors com Jordi de Déu o Colí de Marvella o Marville. Tanmateix, el conjunt claustral ripollès no es va acabar completament fins al començament del segle XVI amb el tancament del claustre superior. Malgrat el considerable espaiament cronològic de les diverses parts del claustre de Ripoll, tot ell guarda una certa unitat amb la galeria romànica original. Per una altra part, l’església ripollesa va patir els efectes del terratrèmol del 1428, que en va malmetre un dels campanars i la coberta d’època romànica, refeta seguidament amb voltes de creueria gòtiques.

Cal remarcar especialment la construcció del sobreclaustre gòtic del convent de Sant Daniel de Girona, del qual tenim notícies que situen la seva construcció a partir de l’any 1427, quan Dalmau de Raset, aleshores ardiaca major de la diòcesi, es va reunir amb l’abadessa del convent, Ermessenda, per tractar de diverses qüestions relacionades amb l’ús de les dependències conventuals i la seva possible ampliació. En la reunió es va parlar de la reforma a fons del dormitori, avui desaparegut, que havia de comunicar amb el sobreclaustre, la construcció del qual era previst d’iniciar tot seguit. A més a més, les andanes d’aquest claustre alt, bastit “… ab beles colones e arquets…”, havien de comunicar amb el claustre inferior romànic mitjançant una escala també de nova construcció. L’abadessa Ermessenda va decidir dur a la pràctica de seguida aquest ambiciós programa de reformes i el dia 8 de març del mateix any 1427 va contractar els mestres d’obres de Girona Arnau Sanç, Bernat Periques i Bernat Escuder. En la seva condició d’escultor, el primer va tallar la pedra per a les columnes i arcades de les dues galeries que es van arribar a fer del sobreclaustre i, juntament amb els altres dos mestres, va construir la volta de l’escala i les portes del cor. L’any 1430 les obres havien acabat i el fuster Joan Cervià va col·locar les portes del dormitori i del cor, aquesta darrera conservada, la qual combina els arcs conopial i carpanell. Com en el claustre de Sant Joan de les Abadesses i en tant altres exemples, inclosos els patis d’edificis civils, les dues galeries altes de Sant Daniel són l’expressió senzilla i funcional d’un espai semiobert configurat per bases, fusts, capitells, arcades i altres elements arquitectònics produïts en sèrie a Girona i a Figueres als segles XIV i XV i que eren expedits especejats a tot el Principat.

Entre la fi del segle XIII i el començament del XIV, el monestir barceloní de Sant Pau del Camp va viure un moment de prosperitat i de renovació gràcies a nombroses donacions i fundacions. Els benefactors i les seves famílies foren enterrats, sovint, a les galeries claustrals. Un d’ells fou Pere Ferran, prior del monestir, el qual morí l’any 1318 i, segons diu la seva làpida sepulcral, fou el constructor de la sala capitular i el dormitori.

Arcades del sobreclaustre del monestir barceloní de Sant Pere de les Puelles, ara reconstruïdes a Terrassa.
ECSA - G.Serra
A l’altre extrem de Barcelona, el monestir benedictí femení de Sant Pere de les Puelles va ampliar el claustre romànic amb l’addició d’una galeria superior gòtica realitzada amb materials gironins de producció seriada. Com és sabut, aquest claustre va ser desmembrat al segle XIX arran de l’obertura del carrer de Méndez Núñez i només se’n poden trobar alguns elements dispersos.

L’església del monestir de Sant Sebastià dels Gorgs també es renovà a partir del 1388, arran d’una visita pastoral que constatà l’estat ruïnós del vell edifici i n’ordenà la reparació. Així, doncs, es construí un nou presbiteri, carrat i cobert amb volta de creueria.

Les obres més importants que es van fer a Sant Benet de Bages en època gòtica van ser la fortificació del recinte monàstic, l’any 1369, i la construcció del palau abacial, probablement al principi del segle XV.

Esmentem encara el priorat benedictí de Sant Miquel del Fai, on també es troben elements gòtics notables, com el gran casal prioral.

Les canòniques

Capçalera de l’església de l’abadia premonstratenca de Bellpuig de les Avellanes. A cada costat de l’absis major hi ha encara els arcosolis que acollien les antigues tombes dels comtes d’Urgell, ara al Metropolitan Museum de Nova York.
ECSA - G.Serra
Entre les canòniques, a més de les de Sant Feliu de Girona i la Seu de Manresa, en aquest volum rep un tractament monogràfic la de Santa Maria de Solsona, anteriorment al·ludida, i també altres obres especialment afavorides pels comtes d’Urgell, com Sant Pere d’Àger, d’on destaquem el claustre, i Santa Maria de Castelló de Farfanya, promoguda per la comtessa Cecília de Comenge. Tampoc no s’ha d’oblidar, és clar, la canònica premostratenca de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes, que ha estat estudiada en el volum anterior, amb especial referència al claustre del segle XIII. En canvi, l’església pertany a les obres impulsades pel comte Ermengol X a partir del 1303. Té la capçalera poligonal amb grans finestrals i un creuer molt pronunciat, però li falta la nau, inacabada. L’existència de creuer ha de ser remarcada, ja que serà un element cada vegada més rar en l’arquitectura gòtica de plenitud. La construcció d’aquesta església es relaciona directament amb la renovació del panteó comtal impulsada pel mateix comte Ermengol, quan pressentia el final de la seva dinastia. Com és sabut, els sepulcres dels comtes d’Urgell, magnífiques peces escultòriques, es troben actualment al Metropolitan Museum de Nova York.

A Santa Maria de l’Estany consta la reconstrucció del campanar i de les voltes de l’església, esfondrades a causa del terratrèmol del 1448. Les galeries del claustre també van ser cobertes amb volta de pedra cap a la fi del segle XV. La façana de la sala capitular, que dóna al claustre, és d’estil gòtic, així com el portal que uneix aquest amb l’església.

Al seu torn, Vilabertran va conèixer a partir del segle XII una època de constant creixement, gràcies a la protecció dels vescomtes de Rocabertí, senyors de Peralada, i també de la reialesa, que va culminar amb la celebració l’any 1295 de les noces del rei Jaume II amb Blanca d’Anjou. El conjunt monàstic, palau abacial inclòs, va ser reformat i ampliat en diferents ocasions amb nous espais gòtics, sobretot en temps de l’abat Antoni Girgós (1410-31). El claustre romànic tardà, a cavall entre els segles XII i XIII, prefigura la simplicitat ornamental dels claustres mendicants i del primer gòtic. També són peces gòtiques d’interès el refetor, amb volta seguida de canó apuntat i reconvertit en la capella de Sant Ferriol, copatró de la població, el dormitori, amb teulada d’arcs de diafragma, la cuina i el celler, cobert amb una de les voltes de creueria gironines més antigues, potser dins el segle XIII. La portalada de la façana occidental, deixada a mig fer, és més tardana, potser del segle XIV; resseguint el model del Carme de Peralada, mostra una porta sòbria amb llinda, timpà i arquivoltes llises. L’espai gòtic de més interès de Vilabertran és, però, la capella dels Rocabertí, vescomtes de Peralada, oberta mitjançant un arc apuntat al braç septentrional del creuer per a mausoleu de la noble família. Coneguda també com a capella del Santíssim, té planta poligonal de cinc panys, amb contraforts angulars, i coberta amb volta de creueria, els nervis de la qual recolzen sobre columnetes adossades que s’alcen des del sòl i s’ajunten en una clau de volta amb l’escut de la família Rocabertí. Les obertures de la capella concentren la major part de la decoració: una rosassa polilobulada i petits finestrals d’arcs apuntats amb mainells de columnetes i fina traceria.

Els cistercencs i altres ordes

Els grans monestirs cistercencs, directament vinculats a la monarquia, són objecte de tractament monogràfic per a estudiar les obres que s’hi realitzaren a partir del segle XIV, en què abandonaren les rigoroses prescripcions arquitectòniques cistercenques i desenvoluparen, en canvi, el llenguatge gòtic de plenitud. Com explicàvem al capítol dedicat a la cultura arquitectònica del Cister, aquest es manifesta, per una banda, en les obres d’iniciativa reial (les fortificacions, els palaus) però també en l’espai monàstic pròpiament dit. El claustre de Santes Creus és, en aquest sentit, una obra especialment remarcable, com també ho són els airosos cimboris de Poblet i Vallbona i, en general, totes les obres realitzades a Poblet des dels temps de l’abat Copons, a partir del 1316.

Al segle XV els Trastàmara van afavorir molt especialment els ordes cartoixà i de Sant Jeroni, però a Catalunya aquests favors van tenir una incidència menor que a Castella. Tanmateix, eren patents al desaparegut monestir de la Vall d’Hebron, fundat l’any 1393 gràcies a l’impuls inicial de la reina Violant de Bar. Situat a la vora de la carretera de l’Arrabassada, després de ser exclaustrat es va anar degradant i enrunant de tal manera que actualment ha quedat pràcticament esborrat.

L’estudi dedicat a Sant Jeroni de la Murtra destaca que fou fundat per iniciativa d’un mercader barceloní, Bertran Nicolau, que també testà a favor de la cartoixa de Montalegre i que encara apareix relacionat amb la fundació del convent de Santa Maria de Jesús. Tot això ens obliga a cridar l’atenció sobre aquest personatge, del qual és necessari saber més i que destaca per la seva important tasca de mecenatge. La construcció del monestir de la Murtra fou possible, també, gràcies a les contribucions d’altres famílies de mercaders com els Viastrosa o els Setantí. El mecenatge reial va permetre’n la construcció del refetor.

Pati del castell de Vallparadís, a Terrassa, convertit en claustre al segle XIV quan l’edifici fou adaptat com a cartoixa (1344-1413).
ECSA - M.Catalán
Ja hem parlat de la cartoixa d’Escaladei en el marc de l’arquitectura del segle XIII i, també, de les obres que s’hi realitzaren als segles XIV i XV. Escaladei fou seguida de noves fundacions cartoixanes com Sant Pol de Mar o Vallparadís, a Terrassa, ambdues de vida relativament curta. La cartoixa terrassenca s’instal·là al castell palau donat per la família fundadora, on durant la segona meitat del segle XIV es feren algunes obres d’adaptació i on es construïren nous elements per fer-hi possible la vida monàstica, entre els quals sobresurten el claustre i la capella.

De la fusió de Sant Pol i Vallparadís en resultà la cartoixa de Montalegre, un dels més importants exponents de l’arquitectura monàstica del gòtic de plenitud, per les seves considerables dimensions, per l’original adaptació de l’estructura arquitectònica que caracteritza els monestirs cartoixans (sensiblement diferent de la que presenten els que segueixen la regla benedictina, perquè a les cartoixes els monjos viuen, resen i treballen en cel·les individuals i només es reuneixen en comunitat per a pregar a l’església i ocasionalment per a deliberar a la sala capitular o bé per a menjar al refetor) i per l’adopció de determinades tècniques constructives innovadores, com ara el maó emprat per cobrir les galeries del claustre gran, construït durant el període 1415-50, fet que determina la forma de les voltes, que no són nervades, de creueria, sinó d’aresta.

La figura de Joan de Nea, que tingué un paper molt important com a administrador de l’obra (va ser procurador de la cartoixa des del 1423 fins a la seva mort, el 1459) i a qui també s’atribueix l’autoria del pla monàstic (bé que això últim no és segur), ha de ser ressaltada ja que va arribar a Montalegre procedent de la cartoixa valenciana de Portaceli, d’on era prior fra Bonifaci Ferrer, germà de sant Vicent Ferrer. Aquest fet permetria enllaçar directament les innovacions del claustre de Montalegre amb les recerques sobre la volta d’aresta que l’arquitecte Francesc Baldomar desenvolupava a València més o menys al mateix temps (capella reial del convent de Sant Domènec, torres de Quart). De tota manera, Baldomar treballava amb pedra, mentre que la difusió de les voltes de maó en l’arquitectura valenciana no es produí fins a la segona meitat del segle XV. N’és un magnífic exponent l’anomenat claustre de la Recordació de la mateixa cartoixa de Portaceli, obrat entre el 1478 i el 1479.

Remetem al mapa de l’arquitectura monàstica i canonical en el gòtic de plenitud (segles XIV i XV) que acompanya aquesta introducció per a percebre la distribució sobre el territori de les obres estudiades monogràficament a continuació, de les que han estat esmentades en aquest text i fins i tot d’alguns altres monestirs o canòniques que no han estat explícitament esmentats però que també van dur a terme obres de reforma o ampliació durant el període estudiat.

Bibliografia consultada

Barraquer, 1906 i 1915-17; Junyent, 1933; Lavedan, 1935; Paulí, 1945; Golobardes, 1949; Iranzo, s.d. [1950]; Cardús, 1954; Verrié, 1957; Corredera, 1959; Durliat, 1964; Pladevall, 1968; Cirici, 1968; Corredera, 1971a i 1971b; Vigué – Pladevall, 1974; Junyent, 1975; Cirici, 1977; Pladevall – Vigué, 1978; Cirici, 1979; Freixas, 1981; Pladevall, Adell, Español, 1982; Freixas, 1983; Dalmases – José, 1984; Martín, 1985; Jiménez, 1990; Pladevall, 1991; Altés, 1992; Marquès i Planagumà, 1993; Fuster, 1994; Español, 1995; Webster, 1995; Marquès i Planagumà, 1996; Zaragoza, 1997; Laplana, 1998; Bracons, 1999; Español, 1999; Alcoy, 2000; Jiménez, 2000; Zaragozá, 2000; Jiménez, 2001.

L’arquitectura religiosa gòtica del segle XVI

Arquitectura “gòtica” en l’època “renaixentista”

A Catalunya, com en tantes altres regions o territoris nacionals d’Europa, el segle XVI fou un període de canvis de model artístic, a causa de la irrupció i difusió del nou estil renaixentista nascut a Itàlia. Però, malgrat la designació habitual d’“època del Renaixement” i malgrat que en aquell temps la producció artística del país registrà un seguit formidable de transformacions en sentit renaixentista, fou també una etapa fronterera i d’aiguabarreigs, de vacil·lacions i de contradiccions, de mescles i d’hibridació. En qualsevol cas, a l’hora d’examinar-ne l’arquitectura religiosa conservada, i en particular les esglésies, d’entrada haurem de reconèixer que la major part de les obrades fins el darrer terç de la centúria mantenen inalterat el caràcter gòtic de les construccions tradicionals. El mantenen en paràmetres essencials dels edificis, com la tipologia de la planta, l’esquema compositiu dels alçats i la solució tècnica de la coberta, mentre que l’alteren poc significativament en les modalitats materials de la fàbrica, o fins i tot en paràmetres que solen manifestar una major sensibilitat als canvis de model, com la morfologia dels motlluratges o del repertori ornamental –en això, però, el procés de canvis, més circumscrits i superficials, també començà abans i seguí ritmes més vius.

Si ens atenem a la planimetria, les esglésies del segle XVI segueixen la mateixa fórmula tipològica tradicional, ja secular: nau única d’un nombre variable de trams o crugies, sense creuer i amb capelles allotjades entre els contraforts. La capçalera és quasi sempre poligonal, amb preferència de cinc o set costats, i les capelles són quadrades o rectangulars. El campanar, de planta quadrada o més rarament hexagonal, presenta nombroses variants, però se sol dreçar en l’última capella dels peus de la nau, habitualment en una sola banda.

També l’altimetria és sistemàticament adscrivible al repertori gòtic tradicional: els murs de l’àmplia nau única, oberts per les capelles badades als seus flancs, s’alcen fins al capdamunt de la volta –fins on arribi la sageta dels seus arcs formers– i admeten, així, una sèrie continuada de grans finestrals que, a més, comprèn els panys de la capçalera i el de tanca dels peus.

La nau es cobreix indefectiblement amb trams de volta de creueria, el pes dels quals descansa sobre el gruix dels murs, quasi sempre enrobustits per contraforts exteriors en la vertical de la represa o arrencada dels arcs, per tal d’absorbir-ne les tensions laterals.

L’esquema compositiu general de l’alçat interior de la nau –com el de l’exterior– deriva sempre, fonamentalment, d’aquestes dades de la coberta i dels murs laterals. La successió de les crugies o trams de la volta de creueria i el ritme de les capelles i finestres corresponent mantenen el seu paper determinant en l’organització de l’interior també en aquells casos en què els alçats incorporen variants d’una certa rellevància funcional o formal, com la perforació dels contraforts amb un pas de comunicació continu entre les capelles –amb recorreguts secundaris, a la manera d’embrionàries naus laterals– o, també, l’obertura o la substitució completa del mur entre contraforts per una segona sèrie alta de capelles superposades o tribunes, fins al mateix intradós de la volta de la nau –o gairebé: amb el desnivell d’alçada just per a encabir-hi un petit òcul o finestra exterior–. Aquestes variants especials de l’alçat són poc freqüents, però no pas estranyes, i remeten igualment a solucions ben conegudes i establertes en la tradició arquitectònica local.

Caldria dir el mateix a propòsit de variants o modalitats compositives d’altres tipus, i en primer lloc de l’articulació dels alçats, completa o bé simplificada. És a dir, l’organització dels paraments pot visualitzar o subratllar més o menys, mitjançant motlluratges arquitectònics, els diversos elements o parts de l’obra i les seves articulacions. Per exemple, pot marcar amb motllures horitzontals la represa o imposta de les voltes, o el nivell de l’ampit dels finestrals de la nau; o bé, amb motllures verticals, pot prolongar fins a terra –com a brancals– els arcs doblers dels trams de la creueria, o pot assenyalar les juntures i arestes o els canvis de pla dels paraments, etc. Hi trobem dues modalitats essencials o, millor, dues tendències, ja fixades en el quatre-cents: una composició més atenta i global dels alçats, amb aplicació generosa de motlluratges i articulació acurada dels paraments, i una composició més expeditiva i simplificada, que prescindeix de les articulacions o es limita a assenyalar-ne tan sols les més indispensables. Al segle XVI, i en particular els dos primers terços, s’optà molt més sovint per aquesta segona versió reductiva del disseny general de l’alçat; així –per il·lustrar-ho amb un sol aspecte–, s’ha de constatar el sistema de copades d’imposta, o simples permòdols per a recollir la represa dels arcs ressortits d’una volta de creueria, amb una freqüència incomparablement superior a la dels sistemes complets de columnes o pilastres adossades al mur des de la imposta de la volta fins a terra. La tendència no s’invertí fins a l’últim terç del segle.

Anàlogament, també en els mètodes constructius de la fàbrica es detecten diferents modalitats ja establertes en la tradició quatrecentista, reductibles a dues versions principals. En primer lloc, la construcció general de l’obra amb pedra de tall, tant en simples fileres per als murs com en la més complexa estereotomia per a les voltes, i tant la superfície dels paraments interiors i exteriors com els detalls de motlluratge. En segon lloc, la versió més econòmica i expeditiva que resol l’alçat dels murs amb obra de paredat –pedres irregulars i rajols, amb morter de calç– i, successivament, n’arrebossa o enguixa les superfícies de l’interior deixades a la vista, tal vegada pintades després amb un especejament regular fictici; la coberta és resolta amb voltes grasses, fetes amb trinxat de pedres i morter de calç i les pannes de rajol de pla enguixat. Aleshores, la pedra de tall es reserva tan sols per als elements de major esforç de la fàbrica, o els que reclamen una qualificació especial. Aquesta segona modalitat, més econòmica i ràpida, tingué un predomini quasi absolut al segle XVI –les obres de pedra tallada esdevingueren molt minoritàries o rares–, però el canvi rellevant respecte a la tradició arquitectònica immediata es limità a la major freqüència o sistematicitat amb què fou aplicada.

Si ens atenem a les formes del repertori ornamental o del motlluratge dels edificis religiosos, potser haurem de constatar un ritme de transformació de la tradició quatrecentista –en el sentit de substituir les morfologies gòtiques per les renaixentistes– més ràpid i intens que en el cas dels altres paràmetres, però sense interferir de manera determinant en la continuïtat arquitectònica general fins a la segona meitat o el darrer terç del cinc-cents.

Per començar, retrobem aquesta continuïtat bàsica en les morfologies dels elements arquitectònics més habituals, com el perfil apuntat dels arcs, tant dels aplicats a la generació de les voltes –els arcs formers i doblers de la creueria–, com dels oberts per accés a les capelles, o dels que defineixen finestres i portals. Amb tot, pel que fa a les formes d’arc caldria advertir que, en la tradició gòtica catalana, no són pas estranys els arcs de mig punt –sobretot en l’arquitectura civil–, i que els mateixos arcs ogivals es tracen sovint amb llums molt dilatades, és a dir, amb els dos centres de curvatura molt acostats, i per tant amb comportament constructiu i amb aspecte visual relativament similars als arcs de mig punt. La tendència a obtenir arcs ogivals amb els centres molt pròxims, tant en els doblers i formers de voltes com en arcades i portals, s’accentuà encara al segle XVI; igualment, hi aparegueren amb abundància creixent els arcs de mig punt. Tanmateix, abans d’identificar o confondre, precipitadament, aquesta major profusió dels perfils de mig punt amb influències de signe renaixentista, convindria no perdre mai de vista els antecedents autòctons i la tradició del seu ús. La presència d’arcs escarsers o rebaixats i carpanells –o d’ansapaner– fou habitual en el cinc-cents, mentre que la d’altres menes d’arcs, com els conopials, o els d’intradós lobulat, esdevingué molt escadussera en l’arquitectura religiosa del país –en la pràctica, és perfectament negligible.

1 Sant Pere de Reus; 2 Sant Martí d’Arenys de Munt.; 3 Monestir de Montserrat.
J. Figuerola Ma. Mària AHCAC - F.P. del Villar
La morfologia gòtica dels motlluratges, i de l’ornamentació arquitectònica en general, és l’element de continuïtat potser més manifest als edificis religiosos del segle XVI. Amb tot, hem d’observar-hi la mateixa tendència reductiva i simplificadora que ja consignàvem a propòsit dels tipus de construcció material de la fàbrica i de les modalitats de composició articulatòria dels alçats: també la decoració i el motlluratge gòtics foren aplicats amb moltes restriccions, tant en la quantitat com en la varietat del seu repertori, del qual, a més, sovint se seleccionaren les opcions i versions més simples. Observem que la restricció ornamental, coherent amb la dels altres paràmetres esmentats –els constructius i compositius–, continua una tendència arquitectònica d’arrels quatrecentistes; per això, el sol fet que en el cinc-cents l’opció gòtica més reduccionista es convertís en la preferent no justificaria que la interpretéssim com un mer efecte de les pressions del nou model renaixentista, sense considerar les possibles tendències evolutives a l’interior del mateix sistema gòtic. Insistim-hi, doncs: aquesta opció preponderant per les versions més simplificades del motlluratge i la decoració, afegida a les versions constructives i compositives igualment més simples d’entre les modalitats arquitectòniques heretades del quatre-cents, sembla que caracteritzà l’evolució interna del sistema gòtic autòcton al segle XVI –al contrari de l’hiperdecorativisme flamíger o florit, que prevalgué en el gòtic epigonal d’altres tradicions arquitectòniques.

Però, d’altra banda, també s’hauria d’afegir, amb l’èmfasi que convingui, que les motllures i els ornaments gòtics dels edificis experimentaren, abans que cap altre aspecte de la seva arquitectura, els primers símptomes de la irrupció i difusió del repertori morfològic renaixentista; foren els primers de quedar involucrats en els processos de simbiosi o d’hibridació, i finalment de substitució, amb les motllures renaixentistes equivalents. Així i tot, les soles alteracions morfològiques d’un edifici religiós, si no van acompanyades d’altres canvis en paràmetres arquitectònics més significatius, no semblen pas una raó suficient per a excloure el tal edifici del grup de les esglésies gòtiques i situar-lo entre les renaixentistes.

4 Convent dels Àngels i del Peu de la Creu de Barcelona.; 5 Sant Joan de Valls.; 6 Sant Esperit de Terrassa.; 7 Sant Jaume de Riudoms.; 8 Sant Jaume de Calaf.
Ma. Mària
Encara que les alteracions arribessin a la pèrdua i substitució completes del sistema morfològic tradicional –des de les motllures i els ornaments al perfil dels arcs–, i l’organització de l’alçat de l’edifici, a més de completa des del paviment fins a la imposta de la volta, ja aparegués ordenada segons el nou sistema articulatori i formal renaixentista de pilastres adossades i entaulament, sembla que tampoc aleshores no podríem descartar del tot aquesta església del grup gòtic i incloure-la entre les renaixentistes. L’abandó del model tradicional pel que fa als trets morfològics i compositius de l’edifici implica un canvi que ja és substancial i molt determinant en la resolució arquitectònica de l’obra, però que esdevé encara incomplet, perquè es limita al seu alçat. No es pot considerar que els canvis hagin desplaçat absolutament el sistema ogival tradicional fins que, a més de l’alçat de la nau, no incloguin també la seva coberta: fins que els trams de la volta de creueria no siguin suprimits per una estructura equivalent i de connotació renaixentista inequívoca, com els trams de volta de canó de mig punt.

En resum, la desnaturalització del sistema ogival en els edificis religiosos es dugué a terme sense necessitat d’abandonar la tradició, ni en la tipologia de la planta, ni en l’esquema general de l’alçat, ni en la modalitat constructiva de la fàbrica. Es manifestà primer, si bé de manera encara incompleta, quan l’organització tradicional dels alçats interiors desaparegué, desplaçada per una composició unitària d’encuny renaixentista. La desnaturalització esdevingué absoluta –i, per tant, es consumà plenament la desaparició del sistema– quan, a més, la solució gòtica secular de cobertes amb trams de creueria quedà descartada i fou substituïda per la de trams de volta de canó amb arcs faixons, un sistema d’evocació romana antiga associat al nou model renaixentista.

L’activitat constructiva

Noves esglésies parroquials gòtiques del segle XVI. Només s’assenyalen les obres de nova planta o les de reconstrucció radical del temple. Consignem els anys de contracte o començament i d’acabament de la fàbrica; quan hi consta un sol any, correspon al de contracte o començament, llevat que no s’especifiqui altra cosa.
J. Garriga
Les precisions anteriors sobre el sentit de la designació d’“arquitectura religiosa gòtica” també vénen a tomb a causa de l’amplitud i l’heterogeneïtat de l’activitat constructiva del cinc-cents a Catalunya, una amplitud i heterogeneïtat que, com veurem, s’accentuaren a partir de la segona meitat de la centúria i sobretot en el darrer terç, quan es multiplicaren les iniciatives constructives arreu del país i s’estengué i reforçà molt significativament la pressió del model renaixentista italià. Als edificis religiosos, per diverses raons –entre d’altres, també per la dimensió considerable dels espais de la nau que calia cobrir i per la complexitat objectiva de fer-ho amb tipus de voltes encara poc experimentats–, la comprensió plena i l’aplicació íntegra del nou model foren més aviat escadusseres i d’aparició tardana. Malgrat l’abundància d’hibridacions, durant el segle XVI la major part de la producció arquitectònica religiosa del país es mantingué en la tradició gòtica en aspectes fonamentals –en particular, en la preservació del sistema de coberta amb voltes de creueria.

La imatge més explícita i estricta d’aquesta continuïtat és la represa o l’acabament d’edificis religiosos plantejats i començats en el quatre-cents o en segles anteriors, la fàbrica dels quals havia quedat interrompuda en diversa proporció i per diferents raons, bé que la manca de recursos s’ha de situar entre les principals. No cal investigar ara el cúmul de les causes de la interrupció, específiques en cada cas, però recordem-ne almenys, com a factors d’influència general més destacats per la seva incidència en la destrucció dels recursos, els efectes devastadors que tingueren per a la societat catalana la guerra civil del segle XV i el confús conflicte remença. Un cop superada la crisi i pacificat el país en el mateix llindar del cinc-cents, amb el redreç o recuperació tant de les relacions institucionals i socials com del teixit de les activitats productives –en primer lloc l’agricultura, però tot seguit el comerç i la indústria o la fabricació artesana–, el restabliment dels circuits econòmics i la successiva regeneració demogràfica van permetre unes condicions financeres col·lectives més favorables per a afrontar les obres d’arquitectura, un tipus d’obra que reclama despeses immediates molt fortes i, a més, compromet inversions substancioses a mitjà i llarg terminis. En aquest context general de redreçament no deixen de tenir sentit les iniciatives de reprendre i enllestir les construccions interrompudes o deixades sense acabar, perquè van mobilitzar recursos econòmics i humans molt considerables i perquè, a més, manifesten la imatge més directa i viva de la continuïtat arquitectònica gòtica al segle XVI.

En certs casos, les obres pendents tenien poca rellevància en el conjunt de la fàbrica, en proporció amb les ja realitzades, o afectaven sectors de l’edifici –façana, cor, campanar… – que no en comprometien gaire els usos essencials, com a les esglésies del monestir de Sant Salvador de Breda –avui parròquia de Santa Maria–, de Sant Pere de Figueres, de Santa Maria de Montblanc, del convent de Sant Agustí Vell de Barcelona o dels Sants Just i Pastor, també de Barcelona. En d’altres, en canvi, els treballs per fer eren importants: per exemple, completar encara la nau, com a l’església de Santa Maria de Balaguer –no consagrada fins el 1558–, o bé construir-la pràcticament sencera, com la de Santa Maria de Palamós, que el 1470 només tenia la capçalera i un tram de volta i no quedà coberta amb els quatre trams restants fins el 1551. Amb tot, per la qualitat i les proporcions imposants dels espais, per l’embalum dels recursos econòmics que van absorbir i per l’elevat nombre de mestres involucrats –tant mestres d’obres com pedrapiquers i escultors–, caldria destacar en aquest grup l’acabament de les catedrals de Girona i de Tortosa, que s’estudien en sengles articles en aquest mateix volum.

La conjuntura econòmica més propícia i el notable creixement demogràfic del país en el cinc-cents, ja suggerits, als quals caldria afegir encara, en l’últim terç del segle, els efectes dinamitzadors del concili de Trento (1545-63) encaminats a dignificar els espais de culte catòlic, confluïren també en la construcció d’un nombre realment considerable d’esglésies arreu del territori. Els temples parroquials de moltes poblacions de diversa importància, que, segons les abundants referències conegudes de visites pastorals, havien esdevingut insuficients o estaven reduïts a un estat decrèpit i ruïnós, foren reparats i restaurats en algun cas –en molts més casos es procedí a la seva ampliació o transformació–, però l’opció predominant fou també la més radical: substituir-los per edificis bastits de nova planta.

Nous edificis conventuals del segle XVI. L’any indicat entre parèntesis correspon a la fundació del convent o a l’inici de les obres, llevat que no s’especifiqui altra cosa.
J. Garriga
La proporció més gran d’obres, i tal vegada les de dimensions més monumentals, s’emprengué en la segona meitat de la centúria, però no són pas escasses les construccions començades en la primera meitat –entre les quals tampoc no manquen edificis destacables, com es veurà–. D’altra banda, hom n’observa una concentració major al llarg de la costa i a les àrees o comarques entorn de Barcelona, Girona i Tarragona –una distribució que coincideix, significativament, amb altres paràmetres de la vida col·lectiva del país, en particular els industrials i comercials (García Espuche, 1998)–. Sigui com vulgui, amb independència de la seva concreta distribució cronològica i territorial, constitueixen un conjunt enormement copiós i de singular relleu en la història de l’arquitectura catalana, malgrat el tradicional i persistent oblit de què han estat objecte pels estudiosos. El mapa de la pàg. 267 permet fer-se una idea de la seva importància.

En una altra sèrie d’esglésies, les obres de transformació cinccentistes foren menys radicals per al conjunt de la construcció; foren remodelacions d’entitat molt diversa –des de la simple agregació de capelles fins a reformes remarcables i d’abast més general– i afectaren una veritable munió d’edificis. Haurem de renunciar a fer-ne cap relació particular, ni tan sols sumària. Per a il·lustrar aquest tipus d’intervencions fem esment d’uns pocs exemples d’esglésies, com les de Santa Maria de Pineda –restaurada i fortificada després de l’atac de Rais Dragut per Joan de Tours (1545) i successivament engrandida amb capelles per Bernat Vidal (1553) i Pere Garriga (1567)–, Sant Pere de Torredembarra –ampliada pel mestre tarragoní Bernat Cassany (1558)–, la Doma de la Garriga –desdoblada lateralment pel mestre de Barcelona Bertran Felip (1561)–, Santa Maria del Barri de Tona (1570-79) –transformació gòtica d’un interior del segle XII–, Sant Jaume de Tivissa –amb disseny del rector Jaume Amigó, afegides les vuit capelles comunicades (v. 1579-83) i bastida una nova façana (1634)–, Santa Maria de Gandesa –reformada al segle XVI i sobretot al XVII pel mestre aragonès Ignacio Gascón–, o les de Sant Cristòfol de Begues (1579), Sant Andreu de la Barca (1581), Santa Agnès de Malanyanes (segle XVI), Sant Pere de Palau-sator (segle XVI), Sant Sadurní de Palol d’Onyar (segles XVI-XVII), etc.

La multitud de les construccions religioses del segle XVI es dilataria encara més si consideréssim el conjunt enormement extens de capelles i ermites disseminades arreu del país, bé que la majoria foren substituïdes o han desaparegut. Ens hem limitat a incloure’n una mostra, reduïda però significativa, en la relació general que s’indica al mapa –les ermites i els santuaris del Miracle, del Corredor, de Vallmoll, de Pont Major, de la Misericòrdia de Reus…

Les obres esmentades fins aquí i les que consignem només al mapa manifesten una entitat i un interès arquitectònic molt desiguals. Podem distingir-hi un sector de dimensions molt modestes, per exemple els edificis parroquials de Sant Joan Sanata i de Sant Cristòfol de Begues, o els santuaris del Roser de Vallmoll i del Socors del Corredor. Tanmateix, cal reconèixer que la majoria presenten espais i volums ben amplis –sovint molt remarcables, com les esglésies de Palamós, Bellpuig, Caçà de la Selva, Teià, Vilalba dels Arcs, Sant Pere de Vilamajor, Santa Maria d’Arenys de Mar, etc.–, i que algunes són fàbriques de proporcions ambicioses i imposants, com les de Reus, Montserrat, Valls, Terrassa, Alcover, Esparreguera, Riudoms, Igualada, Calaf, l’Arboç… En qualsevol cas, cal advertir que un nombre considerable d’edificis ha desaparegut, per diverses causes, i que molts d’altres han estat alterats en grau divers per obres de reforma posteriors. Un nombre conspicu de construccions fou substituït al segle XVII o XVIII per fàbriques noves i més ambicioses, i moltes d’altres van resultar afectades per causa de guerres o de revolucions, amb resultats desigualment destructius. A vegades se salvà l’estructura essencial de l’edifici –com l’església del santuari de Montserrat, incendiada dos cops per l’exèrcit francès (1811 i 1812) i restaurada en la segona meitat del segle XIX–, o en fou estalviada almenys una part, com a la parroquial d’Argentona –l’incendi del 1936 en deixà dempeus l’últim tram de la volta, el cor i la façana–. Més sovint, però, la demolició fou completa; així, en la guerra civil de 1936-39 desaparegueren una llarga sèrie d’esglésies, com les de Sant Genís de Vilassar, Olesa de Montserrat, Monistrol, Martorell, el Papiol, Sant Just Desvern, l’Hospitalet de Llobregat… (Liaño, 1983, pàssim; Garriga, 1986, pàg. 17-20, 104-112 i 164-169; Carbonell Buades 1989, pàg. 541-666; Mària, 2002, pàg. 23-66).

Les esglésies parroquials no esgoten pas, ni de bon tros, les iniciatives arquitectòniques amb funcionalitat religiosa retrobables a Catalunya al segle XVI. Una mirada exhaustiva no hauria d’oblidar els nombrosíssims edificis i esglésies conventuals del període escampats per tot el país, fruit del formidable moviment de reforma religiosa catòlica congriat al si de l’Església romana simultàniament i en resposta a la reforma protestant de Luter. El concili de Trento, que reformulà la doctrina catòlica i assumí no pocs ideals dels reformadors –la reforma interior i general de l’Església “en el cap i en els membres”–, donà l’impuls institucional decisiu a la difusió efectiva del moviment, la punta de llança del qual foren precisament els ordes religiosos. Arreu de l’Europa catòlica, i tant com els bisbes al capdavant de les seves diòcesis –si no més–, els més dinàmics transmissors dels anhels de reforma entre el poble laic foren els ordes religiosos de nova fundació, als quals caldria afegir les branques reformades de vells ordes tradicionals. La dispersió de les seves cases per poblacions de tot el territori, per tal d’afavorir la volguda actuació directa enmig de la gent, i la seva sintonia constant i disciplinada amb les directrius generals de l’orde, sovint d’organització molt centralitzada i amb seu a Roma, tingueren conseqüències notables també en l’àmbit de l’activitat arquitectònica. Primer, per la multiplicació extraordinària de les construccions, que caldria apreciar en la seva amplitud real; i segon, pels criteris generals que habitualment van presidir-ne la realització material, basats en una estricta i austera funcionalitat –aplicable sobretot a l’edifici de les cases conventuals i molt menys al de les esglésies adjuntes– i ben connectats d’entrada amb el coetani llenguatge arquitectònic romà, renaixentista.

Els convents de nova fundació, d’ordes nous o de branques reformades, sorgiren arreu de la geografia catalana, tal com es pot veure al mapa de la pàgina anterior. La majoria foren bastits de nova planta, tot i que la casuística de les construccions és enorme. D’altra banda, durant el segle XVI també s’han de registrar nombroses intervencions puntuals, sovint remarcables, en els vells complexos monàstics amb antigues i profundes arrels al país. Per limitar-nos a algun exemple indicatiu, recordem almenys, entre moltes d’altres, les obres dels monestirs benedictins de Montserrat –s’hi edificà la ja esmentada església nova del santuari (1560-92)– i de Sant Cugat del Vallès –el sobreclaustre i les estances abacials (1573-89)–; dels monestirs cistercencs de Poblet –la rebosteria (1560), el rerecor (1584), el palau abacial iniciat per l’abat Francesc Oliver de Boteller (1591)– i de Santes Creus –el palau abacial emprès per l’abat Jeroni Contijoc (1560-93)–; del monestir jerònim de Sant Jeroni de la Murtra, prop de Badalona –la conclusió de la casa i del claustre amb la seva font (inici del segle XVI) i de l’església–, i dels convents mercedaris de Vic –el claustre (1580)– i de Sant Ramon del Portell, refet i engrandit a partir del 1597.

La composició arquitectònica i la mateixa organització dels edificis conventuals seguien, amb volguda simplicitat, les pautes generals dels vells conjunts monàstics, que els ordes mendicants medievals ja havien experimentat en contextos urbans. Comprenien l’església i un pati o claustre envoltat dels ambients col·lectius i de serveis, i al damunt seu un o dos pisos amb les cel·les dels frares. No cal dir que aquest esquema era susceptible de nombroses i variades concrecions, derivades essencialment de dos factors. D’una banda, l’obligada adaptació a les exigències de l’espai disponible i del seu precís emplaçament urbà. De l’altra, l’acomodació a les peculiaritats de les diverses congregacions religioses, considerades –explícitament o no– en les seves regles o constitucions fundacionals.

La major part de construccions conegudes de nova fundació solen seguir models romans –en particular les datades a partir de l’últim terç de la centúria– i haurem d’ignorar-les en el nostre estudi, que es limita a considerar tan sols els edificis gòtics dedicats al culte, és a dir, les esglésies.

Només una proporció minúscula d’aquesta munió d’edificis cinccentistes ha sobreviscut fins avui. La pèrdua de la immensa majoria s’ha de situar ben avançat el segle XIX, arran del procés desamortitzador del 1835 –al Rosselló, sota l’Estat francès pel tractat dels Pirineus (1659), situacions d’efectes destructius similars s’havien produït a la darreria del segle XVIII, des del 1791–. En molts casos, els edificis conventuals desamortitzats s’aprofitaren i adaptaren a les més variades funcions –caserna militar, magatzem, taller o fàbrica, grup d’habitatges, etc.–, altres convents foren enderrocats perquè n’interessava més el solar urbà que ocupaven, i encara molts més, un cop abandonats i saquejats, o també incendiats, acabaren convertits lentament en un munt de ruïnes. Un cert nombre de les esglésies conventuals mantingueren la seva dedicació al culte, ara adscrites al servei parroquial del clero secular, però la majoria seguiren el mateix destí del convent i han desaparegut o han estat profundament alterades. Una darrera sèrie d’incendis i demolicions massives tingué lloc en episodis revolucionaris del segle XX, sobretot en la guerra civil de 1936-39.

Els espais de culte litúrgic

El sistema arquitectònic general: Sant Pere de Reus

Les esglésies del segle XVI, tant parroquials com conventuals, responen a un mateix esquema tipològic ja perfectament establert en l’arquitectura autòctona des dels segles XIII-XIV i que acreditava una enorme eficàcia funcional i formal. Es podria descriure com un ampli ambient de nau única sense creuer, tancat per capçalera poligonal de cinc o set panys i cobert per un nombre variable de trams de creueria, entre els contraforts de la qual s’allotgen les capelles. La simplicitat i la relativa flexibilitat del model li donaren una fortuna secular, que ultrapassà de molt el cinc-cents i absorbí amb poques alteracions els canvis introduïts per la difusió dels corrents arquitectònics renaixentistes.

No té res d’estrany, doncs, que retrobem el característic esquema tradicional aplicat en un dels edificis de nova planta més ambiciosos i emblemàtics que s’emprengueren a Catalunya en l’inici de la centúria: l’església prioral de Sant Pere de Reus. Presenta capçalera de set panys amb capelles radials, com Santa Maria de Montblanc, nau de sis trams de creueria orientada a llevant i un campanar hexagonal intersectat al seu angle sud-oest, en un flanc de la façana, tot construït amb carreus de pedra tallada procedent de Salou.

La construcció de la prioral de Reus, ja projectada el 1510, no començà fins el 31 de març de 1512 i, per l’estretor de recursos del Consell de la vila, es dugué a terme amb un notable alentiment –fou acabada el 1566, però de fet alguns detalls no s’enllestiren fins el 1601–. Va dirigir-ne els sectors més decisius i vinculants de l’obra el mestre francès originari de Lió Benet Otger –també Oger i Auger, en els documents–, des de bon principi fins al 1537, any en què morí. Edificà íntegra la capçalera de set panys amb la seva volta, un primer tram de la volta de la nau i tot el mur perimetral de migdia, incloses les primeres plantes del campanar encastat per la meitat a l’interior de l’edifici. D’acord amb una opció inicial del Consell que finalment es manifestà desafortunada, el tram de la volta major construït per Otger era doble, en el sentit que comprenia l’espai de dues capelles per costat –igual que, a Montblanc, el tram de volta que correspon a la façana–. Malgrat les interrupcions sovintejades dels treballs, el 1537 Otger deixà la fàbrica ja parcialment apta per al culte, fins al punt que el 29 de juny de 1543 se celebrava la solemne consagració del temple, oficiada pel bisbe franciscà Joan Jubí.

Malauradament, el tram de volta doble de la nau es desplomà pocs mesos més tard, al gener del 1544. Arran de l’accident els responsables renunciaren a uns trams de coberta tan excessius i insegurs, i des del març del mateix 1544 els mestres de Tortosa Joan Mas, Antoni Albell i Bartomeu Joan procediren a refer el tram esfondrat amb els dos trams simples actuals. A més, a partir del maig del 1545 els mestres Albell i Joan també contractaren la continuació de la fàbrica per tot el mur perimetral nord i pel mur de la façana, fins a completar l’alçat de l’edifici tot enllaçant-lo amb els sectors ja bastits per Benet Otger. Els dos trams següents de la volta, tercer i quart, foren coberts pels mestres de Tarragona Pere Besac i Antoni Font entre el 1557 i el 1559.

Interior de Sant Pere de Reus, un dels exemples més clars de continuïtat de l’arquitectura gòtica tradicional durant el segle XVI.
AT - G.Serra
L’obra fou represa al febrer del 1561, contractada pel mestre Domènec Sarobé, potser de Tortosa. Se centrà prioritàriament en la continuació de la torre campanar hexagonal, perquè el seu cos prismàtic –de set plantes d’alçades desiguals– penetrava a l’interior de la nau i condicionava la construcció dels dos últims trams de la volta, com també la de l’ampli cor elevat previst en aquests trams. Sarobé deixà enllestits, o quasi, els quatre pisos mancants de la torre abans del seu òbit, l’estiu del 1566. Mentrestant, entre el 1562 i el 1564, també s’ocupà del cor: primer va construir-ne les voltes rebaixades i un gran pilar exempt amb l’escala d’accés, i tot seguit, al març del 1564, va contractar-ne la robusta barana de balustres per a tancar-lo. Encara el 1564, tant el cor com l’església van rebre un sobri paviment de cairons. En l’etapa del mestre Sarobé també es feren els dos finestrals dels sectors de mur meridional successius al campanar i es completà la coberta de la nau amb els dos trams de volta mancants, el cinquè i el sisè. L’última clau de volta porta la data del 1565. Tot fa pensar que el 1566, quan morí Domènec Sarobé, la fàbrica de Sant Pere estava essencialment acabada, però encara devien mancar-ne alguns detalls, perquè consta que els anys 1581 i 1601 hi treballava el mestre reusenc Damià Pallarès –en obres poc precisables, al cor i potser als sectors alts de l’edifici (Gort, 1985; Liaño, 1992a, pàg. 17-45).

Les voltes de creueria de la prioral de Sant Pere són formades amb tots els arcs apuntats. A la capçalera, els nervis radials ramificats des de la clau reposen sobre el capitell d’una altíssima columneta que articula fins a terra les arestes dels set panys, contrafortades a l’exterior. Entre els contraforts, els panys s’han buidat en la seva base per a emplaçar-hi set capelles amb volta d’ogives, i al capdamunt, entre els nervis radials, per a obrir-hi set grans finestrals. A la nau, els engruixits arcs doblers i els arcs diagonals de la creueria només imposten al mur recollits en simple copada o permòdol de modelat molt pla, de manera que els llenços orbs del parament –desproveïts de finestrals, llevat dels dos oberts a migdia pel mestre Sarobé– no articulen la seva superfície amb cap motlluratge, ni en el sentit vertical per a prolongar fins a terra el suport dels arcs doblers i creuers de cada tram, ni en el sentit horitzontal per a visualitzar el pla d’imposta de les voltes amb una cornisa perimetral contínua. L’únic element que compassa l’alçat del mur és la successió de les capelles emplaçades entre els contraforts, badades en arcs apuntats.

Notem que l’església de Sant Pere no divergeix en res d’un interior gòtic tradicional, ni tan sols en la morfologia dels elements arquitectònics de detall o de l’ornamentació –l’únic contrast en la rigorosa unitat gòtica del conjunt, i encara només parcial i lleu, es limita a l’obra tardana del cor, que és de 1562-64–; també caldria precisar que la nau rebé un maquillatge “modern”, probablement al segle XVII, però fou eliminat per Cèsar Martinell el 1941, en la restauració del temple després de la Guerra Civil Espanyola. A més, s’ha de remarcar la simplificació compositiva de l’alçat cinccentista de la nau de Reus, en contrast amb les articulacions més riques de la mateixa capçalera obrada en l’etapa del mestre Otger –l’únic sector on fins i tot els arcs formers van rebre motlluratge.

Alguns trets de la prioral de Reus ja no tornaren a aparèixer en esglésies del segle XVI, llevat de comptades excepcions. És el cas de la corona de capelles radials obertes a la capçalera, o també de la construcció íntegra de l’edifici amb pedra de tall –tant l’estereotomia de les voltes com les filades dels paraments interiors i exteriors–. En el futur, els espais reservats a les capelles serien exclusivament els flancs de la nau, però no pas la capçalera, que com a màxim rebé una capella o dues per banda. Igualment, les fàbriques completes de carreus de pedra –compreses les pannes de la volta, com l’església de Vilalba dels Arcs– esdevingueren una raresa.

En canvi, la simplificació articulatòria o compositiva de l’alçat que observàvem a la nau de Sant Pere de Reus és un tret que retrobarem sistemàticament en l’arquitectura religiosa almenys fins a l’últim terç del segle –fins que edificis de notable ambició monumental no el replantegin amb major o menor radicalitat–. Aquesta versió simplificada dels alçats s’acumula a la generalització d’una modalitat constructiva i material de la fàbrica també més simple, molt més econòmica i ràpida, que substitueix la pedra tallada: els murs foren d’obra de paredat arrebossada o enguixada i les voltes es feren grasses o amb pannes de rajol de pla enguixades –les superfícies vistes dels paraments i voltes, allisades i emblanquinades, es podien pintar amb el perfil regular d’un fals especejament–. La pedra de tall quedà reservada a sectors molt específics de l’edifici, com el frontis exterior o el campanar, i als elements de major esforç o d’una especial qualificació –arcs i nervis, claus i permòdols, finestres i portals, llindes i brancals, pilars i graons, arestes i cantonades, cornises i gàrgoles, etc.–, i almenys als més importants, segons els recursos disponibles. La mateixa tendència reductiva també impregnà el disseny dels motlluratges i l’aplicació del repertori ornamental.

La simplificació ornamental i compositiva, afegida a la material, sembla que caracteritza l’evolució interna del gòtic epigonal autòcton al segle XVI –contraposat, en això, com ja s’ha dit, a l’exuberància decorativa d’altres tradicions arquitectòniques–. Responen a aquesta opció reductiva nombroses esglésies de nova planta empreses al segle XVI fins al llindar del XVII i disseminades arreu del país, bé que amb una concentració major als territoris pròxims a la costa i també a l’entorn de Barcelona. No hi manquen edificis de dimensions notables, sobretot en l’últim terç del cinc-cents, però més habitualment són obres modestes, i totes presenten la típica planta de nau única sense creuer, amb capelles entre els contraforts i capçalera poligonal. Els mestres constructors d’aquestes esglésies –en bona part residents a Barcelona o en poblacions grans, amb una proporció rellevant d’oriünds “del regne de França”, en particular occitans i provençals– s’atengueren amb espontaneïtat al model tradicional que s’ha descrit, com si la tipologia d’edifici establerta fos una pressuposició per a la qual ningú no considerava la possibilitat de projectes alternatius.

De fet, en la documentació contractual coneguda no hi ha indicis de propostes de solucions alternatives, ni per la part adjudicatària de l’obra –els obrers parroquials o el Consell de la universitat en qüestió–, ni tampoc pels mestres contractants, i, en qualsevol cas, els mestres no presenten mai projectes personals i originals: només es comprometen a construir allò preestablert.

Sovint l’obra projectada tenia una versió ja construïda en alguna població pròxima; si els adjudicataris la consideraven satisfactòria, la prenien per model i obligaven per escrit el contractista a atenir-s’hi. Hi ha molts exemples d’aquests casos. Així, en les capitulacions corresponents, consta que la nau de l’església parroquial de Calella contractada per Pere Suaris (1539) ha de ser com la d’Argentona, i el campanar i el portal, com els d’Arenys de Munt; l’església de Sant Andreu de Llavaneres contractada per Pere Blai I (1561) s’ha d’atenir en tot a la d’Arenys de Munt; l’església de Sant Joan de Valls contractada pels mestres Bartomeu Roig I i II (1569) ha de seguir el model de la del convent de Sant Agustí de Barcelona; la parroquial de Sant Just Desvern contractada per Lleonard Bosc (1570) s’ha de regir per la de Santa Maria de Vallvidrera, i igualment la trona, mentre que el portal ha de ser com el de la capella de Sant Cristòfol del carrer de Sant Pere Més Alt de Barcelona; l’església de Sant Martí de Taià contractada per Antoni Mateu II (1574) haurà de ser com la del convent dels Àngels de Barcelona, amb la rosassa i el portal com els de l’església del convent d’Elisabets, també de Barcelona. Les referències d’aquesta mena es podrien multiplicar, però, un cop assenyalat el fenomen, ara és preferible observar que, de retop, afavoria molt eficaçment la transmissió i la prolongació indefinides dels trets tipològics tradicionals dels edificis –o com a mínim dels trets més acordats als estàndards utilitaris i de gust establerts.

Les naus gòtiques menors

En el bloc general de construccions gòtiques dedicades al culte, convindria destacar en primer lloc, succintament –amb les dades elementals de l’autor i de la cronologia de la fàbrica–, unes quantes esglésies del grup més típic i nombrós, i també el més simple, que presenten tres crugies o trams de volta de creueria tancats per capçalera de cinc panys; bona part de les capelles entre els contraforts de la nau, tot i ser previstes en origen, sovint es bastiren en campanyes d’obres posteriors. L’esquema arquitectònic bàsic fou el mateix a totes les esglésies, com ja s’ha dit, de manera que les diferències més rellevants observables entre les unes i les altres resulten solament dels factors constructius específics acordats en la contractació, o de la diversa qualitat tècnica de la realització i de la peculiar peripècia històrica successiva de cada temple.

Interior de Sant Iscle i Santa Victòria de Dosrius, obra del mestre Tomàs Barça (1526-v. 1533).
AB - G.Serra
Per ordre cronològic, enceten l’exemplificació del copiós grup d’esglésies amb tres trams de creueria dues obres dels mestres gironins Bartomeu Rofí –o Rossí, acompanyat d’un fill homònim– i Pere Capvern, d’origen francès: la parroquial de Lloret de Mar, contractada el 21 de desembre de 1509 i construïda entre el 1510 i el 1522 amb dues capelles (Pons Guri, 1977, pàg. 25-27), i la de Sant Genís de Vilassar de Dalt, contractada el 22 de setembre de 1511 i ja enllestida el 20 de juny de 1518 –fou enderrocada durant la guerra civil de 1936-39 (Madurell, 1970, pàg. 108-109)–. Les segueix l’església de Sant Julià d’Argentona, que els jurats i obrers de la parròquia i el seu rector Lluís Desplà –també ardiaca de la seu de Barcelona– contractaren el 13 de desembre de 1514 als mestres de Girona Miquel Canut i Perris Absolut; aquest darrer, natural d’Orleans, completà l’obra el 10 d’abril de 1521, quan el seu soci ja havia mort (Madurell 1948, pàg. 142-143, i 1970, pàg. 38-41). La nau d’Argentona va tenir en origen una sola capella per costat, que més tard fou flanquejada per una segona mitjançant l’infreqüent sistema de buidar el contrafort intermedi i modelar-ne el frontis com a pilar prismàtic vuitavat, amb el resultat de formar un ambient general de planta centralitzada amb dues insòlites naus laterals. L’aspecte d’espai de tres naus quedà encara accentuat arran de la reconstrucció del temple després de l’incendi del 1936, perquè fou allargat l’edifici tot desplaçant-ne la capçalera, però cal advertir que això no correspon a l’obra inicial del cinc-cents. Dues esglésies més del Maresme s’haurien d’assignar al conegut mestre de Barcelona Tomàs Barça: la parroquial de Sant Iscle i Santa Victòria de Dosrius, contractada el 10 de maig de 1526 i acabada cap al 1533 (Madurell, 1970, pàg. 66-67), i la conclusió o ampliació final de la del monestir de Sant Jeroni de la Murtra, obra encarregada el 1532 i enllestida vers el 1540 i avui en ruïnes, arran de l’exclaustració i l’incendi del 1835.

Exemples de naus mitjanes: Sant Pere de Reus, Sant Martí de Taià.
J. Figuerola, Ma. Mària
L’església de Sant Martí d’Arenys de Munt, que presenta la nau orientada a ponent –com la de Dosrius i per la mateixa raó de conservar el campanar construït de nou feia pocs anys–, fou contractada amb el barceloní Pau Mateu l’11 d’agost de 1531. La seva mort, l’estiu del 1539, interrompé l’obra quan era quasi acabada, i el 14 de setembre el seu germà Antoni Mateu es comprometé a completar-la en un any –liquidà comptes amb els obrers de la parròquia el 10 de juliol de 1540 (Pons Guri, 1944, pàg. 9-15)–. Tot seguit, el mateix Antoni Mateu intervingué en l’accidentada construcció de la parroquial de Santa Maria i Sant Nicolau de Calella, que el 30 de novembre de 1539 havia contractat Pere Suaris, un mestre d’origen castellà resident a Barcelona. Antoni Mateu reprengué l’obra deixada per Suaris, no sabem exactament quan ni per quin motiu, i va treballar-hi fins al seu òbit el 1550. Aleshores prosseguiren la fàbrica l’escultor turenès Joan de Tours, des del 1553 fins a la seva mort el 1558, el seu fill homònim catalanitzat com a Joan de Torres (1558-62) i, encara, els mestres Joan Soler de Calella i Perris Rohat, francès resident a Mataró (1563-64). El temple cinccentista de Calella s’hagué d’enderrocar el 1747 per causa del desplomament del campanar, i fou substituït pel gran edifici actual, que projectà Josep Moretó i Sellés el mateix any (Giol, 1953, pàg. 30-31; Córdoba, 1963, pàg. 53-54, i 1964, pàg. 2; Madurell, 1970, pàg. 49-51; Mir, 1982, pàg. 60-67 i 79-87; Garriga, 1995, pàg. 350-352). L’esmentat mestre barceloní Antoni Mateu s’ocupà també de la fàbrica de l’església parroquial de Sant Feliu de Cabrera de Mar, que contractà el 5 de gener de 1540 conjuntament amb el mestre Joan Vives de Sant Genís de Vilassar de Dalt. Ignorem si el termini de sis anys previst per a acabar l’edifici fou respectat gaire rigorosament, però sembla raonable suposar que ja s’havia enllestit el 1550, quan morí Antoni Mateu. En qualsevol cas, la cerimònia de benedicció del temple no se celebrà fins molts anys més tard –el 25 de febrer de 1570, oficiada pel bisbe Joan Jubí–. El cor conserva la barana original de guix prescrita en el contracte –acomodada al model de Sant Genís de Vilassar de Dalt, ara perdut–, que consta de cinc plafons de traceries gòtiques calades emmarcats per pilastretes i un ampit d’ornamentació renaixentista (Madurell, 1970, pàg. 45-46).

Exemples de naus mitjanes: Sant Esperit de Terrassa, Sant Jaume de Calaf.
Ma. Mària
El 28 de novembre de 1558 el mestre Bartomeu Roig de Barcelona havia completat la parroquial de Sant Sadurní de la Roca del Vallès (Martí i Bonet i altres, 1981, pàg. 532-534). La de Sant Andreu de Llavaneres, avui església del cementiri, fou contractada el 17 de març de 1561 pel barceloní Pere Blai –pare de l’arquitecte renaixentista homònim– i s’enllestí al cap dels vuit anys previstos en les capitulacions (27 d’agost de 1569). Tanmateix, algunes feines tallades en pedra de Montjuïc que servia Joan Safont no van culminar fins poc abans de la benedicció del temple, autoritzada el 30 de març de 1574 (Madurell, 1970, pàg. 104). Tres noves parroquials de la rodalia de Barcelona s’haurien d’assignar al mestre Lleonard Bosc de Vilafranca del Penedès, potser d’origen occità, que també residí a Barcelona i a Castelldefells: la de Santa Maria de Vallvidrera, contractada el 7 de juny de 1566 (Madurell, 1948, pàg. 190); la dels Sants Just i Pastor Desvern, amb contracte datat el 16 de gener i renovat el 20 de juny de 1570 –destruïda en 1936-39– (Madurell, 1948, pàg. 191), i la de Sant Esteve de Cervelló, acabada l’11 d’octubre de 1587, segons el document de liquidació de comptes entre els obrers de la parròquia i el mestre Bosc (Madurell, 1948, 197). L’església de Sant Cebrià de Vallalta, construïda per un mestre desconegut, consta que fou acabada l’any 1577. L’obra de la parroquial de Sant Vicenç de Montalt, contractada el 8 d’abril de 1591 per Dionís Torres de Calella –un nét de Joan de Tours–, devia quedar completada vers el 1601, quan també fou muntat el portal del mestre Jaume Costa de Torroella de Montgrí adjudicat el 9 de febrer de 1598 (Mas, 1921; Madurell, 1970, pàg. 116-117).

Tots els edificis esmentats fins ara, que illustren la versió majoritària i més senzilla d’església gòtica cinccentista, responen estrictament a l’esquema tipològic estàndard: una nau amb capçalera de cinc panys i tres crugies de creueria ogival –amb copades i sense articulacions verticals ni horitzontals.

Les naus mitjanes i les seves particularitats tipològiques

Una altra sèrie d’esglésies, menys copiosa, que essencialment responen al mateix esquema tradicional –tant pels paràmetres constructius com pels compositius i ornamentals–, convindria que fos examinada a part per les proporcions força més ambicioses dels seus edificis i perquè la majoria són obrats en la segona meitat o l’últim terç del segle i ja mostren un cert retorn, més o menys decidit, de les articulacions compositives. I, encara, perquè alguns presenten versions amb elements característics, amb certes variants tipològiques no gaire freqüents si considerem el conjunt d’obres de la centúria, però ben arrelades en la tradició arquitectònica del país.

La capella barcelonina del Palau Reial Menor, edifici medieval que al segle XV Joan II cedí per a residència a Galceran de Requesens, presenta unes proporcions només moderadament més grans respecte al grup d’esglésies de naus menors. En realitat, la capella prové de l’antiga església de la casa del Temple de Barcelona, bastida el 1246 per iniciativa del comanador Pere Gil: una nau amb capçalera plana i coberta de fusta de doble vessant, sostinguda per cinc arcs de diafragma a penes apuntats que definien un espai de sis trams (Fuguet, 1995, pàg. 288-289). Quan Carles V renuncià (8 d’agost de 1542) al dret de patronatge reial sobre la capella d’aquest palau –a favor de l’hereva del casalici, Estefania de Requesens, casada amb el noble castellà Juan de Zúñiga–, Hipòlita de Liori, mare d’Estefania, emprengué una remodelació radical de la vella construcció templera. Se n’ocupà de dur-la a terme, entre el 1542 i el 1547, el mestre Andreu Matxí de Barcelona. La consagració de la capella renovada tingué lloc el 10 de maig de 1547, poc després que haguessin mort (1546) Hipòlita de Liori i Juan de Zúñiga. Les obres de complement i mobiliari mancants foren confiades per Estefania (1549) al seu hereu Lluís de Requesens i Zúñiga (March, 1943, pàg. 333-336, i 1955).

En la remodelació de 1542-47, el mestre Matxí mantingué la capçalera plana de l’edifici medieval –l’actual presbiteri de cinc panys prové de les reformes d’Elies Rogent del 1866–, però en substituí la coberta de fusta per trams de volta de creueria amb espinada i claus, tot deixant els arcs de diafragma com a doblers. A més, perforà el segon tram amb un cimbori –cegat el 1968, quan s’edificà un pis damunt l’església– i obrí capelles d’arc carpanell al mur dels tres trams següents. Les tribunes contruïdes sobre les capelles del costat de l’epístola són un afegit posterior, de 1739-43. L’aspecte actual de la nau, doncs, és assignable només en part a la intervenció d’Andreu Matxí. L’articulació vertical tan pronunciada, amb pilastres inhabitualment emergents del mur que arrenquen de terra i es prolonguen sense solució de continuïtat com a arcs faixons de la volta –amb la sola interrupció d’un abreujat capitell d’imposta, tripartit perquè també recull els nervis dels arcs creuers–, podem atribuir-la a l’opció compositiva de Matxí, però al capdavall depèn de l’emergència dels vells arcs de diafragma de la capella templera. La novetat del cimbori, en canvi, facilità a Matxí la reorganització de la capçalera, a la qual podia agregar un nou tram després de singularitzar-lo solemnement.

Exemples de naus mitjanes: d'esquerra a dreta i de dalt a baix, Sant Pere de Reus, Sant Andreu de Llavaneres, convent dels Àngels i del Peu de la Creu de Barcelona i Santa Maria d’Igualada.
J. Figuerola, Ma. Mària; HAC, pàg. 110/ITCC, Ma. Mària
Un altre edifici remarcable de quatre crugies –de proporcions mitjanes, doncs–, que superposa algun tret característic a l’esquema general més constant, és l’antiga església del convent de la Trinitat, ara de Sant Jaume, del carrer de Ferran de Barcelona. No sabem com era l’obra preexistent –l’església fundada el 1394 per una confraria de jueus conversos, cedida a una comunitat de monges, el 1492, i a l’orde dels trinitaris calçats, el 1529–, que, en qualsevol cas, acabà completament refeta en el cinc-cents. També es desconeix el procés de l’obra, que sembla iniciada a partir del 1540 amb l’agregació de la capella de la Mare de Déu del Remei, exterior al temple bé que paral·lela a la seva nau pel costat de l’evangeli. La transformació de l’església medieval, pròpiament, segons una traça que preveia l’afegit de capelles i tribunes, havia començat en data incerta, però anterior al 7 d’octubre de 1570, quan el mestre Jeroni Matxí –fill d’Andreu Matxí (†1554)– va contractar-ne la continuació; els pactes foren renovats el 13 de març de 1576, no sabem per quina raó, i ampliats el 22 d’agost de 1577. La prossecució –potser la conclusió– de les obres va concertar-la amb la comunitat trinitària el mestre Joan Roca, primer l’11 d’agost de 1580 i després el 9 de gener de 1582. Aquest temple, acabat pel mestre Roca no gaire després del 1582, resultà profundament alterat per una ambiciosa ampliació, al cap de pocs decennis (1619-47), i per les contundents reformes dels segles XIX i XX (Ainaud, Gudiol, Verrié, 1947, pàg. 189-191; Madurell, 1948, pàg. 193-194; Carbonell Buades, 1989, pàg. 423-425 i 808-809).

El sector de la nau de la Trinitat datable al cinc-cents –ignorem fins a quin punt retocat o maquillat per les intervencions dels segles XIX i XX, que en qualsevol cas mantingueren la solució d’imposta d’arcs i nervis de la volta en simples permòdols– presenta l’habitual cor elevat a l’últim tram dels peus i dues particularitats que constatarem diverses vegades en esglésies del darrer terç de la centúria. Primer, les capelles estan comunicades per un pas continu que travessa els contraforts i que en termes de recorregut espacial funciona com una embrionària nau lateral. Segon, la sèrie de capelles obertes a la nau en arc carpanell té l’alçada lleument comprimida per tal d’admetre damunt seu una altra sèrie de capelles altes, o tribunes, de perfil apuntat i també comunicades per un pas –una variant de l’alçat interior que facilita l’enllaç directe del cor elevat amb les estances conventuals en origen emplaçades prop de la capçalera–. Tant els passos de comunicació entre capelles com les sobrecapelles o tribunes no són rars en la tradició gòtica autòctona i, d’altra banda, com es veurà més endavant, apareixen en obres de cronologia anterior al convent trinitari, com l’església de Montserrat iniciada el 1560. Igualment a Montserrat, retrobarem un cimbori com el que Andreu Matxí situà a l’església del Palau Reial Menor en les reformes de 1542-47 i com un altre de molt més gran que en 1619-47 fou afegit al creuer de la Trinitat.

Com a exemple d’edificis mitjans –de quatre trams de creueria–, però d’estructura estàndard i sense cap complexa història anterior, recordem almenys les esglésies de Santa Maria de Palautordera i de Santa Eulàlia de l’Hospitalet. La primera, ja en obres el 1562 i acabada entre el 1567 i el 1574, té capçalera de set panys i nau amb tres capelles per costat –manquen les capelles de la quarta crugia, sota les voltes rebaixades del cor (Martí i Bonet i altres, 1981, pàg. 194-195)–. La de Santa Eulàlia de Provençana o de l’Hospitalet de Llobregat fou contractada el 22 d’octubre de 1579 pel mestre Gervasi Giralt (†1584) i continuada a partir del 5 de juny de 1584 pels dos cosins Josep Ferrer i Pere Ferrer “menor”, tots mestres de Barcelona –el 24 de març de 1585, però, els Ferrer subcontractaren part de l’obra al mestre barceloní Joan d’Arenys–. Malgrat que la benedicció del temple s’escaigué el 25 de gener de 1600, les seves quatre crugies i vuit capelles, més el cor elevat als peus i dues trones, no foren enllestits fins cap al 1611. L’edifici no es conserva –fou cremat el 1936 i enderrocat l’any següent (Codina, 1970, pàg. 141-149; Madurell, 1977, pàg. 19-20; Carbonell Buades, 1989, pàg. 576-579 i 852-854).

Interior de Santa Maria de Palamós. La capçalera i el primer tram de la nau daten de vers el 1470, però les obres per a completar la nau s’allargaren fins a mitjan segle XVI.
BG - G.Serra
Hi ha altres esglésies del grup mitjà que presenten naus de dimensions encara més grans, de cinc trams de volta. La més antiga de totes és la parroquial de Santa Maria de Palamós, l’únic exemple d’aquesta entitat que data de la primera meitat del cinc-cents –de fet, fou començada al segle XV–. La capçalera orientada al nord, circular a l’exterior i poligonal a l’interior, més el primer tram de la volta ja eren construïts el 1470, però la fàbrica procedia molt lentament i els trams segon i tercer no foren enllestits fins el 1514. La terrible falconada dels corsaris de Barba-roja desembarcats a Palamós el 6 d’octubre de 1543, que arrasà la població durant dos dies seguits d’incendis, rapinyes i tota mena de crueltats, també saquejà i incendià l’església a mig fer, fins al punt que bona part de la volta es desplomà. La reconstrucció de l’edifici devastat devia ser relativament ràpida i inclogué la continuació de l’obra fins al seu acabament, perquè consta que el 1551 l’església ja tenia completada la volta amb les cinc crugies actuals i les capelles corresponents. L’edifici va sobreviure encara al nou i gravíssim incendi del 1936 (Marquès i Planagumà – Micaló, 1987, pàg. 9-10).

Planta de Sant Nicolau de Bellpuig, un exemple d’església coberta amb voltes de creueria estrellades.
STAB
L’església parroquial de Sant Nicolau de Bellpuig, també de cinc trams, s’inicià a l’entorn del 1560 o poc després. Va dirigir-ne la fàbrica el mestre Melcior Gener de Cervera, fins a la seva mort el 1573; l’obra estava tan avançada que es pogué inaugurar al principi del 1574. Els sectors mancants foren acabats pel seu fill Tomàs Gener, pel que sembla amb molta lentitud, ja que fins el 1583 no construí la volta rebaixada del cor, i després de la seva mort (†1584) encara calgué completar la sagristia, el cargol del campanar i algunes coses més. L’edifici manté inalterat l’esquema general, però hi afegeix particularitats destacables, com el pas de comunicació entre les capelles que travessa els contraforts. A més, les voltes de creueria, construïdes amb els arcs de pedra i les pannes de rajol de pla, porten tercelets i quatre claus menors, sense comptar els nervis i la clau central de cada tram –una solució ornamentada o estrellada, molt escadussera al país, però que en la darreria del cinc-cents encara aparegué altres cops–. Finalment, la presència de pilastres adossades als contraforts, que arrenquen des de terra i amb el seu capitell acullen la represa dels arcs i nervis de la creueria, il·lustra el retorn d’articulacions verticals per a compassar l’alçat de la nau. Cal advertir que la crema de l’església el 1936 danyà profundament la pedra dels arcs i pilastres i causà esfondraments de la volta; la volta actual prové de la restauració acabada el 1945 (Bach, 1998, pàg. 256-258).

L’església del convent del Carme o dels carmelitans calçats d’Olot, fundat en terrenys que la universitat de la població adquirí el 9 de maig de 1565 i que foren beneïts el 13 de juliol del mateix any, probablement seguia el model d’altres temples de l’orde, com el de Girona (1295) –desaparegut a mitjan segle XVII– o el de Camprodon (1352). En qualsevol cas, té capçalera de set panys i nau de cinc trams, igual que a Camprodon. La seva fàbrica, començada el 1565, es prolongà una trentena d’anys, si es té en compte el ritme documentat d’edificació de les capelles allotjades entre els contraforts. El 1593 s’edificava la volta del cor elevat i dos anys després es treballava encara a la capçalera. Els mestres olotins Arnau Forcada, Joan Conill, Pere Costa i Joan Petit –els dos últims d’origen francès– intervingueren en la construcció de les capelles; Joan Cadirac de Sant Feliu de Pallerols, en el cor, i Enric Julià, en la capçalera, però es desconeix la identitat del responsable general de la fàbrica –potser el mateix mestre Julià, pel fet de tenir al seu càrrec la capçalera.

L’església olotina del Carme presenta trets particulars que hauríem de destacar. Alguns, com la perforació dels contraforts amb passos de comunicació entre les capelles i la major alçada de la nau respecte de la capçalera, els comparteix amb l’edifici germà de Camprodon, però d’altres, que afecten la nau, són específics, com és el cas de l’absència d’arcs diagonals i de claus a la volta i, sobretot, la transformació dels seus arcs doblers per amplis arcs faixons de mig punt impostats sobre el capitell pseudodòric d’una pilastra adossada. Malgrat que la pilastra quedi tallada en sec pel retomb del bordó d’imposta dels arcs apuntats de les capelles, sembla innegable que el projectista o conductor de l’obra va voler visualitzar l’articulació vertical de les crugies de la nau, d’altra banda il·luminades amb un òcul a cada lluneta. La capçalera heptagonal del temple, en canvi, se singularitza per la seva opció envers la continuïtat més habitual i estricta: volta radial amb clau i amb nervis ressaltats de pedra –fins i tot els arcs formers–, recollits al mur en simples permòdols. Tanmateix, cal afegir que l’edifici del Carme quedà molt malmès en les devastacions del 1936 i que alguna de les particularitats indicades podria respondre a la restauració subsegüent que dirigí l’arquitecte Bartomeu Mas Collellmir, encara mal documentada i poc coneguda (Fumanal, 1999, pàg. 243-269).

Nau i capçalera de l’església del convent dels Àngels i del Peu de la Creu, al Raval de Barcelona. En destaquen les tribunes al damunt de les capelles laterals.
AjB - G.Serra
L’església del convent de la Mare de Déu dels Àngels i del Peu de la Creu, que les monges terciàries dominicanes havien fundat el 1549 al Raval de Barcelona –arran del trasllat del seu convent de la Ribera, extramurs de la ciutat–, rebé solemnement la primera pedra el 4 d’abril de 1562. Va dirigir-ne l’obra el mestre barceloní Bartomeu Roig, amb una certa celeritat, ja que l’enllestí al cap de quatre anys i el temple pogué ser consagrat l’1 de maig de 1566. Té capçalera de cinc panys orientada a ponent, cinc trams de volta de creueria amb arcs doblers de mig punt i un ampli cor elevat sobre voltes rebaixades que ocupa l’espai de les dues crugies dels peus. El mateix nivell de la superfície del cor estableix, als murs laterals de la nau, un pla horitzontal que separa la sèrie de capelles entre els contraforts, obertes amb arcs rebaixats, d’una altra sèrie anàloga de capelles altes o tribunes, badades fins als arcs formers apuntats de la volta. Aquestes sobrecapelles estan comunicades per un pas que travessa els contraforts i permet enllaçar directament el cor alt amb diversos espais conventuals, l’accés als quals conflueix a l’església per les dues capelles adjacents a la capçalera –buides i més profundes que les altres, a la manera d’un funcional creuer–. A les capelles baixes, el pas de comunicació només apareix en dos contraforts del costat de migdia; manca a l’altre costat, potser a causa de la veïna capella del Peu de la Creu –preexistent a l’església conventual, però tot seguit completament refeta (1568)–, que quedà encastada al flanc nord de la nau i s’hi integrà precisament a través de dues capelles baixes. El perfil de cada contrafort encarat a la nau –de pedra tallada com tots els arcs de l’obra, mentre que els murs són de paredat i les pannes de les voltes de rajol de pla– cobreix la funció d’una embrionària pilastra adossada, i el permòdol esculpit que recull la represa dels arcs cobreix la d’un embrionari capitell, però ni l’un ni l’altre no prenen encara la forma explícita de pilastra i de capitell, tot i la probable intenció del projectista de visualitzar els elements definidors de la composició dels alçats. Les variants principals que caracteritzen l’església barcelonina dels Àngels, que caldria destacar, no han estat alterades gaire significativament pels avatars històrics i canvis de mà del conjunt –concentrats als segles XIX i XX, des de l’exclaustració de les monges (1814 i 1836) fins a l’adquisició del convent per l’Ajuntament de Barcelona (1978) i la seva restauració (1984-86) com a equipament cultural de la ciutat (Anàlisi tectònica…, 1983; Garriga, 1986, pàg. 108-110).

Sant Joan de Valls, un edifici començat el 1569 seguint el model de l’església del convent de Sant Agustí de Barcelona, temple dels segles XIV-XV avui desaparegut.
ECSA - G.Serra
La versió del mestre Bartomeu Roig per a l’església conventual dels Àngels serví de model, alguns anys més tard, per a dos edificis més. El primer fou la nova església parroquial de Sant Martí de Taià, contractada pel barceloní Antoni Mateu II el 31 d’agost de 1574 i construïda probablement en els vuit anys compromesos en les capitulacions. La nau actual de l’església de Taià reprodueix molt exactament el seu model, fins i tot en els detalls del motlluratge, llevat dels arcs formers de la volta major –aquí de mig punt, com els doblers–, del cor elevat, que aquí només ocupa una crugia, i també d’uns pocs elements que depenen d’intervencions posteriors (del 1902) (Madurell, 1970, pàg. 120-122; Deu, 1982; Mària, 2002).

Abans que fos acabada l’obra de Taià, el mateix model dels Àngels fou replicat en una segona església del Maresme, la parroquial de Sant Pere i Sant Pau de Canet de Mar. La traça, aprovada el 1579 pel bisbe de Girona Benet de Tocco, preveia un edifici de dimensions majors que el seu model i fou construït pel mestre Onofre Enric de Girona entre el 1579 i el 1591. Les seves majors proporcions i la història successiva de l’església de Canet han acabat distingint-la de les seves pariones –la dels Àngels i la de Taià–, de les quals s’allunya en la meitat de la seva longitud i, sobretot, en un sector tan rellevant com la capçalera. El 5 de juny de 1785 es posà la primera pedra d’una ampliació neoclàssica que afegia a l’edifici un creuer i un presbiteri nous, completats i beneïts pel bisbe Tomàs de Lorenzana el 23 de maig de 1790. Els estralls i l’incendi de 1936-39, a més de malmetre els arcs i tota la pedra de la nau, destruïren quasi completament aquesta ampliació setcentista. La immediata restauració de l’església (1939-46), dirigida per l’arquitecte Josep Danés, seguí el criteri de mantenir la nau del segle XVI, amb les visibles lesions de la pedra infligides pel foc recent, i aleshores, per raons d’harmonització estilística o d’unitat del conjunt, s’optà per reconstruir un creuer i un presbiteri neogòtics en el mateix lloc dels neoclàssics desapareguts (Garriga, 1986, pàg. 166-168).

Seguint l’ordre cronològic, pertocaria examinar un darrer grup d’edificis de dimensions mitjanes que s’atenen quasi estrictament als trets tipològics estàndard, però haurem de limitar-nos al simple esment de tres exemples més, d’altra banda ben notables. Són les parroquials de Sant Pere de Vilamajor (1581-99), de Santa Maria d’Arenys de Mar (1584-1618) i de Sant Quirze d’Arbúcies (acabada el 1615), que presenten capçalera poligonal i nau de cinc trams de creueria –amb els arcs i nervis recollits en permòdols o copades, encara sense motlluratges d’articulació general–, capelles i cor elevat als peus (Córdoba, 1963, pàg. 54; Martí i Bonet i altres, 1981, pàg. 299-302; Marquès i Planagumà, 1994, pàg. 35-36).

Les naus monumentals del final de la centúria

La persistència efectiva de les pressuposicions i tècniques arquitectòniques gòtiques és prou manifesta encara en l’últim terç de la centúria; de fet, continuen presidint la fàbrica d’algunes esglésies de proporcions realment monumentals, de naus amb voltes de creueria de sis, de set i de vuit trams. En algunes d’aquestes obres de gran ambició, hi observem per primer cop indicis evidents de la dissolució del sistema gòtic, però en d’altres la vigència de la tradició gòtica es manifesta encara en la seva versió més estricta i nítida, o més indiferent davant els models i les formes renaixentistes ja en circulació –fins i tot enfront de les hibridacions parcials.

Aquesta vigència plena del sistema tradicional és afirmada inequívocament en l’església parroquial de Sant Joan de Valls, un edifici de vuit trams contractat el 16 d’agost de 1569 pels mestres barcelonins Bartomeu Roig i el seu fill homònim, amb el compromís de construir-lo seguint el model de l’església conventual de Sant Agustí de Barcelona. No serà sobrer recordar que l’obra de Sant Agustí datava del 1349 i que els jurats del Consell de Valls també havien considerat, com a possibles models del nou temple –que volien d’una sola nau–, altres esglésies de Barcelona, sempre antics edificis gòtics de renom com Santa Maria del Pi, Sant Francesc i Santa Caterina, tot descartant la catedral i Santa Maria del Mar. És evident que, si més no per als promotors vallencs, comptaven la monumentalitat i el renom de l’edifici, mentre que la seva condició estilística de “gòtic” –per a nosaltres una dada rellevant– resultava una mera pressuposició. Tant el prestigiós mestre Roig, quan fou consultat, com els comissionats pel Consell per a informar sobre les esmentades esglésies de Barcelona s’havien decantat per la de Sant Agustí com el millor model arquitectònic i l’opció més convenient per a la vila de Valls.

La fàbrica de la nova parroquial, iniciada quasi immediatament després del contracte, al setembre del mateix 1569, mantingué un ritme d’activitat constant, sense interrupcions o trasbalsos dignes d’esment –llevat, potser, de la mort de Bartomeu Roig pare el 31 de desembre de 1580–, fins a la seva conclusió a l’abril del 1583. La gran nau de Valls, closa amb capçalera de set panys, no presenta articulacions verticals. Els arcs i nervis de la seva volta reposen sobre una robusta copada acabada amb motllura de bordó –el mateix sistema del model, com especifica el contracte: “ab unes copades conforme està lo cruser de Sant Agostí”–. Tanmateix aquest simple bordó, que assenyala el nivell d’imposta de la volta, esdevé continu i, de copada en copada, ratlla amb una tímida articulació horitzontal tot el perímetre dels murs despullats de la nau (Olivé, 1983, pàg. 3-18; Carbonell Buades, 1989, pàg. 226-227, i 1996, pàg. 130-131).

Un altre exemple d’edifici de grans proporcions, encara construït en la versió gòtica més rigorosa –per tant, ben indiferent envers els models renaixentistes en voga–, és la nova església del Sant Esperit de Terrassa, que té capçalera de set panys i nau de sis trams de creueria. Desconeixem si els promotors prengueren per model algun edifici concret, però els nombrosos trets comuns fan pensar en Santa Maria del Pi de Barcelona, a despit d’algunes divergències. Les obres de Terrassa van començar el 1574 i es podrien considerar acabades el 1617, amb l’acte de peritatge final. Per ara ignorem la identitat del mestre que contractà i dirigí la primera fase de la construcció. No sembla que fos cap dels nombrosos mestres pedrapiquers documentats a la pedrera adquirida pel Consell de la vila, ni tampoc el “mestre Magí” de Barcelona –potser el conegut Magí Miró–, les intervencions documentades del qual en la fàbrica de Terrassa es limiten a servir materials (1578) i un parell de traces –d’un arc de la volta major (1596) i de la capçalera (1597)–, a més d’una visura (1598). Les obres d’aquesta primera etapa procediren amb molta lentitud, ja que fins al novembre del 1593 no estava disponible una capella lateral del nou edifici, la qual urgia per a poder traslladar-hi el Santíssim des de l’església vella, que amenaçava ruïna. Aleshores el mur perimetral també devia estar força avançat, perquè al final del 1595 els mestres Jaume Lleonart i Ramon Crespa construïren el pòrtic de la façana –avui desaparegut: l’atri i façana actuals són neogòtics, del 1920–, i, d’altra banda, a la primeria del 1596 es pogué aixecar finalment el primer tram de la volta major.

Una segona etapa de la fàbrica del Sant Esperit, contractada l’11 de febrer de 1597 pel mestre Antoni Mateu II de Barcelona, havia d’enllestir la capçalera, la major part del campanar i la part superior dels murs amb les finestres i les voltes. Segons molts indicis, aquests treballs seguiren un ritme prou ràpid: la capçalera ja era acabada el 24 de desembre de 1598 –fou visurada pel mateix mestre Magí que a l’abril del 1597 n’havia fet la traça– i la volta de la nau sembla quasi bastida els primers mesos del 1601, amb intervenció dels mestres Guillem Casals i Nicolau Jofra, a més d’Antoni Mateu. La relativa acceleració de les obres al llindar del segle XVII potser s’ha de relacionar amb els nous títols i dignitat de col·legiata concedits a l’edifici arran del decret episcopal de 24 de març del mateix any 1601, pel qual el bisbe Ildefons Coloma suprimí la parroquialitat de Sant Pere extramurs de Terrassa i la transferí al flamant temple del Sant Esperit, cosa que també implicà el trasllat del prior i de la comunitat canonical. L’última etapa d’obres de la parroquial col·legiata estigué dirigida pels mestres Pau i Montserrat Ginestar (de l’inici del 1604 al 1606), Ramon Sorís (culminació del campanar, 1607) i Guillem Martell (1609), i finalment encara pel mestre Pau Ginestar (1613-16). La solemne cerimònia de benedicció del temple, celebrada el 21 de febrer de 1621, fou oficiada per l’abat de Montserrat fra Josep Costa, que era natural de Terrassa (Cardús, 1955, pàg. 18-38).

L’incendi dels retaules i el mobiliari del Sant Esperit, al juliol del 1936, assolà completament l’interior de l’edifici, però les parets i voltes es mantingueren dempeus i la restauració començada el mateix 1939 no n’alterà essencialment res de l’arquitectura originària. L’actual articulació tan restringida i estrictament gòtica de l’alçat de la nau respon encara a la composició original dels paraments: només n’apareix la vertical, que és una columneta adossada de fust cilíndric i capitell tripartit –per a rebre per separat els arcs doblers i els diagonals de cada tram de la creueria–. Els arcs formers, que també porten motllura, són apuntats, igual que els grans finestrals trigeminats de traceria calada i que les arcades d’accés a les capelles laterals. En canvi, els arcs doblers que dibuixen la llum de la nau i que compassen les sis crugies de la volta tenen perfil de mig punt.

L’aplicació de perfils de mig punt als arcs doblers de la volta major ogival de Terrassa no és pas un fet irregular, ni casual, ni aïllat. De bon principi ja havíem observat que, en la tradició gòtica medieval del país, era freqüent el disseny d’arcs ogivals amb els centres de curvatura molt pròxims i que el predomini absolut dels arcs apuntats no impedia que fos relativament abundant la presència d’arcs de mig punt –sobretot en l’arquitectura civil–. Durant el segle XVI, cal reconèixer encara un predomini clar dels arcs apuntats en les construccions començades la primera meitat o fins al segon terç de la centúria, però, així i tot, els arcs de mig punt no hi són rars i, en qualsevol cas, s’hi apliquen amb profusió els ogivals de llum molt dilatada –amb els dos centres molt acostats–. En l’últim terç del cinc-cents augmentà considerablement la freqüència dels arcs de mig punt, i no tan sols en arcades o simples perfils de superfície –com obertures o accessos–, sinó també en estructures de fort impacte espacial, com els arcs doblers dels trams de volta, o tal vegada els formers. Per recordar-ne només algun exemple espars, esmentem les naus de Bellpuig (v. 1560), de Santa Maria de Palautordera (a. 1562), dels Àngels de Barcelona (1562), del Carme d’Olot (1565), de Taià (1574), d’Alcover (1578), de Canet de Mar (1579), d’Esparreguera (1587), de Riudoms (1588), d’Arbúcies (a. 1602), d’Igualada (1617), de Calaf (v. 1618) o de l’Arboç (1631), que presenten la volta major amb doblers de mig punt –la majoria tenen també de mig punt les arcades d’accés a les capelles.

Però en l’últim terç del cinc-cents es precipità l’ús dels arcs de mig punt, en perjudici dels perfils ogivals, i també reaparegué la composició dels alçats interiors de la nau mitjançant una articulació general més o menys completa, horitzontal o vertical –n’hem registrat uns quants exemples, des de l’església barcelonina del Palau Reial Menor a les de Bellpuig i de Terrassa, passant per la de Valls–. Tanmateix, ara aquesta articulació també pot presentar un sistema de morfologies i d’organització que resulta estrany a la tradició gòtica, o sigui, pot atenir-se al sistema anomenat “renaixentista” –derivació moderna, congriada a Itàlia, del repertori formal i de l’ordre compositiu de l’arquitectura romana antiga.

La recepció catalana d’aquest nou moviment artístic sembla que prengué un impuls decisiu en l’arquitectura religiosa a partir de la construcció d’un dels edificis més emblemàtics del segle, l’església nova del santuari i monestir de Montserrat. És realment el primer edifici català de grans proporcions que, tot i mantenir la coberta gòtica de creueria, perfila de mig punt quasi tots els seus arcs i organitza completament el seu alçat amb un sistema morfològic i articulatori clàssic, renaixentista (Garriga, 1986, pàg. 106-108; Altés, 1992, pàg. 35). En aquest sentit, per tant, és també l’exemple més primerenc i contundent del “principi de la fi” de l’arquitectura religiosa gòtica: de la dissolució, ja irreversible, del sistema arquitectònic fins aleshores tradicional del país.

La dissolució del sistema gòtic

L’església de Santa Maria de Montserrat

La monumental església nova de Santa Maria de Montserrat, nascuda a partir del 1560 amb la doble funció monàstica i de santuari, es manté en les pautes del model tradicional prou conegut. Va rebre capçalera de set panys i una nau de sis crugies, amb capelles entre els contraforts i cor elevat en els dos últims trams. A més de l’articulació clara i completa dels alçats que assenyalem, incorporà igualment certes peculiaritats com tribunes o sobrecapelles, passos de comunicació i cimbori, adoptats també, com hem vist, en altres edificis cinccentistes –quasi tots d’una cronologia posterior al 1560–. La continuïtat funcional del complex montserratí i els seus avatars històrics, des del cinc-cents fins avui, han determinat alteracions notòries en l’aspecte originari del temple, tant a l’interior com a l’exterior; cal precisar, però, que es tracta d’alteracions superficials, que no han destruït ni desfigurat significativament la seva estructura arquitectònica (Altés, 1992, pàg. 28).

L’església cinccentista de Montserrat, promoguda per l’abat Bartomeu Garriga, s’edificà sobre la major part d’un terraplè guanyat a la muntanya que Ferran II (1489) havia destinat a bastir-hi un nou monestir –la construcció del qual quedà ajornada sine die–. La fàbrica del temple començà l’11 de juliol de 1560, amb la benedicció de la primera pedra. La responsabilitat de la traça potser s’hauria d’atribuir a més d’un autor, però entre d’altres va intervenir-hi de segur el mestre constructor de l’obra, Miquel Sastre de Monistrol (†1586) (Altés, 1992, pàg. 35-43). Sota la seva direcció, els treballs seguiren un ritme sostingut, bé que parsimoniós, fins el 1583, quan eren ja molt pròxims a la conclusió. Aquell any les obres es van aturar –per conflictes interns de la comunitat monàstica–, i quan foren represes, el 1586, el projecte havia sofert un viratge crític: l’església havia de cedir part del seu espai per a atendre necessitats del cenobi. Aleshores, sobre les voltes de la nau i les terrasses de les tribunes es construïren pisos de cel·les monàstiques, els quals, independentment d’afegir una major càrrega estructural canviaren la volumetria i el disseny exteriors del temple i privaren el seu interior de la il·luminació alta prevista –els dotze òculs de les llunetes i el cimbori–. L’obra del 1586, confiada a un no identificat mestre Balçes, era encara en curs el 2 de febrer de 1592, quan se celebrà la solemne consagració de l’església, oficiada per l’abat Plácido de Salinas. L’enllestí en 1595-1601, amb noves modificacions, el mestre Josep Carraro de Sant Feliu de Guíxols. La construcció del cimbori, entaforat sota la teulada del dormitori monacal –segons una “traça ingeniosa” de l’abat Lorenzo Nieto (1601-04)–, hagué d’esperar encara els anys 1607-10 (Altés, 1992, pàg. 70-85). Més tard, en 1669-72, l’interior del temple rebé una decoració pictòrica general promoguda i sufragada per l’infant Joan Josep d’Àustria –fill natural de Felip IV–, molt sumptuosa però limitada a l’ornat de les superfícies a la vista. N’ha quedat un preciós testimoni gràfic en el gravat XXIV del llibre d’Alexandre de Laborde Voyage pittoresque et historique de l’Espagne, publicat el 1806 (Altés, 1992, pàg. 158-161).

L’església de Montserrat, com tot el monestir, fou completament saquejada i cremada per l’exèrcit francès l’11 d’octubre de 1811, i encara incendiada per segon cop el 31 de juliol de 1812. Pràcticament res no sobrevisqué a l’arrasament i la ruïna generals; tanmateix, l’estructura arquitectònica de la nau, amb les seves capelles i voltes entre els contraforts, es mantingué dempeus. Les primeres actuacions de restauració a penes han deixat vestigis, ni tan sols la projectada per Antoni Cellés (1829-31), de regust neoclàssic i respectuosa amb els trets originals de l’edifici. Les intervencions realment decisives, que han marcat feixugament el temple de Montserrat amb la seva característica i encara avui predominant fesomia neomedieval –a l’interior, amb el copiós revestiment decoratiu neobizantí o neoromànic que n’emmascara totes les superfícies, i a l’exterior amb el cambril i capçalera neoromànics i amb la façana neoplateresca–, corresponen als abadiats de Miquel Muntadas i de Josep Deàs, amb els projectes arquitectònics de Francisco de Paula del Villar y Lozano (1859, 1876-80) i el seu fill Francesc de Paula del Villar i Carmona (1885-1902). Una darrera actuació, d’abast molt notable, tingué lloc els últims anys de l’abadiat de Cassià M. Just (1966-89): la restauració general de les cobertes originals. L’obra, realitzada per l’arquitecte Arcadi Pla (1991-93), implicà la demolició de les velles cel·les monacals del 1586 i restituí la il·luminació interior –òculs i cimbori– i la volumetria exterior originàries de l’edifici (Altés, 1992, pàg. 171-227). Més exactament, ara el temple té la il·luminació alta i la volumetria externa previstes en el projecte cinccentista, però no executades mai del tot, perquè ho havia privat l’edificació (1586) de les cel·les de monjos damunt la nau i les tribunes.

Vista aèria del santuari i monestir de Santa Maria de Montserrat després de la restauració de la coberta i el cimbori de l’església.
J.Todó
Interior de l’església de Montserrat des de la tribuna dels peus. La decoració dels segles XIX i XX n’emmascara l’estructura original, barreja d’elements gòtics amb d’altres ja plenament renaixentistes.
ECSA - G.Serra
Així doncs, des del 1993 el primer dels sis trams de volta de la nau de Montserrat, ran de capçalera, torna a semblar un pseudotranssepte: a més de tenir contraforts dobles i articulació lateral amb doble pilastra, ara se singularitza per l’evidència del cimbori octagonal i per l’allau de llum que hi penetra –una solució ja aplicada a l’església del Palau Reial Menor de Barcelona per Andreu Matxí (1542-47)–. Els trams de volta cinquè i sisè, als peus de la nau, acullen l’ampli cor alt dels monjos, sostingut sobre doble creueria d’arcs rebaixats. En l’alçat del temple, aquesta mateixa superfície horitzontal del cor determina l’alçada màxima de les capelles laterals entre els contraforts i el nivell de paviment de les sobrecapelles o tribunes emplaçades damunt seu –com també foren els casos, de cronologia no gaire posterior que Montserrat, de les esglésies barcelonines dels Àngels i de la Trinitat, entre d’altres–. El pla de coberta de les tribunes té una alçada poc menor que l’intradós de la nau –a l’exterior, el desnivell permet encabir-hi només els òculs de les llunetes, sis per banda–, i per això l’aspecte quasi igualat de l’espai interior s’acosta al de les anomenades Hallenkirche, o esglésies saló. Tant la sèrie de capelles com la de tribunes estan comunicades per un pas continu que perfora els contraforts –ran del mur perimetral exterior–, a la manera de naus o recorreguts laterals atrofiats.

Convé insistir un cop més que ni aquests passos entre les capelles, ni la mateixa presència de sèries de tribunes o sobrecapelles no són pas estranys en la tradició arquitectònica del país. Van tenir passos, per exemple, les esglésies medievals de Santa Caterina (la corresponent a la reforma del segle XIV), del Carme (després del 1292) i de Sant Antoni Abat (v. 1433) de Barcelona, no conservades, i amb aquest simple recurs Berenguer de Montagut configurà la Seu de Manresa com si fos de tres naus (1328). La catedral de Barcelona es construí amb tribunes sobre les capelles laterals (segle XIV), i igualment en posseïen, per cenyir-nos a algun exemple conventual barceloní, l’església de Montsió (v. 1388) –el 1882 traslladada a la rambla de Catalunya– i les avui desaparegudes, però ben documentades, de les Magdalenes (segle XIV) i les Jerònimes (segle XV) (Ollé, 1956, pàg. 33-34, fig. 7). No serà sobrer recordar encara, a propòsit d’això, que el 1534 s’havien construït tribunes altes o sobrecapelles a l’església de Santa Maria del Mar de Barcelona, suprimides en la restauració subsegüent a la crema del 1936.

Situats al 1560, doncs, l’existència de la doble sèrie de capelles baixes i de tribunes comunicades als flancs de la nau de Montserrat no es podria considerar cap solució exògena, ni cap singularitat xocant, sinó al contrari. En canvi, el mateix edifici començat el 1560 conté una novetat formidable, que hem enunciat abans, la veritable entitat de la qual no hauria de passar desapercebuda: tots els alçats han rebut un disseny compositiu general basat en el lèxic formal i en el sistema articulatori renaixentistes. Els repertoris gòtics tradicionals han desaparegut: s’ha renunciat manifestament tant a les seves formes ornamentals i de motlluratge com als seus sistemes d’articulació –s’hi recorre només en la resolució de les voltes, que mantenen tothora els trams de creueria, i de la capçalera, que és de set panys i volta radial–. Aquesta renúncia substancial a la tradició gòtica i la simètrica adopció –explícita i global, no obstant alguna irregularitat– de morfologies i d’un ordre combinatori renaixentistes encara no s’havien pogut constatar a Catalunya al segle XVI, que se sàpiga, ni en un alçat interior d’església, ni en cap altra construcció de dimensions i significat equiparables.

La mateixa constància de la conservació de l’alçat renaixentista, bé que ocult sota la crosta de les intervencions del segle XIX, també permet interpretar sense reticències el gravat publicat per Alexandre de Laborde el 1806: és el testimoni gràfic fidedigne i solitari no solament d’una rica decoració mural del segle XVII, sinó també de l’arquitectura originària subjacent, de la qual ens transmet una imatge directa i exacta. Les sis crugies de la nau de Montserrat representades en l’estampa mostren l’alçat de les capelles i tribunes que relliguen en dos nivells els contraforts, totes badades en arcs de mig punt d’arquivolta motllurada. L’autor del dibuix (M. Ligier) situà el seu punt de vista sota els dos trams de la volta rebaixada del cor, un xic descentrat però de manera que el punt de fuga de la composició quedés fixat al primer cos del retaule major d’Esteban Jordán, quasi als mateixos peus de la imatge entronitzada de la Mare de Déu. Aquest enquadrament afavoreix la més completa i inequívoca lectura dels trets arquitectònics, si bé necessàriament panoràmica, general. Els nombrosos detalls inapreciables en el gravat es podran restituir gràcies al coneixement de les dades que actualment posseïm (Altés, 1992, pàg. 28-35).

Així doncs, sabem que les capelles es construïren amb volta de creueria i que les tribunes, en comptes de la creueria també prevista, reberen una volta grassa de mig punt. L’articulació general de la nau defineix dos nivells superposats de pilastres adossades: el primer, que emmarca les capelles baixes, té pilastres amb pedestal i capitell corinti d’una sola filada d’acants. L’entaulament que sostenen és continu per a tot el perímetre interior, però incomplet; queda reduït al sol arquitrau –sense fris ni cornisa–, al qual, d’altra banda, no són tangents les arcades. El segon nivell, que correspon a les tribunes, té pilastres d’igual amplada, però de menys alçada; el seu capitell dòrico-toscà integra i sintetitza també l’entaulament sencer, i així, a més de rebre l’arquivolta de la tribuna, fa d’imposta dels arcs doblers i diagonals de la volta de creueria de la nau, motllurats amb estries còncaves i amb clau. Els arcs doblers que compassen i enllacen els trams tenen perfil de mig punt, com ja s’ha dit. Només els arcs formers de la creueria resulten apuntats, bé que la seva lluneta és ocupada per grans òculs que són perfectament circulars.

En conclusió, la volta major de creueria amb modelatge d’estries còncaves esdevé l’únic element fonamental de l’església de Montserrat que encara preserva la continuïtat envers la tradició arquitectònica gòtica, mentre que l’alçat del mateix temple, tant per la morfologia dels ornaments i motlluratges com per la seva organització formal, podem dir que enceta el nou sistema renaixentista –i, potser perquè tot just l’enceta, en presenta una versió encara no del tot afinada, amb detalls vacil·lants o malentesos com els entaulaments incomplets o atrofiats–. En definitiva, l’edifici montserratí és l’exemple datat més primerenc d’aquest “primer pas” de la dissolució del sistema gòtic en l’arquitectura religiosa, un pas que convindria advertir i reconèixer per la seva veritable magnitud, precisament perquè obre una via que es mostrà irreversible, sense retorn.

Lluny d’emergir com un cas aïllat, l’església de Montserrat testimonia una tendència en curs progressivament seguida i que ben aviat havia d’esdevenir general. De fet, les esglésies a cavall dels segles XVI i XVII perfilen la fase més crítica i potser més decisiva de la dissolució del sistema tradicional: una etapa d’aiguabarreig i d’hibridació estilística, que compaginà la pèrdua accelerada de l’estil gòtic en l’articulació dels alçats amb la seva persistència en la resolució tècnica i formal de la volta. Això no fou cap obstacle perquè simultàniament i encara durant un cert període, com ja s’ha consignat en epígrafs anteriors, en nombrosos edificis religiosos disseminats arreu –petits, mitjans o grans– l’estil gòtic fos l’única i exclusiva modalitat de construcció utilitzada.

Les esglésies gòtiques terminals

Volta estrellada del presbiteri de l’església de Sant Jaume de Riudoms.
AT - G.Serra
Tot i el caràcter epigonal, aquesta fórmula hibridada que emergí a Montserrat s’aplicà a esglésies de proporcions notables –amb voltes de quatre o cinc trams–, i en alguns casos realment monumentals –de sis trams, o de set–, que responen a la típica i prou coneguda planimetria de nau única i a alçats laterals sense tribunes. En el conjunt no hi manca algun episodi d’especial insistència en l’ornamentació, adreçada paradoxalment no pas al nou repertori renaixentista sinó als motlluratges gòtics de la creueria, és a dir, als elements, diguem-ne, terminals o més pròxims a desaparèixer, quasi com un agònic “cant del cigne”. Serveixen com a il·lustració suficient de l’actitud hiperdecorativa que comentem, tanmateix minoritària, un parell d’obres iniciades els darrers vint anys del cinc-cents: l’església de Sant Llorenç de Vilalba dels Arcs i la de Sant Jaume de Riudoms.

La fàbrica de Vilalba dels Arcs, de quatre trams completament construïts amb carreus de pedra, devia començar prop del 1580. La capçalera de cinc panys i les dues primeres crugies de la nau eren enllestides abans del 1601, com es desprèn de la data del portal exterior obert a migdia, a la segona capella lateral. El altres dos trams són successius, però de cronologia desconeguda, bé que l’últim, més ample i amb cor elevat sobre volta d’arc carpanell, es va tancar amb una façana principal contractada el 1705. D’acord amb l’esquema organitzatiu més freqüent, l’articulació dels alçats interiors defineix un sol ordre “gegant” de pilastres dòriques adossades al gruix dels contraforts, que emmarca les capelles allotjades i culmina en una prominent cornisa perimetral –arquitrau i fris només són suggerits– damunt la qual imposta la volta.

Tant els arcs de les capelles com els arcs doblers de la volta –modelats amb ampli intradós llis, com arcs faixons– es perfilaren de mig punt, però els formers són apuntats i la mateixa volta major, encara composta amb trams de creueria, rebé l’exuberant fórmula estrellada que ja registràvem a Bellpuig (1560), el disseny de coberta potser més ornamentat i de connotació gòtica més explícita. Així, els nervis de cada tram, vigorosament ressaltats respecte a les pannes, es ramifiquen en tercelets i en cadenes que envolten i intersecten els arcs diagonals, fins a dibuixar-hi una estrella de quatre puntes –encara guarnida per una corona de quatre petites claus de volta entorn de la clau central–. Les capelles laterals, tant les obertes a cada crugia de la nau com les quatre incloses a la capçalera –les dues angulars tenen planta pentagonal–, també reberen voltes de creueria, bé que amb el simple disseny quadripartit més habitual (Liaño, 1983, vol. III, pàg. 222-224; Carbonell Buades, 1989, pàg. 604-605).

L’església de Sant Jaume de Riudoms, iniciada poc més tard i bastida seguint una cronologia més compacta que la de Vilalba, presenta una solució hibridada semblant, aplicada a una nau de cinc trams i de proporcions molt superiors: compagina l’alçat ja modernitzat –renaixentista– amb una coberta encara tradicional i en versió “hipergòtica”. L’obra de Riudoms partia de la traça establerta al desembre del 1588 pel mestre Joan Mas, director de la fàbrica, en col·laboració amb l’arquitecte Pere Blai, supervisor del projecte. Les dates gravades en una porta de la façana (1606) i a la volta de la capçalera (1610) es podrien identificar com a etapes parcials de la construcció, mentre que l’any de la benedicció del temple (1617) es podria entendre com el límit ante quem de l’acabament general de l’edifici –malgrat que sectors com el campanar fossin encara incomplets–. Els alçats laterals, amb sis capelles de mig punt a cada costat –cinc corresponen a trams de la nau i una a la capçalera, totes comunicades per un pas que perfora els contraforts–, queden organitzats per un sistema modern de grans pilastres adossades amb el seu entaulament. Observem que aquí l’entaulament és complet –té arquitrau, al qual són tangents els arcs de les capelles, un ampli fris llis, i una cornisa de dentellons contínua i sense ressalts– i que porta capitell d’ordre jònic, excepcional a Catalunya en aquelles dates.

Però observem sobretot que l’alçat jònic es cobreix amb una volta composta de trams de creueria estrellada, com a Vilalba dels Arcs, amb la peculiaritat que aquí la sèrie dels arcs doblers –també de mig punt i modelats com arcs faixons– no imposta directament sobre la robusta cornisa perimetral; la seva curvatura arrenca, com si fos un peraltament, de la sèrie de pilastretes dòriques emplaçades sobre la cornisa, en l’eix de les pilastres de l’ordre jònic principal. Aquest nivell de la imposta real de la volta s’ha visualitzat mitjançant la faixa plana i llisa que enllaça tots els capitellets dòrics i també fa d’ampit a les finestres, obertes en llunetes d’arcs formers apuntats. La faixa horitzontal, pel fet de traçar una línia paral·lela sobre la cornisa de l’ordre jònic, delimita trams de superfície orba que resulten massa comprimits i atrofiats per a poder encabir-hi tribunes, però podríem pensar que en suggereixen l’espai i n’ocupen la posició. La peculiaritat més rellevant de l’organització arquitectònica de Riudoms és la culminació de la seva àmplia nau –d’uns 15,5 m de llum– amb volta de creueria estrellada, formada per arcs diagonals, tercelets i cadenes, amb claus. A més de les cinc crugies de la nau i de la capçalera radial de cinc panys, també reberen voltes gòtiques de copiosa decoració estrellada cinc de les capelles laterals (Carbonell Buades, 1986, pàg. 196-198, i 1989, pàg. 594-596).

Tanmateix, aquesta exhibició decorativa de les voltes gòtiques, que a Catalunya mai no havia estat gaire freqüent, a la darreria del cinc-cents esdevingué una clara excepció. La gran majoria d’esglésies que mantingueren vigent fins ben entrat el segle XVII el sistema de creueria tradicional, no obstant l’articulació renaixentista dels alçats, es decantaren per la modalitat més simple i corrent de la volta quadripartida. És l’opció que apareix en alguns edificis parroquials pertanyents al grup dels de majors proporcions del període –tenen sis o set trams–, com les esglésies de l’Assumpta d’Alcover, de Santa Eulàlia d’Esparreguera, de Santa Maria d’Igualada, de Sant Jaume de Calaf i de Sant Julià de l’Arboç. Llevat de la parroquial d’Alcover, que pertocaria vincular al nucli arquitectònic del Camp de Tarragona igual que la de Riudoms, totes les altres resulten pròximes al santuari de Montserrat i alhora són poc distants de la ciutat de Barcelona –en la mateixa àrea geogràfica hauríem pogut destacar unes quantes esglésies més, com les de Martorell, Monistrol o Olesa, que foren destruïdes el 1936.

El nou edifici parroquial d’Alcover es construí entre el 1578 i el 1630. D’entrada en dirigí l’obra el mestre Joan Munter, substituït el 1609 –per defunció?– per Oliver Nanqui, però també hi col·laboraren altres mestres: des d’una data incerta fins al 1618, Pere Blai amb el seu nebot Joan Blai de Vallmoll, i, més tard, Joan Munter II (1628), a més d’un mestre Bruel, potser el conegut Gaspar Bruel de Tortosa. Consta que el 1622 s’havien enllestit les parets, voltes i capelles del temple, i que el 23 de juny de 1630 fou beneït (Carbonell Buades, 1986, pàg. 203-205, i 1989, pàg. 543-546).

Vista de l’església parroquial d’Esparreguera vers el presbiteri, amb les capelles laterals allotjades entre contraforts a banda i banda de la nau única.
AB - G.Serra
L’església de Santa Eulàlia d’Esparreguera, començada al desembre del 1587 i beneïda al maig del 1612, es construí sota la direcció del mestre de Barcelona Jaume Miquel Dança, el probable tracista de l’obra –potser hi intervingué també Miquel Sastre, localitzat a Esparreguera a l’agost del 1585–. Sembla que, almenys el 1612, hi treballà el mestre Pau Ginestar. El campanar no s’enllestí fins el 1636 (Carbonell Buades, 1989, pàg. 570-574; Mària, 2002, pàg. 95-110).

L’església parroquial de Santa Maria d’Igualada disposava des del 1602 d’un projecte de l’arquitecte Pere Blai i del mecenatge inicial, frustrats prematurament, de dos benefactors il·lustres: els igualadins Pere Franquesa, comte de Vilallonga, secretari d’Estat de Felip III –caigut en desgràcia i empresonat al gener del 1607–, i Francesc Robuster i Sala, bisbe de Vic, que morí al juny del mateix any. L’obra de Santa Maria no començà fins el 1617, amb un nou projecte del mestre constructor Rafael Plansó (†1620), que alterà la traça de Blai –desconeixem fins a quin punt–. El succeí en la direcció de la fàbrica el mestre Pau Ginestar, el qual hi projectà encara nous canvis. El 20 de novembre de 1627 s’havien enllestit el presbiteri i la primera meitat de la nau. La fàbrica no es tornà a reprendre fins al novembre del 1666, i encara amb parsimònia, ja que la segona meitat de l’església no quedà completada fins a la darreria del 1696 (Segura, 1978 [1908], pàg. 363-367; Carner, 1959, pàg. 52; Carbonell Buades, 1986, pàg. 198-201, i 1989, pàg. 579-584; Altés 1992, pàg. 84-85; Mària, 2002, pàg. 111-127).

Vista de l’església de Sant Jaume de Calaf, amb grans contraforts que en ressegueixen gairebé tot el perímetre. L’edifici és de l’inici del segle XVII, bé que la façana principal i el campanar, barrocs, daten de vers els anys 1670-1720.
ECSA - M.Raurich
La iniciativa de bastir la nova església de Sant Jaume de Calaf es remunta almenys a l’1 de juliol de 1604, data del permís de construcció concedit als jurats de la vila per qui en posseïa la jurisdicció, Joana Folc de Cardona, duquessa de Cardona i de Sogorb. Per ara es desconeixen la data d’inici material de la fàbrica i el seu contractista, a més de l’autor de la seva traça, però sembla que les obres havien començat cap al 1618 o poc més tard, i és segur que del 1626 al 1631 les dirigí el mestre Claudi Casals (†1631), que mentrestant treballava a la catedral de Solsona. No sabem qui en fou el successor, si el seu fill o nét homònim Claudi Casals II, o algun dels mestres que la documentació registra com a residents a Calaf, com Miquel Llordella i Pere Mateu (1628). La data del 1631 gravada al portal de la sagristia podria indicar la conclusió d’una etapa de la construcció –la de Claudi Casals?–, a més de la benedicció del temple; en qualsevol cas, entre el 1629 i el 1634 la comunitat de l’antic priorat canonical augustinià es traslladà a la nova església encara inacabada, i consta que el 1634 i el 1635 també hi fou traslladat el Santíssim. La data del 1648 gravada a la cripta sota el presbiteri es podria interpretar, provisionalment, com la conclusió del temple, malgrat que la façana i el campanar no s’emprengueren fins vers el 1670 i l’obra es prolongà fins el 1720 (Carbonell Buades, 1986, pàg. 201-203, i 1989, pàg. 556-560).

La construcció de la nova església parroquial de Sant Julià de l’Arboç, decidida pel Consell de la vila el 7 d’octubre de 1629, començà el 23 de gener de 1631. La documentació registra pagaments regulars per a la fàbrica de l’església del 1630 al 1636, però sense anotar el nom dels mestres constructors –se sap que el 19 de març de 1640 el barceloní Pere Mateu residia a l’Arboç i podríem sospitar que treballava a l’església–. Sigui com vulgui, sembla que l’obra procedí a molt bon ritme o fins i tot amb celeritat, perquè al cap de deu anys, el 1641, ja s’enrajolava el cor, i el 1646 s’adquiria la fusta per a la porta principal de l’església. La construcció devia quedar completada ben poc més tard, per tal com el 18 de febrer de 1647 es traslladà la imatge del sant titular al flamant temple parroquial (Viaplana, 1927, pàg. 18-46; Carbonell Buades, 1989, pàg. 549-553).

Cap d’aquests cinc edificis no s’aparta de l’esquema tipològic recurrent i secular de nau única amb capelles allotjades, del qual materialitzen unes versions realment ambicioses: són esglésies de capçalera i sis trams –la de l’Arboç integra un tram al presbiteri–, llevat de la d’Esparreguera, que en té set. Les tan notables dimensions de la nau d’Esparreguera són similars a les de Montserrat i de Terrassa, és a dir, atenyen 59 m de longitud, 23 m d’alçada i 15,5 m d’amplada –sense comptar-hi la profunditat de les capelles laterals, que afegiria encara uns 10 m més a l’amplada total de l’espai interior–. Però les altres esglésies no són pas gaire menors: la nau d’Alcover fa 45 m de llarg per 13 m d’ample; la d’Igualada, 35,5 × 14 m; la de Calaf, 40 × 12 m, i la de l’Arboç, 41 × 12 m. L’amplitud d’aquestes naus exigia voltes d’una llum equivalent, que com diem oscil·la d’un mínim de 12 m als més de 15 m, cosa que justifica o almenys fa comprensible l’adopció de les màximes precaucions constructives. En la pràctica, les precaucions es reflectiren en el manteniment per a la volta major de les solucions tècniques tradicionals i més conegudes, és a dir, les cobertes de creueria, ben acreditades per una pràctica satisfactòria constant i garantides per mestres experimentats, avesats a construir-les amb òptimes expectatives de seguretat, rapidesa i economia. En canvi, certes novetats associades a models de difusió recent, com les renaixentistes voltes de canó aplicades a grans llums o, en menor proporció, les voltes de trams d’aresta romana tenien un historial pràctic encara massa escàs i per això devien suscitar incògnites i una certa basarda entre molts responsables d’obres, tant promotors com constructors –els quals, doncs, preferien no aplicar-les, en un estadi encara tan incipient, per no aventurar-se al fracàs.

El fet que, en la cronologia considerada, prevalguin les solucions tecnicoformals conservadores com les voltes compostes de creueria no vol pas dir que, mentrestant, en altres llocs del país, alguns professionals i experts no prenguessin decisions diferents, més experimentals i arriscades, a l’hora de construir voltes d’una llum semblant. En aquest sentit, recordem almenys que el 1582 mossèn Jaume Amigó i el mestre Pere Blai contractaren la fàbrica renaixentista de l’església parroquial de Sant Andreu de la Selva del Camp, en la traça de la qual també havien intervingut. Amigó i Blai decidiren cobrir la nau amb una volta de canó de mig punt compassada per arcs faixons i seccionada per llunetes.

Així, malgrat que la volta de creueria tradicional ja no fos considerada l’única solució possible per al problema de cobrir llums de 12 a 15,5 m, era tothora l’opció preferida, sobretot en contextos en els quals els arguments de contingut estilístic tenien poca bel·ligerància. Era vista com l’opció de volta més convenient –la més robusta i estable, ràpida de fer i barata–, perquè, si més no, es tractava d’un tipus de coberta depurat per l’ús secular, molt ben experimentat i conegut, perfectament familiar tant als constructors com als usuaris. Per tant, com en el cas de l’edifici capdavanter de Montserrat, la modernització formal de les esglésies que ara exemplifiquem tampoc no inclogué la volta major: també quedà restringida als sectors de risc estructural menor o nul, a les capelles laterals i principalment a l’alçat de la nau. En efecte, notem que la decidida organització “romana” que reberen els murs constitueix un tret d’enorme repercussió visual, però que a penes té implicacions en l’estabilitat de la fàbrica.

A propòsit d’examinar la simbiosi o la substitució dels trets arquitectònics gòtics i renaixentistes en els exemples d’església que hem considerat, indiquem per endavant que la composició de l’alçat pot presentar elements o sectors amb modalitats de disseny molt diferents respecte al grau d’assimilació del model renaixentista. Per una qüestió de simplificació, les reduïm a dos grups, segons el seu sentit. D’una banda, podem constatar-hi operacions amb la morfologia i la sintaxi arquitectòniques del Classicisme –en realitat limitades a l’ordre dòric o dòric toscà– força idònies, o relativament atentes a la seva lògica interna i al seu rigor normatiu. De l’altra, n’hi ha de més aviat negligents o desinformades, expeditives o encara molt impregnades de les formes i els sistemes combinatoris de la tradició gòtica.

En el primer sentit, assenyalem la presència, a les naus de Calaf i de l’Arboç, d’un entaulament dòric complet i continu que culmina amb contundència l’alçat i estableix el nivell d’arrencada de la volta: sobre el cimaci del capitell de les pilastres, hi distingim clarament els preceptius arquitrau, fris i cornisa –un fris modelat amb tríglifs i amb les gotes penjades sobre l’arquitrau–. Podem recordar aquí, per contrast, l’alçat de la nau de Montserrat, l’entaulament continu de la qual, que apareixia només al primer ordre, resultava incomplet: consistia en un simple arquitrau de tres faixes i cimaci, sense fris ni cornisa. Notem també que, a les pilastres de l’Arboç el fust queda tallat a mitja alçada pel capitell d’imposta dels arcs de les capelles, el qual es prolonga com a cornisa contínua i gira fins a comprendre tot el frontis del contrafort; l’absurda mutilació de les pilastres adossades, per causa d’un element que s’hi hauria hagut de subordinar i quedar obstruït darrere seu, traeix una barroeria compositiva –o pitjor, un malentès de concepte– que hauríem d’incloure entre les modalitats del segon grup.

Però en aquest segon grup s’han de situar altres detalls potser encara més significatius, registrables a Alcover, Esparreguera i Igualada. Per exemple, la total absència d’entaulament, i en conseqüència, la impostació directa dels arcs i nervis de la volta sobre el cimaci del capitell de les pilastres –un capitell dòric exacte i d’intensa evocació serliana, d’altra banda–. A Alcover i Igualada, el mateix motlluratge del capitell d’imposta –des del cimaci i l’àbac, a l’astràgal i el collarí–, amb un ressalt no gaire menor, es prolonga horitzontalment per tot el perímetre de la nau, a la manera d’una cornisa articulatòria que visualitzés el límit de l’alçat. A Esparreguera, aquesta articulació perimetral que delimita l’alçat apareix igualment, però distingida del capitell i simplificada en una estricta motllura de faixa, llisa i plana –en realitat, la faixa és prolongació només de l’àbac del capitell–. L’absència d’entaulament en general i, en particular, la reducció del motlluratge explícit només als capitells, tal com veiem a Esparreguera, semblen reassignar als esmentats capitells la funció pròpia i tradicional de permòdol d’imposta per a recollir els arcs i nervis de la volta. A desgrat del seu modelat dòric i serlià, doncs, el capitell que en teoria forma part de la pilastra adossada, i hauria de culminar-ne el fust, en la pràctica sembla integrar l’arc dobler o faixó de la volta, com una copada gòtica encastada al mur a fi de servir-li d’imposta (Mària, 2002, pàg. 102). En definitiva, el disseny dels elements i la mateixa composició de l’alçat classicista traeixen sovint, per inèrcia, concepcions encara goticitzants, més o menys residuals o bé profundament impregnades dels hàbits operatius tradicionals –unes concepcions que difícilment podrien mantenir-se sempre soterrades, sense transparentar o emergir espontàniament.

Algunes peculiaritats relatives a les capelles laterals, a la capçalera i a la nau es registren únicament a Alcover i Igualada. Les capelles laterals, badades a la nau sempre per arcs de mig punt, només a Alcover presenten el conegut pas de comunicació a través dels contraforts; totes es cobreixen amb volta de canó de mig punt –menys a Igualada, que tenen volta d’aresta romana–. La capçalera poligonal de set panys és un tret comú de totes les esglésies que considerem, excepte la d’Igualada –en rebé una de planta quadrada–, però la seva coberta igualment comuna de volta radial amb clau té, a més, l’excepció d’Alcover. La solució d’Alcover, sense nervis ni claus, resulta una hibridació curiosa, a mig camí entre la volta de quart d’esfera i un conjunt radial de semiarcs faixons; també es podria descriure com el complex de set arcs formers molt apuntats, un per cada pany del polígon, que intersecten la coberta de quart d’esfera i li infereixen talls molt profunds a la manera de llunetes.

Interior de Santa Maria d’Igualada, del segle XVII, un singular edifici que testimonia encara una forta empremta de l’estil gòtic.
BV - G.Serra
L’única capçalera veritablement singular del grup pertany a Igualada: és de planta rectangular, té volta estrellada –volta d’aresta romana, o de creueria amb els quatre formers de mig punt, amb tercelets i cadenes, clau central i quatre claus menors– i està separada de la nau per un arc triomfal. Tant l’arc triomfal com la mateixa planta quadrada de la capçalera es podrien relacionar amb solucions homòlogues de l’església de la Selva del Camp i d’altres projectades per Jaume Amigó i Pere Blai –recordem que Blai era l’autor d’una primera traça d’Igualada–. L’aparatosa i goticíssima volta estrellada sembla respondre a una alteració del projecte originari de Blai, que Rafael Plansó o més probablement Pau Ginestar devien decidir i construir en un segon moment –qui sap si per substituir una monumental cúpula sobre tambor, potser prevista d’entrada, a semblança de la Selva del Camp–. Un darrer element, ara pertanyent a la nau, que singularitza Igualada i que potser també respon a correccions o canvis successius –de Plansó o de Ginestar?– en el projecte inicial de Pere Blai és l’anomenat trifori, l’espai practicable sobre les capelles que, amb un emplaçament idèntic que les tribunes i amb la seva mateixa funció espacial, s’obre a la nau a través de tres finestretes de mig punt per cada tram. Podríem interpretar-lo com una versió reductiva, regressiva o atrofiada de les tribunes que la primitiva traça de Blai, versemblantment, havia previst. Així, el trifori potser seria el residu testimonial d’un alçat amb tribunes anàlogues a les construïdes a la Selva del Camp, però compost amb un sol ordre dòric gegant.

Per concloure, reiterem que la volta major de totes les esglésies comentades, sense cap excepció, s’ha de descriure com a gòtica: en tots els casos es tracta d’una coberta de trams de creueria amb arcs diagonals i clau central. Els nervis o arcs diagonals tenen motlluratges encara gòtics i els arcs formers són apuntats, mentre que els arcs doblers –molt prominents– són traçats de mig punt i modelats amb motlluratge pla com a arcs faixons. L’opció de mantenir les voltes de creueria tradicionals no s’esgota pas en els edificis esmentats en el nostre exemple, però tampoc no ultrapassa significativament el període de la seva construcció. En la pràctica, les set esglésies suara comentades es podrien considerar les últimes obres importants d’arquitectura religiosa gòtica del país, en termes de sentit historicoartístic global –bé que no pas en termes absoluts.

Bibliografia consultada

Mas, 1921; Viaplana, 1927; March, 1943; Pons Guri, 1944; Madurell, 1946; Ainaud, Gudiol, Verrié, 1947; Madurell, 1948; Giol, 1953; Cardús, 1955; March, 1955 [1921]; Ollé, 1956; Valls, 1961; Córdoba, 1963 i 1964; Codina, 1970; Madurell, 1970 i 1977; Pons Guri, 1977; Segura, 1978 [1908]; Martí i Bonet i altres, 1981; Deu, 1982; Mir, 1982; Anàlisi tectònica…, 1983; Liaño, 1983; Olivé, 1983; Gort, 1985; Carbonell Buades, 1986; Garriga, 1986; Carbonell Buades, 1989; Marquès i Planagumà – Micaló, 1987; Catalònia religiosa, 1991; Altés, 1992; Liaño, 1992a; Marquès i Planagumà, 1994; Fuguet, 1995; Garriga, 1995; Carbonell Buades, 1996; Bach, 1998; García Espuche, 1998; Fumanal, 1999; Mària, 2002.

L’arquitectura renaixentista predomina a l’església de Sant Martí de València

1530
L’arquitectura renaixentista predomina a l’església de Sant Martí de València.

L’arquitectura romànica religiosa

Interior de l’església de Sant Miquel de Cuixà, molt transformada al llarg dels segles, però que ofereix un interessant conjunt d’arcs de ferradura de la basílica construïda a l’inici del darrer quart del segle X.
ECSA - Rambol
En l’estat actual dels nostres coneixements i de la pràctica corrent, podem admetre dins la denominació d’art romànic l’art produït a Catalunya des de bona part del segle XI fins a molt avançat el XIII. Aquest presenta diferències i coincidències importants amb el d’altres països. Pel que fa a la primera etapa, la diferència més important —de nom, però no de forma— es troba amb relació als països de l’antic imperi Germànic, on persisteix el costum d’anomenar otoniana l’arquitectura centrada al segle XI, pràctica només justificada per la persistència d’uns condicionants dinàstics que tenen molt poc a veure amb les formes pròpiament plàstiques.

Ara, pel que fa al període inicial, hom manté el costum, no necessàriament obligat, d’anomenar a Catalunya romànic l’art de la major part del segle XI, sense cercar una clara justificació d’aquest apel·latiu. De fet, jo crec que seria més aconsellable englobar dins el qualificatiu de pre-romànic els estils, molt diversos entre ells, que el van precedir abans de la introducció del romànic llombard, que així legitimaria el qualificatiu de primer art romànic proposat per Puig i Cadafalch i sovint objecte de discussió.

Això no vol pas dir que tots els estils pre-romànics tinguin una sola font d’inspiració o de forma, ja que dins les limitacions dels escassos monuments conservats es detecten formes i estils molt diversos.

La problemàtica del pre-romànic

Dins la varietat d’estils i de formes per als quals es pot admetre la denominació de pre-romànic esmentaren, en primer lloc, l’arquitectura de tradició visigòtica, en què predomina l’arc de ferradura molt obert. Al costat de l’església de Sant Miquel de Cuixà es poden situar moltes construccions de petites dimensions, amb esglésies de capçalera trapezial, a les quals s’afegirà després l’absis de planta semicircular o d’arc de ferradura, uns i altres precedits per arcs triomfals també en arc de ferradura. Els capitells d’aquests períodes són de dos tipus principals: uns inspirats en models islàmics —importats o produïts a Catalunya—, però altres vegades seguint formes molt variades i en certa manera “bàrbares”.

Dins un altre corrent molt diferent, cal esmentar les taules d’altar de marbre, ornades amb lòbuls decorats, alguna vegada, amb motius ornamentals de caràcter floral, amb clars paral·lelismes amb la numismàtica islàmica. Es tracta d’exemplars sovint ben datats que van des de la segona meitat del segle X fins a la darreria del segle XI. El centre de la seva producció sembla que s’ha de situar a la Septimània, entorn de Narbona, per bé que hi hagué imitacions molt directes produïdes a Catalunya i d’altres produïdes més tard fins a Tolosa. Un cas molt especial és el de la placa d’ivori de la catedral de Narbona, en què la vora imita clarament les taules d’altar de marbre però, en canvi, el relleu central amb una crucifixió voltada de nombroses figures correspon a l’àrea dels ivoris carolingis, als quals s’atribueix una iniciativa en els tallers palatins.

Un altre grup molt valuós i completament diferent és el de capitells, impostes i relleus elaborats molt minuciosament en talla a bisell, amb arestes molt vives.

Es coneixen exemples en un mateix monument, que deriven de tradicions culturals molt diverses. Per exemple, a l’església de Sant Pere de Rodes, datable vers el 1022, es veuen capitells corintis de tradició clàssica que per la forma presenten clares analogies amb els de les catedrals d’Agda i de Carcassona, al costat de capitells decorats amb entrellaçats comparables als d’alguns monuments de cultura nòrdica, insular o escandinava.

Dins el mateix art cal situar també alguns exemples de relleus de marbre d’una gran qualitat, com la finestra d’Arles o les llindes de Sant Andreu de Sureda o de Sant Genis de Fontanes, aquesta darrera datada solemnement l’any 1020. Es tracta d’exemples excel·lents, però que no crec que calgui qualificar de romànics. Com a mostra de relleu en ivori fa anys que Hermann Schnitzler va donar una classificació semblant a un díptic del tresor de la catedral d’Essen, a Alemanya, atribució que em sembla totalment plausible.

Aquest art, que va evolucionar cap a formes romàniques, es troba a Catalunya a la catedral d’Elna o a l’església de Sant Miquel de Fluvià, ambdues del tercer quart del segle XI, i en trobem exemples semblants en alguns indrets de França, com a Orlhac (Aurillac) o a Figeac, en comarques molt directament relacionades amb els comtats catalans als segles X i XI.

Pel que fa a aquest art, la transició del pre-romànic al romànic es produeix amb poques alteracions, d’una manera ben diferent del que s’esdevé amb la irrupció a Catalunya de l’art llombard, que s’introdueix per via independent i paral·lela.

La introducció del romànic i modalitats estructurals

Aquesta dualitat deu correspondre a dues vies de penetració que encara eren ben vives fins al segle XIX, tal com semblen demostrar uns textos de mossèn Joan Segura, en el seu llibre A estones perdudes, en el qual recorda el fet que els dos grans llocs d’origen de la introducció a Catalunya de les millors mules (mitjà de transport i de treball agrari al llarg de més d’un mil·lenni) foren Poitou i el Piemont. Per Poitou devia arribar l’art monumental, amb una particular riquesa escultòrica, de les comarques centrals de França, mentre que per l’altra via secular, la del Piemont, foren incorporades unes fórmules originades a Milà, però adaptades a un canvi tècnic que passa dels maons a les pedres de petit format i més tard incorporaria l’ús de pedres ben tallades i més grosses.

En general, aquestes dues fonts es van mantenir amb una certa independència, però això no vol pas dir que no hi hagi també exemples en què es combinin.

Les alteracions polítiques produïdes al segle XI amb la desvinculació gradual dels comtats catalans de la monarquia franca —bé que mantingueren una estreta relació amb les senyories feudals de França i estrenyeren cada cop més llurs lligams amb Itàlia i amb el papat— i la compartimentació dels territoris musulmans, després de la desmembració del califat, en regnes de taifes amb centres culturals propis, relacionats sovint amb aquells comtats, són clarament perceptibles en el domini de l’arquitectura; en iniciar-se el segon mil·lenni aparegueren dues tendències o escoles principals que sovint marquen una ruptura amb les tradicions locals anteriors.

Sant Pere del Burgal, construït al final del segle XI, mostra encara totes les característiques del romànic llombard, cosa que es repeteix molt sovint en altres edificis del sector occidental.
ECSA - F. Tur
Capçalera de la basílica de Santa Maria de Ripoll que, a desgrat de la seva excessiva restauració, és un dels edificis més emblemàtics del grup oriental d’arquitectura de filiació llombarda.
ECSA - M. Anglada
Una és constituïda per l’arquitectura de filiació llombarda, anomenada per Puig i Cadafalch “primer art romànic”, com ja s’ha esmentat abans. Possiblement pel fet d’haver arribat per via del Piemont es caracteritza per l’ús general d’un aparell de pedres allargades, no gaire grosses i només desbastades, que devia anar recobert per un arrebossat. En la decoració anterior predominen les lesenes (pilars de secció rectangular) i les arcuacions llombardes. Les finestres acostumen a ésser estretes però de doble esqueixada, en contrast amb les d’una de sola, típiques del període anterior (que persisteixen en algunes criptes i fortificacions). Aquest estil abunda molt a banda i banda dels Pirineus i, pel sud, arriba al Penedès (Santa Oliva, Marmellar, Calafell). Els monuments més importants es divideixen en tres grups: oriental, amb esglésies de grans campanars de planta quadrada (catedrals de Girona i de Vic, monestirs de Cuixà, de Ripoll i de Breda), la majoria de la primera meitat del segle XI; central, amb edificis de planta complexa (els més notables són Sant Vicenç de Cardona i Sant Serni de Tavèrnoles); i occidental (esglésies del Pallars, de la Vall d’Aran i de la Ribagorça), sovint amb campanars alts i esvelts. Al Pallars i a la Vall d’Aran hi ha una segona etapa d’aquest estil cap a l’any 1100, i a Andorra persistí en l’arquitectura popular de la segona meitat del segle XII. Algunes esglésies del segle XI són de planta circular.

Singular desplegament d’absis del monestir de Sant Serni de Tavèrnoles, un dels edificis més rellevants del segle XI en el sector central del país.
ECSA - T. Pollina
L’altra tendència és la que es dóna al Rosselló i a l’Empordà en alguns edificis d’aparell de pedra ben tallada amb columnes i grans capitells (Sant Pere de Rodes, en la segona etapa de construcció, acabada cap al 1022; Sant Andreu de Sureda, Sant Genis de Fontanes, la catedral d’Elna, consagrada per segona vegada el 1069, Sant Miquel de Fluvià —del 1045 al 1046—), i, amb un caràcter diferent, Sant Pere d’Àger i la catedral romànica de Barcelona, dedicada el 1058, de la qual només romanen elements solts. En tota aquesta etapa hom no pot parlar d’escultura típicament romànica, però això no vol dir que en alguns casos la decoració dels edificis no sigui realment notable. Les antigues tècniques de talla a bisell o aresta viva es retroben en la decoració d’estuc de Sant Serni de Tavèrnoles, en el grup de Sant Pere de Rodes, Sant Genis de Fontanes i Sant Andreu de Sureda, on hi ha també decoració figurada i on els entrellaçats fan pensar en exemples francesos. La talla de tema vegetal o geomètric de les impostes d’Àger i de Barcelona perdurà en mans dels picapedrers barcelonins fins als primers anys del segle XIV (portal de Santa Agnès de Malanyanes, del 1306). Amb altres modalitats es retroba en monuments cistercencs (Poblet), a Vic i en les darreres sèries de capitells de Santa Maria de l’Estany (mitjan segle XIII). A Catalunya els exemples més arcaics d’escultura clarament romànica semblen aparèixer a Santa Maria de Besalú (consagrada el 1055), amb capitells amb figures i d’altres de tradició clàssica amb fulles d’acant. Degué abundar l’escultura i la decoració en guix o estuc, en talla a bisell (exemples des del segle XI), però també en alt relleu corpori (bones mostres a partir del segle XII a Arles i a Sant Joan de Caselles), segons una tècnica que perdurà fins més enllà del període gòtic.

És cert que l’arquitectura llombarda devia arribar a Catalunya després que ho fessin els primers exemples de l’altra modalitat, i és per això que resulta poc pràctic distingir entre primer i segon art romànic, que fins un cert punt representaria un contrasentit. En tot cas, aquesta contraposició seria més aviat vàlida en el domini de l’escultura monumental de ressonàncies més o menys clàssiques, que certament sembla aparèixer en una etapa més tardana.

Amb tot, primerament cal recordar les fórmules del romànic llombard, que a Catalunya devien tenir un màxim període d’expansió al llarg del segle XI. Josep Puig i Cadafalch va estudiar-ne minuciosament la tipologia a partir de les recerques d’estudiosos italians com Rivoira. Es tracta d’un art molt pràctic, basat en pilars cruciformes, cobertes de fusta, voltes d’aresta o voltes de canó, i també de cúpules als creuers, amb cimboris octagonals o quadrats. L’ornamentació és escassa, si es prescindeix de les pilastres de relleu poc sortint —les lesenes— o les arcuacions llombardes i, encara, les finestres cegues que enllacen la part superior dels absis amb les cobertes còniques.

En una fase inicial hi hagué decoracions sobreposades d’estuc, però més tard la presència de capitells o columnes cilíndriques es combina segons fórmules generalitzades arreu.

L’estil principal de l’arquitectura llombarda surt del nord d’Itàlia i arriba fins a Holanda, amb ramificacions molt extenses. Algunes d’aquestes penetren a Catalunya, on arrelen tan estretament que durant segles el mot lambard o llombard tingué un significat equivalent al de paleta o constructor, mentre que a Anglaterra, per exemple, equivalia a la professió, tan diferent, de banquer.

La tipologia dels edificis no obliga a separar l’ús religiós del civil o del militar, molt especialment si ens fixem en les construccions de caràcter llombard, en les quals, d’altra banda, no hi ha cap diferència específica entre Aragó, Catalunya o el Llenguadoc, ni tan sols el nord d’Itàlia (amb inclusió de Suïssa). Predominen les esglésies amb absis de planta semicircular o trilobada i els grans campanars de planta quadrada.

Les construccions del segle XII

La plenitud del romànic amb aparell de grossos carreus i decoració escultòrica té a les comarques occidentals un monument principal del segle XII, la catedral d’Urgell, lligada arquitectònicament amb el nord d’Itàlia, però, quant a l’escultura, amb Occitània. Hi ha petits grups comarcals ben definits (a la Vall d’Aran i a la Cerdanya), i escoles més riques, al Conflent i al Rosselló, on abunda el marbre en capitells, portes i claustres; l’artista més personal i significatiu entre els qui treballaren en aquest sector fou l’anomenat Mestre de Cabestany, amb projeccions des de Navarra a Itàlia passant per Occitània.

Sant Esteve de Guils, a la Cerdanya, és un edifici típic de I’arquitectura del segle XII en aquesta comarca.
ECSA - Rambol
Capçalera de Santa Maria de Cap d’Aran, un dels edificis més emblemàtics del romànic aranès, clarament influït pels corrents procedents de l’antic territori de Comenge, al qual estava vinculada religiosament la vall.
ECSA - Rambol
Les construccions de la segona meitat del segle XII presenten un considerable enriquiment de l’escultura, sobretot als claustres i les portades, i així s’arriba a tot el llarg del XIII, període en què predominen cada vegada més les voltes apuntades de creueria, per bé que els portals segueixin essent semicirculars, fins i tot a València o a Aragó, on es projecten els models reelaborats a Lleida. Molt rarament amb la inclusió d’elements híbrids de filiació moresca.

El prestigi estètic d’objectes de devoció de les escultures exemptes devia començar per les peces d’orfebreria, però en haver desaparegut aquestes de Catalunya, m’hauré de limitar sobretot a les imatges de fusta tallada i, en més rares ocasions, a les de pedra.

La pietat popular ha mantingut el seu caràcter d’objectes de devoció. Ací, com en altres indrets —a I’Alvèrnia, a França—, aquesta actitud permeté sovint superar els canvis de moda, encara que en alguns casos sabem que hom afegí a les imatges perruques postisses, corones o mantells. Les imatges de Crist i fins i tot els grups escultòrics sencers —per exemple, el Santíssim Misteri de Sant Joan de les Abadesses— sabem que foren objecte de restauracions per a millorar-ne la conservació, però en el cas de les imatges de la Mare de Déu, al costat de l’existència de postissos o afegits hi ha exemples d’un veritable afany arqueològic per valorar la imatge original. Entre els anys 1651 i 1653, un frare dominicà, Narcís Camós, elaborà un extens repertori que duu el títol de Jardín de María plantado en el Principado de Cataluña (Barcelona, Jaume Plantada, 1657, amb reedicions totals o parcials en anys successius). Hi ha moltes descripcions de les imatges més venerades en aquella època, amb elogis molt sovintejats. La més ponderada, amb justícia, és l’admirable Mare de Déu del Claustre, de Solsona (pàgs. 372-375), però tracta de moltes altres, per exemple la de Montserrat, de la que diu (pàg. 284): “Es su figura de una noble señora de más de media edad, con admirable hermosura en su rostro, y toda gravedad y consuelo que inclina y mueve a reverencia a quien la mira, descubriendo una autoridad celestial en ella […]. Es su rostro de color moreno y tiene los ojos muy vivos y hermosos.” Un gravat calcogràfic de Francesc Tremulles, de l’any 1753, reprodueix la imatge de la Mare de Déu de Montserrat tal com és la talla “sin ningún vestido” (és a dir, sense robes afegides), i un text de devoció popular del segle XVIII, que duu per títol Compendio Historial, amplia i glossa (pàgs. 26-32) els elogis consignats per Narcís Camós.

Transició de l’art romànic a l’art gòtic

L’arquitectura cistercenca va influir en edificis catalans que no pertanyien a l’orde, com l’església del monestir benedictí de Sant Pere de Camprodon.
ECSA - J. Vigué
Abans de la introducció de l’estil gòtic pur entraren a Catalunya dues formes arquitectòniques més arcaiques. Una, que se centra a les catedrals de Lleida, de València i de Tarragona, és sovint compatible amb una decoració escultòrica netament romànica. Presenta arcs apuntats que descansen sovint en parelles de columnes adossades, molt robustes, de secció circular i proporció curta. Aquest art penetrà lentament a partir dels darrers anys del segle XII i s’anà formant sense perdre mai del tot l’enllaç amb les tradicions romàniques. A les comarques litorals, les seves mostres, bé que importants, són més aviat esporàdiques. En canvi, a partir del centre lleidatà, constituí una escola veritable, molt original i arrelada, amb exemples també en l’arquitectura civil (paeria de Lleida, palau dels marquesos de la Floresta, a Tàrrega). L’escola evolucionà clarament cap a les formes gòtiques pures als arcs afegits successivament al claustre de la catedral de Lleida. La mateixa successió és apreciable en el camp de l’escultura, romànica a la seu de Lleida, mixta a Agramunt.

L’art cistercenc es mostra en tota la seva puresa en edificis com aquest petit monestir femení de Santa Maria de les Franqueses, a Balaguer.
ECSA - M. Catalán
L’altre corrent paral·lel és el caracteritzat per l’art cistercenc. A les esglésies, les proporcions esveltes, l’absència de decoració escultòrica i l’ús de formes que fan pensar en un gòtic primitiu —potser massa primitiu per a poder-ne esperar una flexibilitat d’evolució— van precedits d’algunes capelles de planta rectangular i de volta seguida, apuntada, que marquen des de mitjan segle XII una discriminació amb el barroquisme de certs monuments benedictins. Entre els monestirs cistercencs, masculins i femenins, existents a les terres catalanes, sobresurten Poblet i Santes Creus, amb plantes que s’afilien d’una manera completament independent als dos grans prototips de l’orde. L’església de Poblet, amb una gran girola amb capelles radials, pertany al grup de l’abadia de Fontfreda. L’església de Santes Creus, amb capella central rectangular i dues de quadrades menors a cada banda, correspon a un model cistercenc molt pur, que es remunta a Cîteaux i més llunyanament a Cluny II. El mateix es pot dir de la planta del monestir, que segueix un pla cistercenc molt estricte en totes les seves dependències. Les estances són normalment de contorn. Les sales capitulars i les de nivells inferiors són cobertes amb voltes de creueria i pilars o columnes segons el model de les sales capitulars romàniques. Els dormitoris i els refetors tenen sovint una coberta de fusta de dos vessants, amb trams de coberta repartida per arcs de diafragma. L’art cistercenc més despullat sembla haver influït també en altres edificis catalans: Sant Pere de Camprodon i, a Barcelona, la col·legiata de Santa Anna o el primer projecte de catedral gòtica.

La decoració escultòrica, escassa, acostuma a ésser amb temes de vegetació i de fauna, unes vegades amb talla a bisell i altres amb entrellaçats o tanys de relleu rodó, no gaire sortit. En la pintura es produí a mitjan segle XIII un canvi d’estil, que fins aquell moment era de clara perduració romànica, àdhuc en edificis amb arcs apuntats (suport del cor alt de Santa Maria de Taüll). Sovintegen encara els frontals com a centre de la decoració pictòrica de l’altar, però els arcs ornamentals són sovint trilobats i passen finalment a ésser netament gòtics. A la darreria del segle XIII hi ha un grup molt homogeni de frontals, sostres i pintures murals, a Barcelona i a Mallorca, representatius d’aquest art. A la Cerdanya, el Mestre de Soriguerola començà en un estil de neta tradició romànica, però vers el 1300 adoptà alhora formes ornamentals gòtiques i moresques, com els seus col·legues barcelonins.

L’ateneu de Canet de Mar (Maresme), edificat per Lluís Domènech i Montaner

1887
L’arquitecte modernista Lluís Domènech i Montaner construeix l’ateneu de Canet de Mar (Maresme).
Llegir més...