i arquitectura | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

arquitectura

Mostrant 1351 - 1360 de 2090

Magí Callís i Albanell

Mestre d’obres i polític.
Vic, Osona?, ? — ?, ?

Fill del marbrista Magí Callís i Gili, que el 1864 havia fornit el marbre per al monument a Jaume Balmes, entre el 1902 i el 1908 reformà la façana i la capella del Santíssim de Santa Maria de Manlleu (Osona).

El 1905 projectà la capella del Sant Sagrament de Sant Vicenç de Malla (Osona).

En l’àmbit polític, fou escollit regidor a Vic en les eleccions municipals del 10 de novembre 1901.

mainell

Sinònim trencallums
Mena de columneta de fusta o pedra que divideix en dos el buit d’una obertura, com és ara un finestral gòtic o una finestra coronella.

Manfredo Tafuri

Arquitecte i tractadista d’arquitectura italià.
Roma, 1935 — Venècia, 1994

Format amb G.C.Argan i amb E.N.Rogers, director de la revista Casabella, fou professor a Roma, Palerm i Milà. Fou director de l’Istituto di Storia di Architettura de la facultat d’arquitectura de Venècia. Marxista, la seva obra principal és Teoria e storia dell’ architettura (1968). Destaquen també Socialismo, città ed architettura (1968), La città americana, La sfera ed il labirinto (1980), Renovatio urbis (1984) i Storia dell’architettura italiana (1986).

Mansilla+Tuñón

Estudi d’arquitectura espanyol.

Fou creat el 1991 pels arquitectes Emilio Tuñón Álvarez (Madrid 1959) i Luis Moreno García-Mansilla (Madrid 1959 – Barcelona 2012), després d’una llarga etapa de co»aboració a l’estudi de Rafael Moneo, on començaren a treballar un cop titulats arquitectes per l’Escola Tècnica Superior de Madrid (ETSAM) el 1981 i el 1982, respectivament. La seva primera gran obra, el Museu de Zamora (1992-96), mostra alguna de les principals característiques de l’arquitectura immediatament posterior: la potència urbana dels volums, la continuïtat de la tradició racionalista en les formes i el joc ordenat de les línies rectes. Són autors també del Museu de Castelló (1997-2000, premi FAD 2001); l’Auditori de Lleó (1996-2002, premi Arquitectura Espanyola 2003); el Centre Documental de la Comunitat de Madrid (1994-2002); el Museu d’Art Contemporani de Castella i Lleó (2001-04, premi Mies van der Rohe 2007), on la seva arquitectura començà l’exploració de formes que, tot i seguir amb les composicions modulars, abandonaren l’estricta ortogonalitat i s’acompanyaren de nous elements, com els jocs de color; el Museu de Cantàbria (2002); l’Ajuntament de Lalín (2004-11), que incorpora línies circulars en composicions més formalistes i espectaculars; el Centre Internacional de Convencions de Madrid (2007); i la remodelació de la Fundació Pedro Barrié de la Maza de Vigo (2003-05, premi FAD d’Interiorisme 2007). L’any 2012, continuaven vives les polèmiques sobre les obres del Museu de les Coleccions Reials a Madrid iniciades el 2002 i de l’Hotel Atrio a Cáceres (2005-10, premi FAD 2012), on en aquest darrer els arquitectes estaven acusats d’un suposat delicte contra el patrimoni històric pels danys al palau dels Golfines de Arriba, declarat bé d’interès cultural. D’ençà que el 1993 crearen juntament amb l’arquitecte Luis Rojo la cooperativa CIRCO, Mansilla i Tuñón publicaren periòdicament la revista del mateix nom, i foren professors de projectes de l’ETSAM i de diverses escoles d’arquitectura internacionals des del 1986.

Manuel Baldrich i Tibau

Arquitecte i urbanista.
Tarragona, Tarragonès, 1911 — Barcelona, Barcelonès, 1966

Fou arquitecte de la diputació provincial de Barcelona (1944) i director de l’oficina d’urbanisme provincial (1948). Guanyà el primer premi al Concurs d’Idees d’Urbanització de la zona baixa de Montjuïc (1935), i també el Concurs d’Informacions Tecnicourbanístiques per a poblacions de més de 20.000 h (1953). És autor de diversos plans generals, especialment del pla general d’ordenació de la província de Barcelona (1959). Entre les seves obres destaquen les Llars Mundet, a Horta (Barcelona), la residència col·legi Bell-lloc, a la Roca del Vallès (Vallès Oriental) (en els quals féu col·laborar molts pintors i escultors), i la piscina Sant Jordi de Barcelona.

Manuel Brullet i Tenas

Arquitecte.
Mataró, Maresme, 1941

Es graduà l’any 1966 a l’ETSAB, a la qual es mantingué estretament vinculat des del 1968, data en què inicià la seva tasca docent. El seu camp d’interès se centra en la definició dels continguts tècnics, constructius, d’ús, etc, que han de caracteritzar l’arquitectura pública, àmbit a què pertanyen la majoria dels programes que ha desenvolupat. Entre les obres realitzades en col·laboració amb Albert de Pineda des de l’any 1991 destaquen l’Hospital del Mar de Barcelona (1988-91, premi FAD), els poliesportius de Pineda de Mar (1989-95) i de Premià de Dalt (1990-93), l’escola primària i institut de Vilassar de Mar (1990-93, premi FAD), la piscina municipal de Granollers (1993-97), l’Escola Superior d’Enginyers de la Universitat Rovira i Virgili a Tarragona (1994-97) o la biblioteca pública Pompeu Fabra de Mataró (1997-99).

Manuel Carlos Jiménez Cordero

Arquitecte costa-riqueny establert als Estats Units des del 1974.
San José, 1959

Estudià a la Universitat de Houston, ciutat que ha esdevingut el context adoptiu de la totalitat de la seva obra. Inicià la pràctica professional el 1983, amb la realització de la seva pròpia casa estudi (1983-84), que posteriorment amplià a la parcel·la veïna, on construí l’estudi Blau (1986), que destaca per l’economia, la racionalitat i l’emotivitat. La influència del mexicà Luis Barragán o d’Aldo Rossi dóna com a resultat una obra on la memòria de tipologies arquetípiques es combina amb un espai fluid puntejat per efectes lluminosos. Aquests trets caracteritzen altres residències i obres, com el Houston Fine Arts Press (1985-87) o l’escola d’art del museu de belles arts de Houston (1991-94), ambdues amb ecos de la texana fundació Chinati de l’escultor Donald Judd. La seva obra és un rar exemple de precocitat dins l’arquitectura actual, que es refermà l’any 1997 amb l’obtenció de l’Eliot Noyes Chair de la Universitat de Harvard.

Manuel de Solà-Morales i de Rosselló

Arquitecte.
Olot, Garrotxa, 1910 — Barcelona, Barcelonès, 2003

Combinà la seva activitat professional amb la docència, que exercí gairebé durant mig segle a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona, de la qual en fou catedràtic de Construcció (1954-1980) i director (1967-1969). També fou vicerector de la Universitat Politècnica de Catalunya (1972-74) i degà del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya (COAC) entre els anys 1954 i 1964, des d’on n'impulsà el trasllat a la nova seu, a la plaça de la Catedral, el 1962. Contribuí a modernitzar la institució i a obrir-la a l’exterior en els moments difícils de la dictadura. Entre les seves obres destaquen la Residència d’Oficials a l’avinguda Diagonal de Barcelona, la clínica del Dr. Conill i també habitatges, esglésies, teatres o edificis industrials. Tanmateix portà a terme destacades tasques de restauració de les esglésies d’Olot, de la Cúria Reial de Besalú i del Palau de la Capitania General de Barcelona. Entre el 1945 i el 1980 fou arquitecte municipal de l’Ajuntament de Barcelona i creà el 1959 la Unitat d’Edificis Municipals, de la qual fou cap fins l’any 1977. Membre d’una nissaga d’arquitectes, pare d’Ignasi i de Manuel, fou acadèmic de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona i fou condecorat amb la Creu d’Alfons X el Savi.

Manuel de Solà-Morales i Rubió

Arquitecte i urbanista.
Vitòria, 8 de gener de 1939 — Barcelona, Barcelonès, 27 de febrer de 2012

Fill i net, respectivament, dels arquitectes Manuel de Solà-Morales i de Rosselló i Joan Rubió i Bellver, estigué estretament vinculat a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona, en la qual exercí de professor i catedràtic d’urbanisme, i del 1994 al 1998 en fou director. Deixeble de Ludovico Quaroni a Roma i Josep Lluís Sert a Harvard. Fou el fundador (1968) i director del Laboratori d’Urbanisme de Barcelona. Professor a les universitats de Cambridge, Harvard, Delft, Xile, Mèxic, Venècia i Lovaina (de la qual fou investit doctor honoris causa el 2004).

Fou fundador (1979) i primer president  de la Societat Catalana d’Ordenació del Territori (SCOT), adscrita a l’Institut d'Estudis Catalans.

Entre els seus projectes en espais públics destaquen els arranjaments del Moll de la Fusta de Barcelona (1981-84), la coautoria amb Rafael Moneo de l’Illa Diagonal, Barcelona (1986-93), i el barri de la Sang a Alcoi (1989-97), pels quals obtingué sengles premis FAD als anys 1995 i 1999, respectivament; la ciutat port de Sant Nazari (1996), les urbanitzacions i remodelacions del Vapor Gran (2002) i el barri de Torre-sana a Terrassa (2002), del barri del Carme a Reus (2002) i de les Casernes de Sant Andreu, a Barcelona (2006).

Fora dels Països Catalans cal esmentar la plaza de la Marina a Màlaga (1983-89) o el Winschoterkade (1995) a Groningen, Holanda, la transformació de les dàrsenes del port d’Anvers (1990), el creuament de canals Winschoterkaden de Groningen (1994), la façana marítima de Tessalònica (1998), el port de Gènova (1998), el Pla d’Espais Públics d’Almere, als Països Baixos (1998), el port vell de Trieste (1999), el front marítim de Porto (2000), el pla director d’Arnhem, als Països Baixos (2001), el primer premi del concurs per a la remodelació del centre de la ciutat d’Anvers (2004).

A banda, guanyà també els premis Ciutat de Barcelona (1986), Narcis Monturiol (2000), Grand Prix d’Urbanisme, Europe (2000), Premi Catalunya d’Urbanisme (2004), el premi Jaume I de la Generalitat Valenciana (2008) i la Creu de Sant Jordi (2009).

Publicà, entre d’altres, els llibres Barcelona: remodelación capitalista o desarrollo urbano en el sector de la Ribera Oriental (1974), Les formes de creixement urbà (1993), Deu lliçons sobre Barcelona (2008), A Matter of Things (2008), Prat Nord (2009), Urbanitat Capil·lar (2009), i Cerdà-Eixample (2010). Fou, a més, editor de Joan Rubió i Bellver, arquitecte modernista (2007) i de Ciutats, cantonades (2004).

Manuel Fornés i Gurrea

Arquitecte.
?, ? — ?, 1856

Estudià a l’Acadèmia de Sant Carles, de València, d’on esdevingué acadèmic de mèrit i director de la secció d’arquitectura. Hom coneix poca cosa de la seva obra, de caire neoclàssic: renovació de l’església del Salvador, de València, i projectes de decoració de les de Silla, de Benissanó, de Quatretonda, d’Alcàsser i d’Ibi.

Llegir més...