i arquitectura | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

arquitectura

Mostrant 1361 - 1370 de 2092

Manuel de Solà-Morales i Rubió

Arquitecte i urbanista.
Vitòria, 8 de gener de 1939 — Barcelona, Barcelonès, 27 de febrer de 2012

Fill i net, respectivament, dels arquitectes Manuel de Solà-Morales i de Rosselló i Joan Rubió i Bellver, estigué estretament vinculat a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona, en la qual exercí de professor i catedràtic d’urbanisme, i del 1994 al 1998 en fou director. Deixeble de Ludovico Quaroni a Roma i Josep Lluís Sert a Harvard. Fou el fundador (1968) i director del Laboratori d’Urbanisme de Barcelona. Professor a les universitats de Cambridge, Harvard, Delft, Xile, Mèxic, Venècia i Lovaina (de la qual fou investit doctor honoris causa el 2004).

Fou fundador (1979) i primer president  de la Societat Catalana d’Ordenació del Territori (SCOT), adscrita a l’Institut d'Estudis Catalans.

Entre els seus projectes en espais públics destaquen els arranjaments del Moll de la Fusta de Barcelona (1981-84), la coautoria amb Rafael Moneo de l’Illa Diagonal, Barcelona (1986-93), i el barri de la Sang a Alcoi (1989-97), pels quals obtingué sengles premis FAD als anys 1995 i 1999, respectivament; la ciutat port de Sant Nazari (1996), les urbanitzacions i remodelacions del Vapor Gran (2002) i el barri de Torre-sana a Terrassa (2002), del barri del Carme a Reus (2002) i de les Casernes de Sant Andreu, a Barcelona (2006).

Fora dels Països Catalans cal esmentar la plaza de la Marina a Màlaga (1983-89) o el Winschoterkade (1995) a Groningen, Holanda, la transformació de les dàrsenes del port d’Anvers (1990), el creuament de canals Winschoterkaden de Groningen (1994), la façana marítima de Tessalònica (1998), el port de Gènova (1998), el Pla d’Espais Públics d’Almere, als Països Baixos (1998), el port vell de Trieste (1999), el front marítim de Porto (2000), el pla director d’Arnhem, als Països Baixos (2001), el primer premi del concurs per a la remodelació del centre de la ciutat d’Anvers (2004).

A banda, guanyà també els premis Ciutat de Barcelona (1986), Narcis Monturiol (2000), Grand Prix d’Urbanisme, Europe (2000), Premi Catalunya d’Urbanisme (2004), el premi Jaume I de la Generalitat Valenciana (2008) i la Creu de Sant Jordi (2009).

Publicà, entre d’altres, els llibres Barcelona: remodelación capitalista o desarrollo urbano en el sector de la Ribera Oriental (1974), Les formes de creixement urbà (1993), Deu lliçons sobre Barcelona (2008), A Matter of Things (2008), Prat Nord (2009), Urbanitat Capil·lar (2009), i Cerdà-Eixample (2010). Fou, a més, editor de Joan Rubió i Bellver, arquitecte modernista (2007) i de Ciutats, cantonades (2004).

Manuel Fornés i Gurrea

Arquitecte.
?, ? — ?, 1856

Estudià a l’Acadèmia de Sant Carles, de València, d’on esdevingué acadèmic de mèrit i director de la secció d’arquitectura. Hom coneix poca cosa de la seva obra, de caire neoclàssic: renovació de l’església del Salvador, de València, i projectes de decoració de les de Silla, de Benissanó, de Quatretonda, d’Alcàsser i d’Ibi.

Manuel Gallego Jorreto

Arquitecte gallec.
O Carballiño, Ourense, 1936

Obtingué la titulació el 1963 i establí el seu propi estudi el 1967 a la Corunya. La seva producció representa la recreació dels principis de l’obra d’Alejandro de la Sota, a l’estudi del qual treballà del 1963 al 1966. L’atenció a les particularitats del lloc i la utilització d’elements de tecnologia diversa caracteritzen obres com l’habitatge unifamiliar a Veigue (1988-91), la Casa de la Cultura a Valdoviño (1981-93) i a la Chantada, Lugo (1987-90), el Museu de Belles Arts a l’antic convent de les caputxines a la Corunya (1988-95), el centre de salut a Viveiro, Lugo (1994-96) i els instituts d’investigació a Santiago de Compostel·la (1992-97). També és autor del complex presidencial de la Xunta de Galicia, a Santiago de Compostel·la (2002) i del Museu de la Conserva, a l’illa d’Arousa (2007-08), entre d’altres. L’any 2008 fou guardonat amb el Premio Nacional d’arquitectura.

Manuel Joaquim Raspall i Mayol

Arquitecte.
Barcelona, 1877 — Barcelona, 1954

Acabà la carrera el 1904. Orientà el seu treball professional al Vallès. Abans d’acabar els estudis reformà la casa materna can Mayol, avui can Raspall, a la Garriga, única obra seva neogòtica. Fou nomenat arquitecte municipal de Cardedeu, l’Ametlla, la Garriga, Granollers, Llinars, Caldes de Montbui i la Roca. La seva obra pot classificar-se en tres etapes: Modernisme d’avantguerra (1903-14) —la Casa J.Barbey (1910), la Torre Iris (1911), La Bombonera (1911) i la Casa J.Barraquer (1913) formen l’anomenada manzana Raspall a la Garriga—, Modernisme de postguerra (1918-26) —Granja Viader (1925) a Cardedeu— i barroquisme acadèmic (1921-24) —cases Vídua Rosselló (1924) i P.Sellarès (1921) a la Garriga i Casa Bossy (1927) a Granollers—. És considerat un modernista tardà o de la segona generació.

Manuel Maria Mayol i Ferrer

Arquitecte.
Barcelona, 1899 — Barcelona, 1929

Company de Josep M.Ribas i Casas, amb qui col·laborà sovint. Sobresurt llur Palau de l’Agricultura per a l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929 —actual Mercat de les Flors—, prototip d’una estètica noucentista i popularista.

Manuel Peris i Ferrando

Arquitecte.
València, 1872 — València, 1934

Estudià a Barcelona, on es titulà el 1898. Realitzà la seva millor obra fins els anys vint, influït pel Modernisme català. En els habitatges que projectà fou agosarat i profús quant a l’ornamentació i el disseny, en contrast amb el Modernisme historicista neogòtic i neoromànic, en la tradició constructiva del s XIX, dels seus edificis religiosos com ara els convents dels caputxins —destruït— i sobretot de les caputxines, a València. Fou arquitecte diocesà, municipal de València i de la Caixa d’Estalvis.

Manuel Ribas i Piera

Arquitecte.
Barcelona, 16 de maig de 1925 — Barcelona, 14 de març de 2013

Fill de Josep M.Ribas i Casas. Estudià dret i arquitectura a la Univeristat de Barcelona. Titulat a Barcelona el 1950. Influïren els seus plantejaments teòrics inicials part dels seus professors (E. Bona, A. Florensa, J.F. Ràfols, J. Margarit) i els especialistes europeus vinguts a Barcelona, Sartoris (1949), B. Zevi (1950).

A partir del 1952, participà en les activitats del Grup R . La seva obra com a arquitecte —Laboratoris J. Uriach i Cia (1964-74), casa Carnera, a la Cerdanya, casa Cendrós, a Sant Feliu, edifici d’habitatges del passeig de Sant Joan (1975)— es complementà amb la seva tasca com a urbanista, que s’inicià en uns cursos d’estiu a Brussel·les amb Gaston Bardet.

En el camp públic participà en el Pla provincial de Barcelona (1959-63) i en l’esquema director de l’àrea metropolitana (1963-68); en el camp privat, amb la planificació dels plans generals d’ordenació urbana de Palma (1968-70) i de Múrcia (1973-76). Posteriorment projectà, entre d’altres, la boca nord del túnel de la Rovira, la nova rambla del Carmel, el parc Vallparadís de Terrassa i la ronda de Dalt de Barcelona.

Publicà articles teòrics i els llibres Jardins de Catalunya (1991) i N.M. Rubió i Tudurí i el planejament territorial (2004). De 1956 fins a la jubilació (1990) fou professor de l’Escola d’Arquitectura, on el 1965 guanyà la càtedra d’urbanisme i arribà a ser-ne vicepresident. Hi fundà i dirigí el programa de mestratge en arquitectura del paisatge.

Membre de l’Institut d’Estudis Catalans (1978), fou president de la Secció de Ciències i Tecnologia de l’IEC (1991-92 i 1995-2001). L’any 1992 rebé la Medalla Narcís Monturiol al mèrit científic i tecnològic, i el 2001 la Creu de Sant Jordi.

Manuel Sayrach i Carreras

Arquitecte i escriptor.
Sants, Barcelona, 1886 — Sant Feliu de Llobregat, Baix Llobregat, 1937

Fill de Miquel Sayrach i Carabassa . El 1904 publicà L’Idili del Poeta i el 1909 escriví L’arquitectura nova , text inèdit on el preocupava la troballa d’un “estil catalàunic”.

Es titulà a Barcelona el 1917. Gran gaudinià, projectà, encara estudiant, la reforma de la casa familiar a Sant Feliu de Llobregat —coneguda per la Torre dels dimonis —, en la qual sobresortien el jardí i el mur al·legòric de la Creació, influïts pel parc Güell (tot derruït el decenni dels seixanta). Construí a Barcelona la casa Sayrach de la Diagonal (1917-18) i la veïna del carrer d’Enric Granados (1926), el monument al Sagrat Cor a Moià (1921) i el panteó familiar al Cementiri Nou barceloní (1934-36), tot dins un fantasiós gaudinisme personal. Projectà també un gran fris escultòric, síntesi de la mitologia clàssica, i un monument a Pi i Margall (1931), que no es construïren.

Concebé, influït per Wagner, la creació artística com una integració de les arts i per això planejà la seva obra literària com un cicle de set grans Drames de la Llum , que hauria volgut també musicar, dels quals només publicà Abelard i Eloïsa (1919) i Reigzel, l’íntim amic (1920); rebutjà l’oferiment d’Adrià Gual per a estrenar el primer, pel fet de considerar-lo un tot inseparable de la resta de la seva obra encara no escrita. El 1922 presentà a Francesc Macià un projecte de República i constitució —sobre la base dels estats ibèrics—, que publicà el 1931. La seva obra global, fruit insòlit d’un món personal, plenament viscut, més tancat en ell mateix arran de la mort de la seva esposa Montserrat el 1932, és exponent d’un ambiciós simbolisme filosòfic i místic avalat per una gran cultura literària.

Manuel Sureda i Costas

Arquitecte.
Girona, Gironès, 1895 — Lugo, 1972

Fill de Martí Sureda i Vila. Titulat el 1919. Treballà a Olot (1919-22) i a Girona (1919-31), amb un breu període a Salamanca (1922). Fou promotor del Boletín de la Agrupación Cinematográfica de la Provincia (1928) i signà la proposta de l’Associació d’Amics del Cinema (1932), que publicà a la revista Reflex . Es diferencià dels seus familiars en el fet que la seva obra apareix centrada, a part alguna excepció, en la construcció d’habitatges particulars: a Olot les cases Descals —plaça de Clarà—, Coromines —carrer del Pardal—, Mir —carrer de Vilanova-carrer de Panyó—, Transformadora Elèctrica Brutau (1919) i la casa Pérez Martínez —carrer de Vilanova— (1920), obres d’un caire noucentista ben evident. A Girona projectà la galeria Puigblanquer —plaça de Sant Agustí— (1919), la tribuna de la casa Servitja —plaça del Carril— (1924), diversos edificis industrials i trenta-sis cases particulars (1920-31).

Manuel Tolsà Sarrión

Escultor i arquitecte.
Énguera, Canal de Navarrés, 1757 — Mèxic DF, 1816

Estudià amb Puchol a l’Acadèmia de Sant Carles de València, i a la de San Fernando de Madrid ho féu amb Juan de Mena i —l’arquitectura— amb Gilabert. Fou acadèmic de mèrit. Obtingué el càrrec de director d’escultura a l’Academia de Bellas Artes de San Carlos de Nueva España, on arribà el 1791, portant-hi nombrosos buidats de l’estatuària clàssica. Contribuí poderosament a la implantació de l’art neoclàssic a Mèxic, principalment a través de les seves obres, malgrat que també formà deixebles avantatjats. La seva estàtua eqüestre de Carles IV, de dimensions colossals i fosa en bronze d’una sola peça, és considerada com una de les millors de l’art universal en el seu gènere. Acabà la catedral metropolitana de Mèxic i construí diversos palaus, entre els quals es destaca el palau de La Minería. Projectà i realitzà retaules i imatges. La major part de la seva obra es conserva.

Llegir més...