i arquitectura | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

arquitectura

Mostrant 1371 - 1380 de 2091

Marc Vitruvi Pol·lió

Forma llatina deMarcus Vitruvius Pollio
Arquitecte, enginyer i tractadista romà.
Roma, segle I aC — Roma, segle I aC

La seva activitat d’arquitecte i d’enginyer es desprèn de testimoniatges literaris, però no en resta cap vestigi conegut. És famós, en canvi, pel seu tractat teòric d’arquitectura, en deu llibres (De Architectura, escrit entorn de 27-23 aC i dedicat a August), sobretot perquè és l’única obra d’aquesta mena que l’antiguitat ha transmès, malgrat que, seguint l’exemple de texts grecs semblants, a Roma mateix foren escrits molts altres tractats, a més del de Vitruvi. Versa sobre tota la problemàtica de l’arquitectura, des de la formació de l’arquitecte i els materials de construcció fins a l’estructura de la ciutat i les plantes i els alçats de diverses menes d’edificis públics i privats, ultra obres militars i d’enginyeria. Salvat durant l’edat mitjana en biblioteques de monestirs i redescobert el 1414, en el curs del Renaixement esdevingué el prototip de tota la tractadística arquitectònica, potser perquè coincidia amb els ideals arquitectònics dels artistes de l’època. Fou copiosament editat, sovint amb il·lustracions, estudiat, traduït, comentat, imitat i tingut per una autoritat mítica i definitiva. Gairebé tots els tractats d’arquitectura dels s. XV i XVI s’hi inspiraren i s’hi referiren com a model imprescindible.

Marcel Breuer

Arquitecte, decorador i moblista hongarès.
Pécs, Hongria, 21 de maig de 1902 — Nova York, 1 de juliol de 1981

A divuit anys abandonà l’Escola de Belles Arts de Viena i anà a estudiar al Bauhaus de Weimar, on fou nomenat professor. La seva contribució al renovament del disseny del moble fou decisiva. El 1925 inventà el moble de tub metàl·lic adaptat a la gran sèrie industrial (cadira Wassily ). De totes les seves creacions, la més audaç i la més original és la cadira cantilever (1928), en forma de S, reconeguda avui com la cadira comercial més utilitzada del món i síntesi del disseny del Bauhaus de Weimar. Apassionat per l’arquitectura, deixà el Bauhaus el 1928 i es traslladà a Berlín, a estudiar-hi arquitectura i urbanisme, i hi fundà un estudi d’interiorisme inscrit als principis racionalistes de la nova arquitectura. Amb el nazisme emigrà a Londres, i hi inicià els seus edificis recolzats en una Y de ciment armat, i als EUA, on, invitat per Gropius, professà a Harvard i exercí una gran influència en l’arquitectura americana. Instal·lat a Nova York el 1946, bastí diversos xalets d’un refinament exemplar. La seva obra més famosa, el palau de la UNESCO a París (1953-58), fou realitzada amb Pier Luigi Nervi i Bernard Zehrfuss. Les seves construccions més conegudes són l’església de Saint John's Abbey (Collegsville, Minnesota, 1953-61), l’amfiteatre de la Universitat Bronx de Nova York (1957-61), els magatzems Bijenkorf de Rotterdam (1957) i el centre de recerca de la IBM, prop de Niça (1960-62). En les obres —el Civic Center of the Future i el Whitney Museum de Nova York— demostrà que el seu “racionalisme”, sempre preocupat per la funcionalitat, dóna pas de nou a l’art i a la imaginació, accentuant els components racionalistes fins a una dinàmica expressiva, àdhuc brutal, molt pròpia d’ell.

Marcello Piacentini

Arquitecte italià.
Roma, 1891 — Roma, 1960

Després d’una primera etapa d’un neoclassicisme academicista, seguí els corrents vienesos tot creant diversos edificis monumentals a Roma, en el període 1920-25. A partir de l’Albergo Ambasciatori tornà al classicisme anomenat aleshores romà antic. Es convertí en l’arquitecte oficial i el màxim representant —sota Mussolini— de l’arquitectura feixista. El 1931 dirigí la construcció de la Ciutat Universitària de Roma, concebuda en un to monumentalista en projectar els propileus i el rectorat. El 1937 construí el pavelló italià de l’Exposició Internacional de París.

Marco Zanuso

Arquitecte, dissenyador i urbanista italià.
Milà, 14 de maig de 1916 — Milà, 11 de juliol de 2001

Membre del CIAM i redactor en cap de Casabella (1947-49), és un dels exponents més representatius de l’anomenada “segona generació” d’arquitectes. Com a dissenyador, féu alguns dissenys famosos, com la màquina de cosir Borletti (1956), l’aparell de televisió Doney Brion Vega (1962), la ràdio i el telèfon Siemens (1966) i la butaca Fourline, i obtingué alguns premis a les triennals de Milà. Com a arquitecte dugué a terme importants estudis teòrics per a la industrialització de la construcció i sobre nous materials, que es reflecteixen en la fàbrica de ceràmica i el complex per als treballadors de Palerm (1956), així com en la fàbrica Olivetti de Buenos Aires i, especialment, de São Paulo (1957-58), que amb la seva estructura de bresca i les voltes de membrana és considerada la seva millor obra. Com a interiorista condicionà el Piccolo Teatro de Milà, i com a urbanista féu el pla d’Arenzano.

Marià Callís i Collell

Mestre d’obres i escriptor teatral.
Vic, Osona, 1855 — Vic, Osona, 1911

Treballà a Osona, sobretot a Manlleu i a Torelló. D’estil eclèctic però influït pel Modernisme i el Noucentisme, a Manlleu destaquen la construcció de can Roqué (1894), la façana del Teatre Centre de Manlleu, l’antiga seu de la Caixa d’Estalvis de Manlleu (1908) i la casa Almeda. A Torelló, és autor d’una dotzena de cases benestants: Fonda Bosch (1891), Casa de Fortià Pous (1898), edifici de “la Caixa” (1898), Casa Benito (1908), Can Vinyeta (1908), Casa Tornamira (1909), Casa Massó, Torre de Jaume Pujol Portell, etc.

Com a dramaturg és autor de la comèdia en un acte i en vers Got per copa (1895) i de Pobre benet!: monòlech en vers (1886), Per telèfono (1899, inèdit), De mala lluna: pessa en un acte y ab vers (1903), De dotze a una: comèdia en un acte y en vers (1905), Carta d’avís: friolera en un acte (1910) i Esplays (1912).

Marià Gomà i Pujades

Arquitecte i pintor.
Lleida, Segrià, 1915 — Lleida, Segrià, 1990

Obtingué el títol a Barcelona (1941). El 1945 fou nomenat arquitecte de la comandància d’obres i fortificacions de Lleida, ciutat on col·laborà en la reconstrucció de la Seu Vella (1945-54) i projectà el seu edifici més important, la delegació de finances (1960), actualment Cambra de Comerç de Lleida. Traslladat posteriorment a Madrid, hi fou nomenat cap del servei de valoracions urbanes (1961), catedràtic a l’escola d’arquitectura de Madrid (1968-76) i secretari del Consejo Superior de Colegios de Arquitectos de España (1969-75). Exposà també obra pictòrica. Fou membre de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando (1959).

Projectà el monòlit als caiguts erigit el 1970 a la plaça de Cervantes de Lleida (enderrocat el 2008) i fou soci destacat del Caliu Ilerdenc.

El seu fill Marià Gomà i Otero (Barcelona, 1952), també arquitecte, fou president de la demarcació de Lleida del Col·legi Oficial d’Arquitectes de Catalunya (COAC) del 1985 al 1990, de l’Agrupació d’Arquitectes al Servei de l’Administració de Catalunya (1994-99), de la Unió d’Agrupacions d’Arquitectes de les Administracions Públiques d’Espanya (1994-2001) i de la Creu Roja de Lleida (2004-14). També és membre de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando (2013). Del 2016 al novembre de 2017 fou president de l’entitat espanyolista Societat Civil Catalana.

Marie-Joseph Peyre

Arquitecte francès.
París, 1730 — Choisy-le-Roi, 1785

Treballà gairebé sempre associat amb Charles de Wailly (1730-98), amb qui projectà la nova sala del Théâtre Français a París (1778-82), actual Théâtre de l’Odéon. Fou un dels principals promotors del moviment de retorn a l’antiguitat del darrer terç del s XVIII, tant en la seva producció com en el seu tractat Oeuvres d’architecture. El seu fill Antoine Peyre (París 1770 — 1843) fou un dels arquitectes que primer utilitzà les cobertes de ferro en el Théâtre de la Gaité de París (1800).

Mario Botta

Arquitecte suís.
Mendrisio, 1943

A 15 anys abandonà els seus estudis per iniciar l’aprenentatge de l’ofici arquitectònic a Lugano (1958-61), i posteriorment estudià a Milà (1961-64) i a Venècia (1965-69). En aquesta ciutat establí contacte i col·laborà amb Le Corbusier el 1965 i Louis Kahn el 1969, l’obra dels quals, juntament amb la de Scarpa, l’influïren particularment. Destaca la seva obra realitzada en entorns no urbans, com és el cas de la casa a Riva San Vitale (1971-73), l’església de Sant Joan Baptista a Mogno (1986-98) o la capella a Tamaro (1990-96, amb frescs d’Enzo Cucchi), on es produeix una síntesi entre trets que responen a un compromís amb la modernitat —espai, llum, rotunditat geomètrica, construcció del lloc, etc— i trets regionalistes de l’escola de Ticino —pel que fa a l’ús de tipologies, estils i materials locals—, i que donen com a resultat edificis que representen un acte de resistència a la cultura de l’efímer, una actitud diametralment oposada als corrents high-tech. Altres obres rellevants són l’edifici Ransila I a Lugano (1981-85), amb l’ús expressiu del maó, el museu Jean Tinguely a Basilea (1993-96), i altres edificis fora del territori suís, de tipus religiós —la catedral d’Evry (1988-95) a França o la sinagoga zimbalista a Tel-Aviv (1996-98)— i cultural —la mediateca de Villeurbanne, a França (1984-88) o el Museu d’Art Modern a San Francisco (1992-95)—.

Mario Pani

Arquitecte mexicà.
Mèxic, 1911 — Mèxic, 1993

Dirigí la revista Arquitectura. Juntament amb Enrique del Moral realitzà, el 1950, el pla de la ciutat universitària de Mèxic; després, el nucli Presidente Juárez i Presidente Alemán, amb plantejaments d’estil internacional, i altres obres a la universitat. A partir del 1960 es dedicà a la urbanització de poblacions de la frontera nord del país. Col·laborà també en murals de José Orozco i projectà la reconstrucció de Managua després del terratrèmol del 1972.

Màrius Gifreda i Morros

Arquitecte, escriptor i crític.
Barcelona, 1895 — Barcelona, 1958

Fou crític teatral (Mirador), editor de la Gaseta de les Arts en la segona època i crític d’art (Imatges, Art, Revista). Viatjà per Europa, Àfrica i el Pròxim Orient. El 1947 obtingué el premi català de primera novel·la convocat per l’editor Janés i Olivé amb Sis sirenes(1951). Escriví les obres teatrals Rellotge de sol —publicada com a Somni celestial (1957)—, L’anònim blau, L’eterna cacera i L’assassinat d’un barret fort, que traduïda al portuguès tingué èxit a Lisboa.

Llegir més...