i arquitectura | enciclopèdia.cat

☰ Navegació pels sumaris

arquitectura

Mostrant 1411 - 1420 de 2092

mènsula

ménsula (es), corbel (en)
Element arquitectònic que sobresurt del parament d’un pla vertical i serveix per a sostenir alguna cosa.

mercat

Lloc públic on són fetes les transaccions comercials.

Anteriorment al segle XIX servia de mercat la via pública, sovint aprofitant els edificis porticats i, normalment, centrant-se en una plaça gran que podia prendre el nom de mercadal. Als Països Catalans hi ha alguns casos de mercats coberts, com la desapareguda Hala dels Draps gòtica de Barcelona o la Porxada renaixentista de Granollers, tot i que cal considerar aquests edificis, com els de tipus llotja , més aviat com a llocs de mostra i contractació de mercaderies i no de venda directa. Les necessitats de la nova ciutat industrial duen, a mitjan segle XIX, a la reestructuració de mercats ja existents i a la creació d’altres segons les noves tipologies constructives. Cal destacar, a Barcelona, el de Santa Caterina (1842), els plans del qual —que no incorporen encara els nous materials— són de Francesc Sales i de Josep Mas i Vila; el de Sant Josep (o de la Boqueria) a la Rambla, al qual, bé que iniciat el 1840, no fou col·locada la coberta metàl·lica fins el 1914. Sens dubte, els dos mercats més importants són el Central de València i el del Born de Barcelona. Aquest (1874-76) segueix els plans de Josep Fontserè i Mestre, que l’estructurà, en el projecte definitiu —perfeccionant el model de Les Halles de París—, a partir de dos carrers ortogonals: la intersecció dels esmentats carrers és coberta per una piràmide octogonal de 30 m de diàmetre i 31 m d’alçada. El mercat valencià fou iniciat el 1910 segons projecte dels arquitectes catalans Francesc Guàrdia i Vial i Alexandre Soler i March; per mitjà d’una combinació de bigues i malles de ferro s’aconsegueixen unes cobertes en forma de cúpula; en la seva decoració abunda la ceràmica vidrada de tipus valencià. Cal esmentar, també a Barcelona, el de Sant Antoni (1872-84) d’Antoni Rovira i Trias, que incorpora les experiències constructives del Born; a Tarragona, el Mercat Públic (1911-15) projectat per Josep M. Pujol de Barberà, d’estructura de ferro i acurada decoració; i, a València, el de Colom (1914-16), també d’estructura metàl·lica, obra de Francesc Móra.

mercat

Lloc públic destinat a la venda dels productes alimentaris, anomenat també plaça.

Mercè Tatjer i Mir

Especialista en geografia i història urbana.
Barcelona, 1942

Professora de la Universitat de Barcelona. En el camp de l’anàlisi i l’estudi, col·labora amb diferents grups en programes de recerca i de difusió del patrimoni industrial i de la ciutat. Entre les nombroses publicacions en què ha participat, és autora de L’habitatge a Catalunya (coautora, 1993), La configuració dels barris populars de la Ciutat Vella, dins Els barris de Barcelona (1999), La ciutat de les fàbriques. Itineraris industrials de Sant Martí, Barcelona (2002), Memòria del passat industrial de les Corts, Barcelona (2005) i Can Ricart. Estudi Patrimonial (2005).

merlet

almena (es), merlon (en)
Cadascun dels petits pilars d’obra i de secció quadrangular que per a defensa hom construïa al cim de les antigues fortaleses, deixant entre l’un i l’altre un espai per a poder tirar contra l’enemic.

merlet

Tros de rajola o de pedra col·locat a manera dels merlets d’una torre per sostenir alguna cosa.

Més de 60 morts en ensorrar-se una casa a Itàlia

11 de novembre de 1999
Un bloc d’habitatges de sis plantes s’enfonsa a la localitat italiana de Foggia (Pulla) i causa la mort d’una seixantena de persones mentre dormien. Algunes hores després, tècnics de l’Institut de Sismologia de Foggia localitzen un moviment de terres sota l’edifici que podria haver estat la causa de la tragèdia. Només 11 persones que eren a l’interior de la casa en el moment de produir-se l’accident poden ser rescatades amb vida.

mesquita

mosquea, mezquita (es), mosque (en)
A l’islam, edifici destinat, sobretot, a l’oració dels fidels.

Hom l’utilitza també com a lloc de reunió de la comunitat musulmana. Hi és prescrita únicament l’oració del divendres, bé que hom recomana de fer-hi també les altres, i no serveix per a d’altres cerimònies, com circumcisions, casaments o enterraments. Segons la importància de les poblacions, hi ha diverses mesquites de barri, i una, l'aljama, és la principal. Les dones hi tenen un espai reservat a l’interior.

És estructurada segons un pla rectangular, molt simple, que consta d’un pati a ple aire amb una torre adossada, anomenada minaret, i el mīḍa', o font de les ablucions, i també d’una zona coberta, que té com a centre la gran sala de naus transversals separades per columnes o pilars, bé que al Magrib i a Al-Andalus presenta planta basilical. Aquesta sala és tancada pel costat oposat a la porta per l'alquibla, paret en la qual s’obre el miḥrāb, el mínbar i la maqṣūra, un espai tancat on se situava el califa.

El material de construcció de la mesquita sol ésser pobre —totxo, guix, argila—, però ricament recobert per la part de l’interior de l’edifici per estucs, mosaics o ceràmica.

Les mesquites dels Països Catalans

Als Països Catalans, els edificis religiosos àrabs foren sistemàticament destruïts pels conqueridors cristians. Els noms de diversos despoblats testifiquen l’existència de mesquites en termes rurals, com Mesquita, a Fraga (Baix Cinca), Culla (Alt Maestrat), Artana (Plana Baixa) i Llutxent (Vall d’Albaida), i Mesquida a Beniardà (Marina Alta), Capdepera i Ses Salines (Mallorca Oriental) i Maó (Menorca). Les fonts musulmanes parlen de l’abundor de mesquites al País Valencià. Al-Himyarī en cita moltes a Alzira, i una població tan petita com Llombai encara conservava, el 1251, l’aljama. Després de la conquesta cristiana, l’aljama de València fou convertida en catedral (ja ho havia estat durant la breu ocupació de les forces del Cid, en 1093-1102) i, segons el Repartiment, hom en confiscà deu més per a establir-hi parròquies. A les zones rurals (on, característicament, solien alçar-se enmig de plantacions de tarongers o de figueres, propietat de la mesquita), un decret de Jaume I es reservà les que fossin adossades a torres o fortificacions (cas de Fortaleny, prop de Sueca). En general, però, romangueren molt de temps en mans dels mudèjars, sovint mitjançant tractes especials (cas de la vall d’Uixó). Algunes subsistiren fins a l’expulsió dels moriscs (com les de Mirambell i Navarrés). Il·lustra la situació la petició d’expulsió dels mudèjars valencians que adreçà el bisbe Ramon Despont al papa Benet XII, basada, sobretot, en l’existència d’un nombre més gran de mesquites que d’esglésies a la seva diòcesi. Avui, hom conserva només restes de mesquites a l’actual ermita de la Xara, a Simat de la Valldigna (Safor) i a Xella. A Lleida, l’aljama, probablement sota l’actual claustre de la seu vella, fou construïda (901) per Llop ibn Muḥammad ibn Llop. A la capitulació de Tortosa (1148), hom concedí a la població musulmana un any per a l’evacuació de l’aljama (actual seu). Un fogatge tortosí del 1374 encara esmenta la mesquita del terme de Godall. El Repartiment de Mallorca (1320) esmenta la d’al-Bariya, la d’al-Zanqa i la d’'Abd al-Malik, a la ciutat de Mallorca. A més de la suposada funció de mesquita de les actuals esglésies de Sant Miquel i de la seu (on hi devia haver l’aljama), és documentada també la de Portopí.

Mestres

Família de mestres de cases i arquitectes.

Francesc d’A.Mestres i Guitart fou mestre major de la catedral de Barcelona (1764-94). El seu fill Josep Mestres i Ximenes (? — 1804) el substituí com a ajudant del 1781 al 1794, any que ocupà en propietat la plaça fins a la seva mort. El seu fill Francesc d’A.Mestres i Gramatxes (? — 1814) el succeí fins a la seva mort i fou succeït pel seu germà Josep Mestres i Gramatxes fins el 1832, que hagué de cedir el lloc a Josep Mas i Vila, car posseïa el títol gremial però no l’acadèmic preceptiu. Mort Mas, el 1855, ocupà el càrrec Josep Oriol Mestres i Esplugas, fill de Josep i pare d'Apel·les Mestres i Oñós i Arístides Mestres i Oñós.

metabolisme

Corrent d’arquitectura creat al Japó durant la dècada dels seixanta que defensava una arquitectura i un urbanisme basats en les possibilitats de les tècniques contemporànies, per donar resposta als fenòmens demogràfics de superpoblació.

Els metabolistes plantejaren estructures connectables de grans dimensions, formades per unitats individuals prefabricades, en analogia als processos biològics a què es refereix el seu nom. Entre els pocs projectes construïts destaquen els dels qui en són els membres més representatius, Kisho Kurokawa (Nagoya, 1934) i Kyonori Kikutake (Fukoaka, 1928). El primer realitzà la torre càpsula Nagakin per a solters a Tòquio (1971) i la megaestructura del parc d’atraccions de Hawaii a Yamamata (1966-67). El segon realitzà la Casa del Cel (1958), així com altres projectes no construïts per a les ciutats marines del 1958 i el 1963 i l’Ocean City del 1968.

Llegir més...