i arquitectura | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

arquitectura

Mostrant 1421 - 1430 de 2092

Metàpolis

Associació d’arquitectes dedicada a la investigació, el desenvolupament, la difusió i la docència, amb l’objectiu d’impulsar el debat i la renovació del discurs arquitectònic.

Fou fundada a Barcelona el 1998 pels arquitectes Manuel Gausa, Vicente Guallart, Willy Müller, Ramon Prat, Enric Ruiz Geli i Xavier Costa i romangué activa fins el 2005. Organitzà tres edicions del Festival Metàpolis amb l’objectiu de donar suport a una nova generació d’arquitectes emergents. Participà a la biennal de Venècia i publicà amb l’editorial Actar: Met 1.0 Barcelona Metàpolis (1998) i el Diccionario Metápolis de Arquitectura Avanzada (2001 i 2007). Constituí, juntament amb la fundació de la Universitat Politècnica de Catalunya, el màster d’arquitectura avançada (2001). Realitzà l’exposició hiCat Hipercatalunya Territoris de Recerca (2003) al Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA), un espai de reflexió sobre els potencials territorials de Catalunya. D’aquest projecte, en sorgí, el 2003, l’Institut d’Arquitectura Avançada de Catalunya (IAAC).

Métezeau

Família d’arquitectes francesos dels segles XVI i XVII originaris de Dreux.

Clément Métezeau (Dreux 1479 — 1555) feu la casa de la ciutat i la portada i les torres de l’església de Saint-Pierre a Dreux. El seu net Louis Métezeau (Dreux 1560 — París 1615), arquitecte del rei, feu la part superior de la Grande Galerie del Louvre, efectuà els plans de l’actual Place des Vosges a París i el Château Neuf de Saint-Germain-en-Laye, avui destruït. El seu germà Clément Métezeau (Dreux 1581 — París 1652) projectà la Place Ducale de Charleville, a París, començà l’església de l’Oratoire i feu la façana de la de Saint-Gervais. Com a enginyer feu el dic de La Rochelle (1628).

mètopa

En el fris dòric, espai o porció de mur, al damunt de l’epistili, comprès entre dues obertures per a la inserció dels tríglifs.

Al principi la constituïa un bloc gros de marbre o de terra cuita pintat de color vermell o turquesa, però posteriorment el bloc fou esculpit amb relleus al·lusius a escenes mitològiques. Entre les mètopes més antigues, cal esmentar les d’alguns temples de la Tròade i de Selinunt (s. VII-V aC), les dels tresors dels sicionis i dels atenesos a Delfos (principi del s. V aC), les del temple de Zeus, a Olímpia (decorades amb els dotze treballs d’Hèracles), i, sobretot, les que ornaven el Partenó. En aquest temple i d’una manera excepcional, les mètopes no sols eren frontals o posteriors, sinó també laterals i, en un conjunt de 92 peces, representaven la gigantomàquia, el combat de les amazones, la centauromàquia i altres temes mítics.

Michael Graves

Arquitecte i dissenyador nord-americà.
Indianapolis, Indiana,  12 de juliol de 1930 — Princeton, Nova Jersey, 12 de març de 2015

Estudià arquitectura a les universitats de Cincinnati i Harvard, i el 1962 inicià una carrera docent de quatre dècades a la Universitat de Princeton, ciutat on també obrí el seu estudi. Juntament amb Richard Meier, Peter Eisenman, Charles Gwathmey i John Hejduk, forma part del grup anomenat Five Architects, considerats pioners del postmodernisme. El 1972 projectà la seva primera obra important, la Snyderman House, a Fort Wayne, Indiana. El 1979 dissenyà un complex municipal a Portland, Oregon, considerat el primer edifici pròpiament postmodernista i que durant anys ha suscitat controvèrsia. Dels  més de 350 edificis que dissenyà, sobresurten els dedicats a activitats i espais públics. Hom pot esmentar l’edifici Humana de Louisville, Kentucky (1982); la seu Disney de Burbank, a Florida (1986); la biblioteca pública de Denver, Colorado (1990); el Ministeri de Sanitat, Benestar i Esports de l’Haia (1993); l’hotel Steigenberger d'El Gouna, Egipte (1997); la biblioteca de la Universitat de Saint Martin a Washington (1998); el Museu Nacional de Prehistòria de  Taitung, a la República de Corea (2002); el Florida Institute of Technology (2003); el Museu de Shenandoah, Virgínia (2005), i el Museu Nacional de l’Automòbil de l’Haia (2010). Destacà també com a dissenyador d’objectes d’ús quotidià, entre els quals cal esmentar la tetera d’acer inoxidable Alessi (1985), que esdevingué el producte estrella d’aquesta firma italiana. Confinat en una cadira de rodes des del 2003, dissenyà tot una sèrie d’objectes hospitalaris i d’ortopèdia per a facilitar les accions i la mobilitat de persones invàlides. Entre moltes altres distincions, rebé la medalla nacional de les arts (1993), la medalla d’or de l’Institut Americà d’Arquitectes (2001) i el premi Driehaus (2010).

Michael Ventris

Arquitecte i filòleg anglès.
Wheathampstead, 1922 — Hatfield, 1956

La seva figura esdevingué cèlebre arran de la publicació en el Journal of Hellenic Studies, el 1953, de l’article Evidences of Greek Dialect in the Mycenaean Tablets, escrit en col·laboració amb el filòleg John Chadwick. Aquest article —que anunciava els primers resultats obtinguts en l’estudi dels documents micènics en escriptura lineal B (escriptura lineal)— desxifrava la llengua micènica (micènic) i la identificava amb una forma arcaica de la llengua grega. Tres anys després (1956), hom donà a conèixer la seva obra —escrita també en col·laboració amb J.Chadwick— Documents of Mycenaean Greek, aportació cabdal als estudis micènics.

Michel Roux-Spitz

Arquitecte francès.
Lió, 1888 — Dinard, 1957

Deixeble de T.Garnier, fou Premi Roma (1920) i esdevingué un dels arquitectes oficials del moment pel seu eclecticisme, encobert d’aparences modernes, com el Centre de xecs postals a la rue des Favorites, a París (1932), o l’annex a la Bibliothèque Nationale, a Versalles (1933), o l’immoble que construí a la rue Guynemer, a París (1925), que esdevingué el prototip dels seus posteriors. Cap de la reconstrucció de Nantes —a partir del 1945—, hi edificà l’hospital de la ciutat.

Michele Sanmicheli

Arquitecte italià.
Verona, 1484 — Verona, 1559

Durant la seva estada a Roma participà en obres d’enginyeria juntament amb A.da Sangallo el Jove i projectà la catedral de Montefiascone i la capella Petrucci a l’església de San Domenico, Orvieto (1518-21), que denoten la seva formació dins el classicisme sever de Bramante. Després del 1527 treballà a Verona, on aixecà el Palazzo Bevilacqua (~1531) i dugué a terme les defenses militars de la ciutat (Porta Nuova, 1533-40; Porta Palio, 1542-47). A Venècia, condicionat per les característiques ambientals, alternà l’austeritat bramantesca amb elements decoratius i colorístics (Palazzo Grimani, 1556-61).

Michelozzo

Nom amb què és conegut Michelozzo di Bartolomeo Michelozzi, arquitecte, ornamentista i escultor.
Florència, 1396 — Florència, 1472

Format com a arquitecte amb F.Brunelleschi, en fou el deixeble principal. Treballà al convent de San Marco a Florència (1437-52), on reconstruí els claustres, la biblioteca i l’església. Protegit per Cosme el Vell, inicià (1444) la construcció del Palazzo Medici-Ricardi, de planta quadrada i pati central, que és la seva obra cabdal i un model del palau urbà renaixentista. En els seus treballs de decoració predomina la solemnitat del gust clàssic i el linealisme espacial (vil·les de Careggi i de Cafaggiolo, prop de Florència). El 1460 anà a Milà, on donà a conèixer l’estil florentí combinat amb elements decoratius llombards (Capella Portinari a l’església de Sant'Eustorgio, 1460). Com a escultor fou deixeble i col·laborador de L.Ghiberti i Donatello i realitzà el Monument Arangazzi a la catedral de Montepulciano i un relleu de la Mare de Déu amb el Nen (Museo Nazionale del Bargello, Florència), dins un estil d’un rígid classicisme de to commemoratiu.

Miguel Fernández

Arquitecte.
Madrid?, 1727 — Madrid?, 1786

Membre de l’Academia de San Fernando i assistent de Sabatini. És autor, per encàrrec de Carles III, de l’església del Temple de València (1761-80), sòbria i acadèmica, malgrat alguns elements decoratius rococó, on adoptà les típiques cobertes ceràmiques valencianes a la cúpula i a les torres.

Llegir més...