i arquitectura | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

arquitectura

Mostrant 1431 - 1440 de 2091

Minoru Yamasaki

Arquitecte nord-americà d’origen japonès.
Seattle, 1 de desembre de 1912 — Detroit, 6 de febrer de 1986

Format a les universitats de Washington i de Nova York —d’estudiant col·laborà amb els constructors de l’Empire State Building—, movent-se entre un racionalisme del tipus de Mies i un manierisme preciosista i historicista, fou un perfecte prototip de l’arquitecte dels EUA. A la coberta de l’edifici de l’aeroport de Saint Louis (1953-55) féu ús de les voltes de membrana, i al Mac Gregor Conference Building (1958), a Detroit —obra que obtingué el primer premi de l’Associació dels Arquitectes—, accentuà el preciosisme manierista, que es reforçà a partir de la creació de la seva pròpia agència el 1959: projecte d’ambaixada dels EUA a Londres, pavelló dels EUA a la fira de Nova Delhi (1960), pavelló de les ciències a l’exposició de Seattle (1962) i aeroport de Dhahran, a l’Aràbia Saudita, edificis en els quals apareixen renovacions historicistes. Juntament amb Emery Roth and Sons projectà el World Trade Center (1975), del qual cal destacar les anomenades ‘torres bessones’, conjunt destruït en els atemptats de l’11 de setembre de 2001.

Miquel Álvarez Trincado

Arquitecte.
Barcelona, 1940 — Barcelona, 2008

N'obtingué el títol el 1965 i es doctorà el 1969 a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona (ETSAB), de la qual fou professor adjunt del departament de projectes arquitectònics entre el 1968 i el 1973. Fou l’arquitecte municipal de Valldoreix (Sant Cugat del Vallès) fins el 1970. Formà part del moviment arquitectònic anomenat Escola de Barcelona, generació d’arquitectes que destacaren entre el final dels anys seixanta i la primera dècada dels setanta, centrats bàsicament a Barcelona. Es caracteritzen per una arquitectura d’autor, d’arrel mediterrània, de petits encàrrecs no oficials, bàsicament residencials, per a la classe mitjana catalana. L’arquitectura d’Álvarez Trincado recollí a l’inici les influències italianes d’Ignacio Gardella i Magistretti i les americanes de F.Ll.Wright (un dels seus grans mestres i l’obra del qual ha divulgat a Catalunya) i Louis Khan, amb la utilització dels estucs de colors i l’obra vista i també la diversificació en l’ús de materials. Més tard hi afegí la facilitat en l’heterogeneïtat de materials i un llenguatge molt personal i innovador que hagué d’adaptar a la naturalesa dels encàrrecs. Entre la seva extensa obra, de tipologia residencial, destaquen les cases Rosas, Humet, Ferrer i Belda, a Valldoreix (Sant Cugat del Vallès); Garreta-Mill i Mill-Aran, a Altafulla, i Castro, a Calvià (Mallorca); l’Hospital Evangèlic de Barcelona, l’edifici d’oficines a la plaça de Sant Roc de Sabadell i diversos edificis d’habitatges de l’àrea metropolitana de Barcelona. També és autor de diversos equipaments geriàtrics.

Miquel Corominas i Ayala

Arquitecte i urbanista.
Terrassa, Vallès Occidental, 1953

Professor de la Universitat Politècnica de Catalunya des del 1976. Desenvolupa la seva activitat professional a través de CCRS arquitectes, de la qual fou fundador els anys vuitanta. Treballa en planejament territorial i municipal per a diverses administracions. Ha redactat, entre d’altres, el Pla Director de la Vall d’Hebron i Pla especial Diagonal/Poblenou a Barcelona; els plans municipals de Vidreres, Sant Pere Pescador, Vic, La Orotava (Tenerife), Lepe i Almonaster la Real (Huelva); el pla insular de Tenerife; la reforma del Port de Bríndisi (Itàlia) i la reordenació viària a la conca del Beberibe a Recife (Brasil). Ha participat en diverses exposicions sobre l’Eixample i Cerdà, temes sobre els quals ha publicat, a més, articles i llibres, com ara, El ensanche de Bilbao (1989), El territori de l’Eixample abans de l’Eixample a Els Barris de Barcelona (1999), Los orígenes del Ensanche de Barcelona. Suelo, técnica e inicia tiva (2002), i Plans molt especials (2005).

Miquel Garriga i Roca

Arquitecte i urbanista.
Alella, Maresme, 16 de gener de 1808 — Barcelona, 14 d'octubre de 1888

Per encàrrec de l’ajuntament féu un projecte d’eixample de Barcelona (1857), aprovat, però no realitzat, en ésser admès el d’Ildefons Cerdà. Féu també l’aixecament d’un pla molt detallat del nucli de la ciutat, dividit en cent divuit quarterons i a l’escala 1:250. Projectà el Gran Teatre del Liceu de Barcelona (inaugurat el 1847). Entre els seus escrits sobresurt Monografía del monasterio de Santa María de Junqueras de Barcelona (1854), on detalla l’edifici, desaparegut.

Miquel Madorell i Rius

Arquitecte, titulat el 1891.
l'Hospitalet de Llobregat, Barcelonès, 1869 — Barcelona, 2 de febrer de 1936

A Barcelona féu alguns hotels, el Teatre Tívoli, el Banc Hispanoamericà del carrer de Fontanella (1914) i el xalet d’Araceli Fabra del carrer de Muntaner (1916). Té també obres a Arenys de Munt i a Palma (Mallorca), on el 1899 fou premiat el seu projecte del Cercle Mallorquí —en col·laboració amb Pasqual Sanz i Lluís Callú—, obra que dirigí des del 1913, dins un eclecticisme proper a Domènech i Estapà. Presidí l’Associació d’Arquitectes (1922-25), i ingressà a l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona el 1926.

Miquel Pascual i Tintorer

Arquitecte.
Sant Feliu de Llobregat, Baix Llobregat, 1849 — Barcelona, Barcelonès, 1916

Estudià a Madrid i a Barcelona i es titulà el 1878. Fou arquitecte municipal de Sant Feliu, Vic, Sabadell, Gràcia i Barcelona. Autor del pla topogràfic de Gràcia, on féu la casa de la vila, és autor també de l’església de Sant Fèlix de Sabadell (1884), el mercat de la Llibertat de Gràcia (1888), el Panteó Mulleras de Sant Gervasi (1889), el santuari de Sant Josep de la Muntanya (1894) i la parròquia de Santa Coloma de Gramenet (1915). Tingué com a col·laborador Francesc Berenguer i Mestres.

Miquel Real

Arquitecte.
Alacant, segle XVI — Alacant, 1622

Probablement deixeble d’Agustí Bernardino i Martín Unzeta. A la mort d’aquest (1630) es féu càrrec, juntament amb Pere Guillén, de la direcció de l’església de Sant Nicolau d’Alacant, on continuà treballant fins a la mort. Considerat tradicionalment com el veritable autor d’aquesta obra i un dels millors arquitectes valencians del classicisme, actualment hom pot afirmar que, si bé dirigí la major part de la construcció, aquesta es féu sempre segons els plans d’A.Bernardino traçats el 1615.

Miquel Ribot i Serra

Nom de religió deMiquel de Petra
Eclesiàstic, científic, filòsof i arquitecte.
Petra, Mallorca, 1741 — Palma, Mallorca, 1803

Ingressà a l’orde caputxí el 1755 i professà el 1757 amb el nom de Miquel de Petra. Estudià filosofia, matemàtiques i dibuix. S'ordenà el 1765. Fou professor de matemàtiques a la Universitat de Mallorca. Dissenyà el nou temple caputxí de Palma i fou un dels iniciadors del neoclassicisme a Mallorca amb el baptisteri per a la catedral (1794). Hom li atribueix també la capella dels Quatre Sants Coronats a la parròquia de Santa Eulàlia. Féu dibuixos per a l’acabament de l’església de la cartoixa de Valldemossa. Formà un museu i una biblioteca notables, que continuà Lluís de Vilafranca. Deixà manuscrits sobre matemàtiques, filosofia lul·liana, arquitectura, rellotges de sol, etc. Féu també mapes de les Illes (1771 i 1801).

Miquel Verger

Arquitecte.
Mallorca?, segle XVI — Mallorca?, segle XVII

És autor de la portada de la catedral de Mallorca (1592-1601), obra amb columnes i capitells manieristes que palesen potser la influència de Palladio.

mirador

Element arquitectònic emplaçat de manera que, d’allí estant, hom pot mirar al lluny, contemplar una vista interessant, etc.

Pot ésser un pavelló aïllat, generalment en un jardí, o bé formar part d'un edifici com a tribuna voladissa, balcó, terrassa, etc. cobert i tancat amb vidres o no.

Llegir més...