i arquitectura | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

arquitectura

Mostrant 1481 - 1490 de 2091

Nicolás Quintana

Arquitecte cubà.
l’Havana, 1925 — Miami, Florida, 2 de juny de 2011

Graduat per l’Escuela de Arquitectura de la Universitat de l’Havana, del 1954 al 1960 fou director del pla urbanístic de la ciutat turística de Varadero i de la ciutat històrica de Trinidad, en el qual col·laborà amb Josep Lluís Sert. El 1956 guanyà dos premis a l’Excel·lència Arquitectònica en edificis públics i residències econòmiques.

Exiliat després de la Revolució Cubana, el 1960 passà a residir a Veneçuela i hi dissenyà el pla de la ciutat de Caricuao, i posteriorment passà a Puerto Rico i, finalment (1986), a Miami, on fou nomenat professor adjunt a l’Escola d’Arquitectura de la Universidad de Miami, i el 1996 de l’Escola d’Arquitectura de la Florida International University (FIU).

Signà més d’un centenar de projectes, tant urbanístics com d’edificis, i obtingué un gran nombre de premis, tant dels EUA com de la comunitat exiliada cubana.

Nicolas Schöffer

Escultor i arquitecte hongarès naturalitzat francès.
Kalocsa, Bács-Kiskun, 1912 — París, 9 de gener de 1992

Estudià a l’Acadèmia de Belles Arts de Budapest i després a París, on es traslladà el 1936. Promotor, des del 1948, del dinamisme espacial, i capdavanter de l’art cinètic. El 1954 construí, a París, una torre espaciodinàmica, cibernètica, que vol ésser la identificació d’escultura i arquitectura. Les seves teories sobre el dinamisme lluminós es palesen, per exemple, en Lux I (1957), mentre que amb Chronos I introduí el factor temps en les seves obres. El 1960 creà un Musiscope, orgue electrònic que permetia d’obtenir sobre una pantalla moltes combinacions de formes i colors. El 1968 obtingué el premi de la Biennal de Venècia. Posteriorment, el seu interès se centrà en l’aplicació de la tècnica i la cibernètica a l’art i a l’urbanisme (La cité cibernetique, 1969). Des del 1980 té una exposició permanent a la seva casa natal.

Nicolas-François Blondel

Arquitecte, enginyer i urbanista francès.
Ribemont, Picardia, 1618 — París, 1686

En el seu llibre Cours d’architecture (1675-83) definí i defensà el classicisme arquitectònic més estricte. És autor, a París de l’arc de triomf dit Porte de Saint-Denis (1671-72).

Nicolau d’Autona

Arquitecte borgonyó.
Autun, Borgonya?, segle XIII — València?, segle XIV

L’any 1303 es trobava establert a València, on fou nomenat mestre major de l’obra de la seu; juntament amb ell fou contractat el seu equip de mestres d’obres, amb el qual possiblement formava una corporació ambulant de constructors. Li fou encomanada la decoració escultòrica, pictòrica i de vidrieres. Acabà, segurament, de cobrir una nau i féu la portada dels apòstols i el cimbori.

Nicolau Maria Rubió i Tudurí

Arquitecte, dissenyador de jardins, urbanista i escriptor.
Maó, Menorca, 5 de febrer de 1891 — Barcelona, 4 de maig de 1981

Fill del general d’enginyers Marià Rubió i Bellver i nebot de Joan Rubió i Bellver. Establert a Barcelona, estudià a l’Escola d’Arquitectura, on obtingué el títol el 1915. Fou deixeble de Francesc d’A. Galí i de Jean Forestier. Fou professor d’arquitectura de jardins a l’Escola Superior dels Bells Oficis i des del 1917 director dels jardins públics de Barcelona. Succeí Cebrià de Montoliu com a secretari de la societat La Ciutat-Jardí (1920). Col·laborà amb Forestier en la realització del parc de Montjuïc i vers el 1925 introduí a Catalunya el jardí de paisatge (plaça de Francesc Macià, de Barcelona). Dissenyà, entre altres, els jardins de Santa Clotilde de Lloret de Mar (1919) i del palau de Pedralbes (1927) i el Turó Park (1933) a Barcelona. Amb Dufy i Llorens i Artigas exposà jardins de saló a Barcelona (1932). Publicà Jardines de Barcelona (1929) i El jardí meridional (1934). Com a arquitecte planejà i inicià (1920) l’església de Montserrat a Pedralbes, inserida de ple en el brunelleschisme i que continuà Duran i Reynals. Introduí a Catalunya un cert racionalisme amb el pavelló de Ràdio Barcelona al Tibidabo (1922). En el seu llibre Diàlegs sobre l’arquitectura (1927) introduí elements del pensament de Le Corbusier. Per a l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929 construí els hotels de la plaça d’Espanya, on alternà el classicisme amb l’ús del maó vist. En la mateixa exposició presentà, en col·laboració amb R. Argilés, el projecte Barcelona futura, on potenciava el creixement natural. El 1931 publicà a París Actar, defensa de l’arquitectura de la màquina i del moviment, i l’any següent participà en el Primer Congrés d’Arquitectes de Llengua Catalana en la ponència de política urbanística. Per encàrrec de la Generalitat, el 1932 publicà, amb el seu germà Santiago, un Pla de Distribució en Zones del Territori Català (Regional Planning), un dels primers intents de planificació territorial a gran escala fets des del govern. Influït pel racionalisme, construí l’edifici de la Metro Goldwyn Mayer a Barcelona (1934). Col·laborà a D’Ací i d’Allà, Revista de Catalunya, Mirador, La Publicidad i Arquitectura i Urbanisme. Poc abans de la seva mort quedà enllestida la realització del seu últim projecte: un jardí per a la plaça de Gaudí de Barcelona, al davant de la portada del Naixement del temple de la Sagrada Família. Com a creador literari publicà Cacera en el no-res (1954), Un crim abstracte o el jardiner assassí i No ho sap ningú (1961). Dins del camp dels llibres de viatges: Caceres a l’Àfrica tropical (1926), Sahara-Níger (1932) i Viatges i caceres a l’Àfrica negra (1960), d’una gran qualitat literària. Exiliat uns quants anys a París des del 1937, col·laborà a La Tribune des Nations i hi publicà la traducció de la seva obra de caceres i l’influent assaig La Patrie latine (1945). En el camp teatral presentà, entre altres, Un sospir de llibertat (1932) i Ulisses a l’Argòlida (1962). Home polifacètic, la seva figura és una de les més obertes i representatives del Noucentisme.

nient

Començament d’una volta per aresta des d’un racó.

Niklaus Sprüngli

Arquitecte suís.
Berna, 1725 — Berna, 1802

Anà a París, on fou deixeble de J.F.Blondel. De retorn a Berna, hi construí l’Hôtel de Musique (1768), avui restaurant, i la Bibliothekgalerie (1775), que fou aterrada l’any 1908, però de la qual subsisteix la façana, convertida en font monumental. La influència francesa és evident en totes dues obres.

Nikolaus Schildknecht

Arquitecte suís.
Rueggisberg, 1687 — Berna, 1735

Representant del barroc, construí, a Berna, la Heiliggeistkirche (1726-29) i el Burgerspital (1734), per al qual s’inspirà en plans de l’arquitecte francès Joseph Abeille.

Norman Robert Foster

Arquitecte i urbanista anglès.
Manchester, 1 de juny de 1935

Estudià a la Universitat de Manchester. Amb la seva esposa Wendy Cheesman, Richard Rogers i George Wolton formà l’equip 4 Architects (1963-67), al qual seguí Foster Associates, des del 1996 Sir Norman Foster and Partners. És el principal representant del corrent arquitectònic anomenat high-tech , que incorpora elements tecnològics en un concepte acusadament monumental: seu d’IBM, a Hampshire (1971); seu de la companyia d’assegurances Willis, Faber & Dumas, a Ipswich (1972); centre de distribució Renault a Swindon, Wiltshire (1983); seu del Hong Kong & Shanghai Bank, a Hong Kong (1986); actual seu de Sir Norman Foster and Partners a Londres (1990); terminal de l’aeroport de Stansted, a Londres (1991); torre del Segle, a Tòquio (1991); torre de telecomunicacions de Collserola (1992); mediateca Carré d’Art, a Nimes (1993); seu del Commerzbank, a Frankfurt (1994); palau de congressos de València (1998); remodelació del Reichstag a Berlín (1999); Pont del Mil·lenni i remodelació de la biblioteca del Museu Britànic, a Londres (2000), etc. Ha dissenyat també part del metro de Bilbao (1995). Nomenat sir (1981), ha obtingut nombrosos guardons: Royal Gold Medal for Architecture (1983), premis FAD (1992) i Ciutat de Barcelona (1993), American Institute of Architects Gold Medal (1994), Pritzker (1999) i Príncep d’Astúries de les Arts (2009).

Notícies documentals del monestir benedictí de Sant Llorenç prop Bagà

898
Notícies documentals del monestir benedictí de Sant Llorenç prop Bagà.
Llegir més...