i art | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

art

Mostrant 1091 - 1100 de 7402

Castell de Portell (Sant Ramon de Portell)

Situació

Basament d’una antiga torre, únic element conservat del castell.
ECSA-J. Bolos
Les restes del castell són al capdamunt de la petita ondulació del terreny que ocupa el poble de Portell, al nord-est de Sant Ramon.

Mapa: 34-14 (361). Situació: 31TCG658226.

De la carretera N-141 surt poc després de Sant Ramon, a mà esquerra, una desviació que porta a Torà (LV-3003). Justament després de transcórrer 1 km es passa per la petita localitat de Portell. (JRG-DRR-JIR-JMT)

Història

Els orígens d’aquest castell es remunten a la primera meitat del segle XI, quan s’ocupà aquesta zona de la Segarra que s’incorporà al comtat de Berga. La primera referència és de l’any 1035, en el testament del comte Guifré II de Cerdanya, el qual llegà el castell de Portell al seu fill Bernat. Una de les notícies més antigues sobre el castell i els seus senyors apareix en el testament sacramental de Bonfill Sanç jurat el 1042 sobre l’altar de Sant Miquel de Llobera. Bonfill Sanç deixà els castells de Portell, la Clua i Peracamps a la seva muller Amaltruda, filla del vescomte de Cardona, mentre visqués. Bonfill Sanç era senyor de Llobera i els seus successors, els Llobera, van mantenir el domini sobre el terme de Portell fins el 1190. Hi ha notícia de dues convinences del 1066 sobre la guarda dels castells de Portell i la Manresana que acordaren Eribau de Llobera, fill d’Amaltruda, i el castlà Ramon, fill d’Oruça. Els Llobera cediren la castlania del castell a altres diferents feudataris. Guillem de Ponts en fou castlà abans del 1152 i els seus descendents consta que n’eren el 1197. Els Ponts encomanaren alhora la castlania a altres nobles com ara Albert de Lliçà o Berenguer de Montlleó.

El 1190 Pere de Llobera escollí sepultura i ingressà com a canonge a l’església de Santa Maria de Solsona. Al mateix temps va donar a l’esmentada canònica el castell de Portell “com castelanis et militibus ac hominibus” en canvi de 1 000 sous barcelonesos i 200 sous jaquesos. Als anys següents diversos senyors, antics feudataris dels Llobera que tenien drets en el terme, els anaren cedint o venent a la canònica solsonina, entre els quals Ramon de Biosca i Beatriu de Mont-ros (1194). L’església de Solsona trigà força anys a aconseguir el domini total de Portell. Guillem de Montoliu, el darrer feudatari del lloc, va fer donació a la canònica de Solsona el 1263 dels seus drets sobre el castell i la vila de Portell. La canònica i més tard la mitra solsonina foren senyors jurisdiccionals del lloc fins a l’abolició dels senyorius al segle XIX. (ABR)

Castell

Planta i secció de la base de la torre del castell.
EFS
El castell pràcticament ha desaparegut, però en resta la part inferior de la torre cilíndrica. Solament es conserva una alçada de quatre metres, la qual cosa fa que gairebé no es destaqui de les cases que l’envolten, algunes de les quals s’hi havien recolzat abans, segons es pot deduir dels forats de biga que hom pot veure al costat est, tot i que actualment s’hi pot donar la volta completament.

A la part meridional de la torre hi ha una gran obertura en el parament exterior que permet l’accés al nivell de runa que emplena l’interior i deixa a més veure el potent gruix de l’estructura basal, l’aparell exterior de la qual està format per carreus de pedra calcària no gaire grans (15 cm d’alt per 18 cm de llarg, per exemple), poc treballats, lligats amb molt morter. A la banda nord hi ha un forat quadrat que ha estat tapat amb ciment i petites pedres. Les filades no són gaire regulars. (JRG-JRR-JIR-JMT)

La torre té un diàmetre de 6 m. La part inferior —quasi tot el que ha arribat fins a nosaltres—, devia ésser massissa. A partir de, si fa no fa, 4 m, començaven uns murs perimetrals circulars amb un gruix d’1 m. Segurament en aquest nivell o més amunt hi havia l’única porta d’accés.

A causa de les característiques del seu aparell, aquesta construcció, la torre mestra d’un castell, s’ha de datar en una data molt propera a l’any 1000. Fou l’origen del naixement de la població, construïda sobretot al llarg del Carrer Major que s’estén a la seva banda meridional. (JBM)

Bibliografia

  1. Miquel, 1945-47, vol. II, doc. 693, pàgs. 201-204; Serra i Vilaró, 1958; Els castells catalans, 1979, vol. VI (I), pàgs. 729-735; Baraut, 1982, V, doc. 556, pàgs. 87-89; Llorens, 1992-93, XI, doc. 141, pàg. 428 i doc. 142, pàg. 429.

Castell de Pradell de la Teixeta

Situació

Façana meridional, únic element conservat d’aquest castell situat al Carrer Major del poble.
ECSA - J. Bolòs
El castell era situat al Carrer Major, eix central de la població que, de fet, comunicava aquesta fortificació amb la plaça de l’Església. El poble és situat al fons de la vall, al sud-oest del coll de la Teixeta, pas important entre el Priorat i el Baix Camp.

Mapa: 33-18(472). Situació: 31TCF218585.

De la carretera que va de Falset a Reus surt, poc abans del coll de la Teixeta, una carretera que porta fins a Pradell de la Teixeta i que després continua fins a la Torre de Fontaubella. (JBM)

Història

El lloc figura per primera vegada en la delimitació del terme de Falset del 1168 i després és citat formant part de la baronia d’Escornalbou el 1170 i novament el 1173 en les afrontacions del territori de Siurana. Aquest darrer document demostra que Pradell aleshores ja tenia ben definit un terme propi. El 1179 el lloc, que consta que era “desert”, va ser donat a repoblar a favor de Pere de Déu i aleshores el monestir d’Escornalbou es reservà el dret de bastir una fortificació que tindria l’esmentat Pere de Déu. El castell, avui gairebé del tot desaparegut, va pertànyer a la baronia d’Escornalbou. (EGJ)

Castell

Actualment només es conserva la façana meridional d’aquesta construcció. Tot l’espai que ocupava el castell i una casa que hi havia al seu costat septentrional, els darrers anys ha estat anivellat i convertit en una esplanada on aparquen els automòbils. Pel que veiem a la paret sud, adossada a la casa que hi ha al costat i l’única que s’ha conservat, la fortificació tenia, en època moderna, una alçada de 6 m. Per les dues parets que arrenquen d’aquest mur sud, encara podem veure que al castell hi havia un espai principal que fa, a l’interior, 5,6 m d’ample i que devia tenir, d’acord amb el que diu la gent, una llargada propera a 12 m. El gruix de les parets és de 75 cm. Darrere l’espai central, sembla que hi havia un pati. El mur, adossat a la casa que hi ha a la banda meridional, seguia almenys uns 3 m més.

La paret és feta amb pedres lleugerament escairades, de mida no gaire gran (15 cm d’alt per 30 cm de llarg), arrenglerades i unides amb morter de calç que poca qualitat.

La datació d’aquest edifici és molt difícil tenint en compte que s’han conservat tan poques restes. Hem de pensar, però, que fou fet en un moment final dins l’època estudiada en aquesta obra. Devia ser la casa forta del senyor feudal local, tal com trobem que s’ha conservat poc o molt en alguns altres pobles d’aquesta mateixa comarca, com ara Cabassers, la Morera, etc. Podem assenyalar també la importància que tingueren els dos llocs centrals —el castell i l’església— en l’organització urbanística d’aquest poble (i en la de molts altres); al Carrer Major, que uneix aquestes dues construccions, s’hi afegiren el carrer de Baix i alguns altres carrerons. (JBM)

Bibliografia

  1. Font i Rius, 1969-83, vol. I(I), doc. 133, pàgs. 189-190, doc. 138, pàgs. 196-198 i doc. 201, pàgs. 276-277.

Castell de Prats de Balaguer (Fontpedrosa)

Situació

Restes de la torre i del recinte fortificat que la protegia.
ECSA - A. Roura
Castell situat damunt de Prats de Balaguer, al sud d’aquesta població. Fou construït al cim del torrent de la Riberola, a l’entrada de la vall que acaba en el coll de Noufonts, que comunica amb el Ripollès.

Mapa: IGN-2249. Situació: Lat. 42° 29’ 58” N - Long. 2° 10’ 23” E.

Des de Fontpedrosa, a la carretera que va del Rosselló a la Cerdanya (N-116), surt una carretera que porta fins a Prats de Balaguer, des d’on, per un corriol més dreturer o per una pista que passa pel costat de l’església, hi arribarem en pocs minuts. (JBM)

Història

El terme del castell de Balaguer o de Prats de Balaguer fou una possessió de l’abadia de Sant Miquel de Cuixà des de l’any 962 fins a la fi de l’antic règim. El primer esment de la villa Balagari és dels anys 854-855, en què consta que hi tenia possessions el monestir de Sant Andreu d’Eixalada, antecessor del de Cuixà. Totes aquestes possessions d’Eixalada s’integraren al patrimoni de Cuixà després de la seva desaparició per una riuada de la Tet l’any 878.

L’any 962 la comtessa Ava llegà a Sant Miquel de Cuixà tots els béns que tenia in valle Confluente, in locum quem dicunt Pratos, vel in valle Balagaria, amb els seus termes. Pels topònims que encara es poden identificar en aquest document, sembla clar que aquest alou que passà a Cuixà coincidia bàsicament amb el gran terme del municipi actual de Fontpedrosa, més el sector inferior de la vall de Carançà.

El terme de villam Balagarii cum ecclesia Sancti Thome et cum villis et villarunculis suis et cum omnibus terminis suis fou confirmat al monestir de Cuixà pel papa Joan XIII, l’any 968. Una nova confirmació es repeteix en la butlla del papa Sergi IV de l’any 1011 a favor de Cuixà: villam Pratis, valíem Balagarii cum finibus et terminis suis.

Malgrat aquests esments tan reculats del lloc i la vall de Prats de Balaguer, no es coneixen notícies sobre el castell fins l’any 1267: villa et castrum de Pratis de Balagerio. El castell de Prats figura en l’inventari de torres i castells d’alt domini reial ordenat per Pere III l’any 1369. L’any 1478 es parla del capità d’aquest castell, el qual havia embargat unes partides de blat i de vi.

Molt avançat el segle XVII la fortalesa encara estava en ús, ja que de l’any 1670 és una notícia sobre despeses esmerçades per la guàrdia del castell de Balaguer, i també per la de la torre de Goà. (JBH)

Castell

Planta dels vestigis del castell.
J. Bolòs
El castell era format per una torre de planta gairebé quadrada (uns 7,4 m de costat, a l’exterior) i per un mur de tancament, orientat de nord a sud i adaptat al relleu.

Actualment es conserven en més bon estat les parets est i sud de la torre, amb una alçada d’uns 9 m; de la paret oest es conserva poc més d’1,5 m. A l’interior, podem distingir un nivell inferior, d’uns 2 m d’alçada, que acaba amb un relleix, i una planta superior, acabada amb una volta, que només s’intueix al cim del mur oriental. A la cambra inferior, en aquesta paret de llevant, li corresponen dues sageteres força grans. Al nivell o pis superior hi ha dues espitlleres més. Aquesta torre és feta amb pedres més o menys arrenglerades, poc o gens treballades, unides amb morter de calç.

De l’angle sud-est de la torre surt un mur amb un gruix de 130 cm, que fa un angle cap a l’est i continua avall, cap al sud. En aquest mur s’obria una porta. Aquest portal, d’una alçada de 3 m (i a 2 m de terra, a l’exterior), era acabat amb un arc rebaixat. Als muntants encara veiem els forats per a les barres de tancament. En aquesta paret, situada al sud de la torre, s’han conservat tres o quatre espitlleres a banda i banda del portal. La paret actualment té una longitud d’uns 13 m; inicialment podia ser més llarga. No és segur, però, que tanqués un recinte ampli, com podria semblar de bell antuvi. Potser aprofitava com a defensa natural unes roques que hi ha al costat occidental, a la banda de la Riberola.

Al nord de la torre, a uns 75 m i seguint la mateixa direcció que la paret oriental d’aquesta torre, hi ha un pany de mur amb una longitud actualment de 13,5 m. A l’extrem nord, el més baix, fa un petit angle cap a l’est, i el mur s’acaba al mateix nivell d’un marge. La seva alçada és d’uns 8 m. Molt possiblement aquesta paret, cap al sud, enllaçava amb l’angle nord-est de la torre, on manquen els carreus del caire. Al llarg d’aquest tram de muralla hi ha dos rengles de sageteres petites, uns traus fets al mur.

Tenim, doncs, un castell format, d’una banda, per una torre i, de l’altra, per un recinte força ampli. Aquest clos, que feia uns 100 m de llarg, era orientat de sud a nord i era protegit en part pel mateix relleu. Podem considerar que aquest castell degué ser fet en dos moments propers, segurament cap al segle XIII. La torre recorda moltes altres construccions de la propera Cerdanya, com la torre del castell de Sant Romà o la torrassa d’Alp. I, tal com assenyala A. de Pous (1973, pàgs. 75-76; 1974, pàg. 258), també podem trobar un cert paral·lelisme entre aquest castell i els de la Roca de Nyer o de Vallmanya, a la mateixa comarca del Conflent. De fet, tenia una funció semblant a la que s’assignà a aquestes altres fortificacions. El seu distanciament de l’església i de la població de Prats de Balaguer ens fa adonar d’una de les seves possibles finalitats: situada en un pas estret, protegia una de les vies d’accés, pel coll de Noufonts, al Ripollès. (JBM)

Bibliografia

  1. Abadal, 1954-55, VIII, doc. 12, pàg. 251, doc. 90, pàgs. 307-309 i doc. 94, pàgs. 313-315; Ponsich, 1980*, pàg. 107; Pous, 1981a, pàgs. 7-11; 1981b, pàgs. 28-29 i 85; Buron, 1989, pàg. 126; Junyent, 1992, doc. 45, pàgs. 63-68.

Castell de Preixens

Situació

Basament d’una torre del castell islàmic, integrat en el mur nord del castell baixmedieval.
ECSA - J. Giralt
El castell de Preixens destaca de la resta del nucli urbà d’aquest petit poble, que és situat a 20 km de Balaguer seguint la carretera LV-3025 de Balaguer a Agramunt.

Mapa: 33-14(360). Situació: 31TCG382289.

Situat a la part més alta, s’hi arriba des de la Plaça Major per mitjà d’unes escales recolzades sobre la roca. És de propietat privada. (CAT-JGB)

Història

Sembla que el lloc de Preixens fou conquerit pel comte d’Urgell Ermengol IV, després d’haver ocupat la propera vila d’Agramunt el 1070. Una de les primeres notícies documentals que hi fan referència data de l’any 1172, i es tracta de la publicació sacramental del testament de Bertran de Preixens; segons indica la citada escriptura, el testador havia llegat a l’església parroquial de Sant Pere de Preixens un molí dels que ell tenia “in castro de Perexenz”. Una altra notícia data del 1190, quan diversos membres de la família Anglesola, colonitzadors d’aquella àrea, atorgaren a Pere de Preixens i a la seva esposa Maria un solar perquè hi bastissin un capmàs; d’altra banda, els atorgadors declaraven als beneficiaris que no podien escollir cap altre senyor, i els obligaven que tinguessin allí un home preparat sempre per a defensar el castell i la vila amb les seves armes. D’aquesta escriptura s’infereix que els Preixens estaven sota la dependència dels Anglesola, o dit en altres paraules, n’eren feudataris. Del llinatge dels Preixens, que evidentment degué arrelar en aquella contrada a la darreria del segle XI o inici del XII, hi ha nombrosos testimonis documentals; sembla clar que tingué l’origen en el castell de Preixens, en el qual segurament hi feren estatge en qualitat de castlans. Destaquen, d’aquesta família, diversos membres, com és el cas d’Arnau de Preixens, que fou elegit bisbe d’Urgell (1167-95), o al segle següent, un altre membre, dit igualment Arnau de Preixens, que fou nomenat abat de Poblet (1254-67), i un tal Berenguer de Preixens, que figura esmentat en la Crònica de Jaume I.

A la darreria del segle XIV, el 1381, el lloc de Preixens consta que era del donzell Joan de Montcada.

El castell fou reformat considerablement al segle XVI i es convertí en un magnífic casal senyorial d’estil renaixentista; posteriorment s’hi feren altres obres de remodelatge i restauració, configurant la fesomia exterior que presenta ara. Creiem, però, que cal buscar el seu origen en època andalusina, possiblement al llarg del segle X. Devia ser una de les fortificacions aixecades a la conca del Sió i que controlaven la via de comunicació Balaguer-Agramunt-Guissona.

Actualment és propietat particular de la familia Pijuan. (CAT-JGB)

Castell

Les restes del que considerem com a castell islàmic es localitzen fonamentalment a la cara nord de l’actual edifici, encara que molt amagades per les reformes posteriors. Aquestes restes es poden veure en les cotxeres actuals, que es van bastir aprofitant els carreus de la fortificació islàmica. També les obres de remodelatge fetes durant els darrers anys impedeixen realitzar una bona indagació de les estructures primitives.

Els vestigis visibles i que es poden resseguir són una torre i un tram del pany vertical de la muralla. Sembla que la torre era de planta més o menys quadrada, de 5, 09 m a la cara nord, 5 m la cara est i 0, 93 m el tram visible de la cara oest; és orientada al nord i d’ella arrenca en direcció est i formant angle recte, un tram de muralla fins a 9, 20 m, que és on feia un angle recte i continuava en direcció sud (d’aquest tram no hem pogut documentar res perquè està tapat per les cotxeres i la terrassa de l’edifici actual). Es conserva en bastant bon estat l’aparell constructiu de 14 filades, tant a la muralla com a la torre; és fet a base de carreus de gres ben escairats i col·locats quasi arreu en sec; tenen una disposició majoritària al llarg, malgrat que també s’alterna algun carreu al través. De les estructures interiors sols es coneix una cisterna situada a l’interior de la torre de 2, 02 m × 1, 90 m, de la qual és visible un tram d’uns 3 m de fondària, construït a base de carreus petits ben escairats. És coneguda com “la Gotera” i podria tractar-se d’un pou de gel posterior a la torre islàmica.

Per les restes visibles de l’estructura antiga del castell que han pervingut, creiem que es pot datar del segle X. (CAT-JGB)

Bibliografia

  1. Miret, 1910, pàgs. 189 i 261
  2. Sanahuja, 1965, pàgs. 168, 180 i 204
  3. Els castells catalans, 1979, vol. VI (I), pàgs. 436-442
  4. Baraut, 1990-91, vol. X, doc. 1 672, pàgs. 197-199

Castell de Prenafeta (Montblanc)

Situació

Detall de les ruïnes més antigues d’aquest castell.
ECSA - J.J. Menchón
Les restes de les fortificacions del castell de Prenafeta són situades al cim d’un turó encinglerat que hi ha sobre el poble actual de Prenafeta.

Mapa: 34-16(418). Situació: 31TCF523823.

Des de Montblanc surt la carretera local TV-2421, que porta al poble actual de Prenafeta. Des d’on hi ha la font d’aquest poble surt un caminet ben fressat i senyalitzat que mena fins a un pas engorjat. En alguns trams s’ha conservat l’empedrat antic d’aquest camí. Poc després d’aquest pas, cal girar cap a l’esquerra, travessar el poble rònec de Prenafeta, i enfilar-se, tot seguint un corriol, fins al cim del turó on s’alça el castell. Als darrers metres hi ha restes d’uns graons. (JBM)

História

El topònim de Prenafeta és esmentat l’any 980 quan el comte Borrell II de Barcelona donà el castell de Cabra als esposos Ervigi i Amaltruda i a llur fill Guifré; entre les afrontacions territorials de l’esmentat castell s’esmenta el terme de Petrafita. Al llarg de la segona meitat del segle XI, el castell de Prenafeta apareix en un seguit de documents falsos o sospitosos de ser-ho; tot i així, un document del 1072 que no és suspecte indica que l’esmentat any Arnau Pere de Ponts féu un conveni amb un cavaller anomenat Ramon Bremon pel qual, entre d’altres, li donà el castell de Prenafeta en feu amb diverses condicions; aquesta notícia deixa fora de dubte que en aquest moment la fortalesa de Prenafeta ja s’havia bastit.

En morir Arnau Pere de Ponts el 1086, totes les seves possessions passaren per herència al seu nebot Bernat Pere de Ponts; d’aquest, pel seu testament sacramental jurat l’1 d’agost de 1119, pervingueren al seu fill Pere de Puigverd. Posteriorment, amb data de 18 de desembre de 1164 hi ha constància de l’acta testamentària de l’esmentat Pere de Puigverd, segons les disposicions de la qual, determinà que tots els llocs que posseïa a la Conca de Barberà, entre altres el castell de Prenafeta, passessin al seu fill Pere.

La família Puigverd va senyorejar la fortalesa de Prenafeta durant els segles XII i XIII, tot i que sembla que l’administració d’aquest castell no l’exerciren ells directament, sinó que la subinfeudaren a d’altres famílies nobles de la contrada. Així, l’any 1168 es documenta el testament de Guillem de Montagut —feudatari dels Cervelló i dels Jorba a més dels Puigverd—, pel qual hi ha notícia que el testador disposà que el seu fill Guerau heretés els castells de Prenafeta i Pira, entre d’altres fortaleses.

Pere de Puigverd, fill del personatge homònim que va testar, segons s’ha esmentat, l’any 1164, va deixar en herència la possessió del castell de Prenafeta al seu fill Berenguer de Puigverd tal com consta en el seu testament atorgat l’any 1243. Un nou Berenguer de Puigverd, fill de l’anterior, llegà al monestir de Santa Maria de Poblet les propietats que tenia a la Conca de Barberà, entre les quals hi havia els castells i les viles de Prenafeta, Miramar i Figuerola, que passaren a dependre de l’esmentat cenobi l’any 1276; aquesta cessió fou confirmada en el testament del mencionat Berenguer de Puigverd, atorgat l’any 1297.

Aquests indrets, integrats dins el domini territorial del monestir de Poblet a la Conca de Barberà, constituïren, juntament amb Montornès, el que es va conèixer com a baronia de Prenafeta.

El lloc de Prenafeta va continuar al llarg del segle XV sota la senyoria del cenobi pobletà, que el 1414 havia adquirit del rei Ferran I la jurisdicció civil i criminal de l’indret. Posteriorment, la guerra civil catalana contra el rei Joan II (1462-72) va afectar tant el poble de Prenafeta que en poc temps restà gairebé despoblat.

El lloc quedà definitivament abandonat, i quan es va refer la població al segle XVIII, s’establí a l’actual emplaçament, a uns 2 km al sud de l’antic indret de poblament. (FEB-ABC-EPF)

Castell

Petita casa forta que corona l’extrem de ponent del turó on hi ha la fortificació.
ECSA - J.J. Menchón
El castell de Prenafeta és format bàsicament per dos edificis, que en realitat corresponen a dues construccions fetes en dues èpoques diverses. D’una banda, en un extrem de la cresta, hi ha un petit castell roquer, encimbellat i molt reduït. D’altra banda, a l’altre extrem de la cresta, hi ha una casa forta. Entremig hi havia encara alguna altra dependència, en part excavada aquests darrers anys.

La fortificació situada a l’extrem oriental és la més antiga. Té una planta gairebé trapezial. Les seves parets es conserven amb poca alçada. El mur septentrional té una llargada d’uns 11 m, i el mur meridional, d’uns 4 m, als quals cal afegir un nou tram d’uns 3 m més, situat més cap a ponent. Aquests dos murs gairebé paral·lels són units a llevant per un mur esbiaixat, orientat de SW a NE. A l’extrem oposat, a l’oest, hi ha una roca, a la qual es devia adossar la fortificació. Al mur meridional hi ha una obertura, un esvoranc, però fet segurament en època moderna.

L’alçada d’aquest mur no és gaire gran; allà on és més ben conservat és a llevant, que arriba a fer uns 3 m d’alt. Aquesta paret és feta amb carreus tallats, de mida no gaire gran, allargats o no (15 cm d’alt × 45 cm de llarg o bé 25 cm × 30 cm), units amb morter de calç. Els carreus dels caires són més ben treballats.

A l’extrem oest de la cresta del tossal del castell hi ha el mur oriental d’una casa forta. Aquesta paret, amb una alçada d’uns 5 m, té una longitud de 8 m. El seu gruix és de 90 cm. És feta amb carreus de mides diverses, alguns de molt poc treballats, més o menys arrenglerats en filades i units amb morter. En aquest mur hi ha dues espitlleres. De la paret nord, només en resta l’angle est, on veiem que hi havia hagut una porta, de la qual només s’endevina el muntant est i l’inici de l’arc. De la resta de la construcció, que s’estenia cap a l’oest, no n’ha quedat cap indici. Podem assenyalar també que sota d’aquest edifici hi ha un túnel.

En principi es pot pensar que en un primer moment, cap al segle XII, es va construir el castell de l’extrem est. Era un niu d’àguiles, que dominava el pla de la Conca, el camí de Figuerola i el poble que es degué bastir al seu dessota, prop d’aquesta via. En un moment més tardà, al segle XIII o ja al segle XIV, es degué edificar la casa forta que hi ha a l’extrem occidental, habitatge més còmode per als senyors d’aquest lloc. (JBM)

Bibliografia

  1. Morera, 1987, vol. I, ap. doc. núm 2, pàg. II
  2. Miret, 1918, pàgs. 163-164
  3. Els castells catalans, 1973, vol. IV, pàgs. 264-267
  4. Español, 1991, pàgs. 225-234.

Castell de Privà (les Avellanes i Santa Linya)

Situació

Panoràmica general del turó de Privà amb les restes del castell i de l’església de Santa Margarida.
ECSA - J.Giralt
Dominant el barranc de la Ribera, única via de comunicació des del riu Noguera Pallaresa cap a Vilanova de la Sal, s’aixeca el turó on són situats tant aquest castell com l’església de Santa Margarida de Privà.

Mapa: 32-13(327). Situació: 31TCG185404.

És una mica difícil d’arribar-hi. El camí més curt i fàcil és camp a través, o bé per la banda de ponent o bé per la meridional, sempre partint des de la pista que porta de Vilanova a l’antic baixador del tren, sobre el riu Noguera Pallaresa.

História

La primera notícia que tenim sobre el castell de Privà és de l’any 1085, en què el comte Ermengol IV cedeix als esposos Brocard Guillem i Caritat el puig de Privà, reservant-se part del delme per a obres del castell; situat al territori de Santa Linya, limitava a orient i el sud amb el Montroig i el coll de Llorenç i de Marmiolo. Pocs anys després, el 1093, el comte Ermengol V féu donació a Santa Maria de Solsona de l’església de Privà. El mateix any Guillem Brocard cedia a l’esmentada canònica el castell de Privà. El 1155 el castell consta que es troba sota la guarda de castlans de la canònica de Solsona.

Al segle XIV el castell de Privà s’incorporà al marquesat de Camarasa.

Castell

Queden poques restes visibles del castell de Privà, sobretot per dos factors; el primer és l’espessa vegetació que domina tot el turó i que fa molt difícil de distingir els elements constructius. El segon és l’acció de l’home, que ha saquejat els murs i ha reaprofitat els carreus per abancalar sobretot el vessant oest, factor que a més de destruir bona part del castell ha disfressat les poques restes amb nous elements. De tota manera, sembla que el castell es va adaptar a la topografia allargada del sector septentrional del turó i hom va construir defenses en aquest sentit, com en el vessant oest; la cara de llevant, molt malmesa, segur que també tenia muralla, perquè és la part més feble des del punt de vista defensiu. Es conserven restes de la muralla a la cara oest fins a una alçària variable entre 1, 20 i 1, 60 m; tota ella de maçoneria irregular de pedra calcària i argamassa de guix i calç. Sembla que es pot afirmar l’existència d’habitacions rectangulars adossades a la muralla de la cara oest. En el centre del turó destaca una estructura que per l’arrebossat que presenta pot tractar-se d’una cisterna. El material ceràmic que fins ara s’ha trobat en superfície indica una ocupació feudal durant els segles XIII i XIV, i sols una intervenció arqueològica podria donar dades referents a les primeres cites documentals del final del segle XI.

Bibliografia

  1. Sanahuja, 1965, pàgs. 121 i 292
  2. Font i Rius. 1969-83, vol. I, pàg. 716
  3. Riu, 1979, vol. II, pàg. 228
  4. Fité, 1985, pàg. 208

Castell de Puig-reig

Situació

El castell és situat en un petit puig, al peu del riu Llobregat que li fa de muralla per la banda de llevant, mentre que al costat meridional s’hi ha anat edificant el poble. Sota mateix del castell hi ha l’església romànica del XII de Sant Martí i l’església nova. Aquest castell consta en el mapa del Servei de l’Exèrcit 1:50 000, editat pel Consejo Superior Geográfico, full 331-M781: x 0, 75 — y 47, 4 (31 TDG 075474).

Vista aèria de l’àrea que ocupa el castell de Puig-reig, a la punta del turó, avui plena de construccions modernes. A mà esquerra apareix l’església de Sant Martí de Puig-reig.
J. Pagans-TAVISA
Una vista del castell de Puig-reig, avui molt modificat i amb escasses restes d’època romànica. Aquest castell, que, tot aprofitant les roques i els desnivells del turó, es distribuïa en tres recintes, devia constituir un impressionant conjunt de fortificacions; fou regentat pel trobador Guillem de Berguedà.
R. Viladés
Per arribar-hi cal seguir el mateix camí que porta a l’església romànica. Des de l’església es passa a la plaça que hi ha davant el cementiri; d’aquí es pren una carretera o camí que porta a dalt del castell. (RVL)

Història

El castell de Puig-reig, al comtat de Berga, fou un dels punts més avançats de l’onada repobladora del segle IX pel cantó del Llobregat que va tenir com a punt de partida l’any 798, Lluís el Piadós d’Aquitània encarregà l’organització del districte fronterer conegut amb el nom de marca hispànica. Aquesta decisió afectà el Berguedà, car Lluís encarregà al comte indígena Borrell, l’ocupació de les places fortes de Casserres, Cardona i Osona, i altres llocs abandonats.

Si l’organització militar es concretà en les places fortes esmentades, un lligam de petites fortaleses unia aquests punts estratègics. Al final del segle IX aquesta línia fortificada es trobava ja consolidada al llarg dels rius Llobregat i Cardener i a tot el comtat de Berga.

El castell de Puig-reig fou un dels punts d’aquesta línia de frontera, car el castell era ja construït al final del segle IX. La primera referència documental de la seva existència és, però, de l’any 907, quan fou consagrada l’església de Sant Martí (in castro quedem vocitato Pugo Regis).

Cal pensar, doncs, que darrere l’organització castellera, militar i defensiva, es produí l’organització religiosa i parroquial; la connexió és tan evident, que l’església de Sant Martí de Puig-reig és, alhora, l’església del castell.

Al llarg del segle × es referencia molt sovint l’existència del castell de Puig-reig i l’any 974 és esmentat ja el seu vicari, Olivar. El 984 uns particulars feien donació d’unes terres a l’església de Sant Martí amb la clàusula específica que explica que aquesta donació es fa sense cap impediment del vicari del castell (sine impedimento vicario huius castro).

Aquestes notícies ens informen de l’existència d’un castell termenat a Puig-reig, un gran castell al peu de la “strata publica” que incloïa els llocs de Fonollet, la Lladernosa, tota la Vall de Merola i el terme de Puig-reig, coincidint gairebé amb l’actual terme municipal; englobava també les esglésies de Sant Sadurní de Fonollet, Sant Andreu de Madrona, Sant Marçal, Sant Joan Degollat, Sant Andreu de Gamisans (avui de Cal Pallot), Sant Julià de Puig-reig i Sant Miquel de la Lladernosa i una part del terme parroquial de Santa Maria de Merola.

Al terme del castell de Puig-reig hi tenien grans propietats nobles importants: el comte Miró de Barcelona (segle × a la Lladernosa), la família vescomtal del Berguedà (el segle XI a Fonollet), el monestir de Santa Maria de Serrateix, i, especialment i a partir del segle XII, la família vescomtal del Berguedà, que fou senyora de tot el castell i terme de Puig-reig.

L’any 1142 el vescomte Guillem de Berguedà, la seva muller Berenguera i els seus germans, cedien a Guillem i a Arnau de Benviure el castell de Puig-reig per la quantitat de 200 denaris i 100 sous, amb la condició que la família podria fer-hi estada, però també els vescomtes del Berguedà (Guillermo atque Amallo facere statiam et habere in dominio infra cas te liare ipsius castri iuxta turrem).

El germà del vescomte Guillem de Berguedà, Ramon de Fonollet, tenia amplis dominis al lloc de Fonollet, inclòs dins el terme del castell de Puig-reig. El vescomte Guillem abans de morir cedí masos del terme del castell a l’orde militar del Temple de Salomó; l’any següent, el 1183, en el seu testament ampliava aquestes deixes amb més masos dels termes castellers de Puig-reig i Casserres.

En aquest testament deixava com a hereu de tots els seus béns el seu fill gran, el trobador Guillem de Berguedà, el qual passà grans temporades residint al castell; la major part de la documentació des del 1136 fins al 1187 de la família vescomtal el relaciona, directament o indirectament, amb el castell de Puig-reig.

La iniciativa del vescomte, de cedir terres i béns a l’orde militar del Temple, fou seguida per molts homes pietosos del terme casteller; des del 1186 comencen les donacions de masos, terres i vinyes a favor de l’orde i dins el terme del castell de Puig-reig. Així, el mateix trobador Guillem de Berguedà, l’hereu del vescomte, deixava als templers moltes propietats en el curs de la seva vida i especialment l’any 1187, en fer testament, donà a l’orde el vell castell de Puig-reig amb Fonollet, els seus termes, pertinences, cavallers, homes, boscos, prats, pastures, conduccions d’aigua, camins, roques, pedres, censos i usatges i molins (kastro de Podio Regis et cum Fonoleto cum omnibus illorum terminis et pertinenciis et cum militibus et hominibus et silvis et garricis, pratis, pascuis, aquis, uiis euntibus et redeuntibus rochis et petris et omnibus eis pertinentibus censis et usaticis…).

Les àmplies possessions del trobador es repartiren entre molts beneficiaris; a més de les donacions al Temple, el trobador cedí als hospitalers el mas Vilaró de Casserres, a Santa Maria de la Guàrdia el mas Trullars del mateix terme Casteller; a Santa Maria de Poblet, Santes Creus, Santa Maria de Solsona i Sant Pau de Casserres altres béns immobles.

Al seu germà Berenguer, el castell de Montmajor i els castells que tenia en feu pel comte de Barcelona: Casserres, Madrona i Espinalbet; també el feu que tenia per Hug de Mataplana i els drets sobre Calders, Cerdanyola i Sentmenat. A l’altre germà Bernat li cedí la quarta part dels béns que havia donat a Berenguer, del qual s’havia de fer home dependent. El testament fou signat pels marmessors Guillem de Calders, Guillem de Talamanca, Pere de Calders, Bernat de la Portella, Guillem de l’Espunyola, Ramon de Viver i Bernat de Merola i en presència de Rubèn de Benviure, frare del Temple, i Guillem de Cerdanyola, comanador de Palau.

Malgrat el testament de Guillem de Berguedà, l’any 1199, probablement ja mort el trobador, el seu germà Ramon de Berguedà va vendre al rei Pere el Catòlic, el castell de Puig-reig i tot el vescomtat de Berguedà, a canvi d’una renda vitalícia; l’any 1200 el mateix Ramon de Berguedà confirmava al rei Pere, de nou, la venda.

Possiblement el castell va romandre, però, en mans de l’orde militar del Temple, car l’any 1212 la casa del Temple obtenia la cancelació de la hipoteca que gravava els molins de Puig-reig, per gràcia del vescomte de Cardona.

Pocs anys després, el 1231, el rei Jaume I confirmava el testament de Guillem de Berguedà i especialment el domini dels templers sobre el castell de Puig-reig. Aquesta confirmació devia ésser necessària, car els títols de propietat sobre el castell de Puig-reig devien presentar deficiències, sobretot arran de la venda a la corona del castell i del vescomtat l’any 1199, que no devia deixar gaire clars els drets de l’orde militar del Temple sobre el lloc.

Cal valorar la importància d’aquesta donació, car Puig-reig esdevingué un punt clau per a organitzar els dominis de l’orde militar en aquesta zona del nord de Catalunya. Els templers, igual com la resta d’ordes militars, tenien els seus dominis principals a la Catalunya Nova i Puig-reig devia esdevenir el centre d’una comanda a la zona de muntanya.

La creació d’una comanda tenia en compte una situació estratègica convenient, la qual podia aglutinar una àmplia zona on l’orde hagués obtingut territoris; aquestes comandes eren dirigides per un preceptor o comanador que administrava els dominis que depenien de la comanda.

Així, els comanadors del Berguedà i de la Cerdanya foren des del 1239, pocs anys després de la confirmació del rei Jaume I, comanadors de Puig-reig, ja com a casa independent. L’any 1248 els documents citen l’existència de la casa de Puig-reig ocupada pels comanadors i dos frares cavallers; els oficials conventuals no són esmentats fins el 1285.

És evident que les donacions del vescomte Guillem de Berguedà, del seu fill trobador i dels homes del terme de Puig-reig foren cabdals a l’hora de fer decidir als templers a crear la comanda per a administrar els béns que tenien al Berguedà i a la Cerdanya i establir el seu centre al castell de Puig-reig.

Els templers heretaren de Guillem de Berguedà el sistema de contribucions conegut amb el nom general d’"usos”; per tal de millorar i incrementar la població de Puig-reig l’orde militar atorgà als habitants del castell, i aleshores ja vila de Puig-reig, una carta de franqueses, el 28 de juliol del 1281.

Carta de franqueses de Puig-reig (28 de juliol del 1281)

Carta de franqueses atorgada per Pere de Monteada, mestre templer d’Aragó i Catalunya, als pobladors de Puig-reig. Els concedeix l’exempció dels mals usos i llibertat de moviments, amb retenció del dret dominical i de la justícia per part del concedent.

"Noverint universi quod nos frater Petrus de Montecathano, domorum militie Templi in Aragonia et Cathalonie magister humilis, de concilio fratris Arnaldi de Timor, castellani Montissoni, fratris Guillelmi de Miraveto, comendatoris Gardennii, fratris Raymundi de Sancto Daniolo, socii nostri fratris, fratris Francici de Talliata, comendatoris Azconis, fratris Guillemi de Puyg Naucler, comendatoris de Podio Regum et plurium aliorum fratrum nostrorum, volentes castrum et villam de Podio Regum populare et meliorare, cum testimonio huius pagine firmiter valiture damus, concedimus et confirmamus omnibus illis populatoribus qui venire ad dictum locum de cetero voluerint populatum (sic) et fecerint continuam residenciam ibidem ac se fecerint homines proprii Templi, quod sint franqui perpetuo et liberi de cogocia et intestatu et exorquia et de redemptione hominum et mulierum. Ita quod possint venire libere populatum ad dictum locum sine omni redemptione, et quod possint libere recedere quandocumque eis placuerit sine omni redemptione personarum suarum et mobilium suorum, salvo tamen in omnibus, iure Templi in possessionibus et hereditatibus quas pro Templo tenerent vel haberent et salvo etiam et retento quod si forte fecerint malefectum vel comiserint delictum aliquod in dicto loco, quod teneantur facere iustitie complementum in posse iudicis templi. In cuius rei testimonium hoc presens instrumentum sigilli nostri munimine fecimus roborari. Quod est actum Vo Kalendis augusti, anno Domini M° CC° LXXX° primo.

Sig + num fratris Petri de Montechatano, magistri predicti. Sig + num fratris Arnaldi de Timor, castellani predicti. Sig + num fratris Guillelmi de Miraveto, comendatoris Gardennii. Sig + num fratris Raimundi de Sancto Daniolo, predicti. Sig + num fratris Francici de Talliata, comendatoris Azconis. Sig + num fratris Guillelmi de Puyg Naucler, comendatoris de Podio Regum. Sig + num Bertolini de Caneto. Sig + num Raimundi de Azcone, scutiferorum domini magistri, testium huius rei. Sig + num Raymundi Savine, notarii domini magistri predicti, qui hoc scribi fecit de mandato eiusdem et clausit die et anno prefixis."

Original. Pergamí conservat a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, Cancelleria, Pergamins de Pere II, núm. 262.

Josep M. Font i Rius: Cartas de población y franquicia de Cataluña, I, CSIC, Madrid-Barcelona 1969, pàgs. 507-508.

_______________________________________________________________________________________________________________

Traducció

"Sàpiguen tots que nos, el germà Pere de Montcada, humil mestre de les cases de la milicia del Temple a Aragó i a Catalunya, amb el consell del germà Arnau de Timor, castlà de Montsorís, del germà Guillem de Mirabet, comanador de Gardeny, germà Ramon de Sant Daniel, company del nostre germà, del germà Francesc de Tallada, comanador d’Ascó, del germà Guillem de Puig Naucler, comanador de Puig-reig i de molts altres germans nostres, volent poblar i millorar el castell i la vila de Puig-reig, amb el testimoni d’aquest document al qual donem fermament validesa, concedim i confirmem a tots els pobladors que volguessin venir a poblar aquest lloc i hi fessin continuada residència i es fessin homes propis del Temple, que siguin francs perpètuament i lliures de cogúcida i d’intèstia, d’eixorquia i de redempció d’homes i de dones. I que puguin venir lliurement a poblar el citat lloc sense cap redempció i que puguin lliurement marxar quan vulguin sense cap redempció de les seves persones i dels seus béns mobles, excepte en totes les possessions que de dret són del Temple i en totes les herències que tenen o posseeixen en favor del Temple i excepte també el que si fessin alguna malifeta o algun delicte en l’esmentat lloc, que estiguin obligats a fer justícia pel poder del jutge del Temple. D’aquest assumpte n’és testimoni aquest present document que fem corroborar amb la marca del nostre segell.

Fet el cinc de les calendes d’agost de l’any del Senyor de 1281.

Signatura del germà Pere de Montcada, el mencionat mestre. Signatura d’Arnau de Timor, el citat castlà. Signatura del germà Guillem de Mirabet, comanador de Gardeny. Signatura del germà Ramon de Sant Daniel, esmentat. Signatura del germà Francesc de Tallada, comanador d’Ascó. Signatura del germà Guillem de Puig Naucler, comanador de Puig-reig. Signatura de Bertolí de Canet. Signatura de Ramon d’Ascó, escuders del senyor mestre, testimonis d’aquest assumpte. Signatura de Ramon Sabí, notari de l’esmentat senyor mestre, que ho ha fet escriure per manament d’ell i l’he tancat el dia i l’any esmentats."

(Traduït per Paquita Sallés i Verdaguer)

El gran mestre de l’orde, Pere de Montcada, juntament amb els comanadors de Gardeny, Ascó i Puig-reig, i amb altres frares del Temple exposaren la seva voluntat de poblar i millorar el castell i la vila de Puig-reig, per la qual cosa concediren als seus habitants i als nous pobladors l’exempció dels mals usos de cugúcia, intèstia, eixòrquia i remença, a canvi d’establir-se definitivament en el lloc.

L’any 1278 el bisbe d’Urgell cedia als templers l’església parroquial de Puig-reig amb les seves sufragànies; més tard, l’orde intentà d’eximir-se del pagament del delme, però no ho aconseguí. La casa de Puig-reig devia tenir greus dificultats econòmiques; l’anul·lació dels “mals usos” no devia sol·lucionar gaire aquests problemes, car l’any 1300 el gran mestre de l’orde donava permís als templers de Puig-reig per a vendre, a carta de gràcia, el castell de Puig-reig, reservant-se, però, els drets de peatges i lleudes si es realitzava la venda, que finalment no s’efectuà.

L’any 1312, després d’un llarg procés, l’orde militar del Temple fou dissolt i els seus dominis passaren a l’orde militar de l’Hospital de Jerusalem. L’antiga comanda de Puig-reig quedà incorporada, com a priorat, a la casa de Cervera, tot englobant també els béns que els hospitalers tenien a Berga i a la Cerdanya; va perdre així el caràcter de comanda independent i restà sempre més unida a la de Cervera i l’Ametlla.

Els comanadors residiren molt poc al castell de Puigreig, car delegaven llurs funcions d’administració a lloctinents i oficials. Un dels homes que més lluità a favor de l’orde del Temple i de l’Hospital en aquest llarg plet de dissolució fou un prohom nascut a Puig-reig, Arnau Sescomes, arquebisbe de Tarragona.

L’any 1318 el castlà d’Amposta, autoritat aleshores dels hospitalers de l’Aragó i Catalunya, cedia a Arnau Sescomes en agraïment pels serveis prestats a l’orde, els dominis de l’antiga comanda de Puig-reig, amb tota la seva jurisdicció i possessions. El capítol de l’orde donà el seu consentiment i així passava temporalment al bisbe i a la seva família tot el castell i el terme de Puig-reig.

En perdre el castlà d’Amposta la seva jurisdicció sobre Catalunya, l’orde es tornà enrere d’aquesta donació i l’any 1342 fou anul·lada; Arnau Sescomes va haver de resignarse a un vitalici sobre les comandes de Puig-reig i de Berga. Entre els anys 1324 i 1338, Pere de Comes, batlle dels hospitalers del castell de Puig-reig i nebot de l’arquebisbe havia pagat la quantitat de cent mil sous pel castell de Puig-reig, quantitat que li fou retornada per l’orde.

Els hospitalers senyorejaven definitivament el castell de Puig-reig i tots els territoris de la comanda, però la crisi afectà el lloc, sobretot el segle XV; l’any 1415 el castell de Puig-reig era arrendat a Ferrer Arreu, el qual pel preu de l’arrendament havia de “fare adobar serta pernada del castells que estava perillos”.

L’any 1585 el comanador de l’orde de l’Hospital declarava el castell de Puig-reig com a recinte inhabitable i les rendes que cobraven els hospitalers de Puig-reig no cobrien les despeses de manteniment de l’àmplia fortalesa. Aviat fou arrendat com a mas, conegut el segle XVII com a Mas Dodeny i el segle XVIII com a Mas Pellicer; amb aquests noms figuren en els capbreus de l’orde d’aquests segles. L’any 1851 fou definitivament anul·lat l’orde i els seus béns foren secularitzats. (RSR-MDSS)

Castell

Un aspecte del castell de Puig-reig amb un carrer dintre la primera muralla del cantó de tramuntana.
R. Viladés
Com tots els castells de la comarca del Berguedà, aquest també ha sofert la destrucció que amb el pas del temps s’ha fet mestressa i senyora d’aquests edificis. Amb tot, queden les restes suficients per a fer-nos una idea del que devia ser originàriament aquesta construcció. Si a això adjuntem les dades històriques que en tenim, vol dir que no seria difícil de reconstruir-ne el pla.

El puig on és el castell forma tres graus de cingles ben marcats per la banda de ponent. Cingleres, marges i petites feixes que arribaven fins a la riera de la Sala. Per la banda de llevant aquests cingles només són a la part de dalt. Seguidament i fins arribar al riu és format per estretes feixes conreades en un fort pendent. En aquesta banda no es veuen restes de muralles; segurament que no n’hi varen construir atès el pendent i la proximitat del riu que, d’alguna manera els feia ja de muralla.

Panint de l’orografia del lerreny i guianl-nos per les resies de cases i muralles, inlentarem de dir-ne quelcom.

Detall del mur de la primera muralla, al costat de ponent.
R. Viladés
El cim del puig és format per una petita plataforma de roca que gairebé té una forma circular; aquesta roca era protegida per una paret, segurament per evitar l’erosió de les capes de terra que hi ha sota i que formaven el marge. Al voltant d’aquesta roca hi ha un pas que en alguns indrets no té gaire més d’un metre; segons que sembla era un carrer de circumval·lació. A partir d’aquí començava la primera muralla que, més que de defensa, servia de fonament per a les cases que s’hi construïren a sobre. Un tros més avall, sobre roques, hi havia la segona muralla. I bon tros més avall, on ara hi ha la rectoria, hi havia la tercera i última muralla, que era la que tancava el clos de tot el castell. Aquesta muralla començava on ara hi ha la plaça de la Creu, lloc d’un portal d’entrada; seguia per tota la banda de ponent i tancava per la banda de migjorn. Això no és una suposició, car en un capbreu de l’any 1722 hom parla de l’existència d’aquest portal(*). Sabem, per un capbreu del segle XIII, que hi havien cases dins el recinte murallat(*).

Tenint en compte les restes, que ens han pervingut podem afirmar que al cim del castell, sobre la plataforma de la qual hem parlat, hi havia la capella pre-romànica consagrada l’any 907 per Nantigís, bisbe d’Urgell (vegeu: Acta de consagració de l’església de Sant Martí de Puig-reig). D’aquesta capella no n’apareix res (a l’apartat d’història ja se n’ha parlat).

Sota mateix d’aquesta plataforma hi havia el carreró del qual hem parlat; carreró voltat de petites cases gairebé quadrades. Algunes de les cases que encara hi ha —malgrat siguin reformades— segueixen el mateix estil de construcció de les muralles. Una d’aquestes cases conserva les quatre façanes originals. Sobre la primera muralla hi havia un altre rengle de cases. En aquest cas el carrer no és tan visible car el terreny ha estat més remenat.

El segle XII fou construïda la nova església entre la tercera i la segona muralla, gairebé a l’extrem d’aquesta entre ponent i migdia.

En algunes fotografies velles d’aquest turó es poden apreciar molts més trossos de muralla, els quals ja fa anys que han desaparegut.

Per la banda de llevant el castell no era estructurat en carrers, llevat del que hi ha sota la plataforma. Amb tot hem de dir que, llevat d’aquest carrer, no hi havia altres edificacions, fora de la banda de tramuntana, en el qual indret, n’hi havia algunes.

Tant les muralles com les restes de cases que es conserven tenen el parament similar: blocs de pedra salsonenca no gaire grossos, gastats pel pas dels anys, rejuntats amb argamassa de calç i disposats força regularment. Es fa difícil dir de quin segle és sense més dades. De tota manera si el segle × ja hi havia una església i el XII construïren l’altra, vol dir que en aquesta època alguna edificació hi havia d’haver.

El que tothom coneix com a castell de Puig-reig és una casa que hi ha sobre l’indret de l’església. D’aquesta casa són les úniques fotografies que s’han fet del castell; això creiem que és una equivocació, car aquest edifici segurament no correspon als segles que abans hem citat. El més característic d’ella és un arc apuntat que dóna pas a un passadís que passa per sota la casa. Aquest passadís comunicava la part alta del castell amb la baixa. Per la banda de llevant aquest passadís forma un arc gairebé de mig punt, però molt diferent dels arcs de mig punt que coneixem del romànic.

Aquest edifici ha estat restaurat recentment per un particular. S’ha construït un mur nou que imita les restes de muralles que queden, però aquest mur no passa pel mateix indret de l’antic.

Un aspecte del castell de Puig-reig tal com era al començament del segle XX.

Creiem que si s’estudiés bé aquest recinte amb una bona campanya arqueològica, ens emportaríem moltes sorpreses, naturalment, agradables. (RVL)

Bibliografia

  1. Josep M. Font i Rius: Las cartas de población y franquicia de Cataluña, Madrid-Barcelona 1969, pàgs. 507-508
  2. A. J. Forey: The Templars in the Corona de Aragón, Londres 1973
  3. Joaquim Miret i Sans: Les cases de Templers i Hospitalers de Catalunya, Barcelona 1910
  4. Lluís Monreal i M. de Riquer: Els castells medievals a Catalunya, Vol. II, Barcelona 1958
  5. Rosa Serra i Rotés: Introducció a la historia de Puig-reig, Manresa 1982. (RSR-MDSS)

Castell de Puigarbessós (Cercs)

Situació

Les restes d’aquest castell es troben al cim de Puigarbessós, situat en l’aiguabarreig de la riera de Vilada i el riu Llobregat, molt a prop de la Baells. Les restes estan situades en una canal lateral i estan orientades vers el costat de migjorn. Aquest castell figura situat en el mapa del Servei de l’Exèrcit 1:50.000, editat pel Consejo Superior Geográfico, full 293-M781: x 08, 2 — y 64, 0 (31 TDG 082640).

L’accés a les restes del castell es extremadament difícil. S’hi pot arribar des de l’església de Sant Quirze de Pedret, remuntant la vall del Llobregat; a l’alçada de la presa de l’embassament de la Baells cal prendre una canal a mà dreta que, després d’una penosa hora d’ascensió ens portarà fins a les escasses ruïnes del castell.

Història

Pocs i tardans són els documents en els quals apareix esmentat el castell de Puigarbessós, tot i que la seva importància devia ser molt gran ja que d’una manera molt estratègica domina tota la vall del Llobregat.

El document més antic que parla del lloc data de l’època de Ramon Berenguer IV (segle XII), quan després de la conquesta de Tortosa i en agraïment per l’ajuda rebuda, el comte cedí a Hug de Peguera, el lloc de Puigarbessós i d’altres del Berguedà com a feu.

Anys més tard, el dia 21 de juny de 1309, el castell de Puigarbessós, juntament amb d’altres del Berguedà, fou objecte d’una permuta entre Sibil·la, comtessa de Pallars i senyora de Berga i el rei Jaume II. Per raó d’aquesta permuta el rei cedí a la comtessa, entre altres, la vila i el castell de Tamarit, la vila de l’Arboç i el castell de Gelida, i Sibil·la cedí al rei gairebé tots els castells que tenia al Berguedà, entre els quals trobem el que ens ocupa: “castrum meum et villam meam de Berga… castrum meum vocatum de Monteclaro, et castrum meum de Casserres et castrum meum de Merola, et castrum de Puigarbessos…”.

Aquestes són les úniques referències històriques que ens han pervingut.

Castell

Les escasses restes que es conserven de l’encimbellat castell de Puigarbessós es troben escampades entre una densa vegetació que impedeix de veure quina devia ésser l’estructura del castell.

De l’antiga edificació només es conserven llenços de murs sense cap cohesió ni estructura.

El més important d’aquests trossos de mur és una paret d’uns 8 m de llargada per 5 d’alçada, construïda amb carreus de mides molt diverses, en la qual en destaquen alguns de grans dimensions.

En aquest mur s’obren quatre espidieres.

Tot fa pensar que aquesta construcció constituïa una part del sistema defensiu del castell juntament amb altres fragments de murs que l’envolten.

Bibliografia

  1. Jacint Vilardaga: Historia de Berga, Barcelona 1890. pàgs. 151 i ss
  2. M. Dolors Santandreu Soler: Els castells del Berguedà en un document de 1309, “Revista del Centre d’Estudis Berguedans“, núm. 1. Berga 1982, pàgs. 101-118. (mdss)

Castell de Puigbò (Gombrèn)

Situació

Vista panoràmica general. A mà esquerra podem veure la torre i més cap a mà dreta la sala i l’església.
J. Martí

Restes d’un castell, d’una església i d’altres construccions, situades al mig d’una clariana de camps que hi ha a la part alta d’una de les petites valls que neixen al vessant septentrional dels rasos de Tubau.

Mapa: 255M781. Situació: 31TDG236757.

Per arribar-hi cal agafar la carretera de terra que, des del poble de Gombrèn, mena als Cortals; cal travessar aquest veïnat de cases i seguir al llarg de 4 km una pista que s’enfila vers migjorn. Les construccions medievals de Puigbò són situades al costat de l’església del segle XVIII i de la casa de pagès moderna. (JBM)

Història

S’ha conservat el document de venda d’una terra, que hi hagué, l’any 905, a l’anomenat “territori Transmontà” —que segurament aleshores era del comtat de Cerdanya—, al terme de la vil·la de “Pago Mala”, segurament “Pugo Malo”; aquest indret, a l’Atlas Històric de Catalunya, hem cregut que devia correspondre al lloc de Puigbò, que a l’alta edat mitjana era anomenat “Puigmal”. Aquesta terra era venuda per un matrimoni, que l’havia adquirida per aprisió i per compra a un altre matrimoni.

Mentre hi ha documentada des de mitjan segle XII una parròquia de San Martí de “Puigmal”, no sabem res de la primera etapa del castell, que molt probablement és més antic que aquesta església que se li adossà.

Això no obstant, sabem que l’abat de Ripoll, Ramon de la Farrés, vers mitjan segle XIV, comprà el castell de Puigbò, juntament amb el de la Roca de Baborers i el de la Guàrdia, al rei Pere III el Cerimoniós. Encara el segle XVII, el lloc de Puigbò era part de l’abadiat de Ripoll. En aquest lloc, el segle XVI vivien tres famílies; abans de la crisi demogràfica de la baixa edat mitjana, cal suposar, però, que la població hi degué ésser força superior. (JBM)

Castell

La torre del castell vista des del costat nord-occidental.
J. Bolòs
Al cim d’un petit monticle natural força rocós hi ha una torre de planta rodona, amb un diàmetre d’uns 5 m i una alçada, actualment, d’uns 7 m; de bell antuvi havia d’ésser força més alta.

El gruix de la paret d’aquesta torre és de 115 cm. A la part baixa de l’edifici hi ha una cambra coberta amb una falsa cúpula, coronada per una petita obertura.

A la cara exterior del mur de la torre —d’allò que en resta— s’endevina l’existència d’almenys tres etapes constructives, molt probablement, però, gairebé coetànies. El tros construït durant la segona etapa comença poc més amunt d’1 m per sobre del sòl actual; la part edificada durant la tercera fase devia correspondre al primer pis de la torre. L’aparell constructiu de tota la torre és molt irregular; les pedres del mur sovint són allargades —d’uns 15 × 30 cm—, però, també, n’hi ha moltes, de tant en tant, de quadrades o de col·locades més o menys esbiaixadament. Especialment, el parament constructiu de la part superior —el fet en l’anomenada tercera etapa— és encara més desordenat. Tots els carreus de la torre, molt poc treballats, són units amb un morter de calç de força mala qualitat, que conté nombroses pedretes. En la seva part més alta, podem veure, a l’exterior, al costat septentrional, una espidiera formada per dues lloses, que fan de muntants, tancades a dalt i a baix per sengles petits carreus.

Al costat de tramuntana d’aquesta torre, hom pot veure restes d’un petit vall cavat a la roca, amb una amplada d’uns 180 cm i no gaire profunditat.

A la banda de migjorn d’aquest edifici, a uns 5 m hi ha unes parets que testimonien l’existència d’una sala gran. Aquesta construcció té una longitud d’uns 13,50 m i una amplada de 8,60 m, més les parets perimetrals que tenen un gruix d’uns 95-100 cm. D’aquest edifici, que havia d’ésser força més alt, només resten uns metres de paret, especialment al costat sud-occidental. Tot i que és possible que hi hagués algun tipus de comunicació entre aquesta sala i la torre, sense una excavació acurada és impossible d’assegurar res.

Els fragments de parets d’aquesta sala que s’han conservat també són formats per pedres força irregulars, unides amb un morter de calç encara més dolent que el de la torre. Així mateix, també trobem al seu mur occidental dues espitlleres molt semblants a la que hem descrit a la torre, i per tant amb els muntants formats per sengles lloses gairebé sense treballar, posades d’una manera esbiaixada en relació amb la paret.

Adossades al costat de migjorn d’aquesta sala del castell, hi ha les restes d’una església romànica. Se’n conserva, sobretot, la banda de l’absis, que té una finestra de doble esqueixada. Al costat de tramuntana hom pot veure una absidiola lateral, que entra dins la paret del mur meridional del castell; així mateix, en aquest costat també s’endevina l’arrencada de dos arcs torals.

En aquest mateix sector meridional del conjunt castral, hi ha també restes d’haver-hi hagut diversos habitatges. A la banda extrema, ran d’un petit estimball, s’estén una muralla, que tanca el vilatge. Al llarg d’aquesta muralla exterior, s’arrengleren diverses cambres. Els murs que delimiten aquests àmbits s’endevinen encara sobre el terreny. Una de les cambres més septentrionals fa uns 5,60 m de llarg per uns 3,20 d’ample. La paret exterior —que fa a l’ensems de muralla— té un gruix d’uns 75 cm; la interior fa uns 70 cm. Les pedres dels murs són molt irregulars i poc treballades i, tal com s’esdevé als hàbitats pagesos, no són pas unides amb morter de calç.

Creiem que la torre de planta circular pot ésser del final del segle X o del començament del segle XI. La sala deu ésser, potser, com la part alta de la torre, un xic posterior, encara que d’aquesta mateixa època. L’església, en canvi, ja és clarament romànica. Finalment, el poblet que s’estén a sota, cal pensar que correspon a un establiment de vers el segle IX o X —encara que, certament, no totes les parets han d’ésser d’aquesta època—, que no es degué abandonar totalment o parcialment fins el segle XIV o XV. Cal indicar, doncs, que en aquest indret sembla que el pas d’un hàbitat agrupat a un hàbitat dispers —contràriament a allò que es produí, per exemple, a Vilosiu (Berguedà)— no s’esdevingué durant l’edat mitjana, ans ja en l’època moderna. (JBM)

Bibliografia

  1. Pere Català i Roca i Antoni Pladevall i Font: Els castells catalans, vol. V, Rafael Dalmau Editor, Barcelona 1976, pàgs. 24-25, 55 i 59.

Castell de Puigcercós (Tremp)

Situació

Vista aèria del turó de Puigcercós amb les restes del castell i el poblat, que un esllavissament de la muntanya va fer traslladar al pla l’any 1892.
ECSA - M. Catalán
Les restes d’aquest castell són situades al cim d’un puig a la plana de la Conca de Tremp, des del qual es poden veure quasi tots els castells d’aquest pla i alguns dels de la Conca Dellà. És situat al costat de l’església. Tant la torre com l’església —i una part del poble vell, d’època moderna, situat al nord— restaren partits per la meitat al segle passat, a causa d’haver-se esllavissat tota la meitat occidental del turó.

Mapa: 33-12(290). Situació: 31TCG258666.

Cal seguir la carretera que va de Balaguer a Tremp per Terradets. S’ha d’arribar fins al poble nou de Puigcercós, que es troba a l’esquerra de la carretera, i des d’aquí dirigir-se, per un camí carreter que surt del final de l’únic carrer del poble, al nucli vell, enlairat sobre un puig situat a ponent del poble nou. (JBM-FFLI)

Història

Possiblement fa referència a aquest castell una venda de l’any 941 on s’esmenta un “castro Poga Circuso”. Apareix amb tota seguretat l’any 1012 com un dels llocs extrems de la marca del comtat en la donació que el comte Ramon IV fa a Gerri de la seva parellada situada “in ipsa riparia de Guardia subtus castrum de Puiocercos”.

El castell de Puigcercós apareix integrat de bell antuvi dins del terme del castell de Mur, tal i com aquest és delimitat els anys 1055 i 1056. En endavant la seva trajectòria es troba estretament vinculada a la dels feudataris dels comtes de Pallars Jussà pel castell veí de Mur. L’any 1194 Bernat de Mur va lliurar-lo juntament amb els castells i llocs de Presià, Sant Cristòfol i Alzina al rei Alfons I, el qual els hi va tornar a infeudar. L’any 1200 Arcard II de Mur i Beatriu compraren el castell i el lloc a Ramon de Puigcercós i Berenguera, senyors de Puigcercós, per 6 000 sous jaquesos. L’any 1288 Arcard IV de Mur tornà a comprar el castell a Arcard Ferrer Alemany pel preu de 1 000 morabatins alfonsins.

El seu successor, Arcard V de Mur, enmig de dificultats econòmiques, va haver de vendre l’any 1304 el castell al paborde del monestir de Mur, Alegret de Fila, per 900 sous jaquesos. Dos anys més tard, en un moment en què es trobava en guerra amb alguns senyors veïns, Arcard V de Mur va utilitzar els homes propis del paborde als termes de Puigcercós, Alzina i Moror per a apoderar-se del castell de Castellnou. Aquest hagué de reconèixer, però, que ni ell ni els seus successors tornarien a obligar als homes del paborde als esmentats serveis, els quals declarava lliures d’host i cavalcada i de qualsevol altre servei militar en temps de guerra i pau.

L’any 1370 els prohoms i la universitat de la vila de Tremp lliuraren a Pere el Cerimoniós 51 000 sous, els quals serviren per a redimir els drets jurisdiccionals dels hereus d’Arcau de Talarn sobre els castells de Puigcercós, Talarn, Orrit i altres.

A Puigcercós, tot un seguit de moviments orogràfics esdevinguts entre el 1848 i el 1889 coronaren la fi del règim senyorial. Els sismes causaren l’enderroc de les cases de la vila vella, de l’església i de bona part del castell, i obligaren els veïns a traslladar-se definitivament al pla l’any 1892. (PBM)

Castell

Aspecte de la torre esberlada que centrava aquest antic castell.
ECSA - J. Bolòs
L’únic que resta de l’antic castell és una torre de planta circular. El diàmetre intern és de 2,35 m i el gruix del mur d’1,4 m. Aquest gruix que trobem a peu pla es redueix uns 30 cm al nivell de la porta, que era situada a uns 4 m del terra exterior. Uns 4 m més amunt hi ha un altre relleix, d’uns 20 cm, que devia correspondre a un segon trespol. Un tercer nivell encara era situat uns 3,5 m més amunt. Per damunt seu, devia haver-hi un pis més, del qual només s’han conservat uns 2 m.

En el primer pis hi ha vestigis —el muntant est— de la porta elevada, orientada cap al nord, que era situada en la part que es va ensorrar. En aquest mateix nivell, a la banda oposada a la de la porta, hi havia dues espitlleres, rectangulars a l’interior, acabades amb una llinda monolítica (i no amb un arc de mig punt, com trobem en altres torres de castells); aquests darrers anys, però, han desaparegut en ensorrar-se un tros més de la torre. Al segon pis també hi havia almenys una espitllera orientada al sud, amb unes característiques semblants a les del primer pis. Al tros que resta del nivell superior també hi ha una finestreta.

L’edifici té un aparell format per carreus petits (15 cm d’alt × 20 cm de llarg o fins i tot 20 cm × 10 cm), escairats bé que no gaire treballats, però ben arrenglerats, units amb morter de calç.

El seu estat de conservació és dolent. A més, segurament quan s’esllavissi un tros més de turó, desapareixerà, juntament amb l’església que hi ha al seu costat, d’una manera irremeiable rostos avall.

Es difícil de datar-la amb exactitud. Per alguna de les seves característiques (per exemple, la forma de les espitlleres) i fins i tot per la localització sembla que pot ser datada en una etapa una mica més moderna que moltes de les altres torres de la comarca (al segle XI o XII). (JBM-FFLI)

Bibliografia

  1. Rocafort, s.d., pàg. 826
  2. Balari, 1899, pàg. 213
  3. Coy, 1906, pàgs. 322-323
  4. Cuenca, 1906, pàgs. 36-39
  5. Abadal, 1955, vol. III(II), doc. 149, pàg. 360
  6. Els castells catalans, 1979, vol. VI (II), pàgs. 1 313-1 314, 1 343,1 384 i 1 416-1 417
  7. Fité, 1986b, pàgs. 76-77
  8. Buron, 1989, pàg. 206
  9. Bochaca, Portet, Puig, 1991, pàgs. 19-22
  10. Puig, 1991, vol. II, doc. 2, pàgs. 2-3.
Llegir més...