i art | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

art

Mostrant 4341 - 4350 de 6988

Sant Esteve de Guils de Cerdanya

Situació

Aspecte del sector sud-est de l’església, un dels edificis més característics de l’arquitectura cerdana del segle XII, amb una àmplia profusió de mènsules i elements esculpits.
ECSA - A. Roura
L’església parroquial de Sant Esteve és al bell mig del poble de Guils de Cerdanya, situat al pendent d’una muntanya, al nord del puig Peiró.

Mapa: 36-10 (217). Situació: 31TDH079004.

Guils de Cerdanya és uns 5 km al nord-oest de Puigcerdà; s’hi arriba per la carretera local que parteix de la N-260, a mà dreta, poc després de Puigcerdà en direcció a la Seu d’Urgell. (RMAE)

Història

El topònim del lloc de Guils apareix en la documentació a partir del segle IX i la seva parròquia figura esmentada (Eguils) en l’acta de consagració de Santa Maria de la Seu d’Urgell, document datat el 819, que probablement va ser redactat a la darreria del segle X.

L’església parroquial de Sant Esteve de Guils va ésser consagrada l’any 1042 pel bisbe Guillem Guifré de la Seu d’Urgell. El pergamí original d’aquesta acta de consagració va ésser trobat l’any 1800 a la mateixa església, acompanyat d’altres dos fragments, juntament amb una ampolla de fusta policromada i l’ara de l’altar, amb diversos grafits. Hom pot suposar que aquesta església fou construïda gràcies a l’impuls d’Arduí, fill del comte Guifré II de Cerdanya, el qual li havia llegat tot el feu senyorial que posseïa a la vil·la de Guils en el seu testament datat l’any 1035.

Al segle XII, consta que el monestir de Sant Martí del Canigó tenia possessions (praedia) a la parrochia Sancti Stephani de Ewils, propietats que foren confirmades l’any 1163 en la butlla que el papa Alexandre III atorgà a l’esmentat cenobi. Potser aquestes possessions li pervenien per llegat d’Arduí, ja que el seu pare, el comte Guifré II de Cerdanya, havia estat el fundador de l’abadia del Canigó.

A la darreria del segle XIII, hom té notícia que el capellà de Guils va contribuir, el 1279 i el 1280, en l’impost de la dècima recaptada a la diòcesi d’Urgell aquells anys. Poc temps després, entre els anys 1312 i 1314, la parròquia de Guils fou visitada pels delegats de l’arquebisbe de Tarragona, segons consta en la relació d’esglésies parroquials visitades que ha pervingut d’aquells anys. Posteriorment, al final d’aquesta centúria, hi ha referència que l’església parroquial de Sant Esteve de Guils contribuí amb quatre lliures i deu sous a satisfer la dècima col·lectada l’any 1391 a la diòcesi urgellenca. (MD)

Consagració de Sant Esteve de Guils de Cerdanya ([11 d’agost] de 1042)

Guillem, bisbe d’Urgell, consagra l’església de Sant Esteve de Guils i hi diposita relíquies demolts sants, segons consta en l’autèntica de relíquies.

"1. Audi Israel: Dominus, Deus tuus, Deus unus est. Diliges Dominum, Deum tuum, ex toto corde tuo et ex tota anima tua et ex tota mente tua, et ex omnibus viribus tuis et proximum tuum sicut te ipsum. Non hoccides. Non mecaberis. Non furaberis. Non falsum testimonium dicas. Non concupiscas rem proximi tui. Nec desiderabis uxorem eius. Inicium sancti evangelii secundum Iohannem: In principio erat Verbum, et Verbum erat apud Deum et Deus erat Verbum, hoc erat in principio apud Deum. Omnia per ipsum facta sunt et sine ipso factum est niquil et cetera. Inicium sancti evangelii secundum Lucham: Fuit in diebus Erodis, regis lude, sacerdos quidam nomine Zacharias de vice Habia et uxor illius e filiabus Aaron et nomen eius Helisabet et cetera. Inicium sancti evangelii secundum Marchum: Ecce mitto angelum meum qui preparavit viam tuam ante te et cetera. Inicium sancti evangelii secundum Matheum: Liber generationis Ihesu Christi, Domini nostri, filii David, filii Habram.

Anno ab incarnacione domini nostri Ihesu Christi quadragesimo secundo post millesimo consecravit hanc ecclesiam Gilelmus, gratia Dei episcopus, in honorem Dei omnipotentis, sancti Stefani martiris Christi et recondidit ibi reliquias plurimorum sanctorum.

Bonus Homo, sacer. Vives, sacer. Aairo, sacer. Seniofredus, sacer. Gentilus Xixol. Wifredus, presbiter, cum homnibus parentibus suis. Iquimara, Requilles, vivis vel defunctis. Segario, cum homnibus parentibus suis. Ermengaudus, gracia Dei episcopus.

2. Malageng, defuncti, et uxor sua Pilosera, defuncta, et Seniofred, filii sui, defuncti. Radolphus, cum omnibus parentibus suis tam vivis quam et defunctis. Durandus, sacer, cum omnibus parentibus suis tam vivis quam et defunctis.

3. Sala, presbiter, cum omnibus parentibus meis tam vivis quam et defunctis vel benefactoribus meis Galavoso, Hicol, Vives, Ramio, Winedel."

O: Reliquiari de l’altar major de l’església de Sant Esteve de Guils.

A: Còpia del segle XVIII: BC, Reserva, ms. 729, Pasqual: Sacrae antiquitatis Cataloniae monumenta, vol. IX, pàgs. 836-837, ex O.

B: Còpia del 1800: Arxiu Parroquial de Guils, Llibre de decrets.

a: Martí: Dietari de Puigcerdà, Ripoll-Lleida 1926-28, vol. I, apèndix, pàgs. 481-482, ex B.

b: Baraut: Les actes de consagracions d’esglésies del bisbat d’Urgell (segles IX-XII), “Urgellia” (la Seu d’Urgell), vol. I (1978), doc. 53, pàgs. 131-132, ex A.

c: Baraut: Les actes de consagracions d’esglésies de l’antic bisbat d’Urgell (segles IX-XII), la Seu d’Urgell 1986, doc. 56, pàg. 141, ex A.

_______________________________________________________________________________________________________________

Traducció

"1. Escolta, Israel: El Senyor, el teu Déu, és l’únic Déu. Estimaràs el Senyor, el teu Déu, amb tot el teu cor, amb tota la teva ànima, amb tot el teu esperit i amb totes les teves forces, i el teu proïsme com a tu mateix. No mataràs. No fornicaràs. No robaràs. No diràs fals testimoni.

No cobejaràs els béns del teu proïsme. No desitjaràs la seva muller. Començament del sant evangeli segons Joan: Al principi hi havia la Paraula i la Paraula estava amb Déu, i la Paraula era Déu. Al principi estava amb Déu. Per mitjà d’ella tot ha començat d’existir i sense ella res no existiria, etc. Començament del sant evangeli segons Lluc: Als dies d’Herodes, rei de Judea, hi hagué un sacerdot per nom Zacaries, de la família d’Abies, i la seva muller, de la nissaga d’Aaró, s’anomenava Elisabet, etc. Començament del sant evangeli segons Marc: Guaita, envio el meu missatger perquè et prepari el camí davant teu, etc. Començament del sant evangeli segons Mateu: Llibre de la genealogia de Jesús, el Crist, nostre Senyor, fill de David, fill d’Abraham.

L’any mil quaranta-dos de l’encarnació de nostre Senyor Jesucrist, Guillem, bisbe per la gràcia de Déu, consagrà aquesta església en honor de Déu omnipotent i de sant Esteve, màrtir de Crist, i hi diposità relíquies de molts sants.

Bonhome, sacerdot. Vives, sacerdot. Aairó, sacerdot. Sunifred, sacerdot. Gentil Xixol. Guifré, prevere, amb tots els seus parents. Iquimara, Requilles, amb els vius i els difunts. Segari amb tots els seus parents. Ermengol, bisbe per la gràcia de Déu.

2. Malagenc difunt, la seva esposa Pilosera, difunta, i Sunifred, el seu fill, difunt. Radulf, amb tots els seus parents, tant vius com difunts. Duran, sacerdot, amb tots els seus parents, tant vius com difunts.

3. Sal·la, prevere, amb tots els meus parents, tant vius com difunts, i amb els meus benefactors, Galavós, Icol, Vives, Ramió. Guinedell."

(Traducció: Joan Bellès i Sallent)

Església

Planta de l’església en què destaca, al mur de migdia, el cos sobresortint on s’obre la portalada amb arquivoltes esculpides.
E. Ventosa
És un edifici d’una sola nau, capçada a llevant per un absis semicircular i a ponent per un gran campanar de cadireta de tres ulls; presenta una notable decoració a l’absis i a la façana de migjorn, que és presidida per una solemne portalada d’arquivoltes esculpides amb columnes i capitells. És una església important per la seva estructura i ornamentació, com ho devia ésser la d’Enveig, segons els vestigis que en resten, de factura semblant.

A la part baixa de l’absis i de la façana meridional, a manera de sòcol, hi ha uns grans carreus que arriben a fer fins a 1, 20 m de llarg; les dimensions dels carreus disminueixen parets amunt, amb mides d’uns 35 × 55 cm, i més petites encara a les filades de la part superior, amb tendència a les formes properes al quadrat. Els carreus són ben treballats i les juntes, bastant amples, són reomplertes amb falques de pissarra i morter de calç.

La riquesa compositiva de l’absis es manifesta en la decoració de la finestra central i també en el cos de l’absis, que és dividit en cinc sectors separats per dues pilastres i dues mitges columnes amb capitells esculturats; la part superior presenta un fris de dents de serra i una cornisa bisellada suportada per mènsules amb motius ornamentals, tres en cada sector lateral i només una al central. Interiorment l’absis presenta volta apuntada, i a l’exterior és cobert amb l’habitual enllosat cònic.

A la façana meridional, una junta vertical de dalt a baix i un lleuger canvi d’alineació en aquest punt semblen indicar una interrupció del procés constructiu, interrupció que no queda tan clara al mur de tramuntana. Aquesta façana de migdia és resseguida, sota la cornisa, per un fris de mènsules esculpides. El cos de la portalada forma un bloc afegit a la façana, coronat a la part superior per un guardapols horitzontal amb un petit fris de mènsules; al centre d’aquest cos s’obre la portada amb successives arquivoltes i ornamentació esculpida.

Es conserven dues de les finestres primitives a l’absis i una a la façana de ponent. La finestra central de l’absis és composta de dues arcades decorades i un arc prim que cobreix l’extradós de les sis dovelles de l’arquivolta exterior.

La segona finestra de l’absis mira al sud-est; és d’una sola esqueixada, l’arc de sis dovelles extradossades per un arquet de pedres primes i revestit interiorment per un arquet de tres peces amb el frontal estriat.

El frontispici tenia originàriament una finestra de doble esqueixada i un arc format de sis dovelles, que posteriorment hom va esbadocar per donar-li forma d’ull de bou. Ara està en part refeta però amb poca traça.

La nau és coberta per una volta apuntada i arrebossada per sota. L’espadanya també va ser eixamplada fins a ocupar tota l’amplada del frontal, ja que resten vestigis que indiquen que en un principi era més estreta.

Façana de migdia amb la portada i les mènsules que recorren el parament extern de la nau i formen un fris.
ECSA - Rambol
La portalada és composta per quatre arquivoltes de secció rectangular en degradació i tres parells de columnes amb arcs tòrics. Les columnes properes a la porta fan 1, 24 m d’alt i 16 cm de diàmetre, i són d’una sola peça. Les altres són uns 20 centímetres més altes, una és monolítica i tres tenen un petit suplement a dalt.

Els arcs tòrics són independents de la resta de la portalada, estan simplement sobreposats i manca el més exterior.

Hi ha indicis que aquesta portalada havia estat resguardada per un porxo amb cartel·les, de les quals se’n conserven tres encara a la façana. Un segon porxo ha deixat senyals als encaixos que es feren al guardapols de la portalada per sustentar els cabirons.

A la part alta de la façana corre un petit fris rectangular amb una cornisa bisellada al damunt, suportat per mènsules esculpides.

En època tardana es va afegir a l’edifici, que cal considerar com una obra pròpia del segle XII, una capella a cada costat de la nau, i més tard la sagristia, que amaga gairebé un terç de l’absis.(EVS)

Portalada

Capitells del costat oest de la portada ornats amb elements animals, vegetals i geomètrics.
ECSA - Rambol
Portada de migdia, l’element més notable del temple.
ECSA - Rambol
La façana de migdia té una ornamentació molt acurada, una cornisa sostinguda per onze mènsules esculpides amb cares i cinc amb temes diferents i, sobretot, la porta d’ingrés, feta de granit, que apareix com un cos afegit a la paret meridional i que, per aquest motiu, és avançada.

La portada és composta per arquivoltes en degradació, tres parells de columnes amb arcs tòrics i tres capitells esculpits a banda i banda, de bona factura, que representen diversos motius vegetals, d’animals i geomètrics.

Dels arcs tòrics de la porta, el del mig té esculpida una cinta enrotllada en hèlix i el del fons és llis. El frontal de la primera arquivolta està treballat amb un escacat i un bordó amb mitges boles a l’aresta. Del possible porxo amb cartel·les que tingué l’església, se’n conserven tres encara a la façana, una en forma de cara, l’altra de cap de lleó i una tercera amb un cap de cavall. (MD-EVS)

Escultura

Detall de la decoració esculpida de la capçalera de l’església.
ECSA - Rambol
A part la decoració de la portada, la resta d’ornamentació de l’església es concentra a l’exterior de l’absis. La cornisa de dents de serra és sostinguda per mènsules esculpides, que alternen diversos motius geomètrics amb el que sembla ser la representació de rostres humans. La finestra central és decorada i també, al cos de l’absis, són ornamentats els capitells que coronen les dues mitges columnes.

L’arquivolta exterior de la finestra central de l’absis és decorada amb mitges boles a tot el voltant, mentre que la petita arquivolta interior, formada per tres peces, arc monolític i dos muntants, té l’aresta treballada en forma de bordó. (MD-EVS)

Frontal

El Museo del Prado, a Madrid, conserva un frontal procedent de Sant Esteve de Guils. Presenta la imatge de Crist assegut en Majestat al mig del frontal i voltat dels símbols dels evangelistes.

Frontal d’altar conservat al Museo del Prado, Madrid.
Museo del Prado
Dues escenes il·lustren la vida de sant Esteve, patró de l’església. La primera a mà esquerra representa tres jueus que lapiden el sant, el qual es recolza sobre la banda que separa els compartiments. La segona escena a mà dreta, en el requadre simètric, representa l’enterrament de sant Esteve, portat per dos personatges en presència de sis més, que assisteixen a la sepultura. Cadascuna de les escenes és acompanyada per les llegendes explicatives següents: LAPIDABANT STEFANVS i SEPELIEBANT STEFANVS. En els dos compartiments inferiors, dues parelles d’apòstols conversen, asseguts. Els historiadors opinen que l’anstependi, a desgrat del seu arcaisme, correspon al corrent bizantí de mitjan segle XIII. (MD)

Marededéu

Talla de la Mare de Déu segons una fotografia antiga.
Arxiu Mas
En aquesta església es conservava una talla de la Mare de Déu que desaparegué l’any 1936; és coneguda només per una fotografia de l’Arxiu Mas, que reproduïm en el llibre Les Verges romàniques de la Cerdanya i el Conflent, pàg. 105.

La Mare, asseguda sobre un tron, fa 71 cm d’alçada. Les columnes del tron, acanalades, acaben amb una mena de poma llisa. La càtedra forma una caixa per posar-hi relíquies, segons la descripció de J. Martí (1927, pàg. 25).

Vesteix túnica i mantell, obert per davant, que penja recte fins als peus, sense formar plecs. La túnica forma plecs petits i simètrics entre els peus. EI cap de la Mare sembla refet. El Fill, que ha perdut el cap, és assegut sobre el genoll esquerre de la Mare. Beneeix amb la mà dreta i amb l’esquerra aguanta el Llibre. La Mare de Déu de Guils fou objecte de deixes a partir del segle XIV. (MD)

Bibliografia

Bibliografia sobre l’església

  1. Marca, 1688, Cols. 985 i 1 335; Salsas, 1899, pàg. 97; Rius, 1946, pàgs. 190 i 198; Bertran, 1979, vol. II, pàg. 288; Pladevall, 1983, pàg. 142; Baraut, 1986, doc. 56, pàg. 141; Ordeig, 1993, vol. I (I), doc. 1, pàgs. 1-8.

Bibliografia sobre el frontal

  1. Salsas, 1899, pàg. 97, nota 2; Post, 1930, I, pàgs. 251-253; Cook-Gudiol, 1950, pàgs. 193, 222 i 243; Folch i Torres, 1956, pàg. 168; Junyent, 1960-61, II, pàg. 245; Ainaud, 1962b, pàg. 47, i 1965, pàg. 4; Durliat, 1975, pàg. 67; Sureda, 1981, pàgs. 367-368.

Bibliografia sobre la marededéu

  1. Martí, 1927, pàg. 25; Delcor, 1970, pàg. 105; Noguera, 1977, pàgs. 193-194.

Sant Esteve de Juverri (Sant Julià de Lòria)

Situació

Vista de l’edifici des de llevant, amb l’absis, de planta semicircular i mancat de tota ornamentació.
J.M. Ubach
L’església de Sant Esteve de Juverri és la titular del poble del mateix nom, el més meridonial d’Andorra, situat en un coster, a 1 285 m d’altitud, enlairat sobre la Valira i sobre el Runet, petit nucli també envoltat per una zona residencial, al peu del bosc de Juverri. Actualment pertany a la parroquia de Sant Julià de Lòria, bé que antigament havia depès de la parròquia d’Arcavell, a l’Alt Urgell.

Situació: x 1°29′30” — y 42°26′30”.

Per a arribar-hi cal agafar la carretera que surt de Sant Julià de Lòria i que hi porta, després de salvar un important desnivell.

Església

Es tracta d’un exemplar romànic d’esquema molt senzill, com la majoria de les esglésies que hi ha al Principat d’Andorra. Es la típica església d’una sola nau rectangular, força reduïda de mides (fa 9,35 m de llarg × 4,68 m d’ample, mides exteriors), rematada vers llevant per un absis semicircular. En tot l’edifici hom hi pot notar una gran barreja de pedres de tota mena i de totes mides: pedra ferruginosa, granítica, còdols, llicorella i calcària, formant una combinació que resulta d’un gran colorit, que contribueix encara a subratllar la sensació de gran rusticitat que ja donen tant l’aspecte exterior com l’esquema general de la construcció, característiques més dominants de l’edifici.

Hom hi pot veure filades. Les pedres han estat disposades sense seguir cap ordre, més o menys a trencajunt, tot barrejant tota mena de mides. L’argamassa és de fang, la qual cosa, a més de donar un aire de rusticitat al conjunt, planteja alguns interrogants quant a la datació de l’edifici. Com en d’altres edificis andorrans, als muntants i als encaixos dels murs hom ha procurat fer servir pedres de mides força més grosses que les utilitzades habitualment, a fi d’assegurar millor l’estructura. Als murs, generalment, les pedres són mal lligades amb l’argamassa.

Al costat de llevant i perfectament orientat hi ha l’absis exteriorment mig soterrat per la terra exterior (només sobresurt 0,50 m del nivell del sòl exterior pel costat de llevant). Aquest absis, un xic més estret que l’amplada de la nau, és completament llis i mancat d’ornamentació; no té tampoc cap obertura. L’aparell hi apareix nu, amb una teulada coberta amb lloses de llicorella. El seu mur és coronat per una filada de pedra tosca, molt gastada actualment, però que encara deixa entreveure l’objectiu inicial: formar una cornisa a manera de mènsula, que ressegueix tot el perímetre exterior. A la part exterior de llevant, i just sobre la teulada de l’absis, hom pot veure encara les dovelles de pedra tosca, posades a plec de llibre, que formen interiorment l’arc triomfal que obre el santuari.

El mur de migjorn, d’uns 4,30 m d’alt, té el mateix aparell que els altres. Hi ha estat oberta vers llevant una finestra en forma de creu, feta de pedra tosca, igual com la que hi ha al mur frontal de ponent. És petita; fa 0,25 m d’envergadura per 0,50 m d’alt. Aquesta finestra forma esqueixada vers l’interior, on es transforma en una finestra normal, coberta amb un arc de mig punt adovellat. Vers el capdavall hi ha la porta d’entrada, molt senzilla també, formada amb uns muntants de pedra tosca, blocs força més grossos que els habituals, i és rematada amb un arc de mig punt, fet amb dovelles de pedra tosca. Fa 1,02 m × 1,90 m.

El mur de ponent té també una finestra en forma de creu (fa 0,21 m d’envergadura × 0,54 m d’alt), feta amb pedra calcària, que forma una esqueixada vers l’interior, on es converteix en una obertura normal rectangular, coberta amb un arc de mig punt i amb la base de la finestra formant rebaix. Sobre aquest mur hi ha un campanar d’espadanya (fa 1,70 m d’ample), auster i rudimentari, robust, ample i baix, amb una sola obertura, la qual ha estat coronada per un arc adovellat de mig punt, fet amb dovelles de pedra tosca.

Com en molts edificis d’Andorra, el mur de tramuntana no té cap obertura.

Interiorment l’edifici es veu força alt. El fet que exteriorment estigui tan soterrat enganya el visitant.

L’interior de l’església té els murs llisos i sense ornamentació. Hom pot veure encara l’aparell amb les pedres rústiques, disposades un xic capriciosament, sense preocupar-se gaire de la seva col·locació formant filades. El mur de llevant es tanca i obre directament l’absis, sense cap plec que en faci la degradació. Aquesta disposició interiorment no es pot veure gaire bé, puix que aquest indret apareix arrebossat (cal, però, recordar el que ja hem apuntat en referir-nos a l’exterior, en parlar de les pedres visibles de l’arc triomfal). L’absis és cobert amb un quart d’esfera, i al punt d’arrencada de la seva volta hi ha una petita mènsula que en ressegueix tot el perímetre.

La coberta de la nau ha estat feta amb fusta. Quatre grosses bigues han estat col·locades transversalment, amb llurs extrems recolzats en els murs de tramuntana i de migjorn. Del seu centre surt una altra fusta molt gruixuda, que s’erigeix verticalment i es converteix en el puntal d’una altra biga, situada al cim més alt, la qual divideix longitudinalment la nau en dues parts iguals i que marca el carener dels dos vessants de la coberta. Una colla de bigues petites recolzen els seus extrems en la biga central i en el mur corresponent de migjorn i tramuntana. Aquestes bigues petites sostenen l’empostissat, damunt el qual hi ha les poques lloses de pissarra amb què ha estat coberta la nau.

Per les seves característiques, creiem que la construcció d’aquest edifici, que es troba en bon estat de conservació, ha d’ésser situada al final del segle XI o, a tot estirar, al començament del XII.

Sant Esteve de la Colònia Soldevila (Balsareny)

Situació

Capçalera de l’església de Sant Esteve. Cal fer notar com només és romànic l’absis central, que té la finestra tapiada; els altres dos hi foren construïts l’any 1942.
A. Mazcuñan-F. Junyent

L’església de Sant Esteve, de la Colònia Soldevila, es trobava dintre l’antic terme del castell de Balsareny, en un indret que antigament no tenia cap nom determinat fins que l’any 1897, quan s’hi féu la colònia tèxtil que actualment li dóna el nom. És a la riba dreta del Llobregat, a la banda nord-oriental del terme. Long. 1°53’04” — Lat. 41°53’04”.

Hom hi pot anar per la carretera de Manresa a Berga. Poc després del quilòmetre 17 hi ha, a mà dreta, el trencall que mena, en 1,4 km, a la colònia, en un planell en el qual hi ha la capella. Cal demanar la clau al capellà de la colònia. (FJM-AMB-ABC)

Història

Aquesta església devia ésser sempre església rural; ara és sufragània de la parròquia de Balsareny.

L’església apareix citada el 1038 al testament d’Ingilberga de Balsareny, muller de Guifré de Balsareny, senyor del castell. L’any 1897 Josep Soldevila i Casas fundà la colònia tèxtil que porta el seu nom, canvià radicalment el tipus de poblament i es convertí en ajuda de la parròquia de Balsareny. El 1942 s’amplià afegint-hi dos absis neo-romànics. Recentment s’hi ha fet alguna restauració que permet de descobrir una part de la seva antiga edificació. (ABC)

Església

Aquesta església originàriament era un edifici romànic, que constava d’una nau rectangular, sense creuer, capçada per un absis semicircular llis. Tanmateix, l’any 1942 fou totalment transformat, ja que hom camuflà la nau primitiva alhora que s’hi afegia una altra nau travessera o transsepte, amb una absidiola a cada braç. De la primitiva edificació romànica, ara només es fa patent una part de la nau i l’absis central, que no mostra cap mena d’ornamentació i no té Cap obertura. L’aparell és ben endreçat i ordenat.

Darrerament hi han estat dutes a terme algunes restauracions que han consistit en la reobertura de la finestra de l’absis i a escatar el guix que cobria els paraments interiors, amb la qual cosa apareixen novament alguns fragments de l’aparell romànic de la nau. (FJM-AMB)

Treballs de restauració posteriors

Entre els anys 1985 i 1986 es dugué a terme la restauració d’aquest edifici, la qual fou promoguda pel rector i anà a càrrec dels veïns del poble. Les obres consistiren en la neteja i la consolidació dels murs interiors; així mateix, es deixà ben visible l’absis romànic de l’església i es procedí a reobrir la seva finestra de doble esqueixada, que romania cegada. (FVM)

Bibliografia

  1. Anònim: Sant Esteve de la Colònia Soldevila, a “Full Diocesà”, núm. 1436, Solsona, 14 d’abril de 1974.

Sant Esteve de la Costa (Fogars de Montclús)

Situació

Vista de la part de ponent amb l’arc de pujada al campanar i el seu típic comunidor.
M. Anglada
Aquesta església parroquial queda dins d’un entorn rural on hi ha una concentració de masos sobre la vall de la Tordera, al vessant de ponent del massís del turó de l’Home, a una cota de 650 m sobre el nivell de la mar.

Mapa: L37-14(364). Situació: 31TDG517219.

Per arribar-hi cal prendre una pista asfaltada, però molt estreta i perillosa, que va de Sant Celoni a Fontmartina passant per Mosqueroles. El trencall és a prop del quilòmetre 7. (MAB)

Història

La parròquia de Sant Esteve de la Costa consta entre les més antigues, ja que ningú no dubta que és “et ad alio Sancto Stephano, in Montesigno”, que el 19 d’agost de 862 fou cedit pel rei Carles al seu fidel el comte Sunyer al pagus de Barcelona. En la donació va lligat el gran alou amb les dues parròquies de Santa Maria i de Sant Esteve de la vall de Palautordera. Potser a través d’aquest domini dels comtes d’Empúries-Peralada va passar al domini del monestir de Sant Quirc de Colera de l’Empordà; així consta en una butlla de confirmació de béns del monestir del 1219. Aquest domini o patronat de l’abat de Colera era encara viu el 1388. En època medieval és sovint citada com una de les parròquies del terme de les Agudes- Montseny i, després, del castell de Montclús. El 1279 consta com una parròquia de petites rendes. Amb la despoblació iniciada al segle XIV arriba a tenir el 1413 només 15 famílies o parroquians, per la qual cosa estigué unida temporalment amb Sant Julià del Montseny el 1503 i amb Santa Susanna el 1566. Aquesta darrera unió fou de molts segles de durada, i ben aviat Santa Susanna passà a ser una església filial de Sant Esteve de la Costa. L’església actual fou reconstruïda al segle XII i, més tard, modificada amb el campanar erigit el 1680, com també el bonic comunidor que té al costat. L’església ha sofert l’afegitó de dues capelles per banda al segle XVII i una sagristia l’any 1758. (APF)

Església

Planta d’aquesta església parroquial amb la capçalera trilobulada, modificada per la sagristia afegida a migjorn.
M. Anglada
Es tracta d’una llarga nau sensiblement rectangular, coberta amb volta de canó seguit. Antigament era encapçalada per tres absis de forma trilobulada. Avui dia ha quedat molt modificada pels additaments de les capelles laterals, dues d’elles cobertes amb arcuació i plementeria gòtiques, i dues més amb volta d’aresta. Quan es va fer la sagristia es va escapçar l’absis lateral de migjorn. Més tard, es va modificar aquest afegitó per donar una certa aparença d’haver recuperat la forma trilobulada del presbiteri. A l’absis central hi ha una finestra de doble esqueixada lleugerament descentrada i a l’absidiola lateral esquerra una finestra d’escletxa. Al final del mur de la nau, a migjorn, hi ha una altra finestra, de doble esqueixada, i finalment una d’escletxa a la façana de ponent. Una restauració última ha retornat els pocs elements romànics que quedaven. Des de l’exterior es forma un conjunt agradable de l’escala sobre una arcada a la façana de ponent, el campanar afegit amb coberta piramidal i la tanca del recinte que condueix a un bell comunidor construït el 1680.

Hi ha una obertura al costat de migjorn en la volta, visible només des de l’interior. Caldria esbrinar si es tracta d’un ull de bou al qual falten unes quantes peces de pedra. L’aparell, des de l’interior, resta totalment ocult, llevat de les parts baixes de l’absis i l’absidiola del costat nord i una petita part de la paret frontal sobre l’arc triomfal. A l’exterior és arrebossat en la seva major part, però s’entreveu l’aparell de petits carreus de pedra llosenca, molt irregular i ben ajustada. La coberta és de teula corba ceràmica amb un petit ràfec de llosa de llicorella.

Tot el conjunt està en bon estat de conservació i la clau es guarda a la rectoria de la Costa del Montseny. (MAB)

Bibliografia

  1. Martí i Bonet, I/1, 1981, pàgs. 109-117
  2. Vall-Masvidal, 1983, pàg. 42

Sant Esteve de la Doma (la Garriga)

Situació

Primitiva parroquial del terme, ara dins un àmbit cemeterial, molt transformada i fortificada en època gòtica.
M. Anglada
L’antiga església parroquial és dins el cementiri de la Garriga, al costat esquerre vers ponent de la carretera N-152, davant del quilòmetre 37 que correspon al tram de l’autovia de l’Ametlla.

Mapa: L37-14(364). Situació: 31TDG399154.

Per entrar al cementiri cal agafar l’autovia en sentit contrari, és a dir des de la sortida nord de la Garriga cap a Barcelona; al cap de poc menys de 2 km es troba el trencall, a mà dreta cap a ponent. (MAB)

Història

La primera notícia de Sant Esteve de la Garriga apareix l’any 966 en un document testamentari en què els marmessors del comte Mir, fill del comte Sunyer, complint la seva voluntat, atorgaren a la seu de Barcelona, entre altres, l’església de Sant Esteve de la Garriga amb tots els delmes i primícies. L’any 1139 fou donada també amb delmes i primícies al monestir de l’Estany, amb les sufragànies Sant Pere de Vallcàrquera, Sant Cristòfol de Monteugues, Sant Pau de Montmany i Sant Gervasi. Feren la donació el bisbe Arnau i el capítol de canonges de Barcelona a l’església i al prior Guillem de Santa Maria de l’Estany.

Per les visites pastorals ens consta que Sant Esteve era servida al principi per tres domers, que es reduïren a dos quan es concentraren en una sola persona dos d’aquests càrrecs —el domer major passà a ser també rector—: el domer major, el domer menor i un monjo.

D’aquí ve el nom amb què es coneix actualment Sant Esteve de la Garriga, la Doma. Fins l’any 1592 fou de dret del patronat del monestir de l’Estany. Quan aquesta comunitat es dissolgué, els drets passaren a l’arxiprestat de l’església col·legiata de Santa Maria de l’Estany. La Doma començà a perdre prerrogatives l’any 1737. El bisbe Felip Aguado i Reguero donà permís per a beneir la nova església de Sant Esteve, que s’havia construït a la banda oriental del riu, vora la via Reial, perquè un bon nombre de famílies s’havien desplaçat a viure en aquella zona i la Doma els quedava lluny. A més, quan a l’hivern la riera anava plena, l’accés era difícil.

L’any 1740 el bisbe Castillo ordenà separar les parròquies i que cada església tingués cura dels seus feligresos. Això comportà molts enfrontaments entre els rectors, que acabaren el 1860 quan el bisbe Palau declarà que la Doma era definitivament l’ajudantia de la nova parròquia.

El primer edifici romànic, segons Gallardo, sembla que ja fou reconstruït al segle XI. En la visita pastoral de l’any 1551 es donà llicència d’obres per a engrandir l’església. (MCCA)

Església

De l’obra primitiva només resta el mur de la façana de ponent amb una finestra de doble esqueixada, el mur de tramuntana fins al nivell de la capella afegida i la volta de canó seguit de la nau. A l’exterior hi ha murs fortificats amb espitlleres coronats amb merlets que ja pertanyen a l’època gòtica, car, tot i que són de petits carreus ben col·locats i regulars, ja tenen cantoneres de carreus més grossos. (MAB)

Bibliografia

  1. Maurí, 1949
  2. Vall-Masvidal, 1983, pàg. 86

Sant Esteve de la Guàrdia d’Ares (les Valls d’Aguilar)

Situació

Interior de la nau de l’església amb l’absis al fons.
ECSA - J.A. Adell
L’església parroquial de Sant Esteve és a la part més alta del poble de la Guardia d’Ares, dins l’àmbit de l’antic recinte clos de la vila, del que es conserva encara un dels seus portals d’accés.

Mapa: 34-11(253). Situació: 31TCG547832.

El poble de la Guàrdia d’Ares, situat a l’esquerra del riu d’Aguilar, dalt d’un turó, era cap de l’antic terme de la Guàrdia, ara integrat al de Noves de Segre, que comprenia els pobles i llocs de Trejuvell, Nyus, Espaén i Auses. (JAA)

Història

El topònim d’Ares, referit a la vila d’Ares forma part de la vall de Cabó, i apareix en la documentació coneguda; l’any 1027 s’esmenta “ipso kastelar de Aras” com a límit, juntament amb el Montcau, pel N, de Santa Maria de l’Ametlla de la vall de Cabó. Per la seva banda, el lloc de la Guàrdia s’esmenta l’any 1004 com a límit, també pel N, del monestir de Sant Climent de Codinet.

L’església de Sant Esteve és mencionada l’any 839 en la venda d’unes cases i terres a la vall d’Elins, ad Sanctum Stephanum. La causa de l’adscripció d’aquesta església a la Guàrdia d’Ares és la indicació que en el document es fa del camí que porta a Noves. En dos testaments del segle XI, del 1070 i el 1097, l’església de Sancti Stephani ipsa Guardia apareix com a receptora de la deixa d’un alou situat a la Guàrdia. L’any 1104 hi ha documentada una donació a Santa Maria de la Seu d’un mas situat a Sant Esteve, al castell de la Guàrdia.

En el llibre que recull les visites del 1312 al 1314 a les parròquies del bisbat d’Urgell per manament de l’arquebisbe de Tarragona s’esmenta l’església de Sant Esteve ça Gordia, dins del deganat d’Urgellet. Un esment semblant apareix en el llibre de la dècima de la diòcesi d’Urgell del 1391.

L’església de Sant Esteve sufragània de la de Taús actualment és annexa a la parròquia de Noves de Segre, i ha estat objecte de treballs de neteja i conservació a càrrec dels veïns, amb el suport del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. (MLIC)

Església

Planta de l’església, estrafeta per altres construccions més tardanes.
J.A. Adell
Es tracta d’un edifici d’una nau, coberta amb volta de canó, reforçada per dos arcs torals i capçada a llevant per un absis semicircular que s’obre a través d’un arc presbiteral.

La porta original, actualment paredada, és a la façana sud, zona que fou alterada per la construcció de dues capelles rectangulars, cobertes amb volta de canó, que foren afegides a la nau inicial. Aquesta també fou profundament modificada en un seguit de reformes substancials: s’allargà vers ponent, i s’hi construí una segona nau, molt estreta, al cantó nord, oberta a la nau principal i la seva perllongació ponentina a través de tres arcs formers, que arrenquen de dos pilars molt deformes pel diferent gruix de les seves parts i la deficient càrrega entre elles.

En el tram de nau corresponent a l’allargament se situa la porta actual d’accés, oberta en un arc acusadament apuntat, a la façana sud, mentre que a la façana de ponent es conserven traces d’una tercera porta, sobre la qual s’obre un ull de bou circular, que juntament amb dues finestres de doble esqueixada són les obertures que il·luminen l’interior de l’església.

Sobre la façana de ponent es dreça un poderós campanar d’espadanya de tres ulls, que comprèn tot l’angle sud-oest de l’església, i del qual només resta en bon estat el tram corresponent a la façana sud.

L’aparell constructiu és de carreu irregular, disposat ordenadament en les parts originals i més desordenadament en les parts afegides. L’interior és totalment arrebossat, especialment a l’absis, on en el curs dels recents treballs de restauració s’ha posat al descobert una decoració pictòrica a la conca absidal i l’arc presbiteral.

En el mur de migdia de la nau, inclòs en el parament exterior, és visible un carreu amb un retall inferior en forma d’arc, que cal interpretar com una llinda de finestra, d’una sola esqueixada, que sembla reaprofitada i fora del seu lloc original.

Les característiques constructives de l’església primitiva permeten situar-ne la construcció dins el segle XII, mentre que l’allargament de ponent devia situar-se a partir del segle XIII, si es consideren les característiques de la porta oberta en la façana sud. (JAA)

Bibliografia

  1. ACV. Calaix 31, Visites, Bisbat d’Urgell; M S, 1915-16, doc. 89, pàg. 442; Baraut, 1979, vol. II. doc. 9, pàgs. 30-31; Bertran, 1979, vol. II, pàg. 280; Els castells catalans, 1979, vol. VI(II). pàg. 1 246; Tragó, 1982, pàgs. 16-18; Baraut, 1983, vol. VI, doc. 831, pàg. 189; Baraut, 1986-87, vol. VIII, doc. 1 149, pàgs. 77-78; Baraut, 1988-89, vol. IX, doc. 1 209 pàgs. 39-40.

Sant Esteve de la Riba (les Llosses)

Situació

Vista exterior de l’església de Sant Esteve de la Riba, adossada pel cantó de llevant a la masia.
M. Anglada

L’antiga església parroquial de Sant Esteve de la Riba es troba a l’extrem de ponent de l’antic terme municipal de Viladonja, annexat a les Llosses l’any 1974, i de la serra de Matamala, al costat dret de la riera de Merlès i a 983 m d’altitud a l’indret de la seva confluència amb el torrent de les Ferreries.

Mapa: 255M781. Situació: 31TDG228711.

El camí més curt per a arribar-hi surt d’un trencall que hi ha al punt quilomètric 5, a mà esquerra i vers tramuntana, de la carretera C-149, de Borredà a Ripoll. El camí és de 6,40 km. L’església es troba adossada al cantó de llevant del mas la Riba, al cim d’un promontori penyalós. (MAB)

Història

L’antiga parròquia de Sant Esteve de la Riba, que juntament amb Santa Eulàlia de Viladonja, Sant Feliu d’Estiula i Sant Llorenç de Corrubí formaven l’antic terme de Viladonja, és esmentada com a tal des de l’any 1067, moment en el qual l’església de l’antiga parròquia fou donada al monestir de Ripoll pel comte Bernat III de Cerdanya i la seva muller Guisla, donació que confirmaren en el seu testament del 1080. La seva existència, però, és més antiga, i en tot cas anterior al 1026, car apareix en les tres llistes parroquials del bisbat de Vic datables entre els anys 1026 i 1154, amb el nom de “Sancto Stephano de Ripa” o “Riba”.

Amb la jurisdicció del monestir de Ripoll l’església adquirí una major puixança, puix que fou precisa la construcció d’un nou edifici, el qual, amb molt poques transformacions, és el que ens ha arribat.

El fet que anessin declinant les cases pairals, motivà que el terme s’anés despoblant paulatinament. Així, l’any 1686 el terme només tenia quatre famílies. Això féu que vers el segle XVIII deixés d’ésser parròquia per passar a fondre’s amb la veïna de Santa Eulàlia de Viladonja. Més tard, Santa Eulàlia de Viladonja i Sant Esteve de la Riba passaren a ésser sufragànies de Santa Maria de Matamala. (APF-MLIC)

Església

L’església de Sant Esteve de la Riba és un senzill edifici amb una nau coberta amb volta de canó i capçada a llevant per un absis semicircular.

La porta s’obre al mur de migjorn i forma un plec en degradació, el qual és realçat pel refós de l’arc exterior, extradossat.

L’interior ha estat enguixat i estucat. A l’angle sud-occidental s’aixeca un campanar de torre, molt senzill, el qual sembla posterior a l’obra de l’església. Aquesta ha estat construïda amb carreuons simplement desbastats, agafats amb abundant morter de calç i disposats irregularment en filades poc uniformes. La porta, però, presenta un treball de la pedra força més acurat.

Aquest edifici repeteix els tipus comuns en l’arquitectura rural, amb una clara persistència de les tecnologies pròpies del segle XI, les quals s’allargaren fins ben entrat el segle següent, moment en el qual hom pot situar la construcció d’aquesta església, sobretot tenint en compte l’estructura i l’execució de la porta.

Actualment l’absis és molt transformat, sobretot a causa d’unes finestres fora d’ordre, les quals imiten la forma del portal. (MAB-JAA)

Bibliografia

  1. Eduard Junyent i Subirà: Antigua parroquia de San Esteban de la Riba, “Itinerario histórico de las parroquias del obispado de Vich”, separata de la “Hoja Parroquial”, Vic 1945-1952, núm. 114.
  2. Antoni Pladevall i Font: Les Llosses, Gran geografia comarcal de Catalunya, vol. 5 (Osona i Ripollès), Enciclopèdia Catalana SA, Barcelona 1981, pàg. 334.

Sant Esteve de la Sarga

Situació

Vista de la façana de ponent amb la porta d’arc de mig punt, una allargada finestra i un campanar d’espadanya de dos ulls, modernament sobrealçat.
ECSA - J.A. Adell
L’església parroquial de Sant Esteve de la Sarga és situada a l’exterior del poble, cap al sud, al costat del cementiri. (JAA)

Mapa: 32-12(289). Situació: 31TCG151611.

Història

Els primers esments del lloc de la Sarga daten de l’any 1056 —o 1055—, en què es documenta el collo de Sarga, i del 1069, en l’acta de dotació de l’església de Santa Maria de Mur, on, entre els béns atorgats a la canònica, consta una coromina situada al lloc dit Sarga.

La jurisdicció del lloc apareix confusa. A la fi del segle XVI era dels Arenys, senyors d’Altet i de Lluçà, i posteriorment passà als Erill, als Cartellà, i als Ardena de Sabastida, que la vengueren, l’any 1681, als Portolà, barons de Castellnou de Montsec.

Segons el fogatjament de 1365-70, Sant Esteve de la Sarga era “desgleya” amb 3 focs, els mateixos que tenia al fogatjament del 1380, on es diu que “era del rector”. Al final del segle XVII Sant Esteve de la Sarga consta com a lloc de l’abat de Sant Esteve, i a la fi de les senyories, el 1831, era de l’abat de la Sarga i de la família Portolà.

Amb relació a l’església de Sant Esteve, ens n’ha pervingut l’acta de dotació, datada el 10 de juny de 1076. S’hi especifica que l’església havia estat construïda per uns particulars, el matrimoni format per Bertran Ató i Ermengarda, senyors del lloc, que la dotaren amb la tercera part del delme de la Fabregada i la mateixa vila, amb la coromina on era edificada l’església de Sant Esteve i amb la vila de la Sarga amb tots els seus habitants.

L’any 1038 —o 1037, o 1043, segons l’autor— el comte Ramon IV dóna a Bertran Ató de Montanyana l’honor de la Fabregada, del terme del castell de Mur; podria ser el mateix Bertran Ató del document del 1076 o un predecessor seu. El fet és que en un primer moment la vila de la Fabregada era el nucli principal del terme de Sant Esteve de la Sarga.

El lloc de Sant Esteve de la Sarga continuava en mans de la família Montanyana al principi del segle XII, ja que entre el 1093 i el 1103 es documenta una concòrdia sobre el lloc que signaren Mir Arnau i Bernat Ató i els seus fills.

La possessió d’aquesta església degué ser motiu de conflictes, ja que apareix esmentada com a pertinença del monestir de Santa Maria de Gerri en dos dels documents falsos d’aquest monestir, concretament el fals de Gerri VI i el fals de Gerri VIII. Segons aquests documents, l’església de Sant Esteve de la Sarga ja era edificada al principi del segle X i hauria estat donada, amb el seu alou, l’any 930, pel comte Isarn al monestir, donació que hauria estat confirmada en el seu testament. L’any 1105, en la memòria de béns perduts per Santa Maria de Gerri, consta l’alou i l’església de Sant Esteve de la Sarga.

És curiós el llegat que féu Guilla a favor de Sant Esteve de la Sarga en el seu testament datat l’any 1101, en què li deixà “unum gonellum et unum bambeiz et unas pells de conils et vendat ipso vestit domno Bernard et compren una cortina ad Sancti Stephani et uno vaso argenteo”.

L’església parroquial de Sant Esteve de la Sarga fou objecte de visita per part dels delegats de l’arquebisbe de Tarragona, l’any 1314, en el seu recorregut per l’ardiaconat de Tremp. En la dècima de l’any 1391, el capellà de Sant Esteve hi consta amb la quantitat d’1 lliura i 5 sous. Vers l’any 1526 la rectoria o abadia de la Sarga era detinguda per Pere Vila-sala. Al segle XVIII tenia com a sufragànies les esglésies de Sant Esteve de Castellnou i la Concepció de la Torre d’Amargós. En el pla parroquial del 1904 s’especifica que la parròquia és patronat del baró de Castellnou de Montsec. Actualment depèn de la parròquia de Tremp. (MLIC)

Església

És un edifici de planta rectangular, d’una sola nau sense absis diferenciat, que en la seva forma actual palesa diversos processos de construcció i reformes. De l’edifici original conserva els murs perimetrals nord, oest i sud, fortament atalussats, mentre que el mur est, on hi devia haver la capçalera, presenta un gran arc de dovelles de pedra sorrenca, de perfil apuntat i actualment paredat, i del qual no es coneix la relació amb les estructures absidals.

La porta, resolta en arc de mig punt, s’obre en la façana oest, on també hi ha una finestra d’una sola esqueixada. Aquesta façana és coronada per un campanar d’espadanya, de dos ulls, amb una imposta bisellada en l’arrencada dels arcs, amb una estructura molt semblant a la del campanar de l’església de la Fabregada, que és aparedat. Per sobre hi ha un segon campanar d’espadanya, també de dos ulls, que per la seva alçada sobre la coberta resulta desproporcionat i dóna un aspecte molt especial al perfil de l’església.

L’element sens dubte més notable és el mur nord, on es conserva perfectament visible el parament original, format per un aparell de carreu de pedra sorrenca, ben tallat i disposat, en la part baixa, i un aparell de carreus de pedra calcària perfectament tallats i polits en la part superior, per sota de l’aparell de reble de les darreres refaccions.

Aquests aparells posen en evidència dues fórmules constructives. El de la part inferior podria correspondre perfectament a l’obra que sabem que fou construïda en el darrer terç del segle XI, i l’altra palesa les innovacions i el treball de la pedra que caracteritzen l’arquitectura del segle XII. (JAA)

Bibliografia

  1. ACU. Llibre de Visites, 1758, núm. 112, folis 325v-327r
  2. ACU. Plan Parroquial del Obispado de Urgel, 1904, pàg. 305
  3. ACV. Llibres de Visites del Bisbat d’Urgell, calaix 31/41, vol. V (1314-1315)
  4. Coy, 1906, pàg. 299
  5. Els castells catalans, 1979, vol. VI(II), pàgs. 1389-1391
  6. Bertran, 1979, vol. II, pàg. 307
  7. Baraut, 1984-85, vol. VII, doc. 909, pàgs. 40-42
  8. Baraut, 1986, doc. 71, pàgs. 154-158
  9. Baraut, 1988-89, vol. IX, doc. 1193, pàgs. 23-24
  10. Martínez, 1991, pàgs. 91, 173 i 174
  11. Bochaca, Portet, Puig, 1991, pàg. 17
  12. Puig, 1991, doc. 90, pàgs. 61-62; FG-VI, pàgs. 406-408 i FG-VIII, pàgs. 409-410.

Sant Esteve de la Tor de Querol

Situació

El poble de la Tor de Querol és situat a l’esquerra del riu d’Aravó. La seva església parroquial, dedicada a sant Esteve, és al bell mig de la població.

Mapa: IGN-2249. Situació: Lat. 42° 27’ 58” N - Long. 1°53’ 32” E.

El poble de la Tor de Querol es troba a uns 9 km aproximadament de la Guingueta d’Ix, en direcció nord-oest, per la carretera N-20. (MLIR)

Història

Una de les primeres mencions del lloc i de la parròquia de la Tor data de l’any 1177, en què Arnau de Saga, el seu germà Bernat Ermengol i llur mare Matelio, restituïren a Arnau de Preixens, bisbe d’Urgell, l’ecclesia Sancti Stephani de Turre, que havien retingut injustament durant molt de temps.

Posteriorment, l’any 1269, hom sap que Bernat Fereix, procurador dels feus reials, concedí a Ramon d’Enveig dues parts senceres de les dècimes de la parroquia de Turre.

Ja al segle XIV, l’ecclesia Sancti Stephani de ça Tor fou visitada pels delegats de l’arquebisbe de Tarragona, segons consta en la relació d’esglésies visitades que ha pervingut d’aquells anys; així mateix, hom té notícia que el capellà de Turri contribuí a la dècima recaptada l’any 1391 a la diòcesi d’Urgell.

L’església de Sant Esteve és un edifici profundament reformat al segle XVIII, d’una sola nau, prolongada per un santuari cobert amb volta apuntada. A banda i banda del temple s’obren capelles laterals, que evidencien diversos estils arquitectònics. Conserva a l’interior una notable col·lecció de retaules barrocs. En el seu estat actual no s’observa cap estructura d’època romànica. (MD-MLIR-EVS)

Frontal d’altar

A l’església de Sant Fruitós d’Iravals es conserven les restes d’un frontal d’altar procedent de l’església de Sant Esteve, centrat per la Mare de Déu i amb la representació, a banda i banda, de l’aparició de Crist als deixebles després de la resurrecció i l’entrada de Jesús a Jerusalem.
ECSA - A. Roura
Hom trobà a l’església parroquial de Sant Esteve de la Tor de Querol, fa uns quants anys, fragments d’un antipendi, que es conserva actualment a l’església de Sant Fruitós d’Iravals.

Els fragments d’aquest frontal havien estat incorporats a l’altar d’època barroca per a utilitzar les posts. Ara, com hem dit, són a l’altar d’Iravals (Durliat, 1975; Sureda, 1981, pàgs. 102, 369). La Mare de Déu, asseguda amb l’Infant Jesús al mig de la falda, ocupa la part central de l’antipendi. La Majestat de Maria és presentada sota un arc trilobat. El cap de la Mare porta per damunt del vel una mena de còfia amb una punxa al cim. Els plecs del vel són estilitzats, i es repeteixen a cada banda de la cara. No duu nimbe.

Té el rostre allargat, molt fi, i l’esguard fix li dóna un aire hieràtic. El Nen Jesús nimbat no és presentat de cara al poble sinó girat cap a la dreta, amb la mà dreta alçada per beneir. És probable que al compartiment superior esquerre hi hagués l’adoració dels Reis Mags, en direcció dels quals es gira Jesús.

En el compartiment superior esquerre s’ha conservat la pintura de l’aparició de Crist als seus deixebles després de la Resurrecció. Crist és figurat dret i nimbat, l’esguard fix mirant cap endavant i les mans esteses en direcció dels dos grups apòstols, que fan un total d’onze, disposats a dreta i esquerra de la escena. Tots miren en direcció al Ressuscitat, però, cosa digna de menció, només n’hi ha cinc de nimbats. Al compartiment de dalt a la dreta hi ha restes de l’entrada de Jesús a Jerusalem: l’ase i un asenet amb colors blancs molt vius. Aquest antipendi, d’influència bizantina molt marcada, cal situar-lo dins la primera meitat del segle XIII. Hom ha reconegut la mà o la influència del mestre d’Avià, que treballà també a Guils —poble veí de la Tor—, a Sallagosa, etc. (MD)

Bibliografia

Bibliografia sobre l’església

  1. Bertran, 1979, vol. II, pàg. 288; Pladevall, 1983, pàg. 142; Cazes, 1990, pàg. 89; Baraut, 1990-91, vol. X, doc. 1 727, pàgs. 247-248.

Bibliografia sobre el frontal d’ara

  1. Durliat. 1954-55, pàgs. 293-306; Dictionnaire des églises de France, 1966, pàg. 74; Durliat, 1975, pàgs. 67-69; Sureda, 1981, pàg. 369.

Sant Esteve de les Pereres o d'Ancs (Urtx)

Situació

Estat en què es podia contemplar aquesta església fa cinc anys, abans d’iniciar-se’n la restauració.
ECSA - Rambol
És situada a la Perera de Baix, una de les dues parts, juntament amb la Perera de Dalt, que formen el veïnat de poques masades de les Pereres, a llevant del terme, vora el Segre.

Mapa: 36-10 (217). Situació: 31TDG123953.

La Perera de Baix és a 1 km a l’est de Queixans, poble que és a 4 km al sud de Puigcerdà per la carretera N-152. (RMAE)

Història

L’església de les Pereres és esmentada amb la forma Hansi en l’acta de consagració de la Seu d’Urgell, document que porta la data de l’any 819, però que en realitat sembla redactat a la segona meitat del segle X. Al final del segle XII aquesta parròquia fou saquejada pels homes del vescomte Arnau de Castellbò. Segons el memorial on es recullen aquests fets, Arnau de Castellbò robà 30 sous al clergue de Perera (ara Pereres) i li saquejà la casa, d’on s’endugué 10 ovelles, 8 porcs i totes les robes que hi havia, que tenien un valor de 100 sous. El seu batlle va saquejar l’església de Sant Esteve de la Perera (ara Pereres) i se n’emportà 8 modis de blat, 1 modi de farina, 1 bacó, 2 somades de vi, 5 portadores, 1 tina, 3 caixes, 1 arca, llibres, capes, vestits i tots els ornaments de l’església que estaven darrere de l’altar, i cera i oli; l’esmentat batlle capturà amb les seves pròpies mans un prevere i el pegà.

L’església fou inspeccionada en la visita arquebisbal de 1312-14, on se l’esmenta amb el nom de Sant Esteve d’Ancs o de la Perera.

Va resultar molt afectada pels estralls de l’any 1936. A causa del seu abandó, es va esfonsar la part central de la volta de la nau a l’hivern de 1988-89. Des del 1992 s’hi fan tasques de restauració. (MD)

Església

Planta de l’església, ampliada amb unes singulars capelles de forma arrodonida.
E. Ventosa
En la seva estructura original, es tractava d’un edifici d’una nau, capçada per un absis semicircular, amb una finestra de doble esqueixada i arc de dovelles molt rudimentàries oberta al mig. La fàbrica de la paret absidal és de pedra ordinària, barreja de calcàries i esquists, primes i allargades, en filades vacil·lants. La boca de l’absis i els brancals de l’arc presbiteral van esmotxar-se al segle XVII per instal·lar un retaule de fusta daurada, destruït el 1936. La volta és de quart d’esfera.

L’absis i l’arc presbiteral són bastant més baixos que la nau, gairebé un metre i mig, circumstància que permet obrir una finestra alta i prima sobre aquest arc. És possible que l’absis es construís al segle XI i que la nau sigui del XII.

La planta de la nau és regular, amb les parets més gruixudes que l’absis, notables pel seu aparell d’opus spicatum fins a 2, 80 m d’alçada, alternant tres filades de pedres inclinades a una banda i a l’altra, amb tres o quatre filades de pedres de pla. Són pedres en brut, de mida mitjana les horizontals i més petites les inclinades, amb les juntes molt irregulars, obertes i amb abundant morter de calç.

Aspecte que ofereix l’interior de l’església en curs de restauració des del 1992.
ECSA - A. Roura
La paret continua amunt amb filades horitzontals de pedres més grans, sensiblement escairades, fins a l’arrencada de la volta, de mig punt. És reforçada per dos arcs torals que divideixen la nau en tres trams no ben iguals. Els pilars que els sustenten no s’imbriquen bé amb les parets.

La paret nord es veu bastant desplomada per la càrrega de la volta, que és aplanada, igual que els arcs torals. Al segle XVIII, per apuntalar l’edifici, hom construí una capella a cada costat, a la meitat de la nau, i es remodelà l’església reforçant-la per sota els arcs amb uns altres de maó ben circulars i una falsa volta d’obra cuita, de la qual solament queden senyals, que amagava la de pedra deformada.

El frontispici té un aparell del mateix tipus que les parets laterals i s’hi obrí una porta en substitució de la primitiva, que devia ser en un tram de paret demolit en fer la capella meridional. Més tard es continuà amunt el frontispici a tota amplada, i quedà convertit en alta espadanya de dos ulls. Encara es construí mes tard la sagristia al nord-est de la nau.

A la capella de migjorn hi ha una pica baptismal antiga, incorporada dintre d’un nínxol a la paret. (EVS)

Bibliografia

  1. Martí, 1926-28, vol. I (I), pàgs. 196-197; Pladevall, 1983, pàg. 141; Ordeig, 1993, vol. I (I), doc. 1, pàgs. 1-8.
Llegir més...