OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

art

Mostrant 4341 - 4350 de 7561

Sant Andreu de l’Espà (Saldes)

Situació

Aquesta capella es troba situada al bell mig del llogarret homònim. Figura situada en el mapa del Servei de l’Exèrcit 1:50.000, editat pel Consejo Superior Geográfico, full 254-M781: × 92, 4 —y 75, 0 (31 TCG 924750).

Per arribar-hi cal prendre la carretera que va de Guardiola a Gósol. Abans d’arribar a aquest poble, al peu de la mateixa carretera hom trobarà el poble de l’Espà. La clau és guardada en una casa propera a l’església. (RVL)

Història

L’església de Sant Andreu de l’Espà fou parroquial des de la seva construcció; situada dins l’àmbit territorial de l’antic comtat de Cerdanya i bisbat d’Urgell, fou centre d’importants propietats de la família baronial dels Pinós, des del segle XI.

El lloc és esmentat ja l’any 961, quan els marmessors del difunt Ava donaren al monestir de Sant Llorenç prop Bagà, a la vall del Bastareny, diferents alous i concretament quatre masos al lloc de l’Espà (Spatas), dominis que foren confirmats anys després, el 983, quan es consagrava l’església de Sant Llorenç.

L’any 1010 el bisbe Ermengol de la Seu d’Urgell, en compliment de la voluntat del seu predecesor en la seu urgellenca, el bisbe Sal la, i amb l’aprovació del papa Sixt IV instituïa i dotava la canònica de Santa Maria de la Seu d’Urgell; entre els molts béns cedits a títol personal, donava a aquesta canònica la parròquia de Saldes amb les seves esglésies de Sant Martí i Sant Andreu, en aquest moment possiblement encara sufragània de la de Saldes (Et ego Ermengaudus dono ad hanc eandem regulam vitamque kanonicam statuendam parroechiam que vocatur Salices et aeclesias Sancti Martini et sancti Andree cum ipso villare et cum aliis villulis que in predicta parrochia sunt fundate).

Entre els anys 1068 i 1097 Galceran, fill de Sicardis, féu jurament de fidelitat al comte de Cerdanya pels castells de Pinós, Gósol, Saldes, Querforadat, Vallmanya i Espà (Espada); arran de la construcció del castell o fortalesa de l’Espà, l’església de Sant Andreu devia adquirir la categoria parroquial o la degué confirmar.

L’any 1127 Guillabet, la seva muller i els seus fills, venien unes terres al comtat de Cerdanya, a la vall de Gósol, a l’apèndix de Sant Andreu (…valed Gosal in apendicio de Sancti Andrea in locum que vocant ad Cap de Vileta…).

El 20 de febrer de l’any 1289 Galceran de Pinós i la seva muller Berenguera concedien i confirmaven la carta de privilegis que els seus antecessors en el lloc, els comtes de Cerdanya, havien concedit als habitants del lloc anomenat la Franquesa de Faners, a la parròquia de Sant Andreu de l’Espà (habitantibus in loco nominato Franchea de Faners in parroquia beati Andrea dez Espaa). En aquest document Galceran de Pinós els concedeix que ni ell ni els seus successors en el domini del lloc de Faners de l’Espà no els podran obligar a fer ni obres ni tragines als castells veïns de Gósol, la Roca de l’Espà, Saldes, Bagà i altres dels seus dominis.

L’any 1312 quedà confirmat el caràcter parroquial de l’església de Sant Andreu de l’Espà, en el curs de la visita al deganat del Berguedà. El 1371 el capellà de l’Espà pagava 20 sous de dècima a la Seu d’Urgell.

La parroquialitat de Sant Andreu es mantenia el segle XVIII i d’ella depenien en caràcter de sufragànies les esglésies de Sant Vicenç de Moripol, Santa Eulàlia de Bonner i els homes de Faners i del castell de Fraumir. (RSR)

Església

El fet que aquesta església hagi estat molt modificada al llarg dels anys, fa que avui no puguem dir gran cosa dels seus elements romànics, puix que els pocs elements visibles no són suficients per a fer-ne una descripció. Avui, altrament, l’església és coberta per un conjunt de construccions.

Originàriament es tractava d’un senzill edifici, amb una nau rematada vers llevant per un absis semicircular, modernament substituït per les construccions annexes.

Porta d’entrada a l’església.
R. Viladés
Un dels elements més interessants és la porta d’entrada, oberta al mur de migjorn, la qual constitueix un exemplar auster, però bonic. Ha estat constituïda per un conjunt de pedres de mides desiguals, però col·locades simètricament, quant a mida, per tal de formar l’obertura del portal. Aquest es cobreix amb un doble arc en degradació de mig punt, fet amb unes boniques dovelles. L’arc exterior se situa en un nivell més baix que la superfície del mur. El conjunt és subratllat per una petita arquivolta, feta amb blocs petits, llargs i estrets, els extrems de la qual arrenquen d’una imposta per banda.

En aquest mateix mur prop de la porta es veu una finestra tapiada. Al mur de ponent hi ha un ull de bou que dóna claror a l’interior. En aquest mur podem observar algun tros de parament amb indicis romànics. El campanar, de planta quadrada, és una obra del final del segle XIX.

L’interior de l’església és totalment enguixat. A banda i banda dels murs s’obriren capelles, però sense traspassar a l’exterior. La volta és apuntada i sembla ser de pedra. L’estat de conservació és molt deficient. (JVV-RVL)

Bibliografia

  1. Cebrià Baraut: Les actes de consagració d’esglésies del bisbat d’Urgell (segles IX-XII), “Urgellia”, vol. I, la Seu d’Urgell 1978, pàg. 56
  2. Cebrià Baraut: Documents dels anys 1010-1035, de l’Arxiu Capitular de la Seu d’Urgell, “Urgellia”, vol. IV, la Seu d’Urgell 1982, pàg. 29
  3. Els castells catalans, vol. V, Barcelona 1976, pàg. 996
  4. Joan Serra i Vilaró: Les Baronies de Pinós i Mataplana, vol. III, Barcelona 1950, pàgs. 82, 90 i vol. I, Barcelona 1930, pàg. 92
  5. Jordi Vigué i Albert Bastardes: El Berguedà, Monuments de la Catalunya Romànica, 1, Artestudi Edicions, Barcelona 1978, pàg. 243

Sant Andreu de Maians (Castellfollit del Boix)

Situació

Aspecte que ofereix la capçalera de l’església des del costat sud-oriental, amb els murs ornamentats amb grups de quatre arcuacions cegues separats per bandes llombardes.
A. Mazcuñan-F. Junyent

L’església de Sant Andreu és encimbellada dalt un petit turó que emergeix d’un fondal de l’aiguavés de la riera de Guardiola a la banda sud-oriental del terme, al cim del qual encara es conserven algunes romanalles de l’antic castell de Maians. Long. 1°42’14” — Lat. 41°38’15”.

Per anar-hi cal seguir un camí carreter, en mal estat, que arrenca del quilòmetre 12, a mà esquerra, de la carretera de Manresa a Igualada. Poc després d’haver-lo iniciat hom pot veure les restes medievals encinglerades dalt el serral, al cim del qual cal ascendir per un corriol que s’inicia als peus de la pista empresa. (FJM-AMB)

Història

Aquesta església es trobava dins l’antic terme del castell de Maians. Fou la parròquia del terme, funció que s’ha traslladat a un altre edifici al nou — nucli de població. Depengué des de molt aviat del monestir de Sant Benet de Bages.

El lloc de Maians és documentat el 924 com la Guardiola de Sal·la (Guardiola de Salane), referint-se a la fortalesa que havia construït l’aprisiador del terme, anomenat Sal·la, i que fou el fundador del monestir de Sant Benet de Bages. Així quan el 967 el dit Sal·la procedí a la dotació del monestir, li cedí el terme del castell de Maians que ell mateix havia aprisiat. En aquesta cessió anava inclosa l’església, el domini de la qual consta explícitament en la butlla que el 1196 el papa Celestí III atorgà al monestir de Sant Benet de Bages.

Essent com és l’única església de l’antic terme de seguida degué tenir categoria de parròquia, com consta que tenia abans del 1154.

El terme es degué despoblar molt, i el 1685 només tenia tres pagesies i dues barraques, i l’església havia passat a ser sufragània de Sant Pere de Castellfollit, aquesta funció la recuperà més endavant i fou aixecada una església nova, amb la mateixa advocació, al lloc on s’ha concentrat la població. (ABC)

Església

L’església de Sant Andreu de Maians, obrada el segle XI, és un edifici romànic que consta d’una nau rematada a llevant per un absis semicircular, la part externa del qual és ornada amb tres sèries de quatre arcuacions cegues, separades per bandes llombardes.

A cada compartiment, bé que les laterals són tapiades hi ha una finestra de doble esqueixada coronada amb un arc de mig punt fet amb petites dovelles.

La volta és esfondrada, però, tenint en compte les característiques del temple, devia ésser cobert amb volta de pedra de mig punt. L’absis, per la seva part, era cobert amb un quart d’esfera.

La portalada s’obre al capdavall del mur de migjorn i era coronada, com revelen els fragments subsistents, per un arc de mig punt adovellat. Al cim del mur de ponent encara hi ha les restes del campanar, el qual era de cadireta.

Malgrat el seu estat semirüïnós, per la bellesa de l’absis encara conserva un aspecte força atractívol, minvat només per l’afegitó de dues capelles laterals tardanes disposades a manera de creuer.

L’aparell ha estat fet amb blocs de pedra de mides desiguals escantonats amb el martell, però disposats ordenadament bo i formant filades i a trencajunt.

Bé que els seus murs es mantenen dempeus, aquest temple és desproveït de coberta i el seu interior ha estat envaït per la vegetació, per la qual cosa cal considerar el seu estat de conservació com a ruïnós i abandonat.

(FJM-AMB)

Sant Andreu de Malgrat de Noves (les Valls d’Aguilar)

Situació

Vista aèria de l’arruïnat nucli de Malgrat de Noves.
ECSA – TAVISA
L’antiga església de Sant Andreu és a la part alta del conjunt de ruïnes que formen l’antic poble de Malgrat de Noves.

Mapa: 34–11(253). Situació: 31TCG605845

Per arribar-hi cal prendre la carretera de Noves de Segre a la Guàrdia d’Ares, on, passat Bellpui, hom veu les restes del poble, al qual cal accedir camps a través, perquè el camí d’accés s’ha perdut. (JAA)

Història

El primer esment que hom coneix del lloc és del 1078, que el castell de Malograto és donat pel comte d’Urgell al de Pallars. Tanmateix, Malgrat de Noves fou finalment de la jurisdicció del vescomte de Castellbò; i era integrat, dins la divisió del vescomtat de Castellbò, a la batllia de la Vall d’Aguilar, del quarter de Castellbò. En el Spill… del vescomtat del principi del segle XVI, s’indica que la renda de Malgrat, a l’igual de la de Bellpui, es venia cada any a la vila d’Organyà el dia de l’Ascensió.

L’església de Sant Andreu de Malgrat és citada en el testament del sacerdot Ramon, realitzat l’any 1097, pel qual aquesta rebia un sou.

Actualment l’església de Sant Andreu, abans sufragània de Noves de Segre, està sense culte i abandonada. (MLIC)

Església

Planta de l’església, de simetria i execució perfectes.
J.A. Adell
Es tracta d’un edifici d’una sola nau, coberta amb volta de canó, de perfil lleugerament apuntat, que arrenca d’una senzilla motllura bisellada, feta amb pedra tosca, que segueix tot el perímetre dels murs laterals i amb la qual forma, àdhuc, una petita banqueta en repeu. La nau és coronada, a llevant, per un absis semicircular, obert a través d’un arc presbiteral, en degradació, la volta del qual no disposa de la motllura que apareix a la nau, però si la banqueta, motiu pel qual adopta un perfil d’acusada ferradura, generat pel rebliment del repeu amb morter.

La volta de la nau és reforçada per dos arcs torals, que arrenquen de sengles pilastres adossades als murs laterals, que també presenten la mateixa motlluració en l’arrencada dels arcs.

La porta original, actualment paredada, es troba a la façana sud, mentre que l’accés actual és a la façana de ponent, sota un cor totalment ruïnós que hom construí en aquest sector. A la façana sud s’obren dues finestres de doble esqueixada, molt properes, i de tipus molt diferent, malgrat la proximitat. Al fons de l’absis hi ha una altra finestra, paredada, de doble esqueixada, només visible des de l’exterior, mentre que al mur de ponent hi ha una finestra, d’una sola esqueixada, paredada, sobre la qual hi ha un ull de bou, més tardà, com també sembla ésser-ho l’ull de bou que s’obre damunt l’arc presbiteral.

Única edificació que resta un xic sencera a l’antic poblat de Malgrat de Noves.
ECSA – J.A. Adell
L’aparell constructiu és de carreu molt irregular. Tendeix al reble a l’exterior, però pretén formar filades regulars. En els elements singulars del parament, com les finestres, o la motllura interior, s’observa la presència de peces de pedra tosca, mentre que les estretes dovelles de l’arc de la porta original són fetes amb peces de pedra calcària.

L’exterior de l’edifici no presenta cap mena d’ornamentació, llevat d’una senzilla motllura bisellada, feta amb pedra tosca, que forma el ràfec de la coberta absidal.

La manca d’elements ornamentals i la senzillesa de la tècnica constructiva fan difícil de precisar el marc cronològic d’aquesta església, que hem de situar entre les formes de l’arquitectura del segle XII, fortament empeltades en la tradició constructiva. (JAA)

Bibliografia

  1. Els castells catalans, 1979, vol. VI(II), pàg. 1251; Baraut, 1986–87, vol. VIII, doc. 1149, pàgs. 77–78.

Sant Andreu de Malmercat (Soriguera)

Situació

Edifici molt transformat, amb vestigis romànics visibles sobretot a l’absis.
ECSA - A. Roig
L’església parroquial de Sant Andreu és al nucli urbà del poble de Malmercat, a la part baixa del pendent del turó on s’esglaonen les cases. (JAA)

Mapa: 33-10(214). Situació: 31TCG455927.

Història

Manquen notícies sobre la vila de Malmercat i l’església de Sant Andreu, ja que aquestes es redueixen al testament del cavaller Ramon Enard del 1122, en què llegà un alou a l’església de Sant Andreu situada davant del castell de Malmercat, i a la donació d’un mas a Malmercat a favor del monestir de Gerri el 1204. Precisament el contingut del primer document fa pensar que Sant Andreu era la capella del castell que tenia les funcions de parròquia. Almenys així era al principi del segle XIV, quan, com a parròquia del deganat de Montenartró, fou visitada pels delegats de l’arquebisbe de Tarragona. En aquest supòsit, l’actual capella de Santa Eulàlia de la casa Macareno o castell de Bielsa seria posterior, tal com ho indica la seva factura. En la visita pastoral del 1575, Sant Andreu era església parroquial de l’oficialat de Sort i tenia com a sufragània Santa Coloma de Tornafort. En la visita del 1758 es fa constar que les cobertes de l’església es troben en mal estat. Actualment és adscrita a la parròquia de Rialb. (MLIC)

Església

És un edifici molt transformat pel sobrealçament de la nau i l’afegiment de capelles laterals. L’únic element que deixa veure l’origen alt-medieval de l’edifici és al costat nord de la façana de l’absis, on es conserven dues lesenes i part d’una finestra, que permeten de suposar que l’obra original era un edifici construït, probablement al segle XI, dins els modes llombards. (JAA)

Bibliografia

  1. Baraut, 1988-89, vol. IX, doc. 1337, pàg. 166
  2. Puig, 1991, vol. II, doc. 194, pàgs. 138-139.

Sant Andreu de Mata (Porqueres)

Situació

Mur de ponent de la nau de l’església amb el campanar d’espadanya cobert per un teulat de quatre vessants amb un voladís molt ample.
A. Bramon
La parròquia de Sant Andreu, emplaçada al veïnat de Mata, antigament aïllat i avui absorbit pels barris de creixement de la capçalera comarcal (Banyoles), és prop del Terri, al Pla de Banyoles.

Mapa: L38-12(295). Situació: 31TDG823619.

Sortint de Banyoles en direcció a Girona per la C-150, aproximadament a 1 km del centre de Banyoles, cal agafar un camícarrer a mà esquerra. A 150 m hi ha la parròquia de Sant Andreu, envoltada d’edificacions i amb una petita placeta a l’entrada. Hi ha senyalització des de la carretera C-150. (JMC-JRM)

Història

La primera referència de la “parrochia Sancti Andree de Mata” es troba en la dotació que de la canònica de Girona féu el bisbe Pere Roger, l’any 1019, juntament amb els comtes de Barcelona, Ramon Berenguer I i Ermessenda. La segona referència de la parròquia data del 1208, any en què els germans Pere de Mata i Guillem signaren una concòrdia entre ells de repartició dels seus béns, entre els quals hi havia uns molins a Sant Andreu de Mata.

Al segle XIV, la jurisdicció de la parròquia de Mata fou venuda pel rei Pere el Cerimoniós a Pere d’Usall, amb la condició que no la redimiria per vendre-la. El lloc de Mata era al segle XVII un lloc reial, integrat en la sotsvegueria de Besalú, de la vegueria de Girona. (ASA)

Església

Planta de l’església, de creuer i capçalera refets tardanament.
J. Moner i J. Riera
L’església parroquial de Sant Andreu de Mata és un edifici d’una nau rectangular, coberta amb una volta apuntada, que fins l’any 1951 havia estat capçada a llevant per un absis semicircular. Aquest va ser substituït per un creuer i nou absis.

La porta és lateral, molt senzilla, amb arc de mig punt de dovelles primes i allargades. Al seu costat hi ha una finestra de doble esqueixada amb una llinda monolítica i amb l’arc de mig punt i la part superior plana, igual que la que hi ha, centrada, al mur de ponent.

El campanar, sobre aquest mur, és d’espadanya, amb dos ulls i una coberta de quatre vessants a base d’un entramat de fusta amb tornapuntes.

L’aparell dels murs és fet de filades regulars de carreus ben tallats de pedra del pla de Banyoles, de forma molt allargada, d’uns 15 × 45 cm.

La volta, construïda amb el mateix tipus d’aparell, arrenca sobre una imposta còncava de quart de cercle, apreciable també a l’exterior dels murs laterals.

Al mur de ponent és visible l’aparedament d’una porta que hi degué haver.

La planta, la porta, i sobretot l’aparell de la pedra, fan pensar en una construcció del segle XIII molt avançat. (JMC-JRM)

Talla

Talla romànica de la Mare de Déu de Mata, desapareguda el 1936.
Artestudi
La imatge de fusta de la marededéu d’aquesta església desaparegué l’any 1936, i fou substituïda per una nova en un oratori proper a l’església (Corominas, Marquès, 1972, pàg. 123); avui hom la coneix només per fotografies (vegeu Noguera, 1977, pàg. 199). L’exemplar, de composició rígida i proporcions esveltes, presentava abans de la desaparició un estat de conservació precari pels forats dels corcs i altres erosions i pel fet que mancaven les mans dretes de les dues figures. Cal assenyalar, a més, que la policromia devia desfigurar la finesa d’alguns elements, com ara els trets facials. Malgrat tot, devia tractar-se d’una peça notable. La Mare anava probablement vestida amb túnica, mantell i vel, i portava corona; hom pot destacar-ne els plecs estilitzats de la túnica sota els genolls. La mà esquerra es dirigia al cos del fill, en un gest que hom troba representat en d’altres exemplars del segle XII(*). El fill, lleugerament desplaçat cap el genoll esquerre, coronat, amb túnica i mantell, té un llibre tancat a la mà esquerra i amb la dreta sembla que fa el gest de beneir. Així, el conjunt prenia l’habitual concepció de la marededéu com a Sedes Sapientiae. Quant a l’estil, la finor dels trets facials, els plecs en V ja esmentats, la composició rígida, amb les espatlles de la Mare encongides, permeten fer comparacions amb peces com la de la Fossa d’Ullà (Baix Empordà) o de la mateixa catedral de Girona, sense implicacions d’escola o taller, però amb el valor de permetre una datació romànica, potser dins la segona meitat del segle XII. (JCSo)

Bibliografia

Bibliografia general

  1. Constans, 1985, pàg. 76; Monsalvatje, XVI, 1908, pàg. 277.

Bibliografia sobre la talla

  1. Corominas-Marquès, 1972, pàg. 123; Noguera, 1977, pàgs. 197 i 199-200.

Sant Andreu de Miralles (Pinós de Solsonès)

Situació

Vista exterior de l’edifici des del costat de migjorn.
L. Prat

A la part més septentrional del municipi de Pinós hi ha la contrada de Miralles, amb un gran casal fortificat, i, no gaire lluny, la capella romànica de Sant Andreu de Miralles, actualment sense culte.

Mapa: 330M781. Situació: 31TCG837365.

Per arribar-hi, cal situar-se a la carretera que va de l’hostal del Boix a Cardona. Després d’haver passat la població de Su, aproximadament al punt quilomètric 13,800, cal agafar una pista a mà dreta, bastant fressada. Al punt quilomètric 1,900 hi ha un trencant a mà dreta que, amb 400 m més, porta a aquest gran casal, visible de bastant lluny. La clau la guarden a la casa veïna.

Església

La planta de l’edifici, rectangular, fou refeta i ampliada en una segona època; hom arriba a creure fins i tot que havia tingut absis a la part més moderna, la de llevant.

La secció més notable de l’edifici es limita a l’exterior —l’interior és arrebossat i convertit en magatzem—. Les parets són construïdes amb carreus escairats a cops de maceta.

L’accés és per la porta adovellada amb arc de mig punt, situada al mur de migjorn i amb incisions cruciformes a les dovelles d’arrencada d’ambdós costats.

Al peu del doble carener de la coberta, al frontis, hi ha un campanar de cadireta i, a mig mur de migjorn, una finestra d’espitllera. Tot el conjunt té l’aspecte d’una obra rural del segle XII, molt alterada especialment pel seu costat oriental, de manera que pràcticament ha perdut el seu caràcter.

No hem trobat dades històriques d’aquest edifici.

Sant Andreu de Montblanquet (Vallbona de les Monges)

Situació

Aspecte extern del temple des de l’angle sud-oest.
ECSA-X. Solé
L’església parroquial de Sant Andreu és dins el petit nucli de Montblanquet, situat al pla del Baró, prop del termenal amb el municipi dels Omells de na Gaia.

Mapa: 33-16 (417). Situació: 31TCF427955.

Per a arribar-hi, cal prendre des de Belianes en direcció sud la carretera L-220 cap a l’Espluga de Francolí i a uns 10 km, en arribar als Omells de na Gaia, s’ha d’agafar un trencall en direcció a llevant, a uns 3, 5 km del qual es troba el poble de Montblanquet. (XSB)

Història

Segons J.M. Sans i Travé, cal identificar aquest temple amb l’església del Tallat, que el 1150 Ramon de Cervera i la seva muller Ponceta, senyors de Montblanquet, donaren al capellà Pere de Pinós. Cal dir que en aquesta època el lloc de Montblanquet rebia també el nom del Tallat, i el fet que el santuari de Santa Maria del Tallat fos fundat al segle XIV fa pensar que l’església del Tallat donada per Ramon de Cervera i Ponceta fou, amb moltes probabilitats, l’església de Sant Andreu de Montblanquet.

A la darreria del segle XIII l’església de Montblanquet, juntament amb la de Montesquiu, consta en la relació d’esglésies i parròquies que contribuïren a la dècima papal recaptada a l’arxidiòcesi de Tarragona els anys 1279 i 1280.

L’església de Montblanquet era sufragània de la parròquia de Sant Llorenç de Rocallaura i al segle XV era de col·lació de l’abadessa de Santa Maria de Vallbona. (MMFG)

Església

Planta de l’església, amb el presbiteri rectangular.
X. Solé
Es tracta d’un edifici d’una sola nau, sense absis diferenciat, coberta amb volta de canó de perfil apuntat. L’absis és precedit de dos arcs presbiterals, també de perfil apuntat, el darrer dels quals forma la volta de l’absis. Sobre la volta feta amb carreus, que arrenca d’unes impostes que ressegueixen els murs laterals de la nau i l’absis, una única teulada de dues aigües cobreix tot l’edifici. A la banda nord de l’absis hi ha una imatge sota un arc de mig punt buidat al mateix mur, i a la banda sud, una porta amaga la sagristia construïda també dins el mur.

A l’extrem oposat de la nau hi ha el cor, suportat per dos arcs rebaixats, sota del qual es troba la pica baptismal, assentada sobre una base de pedra que es prolonga com a banc fins a la meitat del mur nord.

A la façana de migjorn s’obre la porta d’accés al temple; és feta en arc de mig punt, de grans dovelles, i al seu costat i un xic enlairat, hi ha un rosetó de clara factura gòtica. Al centre de l’absis hi ha una finestra d’arc de mig punt i de doble esqueixada. A la façana de ponent, i visible des de lluny, s’alça un notable campanar d’espadanya d’un sol ull, coronat per un arc adovellat amb coberta de dues aigües; en aquesta mateixa façana hi ha una finestra rectangular d’una sola esqueixada que il·lumina el cor. La cornisa que corona la part superior dels murs perimetrals és sustentada per mènsules que neixen dels mateixos murs, coincidents amb les de l’interior de l’església. L’aparell és de carreus regulars i disposats en filades amb tendència a la uniformitat, tant a l’interior com a l’exterior de l’església, la qual es pot datar a la fi del segle XII o ja dins el segle XIII. (XSB)

Bibliografia

  1. Rius, 1946, vol. I, pàgs. 153 i 159; Sans, 1987, pàgs. 26-27; Altisent, 1993, vol. I, doc. 131, pàgs. 120-121.

Sant Andreu de Montboló

Situació

Vista aèria del petit poble de Montboló, centrat per l’església parroquial de Sant Andreu, d’estructura rectangular, que fou sobrealçada amb una obra de fortificació en època tardana.
ECSA - Camara J.P. Joffre
L’església parroquial de Sant Andreu centra el nucli, poc agrupat, del poble de Montboló.

Mapa: IGN-2449. Situació: Lat. 42° 29′ 10″ N - Long. 2° 39′ 19″ E.

Per a anar-hi cal seguir l’itinerari indicat en la monografia precedent. (JBH)

Història

L’església de Sant Andreu és esmentada l’any 993 en una acta de consagració, considerada suspecta, segons la qual Berenguer, bisbe d’Elna, l’any mencionat, procedí a la consagració de les esglésies de Sant Esteve d’Arles i Sant Martí de Cortsaví; en el document, entre les afrontacions territorials dels termes de les esglésies consagrades, s’esmenta la parròquia de Sant Andreu.

A part aquesta referència del segle X, que s’ha de posar en entredit, la primera notícia segura data de l’any 1033, quan el comte Guillem I de Besalú féu donació de l’església de Sancti Andree de Montis Baudoni al monestir de Santa Maria d’Arles. Al segle XII, l’any 1159, la parrochia Sancti Andreae de Monte Baudone és esmentada com a afrontació territorial del temple de Sant Esteve d’Arles en l’acta de consagració d’aquesta darrera església, la qual fou consagrada pel bisbe Artau d’Elna el dia 11 de novembre de l’any esmentat.

La capellania de Montboló fou donada l’any 1396 a Francesc de Blanes, que fou nomenat bisbe de Girona l’any 1408. (MLIR)

Església

Planta de l’església amb dos petits absis bessons a l’extrem de llevant inscrits dins la gran gruixària dels murs.
R. Mallol
Sant Andreu de Montboló és una església d’una sola nau, de planta rectangular força allargada, de 27 × 10 m, mides exteriors.

Presenta una aparent obra de fortificació al seu damunt; el mur de capçalera, a llevant, exteriorment carrat, té inscrits a l’interior, dins el seu enorme gruix, dos absis bessons de planta semicircular.

L’edifici és cobert amb una llarga volta apuntada i seguida, i les dues absidioles tenen voltes de quart d’esfera acabades amb plecs de mig punt. Aquests dos absis tenen actualment al davant un retaule barroc que els amaga de l’espectador. Hi ha dos altars a cada costat de la nau, guanyats en el gruix dels murs, també d’època tardana, a l’igual que el cor, situat a l’extrem de ponent i datat el 1626.

Els paraments interiors són recoberts per un arrebossat tardà, amb rectangles pintats que imiten carreus.

Porta de l’església situada a la façana de migdia, abans i després de la recent restauració.
ECSA - A. Roura
La porta d’entrada, situada a la façana de migdia, és formada per tres arcs en degradació, amb un gros espai de timpà omplert amb parament de carreus, i una llinda monolítica de contorn triangular. En les dovelles dels arcs i els carreus dels muntants s’havia emprat una combinació de marbre blanc i pedra tosca. Presentaven una forta erosió i han estat reconstruïts fa pocs anys enterament en marbre. La llinda és tallada en pedra de conglomerat. A l’exterior la porta no té impostes ni guardapols; en canvi, en la part interna de l’obertura hi ha unes impostes en bossell.

L’església és il·luminada per finestres de doble esqueixada i arcs de mig punt, tres de les quals s’obren al mur meridional i una altra al centre de la façana de ponent. Són totes de grans dimensions i de vessants oberts. Tres finestres més, de la mateixa factura, s’obren a la capçalera, una a cada absis i una altra, curiosament esbiaixada, al costat de tramuntana, en el lateral de l’absidiola corresponent.

L’aparell dels murs de l’església es diferencia clarament de la construcció defensiva que s’hi dreça al damunt. És fet amb filades uniformes, de grans carreus ben escairats, però una mica irregulars en la seva talla; deixen veure el morter que els lliga a les juntures. Les cantonades i els marcs de les obertures tenen les pedres més ben polides. Les restes d’una cornisa de cavet, ja molt erosionada, marquen l’extrem superior d’aquest aparell en el mur meridional; també existia a tramuntana, però encara es troba molt més erosionada. En la construcció s’emprà pedra sorrenca i conglomerat.

Com ja hem indicat, la fortificació es distingeix d’aquests paraments de carreuada del temple, car fou bastida amb un tipus d’aparell rústec i descurat, de simple pedruscall, almenys pel que fa als parapets espitllerats que es drecen sobre ambdós murs laterals. Aquesta obra defensiva era configurada, ja dins el temple, per un espai o plataforma situat sobre les voltes dels dos absis, tancat vers la nau per un mur que té una obertura rectangular i que té obertes tres espitlleres en el mur oriental, per sobre de les finestres dels dos absis. Aquest espai comunicava per una trapa amb un cos rectangular situat al seu damunt, sobre l’extrem oriental de la nau, en el qual s’obren algunes espitlleres i dues arcades per a campanes al costat de llevant. Actualment resta cobert per un teulat de dos vessants. Un altre cos elevat s’alça a l’extrem oposat de l’església, sobre la façana de ponent. Sembla que en origen era format per dues torretes quadrades als angles, unides per una espadanya i posteriorment, tot plegat, fou convertit en un sol cos rectangular. Aquests dos elements dels extrems de l’edifici s’uniren per mitjà d’una ronda defensiva sobre els murs laterals. A la seva paret s’obren un seguit de petites espitlleres formant un sol rengle. A la vertical de la porta de l’església resten dues grans cartel·les i l’obertura —molt modificada— d’un matacà. Tot és cobert per un teulat modern.

Per la diferència entre els aparells de l’església i els corresponents a l’estructura defensiva superior, sembla clar que es tracta de dues parts de diferent cronologia.

Interior de l’església amb el gran retaule barroc que tapa l’obertura dels seus absis bessons.
ECSA - A. Roura
Sembla clar que l’estructura de l’interior —l’espai situat damunt dels absis— seria coetània del temple en la seva configuració actual, i potser ja tenia una funció defensiva. Els cossos elevats i les torretes superiors de ponent i llevant podrien ésser anteriors a la ronda abans esmentada.

La singular església de Sant Andreu de Montboló presenta unes característiques estructurals i de distribució espacial que retrobem, de manera pràcticament idèntica, al temple de l’antiga canònica de Santa Maria d’Espirà de l’Aglí, al Rosselló, la qual té una sola nau rectangular amb volta apuntada i els dos absis encastats en el gruix del mur oriental. Tanmateix, l’església d’Espirà és un monument d’una qualitat constructiva superior i realitzada amb un indubtable refinament (vegeu el volum XIV de la present obra, pàgs. 217-219). Tot i això, el temple d’Espirà de l’Aglí també posseeix elements defensius, però que ja foren incorporats al projecte inicial. En aquest sentit, aquí gairebé s’acaben les semblances amb la fortificació de Montboló. A Espirà hi ha un tram de ronda o passadís elevat que comunica amb l’interior de l’edifici, en el seu sector sud-est, per defensar l’entrada, tot dins el gruix del mur perimetral. No resta clara la funció defensiva que podia tenir la plataforma que també hi ha damunt les voltes de l’absis, on dóna un gran finestral. D’altra banda, aquests elements defensius, a Espirà enllaçarien amb altres fortificacions situades en els edificis de la canònica, avui desapareguts.

Hom veu, per tant, Sant Andreu de Montboló com a fruit de la influència del notable monument d’Espirà de l’Aglí, i cal suposar que fou construïda dins la primera meitat del segle XIII. (JHB)

Talla

Talla de la Mare de Déu romànica, feta amb fusta i amb restes de policromia, amb el Nen a la falda i asseguda sobre un tron.
ECSA - A. Roura
L’església de Sant Andreu conserva a l’interior una bella talla de la Mare de Déu datada del segle XII. Es tracta de l’objecte més antic del mobiliari del temple. L’escultura ha estat esmentada pels arqueòlegs i historiadors de l’art des de vell antuvi (vegeu Brutails, 1901, pàg. 189), per bé que no es disposa de cap document escrit que hi faci referència.

Maria seu sobre un tron els costats del qual són cilíndrics i torts amb un pom al cim. Vesteix una túnica i un mantell els plecs del qual formen una mena d’estries paral·leles sobre els seus braços. El seu esguard és fix i llunyà. El Nen Jesús és assegut a la falda de la Mare, al mig de la imatge, però per desgràcia té els braços mutilats, com també li succeeix a la Verge. Mare i Fill són coronats.

Una cavitat circular a l’esquerra de l’estàtua devia servir de reliquiari i caracteritza la imatge. Entra a formar part, doncs, del tipus iconogràfic de les Verges reliquiaris que des del segle XII perdura fins al XV, i se situa, des d’aquest punt de vista, en el grup de les Mares de Déu d’Espirà de Conflent, veritable armari de relíquies, i sobretot de Cornellà de Conflent, d’Ur a la Cerdanya i de Vinçà, al Conflent (Delcor, 1970, pàgs. 99-103). Cal remarcar que la tradició de les estàtues reliquiaris és antiga i remunta ja a l’època pre-romànica, de la qual hi ha un bon exemple a Santa Fe de Conques (vegeu A. Borillet, Liber Miraculorum Sancte Fidis, Paris, 1897, pàg. 47). Aquest tipus iconogràfic no es limita a les marededéus i és utilitzat també per les Majestats romàniques. (MD)

Forja

A la porta de l’església hi ha un forrellat de forja, no gaire gran, rectilini i de forma cilíndrica; és acabat en un extrem en forma de capet d’animal, molt esquemàtic, i corre dins de dues anelles fixes que tenen les superfícies estriades. És d’un tipus que podem considerar romànic o de tradició romànica, potser l’única resta d’un conjunt de ferramenta com els que són difosos àmpliament a les portes de l’església, sobretot per terres pirinenques i pre-pirinenques. A la resta de l’espai dels batents de fusta hi han estat clavats una gran quantitat de claus de cabota grossa, rodona i plana, que hi formen rengles horitzontals. (JBH)

Bibliografia

Bibliografia sobre l’església

  1. Monsalvatje, 1914, vol. 23, pàgs. 19-20, i ap. VI, pàgs. 361-362 i ap. VIII, pàgs. 365-366
  2. Cazes, 1975, pàg. 23
  3. Ponsich, 1986, núm. 17, pàgs. 9-29
  4. Cazes, 1990, pàg. 38
  5. Ordeig, 1994, vol. I(II), doc. 110, pàgs. 259-260

Bibliografia sobre la talla

  1. Brutails, 1901, pàg. 189
  2. Dictionnaire des églises de France, 1966, vol. IIc, pàg. 89
  3. Delcor, 1970, pàg. 102
  4. Forsyth, 1972, pàg. 181, Iàm. 131
  5. Cazes, 1975, pàg. 25

Sant Andreu de Montconill (Biosca)

Situació

Mur de ponent de l’església, totalment arruïnada, amb una petita finestra cruciforme a la part alta.
ECSA-X. Solé
L’església en ruïnes de Sant Andreu de Montconill es troba situada 200 m a l’est del poblat abandonat de Montconill, a l’extrem de la carena.

Mapa: 34-13 (329). Situació: 31TCG678402.

L’itinerari per a arribar-hi és el mateix indicat en la monografia anterior. (XSB)

Història

Aquesta església, de la qual no es tenen referències documentals, fou una capella de la parròquia de Sant Miquel de Lloberola. Devia ésser l’església del vilatge de Montconill, ara abandonat. El mas i el terme de Montconill eren propietat del monestir canonical de Santa Maria de Solsona. (ABR)

Església

Planta de l’església, encara perfectament visible enmig de la ruïna total dels seus murs, especialment de la capçalera.
X. Solé
És una església d’una sola nau capçada a llevant per un absis de planta semicircular, obert a la nau mitjançant un arc presbiteral. La volta és totalment esfondrada, així com bona part dels murs, que presenten nombroses esquerdes. L’absis té una finestra en arc de mig punt d’una sola esqueixada. Al mur de tramuntana hi ha un arcosoli d’arç de mig punt buidat al mur, dins el qual s’obre una finestra que il·lumina la nau del mateix tipus que la de l’absis. Al mur de migjorn, pràcticament desaparegut, s’endevina un altre arcosoli davant per davant de l’anterior on hi devia haver la porta d’entrada al temple, a migdia, en un sector ara molt anorreat. El mur de ponent és totalment opac, tret d’una finestra cruciforme a la part alta. L’església presenta un aparell de carreus no gaire ben escairats i irregulars, disposats en filades amb tendència a la uniformitat, però desiguals, que palesen les formes constructives del tombant del segle XI al segle XII. (XSB)

Bibliografia

  1. Vidal-Vilaseca, 1981, pàgs. 300-301.

Sant Andreu de Pedrinyà (la Pera)

Situació

Vista de l’exterior de l’església des del costat sud-est. Hom hi pot veure la capçalera, el mur de l’absis de la qual ha estat decorat amb grups d’arcuacions cegues, separats per lesenes.
F. Baltà

El poble de Pedrinyà forma un agrupament de masies molt reduït disposades sense ordre en una vall arrecerada dels contraforts de les Gavarres, a la capçalera de la riera de la Pera. L’església de Sant Andreu de Pedrinyà es troba en aquest indret, a l’extrem nord del poblat i a ponent del Mas Casadevall.

Mapa: 296M781. Situació 31TDG973511.

Per arribar-hi cal agafar la carretera C-255 de Girona a Palamós, de la qual surt la carretera local que porta a la Pera i, passat aquest poble, es bifurca en un ramal que porta a Púbol i el que mena a Pedrinyà, cruïlla ben senyalitzada. La clau de l’església, la guarden al proper Mas Casadevall. (JBH)

Història

L’any 994 els comtes Ramon Borrell i Ermessenda vengueren a un personatge anomenat Odeguer un alou de Madremanya, el qual limitava, a tramuntana, amb el terme de “Petrenano”.

La parròquia de Sant Andreu de Pedrinyà és esmentada l’any 1064 en el testament de Ponç, cabiscol de la seu de Girona.

L’església apareix a les Rationes decimarum dels anys 1279 i 1280. En els nomenclàtors diocesans del 1362 i del final del segle XIV continua figurant com a parroquial. Més endavant fou agregada a la parròquia de Sant Isidor de la Pera, de la qual depèn.

L’església fou objecte d’algunes reformes tardanes, com la porta de ponent i el porxo que la precedeix adossat a la façana (segles XVII i XVIII). La sagristia que fou afegida a la banda meridional de l’absis ha estat enderrocada durant la campanya de restauració dels anys 1975-76, que es consolidà l’edifici i es repicà l’interior; també foren anullats uns altars del segle XIX inclosos en els murs laterals de la nau. L’any 1935 hom havia portat al Museu Diocesà de Girona les pintures murals romàniques descobertes a l’absis, juntament amb tres canelobres de forja, també romànics, que es guardaven al temple. (JBH)

Església

Planta, a escala 1:200, de l’església, amb una nau llarga i rectangular, capçada a llevant per un absis semicircular, que s’obre a aquella per un plec en gradació. La porta és oberta al costat de ponent.
J. A. Adell
Sant Andreu de Pedrinyà és una església d’una sola nau, capçada a llevant per un absis semicircular obert simplement amb un doble plec en gradació. La volta d’aquest absis és de quart d’esfera. La nau té un curt tram, a llevant, on la volta és de mig punt, mentre que la part restant apareix coberta amb una volta apuntada. Aquesta diferència és fruit d’una refecció, potser a causa d’alguna ensulsiada parcial. Sembla ben clar que l’estructura primitiva correspon al sector amb volta de mig punt.

L’absis exteriorment presenta una decoració llombarda, amb tres sèries de quatre arcuacions entre les lesenes. Al centre s’obre una finestra de doble esqueixada.

La decoració no segueix pels murs de la nau, que són llisos. Unes altres dues finestres de doble biaix s’obren a migdia i una altra al mur de tramuntana prop de la capçalera. Al mur meridional, durant les obres modernes de restauració aparegueren elements d’una portalada romànica d’un sol arc de mig punt, la qual fou reconstruïda. Al mur de capçalera de la nau hi ha un ull de bou.

Una vista de l’interior de l’església amb la capçalera al fons.
F. Baltà
El frontis és el sector més alterat de l’església, si bé hi resta la finestra romànica, la qual, a diferència de les altres esmentades, és d’una sola esqueixada amb arquet monolític. Damunt la façana es dreça una espadanya de tres pilastres, acabades en època tardana en arcs i teuladell a dos vessants. A d’altres reformes correspon la portada de llinda i una mena de pòrtic adossat, construcció eminentment popular, amb volta apuntada, sobre la qual hi ha una terrassa.

L’aparell és de petits carreus desbastats força descuradament, però que formen filades, en general uniformes. A les cantonades de l’absis els carreus són més ben tallats i polits i es combinen amb carreus de mides força grosses; també són més ben allisades les pedres que emmarquen les obertures.

L’edifici és característic del romànic llombard datable al segle XI, d’una certa puresa de línies que cal remarcar, per la seva escassetat a l’Empordà. (JBH)

Pintures

Un detall de la decoració mural de l’absis de l’església, amb la zona de la conca absidal.
J. Vigué
Les restes pictòriques de l’absis de l’església de Sant Andreu de Pedrinyà es conserven al Museu d’Art de Girona, que les té inventariades amb el núm. 71. Aquestes pintures formen part del fons del Museu Diocesà on ingressaren l’any 1935 i que les tenia catalogades amb el núm. 1. El 7 d’abril de 1979, en ésser constituït el Museu d’Art, aquest conjunt passà a formar part del seu fons(*).

Es tracta d’un dels conjunts de pintura mural de millor qualitat de tots els que ens han pervingut de l’Empordà. Després d’ésser arrencada fou muntada en un bastidor de fusta. El seu estat de conservació és bastant bo i cal remarcar la restauració, ben realitzada, només a base d’unes línies i únicament al pantocràtor. Manca, amb tot, tota la part esquerra de les pintures, que es perderen en ésser construïda la porta de comunicació amb la sagristia, una porta que actualment no existeix, però que ha deixat buit el lloc on hi havia la decoració mural. Res no ha restat de les pintures, que, sens dubte, contenia l’arc triomfal i algun indret proper a la capçalera.

La distribució dels temes correspon a la forma tripartida comuna gairebé a tots els absis romànics: la conca absidal ocupada pel Senyor amb el tetramorf i el semicilindre inferior, dividit en dos registres, un amb escenes figuratives i l’altre amb decoració de cortinatges figurats. L’articulació plàstica del mur aquí ha estat realitzada gairebé exclusivament a base de bandes ornamentades separadores de les diverses escenes i d’una petita finestra molt ornamentada. Hom ha exclòs l’arquitectura figurada, molt corrent als programes més normals del romànic català.

Presideix la volta absidal la Maiestas Domini, que apareix asseguda en un tron alt, tancada en una màndorla múltiple, lleugerament apuntada, de la qual només restaven alguns fragments, que ha completat la restauració. L’aurèola és composta per quatre zones: dues d’exteriors, formades per unes franges estretes de color ocre fosc i ocre clar, una altra d’intermèdia, blavosa i plena d’estels, i una petita d’interior, de color vermell. El tron té un respatller alt i unes potes llargues, que a la part superior acaben en unes motllures corbes, i un coixí de tipus oriental, acabat en unes borles.

Un detall de la decoració mural de l’absis de l’església, amb la representació del pantocràtor. Actualment el conjunt es conserva al Museu d’Art de Girona, on és inventariat amb el núm. 71. Anteriorment pertanyia al Museu Diocesà, on era catalogat amb el núm. 7.
J. Vigué
El voluminós cos del pantocràtor, que contrasta amb el petit camp d’àmplia cabellera i nimbe crucífer, presenta un moviment molt remarcat, amb els braços enlaire beneint i sostenint el llibre, impressió de moviment giratori. Va vestit amb una túnica de color blau d’escot rodó amb una àmplia sanefa ornamentada amb esgrafiats. Els plecs que porta damunt el pit són circulars, mentre que a les cames cauen verticals. El mantell de color verdós s’obre en un volt ampli ressaltant les vores en ziga-zaga, les quals s’aixequen, talment com si fossin mogudes pel vent. Els peus reposen damunt un escambell quadrat, reconstruït en la seva major part.

Dels diversos tipus suggerits per O. Demus per a la classificació de la Maiestas en la pintura romànica, la de Pedrinyà s’acosta més a les composicions d’origen bizantí que han mantingut de manera gairebé permanent les seves característiques pròpies (tron i màndorla), allunyant-se de les més típicament romàniques, en les quals el Senyor s’asseu a l’arc del cel senzillament (com a Taüll, per exemple)(*). En això s’assembla a les altres pintures del grup gironí, tot exceptuant, però, sens dubte, les de Fontclara(*). No podem pas passar per alt la comparació amb les Maiestas de les taules romàniques tan abundants a Catalunya. Hom pot trobar similituds com les de Ribes, Esquius, etc. A les representacions tardo-rom?ques la Maiestas sembla guanyar en majestat temporal, la qual cosa podria associar-se, segons J. Sureda, a la creixent ascensi??l?ca de la figura del rei(*).

Fan costat al Senyor els quatre animals simbòlics de la visió apocalíptica, la identificació dels quals, segons Ireneu, amb els quatre evangelis canònics és força coneguda en l’art romànic. Aquí apareixen col·locats d’acord amb l’ordre habitual de les composicions murals: a mà esquerra l’àngel de Mateu i el brau de Lluc, i a mà dreta l’àguila de Joan i el lleó de Marc.

Cal remarcar la disposició “centrífuga” (F. Van der Meer), ben coneguda en la pintura del segle IX (Sant’Angelo in Formis) i XII, així com en nombrosos voris i miniatures d’evangeliaris contemporanis. Es tractaria d’una derivació, amb sentit ornamentista, dels tetramorfs coptes i orientals en general, els quals, en canviar el sentit de la màndorla, tot donant-li una forma geomètrica i ornamentada, fa seguir també amb ella els animals. D’aquesta manera els símbols dels evangelistes es dirigeixen vers l’exterior de la composició, mentre giren els seus caps vers el centre, tot fent ressaltar la simetria plàstica, que possibilita la curvatura de la conca absidal(*).

Un detall de la decoració mural de l’absis de l’església. Correspon al registre immediatament inferior a la conca absidal, amb la finestra central i l’escena del costat dret segons l’espectador.
J. Vigué
El sentit precís que hem d’atribuir a la Maiestas amb el tetramorf als absis romànics s’enriqueix cada dia amb les noves aportacions dels teòlegs i els historiadors. Les fonts literàries són prou conegudes: Isaïes VI i Ezequiel I, 4-28, aporten el caràcter visionari del tema; Apocalipsi IV, 2-10, li dóna el seu caràcter triomfal. Les primeres realitzacions d’Orient (Hosios David, Salònica, Bawit…) insisteixen en el caràcter visionari de la representació (alguna cosa ha restat a Sant Miquel de Terrassa), però aquesta significació es va perdent de mica en mica a Occident, de tal manera que al final del segle XII les pintures dels absis responen a un caràcter universal i intemporal de la segona parousia del Senyor. En aquest sentit es distingeixen precisament de les teofanies “històriques” de les portalades esculpides. Fidels als comentaris de sant Ireneu, sant Jeroni o de sant Gregori el Gran, quan la teofania apareix a la conca absidal, l’adoració dels vivents expressa el retorn triomfal del Verb(*).

Al registre superior del semicilindre absidal, sobre un fons de colors plans, hom disposà unes escenes de la vida de Jesús, extretes dels passatges relatius a la narració que fan els evangelis de la seva infantesa. La lectura, d’esquerra a dreta de l’espectador, comença amb l’episodi de l’anunciació. Consta de dos personatges nimbats, l’àngel i Maria. L’escena és identificada per la inscripció que recorre la seva part superior: AVE MARIA (GRATIA PLENA DOMINUS TECUM). El missatger i Mária romanen dempeus l’un davant l’altre, tal com sol ésser habitual en la pintura romànica. Correspon a l’esquema tradicional que arrenca de les representacions paleocristianes siríaques i que foren recollides a l’Occident a través dels “records” (enkolpia) portats pels pelegrins de Terra Santa(*). A excepció de Sorpe, l’anunciació és inclosa gairebé sempre en cicles tardans, tant en decoració mural com en pintura sobre taula(*).

Segueix l’escena de la visitació de Maria a la seva cosina Isabel. Dues figures femenines nimbades s’abracen. La inscripció MARIA SALUTAVIT ELIZABET identifica l’escena. La iconografia cristiana s’atengué sempre al model siríaco-palestinià, el qual, com en el cas anterior, potser decorava els murs d’una església de Jerusalem. Sempre es planteja el problema d’identificar les dues dones, puix que no porten cap distintiu. Hom admet generalment que la de mà esquerra és Maria, en algunes representacions més alta, puix que és la que arriba de visita, d’acord amb el sentit normal de lectura de les imatges romàniques.

La tradicional abraçada entre les dones no pot ésser extreta ni de l’Evangeli de Lluc (I, 39-56), ni del Protoevangeli de Jaume (XII, 2), sinó que obeeix, segons A. Grabar, a una interpretació àmplia per part dels iconògrafs dels cicles de les infanteses dels prínceps, d’acord amb la manera com eren proposades en les illustracions del Llibre dels Reis. La importància de l’abraçada abans del naixement, una referència simbòlica a la concepció a la baixa antiguitat, és utilitzada pels imatgers per a significar la concepció virginal de Maria, aclamada per Isabel com a Mare del Senyor. Com que el moment efectiu de la concepció fou l’anunciació, la visita a Isabel apareix immediatament darrere per tal de mostrar així el primer testimoni de l’encarnació. Les dues escenes unides, a més de formar una representació evangèlica, constitueixen l’evocació directa d’un dogma: la filiació divina del Verb encarnat(*).

A continuació ha estat col·locada, igual com als cicles dedicats a la infantesa, la nativitat. PRESEPIO PUERUM és la inscripció explicativa. En primer terme apareix Maria en un llit ample, que, dibuixat amb un intent de perspectiva, deixa veure les quatre potes, d’una manera molt semblant a l’escena d’una de les taules laterals de Sant Andreu de Sagàs, del Museu Diocesà i Comarcal de Solsona (MDCS, 12). Maria apareix ajaguda damunt un coixí ovalat, abrigada i girada vers l’espectador, amb el cap recolzat en una mà, d’una manera similar al nimbe que hi ha a la mateixa escena del frontal de Santa Maria d’Avià, al Museu d’Art de Catalunya. En un segon pla ha estat representat l’Infant, ajagut i embolicat amb uns bolquers. Darrere han estat col·locats el bou i la mula de la llegenda apòcrifa (Pseudo-Mateu, XIV)(*). L’intent de formular un espai pictòric en profunditat ha dut l’autor de les pintures a col·locar gairebé dempeus els dos animals. Això no vol pas dir, tal com ha suposat J. Sureda (1981, pàg. 88) que aguantin el bressol de l’Infant amb les seves potes(*).

La intenció dogmàtica de la iconografia sobre la infantesa de Jesús torna a fer-se evident aquí en ésser suprimida la figura de sant Josep. La representació tradicional del tema (decoració mural i sobre taula) inclou el marit de Maria assegut al costat del llit i mirant, sovint, vers el cantó oposat, una manera simbòlica d’expressar la no-paternitat real de Josep i la directa vinculació de Jesús amb Déu Pare. A Pedrinyà sembla que hom ha tingut en compte el passatge del Pseudo-Mateu (XIII, 3), en el qual s’explica que Josep no era present en el moment del part virginal, ja que havia anat a cercar les llevadores, que són les que després reconegueren la singularitat del miracle que s’acabava de produir. L’estel que hi ha col·locat damunt la figura de Maria és un símbol de la presència de la divinitat, veritable protagonista i executor en Maria del fet de l’Encarnació(*).

A l’altre costat del petit finestral segueix el cicle de la infantesa amb l’anunciació als pastors. Aquí la inscripció diu: ANGELUS AD PASTORES. Només és visible una part de l’escena. Un majestuós àngel nimbat, amb les ales esteses, davalla damunt un petit ramat de cabres. Els pastors no s’han conservat; només n’és visible l’extrem superior d’un d’ells. Però hom pot suposar que es trobaven dempeus i que només n’hi havia dos, tal com és habitual en una de les fórmules utilitzades per a expressar el passatge evangèlic. Curiosament aquí no ha pas estat representada la fórmula més corrent en la pintura mural, amb l’àngel dempeus i diversos pastors asseguts, formant un grup, sinó la utilitzada en la pintura sobre taula que representa l’àngel volant i a un parell de pastors, tal com figura, per exemple, a la taula de Betesa.

L’anunciació als pastors tingué en el text de l’Evangeli de Lluc (II, 8-15) un fort sabor sociològic, com a anunci de la redempció dels pobres i els marginats, però amb el temps s’anà convertint també en una imatge que evoca directament la humanitat i la divinitat de Jesús, o sigui el problema de la doble naturalesa de Crist. I això encara era més evident quan es col·locava, tal com devia succeir aquí, al costat de l’escena de l’epifania o adoració dels Reis Mags, que és el prototip d’imatges de la infantesa en què apareix amb més claredat la doble naturalesa de Jesús.

La part més baixa de l’absis ha estat decorada amb un conjunt de cortinatges figurats. De la mateixa manera que la zona superior de l’absis era reservada als grans misteris, la zona inferior, immediatament darrere l’altar, acostumava a ésser decorada amb temes fantàstics, geomètrics, o, senzillament, vegetals. Hom no hi col·locava escenes historiades per tal de no distreure l’atenció dels fidels. La tradició de les teles musulmanes i orientals, com també la fantasia del pintor, que aquí restava lliure de l’ortopèdia imposada pels teòlegs, constitueixen les fonts més usuals per a la decoració d’aquesta part. L’autor de Pedrinyà escollí la fórmula més corrent a l’Europa occidental: teles amb plecs regulars i alternança en l’ús dels colors, en contraposició a la fórmula més italiana d’utilitzar les construccions i l’estuc. El tema dels cortinatges pot constituir molt bé un record de l’iconòstasi cristià, anterior a l’adopció de la litúrgia romana. Cal, a més, parar esment en l’ornamentació de la finestra que centra l’absis. Ha estat realitzada a base de palmetes extraordinàriament esveltes que se succeeixen tot replegant-se sobre si mateixes i formant així la sèrie següent, talment com si es tractés d’un brodat. És un tema poc freqüent en la pintura catalana i respon a l’herència clàssica(*).

El programa iconogràfic que hem descrit és molt corrent en el romànic català. A la teofania de la conca absidal hi ha unit un conjunt d’escenes de la infantesa de Jesús, tal com sol passar en moltes esglésies dels dos costats dels Pirineus. Segons Y. Christe es tracta generalment de la confrontació d’una imatge triomfal amb d’altres de caire humil, però amb un ampli contingut dogmàtic, tal com s’ha vist. Aquesta manera de fer no és gens estranya a les intencions dels clergues i dels imatgers, i es troba molt present tant en el pensament com en la litúrgia cristians(*). En les seves homilies, Lleó el Gran, Beda el Venerable, o Odiló de Cluny utilitzaren intencionadament aquests procediments. La segona parousia és un moment privilegiat, puix que l’aparició de Crist revelarà d’una sola vegada tots els misteris de l’Escriptura. Una cosa molt semblant a això també s’intentà a Sant Martí de Fenollar, i, també en els programes de moltes taules pintades de l’àmbit català(*).

Pel que fa a l’adscripció i a la cronologia de la decoració mural de Pedrinyà, hom ha exposat moltes opinions, tal com sol ésser normal en aquells conjunts en què és visible un cert eclecticisme, una diversitat d’influències i unes dates tardanes. Si deixem a un costat alguna opinió, que creiem desorbitada, com aquella que parla d’una relació amb el Mestre d’Osormort(*), hom pot reduir a dues les més interessants. La primera considera la decoració mural de Pedrinyà molt propera i influïda pel Mestre del Rosselló (Mestre de Fenollar per a M. Durliat), el qual pintà les esglésies de Sant Martí de Fenollar i Sant Nazari de la Clusa(*).

Els elements adduïts (narrativitat i enriquiment de les escenes amb fons monocroms) són certament comuns a aquest grup d’esglésies, com també la utilització d’ocres i terrosos i el negre per a delimitar les siluetes. Però, tal com es pot deduir, es tracta d’elements massa típics de l’estil romànic en general per a cercar unes influències i uns vestigis de tallers i mestres. Hi ha, amb tot, unes diferències notables pel que fa a la forma de fer d’un pintor i un altre. El Mestre de Fenollar(*) actua amb un cert aire brutal que es caracteritza, sobretot, per la manera de tractar les cares i els ombrejats, deixant de banda el bizantinisme rígid i fent de cada figura quelcom no pas convencional sinó indivídualitzant. El qui pintà a Pedrinyà no ha pogut evitar la rigidesa i el geometrisme que el romànic heretà de Bizanci. Les figures obeeixen en composició, drapejat i gestos al desig de composició simètrica, malgrat que hi hagi alguns “atreviments” com és ara a l’escena de la nativitat, on hom pot advertir un intent de tercera dimensió. Malgrat això, l’esplèndid àngel de l’Anunciació als pastors és plenament abstracte i geomètric, gens indivídualitzat, i no s’assembla, que sapiguem, a cap dels que foren pintats a Fenollar. No sembla pas més propera la utilització del color en els dos conjunts, tot i que a Pedrinyà hom no assoleix la brillant contraposició cromàtica de les esglésies del Rosselló. A les dues esglésies hom ha escollit un programa iconogràfic similar (teofania i escenes de la infantesa de Jesús), però són moltes les variants i els models escollits, i sembla més ric el de Fenollar.

L’altra opció fou la que proposà E. Junyent i que seguí E. Carbonell(*) en relacionar el Mestre de Pedrinyà amb el que pintà l’absis del transsepte de Santa Maria de Terrassa i també la taula d’Espinelves els darrers anys del segle XII. La veritat és que cap dels dos autors esmentats dóna les raons per a una atribució com aquesta. Ni la composició general, ni cadascuna de les escenes en particular semblen posar en relació les tres obres esmentades, llevat, potser, de les bandes de color pla dels fons, o, si voleu, la decoració del cortinatge del tercer fris absidal. Però ni els singulars gestos de Terrassa, ni el dinamisme de la composició a les escenes del martiri de sant Tomàs, es troben presents a Pedrinyà. Alguns detalls iconogràfics en la resolució de la Maiestas Domini semblen similars (fons estrellat de la màndorla, o la posició elevada dels braços del pantocràtor), però en tota la resta difícilment hom pot establir cap comparació. Hi ha un tret possible a Pedrinyà i també al Mestre d’Espinelves: l’accentuat sentit de la narració. Però aquest tret és comú a les pintures d’influència franca i, sobretot, en els conjunts del final del segle XII(*).

Cal preguntar-se, amb tot, si el pintor de Pedrinyà provenia d’un taller de pintura sobre taula(*), la qual cosa justificaria la coincidència en algunes maneres de fer del Mestre d’Espinelves i, en general, de tots els tallers de plafons litúrgics. Un cert detallisme en el dibuix de les figures, una gran varietat de recursos en els plecs dels vestits, una hàbil contraposició de colors entre la figura i el seu fons corresponent, en fi, una gran dosi de narrativitat, constitueixen, totes elles, unes característiques de les taules catalanes de la segona meitat del segle XII i del començament del segle XIII(*).

Recentment, J. Sureda ha recollit les aportacions anteriors i ha qualificat de popular l’estil del pintor de Pedrinyà, tot i que el situa en unes dates excessivament tardanes, en proposar el darrer quart del segle XIII. A més observa una certa relació amb l’estil de Cardona. Una detallada comparança amb les esplèndides reproduccions de les pintures de Cardona ofertes en aquesta mateixa col·lecció denota molt poques coincidències i, per contra, moltes distàncies(*). Només trobem alguna relació en la disposició dels colors dels fons, sobretot de la màndorla i també un acusat sentit de la narració al Mestre de Cardona. Però tot el que resta són diferències.

Resumint, creiem que ens trobem davant un bon mestre secundari (anomenar-lo Mestre de Pedrinyà ens sembla excessiu), el qual prové d’un taller, itinerant o no, que tenia uns bons prototips (similia) per a la decoració d’esglésies, alguns trets del qual pertanyen més a la pintura sobre taula que no pas a la mural. A aquestes altures del romànic són ben coneguts els cicles neotestamentaris sobre plafons, i els antependis (o, potser, en molts casos, retrotabulas) van oblidant les clàssiques composicions de la Maiestas i l’apostolat per incloure veritables cicles narratius de la infantesa de Jesús i després de la vida dels sants. La relació entre la pintura mural i la pintura sobre taula és encara sense estudiar de manera completa, puix que tot el pes de la investigació recaigué en la recerca de prototips provinents de llibres illustrats, tot oblidant, fins a un cert punt, d’altres tècniques artístiques. Però és més que probable que molts pintors de taules siguin a la vegada pintors muralistes que recorren el país d’un extrem a l’altre i que actuen d’una manera diferent davant uns suports diferents i unes tècniques concretes. El cas de Pedrinyà en podria ésser un, encara que de moment sigui difícil atribuir-hi una taula determinada entre les que han restat al Principat(*).

La cronologia proposada pels historiadors oscilla entre el final del segle XII (els qui la relacionen amb Fenollar i Terrassa) i la segona meitat del segle XIII. Es tracta, evidentment, de dates extremes, entre les quals, sens dubte, cal situar les pintures de Pedrinyà. Més aviat ens inclinaríem per uns anys molt del començament del segle XIII, data que ens sembla que lligaria més no tan sols amb els procediments clarament romànics del pintor, sinó amb l’efervescència de les pintures sobre taula, que és en aquest moment quan assoliren uns millors resultats. (JVP)

Forja

Candeler núm. 7

Candeler de ferro forjat procedent d’aquesta església i conservat actualment al Museu d’Art de Girona, on és catalogat amb el núm. 72.
F. Tur
Candeler procedent d’aquesta església i conservat actualment al Museu d’Art de Girona, on és catalogat amb el núm. 73.
F. Tur
Des del dia 7 d’abril de 1979, data de la seva constitució, el Museu d’Art de Girona conserva, inventariat amb el núm. 73, un candeler de ferro forjat, procedent de l’església de Sant Andreu de Pedrinyà. Abans havia estat conservat al Museu Diocesà de Girona, que el tenia catalogat amb el núm. 7.

És una peça molt senzilla, obtinguda amb uns elements molt simples. El candeler, que fa 144 cm d’alt, és destinat a suportar només una sola candela. Consta d’una tija, la qual s’aguanta damunt tres potes que la sostenen.

La tija és una vara cilíndrica, llisa, llarga i estilitzada, amb un diàmetre d’1,8 cm, més o menys uniforme, la qual és cenyida per tres petits anells, a manera de nusos, els quals han estat col·locats al llarg de la tija, bé que no pas equidistants. Vers l’indret on hi ha col·locats aquests anells, el diàmetre de la tija es va estrenyent, talment com si l’anell la premés. El fragment superior s’afua fins acabar en una punta viva, a la qual calia clavar la candela o el ciri. A la base de la tija o canya hi ha un altre anell, el qual reforça i tapa a la vegada la soldadura d’aquesta amb els peus.

Tres vares primes, també cilíndriques, d’un diàmetre molt poc uniforme, evidentment doblegades i disposades de manera equidistant, s’erigeixen i s’uneixen per la part superior, just al punt d’on emergeix la tija del candeler. Igual com a la canya, tampoc la guixària de les vares no és uniforme. Aquestes vares, a l’extrem que toca al sòl, han estat tímidament aplanades, després d’haverles doblegades una mica, per tal d’assegurar-ne millor el sosteniment; també tenen aplanat l’extrem superior, per tal de facilitar la unió amb les altres vares; al punt on s’uneixen hi ha una petita plataforma plana amb un orifici al mig, on s’encaixa la tija. Aquestes vares han estat dotades d’uns anells, els quals han estat col·locats com a ornament i per tal de substituir les típiques genolleres que exhibeixen d’altres exemplars.

Possiblement aquest candeler es completava amb un petit plat per a recollir els regalims de la cera, amb un orifici central, que era introduït per la punta superior i recolzava damunt el nus més alt.

Per acabar direm que aquest candeler és un de tants elements simples i rudimentaris, fruit de l’art popular, que ens han pervingut, una obra eixida probablement al segle XII d’alguna farga del país, sense cap altre objectiu que el de la seva funcionalitat. No cal cercar-hi, doncs, cap altre mèrit que el de la seva antiguitat. (JVV)

Candeler núm. 72

Procedeix de l’església de Sant Andreu de Pedrinyà un candeler de ferro forjat, el qual ingressà al Museu d’Art de Girona en el moment de la seva constitució el 7 d’abril de 1979; hi és inventariat amb el núm. 72.

Aquest candeler era abans al Museu Diocesà de Girona, que el tenia catalogat amb el núm. 6, i d’on passà al Museu d’Art.

El candeler, que fa 138,5 cm d’alt, és destinat a sostenir una sola candela, que hi ha d’anar clavada. És format per una llarga canya, la qual se sosté damunt tres peus.

La canya és llisa i de planta circular. La mida del diàmetre varia a causa dels nusos amb què ha estat decorada. Així aquesta canya té un tros prim, el qual, sense interrupcions brusques, es va engruixint per tal de formar un nus; arribat al major diàmetre, torna a perdre gruix per tal de donar lloc a un altre fragment. Aquesta constant es va repetint regularment i amb una mateixa mida fins a donar lloc a cinc trams. La base de la canya acaba amb mig nus per tal de poder-hi encaixar millor els tres peus; a la part més alta la canya es va afuant fins a donar lloc a una punta viva, la qual és destinada a rebre el ciri que hi havia d’ésser clavat.

Aquesta canya emergeix de tres peus, fets amb unes petites vares, de secció més o menys quadrada, cadascun dels quals en forma de S estilitzada, amb la voluta superior molt desenvolupada i la inferior molt més petita; així s’assoleix millor l’estabilitat del candeler. Aquests peus són equidistants i el seu extrem superior convergeix en un punt que serveix per a unir-los i per a formar la base de la canya.

El candeler, obra d’alguna forja catalana del segle XII, és d’una gran simplicitat i manca de qualsevol tipus d’ornamentació, llevat del motiu elemental dels nusos que ja hem descrit. No cal, doncs, cercar-hi altre mèrit que el de la seva antiguitat. (JVV)

Candeler núm. 8

Candeler de ferro forjat procedent d’aquesta església i conservat actualment al Museu d’Art de Girona, on és catalogat amb el núm. 63.
J. Vigué
Procedent de l’església de Sant Andreu de Pedrinyà, el Museu d’Art de Girona conserva un candeler de ferro forjat, el qual hi és inventariat amb el núm. 63. Aquest candeler anteriorment era al Museu Diocesà de Girona, on figurava catalogat amb el núm. 8. Passà al Museu d’Art el 7 d’abril de 1979, formant part del lot de peces del Museu Diocesà amb què es nodrí el nou museu.

Aquest candeler fa 24,5 cm d’alt per 12,5 cm de base màxima. El candeler és constituït bàsicament per dos elements molt simples: un trespeus i la tija per a sostenir la candela.

El trespeus ha estat obtingut amb tres potes de ferro, de secció circular, les quals parteixen d’un punt de convergència i, a mesura que avancen, es van separant, tot descrivint un angle de 120°. Les potes, a partir d’un punt en el qual ha estat col·locat un nus o una genollera, obtingut amb el regruiximent sobtat del diàmetre del ferro, es corben i cauen gairebé verticalment fins a la base, on el ferro s’aixafa i dóna lloc a una forma més o menys romboïdal, per tal d’esdevenir totalment plana i així poder garantir millor l’estabilitat de l’objecte. Aquestes tres potes foren treballades indivídualment. Un cop obtingudes, foren soldades a l’element central, al qual hom donà la forma d’anella.

El punt on convergeixen les tres potes forma, com ja hem apuntat, una anella foradada, a la qual va encaixada la tija, o scapus, en el nostre exemplar de secció cilíndrica. Aquesta no és pas gaire alta. Malgrat això, és robusta igual que les potes i és ornamentada amb dos nusos o nòduls de secció romboïdal, els quals la priven d’exhibir una sobrietat excessiva. Poc després del nus superior la tija s’afua i esdevé punxeguda, donant lloc a l’uncus, apte per a contenir, clavada, la candela.

La pèrdua d’un trosset de peu i el suport d’un altre, l’oxidació general de la peça i la situació en què es troba l’uncus no són pas obstacle per a dir que aquesta peça està bastant ben conservada. Probablement hi manca un element, avui perdut, el platet o superficies movible, que devia anar col·locat a la part superior de la tija, just al naixement de l’uncus i era destinat a recollir la cera de la candela en fondre’s i evitar així que es taquessin les tovalles de l’altar. Una observació atenta d’aquest candeler porta a veure a la part superior del scapus una motllura, la qual, en bona lògica, no té cap altra funció que la de sostenir el platet.

Cal dir que aquesta peça, a causa de les seves mides, havia d’anar indubtablement col·locada damunt l’altar i era utilitzada durant els serveis religiosos que s’hi celebraven. Generalment es tracta d’uns elements bastant simples, els quals segueixen uns mateixos models que varien ben poc, d’acord amb la imaginació i els recursos del forjador, i que es van repetint sigui quin vulgui l’indret geogràfic en què es troben. Uns elements que hom pot veure també força sovint reproduïts en pintura i, sobretot, en miniatura, el disseny bàsic dels quals fou seguit encara durant tot el segle XIII i inspiraren els models esmaltats eixits dels tallers de Llemotges. El concili de Cartago de l’any 398, en parlar dels acòlits, ja fa referència al tipus de candelers destinats a anar col·locats damunt l’altar.

El Museu Episcopal de Vic conserva diversos exemplars de candelers que, amb més similituds o menys, segueixen el mateix esquema que el nostre. Alguns devien ésser pràcticament iguals de forma, bé que no pas de mides, però alguna reforma posterior que sofriren els alterà. Hi són especialment semblants el que procedeix d’Olot (MEV 5412) i el de Santa Maria de Lluçà (MEV G11). També el Museu del Cau Ferrat de Sitges conserva alguns exemplars de procedència desconeguda que el recorden (núms. 30 931 i 30 936 d’inventari).

Cal situar la data d’aquest candeler als segles XII i XIII, tenint en compte la tècnica i les característiques d’aquesta peça, i que fou sobretot en aquests segles que s’anà generalitzant el costum de col·locar aquest objecte del mobiliari litúrgic damunt l’altar. (JVV)

Bibliografia

Bibliografia sobre l’església

  1. Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. I (Baix Empordà), Diputació Provincial de Girona, Girona 1977, pàgs. 304-305.

Bibliografia sobre la pintura

  1. Walther William Spencer Cook i Josep Gudiol i Ricart: Pintura e imaginería románicas, dins Ars Hispaniae, vol. VI, 1950, pàg. 91 (1980, 2a. ed., pàg. 63).
  2. Jaume Marquès i Casanovas: Guía del Museo Diocesano de Gerona, Girona 1955, pàg. 40.
  3. Walther William Spencer Cook: La pintura mural románica en Cataluña, col·l. “Arte i Artistas”, CSIC, Madrid 1956.
  4. Joan Ainaud i de Lasarte: Pinturas románicas, col·l. “Unesco del Arte Universal”, núm. 7, París 1957, pàg. 12.
  5. Eduard Junyent i Subirá: Catalogne romane, col·l. “Zodiaque”, Sainte Marie de la Pierre-qui-vire, Yonne 1961, vol. II, pàg. 203.
  6. Josep Gudiol i Ricart: Cataluña, vol. I, col·lecció “Tierras de España”, Madrid 1974, pàg. 182.
  7. Eduard Carbonell i Esteller: L’art romànic a Catalunya. Segle XII, Barcelona 1975, vol. II, pàgs. 120-121.
  8. Eduard Carbonell i Esteller: El romànic català, Barcelona 1976, pàg. 55.
  9. Joan Sureda i Pons: La pintura románica en Cataluña, Alianza-Forma, Madrid 1981, núm. 150, pàgs. 90, 156-157, 254, 377.
  10. Eduard Carbonell i Esteller: La pintura mural romànica, col·l. “Coneguem Catalunya”, Barcelona 1984, pàg. 115.
  11. Catalogo del Museo Diocesano de Gerona, Girona 1984.
  12. Josep Gudiol i Ricart: La pintura romànica, Colloqui de terminologia dels períodes de l’art romànic a Catalunya i dels seus precedents cristians, Barcelona 1980, “Lambard”, vol. I, Barcelona 1985, pàg. 89. (JVP)
Llegir més...