OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

història

Mostrant 14851 - 14860 de 26727

La modernització política

La Revolució de Setembre del 1868, la Gloriosa, com s’apressaren a batejarla els seus impulsors, atià la vocació i la preocupació política d’una part important de la població que, amb la Restauració, va veure com s’esvanien de cop les seves il·lusions, tot i que, ben aviat, s’havien de començar a articular nous sistemes d’actuació i presència política, a través de fórmules indirectes. No és que abans del 1868 la ciutadania hagués viscut sense preocupar-se dels projectes de disseny de la societat, com ho demostren les constants conspiracions polítiques, d’ampli ressò, o les diverses publicacions que aparegueren sempre que una mínima tolerància en la llei d’impremta ho va permetre, però l’eufòria provocada pel reconeixement de les llibertats formals es notà aleshores de manera clara. Durant el darrer terç del segle XIX es desenvolupà la primera etapa, la més cínica, tot i que no necessàriament la més corrupta, del sistema de la Restauració. La primera restauració borbònica, iniciada amb el cop d’estat del general Manuel Pavía y Rodríguez de Alburquerque i culminada amb el pronunciament del general Arsenio Martínez de Campos y Antón, naixia d’una doble il·legalitat —sempre per la via violenta-—, que al llarg de la seva existència es traduí en la transformació de la corrupció electoral en la norma bàsica de la seva legitimitat política, en l’origen i la confirmació de l’exercici del poder. La Restauració significava la liquidació d’un somni impossible, iniciat el 1868, el de la transformació d’Espanya en un Estat modern, respectuós amb tots els trets definitoris de la democràcia formal burgesa. L’experiència associativa i propagandística del Sexenni, però, impossibilità que es pogués fer cau i net de moltes llibertats i provocà el retorn sense embuts a l’oligarquia parlamentària que havia dominat els darrers anys del regnat d’Isabel II.

(*) J. Pons i Massaveu, “La Ilustradó Catalana”, Barcelona, 25-12-1904.
BC
L’interès per la cosa pública, per la teorització sobre la finalitat dels governants i el seguiment de les seves actuacions, tenia unes arrels llunyanes i s’havia manifestat en la lectura, per part d’un públic difícil de quantificar, però ben segur divers i relativament ampli, de textos legals renovadors, tolerats o clandestins. El testimoni indirecte, gairebé involuntari de Joan Pons i Massaveu, sembla irrecusable per la innocència de la seva exposició. En el conte En Quicu dels llibres enumera els exemplars que el protagonista tenia a la seva parada de volums venturers, en una barriada barcelonina de menestrals pobres, i que havia llegit, durant els darrers temps del regnat d’Isabel II: poemes d’Anicet de Pagès i de Puig, Juan Bautista Arriaza y Superviela, Nicasio Alvarez de Cienfuegos, José Cadalso y Vázquez, Alphonse de Lamartine, Victor Hugo, llibres de Francois Rene de Chateaubriand, novelles d’Eugène Sue i Venceslau Ayguals d’Izco, i obres d’Étienne Cabet, el comte de Volney (Francois Chasseboeuf) o Jean-Jacques Rousseau, “prohibides en aquell temps i que comprava a sotamà”, o histories de la Revolució Francesa. La informació resulta significativa perquè si un miserable apassionat per la lectura podia devorar tota aquesta literatura, revenuda en un veïnat pobre, no cal dir que els sectors més benestants, i els més directament preocupats pel debat ideològic, la tenien encara més a l’abast, i si aquests volums aterraven a uns encants de barriada per a passavolants, vol dir que circulaven en quantitats importants i sense traves excessives.

(*) Llegint el periòdic, F. Gimeno. 1896.
MNAC-MAMB / J.Cal.-J.S. © MNAC
Convé aturar-se en la llista de lectures, atribuïdes a un idealista sense un ral i sense formació ni cultural ni política prèvia; una llista que va des dels romàntics, entre els quals es barregen els que es poden titllar de revolucionaris com Victor Hugo i els propagandistes i agents actius de la contrarevolució com Chateaubriand o Volney, fins als utòpics com ara Cabet. Però resulta més transcendent, per ser més abundant la seva lectura, la presència de dos dels més difosos fulletonistes del moment, el francès Sue i el valencià Ayguals. La seva inclusió en la llista no és ideològicament banal, perquè al costat de l’evident contingut melodramàtic —atent a estovar el llagrimall— de les seves novel·les, aspecte que en bona part en justificava l’èxit de vendes, convé recordar el protagonisme que en les seves pàgines tenien els temes polítics. Ayguals i d’altres escriptors del gènere vinculats a les terres catalanes, com és també el cas de Francisco José Orellana, es mostraren altament compromesos en la lluita activa per la transformació política de la societat i varen transmetre aquesta inquietud als seus personatges, mentre intercalaven llargues descripcions d’episodis històrics dins la intriga narrativa. Les novel·les d’aquests autors eren sempre aprofitades per a fer propaganda del liberalisme. Així, la saga més coneguda i reeditada d’Ayguals, la iniciada amb Maria, la hija del jornalero (1845), és una constant defensa del model reformista burgès i de les llibertats formals que aquest havia de comportar. La lectura, o l’audició en tertúlies de barri, de les novel·les de fulletó podia arribar a exercir damunt els lectors/oients una doble funció: d’una banda, sensibilitzava amplis sectors de la població que podien restar indiferents davant dels problemes ideològics, tot empenyent la seva emotivitat cap a la causa progressista (sempre els bons en la ficció) i, de l’altra, actuava com a ensinistradora d’altres lectures més descaradament ideològiques, possibles només en moments de llibertat política àmplia.

(*) Creació de capçaleres de premsa a Catalunya. 1861-1900.

En el mateix conte, Pons i Massaveu destaca l’esclat de l’afició a llegir d’aquell temps, com si el poble, adonant-se de son retràs en política, volgués rescabalar-se en un sol curs de les assignatures perdudes”. Periòdics, opuscles, fulls volants i fascicles amb discursos polítics eren venuts pel protagonista “amb una pressa que ni que repartís benediccions”, i, per exemple, dels discursos contra les quintes “ne vengué més mans que pèls tenia a la barba”. Per més que els textos així divulgats fossin essencialment retòrica grandiloqüent amb més amanida que tall, és indubtable que la difusió dels macroconceptes ideològics conegué una amplitud mai vista i que’de forma ineludible havia de sadollar les ments lectores deixant-hi un solc profund.

Pons i Massaveu també assenyalava en el conte dos elements clau de la pràctica política del Sexenni, sobretot per fer-se un lloc entre els que es volien professionalitzar en l’exercici de la política activa: el primer era l’oratòria, fonamental “ja que es redueix sols a n’això la cosa pública”, i el segon, la premsa, “aquella palanca que sostenia el pes del partit, matenint-lo de portes enfora, amb meravellós equilibri, amb aquell enlluernador equilibri que és l’embaucament de la massa”. No cal compartir els adjectius, però sí la primera conclusió: la premsa era la “palanca que sostenia el pes del partit”.

Una societat encuriosida: el poder de la premsa

La importància del paper de la premsa com a catalitzador dels sentiments dels ja convençuts, com a forma de deixar públic testimoniatge de les opinions del grup polític i, alhora, com a mostra de la seva vivacitat política i ideològica o com a reclam per a captar noves adhesions, fou assumida per tots els grups i partits polítics actius a partir, sobretot, del 1868. El major control sobre la premsa imposat per les autoritats de la Restauració no aconseguí ni d’emmudir-la, ni d’aturar-ne el procés d’aparició. Els darrers anys de segle, l’oferta de publicacions, diàries, setmanals o mensuals, serioses o satíriques, declaradament ideològiques o encobertes com a culturals o il·lustrades, omplia un ventall vast i divers, proper a l’enfarfegament, fins a deixar enfitat el possible lector, abans de seleccionar la compra.

El paper de la premsa fou fonamental en la divulgació de les ideologies, tant en l’aspecte més doctrinari com en el de facilitar unes pautes interpretatives dels diferents esdeveniments que s’anaren succeint al llarg del darrer quart del segle XIX. Durant el Sexenni va irrompre amb força la premsa satírica, bàsicament en castellà, tot i que alguns títols empraren ja el català, llengua que acabà imposant-se en els setmanaris que havien de fruir de més llarga vida i incidència, com “L’Esquella de la Torratxa” o “La Campana de Gràcia”, ambdós republicans i barcelonins. L’elecció de la llengua no pressuposava en un principi una opció de simpatia o d’hostilitat envers el recobrament de la identitat nacional catalana i, a més, no tenir una voluntat catalanista nítida no comportava, necessàriament, una conscient actitud anticatalana o filoespanyolista, si es vol. Indicava només una predisposició a admetre la realitat del moment com a correcta, com a mínim pel que feia a la situació lingüística diglòssica i a la conformació d’un imaginari que lligava el passat amb el present. L’elecció de la llengua catalana, en les revistes satíriques —les primeres a adoptar-la—, obeïa a motius essencialment pragmàtics. És prou conegut el grau elevat d’analfabetisme d’amplis sectors de la població catalana vuitcentista, tot i que sovint s’exageri. Hi havia, ben segur, un incompliment total per part de l’Estat dels seus deures d’escolarització, però les mancances eren en part cobertes per la iniciativa social. Aquest exordi, una mica fora de lloc, és només per a recordar que, fos quin fos el grau d’analfabetisme real, la gent del poble llegien amb més facilitat el català que no pas l’espanyol els anys al voltant de la Gloriosa. I era en català que s’expressaven amb fluïdesa, en comprenien tot el sentit i, sobretot pel que fa a una publicació satírica, eren capaços de ferne una doble lectura, de copsar-ne tots els matisos i registres.

La premsa satírica era un transmissor d’ideologia molt important, hàbil i, de vegades, dissimulat, amb l’avantatge que insinuacions fetes en un text clarament ideològic o en un article crític no eren ni tolerades, ni admeses, mentre que en forma d’acudit gràfic o de narració faceciosa obtenien patent de lliure circulació. Els lectors captaven les al·lusions malèvoles, les mitges paraules, les ironies de doble sentit. I al primer cop d’ull identificaven el/s personatge/s descrit/s per un tic, una falca lingüística determinada, una manera de vestir o una facècia antiga però servada a la memòria, pistes totes elles avui difícils d’interpretar pel lector i que, per tant, han perdut en part la causticitat. L’ús del català en aquesta mena de premsa reflecteix molt més una voluntat de ser popular, d’arribar al poble, que no pas de catalanitat militant. L’alta cultura, els articles de pensament polític, per posar un exemple, es continuaven publicant en periòdics escrits en espanyol, ja que estaven destinats als qui es considerava que pensaven: els cultes, la burgesia i els assimilats. Com que es tenia el poble per poc capaç, per ideològicament feble, els mateixos missatges se li adreçaven en un altre llenguatge més simple, més primari, potser també més contundent, el de la xaroneria barrilaire. D’aquí que la premsa satírica fos l’equivalent plebeu de la premsa ideològica. Almenys aquesta premsa satírica primerenca, l’anterior a l’enllaç en un sol projecte de la normalització lingüística i la cultural, que es forjà pocs anys després, amb la fusió de les cultures patrícia i plebea catalanes, tal com ha exposat Josep Fontana. I de fet, durant el Sexenni els únics textos si no clarament ideològics sí ideologitzats que es van fer en català foren els destinats a les classes populars, aquells que volien fer arribar al poble els missatges concisos i esquemàtics d’una nova formulació de valors, però no s’hi publicà cap text essencial, ni tan sols aquells que es poden considerar preàmbul de formulacions protoregionalistes. El mateix passà en les dècades inicials de la Restauració, amb la lògica excepció de les publicacions militantment catalanistes.

Elaborar una estadística de la premsa no té gaire sentit, si es volen presentar els resultats com a exemple, a causa de la precarietat de la vida de moltes iniciatives (un parell o mitja dotzena de números, a tot estirar), que quedava compensada per la vivacitat de la producció, amb títols nous que venien a substituir els desapareguts, sovint hereus directes dels fracassats. Aquesta vitalitat s’incrementà amb la desaparició de la censura prèvia el 1881, tot i les limitacions que imposava la Llei de policia d’impremta del 1883. Tanmateix, com que els delictes d’opinió eren sotmesos a judicis de jurats, la tolerància per les afirmacions ideològiques era molt àmplia. L’absolució de les acusacions per apologia del catalanisme o per befa de l’espanyolisme provocava les ires d’Antonio Royo Villanova, que denunciava la impunitat real de moltes manifestacions radicals, circumstància que afavorí l’aprovació de la Llei de jurisdiccions. Convé remarcar que la vitalitat publicitària no era exactament conseqüència de la dels partits, sinó que sorgia sovint de penyes i tertúlies, adherides en les seves línies essencials al projecte general d’un partit, però independents, autogestionàries si es vol, en la formulació de propostes concretes. Al costat d’aquests periòdics altament ideològics, començaren a aparèixer en els inicis de la Restauració els denominats periòdics d’empresa, els impulsors dels quals no pretenien difondre un ideal, sinó fer un negoci amb la publicació d’informació teòricament objectiva. La nova tipologia fou afavorida per les millores tècniques. L’èxit de la premsa fou absolut i a Barcelona, el 1900, segons Mari Carmen García Nieto, es venia un diari per cada deu habitants. La premsa, doncs, deixà de ser una eina d’autosatisfacció per als autoconvençuts i esdevingué un important canal de transmissió ideològica de cara a les masses. La multiplicitat de publicacions afavoria, al seu torn, l’ebullició de la polèmica, traduïda sovint en debats que, en la seva contundencia, vorejaven la procacitat.

“L’Esquella de la Torratxa”

(*) La redacció d’“EI Noticiero Universal” caricaturada a “L’Esquella de la Torratxa”, Barcelona, 28-7-1899.
BC
El setmanari satíric republicà “L’Esquella de la Torratxa” fou fundat a Barcelona el 6 de maig de 1872 per Innocenci López Bernagossi, com a substitut, durant una suspensió governativa, de “La Campana de Gràcia”. En aquesta etapa n’aparegueren només quatre números. A l’octubre del 1874 tingué una segona sortida episòdica i, finalment, a partir del 19 de gener de 1879 aparegué amb regularitat setmanal sota la direcció de Josep Roca i Roca. El subtítol el definia com un “periódich satírich, humorístich, ilustrat y literari”. Emprengué diverses campanyes contra la política municipal barcelonina, sobretot contra l’alcalde F. Rius i Taulet i l’Exposició Universal del 1888, que aquest preconitzava, i contra els representants dels partits dinàstics, especialment els conservadors. Seguint l’evolució del seu director, no sense algunes vacil·lacions inicials, s’incorporà al corrent catalanista. Periòdic de taverna i barberia, obtingué una notable acceptació i difusió popular. Ja al segle XX hi col·laboraren importants escriptors i periodistes com Màrius Aguilar, Prudenci Bertrana o Santiago Rusiñol i Prats. I entre els dibuixants. Apel·les Mestres, Xavier Nogués i Isidre Nonell. Després d’una fase de decadència, a la darrera guerra civil fou rellançat per un important grup d’humoristes, entre ells Avel·lí Artís i Gener (Tísner) i Pere Calders i Rossinyol (Kalders). El darrer número publicat correspon al 3 096, del 6 de gener de 1939. Ha estat una de les publicacions en català amb més llarga vida.

La modernització de Girona

(*) La Rambla de Girona, c. 1896-1930.
AIAG / J.S.C.
Les transformacions de tota mena que afectaren la societat finisecular en el procés inaturable de modernització foren captades pels coetanis. L’escriptor Miquel de Palol ho rememorava així anys després en el cas de Girona: “la ciutat havia tingut, durant aquell temps, un canvi força accentuat, o almenys a mi m’ho semblava. Aquella ciutat noblement pagesa, i reposadament menestrala, pivot de tota la riquesa camperola de les comarques, que era molta, s’havia transformat en un centre burocràtic, a on acudien, tothora, els secretaris de poble i els alcaldes forans, els recaptadors de contribucions i els terrassans que tenien plets, a captar l’almoina d’una influència entre els amics polítics, peral Govern Civil, Hisenda, l’Audiència Territorial, o per a qualsevu-lla d’aquelles oficines ministerials on el polític de torn podia tenir vara alta. La ciutat de la xocolata amb secalls, de l’esmorzar dels Canonges i de la crema dels dinars de festa menestral, s’anava convertint a poc a poc, com avergonyida. Les institucions de l’estat ho abassegaven tot. La ciutat, sense adonar-se’n, havia esdevingut capital de província. El Govern Civil, des del seu estatge al convent del Carme, Hisenda al de la Mercè, o el Militar al de Sant Domènec, guiaven el destí de la ciutat (…).

La vida espiritual de la ciutat era petita, però era un ferment que prometia força (…). De llavors ençà, semblava com si la gent del carrer i de la botiga —que era la que comptava— s’amagués avergonyi da de la seva existència. Escoltava en els mítings, votava quan li pertocava i, si anava a les processons, acompanyant la vella bandera del seu gremi, se sentia oprimida amb la presidència de tantes autoritats amb bastons de borles, i tants uniformes i condecoracions; els ciris els tremolaven a les mans i tornaven a casa, abatuts com si sortissin de fer de testimoni a l’Audiència”.

Corrupció política i creativitat publicitària

(*) Paper de fumar amb propaganda carlina, s.d.
MFM / G.S.
Durant els anys que s’escolaren entre 1874-75 —època que marcà la fi de l’esperança de canvi—, el 1901, amb la defenestració, sense possibilitat de recuperació, dels dos grans cacics de Barcelona, Josep Comas i Masferrer i Manuel Planas i Casals, davant el triomf de l’anomenada candidatura dels Quatre Presidents, i el 1907, amb l’esclatant èxit, molt més enllà dels resultats electorals, tanmateix espectaculars, de la Solidaritat Catalana arreu de Catalunya, la corrupció política es mantingué viva, sobretot si hom continua considerant sinònims la política i les eleccions. Convé no deixar-se enganyar ni per les proves circumstancials, els èxits esmentats, relativament honestos, ni pel missatge subliminal que sol acompanyar les síntesis històriques; la manipulació electoral no tan sols fou continuada pels partits del sistema, sinó que les seves pràctiques foren assumides per la resta de l’espectre polític, fins i tot, en contra d’allò que sostenen els tòpics, pels catalanistes. Borja de Riquer ha parlat de la “pretesa honradesa electoral de la Lliga” a propòsit de Josep Pella i Forgas i la seva expulsió de la Lliga Regionalista el 1905, en un acte punitiu amb voluntat exemplificadora, en ser acusat d’haver falsificat actes. En l’anàlisi de l’episodi, Riquer retreu “el poc nets que eren els mètodes electorals emprats a Catalunya a principi del present segle”. A principi i força després també. L’escriptor Josep Maria de Sagarra i de Castellarnau, que actuà d’agent electoral (“el nostre treball consistia en mercadejar el preu d’unes actes en blanc”) de Ferran Valls i Taberner, a Solsona, el 1914, en rememorar l’experiència exposa la convicció de la importància de la compra de vots i com “s’arribà a la cotització neta i pelada, amb una gran cruesa, i es fixà el preu de determinat secretari de poble o de determinat alcalde, com si es tractés d’un ase llavorer o d’un matxo fi de rems”. Així mateix afirma que “el pagès quaternari no entenia altra política que la de parar la mà”, per arribar a la conclusió que “allò d’un home un vot es convertia en una cosa tan irreal i mitològica com la setmana dels tres dijous o l’argument de la Walkyria”, en ser protagonista d’una “de les més originals i de les més cíniques interpretacions del sistema democràtic”.

La certitud de la denúncia exemplificada amb el testimoniatge de Sagarra no ha de servir per a desqualificar en rodó tot l’engranatge de funcionament del joc polític; essencialment ha de ser un crit d’alerta per a recordar que en els anys de la Restauració no és gaire operatiu centrar els estudis sobre ideologia i comportament polític en l’anàlisi dels resultats electorals, sinó que, si es vol aconseguir un mínim de rigor en l’aproximació, cal emprendre d’altres camins. Malgrat la corrupció política que imperava es produí, sobretot a Catalunya, una important modernització de la societat, tant en els aspectes econòmics i socials, com, tot i que aparentment pugui semblar una paradoxa, en els ideològics i els polítics. Ja a la dècada del 1860, el novel·lista Josep Pin i Soler assenyalava, en to planyívol, el procés de desruralització, que amb el pas dels anys no féu altra cosa que consolidar-se: “els Déus se’n van!, deien els grecs; escarnint llur dictat jo diré: les costums originals desapareixen? Lo pagès, per poc que pugui, deixa el tarrós i l’aixada i se’n va a les ciutats preferint ser camàlic o carrater a fer lo que los pares feien. Lo pobre no se n’adona que en comptes de guanyar, perd”.

(*) Fototípies de propaganda republicana amb retrats dels diputats, s.d.
BC
L’observació, que retrata un canvi, posa en evidència una transformació més profunda, ja que és clar, amb totes les limitacions que es vulgui al·legar, que no és el mateix tractar amb una societat urbana, que amb una de rural. A la ciutat varia la capacitat de coacció i la de resposta, la d’eficàcia dels mitjants de transmissió ideològica i els de resposta col·lectiva, per citar només un parell d’exemples que incidien en les respostes polítiques. Tampoc no s’ha de confondre la política oficial, la de les autoritats i els seus grups de pressió i d’aprofitament monopolistic del poder, amb les ideologies que evolucionaven, se sustentaven o es configuraven en el conjunt de la població. Als darrers anys del segle XIX, diversos partits es renovaren, modernitzaren i en el fons es revivificaren, sobretot els republicans i els carlins, amb els catalanistes, un cos nou amb saba fresca, al seu costat. Mentre els republicans es debatien en les pugnes internes, els carlins, superades les friccions anteriors, esdevenien una proposta sòlida. El 1896, el diari possibilista “El Globo” ho assenyalava esparverat als seus lectors: el carlisme reestructurat al voltant del seu Carles VII era “una organización poderosa y completa, algo de que no pueden ufanarse en la actualidad ninguno de los partidos españoles”.

(*) Marca de fabricant de paper de fumar amb propaganda republicana, s.d.
MFM / G.S.
La renovació dels grups polítics afectà la propaganda, entesa com una forma constant de fer notar la seva presència arreu, tot difonent-ne els lemes, els emblemes, els símbols i els referents mítics identificadors. Adoptada per les diferents opcions ideològiques situades a l’oposició, liberals i conservadors, poc interessats en la concentració de masses al seu voltant, en prescindien. El 1896 el carlista lleidatà M. Roger de Llúria reclamava als seus correligionaris “propaganda, propaganda en la cuna, en la taberna, en la calle, en el teatro, en el café, en todas partes”. I la seva crida era atesa. Part d’aquesta propaganda es feia a través de les imatges identificadores del partit: cartells, gravats, fotografíes o bustos del pretendent, de la seva família o dels principals dirigents coetanis o històrics del partit eren venuts o distribuïts a preus molt diversos, en diferents formats i de tota mena de materials. De fet aquest tipus de publicitat no era nova. Anys abans, just en el període anterior a la tercera guerra Carlina, un dels protagonistes de L’auca de la Pepa (1889), una novel·la de costums de Pons i Massaveu, destre en tota mena de treballs manuals, fabricava amb èxit símbols al·legòrics carlins: “altra de les modes que li deixaren més bon llevat fou la d’uns pomets de margaridoies que les afiliades al carlisme es posaven al pit, al costat o entre els bucles, simbòlica protesta manifestada passivament contra el nou ordre de coses iniciat pel liberalisme”. I les clientes eren, en la seva majoria, d’un barri popular de la Ciutat Vella, a Barcelona. Els anys de final de segle la inventiva fou més àmplia i polivalent, afavorida pel desenvolupament de la nova sociabilitat. Fabricants atents al sentir popular comercialitzaren l’anís Don Carlos de Borbón, i altres licors foren posats sota el patronatge de membres de la família reial carlina. La fàbrica manresana Manuel Trèmols y Cia. produïa ja el 1889, i continuà fent-ho fins a finals de segle com a mínim, els licors Reina Margarita i Carlos de Borbón, que tenien una gran acceptació al Cercle Tradicionalista d’Olot. La propaganda identificativa d’aquest darrer licor era “el retrato del Rey, vestido con uniforme de capitán general y boina”. D’altres estratègies publicitàries foren l’aprofitament dels llibrets de paper de fumar, o l’edició de targetes postals i de segells per a enganxar al costat dels oficials a les cartes.

Pràctiques similars foren utilitzades pels republicans, sobretot pels lerrouxistes. Els republicans, que tenien una llarga tradició en la distribució de gravats al·legòrics o amb els retrats dels líders més destacats, ja en ple Sexenni havien publicat jocs de cartes amb missatges i imatges republicans, i usaren les capses de llumins com a vehicle d’exaltació dels seus dirigents i de denigració dels seus oponents polítics. En altres mostres propagandístiques anaren lleugerament retardats. Així, fins el 1903, segons “La Publicidad”, no es posà a la venda “la primera, colección de 4 postales republicanas, cada una de las cuales contiene el retrato de los señores Lerroux, Ardid, Corminas o Junoy”, mentre es comercialitzaven paral·lelament retrats “de poco menos de la mitad del tamaño natural” del mateix Lerroux. El mateix 1903 es documenten altres mostres d’aquesta voluntat alhora populitzadora i sacralitzadora dels dirigents. Així, a 10 cèntims es venia un “ventall republicà. Conté una alegoria y els retratos dels cinch diputats Salmerón-Lerroux-Vallès-Junoy y Angéls”. El 1904 es recomanava als seus seguidors “el papel de fumar Lerroux”, i ja en dates una mica més tardanes, el 1909, es feia propaganda en els cercles republicans del “Ron Lerroux. El presidente de la república de los licores”, o del “vermouth Lerroux” el 1910, any en què també es promocionaven els “vinos de champagne marca Alex. Lerroux”. El retard en l’adopció per part dels republicans de les noves formes de propaganda sembla manifestar-se també en la falta de referència a tot allò que no fossin opuscles ideològics o d’agitació en les llistes de materials subministrables que figuren entre les seves publicacions. En canvi, com explica Àngel Duarte, des dels anys seixanta, els republicans havien treballat per bastir una mitologia pròpia, tot inventant una tradició essencialment a base de fets i personatges històrics espanyols, oberta sempre a noves incorporacions, i gens esquerpa a l’hora d’assumir la de la resta d’Europa o d’Amèrica.

(*) Segell de la Unió Catalo-Valenciana, s.d.
Col·l. M.R. Nolla, Reus / G.S.
Els nuclis catalanistes de final de segle tingueren una activíssima actuació propagandística, de gran modernitat, que contradiu la imatge que se’n va vendre posteriorment, com un grup idealista, somiatruites i un si és no és carrincló. Entre el 22 de setembre i el 19 de desembre de 1899, la Unió Catalanista féu deu edicions d’un segell dissenyat per Alexandre de Riquer i Inglada, cada una d’un color diferent i amb un tiratge total de 2 018 045 exemplars. El 1900 n’imprimiren un altre dibuixat per Josep Lluís Pellicer i Fenyer i encara un tercer model el 1901. “La Renaixença”, al setembre del 1899, comentava irònicament: “63 000 sellos venuts en menos d’una setmana són massa sellos per cuatro locos y fins per cincuanta com are ja’ns concedeixen que som. Inútil és dir que del matí al vespre’ls catalanistas no fem més que enganxar sellos y que si no’ns inventan una màquina expresa aviat serem tísichs tots”. Les xifres poden semblar inflades però diverses dades n’avalen la veracitat. La primera és la reacció del govern, que prohibí enganxar-los a les cartes. La rèplica fou fulminant: tot seguit els segells foren adherits en llocs públics com les taules dels cafès. Mentrestant, els dirigents de la campanya preparaven una resposta més sibil-lina. Com que l’ordre del govern era de retenir tota correspondència que dugués un segell de la Unió, es proposaren enviar-ne des de l’estranger als cònsols residents a Barcelona i, aleshores, “l’administrador de correus, o haurà de desobehir l’ordre governativa y donar circulació a las cartas, o haurà de detenir la correspondència adresada a representants de potèncias extrangeras, cosa que no’s fa ni al Marroc”. Davant la prohibició de posar-los a les cartes, Ramon P. Nart, des de Barcelona, explicava: “me mancà temps pera imaginar quelcom que pogués contrarrestar aquella ordre arbitrària (…). Com que jo tinch botiga de quincalleria, me vaig provehir de 2 000 segells e igual número de cromos elegantíssims y a cada objecte que d’allavors s’ha venut a casa meva hi ha anat acompanyat com regalo un preciós cromo ab lo segell apegat. Y aixó que en un principi sembla una ocurrència un xich cara, los hi dech fer saber que no succehí així, puig que als dos dias que havia pres aquesta determinació la venta’m va aumentar un cinquanta per cent, que contat als cinch dias d’aquesta operació me resultà una ganància d’un 30 per cent pagats los gastos de cromos y segells”. L’èxit dels segells va esperonar la imaginació dels empresaris. A final de novembre del 1899 es denunciaven les falsificacions que desprestigiaven “la essencia de la idea de la Associació y al ensemps a Catalunya puig al principi tothom veya ab entusiasme los sagells catalanistas y avuy ja tothom veu ab disgust (…) que s’ha convertit en indústrias particulars”. Un altre problema el generaren els col·leccionistes en acaparar les emissions de segells en lloc de col·locarlos “en las cartas, targetas postals, comptes, receptas, facturas, talons, paper sellat, cèdulas, albarans, rebuts y, en general, a tot arreu hont forsosament hi hem de posar un segell (…) dels que’l gobern espanyol ens obliga a gastar”, i sobretot a les capses de mistos que anaven de mà en mà: “clavan un segell catalanista sobre l’escut d’Espanya”, aconseguint així una doble manifestació, la catalana i l’antiespanyola.

(*) Ex-libis de F. Miracle, s.d.
Col·l. P. Font de Rubinat, Reus / G.S.
La segona actuació propagandística es féu a través dels ex-libris, amb una circulació molt més restringida. La tercera, de nou amb gran abast públic, foren les targetes postals, aprofitant la moda facilitada per la Unió Postal. La Unió Catalanista en publicà diversos anys per Nadal. La primera de les comercialitzades el 1899 duia l’escut de la Unió al revers, i al davant un dibuix al·legòric amb Montserrat, coronat per una senyera “simbolisant que bufi’l vent que bufi, may s’abaixarà la gloriosa senyera de la Pàtria”, un motiu nadalenc i el lema “A vos bonas festas y a Catalunya vida nova”. Es venien a 10 cèntims i amb el mateix lema se’n publicaren d’altres. La idea fou continuada, el 1902, pel “¡Cu-Cut!” amb diverses postals de felicitació nadalenca i amb d’altres que reproduïen les primeres portades de la revista. Els exemples es podrien multiplicar. L’acceptació comercial, com en el cas dels segells, fou molt notable. Alguna sèrie com la de “catalans il·lustres” fou publicada per “Matías López: Madrid-Escorial”. El màxim esclat de la targeta postal com a eina propagandística del catalanisme es produí amb la Solidaritat Catalana, quan es publicaren fotografies dels candidats i els electes, dels principals actes i les diverses sèries al·legòriques. Prova de l’èxit d’aquestes emissions és que en feren, per iniciativa totalment pròpia, diverses cases editorials o que firmes comercials que no tenien directament a veure amb l’activisme polític hi sobreimprimiren al dors reclams publicitaris. Quan els senyors Esteves, tan gelosos de la seva credibilitat davant la clientela, trobaven rendible, com ho havia cregut una dècada abans R.P. Nart, comprometre’s amb un moviment polític, era clar que aquest moviment, catalanisme abstracte o Solidaritat Catalana, sintonitzava amb un ampli espectre del país.

Per altra banda, el catalanisme, interclassista i pluriideologista, tal com explica Mercè Costafreda, aconseguí atreure al seu voltant molta gent que no necessàriament era militant de cap agrupació o entitat. Però aquests sectors, alhora que servien de coixí als promotors del desvetllament nacional, impulsaven els altres nuclis ideològics, més partidaris d’adoptar noves actituds i noves pautes de comportament. Una mostra de l’impacte de la reivindicació catalanista i de la seva popularització es donà a Reus, a l’octubre del 1899. Amb motiu d’unes fires, s’hi celebrà un concurs de bicicletes guarnides. Hi participaren “gran número y totas ellas d’un gust artístich exquisit (…). La majoria de las màquinas ostentavan nostras ensenyas, escampant papers ab los lemas ¡Visca Catalunya! Glòria a Reus!”, segons el diari catalanista “Lo Somatent”, que temia que el jurat fes trampa davant “aquell tàndem dels germans Sugranyes [que] ab la nostra bandera, la inscripció Catalunya Avant representava l’estat de la nostra terra explendorós y falaguer, simbolisada pel travail, la concienciació, las arts y’l progrès, assentats sobre uns caragols de camp en quinas conxas s’hi llegia Senat, Congrès, juntats per una faixa negra que ab lletras blancas deya Com progressa Madrid (a pas de caragol per la pols)”. Només una marcada sensibilització àmpliament compartida permet explicar la catalanització de la festa i que els benestants que hi participaren en fessin ostentació gairebé provocativa. No és correcte fer-ne una lectura estrictament política, però sí que ho és considerar-la com una mostra de l’amarament del catalanisme dins la societat.

Els catalanistes polítics, i sobretot els pre-polítics, és a dir, aquells que s’acontentaven a solidaritzar-se amb les mostres emotives sense voler ultrapassar aquesta sensibilització amb una traducció política, podien congriar al seu voltant un gran nombre de voluntats en utilitzar com a esquer elements intangibles, des de la llengua a tota una àmplia simbologia que podien compartir els carlins i els republicans, i també els liberals i els conservadors, fins al refús del parlamentarisme, d’àmplia requesta dins la societat. Els altres nuclis ideològics ho tenien més difícil en ser més precises les fronteres que delimitaven els seus espais. Amb tot, els carlins trobaren un reclam equiparable en la religió, i els republicans en les llibertats. Els carlins s’apressaren a convocar i capitalitzar actes eclesiàstics, sobretot romiatges o processons, que concentraven la devoció popular pública. Darrere una imatge mariana o acomplint el ritual del rosari o el viacrucis podien aplegar multituds que d’altra manera difícilment contestarien una convocatòria clarament polititzada. Els republicans ho tingueren més difícil per a superar les llindes que separaven els simpatitzants directes de les masses neutres, ja que totes les seves propostes eren sempre marcades per la ideologia. Les mostres de religiositat pública foren denotades com a carlines des de molt aviat, cosa que generà topades, sovint violentes, amb els republicans al llarg del seu recorregut o bé en el lloc on es donaven per acabades. La síntesi de la topada dels dos móns es pot exemplificar en els enfrontaments que es produïen el divendres sant entre els filocarlins que assistien al viacrucis matinal i els republicans que els esperaven per esbroncar-los als afores, tot fent una costellada que els oponents consideraven blasfema.

Al costat de la publicitat de nova creació es mantingué la pràctica dels sistemes tradicionals, sobretot els viatges de propaganda a càrrec dels dirigents més coneguts o de superior carisma. Així, el carií marquès de Cerralbo (Enrique Aguilera y Gamboa) viatjà en tasca d’apostolat per Catalunya i el País Valencià durant el 1890 i obtingué grans èxits, com els de Francesc Pi i Margall en la campanya a favor del federalisme republicà. Els carlins foren especialment actius al País Valencià, tot i que a Catalunya també es mobilitzaren impulsant, a partir de la primera dècada del segle XX, a més dels actes religiosos ja citats, aplecs que reunien de manera festiva els militants. Aquestes trobades lúdiques tingueren el seu contrapès en els actes similars organitzats pels republicans, entre els quals assoliren especial fama les anomenades “meriendas fraternales” dels radicals.

La nova sociabilitat

(*) Associacionisme a la província de Barcelona. 1877-1900.

Tot i l’existència d’entitats apolítiques, al voltant dels nuclis carlins i republicans s’estructurà una dinàmica i rica sociabilitat que anava molt més enllà de la pura opció partidista, del cenacle pensat únicament per a fer front als tràmits del partit. Des de la Restauració i fins a la Segona República, sobretot a partir dels anys vuitanta, els centres republicans i carlins, als quals poc després s’afegiren els catalanistes, articularen una vida social molt rica a través de la premsa, de les tertúlies dels cafès, de les activitats dels ateneus, dels grups teatrals o dels cors. Però no eren només els centres d’estricte caràcter polític els que ho possibilitaven. De fet, aquesta relativa dissolució de l’estructura de partit en una de més propera a l’ateneu o al centre recreatiu, obert a una militància ideològicament més lliure per menys dogmàtica, però en canvi igualment fidel a les grans línies de pensament i als grans punts d’identificació, va possibilitar l’aparició de fidelitats més àmplies, que es podien fer extensives a tota la família dels associats i a part de les seves relacions. Les noves societats permetien aglutinar en les activitats lúdiques o culturals un poble, o un barri en el cas de les grans ciutats, salvant part dels obstacles que separaven les diferents classes socials.

(*) L’aplec, J. Berga i Boix, 1886.
MAM / R.M.
En el camp filorepublicà, l’eufòria política dels anys del Sexenni revolucionari, malgrat els múltiples fracassos i el desencant nascut de l’efímera experiència republicana, va potenciar l’aparició d’un model de nucli societari al marge del partit, en perdre sentit, en part, la concentració dels esforços en una lluita política quan la possibilitat real d’obtenir victòries electorals era molt reduïda, per no dir nul·la. La primacia de les entitats independents de les grans estructures partidistes l’evidencia el testimoni d’Alejandro Lerroux García, el qual, en arribar a Barcelona, constatà com a Catalunya “había republicanos, pero no había partido republicano”. En absència del partit, agafaren nova empenta els ateneus articulats al voltant dels nuclis ideologies progressistes amb voluntat popular o amb aspiracions populistes, en els quals es teixia una complexa vida de relació, rica i variada, a través de la premsa (on col·laboraven els més eixerits del grup, cosa que permetia la discussió de l’article abans i després de la publicació, atiar polèmiques i suggerir nous temes), del cafè (on es multiplicaven les tertúlies, sovint al voltant d’algun oracle de la societat), de les activitats dels centres (conferències dels més formats de la colla o d’alguna personalitat local, i millor encara si era forastera, ja que venia a engruixir el corpus doctrinal), del grup de teatre (que ocasionalment estrenava obres ínfimes dels seus components, potenciava les relacions socials el dia de la representació i les solidàries els d’assaig), dels cors (que participaven en concursos i actuaven fora de la localitat) i moltes altres manifestacions. Força gent, sobretot artesans i menestrals, que no s’afiliaven a un partit, s’associaven a aquests centres cultural-recreatius impulsats pels seus simpatitzants. La suma, el protagonisme de les activitats de lleure, explica, en els grups republicans —molts dels quals eren d’àmbit estrictament municipal—, i més excepcionalment en els carlins, militàncies que poden semblar excessives, però que, en ciutats mitjanes com Reus, superaven el miler d’afiliats. El cas carií és molt similar. L’exuberància de centres, de vegades declarats i d’altres de camuflats amb noms com el de Centre Catòlic, era destacada pel dirigent valencià Manuel Polo i Peyrolón el 1898. Amb gran intuïció pel canvi de sensibilitat, el màxim dirigent carií català, Lluís Maria de Llauder i de Dalmases, explicava el 1890 que els centres havien de ser “foco de abstracción, cultivo de virtudes religiosas y sociales, lazo de unión y fraternidad, medio de elevación moral y perfeccionamiento individual y manantial de bienes espirituales y materiales”.

L’abundància de societats explica la possibilitat d’expansió ràpida d’ideologies en moments especialment conflictius com els que envolten l’aparició de Solidaritat Catalana, quan els centres actuaven d’idealistes i desinteressades caixes de ressonància. Les efusions de tota mena que es generaven en aquests centres no es donaven en els partits autoqualificats d’ordre, com el liberal o el conservador, més moderats en les seves exhibicions i en l’impuls donat a les xarxes de captació indirecta de simpaties. Aquesta descurança comportava alhora una militància molt menys nodrida i, en general, una capacitat pública de crear opinió molt més limitada.

(*) Casino ceretà, Puigcerdà, E. Rogent, 1892.
AHOACB / R.M.
Els promotors de les diverses societats acostumaven a ser joves amb velleïtats literàries (com a mínim culturals) i socials, situats en la franja que separava els menestrals amb uns certs possibles i els esglaons inferiors de la burgesia estricta. Només en comptades ocasions eren treballadors en situació econòmica més precària o gent que pertanyia als nuclis benestants de la població. La limitada presència dels obrers s’explica per les esgotadores jornades laborals, que deixaven molt poques hores, o cap, per al lleure o la formació, situació agreujada per la minsa capacitat adquisitiva que els impossibilitava el pagament sistemàtic d’una quota que fes possible el compromís de fer front a un lloguer. Cal tenir en compte, a més, que els locals amb un mínim de condicions (per la capacitat) eren propietat dels oponents de classse, que es mostraven reticents a llogar-los tant pel temor de no cobrar, com per la persistent desconfiança sobre el que s’hi podria fer. Tot plegat els abocava, si pretenien crear una entitat de classe amb possibilitats de reeixir, a la necessitat de trobar una mena o altra de mecenatge. Al seu torn, les elits locals, amb una forta consciència classista, optaven per les estrictes relacions de braç i gaudien, a més, del suficient poder adquisitiu i de la tradició de festes familiars o de les relacions restringides que s’establien als salons de les cases particulars. D’altra banda, disposaven de casinos, d’accés real restringit, i de les societats econòmiques més importants i operatives.

A final de segle, i sobretot a començament del XX, s’afegiren a aquest panorama els socialistes, amb la creació de les denominades “cases del poble”, que fins i tot en el nom semblaven reflectir la voluntat de superació del partidisme estricte.

Les noves mobilitzacions

Al darrer quart del segle XIX es produïren diverses mobilitzacions que posaren de manifest la inoperància dels partits que se succeïen en el poder, al marge del protagonisme escadusser d’alguns dels seus prohoms, i la seva capacitat per a crear estats d’opinió i per a mobilitzar grups diferenciats i de vegades fins i tot contraposats en la defensa d’aspectes o conceptes considerats clau per diversos sectors de la societat catalana. Les mobilitzacions adoptaren fórmules diverses: manifestacions i representacions amb milers de signatures, manifestacions massives, comissions per entrevistar-se amb autoritats de diversa mena i organització de cicles de mítings itinerants o banquets, entre d’altres.

(*) Cromo commemoratiu del moment en què els delegats catalans van lliurar el Memorial de Greuges al rei Alfons XII, 10-3-1885.
BC
La imatge d’estabilitat de les primeres dècades de la Restauració topà amb les diverses tensions que sovint afloraren a la superfície. A continuació se n’analitzen sumàriament tres, que es poden qualificar d’ideològiques, en les quals participaren representants de quasi tot l’espectre polític. El primer moment de tibantor, amb components essencialment econòmics, s’inicià el 1881 amb la pujada al poder del primer govern de Práxedes Mateo Sagasta. Com a rèplica a les propostes lliurecanvistes governamentals, els conservadors convocaren un gran míting proteccionista a Barcelona, el 4 d’abril, en el qual participaren destacats dirigents d’un ampli arc ideològic, des dels conservadors, representats per Manuel Duran i Bas, fins als federals, amb Valentí Almirall i Llozer, passant pels liberals, pels quals parlà Teodor Baró i Sureda, o representants dels diversos grups amb interessos econòmics clars, com els industrials, amb Josep Ferrer i Vidal, o els terratinents, amb el marquès de Ciutadilla. El míting fou acompanyat de la tramesa de diversos missatges a les instàncies de poder i de l’actuació, no exempta de teatralitat, dels parlamentaris catalans al Congrés i al Senat. La mobilització culminà amb la gran manifestació barcelonina del 26 de juny, que aplegà milers de persones de tots els sectors socials. A final d’any, les propostes de modificació de les tarifes de la contribució mobilitzaren de nou la societat catalana. En un míting del 20 de març de 1882 s’acordà no pagar-ne els increments, iniciant així un seguit de protestes que s’allargaren fins al mes de setembre, quan els industrials i els comerciants varen cedir. Al desembre del 1883, la signatura del tractat comercial amb la Gran Bretanya, conegut com el “modus vivendi”, establert pels liberals i ratificat al gener següent pels conservadors, generà una nova onada de protestes que culminà amb el míting convocat pel Centre Català l’11 de gener de 1885, que donà origen al document conegut com el Memorial de Greuges. Inspirat per Almirall, fou lliurat al rei Alfons XII el 10 de març, per una comissió que aplegava una significativa representació de personalitats catalanes, d’adscripció ideològica força diversa. És de destacar el paper dels dirigents catalans dels dos grans partits dinàstics, perquè d’una banda, com que el tema de debat afectava els seus interessos, posaren de manifest una certa independència respecte dels seus jerarques madrilenys i, per tant, mostraren una mansuetud inferior a la que se’ls atorgava tòpicament; de l’altra, però, s’evidencià el fracàs de la seva actuació com a intermediaris davant els caps dels respectius partits, cosa que reflectí la seva escassa capacitat de maniobra i, per tant, afavorí l’aparició i l’arrelament d’opcions ideològiques i de pràctiques polítiques alternatives.

Un segon conflicte que aglutinà les classes dirigents catalanes tingué un component més ideològic. Es tracta del refús del projecte de reforma del codi civil, que comportava, de retruc, la desaparició del dret civil català, l’única resta de la legislació privativa que es mantenia en vigor des del 1717. La defensa del dret català no era una reacció sentimental, sinó la negativa d’acceptar la modificació d’una normativa transcendent en la regularització de les relacions socials i familiars en afectar, per exemple, les potestats testamentàries o la capacitat legal d’actuació de les dones. Davant els primers rumors, sota govern conservador, es convocà pel novembre del 1880 el Congrés de Jurisconsults Catalans. Al Congrés es posaren de manifest les postures defensives de militants de diversos partits i també les friccions ideològiques a l’interior dels diferents grups. En el cas dels republicans, si Joan Sol i Ortega, futur antisolidari el 1907, era “unificador hasta el delirio”, Josep Maria Vallès i Ribot sostenia que “sería una desgracia inmensa para nuestra patria, una desgracia inmensa para Cataluña que se quebrantase o se la arrebatase su constitución civil, último resto de su antigua pujanza y explendor”. Josep Maria Font i Rius ha recordat que “acadèmies, associacions de propietaris, autoritats eclesiàstiques, corporacions de tota mena (…) deixaren sentir llur veu a favor de la conservació del dret de Catalunya”. Com a rèplica a la segona envestida contra el dret civil català, aleshores sota el govern dels liberals, Duran i Bas publicà la Memoria acerca de las instituciones de derecho civil de Cataluña el 1883. El 1888, el segon govern Sagasta presentà al Congrés un nou esborrany de reforma del codi civil, que hauria significat la liquidació del dret català. El projecte legislatiu fou modificat a darrera hora, després d’intensos i aspres debats, al Congrés i al Senat, i el 1889 s’aconseguí la modificació dels articles en discussió, fent possible la supervivència del dret català. La importància de la campanya —amb un mínim de dinou mítings celebrats en diverses localitats entre els mesos de febrer i juliol del 1889— fou tal que Narcís Verdaguer i Callis no dubtà a titular l’aplec d’articles que en constitueixen la crònica com La primera victòria del catalanisme (1919). Una altra mostra de l’èxit de la mobilització és el fet que el col·legi de notaris aplegués en un volum els discursos en “defensa del derecho catalán y de los demás forales” pronunciats al Senat per Josep Maluquer de Tirrell, liberal, i al Congrés per Manuel Duran i Bas i Josep Maria Planas i Casals, conservadors, i el del ministre de Gràcia i Justicia, Francisco Silvela i de Le Vielleuze. La campanya serví també per a promoure la creació de gran quantitat de centres catalanistes, la majoria de vida ben efímera.

El tercer episodi a considerar és el Tancament de Caixes del 1899. El fet tingué un cert precedent, la negativa a pagar els increments impositius del 1882, però el 1899 la protesta econòmica es barrejà amb un plantejament polític molt més clar i això féu que es quedés, a l’hora de la veritat, circumscrita a Catalunya. Tanmateix, convé recordar que l’inici de la protesta fou forà i molt més ampli, malgrat la tergiversació acrítica feta per una pseudo-història nacionalista. L’1 de setembre de 1898, la Cambra de Comerç de Cartagena envià una circular a totes les institucions econòmiques espanyoles en la qual es proposava una reunió urgent per debatre els problemes que afectaven l’Estat. El 12 de novembre, l’endemà del manifest dels polaviejistes catalans i la vigília de la presentació del missatge a la reina regent, la Cámara Agrícola del Alto Aragón, presidida per Joaquín Costa y Martínez, repetia una crida a l’actuació conjunta, proposta que cristal·litzà en l’Asamblea Nacional de Cámaras de Comercio, convocada pel president de la de Saragossa, Basilio Paraíso; hi assistiren delegats de les de Barcelona, Tarragona, Sabadell i Terrassa, mentre que el Foment del Treball Nacional se’n mantenia al marge. Entre d’altres propostes, que anaven més enllà de les dels seguidors catalans de Polavieja, es recolliren, en el document final, la d’una descentralització administrativa amb la creació de mancomunitats provincials i la reforma de la hisenda amb els concerts econòmics. Les conclusions foren assumides tot seguit pel Foment, que fins i tot n’intentà capitalitzar el protagonisme. Com ha assenyalat Borja de Riquer, a partir d’aquell moment s’obriren dues vies polítiques a Catalunya, la de potenciar els contactes i les aliances amb els hipotètics burgesos reformistes estatals o la de prioritzar, en canvi, el front comú català.

El 4 de març de 1899 es formà el govern Silvela-Polavieja, en bona mesura aconseguit gràcies a la pressió dels conservadors catalans, sobretot de Joan Mañé i Flaquer, que assumí la majoria dels punts proposats per Joan Sallares i Pla. El govern va decebre molt aviat els dirigents catalans, ja que a part del nomenament de diferents personalitats més o menys —sovint menys que més— catalanistes, en especial si es tenen més en compte les aspiracions polítiques que les culturals, no mostrà cap interès real d’acomplir els compromisos descentralitzadors, exemplificables en la diputació única i el concert econòmic. Tot al contrari, el ministre d’Hisenda prioritzà l’amortització del deute públic, en bona part generat per la guerra colonial, per sobre de qualsevol altre problema, i per a fer-hi front proposà una reforma tributària que incidia en els beneficis de qualsevol mena de societat. Les protestes dels organismes econòmics es feren sentir tot seguit. A Catalunya les protagonitzaren el Foment i la Lliga de Defensa Industrial i Comercial. A la resta de l’Estat ho feren les Cambres, que impulsaren vagues patronals com la dels comerciants de Madrid del 24 de juny. A Barcelona, després del míting del teatre Tivolí, el 3 de juliol, els gremis anunciaren que no pagarien les contribucions del trimestre següent. Era el Tancament de Caixes. La història del Tancament és prou coneguda; en síntesi, els industrials barcelonins, dirigits pels gremis, es negaren a pagar l’impost a començament de setembre, mentre el govern tancava les portes a la negociació. L’alcalde de Barcelona, Bartomeu Robert, dimití per no haver de signar els embargaments dels morosos, mentre el govern es negava a mantenir cap negociació prèvia a la recuperació plena de la legalitat. Pel novembre, la vaga començà a decaure en picat i el govern, enfortit, es negà a establir qualsevol pacte. El fet que l’esclat de la protesta fos precedit pels incidents que acompanyaren l’arribada de l’esquadra francesa el mes de juny —quan es cantaren els Segadors i la Marsellesa i es xiulà la Marxa Reial—, permeté al govern establir una seqüència de continuïtat, aprofitada per a presentar la protesta burgesa com un moviment separatista, cosa que facilità que s’impedís qualsevol mena de reacció solidària a la resta de l’Estat, tot aïllant-la i desqualificant-la.

Els tres episodis sumàriament comentats reflecteixen un procés de canvi en les actuacions polítiques durant el darrer quart del segle XIX, basades no en les propostes dels partits polítics consagrats sinó en les iniciatives d’altres fórmules de sociabilitat més dinàmiques i interessants. Aquestes no comportaren un increment de la netedat electoral (el 1899 a Barcelona, segons el doctor Robert, d’un cens de 100 000 electors, 27 eren falsos, morts o inexistents, mentre hi faltaven 37 000 homes amb dret de vot), cosa que explica la persistència de les tupinades, de l’elevada abstenció (el 1899 sols votà entre un 2 i un 3%) i del refús o menyspreu per la pràctica electoral de diversos corrents de pensament, en saber-la inútil i falsificada. Però sí que ajudaren a desvetllar un major interès per la cosa pública en àmplies capes de la població, que buscaven alternatives expressives al vot i als partits existents i que facilitaven en moments de tensió la mobilització de quantitats ingents de personal. Mentre en les esferes oficials i oficialitzades, la política —la pràctica professional de la política— continuava tenint molt d’exhibicionisme, centrat sobretot en l’oratòria i en la capacitat de dur a terme actuacions teatralitzades a la seva esquena, es consolidava paral·lelament tot un altre sistema, plural i viu, que anava imposant de manera progressiva la seva veu. Per això la història política autèntica no és la de les eleccions, manipulades i amb un resultat preestablert, sinó la de les noves societats que articulaven al seu voltant un món dinàmic i atractiu, atent no solament als grans plantejaments teòrics, sinó força arrelat a les realitats i les problemàtiques quotidianes. Amplis sectors de la societat s’anaven interessant i comprometent de forma progressiva en les qüestions públiques, i intentaven fer sentir la seva veu i difondre les seves propostes. L’acció constant, pública i subterrània alhora, posà fi al predomini dels cacics, els “mestres en l’art de fer funcionar les rodes electorals”, en paraules de Ferran Soldevila.

La vaga de consum de gas

(*) Caricatura de la vaga del gas de Barcelona, “La Bomba”, Barcelona, maig del 1878.
AHC
La vaga del gas de Barcelona, una “huelga de nueva especie”, tal com l’anomenava el periòdic “El Diluvio”, va iniciar-se el 15 d’abril de 1878 com a resposta ciutadana a la pretensió de l’Ajuntament de cobrar un arbitri de 2,5 cèntims sobre cada metre cúbic de gas que hom consumís. Els principals afectats (comerciants, botiguers, etc.) van mobilitzar-se contra unes autoritats que es negaven a cercar altres mitjans per atendre les necessitats pecuniàries municipals, i van iniciar una vaga de consum de gas que durà gairebé un any i deixà Barcelona a les fosques. La dura intervenció del governador civil Ibáñez de Aldecoa, en suport de l’alcalde conservador Albert Faura va provocar la politització directa del conflicte, que va transcendir l’àmbit barceloní: bona part de la premsa espanyola va alinear-se contra Ibáñez al mateix temps que es duien a terme intensos debats parlamentaris impulsats per l’oposició liberal. El desenvolupament de la vaga va conduir a la dimissió d’una part dels regidors i va ser necessària l’acció conciliadora del nou governador civil, Pérez de Cossío, per a reconduir el conflicte. Finalment, l’Ajuntament es va veure obligat a rectificar les seves pretensions i no va incloure l’arbitri en els pressupostos de 1879-80.

El Dr. Robert

(*) Retrat del Dr. Robert, M. Utrillo, s.d.
RAMB / G.S.
Bartomeu Robert i Yarzábal va néixer a Tampico, Mèxic, l’any 1842. Fou doctor en medicina, exercí la càtedra de patologia a Barcelona i presidí l’Acadèmia de Ciències Mèdiques, la Societat Econòmica d’Amics del País i l’Ateneu Barcelonès (en 1881-82 i el 1902). Fou elegit regidor independent el 1881, senador el 1900 i diputat el 1901, en l’anomenada candidatura dels Quatre Presidents. Fou nomenat governador civil el 1884, el 1890 i el 1894, i alcalde, dins les designacions emanades del pacte regionalista amb el govern Silvela-Polavieja, el 1899, càrrec des del qual dugué a terme una important depuració del cens electoral barceloní, que possibilità l’enderrocament del sistema caciquista.

Robert dimití de l’alcaldia en solidaritat amb els promotors de l’anomenat Tancament de Caixes i per no haver de signar les actes d’embargament dels comerciants que es negaven a fer efectius els impostos.

Després d’haver estat integrat a la Junta Regional polaviejista, s’incorporà successivament a la Unió Republicana i a la Lliga Regionalista, que presidí i representà al parlament espanyol a partir del 1901. Va morir a Barcelona el 1902. Malgrat l’acostament al regionalisme regeneracionista, els homes de la Unió Catalanista negaren amb contundencia la pertinença de Robert als rengles de l’autèntic catalanisme.

La monarquia hispànica i els Països Catalans

Els anys del regnat de Ferran II havien tingut caràcter de recomposició socioeconòmica i de reajustament institucional. Arreu de les terres catalanes l’intervencionisme del monarca havia estat de tons més o menys cesaristes, d’acord amb la resistència de la societat i la capacitat política dels estaments de cada territori. A Catalunya, després de la resolució arbitral del plet remença i de dures intervencions de Ferran II sobre les institucions, no solament de la mà del monarca, com tantes vegades ha estat dit, sinó també de les forces vives del país, s’establia el règim insaculatori a la Generalitat catalana (1493) i a la ciutat de Barcelona (1498).

Les intervencions de Ferran II foren, en canvi, decididament més autoritàries tant amb la Consignació mallorquina (junta d’administració del deute) (1499) com amb el municipi (1482) i la Generalitat (1510) de València. Fou precisament d’aquest darrer regne, com ha demostrat Ernest Belenguer, d’on Ferran II havia d’obtenir més fàcilment préstecs i serveis per a la guerra de Granada o per a les campanyes d’Itàlia i la Mediterrània. La continuïtat del règim paccionat —tot i la seva fragilitat als regnes de València i Mallorca, ja que havia estat reforçat només en el cas català amb la constitució de l’Observança (1481)— va inclinar la monarquia a instaurar unes bases polítiques pròpies a tota la corona catalanoaragonesa com un recurs institucional a l’absentisme reial: Lloctinència, Capitania General, governacions, audiències i Consell d’Aragó van esdevenir sobretot l’estructura institucional de la política de la monarquia i no sempre el complement institucional d’una societat cada dia més complexa. És més, Ferran II completà els instruments operatius de la monarquia amb la introducció de la nova Inquisició. La seva implantació durant la dècada dels vuitanta va significar arreu de la Corona una dura inflexió social, econòmica i cultural de la qual, sobretot el Regne de València, n’havia de sortir molt especialment trasbalsat, segons J. Ventura.

El regnat de Carles V, tot i que representà, de fet, l’inici d’una nova dinastia procedent de Flandes, no sols no havia de canviar tot això, sinó que, amb l’adquisició del títol imperial, aquell foraster de Gant (Flandes) esdevingué cap de la casa d’Habsburg i condicionà del tot la direcció de la política dels seus regnes. La corona catalanoaragonesa passava de l’òrbita hispànica dels Trastàmara a l’òrbita imperial dels Habsburg. Carles V havia de trobar els primers conflictes del seu regnat no sols a la Castella de les Comunitats sinó també a les Germanies dels regnes de València i de Mallorca.

Les Germanies i el triomf de la intolerància

El 1519, a la ciutat de València, l’absència de les autoritats per la pesta i el perill de pirates a les costes van jugar a favor de l’inici de la formació del moviment de Germanies. Aquest moviment també havia d’arrencar a Mallorca (febrer del 1521) i havia d’incidir en algunes grans ciutats del Principat i en poblacions de la frontera d’Aragó, i fins i tot arrelar al Regne de Múrcia. A Catalunya, l’aixecament de Cambrils contra el duc de Cardona, el gran beneficiari feudal de la guerra civil contra Joan II, i les temptatives de Lleida, Barcelona i Girona no prosperaren, en part, perquè encara eren molt recents els efectes d’aquella guerra i les agitacions agràries remences, però també perquè el juí de prohoms de Barcelona i el lloctinent Pere de Cardona, arquebisbe de Tarragona, desarticulaven ràpidament, com ha demostrat E. Duran, tot intent de sedició.

Amb les Germanies van esclatar totes les contradiccions que la societat valenciana arrossegava d’ençà de la derrota de la Unió, d’aquí el reforçament feudal que se’n derivà, o les conseqüències de les mesures posteriors. Aquestes conseqüències foren l’oligarquització municipal, l’agressió inquisitorial, la desprotecció de la producció per part de Ferran II i la inflació censalista provocada pels préstecs a la monarquia. També contribuí a l’esclat de l’al·luvió immigratori de desarrelats socials procedent sobretot de Castella (entre el 1502 i el 1519 s’aveïnaren només a la ciutat de València 1 243 persones, segons han explicat E. Ciscar i R. García Cárcel). Al Regne de Mallorca pesava sobretot el creixent deute públic i l’agreujament social i fiscal de la condició forana mallorquina.

L’estament menestral fou arreu el principal protagonista del moviment, el qual, inicialment, tingué una concepció legalista i de fidelitat a la Corona. L’estiu del 1521, en una segona fase més radical, emergí el component antifeudal al Regne de València —que s’expressava amb el bateig forçós de mudèjars, infanteria i mà d’obra barata de la noblesa—, i es reforçà el paper dels forans a Mallorca, que contribuí decisivament a l’afranquiment d’esclaus. La derrota agermanada, que anà acompanyada d’una forta repressió física i econòmica, significà per als regnes de València i de Mallorca el reforçament dels senyors i la debilitació econòmica i social de l’estament menestral i de la pagesia més dinàmica.

La represa econòmica

El segle XVI a Catalunya fou un segle de reconstrucció i creixement demogràfic. Tot i així, els pocs més de tres-cents trenta mil habitants de mitjan segle no assolien encara la xifra del mig milió de mitjan segle XIV. També el Regne de València, amb uns trescents mil habitants el 1510, era més ple, i en el moment de l’expulsió dels moriscos hi havia més de quatre-cents mil habitants. Mallorca, amb més de vuitanta-cinc mil habitants el 1573, assolia els nivells del 1336, i Menorca, en el curs del segle XVI, va passar de sis a deu mil habitants. La immigració, procedent especialment del Regne de França, va contribuir, sobretot pel que fa a Catalunya, a aquest creixement. Tanmateix, el creixement fou moderat perquè, tal com explica J. Dantí, la societat encara no havia eliminat del tot ni les crisis epidèmiques ni les de subsistència, com tampoc les que provocaven altres factors: militars, envestides corsàries o crisis politicosocials. Els consellers de Barcelona calculaven que els morts de la pesta del 1589, des del mes de juny fins al 20 d’octubre, “eren 10 935, los de més gent pobre”. El cors turcoberber feia també estralls especialment sobre Menorca (Maó, 1535, Ciutadella, 1558). El moviment agermanat aturà eventualment aquest impuls demogràfic dels regnes de València i de Mallorca.

Mapa del Regne de València, Hispania tabulis, 1595.
BC
L’alça demogràfica del segle estava estretament lligada al seu desenvolupament econòmic. Al començament del segle XVI, el blat i la pràctica biennal eren la base substancial de la producció agrària dels Països Catalans, que encara era fonamentalment de subsistència. Amb tot, en aquest expansiu segle XVI el policonreu s’obria pas, tot i els dèficits d’aigua i adobs. El segle veié emergir una sòlida pagesia alodial o emfitèutica amb iniciativa econòmica pròpia, que sotsestablia (Catalunya) o feia cessions temporals i renovables de terres (el País Valencià i les Illes). La pagesia, amb formes successòries i estratègies de matrimoni encaminades a ampliar patrimonis, fou l’agent dels principals progressos agraris del segle XVI, i fou la que introduí novetats i amplià rendiments. Ambdues coses es produïren arreu dels Països Catalans, encara que en proporcions i qualitat diverses.

Si bé és certa l’existència i el caràcter dinamitzador d’una pagesia més o menys forta arreu dels Països Catalans, no hem d’oblidar que la producció agrària encara estava dins d’una sòlida estructura senyorial d’on els sectors privilegiats, aparentment ancorats en la detracció de velles rendes, eren de fet prou actius per dinamitzar les seves propietats o per activar, quan convingués, vells mecanismes jurídics que li permetessin assolir nous espais de domini. L’expansió del segle XVI no començà a donar símptomes d’estagnació o retrocés del cicle agrari expansiu fins a les darreres dècades del segle, i abans que ho fes la demografia. Al País Valencià va ser el preludi de l’enfonsament sobtat provocat per l’expulsió dels moriscos el 1609-10. Malgrat els efectes selectius de l’expulsió, de què parla M. Ardit, aquesta, si més no a zones com Gandia, Elx, Xàtiva, afectà agents dinàmics de la societat i de l’economia valenciana, i tot i que es considera que la repoblació va suposar un reequilibri entre l’interior i el litoral, el cert és que l’expulsió va destruir un segment substancial de la societat valenciana. Els pagesos de la repoblació posterior, feta en part amb criteris de distribució igualitària, van haver d’assumir els deutes particulars dels moriscos, la qual cosa va contribuir a reforçar la desigualtat social.

Tot i l’hegemonia agrària, l’estructura econòmica dels Països Catalans era prou diversificada. Arreu hi havia vida urbana i vilatana amb un sector me-nestral important, que, a voltes, podia representar un o dos terços de la població activa coneguda, i això encara no responia del tot a la realitat social, perquè la sola manufactura tèxtil implicava també, tal com diu X. Torres, dones, criatures i pagesos en situació crítica, a més de menestrals amb problemes.

El comerç dels Països Catalans veié en el curs dels segles XVI i XVII el desplaçament de l’activitat comercial de la Mediterrània a l’Atlàntic. La ciutat de València, al darrer quart del segle XV, encara va ser un centre financer poderós de la Mediterrània i punt d’enllaç dels inicis de les relacions atlanticomediterrànies fins al seu desplaçament pels genovesos. La Mediterrània, sobretot per als territoris catalans, mantingué encara les seves posicions amb lleugeres oscil·lacions, amb una revifada al segon quart del segle XVI que es prolongà fins a la dècada del 1620. L’aspiració de la societat catalana fou mantenir les posicions històriques, ja fos amb el tèxtil, amb la fruita seca o amb el ferro en garba del Rosselló. La creació del Consell d’Itàlia per la monarquia dels Habsburg, en segellar l’aliança castellanogenovesa, més eficaç per als interessos a Europa dels Habsburg, també segellava la desprotecció política d’aquest mercat per a catalans, mallorquins i valencians, i el monopoli genovès sobre el mercat napolitanosicilià, sobre les llanes aragoneses i el blat sicilià. La presència catalana a les fires de Castella, la petició formal de Barcelona de poder comerciar directament amb Amèrica (1522), o el circulant català d’argent amb peces de procedència castellana o mexicana, com explica M. Crusafont, manifesten no solament que l’activitat comercial catalana no s’havia estroncat sinó que es registrava una certa adaptació i aspiració atlàntica.

Per la seva banda, el Regne de València, tot i els impactes negatius encadenats (triomf genovès, incidència de les fallides financeres de la monarquia i incidència negativa de les Germanies), s’incorporà també a la reactivació de l’economia mediterrània del segon quart del segle XVI, i impulsà l’exportació de seda, teixida o no, a Castella. Tanmateix, la dependència del Regne de València en matèria de provisions de consum alimentari (blat castellà) el feia un territori força dependent estructuralment de l’estranger; Alacant començà a esdevenir una mena de factoria de mercaderies de trànsit des de Castella fins a la Mediterrània fora de l’abast del Regne. El comerç illenc es reduïa sobretot a un intercanvi de productes agraris especialitzats o derivats, de l’oli al porc o al sabó, en compensació de la seva insuficiència de cereals; però era una balança comercial desfavorable amb el conjunt de la Mediterrània occidental, on el blat nord-africà, malgrat les prohibicions de la monarquia, també hi comptava.

“Lo any del diluvi”, 1617

“Lo any del diluvi”. 1617.

La qualitat de les informacions contingudes en arxius històrics permet extreure informació precisa en l’estudi dels riscos climàtics i analitzar-ne amb detall els aspectes meteorològics. L’episodi analitzat en el mapa adjunt correspon al pas d’una depressió en un recorregut paral·lel al litoral valencià i català (SWNE). Probablement es tractava d’una baixa centrada, coneguda generalment com a gota freda. Els forts vents associats de migjorn i llevant aportaren aire molt humit, a causa del seu recorregut marítim i de l’alta temperatura de l’aigua a la Mediterrània després de l’estiu. Amb aquestes circumstàncies, les precipitacions intenses podien tenir lloc en qualsevol sector geogràfic, encara que fos lluny del litoral. Les pluges de tardor del 1617 foren veritablement extremes. Després de 32 dies de pluja, “aora manso aora rezio” segons Miguel de Valdeosero, les precipitacions intenses dels primers dies de novembre trobaren, sens dubte, la xarxa de drenatge prou saturada. Bona part dels rius valencians, catalans i del Pirineu central sortiren de mare per diferents punts i ocasionaren danys catastròfics a les localitats més properes. Els danys consistiren en la destrucció total o parcial de les infraestructures properes als rius: ponts, molins, sèquies, magatzems, assuts, basses, palanques. A les poblacions, la força de les aigües va provocar l’enderrocament de tota mena d’edificis i, fins i lot, de muralles. L’agricultura i les vies de comunicació també sofriren danys.

Pregàries pro pluvia i inundacions a Catalunya. 1525-1725.

En conjunt, pot parlar-se d’una catàstrofe general a moltes poblacions, amb una sèrie de problemes associats: pèrdua de collites, aïllament de poblacions i greus mancances en el proveïment de cereal, degudes especialment a la impossibilitat de moldre el gra als molins hidràulics. Tot i que el buidatge documental efectuat no va ser, ni de bon tros, exhaustiu, fou suficient la consulta de 28 referències documentals i bibliogràfiques per a informar el present mapa.

Imperi o constitucions: els primers anys

El rei Carles rebé a Barcelona la notícia de la seva elevació al soli imperial. La freqüent presència de l’emperador en terres catalanes durant el seu regnat itinerant va fer de Catalunya el centre de la política imperial en més d’una ocasió. Això explica que s’hagi volgut contrastar el cosmopolitisme del regnat amb una suposada inhibició política catalana. Tanmateix, aquests foren els anys en què la monarquia i les institucions catalanes van començar a posar a prova la tasca legislativa del 1481 al 1510 i en què començaren els primers contenciosos entre Generalitat i Reial Consell, derivats de les ambigüitats del “Poc valria” amb relació a la distribució de competències en matèria de contrafaccions.

Amb experiències per ambdues bandes, per la de la monarquia i per la de les institucions catalanes, no és una casualitat que l’emperador Carles recomanés el 1543 al seu fill Felip que estigués “mas sobre avyso” en el govern de Catalunya pel caràcter de les seves institucions i les maniobres que aquestes oferien al seus homes; “tienen más disculpas —deia— y hay menos maneras de poderlas averiguar y castigar”. Tampoc no és casualitat que Cristòfor Despuig, just en acabar el regnat de Caries V (1557), observés que els castellans, més poderosos, podien “seguir millor lo rey” i tanmateix envejaven els catalans perquè els veien “en més llibertat que ells”.

L’interès de l’emperador per la política mediterrània lògicament coincidia amb les necessitats comercials i de defensa del litoral català. La intensa activitat de Barba-rossa, almirall de Solimà II, feia desitjable envigorir la capacitat naval de l’emperador i participar en expedicions com la famosa de Tunis (1535), més determinant per al sud d’Itàlia que per als Països Catalans, que en canvi van veure el fracàs d’una expedició força més decisiva per a ells com la d’Alger (1541). La política mediterrània de l’emperador, doncs, estava plena de paranys, i una demostració d’això fou l’aliança (1528) del monarca amb Andrea Dòria, almirall de Gènova, l’eterna rival de la corona catalanoaragonesa a la Mediterrània, i el fet que els seus interessos anaven més dirigits a garantir el Milanesat que no a defensar el comerç de la corona catalanoaragonesa amb el Llevant o amb el nord d’Àfrica. La monarquia, en un moment donat (1570), fins i tot va pensar a desallotjar Menorca. Davant el manament reial que “els de Menorca buydassen la terra per avisos de armada del turch”, Barcelona, contrària a deixar desemparada aquella terra, en demanava, en canvi, la fortificació.

No és estrany, doncs, que amb aquesta política mediterrània, que va desembocar en la creació i la constitució del Consell d’Itàlia (1522, 1555), Catalunya i el Regne de València, com també Mallorca i Sardenya, desitgessin fer-se càrrec de la seva pròpia defensa. La monarquia dels Habsburg, de fet, penetrà, amb interessos patrimonials i dinàstics nous, dins velles guerres del país. Això era així tant a la Mediterrània com als territoris fronterers. Al Rosselló, les contraofensives del rei de França, fruit de les noves i tibants relacions entre el regne veí i la monarquia dels Habsburg, se sobreposaven a les derivades de l’empenyorament dels comtats per Joan II al rei Lluís XI (1462), i s’encavalcaven, com ha explicat N. Sales, amb disputes per raons de successió (plets successoris de les baronies de Pinós i Mataplana entre les diverses branques dels Castre Pinós entre 1484-1540) o amb qüestions de límits (reivindicacions de drets senyorials dels prínceps de Foix-Bearn, reis de Navarra, sobre el vescomtat de Castellbò: 1513-44). De guerres pròpies, doncs, n’hi havia de tota mena i, sovint, algunes d’aquestes no eren alienes a plets patrimonials de l’aristocràcia del país derivats de la confiscació de béns en la guerra civil del segle XV, com les que havien enfrontat el comte de Pallars i el comte de Cardona (1472-1503). Els capítols de corts del 1503 al 1512 no havien il·legitimat pas les guerres privades pròpies, simplement les havien regulat.

En les constants guerres del rei d’aquells anys, sovint, doncs, es barrejaven i s’imbricaven, tal com ha escrit N. Sales, mobilitzacions i bandositats. No és casual, per tant, que en ple regnat de l’emperador Carles, per exemple, s’institucionalitzés el Tribunal del Breu Apostòlic o dels “atroços” (1551) amb el qual Roma permetia que els interessos reials intervinguessin contra els eclesiàstics. Molts d’ells estaven implicats en conflictes de bàndols sovint no aliens als continuats intents reials de reforma de l’església monàstica o secular i de control polític dels canonges a través dels bisbes. Més tard, Trento no faria més que reforçar aquesta situació i permetria a la monarquia la creació de les diòcesis de Barbastre, Jaca i Solsona. Amb tot, només eren legitimades pel rei les guerres derivades dels seus interessos dinàstics en funció dels quals la monarquia començava a introduir tropes forasteres, fossin aquestes les que arribaren a Barcelona el 1543 amb la flota genovesa d’Andrea Dòria, amb 20 galeres i dos mil alemanys, o les que arribaven amb el duc d’Alba —tot un Álvarez de Toledo que, a més, esdevenia també cap de les milícies catalanes— a defensar el Rosselló el 1542.

És més, per aquest interès de la Corona d’il·legitimar les guerres no dinàstiques, i no tant sols per raons d’ordre públic, més tard van començar les prohibicions de pedrenyals o s’il·legitimà, és a dir, es perseguí, el més que vell i reconegut comerç de cavalls. També es combinaven porfidiosament els interessos imperials (patrimoni europeu) de la nova dinastia i la seva opció nacional castellana per motivacions fiscals. Tot plegat explicaria, també, l’inici de la minorització de la corona catalanoaragonesa amb la creació del Consell d’Itàlia (1522-55), que ja estava en el cap de Francisco de los Cobos, secretari de l’emperador, segons diu Keniston Hayward. És en aquest context que els catalans, tal com ha plantejat F. Soldevila, van anar aprenent a distingir entre guerres pròpies i guerres dinàstiques, i al si de les terres de la corona catalanoaragonesa anava penetrant una consciència militar exclusivament defensiva. Tanmateix, inicialment, la col·laboració de la noblesa catalana en les guerres del rei va ser més important del que potser fins ara suposàvem. Hi va haver cavallers catalans a Las Alpujarras, a Lepant, a Milà, als Països Baixos i a la Invencible, més enllà dels més coneguts com Requesens, Joan de Cardona, Hug de Montcada i Jaume Setantí o de personatges com Bastard Cadell o Tomàs de Banyuls que hi podien ser com a contrapartida penal per a redimir delictes.

Un pactisme ascendent

Les tibantors que emergeixen d’ençà del final de la dècada dels anys seixanta del segle XVI, el famós “viratge” de Joan Reglà, eren fruit d’una realitat dual i simultània, la del vigor renovat i rearmament teòric del pactisme d’una banda, que no es pot separar de les noves condicions demogràfiques i socioeconòmiques del dinàmic segle XVI, i la resposta repressiva —amb la seva pròpia artilleria teòrica— de la monarquia, de l’altra. Aquesta estava excitada també per una doble contraofensiva, la turcoberber a la Mediterrània (amb suposades connivències de moriscos limitades pels esforços de Malta (1565), Lepant (1571) i les treves hispanoturques del 1581) i la protestant a la cruïlla de Conflent-Cerdanya-Ribagorça-Foix-Bearn, on les velles tibantors de la zona s’encavalcaven amb les contraofensives contra la política a favor dels Guisa de Felip II.

L’alçament dels Països Baixos no fa més que reflectir el vigor renovat d’un pactisme de nou encuny, que, amb fiscalitat de la monarquia o sense, rebutjava qualsevol subordinació a la seva potestat fora del sistema constitucional. La monarquia tendia cada vegada més a fer ús de preceptes reials en virtut de potestat dispositiva (pragmàtiques) o en exercici de potestat judiciària (edictes, decrets, manaments, provisions) al marge i per sobre de l’autoritat superior de les lleis paccionades. Amb l’exercici d’aquesta potestat, el rei, d’una banda, tendia a debilitar el poder militar (reiterades prohibicions de pedrenyals) de la noblesa, però, de l’altra, en reforçava el poder senyorial (pragmàtica sobre delmes del 1542).

Mentre a Catalunya la monarquia hispànica cada dia era més forastera, la Generalitat catalana s’havia anat fent seva la vella predilecció dels reis del casal de Barcelona envers sant Jordi; havia fet de la creu del sant el seu emblema, i havia convertit en popular una devoció cavallaresca. El patronatge general va ser obtingut a les corts del 1456.

Tapís dels tres braços, s.XVI.
PGV / G.C.
També el Regne de València, tot i les seves debilitats originals, semblà que consolidava posicions. El 1552, el braç militar recordava a la monarquia, com ho havia fet el 1481, la constitució catalana de l’Observança, que “poch valria fer leys si aquelles ab degut effecte no eren observades”, i el 1547 i el 1552 la Diputació obtenia definitivament —després d’haver-la obtinguda (1528) i confirmada (1537), i més tard d’haver-li estat escatimada o minimitzada (1542)— jurisdicció privativa en matèria de drets del general. A la mateixa època, els estaments valencians, que sempre van tenir un paper preponderant, van aconseguir evitar una Generalitat massa oligarquitzada (1564), i que, malgrat limitacions imposades a les ambaixades, aquestes poguessin persistir encara que regulades (1564, 1585). Així mateix es creava, a càrrec de la Diputació, un nou impost sobre la seda treta del Regne sense teixir (1564, 1585) valorat en 12 000 lliures i destinat a la pròpia defensa. D’altra banda, la Diputació valenciana, a diferència de la catalana, tenia casa d’armes. Tot ho explica el fet que el suport reial en la defensa del Regne era pràcticament inexistent. Els valencians ni tan sols van aconseguir que el rei escoltés la seva petició (1585) de conquesta d’Alger, sense la qual eren vanes per al Regne de València les gestes de Malta i de Lepant o les treves hispanoturques. Els impostos del General van augmentar, i això era així perquè, en definitiva, tant impostos com ingressos podien augmentar (“los negocis de la Generalitat [han] augmentat y de cascun dia augmenten”, 1585). El 1582 la Generalitat valenciana feia despeses per valor de 100 000 lliures, el valor d’un donatiu a corts, per fer front a obres de defensa del Regne. La Diputació valenciana, malgrat una definició dels seus drets en matèria de contrafurs més fràgil que no la de la Diputació catalana (aquesta darrera amb explícites competències des del 1413 confirmades el 1422) ara, en el moment que feia els majors esforços en diners i en organització militar (guarda de costa) (1585), s’obligà també a ingressar anualment a la taula de canvi 300 lliures per fer front a les despeses necessàries a la defensa dels furs. Entretant, des del 1564, el Regne de Mallorca s’interessava de nou per tornar a entrar en les corts catalanes (missió de Pau Moix), o per tenir parlaments propis a la manera de Sardenya i Sicília (1601).

La posició emergent de les Generalitats, especialment de la catalana, a la segona meitat del segle XVI, per dilatació de convocatòria de corts i enfront d’una monarquia forastera amb pluralitat de corones, era un fet. La Diputació era un organisme polític prou diferent del medieval i prou nou (prou regenerat en la seva base social interestamental) per preocupar la monarquia; la situació es traduí en diversos episodis de confrontació jurisdiccional. Des de la segona meitat del segle XVI, si més no, la Diputació maldava per l’hegemonia institucional, ja fos enfront de la Inquisició, o bé de l’Audiència, és a dir, del seu Consell Criminal (d’ençà del 1564) o del Consell Reial o tercera sala de l’Audiència (d’ençà del 1585). En tots aquests conflictes, l’actuació més o menys reeixida del lloctinent, amb el suport del Consell Reial, consistia a criminalitzar la Generalitat, i acusar-la d’usurpació de regalies, i, si podia, a empresonar-ne els diputats.

Ja les corts dels anys 1563-64, verificaren greus tibantors amb la monarquia que, per accelerar la clausura, va pretendre trencar amb els procediments constitucionals que les regien. Pocs anys després esclatava el conflicte amb la Inquisició (1568-70). Hurtado de Mendoza, duc de Francavila, actuà contra els qui, a l’inici dels fets, eren diputats i oïdors: Francesc de Calders, Miquel d’Oms, Jeroni de Cortit i Miquel Ferrer, perquè havien procedit contra familiars del Sant Ofici que defraudaven el General. L’afer s’encavalcà amb la negativa de la Diputació a pagar l’excusado atorgat per la Santa Seu a Felip II. Aquella al·legava el secular caràcter laic del delme a Catalunya. El procurador fiscal del Sant Ofici, aprofitant l’avinentesa, acusava les autoritats catalanes d’heretgia, i Hurtado de Mendoza empresonà una munió de persones, entre les quals hi havia bona part del consistori de la Generalitat; tot això coincidí amb la resistència dels feudataris al Princeps namque (1569) per a les guerres del rei al costat de la lliga catòlica, als confins de la ratlla de França. La cooperació de la noblesa en la guerra del rei havia de coincidir amb la llibertat dels empresonats, i el tema de l’excusado quedava eventualment aturat. Amb episodis com aquest no és gens estrany el fet que Catalunya i els regnes de València i de Mallorca combatessin aferrissadament per limitar la Inquisició a estrictes afers de fe. Les corts valencianes i catalanes insistiren reiteradament en aquesta qüestió.

L’espaiament de convocatòries de corts en el curs del segle XVI havia fet cada vegada més necessari l’assessorament de la Diputació per part dels braços, però ben aviat la monarquia s’adonà que aquesta fórmula, que volia impedir de totes passades que “lo rey [pogués] usar de poder absolut y no de justícia”, tendia a reforçar el poder de la Generalitat i a “llevar la corona del cap de sa magestat” —tal com diu el Dietari barceloní.

Les reivindicacions de les corts del 1585 són prou explícites de la munió de conflictes existents entre la monarquia i els regnes, i de com la terra plantejava serioses confrontacions tant a la “crida del manifest dels cavalls” (1576), que criminalitzava el vell comerç de “qualsevol bèstia de rassa de cavalls” i interferia els privilegis de fires, com a les llicències de treta de blat del virrei que encaria el pa, les prohibicions d’armes, els allotjaments, les prohibicions de comerç amb Anglaterra o França, o les interferències de la Inquisició, que actuava amb l’excusa de combatre l’heterodòxia religiosa, bé fos l’“heretgia” luterana o hugonota, o bé derivada de la “lley de Moysés” o de la“secta de Mahoma” (1575-78).

La monarquia podia valer-se de les lògiques diferències entre el braç reial i el braç militar i eclesiàstic, o entre els ciutadans honrats i la menestralia per impulsar eventuals aliances i neutralitzar tant reivindicacions polítiques generals —com la creació d’un tribunal de contrafaccions— com reivindicacions polítiques aparentment particulars —com les aspiracions de participació en corts de diverses universitats (hi fracassaven Sabadell, la vall de Ribes, la Vall d’Aran, ho aconseguia Mataró)—, o jugar amb reivindicacions socials, com la deliberació del Consell de Cent reclamant un sisè conseller menestral per a Barcelona.

Al darrer quart del segle XVI, hom observa un pactisme ascendent centrat en l’actuació de la Generalitat catalana que, no sense contradiccions, va pretendre reforçar posicions fent ús de tres capítols del redreç de les corts del 1585, i va començar a deliberar (decidir) per mitjà de les juntes de braços i de les divuitenes. D’ençà del 1588, si més no, s’encetaren diversos conflictes de jurisdicció (1588, 1591-92), entre la Generalitat, d’una banda, i la Lloctinència i el Reial Consell, de l’altra, amb provisions i execucions d’una i altra banda, en els quals el Consell de Cent de Barcelona va fer de mediador des d’una posició obertament favorable a la Diputació (1588) o des d’una posició més equívoca (1591-92).

En ple contenciós del 1588, fra Masnovell de l’orde de Jesús va fer el sermó anual del rei en Jaume “y feu un sermó singular y molt a contento dels oynts”, ja que, després de ponderar la fidelitat dels catalans envers el rei, no s’estava de dir “com may los cathalans eren estats conquistats ans bé ells matexos se eren redimits de la subjugatió dels moros y jueus que eren tots uns y tenien opprimits als crestians” i “aprés de haver-se levat lo yugo... vehent no eren poderosos de ells matexos mantenir-se, espontaneament y de pròpria voluntat se arrimaren al Emperador nét de Carles Maynes”. Masnovell feia referència, doncs, a la teoria del rei elegit.

Però l’escenari dels conflictes de sobirania del darrer quart del segle XVI va ser encara més complex. La conjuntura de confrontació amb la monarquia del 1588 (que en part va coincidir amb la guerra de Ribagorça —1579-89—, amb repercussions des de Jaca fins al Conflent) havia anat precedida de penúries des del 1586, si no abans, i de queixes contra la política virregnal de llicències de tretes de blats, d’acusacions d’agabellaments als genovesos, i d’exigències de butlles papals contra els agabelladors i contra el comerç que perjudicava la pròpia producció.

La pesta, estesa a tot Catalunya d’ençà del 1587, va determinar la fugida de molts ciutadans honrats i de les autoritats reials de Barcelona i va facilitar la dinamització de les mesures econòmiques exigides pels menestrals, si més no d’ençà de les corts del 1585, contra els genovesos i contra els agabelladors, o fiscals favorables a la producció. Tot plegat possiblement va facilitar el terreny a l’actuació sobirana de la Generalitat (afavorida per un braç militar molt dinàmic, de composició interestamental i distint de l’estament militar de les corts), que involucrà les viles i les ciutats més importants de Catalunya i que aspirà a ampliar la seva jurisdicció (dret d’alta justícia, presó, armes, obediència dels oficials reials...). Va ser la primera esquerda greu dels segles moderns entre la terra i la monarquia.

L’orde militar de Sant Joan de Jerusalem

Retrat de Nicolau Cotoner, gran mestre de l’orde de Sant Joan, Palma de Mallorca, s.XVII.
APM / J.G.
L’any 1530 l’emperador Carles V infeudava les illes de Malta i el Goi, Gozzo, als cavallers de l’orde militar de Sant Joan de Jerusalem, que el 1522 havien estat foragitats de l’illa de Rodes per l’armada otomana. D’ençà d’aleshores Malta esdevingué un estat gairebé independent, governat pel gran mestre o superior de l’orde santjoanista. Per la seva situació geopolítica, l’illa es convertí, a més, en un baluard corsari i militar de la Mediterrània cristiana i de la guerra contra l’imperi otomà.

Tot i que la secessió imperial del 1530 sostreia l’illa de l’àmbit polític de l’antiga Corona d’Aragó, la presència catalana no hi minvà pas. L’orde santjoanista continuà sent encara un dels pre-

dilectes de la noblesa dels Països Catalans. Aquesta presència fou encara més notòria cap a la segona meitat del segle XVII, quan la màxima dignitat maltesa recaigué consecutivament en dos santjoanistes catalans: Rafael Cotoner i d’Olesa, gran mestre de l’orde els anys 1660-1663, i el seu germà i successor Nicolau, que governà l’orde i l’illa durant el període de 1663-80. Els germans Cotoner provenien d’un llinatge mallorquí ennoblit en el decurs del segle XVI, després de figurar una colla d’anys al capdavant dels rengles de la ciutadania honrada mallorquina. Després d’una primera i minsa fornada d’humanistes (notòriament, Marc Antoni Cotoner i Ballester, mort l’any 1616) les diferents branques de la família excel·liren en el proveïment de bisbes, inquisidors i capitans de galeres santjoanistes, avesats a bregar amb els otomans en les aigües de la Mediterrània del sis-cents.

Com a grans mestres de l’orde, els germans Cotoner dedicaren esforços i cabals al millorament de les defenses malteses, en un període d’expansió del corsarisme santjoanista. Nicolau, en particular, donà nom a la fortalesa i baluard de la Cotonera, al port de La Valletta. Tots dos germans foren enterrats a l’església de Sant Joan de La Valletta, la restauració de la qual havia estat igualment obra seva, i on encara es poden admiral els respectius mausoleus.

Les “lleis pactades”

Membres del braç reial del Regne de València, Sala Nova del palau de la Generalitat de València, J.de Sarinyena i V.Requena, 1591-93.
PGV / G.C.
La qualificació de les lleis dels catalans com a lleis “pactades” i “jurades” remuntava a les corts d’Alfons II, tingudes a Montsó l’any 1289. El pacte i el jurament eren les fonts de l’aulovinculació del rei a les seves pròpies normes. La jurisprudència catalana va atribuir, però, significats diversos a la noció de “llei pactada”. A l’època moderna els juristes tendiren a assimilar “pacte” a “contracte” o “transacció”. Alguns autors (Joan Pau Xammar, Francesc Molí) empraren el mot en un sentit merament metafòric, per tal com entenien que ni les constitucions ni els capítols de cort, ni els furs en el cas del Regne de València, on es feia prevaler sempre el paper del rei, no s’adeien amb l’estructura típica i equitativa d’un contracte. Altres, contràriament, prengueren el terme en un sentit literal: “Són Fetes les nostres constitucions —escrivia Antoni Oliba (1534-1604)— sota la forma de pacte contret entre el senyor Rei, d’una banda, y ... tota la província... de l’altra”.

Les parts d’aquest contracte eren, doncs, els braços (en representació del Principat) i el rei. El grau i la naturalesa de la vinculació del monarca s’adeien, en aquest cas, amb l’eficàcia típica de qualsevol contracte. D’una banda, la immodificabilitat unilateral. És allò que recalcava ja Acaci Ripoll (c. 1475-d. 1555) en parlar de les constitucions catalanes: “el Rei, Salva sua clementia, no pot apartar-se’n, talment com no ho pot fer de qualsevol contracte que celebri”. De l’altra banda, la garantia de la continuïtat de la vinculació, o com deia Antoni Oliba: “Tots els usatges, constitucions i lleis d’aquesta pàtria han de ser observats pel senyor rei que ha de succeir en el reialme”. La raó no era sinó “la força del pacte contret, signat i reforçat amb jurament entre els seus predecessors en el Regne amb la mateixa universitat de tota la província”.

La inflexió de 1592-1593

El conflicte, que va tenir lloc entre 1591-92, i que no feia més que continuar —amb episodis diferents— els conflictes jurisdiccionals del 1588, va quedar afectat pels esdeveniments d’Aragó d’Antonio Pérez i, sobretot, per la repressió de Felip II contra els aragonesos. La notícia d’aquesta repressió sobre Aragó en plena confrontació entre la Diputació i el Reial Consell va dividir la Generalitat i féu inclinar la ciutat de Barcelona a posicions primer moderades i després al costat del rei. La por, més que no pas una franca inclinació envers les raons polítiques de la monarquia, en fou la raó: per evitar, deien els moderats de la Generalitat i de Barcelona, “lo que en nostres dies havem vist y vehem passar en la ciutat de Çaragoça”.

Per entendre aquesta por cal tenir present la condemna a mort del justícia d’Aragó Juan de Lanuza per “haver preses les armes contra sa Magestat” i no oblidar que els Lanuza tenien a Catalunya rendes, lligams familiars i representació a corts. Tampoc no podem deixar de banda el fet que don Alonso de Vargas havia entrat a Saragossa amb 20 000 homes, entre els quals 4 000 de cavall i 13 peces d’artilleria, segons xifres potser inflades del Dietari barceloní, i ben aviat va ser amb la major part de l’exèrcit fent front (vall de Tena, muntanyes de Jaca) a l’aliança entre els rebels d’Aragó i Bearn, titulat per un Foix-Borbó, rei de Navarra, que mai no havia abdicat del vescomtat de Castellbò. El rei de Navarra i de França, Enric IV, estava en guerra amb la lliga dels Guisa aliada de la monarquia hispànica (aliança que també havia de tenir greus conseqüències al Rosselló, guerra de 1596-99).

En aquestes circumstàncies no era estrany que el virrei es negués a acceptar l’oferta militar del diputat Joan Granollacs, des de la Generalitat, contra els lladres i els bandolers. Amb això, de fet, la Diputació pretenia dinamitzar les seves funcions militars originàries, pàl·lidament recollides en el capítol 5 de les corts del 1413. El lloctinent, mentre rebutjava aquesta oferta comminava, però, Barcelona a firmar la unió contra els bandolers. Ara bé, el pols entre la Generalitat i la monarquia (que havia portat la primera fins i tot a retirar els salaris de diversos jutges del Reial Consell, entre els quals el del significat doctor Francesc Puig) es va trencar amb els fets d’Aragó, cosa que va donar lloc a la divisió definitiva de la Generalitat, a la retirada del suport dels consellers a la Diputació rebel, a la comminació dels consellers al Consell de Cent de fer-ho també, a l’ajut dels consellers al lloctinent contra la Diputació del diputat militar Joan Granollacs (1592) i, més tard, a la suspensió per part de la monarquia, el 1593, dels tres articles conflictius dels capítols del redreç del 1585. El conflicte segurament recobria una gran varietat de tensions de tota mena (allotjaments, afer dels pedrenyals, intervencionisme reial sobre les esglésies...) i va polaritzar una greu confrontació política amb la monarquia.

La crisi de 1591-92 també acabà a Catalunya amb repressió, si bé les tropes de Vargas no hi arribaren a entrar. Durant els fets el lloctinent prorrogà i féu sortir les audiències fora de Barcelona (1591). Després, molts cavallers foren empresonats o s’hagueren de fer escàpols o exiliar-se a França, a Itàlia o a les Illes, i molts menestrals, que hi havien participat —com ho havien fet el 1588—, si més no, assistint la Generalitat militarment com a membres de les companyies armades de les confraries, foren condemnats a galeres. Potser no per casualitat, la Lloctinència havia intentat debades, pel que fa a la defensa de la ciutat, de substituir l’estructura de confraries armades per una estructura territorial.

Malgrat les dissidències internes i de darrera hora, les institucions catalanes van fer pinya, des del primer moment, a l’hora de suplicar al rei l’indult per a menestrals i cavallers. Entretant hi hagué més d’una fugida de la presó de Barcelona i alliberaments de condemnats a galeres amb la complicitat de la Diputació del General. Calgué, sembla, un any per a obtenir els primers guiatges de cavallers desterrats, i el 1595 s’obtenien els primers perdons bé que el perdó general no es va produir fins a les corts del 1599.

Al·legoria del braç militar, s.d.
UB / G.S.
Cal arribar als anys 1601 -02 per a trobar un altre contenciós entre la Generalitat i la monarquia. En aquest cas derivava dels debats de les corts del 1599 entorn de cinc capítols de cort. La monarquia, malgrat el desacord del braç militar, decidí que la Diputació complís la seva obligació d’imprimir tota la legislació del 1599, també els cinc de la discòrdia, però la Diputació es negava a imprimir aquests darrers, perquè no hi havia hagut l’acord dels tres braços. Alguns d’aquests capítols reflectien tensions funcionarials o corporatives, com el dels salaris dels doctors de la Reial Audiència; d’altres reflectien tensions de sobirania, com aquells relacionats amb el dret de pedrenyals i d’armes en general dels cavallers i els seus mossos. Finalment hi havia hagut en les corts del 1599 altres qüestions, en les quals el monarca s’havia mantingut més condescendent amb la noblesa, que reflectien altres tensions socials que encara no s’havien resolt, com la de la forma de delmar (en garba o sense) i la del dret de lluïció de les universitats.

La Diputació, ara, apareixia de nou dividida, no pas entre reialistes i constitucionalistes sinó entre procediment moderat i procediment radical, i el braç militar fora de corts (de caràcter interestamental) portava la veu cantant. La tercera sala de l’Audiència deliberà d’aplicar empresonament i confiscació de béns als sectors més radicals. Tan sols el doctor Antoni Oliba, d’honestedat provada —no havia volgut ser ni regent ni advocat fiscal del Consell d’Aragó—, hi discrepava. La mort d’Oliba (que feia dir al moderat J. Pujades que sense ell no quedava al Reial Consell cap “bon català” que “lladràs en favor de la pàtria o millor dit de la justícia”) i el vot de qualitat del virrei facilitaren les coses i es proveïren els empresonaments que, val a dir-ho, per evitar avalots, eren fets durant l’estona no laboral dels menestrals.

És cert que en aquesta resistència a admetre els cinc capítols de cort hi havia més d’una oposició de caràcter senyorial, cosa que permetia als magistrats de l’Audiència afirmar que tot era perquè “els pobres no puguin alcançar-la [la justícia] contra de ells en civil ni en criminal”. Però això, a causa del doble caràcter de l’Audiència, de tribunal de justícia, d’una banda, però d’instrument de la monarquia, de l’altra, era també fer una simplificació interessada per tal de contrarestar qualsevol suposada usurpació de regalies per part de la Generalitat. “Aleshores —deien els doctors de la tercera sala fent un balanç en bloc dels fets del 1569, el 1588 i el 1591— es tractava de coses tocant a la jurisdicció de sos oficis (afirmació que mai no havien fet en el seu moment) però ara usurpen al rei la regalia de les lleis”. Els temps no eren fàcils. Enric IV amenaçava el Rosselló i la terra estava sense consistori per deliberar, perquè només un diputat i dos oïdors lliures no feien consistori, i això va obligar la Diputació a acceptar el concert entre Barcelona i el lloctinent (1603), i els cinc capítols de la discòrdia també s’imprimien, però no es posaven en execució.

En el curs dels contenciosos que tingueren lloc, si més no, entre el 1569 i el 1602, tot un bloc social interestamental i una noblesa de la terra —externa a la monarquia (els Alentorn, els Guimerà, els Tamarit)— entremig de juntes de braços, divuitenes, acords o dissidències internes i vots d’advocats propis, externs a l’Audiència, van anar fent l’aprenentatge polític que havia de ser decisiu en el procés lent i complex que menà fins el 1640 i més enllà. També anaven fent les seves armes l’Audiència i el Consell d’Aragó amb personatges com Francesc Puig o Pere Franquesa, que trobem a la tercera sala de l’Audiència o al Consell d’Aragó, respectivament. Diputats i magistratura judicial, els dos pols contraposats del 1640, s’havien entrenat, si més no d’ençà del 1588 o potser fins i tot d’ençà del 1569.

El palau de la Generalitat de València, J. Corbera i G. Gregori, ss.XV-XVI.

També al Regne de València l’augment dels “negocis” de la Generalitat coincidiren amb greus topa-des amb la monarquia. Aquesta, a través de la Inquisició, d’una Audiència cada vegada més reforçada i de la Lloctinència, especialment amb la del marquès d’Aitona (1581-94), practicava, en nom del bandolerisme i la subjecció dels cristians nous, una política repressiva antiforal. També la inspecció reial sobre la Diputació, malgrat no haver-hi ni “dol ni frau”, va ser una pràctica de la monarquia i un bon mitjà per tenir un coneixement precís de les seves finances, per exigir, quan calgués, préstecs sense retorn fora de corts. Entre el 1574 i el 1582 la Diputació valenciana havia deixat 200 000 lliures a canvi d’una defensa del Regne que la monarquia no va portar a terme, mentre divuit companyies eren allotjades a càrrec del Regne (1582) en nom del perill turcobarbaresc. Potser allò que la monarquia pretenia era detenir les amenaces d’una aliança o conspiració de moriscos, bearnesos i berbers, (1583), perquè tampoc el Regne de València no va escapar del tot de la conflictivitat política del final de segle, i bona part de la repressió de la Lloctinència va anar dirigida a desbaratar els suposats plans d’alçament de moriscos valencians i aragonesos d’Antonio Pérez i d’Enric IV de França. El Regne, en corts, intentà contrarestar la política antiforal del rei amb capítols que revocaven totes les pragmàtiques i les provisions fetes contra els furs (1564, 1585) i, entre corts, feia ambaixades pagades per la Diputació. Les corts del 1585 van posar en diàfana evidència la combinació entre el relatiu vigor de l’estructura pactista i l’augment dels greuges contra la política reial.

Que la monarquia representava interessos diferents dels dels regnes de la corona catalanoaragonesa queda prou explícit quan s’observen els obstacles que posen els virreis a tota la vella i experimentada política de Barcelona i València per tal de garantir la sanitat o l’aprovisionament de la ciutat. La contrapartida de la monarquia envers l’estament nobiliari per a rescabalar-lo dels greuges que els afectaven directament era no sols l’augment de la noblesa titulada sinó també el reforçament de la jurisdicció senyorial, com ho demostren els obstacles posats als vassalls per a pledejar contra senyors tant al Regne de València (1585) com a Catalunya (1585, 1599).

Retrat i biografia de P. Franquesa, P.de Villafranca, 1655.
BNM
Les Corts del 1599 i el 1604 no van ser una fita de bonança entre la monarquia i el país, sinó un punt d’inflexió. Arribaven després de les corts domesticades de Tarassona (1592), després de la suspensió a Catalunya dels capítols del redreç del 1585 (1593) i després de la duresa plagada de conculcacions constitucionals, en nom de la persecució del bandolerisme, dels virregnats de Maqueda (1592-96) a Catalunya, o del marquès d’Aitona (1581-94) al Regne de València, i ben poc abans de l’expulsió dels moriscos. Si bé, per exemple, d’una banda es concedia tant al Regne de València com a Catalunya galeres pròpies (també a Sardenya, però més tard, 1638-41) per a la tan desitjada i necessària defensa de les costes, que la monarquia abandonava ara i adés (i al final del segle XVI eren totes les terres catalanes, també les Illes, que reclamaven poder-se defensar amb una estructura naval pròpia interrelacionada), de l’altra es confirmava la voracitat fiscal de la monarquia, que al Regne de València havia estat endèmica al segle XV, pel que feia a València ciutat, i es reprenia el 1574, amb donatius fora de corts, alguns amb l’excusa (fortificacions), mai no satisfeta, de la necessària defensa del cors, perquè aquells no eren sinó un drenatge a favor de la monarquia. “Yls cavallers confesen haver venut a la mateixa pàtria y trahit aquella —diu Joan Porcar en el seu dietari— per què no han fet cosa en bé de la comunitat y dels pobres, ans bé lan pachada... (les corts del 1604 oferiren un servei de 400 000 lliures en lloc de les 100 000 lliures ordinàries del segle XVI)... y no aprofitaran sino para bé del marquès de Denya y per al secretari Franquesa”. Avidesa fiscal de la monarquia que també patiria Catalunya, si bé encara amb una fiscalitat dins de corts.

Així i tot, la Diputació catalana durant el segle XVI ja havia hagut de fer despeses defensives o per a la persecució de bandolers fora de corts, com ara el pagament d’una companyia de 200 soldats al servei del rei a càrrec de la Diputació, si més no d’ençà del significatiu any del 1593. El donatiu d’l 100 000 lliures de les corts del 1599, afirma J. Pujades, havia “escorxat” la Generalitat i “degollat” les universitats (els municipis), i tothom estava “estomacat”.

Dins d’aquest context, no es fa estranya la situació de Sardenya. Amb corts d’expressió catalana fins a les darreres de 1698-99, Sardenya reflecteix el paper del pactisme, sota la influència del dret públic català, tant amb les ganes de tenir corts triennals (1511) com amb la voluntat de constituir diputació (1586) o de disposar de jutges a l’estil del justícia d’Aragó. Però la negativa de la monarquia va ser contundent, al mateix temps que des del 1626 quintuplicava la fiscalitat reial. Al Regne de Mallorca la reestructuració de l’Audiència (1571), unes aparents modificacions formals en l’etapa d’interinitat de la Lloctinència (des del 1582 sempre en mans del procurador reial) i en el jurament reial als seus privilegis (originàriament a través d’ambaixades a cort, d’ençà del 1557 a través d’un plenipotenciari reial traslladat a l’illa, i des del 1621 una mera funció del virrei) posen en evidència una reestructuració política al servei de la monarquia. És més, el vell Consell de la Franquesa, l’encarregat de controlar les transgressions de les llibertats del Regne, va deixar de funcionar, malgrat que el Regne no renuncià a les malvistes ambaixades de greuges.

Tot venia a demostrar que a la darrera dècada del segle XVI hi havia una certa inflexió d’un pactisme tanmateix renovat i en bona part socialment i políticament nou, al costat de la pressió insistent d’una monarquia que tendia a “usar” de “poder absolut”.

Andorra, entre el bisbat d’Urgell i la casa de Foix

Escut d’Andorra, Casa de la Vall, Andorra la Vella s.d.
PCAAF / J.P.
En la Descripció natural de Cathalunya de Pere Gil (1600), Andorra és una de les comarques catalanes del bisbat d’Urgell. La monarquia navarrobearnesa dels Albret-Foix-Bearn com a successors dels comtes de Cerdanya i d’Urgell era feudatària de la corona catalanoaragonesa i senyora i majora de diversos territoris catalans, entre els quals el vescomtat de Castellbò, la Vallferrera i també les valls d’Andorra. Els andorrans —prop d’uns 5 000 h— es trobaven dins la doble dependència de la casa de Foix i l’Església d’Urgell, com una bona part dels llocs del vescomtat de Castellbò, i al segle XVI pagaven unes 500 lliures tant al bisbe d’Urgell com al comte de Foix en canvi de l’exempció en el pas de tropes i de la confirmació dels seus privilegis. Les valls d’Andorra, com també la Vall d’Aran o la d’Àneu, enviaven síndics o memorials a les corts catalanes. En les del 1599, per exemple, Andorra hi féu arribar la veu dels seus comuns endeutats per la guerra del Rosselló del final del segle XVI. Més tard, durant la guerra de Successió, els andorrans, enmig de les exaccions tant de filipistes com d’austriacistes, van començar a fer de la cosobirania dels coprínceps el marc teoricojurídic de la seva definició com a “catalans neutrals”. Antoni Fiter i Rossell posà per escrit els principis teòrics i pràctics de la identitat institucional andorrana (Manual Digest Andorrà, 1748), i Andorra hi era definida com a “part i porció del Principat de Catalunya”. Tanmateix, la continuació de la política de zona neutral com la forma de supervivència entre dues monarquies poderoses va fer que finalment s’acabés reconeixent la seva existència especial.

Crisi política i revolució. les vicissituds del segle xvii

Les lloctinències dels ducs de Maqueda i de Feria, del marquès d’Almazan i dels ducs d’Alburquerque i d’Alcalà van ser, com qui diu, un quart de segle (1592-1622) d’ofensiva contra el bandolerisme. Segons X. Torres, aquest, fill de l’estructura feudal i de la coexistència de legalitats de l’època, era fruit, a més, de l’encreuament de tensions molt diverses de caràcter tant social com polític (internobiliàries per jurisdiccions i rendes, intervilatanes per aigues, boscos i pastures, i antisenyorials i institucionals de tota mena) i sovint afavorides per l’accés gradual de la noblesa a la vida i al govern municipal. La potestat reial, a la recerca del monopoli de la guerra, la justícia i l’ordre públic, va intentar sempre neutralitzaries, però això ben sovint es va convertir en una actuació indiscriminada sobre la terra.

La monarquia, a través dels seus virreis, va tendir a fer en nom del bandolerisme una interpretació delictiva generalitzada i interessada de la realitat conflictiva social i política del país, i aquesta actuació virregnal a voltes anà acompanyada d’un autèntic segrest dels mecanismes institucionals civils i militars de Catalunya. L’enderroc de masies superà de molt l’eventual enderroc de castells. Tanmateix, la persecució del bandolerisme contribuí a debilitar la noblesa de la terra (com els Alentorn, els Guimerà o els Tamarit), però en cap cas no debilità la gran aristocràcia (com els Cardona que ja eren Fernández de Córdoba i futurs ducs de Medinaceli, o els Montcada, que ja eren marquesos d’Aitona, o els Requesens, que ho eren de Los Vélez).

Les conseqüències foren, especialment d’ençà del 1593, una eventual inutilització política i despolitització de la Generalitat. Els memorials del trienni 1617-20 reflecteixen, amb tot, intents de protesta política per part de la Diputació. Ara bé, fou aleshores que va fer passes de gegant la pràctica reial de legislar per via de pragmàtiques o de lletres de cancelleria, que arribaven en castellà (1618), i potser no per casualitat és en aquestes mateixes dates que es feia col·locar, com ha explicat J.H. Elliott, l’escut de Castella i Lleó a l’entrada de les drassanes de Barcelona, o que entre 1636-37 s’endurís la polèmica a propòsit de quina llengua (el català o el castellà) havia de ser la llengua de la predicació a Catalunya. En aquest context de ruptura sistemàtica del pactisme, va coincidir la crisi de conjuntura dels anys vint i trenta amb l’augment de la pressió fiscal de la monarquia (quints sobre els municipis, excusado sobre les esglésies, bagatges i fortificacions de la capitania general sobre viles i llocs).

Crisi de conjuntura i pressió fiscal van provocar els primers símptomes greus d’endeutament públic de les ciutats, viles i llocs. Per aquesta raó esclatà l’episodi de rebuig de la Lloctinència del bisbe de Barcelona, Sentís, amb l’excusa del necessari jurament previ de les Constitucions per part de la monarquia. Mentre la cort ja es plantejava la necessitat de fer de l’Habsburg de Madrid un autèntic “rey de España” (memorial del comteduc d’Olivares del 1624), Catalunya va reprendre l’argumentació de la condició de rei elegit de la monarquia i del caràcter paccionat de les lleis, una premonició de l’enllaç entre la crisi del final del segle XVI i la crisi de mitjan segle XVII. Les corts inacabades del 1626 i el 1632, molt vives en debats socials (forma de delmar, lluïció de jurisdiccions, plets del quint reial), econòmics (facultat de la noblesa per a comerciar, creació d’una companyia comercial, protecció de la producció de llanes i cuirs) i polítics (aspiració a disposar d’un tribunal de contrafaccions, ampliació de la representativitat dels càrrecs de la Diputació) i amb tensions indiscutibles entre el braç militar i el braç reial, sota l’ombra de la pressió fiscal i militar de la Corona, van fracassar des del punt de vista parlamentari en la mesura, però, que van reeixir en la resistència contra la monarquia.

Aquesta, que ja acostumava a aprofitar contradiccions internes (com l’aspiració de Lleida a ser seu de les corts en lloc de Barcelona, o com els contenciosos fiscals de Perpinyà amb la Diputació) per debilitar aquests consistoris, després del 1632 intentà fer efectiva la pressió militar i fiscal fora de corts a través de l’actuació de la Lloctinència, la Capitania General i la instrumentalització de la Batllia i l’Audiència. Qualsevol excusa (els quints o el comerç prohibit amb França a causa de la guerra) va ser aprofitada per envair la jurisdicció i intentar intervenir sobre les finances de Barcelona o les de la Diputació.

Al·legoria de la justícia. Saló de Corts del palau de la Generalitat de València, s.XVI.
PGV / G.C.
Pel que fa al Regne de València, segons D. de Lario, hi ha coincidència entre les fallides de la monarquia (la fi del poder financer de Castella) i l’increment de contrafurs al Regne. Va ser a les corts del 1604 i les del 1626 que, significativament, van aparèixer per primera vegada capítols de contrafurs. Però les protestes formals lògicament no frenaren la política de la monarquia. L’intent de crear una apelladó de contrafurs dins del Regne (com a Catalunya l’intent de les corts de 1626-32 de crear la Sala de Sant Jordi) no prosperà. La profusió legislativa potser expressava una típica situació de crisi. Igual que en el cas de les corts catalanes del 1599, la resposta reial va ser, d’una banda, provisions destinades a millorar la justícia, però d’altra banda, mesures dirigides a donar suport jurisdiccional a la noblesa i encaminades a impedir les evocacions a l’Audiència de vassalls contra barons, mentre que eren pura retòrica les declaracions de revocació de totes les pragmàtiques reials que vulneressin els furs.

De fet, el Regne de València, entre els virregnats dels marquesos d’Aitona, de Dénia (futur duc de Lerma), del comte de Benavente i del patriarca Juan de Ribera, és a dir, entre els anys 1581-1604, havia començat a fer donatius fora de corts per a la seva defensa, especialment quan amb l’alçament de Las Alpujarras semblà augmentar la seva condició de frontera. Entre el 1595 i el 1604, la Generalitat valenciana havia fet donatius per valor de 980 000 lliures, de les quals només 400 000 procedien de serveis votats en corts.

A tot això, s’hi hagueren de sumar els efectes sociopolítics de l’expulsió morisca, expulsió feta fora de qualsevol decisió de corts (com d’altra banda ho havia estat, també, el desarmament dels moriscos del 1563) i que, parlamentàriament, només va provocar una protesta formal d’inconstitucionalitat de les corts valencianes del 1626. Per la via del suport de la Corona (sistema de segrest i aliments), la gran noblesa va prendre el camí de la fallida i el deute consolidat i va sanejar prou bé les seves finances. Cancel·lava deutes propis, també els que arrossegava d’abans de l’expulsió, i deutes col·lectius moriscos assumits per facilitar la repoblació. Tot això, però, amb concòrdies prèvies amb els creditors, perquè la força social d’aquests (mercaders rics, fadristerns de la noblesa i magistratura de l’Audiència) no podia ser menystinguda. Judicatura i patriciat urbà eren el personal de les institucions valencianes, pròpies o de les del rei, amb una composició de rendes basada en bona part en els censals. Així, la noblesa va condonar la meitat del deute endarrerit i l’altra meitat es va reduir amb una rebaixa de l’interès del 5 al 3%, i es va liquidar amb dipòsits garantits.

L’expulsió dels moriscos des del port de Vinaròs, c.1610-23.
CCFB / M.G.
Però, mentre el deute nobiliari s’eixugava i les rendes del patriciat o de l’oligarquia de les ciutats suraven, el deute municipal creixia, posant en evidència les dificultats de la menestralia. La fallida dels senyors després del 1609 destruí una massa de capital burgès (4 milions de ducats) a través de les pèrdues que l’expulsió dels moriscos va provocar sobre les inversions urbanes en l’economia rural. Només una política favorable a la menestralia, de pa barat i seda protegida hauria pogut compensar el pes dels costos del proveïment urbà i de l’increment fiscal de la Corona, però això volia dir el desplaçament del patriciat del monopoli municipal. D’altra banda, la crisi del censal va impulsar l’afany de càrrecs, la lluita per l’excedent i una dependència del patronatge i de la política de títols de la monarquia, que afavorí, tot plegat, una manca de sentit polític general o de patriotisme del Regne.

C.Crespí de Valldaura, València, s.XVII.
UV / M.G.
Per aquesta raó els intents de revolta que van tenir lloc durant les corts del 1626 no van portar a la via catalana de ruptura amb la Corona sinó a l’acceptació de la política d’Olivares, al reforçament, segons explica J. Casey, de la dependència de la noblesa, el patriciat i la magistratura respecte de la Corona. Els porucs intents del braç militar d’evitar la Unión de Armas van ser de seguida contrarestats per la magistratura. Felip IV tenia uns bons puntals en Francesc de Castellví, el valencià regent del Consell d’Aragó, i Cristòfor Crespí de Valldaura, fiscal de l’Audiència primer i vicecanceller del Consell d’Aragó més tard. L’amenaça del comte duc feta al braç militar de treure’ls la noblesa fins a la quarta generació si no votaven el donatiu, perquè “los declara el Rey por enemigos suyos y de su Corona a ellos y todos sus descendientes perpetuamente, porque el Rey dice que su proceder y terquedad es sedición”, féu la resta. Al Regne de València no es destacà cap Tamarit, cap Vergós, ni cap Fontanella. La Diputació, en ple col·lapse financer, controlada fiscalment, tal com explica D. de Lario, des del 1606, no tingué paper rector i els tres estaments es rendiren a la monarquia per la via del patrocini. El braç reial, segons E. Felipó, emmudí dins l’eclipsi de les ciutats.

L’únic sistema institucional vigorós era l’Audiència, però la seva magistratura, que era el nervi de la monarquia al regne, predicava i practicava un pactisme formal. Xàtiva, Oriola, Alcoi, Ontinyent i Cocentaina havien sofert la pressió fiscal de la guàrdia de costa, i el veedor, que havia de ser nomenat pel braç reial, ho era pel monarca; les ambaixades cada vegada eren més entorpides, les disposicions regulant el comerç eren violades per llicències i embargaments virregnals; les confiscacions d’armes eren el pa de cada dia, i la contrapartida sempre era el reforçament senyorial: ara tenia lloc l’ampliació de la jurisdicció alfonsina (mer i mixt imperi) més enllà de l’acord del 1604. Com qui diu, l’única mesura popular fou el restabliment de la franquícia de drets d’exportació —eliminada el 1604— als velluters, velers, paraires i teixidors de seda “per a estimular —diu Lario— i fer més competitiva la indústria tèxtil del regne”.

Cap de les resistències a la Corona no va desembocar en una via catalana de ruptura. Les corts del 1626 van aprovar el servei més elevat de la història del Regne (1 080 000 lliures) i van acceptar el disseny polític olivarista, en establir una mena de contribució permanent. Entre el 1630 i el 1642 les lleves “voluntàries” realitzades pels senyors i per les ciutats del Regne esdevingueren habituals. No és estrany, doncs, que mossèn Porcar parlés de la “gran desgràcia de desdichades corts per als molls valencians”.

Alguns conats de revolta tingueren lloc a València durant aquelles corts de Montsó: des d’un pasquí que proclamava que Castellví havia “vengut pera vendre sa pàtria” (Castellví havia defensat els projectes d’Olivares), fins a l’apedregament repetit de les vidrieres del Palau Reial de València o l’aparició d’un altre pasquí que contenia una vinyeta amb el comte duc entre flames arrossegant el rei i les armes del Regne de València. Les autoritats no gosaven sortir “temias —diu Porcar— de les grans traicions... han fet a la ciutat y pobres, [i que] nols donassen lo guallardó [càstig] que mereixien”.

La guerra amb França (1635) convertí Catalunya en plaça d’armes de la monarquia i contribuí al gir polític que la Generalitat va fer el 1638. Alguns membres de la noblesa de la terra, com Claris i Tamarit, i doctors en lleis, com J.P. Fontanella, reactivaren, des de la Diputació, una política de denúncia sistemàtica de la vulneració de les Constitucions. Els consistoris catalans, poc interessats en les guerres del rei, tot i les reserves polítiques, es veien obligats a participar-hi, perquè allò que estava en joc era el Rosselló (Salses). Entre el 1626 i el 1637, segons recomptes de la Generalitat, Catalunya havia patit el pas d’un total de prop de 50 000 soldats entre cavalleria i infanteria i havia servit amb uns 30 000 soldats propis i amb un milió i mig de ducats.

La continuïtat de la permanència dels tercios sobre el país, malgrat la recuperació de Salses, provocà, tal com ha estudiat J.H. Elliott, l’esclat de la revolta rural, que començà pels sectors socials més dèbils com els treballadors rurals temporers (segadors) de la Muntanya i la Segarra o la gent dels ravals vilatans, però que ben aviat prengué una dimensió social heterogènia de forta solidaritat intervilatana, presidida sovint per batlles i jurats i amb una munió de pagesos de mas. Les agressions dels tercios contra Mosset, Torroella de Fluvià, Perpinyà, Santa Coloma de Farners, entre moltes d’altres, activaren la reacció popular. La denúncia, des de la Generalitat, de la pràctica d’allotjaments contraris a les constitucions, legitimà bona part de la revolta. Aquesta evolucionà cap a conflictes de caràcter molt divers contra sectors benestants rurals o urbans i, sovint, amb matisos antisenyorials.

Tanmateix, però, les seves principals víctimes foren els agents de la política de la monarquia, com l’agutzil Montrodon, o els jutges de l’Audiència; o els qui reunien la triple condició de rics, senyors de vas-salls i agents de la política de la monarquia, així Miquel Joan Granollacs de Vic o el mateix virrei comte de Santa Coloma, aquest mort durant la segona entrada dels Segadors a Barcelona el dia de Corpus (7 de juny) del 1640. La decisió reial d’ocupació de Catalunya portà la Generalitat a la convocatòria d’unes corts extraordinàries des d’on organitzar la defensa i, en definitiva, la guerra contra el rei. La junta general de braços de Pau Claris va ser, de fet, unes corts sense rei. La presència majoritària del braç reial, és a dir, del tercer estat (centenars de síndics de ciutats, viles i llocs que van jurar fidelitat al país per vot individual), significà un desplegament polític sense precedents, impulsat des de la Diputació amb connivència amb Barcelona.

Setge de Tortosa del 12 de juliol de 1648, cavaller de Beaulieu, París, s.XVII.
BNM
La revolta rural contra els tercios va ser, doncs, recuperada per la revolució política de les corts extraordinàries de Pau Claris contra la monarquia. Aquestes, doncs, van ser fruit de la confluència política de sectors de la noblesa de la terra que es van mantenir fora de l’òrbita de la monarquia i de forces socials noves representades pels centenars i centenars de síndics de ciutats, viles i llocs. Barcelona, so-ta aquesta nova correlació de forces, aconseguí la vella reivindicació d’un conseller menestral (1641). La debilitat militar obligà els dirigents de la Generalitat a buscar primer l’auxili militar amb França (15-29-VIII-1640) i després a acceptar l’obediència del rei cristianíssim (Barcelona, 23-I-1641 i Péronne, 19-IX-1641) “com ja en temps de Carles Magne ho feren nostres abanspassats”. Enfront del bloc de la Generalitat —com qui diu la totalitat del país—, els dissidents eren una minoria. Com ha explicat J. Vidal, prop de mig miler de partidaris de Felip IV s’exiliaren, i la majoria, el 95%, eren membres del braç militar. L’alta aristocràcia castellanitzada va fer costat en bloc a la monarquia hispànica. Començava una guerra llarga i cruenta que s’havia d’acabar amb la derrota de Catalunya.

El Regne de València, que el 1626 havia quedat integrat en el projecte d’Unión de Armas d’Olivares, amb la guerra entre França i Espanya (1635) va quedar immers dins la política fiscal que la monarquia practicava contra Catalunya. La lleva obligatòria, introduïda dins del Regne des del 1637, a causa de la guerra amb França va portar malestar, fins a l’extrem que el comte d’Oñate indicava que els valencians, persuadits que el rei els portava “camino de quebrarles los fueros”, podien caure “en alguna desesperación como lo han hecho los catalanes”. Però els estaments es limitaren a deixar constància dels seus desacords, tot acatant sempre, finalment, els desigs reials. De fet, preferien entendre’s amb el rei violant les pròpies lleis i assegurar gent armada per evitar qualsevol rebel·lió interior.

Les corts del 1645, tal com ha demostrat L. Guia, tingueren ja només com a objectiu institucionalitzar la contribució valenciana a la guerra contra Catalunya. Era l’èxit de la Unión de Armas, la inserció del Regne de València en la política de la monarquia i l’expressió de la feblesa estructural dels estaments enfront dels avanços de l’autoritarisme reial. Al Regne de València es féu quotidià el servei fora de corts, i les corts del 1645 no van fer més que institucionalitzar la separació entre funcions legislatives i subsidis al rei, tot desvirtuant el moll de l’os del sistema paccionat, situació que, malgrat els conats de crisi del 1646 al 1648, no va canviar. També Mallorca tingué els seus conats de crisi (1629, 1637) i no obstant això quedà sotmesa al sistema dels Habsburg i destinada a esclafar revoltes d’altres indrets.

Entre la crisi i el canvi

Crisi de Cataluña hecha por las naciones estrangeras, M. Marcillo, Barcelona, 1685.
AF/AHC - R.Mr.
La crisi del segle XVII —carestia dels anys 1629-31, pesta de 1647-52 (aguditzada al País Valencià durant el primer terç del segle per l’expulsió morisca i pel trasbals de la repoblació, i prolongada a Catalunya pels efectes de la guerra dels Segadors del segon terç del segle XVII)— tingué un doble vessant. Inicialment fou una crisi de rendiments decreixents amb estagnació i fins i tot retrocessos, però a partir dels anys seixanta del segle XVII s’inicià una ràpida i decisiva etapa de recuperació i canvis. Aleshores es van estendre i aprofundir les novetats dibuixades durant l’enèrgica i encara poc coneguda expansió del segle XVI. Al darrer terç del segle XVII van aparèixer —amb contrastos locals de tota mena— remarcables fenòmens d’especialització comarcal. Arreu dels Països Catalans els progressos agraris del darrer terç del segle XVII, sense superar encara del tot les fragilitats intrínseques a una economia d’antic règim amb periòdiques crisis de conjuntura com la de 1683-91, van posar, tanmateix, les bases del sòlid futur creixement del segle XVIII i de la formació d’una futura burgesia rural.

Dama de la noblesa mallorquina, s.XVII.
ML / J.G.
L’altra cara de la moneda d’aquestes transformacions va ser la polarització social. L’estructura agrària cada vegada tendí a ser socialment més complexa. D’una banda, els sectors privilegiats mantenien les seves posicions socials per la via dels drets senyorials, o participant directament en les transformacions, com els senyors de Sentmenat de Catalunya, els ducs de Gandia del País Valencià o els comtes de Formiguera de Mallorca; de l’altra, les senyories valencianes intentaren passar la factura de l’expulsió als nous repobladors, si més no els transferiren els deutes particulars moriscos. És clar que a través de l’arrendament dels drets senyorials o de l’administració de senyories eren desviades rendes senyorials cap a altres sectors socials. Però no fou fins a la Segona Germania (1693) que, al País Valencià, els terratinents s’aixecaren contra els feudals. De tota manera, van ser sobretot l’activitat econòmica —concentració i rompudes— dels sectors més benestants de la pagesia, la intervenció de grans arrendataris (Mallorca) o la penetració del capital urbà, sovint a través de l’endeutament pagès, els factors que van començar a accelerar la diferenciació social interna en el si de la societat rural, i a donar pas a la formació d’un estrat social agrari nou format per masovers, rabassaires, parcers i jornalers. Aquestes diferències internes eren simultànies al desenvolupament desigual entre l’interior i el litoral.

La creixent diferenciació social interna que experimentà el món rural a remolc de les transformacions agràries fou la sòlida base social d’una nova mà d’obra manufacturera. Com arreu de la Mediterrània, la manufactura tèxtil dels Països Catalans, especialment la draperia de Catalunya i Mallorca, d’ençà dels anys vint del segle XVII es veié decisivament afectada per la irrupció de la nova draperia de l’Europa atlàntica. Aleshores, segons explica X. Torres, van entrar en decadència sòlids centres manufacturers de la geografia medieval.

La resposta de la draperia fou la substitució de la mà d’obra urbana per la de la part forana. Al costat del tèxtil, també la resta de sectors manufacturers va experimentar, a tot el conjunt dels Països Catalans, transformacions d’emplaçament i estructura. La nova distribució —manifestació externa d’una nova estructura productiva— va buscar a la part forana costos productius més baixos i va intentar defugir controls corporatius i fiscalitat. Tot plegat no fou un procés senzill i la societat catalana patí problemes de tota mena, especialment sensibles durant els anys vint, com la competència de mercaders italians i francesos i l’aparició de víctimes dels desajustaments productius a Catalunya i al País Valencià, o el dèficit de la balança comercial per garantir les importacions bladeres al País Valencià i a les Illes.

Les velles ciutats importants deixaven de ser, gradualment, centres productius per esdevenir fonamentalment centres consumidors d’una societat que esdevenia, tant al camp com a la ciutat, cada dia més diversificada, i que era, arreu dels Països Catalans, com ha explicat P. Molas, el ferm fonament d’una burgesia mercantil de nou encuny, interessada especialment en els mercats de ponent, atlàntics i colonials. Tot plegat va anar donant lloc a una reordenació de les forces productives, vinculada a la transformació de la distribució demogràfica i, segons explica A. Garcia Espuche, de la jerarquia urbana. Arreu, les transformacions van anar acompanyades de l’assaig de tot tipus d’innovacions tècniques productives i de la dinamització de les velles pràctiques mercantils (multiplicació de companyies).

(*) Plafó de rajoles de vaixells, s.XVII.
MHCB / AF / AHC - R.Mr.
D’ençà dels anys quaranta del segle XVII, en plena guerra dels Segadors, Catalunya ja es fixava en Holanda. Per a Josep Fontanella (1643), com explicava J. Sanabre, “la negociació”, és a dir, el comerç, havia fet la fortuna d’Holanda. Pels volts de la dècada del 1680 la fascinació per l’exemple d’Holanda augmentava. L’activitat comercial es refeia, creixia i canviava d’orientació (l’Atlàntic i Amèrica desplaçaven la Mediterrània). Si bé al País Valencià, que també es revifava, hi continuava el pes substancial del comerciant forà, sobretot francès i anglès. La represa era general i descentralitzada. De Mataró a Reus les raons internes es fonamentaven en l’exportació del vi i l’aiguardent, i anaven acompanyades del desig de bandejar les manufactures estrangeres i impulsar-ne de pròpies, especialment pel que feia als teixits. Les propostes manufactureres i mercantils del botiguer de teles Martí Piles, de l’advocat i publicista Narcís Feliu de la Penya o del mercader Josep Aparici no eren més que l’expressió de les significatives transformacions econòmiques agràries i manufactureres de Catalunya, orientades cap a l’Atlàntic i Amèrica.

El formigueig d’iniciatives del país, socialment decisives, que multiplicava les companyies privades de tota mena, no s’avenia, però, com ha dit P. Vilar, a cap projecte de companyia privilegiada centralitzada potenciada des de la cort. L’activitat mercantil, que a Mallorca havia estat una constant dedicació dels cavallers i que a Catalunya havia estat un desig reiterat de sectors nobiliaris, com els Llupià, ara, al final del segle XVII, esdevingué un camí decisiu d’ascensió social i d’ennobliment.

Després de la guerra dels segadors

Amb la caiguda de Barcelona en mans de les tropes de Felip IV (1652), tot i que el sistema (institucions i constitucions) formalment es mantingué, la condició política del país canvià; Barcelona va perdre bona part de les seves prerrogatives polítiques i va quedar sota el control militar. Arreu del país la lloctinència política va quedar subordinada a la capitania general militar. La monarquia, a més, es reservava les insaculacions de la ciutat i la Diputació. Menestrals i cavallers van anar perdent representació en les noves insaculacions de la monarquia, com ha estudiat F. Sánchez Marcos, els primers a Bar-celona, els segons a la Diputació, en benefici dels sectors més oligàrquics i de la noblesa titulada. El retorn de la noblesa exiliada reforçava judicialment les posicions senyorials sobre pagesos i universitats. La continuació de la guerra, a més, va deixar greument dividida Catalunya territorialment i militarment (miquelets de la Terra o de França i miquelets d’Espanya) i les paus dels Pirineus (1659) van separar els Comtats de la resta de Catalunya. Com el Regne de València, Catalunya va començar a fer serveis (anomenats eufemísticament “donatius voluntaris”) fora de corts i l’endeutement de les universitats esdevingué cada dia més irreversible.

Aquesta nova etapa de la història dels Països Catalans va ser etiquetada per J. Reglà i S. Garcia Martínez, en termes positius, de neoforalisme, pel fet que el territori català va conservar, encara —i evidentment és un fet important—, tot el seu sistema institucional i constitucional. Tanmateix, en el supòsit que es decidís acceptar aquesta terminologia, caldria dotar-la d’un altre contingut i entendre aquest moment com una etapa d’existència formal del sistema polític paccionat, més que mai, però, vulnerat, amb unes institucions més meselles i sense voluntat ni força política per contrarestar-ho i, de fet, preludi suau del futur borbònic.

Podria considerar-se una demostració d’aquesta pèrdua de nervi polític propi l’intent del príncep bastard, Joan d’Àustria, de fer de la corona catalanoaragonesa un territori de les seves ambicions i pugnes de poder amb la cort de Madrid (1668), un fet fins aleshores inèdit i episodi que molt sovint ha estat interpretat com d’adhesió activa de Catalunya i el Regne de València a la causa del bastard. Tot el que hi hagué fou, fonamentalment, l’adhesió del personal del Consell d’Aragó —com el vicecanceller Cristòfor Crespí de Valldaura, a tota hora fidel funcionari de la Corona— i per part del territori català de sectors clientelars minoritaris forjats per don Joan d’Àustria en la seva etapa de virrei a Catalunya, i sobretot, la cautela dictada per la por davant de conflictes aliens entre poderosos, o l’intent del Regne de València d’aprofitar les tensions de la cort per fer prosperar, sense èxit, les ambaixades i els memorials per contrafurs que la lleu reacció foral dels anys cinquanta havia generat. Tanmateix, l’episodi serví a la cort probablement per a enlairar formalment una Corona d’Aragó disminuïda amb l’intent d’homogeneïtzar-la segons el model aragonès del 1592 o el model valencià del 1645.

No és gens estrany, doncs, que el període estigués presidit per un increment de l’aristocratització i l’oligarquització de la societat (amb ciutadanies honrades per privilegi reial o amb l’augment de la noblesa titulada arreu). Així, el primer noble titulat menorquí, el baró de Llorac, obtingué el títol el 1683. Igualment es van obrir certes vies d’integració (places de capa i espasa) —si bé restringida— de la noblesa dels regnes i el Principat, segons ha estudiat J. Arrieta, als organismes institucionals de la monarquia (Consell d’Aragó i audiències), i la concessió d’algunes velles reivindicacions dels consellers de Barcelona, com la de cobrir-se, que, ara, concedides com una gràcia, perdien tot el seu significat polític reivindicatiu.

Retrat de Carles II i Marianna d’Àustria, s.XVII.
BMB / G.S.
En tot cas, quan don Joan d’Àustria va arribar a primer ministre a Madrid, malgrat la immensitat de problemes polítics, econòmics i socials pendents als territoris catalans i la infinitat de contrafaccions i contrafurs acumulats per la política fiscal d’una monarquia involucrada amb una guerra patrimonial constant, a Madrid no hi hagué cap voluntat de celebrar corts ni al Regne de València ni a Catalunya, tot i que sí que se’n celebrava a Aragó; Carles II no es dignà jurar ni els Furs Valencians ni les Constitucions catalanes, ni tampoc en el seu regnat s’acceptà cap de les ofertes de França de bescanviar els Comtats per Flandes o els Països Baixos. En canvi, la tendència era subordinar les institucions de la terra a la Lloctinència, a la Capitania General, a l’Audiència (terreny d’escalada política de més d’un futur botifler, com Francesc d’Ametller) i al Consell d’Aragó sota l’orientació de Crespí de Valldaura.

(*) Setge de Barcelona, P. Reschi, s.XVII.
GC / Scala
La guerra continuada amb França (1667-97) féu de Catalunya una plaça d’armes i terra d’ocupació dels exèrcits hispànics i francesos, i convertí les principals ciutats del territori, com Barcelona i Alacant, en objectius de bombardeigs de la flota francesa. Les Illes, amb uns Generals Consells cada vegada més emmordassats per virreis i governadors, es van convertir en proveïdores de soldats (Mallorca), de guarnicions (Menorca, Sardenya) i de presidis (Eivissa) de la monarquia hispànica. Mallorca, en teoria exempta de lleves forçoses, entre el 1610 i el 1647 va fer 33 lleves —sovint destinades a ofegar revoltes— integrades per 15 000 homes, forjades amb menestrals sense feina i amb bandejats indultats de les bregues entre Canamunt i Canavall, i, encara, entre el 1640 i el 1653, les despeses de la contribució contra la revolta catalana tretes del seu fons de fortificació, assoliren prop de 75 000 lliures. Això explicaria l’avanç del mer i mixt imperi a Mallorca amb Felip IV, per exemple, sobre les cavalleries de Bellpuig i d’Aiamans i Lloseta.

Finalment, van tenir lloc diversos episodis de protesta antifiscal. A Sardenya l’assassinat del virrei, marquès de Camarasa (1667), reflectí el malestar dels estaments de l’illa amb reivindicacions antifiscals i polítiques, com l’exclusivitat dels sards en càrrecs públics i prelatures de l’illa o com el dret de la ciutat d’exportar blat en benefici propi.

Més tard va ser a Catalunya (revolta dels Barretines, 1687-94) i al Regne de València (Segona Germania, 1693-94) on van esclatar alçaments amb components antioligàrquics i antisenyorials contra les exempcions fiscals als privilegiats, contra les composicions de les poblacions riques (remissions metàl·liques d’allotjaments) barrejats amb protestes antisenyorials contra barons que pretenien innovacions o confirmacions de tota mena per reactualitzar rendes en crisi.

La Diputació catalana, evidentment, no tingué el paper revolucionari de ruptura contra el rei com va passar el 1640, però sembla que sí que tingué alguns contactes de sotamà o que féu alguns gestos de suport envers la revolta dels Barretines que van comportar la repressió d’alguns membres del consistori. La revolta dels Barretines va contenir, també, aspectes de reivindicació política (reclams per la integritat de les constitucions i per l’indult dels diputats empresonats). Ramon Trobat, des del Consell Sobirà del Rosselló, el nou organisme dels Comtats sota sobirania del rei de França —malgrat les passades protestes antifiscals contra la gabella de la sal amb connotacions antifranceses del Vallespir i el Conflent (revolta dels Angelets, 1667-75)— intentà renovar, segons ha demostrat J. Albareda, l’aliança catalanofrancesa del 1640 (1691). La guerra no va fer més que provocar l’endeutament i l’empobriment de les finances de totes les institucions de la terra (Generalitats, Generals Consells i municipis), en contrast amb l’increment de la capacitat fiscal de la monarquia. Les campanyes anuals, més depredadores que no efectives, mostraven un exèrcit francès actiu i un exèrcit espanyol que no feia (passivitat militar) ni deixava fer (per desconfiança política impedia des del 1684 l’actuació de sometents, coroneles i lleves de la Diputació, la qual, a diferència del 1640, es veié obligada a voler un exèrcit hispànic actiu i eficaç i a desitjar contribuir-hi militarment). També les mobilitzacions pròpies del Regne de València eren sospitoses per al virrei. Tot feia pensar que la cort, vacil·lant davant del proper plet dinàstic, ja cedia terreny al futur Borbó. Durant tot el període de la segona meitat del segle XVII, les institucions van anar perdent iniciativa i la política per decret reial s’anà imposant sobre la procedent de la llei paccionada.

Amb tot, i en contrast amb això, Víctor Ferro ens diu que “la interpretació més restrictiva de la potestat reial fou segurament elaborada en la segona meitat del nostre decadentíssim segle XVII”. A Catalunya l’actuació conjunta dels Tres Comuns (Consell de Cent, Diputació i un braç reial interestamental), dinamitzada per aquest darrer, i la tasca soterrada de creació de doctrina jurídica darrere els memorials de contrafaccions (a Catalunya) o de contrafurs (al Regne de València) expressaven políticament la realitat imparable de la transformació socioeconòmica, malgrat la guerra, de les terres catalanes.

És cert que els efectes de la derrota del 1652 i de les guerres subsegüents van reforçar les connexions i la subordinació política de determinats interessos econòmics amb la Corona, cosa que sovint va fer desviar diners cap a les activitats parasitàries de la monarquia. Les activitats militars de la monarquia van provocar l’emergència de fortunes, però mai no foren, per elles mateixes, la causa de cap creixement econòmic de la societat, ben al contrari. Ara bé, tampoc no podien impedir els símptomes de vitalitat econòmica del país, d’arrel social més profunda, i que expliquen la reactivació del constitucionalisme de l’etapa 1701-06: les aspiracions de corts del Regne de Mallorca, les realitzacions de les corts catalanes i les aspiracions a corts del Regne de València, que ha explicat C. Pérez Aparicio. Tot plegat un camí estroncat pel desenllaç del 1714.

La moneda comtal de Besalú

Origen de la moneda de Besalú

Els amonedaments comtals de Besalú testificats per l’evidència numismàtica i per uns pocs documents de data avançada tenen uns orígens ben obscurs. No podem disposar de cap precedent carolingi ni de cap document o indici que ens aclareixi en virtut de quins arguments o bases legals els comtes de Besalú es consideraren possessors del dret de moneda.

Es possible que els comtes s’atribuïssin senzillament aquest dret i iniciessin emissions monetàries seguint el comportament que veien als comtats veïns de Girona, Vic o Barcelona. També por ésser que aprofitessin alguna cobertura legal que avui desconeixem.

Els comtats que iniciaren emissions més aviat foren els que tenien alguna base més o menys versemblant de legalitat. Així, el comtat de Barcelona sembla que és el únic que no interrompé mai les emissions monetàries des dels temps de Carlemany. El trànsit dels reis carolingis a l’autonomia comtal fou cobert amb un amonedament de transició que trobà el suport legal en la cessió del terç del benefici de la moneda que Carles el Calb havia fet L’any 862 al bisbe barceloní Frodoí. Una base feble, certament, ja que aquest benefici fiscal acompanyava usualment la funció comtal, i el fet que excepcionalment passés al bisbe no comportà pas que aquest darrer es pogués considerar en possessió del dret de moneda. És gairebé segur, però, que aquesta concessió va servir d’argument per a justificar la usurpació, ja que, més endavant, els comtes de Barcelona tenien la moneda del seu comtat, però en feu del bisbe. Aquests canvis de mà entre el bisbe i el comte devien acabar de diluir responsabilitats i donaven als comtes una cobertura de caràcter eclesiàstic que sempre podia arribar a ésser invocada en l’hipotètic cas d’una represa amb força del poder franc.

El comte de Barcelona obtingué la moneda del comtat osonenc del rei Carles el Simple i la cedí L’any 911 o el 912 als bisbes de Vic. El rei carolingi, ¿havia fet una cessió total de la moneda? Certament això seria un cas inèdit. El document no ens n’ha pervingut ni tampoc la confirmació que els bisbes osonencs havien d’anar a recaptar a la cort franca. Es tractava d’una obscura operació que, temps a venir, havia d’ésser causa d’un seguit de problemes entre els bisbes de Vic i els successius titulars de la cort barcelonina.

En el cas de Girona, el comte de Barcelona, tot atribuint-se el dret monetari el cedí, L’any 934, al bisbe gironí. No ens consta en què es basava el comte barceloní per a fer una cessió d’aquesta mena, però la possessió més o menys legal dels amonedaments dels altres dos comtats del seu patrimoni (Barcelona i Vic) potser el convenceren que també podia disposar lliurement de la moneda del tercer comtat.

Si la moneda de Barcelona no s’interrompé, les de Vic i Girona comportaren una veritable innovació. Éfectivament, per a Girona només coneixem moneda carolíngia per al regnat de Carlemany (785-814) i no hi ha precedent per a Vic, ja que els tipus de Rodda semblen definitivament atribuïbles a Roses de l’Empordà més que no pas a Roda de Ter. Fins i tot si consideràvem aquesta darrera possibilitat, la moneda osonenca s’interrompria després de la mort de Lluís el Piadós (814-840). La represa per a Vic i Girona tingué lloc molt probablement vers el 950. Efectivament, L’any 953 ja apareix una menció de “sous de moneda de Girona” i el 966 són anomenades les monedes dels tres comtats del grup barceloní en el testament del comte Seniofred de Cerdanya: “pesas decem de dinarios de Ausonas aut Barcinonas aut Gerundes”.

Encara trigarem a trobar notícies o dades que ens permetin de suposar l’existència d’emissions a la major part dels comtats catalans. Fins que ens acostem a L’any 1000 no hi ha dades per a la Cerdanya (990) i el Rosselló (vers 1000) i fins molt més tard no tindrem indicis per a Empúries (1078). Cardona (1089) o l’Urgell (vers 1105). L’excepció n’és precisament Besalú.

Ja L’any 969 tenim un pagament en sous de la seva moneda. Qui havia iniciat les emissions?

És molt dubtós que el comte innovador fos Sunifred (957-968). Efectivament, com ja fa notar J. Botet i Sisó. aquest comte, que ho era també de la Cerdanya, esmentà en el damunt dit testament les monedes de Vic, Barcelona i Girona. Semblaria lògic que esmentés la seva (de Besalú o de la Cerdanya) si ja n’havia fet emissions.

És segur, en canvi, que el comte Miró (965-984) ja encunyava sous de moneda de Besalú si jutgem per la susdita menció de l’any 969 i per altres esments datats el 990, 1056, 1104, etc. No cal pas que ens estranyem dels salts cronològics entre citacions específiques, perquè aquestes només esdevenen abundants quan en una mateixa àrea concorren diferents tipus monetaris. Si no és així, els pagaments s’indiquen en sous o en diners i només excepcionalment s’hi afegeix la menció “de Besalú

Que Miró fos l’iniciador de les emissions pot tenir explicació per l’anterior càrrec d’aquest comte, que fou ardiaca del bisbe de Girona, és a dir, ajudant i vicari del bisbe i responsable de l’administració dels béns de l’església. Miró, per raó del seu càrrec, degué intervenir directament en la qüestió de les emissions episcopals gironines, concedides L’any 934 i en funcionament segur, si més no des d’abans del 953. Miró fou destinat a la carrera eclesiàstica des de molt jove i ja L’any 941 consta com a levita, i més endavant obtingué el càrrec esmentat d’ardiaca, dignitat que solia comportar la successió a la seu episcopal, com de fet s’esdevingué en aquest cas.

El 969 o el 970, Miró, que ja era comte de Besalú, fou elegit bisbe de Girona i exercí tots dos càrrecs. La majoria dels historiadors situen aquest fet L’any 970, però Monsalvatje, en fer la regesta d’un document del 969, precisament el que conté la menció ja citada de sous de Besalú, titula Miró comte de Besalú i bisbe de Girona.

Si quan Miró inicià emissions a Besalú era ja bisbe de Girona, resta clar que el dret de moneda que posseïa per aquest darrer càrrec li podia servir de cobertura legal per a iniciar una emissió monetària al seu comtat. Una cobertura certament feble i discutible, però no pas més feble i discutible que les altres que coneixem per a d’altres comtats.

Veiem, doncs, que l’existència d’emissions a Girona pot haver estat un element important en la iniciativa de les primerenques encunyacions monetàries del comtat de Besalú. No tenim altres dades que ens permetin d’anar més enllà en aquesta suposada vinculació monetària entre Girona i Besalú, però hi ha un fet ben digne d’esment: tot un seguit de tipus monetaris gironins són gairebé idèntics als de Besalú. Representacions com ara la Mare de Déu de cara. la mà oberta vista pel palmell, l’àngel de perfil i fins i tot la llegenda SANCTA CRUX. tan avinent, com veurem, per a Besalú, es troben també a la moneda gironina. També la caiguda de la qualitat d’execució i de l’art monetari ens fa pensar que les monedes gironines copiaven les de Besalú i no pas a l’inrevés, com pensava J. Botet i Sisó. Certament, tampoc no es podria negar la possibilitat que les dues sèries d’emissions fossin coetànies.

Documentació monetària

Les dades documentals, sense que siguin completament absents, són molt escasses i insuficients del tot per a fornir-nos una visió clara de les característiques i l’època de les encunyacions monetàries, i també del tipus i els metalls amonedats.

El document més important és de l’any 1075 i correspon al comte Bernat II (1052-97). Es tracta, doncs, d’un document tardà. El comte Bernat hi reconeix que el seu pare. Guillem (1020-52). havia cedit la moneda del comtat a l’església de Santa Maria, que és tocant als murs de Besalú i que ell tenia ara el feu d’aquesta església. El comte cedí a aquesta església el delme del benefici de la moneda, tant de la d’or com de la d’argent.

D’altres documents subministren dades que concerneixen indirectament la qüestió monetària. Són els següents:

1. L’any 1025 el comte Guillem (1020-52) cedí a l’església de Santa Maria una relíquia consistent en un fragment considerable de la Vera Creu. Segons J. Botet i Sisó “és creencia fonamentada que la Vera Creu fou portada de Roma pel pare de Guillem, el famós comte Bernat Tallaferro (988-1020)”.

2. Diverses concessions papals a beneficiaris del comtat comporten una contraprestació en or. El 878 la creació per part de Miró del monestir de Sant Pere donà al papa cinc sous d’or anuals: la destitució de l’abadessa Ingilberga i la concessió de Sant Joan de les Abadesses als clergues L’any 1016. tres mancusos anuals; la consagració de Guifré, fill de Bernat Tallaferro com a bisbe de la nova diòcesi de Besalú, una lliura d’or. D’altra banda, L’any 1077 el comte Bernat, que havia estat nomenat cavaller de l’Església, es comprometé a un pagament anual de cent mancusos al papa. Reduint aquests valors a dinars aràbics. o. cosa que és igual, a mancusos de 7 l’unça. resulta que el papa havia rebut 140 mancusos L’any 1117 i havia de percebre un total de 131 mancusos més cada any pels compromisos esmentats.

3. L’anàlisi d’un nombrós conjunt de documents referents al comtat mostra la circulació de l’or a Besalú al llarg del segle XI. Un d’aquests documents és, per exemple, el testament sacramental del comte Bernat Tallaferro. datat L’any 1021. on figuren diferents donatius que sumen 14 unces d’or. Al final d’aquest segle l’or s’enrarí. Així. en un document d’empenyorament del 1099 es preveu el pagament en or de València (de baixa llei) o encara en muls o en argent (Liber feudorum maior, núm. 516).

4. Entre els diferents patrons de les esglésies de Besalú hi ha sant Prim. El comte Miró (965-984) obtingué per al monestir de Sant Pere. que ell havia creat, les relíquies d’aquest sant, que consta que féu molts prodigis. En arribar les relíquies, brollà una font al lloc on descansaven els qui les portaven. Allí fou feta una capella i és coneguda la celebració de la festa del Trasllat de les Relíquies el 24 de setembre. Fou, doncs, un esdeveniment important per a la gent del comtat de Besalú.

L’encunyació de moneda d’or

El simple fet de la circulació d’or al comtat al llarg del segle XI no seria pas probatori que s’hi encunyava moneda d’aquest metall. En realitat, en aquest període l’or andalusí i l’or barceloní circulaven per tots els comtats catalans amb més o menys intensitat i només per a Barcelona ha pogut establir-se amb seguretat l’encunyació de numerari d’aquest metall.

Els pagaments papals tampoc no són probatoris, però constitueixen un indici positiu. Hi ha diferents casos coneguts de països pels quals ni tan sols circulava l’or, i s’hi arribaren a fer emissions singulars per a atendre compromisos de pagaments contrets amb el papat. Hi ha el cas del regne d’Aragó, en el qual la moneda era exclusivament de bilió, però això no impedí que el rei Sanç Ramir encunyés el mancús de Jaca per atendre els seus compromisos de pagament al papa.

Una citació concreta d’equivalència monetària aportarà un argument de més consistència. Es tracta d’un testament de l’any 1104 en el qual es reconeix un deute per valor de 9 unces d’or, cadascuna de les quals val 1 auri i 5 “nuincos”, moneda de Besalú. Deixant a part si “nuincos” és una mala transcripció de mancusos o té una altra significació, sembla que l’apel·latiu de moneda de Besalú és extensible igualment a l’auri, terme que per a aquest període equival al mancús.

La dada més important per a poder concloure que fou emesa moneda d’or al comtat de Besalú és, però, el document abans esmentat de l’any 1075 i signat pel comte Bernat II. Efectivament, recordem que aquest comte, en cedir el delme del benefici de la moneda a l’església de Santa Maria de Besalú, diu que ho fa “tant de la moneda d’or com de la d’argent”. És clar, doncs, que almenys amb anterioritat s’havia batut or al comtat de Besalú.

L’evidència numismàtica registra l’existència de dos mancusos d’or que, tot imitant els diners del califa Hixem II (976-1013), porten l’un d’ells una creu en un dels campers i l’altre la paraula CRVCEM superada de creu en un dels camps mentre que l’altra cara, només amb creu, sembla del mateix encuny que la peça abans esmentada. Aquesta coincidència d’encunys per a una de les cares delata la identitat del seu origen.

Tal com podrem veure més endavant, la majoria de les monedes comtals d’argent o bilió de Besalú porten en una de les cares una creu i la llegenda SANCTA CRVX, al·lusiva a la relíquia de la Vera Creu que el comte Bernat Tallaferro havia dut de Roma.

Si els mancusos en qüestió imiten una moneda àrab peninsular i si la simbologia cristiana s’acosta tant a la utilitzada a Besalú, sembla avinent de considerar aquests mancusos com a obrats en aquest comtat, l’únic, fora del de Barcelona, que disposa de prou indicis documentals que ens permetin de fer aquesta suposició. Cal recordar, d’altra banda, que al principi del segle XI els altres regnes cristians peninsulars eren encara a les beceroles en matèria monetària.

Tant per la cronologia del model imitat com per la importància de les iniciatives i transaccions realitzades, sembla que el moment adequat és el del comte Bernat Tallaferro (988-1020). És probable que aquest comte, havent tornat ja de Roma amb el Lignum Cruels que donaria tema a les monedes del comtat, fes batre aquestes peces àuries per atendre els nombrosos compromisos de pagaments en moneda d’or que havia contret amb aquell papa que tan fàcilment, si més no en aparença, li havia concedit una nova seu episcopal per al seu fill Guifré.

Les emissions àuries de Besalú degueren ésser tan breus com els seus dies de glòria i poder. La migrada evidència actual, amb només dos exemplars i, encara, amb repetició d’un dels encunys, no ens permet pas de suposar una emissió àuria àmplia i sostinguda.

La moneda d’argent

Els amonedaments cristians de l’època comtal foren d’argent i, més endavant, de bilió, és a dir, d’aliatge d’argent i aram. En el cas de Besalú, el document reiteradament esmentat de Bernat II permet de suposar que L’any 1075 el numerari era encara d’argent, sense barreja d’aram.

Les emissions d’or, fetes rarament, són de curta durada i solen coincidir amb els períodes de manca de proveïment d’origen an-dalusí. La imitació del numerari àrab sembla expressar aquesta encunyació amb el paper de suplència. Aquest és el cas dels mancusos auris barcelonins de Berenguer Ramon I i Ramon Berenguer I i aquest sembla ésser també el fet quant a la imitació tardana que els sobirans castellans feren del morabatí auri almoràvit.

Les emissions d’argent, en canvi, solen tenir més continuïtat i consistència. Vegem ara els tipus coneguts i les seves possibles atribucions.

L’evidència numismàtica del comtat no ha estat incrementada amb nous tipus o amb nous exemplars de tipus ja coneguts, llevat dels exemplars de la col·lecció Vincke i de l’Instituto Valencià de D. Juan que eren exemplars ja existents en temps de J. Botet, però que l’autor no estudià. Volem dir amb això que en aquest cas no ha succeït un fet similar al d’Empúries, en què hem passat de 8 tipus coneguts a 12 tipus ara existents, o al de Barcelona, pel qual hem tingut les descobertes dels diners de la R-B per a Ramon Berenguer I, o els tipus, atribuïbles a Berenguer Ramon I, que ens ha donat la troballa d’Òrrius.

Disposem de tres tipus de diners, amb els seus òbols corresponents, clarament atribuïbles al comtat de Besalú.

Diners i òbols de la Mare de Déu. Atribuïts al temps de Guillem I (1020-52)

Aquests responen a la descripció següent:

  1. Anvers: Sancta Maria; bust de la Mare de Déu de cara.
  2. Revers: Bi-Sil-Du-No, en els espais d’una creu que talla la llegenda i que conté horitzontalment la lectura Sancta i verticalment CRUX.
  3. Pes: 0,99 gr; 0,88 gr; 1 gr. Ø: 14 mm.

El seu pes elevat, pròxim al gram, i el seu aspecte de plata sense aliatge no permeten pas de dubtar que es tracta del tipus més antic dels tres que coneixem.

Analitzarem ara en quin moment podem, però, situar l’emissió d’aquesta moneda.

En el document de l’any 1075, el comte Bernat II reconeix que el seu pare, Guillem, donà a Déu i al Sant Arbre de la Creu i a Santa Maria, església que és al costat dels murs de Besalú, la moneda de Besalú. Aleshores Bernat II afegeix que ell la té per benefici de Santa Maria, per la qual cosa dóna a aquesta església el delme de la moneda, tant d’or com de plata, que es fabriqui a Besalú.

Malauradament, no coneixem el document de donació de la moneda a Santa Maria. De tota manera, aquesta donació no és sorprenent, ja que hi ha notícia d’altres donacions fetes pel comte a la mateixa església. Efectivament, hom coneix la donació de l’any 1026, publicada per Monsalvatje, del delme de la dominicatura del comtat, el fisc d’Oriols, el delme del pa i del vi i d’altres collites, el fisc de Porqueres i un alou a Olot. La major part d’aquestes donacions són beneficis fiscals del comte, com ho és també la moneda, que, segons que ens consta pel document del 1075, fou també donada a Santa Maria per Guillem, com hem dit abans.

Sembla que les donacions no acabaren aquí. J. Botet assenyala que el 1025 el comte havia donat també a l’església de Santa Maria la relíquia del Lignum Crucis, que, segons la tradició, Bernat Tallaferro havia portat de Roma.

Amb tot el que acabem d’exposar tenim: per una banda, una moneda amb l’efígie de santa Maria i la representació de la creu; per l’altra, el fet que la moneda de Besalú havia estat donada pel comte Guillem a l’església de Santa Maria. Si posem en connexió aquestes dues dades, caldrà concloure que l’esmentat tipus monetari degué batre’s com a conseqüència de la donació de la moneda a aquella església. Les empremtes al·lusives a Santa Maria i a la relíquia de la creu, juntament amb totes les circumstàncies que acabem d’exposar, sembla que ho indiquen així.

Podríem, per tant, situar l’inici de l’emissió d’aquest tipus en el temps de Guillem (1020-52) i en una data posterior a la donació de la relíquia de la Vera Creu a Santa Maria (1025 segons J. Botet i 1027 segons A. Rovira i Virgili) i posterior també a la donació de la moneda feta pel mateix comte a aquesta església en una data desconeguda.

Es tractaria, doncs, d’una moneda de caràcter eclesiàstic, fet per ara ben singular en el context dels amonedaments del període comtal. Cal recordar que, en altres comtats, quan el dret de moneda o el seu benefici no corresponen al comte és perquè han estat concedits al bisbe. Així ho trobem als casos de Girona, d’Osona i, en un determinat moment, de Barcelona. L’efímer bisbat de Besalú, instituït pel papa a precs de Bernat Tallaferro, havia deixat ja d’ésser una realitat en el temps que Guillem féu la donació de la moneda a Santa Maria. Aquesta atribució de la primera moneda coneguda a Besalú, tot i que és la més plausible, fa que ens resti un buit en l’evidència numismàtica entre el 969, data del primer esment de sous de moneda de Besalú, i els anys de Guillem (1020-52).

No pot pas descartar-se que un dia apareguin altres tipus atribuïbles a aquest període, per al qual avui estem mancats d’evidència numismàtica. Realment, l’experiència i l’observació de la manera com al llarg dels anys les monedes comtals han anat apareixent i han anat arribant a ésser conegudes pels estudiosos permeten de mantenir aquesta esperança. En aquest sentit la troballa d’Orrius, ocorreguda en els nostres dies, és exemplar. Al seu moment, la descoberta de la Jonquera també ho fou. Cal recordar que abans de produir-se la primera no hi havia cap moneda atribuïble a Berenguer Ramon I, tot i que sabíem que aquest havia encunyat moneda. Abans de la troballa de la Jonquera hom desconeixia completament els diners de Gausfred II del Rosselló, que aparegueren associats als diners de Besalú.

Diners i òbols amb l’arcàngel Sant Rafael a l’envers. Atribució al final del temps de Guillem II o al corregnat de Guillem II i Bernat II (1052-66).

Parlarem ara del tipus monetari que ha de seguir el de la Mare de Déu.

La seva descripció és com segueix:

  1. Anvers: Imatge de mig cos nimbada i alada, mirant a l’esquerra. Beneeix amb la mà dreta i porta un bastó acabat amb una creu a l’esquerra. En el camper de l’esquerra, S, i a sota, R.
  2. Revers: BISIL-DUNO o variant. Mà oberta amb un punt al mig i al principi de la màniga d’un vestit.
  3. Pes: 0,58 gr; 0,33 gr; 0,41 gr; 0,75 gr; 0,65 gr.

Efectivament es tracta de monedes més lleugeres que les anteriors, la qual cosa fa que calgui situar-les després de les de la Mare de Déu.

Si aquelles pesaven prop d’un gram, aquestes se situen als voltants de 0,60 gr de mitjana.

J. Botet ja aclarí que l’efígie de l’anvers era la de sant Rafael i, basant-se en una revisió de les monedes més ben conservades, pogué determinar que les lletres de l’anvers eren una S i una R. Heiss havia llegit aquesta darrera com a B i A. Puiggarí hi havia vist una P, la qual cosa conduïa a interpretacions errades sobre la identitat del sant: sant Miquel, segons Salat, i sant Pere, segons Puiggarí.

Sant Rafael tenia un altar construït i dotat pel comte bisbe Miró a l’església de Sant Vicenç de Besalú. Aquest fou donat pel mateix Miró juntament amb aquesta església, a la de Sant Genis i Sant Miquel. Convé recordar que l’església de Sant Salvador, Sant Genis i Sant Miquel Arcàngel, com apareix a la butlla de Benet VIII concedint al comte Bernat Tallaferro l’erecció d’un bisbat als seus dominis, la trobarem més endavant amb l’advocació de sant Salvador, santa Maria, sant Miquel i sant Genis. Es tracta, doncs, de l’església principal de Besalú, que, com hem vist, rebé de Guillem la moneda del comtat, diversos beneficis fiscals i també la relíquia de la creu que, segons la tradició, el seu pare havia portat de Roma.

Per tant, si l’església de Sant Vicenç, en la qual hi havia l’altar dedicat a sant Rafael, fou donada a l’església que més endavant havia de rebre el benefici de la moneda, no és sorprenent que en un dels tipus aparegui sant Rafael, malgrat que no sigui un dels sants de l’advocació de l’església.

A. Puiggarí pensa que la mà del revers podia ésser la de sant Prim, les relíquies del qual es conservaven l’any 970 a l’església de Sant Pere de Besalú. Havent-se pogut determinar clarament que les lletres de la moneda no són S.P. (Sanctus Petrus), com pensa Puiggarí, sinó S.R. (Sanctus Raphael), aquesta opinió deixa de tenir versemblança, segons J. Botet i Sisó. Aquest autor s’inclina a creure que vol significar la mà del Salvador, potser clavada; ho suposava així, en part perquè trobava aquesta mateixa representació a la moneda episcopal gironina. Aquest fet però, no és probatori si considerem els paral·lelismes entre el amonedaments dels dos comtats veïns que ja abans hem assenyalat i sobretot si acceptem que els tipus gironins copiaven els de Besalú.

D’altra banda, si hom recorda l’impacte que l’arribada de les relíquies de sant Prim féu a la població de Besalú, no creiem que sigui encertat d’abandonar aquesta possible identificació.

El que sí que és cert és que la datació de la moneda no pot acostar-se al moment de l’arribada de les relíquies, sinó que, si de cas, hauria de rememorar el fet més tardanament. El recull de pesos que hem vist no permet de dubtar de l’ordenació proposada.

Afortunadament, podem disposar també de l’evidència d’una troballa que serà molt útil per a la datació. En la mostra, ben representativa d’aquesta que estudià Puiggarí, hi havia 21 monedes de Besalú a nom de Bernat, atribuïbles, com veurem, a Bernat II i a Bernat III (1066-1111), 8 del Rosselló a nom de Gausfred, atribuïbles amb seguretat a Gausfred II (1014-74) i només dues del tipus de Besalú que ara ens ocupa.

Lògicament les monedes de Besalú que trobem en menor proporció han d’ésser les més antigues i no poden situar-se en una època gaire allunyada de les del Rosselló, també en petita proporció en la troballa. Possiblement, si aquesta descoberta s’hagués produït en un indret allunyat del comtat del Rosselló, aquest argument tindri poca força, perquè la llunyania del comtat emissor podria explicar l’escassetat de peces en la troballa més que no pas la seva major antiguitat i, per tant, la seva relativa escassetat en el circulant; la seva troballa n’és una mostra. En aquest cas, hi ha la circumstància que el lloc on aparegueren les monedes, prop del castell de Rocabertí, a la Jonquera, és un punt gairebé equidistant dels dos centres emissors.

Si prenem, doncs, en consideració les dades que ens aporta la troballa, haurem de situar aquesta moneda en unes dates con-cordants amb las de Gausfred II del Rosselló (1014-74) i, per tant, atribuir aquesta moneda al final del corregnat de Guillem II i de Bernat II (1052-66), com ja féu J. Botet.

Realment, podríem encara pensar que l’emissió d’aquest tipus es prolongà fins al 1075, data del document pel qual el comte Bernat recuperà la moneda, la qual havia estat donada a l’església de Santa Maria pel seu pare.

La moneda que comentem, encara sense nom de comte, ha de tenir el caràcter eclesiàstic de l’anterior, amb el bust de la Mare de Déu.

Diners i òbols amb creu a l'anvers i mà al revers, a nom de Bernat. Atribució a Bernat II i a Bernat III

Sabem que l’any 1075 Bernat II degué recuperar la moneda de Besalú, la qual, segons que es manifesta en la mateixa escriptura, havia estat donada pel seu pare, Guillem, a l’església de Santa Maria.

El fenomen és similar al que degué produir-se a Barcelona quan trobem que, d’uns amonedaments inicials de caràcter episcopal, que arrenquen de la donació al bisbe Frodoi del terç de la moneda per part de Carles el Calb, passem a tenir documentat, en temps de Ramon Berenguer III, que el comte té la moneda en feu del bisbe, el qual en rep el delme.

Anem a considerar el tipus monetari que ha de correspondre a la recuperació de la moneda pel comte de l’any 1075:

Efectivament, el tipus monetari que ens resta per atribuir porta el nom del comte, cosa que no hem trobat a cap de les monedes precedents. Això està, certament, d’acord amb el renovat caràcter comtal de la moneda.

La seva descripció és com segueix:

  1. Anvers: BR-NR-DS-CO en els espais d’una creu que talla la llegenda i que conté horitzontalment la lectura SANCTA i verticalment CR-VX.
  2. Revers: BISIL-DVNO (S al revés). Mà beneint amb punt central.
  3. Pes: 0,51 gr; 0,36 gr; 0,40 gr; 0,66 gr. 0: 13, 13, 13, 14, 12, 7. A més de la raó òbvia —el fet de portar el nom del comte— per a situar aquesta peça després de la recuperació comtal de la moneda, observem que la troballa de la Jonquera també la situa com a més tardana. Hom pot veure que la major part de les monedes d’aquesta important troballa eren precisament d’aquest tipus, el qual ha d’ésser, lògicament, posterior als altres tipus presents a la troballa en menor proporció. Si hem determinat, gràcies a les peces del Rosselló (1014-74), que les monedes anteriorment descrites (apartat 2 precedent) havien de correspondre al temps de Guillem (1020-52) o del corregnat de Guillem i de Bernat (1052-66), tindrem que les monedes que ara ens ocupen, a nom de Bernat, es pogueren batre a partir de Bernat II. Es a dir, que les lectures de la moneda, la documentació i l’evidència de la troballa coincideixen a assenyalar-ho així. Els autors que han tractat aquest tema, J. Botet i A. Puiggarí, estan d’acord a indicar que han d’ésser posteriors a la recuperació de la moneda pel comte. Es molt versemblant l’opinió del primer segons la qual aquest tipus resta immobilitzat i cobreix els regnats de Bernat II i de Bernat III, com ja suggerí A. Puiggarí basant-se en algunes degeneracions estilístiques d’uns quants exemplars.

Hem dit abans que les mencions monetàries referents a sous i diners de Besalú es prolonguen fins més enllà de la mort del seu darrer comte privatiu, Bernat III (1111), o fins i tot de Bernat Guillem de Cerdanya, que reclamà i obtingué el comtat, malgrat que per certs convenis corresponia a Ramon Berenguer III de Barcelona, i el tingué fins a la seva mort, l’any 1117, data en la qual tant el comtat de Cerdanya com el de Besalú passaren definitivament al casal barceloní. Certament el fet de trobar el darrer esment de moneda de Besalú en una data tan avançada com és la del 1198 obliga a pensar en la possibilitat que la moneda encara continués encunyant-se després de Bernat II amb el mateix tipus immobilitzat. Es possible també que els nous comtes. Bernat Guillem de Cerdanya (1111-17), o Ramon Berenguer III, el qual a partir de 1117 disposà del comtat definitivament, fessin batre una moneda específica per al comtat no coneguda avui. Aquest és l’interrogant final amb què cal cloure la nostra exposició sobre la moneda de plata i de bilió de Besalú, una de les mostres més extraordinàries de l’art monetari del romànic, només comparable amb alguns tipus d’Osona.

Catalogació de les monedes comtals de Besalú

La moneda comtal de Besalú pot dividir-se en dos grups ben diferenciats. L’un, el constituirien les monedes d’or d’escassa existència, i l’altre, les monedes d’argent i bilió.

La moneda d’or de Besalú té una gran significació, ja que el comtat de Besalú era l’únic comtat català que seguia el comportament de Barcelona (o el precedia) i imitava el numerari auri andalusí, que circulava aleshores profusament a la naixent Catalunya i que arribava a cobrir percentatges predominants en les formes de pagament. L’or de Besalú no té, però, la consistència del mancús de Barcelona. Tant per les citacions de pagaments com per l’existència actual, que només és de dos exemplars, hom pot concloure que fou un fenomen puntual, és a dir, de poca durada i volum escàs. No cal dir que aquest grup no aporta gran cosa des del punt de vista artístic, ja que es limita a copiar malament la monòtona moneda andalusina, totalment epigràfica, afegint-hi només una petita creu.

La moneda d’argent, en canvi, arrelà al comtat, ultrapassant llargament el període de la seva autonomia, i es crearen uns tipus d’una gran originalitat.

Des del punt de vist artístic, la moneda comtal de Besalú ateny els més alts nivells, a l’altura dels millors tipus episcopals de Vic. La varietat de tipus és, però, escassa, sobretot per la poca durada de l’autonomia comtal i perquè gairebé és segur que en desconeixem algunes emissions, tant del principi com dels darrers temps. Així doncs, l’existència actual aporta tres tipus bàsics amb els òbols corresponents. Els dos primers són evidentment d’argent, mentre que, en alguns exemplars del tercer, sembla que s’hi veu la barreja d’aram. Per ara, no s’ha pogut fer una anàlisi no destructiva que permetés de comprovar aquest fet.

L’existència de diners i òbols de Besalú és molt escassa i el seu únic tipus relativament abundant prové de la troballa que es féu el maig de 1869 prop del castell de Rocabertí. Hi aparegueren prop de cent exemplars del darrer tipus que descriurem, la major part dels quals foren destruïts a causa de la manera barroera en què els volgueren netejar. Sortosament, una persona de la Jonquera aconseguí salvar-ne onze exemplars i, en tornar al lloc de la troballa, encara en recuperà dos més. Dinou peces més foren trobades més tard al mateix lloc i tant les unes com les altres arribaren a les mans del rossellonès Antoni Puiggarí, que en féu un estudi molt acurat. Del conjunt salvat, hi havia 23 exemplars comtals de Besalú, dels quals 2 eren del tipus de l’àngel (el nostre tipus 5) i 21 del tipus de Bernat (el nostre tipus 7). Én aquest treball publiquem la fotografia i la descripció de 19 exemplars del tipus de Bernat, a més de dues variants que descriu Puiggarí sobre exemplars únics i que no hem retrobat. Sumem, doncs, la mateixa quantitat de peces que en el temps de Puiggarí. A diferència del que ha passat a altres comtats, a Besalú no hi ha hagut darrerament noves descobertes ni de nous tipus ni de nous exemplars. Al nostre Corpus anterior només hi podrem afegir els escassos exemplars que hem pogut retrobar en dues velles col·leccions que llavors no consultàrem. Es tracta sobretot de la col·lecció Vincke, en aquell moment inaccessible, i del fons del museu Instituto Valencià de Don Juan, de Madrid.

L’única novetat, de gran interès però, ha estat la troballa a Alep d’un tipus del comtat de Besalú completament nou. No serà possible de donar-ne aquí notícia ni més dades, ja que encara és pendent d’estudi i publicació. Aquesta recentíssima descoberta confirma la nostra impressió inicial de la manca d’algun tipus del comtat.

Per a la descripció de les monedes de Besalú seguirem el mateix procediment que s’ha seguit per a les de Vic i les d’Empúries.

Cal dir, finalment, que continuem desconeixent l’òbol corresponent al nostre tipus 7. J. Botet i Sisó menciona els òbols, indicant fins i tot que tenen un diàmetre de 10 mm, sense descriure’n ni reproduir-ne, però, cap exemplar, mentre que Puiggarí qualifica erròniament d’òbols tots els exemplars trobats al castell de Rocabertí. Nosaltres creguérem retrobar aquest òbol en un dels exemplars descritsal Corpus, però un examen posterior de la peça ens convencé que es tracta, en realitat, d’un diner. Haurem de restar, doncs, en el dubte sobre l’existència d’aquest valor per al tipus 7. Queda clar, però, que, havent pogut identificar la totalitat d’exemplars de la troballa estudiada per Puiggarí, l’existència d’aquest tipus, si més no en l’existència numismàtica actual, sembla poc probable.

Quant a l'òbol de billó corresponent al tipus anterior, tal com s'ha indicat, i malgrat la menció que en fa Botet i Sisó, no s'ha pogut constatar l'existència del tipus 8.

Miquel Crusafont i Sabater-Anna M. Balaguer [Les fotografies són de l’arxiu Balaguer-Crusafont i de l’arxiu Villaronga]

Llista d’abreviatures:

  1. a/bibliogràfiques:
    1. Corpus: M. Crusafont i Sabater - Anna M. Balaguer - Ignasi Puig. Els comtats catalans, les seves encunyacions i àrees d’influència. Corpus. I Simposi Numismàtic de Barcelona. Barcelona 1979. pàgs. 377-508.
    2. Crusafont: M. Crusafont i Sabater. Numismàtica de la Corona Catalano-Aragonesa medieval (785-1516). Madrid 1982. Edició catalana.
    3. Puiggarí: Note sur les monnaies seigneuriales de Besalú et de Roussillon trouvées près La Junquera. Perpinyà 1899.
  2. b/de procedència dels materials:
    1. BCB: Col·lecció de Banca Catalana. Barcelona.
    2. BNP: Cabinet des Médailles de la Bibliothèque Nationale. París.
    3. CP: Col·leccions particulars.
    4. GNC: Gabinet Numismàtic de Catalunya. Barcelona.
    5. IVDJ: Instituto Valencià de Don Juan. Madrid.
    6. MPP: Museu Puig. Perpinyà.
    7. Perd: Exemplar avui no localitzat.
    8. VCS: Antiga col·lecció Vincke, avui a la Caixa d’Estalvis de Sabadell.
    9. VQR: Antiga col·lecció Vidal-Quadras, no dispersada i publicada: M. Vidal-Quadras. Catalogo de la colección de monedas y medallas. Barcelona 1982

Bibliografia

  1. Pèire de Marca: Marca hispanico,… París 1688.
  2. Josep Salat: Tratado de las monedas labradas en el principado de Cataluña, Barcelona 1818.
  3. Aloïs Heiss: Descripción general de las monedas hispano-cristianas, Madrid 1865-1867.
  4. Henry Lavoix: Catalogue des monnaies musulmanes de la Bibliothèque Nationale, París 1891.
  5. Manuel Vidal Quadras: Catálogo de la colección de monedas y medallas, vol. II, Barcelona 1892.
  6. A. Puiggarí: Note sur des monnaies seigneuriales de Besalu et du Roussillon trouvées per la Junquera, Perpinyà 1899.
  7. Francesc Monsalvatje i Fossas: Noticias históricas, 25 vols, especialment Colección diplomática del condado de Besalú, 5 vols (t. XI, XII, XIII, XV i XVI). Olot 1899-1919.
  8. Joaquim Botet i Sisó: Les monedes catalanes, vol. I, Barcelona 1908.
  9. Joaquim Botet i Sisó: Provincia de Gerona, dins Geografia General de Catalunya, Barcelona sense data.
  10. Amand Séquestra: Sant Pere de Besalú. Abadia Reial de la Congregació Benedictina Claustral Tarraconense, Edicions Santa Maria del Mont, 1934.
  11. Liber feudorum maior, Edició a càrrec de Miquel Rosell, Barcelona 1947.
  12. Philip Grierson: Carolongian Europe and the Arabs: The myth of the man cus, Reveu Belgue de Philologie et d’Histoire, XXXII
  13. Ramon D’Abadal i de Vinyals: L’abat Oliba bisbe de Vic i la seva època, Barcelona 1962.
  14. Ramon Grabolosa: Besalú, un país aspre i antic, Barcelona 1968.
  15. Anna M. Balaguer: Primeres conclusions en l’estudi de la moneda catalana comtal, I Simposi Numismàtic de Barcelona, vol. II, Barcelona 1979, pàgs. 297-330.
  16. Miquel Crusafont - Anna M. Balaguer - Ignasi Puig: Els comtats catalans, les seves encunyacions i àrees d’influència. Corpus. I Simposi Numismàtic de Barcelona, vol. I, Barcelona 1979, pàgs. 377-508.
  17. Miquel Crusafont i Sabater: Numismática de la Corona Catalano-Aragonesa medieval, Madrid 1982.
  18. Miquel Crusafont - M. García Garrido - Anna M. Balaguer: Història de la moneda catalana, Barcelona 1986. (MCS - AMBP)

La moneda de Manresa i la moneda de Cardona

La moneda de Manresa

Ja l’any 1818 el numismàtic Salat assenyalava una cita de “moneda de Manresa nombrada bruna” datada el 1111. Darrerament Albert Benet ha trobat altres cites de moneda de Manresa amb dates 1098, 1105 i 1114. L’evidència numismàtica no ens ha donat, però, encara cap prova de l’existència d’aquesta moneda, la qual cosa porta a preguntar-nos si existí realment i, en cas negatiu, donar una explicació d’aquestes cites.

En primer lloc cal dir que fins avui no s’ha delimitat una base jurisdiccional que pugui justificar l’existència d’aquesta moneda. Malgrat les repetides cites d’un “comtat de Manresa”, aquesta referència ha estat universalment interpretada com a una designació geogràfica, ja que cap dada històrica no permet d’afirmar que Manresa hagués constituït mai un comtat autònom. Altres casos es donen, amb designacions de comtats com el Vallès, que, com és sabut, sempre formà part del comtat de Barcelona. D’altra banda, la pretesa segregació d’un comtat de Manresa en benefici d’un fill de Berenguer Ramon I, el Corbat (1018-1035), ja fou desmentida per Bofarull. Manresa integrà sempre el comtat d’Osona i, per tant, no hi ha cap raó per creure en l’existència d’un ius monetae independent.

¿Podrien haver batut moneda a Manresa d’altres comtes, com ara el de Barcelona, en oposició del bisbe de Vic o el mateix bisbe de Vic, que dominava la moneda del comtat d’Osona, establint en aquella ciutat una segona seca? És cert que consta una usurpació de la moneda vigatana per part de Ramon Berenguer III, justificada per l’existència d’un tipus monetari amb RMN-BRG a l’anvers i AVSONA al revers, però res no permet avui justificar que hagués estat batuda a Manresa. Tampoc no hi ha raons de pes per suposar un segon taller dei bisbe osonenc.

Les cites de moneda de Manresa bé podrien designar, ben senzillament, la moneda “corrent a Manresa”. Aquesta era, de dret, la dels bisbes de Vic, com a territori que era del comtat d’Osona. Ara bé, el qualificatiu de bruna, aplicat a la moneda corrent a Manresa, es contradiu amb les emissions del temps del bisbe Berenguer de Lluçà (1078-1099). Efectivament, aquest bisbe baté “denariorum moneta vici argenti purissimi ubi boves sunt depicte”, és a dir, el diner de plata amb representació d’un home llaurant amb una parella de bous, avui ben coneguda. En canvi, l’apel-latiu bruna fa sempre referència a una moneda “fosca”, és a dir, de bilió, i, en temps d’Alfons I, bruna és l’apel-latiu donat a la moneda barcelonina del quatern, amb no més d’un 33% de plata.

No tindria res d’estrany que a Manresa s’hi hagués introduït la moneda barcelonina de bilió, és a dir, bruna, tot desplaçant, en compliment de la coneguda llei de Gresham, la moneda de plata vigatana. En realitat l’àmbit de circulació de la moneda de Vic degué recular davant l’avenç evident del diner de Barcelona. El fet que l’any 1254 el bisbe Bernat de Mur es vegi obligat a amenaçar els habitants de la ciutat de Vic amb l’excomunió si no empren la seva moneda denota una situació extremadament precària de la moneda vigatana, que no es degué pas produir tot de cop. Manresa, punt ben allunyat i amb capacitat d’iniciatives pròpies, podria haver estat el punt de partença d’aquest dissentiment monetari. Per a la gent del comtat d’Osona, la moneda corrent a Manresa devia ésser diferent, ja que era bruna, i això pogué originar les cites que ens han arribat.

La moneda de Cardona

Els vescomtes de Cardona bateren també moneda, però no pas al castell de Cardona (que havien venut a Ramon Berenguer I abans d’aquesta encunyació) sinó al castell de Calaf. Donarem, per tant, notícia d’aquestes emissions al volum XVII (Urgell-Segarra-Ano/a).

Bibliografia

  1. Joaquim Botet i Slsó; Les monedes catalanes, Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 1908, vol. I.
  2. Anna M. Balaguer; Primeres conclusions de l’estudi de la moneda catalana comtal, “I Symposium Numismàtic de Barcelona”, Barcelona 1979, vol. II, pàgs. 297-330.
  3. M. Crusafont, A.M. Balaguer i I. Puig; “Els comtats catalans: les seves encunya- cions i àrees d’influència: i Corpus”, “I Symposium Numismàtic de Barcelona”, 1979, vol. I, pàgs. 371-505.
  4. M. Crusafont l Sabater; Numismàtica de la Corona Catalano-Aragonesa Medieval 1785-1116), Editorial Vico, Madrid 1982.
  5. Josep Salat; Tratado de las monedas labradas en el Principado de Cataluna, Barcelona 1818.

La moneda del comtat d'Empúries

L’Empordà fou, al segle VIII, el lloc on s’inicià l’encunyació de moneda comtal catalana.

Aquest paper capdavanter, el tingué per segona vegada. Cal recordar que foren les colònies gregues de Roses i Empúries les que originaren la circulació de les primeres monedes a casa nostra, i el lloc del nostre àmbit territorial fou on es bateren per primer cop a l’edat antiga(*).

Novament, aquesta primacia no solament té un caràcter restringit a l’àmbit català, sinó un abast peninsular. Si en temps antics Roses i Empúries, amb la moneda grega juntament amb les púniques d’altres procedències (Eivissa, Gades, etc.), foren els punts d’inici i difusió de l’ús de l’instrument monetari, el precedent carolingi ens donà un singular avantatge cronològic en l’ús i batiment de moneda amb relació als altres regnes cristians peninsulars.

Resulta encara incerta la data de l’avenç carolingi per a les terres de l’Empordà. Des del 760, en què Pipí incorporà el Rosselló, fins el 785, data en la qual Girona es lliurà a Carlemany, hi ha el període de temps en què d’una vegada, o bé d’una manera progressiva, l’Empordà, i amb ell els comtats d’Empúries i Peralada, entrà a formar part dels dominis francs. I si bé el primer comte no és conegut fins el 812 (Ermenguer), diferents indicis, entre ells el monetari, permeten d’afirmar que ja abans hi havia en funcionament l’organització carolíngia.

Encara que el nostre interès cabdal recau en els amonedaments comtals, caldrà que ens aturem un moment a considerar el precedent dels amonedaments carolingis fets als comtats estudiats.

L’antecedent carolingi

Després de les noves descobertes, que han canviat substancialment el panorama conegut en temps de Botet i Sisó(*), els primers amonedaments carolingis empordanesos poden ésser situats en el regnat de Carlemany i corresponen als diners d’argent del taller d’Empúries (IMPURIAS) i probablement també el de Roses (ROD-DA). Aquests tipus monetaris, que porten a l’anvers el monograma del nom del rei en la forma KAROLVS disposat de manera cruciforme també apareixen als tallers de Girona i Barcelona. Són, doncs, quatre els tallers que bateren moneda en temps de Carlemany.

Convé aclarir que els tipus a nom de Carles i monograma KAROLVS havien estat atribuïts per Botet i Sisó a Carles el Calb. Botet es fonamentava, sobretot, en la similitud entre els tres tipus per ell coneguts (Rodda no havia estat encara descoberta amb aquest tipus), la qual cosa el conduïa a donar per a tots una mateixa datació. Atès que la conquesta de Barcelona no es produí fins el 801, quan Carlemany ja era emperador, per atribuir-li monedes, aquestes haurien d’haver dut la titulació imperial i no la de rei (CARLVS REX FR) que hi apareix.

Fa uns anys, Grierson demostrà que la titulació imperial no passà a les monedes de Carlemany fins ben al final del regnat, vers el 806 o potser fins i tot el 812, quan la titulació imperial li fou reconeguda per l’emperador de Bizanci. Amb aquest fet restava desvirtuat el principal argument de Botet. La descoberta d’un nou tipus catalano-carolingi clarament atribuïble a Carles el Calb i de tipologia diferent, i la constatació que a Duurstede havien aparegut dos diners de monograma de seca catalana acaben de reblar la conclusió que aquests tipus són de Carlemany i no de Carles el Calb. Efectivament, els nous tipus de Carles el Calb cobrien les documentades emissions d’aquest regnat, i la troballa a Duurstede ha estat considerada un argument per a atribuir les monedes dubtoses de monograma a Carlemany, perquè aquesta ciutat fou destruïda en temps de Lluís el Piadós i, d’altra banda, no fou mai posseïda per Carles el Calb(*).

Hi ha, doncs, uns tipus amb monograma KAROLVS dels tallers d’Empúries, Girona, la discutida Rodda i Barcelona. Poden ésser coetanis o bé es poden haver iniciat abans les d’Empúries, Rodda i Girona, i les de Barcelona des del 801. Ara bé, el tipus de monograma fou utilitzat per Carlemany a partir del 793 o el 794. Res no impediria que abans d’aquesta data haguessin estat fetes emissions monetàries a les seques empordaneses i a Girona, que eren dins l’àmbit carolingi des del 785, o abans, com hem dit. Això conduiria als tipus de diners d’argent de tradició merovíngia i pes lleuger, utilitzats per Carlemany entre el 768 i el 793 o el 794.

Aquest grup de monedes és molt rudimentari i les seves atribucions no són sempre segures, atesa la dificultat de les lectures. Certament, hi ha tipus amb llegenda GERVAS(I), atribuïts a un moneder de nom Gervasi, i d’altres amb lectura ROD/LAN, que hom atribueix a un personatge d’aquest nom. També fóra possible de llegir GERVA per GERVNDA i ROD/DA en lloc del proposat ROD/LAND, però només la troballa d’exemplars d’aquest tipus a Catalunya donaria la seguretat quant a aquestes interpretacions. És clar, però, que podrien haver-hi diners del primer tipus de Carlemany per als tallers enunciats, i, fins i tot, si l’àrea empordanesa hagués entrat en els dominis carolingis abans del 768, res no impediria tampoc l’existència de monedes a nom de Pipí. El cert és que fins el moment actual no disposem de cap tipus monetari d’aquest primer període clarament atribuïble a un taller català.

Hem dit abans que les monedes amb la llegenda ROD/DA, les hem suposades de Roses. Aquesta conclusió no ha estat pas immediata, i abans havien estat considerades, amb bons arguments, de Roda de Ter, ciutat prou important en els temps carolingis, i Roda de Ribagorça, d’acord amb la línia parallela de penetració dels comtes de Tolosa que complementava l’acció de Lluís el Piadós sobre Barcelona. Finalment ens hem decantat per Roses per les següents raons:

La probabilitat que la seca visigoda de Roda correspongui a la Roses empordanesa, un cop aclarit que els tipus de llegenda triomfal corresponen a una altra Roda andalusa(*).

Les troballes de dos diners del taller de Rodda, un a Empúries i l’altre a Roses mateix, bé que la darrera notícia és un xic confusa(*).

Aquesta atribució, lògica per les dades anteriors, resulta encara fràgil, i caldrien més troballes per poder fer-la amb seguretat. D’altra banda, resulta un xic sorprenent que a la petita àrea del comtat d’Empúries hi hagi dos tallers monetaris: Empúries i Roses. Podríem pensar que els tallers havien estat successius, és a dir, que marcaven la línia dels avenços conqueridors, essent primer Roses i després Empúries, si no fos per la persistència dels dos tallers també en el regnat de Lluís el Piadós (814-840), en temps del qual la possessió de tot el comtat emporità ens és ben documentada.

Una explicació pot sorgir del fet que, malgrat que no hi hagi un comte privatiu, el comtat d’Empúries consta, de fet, de dos comtats, el d’Empúries i el de Peralada. El comtat de Peralada (dins el qual hi ha Roses) apareix citat almenys en deu diplomes carolingis. És molt dubtós, doncs, que la referència de comtat sigui, com ho fou en altres casos posteriors (Manresa, etc.), una senzilla denominació geogràfica o territorial. És particularment significatiu un document del rei Lluís datat el 938 en el qual són anomenats tots els comtats catalans (a excepció de Pallars i Ribagorça): els d’Osona, Barcelona, Urgell, Cerdanya, Conflent, Rosselló, Empúries, Peralada, Besalú i Girona, tot afegint el pagus de Berga. Sembla clara la distinció, en aquest cas, entre comtat i pagus, i la inclusió de Conflent no ha d’estranyar pas, ja que tingué comte privatiu (Miró el Vell) entre el 870 i el 878(*).

L’absència sistemàtica d’un comte privatiu i el trasllat de la capitalitat d’Empúries-Peralada a Castelló d’Empúries en temps de Gausfred (931-991) acabà per esborrar el comtat de Peralada, però la seva existència en temps carolingis justificaria la seca de Roses en temps de Carlemany i Lluís el Piadós.

Catalogació de les monedes carolíngies i comtals emporitanes

Els amonedaments del comtat d’Empúries, sense arribar a la perfecció artística dels episcopals de Vic o dels comtals de Besalú, tenen una temàtica bastant variada, uns tipus originals, i mostren una millora progressiva en el gravat. El grup més atraient és el de les espases, tant per la seva originalitat com per les variants tipològiques i el dibuix, en general ben executat.

No cal dir que el precedent carolingi no aporta res de particular en l’aspecte artístic. Els diners carolingis de Roses i Empúries segueixen exactament els models purament epigràfics que es donen en tot l’imperi carolingi, i només els anversos dels diners de Lluís el Piadós, amb el nom de la seca en dues línies, omplint tot el camp, presenta una certa originalitat dins el conjunt dels tipus monetaris medievals.

El recull realitzat significa un pas endavant molt important, no tan sols respecte del de J. Botet i Sisó sinó també del nostre Corpus de la moneda comtal. Efectivament, J. Botet conegué dotze tipus emporitans, entre comtals i carolingis, als quals poguérem afegir-ne dos de nous al Corpus. Ara, però, són dinou els tipus coneguts, amb l’addició d’un nou tipus carolingi i quatre de comtals. Pel que fa al nombre d’exemplars, dels 36 del Corpus passem ara a 63, és a dir, pràcticament s’ha doblat.

La sèrie monetària del comtat d’Empúries és la més llarga després de la de Barcelona i cobreix tres segles i mig: més de mig segle amb els regnats de Carlemany i Lluís el Piadós i prop de tres segles amb la represa comtal que inicia Ponç I (1040-1078) i clou Ponç VI (1313-22), altrament dit Malgaulí. Només la sèrie urgellesa i l’emissió puntual del Pallars ultrapassaran la fita final de les emissions dels comtes d’Empúries.

L’amonedament dels comtes d’Empúries apareix, però, ple de feblesa. La llei de les monedes es mou sempre per sota de les barcelonines, i els volums d’emissió semblen permanentment febles, car els mateixos comtes es veieren obligats a utilitzar diners melgoresos (batuts a Montpeller) quan hagueren de fer un pagament important. L’evidència actual no fa més que reflectir aquest baix nivell d’emissions. Prescindint dels tipus carolingis, sempre rars per a les seques catalanes, té una mitjana de 5,4 exemplars coneguts per als tipus dels diners. Això ens situa gairebé a la meitat de l’índex dels diners vigatans, que ja trobàvem ben escadussers. Més baixa és encara l’evidència pel que fa als òbols, 1,5 exemplars per tipus, amb tres tipus únics, per sota també de Vic que donava un índex, ja prou baix, de dos exemplars. A Empúries, però, es produeix un mecanisme que tendeix a cobrir aquesta escassetat relativa dels òbols: hom tallà per la meitat els diners i n’obtingué així dos migs diners o òbols, que corrien amb normalitat, com podrem veure en el nostre recull, on apleguem cinc exemplars de diners partits. El tall net i equidistant en la major part dels casos descobreix prou l’acció intencionada d’obtenir mig diner, fet, d’altra banda, que tenim també documentat.

Per a la catalogació seguirem els mateixos criteris que per a la sèrie vigatana. Donarem primer la sèrie carolíngia i després la comtal, seguint l’ordre cronològic, i anirem illustrant tots els exemplars que continguin encunys diferents d’anvers o de revers. Iniciem la descripció amb un exemplar ampliat 4 vegades i a mida real, i continuarem amb l’inventari d’exemplars a mida doble. No illustrarem aquelles peces que només coneguem per dibuixos i tampoc no ho podrem fer, naturalment, amb aquelles de les quals només tinguem constància documental. Malgrat tot assenyalarem tots els exemplars dels quals tenim notícia. Per al cas d’Empúries només un dels tipus (el 16) no podrà ésser illustrat. Es tracta, però, d’un òbol, que segueix en tot la tipologia del seu diner. El darrer tipus que presentem (el 19) només el coneixem en un exemplar partit i en conservació molt deficient. Això farà que l’ordenació final de la sèrie resti pendent de comprovació.

[Les fotografies són de l’arxiu Villaronga i de l’arxiu Balaguer-Crusafont]

Abreviatures bibliogràfiques:
Corpus M. Crusafont, A.M. Balaguer i Ignasi Puig: Els comtats catalans: les seves encunyacions i àrees d’influència. Corpus. 1 Symposium Numismàtic de Barcelona, vol. 5, Barcelona 1979, pàgs. 377-508.
Crusafont M. Crusafont i Sabater: Numismàtica de la Corona Catalano-Aragonesa medieval (785-1516), Madrid 1982.

Abreviatures de procedència dels materials:
BNPCabinet des Médailles de la Bibliothèque Nationale. París
Coll. part.Existència actual en col·lecció particular coneguda
FMCFitzwilliam Museum. Cambridge (Anglaterra)
GNCGabinet Numismàtic del Museu d’Història. Barcelona (Abans Gabinet Numismàtic de Catalunya)
HSAHispanic Society of America. Nova York
IVDJInstituto Valencia de Don Juan. Madrid
MABMuseu Arqueològic de Barcelona
MEVMuseu Episcopal de Vic
MPPMuseu Puig de Perpinyà
PerdudaExistent abans en col·lecció particular i avui no localitzada
PPGMonetari del Palau de Peralada descrit per Golobardes (M. Golobardes: Monetario del Museo Palacio Peralada, Peralada 1957)
SMBStaatliche Museum. Berlín
VQRAntiga col·lecció Vidal-Quadras i Ramon, no dispersada (M. Vidal-Quadras: Católogo de la colección de monedas y medallas, Barcelona 1982)

Emissions carolíngies a l’Empordà

Monedes carolíngies de l’Empordà. Tipus 1. Diner de plata encunyat a la seca de Roda (comtat de Peralada). Carlemany (vers 785-814). Tipus 2. Diner de plata encunyat a la seca d’Empúries. Carlemany (vers 785-814). Tipus 3. Diner de plata encunyat a la seca de Roda (comtat de Peralada). Lluís el Piadós (814-840). Tipus 4. Diner de plata encunyat a la seca d’Empúries. Lluís el Piadós (814-840).

Tal com hem dit, no ha pogut ésser identificat cap tipus carolingi de seca catalana que correspongui als temps de Pipí o del primer tipus de Carlemany, que té una cronologia 768-793/94.

De Carlemany, i amb una cronologia 793/94-806/12, hi ha emissions a Empúries i a Roses.

El diner d’Empúries duu a l’anvers el monograma cruciforme KAROLVS i una llegenda marginal +IMPVRIAS. Al revers hi ha una creu interior i la llegenda circular +CAROLVS REX FR. Se’n coneixen només dos exemplars, un d’ells trobat a Duurstede i actualment perdut, i un altre que es conserva al Staatlische Museen de Berlín.

El diner de Roses és exactament igual que el d’Empúries, però la llegenda marginal del revers diu +ROD+D(A). Es tracta d’un exemplar únic, trobat a Empúries i incomplet, per la qual cosa cal suposar la darrera lletra, bé que resulta evident la reconstrucció.

Els diners de Carlemany de seca catalana són tots ells molt rars. Només coneixem dos exemplars de Barcelona i tres de Girona, a més dels tres de seca empordanesa ja esmentats. Tots són d’argent i el seu pes, que es mou entorn d’1,2 grams, resulta més feble que el dels altres diners carolingis, que per a aquest tipus es mou entre 1,6 i 1,7 grams. Aquesta baixa de pes es podria atribuir al fet d’ésser encunyacions de guerra, produïdes durant les campanyes de conquesta. El seu art, però, no desdiu de les altres produccions, dins la sobrietat epigràfica d’aquestes emissions.

Amb Lluís el Piadós es bat igualment moneda a Empúries i a Roda, com també a Barcelona, però ens són desconeguts, en canvi, diners de Girona. El tipus monetari és ben diferent. L’anvers fou en aquest moment ocupat pel nom de la seca, en dues línies en el camp. Als d’Empúries, hi diu INPV/RIAS, i als de Roses, ROD/DA. Al revers hi ha la creu interior voltada de la llegenda +HLVDOVVICVS IMP. El seu art és bo i el seu pes era en aquest moment conforme amb les altres emissions carolíngies. Coneixem un únic exemplar de Roses, dipositat al Cabinet des Medailles de la Bibliothèque Nationale de París, i vuit d’Empúries, gairebé tots en museus estrangers. Del tercer i darrer taller monetari d’aquest regnat, Barcelona, ens són coneguts dotze exemplars.

No sembla que els tallers empordanesos continuessin encunyant moneda en temps de Carles el Calb. D’aquest regnat només ens són coneguts òbols (migs diners) de la seca de Barcelona, descoberts fa pocs anys(*).

A diferència de Barcelona, on és perceptible una evolució progressiva entre els tipus carolingis i els comtals, enllaçats per tipus intermedis o de transició, als comtats d’Empúries i Peralada les emissions semblen cessar i no es reprenen, segons les dades actuals, fins dos segles més tard, en què ja foren emissions comtals, plenament autònomes; ens n’ocuparem tot seguit. Quan es produí aquesta represa, però, el comtat de Peralada s’havia extingit definitivament: el comte Ponç el convertí en una senyoria amb la qual dotà el seu fill Berenguer en virtut de la seva disposició testamentària que entrà en vigor amb la seva mort, esdevinguda l’any 1078. La sobirania dels comtes d’Empúries s’estengué en aquest moment sobre els dos territoris anteriors, que passaren a ésser un únic comtat.

La moneda comtal d’Empúries

El comtat d’Empúries és potser un dels que presenten més dificultats a l’hora d’estudiar els seus amonedaments. La raó fonamental d’aquesta dificultat està en l’escassetat de material documental conegut i també en la minsa evidència numismàtica que ens ha arribat.

Un dels aspectes més sorprenents i més problemàtics que plantejava fins ara la sèrie emporitana era l’absència de monedes a nom de Ponç, tot i que a Empúries hi hagué fins a sis comtes amb aquest patronímic, els quals s’alternen amb cinc comtes de nom Hug. Per a aquests darrers, en canvi, hi ha cinc tipus monetaris que Botet i Sisó(*), segons les dades de les troballes i per criteris tipològico-estilístics prou enraonats, atribueix als quatre darrers Hugs, tot donant-ne dos a Hug V.

La preocupant absència de monedes a nom dels Ponç esdevingué un fet més insòlit quan comprovàrem que la documentació escrita mostrava l’emissió de moneda en temps de Ponç II i de Ponç V.

Afortunadament l’aparició de tipus, fins fa ben poc desconeguts, a nom de Ponç proporcionà noves bases per a emprendre un estudi més a fons dels amonedaments emporitans(*) i fer la revisió que ara plantegem.

En primer lloc, farem una revisió de les encunyacions dels comtes d’Empúries a partir de la documentació coneguda.

Les emissions de moneda al comtat d’Empúries segons la documentació escrita coneguda

Les referències monetàries dels documents mostren que en temps d’Hug II (1078-1116) el comtat ja batia moneda pròpia. Monsalvatje recollí una cita de “solidos VII de moneda de Ugo comes”, en una compra-venda efectuada a Torroella de Montgrí, l’any 1094, i que clarament fa referència als amonedaments del comtat(*).

D’altra banda, Taberner, citant Llobet, mostra amb documents dels anys 1078, 1085, 1096 i 1108 que s’encunyava moneda a Empúries(*).

Si bé en el regnat d’Hug II és demostrat que el comtat disposava de moneda pròpia, res no impedeix de pensar que les emissions comtals s’haguessin iniciat en regnats anteriors o, almenys, en l’immediat anterior de Ponç I (1040-78).

Si ens fixem en la data més reculada disponible de referències documentals de moneda d’Empúries, veurem que es tracta de l’any 1078. Això porta a considerar que hi devia haver una certa tradició en el batiment de la moneda al comtat i que, per tant, el comte anterior, Ponç I (1044-78), també en podia haver encunyat.

Més endavant, a l’hora de fer les atribucions de les monedes conegudes als diferents comtes, hom pot veure quina és la moneda que hom considera que pertany a aquest comte i els motius que porten a pensar-ho així.

És cert que Mateu i Llopis(*) apunta la hipòtesi que el primer amonedament comtal emporità, que ell situà en temps de Gausfred (931-991), fou en realitat una encunyació episcopal del bisbe de Girona.

El fet és que no hi ha cap evidència documental que ho avali, ni sembla que tingui cap sentit una intervenció d’aquesta mena per part del bisbe de Girona.

L’any 1138(*), hi ha un tractat de concòrdia entre Ramon Berenguer IV i Ponç II en el qual, a més d’altres condicions, el comte d’Empúries es compromet a destruir el castell de Quermançó i el comte de Barcelona el de Rocabertí. El primer féu la pau amb els senyors de Peralada i els donà una participació de 6 diners per lliura de moneda que s’encunyés al comtat. Per la seva banda, els senyors de Peralada, Raimon i el seu germà Eimeric, havien d’escampar (posar en circulació) la moneda d’Empúries a Peralada.

Aquesta notícia té diferents vessants d’interès per a nosaltres.

En primer lloc explicita que en temps de Ponç Hug hom batia moneda al comtat. Fa conèixer també que la moneda d’Empúries devia circular a Peralada i que els senyors de Peralada, vescomtes d’Empúries, tenien una participació en el benefici de la moneda.

Pot sorprendre que l’àrbitre de tot aquest afer fos el comte Ramon Berenguer IV de Barcelona, però no cal oblidar que aquesta era tan sols una clàusula dintre un tractat de pau entre el comte de Barcelona i el d’Empúries. Els problemes i les lluites del poderós comtat de Barcelona i el bisbat de Girona, d’una banda, i el petit comtat d’Empúries, de l’altra, foren contínues.

Si hom analitza aquest tractat, veurà que el gran perdedor fou el comte emporità, ja que hagué de destruir un castell, hagué de donar una participació en el benefici de la moneda als senyors de Peralada, dret que era ben seu com a comte, i encara hagué de comprometre’s a respectar les propietats de la seu gironina dintre el seu comtat i a altres condicions.

La precisió que fa el document que havien de deixar circular i escampar la moneda d’Empúries a Peralada, cosa que aparentment beneficiava Empúries, no és pas així, ja que la moneda legal a Peralada sembla que havia d’ésser la del comtat. Aquesta clàusula deixa entreveure precisament una dèbil circulació de la moneda d’Empúries a Peralada o, almenys, dificultats per a córrer, segurament en benefici de la de Barcelona. És cert que amb anterioritat (1122)(*) els senyors de Peralada havien posat sota la custòdia de Ramon Berenguer III totes les seves possessions, i en una concòrdia de pau del 1128 (que segueix a la derrota soferta per Ponç a mans de Ramon Berenguer III, després que el primer emprengués diferents accions contra Berenguer Renard de Peralada, prengués diferents llocs del comtat de Besalú, etc.) sembla que la vila i la batllia de Peralada foren incorporades a Barcelona. Sobrequés assenyala, però, que no “sabem positivament si això va ocórrer en virtut del testament del jove Berenguer Renard o bé en compliment de l’esmentada concòrdia d’agost del 1128, en la qual hi ha una clàusula establint que Berenguer Renard no donés potestat dels seus castells al comte Ponç Hug d’Empúries fins passats cinc anys, durant els quals Ponç Hug no li’n pogués demanar la potestat. El fet és que Ramon Berenguer III comptava Peralada entre els seus dominis en el seu testament del 1131” (S. Sobrequés: Els grans comtes de Barcelona, Barcelona 1980, pàg. 172).

Aquests fets ajuden a comprendre la precisió feta pel document del 1138 que la moneda d’Empúries hagués d’ésser posada en circulació a Peralada.

L’any 1277 hi ha una altra notícia sobre emissions monetàries al comtat. El seu origen és similar al de l’anterior, ja que es tracta d’una carta del rei Pere II a Ponç V (vegeu: Carta de Pere II al comte d’Empúries. En aquesta lletra, i amb un punt d’ironia evident, el rei diu que s’admira molt de la injúria i el perjudici que el comte d’Empúries infligeix als interessos reials, pel fet de posar en circulació moneda emporitana en llocs on tan sols pot córrer la de Barcelona. El rei, en conseqüència, li ordena que repari l’ofensa i disposi la manera d’evitar-ho en el futur. La carta informa explícitament, també, que Ponç Hug fabrica moneda en aquell moment(*).

L’any 1298, el mateix comte, Ponç V, devia batre moneda novament, ja que el procurador del comte es dirigí al vescomte de Rocabertí per assabentar-lo que el comte es disposava a encunyar-ne i li demanà que enviés un home perquè veiés com es tallava i fabricava la moneda, tot rebent després la part corresponent(*).

No hi ha dubte que l’origen d’aquesta participació dels senyors de Peralada en els beneficis arrenca del tractat de pau entre Ramon Berenguer IV i Ponç II, l’any 1138. Aquesta notícia mostra clarament que aquesta clàusula es portà a efecte.

L’any 1303 Ponç V emprengué una acció defensiva enfront de la moneda barcelonina, tot prohibint el seu curs en el comtat. Això indica que la circulació de la moneda de Barcelona devia començar a ésser important i el comte d’Empúries no estava disposat a deixar córrer lliurement la moneda del seu adversari en el propi territori(*).

El buidatge de les referències monetàries dels documents(*), malgrat la seva migradesa relativa per a aquest comtat, mostra que Empúries preferia utilitzar el diner melgorès que no pas el barceloní. Fins els mateixos comtes feien els seus pagaments en moneda de Melguelh o establien llegats en els seus testaments valorats en aquesta moneda.

La moneda de Barcelona, equivalent en valor a la de Melguelh, no surt mai en la documentació del comte. Apareix en alguns documents particulars o de cases religioses, però sempre amb menys freqüència que el diner melgorès.

Les altres dades documentals que hi ha sobre la moneda emporitana provenen de les rúbriques dels privilegis d’Empúries i tenen, evidentment, un interès relatiu, ja que són disposicions de caràcter jurídic molt general, no poden ésser datades en una data concreta i no podem recórrer al document complet, contingut en el Llibre de la Xivella i dels Botons, avui perdut(*).

Hom pot veure, per exemple, que la rúbrica CXXXVII disposa que en dies de fira hi ha d’haver immunitat per als malfactors, a excepció dels traïdors, els criminals de lesa majestat, els falsificadors de moneda, etc.

Evidentment, es tracta d’una disposició de caire molt general i de la qual no podem pas treure cap conseqüència especial, i, de fet, tampoc no ajuda a conèixer millor cap aspecte de l’amonedament emporità.

Una altra rúbrica, la CLXX, diu textualment: “Restitució de la quantitat de la moneda se era pagada per la confirmatio de la moneda comtal.”

Malgrat el seu laconisme, sembla que cal entendre que es tracta del pagament d’un tribut d’amonedament a Empúries per tal que el comte mantingués inalterada la moneda. És a dir, de l’impost que rebia el comte tot comprometent-se a no alterar el valor intrínsec de la moneda. Aquesta era una pràctica molt freqüent per tal de garantir la immutabilitat d’una moneda.

Certament que la rúbrica no és gaire explícita, però ara com ara és segurament l’únic indici disponible de l’aplicació de l’amonedament al comtat d’Empúries.

Una altra dada, prou important, que proporcionen les rúbriques és el fet que totes les penes pecuniàries que imposen pels diferents delictes siguin estipulades en moneda comtal. Això indica que la moneda legal en curs era efectivament la del propi comtat. Ara bé, les mateixes rúbriques contenen referències a redempcions d’imposts, com és ara lleudes o bovatges, en canvi de pagaments efectius d’una certa importància. En aquest cas les xifres abonades són referides en moneda melgoresa.

Tot plegat indica una feblesa en el volum de moneda emporitana en circulació, ja que sempre que es tractava d’un pagament efectiu d’una certa envergadura es realitzava en moneda de Melguelh.

Aquesta concurrència de dues monedes en el mercat i, de fet, també, la presència d’una tercera, la de Barcelona, fa que més endavant hi hagi diversos documents referents a les equivalències entre la moneda emporitana, la melgoresa i la barcelonina. El primer és un document del segle XV, el qual dóna una sèrie d’equivalències i assenyala que el diner de Melguelh val 1,5 diners d’Empúries. Altres equivalències del mateix document revelen que el diner de Barcelona era el mateix que 1,5 diners d’Empúries. Per tant, els valors de la moneda de Barcelona i de Melguelh són anàlegs(*).

Evidentment aquesta preocupació per les equivalències era donada pel cobrament de censos i altres drets estipulats en moneda comtal als contractes i documents legals, quan aquesta moneda ja havia desaparegut.

Hi ha una notícia del notari Onofre Caixes, al segle XVI, el qual diu que el sou de Barcelona val 18 diners comtals, segons uns, i segons altres són 24 diners comtals, el que fa el sou barceloní(*). Afegeix que l’opinió més estesa a Castelló es que són 18 diners. Aquesta darrera equivalència apareix també l’any 1790 al llibre Carme de Peralada. Llevador major de Censos(*).

Unes dades contingudes en les rúbriques(*) poden, probablement, aclarir la qüestió. La rúbrica 10 es refereix a la redempció del bovatge feta pels habitants de Castelló i altres llocs del comtat que s’especifiquen per la xifra de 300 000 sous forts. Més endavant, la rúbrica 163 diu que la redempció del bovatge costà 150 000 sous de Melguelh. Sembla que ambdues es refereixen al mateix fet, ja que hi apareixen els mateixos indrets del Castell de la Roca i la vila de Banyuls. Pensem que cal datar aquestes redempcions en temps de Ponç V, ja que Malgaulí (Ponç VI), en voler cobrar el bovatge, es trobà amb l’oposició dels cònsols de Castelló, els quals manifestaren que eren exempts de pagament per privilegi del seu pare(*). Com que la quantitat de 150 000 sous de Magalona és justament la meitat dels 300 000 sous forts esmentats en l’altra rúbrica, això dóna la relació: 1 sou de Melguelh = 24 diners d’aquests anomenats forts. Naturalment, sembla una contradicció qualificar de forts uns sous que valen just la meitat de la prestigiosa moneda melgoresa. Malgrat tot, pot tractar-se d’una manera d’anomenar la moneda del comtat. Així, doncs, la relació 1 : 2 entre la moneda melgoresa i la d’Empúries coincideix amb la segona equivalència donada per Onofre Caixes, en què 12 diners de Barcelona equivalen a 24 diners d’Empúries, és a dir, una relació 1:2, també.

Com que la moneda de Melguelh i la de Barcelona són equiparables, podríem descartar l’equivalència d’1 sou de Barcelona = 18 diners d’Empúries, per la qual Onofre Caixes es decanta.

Naturalment, els qui havien de cobrar drets i censos estimats en moneda comtal, quan aquesta ja havia deixat d’existir, hi sortien guanyant si la valoraven en 18 diners el sou de Barcelona i no en 24 diners. Per tant, no cal estranyar-se que ja a partir del final del segle XV la valoració més estesa, en fonts pròximes al sector beneficiat, fos la valoració que dóna resultats més favorables als qui han de percebre les rendes.

Carta de Pere II al comte d’Empúries (28 de maig de 1277)

El rei Pere II escriu una carta al comte d’Empúries Ponç Hug, protestant pel fet que encunya moneda nova, la qual introdueix en llocs on només havia de córrer la moneda de Barcelona.

Petras Dei gratis rex Aragonum viro nobili et dilecto Poncio Hugoni comiti Impuriarum salutem et dilectionem. Intelleximus quod fecistis monetam novam quam misistis et currere facitis per loca per quam currere non debet alia moneta nisi nostra nec actenus est consuetum quod in ipsis locis curret moneta vestra de quo vobis plurimum admiramur quare nobis in predictis tantum prejudicium et injuriam intulistis. Quare vobis monendo dicimus et mandamus quatenus injuriam illatam per vos visis presentibus revocetis; credimus (?) etiam quod super hiis que nobis illicite intulistis faceretis nobis illud quod facere debeatis. Data Xative quinto kalendas junii anno Domini .mcclxx. septimo.

Original: Arxiu de la Corona d’Aragó, Reg. 39, fol. 193.

Joaquim Botet i Sisó: Cartoral de Carles Many…, vol. 5, doc. XII, pàg. 207.

_______________________________________________________________________________________________________________

Traducció

"Pere, per la gràcia de Déu rei d’Aragó, al noble i estimat senyor Ponç Hug, salut i estimació. Hem sentit dir que heu batut moneda nova, la qual heu emès i feu circular per llocs on no ha de córrer cap altra moneda sinó la nostra i fins ara no era costum que corregués la vostra moneda en aquests llocs, de la qual cosa estem molt admirats atès el gran perjudici i l’ofensa que amb això ens heu inferit. Per això us amonestem i ordenem que, vista la present lletra, repareu la injustícia que heu comès. Creiem (?) també que sobre aquelles coses en què heu actuat illícitament fareu envers nosaltres allò que esteu obligat a fer. Donat a Xàtiva el dia cinquè de les calendes de juny de l’any del Senyor mil dos-cents setanta-set."

(Trad.: Joan Bellès i Sallent)

Atribució dels tipus monetaris coneguts als diferents comtes emporitants: ordenació de la sèrie emporitana

Com dèiem a l’inici d’aquest estudi, un dels amonedaments més mal coneguts és el d’Empúries, i fins ara era realment preocupant veure com l’evidència numismàtica corresponia o era tan sols atribuïda a comtes de nom Hug, mentre que tots els comtes de nom Ponç restaven sense moneda coneguda. A tot això s’afegia l’evidència documental d’emissions en temps de Ponç Hug I i de Ponç Hug IV, com acabem de referir en l’apartat anterior.

1. Òbol amb un bust a la dreta portant un bàcul. Atribuït a Ponç I (1040–78)

Monedes dels comtes d’Empúries. Tipus 5. Òbol probablement de plata. Ponç I (1040-78).

Aquesta moneda és considerada tradicionalment la més antiga coneguda de la sèrie.

Segons Celestí Pujol(*) prové de la important troballa de moneda gironina realitzada prop de Girona en construir el ferrocarril al segle XIX. La moneda que ens ocupa era l’única peça no gironina entre les aparegudes.

Es tracta d’un òbol, amb un bust força esquemàtic a la dreta i amb un traç corbat al davant, que Pujol interpretà com una G. En conseqüència, l’autor l’atribuïa a Gausfred (931-991).

La moneda restà perduda durant molts anys; cal recordar que el mateix J. Botet la conegué només per un dibuix. Hem tingut, però, la sort de retrobar-la als fons de l’Instituto Valencia de Don Juan. Examinada novament la peça, sembla que el traç corbat no pot pas interpretar-se com una G, sinó que més aviat es tracta d’un bàcul.

Com que l’atribució a Gausfred es basava únicament en aquest fet i la cronologia d’aquest comte sembla una mica massa reculada per haver-hi ja emissions comtals a Empúries, caldrà desestimar aquesta atribució.

J. Botet, per la seva banda, sembla dubtar que es tracti efectivament d’una G i assenyala que si efectivament és així deu ser de Gausfred, però que si es tracta d’un simple ornament caldrà atribuiria amb més possibilitat a Hug I (991-1040), successor immediat de Gausfred.

Les primeres notícies documentals conegudes de moneda d’Empúries són del temps d’Hug II (1078-1116), i a partir d’aquest comte hi ha evidència numismàtica per als cinc comtes d’aquest nom que seguiran.

Hem dit que la peça que ens ocupa presenta una efígie, i les peces que després atribuirem a Hug II porten també un bust, però hi ha una sèrie de detalls tipològico-estilístics que no permeten d’assimilar-la a les peces d’aquest comte. L’efígie és més arcaica que el bust de les monedes a nom d’Hug, i mostra una part del vestit i també el bàcul, cosa que no veiem en aquelles monedes. Així, doncs, caldrà situar-la en una època anterior, però no gaire llunyana de la d’Hug II, comte pel qual comencem a tenir dades segures d’emissió de moneda al comtat.

El bust representat pot ésser el de sant Martí, bisbe de Tours, al qual era dedicada l’església de Sant Martí d’Empúries. Sabem que aquesta església de la primitiva capital del comtat fou destruïda per unes ràtzies normandes (vers el 859) i reconstruïda pel comte Gausbert l’any 926(*). És probable que per aquesta data, i potser a conseqüència d’aquests atacs normands, la capitalitat fos traslladada a Castelló, on l’any 1019 hi ha la primera referència segura d’una església dedicada a santa Maria(*).

No sembla pas que puguem relacionar, però, el restaurador de Sant Martí d’Empúries amb aquesta moneda que sembla portar l’efígie del sant. Ens trobaríem aleshores en una època massa reculada per a l’inici d’emissions comtals a Empúries i hauríem d’esperar més de 150 anys fins a trobar alguna base documental per a l’inici de les emissions. Cal recordar que els primers documents justificatius esmentats per Taberner són del 1078 i que la primera notícia de “Moneda de Ugo comes” és del 1094. Si el primer any del comte Hug II hi ha evidència de moneda comtal, sembla lògic pensar que les emissions havien començat ja en temps de Ponç I, el seu predecessor. Per això no sembla pas desencaminat d’atribuir a aquest darrer la moneda que comentem. No hi ha dubte que per a fer-ho així hi ha raons més sòlides que no pas si la situéssim en temps de comtes anteriors, per a la qual cosa no disposem de cap mena de notícia.

Si examinem l’evidència documental del comtat de Rosselló, unit al d’Empúries fins el 991, observarem també que fins cap a l’any 1008 no hi ha els primers indicis d’amonedaments propis(*). En temps de Gelabert I (991-1008) disposem de les primeres notícies per al Rosselló; a Empúries, aquestes se situen el darrer any de Ponç I (1078) o el primer d’Hug II. Sembla, doncs, més lògic pensar que l’emissió de les monedes alludida en el document de l’any 1078 pot ésser situada millor en alguna data del període de Ponç I.

El fet que hi aparegui, probablement, l’efígie de sant Martí en un moment en què ja existeix l’església de Santa Maria de Castelló, lloc on havia estat traslladada la capitalitat del comtat, pot explicar-se si pensem que el sant podria ésser considerat com un dels protectors del comtat, ja que la primitiva església li havia estat dedicada i la devoció a sant Martí podia ésser molt viva al comtat.

És cert que la moneda de la qual tractem és un òbol, i com a tal no porta la llegenda marginal de l’anvers, que segurament portava el nom del comte. Si algun dia apareix el diner corresponent a aquest tipus monetari podrà comprovar-se si efectivament la nostra atribució a Ponç I és encertada. Ara com ara, i sense disposar d’altres dades, sembla, però, la més plausible, ja que sense tenir cap indici per a situar-la en una data més llunyana, la col·locarem al més a prop possible de les primeres notícies documentals conegudes. D’altra banda, la seva similitud tipològica amb les peces que seguiren, i que cal atribuir a Hug II, dóna suport a aquesta atribució.

La situació jurídica de condomini dels comtes d’Empúries i de Rosselló no es trenca pas en separar-se els comtats a la mort de Gausfred. Els dos comtes continuen celebrant judicis plegats, cadascun té terres i rendes al comtat de l’altre i, de fet, tenen interessos econòmics comuns(*). En aquesta situació no fóra estrany que els amonedaments comencessin als dos comtats més o menys a la mateixa època. Tenint en compte, doncs, que al Rosselló les primeres notícies són del temps de Gelabert (991-1014), i recordant que no hi ha pas evidència que Gausfred, darrer comte dels dos comtats, encunyés moneda, podríem, potser, situar els amonedaments en temps d’Hug I (991-1040). Això no desdiu pas l’atribució que acabem de fer d’aquest òbol a Ponç I (1040-1078), ja que, com hem vist, hi ha moltes possibilitats que en el seu temps el comtat disposés de moneda pròpia, cosa que es confirma definitivament en el comte següent.

2. Monedes amb bust. Atribució a Hug II (1078–1116)

Monedes dels comtes d’Empúries. Tipus 7: Diner de billó corresponent al tipus 6. Hug II (1078-1116). Tipus 8: Diner de billó. Hug II (1078-1116).

Monedes dels comtes d’Empúries. Tipus 6: Diner de billó. Hug II (1078-1116).

Aquestes peces porten a l’anvers un bust a la dreta o a l’esquerra amb llegenda HUGOCOMTI, o variant. Al revers hi ha una creu interior equilàtera amb la llegenda IMPURIAS, o variant. És cert que dins aquest gran grup de monedes de bust hi ha exemplars amb la llegenda escrita en els dos sentits (retrògrad i normal). La major part de les monedes conegudes són diners, a excepció d’un òbol, que no presenta llegenda a l’anvers, com la major part de peces d’aquest valor. Aquestes variacions de sentit de les llegendes, com també certes alteracions d’estil dintre un mateix grup tipològic de monedes, són freqüents en els amonedaments comtals.

Aquestes consideracions permeten d’atribuir totes aquestes peces a un mateix comte, ja que bàsicament presenten el mateix tipus.

Passem ara a veure les dades que permeten d’atribuir aquestes peces a Hug II.

En primer lloc, és evident que corresponen a un comte Hug, com diu la lectura de l’anvers; és documentat que en temps d’Hug II ja hi havia encunyacions pròpies del comtat.

Ara bé, per què atribuir-Ies a Hug II i no a qualsevol altre Hug posterior? En aquest cas és relativament senzill de respondre. El tipus de bust fou substituït més endavant pel d’una espasa, el qual anà evolucionant tant des del punt de vista tipològic com l’estilístic, però pervisqué fins al final de la sèrie emporitana. Tot això obliga a situar la moneda de bust abans de l’aparició de l’espasa.

Hi ha encara una raó molt important per a fer aquesta atribució i l’aporta l’evidència de la troballa de la Mare de Déu del Coll(*). En aquesta extraordinària descoberta, que contenia més de 17 000 monedes barcelonines atribuïbles a Ramon Berenguer III i a Ramon Berenguer IV, aparegueren tres diners emporitans amb bust. Com és sabut, Hug II i Hug III foren els dos comtes emporitans coetanis d’aquells, respectivament.

Ens decantem a pensar que han de correspondre a Hug II per les notícies documentals que tenim, però no pas per la particularitat d’ésser retrògrades les llegendes, com apareixen també en les monedes de Barcelona, que J. Botet i Sisó creu de Ramon Berenguer III.

Dos exemples de la troballa de l’ermita de Santa Margarida d’Empúries(*), un d’ells publicat per J. Botet i Sisó, porten unes llegendes molt degenerades i un bust a la dreta.

3. Monedes amb el tipus d’una mà prement una espasa. Atribució a Hug III (1154–73)

Monedes dels comtes d’Empúries. Tipus 9: Diner de billó. Tipus 10: Òbol de billó. Hug III (1153-73).

Comencem ara la sèrie de monedes d’Empúries amb espasa. Presenten entre elles certes diferències tipològiques i estilístiques que ajuden a establir una seqüència cronològica de les peces conegudes.

Hi ha cinc tipus diferents de diners amb espasa. En tots ells hi ha al centre del revers una espasa sola, a excepció del tipus que ara tractarem i en el qual una mà sosté l’espasa.

Si hom té en compte que aquesta és l’única peça que presenta una diferenciació tipològica molt notable respecte a la resta del conjunt, caldrà lògicament situar-la a l’inici o al final de la sèrie de l’espasa.

A. Heiss(*) la situà al final i Vidal i Quadras(*) també li donà una cronologia tardana. J. Botet(*), en canvi, pensà que ha d’ésser d’Hug III, és a dir, la primera del grup de l’espasa, perquè el nom Hug apareix amb H, la qual cosa enllaçaria amb els diners de bust anteriors on apareix també amb aquesta ortografia. És cert que les altres monedes amb espasa presenten la forma UGO sense H, però pensem que hi ha altres raons que poden justificar millor una atribució primerenca.

Si observem les lectures, ens adonarem que totes les lletres son romàniques, mentre que en altres tipus del grup de l’espasa apareixen ja lletres d’estil gòtic. La creu de l’anvers és interior i no passant, com trobarem en monedes indubtablement més tardanes. D’altra banda, el diner amb una mà que agafa l’espasa porta en dos espais de la creu de l’anvers una petita estrella o flor de quatre pètals, la qual cosa recorda la creueta que en aquesta mateixa posició hi havia als diners de bust. Des del punt de vista tipològico-estilístic tot coincideix, doncs, a situar aquesta peça abans del grup amb espasa sola i caldrà atribuir-la a Hug III.

Hi ha encara una altra dada nova que ratifica aquesta opinió. Es tracta dels resultats de les anàlisis de contingut metàllic d’una d’aquestes peces realitzades pels doctors Oddy i Meeks als laboratoris del British Museum a petició nostra i amb el suport i la col·laboració del professor Philip Grierson i de Miss M. Archibald, responsables del material analitzat.

Efectivament, a la col·lecció del professor Grierson, dipositada avui al Fitzwilliam Museum, hi ha un dels rars exemplars emporitans amb una mà que agafa l’espasa.

Si no hagués estat així, mai no hauríem aconseguit una anàlisi fiable de cap diner emporità, ja que al nostre país les dificultats tècniques i també burocràtiques amb les quals hem topat en intentar d’obtenir resultats d’anàlisis no destructives han estat, ara per ara, insalvables, malgrat la gran quantitat d’hores i d’esforços que hi hem esmerçat els darrers sis anys.

Tornant al nostre diner amb una mà que prem una espasa, el seu contingut d’argent és del 23,7 % amb un 76,3 % de coure. Realment sembla un contingut d’argent molt baix per al tercer quart del segle XII, època en la qual hem situat aquest diner, ja que aquestes xifres vénen a significar molt poc menys de 3 diners de llei o tern i, deixant de banda devaluacions puntuals com una de Pere I o el període del diner de doblenc entre els anys 1222-57 de Jaume I, el contingut metàllic del diner barceloní es mantingué sempre per damunt de la moneda de tern fins el 1257, data a partir de la qual s’estabilitzà en aquest valor(*).

Aquestes consideracions podrien certament fer trontollar la nostra atribució i datació del tipus si no disposéssim d’altres anàlisis. Afortunadament, en l’extraordinària i acurada col·lecció del professor Grierson i també en la del Bristish Museum hi havia tres diners de Gausfred de Rosselló (1115-64), comte que fou coetani d’Hug III d’Empúries (1154-73) en una dècada. Aquests tres exemplars foren analitzats i donaren xifres pròximes a la peça emporitana: 21,9%; 21,9%; 21,9% i 23,2% g d’argent.

Així, doncs, si ens trobem que al Rosselló unes monedes que no podien ésser atribuïdes a cap més comte que a Gausfred III (1113-64) presenten ja lleis tan baixes, no ens ha de sorprendre si per la mateixa època apareix un contingut d’argent similar a Empúries. D’altra banda, aquesta analogia no faria altra cosa que confirmar l’estreta relació mantinguda pels dos comtats sorgits d’una branca comuna, fet al qual ja ens hem referit abans.

Cal fer un aclariment final sobre el tipus de diner amb una mà que agafa l’espasa, i que pot originar confusions i desdoblaments d’atribució. J. Botet inclou amb el núm. 116 una variant en la qual es veu una part del braç. Aquesta prové d’un dibuix d’un antic catàleg francès i es tracta, possiblement, d’una mala interpretació del dibuixant. Per ara cal descartar la seva existència.

4. Diners amb espasa sola i creu interior. Atribució a Hug IV (1200–30)

Monedes dels comtes d’Empúries. Tipus 11: Diner de billó. Hug IV (1200-30). Tipus 12: Òbol de billó. Hug IV (1200-30).

Entrem ara ja en el grup de monedes amb espasa sola. Malgrat aquesta característica comuna, hi ha altres elements diferenciadors que revelen la seva cronologia diversa. Dels tres tipus, fins ara coneguts, de diners amb espasa que resten per atribuir, el que presenta unes característiques més arcaiques és el que ara comentarem i que pot situar-se amb Hug IV (1200-30).

Aquesta peça presenta una espasa sola amb pom massís que, segons els exemplars, és triangular o romboïdal. Els de pom romboïdal tenen un travesser més corbat acabat amb petits poms. Fora d’això, els exemplars són gairebé iguals. No creiem pas que aquests petits detalls de l’espasa justifiquin un desdoblament en dos tipus diferents, ja que en tot cas podria ésser conseqüència de dues emissions diferents.

Desgraciadament, l’evolució de la forma de l’espasa en l’armament català, segons els estudis disponibles(*), ajuda poc a precisar una cronologia. Observem sobreposicions i, en definitiva, s’arriben a establir unes seqüències molt àmplies, ja que segons sembla hi ha convivència de tipus, cosa prou lògica per d’altra banda. Si bé aquests estudis no ajuden gaire, també hem de dir que no podem deixar de tenir-los en compte, ja que els seus resultats, obtinguts per altres camins que no són la numismàtica, no contradiran les nostres conclusions.

A part l’aspecte més arcaic de l’espasa, hi ha altres raons que denoten una major antiguitat d’aquest tipus. Així, les lletres són encara totes romàniques i la creu és interior, igual que als tipus precedents; tradició que encara no s’ha trencat a Empúries.

En general, sembla que l’aparició de la creu passant o que talla la llegenda marginal és una tendència tardana. A Barcelona les primeres apareixen amb Alfons I, però aquesta forma no es consolidarà definitivament fins a l’aparició de la moneda de tern amb Jaume I (1257). Un procés semblant es produeix a Carcassona, tan vinculada a Barcelona, fins ben entrat el regnat de Jaume I. No té, doncs, res d’estrany que Empúries introdueixi força més tard aquestes innovacions, segons les noves tendències en la forma de concebre els tipus monetaris. Les creus passants tenen una estilització que s’adiu millor amb les formes utilitzades en època gòtica.

5. Diner amb espasa i heràldica d’Empúries a nom de Ponç. Atribuït a Ponç IV (1230–69)

Monedes dels comtes d’Empúries. Tipus 13: Diner de billó. Ponç IV (1230-69). Tipus 14: Òbol de billó. Ponç IV III (1230-69).

Ara parlarem del nou tipus que ens ha portat a poder reconsiderar totes les atribucions de l’amonedament emporità.

La seva descripció(*) completa és: Anvers: POCI’VS UGO: Creu interior de braços iguals amb una flor a cada espai. Revers: COMES EMP: Espasa amb un escut de la casa comtal d’Empúries a cada costat. Pes: 0,45 g.

A l’hora de fer l’atribució d’aquesta peça no és fàcil decidir a quin dels comtes de nom Ponç (Hug) ha de correspondre, si al tercer, al quart o al cinquè. Si ens atenim a la forma de llegenda COMES EMPUR i acceptem l’atribució de J. Botet a Hug V del tipus amb creu passant de braços iguals (Botet - 120), hauríem de situar la nostra peça en temps de Ponç V. És a dir, immediatament després del diner Botet - 120, ja que aquesta és la primera moneda en la qual apareix EMPUR en comptes d’IMPURIAR o similar que trobem en totes les precedents. Cal, doncs, veure si aquestes diferències en la forma d’escriure el títol són efectivament tan determinants. És a dir, si una d’elles, presumiblement IMPURIAR, té més antiguitat que l’altra. Hem examinat tots els documents que hem pogut i també els segells disponibles. Tot repassant repertoris com el Liber Feudorum Maior(*), el Cartoral de Carles Many(*), l’Archivo Condal(*) o les Cartas de Población(*), a més dels documents monetaris publicats per J. Botet, apareix esmentat el nom d’Empúries, referit al títol del comte o al nom del comtat, unes 25 vegades entre els anys 899 i 1309. Deixant de banda la forma Hemporitano, d’un document carolingi del 899(*), entre el 993 i el 1064 apareix sempre la forma amb I. Després d’aquesta data es veu clarament que les formes amb I i amb E conviuen fins i tot en el mateix document. En escriptures no datades, però corresponents al període 1070-1102, hi ha la forma Empuritanense, que torna a aparèixer en documents dels anys 1178, 1282, 1283, 1300-09 i 1309.

Als dos segells disponibles que aporten dades, el títol del comte és amb I, i corresponen als anys 1300-09 el primer (Sagarra, 252) i l’altre al 1332 (Sagarra, 194)(*).

Tot això mostra que efectivament les formes amb I i amb E conviuen, que la primera predomina al llarg de tot el període i és exclusiva, amb les dades que tenim, fins el 1064. A partir del final del segle XI i fins al segle XIV, aquestes formes s’alternen fins al punt de trobar-les associades en un mateix document. Així, doncs, no és estrany que hi hagi monedes amb IMPUR seguides per una amb EMPUR i a continuació una altra vegada la forma amb I, i finalment amb E.

Comprovat, doncs, que la grafia amb I o amb E no és pas determinant a l’hora de fer l’ordenació de les peces, cal dir que, d’altra banda, hi ha bones raons per a abandonar l’atribució a Hug V de la moneda amb creu passant de braços iguals, feta per J. Botet (Botet - 120), i situar-la amb Ponç V, com veurem.

Per tant, sembla que podem descartar aquest comte de la nostra llista inicial de possibles comtes a qui poder atribuir la nova peça a nom de Ponç.

Si ens atenim a criteris tipològics de creu interior, lletres llatines, etc., ens adonem que hauria d’ésser anterior a Ponç V. L’elecció resta, doncs, entre Ponç III i Ponç IV.

Ara bé, com que l’espasa és sola, és a dir, que no hi ha una mà que la sosté, caldrà considerar que correspon a Ponç III, tot enllaçant amb el tipus d’Hug III, ja sense mà. D’altra banda, als quatre espais de la creu hi ha una flor, la qual cosa l’acosta més a la d’Hug V, que presenta quatre perles als espais de la creu. Aquest comte és l’immediat successor de Ponç IV. D’aquesta manera sembla quedar encaixada aquesta moneda.

Ara bé, aquest tipus presenta certs elements que no tenen, que sapiguem fins ara, precedent en la sèrie emporitana. Es tracta dels dos escudets al costat de l’espasa amb l’heràldica de la casa d’Empúries. Aquests escudets tampoc no apareixen al segell conegut de Ponç III, el qual presenta una espasa en el camp. (Sagarra: Sigillografia Catalana, vol II, làm. LXXX, 251; vol. II (text), pàg. 1).

Un escut similar apareix en una làpida procedent del Castell de Sant Salvador de temps de Ponç Hug IV (1277-1313). En aquesta es commemora la construcció del castell, l’any 1283, per Ponç Hug IV, la seva pèrdua a mans dels francesos i la seva recuperació l’any 1284 amb l’ajut del rei Pere III(*).

L’heràldica d’Empúries és present també en un segell de l’infant Pere, fill de Jaume II i comte d’Empúries, malgrat que la làmina de Sagarra (Sigillografia Catalana, vol. I, làm. LXVII, 194) no s’observa amb nitidesa.

Malgrat totes les consideracions fetes calia preveure també la possibilitat que la moneda fos de Ponç VI, anomenat Malgaulí, sembla que com a malnom(*), i del qual no coneixem encara moneda. L’estil artístic de la peça, força evolucionat dintre el gòtic, no contradiria, en principi, aquesta hipòtesi. D’altra banda els additaments heràldics semblen haver-nos de conduir a considerar-la la més moderna de la sèrie. Hi ha, però, un fet que no sembla afavorir pas aquesta possibilitat.

A l’església de Castelló es conserva la tomba de Malgaulí (Ponç VI) i del seu germà gran Hug, que no arribà a governar. A les tombes apareix l’heràldica dels dos germans(*). Es tracta d’un escut quarterejat amb les armes d’Empúries, pel seu pare, i amb les de la casa de Cabrera, per la seva mare Marquesa.

Cal tenir també present que el seu pare, Ponç Hug IV, com a consort de la vescomtessa de Cabrera, es titulà comte d’Empúries i vescomte de Cabrera en els documents, malgrat que potser no utilitzà l’heràldica de Cabrera en el seu escut, com veiem en la làpida que manà esculpir per al Castell de Sant Salvador en la qual figura solament l’escut emporità.

La forma de l’escut que apareix a les esmentades tombes, amb les armes d’Empúries i de Cabrera, i el fet que Ponç V es titulés vescomte de Cabrera fan possible que l’escut d’armes de Malgaulí fos efectivament el que hi ha a la seva tomba, ordenada construir per la seva mare, que li sobrevisqué. Tenint en compte que aquest escut no és pas el que apareix a la moneda, cal pensar que deu pertànyer a un altre comte de nom Ponç.

La hipòtesi de Malgaulí té encara altres inconvenients. En primer lloc ens trobaríem amb una ruptura de tipus, és a dir que de la creu interior evolucionaríem vers una creu de braços desiguals que acaba per donar la creu passant, per tornar després a la creu interior de la nostra moneda. Tot plegat no sembla tenir pas gaire lògica i sembla encara més inconvenient quan hom comprova que la nostra moneda té encara les E llatines, mentre que a les de creu passant, que ara deixaríem al darrere, les E són ja gòtiques.

6. Diner amb espasa i creu de braços desiguals. Atribució a Hug V (1269–77)

Monedes dels comtes d’Empúries. Tipus 15 i 16: Diner de billó. Hug V (1269-77).

Aquest diner presenta una creu de braços desiguals que tallen la llegenda amb un anell a cadascun dels espais. Al revers hi ha l’espasa amb travesser corbat i pom en forma d’anella. És a nom d’Hug i, al revers, hi llegim IMPURIAR.

L’aspecte general de la moneda s’adiu bé amb una encunyació tardana. La forma estilitzada de la creu, el tipus d’espasa, que segons M. de Riquer(*) ha de correspondre al període 1280-1320, i el fet que porti ja lletres gòtiques, justifiquen que la situem en temps del darrer comte de nom Hug (1269-77).

És cert que contra aquesta atribució podria dir-se que la llegenda IMPURIAR que presenta hauria d’enllaçar directament amb la que hem atribuït a Hug IV, i que el fet d’haver situat en el regnat de Ponç Hug III el nou tipus aparegut, en el qual figura EMPUR en comptes d’IMPURIAR, representa un inconvenient. Ja hem vist, en tractar del tipus atribuït a Ponç Hug III, que això no és cap dificultat i ha quedat justificat en aquell apartat.

7. Diners amb creu passant de braços iguals i espasa amb travesser recte i pom d’anella. Atribució a Ponç V (1277–1313)

Monedes dels comtes d’Empúries. Tipus 17: Diner de billó. Ponç V (1277-1313). Tipus 18: Òbol de billó. Ponç V (1277-1313).

Aquest tipus presenta unes característiques tipològico-estilístiques que fan pensar efectivament en una emissió tardana. La creu és passant, però de braços iguals, han desaparegut els anells en els espais de la creu, la forma de l’espasa s’adiu amb la proposada per M. de Riquer(*) per a la segona meitat del segle XIII i la primera del XIV i, finalment, algunes de les lletres són gòtiques.

Amb totes aquestes dades, i com que la moneda porta la llegenda POCI9-V-GO, la situarem amb Ponç V (1277-1313).

L’atribució que fa J. Botet(*) d’aquesta moneda porta a la necessitat de justificar més llargament el fet de donar-la ara a Ponç V i no a Hug V, com ho fa aquest autor.

Un primer punt poc versemblant en la seva atribució és haver situat en temps d’Hug V dos tipus ben diferents. És a dir, el de creu de braços desiguals i amb titulació UGOC-OMES, i aquest amb creu passant de braços iguals i titulació PO-CI9-V-GO, que segons Botet cal llegir com V-GOPO-CI9.

Sigui com vulgui, el fet és que sorprèn bastant que un mateix comte es tituli una vegada Ugo Comes i l’altra Ugo Pocius.

J. Botet pensa que no pot pas llegir-se la llegenda en el sentit que nosaltres ho fem. Segons l’autor els tres punts que acompanyen la V marquen l’inici de lectura. Val a dir que altres autors anteriors, com Heiss(*) o Vidal-Quadras(*), no s’havien aturat en aquestes apreciacions i havien atribuït aquestes peces a Ponç II i a Ponç III, respectivament. Més recentment F. Mateu(*) les ha atribuïdes a Ponç Hug IV.

Evidentment, l’observació de J. Botet té un sentit i no podem pas passar per alt aquesta opinió sense rebatre-la amb altres argumentacions que la invalidin.

Una primera relativització de la funció dels tres punts com a senyal d’inici de llegenda és donada per l’existència d’una variant en la qual els tres punts van darrere la V. És a dir: V-GO-POCI9. En aquest cas és evident que la seva pretesa missió ha quedat desvirtuada. És cert que pot tractar-se d’un error de l’obrador d’encunys, però podria veure’s la qüestió d’una altra manera. Ens explicarem: la llegenda apareix distribuïda en els quatre segments, formats per la creu passant, i en cadascun figuren dues lletres, menys en el cas de la V. Aquesta forma de repartir la llegenda coincideix amb una partició sillàbica dels noms que la formen. Com que la V havia d’aparèixer sola en un dels espais, sembla lògic que per solucionar aquest desequilibri respecte als altres quarters la lletra aïllada hagi estat acompanyada d’algun ornament o element complementari, en aquest cas tres punts.

Un argument més definitiu per a pensar que la lectura es refereix a Ponç Hug i no a Hug Ponç és la forma d’abreviatura 9 (us) que acompanya la darrera síllaba del nom Ponç. És a dir, cal llegir POCI9 com POCI (us) i, per tant, en nominatiu. Això no tindria sentit si volguéssim interpretar la llegenda com Hug Ponç o bé Hug fill de Ponç. Aleshores aquest darrer hauria d’anar en genitiu, Hugo Poncii. En canvi, per a Ponç fill d’Hug la forma seria Pocius Hugonis, és a dir, amb el nom Ponç en nominatiu tal com apareix en la moneda. Cal pensar que si la terminació de genitiu de la paraula Ugo (Ugo-nis) no apareix és per manca d’espai i perquè no hi ha establerta una forma alternativa d’abreujarla, la qual hi és, en canvi, per a la forma -us i és molt utilitzada en numismàtica.

Revisant la documentació, hom pot constatar que apareix sempre la forma Poncius Ugonis, mai Ugo Poncius, com interpreta J. Botet en la moneda. Per altra banda els segells diuen: Signum Ponci Ugonis, és a dir, amb els dos noms en genitiu com correspon. Tot això mostra que si a la moneda llegim clarament Poncius en nominatiu, Ugo ha de llegir-se a continuació com a Ugonis. És lògic, hem dit, que aquesta aparegui sense la seva terminació, ja que no caldria a l’espai disponible en la moneda.

Hem de dir també que en la documentació(*) no hem trobat que els comtes de nom Hug facin seguir el seu patronímic del Ponci, sinó que apareixen com a Ugo, Ugo Comes, etc. En canvi els de nom Ponç habitualment apareixen com a Poncius Ugonis.

Darrerament ha aparegut un fragment d’un diner d’Empúries en molt mal estat de conservació, però les seves cares semblen deixar endevinar que es tracta també d’una peça a nom d’un Ponç Hug i que és també heràldica. La seva descripció és(*): Anvers: (+PO) NCI(HV) G (ONIS) Creu interior. Revers: (+COMES) - EMPVR. Escut d’Empúries sobre una espasa. Pes: 0,25 g. Diàmetre: 16 mm.

La seva aparició crea algunes dificultats i ens obligaria a replantejar l’ordenació de les atribucions de les monedes a nom de Ponç Hug, si no fos que el seu deteriorat estat de conservació no ens permet de tenir certesa de les lectures, tractant-se, com hem dit, d’un fragment en tan mal estat.

De tota manera, creiem convenient presentar una alternativa d’ordenació basant-nos en la hipòtesi de lectura i d’interpretació dels seus tipus que hem fet.

Monedes dels comtes d’Empúries. Tipus 19. Diner de billó. Ponç VI o Malgualí (1313-22).

Sembla lògic d’atribuir aquesta peça a Ponç V, darrer comte emporità que no té cap moneda atribuïda. Ara bé, si fem això tenim una ruptura de tipus pel que fa a l’aparició de l’heràldica. Ens explicarem: si la peça és de Ponç VI (Malgaulí), l’atribuïda al regnat anterior, el de Ponç V (1277-1313), no portaria escut, sinó espasa sola al revers i la creu passant a l’anvers. Tampoc no en duria la del comte anterior a aquest, Hug V (1267-77), i hauríem d’esperar al de Ponç IV (1230-69) per a trobar la representació heràldica en les monedes.

Aleshores podríem replantejar-ho tot diferentment i situar la peça d’espasa sola i creu passant amb Ponç IV. Seguiria el diner d’espasa sola i creu de braços desiguals d’Hug V (1267-77), per a situar consecutivament els dos diners heràldics en els regnats de Ponç V i de Ponç VI.

Aquesta darrera solució, que sembla prou lògica, no deixa de representar, per la seva banda, una altra mena de ruptura de tipus que aquesta vegada afecta les creus. Aquestes passarien d’interiors a passants, per tornar a convertir-se en interiors.

Tota aquesta problemàtica, unida al grau d’incertesa de les lectures d’una peça incompleta i tan gastada, no ens permet per ara de reconsiderar amb una base mínimament sòlida les atribucions.

Diners emporitans partits, utilitzats com a divisors?

Com hem dit, la moneda que ens ha permès de reordenar tota la sèrie d’Empúries és un diner partit per la meitat i del qual només disposem d’una de les parts. Per la forma en què és fraccionat, un tall net just partint la peça en dues meitats iguals, sembla que no es tracta pas d’un trencat ocasional, sinó intencionat.

Tot això no diria res o seria poc significatiu si al mateix indret on aparegué aquesta peça no s’hagués trobat també un altre diner emporità que presenta idèntica forma de ruptura.

Se’ns suggerí la idea que aquestes peces podien haver estat partides per a córrer com a òbols. Efectivament, aquesta era una possible explicació, però no hi havia precedents ni evidència documental que aquesta pràctica, coneguda en algunes sèries monetàries de l’edat antiga, es donés en temps medievals.

Recentment, mercès a una crònica portuguesa (de vers el 1440), hem pogut comprovar que en temps medievals els diners eren partits per a circular com a malles. La part que ens interessa diu: “E d’estes dinheiros velhos, quem quiria facer moeda mais pequeña, cortava huu dinheiro pella metade com huua tesoira ou o britava com os dentes, e aa meitade d’aquell dinheiro chamavom mealha ou pogeja, e compravom com ella huua mealha de mostarda ou d’alfelloa ou de tramoços(*).

Realment podem, potser, suposar que al comtat d’Empúries hom partís els diners per a circular com a malles, malgrat que ara com ara no hi ha pas indicis que en altres indrets de Catalunya es fes semblantment. De tota manera cal tenir present que zones deprimides econòmicament com les terres de Lleida disposaven per a petites transaccions del numerari especial que era la pugesa, amb un valor d’un quart de diner. Pel que fa a la resta de Catalunya hom podia disposar dels òbols, malgrat que hi ha indicis per a pensar que el volum d’aquest valor monetari en circulació potser no cobria prou bé les necessitats.

Sigui com vulgui, el fet és que al comtat d’Empúries els òbols són raríssims i hi ha emissions, com ara la de Ponç V, per a les quals no es coneix aquest valor. Cal pensar, doncs, que si els volums d’encunyació de diners emporitans eren ja molt reduïts, els de malles devien ésser-ho molt més. Cal recordar que, al comte, devia interessar-li més batre diners que òbols, ja que el cost de fabricació d’un i altre valor és gairebé igual. Hi ha la mateixa feina a fer un diner que una malla, i, com que el valor d’aquesta darrera és només la meitat, pot resultar que el benefici del comte per la seva encunyació sigui nul o que fins i tot tingui dèficit.

La moneda del comtat de Barcelona

La moneda del comtat de Barcelona

El comtat de Barcelona destaca de tots els altres comtats per un grup de característiques diferencials que li són pràcticament exclusives:

— És l’únic comtat on consta l’emissió monetària de manera ininterrompuda a partir de les encunyacions carolíngies.

— Només a Barcelona es van fer emissions d’or d’una certa importància i durant un període llarg.

— Els comtes de Barcelona eren també comtes d’Osona i Girona. Això determinà l’existència d’amonedaments comtals en paral·lel a les sèries episcopals d’aquests darrers comtats. També emeteren al Llenguadoc, almenys a Carcassona, i a la terra provençal.

— El mercat monetari apareix permanentment ben proveït i els pagaments en espècie són molt escassos.

Aquest conjunt de característiques anuncien el paper hegemònic que Barcelona tindrà en el conjunt català, i cal destacar que el potencial econòmic que posa en joc Barcelona ja és, des de l’inici, molt superior al dels altres comtats. Malgrat els atzars de la conservació dels documents, el volum de les transaccions que avui podem constatar és incomparablement més alt. Fracassats els intents carolingis vers Tarragona, Tortosa i Lleida, Barcelona es convertirà en el punt fort més al sud i també en la capital indiscutible des de la seva conquesta l’any 801. Són difícils d’escatir les causes d’aquest ràpid desenvolupament econòmic, però sí que podem assenyalar que és molt probable que el contacte amb el món andalusí beneficiés Barcelona de manera predominant. Aquest contacte aportava uns avantatges que es multiplicaren després de la divisió del món andalusí en petits regnes de taifes que s’avenien a pagar tributs abundants a canvi de protecció. Avui podem assegurar que el preuat flux de tributs o paries gairebé era monopolitzat per Barcelona. L’únic comtat que apareix com a perceptor apreciable, i encara a gran distància de Barcelona, és el d’Urgell, el seu habitual aliat o col·laborador. D’altra banda, Barcelona i Urgell bé prou que procuraran de tancar la porta andalusina amb una tenalla de dominis que barraran l’expansió dels altres comtats.

Aquesta hegemonia s’anirà convertint en un procés d’absorció dels altres comtats fins a constituir la totalitat del territori català. La incorporació dels comtats anirà acompanyada de la introducció, en ells, de la moneda barcelonina, i l’eliminació, en conseqüència, del taller privatiu.

La història de la moneda del comtat de Barcelona és prou complexa. D’una banda, per la dificultat d’atribució d’un conjunt de peces poc explícites entre els quatre comtes de nom Ramon Berenguer. De l’altra, perquè hi ha molt pocs documents específicament monetaris, és a dir, que explicitin quins tipus de monedes es proposen d’emetre i quines han de ser les seves característiques. Davant d’aquesta situació, hom no pot fer altra cosa que assajar d’enllaçar els tipus coneguts i seguir una lògica de processos lineals. Uns processos, cal dir-ho, que no sempre es produeixen de manera tan senzilla. Així, dels 1, 7 g d’argent del diner carolingi als 0, 33 del diner del quatera d’Alfons I (1162-96) hi ha un procés de davallada que podem suposar escalonada i progressiva, però que probablement sofreix avenços i retrocessos que desconeixem. Així, si consta que Jaume I féu un rebaix de contingut d’argent de la moneda (el diner de doblenc del 1222 amb un 15% d’argent) que després hagué de corregir en part (el tern amb un 25%), si sabem positivament que hi ha emissions de baixa llei en els regnats d’Alfons I i de Pere I, bé podem conjecturar que abans hi hagueren altres entrebancs. Així, podem observar que el petit món dels comtats catalans es mou en forta mesura en sintonia amb el que succeeix al proper àmbit andalusí. L’empobriment de les taifes determina la degradació de la moneda barcelonina d’or, i les represes almoràvit i almohade provoquen l’estroncament del flux de les paries i, per tant, l’aparició de dificultats econòmiques greus. Aquestes represes del poder andalusí poden explicar millor, per exemple, la precarietat de la tresoreria de Pere I, tradicionalment atribuïda a la seva mala administració.

Malgrat tots aquests entrebancs, el fet és que el comtat de Barcelona esdevindrà l’eix entorn del qual es produirà la unificació catalana. La moneda barcelonina envairà els altres comtats, fins i tot abans de la seva absorció, i acabarà essent el numerari exclusiu de Catalunya.

Mirarem de traçar l’evolució d’aquest numerari barceloní basant-nos en els coneixements que tenim avui del seu complex desenvolupament.

Les emissions carolíngies

La sèrie carolíngia. Tipus 1, 2 i 3. Tipus 1. Diner de plata. Emès entre el 801 i el 812. Tipus 2. Diner de plata. Lluís el Piadós (814-840). Tipus 3. Òbol de plata. Carles el Balb (840-877).
Anna M. Balaguer
Barcelona fou un dels quatre tallers monetaris catalans que emeté en temps de Carlemany (785-814). L’emissió barcelonina s’hagué de produir després del 801, data de la seva incorporació a l’imperi Carolingi. El tipus de monograma, emès des del 793 fins el 806, és el que li correspon, sense que en aquest cas poguem considerar la possibilitat d’altres antecedents. L’absència dels tipus amb titulació imperial emesos per Carlemany entre el 806 i el 814 no és estranya, ja que hi hagué una extrema concentració dels tallers emissors.

Els diners de Carlemany són molt rars a tots els tallers catalans, i el seu pes és menor que el dels altres diners emesos en diferents contrades de l’imperi. Tot sembla indicar que som davant d’unes emissions de campanya, fetes amb mitjans precaris i potser en rebaix intencionat del pes. L’afermament del poder carolingi i, amb ell, la normalització del pes del diner d’argent, es produeix amb Lluís el Piadós (814-840). També l’evidència monetària és més abundant: contra els dos exemplars barcelonins de Carlemany tenim 12 peces del temps de Lluís.

La normalitat monetària dura ben poc. Amb Carles el Calb la moneda torna a perdre pes i ens situem novament vers 1, 2 g, és a dir, el pes anterior a la reforma monetària de Carlemany del 793-794, que havia fet augmentar aquest pes fins a 1, 7 g. Aquest procés es produirà també als altres territoris francs, però en èpoques més tardanes. Podem pensar en l’avançament de la crisi al nostre país? És probable, i altres dades ens ho permeten de suposar: només coneixem mitjos diners de tipologia singular i tan sols per al taller de Barcelona. Com que aquesta tipologia segueix la tradició dels diners de Lluís el Piadós, sembla lògic que considerem que aquestes peces són de l’inici del regnat.

Sembla, doncs, que l’edicte de Pitres del 864 promulgat per Carles el Calb (840-877), que originà la represa dels tipus de monograma karolvs, no tingué efecte a Catalunya. La raó es pot trobar en la donació que Carles havia fet dos anys abans (862) del terç de la moneda de Barcelona al bisbe Frodoí d’aquesta mateixa ciutat. El més probable és que Frodoí modifiqués els tipus monetaris i iniciés els diners amb un monograma de forma quadrangular que fins avui no ha estat desxifrat amb exactitud. La major part d’aquestes monedes, totes emeses a Barcelona, són a nom d’un rei Carles. No desdiu pas la hipòtesi l’existència d’uns pocs exemplars a nom d’un rei Lluís, car el bisbe Frodoí s’afanyà a obtenir la conservació del seu dret monetari de l’efímer rei Lluís el Tartamut (877-879) l’any 878.

Certament aquestes concessions marquen l’inici del procés d’usurpació de la moneda de Barcelona. Entrem, doncs, en un període de transició al llarg del qual, al mateix temps o paral·lelament a l’obtenció de la sobirania de fet, s’hi aparellarà un dels seus signes més notables: la possessió del dret de moneda.

L’obtenció del dret de moneda

Emissions d’imitació carolíngia, a nom de Carles, tipus 4, 5 6 i 7. Tipus 4. Diner de plata. Tipus 5. Òbol de plata. Tipus 6. Diner de plata. Tipus 7. Òbol de plata.
Anna M. Balaguer
Emissions d’imitació carolíngia, a nom de Lluís, tipus 8 i 9. Tipus 8. Diner de plata o bilió ric. Tipus 9. Diner de plata o bilió ric.
Anna M. Balaguer
Els diners d’argent a nom de Carles i de Lluís, amb la seva tipologia singular dins el context carolingi, han estat sempre considerats com un amonedament de transició que cobriria l’espai entre les emissions carolíngies regulars i els tipus ja plenament comtals. Les nostres hipòtesis situen l’inici d’aquests amonedaments molt abans, tal com hem dit, ja que partiríem de la donació del 862, però no sabem des de quin moment el dret monetari —i en conseqüència la percepció de la totalitat del rendiment de la moneda— fou usurpat sobre la base del terç del benefici que ja pertanyia als bisbes de Barcelona. Un text molt sospitós, datable el 877, permet de suposar que les intencions d’usurpació existiren de bona hora. Efectivament, aquest text és un afegit a una carta de Carles el Calb, el qual, en dirigir-se l’any 877 a la desastrosa campanya d’Itàlia, on trobaria la mort, adreça una amistosa missiva als seus súbdits barcelonins. Com a postscriptum, de lletra diferent, hi ha unes línies en les quals el rei fa donació a Frodoí de deu lliures d’argent per a reparar la seva església. Fins ara no ha estat posada en dubte l’autenticitat d’aquest afegit i fins s’ha considerat que el canvi de lletra es deu a la decisió del rei franc de redactar ell mateix el postscriptum, que contrastaria així amb la part anterior, de la mà del seu escrivent. Això convertia el document en un important i antic testimoni de carta reial autógrafa.

Tot plegat és més que sospitós, sobretot si tenim present que en aquests temps 10 lliures d’argent eren una veritable fortuna. Només cal considerar el fet que l’edicte de Pitres preveia la tramesa a cada taller monetari de només cinc lliures d’argent per a procedir a la substitució del circulant i el seu canvi per un tipus nou. Encara és més sospitós que Carles es desprengués d’aquesta quantitat en plena campanya militar.

Sembla molt més plausible que fos Frodoí mateix qui fes aquest afegit en assabentar-se de la mort del rei i abans d’anar a Troyes a entrevistar-se amb el seu successor Lluís el Tartamut. Les 10 lliures de plata podrien ser la part que el bisbe havia de donar al rei com a rendiment dels dos terços de l’emissió de moneda o també d’altres drets fiscals. Amb la pretesa donació, la quantitat restaria condonada.

Sigui quin sigui el procés exacte, el fet és que els bisbes s’apoderaren de la moneda i la cediren, en data que desconeixem, als comtes de Barcelona, els quals reconegueren tenir la moneda del comtat en feu del bisbes. Bé que ignorem la data exacta d’aquesta donació als comtes, és molt probable que s’hagués produït abans del 934. Efectivament, en aquesta data el comte de Barcelona cedí el terç de la moneda de Girona al bisbe d’aquella ciutat. Com que hi havia el precedent a Vic, ja esmentat, de la donació del terç de la d’Osona, sembla impossible que el comte barceloní es desprengués ara de la de Girona sense haver-se assegurat almenys la de Barcelona. Observem, a més, que en la donació del 934, el comte barceloní actua com a veritable sobirà que disposa totalment de la moneda del comtat (preveu fins i tot la possibilitat d’alienar-la en el futur) i que dóna al bisbe el paper dels comtes, que tenien el terç del benefici.

L’hàbil Frodoí, artífex, segons Abadal, de l’obtenció del patrimoni comtal per a Guifré i el seu germà Miró, probablement fou també qui acabà adquirint la moneda del comtat en total plenitud, aprofitant les confuses circumstàncies de la successió dels reis francs i les freqüents usurpacions del tron a l’imperi Carolingi, ben inestable des de Lluís el Piadós i, encara més, després de la mort de Carles el Calb.

Al llarg de l’ampli període episcopal de Frodoí (vers 861-vers 890) es degueren emetre els diners de transició a nom de Carles i de Lluís. Poc després, i en qualsevol cas abans del 934, els comtes de Barcelona adquiriren la moneda comtal barcelonina, reconeixent, però, que la tenien en feu dels bisbes barcelonins.

L’inici de la moneda comtal

A partir del segle X els reis francs no tingueren cap paper a Catalunya. És cert que, tenint en compte els perills que poguessin venir del sud, els comtes catalans simularen un lligam que no existia, però la seva actuació es produïa en plena llibertat.

A mitjan segle X devien ser actius els tallers monetaris de Barcelona, Vic i Girona. Si les donacions dels comtes de Barcelona a Vic i Girona, del 912 i del 934, posen una fita inicial a la possibilitat d’emissions, també aquesta data pot marcar l’aparició del numerari barceloní plenament comtal. Malauradament no tenim dades concretes que permetin situar bé l’inici de cap dels tres tallers. Ni l’evidència numismàtica ni les citacions de pagaments no ofereixen elements suficients. Certament les primeres emissions degueren ser migrades, si es considera que la base econòmica encara era forçosament molt dèbil, cosa que es demostra pel fet que fins i tot les monedes del segle XI han tardat molt a aparèixer i, ben sovint, ho han fet en quantitats insignificants. També és cert que les cites específiques només sorgeixen quan hi ha concurrència de tipus monetaris diferents en el mercat. És per això que sovint només trobem pagaments expressats en sous i diners al llarg del segle X.

El primer esment específic dóna fe de l’existència dels tres amonedaments esmentats. Es tracta del testament del comte Seniofred de Cerdanya, que disposa un pagament en “pesas decem de denaríos Ausonae aut Barcinonae aut Gerundae”. Molt probablement, cap dels tipus monetaris coneguts no correspon encara a aquestes dates. En realitat, cal arribar al comte Ramon Borrell (992-1018) per trobar un altre esment de moneda barcelonina. Es tracta d’un pagament del 997 fet en “solidos monete Barchinone”.

Cal dir que aquest buit d’informació i de testimonis no és pas exclusiu del comtat de Barcelona. Tenim, per exemple, dues citacions específiques per al comtat de Besalú, del 969 i del 990, i, de moment, només s’ha pogut atribuir, i encara sense total seguretat, un tipus monetari conegut en un únic exemplar al comte Bernat Tallaferro (988-1020) com a moneda d’argent més antiga en aquest comtat.

Pel que fa a Barcelona, amb Ramon Borrell tenim la primera moneda coneguda, clarament de caràcter comtal.

Ramon Borrell i la reforma de l’any 1000

Emissions comtals de Barcelona, de Ramon Borrell (992-1018). Tipus 10, 11 i 12. Diner de plata o bilió ric. Tipus 11. Diner de plata o bilió ric. Tipus 12. Òbol de plata o bilió ric.
Anna M. Balaguer
Ens han arribat dos diners i dos mitjos diners del tipus atribuïble a Ramon Borrell. Un dels diners porta les llegendes raims i barca i un signe que Botet llegeix com una “n”. L’altra és semblant, però de lectura retrògrada. Pel que fa als òbols, cap dels dos no permet una lectura i sembla que porta signes mal gravats, de manera que només els tipus permeten suposar que corresponen a la mateixa emissió. Nosaltres hem proposat, per a aquesta peça, la lectura raim(undus) i barc(ino) a, tot suposant que la pretesa “n” cursiva final és un signe d’abreviatura. Els tipus són una creu interior en una de les cares i tres anells a l’altra. L’aspecte és de bona plata i el pes voreja els 1, 2 g.

Salat va conèixer la peça, però no la va saber interpretar. Fou Botet qui proposà d’atribuir-la a Ramon Borrell. Aquesta atribució, tot i que ha estat discutida, sembla avui la correcta. D’una banda es tracta d’un tipus d’arrel encara carolíngia, amb els tres anells que ens porten als monogrames oddo dels reis Otons i amb un pes equiparable als diners carolingis posteriors al fracàs de la reforma de Carlemany. De l’altra, consta positivament la circulació de moneda barcelonina en aquest temps, tant per la cita del 997 com per una altra del 1004 que parla de “solidos de denarios Barchinone curribiles”. La millor prova de l’atribuició és, però, una equivalència de l’any 1000 entre les monedes d’or i d’argent. Per ella sabem que el diner de Barcelona pesava força menys d’1, 2 grams. És clar, doncs, que el diner que comentem ha de ser anterior a l’any 1000 i, essent a nom de Ramon, només pot ser de Ramon Borrell. També demostra que a l’entorn de l’any 1000, però no abans del 992, hi hagué una reforma de la moneda que en féu minvar el contingut d’argent. És per aquesta raó que, a partir del 1002, trobem mencions monetàries que distingeixen entre els diners corrents i els diners “grossos”, certament referintse als nous diners febles en oposició als diners rics, d’arrel carolíngia. La paraula “gros” aplicada a la moneda voldrà dir, en èpoques més tardanes, de plata bona, igual com “menut” significarà de baixa llei, és a dir, plata barrejada amb aram, aliatge que pren el nom de bilió.

El diner de Ramon Borrell resulta, ara per ara, l’únic testimoni dels amonedaments autònoms comtals que podem situar dins el segle X.

La troballa d’Òrrius i el numerari de Berenguer Ramon I

Emissions comtals de Barcelona, de Berenguer Ramon I. Tipus 13, 14, 15 i 16. Mancús d’or amb data 408 H Anv i 409 H Rev (1017-1018). Berenguer Ramon I (1017-1018). Tipus 14. Mancús d’or amb data 414 H (1023). Berenguer Ramon (1018-1035). Tipus 15. Mancús d’or sense data, però vers 1025-1028. Berenguer Ramon (1018-1035). Tipus 16. Mancús d’or Exemplars datats 417-418 (1027-1028). Berenguer Ramon (1018-1035).
Anna M. Balaguer
Emissions comtals de Barcelona, de Berenguer Ramon. Tipus 17, 18, 19 i 20. Tipus 17. Diner Plata o bilió ric. Berenguer Ramon (1018-1035). Tipus 18. Diner de plata o bilió ric. Berenguer Ramon (1018-1035). Tipus 19. Diner de plata o bilió ric. Berenguer Ramon (1018-1035). Tipus 20. Diner de bilió ric. Berenguer Ramon (1035-1076).
Anna M. Balaguer
Els amonedaments de Berenguer Ramon I (1018-35) havien estat, fins fa pocs anys, una pàgina en blanc en la numismàtica catalana. Els documents parlaven de pagaments en sous de “moneta nova”, la qual cosa feia pensar en la continuïtat dels amonedaments d’argent. La novetat més important eren les mencions de mancusos de Bonhom. Es tractava, efectivament, d’uns amonedaments d’or que tot semblava indicar que havien estat fets a Barcelona, en un moment en què tot l’Occident europeu batia només moneda d’argent. Aquesta munió de notícies no trobava, però, cap testimoni material en els tipus coneguts.

A l’apartat següent ens referirem a la moneda d’or. Pel que fa a la plata, el numerari d’aquest comte fou descobert l’any 1981 en una petita capella de l’església d’Òrrius, al Maresme. La troballa, gairebé casual, en ocasió d’un canvi de paviment, aportà 191 petites monedes amb aparença d’argent, menció “B-E-G-CO” al revers, i ocupant els espais d’una creu i llegenda +barcinona civi a l’anvers, al voltant d’una figura de perfil. El tresoret contenia també uns pocs tipus gironins, fins llavors desconeguts, i un únic exemplar, molt malmès, que duia una rosa en una de les cares, potser una creu a l’altra i llegendes que podien referirse també a Barcelona i al comte Berenguer.

La llegenda del revers pot ésser interpretada com BE(ren) G(arius) CO(mes), com semblava indicar un traç d’abreviatura sobre la “O” de “CO”. Les peces devien ser diners, ja que en un conjunt ampli, si hi ha barreja de diners i mitjos diners, predominen els primers. El més sorprenent era el pes de les peces: es pot suposar un pes volgut màxim de 0, 35 g. La davallada des d’1, 2 g del diner de Ramon Borrell era realment impressionant. Què havia determinat una caiguda tan marcada del pes del diner? Si el canvi s’hagués produït uns anys més tard, vers 1020-30, hauríem pogut pensar en les dificultats de proveïment d’argent en el món andalusí i la caiguda de la llei dels dirhems que progressivament adoptaren continguts més alts d’aram. Els comtats catalans, amb forta vinculació econòmica amb el món andalusí, com ho demostra la circulació d’or i argent d’aquella procedència des de la segona meitat del segle X, es veurien implicats en aquelles dificultats. El fet és, però, que la caiguda del diner es produeix l’any 1000 o potser una mica abans, és a dir, quan encara el Califat és fort i les seves emissions d’argent semblen regulars: pensem en les campanyes d’Almansor fins a la seva mort, esdevinguda l’any 1002. L’explicació ha de ser, doncs, una altra. Potser els comtes catalans, ben proveïts de dirhems d’argent andalusins es conformaven en batre petites peces complementàries? És possible, però no ho podem assegurar.

El que és evident és que els comtats catalans, que al segle X encara mostraven traces del seu antecedent carolingi, es troben des del segle XI i potser encara des d’un xic abans, clarament abocats a la península i a tot el que prové del món andalusí. La circulació i l’emissió de l’or en serà una altra prova ben patent.

L’or als comtats catalans. Els mancusos de Barcelona

El monometal·Iisme de l’argent s’havia esvanit al final del segle X, que començaren a córrer en els comtats catalans, i sobretot en el grup comtal barceloní, els primers mancusos d’or. Es tracta de dinars de procedència andalusina i es fan molt més abundants en entrar al segle XI. Ara sabem el mecanisme d’entrada d’aquest or: el porta, en un primer moment, el conjunt d’expedicions catalanes a Còrdova i a altres llocs, intervenint en les lluites internes dels pretendents a la successió califal. Més endavant les entrades es deuran a la formalització de tributs o paries que els dividits taifes s’avindran a pagar als comtes catalans i, molt en concret, als de Barcelona i Urgell. Aquest flux auri, molt important per al petit territori del grup comtal barceloní, no té, però, la transcendència que cregué veure-hi Reglà, el qual suposava que existí un “passadís català” a través del qual l’or andalusí anava a Europa. D’una banda, el flux és prou moderat i, de l’altra, no ultrapassa pràcticament mai l’àmbit català. Només quan Ramon Berenguer I adquireix amb una crescuda suma d’or els comtats de Carcassona i Rasés es farà perceptible una breu circulació àuria a la zona Llenguadoc.

La divisió del món andalusí aïllà els seus reieteons taifes de l’àmbit africà i, en conseqüència, de les remeses àuries que arribaven abans a través de les rutes saharianes. Les taifes encunyaven molt poc or. És probable que aquest fet determinés l’emissió àuria a Barcelona, tot copiant els models musulmans. En un comtat on l’or havia arribat a representar la moneda emprada en més del 90% de les transaccions és fàcil que sorgís la necessitat d’emetre, si mancava l’aportació andalusina. En una primera etapa circulen els anomenats “mancusos de Bonhom”, desconeguts per Botet, però identificats en quatre varietats els darrers anys. Són peces datades entre el 1019 i el 1027, tot copiant models andalusins, amb un pes equiparable als dinars aràbics. En tres d’ells hi hà, a més de les llegendes cúfiques, la paraula bonom escrita amb caràcters llatins ben visibles, al mig del camp. Considerant que Bonhom havia estat prestamista i que el seu nom consta clarament a la moneda, coneguda, a més, com a “mancusos de Bonhom”, potser fou una emissió de caràcter privat, tolerada pel comte de Barcelona. El fet que Ramon Berenguer I, en encomanar a un moneder l’emissió dels seus mancusos, manifesti que exigeix el compromís que no n’emetrà per a ningú més i que delatarà l’existència d’altres emissions, sembla abonar la idea d’una primera etapa privada o semiprivada.

Les dificultats de proveïment d’or es fan ben patents en el progressiu rebaix de pes del mancús barceloní. Si el mancús de Bonhom era equiparable a l’andalusí, aviat trobarem mancusos de Barcelona de pesos més reduïts, fins a arribar al mancús de Ramon Berenguer I, de meitat de pes. Aquest darrer tipus serà l’únic que portarà el nom del comte. La peça serà una imitació dels dinars de Ceuta, en cúfic, però portarà en caràcters llatins la llegenda raimundus comes. Més endavant hom acceptarà, per a les transaccions, l’anomenat “or de València o de rovalls”, un numerari de baixa llei (33% d’or). La situació no es normalitzarà fins a l’entrada dels almoràvits i la circulació dels anomenats morabatins, una moneda andalusina de pes equivalent al de l’antic mancús. Amb l’entrada del morabatí les emissions de substitució barcelonines cessen gairebé del tot.

Els diners de Barcelona amb els Ramon Berenguer

Emissions comtals de Barcelona, de Ramon Berenguer I (1035-1076), tipus 21 i 22. Tipus 21. Diner de bilió ric. Tipus 22. Mancús d’or.
Anna M. Balaguer
Emissions comtals de Barcelona, Berenguer Ramon I (1035-1076), tipus 23 i 24. Tipus 23. Mancús d’or. Tipus 24. Mancús d’or.
Anna M. Balaguer
La resta del segle XI i bona part del XII és ocupada pels regnats dels quatre comtes de nom Ramon Berenguer, amb el breu parèntesi del regnat en solitari de Berenguer Ramon I (1082-96). L’evidència numismàtica és ara més rica en tipus, però les monedes no resulten pas fàcilment atribuïbles, en part a causa de la repetició dels noms i en part per l’estabilització del contingut d’argent, que sembla moure’s, de manera permanent, sobre els 0, 35 g de fi. Els tipus a nom de Berenguer apareguts a Òrrius s’atribueixen al primer comte d’aquest nom, i l’absència d’altres peces amb aquest nom comtal fa suposar que no hi hagueren batiments a nom del segon. Hi ha, però, un grup de varietats anònimes sobre un mateix tipus que porta un llir a l’anvers (i que podria voler representar un ceptre curt) que bé podia haver-se iniciat en els dificultosos temps del corregnat Ramon Berenguer II-Berenguer II (1076-82) els quals, fins i tot quan convingueren de regir el comtat per torns, mantingueren la moneda en pro indivisio. Com que consta que Ramon Berenguer III es va comprometre a no mudar la moneda, i sabem, per altres exemples llenguadocians, que aquest compromís solia comportar la inalterabilitat dels tipus, sembla ben probable que els tipus anònims s’iniciessin en el corregnat i s’allarguessin fins a Ramon Berenguer IV. Això explicaria la presència de tantes varietats, tant del contingut de la llegenda com de la seva posició, ja que a voltes apareix normal i d’altres retrògrada. El fet que Alfons I (1162-86) parli de l’establiment d’una moneda “nova”, pot reforçar la hipòtesi, ja que aquesta innovació trencaria la llarga sèrie immobilitzada.

Emissions comtals de Barcelona, tipus 27, 28 i 29, de Ramon Berenguer III (1096-1131). Tipus 27. Diner de bilió ric (5 diners). Tipus 28. Òbol de bilió ric (5 diners). Tipus 29. Diner (5 diners). Tipus 30 Ramon Berenguer IV (1131-1162).
Anna M. Balaguer
Emissions comtals de Barcelona, Berenguer Ramon II (1076-1096), tipus 25 i 26. Tipus 25. Diner de bilió ric. Tipus 26. Òbol de bilió ric (5 diners).
Anna M. Balaguer
Els altres tipus coneguts a nom de Ramon Berenguer correspondrien, doncs, a Ramon Berenguer I. Botet conegué un únic tipus amb el nom del comte i la menció Barcelona. Com que el revers porta una creu ornada molt semblant a la del tipus del seu antecessor de la troballa d’Òrrius, semblen ben avinents per a principis de regnats. Consten tres contractes d’emissió d’aquest comte i, pel contingut dels textos sembla poder deduir-se que, almenys, hi ha d’haver dos tipus diferents. Quan fa pocs anys descobrirem un diner que duia una efígie entre R-B a l’anvers i llegenda BARCINON al revers, de factura molt semblant a la dels tipus immobilitzats semblava que la qüestió restava del tot clara, ja que aquest nou model seria el corresponent als darrers anys del comte Ramon Berenguer I (1035-76).

Darrerament han aparegut, però, dos nous tipus a nom de Ramon Berenguer que no indiquen, malauradament, el lloc d’emis sió; l’única llegenda que hi ha en tots dos casos és el nom del comte. Es tracta de dues peces de pes molt baix i unes lletres de factura molt semblant a la dels mancusos bilingües del comte Ramon Berenguer I. D’aquests dos tipus l’un encara és inèdit i de l’altre s’ha publicat la fotografia recentment.

Hem d’atribuir aquests nous tipus a Ramon Berenguer I, el de la creu ornada a Ramon Berenguer II, i deixar al tercer dels comtes d’aquest nom el diner amb R-B. A favor d’aquesta hipòtesi hi ha la troballa, a Mallorca, dels tipus amb R-B, fet que es justificaria per l’expedició catalano-pisana que Ramon Berenguer III menà el 1114. Els inconvenients del canvi d’atribució són també poderosos: el corregnat resta sense emissions; totes les varietats del tipus del llir haurien de correspondre a Ramon Berenguer IV, i el tipus de la creu ornada, tan proper als d’Òrrius, resta trencat en el seu enllaç tipològic per la irrupció dels tipus nous. Si tenim present que els llocs de procedència dels dos nous tipus no són pas indicatius, i que els comtes de Barcelona bé pogueren batre aquests tipus en els tallers de Vic o de Girona, concloem que, sense noves dades, sembla poc prudent de trencar la hipòtesi d’atribucions existents.

El diner de Barcelona d’Alfons I a Jaume I

Emissions comtals de Barcelona, tipus 33, 34 i 35, Pere I (1196-1213).Tipus 33. Diner de coure emblanquit. Emissió del 1209. Tipus 34. Diner de bilió (4 diners o quatern). Tipus 35. Òbol de bilió (4 diners o quatern).
Anna M. Balaguer
Emissions comtals de Barcelona, tipus 31 i 32, Alfons I (1162-1196). Tipus 31. Diner de bilió (4 diners o quatern). Tipus 32. Òbol de bilió (4 diners o quatern).
Anna M. Balaguer
L’abundància de documentació específicament monetària i el coneixement de les lleis dels diferents tipus de diners ajuden a situar amb més facilitat els tipus emesos en els tres regnats que comentem. Malgrat tot, cal advertir que el panorama no és pas tan uniforme i estable com creia Botet i Sisó, ja que, a més de les encunyacions regulars de diners de quatern, amb Alfons I i Pere I, i de doblenc i de tern per Jaume I, hi ha altres emissions fraudulentes, com la de coure argentat superficialment que va batre Pere I a la primera part del seu regnat.

Després d’unes emissions del llir a 5 diners de llei (42% de plata), la moneda d’Alfons I és quaternal, és a dir, de quatre diners sobre 12 i per tant, amb un 33% d’argent. Aquesta llei es mantindrà, tret de les emissions fraudulentes esmentades, amb el regnat de Pere I (1196-1213), que reprendrà les encunyacions en una data significativa: just immediatament després de la victòria de Las Navas (1212). Cal creure que la derrota almohade restabliria la percepció de tributs o paries, i això adreçaria un xic la sempre malmesa tresoreria del rei.

Amb la mort de Pere I a Muret (1213) es cloïa gairebé del tot el camí de l’expansió llenguadociana que havia obert Ramon Berenguer I, amb l’adquisició dels comtats de Carcassona i Rasés. Si en els primers temps els nostres comtes s’havien limitat a emetre moneda a Carcassona, segons els patrons en ús en aquell comtat, la moneda emesa per Alfons I i Pere I a Provença és ja unificada de valor amb la que s’emet a Barcelona i que, amb el procés d’unificació comtal, va esdevenint la moneda catalana. També la unió amb Aragó comportà la igualació, en valor, dels numeraris respectius.

Emissions comtals de Barcelona, tipus 36, 37, 38 i 39, Jaume I (1213-1276). Tipus 36. Diner de bilió (2 diners o doblenc). Tipus 37. Òbol de bilió (2 diners o doblenc). Tipus 38. Diner de bilió (3 diners o tern). Tipus 39. Òbol de bilió (3 diners o tern).
Anna M. Balaguer
Després de la seva minoritat, Jaume I assajà de saldar els deutes acumulats pel tresor reial emetent de nou numerari de baixa llei, tant a l’Aragó com a Catalunya. A l’Aragó, els estaments representatius foren prou forts per a obligar la retirada de l’emissió. Pel que fa a Catalunya, el rebuig a la moneda de doblenc (16% d’argent, meitat que la quaternal) produí no solament el seu descrèdit i la baixa taxació, sinó també la invasió de numerari exterior llenguadocià, el diner melgorès de Montpeller sobretot, que hom preferia per a les transaccions. El rei hagué de rectificar i remuntar la llei de la moneda fins al 25% d’argent (diner de tern), a més d’eximir els catalans de tota exacció fiscal, per causa de moneda, i de permetre en endavant la vigilància de la moneda barcelonina pels consellers ciutadans. El diner de tern fou també emès a l’Aragó, a Mallorca i València i a Provença. Sobre la base del mateix contingut d’argent es batien monedes de diferents tipus, seguint els símbols de cada regne. El diner de tern perdurà fins al final del segle XV.

Pere el Gran i l’inici de l’era del croat

Si el regnat de Jaume I pot ésser considerat de transició, el de Pere el Gran obre una nova etapa. Territorialment es clou un dels darrers episodis occitans i s’enceta la via mediterrània. Monetàriament, el diner de tern passa a un segon terme davant la nova realització que marcarà el circulant en els segles següents. Ens referim al croat, fet de plata fina i amb valor de 12 diners.

Emissions comtals de Barcelona. Tipus 40. Croat d’argent. Pere II (1276-1285).
Anna M. Balaguer
Pere el Gran ja havia iniciat a Sicília l’emissió de grosses monedes d’argent, més adients per als volums de negoci que llavors es començaven a produir. L’èxit del pirrial sicilià degué afavorir la introducció del croat, que Pere el Gran ja havia assajat de batre, sense èxit, en vida del seu pare Jaume I.

El croat sembla cloure també l’etapa comtal, limitada als diners de bilió en els pocs comtats (Urgell i Empúries) que encara continuen emetent.

El croat, del qual donem una mostra, s’encara ja als nous corrents artístics del gòtic. És cert que els primers croats encara acusen un cert hieratisme, però això també és propi del gòtic primitiu. Si els primers croats encara poden ésser considerats romànics, la lletra cursiva mostra ja l’avenç del nou estil. En qualsevol cas comença una nova etapa monetària i és per això que nosaltres aturarem aquí la nostra exposició.

Catalogació de la moneda del comtat de Barcelona

Seguint el mateix criteri simplificat que ja vam emprar en tractar de la moneda del comtat de Girona, reproduirem usualment un exemplar de cada tipus a mida real i ampliada, en aquest cas al doble. Per a la majoria dels tipus de la fotografia a mida real i l’ampliada correspondran al mateix exemplar però en alguna ocasió donarem l’ampliació d’un altre exemplar.

Donem el corpus d’exemplars quan disposem d’una evidència limitada. En els altres casos indiquem breument les varietats conegudes i les dades ponderals i les dimensionals mitjanes. Quan fem la relació exhaustiva indiquem la procedència dels exemplars existents a les col·leccions públiques o d’entitats.

Clau d’abreviatures
ABLL Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona
BC Fons de Banca Catalana. Barcelona
BN Bibliothèque Nationale. Cabinet des Médailles. París
CS Fons de la Caixa de Sabadell
FM Fitzwilliam Museum. Cambridge
FNMT Museo de la Fábrica Nacional de Moneda y Timbre. Madrid
GC Fons de la Generalitat de Catalunya
GNC Gabinet Numismàtic de Catalunya. Barcelona
HSA Hispanic Society i American Numismatic Society. Nova York
IVDJ Instituto Valencia de Don Juan. Madrid
MAN Museo Arqueológico Nacional de Madrid
MC Musée Lapidaire de Carcassonne
MEV Museu Episcopal de Vic
MM Musée des Docks Romains de Marseille
MPP Museu Puig de Perpinyà
RAH Real Academia de la Historia. Madrid
SL sense localització
SM Staatsliche Museum. Berlín
VQR Col·lecció Vidal-Quadras (França)

Bibliografia

  1. El caràcter obligadament sintètic del text anterior no ens permet d’aprofundir en alguns temes que, altrament, poden trobarse exposats amb detall en els treballs que esmentarem en aquest apartat. A més hem tingut en compte altres dades en curs d’estudi i, per tant, inèdites
  2. La part més important de la informació ara sintetitzada prové de la tesi doctoral d’Anna M. Balaguer. Complementàriament i, sobretot per a aspectes concrets, pot ésser útil la consulta dels altres treballs
  3. Anna M. Balaguer - Miquel Crusafont i Sabater
  4. Anna M. Balaguer: Història de la moneda dels comtats catalans, tesi doctoral inèdita. Fou llegida al mes de juny del 1989 a la Universitat Autònoma de Barcelona
  5. Anna M. Balaguer - M. Crusafont i Sabater: Estudi preliminar de la troballa de monedes comtals (a Òrrius), Generalitat de Catalunya. Barcelona 1983
  6. M. Crusafont i Sabater, Anna M. Balaguer, I. Puig: Els comtats catalans, les seves emissions i àrees d’influència, “I Simposi Numismàtic de Barcelona”. Barcelona 1979, pàgs. 377-508
  7. M. Crusafont i Sabater: Numismàtica de la Corona catalano-aragonesa medieval, Madrid 1982
  8. M. Crusafont i Sabater: Consecuencias de dos hallazgos de monedas catalano-carolingias de transición, dins Mélanges efferts au Docteur J. -B. Colbert de Beaulieu, París 1987, pàgs. 227-234
  9. J. M. Nuix: Diputación de Barcelona: Setenta años de catalogación y conservación de monumentos, Madrid 1985. pàgs. 73-75

Referències bibliogràfiques del catàleg:

  1. ÒrriusAnna M. Balaguer - Miquel Crusafont: Estudi preliminar de la troballa de monedes comtals a Òrrius, Barcelona 1983
  2. Corpus —Miquel Crusafont, Anna M. Balaguer i Ignasi Puig: Els comtats catalans: les seves encunyacions i àrees d’influència, “I Simposi Numismàtic de Barcelona”, Barcelona 1979, pàgs. 377-508
  3. CrusafontMiquel Crusafont i Sabater: Numismática de la Corona catalano-aragonesa medieval, Madrid 1982

La moneda del comtat de Girona

Introducció

Al comtat de Girona foren emeses tres sèries monetàries: la carolíngia, l’episcopal i la comtal. En total disposem d’una trentena de tipus monetaris, la major part d’argent, que constitueixen el conjunt d’atribució i interpretació més difícil de tot el context comtal català.

A la manca de dades de les mateixes monedes, que només expressen, i encara no sempre, el taller d’origen (GIRVNDA), s’hi afegeix una gran pobresa documental. Per a un nou plantejament i interpretació dels amonedaments comtals gironins ens hem valgut dels elements següents:

    — Reconstrucció de tres importants troballes de moneda gironina que es produïren al segle passat i que mai no foren analitzades com a conjunt.

    — Aplec de cites documentals de pagaments, amb recull d’equivalències i sistematització de la cronologia de les cites específiques.

    — Corpus de l’evidència numismàtica (183 exemplars), la qual cosa ens ha permès l’estudi metrològic amb garanties.

    — Incorporació de les dades de la troballa d’Orrius(*).

    No repetirem la totalitat de l’anàlisi(*), però en donarem els trets essencials.

Catalogació de la moneda comtal gironina

Reproduïm un exemplar de cada tipus a mida real i ampliat quatre vegades a excepció del diner carolingi, del qual donem un exemplar a mida real i un altre de diferent de mida doble. Indiquem l’evidència numismàtica de cada tipus, tot referenciant els exemplars que es troben a les col·leccions públiques, i els d’algunes entitats.

ABREVIATURES
BC Fons de Banca Catalana. Barcelona
CS Fons de Caixa d’Estalvis de Sabadell
GC Generalitat de Catalunya (fons d’Òrrius)
GNC Gabinet Numismàtic de Catalunya (Barcelona)
IVDJ Instituto Valencia de D. Juan (Madrid)
MEV Museu Episcopal de Vic
MPP Museu Puig de Perpinyà
VQR Col·l. Vidal-Quadras. Catálogo de la colección de monedas y medallas, V. II, Barcelona 1982.

La sèrie carolíngia

La sèrie carolíngia: Tipus 1: Diner de plata.
Anna M. Balaguer
Incorporada als dominis carolingis l’any 785, Girona fou un dels quatre tallers monetaris que emeteren moneda dins l’àmbit català.

L’organització carolíngia no emeté moneda en tots els comtats, però resulta significatiu que reprenguessin emissions els quatre tallers visigots de l’antiga Narbonesa que eren dins els seus dominis: Girona, Roda, Barcelona i Narbona. Només hi fou innovat un taller: el d’Empúries, de tanta tradició a l’antiguitat.

La sèrie carolíngia gironina es redueix a un tipus monetari a nom d’un rei Carles, que Botet i Sisó considerà de Carles el Calb i que darrerament hem pogut demostrar que correspon a Carlemany (768-814)(*).

Girona emeté, doncs, diners d’argent de tipus epigràfic en temps de Carlemany, dels quals només han arribat fins avui tres exemplars. No hi ha, per ara, cap evidència que Girona emetés moneda amb Lluís el Piadós, tal com ho feren els altres tres tallers de l’àmbit català. L’encunyació carolíngia a Girona fou, doncs, breu i ben probablement d’escàs volum. Atenent la tipologia del diner gironí podem precisar que degué ésser emès entre el 793 i el 812(*).

La sèrie comtal

Fins més d’un segle després no trobem noves notícies del taller monetari del comtat de Girona. L’any 934 el comte Sunyer de Barcelona-Vic-Girona (911-947) estenia un document de transcendental importància, no solament per a les qüestions monetàries sinó també per a l’aclariment dels orígens i la cronologia d’uns comtats catalans independents del reialme franc.

La sèrie comtal. Tipus 23: Diner de plata. Tipus 24: Òbol de plata. Tipus 25: Diner de plata o de bilió de ric. Tipus 26: Òbol de plata o de bilió de ric. Tipus 27: Diner de plata o de bilió de ric. Tipus 28: Diner de bilió (9 diners de llei). Òbol de bilió (9 diners de llei).
Anna M. Balaguer
Sunyer feia donació a l’església de Santa Maria de Girona, en virtut d’aquest document, del terç del benefici de la moneda que es batia a Girona o a qualsevol altre lloc del comtat. Pel context es dedueix que a partir d’aquell moment la fabricació de la moneda gironina serà feta sota el control del bisbe de Girona, per bé que el comte es reserva el dret de fer-ne batre ell, amb els seus administradors, sense altre compromís que mantenir al bisbe en la percepció de la tercera part del guany. També diu el comte que, en cas que volgués alienar la moneda comtal gironina, ho podia fer, cedint al bisbe la tercera part del preu de la venda obtingut. Finalment, preveu penes per als falsificadors(*).

Tal com hem assenyalat, Sunyer actuà en aquest document com un veritable sobirà, disposant plenament de la moneda, —tret ben significatiu de sobirania—, i atorgant al bisbe aquella part del benefici que els reis carolingis cedien abans als comtes. Si Sunyer es creu fins i tot amb dret d’alienar la moneda és ben clar que se’n considera plenament posseïdor(*). Cal advertir també que la donació del comte no implica pas la seva renúncia al domini i la possessió de la moneda gironina sinó que cedeix exclusivament un terç del benefici i l’administració del taller monetari. És clar, doncs, que en rigor no podem considerar de caràcter plenament episcopal la moneda gironina que a partir d’ara s’emetrà, per bé que poguem qualificar-la així per distingir-la de la que més endavant féu batre el comte al seu nom, com veurem.

La donació del 934 fou confirmada pel papa Silvestre l’any 1002, en fer la confirmació general dels béns de l’església de Girona, i obtingué una nova confirmació, ara de Ramon Berenguer I, l’any 1038, en la solemne consagració del nou temple gironí(*). Aquesta donació i les confirmacions són totes les notícies directes que ens han arribat sobre la moneda gironina. Cap altre document, fora dels pagaments, s’hi refereix d’una manera expressa, fora de la menció que fa Ramon Berenguer III en el seu testament.

L’evidència numismàtica registra una gran varietat de petites peces de plata amb pesos que es mouen entre els 0,15 i els 0,30 grams. Només un dels tipus arriba a pesar el mig gram. Botet i Sisó ja diferencià dos grups de monedes: aquelles que porten temes religiosos i la llegenda GIRVNDA, o bé excepcionalment SANCTA CRUX, i les que porten, a més, la menció RAMVN. A la vista d’aquest segon grup, Botet i Sisó suposà que en algun moment, probablement en temps de Ramon Berenguer III, els comtes haurien recuperat el domini de la moneda del comtat de Girona i, des d’aquell moment, l’haurien emès al seu nom. Els altres tipus serien els episcopals que comprendrien des del 934 fins al regnat de Ramon Berenguer III(*).

Avui cal fer serioses objeccions a aquest plantejament. D’una banda, resulta inexacte parlar de recuperació. Ja hem vist que el comte no va renunciar pas al domini de la moneda gironina sinó només, i encara amb reserves, a la seva fabricació i al terç del guany. La discrepància més gran es produeix, però, en analitzar l’atribució del grup designat com a episcopal. L’anàlisi de les tres troballes a què abans fèiem referència demostra que totes tres contenien exemplars del tipus més modern, és a dir, que eren dipòsits realitzats en la darrera fase de l’amonedament gironí, que podem situar al final del segle XII. L’amagatall s’hauria d’haver produït, doncs, entre mitjan i el final d’aquell segle. El contingut d’aquests tresors ha de donar mostres del circulant coetani i una certa proporció de tipus residuals anteriors. Aquest residual no pot, però, allargar-se fins a mostrar-nos tipus de dos segles abans. Dit d’una altra manera, una troballa amb composició predominant del segle XII no pot aportar tots els amonedaments compresos entre el 950 i la meitat del segle XII. Hem de creure, doncs, que la mostra reflecteix, a més del circulant del moment una part, no gaire allunyada (cents anys ja seria molt) dels tipus en curs amb anterioritat.

Aquesta consideració i altres dades que no podem examinar en aquest moment a fons(*) porten a la conclusió que probablement en temps ja de Ramon Berenguer I hom començà a batre a Girona tipus monetaris a nom del comte i paral·lelament als tipus de caràcter parcialment episcopal. Només així s’explica tanta varietat de tipus en tan poc temps. Caldrà encara suposar que hom canviava l’estampa a cada emissió (potser cada set anys) per arribar a comprendre la multiplicitat d’estampes.

En temps de Ramon Berenguer III, i coincidint amb el procés de recuperació del patrimoni comtal que emprengué, un cop superada la fase de debilitat del període del fraticida Berenguer Ramon II, es produí la “recuperació” definitiva de l’amonedament gironí; més ben dit, ara, el taller comtal es converteix en exclusiu. El canvi de metrologia del diner comtal d’aquest moment, que ara s’anivella amb el de Vic i el de Barcelona, i la composició de les troballes, acaben de donar versemblança a la hipòtesi.

Així, doncs, l’amonedament plenament comtal gironí s’iniciaria amb Ramon Berenguer I i es clouria amb Alfons I, segons l’evidència dels pagaments en moneda dita específicament de Girona que després comentarem. A partir de Ramon Berenguer III els amonedaments dels comtes seran les úniques batudes a Girona i l’amonedament semiepiscopal o de participació episcopal cessarà definitivament.

Una darrera consideració ajuda a fonamentar aquesta hipòtesi. Les confirmacions del 1002 i el 1038 semblen advocar per una permanència de la situació creada per la donació de Sunyer. En canvi, el testament de Ramon Berenguer III, a què abans hem al·ludit, sembla mostrar un canvi important. El comte cedeix temporalment la moneda de Girona fins que es rescabali d’una quantitat. No fa cap menció a drets o beneficis en possessió de Santa Maria de Girona, ni de cap intervenció d’aquella església en la fabricació de moneda. Això sembla indicar que d’alguna manera Ramon Berenguer III havia extingit els anteriors drets episcopals.

La moneda gironina de caràcter comtal s’iniciaria, doncs, amb Ramon Berenguer I, amb uns tipus a nom de Ramon. Es modificaria metrològicament i es faria exclusiva en temps de Ramon Berenguer III, amb l’emissió de tipus diferents, però també a nom de Ramon. Amb Ramon Berenguer IV i Alfons I es passaria a uns tipus comtals anònims que perviurien fins a mitjan segle XII. Vers aquesta època, Alfons I preferiria d’introduir i estendre al comtat exclusivament la moneda de Barcelona, procés que es va generalitzar per a tots els comtats catalans.

La sèrie episcopal

La sèrie de participació episcopal, per a ésser més exactes, s’inicia arran de la donació de Sunyer. Aquest fet és testificat per les primeres mencions específiques de moneda de Girona que es produïren el 952 i el 966. La manca de mencions específiques durant molts anys del segle XI no significa pas l’absència d’amonedaments sinó més aviat del domini de la moneda gironina dins el seu àmbit. S’ha pogut comprovar que les mencions es fan específiques justament quan hi ha concurrència de monedes diferents al mercat. Així les cites gironines reapareixeran abundantment al principi del segle XII, en què la moneda de Barcelona ha començat a envair ja el comtat de Girona, on acabarà per imposar-se.

La sèrie episcopal: Tipus 2-9: Diners de plata. Tipus 10: Òbol de plata. Tipus 11 i 12: Diner de plata. Tipus 13: Òbol de plata. Tipus 14: Diner de plata. Tipus 15: Òbol de plata. Tipus 16-19: Diner de plata. Tipus 20: Òbol de plata. Tipus 21: Diner de plata. Tipus 22: Òbol de plata.
Anna M. Balaguer
La sèrie episcopal cobrirà, doncs, l’espai comprès entre mitjan segle X i el final del segle XI com a moneda gairebé exclusiva del comtat de Girona, bé que des dels temps de Ramon Berenguer I hi haurà, també, un amonedament gironí comtal. L’inici del segle XII marcarà la decadència de les emissions episcopals, fins que Ramon Berenguer III les faci cessar definitivament.

La mostra recollida per les tres troballes abans esmentades ens proporciona els tipus de moneda corresponents a mitjan segle XI; l’extinció i l’abundància de tipus diferents fa pensar en alguna disposició de canvi sistemàtic de tipus, circumstància que es dóna també en altres països. El fet que els dos tipus apareguts a Òrrius, una troballa del començament del segle XI, no estiguin representats a les tres troballes del segle XIX demostra que no són conegudes les possibles emissions anteriors a mitjan segle XI. Al marge, doncs, dels dos tipus d’Òrrius, res sabem de les monedes de caire episcopal batudes a Girona des de la donació de Sunyer fins a mitjan segle XI. Si ja des d’un principi s’establí la norma del canvi sistemàtic de tipus en cada emissió, el nombre i varietat de monedes gironines que són encara desconeguts ha d’ésser ben notable.

Per a ordenar cronològicament els tipus coneguts ens hem basat sobretot en la representació de cada un d’ells en el conjunt d’aquestes tres troballes esmentades. Els més antics han d’ésser els menys representats. Aquesta hipòtesi es comprova també amb els altres escassos elements de què disposem: la presència d’una P en un tipus, l’al·lusió probable al bisbe Pere de Carcassona, tipologia aquesta que sembla inspirar-se en les monedes de Besalú, etc.

Els tipus episcopals gironins mostren una tipologia de caràcter religiós i es mantenen en els febles pesos de què abans hem parlat. Això les fa extremament inconsistents i, en malmetre els encunys per manca de coixí en els cospells, originà sovint exemplars defectuosos i mal gravats. És per això que es fa molt difícil la identificació dels encunys. Els pocs exemplars ben encunyats mostren, però, un acurat dibuix, notable per la petitesa de les peces i inferior, però, a l’art dels diners episcopals de Vic o les peces comtals de Besalú.

Referències bibliogràfiques del catàleg

  1. Òrrius - Anna M. Balaguer-M. Crusafont i Sabater. Estudi preliminar de la troballa de monedes comtals a Òrrius, Barcelona 1983.
  2. Corpus - M. Crusafont-Anna M. Balaguer-lgnasi Puig. “Els comtats catalans, les seves encunyacions i àrees d’influència. Corpus”. I Simposi Numismàtic de Barcelona, 1979, pàgs. 377-508.

La moneda del comtat d’Osona

Preliminars

Una de les manifestacions de l’art romànic de dimensions més reduïdes, però també d’una bellesa i perfecció, a vegades corprenedora, és, sens dubte, la moneda. És ben cert que fins fa molt poc hom havia fixat ben poc l’atenció en aquestes petites meravelles de la miniatura romànica, veritables obres d’art en l’ofici del gravat d’encunys.

Serà difícil trobar entre les amonedacions medievals europees dels segles X-XII monedes tan extraordinàriament ben treballades i artísticament a l’alçada d’alguns tipus monetaris de Vic, de Besalú i alguns dels de Girona. No fora pas agosarat afirmar que la moneda episcopal d’Ausona és la que ha donat obres més remarcables de l’art monetari de l’Europa alt-medieval.

Al costat dels aspectes artístics d’aquestes encunyacions cal considerar, naturalment, els aspectes històrics. Si bé aquests darrers han merescut més atenció, aquesta ha restat circumscrita a l’àmbit del reduït sector d’interessats o especialistes de la numismàtica, ja que fins i tot els historiadors sovint passen per alt aspectes de la història monetària o li donen un tractament poc aprofundit.

Ben conscients d’aquesta situació, Catalunya Romànica ha volgut dedicar a la moneda l’espai que li correspon per anar completant les diferents i riques manifestacions de l’art romànic més enllà de l’arquitectura o la pintura.

Aquesta preocupació per la moneda es féu ja ben palesa en el primer número de Quaderns d’Estudis Medievals, en el qual J. Vigué presentava un estudi sobre la moneda de Vic amb descripcions molt detallades dels diferents tipus coneguts. En aquell treball es posava especial accent a la vàlua artística d’aquestes peces, sense oblidar, però, una completa explicació sobre el seu desenvolupament històric.

Fonts de dades per a l’estudi de la moneda dels segles X-XII

En considerar els diferents amonedatges dels comtats catalans de Barcelona, Besalú, Cerdanya, Empúries, Rosselló i Urgell o les emissions de les seus episcopals de Vic i Girona, durant els segles X-XII, disposem de dues fonts de dades: les monedes mateixes i la documentació escrita.

L’observació de la moneda i l’anàlisi detinguda de les seves lectures, els seus tipus, els símbols, la iconografia que porta gravada, així com el seu estil artístic i, també, el seu pes, qualitat metàl·lica, mides, etc…, dóna unes primeres dades importants, malgrat que no sempre suficients. Vegem, per exemple, que les monedes cristianes d’aquesta època no porten any i no sempre hi consta el nom, o les inicials o alguna altra indicació del comte o les autoritats que emeteren la moneda. L’estudiós tan sols podrà situar una determinada moneda en un regnat o en un altre tenint en compte tota una sèrie de dades numismàtiques, arqueològiques i documentals.

Una altra informació important és, efectivament, el coneixement del context arqueològic en el qual ha estat trobada una peça. Les dades que pot proporcionar una correcta informació sobre les troballes monetàries són extraordinàries, sobretot quan es tracta de monedes amagades juntes, és a dir, de petits o grans atresoraments en els quals podem trobar diferents tipus monetaris coetanis.

Els documents escrits proporcionen també informacions sobre la moneda. Les notícies documentals poden dividir-se en dos grans grups. Per una banda, hi ha documentació que fa referència directa a la fabricació de la moneda, o a les disposicions legals sobre el seu curs, etc. És a dir, documentació estrictament monetària de caire oficial. Aquesta és la que donarà dades més precises sobre les encunyacions. Aquest tipus de documentació és ben escassa i, per tant, no sempre en disposarem.

Per altra banda, tenim documentació oficial o privada en la qual s’esmenta la moneda com a mitjà de pagament. És a dir, documents de compra-venda, testaments, etc. Les informacions que ens donen aquestes escriptures són ben interessants, especialment en aquesta època, ja que algunes vegades ens indiquen si els pagaments es fan en moneda de Barcelona, de Girona, etc. També podem trobar-ni valors d’equivalència sobre diferents amonedatges, etc. Un estudi estadístic dels esments monetaris d’un període pot donar idea de la circulació monetària i de la funció de la moneda.

Malgrat tot, aquest ventall de fonts possibles tant documentals com arqueològiques i numismàtiques, que poden apropar-nos al coneixement de la història monetària d’un període i dels diferents mètodes d’anàlisi que podrem aplicar per tal d’interrogar-les, veurem que no sempre són prou explícites i a vegades hi ha buits tant en l’evidència documental com numismàtica que ens submergeixen en una certa foscor. És cert, però, que aquestes mancances documentals no són pas, en aquesta època, exclusives de la història monetària i de la numismàtica, sinó que afecten d’una mateixa manera molts altres aspectes de la historiografia.

Per tot això, hem de considerar particularment afortunat el cas de la moneda de Vic, ja que comptem amb una evidència numismàtica i documental veritablement important per aquesta època. Fins ara els diferents estudis sobre la moneda episcopal vigatana s’han centrat en donar a conèixer i a seguir, per una banda, la documentació escrita coneguda i, per l’altra, a descriure les monedes. Amb tot això rarament s’ha anat més enllà de l’estudi merament descriptiu. En aquest capítol intentarem de conjugar alhora totes dues informacions per traçar un perfil el més complet possible de l’amonedatge episcopal.

L’hipotètic precedent carolingi

Els comtats catalans s’originaren amb les divisions administratives creades per l’imperi carolingi. En independitzar-se, les demarcacions es mantingueren, bé que en alguns casos un grup d’elles tingueren el mateix comte. Aquest fou el cas dels comtats de Peralada i Empúries, que acabaren fusionant-se en un de sol (el comtat d’Empúries) o bé el grup Barcelona-Girona-Osona, que s’havia de mantenir permanentment sota la sobirania d’un mateix comte, el comte de Barcelona, que inicià la dinastia catalana.

La moneda, com altres aspectes de l’organització político-econòmica, s’inicia als comtats catalans amb emissions regulars dels monarques francs. Així Carlemany encunyà moneda als tallers o seques de Girona, Empúries, Roda i Barcelona; Lluís el Piados a Empúries, Roda i Barcelona; i Carles el Calb a Barcelona. Aquesta és, almenys, l’evidència numismàtica que ens ha arribat.

L’existència d’un diner carolingi de Lluís el Piadós que porta com a menció de lloc d’emissió el nom de ROD/DA (escrit en dues línies) ha fet suposar que aquest nom correspongués a Roda de Ter, important fortificació carolíngia, ben documentada en aquesta època, abans no arribés la seva destrucció, arran de la revolta d’Aissó.

Molt s’ha escrit sobre la identificació d’aquesta Roda. A més de la hipòtesi de Roda de Ter han estat també apuntades les possibles Roses de l’Empordà, Roda de Ribagorça, la Rodde al sud de França i el vell comtat de Rodés. Darrerament el tema ha estat reprès per nosaltres i, atenent a la continuïtat de tallers dels temps visigots als carolingis (Narbona, Girona, Barcelona, Roda) establirem que RODDA havia d’ésser dins el territori de superposició entre els dominis visigots a partir de Leovigild i els carolingis. Tenim efectivament moneda visigoda de la seca de Roda. Quedaven així descartades les hipòtesis de la Rodde i Rodés, que queden fora d’aquesta àrea de superposició.

Document original del pergamí en el qual figura la restauració de la moneda de Vic pel bisbe Pere de Redorta, conservat a l’Arxiu de la Corona d’Aragó (Alfons I, pàg. 160). A la pàgina anterior hom trobarà la transcripció i la traducció corresponents.
Arxiu Mas
Fins fa poc només es coneixia un exemplar carolingi de la seca de Roda. Es tractava d’un diner de Lluís el Piadós que es conserva al monetari de París, bé que hom n’ignorava la procedència. Darrerament tinguérem la fortuna de descobrir un segon exemplar de diner de RODDA, aquest però, atribuïble a Carlemany. El fet que aquesta peça procedís d’una troballa feta prop d’Empúries ens portà a considerar com a més probable ubicació de RODDA, Roses de l’Empordà. Recordem d’aitra banda que aquesta ha estat fins ara la ubicació acceptada i indiscutida per a la Roda visigoda i que fa uns anys hom pogué demostrar l’existència d’un castrum visigot en aquest indret.

En comentar les emissions de l’Empordà ja comentarem com aquesta atribució no queda pas alterada pel fet que Empúries, tant propera, fos també una seca carolíngia, en base precisament a la dualitat de comtats de Peralada-Empúries.

Naturalment, les bases per a l’atribució són encara febles, però avui per avui sembla més probable inclinar-nos per la Roses empordanesa i descartar, per tant, un precedent al comtat osonenc, en base a l’important centre de Roda de Ter.

Si volem trobar emissions monetàries segures caldrà esperar a les emissions dels bisbes vigatans.

Origen del dret de moneda a Vic

Tractarem primer de l’origen del dret de moneda del qual disfrutaren el bisbe i el capítol de la seu de Vic, des del segle X fins al començament del XIV.

La primera notícia sobre aquesta qüestió se situa vers l’any 889 en què sembla que Carles el Simple donà a Guifré Borrell les terres fiscals i ermes i el dret de moneda del comtat d’Ausona. El document original no ens ha arribat, però es dedueix de diverses fonts. El fet de no poder disposar d’aquest document i la circumstància que les fonts que hi fan referència procedeixin precisament dels beneficiaris del comte, és a dir la seva vídua, el seu fill, el seu nét i els marmessors, fa que ignorem el caràcter exacte d’aquesta donació, així com si aquesta preveia alguna reserva. Ens explicarem: El primer document, que al·ludeix a la donació de terres en el comtat de Vic per part de Carles el Simple, és una venda, feta l’any 926, per la comtessa Garsenda: “terra que mihi adventi per perceptum quod Carolus rex fecit ad viro meo Wifredi” (R. d’Abadal: Catalunya Carolíngia. Els diplomes carolingis, doc. XXXIV) Una altra venda de terra, feta l’any 961 pel comte Borrell, s’expressa, també, amb termes similars: “per vocem preceptis regem Francorum quod fecit glorisissimus Charolus de omnis fiscis vel eremis terre illorum” (Abadal: ibid).

Un tercer document fa conèixer que, a més de les terres fiscals i ermes, Carles el Simple havia donat també la moneda del comtat. Es tracta d’una execució del testament d’aquest comte, de l’any 911, en el qual deixa a l’església de Vic diverses terres i el terç de la moneda de l’esmentada vila. D’aquest document se’n coneixen dues versions, una del 31 d’octubre que, a part d’algunes variants menors, no conté la donació del terç de la moneda i no apareix signada pel bisbe Idalguer, el vescomte Ermemir, tots dos marmessors, ni pel notari. La segona versió és de l’I de desembre del mateix any; en aquesta figura ja la donació del terç de la moneda, així com les signatures dels esmentats personatges. La donació del terç de la moneda porta aparellat el condicionant d’haver d’ésser confirmada pel rei franc (E. Junyent: Diplomatari de la Catedral de Vic, doc. 55). Cal retenir totes aquestes dades que ens aproximarà, pensem, a la realitat dels fets.

Com hem ja assenyalat, el fet de conèixer el precepte de donació de Carles el Simple per referències dels successors del comte beneficiat no permet conèixer el caràcter concret de la donació. Aquesta circumstància pot, per altra banda, haver propiciat una certa exageració del seu abast, tot silenciant, unes possibles clàusules limitatives. Malgrat que Abadal assenyala que en aquesta època les donacions reials comencen a ésser alodials, sorprèn que el rei hagi donat la totalitat del dret de moneda a un comte. Normalment aquests disposaven d’una tercera part del benefici de la moneda, però no es coneix cap cas en el món carolingi de donació de la totalitat de la moneda a un comte. Això, en canvi, fou ocasionalment concedit a bisbes. Lafaurie, investigador francès d’aquest període, confirma la inexistència de cap donació a un comte, tot i desconèixer la que ara comentem.

El fet és que amb l’evidència documental disponible és difícil d’escatir si la donació fou o no per la totalitat de la moneda. El que és evident, però, és que hi ha un cert dissentiment entre la vídua i el fill de Guifré Borrell, d’una banda, i el bisbe amb el vescomte, per l’altra, sobre la donació del terç de la moneda a la seu de Vic. Així ho indica l’existència de les dues versions de l’execució testamentària de Guifré Borrell. Hem vist que la primera, que no conté cap referència a la donació del terç de la moneda, no va signada pels dos marmessors ausonencs, el bisbe i el vescomte. Això devia forçar la redacció d’un segon text incloent aquesta donació, possiblement no sense llargues negociacions prèvies. Des d’aquesta perspectiva podem també interpretar la condició prevista en el document que cal recaptar la confirmació reial com el resultat d’una fórmula transaccional entre les dues parts. És a dir, que finalment la comtessa vídua i el fill s’avinguessin a donar el terç de la moneda, però que imposessin aquesta condició. Realment aquesta clàusula sembla estar en contradicció amb la pretesa donació total de la moneda d’Ausona a Guifré Borrell per part de Carles el Simple. J. Botet i Sisó s’adona d’aquest problema i acaba per concloure que potser el comte no acabava d’atrevir-se a alienar una donació com aquesta. Pensem que la hipòtesi que hem formulat és ben plausible i, tot obviant la contradicció amb una donació total, pren com a base la pugna entre les autoritats civils i eclesiàstiques ausonenques, d’una banda, i el comte de Barcelona, de l’altra, per la possessió dels béns fiscals del comtat, en aquest cas la moneda, que reflecteix aquest document.

Cal tenir present, també, que tot això es produeix en temps del bisbe Idalguer, el qual devia ésser un personatge ben remarcable i bastant hàbil. Sabem que aquest bisbe aconseguí de lliurar-se de la subjecció al bisbe de Narbona i del pagament del cens anual d’una lliura de plata que li devia. Tot el que acabem d’exposar se situa, de fet, en un context de flux i reflux entre el poder episcopal i el comtal.

Hem vist que la documentació sobre la donació de la moneda d’Ausona a Guifré Borrell no era pas mancada d’incerteses. Un fet encara no aclarit de manera generalitzada a tots els comtats catalans, és com el comte passà de posseir el terç de la moneda, que li pertocava inicialment com a comte que era, a disposar del total. Tampoc no és gens clar per quins mecanismes l’amonedatge de Barcelona, concedit inicialment pels reis francs al bisbe, acabà essent detentat pels comtes.

Història i evolució de les amonedacions episcopals i comtals al comtat d’Ausona

Cal ara tornar a la documentació vigatana i juntament amb l’evidència numismàtica reconstruir la història d’aquestes amonedacions.

Hem vist com la donació de Guifré Borrell porta aparellada la condició de demanar-ne una confirmació al rei franc. Un document de l’any 1104 al·ludeix al fet que el rei Lluís d’Ultramar concedí a la seu vigatana la moneda. En base a aquesta referència pot deduir-se, com s’ha fet, l’existència d’un precepte de Lluís confirmant la donació pel comte. Abadal data aquest possible document vers el 938 (E. Junyent, Diplomatari de la Catedral de Vic, doc. 184).

Ara bé, hi ha raons que permeten dubtar de la veritable autenticitat d’aquest precepte del rei Lluís. Com ha exposat E. Junyent, sorprèn la seva absència en el Liber dotationum antiquarum, on figuren tots els títols més importants de la catedral de Vic. El mateix autor assenyala que al dors del document de l’execució testamentària de Guifré Borrell de 1911, hi ha una nota amb lletra del segle XIV per la qual podria atribuir-se el precepte a Carles el Simple i no a Lluís d’Ultramar (cal recordar que Lluís signava com a fill de Carles, la qual cosa podia haver creat aquesta confusió). Tot plegat, permet, doncs, observar la notícia del document del 1104 amb una certa suspecció. A més cal tenir present que en aquest document el bisbe Arnau de Malla es recolza en aquesta suposada donació del rei Lluís per argumentar la seva negativa a compartir la moneda de Vic amb Guillem Ramon, dapifer. Tot plegat pot ésser, simplement, una bona excusa per a no cedir.

Document original de la butlla del papa Innocenci IV en el qual confirma i aprova l’encunyació de moneda episcopal a Vic. El document és conservat a l’Arxiu de la Corona d’Aragó (lligall XIII, 68). A la pàgina anterior hom trobarà la transcripció i la traducció corresponents.
Arxiu Mas
La poca versemblança de l’existència del precepte de Lluís d’Ultramar queda també reforçada per la seva no menció en la confirmació d’Innocenci VI del 1254 de la moneda de Vic. En aquesta butlla es pren com a argument de la legitimitat de la moneda de Vic la seva consuetud (J. Gudiol: Les bregues sobre el senyoriu de Vic, ap. XI) En una confirmació papal anterior, la d’Eugeni III, del 1150, tampoc no s’esmenta cap precepte carolingi com a base del benefici de la moneda de Vic (Kher, Papsturkunden in Katalonien, núm. 56).

Butlla d’Innocenci IV (15 de juliol del 1254)

El papa Innocenci IV confirma i aprova l’encunyació de moneda episcopal, tal com els bisbes sempre havien fet.

"Innocencius episcopus servus servorum Dei. Venerabili fratri episcopo vicensi salutem et apostolicam benedictionem. Justis petencium desideriis dignum est nos facilem prebere consensum et vota que a rationis tramite non discordant effectu prossequente complere. Cum itaque sicut ex tenore tue peticionis accepimus cusio monete in Civitate vicensi tam ex largitione Principum super hoc jurisdiccionem habentium quam de antiqua et approbata ac hactenus pacifice observata consuetudine ad te et episcopos et ecclesiam vicensem pertinere noscatur. Nos tuis suplicationibus inclinati hujusmodi cusionem monete sicut eam iuste obtines et quiete tibi et per te tuis successoribus ac ipsi eclesie auctoritate apostolica confirmamus et presentis scripti patrocinio communimus. Nulli ergo omnino hominum liceat hanc paginam nostre confirmationis infringere vel ei ausu temerario contraire. Si quis autem hoc atemptare presumpserit indignacionem Omnipotentis Dei et beatorum Petri et Pauli apostolorum eius se nouerit incursurum. Datum Anagine idus julii Pontificatus nostri anno duodecimo."

Arxiu de la Corona d’Aragó, lligall XIII, 68.

Villanueva: VI, ap. II.

J. Gudiol: Les bregues sobre lo senyoriu de vich, ap. XI.

J. Gudiol: Les monedes episcopals vigatanes, pàg. 24.

_______________________________________________________________________________________________________________

Traducció

"Innocenci, bisbe, servent dels servents de Déu. Al venerable germà bisbe de Vic, salut i benedicció apostòlica. És digne dels qui demanen amb justos desigs que nosaltres oferim fàcilment consell i vots que no apartin del camí de la raó i omplin amb l’efecte oportú. Així, rebem la teva petició sobre l’encunyació de la moneda a la ciutat de Vic, que tant per magnanimitat dels prínceps que tenen aquesta jurisdicció, com pel costum antic, aprovat i observat pacíficament, sabem que pertanyen a tu i als bisbes i a l’Església de Vic. Nos, inclinats per les teves súpliques, confirmem l’encunyació de la moneda que obtens tan justament i de manera pacífica per a tu i els teus successors i per a l’Església, amb autoritat apostòlica ho confirmem i també amb el patrocini del present escrit. Així, doncs, a cap home no li sigui lícit de trencar el document de la nostra confirmació, ni de contrariar-lo amb temerària gosadia. Si algú intentava de fer-ho, sàpiga que cauria en la indignació del Déu omnipotent i dels sants apòstols Pere i Pau. Donat a Anagni els idus de juliol de l’any dotzè del nostre pontificat."

(Trad.: Paquita Sallés i Verdaguer)

L’any 957, el bisbe Guadamir restaura la canònica amb diversos béns, com el terç del mercat, el teloneu, la moneda, el pasquari, etc. I l’any 998, el papa Gregori deposa al bisbe Guadall, confirma a Arnulf com a bisbe amb la moneda, teloneu, pasquari, etc. (E. Junyent: Diplomatari de la Catedral de Vic, doc. 302). Totes aquestes notícies documentals proven per via escrita l’existència de moneda al llarg de tot el segle X, la qual cosa és també recolzada per l’evidència numismàtica, com veurem.

El 1033, en un sínode celebrat a Vic, amb el bisbe Oliba, s’imposa la pena d’excomunió a qui falsifiqui o retalli la moneda de Vic (J. Gudiol: Les monedes episcopals vigatanes, pàg. 14).

Això demostra que la moneda de Vic anava encunyant-se i també que hi havia qui la falsificava o la manipulava fraudulentament, fet que la numismàtica també constata.

Un document veritablement important és el de la consagració de la nova catedral, feta l’any 1038, sota el bisbe Oliba. En la dotació de l’església i del bisbat d’Ausona consta que Ramon Berenguer I li confirma la moneda, el teloneu dels mercats de Vic i Manresa, els terços de prats i erms i el pasquari. És a dir, que hi ha una confirmació que el bisbe de Vic disposa del total de la moneda d’Ausona. És difícil saber en quin moment i per quin mecanisme els bisbes han passat de disposar del terç de la moneda, que els fou donada en l’execució testamentària del 911 de Guifré Borrell, al total que ara se’ls confirma (J. Gudiol: Les monedes episcopals vigatanes, pàg. 15).

Hi ha la possibilitat que hi hagués hagut una donació anterior, ara confirmada. Sembla, però, més plausible pensar que aquesta confirmació fos una legalització d’una situació de fet, realitzada en aquest moment de la minoria d’edat de Ramon Berenguer I, quan hi ha tan bona entesa entre la comtessa Ermessenda i l’església, representada en aquell moment per figures tan remarcables com Oliba, a Vic, i el bisbe Pere, germà de la comtessa, a Girona.

En confirmar la moneda, el comte de Barcelona s’atribueix una competència reial, fet que està en plena consonància amb la situació de desvinculació efectiva respecte als carolingis.

Al llarg dels segles X i XI, hi ha evidència documental i numismàtica que Vic anava batent la seva moneda. Així el bisbe Berenguer Sunifred de Lluçà, l’any 1098 dóna dos sous de plata del lucre de la moneda a Guillem Ramon de Taradell (E. Junyent, Jurisdiccions i privilegis…, doc. 20) L’any següent el mateix bisbe, en fer testament, fa constar el legat dels elements per a la fàbrica de la moneda. (E. Junyent: Jurisdiccions i privilegis, doc. 21).

Pocs anys després (1104), el bisbe Arnau de Malla dóna a Guillem Ramon, dapifer, entre altres coses, el dracma de la moneda de Vic, excepte dos sous de plata que ja rebia Guillem Ramon de Taradell (J. Gudiol: Les monedes episcopals vigatanes, pàg. 17). El mateix any, hi ha també una concòrdia entre el bisbe i Guillem de Lluçà. Aquest rep, entre altres coses, 20 sous en el benefici de la moneda de Vic (E. Junyent: Jurisdiccions i privilegis, doc. 24).

La crisi del segle XII

A partir d’aquest moment, s’obre un buit de prop de cinquanta anys en l’evidència de la documentació monetària vigatana. Per altra banda, la numismàtica registra únicament l’existència d’un sol tipus monetari i aquest apareix, encara, a nom del comte de Barcelona (Ramon Berenguer III). És a dir, que no és anònim, com la major part de les emissions episcopals anteriors i tampoc no és amb les inicials del bisbe, com trobem en alguna ocasió.

Per tant la moneda ha passat en aquest període a mans del comte. Malauradament no hi ha cap prova documental directa d’aquest fet que haurem de reconstruir a partir dels indicis que proporcionen alguns documents i a través de la numismàtica.

Ramon Berenguer III, en arribar a la majoria d’edat, fa enrere moltes de les donacions que l’església havia recaptat de Berenguer Ramon II, tot aprofitant la dèbil situació jurídica en què es trobava, un cop fou reconegut com a culpable de la mort del seu germà. És possible que en aquesta derogació de drets i beneficis a l’església el comte anés molt enllà i, fins i tot, acabés amb prerrogatives anteriors, en un intent de restablir i reforçar el poder comtal, prou depauperat pel difícil període de la seva minoritat.

Efectivament, hi ha un document del 1120, en el qual el bisbe anul·la alguns mals usos que havia imposat a Vic, segons es diu “induït per persones perverses i malicioses”. Aquests mals usos estaven en contradicció, sembla ésser, amb els drets i concessions de què disfrutava l’Església de Vic (E.Junyent: Jurisdiccions i privilegis, doc. 27). Poc abans (1118), el comte havia definit a favor d’aquesta les capellanies que retenia injustament. (Ibid: doc. 26) Malgrat tot, aquests documents no parlen pas de moneda i, per tant, si Ramon Berenguer III l’havia usurpada o, dit d’una altra manera, recuperada, no la devia pas restituir de nou.

L’any 1148, Ramon Berenguer IV, angoixat per les despeses ocasionades pel setge de Tortosa, diu haver exigit injustament dels de Vic questies, toltes i forcies; ara promet no demanar-les més i en compensació rep de Vic 400 morabatins d’or. (Ibid.: doc. 32)

Dos anys més tard, l’Església de Vic rep una butlla d’Eugeni III en la qual li són confirmats els privilegis i moneda (Kehr, Papsturkunden…, doc. 56). És possible que el pagament que havien fet al comte, l’any 1148, decidís l’Església de Vic a fer confirmar pel papa els seus privilegis i també la moneda, tot pensant en una restauració d’aquesta. Malgrat tot, caldrà esperar encara gairebé 25 anys fins que el bisbe Pere de Redorta restauri la moneda.

Anem a veure amb més deteniment la seqüència de la documentació relacionada amb aquesta restauració de la moneda episcopal vigatana, després d’aquest lapse.

Les darreres restauracions de les amonedacions episcopals vigatanes

El novembre de 1171, el bisbe Pere de Redorta defineix una sèrie de propietats a Pere de Lluçà a més de la participació amb 20 sous en el benefici de la moneda de Vic, que els bisbes havien donat ja al seu avi Guillem Guisad de Lluçà, l’any 1104 (J. Gudiol: Les monedes episcopals, pàg. 19). Tot i així el restabliment de la moneda de Vic no vindrà fins el 1174, segons es conté en el decret del bisbe del 13 de desembre d’aquest any (J. Botet: Les monedes catalanes I, ap. 16). És possible que quan el bisbe defineix a Pere de Lluçà la seva participació en les encunyacions, l’any 1171, la qüestió de la restauració de la moneda de Vic, si bé no era un fet, devia estar removentse. No és difícil pensar que els bisbes aconseguissin això després de llargues negociacions i, possiblement, cedint alguna compensació econòmica al comte-rei.

Restauració de la moneda de Vic pel bisbe Pere de Redorta (13 de desembre del 1174)

"Notum sit omnibus hanc scripturam videntibus, quam ego Petrus Dei gratia Ausonensis episcopus, facio et restauro monetam Sancti Petri Ausonensis sedis, eiusdem eclesie omnium canonicorum consilio, et Raimundi de Montescatano, et multorum proborum hominum, tam ville Vici quam episcopatus. hanc autem monetam facio de lege quatuor denariorum argenti puri et de legitimo pondere, ita quod ·XVIII· solidi denariorum exeant ad marcam; et ut ista moneta in predicta lege et pondere firmiter observetur et teneatur, convenio ego jam dictus Petrus episcopus in verbo veritatis et fidei puritate, et facio jurare in periculo animae meae per duos canonicos, scilicet per Petrum de Tavartet et Raimundum de Medaia, et per duos nobiles et egregios viros, scilicet Raimundum de Montescatano et Petrum de Luciano. convenio etiam quod prescripta moneta non mutetur in omni vita mea, nec in lege nec in pondere minuatur per meum consilium, vel stabilimentum, vel voluntatem: quas si quis minueret in aliquo, acciperem inde vindictam consilio meorum proborum hominum, si persona illa in meam potestatem pervenerit, et hoc fiat bona fide. Predicti namque canonici, videlicet Petrus de Tavartet et Raimundus de Medaia, faciunt hoc sacramentum in periculo animae meae et animarum suarum et aliorum canonicorum, quod pro voluntate mea, vel consilio vel stabilimento meo, vel eorum canonicorum, jam dicta moneta, ut superius dictum est, in nullo minuatur. Nos etiam jam dicti Raimundus de Monte-Scatano et Petrus de Luciano hoc idem juramus, adjicientes quod per nos ipsos bona fide eam firmiter teneamus et teneri faciamus. Actum est hoc idus decembris, anno ·XXXVIII· regni regis Lodovici Junioris. Praeterea statuimus, quod si quis infra villam Vici vendidederit vel comparaverit quamcumque rem cum alia moneta nisi cum supra dicta, donet pro justicia ·X· solidos si probus homo est et potents: si vero mediocris est, donet ·V· solidos pro justicia; et si de minoribus est, ascendat in Ciconia, die mercati, et si infra septimanam contigerit, intret in Costel de villanis, qui exterius venient et extraneis, ita statuimus, quod donent duos solidos unusquisque quando inter se mercantur cum alia moneta aut ascendant in Ciconia aut intrent in Costel; et si mercentur cum hominibus ville, donent homines ville numerum supradicte peccunie, scilicet ·X· aut ·V· solidos. Hec autem pena, sit de illis qui usque ad ·C· solidos mercabuntur cum alia moneta, et si ultra ·C· solidos mercati fuerint, duplicetur jam dicta pena. hanc etiam penam estatuimus de illis qui cambitores fuerint de villa vel extra villam, preter illos qui statuti sunt vel fuerint. Petrus Ausonensis episcopus, subscripsit. Signum Raimundi de Monte Catano. Signum Petri de Tavartet. Raimundus de Medaia hoc firmo. Signum Petri de Luciano. Raimundus sacerdos Vicensis claviger, tenens locum publici ville Vici scriptoris, subscribo."

Arxiu de la Corona d’Aragó, Alfons I, pergamí 160.

J. Botet: Les monedes catalanes, I, ap. XVI.

_______________________________________________________________________________________________________________

Traducció

"Sigui conegut de tots els qui vegin aquest document que jo, Pere, per la gràcia de Déu, bisbe de Vic, faig i restauro la moneda de la seu de Sant Pere de Vic, amb el consell de tots els canonges d’aquesta església i de Ramon de Montcada i de molts prohoms, tant de la vila de Vic com de l’episcopat. Aquesta moneda la faig d’un pes legítim de quatre diners de plata pura de llei, per tal que surtin al marc divuit sous de diners, i perquè aquesta moneda sigui fermament observada i tinguda de llei i pes, convinc jo l’esmentat Pere, bisbe, amb paraula de veritat i puresa de fidelitat i ho faig jurar pel perill de la meva ànima per dos canonges, o sigui, per Pere de Tavertet i Ramon de Malla, i per dos nobles i egregis barons, que són Ramon de Montcada i Pere de Lluçà. Convinc també que l’esmentada moneda no serà canviada en tota la meva vida, ni en llei, ni en pes disminuirà pel meu consell, establiment o voluntat; i si algú les disminuís en alguna cosa, rebria la venjança amb el consell dels meus prohoms, si alguna persona vingués al meu poder i ho fes de bona fe. Els esmentats canonges, això és, Pere de Tavertet i Ramon de Malla fan aquest document amb perill de la meva ànima i de les seves i de les dels altres canonges que per la meva voluntat, ordre o consell meu o dels canonges, l’esmentada moneda, tal com es diu més amunt, no disminuirà en res. Nosaltres, els ja esmentats Ramon de Montcada i Pere de Lluçà també ho jurem i hi afegim que per nosaltres la tindrem ferma de bona fe i farem tenir-la-hi. Fet els idus de desembre de l’any trenta-vuitè del regnat del rei Lluís el Jove. A més determinem que si algú dintre la vila de Vic vengués o comprés qualsevol cosa amb una altra moneda i no amb l’esmentada, doni per justícia deu sous, si és prohom i ric; si és de posició mitjana, que doni cinc sous per justícia, i si és dels menors, pugi a la Cigonya en dia de mercat i si succeís dintre la setmana, que entri al Costel dels Villans que vénen de fora i dels estrangers; així ho manem, que donin dos sous cadascú quan entre si comprin amb una altra moneda o pugin a la Cigonya o entrin al Costel; i si mercadegessin amb els homes de la vila, aquests donin la quantitat esmentada de la moneda, o sigui, deu o cinc sous. Aquest càstig sigui per aquells que fins i tot mercadegessin amb sous amb una altra moneda, i si a més mercadegessin amb sous, que es dupliqui aquesta pena. Determinem aquest càstig per aquells que canviïn a la vila o fora de la vila, menys els qui siguin o hagin estat manats. Pere, bisbe de Vic, ho subscriví. Signatura de Ramon de Montcada. Signatura de Pere de Tavertet. Ramon de Malla ho firmo. Signatura de Pere de Lluçà. Ramon, sacerdot i clauer de Vic, lloctinent de l’escrivà públic de la vila de Vic ho subscric."

(Trad.: Paquita Sallés i Verdaguer)

Document original de la restauració de la moneda episcopal feta pel bisbe Bernat de Mur. Aquest document és guardat a l’Arxiu de la Corona d’Aragó (pergamins de Jaume I, 1462). Hom en trobarà la transcripció i la traducció corresponents a les pàgines que segueixen.
Arxiu Mas
Efectivament, per aquests anys, el monarca estava fortament endeutat amb els bisbes de Vic, com mostra un document del 1172, en el qual Alfons I reconeix deure la crescuda xifra de 33 marcs de plata i 100 morabatins aiadins a l’Església de Vic (E. Junyent: Jurisdiccions i privilegis, doc. 38).

La restauració de la moneda, l’any 1174, feta pel bisbe Pere de Redorta es va dur efectivament a terme, ja que disposem d’un document de l’any 1176 en el qual es dóna informació del repartiment dels guanys obtinguts en la fabricació de la moneda. (J. Botet: Les monedes catalanes, I. ap. 15)

Es més que probable que la moneda de Vic fos novament usurpada pel rei, ara Pere I. Les fretures econòmiques d’aquest sobirà que havia de fer front a les lluites al Llenguadoc, per una banda, i per l’altra als almohades, els quals estan en el moment àlgid del seu domini a la Península, fet pel qual havia deixat d’afluir a Catalunya l’or musulmà d’altres temps procedent de les pàries o tributs dels reietons àrabs, feren que hagués de fer una àmplia recapta de fons per a sostenir totes aquestes expedicions militars. Així veiem que imposà un nou tribut, l’amonedatge, el qual gravava els béns mobles i immobles; el rei no deixa d’empenyorar-se quan convé o de demanar a l’església que renunciï a determinats beneficis en favor de la corona o, fins i tot, potser arriba a prendre’lsels, com sembla que succeí en el cas de la moneda de Vic.

En aquest context no deu ésser casual que el bisbe de Vic rebés l’any 1196 del papa, Celestí III, una confirmació de la potestat de defensar amb les armes, si convenia, els béns de l’Església (Kehr: Papsturkunden…, doc. 272). Efectivament un interessant document del 1197 féu ja sospitar a Botet que Pere I s’havia apoderat de la moneda de Vic. L’autor no anà, però, més enllà (E. Junyent: Jurisdiccions i privilegis, doc. 51).

Estudiant novament la qüestió i examinant l’evidència numismàtica, podem dir que tot sembla confirmar que Pere I encunyà moneda a Vic. En l’esmentat document, el rei Pere confirma els privilegis obtinguts dels seus predecessors i declara que la present redempció de la moneda que rep a la vila de Vic, a causa de la imminent necessitat de l’exèrcit dels sarraïns, no l’exigirà més. Aquesta redempció pot entendre’s com una imposició en metàl·lic, però sembla més probable que es tracti de consentir a Vic una emissió de moneda de baixa llei, el benefici de la qual seria per al rei. L’evidència numismàtica registra l’existència d’un diner, amb el nom PETRUS i sense la neta simbologia religiosa que trobem habitualment a la sèrie episcopal. Gudiol, i també Botet, atribuïren la peça al bisbe Pere de Redorta, malgrat que no hi ha cap precedent que el nom del bisbe aparegui a la moneda. Només una vegada hi ha indicis del nom del bisbe representat per inicials. Per altra banda, ens trobem amb el problema que Pere de Redorta tindria dos tipus de moneda atribuïts, aquest i uns diners amb el tipus d’una mà beneint.

L’aspecte fosc de la moneda en qüestió fa pensar que devia tractar-se d’una emissió a llei de tres diners (només el 25% de plata), és a dir, una llei baixa per aquell moment. Per altra banda, un document del 1244 ordena de pagar una determinada quantitat en tern (diners que contenien 3/12 de plata o 25%) i no en diners de doblenc (que contenien 2/12 de plata o 16%). Això succeeix en un moment en el qual a Barcelona tan sols s’encunya doblenc i a Vic la darrera emissió documentada, la de Pere de Redorta, era de quatern (4/12 de plata); per tant sembla que el tern al·ludit devia referir-se a les emissions vigatanes de Pere I.

Els enfrontaments pel dret de moneda de Vic arribaren al seu punt més conflictiu en temps de Jaume I.

El març del 1254, el bisbe Bernat de Mur restaura novament la moneda episcopal de Vic, (Villanueva, Viage literario…, vol. VI, ap. III), però dos mesos més tard Jaume I ordena als moneders que aturin la seva fabricació (J. Gudiol: Les bregues…, doc. 10). Aquesta ordre porta com a conseqüència, per una banda, un requeriment dels procuradors del bisbe al veguer per tal que no fos executada. Al mateix temps els bisbes demanen al papa una confirmació de la moneda episcopal, que arribà poc després (J. Gudiol: Les bregues…, doc. 11).

Requeriment dels procuradors del bisbe de Vic (27 de maig del 1254)

Requeriment presentat pels procuradors del bisbe de Vic al veguer per tal que no poses en execució el manament fet contra justícia de Jaume I per a suspendre l’encunyació de moneda per ésser cosa contrària als drets del bisbe.

"Notum sit cunctis. Quod Nos Petrus de Gualba Arnaldus de Gualba Guillelmus Xetmar Petrus de Sancto Ipolito Raymundus de Valle forti et Peironus vicensis canonici agentibus ex parte domini Episcopi et Capituli vicensis in domibus predicti Raymundi de Valle forti que sunt in villa Vici monuimus Petrum de Villari acuto vicarium domini Regis quod revocaret mandatum quod fecerat contra justitiam vel grave dampnum et prejudicium Vicensis Ecclesie monetariis cudentibus monetam vicensem quibus mandaverant sub pena corporis et aueri quodomodo dictam monetam nec cuderent nec operarent in ea et sic pertinebat jus et posessioni ecclesie supradicte. Item rogavimus et monuimus eumdem Petrum de Villari accuto quod ad alia quod cederant ad dampnum prejudicium vel turbationom juris nostri et ecclesie supradicte super dictam monetam ut aliquis nullathenus procederet contra dominum episcopum et Capitulum vicensem probari fuerit et fuerint supra dicte moneta facere justitiae complementum et etiam de jure suo super ea ostendere coram omnibus e domino Rege et Episcopo comuniter electis ad quod respondebat dictus Petrus de Villariacuto vicarius domini Regis quod habuerat in mandatis a domino Rege quod ita procederet super predictis et ideo non destrueret alio modo. Actum est hoc sexto Kal. Junnii Anno Domini M.CCLIV presentibus testibus Arnaldo de Teniss Raymundo de Gallinerio et Nicholao rectore ecclesie sancti Martini de Cortibus Bernardo de Malats Raymundo de Tornamira et aliis pluribus."

Arxiu Episcopal de Vic, pergamins, llib. V, 39.

J. Gudiol: Les bregues sobre lo senyoriu de Vich, ap. X.

_______________________________________________________________________________________________________________

Traducció

"Sigui conegut de tots que Nos, Pere de Gualba, Arnau de Gualba, Guillem Xetmar, Pere de Sant Hipòlit, Ramon de Vallfort i Peiró, canonges de Vic, obrant de part del senyor bisbe i del capítol de Vic, a les cases de l’esmentat Ramon de Vallfort que són a la ciutat de Vic, hem advertit a Pere de Vilaragut, veguer del senyor rei, que revoqui el manament que ha donat contra justícia, amb gran dany i perjudici per a l’Església de Vic, als qui encunyen moneda vigatana, als quals han manat, sota pena corporal, que ni encunyin moneda ni en facin, ja que aquest és un dret de possessió de l’esmentada Església. També demanem i advertim al mateix Pere de Vilaragut que, en allò que tingui a veure amb el dany, el perjudici i la turbació del nostre dret i de l’esmentada Església sobre aquesta moneda, ningú no procedeixi contra el senyor bisbe ni el capítol de Vic. Sobre l’esmentada moneda, cal que quedi clar que aquest és un complement de la justícia i que hi tenen un dret i això ha d’ésser clar davant de tothom tant per part del rei com del bisbe, elegits comunitàriament, de la qual cosa ha de respondre Pere de Vilaragut, veguer del senyor rei, que té entre els manaments del senyor rei que així procedeixi sobre el que hem dit i que no ho destrueixi de cap manera. Fet el dia sis de les calendes de juny de l’any del Senyor 1254, amb els testimonis presents Arnau de Tenis, Ramon de Galliner i Nicolau, rector de l’església de Sant Martí Sescorts, Bernat de Malalts, Ramon de Tornamira i molts altres."

(Trad.: Paquita Sallés i Verdaguer)

L’any següent, 1255, el bisbe imposa el curs forçós de la moneda episcopal dintre la ciutat de Vic, amb pena d’excomunió a qui la rebutgi (E. Junyent, Jurisdiccions i privilegis, doc. 104).

Disposició de Bernat de Mur (6 de març de 1255)

El bisbe Bernat de Mur imposa el curs forçós i exclusiu de la moneda encunyada per l’Església de Vic en els tractes i compres dintre la ciutat, amb pena d’excomunió als contraventors.

Notum sit cunctis quod Nos Bernardus Dei gratia vicensis episcopus, de consilio, et voluntate capituli nostri, monetam Sancti Petri Sedis Ausonensis, cui disponenti Domino penesidemus, fecerimus, et restauraverimus, ac gitarerimus, sive publicaverimus, et per totam villam Vici currere et recipere mandaverimus, prohibitione super hoc nichilominus interposita, ne cum alia moneta aliquis vendat ibidem, vel emat, vel aliquod aliud commercium contrahat: quia aliqui de praedicta villa Vicensi, contemptis mandato et prohibitione praemissis, in dampnum ac preiudicium nostrum et dictae ecclesiae, et in eiusionem mandati ac prohibitionis superius contentorum, praedictam monetam refutant, et cum alia vendunt emunt, contrahunt, quod nulla ratione possumus clausis oculis pertransire; idcirco auctoritate Dei omnipotentis, et beatorum Petri et Pauli apostolorum et nostra dicimus, praecipimus, mandamus, et firmiter prohibemus omnibus generaliter, qui habitent villam Vici, quod nullus de cetero vendat, emat, aut aliquid aliud commercium contrahat in tota villa Vici, nisi cum praedicta moneta, quam fecimus et restauravimus, quae est propria Sedis Sancti Petri Ausonensis. Et quicumque contrarium fecerit, et quicumque, consilium, auxilium, vel favorem dederit, quod aliter fiat nisi praedictum quod hic diximus, mandamus, praecipimus, et prohibemus, in eundem, quicumque aut qualiscumque sit, magnus vel parvus, homo vel mulier, excomunicationis sententia inodamus, a qua nisi per Nos non possit absolvi, vel illum cui super hoc comisserimus vices nostras, nisi fuerit in mortis articulo constitutus. Quod est factum II Nonas Marcii anno Domini MCCLIII. Sig+num B. Dei gratia Vicensis episcopi. Sig+num A. de Muro Vicensis arcidiachoni, qui pro teste hoc firmat. Ego B. de Tornamira Vicensis praeceptor qui pro teste firmo+. Ego Bg Burdi clericus Vicensis qui firmo pro teste. Ego P. de Torrentibus clericus pro teste firmo+. Sig+num P. de Ayreis canonici, et publici ville Vici notarii. Sig+num Bernardi de Costas, scriptoris iurati, qui haec scribi fecit et clausit mandato Petri de Ayreis, publici Vicensis notarii, die et anno quo supra.

Arxiu Capitular de Vic, c. 6, 2013.

A.C.A. Perg. de Jaume I, 1254.

Villanueva: VI, ap. III.

J.Gudiol: Les monedes episcopals vigatanes, pàg. 25.

_______________________________________________________________________________________________________________

Traducció

"Sigui conegut de tots que Nos, Bernat per la gràcia de Déu, bisbe de Vic, amb el consell i la voluntat del nostre capítol, fèiem la moneda de Sant Pere de la seu de Vic; per disposició de Déu ens en vàrem penedir, però la restauràrem, en parlàrem i la publicàrem i per tota la vila de Vic vàrem manar que corrés i es rebés. No s’ha interposat sobre aquest assumpte cap prohibició per tal que amb una altra moneda es vengui, compri o es faci algun altre comerç: ja que algunes persones de l’esmentada vila de Vic, menyspreant el manament i portats per la prohibició, contents del dany i perjudici nostres i de l’esmentada Església i pel manament i la prohibició anteriors, refusen aquesta moneda i amb una altra venen, compren, fan negocis; això per cap raó no podem deixar-ho passar, ni tancar els ulls; per això, per l’autoritat del Déu omnipotent i dels sants apòstols Pere i Pau i la nostra, diem, manem, ordenem i fermament prohibim, en general a tots els qui habiten la vila de Vic, que ningú no vengui, ni compri, ni faci cap altre negoci en tota la vila de Vic, si no és amb l’esmentada moneda que fem i restaurem i que és pròpia de la seu de Sant Pere de Vic. I si algú ho contradigués o donés un consell, ajuda o favor per tal que un altre ho faci, diem, manem, ordenem i prohibim que sigui qui sigui, gran o petit, home o dona, el castiguem amb la sentència de l’excomunió de la qual no pugui ésser absolt a no ser per Nos o per aquell a qui donem els nostres poders, en perill de mort. Fet el dos de les nones de març de l’any del Senyor de 1253. Signatura de Bernat per la gràcia de Déu bisbe de Vic. Signatura d’A. de Mur, ardiaca de Vic, que ho firma com a testimoni. Jo, B. de Tornamira, preceptor de Vic, ho firmo com a testimoni. Jo, Berenguer de Burg, clergue de Vic, que firmo com a testimoni. Jo, P. de Torrents, clergue, firmo com a testimoni. Signatura de P. d’Arenys, canonge i notari públic de la vila de Vic. Signatura de Bernat de Costes, escrivà jurat, que ho he escrit, fet i tancat per manament de Pere d’Arenys, notari públic de Vic, el dia i l’any esmentats més amunt."

(Trad.: Paquita Sallés i Verdaguer)

Tots aquests documents són prou reveladors de la lluita que s’estava desenvolupant, és a dir la pressió reial per acabar amb el dret de moneda dels bisbes i l’aferrissada resistència d’aquests per a cedir-la.

L’any 1256, Bernat de Mur fa una nova restauració de la moneda que haurà d’ésser de talla de 20 sous al marc i llei de 4 diners. Del mateix any és una concòrdia entre el capítol i el bisbe sobre els guanys de la moneda, que hauran de repartir-se a parts iguals, una vegada deduït el feu del senyor de Montcada i les despeses (J. Botet: Les monedes catalanes, I, ap. 17; J. Gudiol: Les monedes episcopals… pàg. 26).

Restauració de la moneda per Bernat de Mur (17 d’octubre de 1256)

El bisbe Bernat de Mur fa una nova restauració de la moneda amb consentiment del capítol i del procurador de la comtessa Garsenda, prevenint la llei de 4 diners de plata pura i talla de 20 sous al marc per aquest numerari. Mana que aquesta moneda sigui emprada en les transaccions amb prohibició de tota altra.

"Notum sit cunctis presentibus et futuris. Quod Nos Bernardus Dei gracia vicensis episcopus per nos et successores facimus et restauramus monetam sancti Petri ausonensis sedis de consilio tocius Capituli eiusdem Ecclesie qui in hoc consenciunt et faciunt per se et successores suos et de consilio etiam Bernardi de Cintillis procuratoris et tenentis locum domine Comitisse et Gastonis eius filii in Catalonia qui in hoc consentit per dictam dominam comitisam et dictum Gastonem et successores eorum. Hanc autem monetam facimus de lege quatuor denariorum argenti puri et de legitimo pondere. Ita quod viginti solidi exeant de marcha. Et ut ista moneta in predicta lege et pondere firmiter perpetuo observetur et teneatur, Juramus per Deum et super sancta quatuor evangelia nos dictus Bernardus Dei gracia vicensis episcopus et capitulum ejusdem Ecclesie et nos dictus Bernardus de Cintillis procurator et tenens locum dicte domine comitisse et dicti Gastonis nomine predictorum super animabus eorum quod predicta moneta non mutetur aliquo tempore et perpetua sit nunc et semper. Nec in lege etiam nec in pondere minuatur aliquo tempore per nostrum consilium et voluntatem. Preterea statuimus quod si quis minueret in aliquo accipiemus inde vindictam consilio nostrorum proborum hominum si persona illa in nostram potestatem pervenerit. Item statuimus quod si quis infra villam Vici vendiderit vel comparaverit quamcumque rem cum alia moneta nisi cum supradicta donet pro justicia Quinque solidos si probus homo est et potens. Si vero mediocris eciam donet tres solidos pro iusticia. Et si de minoribus est donet Duodecim denarios. De villanis que extra sunt et venient de extraneis. Ita statuimus quod donent duos solidos unusquisque quando inter se mercantur cum alia moneta. Et si mercentur cum hominibus ville Vici donent homines ville numerum supradicte monete. Item statuimus nos Bernardus predictus Episcopus vicensis et Capitulum eiusdem quod quilibet Episcopus cum electus fuerit et confirmatus iuret predictam monetam se perpetuo servaturum. Hoc idem juramentum faciat quilibet Canonicus cum in canonicum Ecclesie vicensis fuerit assumptus. Item statuimus et ordinamus de consilio dicti Bernardi de Cintillis procuratoris dicte domine comitisse et Gastoris eius filii quod quilibet dominus de Montechatano qui habuerit illam dominactionem in villa Vici quod dicta comitisa et dictus Gasto ibi habent quod cito adeptus fuerit predictam dominacionem juret predictam monetam se perpetuo servaturum. Item statuimus nos et dictus Bernardus de Cintillis procurator et tenem locun dicte domine comitisse et dicti Gastonis de consilio proborum hominum ville Vici quod dicti probi homines qui nunc sunt in villa Vici iurent se servaturos dictam monetam. Et hoc idem iuramentum faciat quilibet habitator ville Vici cum duxerit uxorem. Et hoc idem iuramentum faciat quilibet eum intraverit villam Vici de novo causa habitarii. Et cum dubitaretur de quadam clausula contenta in composicione condam facta inter dictum Guillermum Dei gracia vicensem Episcopum et dompnum Guillermum de Montecatano cuius clausula talis est. Item statuerunt prefati laudatores quod ipse Guillermus de Montecatano et sui habeant in perpetuum in moneta vicensis Episcopi et Ecclesie quando batebit unum denarium in porcione et jure Episcopi et vicensis Ecclesie per feudum et beneficium dicti Episcopi et Ecclesie et cetera quota vel quanta pars debet esse ille denarius quod in porcione et jure Episcopi et Ecclesie vicensis dominus de Montechatano deberet recipere. Nos dictus Bernardus Dei gracia vicensis episcopus de consilio Capituli nostri declaramus convenciorem dicto Bernardo de Cintillis procuratore et tenente locum dicte comitisse et dicti Gastonis loco ipsorum quod dictus Gasto et sui successores inperpetuum recipiant in lucro Episcopi et Ecclesie vicensis deductis tamen expensis. Quartam partem in dicta moneta quando batebit et non aliud quam quartam partem ipse Gasto et sui inperpetuum teneant in feudum et beneficium pro Episcopo et Ecclesia vicensi et dictus Gasto et sui successores possint ponere quando dicta moneta batebit seu cudetur unam personam que intersit cum guardis domini episcopi in jure ponendi guarde et compoto dicte monete et ad recipiendam dictam quartam partem. Et quod dictus Gasto et sui successores faciant currere dictam monetam per omnia loca quibus retroactis temporibus currere consuevit et quod eam potenter ac viriliter manutendant custodient et deffendant bona fide sine enganno. Preterea statuerunt et ordinaverunt quod illud quod fuerit habitum racione predicte pene apposite expendatur et detur ad hedificacionem et reparacionem murorum et valium ville Vici. Actum est hoc in palacio domini episcopi vicensis XIIII Kalendis Novembris anno domini M.CC. quinquagesimo sexto.

Sig+num B. Dei gracia vicensis episcopus juratus. — Signum Bernardi de Cintillis procuratoris domine Comitisse et domini Gastonis + et predictum juramentum facimus.

Testes huius rei sunt. Bernardus de Gurbo. Dalmacus de Castillione. Arnaldus de Sauo. Petrus de Tavartet. Bernardus de Miravals. Berengarius de Altarripa. Poncius de Malats. Guillermus Nicholai sacerdos. Bernardus de plano. Arnalduscoqui. Ferrarius Mironis. Raymundus de Cardona. Ferrarius Mironts iuvenis. Bernardus de Muro. Raymundus de Galinerio Guillermus Barrat. Petrus des Quadres. Petrus Muntaner. Guillermus de Insula. Petrus de Torrentibus. Arnaldus de Leonis. Exameno et plures alii.

Sig+num A de Muro vicensis archidiachoni qui hoc iurat et firmat.

Sig+num Petri de Gualba vicensis canonici iurati; Ego Petrus de sancto Ypolito canonicus vicensis iuratus et subscribo + Ego A de Gualba vicensis canonicus iuratus subscribo + Ego Michael de Spigol vicensis canonicus juratus hoc firmo. Ego R. de Valleforti subscribo et iuro. Sig+num Gaucerandi de Cardona iuratus. promisa ego B. de Tornamira vicensis precentor firmo + Ego F. de Monte rotundo vicensis canonicus qui hoc firmo + Ego B. de Colle canonicus iuratus qui hoc firmo + Ego R. de Sala sacerdos canonicus iuro et firmo +.

Sig+num Petri de Ayreis vicensis canonci et publici ville Vici notarius.

Sig+num Petri de Alibergo scriptoris iurati qui hoc scribi fecit et clausit mandato Petri de Ayreis publici vicensis notarii die et anno supra."

Arxiu de la Corona d’Aragó, pergamins de Jaume I, 1462.

J. Gudiol: Les bregues sobre lo senyoriu de Vich, ap. XII.

J. Botet: Les monedes catalanes, I ap. XVII.

_______________________________________________________________________________________________________________

Traducció

"Sigui conegut de tots els presents i els futurs que Nos, Bernat, per la gràcia de Déu, bisbe de Vic, fem i restaurem per Nos i successors la moneda de la seu de Sant Pere de Vic, amb el consell de tot el capítol de l’esmentada església que així ho consenteix i fa per a si i els seus successors i amb el consell de Bernat de Centelles, procurador i lloctinent de la senyora comtessa i de Gastó, el seu fill, a Catalunya, que també hi consent per la citada senyora comtessa i l’esmentat Gastó i els seus successors. Fem aquesta moneda de llei de 4 diners de plata pura i de legítim pes. Així que els 20 sous surtin al marc. I aquesta moneda en l’esmentada llei i pes, fermament i perpètuament s’observi i sigui observada. Jurem per Déu i sobre els quatre sants evangelis que Nos, el citat Bernat, per la gràcia de Déu bisbe de Vic i el capítol d’aquesta Església i Nos, l’esmentat Bernat de Centelles, procurador i lloctinent de l’esmentada senyora comtessa i del citat Gastó, en nom dels esmentats, sobre les seves ànimes, per tal que la citada moneda no sigui mai canviada i sigui perpètua per ara i per sempre. I ni en llei ni en pes mai no perdi valor pel nostre consell i voluntat. A més a més, determinem que si algú la disminuïa en alguna cosa, rebrà la venjança del consell dels nostres prohoms si aquella persona arribava al nostre poder. També determinem que si algú dintre la vila de Vic venia o comprava qualsevulla cosa amb una altra moneda i no amb l’esmentada, pagui amb justícia 5 sous, si és un prohom ric. Si és un home de posició mitjana que pagui 3 sous amb justícia. I si és dels menors, que pagui 12 diners. Pel que fa als qui viuen als pobles de fora o si venien estrangers, determinem que donin 2 sous cadascun quan mercadegin entre ells amb una altra moneda. I si mercadegen amb homes de la vila de Vic, que donin els homes de la vila el nombre de l’esmentada moneda. També determinem Nos, Bernat, citat bisbe de Vic, i el seu capítol que quan un bisbe sigui elegit i confirmat, que juri que conservarà perpètuament la moneda esmentada. Faci també aquest jurament qualsevol canonge quan sigui nomenat canonge de l’església de Vic. També determinem i ordenem per consell del citat Bernat de Centelles, procurador de l’esmentada senyora comtessa i de Gastó, el seu fill, que qualsevol senyor de Montcada que tingués la dominació de la vila de Vic que la senyora comtessa i Gastó hi tenen, que ràpidament sigui presa aquesta dominació i juri que conservarà perpètuament l’esmentada moneda.

També determinem nosaltres, Bernat de Centelles, procurador i lloctinent de la senyora comtessa i del citat Gastó, amb el consell dels prohoms de la vila de Vic que aquests prohoms que ara són a la vila jurin que observaran aquesta moneda. I faci aquest jurament tot habitant de la vila de Vic quan es casi. I el faci també tot aquell que entri a la vila de Vic per habitar-hi de nou. I si dubta d’una certa clàusula continguda en la composició feta fa temps entre Guillem, per la gràcia de Déu, bisbe de Vic, i el senyor Guillem de Montcada, la clàusula és així:

Determinaren els altres aprovadors que Guillem de Montcada i els seus tinguin per sempre en la moneda del bisbe de Vic i de l’Església, quan la bati, un diner en porció i dret del bisbe i de l’Església de Vic per feu i benefici dels esmentats bisbes i Església; aquest diner correspon a la quota i a la part que el senyor de Montcada ha de rebre en porció i dret del bisbe i l’Església de Vic el senyor de Montcada. Nos, el citat Bernat, per la gràcia de Déu, bisbe de Vic, amb el consell del nostre capítol, declaren el pacte amb el citat Bernat de Centelles, procurador i lloctinent de la comtessa i de Gastó, en lloc d’ells, que l’esmentat Gastó i els seus successors per sempre rebin per a lucre del bisbe i de l’Església de Vic, després de deduir-ne les despeses, la quarta part d’aquesta moneda, quan la bati, i no altra que la quarta part que Gastó i els seus la tinguin per sempre en feu i benefici pel bisbe i l’Església de Vic i l’esmentat Gastó i els seus successors puguin posar, quan es bati la moneda o s’encunyi, la persona que vulguin amb els guardians del senyor bisbe per tal que vetllin pel dret i per tal que el còmput de la moneda que cal que rebi sigui aquesta quarta part. I que Gastó i els seus successors facin córrer aquesta moneda per tots els llocs per on acostumava a córrer en temps antics i que procurin i custodiïn i defensin de bona fe i sense engany la moneda amb poder i força. A més, determinaren i establiren que d’acord amb l’esmentada disposició se segueixi allò que ha esdevingut habitual i, doncs, es faci una aportació per a l’edificació i la reparació dels murs i parets de la vila de Vic. Fet al palau del senyor bisbe de Vic el dia 14 de les calendes de novembre de l’any del Senyor de 1256.

Signatura de B., per la gràcia de Déu, bisbe jurat de Vic. Signatura de Bernat de Centelles, procurador de la senyora comtessa i del senyor Gastó que fem l’esmentat jurament.

Són testimonis d’aquesta determinació Bernat de Gurb, Dalmau de Castelló, Berenguer d’Alta-riba, Pere de Tavertet, Arnau de Sau, Bernat de Miravalls, Ponç de Malats, Guillem Nicolau, sacerdot. Bernat de Pla, Arnau de Coqui. Ferrer Miró, Ramon de Cardona, Ferrer Miró, el jove; Bernat de Mur, Ramon de Galliner, Guillem Barrat, Pere des Quadres, Pere Muntaner, Guillem d’Illa, Pere de Torrents, Arnau de Lleó, Eiximenis i molts altres.

Signatura d’A. de Mur, ardiaca de Vic, que ho jura i ho firma. Signatura de Pere de Gualba, canonge jurat de Vic; Jo, Pere de Sant Hipòlit, canonge jurat de Vic ho subscric. Jo, A. de Gualba, canonge jurat ho subscric. Jo, Miquel d’Espígol, canonge jurat de Vic, ho firmo. Jo, R. de Vallfort subscric i juro. Signatura de Galceran de Cardona, jurat. Jo, B. de Tornamira, preceptor de Vic, firmo aquestes promeses. Jo, F. de Montrodon, canonge de Vic, ho firmo. Jo, B. de Coll, canonge jurat ho firmo. Jo, R. de Sala, sacerdot i canonge ho firmo i juro.

Signatura de Pere d’Arenys, canonge i notari públic de la vila de Vic.

Signatura de Pere d’Alberg, escrivà jurat, que ho he fet escriure tancar per manament de Pere d’Arenys, notari públic de Vic, el dia i l’any esmentats més amunt."

(Trad.: Paquita Sallés i Verdaguer)

Per la seva banda, Garsenda de Montcada fa homenatge al bisbe i aprova la restauració de la moneda.

Finalment el 1259 Bernat de Mur passa comptes del benefici originat per l’encunyació i rep per aquest concepte 700 sous. Aquí degué concloure aquesta emissió (E. Junyent: Jurisdiccions i privilegis, doc. 112).

En seguí, però, una altra, ja que el 1273 Jaume I tornà a ordenar que s’aturés la fabricació de moneda a Vic en curs: “El rei Jaume I mana als obrers de la moneda que s’encunyava a Vic, que cessin tota encunyació pel bisbe de Vic o per qualsevol altra persona que fos” (E. Junyent: Jurisdiccions i privilegis…, doc. 125, pàg. 122).

Aquesta ordre degué ésser definitiva, ja que no tornem a trobar notícies fins al 1315. Aquest any el bisbe cedeix el domini de la ciutat i la moneda al rei Jaume II. A canvi rep una sèrie de compensacions. Aquests acords posen punt final al dret de moneda per part del bisbe de Vic. No hi ha dubte, atesa la migradesa de les compensacions obtingudes pel bisbe, que en tot aquest afer només hi ha la bona voluntat d’acabar de bé a bé i clausurar legalment una situació existent de fet (E. Junyent, Jurisdiccions i privilegis, doc. 183).

La moneda de Vic

Circulació de la moneda de Vic

Anem ara a tractar del paper de la moneda de Vic en el seu àmbit circulant. Caldrà examinar la seva incidència en el mercat. No és fàcil, amb les dades disponibles, arribar a traçar una panoràmica detallada de la funció econòmica, ni de l’abast concret de la circulació de la moneda de Vic.

Malgrat tot, hi ha una sèrie de dades que permeten afirmar que la moneda de Vic circulava en un àmbit relativament reduït. Les emissions vigatanes eran de curs legal a tot el comtat d’Osona, però hi ha raons per pensar que en zones allunyades, com l’àrea de Manresa, aviat perderen terreny a favor de la moneda de Barcelona. Realment el fet que l’any 1111 hi hagi una cita monetària referent a “moneda de Manresa anomenada bruna”, fa pensar efectivament que a Manresa hi corria una moneda de poca llei, la qual cosa confirma que no es tractava de moneda feta a Vic, ja que en aquesta època sabem amb exactitud que la moneda d’aquella ciutat era de plata.

A partir del 1148, hi ha documentada la presència efectiva de moneda de Barcelona en una transacció efectuada al comtat d’Osona. En endavant, la moneda barcelonesa serà molt freqüent en els pagaments fets a Osona.

Les troballes monetàries mostren, també, un àmbit de circulació circumscrit a Osona i, més concretament, a l’entorn de Vic. Aquestes descobertes assenyalen una remarcable presència de la moneda de Barcelona en el territori osonenc. Un exemple d’això és el tresor de monedes de Ramon Berenguer III i de Ramon Berenguer IV, que es composava de 17 000 diners o òbols (mig diner) de Barcelona, trobat a Osor.

Un altre indici que la circulació de la moneda vigatana no devia ultrapassar, de fet, en molt l’àrea de la ciutat de Vic, almenys en èpoques tardanes, ho demostra el decret del bisbe Bernat de Mur (1255), que imposa el curs forçós de la seva moneda dintre la ciutat. Aquest document evidencia que fora de la ciutat no devia circular i que dintre la mateixa ciutat hi trobava dificultats.

Una raó d’aquesta presència, relativament feble, del numerari de Vic en el circulant és donada per uns volums d’encunyació bastant reduïts, com mostra la repetició d’encunys de les monedes que ens han arribat. No cal dir que les interrupcions que hem assenyalat en el batiment de la moneda a Vic poden haver afavorit la introducció de la moneda de Barcelona, que per tot el que hem dit haurà esdevingut indispensable per a cobrir les necessitats del mercat.

Atribució de les monedes vigatanes

Cal distingir, en primer lloc, les monedes de caire episcopal de les comtals. Destriem primer la sèrie més curta, la comtal.

Sembla evident, malgrat algun dissentiment poc fonamentat, que el diner amb llegenda RMN-BRG al revers cal atribuir-lo a un comte de nom Ramon Berenguer. Haventhi a la moneda la menció AVSONA i no coneixent-se cap bisbe vigatà de nom assimilable a l’abreviatura esmentada, la conclusió s’imposa clarament.

Tenint present l’anàlisi històrica que hem fet abans, no sembla possible atribuir-la a un Ramon Berenguer anterior al tercer, ja que en el temps d’aquell ens són ben documentades emissions regulars episcopals. La línia històrica que hem assenyalat abans marca una interrupció documental episcopal al llarg de la primera meitat del segle XII. Atenent a la recuperació del patrimoni comtal empresa per Ramon Berenguer III sembla lògic de concloure que el comte barceloní havia recuperat la moneda vigatana. El moment adient per a una emissió és ara, quan el comte pot tenir interès a remarcar la propietat comtal de la moneda de Vic. En general, l’interès fonamental dels comtes barcelonins fou la de fer córrer la moneda barcelonina en tot l’àmbit dels seus dominis i quan assolien un nou centre emissor de moneda el que feien, a la curta o a la llarga, era tancar-lo. Aquests fets i l’aparent alta llei de la moneda inclinen a una atribució a Ramon Berenguer III. Ja veurem, en tractar de la moneda gironina que hi ha també un paral·lelisme en els pesos de les monedes atribuïdes a aquest comte i eixides dels tallers de Vic i Girona.

L’altre tipus que pot ésser comtal (del comte-rei en aquest cas) és el diner a nom de PETRVS, que, tal com hem assenyalat abans, ha d’atribuir-se al rei Pere I de Catalunya, dit el Catòlic. L’atribució clàssica al bisbe Pere de Redorta, a més de dificultar altres qüestions, com hem dit, apareixia forçada en conèixer-se un altre tipus atribuït al mateix bisbe i de tipologia completament diferent. D’altra banda el nom del bisbe no apareix mai explicitat a la moneda i la tipologia d’aquest tipus és molt semblant a la dels diners barcelonins de Pere I. L’emissió de Pere I fou circumstancial i reconegudament momentània i, per tant, no ha d’estranyar la manca de continuïtat en les encunyacions comtals.

El successor de Pere, Jaume I, entrebancà les emissions episcopals vigatanes i aconseguí de fer-les cessar, però no sembla pas que encunyés ell mateix al comtat d’Osona, ni tampoc que ho fessin els seus successors, fins arribar a Jaume II, que clogué legalment l’afer. Malgrat que en el document de concanvi el rei Jaume II es reserva el dret d’encunyar a Vic, res indica que realment ho arribés a posar en pràctica.

La sèrie vigatana té, doncs, dos tipus comtals, atribuïbles a Ramon Berenguer III i a Pere I i no sembla probable que els comtes fessin emissions en altres moments.

El conjunt restant, format per sis tipus principals, cinc dels quals amb el seu òbol o mig diner, no sembla pas, a primera vista, fàcil d’atribuir. La dificultat fonamental és la manca d’elements clars de datació, ja que mai no hi consta el nom del bisbe i sí, tan solament, el nom del taller emissor en la forma AVSONA i en un sol cas les inicials B-G.

Una bona guia la dóna la llei o el contingut de plata de les monedes. Actualment sabem que el tipus amb efígie entre S-P i AVSONA voltant una creu (tipus 1) és de plata gairebé pura: 93,8%. Els autors ho havien ja suposat així, però ens mancava la prova objectiva d’una anàlisi, que darrerament hem pogut realitzar. Ja sabem que resulta molt arriscat refiar-se només de l’aspecte del metall.

L’alta llei és un bon signe d’antigor ja que la nostra moneda de diners deriva del diner carolingi de plata, per anar perdent paulatinament pes i llei amb barreja progressiva cada cop amb més coure, fins arribar, després d’un llarg procés, a esdevenir de coure pur. Aquest procés, que es produeix en tot l’àmbit europeu, amb processos de cadència diferents, permet, però, d’ordenar amb bona aproximació les emissions quan coneixem la llei de cada una d’elles.

Cal dir també que, a més del seu art tosc, aquest tipus sembla que bé pot encapçalar la sèrie pel seu revers, que manté encara una clara inspiració carolíngia

El tipus següent ha d’ésser el que, mostrant a l’anvers una efígie semblant, però de millor art i disseny més detallista, incorpora al revers una creu equilateral, als espais de la qual hi ha les síl·labes que completen AV-SO-NA i una flor al quart espai (tipus 2). No disposem, en aquest cas, d’una anàlisi de contingut de metall, però la llei sembla també ésser alta.

El tercer tipus bàsic, que és probablement el darrer de plata, és el meravellós diner dels bous. Així era conegut també en el seu temps (“moneta bovum”) en un document del 1083 o, encara “moneta Vici optima ubi bobes sunt depicti”, en un altre del mateix any.

Aquestes cites, a les quals podem encara afegir una altra de semblant datada el 1082, donen la cronologia exacta del moment de circulació del diner que mostra a l’anvers les efígies enfrontades de sant Pere i sant Pau i al revers un home llaurant amb una parella de bous. Podem atribuir aquest diner al bisbe Berenguer Sunifred de Lluçà (1078-1099) que sabem, amb seguretat gairebé total que encunyà mercès a una altra font: a la seva mort legà els instruments per al batiment de moneda a la canònica de Vic.

Com que fins al 1086 totes les cites de moneda de Vic la denominen “grossa” o bé de plata puríssima, termes que són equivalents, sembla clar que els altres dos tipus que hem descrit abans, amb l’efígie entre S-P han d’ésser anteriors a la moneda dels bous, potser l’única que queda cronològicament ben determinada.

A qui cal atribuir-les? Resulta difícil respondre amb precisió. D’una banda les cites monetàries donen indicis de circulació des del 966. Atenent a que la concessió als bisbes fou ferma a partir del 911, segons hem dit, potser resulta lògic creure que les emissions comencessin a la segona meitat del segle X. Podríem, amb Gudiol, atribuir de manera convencional l’inici del primer tipus al bisbe Guadamir (948-957), restaurador de la canònica i en temps del qual se cita el dret de moneda.

Certament la cita de circulació del 966 és, però, aillada i, el gruix d’altres cites se situa entre el 1041 i el 1093 (24 cites), amb només una cita anterior (966) i una posterior (1159), ja que la darrera cita del 1259 parla de la moneda de bilió (quaternal), identificable amb les emissions tardanes que després comentarem.

La manca de cites específiques de moneda vigatana abans del 1041 no desdiu pas, però, l’existència d’emissions anteriors, ja que, per l’experiència del que succeeix en altres llocs, sabem que només es determina el tipus de moneda quan en el mercat hi ha concurrència de monedes diferents. A partir d’aquest moment els documents detallen quina de les monedes en circulació és la triada per al pagament, sobretot si se suposa que el seu valor és diferent o, senzillament, si el mercat els atribueix valoracions diferents.

El fet que el bisbe Oliba (1017-1046) dicti penes per als falsificadors de la seva moneda i l’abundància de cites des del 1041 fan ben avinent d’atribuir a aquesta alta figura episcopal el segon tipus bàsic, que més amunt hem descrit. Es a dir, el de l’efígie entre S-P en una banda i les síl·labes AV-SO-NA, omplint els espais d’una creu a l’altra.

Val a dir, però, que no hi ha pas un abisme estilístic entre el segon tipus, atribuït amb versemblança a Oliba i el primer, donat convencionalment a Guadamir. Tenint present que la seguretat de l’emissió durant aquest bisbe es basa únicament en la cita del 966, l’atribució podria ésser modificada si aquesta cita (que és del testament del comte Sunifred de Cerdanya) fos discutida quant a la seva autenticitat.

Amb la moneda dels bous es clou el període més brillant de la moneda de Vic: diners de plata gairebé pura, d’un pes relativament alt (entorn del gram) i factura detallada i d’alt nivell artístic.

A continuació cal situar un diner, conegut en un únic exemplar que manté el bon art, però presenta una seriosa caiguda de pes: només 0,6 grams. Ignorem, a més si segueix essent de plata o conté alguna cosa de lliga. Aquest diner presenta a l’anvers la figura dreta d’un bisbe i al seu davant hi ha B (a dalt) i G (a baix). Al revers hi ha dues figures enfrontades, molt semblants als sants Pere i Pau del diner dels bous (veure el tipus 4). Sembla ben avinent de considerar les lletres B-G com les inicials del nom del bisbe que encunyà la moneda. D’altra banda hi ha l’enllaç tipològic amb el diner dels bous i la caiguda de pes el fa posterior. Caldria per tot plegat atribuir aquest diner al bisbe Berenguer Guillem (1099-1101) i la seva emissió tancaria la primera etapa d’amonedacions vigatanes, ja que, si bé hi ha documents que hi fan encara referència el 1104, a partir d’aquesta data s’obre un buit que coincideix, com hem dit, amb les emissions comtals.

Resten dos altres tipus bàsics, tots dos de bilió.

L’evidència numismàtica d’aquests dos tipus concorda amb les documentades emissions de bilió dels bisbes Pere de Redorta (1147-1185) i Bernat de Mur (1244-1264), ja que tots dos bisbes manaren que es batés a llei de 4 diners (33% de plata). Ja hem dit abans que el diner amb llegenda PETRVS, atribuït per Gudiol i Cunill i Botet i Sisó a Pere de Redorta el considerem de Pere I.

El repartiment d’aquests dos tipus bàsics restants entre els bisbes Pere i Bernat sembla senzill: el tipus amb una mà beneint (tipus 5) és més arcaic i té les lletres llatines, encara amb les A obertes que fan que semblin N i S ajagudes, mentre que el tipus amb la figura d’un bisbe (tipus 6) porta ja lletra gòtica i les S dretes. Reforça encara aquestes atribucions la troballa de diners de la mà beneint associats a diners barcelonins de Ramon Berenguer IV i d’un diner amb la figura del bisbe en terres valencianes. Recordem que els bisbes de Vic tingueren abundants possessions a València després de la seva conquesta per Jaume I el Conqueridor.

Resten, doncs, atribuïdes amb força seguretat les emissions d’Oliba, Sunifred de Lluçà, Berenguer Guillem, Pere de Redorta i Bernat de Mur, restant com a menys segura la del bisbe Guadamir. No cal dir que els òbols o migs diners han de compartir l’atribució dels seus diners corresponents.

Cal advertir finalment que les dues varietats de diners amb la mà beneint podrien correspondre a dues emissions, tenint en compte que les diferències de dibuix són bastant significatives i les trobem tant en els diners com en els òbols. Si fos així, caldria considerar més moderna la varietat que té plecs de roba ja que al revers hi ha les S dretes, mentre que a l’altra varietat, que porta a l’extrem de la màniga dos rengles de perles, les S són encara ajagudes.

Cal aclarir finalment, que la llei d’aquestes darreres monedes no ha estat encara comprovada per anàlisi, però sembla ben possible que siguin efectivament de quatern. La coexistència en una mateixa troballa de diners amb la mà beneint i de diners barcelonins de lliri, amb llei comprovada de cinc diners no contradiu pas la llei inferior de la moneda vigatana, com s’ha dit, ja que és ben freqüent que en una troballa coexisteixin diners de lleis diferents, que circulaven al mateix temps. El mercat era, però, ben conscient de les diferents valoracions que calia atribuir a cada moneda segons la seva llei.

Vegeu: Catalogació de les monedes episcopals i comtals vigatanes

Les monedes de Calaf (Cardona) i Manresa

Els vescomtes d’Osona, que pel govern que exercien a Cardona foren anomenats amb el temps vescomtes de Cardona gaudien del dret de moneda. Vers l’any 1088 el vescomte Folc es proposava de batre moneda al seu castell de Calaf, que tenia en feu del bisbe de Vic. Aquest fet havia de lesionar els interessos del bisbe de Vic. Una concòrdia fou signada l’any 1088, per la qual el bisbe de Vic obtenia la meitat del guany de la moneda. És probable que més endavant el vescomte de Cardona acabés renunciant al seu dret a canvi de participar en el benefici de la moneda episcopal vigatana, del qual obtenien el 15%. Parlarem amb més extensió d’aquesta emissió de Calaf al volum XVII (Urgell-Segarra-Anoia) de la Catalunya Romànica.

Vegeu: La moneda de Manresa

Bibliografia

  1. Ramon D’Abadal: Catalunya carolíngia, vol. I. Els diplomes carolingis, Ginebra 1926.
  2. Anna M. Balaguer: Primeres conclusions en l’estudi de la moneda catalana comtal, I Simposium Numismàtic de Barcelona, 1979, vol. II, pàgs. 297-330.
  3. Anna M. Balaguer: El problema de la localización de la Roda visigoda, “Acta Numismática” 13, Barcelona 1983, pàgs. 109-122.
  4. Anna M. Balaguer-Miquel Crusafont: Estudi preliminar de la troballa de monedes comtals d’Orrius (Maresme) Excavacions Arqueològiques a Catalunya, núm. 2, Generalitat de Catalunya, Barcelona 1983.
  5. Joaquim Botet i Sisó: Les monedes catalanes, vol. I, Barcelona 1908.
  6. M. Crusafont i Sabater: Numismàtica de la Corona Catalano-Aragonesa medieval, Madrid 1982.
  7. M. Crusafont i Sabater: Tipo inédito de Carlomagno de la ceca de Roda, “Acta Numismática” 13, Barcelona 1983, pàgs. 125-135.
  8. Miquel Crusafont-Anna M. Balaguer: La moneda catalana comtal, “l’Avenç”, núm 34, Barcelona 1981, pàgs. 44-51.
  9. Miquel Crusafont-Anna M. Balaguer-I. Puig: Els comtats cata lans: les seves encunyacions i àrees d’influència. I. Corpus. I Symposium Numismàtic de Barcelona, vol. I, 1979, pàgs. 377-508.
  10. Josep Gudiol: Les monedes episcopals vigatanes, Vic 1896.
  11. Josep Gudiol: Les bregues sobre lo senyoriu de Vich en temps del rey Jaume I, Congrés d’Història de la Corona d’Aragó, segona part, Barcelona 1913, pàgs. 194-216.
  12. Aloïs Heiss: Descripción general de las monedas hispano-cristianas, Madrid 1865-1867.
  13. P. Kher: Papsturkunden in Spanien. I katalanien, Berlín 1926.
  14. Eduard Junyent: Jurisdiccions i privilegis de la ciutat de Vic, Vic 1969.
  15. Eduard Junyent: Diplomatari de la Catedral de Vic, segles IX-X, Vic 1980.
  16. Jean Lafaurie: Le trésor monetaire du Puy, “Revue Numismatique”, Vème serie, 1952, pàgs. 59-169.
  17. Felipe Mateu i Llopis: El ius monetae, en el obispado y condado ausonense (siglos IX-XIV), “Numario Hispánico”, tom III, núm. 6, pàgs. 173-191.
  18. Manuel Vidal-Quadras: Catalogo de la Colección de Monedas y Medallas, Barcelona 1892.
  19. Jordi Vigué: Les monedes episcopals vigatanes, “Quaderns d’Estudis Medievals”, núm. 1, Artestudi Edicions, Barcelona maig 1980, pàgs. 30-42.
  20. Jaime Villanueva: Viage literario a las Iglesias de España, vol. VI, Valencia 1821. (MCS-AMBP)

La moneda del comtat d’Urgell

Introducció

El comtat d’Urgell(*) fou el més destacat d’entre els comtats catalans després del grup Barcelona-Vic-Girona. Recordem, per exemple, l’ample abast de la seva política exterior, tant envers Lleó i Castella com Occitània, on assolí l’important domini de l’alta Provença o comtat de Forcalquer.(*) Fou també l’únic comtat, al marge del grup barceloní, que tingué una circulació àuria d’una certa importància; la seva habitual col·laboració amb Barcelona en les accions bèl·liques vers al-Andalus li assegurà una part assenyalada de la percepció dels tributs o paries a partir del segle XI.(*) La seva sèrie monetària és també una de les que tingué un paper veritablement rellevant i la darrera a desaparèixer d’entre les amonedacions comtals.(*)

La relativa abundància d’alguns tipus comtals urgellesos facilità que la seva sèrie fos estudiada de bona hora per Monfar i d’altres(*) i que s’arribés a l’obra de Botet i Sisó sobre les monedes catalanes(*) amb un coneixement força complet sobre el darrer sector de les amonedacions. L’estudi d’A.M. Balaguer permeté ampliar encara l’evidència i assenyalar els trets bàsics de la circulació monetària, (*) però sobretot aportà dues novetats fonamentals: avançar en gairebé un segle l’inici de les amonedacions i descobrir l’existència d’una sèrie monetària de caràcter episcopal fins llavors ni tan sols sospitada.

La data d’inici de les emissions

Botet i Sisó s’havia trobat els primers indicis d’amonedacions urgelleses el 1174, mentre que A.M. Balaguer ha obtingut una data segura per a la sèrie comtal del 1099 i una possible menció de la sèrie episcopal del 1051.

Aquesta correcció situa en una data molt més lògica l’inici de les amonedacions comtals, que resultava extremament tardana per a un comtat tan emprenedor. De retop, desdiu la hipòtesi d’unes possibles primeres emissions a Balaguer(*) perquè aquest primer esment monetari del 1099 es refereix a la moneda agramuntesa. Agramunt era ja llavors, anys abans que Balaguer fos definitivament conquerit, la seca comtal urgellesa. Cal també abandonar la idea tradicional que la seca agramuntesa havia estat establerta arran de la carta de poblament del 1163. Certament la data del 1099, per bé que molt més reculada, no dóna pas constància de l’inici de les emissions, sinó que és el testimoni més antic conegut per ara de la circulació en el comtat de la moneda agramuntesa.(*)

Catalogació de la moneda comtal urgellesa

Seguirem el criteri simplificat emprat en descriure les sèries de Girona i Barcelona, reproduint només un prototipus i les varietats destacades. No aportem reproducció en el cas que només es conegui un dibuix. Donem les peces en fotografies a mida real i una ampliació a doble o triple, segons la mida original de la peça i la necessitat o no de mostrar-ne algun detall. En algun cas, la peça a mida original i l’ampliació corresponen a exemplars diferents, sempre, però, del mateix tipus. Donem el corpus d’exemplars quan coneixem una evidència limitada. En els altres casos indiquem una aproximació de l’evidència i les col·leccions públiques o semipúbliques on poden ésser estudiades, i segons el següent quadre d’abreviatures.

Clau d’abreviatures:
Ba.C Fons de Banca Catalana. Barcelona
Ca.P Fons de la Caixa de Pensions. Barcelona
Ca.S Fons de la Caixa de Sabadell. Sabadell
FNMT Museo de la Fábrica Nacional de Moneda y Timbre. Madrid
GNC Gabinet Numismàtic de Catalunya. Barcelona
IVDJ Instituto Valencia de Don Juan. Madrid
MAN Museo Arqueológico Nacional de Madrid
MEV Museu Episcopal de Vic
MPP Museu Puig de Perpinyà
VQR Antiga col·lecció Vidal-Quadras (França)
Referències bibliogràfiques del catàleg:
  1. Bal— Anna M. Balaguer: Les primeres amonedacions episcopals i comtals d’Urgell, “Acta Numismatica” (Barcelona) 21-23 (en curs de publicació)
  2. Bal. AN— Anna M. Balaguer: Redescoberta del diner urgellès de Pere el Catòlic, “Acta Numismatica” (Barcelona), 12 (1982), pàgs. 167-171
  3. Corpus— M. Crusafont, Anna M. Balaguer i Ignasi Puig: Els comtats catalans: les seves emissions i àrees d’influència, “I Simposi Numismàtic de Barcelona”, Barcelona 1979, pàgs. 377-508. Crus— M. Crusafont i Sabater: Numismática de la Corona catalano-aragonesa medieval, Madrid 1982
  4. Crus. AN— M. Crusafont: Novetats a la numaria tardana del comtat d’Urgell, “Acta Numismatica” (Barcelona) 21-23 (en curs de publicació)
  5. Crus. L— M. Crusafont: La moneda catalana local, Barcelona 1990
  6. Crus. AR— M. Crusafont: Aurembiaix, retrobada, “L’Ardit” (Barcelona) 8, (1991), pàgs. 22-25
  7. Crus. ARD— M. Crusafont: Nova incusa comtal d’Urgell, “L’Ardit” (Barcelona) 4, (1989), pàgs. 133-135
  8. Dom. S — F. Domingo Sellart: Òbol inèdit del comtat d’Urgell, “L’Ardit” (Barcelona) 5, (1990), pàg. 176
  9. R. Com— Rafael COMAS: Una moneda inèdita del comtat d’Urgell, “L’Ardit” (Barcelona) 4, (1989), pàg. 136

La sèrie monetària episcopal

Un taller monetari episcopal urgellès apareix situat a Sanaüja a mitjan segle XI. Recordem que els bisbes urgellesos exercien en aquesta població un important domini i jurisdicció.

Un conveni del temps del bisbe Guillem Guifré (1042-75) constata que el bisbe percebia del castell de Sanaüja la meitat del benefici de la moneda. Un segon conveni del 1106 —pel qual el bisbe encomana a Pere Ramon el castell de Sanaüja— torna a assenyalar que els guanys derivats de la moneda seran repartits per meitats entre el bisbe i el beneficiari.

El fet que un nou conveni del 1118 entre el bisbe Ot i el mateix Pere Ramon no esmenti ja la moneda sembla indicar que llavors o poc abans s’havia estroncat aquesta sèrie episcopal. El cert és que, en endavant, cap nova menció no tornarà a donar fe de la seva existència, mentre que sí que hi haurà proves de la participació episcopal en els beneficis de la moneda comtal.(*)

La duplicitat comtal i episcopal en els tallers d’Agramunt i Sanaüja fins a l’inici del segle XII i la compartició de beneficis posteriors porta al convenciment que el comte i el bisbe degueren arribar a un acord per a batre una única moneda, la comtal, i que se’n repartien els beneficis de l’emissió. Seria un conveni semblant al que per aquests temps havien establert el bisbe de Vic i el vescomte de Cardona. D’altra banda, ens ofereix una nova mostra de la participació episcopal o eclesiàstica en les emissions monetàries a afegir a les ja conegudes per a Barcelona, Vic, Girona i Besalú.

Quan i on s’iniciaren aquestes emissions? Encara que no ho sabem amb exactitud, podem assenyalar una menció del 1051 de solidos XII de denarios de Vicco, que pel context sembla al·ludir a la Sede Vicco Urgelli, és a dir, a la Seu d’Urgell.(*) En aquest cas tindríem un primitiu taller episcopal a la Seu que potser seria traslladat a Sanaüja arran de la donació feta per Ermengol IV al bisbe urgellès d’aquest castell.(*)

No deixa de ser significatiu que l’aparició l’any 1471 d’una moneda local a la Seu (i quan ja la moneda comtal urgellesa s’havia extingit) sembla que es dóna sense cap al·lusió a la necessitat d’una autorització reial. Els jurats de la vila episcopal es troben, com moltes altres poblacions, mancats de moneda menuda, i amb una expressió de realisme molt català acorden senzillament: “ques face moneda si bona se pot fer e que no si perde”.(*) Però el convenciment de la tinença de dret monetari per part dels bisbes urgellesos sembla encara més evident quan el Capítol de la Seu autoritzà l’any 1587 la vila d’Organyà perquè batés també moneda local.

La moneda episcopal de Sanaüja i les possibles primeres emissions episcopals de la Seu no ens han deixat, ara per ara, evidència numismàtica.

Pel que fa a la sèrie local començada al segle XV, darrerament s’ha pogut demostrar que els petits escuts heràldics que porta corresponen als bisbes respectius, amb la qual cosa la seva datació s’ha pogut fixar amb molta més precisió.(*)

La sèrie comtal urgellesa

En cap de les sèries comtals catalanes no hi ha hagut els darrers temps tantes noves descobertes com a la urgellesa. Si l’evidència s’ha ampliat amb un nombre espectacular d’exemplars, el nombre de tipus s’ha doblat des dels temps de Botet i Sisó.(*) Aquest cúmul de nous tipus ha obligat a una reconsideració de la sèrie, la qual ens ha variat sobretot al sector inicial de les amonedacions. Efectivament, d’Ermengol VIII en endavant han aparegut sobretot òbols de diners ja coneguts o, en el cas d’Aurembiaix, el diner d’un òbol ja descrit. Per tant, la major part de novetats absolutes se situa en el període anterior a Ermengol VIII, en la primera etapa de les encunyacions comtals d’Urgell. No cal dir que la reculada cronològica de les mencions ajuda a situar les noves descobertes.

L’amplada del període emissor és ara superior als tres segles, ja que s’ha d’haver iniciat abans del 1099, en què ja consta la circulació de la moneda urgellesa, i es clou amb la mort de Pere II d’Urgell el 1408, darrer comte per al qual tenim numerari conegut. Ni l’un ni l’altre extrem són, però, inamovibles. Les emissions pogueren haver-se iniciat abans i res no impediria que també Jaume II el Dissortat (1408-13), darrer comte d’Urgell, hagués emès moneda comtal.(*)

Les primeres emissions: Ermengol IV (1066-1092)

Sèrie comtal urgellesa. Tipus 1 i 2. Diners d’argent, Ermengol IV (1065-1092 i 1066-1092).

Dos tipus monetaris recentment apareguts s’aparten del tot de les característiques habituals de la moneda urgellesa perquè són fetes d’argent i no pas de bilió com totes les altres.(*)

Aquest fet es correspon bé amb el que hem observat en altres comtats com Barcelona, Girona o Besalú, i permet de situar els tipus d’argent, probablement diners de pes feble, al capdamunt de la sèrie.

El parentiu tipològic d’aquestes dues monedes amb el tipus més antic de bilió fins ara conegut ens menen a la conclusió que no hi pot haver molta distància cronològica entre les dues sèries. Efectivament, els tipus nous porten efígie a l’anvers i una creu doblada d’aspa al revers, i el diner de bilió més antic porta igualment efígie i un crismó al revers. Només la factura canvia molt, ja que és molt més rude en els diners d’argent.

No fóra gens estrany que Ermengol IV, conqueridor d’Agramunt, hagués iniciat l’emissió de la moneda agramuntesa. De tota manera, la manca d’esments durant el seu mandat no ens permet descartar que siguin tipus alternatius o divisors dels diners que atribuirem a Ermengol V. Sí que podem descartar, en canvi, que siguin peces episcopals, perquè malgrat les dificultats en la lectura de les lletres estrafetes, en un dels exemplars es pot identificar el fragment ERMENG(0)C, clara al·lusió al comte Ermengol.(*)

El tipus del crismó: Ermengol V (1092-1102)

Sèrie comtal urgellesa. Tipus 3. Diner d’argent, Ermengol V (1092-1102).

Ja fa uns quants anys que A.M. Balaguer suposà que calia capgirar els dos tipus que encapçalaven la sèrie urgellesa construïda per Botet i considerar més antic i d’Ermengol V el tipus amb efígie i crismó.

Hi havia l’argument d’un pes superior i d’un parentiu molt estret amb algunes peces d’Alfons VI de Castella-Lleó (1073-1109), ben avinent per a aquest comte que, segons Botet, passà la major part de sa vida a Castella.(*) L’esment del 1099 ajudava també a poder recular l’atribució.(*)

Actualment, l’aparició dels tipus de plata amb efígie reforcen l’atribució, mentre que altres noves monedes de bilió permetran d’omplir el buit deixat per aquest tipus.

Sembla, doncs, que amb les dades actuals més aviat es reforça la hipòtesi d’aquesta atribució.

Els tipus d’Ermengol V tenen una excel·lent factura, amb les lletres regulars i clares que donen la lectura Ermengau Comes/Urgilo.

Pedro Ansúrez i la minoritat d’Ermengol VI

Sèrie comtal urgellesa. Tipus 4. Diner de billó, Pedro Ansúrez, tutor, minoritat d’Ermengol VI (1102-1108).

La prematura mort d’Ermengol V l’any 1102 deixà el comtat en mans del petit Ermengol VI. L’avi del comte nen, el comte de Zamora Pedro Ansúrez, noble lleonès d’important paper a Castella-Lleó, vingué a Catalunya i es féu càrrec del govern comtal. Reprengué Balaguer, que s’havia tornat a perdre, i regí un temps els dominis del seu nét.

A ell s’atribueix una moneda fins ara única i només coneguda per un dibuix que porta les llegendes Petrus Comes/Urgello DVS. El títol comtal ha de correspondre a Zamora (o Saldaña, etc.), de la mateixa manera que el bisbe de Girona, Pere de Carcassona, feia gravar la llegenda Petrus Ep(ISC)0(PU)S a les seves emissions carcassoneses. Pel que fa al revers, la interpretació més clara és llegir-la Urgello D(Omin)US, senyor d’Urgell, al·ludint al seu paper de tutor. Botet s’oposava a aquesta lectura perquè no tenia constància que Pedro Ansúrez s’hagués titulat mai senyor d’Urgell, però A.M. Balaguer trobà un document on s’estableix un contracte entre Ramon Berenguer de Barcelona i els comtes d’Urgell on es llegeix: “Hec est conveniencia quam facio ego comes Petrus et nos seniores de Urgello vobis domino Raimundo Berengario comiti et uxori vestre.

En aquest cas el nos inclou el nét, i és clar que Pedro no es titulà pas comte d’Urgell sinó comte, amb al·lusió a Zamora (o Saldaña, etc) i senyor d’Urgell. No hi ha raó, doncs, per a rebutjar la interpretació Dominus.

Majoritat d’Ermengol VI (1108-1154). Les seves emissions

Sèrie comtal urgellesa. Tipus 5. Òbol de billó, anterior al 1118, Ermengol VI (1108-1154). Tipus 6. Òbol de billó. Inici participació episcopal, Ermengol VI (1108-1154).

Vers el 1108 concloïa l’actuació de Pedro Ansúrez, i Ermengol VI, encara jovenet, es feia càrrec del comtat, assistit pel vescomte Guerau Ponç II de Cabrera. Durant el regiment d’aquest comte desapareixen les mencions de la moneda episcopal, que es deuria extingir entre el 1106 i el 1118, com hem dit abans.

Darrerament han aparegut tres tipus urgellesos completament nous. Aquests tenen força trets comuns i enllaços tipològics clars que semblen haver de correspondre a l’espai que resta buit entre l’emissió de Pedro Ansúrez i els diners i els òbols amb bàcul sobre V, els quals fins ara s’havien atribuït als comtes Ermengol VII i Ermengol VIII.

Hem de tenir present que la sèrie que s’inicia amb aquest darrer tipus té unes característiques molt persistents, amb la presència constant d’un bàcul, primer sobre V o variacions d’aquesta forma, i després entre dos trèvols i amb una evolució estilística i paleogràfica que fan inversemblant d’intercalar-hi cap dels tres tipus nous. Aquests darrers presenten també pesos superiors i relacionables amb els exemplars que encapçalen la sèrie urgellesa. D’altra banda no resta cap comte de nom Ermengol posterior a Ermengol VIII sense moneda, tenint present que Ermengol IX va sobreviure pocs dies el seu pare Ponç I i no és gens probable que arribés a encunyar.

Situats per exclusió i per consideracions ponderals en el període indicat, no ens resta més que assajar una ordenació i unes atribucions raonades per a aquests tres tipus.

Tots tres porten la indicació de la seca d’Agramunt, a diferència de les peces anteriors, que només mencionaven, en tot cas, el comtat. Aquesta circumstància les fa enllaçar bé amb el tipus posterior que porta la llegenda AGRIMONTURGL.

Dos dels tres tipus porten un bàcul entre dos signes, mentre que el tercer porta una creu entre creixents. Sembla lògic considerar que el tipus de la creu ha de ser el més antic perquè els bàculs enllacen amb les peces posteriors. D’altra banda, la creu alçada equival als símbols de la T o del crismó anteriors.

El fet que dins el període d’aquest comte s’hagi produït l’acord amb el bisbe per al cessament de la sèrie episcopal porta a suposar que l’aparició del bàcul indica justament aquest acord. Recordem el cas de Provença, on l’acord entre Alfons I de Catalunya-Aragó i el bisbe d’Arle dóna com a resultat una peça que porta una mitra a l’anvers.(*) Aquesta hipòtesi troba finalment una explicació en l’aparició i la persistència d’un bàcul a la moneda urgellesa, qüestió a la qual fins ara no s’havia trobat una solució satisfactòria.(*)

Així, doncs, els tipus amb creu alçada han de ser els emesos per Ermengol VI, després de l’actuació de Pedro Ansúrez (1108) i la conclusió de l’acord amb el bisbe. Aquest, que degué establirse en un espai indeterminat entre els anys 1106 i 1118, ha de situarse, doncs, no gaire lluny del 1118. Un cop conclòs el conveni, començarien els tipus amb el bàcul, per als quals tenim ara els dos tipus nous, que encara no porten una V a la base. Quin dels dos hem de situar primer? Probablement el que porta un bàcul entre anell i creixent, més apropat que l’altre, que té una T i una creu flanquejant el bàcul al tipus anterior entre creixents. D’altra banda, aquest tipus és anònim i només menciona el Comte Vrgel sense concretar el nom. Ens trobem altra volta amb un cas paral·lel al de Provença, on a la moneda abans citada consta el REX ARAGONE(NSIS), però no pas el nom d’Alfons. Aquesta actitud reservada sembla més adient per a un moment immediatament posterior al pacte. L’altre tipus, en canvi, porta ja la menció ERMGO COMS i deu ésser posterior.

Reservem, doncs, per al període de majoritat d’Ermengol VI dos dels nous tipus: el de la creu alçada, que seria anterior al conveni amb el bisbe, i el del bàcul i anònim, que seria posterior.

Les encunyacions d’Ermengol VII (1154-1184)

Sèrie comtal urgellesa. Tipus 7. Òbol de billó, Ermengol VII (1154-1184).

El darrer nou tipus que resta, amb bàcul sol entre T-creu i a nom d’Ermengol, sembla avinent per al comte Ermengol VII. Aquest tipus presenta una extremitat en forma de triangle que sembla prefigurar la V dels tipus posteriors, de manera que constitueix l’enllaç entre el tipus anònim i l’atribuït a Ermengol VIII.

Hem dit abans que el tipus, ja de temps enrere conegut, amb el bàcul sobre V, havia estat atribuït fins ara a Ermengol VII i Ermengol VIII com un cas d’immobilització, bastant freqüent en aquesta època. L’aparició d’un tipus atribuïble a Ermengol VII sembla que hauria de desfer completament aquesta hipòtesi, si no fos per un altre factor que fa dubtar. Els tipus de bàcul sobre V, abans força escassos, s’han fet actualment abundants, i l’òbol, abans desconegut, ha aparegut en una desena d’exemplars. En canvi, el tipus que hem atribuït a Ermengol VII és un òbol únic. Certament que això podria ser simple conseqüència de diferències importants en els volums respectius d’emissió, però pensem que no es pot descartar totalment que el nou tipus pugui correspondre també a Ermengol VI, com els altres dos recentment apareguts, ni tampoc que sigui una primera emissió d’Ermengol VII, seguida al cap de poc temps per la del bàcul sobre V, que continuaria emetent-se amb Ermengol VIII i constituint així una immobilització parcial. Les dades actuals no permeten, però, discernir amb tanta precisió. És per això que creiem més avinent deixar de moment aquest tipus com d’Ermengol VII i el del bàcul sobre V com d’Ermengol VIII.

Ermengol VIII (1184-1209)

Sèrie comtal urgellesa. Tipus 8. Diner de billó, Ermengol VIII (1184-1209). Tipus 9. Òbol de billó, Ermengol VIII (1184-1209).

Amb Ermengol VIII comença a encunyar-se el tipus que servirà de model a gairebé la totalitat d’emissions posteriors; un bàcul sobre V a l’anvers i una creu interior patent al revers.

També en iniciar-se aquest tipus observem un reajustament metrològic, no sabem si aparellat també amb un rebaix de llei. Els pesos dels diners anteriors es movien entre 1 gram i 1, 2 grams, mentre que la major part dels que s’emetran a partir d’ara oscil·laran entre 0, 7 i 0, 8 grams. També el mòdul es redueix una mica, fet que es fa més evident en els òbols o mitjos diners. És possible que aquest reajust i d’altres de llei que desconeixem per manca de sèries completes d’anàlisi responguin a una voluntat d’equiparar els valors dels diners urgellesos i barcelonins. Les dues sèries monetàries ens consten documentalment com a equivalents de valor el 1175, el 1196 i el 1315. Atenent a l’evolució del valor de la moneda barcelonina, aquestes dades equivalen pràcticament a una paritat permanent des del 1175.

Els comtes urgellesos foren protectors del monestir de Poblet. Si ja Ermengol VII l’havia pres sota la seva protecció, l’any 1208 Ermengol VIII li cedia el delme de la seva moneda. El més interessant ara d’aquest document, que abans s’havia pres com a motivador de l’aparició del bàcul, és que el comte féu la donació respecte a la moneda feta a Agramunt o en altres llocs del comtat.

És una previsió que contrasta amb la unicitat de seca observada fins a aquest moment en la moneda comtal urgellesa.

Una llarga crisi: 1209-1231

Sèrie comtal urgellesa. Tipus 10. Diner de billó, Pere I de Catalunya-Aragó, tutor i comte d’Urgell (1209-1213). Tipus 11. Diner de billó, Guillem de Cervera, tutor d’Aurembiaix (1213-1228).

La transmissió del poder comtal prevista per Ermengol VIII, que el deixava inicialment a la seva muller Elvira i després a la seva filla Aurembiaix, llavors de pocs anys, no fou acceptada pel vescomte Guerau Ponç IV de Cabrera, que assajà d’emparar-se del comtat. La usurpació fou evitada pel rei Pere I, el qual esdevingué tutor i es titulà comte d’Urgell en els pocs anys que sobrevisqué a Ermengol VIII: 1209-14. A la mort de Pere I, Guerau Ponç IV de Cabrera usurpà de nou el comtat aprofitant la minoritat de Jaume I. La comtessa vídua Elvira es maridà llavors amb el poderós Guillem de Cervera, castlà de Lleida pels comtes d’Urgell, i sembla que en aquesta ciutat meitat reial i meitat urgellesa hi residí durant aquest període crític. Guillem fou llavors el tutor d’Aurembiaix, paper que es reforçà a la mort d’Elvira.

A aquest període sembla que han de correspondre dues singulars monedes de tipologia més aviat aragonesa, l’una a nom de Pere i l’altra a nom de Cervera, que degueren ésser emeses a Lleida pels dos tutors successius. La de Pere porta la menció URGEL, i la de Cervera la significativa llegenda PAX V(0)B(I)S. Com que Lleida era dins l’àrea de circulació del diner aragonès o jaquès, aquestes peces potser es poden alinear amb aquelles emissions, justificant així unes vagues notícies de batiments de jaquesos a Lleida de què parla Botet i Sisó.(*)

Sèrie comtal urgellesa. Tipus 12. Diner de billó, Guerau Ponç IV de Cabrera (1208-1209 i 1213-1229).Tipus 13. Òbol de billó, Guerau Ponç IV de Cabrera (1208-1209 i 1213-1229). Tipus 14. Diner de billó, Aurembiaix (1229-1231). Tipus 15. Òbol de billó, Aurembiaix (1229-1231).

L’any 1228 i essent ja Jaume I qui regia directament els seus estats, Guillem de Cervera assolí d’aquest que reposés Aurembiaix al soli comtal urgellès, tot rebutjant novament l’usurpador Guerau de Cabrera. La comtessa pogué fruir poc de la sobirania perquè morí el 1231, però va arribar a batre uns rars diners i òbols al seu nom, de tipologia molt acostada a la moneda del seu pare i amb la particularitat d’ésser les llegendes en català i no pas en llatí, com era habitual.

Guerau Ponç IV de Cabrera (1209/1213-1229)

En l’interludi de possessió del comtat, Guerau de Cabrera també va emetre el seu numerari, igualment apropat als tipus d’Ermengol VIII. Però si en els darrers tipus d’aquell comte i en els d’Aurembiaix el bàcul sembla sustentar-se sobre una U quadrada, en les peces de Guerau la base sembla una doble fulla que s’obre als costats. Les emissions degueren produir-se a l’etapa 1213-28 segons indiquen les dues notícies següents. Una del 1223 diu que Guerau cedí al bisbe de la Seu el delme del benefici de la moneda. Sembla molt probable que aquesta donació no fos altra cosa que una confirmació de drets anteriors justificada pel canvi de dinastia. L’altra notícia diu que l’any 1226 el comte empenyorava la moneda a Ramon Pere en seguretat del pagament de certes quantitats.(*)

La gran raresa dels diners a nom de Guerau i encara més dels òbols recentment descoberts, indiquen una feble emissió.

La nova dinastia dels Cabrera: de Ponç (1236-1243) a Ermengol X (1267-1314)

La mort d’Aurembiaix i els tractes del seu marit i successor amb Jaume I deixaren el comtat en mans reials. L’any 1235 el rei accedí, però, a cedir-lo en feu a Ponç I de Cabrera, fill de Guerau Ponç IV, que hi reclamava drets d’herència.

Sèrie comtal urgellesa. Tipus 16. Diner de billó, Ponç I de Cabrera (1236-1243). Tipus 17. Òbol de billó, Ponç I de Cabrera (1236-1243). Tipus 18. Diner de billó, Ermengol X (1267-1314). Tipus 19. Òbol de billó, Ermengol X (1267-1314).

Així fou com la família dels Cabrera aconseguí finalment obtenir el comtat. Els Cabrera adoptaren tot seguit els emblemes urgellesos, i així veiem com a la seva sigil·lografia desapareix tot seguit la cabra heràldica del seu llinatge substituïda pels escacs d’Urgell. Tampoc no feren alteracions en la moneda. L’única variació tipològica és una petita modificació de l’anvers on hi veiem ara el bàcul entre dos brots de trèvol.

Dels quatre comtes d’aquesta dinastia només coneixem monedes del primer, Ponç I, i del darrer, Ermengol X. Per bé que és ben justificable la manca de moneda per a l’efímer Ermengol IX, que només sobrevisqué uns dies el seu pare, resulta més sorprenent la manca d’emissions en temps d’Àlvar (1243-67). L’evidència numismàtica mostra ara unes emissions abundoses de diners per als dos comtes citats, però en canvi els òbols són extremament rars.

En aquest període es manté l’equivalència entre els diners barcelonins i els urgellesos. Les anàlisis de contingut d’argent i el recull de pesos permeten afirmar que la igualtat es basa en uns pesos diferents (0, 76/1 grams Urgell/Barcelona) compensats per unes riqueses d’argent millors (33%/25% Urgell/Barcelona), amb la qual cosa el contingut final d’argent per peça i, per tant, el valor eren iguals.

Un document del 1303 mostra que persistia la participació episcopal en el benefici de l’emissió de moneda.(*)

Extinció dels Cabrera. Teresa d’Entença (1314-1327)

Sèrie comtal urgellesa. Tipus 20 i 21. Pugesa de llautó incusa (un sol encuny), Teresa d’Entença (1314-1327).

La mort d’Ermengol X sense descendència i els acords previs amb el monarca català feren revertir novament la plena sobirania del comtat a la corona. El rei Jaume II el cedí al seu primogènit, Alfons, i alhora resolia les reclamacions dels descendents de Constança, una de les mullers d’Àlvar, maridant Teresa d’Entença, que en recollia els drets amb el seu fill. Teresa d’Entença no sembla que arribés a batre moneda agramuntesa de bilió, però li coneixem uns llautons incusos, emesos probablement a Balaguer, que devien córrer pel valor d’una pugesa o quart de diner. Uns porten el seu nom amb les formes abreujades TE COM o TER COM i d’altres només indiquen COMS, que al nostre parer són igualment una al·lusió a la comtessa en la forma COM(ITI)S(A). Aquests darrers serien de les primeres emissions.(*)

La branca reial. Pere d’Aragó (1347-1408)

En morir Teresa d’Entença l’any 1327, el rei Alfons III cedí el comtat al seu segon fill vivent, de nom Jaume, mentre que el primer, Pere, seria el seu successor a la reialesa.

Sèrie Comtal Urgellesa Tipus 22: Diner de bilió, Pere II (1347-1408). Tipus 23: Diner de bilió, heràldic, Pere II (1347-1408). Tipus 24: Òbol de bilió, heràldic, Pere II (1347-1408).

Jaume I d’Urgell (1328-47) iniciava així la tercera i darrera branca comtal urgellesa, de la qual només coneixem monedes de Pere, fill de Jaume I. Les primeres amonedacions d’aquest comte són idèntiques —fora del nom del comte—, que les dels dinastes Cabrera, però no ens n’han arribat òbols. L’any 1374 el comte Pere rebé autorització del seu oncle Pere III el Cerimoniós de fer batre la moneda a Barcelona pels argenters Joan Alegre i Ramon des Feu. És molt probable, com diu Botet, que correspongui a aquesta emissió un nou tipus monetari que trenca finalment amb la llarga tradició del bàcul, que és ara substituït per un escut en cairó amb les armes de la nova dinastia i que combina els escacs urgellesos amb els pals catalans. No seria gens estrany que en aquest temps la participació episcopal en la moneda comtal urgellesa hagués cessat, perquè consta que l’any 1332 el rei Alfons III hagué de reconvenir el bisbe de la Seu perquè feia córrer a Sanaüja la moneda barcelonina en lloc de la urgellesa que li era pròpia. Represàlia o no, el que sí que diu aquesta notícia és que el bisbe no tenia cap interès a fer que el camp de circulació i per tant el volum d’emissió del diner urgellès fos important, prova que no hi tenia participació.

Els tipus heràldics del comte Pere són força rars i fins fa pocs mesos no foren descoberts els òbols, dels quals en coneixem només dos exemplars. Aquests tipus afegeixen també a les llegendes la terminació ET VI, que, com ja digué Monfar, cal completar amb ET VI (cecomes Agerensis), ja que els comtes havien acumulat la dignitat dels fins llavors vescomtes d’Àger.

Els dos tipus emesos per Pere semblen abaixar una mica el pes, que se situa ara, per als diners, entre els 0, 65 i el 0, 7 grams, però no tenim constància que hagués variat la paritat amb el barceloní.

Els diners heràldics del comte Pere clouen, ara per ara, la sèrie comtal urgellesa.

La moneda feudal

Diner atribuït a Guillem I de Besalú, s.XI.
MNAC-GNC / J.Cal.-J.S. © MNAC, Barcelona
La moneda circulant als comtats catalans en els primers temps feudals eren els diners de plata de cada comtat, dels quals ens són ben coneguts els de Barcelona i relativament bé els del Rosselló, Vic, Girona i Besalú, la moneda de plata musulmana (cacimi o cathini o el seu equivalent grossa, sempre com a equivalent a la plata pura) i els mancusos musulmans.

La moneda d’or musulmana, el mancús, que havia arribat als comtats catalans al darrer quart del segle X, es convertí ràpidament en la moneda principal del comtat de Barcelona, almenys, pel que fa a les transaccions importants, i fou també abundant al comtat d’Osona. Encara més, a partir com a mínim del 1018 fou imitada a Barcelona en els anomenats mancusos de Bonhom, pel nom del jueu que els encunyà i que féu figurar el seu nom en la moneda. El primer mancús de Bonhom que es coneix pesa 3,92 grams, tot i tenir un forat; per tant era una mica més pesant que els mancusos de set a l’unça (3,885 grams teòrics), però els següents van anar perdent pes fins a quedar per sota d’aquesta equivalència. En tot cas els mancusos d’aquesta època passen per ser de set a l’unça, mentre que els d’Enees, un altre jueu documentat com a moneder després de la mort de Bonhom el 1034, acostumen a ser considerats com de deu a l’unça.

Els mancusos s’aprimaren encara més en els anomenats mancusos bilingües, que es consideraven de catorze a l’unça, o sigui la meitat dels mancusos originals. El nom els prové del fet que portaven la llegenda àrab habitual, però hi afegien en lletres romanes el nom del comte Ramon (Ramon Berenguer I); les primeres referències a aquests mancusos són aproximadament del 1069. L’aparició del nom del comte devia anar lligada, segons Anna M. Balaguer, a la seva decisió de reservar-se el dret d’encunyar moneda d’or. En aquest sentit es coneix un contracte entre el comte i dos moneders, Gerard i Esteve, que es comprometien a no fer altra moneda d’or que la que el comte ordenés i a denunciar qualsevol persona que en fabriqués.

Aquestes emissions barcelonines, possibles gràcies a la riuada d’or que les paries van abocar sobre els comtats catalans, es van esllanguir al mateix temps que la seva font. Al final del segle XI es continuava valorant en mancusos, però la moneda d’or corrent era l’anomenada “moneda de rovalls” (de robai, quart de dinar, segons Anna M. Balaguer), procedent de València i de llei molt irregular, si bé mai no gaire alta (aproximadament un terç d’or en el pes total de la moneda).

El retorn a l’or de qualitat es produí al segle XII amb l’arribada de moneda d’or almoràvit: el morabatí, que representava la recuperació de l’antic dinar califal. Tot i la desaparició de les paries, l’or musulmà, impulsat per les relacions comercials, sembla haver circulat amb més intensitat encara que no pas en temps del mancús, si bé en els darrers temps, a més dels morabatins pròpiament dits, circulaven també morabatins alfonsins, és a dir, els encunyats a Toledo per Alfons VIII de Castella, i també masmudines almohades, taxades primerament a sis sous i més tard a quatre.

La moneda musulmana de plata tingué curta vida, si més no pel que se sap a través de la documentació (1016-57). Els diners de plata barcelonins eren minúsculs, i en temps de Berenguer Ramon I, com a màxim podien arribar a 0,35 grams, que gairebé devien ser de plata pura (la llei de la plata pura era de dotze diners). El seu successor, Ramon Berenguer I tornà a una moneda de més aparença, però no pas gaire millor: els seus diners pesaren 0,72 grams, però la llei no superava els sis diners: el contingut en plata era aproximadament el mateix.

Aquesta pèrdua de contingut de plata, que havia originat la distinció entre diners de plata i diners corribles, és testimoniada per un interessant contracte del 1056 entre els comtes Ramon Berenguer i Almodis i els moneders Marcús i Bonfill Fredol: els comtes arrendaven l’encunyació de monedes de plata durant dos anys indicant que, de cada sou de plata, n’haurien de sortir dos sous de diners, és a dir, que el diner hauria de tenir la meitat del seu pes teòric en plata; evidentment el diner de referència no era l’antic diner d’1,36 grams, sinó un altre de més baix, potser el corrent de 0,72 grams, amb un contingut de 0,36 grams de plata.

En temps del cogovern de Ramon Berenguer II i Berenguer Ramon II s’introduí un nou tipus monetari, el diner del llir (pel lliri, en realitat un ceptre estilitzat, que figurava al revers), amb una llei de cinc diners i per tant amb un contingut de plata una mica inferior. Possiblement fou aquesta moneda la que el comte de Barcelona intentà imposar com a única legal en els seus dominis, segons un document del 1118 que ens informa de la decisió del comte de Barcelona de fer córrer la seva moneda pel comtat de Cerdanya, “com ho havia fet en els altres seus comtats”.

Ramon Berenguer IV encara encunyava moneda de llirs, amb un pes aproximat de 0,8 grams, i el mateix féu Alfons I al començament del seu regnat. El 1174 es produí un canvi important amb la introducció de la moneda de quatern (llei de quatre diners de plata, o sigui, un terç del pes de la moneda) i la substitució de l’antic patró monetari, la lliura, pel marc, una tercera part més petit. D’aquest marc, se’n tallaven cinquanta-quatre sous, de manera que el diner contenia 0,336 grams de plata i pesava 1,01 grams. La plata era comprada a la seca a 44 sous; la diferència amb els 54 sous tallats compensava les despeses i proporcionava els beneficis als arrendadors de la seca i als comtes. El valor del marc d’argent a 44 sous era anotat en molts documents com una forma d’evitar possibles devaluacions. No era una previsió inútil, ja que molt aviat el diner tornà a perdre contingut: un document del 1184 indica que seixanta sous de plata valien dos-cents sous corrents en lloc dels 180 que requeriria la moneda de quatern. Dit d’una altra manera, el contingut de plata del diner havia baixat a 0,3 grams; i l’any 1200 els diners del rei Alfons corrien a 63 sous per lliura, possiblement pel desgast sofert per les monedes.

Diner de plata del bisbat de Girona, s.XI, MNAC-GNC.
MNAC-GNC / J.Cal.-J.S. © MNAC, Barcelona
De fet, el diner s’havia mantingut bastant estable al llarg de dos segles. La rebaixa en la llei, que acostuma a ser considerada com una mostra de l’enviliment de la moneda, potser era més aviat una defensa contra el seu desgast: com més coure contenia l’aliatge, més duradora era la moneda.

Pere I, entre el 1208 i el 1212, féu una emissió de coure banyat amb plata (una falsificació oficial), que fou rebutjada pel mercat fins al punt de fer pujar el marc a 180 sous, fet que indica una llei inferior a un diner. L’endemà, però, de la victòria en la batalla de Las Navas de Tolosa, Pere I tornà a encunyar moneda de quatern, que devia ser curta, ja que la seva cotització no superà els 64 sous per marc.

Fos per pèrdua de contingut de plata o per pèrdua de valor de la plata respecte de l’or, la moneda d’or, el morabatí, resultà cada vegada més cara en termes de plata: al principi valia cinc sous, equivalència que quedà fossilitzada com a moneda de compte en l’anomenat morabatí mercader. El 1127 el morabatí valia 5 sous i 4 diners, abans del 1160 oscil·lava entre 6 sous 3 diners i 6 sous 6 diners, en 1160-61 arribava als 7 sous i el 1166 es cotitzava a 7 sous i 6 diners.

Les emissions de la resta de comtats no han estat tan estudiades. Els treballs recents d’A. Balaguer i M. Crusafont permeten, però, seguir-ne l’evolució a grans trets. Al comtat de Rosselló el diner contenia 0,61 grams de plata en temps dels comtes Guislabert I i Gausfred II (del 991 al 1074) i potser fins i tot més tard. En temps del comte Girard I (1102-13) s’encunyà per primera vegada moneda de bilió, de llei de cinc diners, amb un contingut de 0,45 grams de plata. El diner rossellonès continuà perdent contingut de plata amb els comtes Gausfred III (1121-64), que encunyà de primer moneda de quatern (llei de quatre diners) i després de tern (llei de tres diners) d’un pes de 0,78 grams, és a dir, amb 0,26 i 0,19 grams de plata respectivament; i encara més amb el comte Girard II (1164-72), que encunyà moneda de doblenc (dos diners de llei), o sigui, 0,13 grams de plata.

Besalú fou l’únic comtat, a part de Barcelona, que encunyà mancusos d’or en temps del comte Bernat Tallaferro (980-1020). El diner contenia aproximadament un gram de plata a la primera meitat del segle XI, uns 0,6 grams en temps dels comtes Guillem II i Bernat II (1052-66) i uns 0,5 grams cap al 1075.

Diner de plata del bisbal de Vic atribuïble al bisbe Berenguer Sunifred, s.XI, MNAC-GNC.
MNAC-GNC / J.Cal.-J.S. © MNAC, Barcelona

A Girona la moneda era episcopal, si bé també es conserven algunes monedes comtals. El diner episcopal tenia un contingut de plata molt baix: un màxim de 0,3 grams de plata a la primera meitat del segle XI, de 0,25 grams a la segona meitat, però amb peces de pesos molt desiguals. Algunes emissions del començament del segle XII semblen d’una mica més de pes (sempre amb una gran desigualtat entre les peces conservades), però en canvi d’altres no sembla que poguessin superar els 0,2 grams. Les monedes comtals de Ramon Berenguer I sembla que oscil·laven (pel pes de les peces conservades) entre 0,4 i 0,24 grams; les de Ramon Berenguer III podien ser més grans, amb bastants peces per damunt dels 0,5 grams, però no sabem quina era la llei d’unes i altres. Els òbols (mitjos diners) pesaven 0,15 i 0,13 grams respectivament, fet que fa pensar que la relació del contingut de plata entre els diners de l’un i l’altre comte devia estar en una relació semblant.

La moneda d’Osona era també episcopal i de bastant bona qualitat; abans de l’any 1000 era de plata amb un pes entre 1,07 i 0,87 grams, i el 1083 l’anomenat “diner dels bous”, una peça artísticament superior a qualsevol altra encunyació dels comtats catalans en aquella època, es mantenia entre 1,01 i 0,79 grams. En temps del bisbe Berenguer Guillem (1099-1101) el pes havia baixat a 0,6 grams i entre el 1147 i el 1185 els diners conservats són de billó, amb quatre diners de llei i un pes de 0,7-0,8 grams. Si ens fiem de l’òbol, que feia 0,52 grams, hauríem de pensar en un diner aproximadament d’un gram, amb un contingut pròxim als 0,33 grams de plata.

Llegir més...