i historiografia | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

historiografia

Mostrant 1221 - 1230 de 1966

Josep Gumilla i Moragues

Historiador i missioner jesuïta.
Càrcer, Ribera Alta, 1686 — Los Llanos, Veneçuela, 1750

Fill d’una família humil de llauradors, ingressà a la Companyia de Jesús i s’embarcà per primera vegada cap a Amèrica a divuit anys com a missioner. Durant trenta-vuit anys, i exceptuant un curt viatge a València, Madrid i Roma, romangué a les missions del riu Orinoco, de les quals fou nomenat superior. Fou qualificador i consultor del Tribunal de la Inquisició de Cartagena d’Índies, examinador sinodal d’aquell bisbat, viceprovincial i, per acabar, procurador de la vastíssima província que comprenia les conques dels rius Orinoco, Meta i Casanare. Exercint aquests càrrecs, fou un dels firmants, com a representant de la Companyia de Jesús, d’un document datat a Santo Tomé de Guayana el 20 de març de 1734, pel qual els missioners caputxins, franciscans i jesuïtes delimitaven les zones respectives d’apostolat a l’Orinoco i la Guayana. Durant la seva breu estada a Europa, es dedicà a escriure allò que, segurament per falta de temps, no podia fer a les terres de missió. El primer que publicà fou una intranscendent Breve noticia de la apostólica vida del angelical y V.P. Juan de Ribera (Madrid 1739). No obstant això, s’abocà immediatament a redactar la seva obra fonamental, nascuda de l’interès americanista de la duquessa de Gandia. Set cartes autògrafes de Gumilla es conserven a València, adreçades al seu correligionari i compatriota Miquel Sanchis, natural d’Ontinyent i confessor de la duquessa, explicant-li la seva estada a Roma i altres detalls. Entre aquestes cartes en destaca una, datada a Madrid el 14 de març de 1741, en què afirma: «como todo este invierno me ha llevado respondiendo por escrito a las preguntas que su Excelencia (la duquesa de Gandia) me hizo, y a todas quantas se me pueden hacer de las quales ha resultado un libro cuyo título es El Orinoco illustrado. Historia Natural, Civil y Geographica, con la variedad de usos, y costumbres raras de aquellas gentes, sale nuevamente a la luz por N.N. dedicase al Grande Apl. S. Franco. Xav. despues de aver resistido tres graves impulsos de dedicarlo a la Sra. Duquesa de Gandia». Efectivament, el llibre, titulat El Orinoco ilustrado y defendido, historia natural, civil, y geographica de este gran rio y de sus caudalosas vertientes, gobierno, usos, y costumbres de los indios sus habitadores, con nuevas y utiles noticias de animales, arboles, frutos, aceytes, resinas, yervas, y raices medicinales, y sobre todo, se hallaran conversiones muy singulares a N. Santa Fé, y casos de mucha edificacion, fou publicat a Madrid aquest mateix any 1741, i resulta una obra monumental i imprescindible per al coneixement de la zona que l’autor evangelitzà. En realitat, fou en la segona edició que afegí en el títol la paraula defendido. Amb aquest afegiment l’autor palesava el plantejament geopolític del seu treball: posar en estat de defensa la conca de l’Orinoco amb vista a l’expansió colonialista d’altres potències europees. El ressò que obtingué immediatament aquesta obra fou molt gran. Quatre anys després de la primera edició, se’n publicà una segona, la qual cosa dona indici de la gran acceptació popular que tingué. Així mateix, l’any 1758 se’n publicà a Avinyó una edició en francès –que segurament fou la que llegí el baró Alexander von Humboldt, bon coneixedor del llibre de Gumilla–. El 1988, la Generalitat Valenciana reedità El Orinoco ilustrado. Ja abans de l’aparició d’aquest llibre s’havien publicat altres obres de notable pes geohistòric referents a les terres tropicals relacionades més o menys directament amb el gran riu. Ho foren les de Fra Pedro de Aguado, de Juan de Castellanos, de l’alemany Nicolàs Federman, de Fra Pedro Simón, de Fra Jacinto de Carvajal, de Fra Matías Ruiz Blanco i de José de Oviedo y Baños. Correspon tanmateix a Gumilla el mèrit d’haver treballat a consciència la gran unitat territorial de la conca de l’Orinoco en un estudi de caràcter monogràfic. Està fora de dubte i s’entreveu al llarg del text que l’autor escriví la seva obra pensant desvetllar l’interès vers les terres que drena l’Orinoco, considerant que se n’havia de promocionar el desenvolupament demogràfic mitjançant l’emigració de gent peninsular, i, en conseqüència, el desplegament econòmic. Gumilla fou, fonamentalment, un home d’acció, per això les observacions de tipus geogràfic i etnogràfic formen la part més substanciosa de la seva obra. Quan ho intenta, naufraga en l’erudició llibresca i els conceptes religiosos propis del moment. Així, a pesar de les quasi quatre dècades d’experiència evangelitzadora, encara creia –com tants altres missioners de la seva època que llegiren a València el llibre del dominicà andalús Gregorio García titulat El origen de los indios del Nuevo Mundo–, que els indis eren jueus. No menys pintoresca és la seva tesi en què els negres són negres per la maledicció «que Noé echó a Can», un dels seus fills i de qui, segons la mentalitat del seu temps, descendien els africans. Durant la seva estada a Roma, s’entrevistà amb el papa, que li oferí, en recompensa per tot el que havia viscut a les selves de l’Orinoco, que elegís el convent que volgués per tal d’acabar plàcidament la seva vida. Gumilla, lluny d’això, demanà tornar a les seves missions americanes, a Los Llanos de l’Orinoco, on morí pocs anys després.

Josep Iglésies i Fort

Historiador, demògraf, geògraf i escriptor.
Reus, Baix Camp, 1902 — Barcelona, 1986

Vida i obra

Fins el 1918 visqué a Reus on s’introduí dins els ambients culturals pel seu pare, amb qui freqüentà la Secció Excursionista del Centre de Lectura i recorregué les muntanyes del sud de Catalunya, formant-se com a excursionista científic. Escriví un seguit de guies excursionistes sobre les comarques meridionals del Principat en les quals inclogué la història de cada indret. Elaborà algunes d’aquestes guies amb Joaquim Santasusagna, a qui dedicà una obra ( Joaquim Santasusagna notícia bio-bibliogràfica, 1982). Destaquen: Les Muntanyes de Prades, el Montsant i Serra la Llena: guia itinerària precedida d’un esbós monogràfic (1929), Del Camp de Tarragona a l’Ebre: guia itinerària precedida d’un esbós monogràfic (1931), Les Valls del Gaià, del Foix i de Miralles: guia itinerària precedida d’un esbós monogràfic (1934). Iglésies seguí el model de la geografia regional francesa, especialment l’obra La Cerdanya (1926) del geògraf Pau Vila i Dinarès, a qui conegué a la Universitat Nova i sobre el qual escriví Pau Vila (1981) i la dissertació a l’IEC de l’any 1981 “La geografia i l’ensenyament de Pau Vila”. Així mateix, el coneixement de les terres del Sud i de Reus es concretaren en monografies històriques com: Exploració prehistòrica de l’Alta Conca (1929), El guerriller Carrasclet (1961), dedicada a aquest gran coneixedor de les serra de Llaberia del s. xviii, L’entrada dels carlins a Reus el 1872 (1968), La conquesta de Tortosa (1961) i El llibre de cuina de Scala-Dei (1963).

Amb relació a l’excursionisme destaquen les seves biografies d’excursionistes científics: mossèn Norbert Font i Sagué (1963), Salvador Vilaseca i Anguera (1975), Juli Soler i Santaló (1971) i Artur Osona (1983). També cal esmentar la dissertació presentada a l’IEC titulada “La redescoberta de Catalunya l’any 1875 mercès a l’excursionisme” (1962) i la redacció del primer volum de l’Enciclopèdia de l’excursionisme (1964-65).

A Barcelona, continuà freqüentant els ambients excursionistes i de manera especial el Centre Excursionista de Catalunya. Entre el 1920 i el 1923, seguí els estudis de dret i de direcció d’indústries tèxtils a la Universitat Nova, on conegué la seva futura esposa i col·laboradora, Maria Fontserè, filla del meteoròleg i geòleg Eduard Fontserè, a qui Iglésies dedicà: Eduard Fontserè. Relació de fets (1983). Amb la proclamació de la República, el 1931 fou secretari de la Ponència de la Divisió Territorial, també integrada per Pau Vila, Pere Blasi, Miquel Santaló, Felip Solé, Manuel Galès, Antoni Rovira i Virgili i Antoni Esteve. El 1933 la Ponència donà a conèixer els resultats i proposà la nova divisió territorial. En relació amb aquesta tasca escriví: Delimitació del Camp de Tarragona: la font històrica en la demarcació de les comarques catalanes (1930) i Les comarques meridionals de Catalunya i la seva futura divisió territorial (1933). Continuà tractant el tema del paper de la divisió comarcal i mantingué l’interès pel possible restabliment de la divisió territorial del 1932. Sobre el concepte de comarca escriví: Assaig sobre l’extensió de la comarca d’Igualada (1948), La macrocefàlia comarcal catalana (1966) i La realitat comarcal a Catalunya (Assaig sobre el concepte de comarca) (1966) i La divisió comarcal catalana (1967).

Amb relació a les comarques també destaquen, d’una banda, les dissertacions sobre toponímia a l’IEC (“Toponímia dels termes municipals i parroquials de la Riba”, 1952; “La Riba”, 1952; Els noms de lloc de les terres catalanes, 1953) i, d’altra banda, els temes d’història agrària ( La crisi agrària de 1879-1900: la fil·loxera a Catalunya, 1968; Les àrees cultivades entre 1900 i 1963 en la comarca de Gandesa, 1969, i Estadística de les superfícies cultivades, 1970. Altres dissertacions destacables a l’IEC són: “Evolució agrícola en el Baix Ebre i el Montsià en el present segle” (1968), “Les tendències en l’agricultura a les comarques del Camp, el Priorat i la Conca de Barberà” (1968), i “Els aprofitaments agrícoles del Baix Penedès” (1975).

El 1935 participà en la fundació de la Societat Catalana de Geografia, filial de l’IEC. L’any 1976 en feu una dissertació a l’IEC titulada Quaranta anys de la Societat Catalana de Geografia (1978). En 1946-53, amb la postguerra i l’exili dels principals geògrafs i la clausura de la Societat Catalana de Geografia, acollí a casa seva tertúlies i actes acadèmics clandestins. Fou secretari d’aquesta societat (1935-63) i president (1970-72). En aquests anys també finançà l’edició de les obres inèdites dels jesuïtes Pere Gil i Mateu Aimeric a “Quaderns de Geografia”: Pere Gil, S.I. (1551-1562) i la seva Geografia de Catalunya seguit de la transcripció de la història catalana segons el manuscrit de l’any 1600 (1949), Mateu Aymerich, S.I. (1715-1799) i la seva “Historia geográfica y natural de Cataluña” (1949); sobre Pere Gil dissertà a l’IEC amb la conferència “Pere Gil i els manuscrits de la seva Geografia sis-centista de Catalunya” (1949). Promogué les Assemblees Intercomarcals d’Estudiosos i, a la primera edició presentà un “Índex elemental de matèries i punts de vista geogràfics per a facilitar l’estudi d’una localitat catalana” (1950); en la commemoració dels 25 anys redactà 25 anys d’assemblees intercomarcals XIX (1975).

Als anys cinquanta inicià les obres de demografia històrica, que significaren els primers passos d’aquesta disciplina. En aquesta línia destacà per l’edició i estudi de fonts demogràfiques catalanes, de fogatges i recomptes de la població catalana a l’època preestadística: El fogatge de 1365-1370: contribución al conocimiento de la población de Cataluña en la segunda mitad del siglo XIV (1962), El cens del comte de Floridablanca (1969-70), Evolució demogràfica de la comarca (1972), Estadístiques de població de Catalunya el primer vicenni del segle XVIII (1974), El fogatge de 1553 (1979-1981), El fogatge de 1497: estudi i transcripció (1992) i El fogatge de 1515 (1998).

Iglésies pertangué a la generació del principi del s. xx que defensà l’equilibri del territori. Així, visqué amb preocupació el despoblament del camp, els moviments migratoris dels seixanta, i el perill de la degradació en les aglomeracions, i de la pèrdua de la identitat catalana. Aquestes idees palesen la influència que l’obra de Josep A. Vandellós i Solà ( Catalunya, poble decadent, 1935) tingué sobre el seu pensament demogràfic. Entre les primeres obres de demografia històrica destaquen: El poblament a Catalunya en el segle XVI (1952, premi Francesc Cambó); Distribució comarcal de la població catalana a la primera meitat del segle XVI (1957); “El despoblament de la zona occidental de la Serralada Prelitoral Catalana”, dissertació a l’IEC, i La població catalana al primer quart del segle XVIII (1959). Entre la seva àmplia bibliografia també hi ha importants edicions crítiques com: L’Epistolari de Pròsper de Bofarull (1960) i Lo amor al Rei i a la Pàtria, són varies coses ocorregudes, començant en lo any 1714 i en particular en 1719, una obra de Celdoni Vilà dedicada a Carrasclet.

El 1958 ingressà com a membre numerari a la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, centre al qual dedicà la investigació Història de la Real Academia de Ciencias y Artes en el siglo XVIII (1965) i on presentà: “El moviment demogràfic de Catalunya entre 1950 i 1960” (1965), “El movimiento demográfico en Cataluña durante los últimos cien años” (1967), “L’èxode rural a Catalunya” (1967), “Visió de conjunt del poblament històric” (1967), “Geografia urbana de Catalunya” (1967). En 1958-74 formà part del consell de redacció de la Geografia de Catalunya, on es reafirmà la divisió del territori en comarques. El 1983 se li concedí la Creu de Sant Jordi.

Lectures

  1. Acte d’homenatge a honor de Joaquim Santasusagna i Josep Iglésies [presentació per Salvador Serrano Pallejà], Associació Excursionista de Reus, 1979.
  2. ANGUERA, P.: “Josep Iglésies, Número monogràfic: Miscel·lània en honor de Josep Iglésies”, Aplec de treballs, 5, Montblanc 1983, p. 9-13.
  3. CUADROS I VILA, I.; DURÀ I GUIMERÀ, A.: “Josep Iglésies i Fort, ‘un excursionista de la vella escola’ (1902-1986)”, Documents d’Anàlisi Geogràfica, 13, 1988, p. 93-101.
  4. DOMÈNECH I FARGAS, J.M.: P araules de Josep Iglésies a les Assemblees Intercomarcals d’Estudiosos, Centre d’Estudis de l’Associació Cultural, Museu de Granollers, 1987?.
  5. Paraules de Josep Iglésies a les Assemblees Intercomarcals d’Estudiosos, Centre d’Estudis de l’Associació Cultural, Museu de Granollers, 1987?.
  6. Josep Iglésies, literat: conferència a càrrec de Magí Sunyer (URV), Centre de Lectura, Reus 2001 [enregistrament sonor].

Josep Jaubert de Reart

Historiador d’expressió francesa.
Pontellà, Rosselló, 1792 — Pontellà, Rosselló, 1836

Fou descendent de la burgesia honrada de Perpinyà, cosí dels Renard de Saint-Malo. Alcalde del seu municipi nadiu i membre del Consell del primer arrondissement del nou departament dels Pirineus Orientals, es dedicà a l’estudi històric, especialment a l’arqueològic, en el seu temps de lleure, sense deixar de banda, com era usual en l’escola romanticista local, alguns fets de folklore o de lingüística. Els seus treballs són, malgrat tot, acurats, i gairebé tots foren publicats a Le Publicateur du département des Pyrénées-Orientales. De fet, els inicis de l’arqueologia contemporània de la Catalunya del Nord són deguts a les seves investigacions. En aquest sentit, fou el primer autor que inventarià els monuments preromans cèltics. Així mateix, dedicà alguns treballs a la llengua dels gitanos i fou un dels primers membres de la Societat Filomàtica de Perpinyà, esdevinguda posteriorment la Societat Agrícola, Científica i Literària dels Pirineus Orientals. Des de la fundació d’aquesta institució, Jaubert de Reart desplegà una activitat i una dedicació que contribuïren a assegurar-ne l’èxit i el futur. En fou el president fins a la seva mort, el 1836. També fou membre corresponent de la Société Royale des Antiquaires de France.

De la seva bibliografia cal destacar: “Les feux de la Saint Jean. Croyances, usages et coutumes”, Le Publicateur des P.-O., 25 (1833) i Journal commercial illustré des P.-O. (1897-1900); “Mémoires sur quelques monuments celtiques existants dans le département des P.-O.”, Mémoires de la Société Royale des Antiquaires de France (1835), i “Souvenirs pyrénéens” [Sarcòfag d’Oms, menhir de Caladroer i altres pedres prehistòriques de Catalunya-Nord], Le Publicateur des P.-O., 18-19 (1835).

Josep Jeroni de Besora

Humanista, historiador i bibliòfil.
Barcelona , segle XVII? — Barcelona, 1664/1665

Vida i obra

Doctor en teologia i filosofia, fou canonge de Lleida i continuador, a l’Estudi General, del moviment iniciat per Antoni Agustí al s. XVI. Organitzà l’arxiu capitular de la seu de Lleida. Residí a Roma i a Barcelona. Fou síndic del capítol de Lleida en la proclamació de Lluís XIII com a comte de Barcelona (1641). Fou amic de Pèire de Marca i d’altres estudiosos, com G. Roig i Jalpí, amb els quals mantingué correspondència. També fou visitador reial de Lluís XIII i Lluís XIV. Diputat eclesiàstic i, per tant, president de la Generalitat (1656), el 1659 lluità, sense èxit, contra la separació dels comtats del Rosselló i la Cerdanya, al·legant la indefensió en què restaria el país, amb la frontera oberta a qualsevol invasió francesa. Llegà la seva biblioteca, amb 5.577 volums, als carmelitans descalços amb la condició que fos pública. Deixà escrit un Libro de Cosas memorables, unes notes a l’episcopologi lleidatà i peces oratòries en llatí (1616). L’any 1641, escriví alguns treballs jurídics que demostraven la sobirania de França sobre Catalunya. És a dir, que el senyor natural dels catalans era Lluís XIV de França i no Felip IV. Algun temps després, però, passà a l’obediència de Felip IV.

Lectures

  1. MADURELL, J.M.: “Josep Jeroni de Besora. (Notes biogràfiques)”, Analecta Sacra Tarraconensia, vol. XLVII, MCMLXXIV, Barcelona 1976.

Josep Leopold Feu

Historiador de la literatura, advocat, economista, sociòleg i filòsof.
Barcelona, 1836 — Barcelona, ?

Estudià dret a Barcelona, on es doctorà en dret civil i canònic (1865). Cal destacar el seu discurs (13 d’abril de 1863) a la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, titulat “Datos y apuntes para la historia de la literatura catalana” i publicat el 1865 en les Memorias de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona. Hi definí la relació existent entre esperit i art nacional hegeliana, servint-se d’una citació del seu Curs d’Estètica, per assenyalar que «[...] existen lazos indestructibles, consonancias y armonías supremas entre el espíritu nacional, el pensamiento filosófico y las intuiciones del arte», criteri que utilitzà per a desenvolupar la seva obra. Després d’analitzar les característiques de la producció de Balmes, Piferrer i Martí i d’Eixalà, considerà que la producció artística i filosòfica a Catalunya tenia, com a trets diferencials, l’observació com a mètode, el respecte a les lleis fonamentals de la creença, la idea que el deure és anterior i preexistent al dret i l’acceptació de les limitacions de l’enteniment humà per a sondejar les veritats primàries; a més, destacà que la civilització és anterior i preval sobre la cultura i el costum sobre la llei. Per a ell, els fonaments de l’escola catalana es trobaven filòsofs de l’escola escocesa del sentit comú d’Alexander Hamilton i Thomas Reid, i en l’escola històrica del dret de Friedrich Karl von Savigny. Finalment, hi afirmà que l’escola catalana cercava la unitat entre espiritualisme i sensualisme, en considerar negativament tant el racionalisme radical del set-cents com l’idealisme alemany que oblidava l’aspecte material i concret de la realitat per dedicar-se a construccions abstractes més o menys reeixides. El 1870 s’instal·là professionalment a Madrid.

Altres obres seves són La tradición de los pueblos, literaria, filosófica y socialmente considerada (1868) i La monarquía de D. Amadeo I ante el estado económico y social de España (1872). El 1858 rebé un premi de la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País per la Memoria sobre mejoras de las viviendas de la clase obrera, i fou nomenat mantenidor dels Jocs Florals (1861). Fou soci numerari de la RABLB i corresponsal de l’Económica Matritense. Col·laborà en La Revista de Cataluña, La Defensa de la Sociedad i la Revista de España; tot i que la tasca més significativa fou la de redactor en el Diario de Barcelona (1863-69). En aquest període feu la notícia biogràfica i crítica de catorze personalitats catalanes, sota el títol genèric de “Galerías de escritores catalanes”, entre les quals hi havia les de Jaume Balmes i Urpià, Pau Piferrer i Fàbregas, Ramon Martí i d’Eixalà, Jaume Tió i Noè i Josep Sol i Padrís.

Josep Lladonosa i Pujol

Historiador.
Alguaire, Segrià, 1907 — Lleida, 1990

Vida i obra

Estudià l’ofici de fuster a la Casa de la Misericòrdia, però ben aviat s’interessà pel passat històric de Lleida. Rebé les primeres lliçons d’història local de Salvador Roca i Lletjós a la Pia Almoina, el qual l’introduí en els arxius documentals de la ciutat. Durant la Segona República col·laborà com a informador en el diari lleidatà La Jornada, òrgan de la Joventut Republicana, on es relacionà amb Humbert Torres, metge i alcalde de Lleida. Milità a la Federació de Joves Cristians de Catalunya. En començar la guerra es traslladà a Barcelona, on passà part de la seva joventut. Estudià a l’Escola del Treball i inicià les seves activitats periodístiques en el diari El Matí i en la revista L’Esplai. El 1940, altre cop a Lleida després de fugir del camp de concentració d’Arles del Tec, ingressà per oposició a l’Escola Annexa del Magisteri de Lleida i començà la seva infatigable tasca d’investigador de la història de la ciutat. El 1949, després d’haver sofert força marginacions pels cercles culturals tancats de la Lleida franquista, aconseguí d’entrar com a conseller numerari a l’Institut d’Estudis Ilerdencs, activitat que complementà al cap de poc temps amb l’ingrés a la Societat Catalana d’Estudis Històrics. Des d’aleshores la seva activitat investigadora s’incrementà considerablement: escriví més d’un centenar de títols, centrats bàsicament en Lleida i en les comarques veïnes.

Fins a la seva mort, fou l’historiador i cronista oficial de Lleida. Al llarg de la seva vida col·laborà i mantingué amistat amb grans historiadors i erudits de Catalunya com Jordi Rubió, Ramon d’Abadal, Ferran Soldevila, Pere Bohigas i Pierre Vilar, entre d’altres. El seu compromís amb la història de Lleida anà acompanyat sempre d’un gran compromís amb Catalunya. Fou un dels motors de la catalanització cultural a les terres de Ponent durant el franquisme i un gran promotor de l’ús del català a Lleida. La seva obra cabdal és la monumental Història de Lleida (1972-74), en dos volums, on elaborà una teoria sobre la ciutat, sintetitzada posteriorment en el treball “Les crisis històriques”, publicat en el llibre col·lectiu Lleida, problema i realitat (1967). Segons Lladonosa, la història de Lleida és la història d’un fer i desfer. La situació geogràfica fronterera i de punt estratègic feu que sofrís reiteradament i dramàticament els estralls de la guerra, i que aquests afectessin profundament el cos social de la ciutat. Es produí una repetida destrucció de classes i estaments començant pel reiterat abandonament dels sectors dirigents, fenomen que impossibilità el desenvolupament articulat de la ciutat i dificultà l’exercici de la seva capitalitat a les terres de Ponent. La Història de Lleida és l’obra més sòlida de la historiografia de la ciutat i les seves interpretacions encara són vigents.

De la seva abundosa producció destaquen, a més: La antigua parroquia de San Martín de Lérida (1944), amb aportació documental dels arxius de la Paeria i de la catedral de Lleida; El sitio de Lérida de 1464 en tiempos de Juan II de Aragón (1945); El Roser (1947); Manuel de Montsuar (1950); Relacions entre Mallorca i Lleida a l’època medieval (1955); La ciutat de Lleida (1955-59), la seva primera síntesi sobre història lleidatana, 3 volums; Carrers i places de Lleida, 5 volums (1960-78); Lleida, problema i realitat (1967); Santa Maria l’Antiga i la primitiva Canonja de Lleida, 1149-1278 (1970); Lleida, durant la Guerra dels Segadors (1971); Historia de la Diputación Provincial de Lérida (1974); Noticia histórica sobre el desarrollo de la medicina en Lérida (1974); Informe històric sobre els topònims Lérida/Lleida (1977); La Suda, parròquia de la Seu de Lleida (1980); Història de la ciutat de Lleida (1980), i La Fuliola: nou segles d’història (1980). El 1953 obtingué el premi Pròsper de Bofarull pel treball L’Estudi General de Lleida del 1430 al 1524 (1970).

Lectures

  1. BARRULL, J.: “Josep Lladonosa, comiat a l’historiador de les Terres de Ponent”, Serra d’Or, 365, 1990, p. 20-23.
  2. GARXIA, X.: “Josep Lladonosa ha historiat Catalunya des de Lleida”, Serra d’Or, 345, 1988, p. 25-27.

Josep Llord

Estudià les primeres societats, les religions, l’origen dels estats i les guerres carlistes.
?, s. XIX — ?, s. XX

És autor de La lliçó de la història. Cap a un món nou (1927) i de Campanya Montemolinista de Catalunya, o Guerra dels Matiners (1926). La primera d’aquestes obres té cinc parts: l’origen de l’home fins als homes neolítics; els primers governs dels pobles civilitzats i la societat de nacions naturals; les doctrines de Jesús i sant Pau, Gautama i el budisme, els protestantismes, la religió musulmana, el poble jueu i les religions professades per la humanitat del seu temps; l’economia capitalista i l’imperialisme dels estats opressors, les colònies d’ultramar i les nacionalitats oprimides, segons Llord, l’URSS seria l’única excepció a la lògica capitalista imperialista, i la qüestió de les llengües no oficials, inclosa la llengua catalana («un llenguatge gràfic, breu i útil»), foragitada històricament per l’Estat espanyol i l’Estat francès. Inclou, també, un càlcul del dèficit fiscal català («cada català paga unes 341 pts. de tribut anyal a l’estat, i cada no català solament unes 93 pts.»); en canvi, la despesa estatal a Catalunya, en carreteres i ensenyament, era molt inferior a la que, en proporció, es dedica a Madrid i a altres regions. Donà una visió de la història de les religions semblant a la contemporània Nocions d’història i de filosofia (1930) de Manuel Serra i Moret; i feu una reflexió sobre la necessitat històrica de la pau i d’una “societat de nacions naturals” en la línia de Pau M. Turull i la revista Messidor. El càlcul del dèficit fiscal l’apropa a la línia de treball iniciada per Guillem Graell a La cuestión catalana (1902), i és pràcticament coetani a l’aportació de Joan Crexells. L’interès per les societats primitives recorda l’obra d’Ildefons Cerdà, o la tesi doctoral de Francesc Layret. En canvi, les breus presentacions –i la valoració positiva– de càtars, jansenistes, quàquers o sikhs el fan un clar precedent de les aportacions d’historiadors economistes innovadors com ara Jordi Ventura o Ernest Lluch.

L’altra obra, Campanya..., té un to diferent. L’autor es presenta com algú «dedicat, des de molt de temps, a estudis i investigacions d’història carlista», i proposa la idea que «en la guerra montemolinista veiem com les forces d’En Cabrera, representants de les comarques carlines, s’uneixen amb les forces republicanes, representants de les comarques liberals de Catalunya, i totes plegades van contra un enemic comú».

Josep Llorenç i de Clavell

Arxiver, notari i escriptor.
Castelló de la Plana, 1660 — Castelló de la Plana, 1734

Vida i obra

Fill d’un apotecari originari de Nules, feu l’aprenentatge de la notaria a Castelló, i n’obtingué el títol a València (1683), on exercí professionalment fins el 1707 quan, «per causa del nou Govern i introduïdes les lleis de Castella», fou suspès juntament amb altres notaris. Les noves autoritats borbòniques el rehabilitaren (1710) i el nomenaren escrivà de la vila, però l’any següent li prohibiren d’exercir, com a tots els qui «no havien tret títol a Madrid», encara que continuà en el càrrec d’escrivà municipal. No fou fins el 1722 que rebé l’aprovació definitiva. Membre d’una generació que sofrí la guerra de Successió i la difícil reacomodació en l’entramat de la nova monarquia borbònica, mitjançant l’erudició trobà la via per a recordar una època definitivament passada. En els seus protocols notarials feu diverses anotacions autobiogràfiques, però el seu interès per la història es palesà sobretot en la seva obra com a dietarista i cronista local. Als protocols també ressenyà els esdeveniments públics que afectaren Castelló (1684-1716). Sota el títol d’Advertències i curiositats per a haver-ne memòria en lo esdevenidor, hi desfilen calamitats meteorològiques, visites de personatges, execució de construccions civils i religioses i altres notícies que afectaren la vila. Aquest dietari es continuà en el Llibre Verd de l’Arxiu Municipal de Castelló, titulat Enchiridion rerum memorabilium, on des del 1588 els escrivans i cronistes ja registraven els esdeveniments locals més notables, i on figuraven les notícies breus (folis 170-179) mentre exercí l’ofici públic. Els successos anotats (1707-10), a més de ser una crònica de la vida quotidiana, també permeten seguir la implantació de les noves autoritats locals borbòniques i les relacions de la ciutat amb l’exèrcit castellà. Amb una sintaxi desendreçada i una redacció concisa, la llengua d’aquests diaris –el català durant l’època foral i, predominantment, el castellà a partir de Felip V– palesa el canvi traumàtic del clima polític i cultural del moment. Tanmateix, la seva obra més important és la crònica inèdita titulada Noticias de la villa de Castellón de la Plana (1730). Seguint els cronistes Rafel Martí de Viciana i Gaspar Escolano, comença amb la fundació de la ciutat pels grecs jonis i continua fins a la conquesta de Jaume I, interpretada com un nou moment fundacional –amb la colonització cristiana i el trasllat de la població des del puig de la Magdalena a l’actual emplaçament a la plana–. Copià el document reial que autoritzava el canvi de lloc (1251), que esdevingué la referència erudita més antiga sobre els orígens de la ciutat. Dedica gran atenció a les fundacions de convents i, sobretot, a les biografies dels fills il·lustres de Castelló, les quals foren utilitzades pel dominicà Manuel Martí i Picó com a pròleg del seu Sermón (1792). Hi ha una còpia de la crònica (1761) al convent de Sant Domènec de València.

Lectures

  1. ALMARCHE, F.: “La Crónica de Castellón de la Plana, por José Llorens de Clavell”, Revista de Castellón, 61, 1914.
  2. SÁNCHEZ I ADELL, J.: Llorens de Clavell y sus Memorias históricas de Castellón, Sociedad Castellonense de Cultura, Castelló 1952.

Josep Lluís Aguirre i Sirera

Escriptor i investigador de la literatura espanyola, especialment del Siglo de Oro.
València, 1931

Doctor en filosofia i lletres per la Universitat de València, i catedràtic de literatura espanyola a l’Escola Universitària de la Universitat Jaume I. La seva tesi doctoral, dirigida per Emili Giralt, tractà de la Demografía sanitaria a Castellón de la Plana (1973). Ha publicat diversos articles sobre aquest tema, entre els quals: “Francisco Gavaldà y su memoria sobre la peste” (Butlletí de la Societat Castellonenca de Cultura, 1971), “La demografía sanitaria de Castellón en el decenio 1843-1852” (Actas del III Congreso Nacional de Medicina, 1971), “Terminología médica” (Primer Congrés d’Història del País Valencià, 1974) o “Demografía sanitaria de Castellón de la Plana” (Saitabi, 1977).

Josep Lluís Pons i Gallarza

Historiador i escriptor adscrit a la Renaixença mallorquina.
Sant Andreu de Palomar, Barcelonès, 1823 — Sóller, Mallorca, 1894

Vida i obra

Representant del vessant conservador i historicista del romanticisme català, es llicencià en dret a Barcelona el 1850 i en literatura cinc anys després. Fou redactor de la revista manuscrita El Plantel, que s’edità entre el 1844 i el 1845, juntament amb Miquel Victorià Amer, Pere d’Alcàntara Penya, Victòria Penya i Llorenç Ponç Santandreu. Aquests eren estudiants mallorquins a Barcelona que es relacionaren amb els grups d’intel·lectuals catalans i s’impregnaren del corrent renaixentista català. Durant aquests anys, Pons col·laborà també en publicacions com Lo Gai Saber i Lo Catalanista. El 1849 substituí Pau Piferrer en la càtedra de retòrica de l’Institut Provincial de Barcelona, i combinà aquesta activitat amb la tasca d’advocat. A més, formà part de l’Acadèmia de Jurisprudència (1860), de la Reunió Literària de Barcelona (1851), de la Societat Filomàtica de Barcelona (1851) i de la Reial Acadèmia de Bones Lletres (1852). El 1861 tornà a Palma i es convertí en catedràtic de geografia i història de l’Institut Balear, plaça que ocupà fins a la seva jubilació el 1892. A l’Institut tingué com a alumnes alguns dels importants intel·lectuals mallorquins del s. XX que es convertiren en la darrera generació romàntica: Bartomeu Ferrà, Miquel dels Sants Oliver, Joan Palou i Coll, Joan Alcover i Mateu Obrador. Pons i Gallarza havia format part de la primera generació d’estudiants de l’Institut Balear, juntament amb Pere d’Alcàntara Penya, Jeroni Rosselló i Marià Aguiló, protagonistes de la generació literària més important del s. XIX mallorquí.

Obtingué premis en els Jocs Florals de Barcelona (1865, 1866 i 1867) i fou nomenat mestre en gai saber el 1867. El 1870 i el 1871 fou president d’aquests Jocs. Fou un dels creadors de l’Ateneu Balear (1862), el qual presidí durant molts anys. En els seus salons confluïren els grups ideològicament més actius de la societat mallorquina. Les controvèrsies i els debats entre un grup d’intel·lectuals desitjosos d’incidir en la societat constituiren la riquesa de l’entitat, que fou capaç d’acollir en el seu si personatges amb posicions diverses.

El 1868 fundà, juntament amb altres socis, una acadèmia privada d’estudis universitaris. El 1843 impulsà la creació de la Revista Balear, setmanari publicat en castellà que incloïa algun poema en català i que aparegué fins el 1844. El 1875 sorgí la revista Museo Balear, de la qual fou director. Aquesta revista fou una eina de difusió del treball dels joves escriptors integrats en el moviment de la Renaixença i comptà amb la participació dels millors escriptors mallorquins del moment. A més, inclogué importants articles sobre la història, el folklore i la poesia popular de Mallorca.

La importància de la producció historiogràfica de Pons i Gallarza es pot subdividir en diversos àmbits. Per una banda, es troba la tasca com a docent, de la qual han quedat alguns llibres de text de geografia, història i literatura redactats pel mateix Pons; són obres que reflecteixen el seu interès per la docència i l’educació dels joves en l’amor al país. De la seva bibliografia pedagogicohistòrica cal esmentar: Programa de la asignatura de Nociones de Historia General y particular de España. Curso académico de 1861 a 1862 (1861), Sumarios de Historia de España (1881), Sumarios de Historia Universal (1878), Tratado elemental de retórica y poética (1889), Geografía para niños y niñas por Don José Luís Pons y Gallarza (1894), “Meditaciones de literatura práctica” dins Museo Balear, vol. I (1875) i Sumarios de Historia Universal y de España para facilitar el estudio de esta asignatura (1866).

Per altra banda, escriví un considerable volum d’obres poètiques, on predomina la temàtica paisatgística i destaca el classicisme de les composicions. Pons fou un dels representants del romanticisme, i en la seva poesia el paisatge esdevé un motiu poètic per si mateix, superant la funció d’element decoratiu pròpia de la poesia romàntica. Aquestes obres es troben publicades en el volum Poesies i en diverses revistes i diaris de l’època.

Lectures

  1. Poetes romàntics de Mallorca, Moll, Palma 1950 [introducció i comentaris de M. Sanchis i Guarner].
  2. VALL I SOLAZ, X.: “‘Los tarongers de Sóller’ de Josep Lluís Pons i Gallarza, en el paisatgisme poètic mallorquí”, Randa, 35, 1994, p. 45-59.
Llegir més...