i historiografia | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

historiografia

Mostrant 1221 - 1230 de 1937

Josep Maria de Casacuberta i Roger

Filòleg i editor.
Barcelona, 1897 — Barcelona, 1985

Llicenciat en dret (1917) i en filosofia i lletres (1921), cursà estudis de filologia romànica a Zuric. El seu interès per la història de la literatura i per la historiografia es feu palès ja de ben jove, amb l’article “Índex de noms propis de la Crònica d’en Muntaner”, aparegut als Estudis Universitaris Catalans (1914). La seva atenció preferent com a estudiós, però, se centrà sobretot en el període de la Renaixença i en la figura de Jacint Verdaguer, a qui dedicà diferents estudis i de qui edità l’epistolari (1959). En el període d’avantguerra estigué vinculat a l’Institut d’Estudis Catalans i a la seva oficina de toponímia i onomàstica (1922-25). En col·laboració amb Joan Coromines, publicà uns erudits Materials per a l’estudi dels parlars aragonesos (1936), que obriren nous camins dialectològics.

L’any 1924 fundà l’Editorial Barcino, una iniciativa cabdal en la configuració de la cultura catalana contemporània i, sens dubte, la «gran realització de la seva vida», com ha apuntat Joaquim Maluquer i Sostres. Així, des d’una de les principals col·leccions de l’editorial, “Els Nostres Clàssics” (creada el 1925), pogué emprendre la publicació sistemàtica dels clàssics medievals catalans. En un principi, la col·lecció tenia una finalitat divulgativa, però a partir del 1930 prengué un caràcter erudit. Fins abans de l’esclat de la Guerra Civil Espanyola (que n’interrompé la publicació), edità una quarantena de volums, i, a partir del 1946, aconseguí continuar-la. Altres col·leccions que feren una especial atenció a la temàtica històrica foren: “Enciclopèdia Catalunya” (iniciada el 1926 amb L’expansió de Catalunya en la Mediterrània oriental, de L. Nicolau i d’Olwer), la “Col·lecció Popular Barcino” i la “Biblioteca Verdagueriana”. L’editorial fundada per Casacuberta feu una innegable feina de substitució en uns moments d’absència o de gran feblesa de les institucions autòctones d’alta cultura (dictadura de Primo de Rivera i franquisme), especialment pel que fa a la publicació dels textos historiogràfics medievals. Així, l’empresa de la publicació de les cròniques històriques medievals que l’IEC es proposà dur a terme pràcticament d’ençà de la seva fundació, fou l’Editorial Barcino qui, en bona part, la realitzà. Ja els anys vint, dins de la “Col·lecció Popular”, s’inicià l’edició de les cròniques de Jaume I i Ramon Muntaner (1926), a cura del mateix Casacuberta, que no es pogué completar, la primera, fins el 1962, i, la segona, fins el 1952. El treball de l’editor, pel que fa a la crònica del monarca, fou considerat per Martí de Riquer com «un model de rigor». Val a dir que comptà amb la col·laboració de M. Coll i Alentorn, que per a “Els Nostres Clàssics” preparà la crònica de Desclot (amb l’ajut del seu mestre Jordi Rubió), a partir del 1949, i feu un pròleg transcendental en el volum IV del Llibre dels feits d’armes de Catalunya (1948), d’aquella mateixa col·lecció. A part de les grans cròniques, l’editorial edità altres textos clàssics de gran interès històric, com el Llibre del consolat de mar (a cura de F. Valls i Taberner, 1930-33), Parlaments a les Corts Catalanes (a cura de Ricard Albert i Joan Gassiot, 1928), Epistolari de Pere III (a cura de Ramon Gubern, 1955) o Lletres de batalla (a cura de Martí de Riquer, 1963-68). La participació de Casacuberta en la preparació dels textos medievals que publicà no es limità als dos casos esmentats, sinó que es feu extensiva a molts d’altres, per bé que gairebé mai no constà el seu nom en els crèdits dels llibres.

La seva aportació filològica fou reconeguda per l’IEC, que el designà membre numerari el 1958. Quatre anys més tard, ingressà a la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i, el 1981, obtingué el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.

Josep Maria de Sagarra i de Castellarnau

Escriptor.
Barcelona, 1894 — Barcelona, 1961

Vida i obra

Les seves Memòries (1954), considerades com un clàssic del gènere, són l’obra de la seva producció que té un caràcter més marcadament històric, si bé d’altres, com Vida privada (1932) –retrat descarnat de la burgesia de l’època–, poden ser també útils per a l’historiador. La voluntat de l’autor de vincular la seva peripècia personal amb la trajectòria col·lectiva (i amb la història pròpiament dita), hi és ben explícita ja des del pròleg de les seves memòries: «El meu intent no és sols d’explicar una personal peripècia, sinó presentar sobre les planes del meu llibre el panorama de la vida espiritual d’aquest país durant tot el que va de segle, però amb aquell material de primera mà que utilitza un home que pot dir: “Jo ho he vist”.» Malgrat aquesta declaració i la intenció manifesta de redactar un segon volum que arribés fins els anys cinquanta (fins els seixanta anys de l’autor), aquestes memòries s’interromperen l’any 1918, data en què finalitza el primer llibre (i que corresponia als vint-i-cinc anys del protagonista). Al costat dels episodis històrics viscuts (com la Setmana Tràgica o la Barcelona de l’època de la Primera Guerra Mundial), hi tenen un protagonisme de primeríssim ordre els retrats dels personatges coneguts (J. Carner, J. Bofill i Mates-Guerau de Liost, E. d’Ors, F. Pujols, J. Maragall, F. Cambó...), cosa que reforça la idea d’oferir un “retrat de grup” de la gent tractada per l’autor, que tingué una important incidència pública en aquelles primeres dècades del segle.

Així mateix, hi té un relleu especial la part dedicada a la història familiar, que ocupa un espai molt notable (una cinquena part de tot el gruixut volum), i abraça un temps històric de quatre centúries, ja que es remunta al primer terç del s. XVI. El to humorístic del text n’és una característica destacada, ja que, com apuntà Miquel Batllori: «Fora de comptadíssims casos, la noblesa del nostre vell Principat és molt de via estreta, i només pot ser historiada de manera faceciosa –però entranyable–, com ha fet el nostre poeta.» Aquesta veritable reconstrucció històrica de la doble saga familiar (especialment extensa és la dels Sagarra en comparació de la dels Castellarnau) fou possible, com reconeix el mateix autor, gràcies a les investigacions i els documents aplegats pel seu pare, l’historiador Ferran de Sagarra i de Siscar, a qui dedicà el llibre amb motiu de complir-se el centenari del seu naixement. Precisament aquesta voluntat de tributar-li un homenatge fou el que, segons confessa l’autor, donà un marcat caràcter historiogràfic a l’obra.

Indubtablement, la posició de J.M. de Sagarra fou ben bé la d’un cronista que volgué oferir, a partir del testimoni personal, un gran fresc de la seva època; no tan sols d’un món que s’acabava, sinó de la totalitat del moment històric que li tocà viure (encara que no pogués arribar a culminar aquest projecte). Cal advertir, però, com han apuntat Enric Gallén i Marina Gustà, que la seva actitud fou de «rebuig pel món present» i de defensa d’una «posició personal evasiva», cosa que converteix el text en una mena de testament ideològic de l’autor, segons aquests dos crítics. Convé dir, també, que la crònica fou feta amb la categoria literària que es corresponia amb la seva condició d’escriptor de primera línia. Així, Joan Fuster digué que el seu estil «arriba a extrems d’acrobàcia i bigarrament enlluernadors» i afirmà que en aquesta obra «el gran escriptor que era Sagarra hi troba una opció tardana, però excelsa».

Lectures

  1. GALLÉN, E.: Sagarra i Barcelona, Ajuntament de Barcelona, 1995.

Josep Maria de Solà-Morales i de Rosselló

Historiador i genealogista.
Olot, 1905 — Olot, 1996

Vida i obra

Fill d’una família de terratinents, estudià la carrera d’enginyer agrícola i es llicencià en dret a la Universitat de Barcelona. Presidí el Patronat d’Estudis Històrics d’Olot i Comarca, i formà part d’entitats del país i internacionals d’història, heràldica i genealogia. Aprofundí en el coneixement de la història local i publicà nombrosos treballs d’investigació arxivística sobre les terres de la Garrotxa. Alguns són aplegats en una Miscel·lània històrica d’Olot i comarca (1983). Molts altres es localitzen en revistes com Pyrene, Misión, La Garrotxa, Revista de Girona, Annals de l’Institut d’Estudis Gironins,etc.

Lectures

  1. MAYANS, A.; PUJIULA, J.: “Entrevista amb l’historiador Josep M. de Solà-Morales”, Vitrina,2, 1987, p. 73-79.

Josep Maria Doñate i Sebastià

Arxiver i historiador.
Vila-real, Plana Baixa, 1921 — Vila-real, Plana Baixa, 1996

Vida i obra

Fou arxiver de Vila-real, acadèmic corresponent de la Real Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles de València i treballà tant en el camp de la història medieval com en el de l’arqueologia i l’art. Des del 1958 col·laborà amb la secció de geografia i història de la Universitat de València. Donà a conèixer, juntament amb J. Cama- rena i Mahiques, els fons documentals de l’Arxiu Municipal de Vila-real a través del Catálogo del Archivo Municipal de Villarreal (1986) i dels set volums de Datos para la historia de Vila-real (1973-80) que recullen els seus articles publicats en revistes especialitzades i actes de congressos entre el 1953 i el 1984. En aquesta obra es conjuminen diversos factors d’importància. D’una banda, es veu la influència directa de les tendències historiogràfiques de la UV de la dècada del 1960; tant en l’elecció de la investigació com en el tractament metodològic, hi ha l’influx dels professors Camarena i Mahiques, Fletcher, Garin, Mateu i Llopis, San Valero i Ubieto. I, d’altra banda, és palesa la recuperació i la divulgació de les fonts documentals mitjançant acurades seleccions i transcripcions documentals, com es pot veure en “Los retablos de Pablo de Santo Leocadio en Villarreal”, BSCC, XXXIV (1958), Salarios y precios durante la segunda mitad del siglo XIV (1962), “Riegos romanos del Mijares”, Archivo de Prehistoria Levantina, X (1966), Aportación a la historia del teatro. Siglos XIV y XVI (1968), Datos negativos referidos a la Plana de Castellón, en relación con la peste negra de 1384 (1969), Documentos para un estudio de la situación política en el reino de Valencia a la muerte de Fernando el Católico (1973) i Documentos sobre la transmisión del dominio en el siglo XV (1980). Els seus estudis sobre la institució municipal, la indústria tèxtil del s. xiv a través de l’impost del tall de drap o l’activitat constructiva del municipi mostren la vida econòmica de Vila-real, on l’agricultura, la ramaderia, l’artesania i el comerç formaven un tot integral. També contribuí a l’estudi de les activitats econòmiques de l’aljama hebrea i, en col·laboració amb J.R. Magdalena Nom De Deu, publicà Three Jewish Comunities in Medieval Valencia (Castellón de la Plana, Burriana, Villarreal) (1990).

Lectures

  1. DÍAZ MANTECA, E.: Repertorio bibliográfico de medievalismo castellonense (1880-1980), BSCC, LVII, 1981, p. 34-36.
  2. DOÑATE GIMENO, M.: José María Doñate: Perfil Bibliográ- fico, Miscelánea Homenaje a José María Doñate, Vila-real 1993.
  3. GUAL I CAMARENA, M.: Vocabulario del comercio medieval. Colección de aranceles aduaneros de la Corona de Aragón (siglos XIII y XIV), Barcelona 1976.

Josep Maria Font i Rius

Historiador del dret català, especialitzat en la Catalunya medieval, i jurista.
Barcelona, 1915

Vida i obra

Estudià als jesuïtes de Casp i obtingué el títol de batxillerat a l’Institut Balmes (1930). Cursà els estudis de la llicenciatura de dret a la Universitat de Barcelona (1930-34), on tingué com a professor Galo Sánchez. La seva vocació historicista, canalitzada en un primer moment per la via jurídica, el portà també a cursar estudis a la Facultat de Filosofia i Lletres. Allí entrà en contacte amb les ciències auxiliars de la història, que tan útils li resultaren per a les investigacions posteriors, i amb Antonio de la Torre y del Cerro. L’any 1934, ja llicenciat, conegué el qui fou el seu veritable mestre, Luis García de Valdeavellano, que acabava d’arribar com a nou catedràtic a la Facultat de Dret. Sota el seu guiatge es doctorà a Madrid l’any 1944, fou presentat al Centro de Estudios Históricos de Madrid, fou professor auxiliar a la Facultat de Dret de Barcelona, i accedí a la càtedra d’història del dret al final del 1944. Al costat de la figura del seu director de tesi hi ha també la del seu altre mestre, Ramon d’Abadal i de Vinyals.

Al començament del 1945 prengué possessió com a catedràtic numerari de la càtedra d’història del dret a la Universitat de La Laguna, a Tenerife, que havia guanyat al final de l’any anterior. D’allí passà a la Universitat de Múrcia, on s’incorporà al juliol del 1945. A mitjan juliol del 1949 ocupà una plaça a la Universitat de València. No fou fins a l’octubre del 1954 que prengué possessió de la càtedra d’història del dret (que Valdeavellano deixà vacant per anar a Madrid), a la Facultat de Dret de la UB, on impartí docència i magisteri fins a la seva jubilació forçosa l’any 1985. Fou degà de la Facultat de Dret (1958-65) i secretari administrador de la Junta d’Obres de la UB. Degà honorari de la Facultat de Dret i professor emèrit de la UB (1987-90).

Autor d’una obra completa i extensa sobre diversos aspectes de la història del dret, medieval preferentment, de Catalunya, ha estat considerat el màxim especialista en la iushistoriografia local, sobretot pel que fa referència a les institucions municipals i al seu règim jurídic (vg. història del dret). La seva obra s’ha caracteritzat per dos eixos principals, sobre els quals han versat una bona part de les seves contribucions, que s’identifiquen amb dos dels seus treballs cabdals: la seva tesi doctoral de 1945-46 sobre els orígens del règim municipal a Catalunya ( Orígenes del régimen municipal de Cataluña) i el seu estudi del 1969 i del 1983 sobre les cartes de poblament i franquesa.

La seva tesi, sobre els orígens del règim municipal a Catalunya, encara tot un model metodològic, suposà una aportació fonamental per al coneixement de les institucions locals de la Catalunya medieval, en la qual, després de contrastar críticament les diverses teories europees i espanyoles, es dibuixaren no solament la gènesi dels diferents tipus de municipis sinó també els diversos factors que hi incidiren, un cop comparats els orígens teòrics de la ciutat medieval. La preocupació de Font i Rius pels orígens del municipi i del seu règim jurídic el menà a concloure que foren producte natural d’una necessitat històrica, determinada per factors diversos (geogràfics, econòmics, socials, religiosos, polítics), que contribuïren a cohesionar progressivament les col·lectivitats locals, a formar una forta consciència dels seus interessos comuns i a impulsar la participació progressiva dels veïns en el govern de la comunitat.

La seva extensa obra Cartas de población y franquicia de Cataluña ha marcat una fita en la investigació històrica catalana. Aplega la recerca de l’autor sobre un dels temes a què ha dedicat més esforços. L’obra, que exemplifica el mètode de treball emprat, sortí en dues etapes: el 1969 aparegué el volum I en dos toms, i el 1983 es publicà el volum II. L’útil repertori documental del volum I aplega uns 400 documents, entre coneguts i inèdits, concedits a les diverses localitats, que transcriu i publica. Constitueix un veritable corpus documental, que pràcticament esgota la matèria, amb els textos corresponents i les indicacions pertinents per a contextualitzar-los en cada localitat, que, en paraules de l’autor, són les “presentacions monograficolocals”, com ell mateix les anomena. Aquestes presentacions constitueixen una veritable i no gens succinta història local de Catalunya que, juntament amb l’aplec, la selecció i l’ordenació rigorosa dels materials, forneix les dades de què cal disposar per a dur a terme l’estudi posterior, degudament actualitzades (amb un article del 1980). En aquest cas concret, l’estudi, sintèticament esbossat en les pàgines del 1969, és el que, desenvolupat en tota la seva extensió, recull el volum II de les Cartas del 1983, amb què es culminà la magna obra empresa. L’autor, per sobre de les limitacions locals, tractà i precisà els aspectes conceptual i institucional d’aquestes concessions i la seva significació, per fer-ne una classificació tipològica i establir-ne els trets essencials, a més de fer-ne un seguiment quant a la vigència, que, en alguns casos, es perllongà fins al s. xix.

Es podria considerar, doncs, que la major part dels seus treballs s’engloben sota l’àmbit del municipi, del dret local en el sentit apuntat. Però, desglossades, les seves aportacions reflecteixen el camí desgranat en l’aproximació als seus grans temes. Així, ha estudiat diversos vessants de la conquesta del territori als musulmans, per a Cardona, Lleida, Tortosa o Tarragona, aspecte indestriable d’un dels temes que més l’apassionà: els orígens del règim municipal. Sobre aquest aspecte, a més de l’esmentada tesi doctoral, ha publicat un informe comparant el cas català amb el del migdia francès; una visió sobre la situació catalana; les franqueses urbanes de la Catalunya Vella; les locals de l’alt Berguedà o les del Camp de Tarragona, i de Vilanova i la Geltrú; o el sentit dels termes Vilanova, així com el seu conegut discurs sobre el municipi barceloní amb Jaume I, entre d’altres; i ha parat atenció, també, a la comunitat veïnal i a l’origen de la senyoria compartida a Andorra. Correlativament, ha estudiat i publicat textos de dret local (de Tarragona, Tortosa, Balaguer o Tàrrega), ordinacions de reforma de municipis rurals i ordinacions locals del Baix Llobregat, del Penedès i d’Olesa de Montserrat.

Amb el mateix rigor, Font i Rius s’ha ocupat d’altres aspectes de la història jurídica, majoritàriament catalana. I ho ha fet des d’un punt de vista propi de dret públic, com ara la recepció del dret comú o la seva obra Estudio preliminar al Libro del Consulado de Mar (1965). L’estudi introductori del 1988 a la reedició facsímil de les Constitucions de Catalunya. Incunable de 1495 és també una extensa aportació sobre els materials aplegats en aquesta estampació de la compilació des del manuscrit original, on tracta a més, succintament, de les compilacions successives, estampades en 1588-89 i el 1704.

Autor d’una sòlida producció, unitària i total, en l’àmbit local, que li ha permès de conèixer tant el vessant rural com el vessant urbà de tota la geografia catalana i de les zones veïnes dels altres territoris de la Corona d’Aragó, ha rebut el reconeixement de col·legues espanyols i estrangers, que li ha donat una projecció internacional. Les seves obres han tingut una repercussió que ha traspassat els límits de Catalunya, i han marcat una fita en la història del dret espanyol i europeu.

Entre la seva bibliografia, també destaquen: Estudis sobre els drets i institucions locals en la Catalunya medieval. Col·lectànea de treballs del professor Dr. Josep M. Font i Rius amb motiu de la seva jubilació acadèmica (1985); “Nuevos documentos de población y franquicia”, Anuario de Historia del Derecho Español (1980), i Instituciones medievales españolas. La organización política, económica y social de los reinos cristianos de la Reconquista (1949).

Ha estat investit doctor honoris causa per les universitats de Bordeus (1962) i de Montpeller (1964). És membre numerari de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1960) i de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya (1960). Des del 1970, proposat per Valdeavellano, és membre corresponent de la Real Academia de la Historia, i proposat per Ramon d’Abadal, membre numerari de l’IEC, Secció Historicoarqueològica. És membre de la Commission internationale pour l’étude de l’histoire des villes (des del 1967), i un dels representants de Catalunya a la Comissió permanent dels CHCA (des del 1976). Ha estat distingit amb els premis Menéndez y Pelayo (1944), Ciutat de Barcelona (1969) i el Premio Nacional d’història (1984); en commemorar-se el 90è aniversari de la institució, ho fou amb la Medalla de l’IEC (1997). Se li han concedit la Creu de Sant Jordi i la Medalla Narcís Monturiol de la Generalitat de Catalunya, i la Medalla d’Or de la Ciutat de Barcelona, el 2002 fou guardonat amb el Premi Fundació Catalana per a la Recerca. És president del comitè tècnic d’edició de la col·lecció “Textos Jurídics Catalans”, i membre de l’equip directiu encarregat de continuar la publicació de Catalunya carolíngia, de Ramon d’Abadal.

Lectures

  1. GOURON, A.: Semblança i trajectòria científica del professor Dr. Josep Maria Font i Rius. Conferència pronunciada pel professor... Generalitat de Catalunya, Barcelona 1995.
  2. LALINDE, J.: “El Dr. D. José María Font i Rius y la Iushistoriografía Local catalana”, a PELÁEZ, M.J.; FERNÁNDEZ VILADRICH, J. (ed. coord.): Una oferta científica iushistórica internacional al doctor J.M. Font i Rius por sus ocho lustros de docencia universitaria, PPU, Barcelona 1985, p. 1-19.
  3. — “Semblança”, Estudis sobre els drets i institucions locals en la Catalunya medieval. Col·lectània de treballs del professor J.M. Font i Rius amb motiu de la seva jubilació acadèmica, UB, 1985, XIII-XXI.
  4. PELÁEZ, M.J.: “El profesor emérito Josep María Font i Rius, estudioso de las recopilaciones de “Constitucions” de Catalunya”, Cuadernos informativos de derecho histórico público, procesal y de la navegación, 2617-2626, 1988.
  5. VALDEAVELLANO, L.G.: “Don José María Font i Rius”, a PELÁEZ, M.J.; FERNÁNDEZ VILADRICH, J. (ed. coord.): Una oferta científica iushistórica internacional al doctor J.M. Font i Rius por sus ocho lustros de docencia universitaria, PPU, Barcelona 1985, vii-xiv.

Josep Maria Fradera i Barceló

Historiador.
Mataró, Maresme, 1952

Fou professor d’història contemporània a la Universitat Autònoma de Barcelona entre el 1978 i el 1992, i des d’aquest any, a la Universitat Pompeu Fabra. Especialitzat en el període de la revolució liberal i les primeres dècades del segle XIX, és autor dels llibres Indústria i mercat. Les bases comercials de la indústria catalana moderna, 1814-1845 (1987), Cultura nacional en una societat dividida. Patriotisme i cultura a Catalunya, 1838-1868 (1992) i Jaume Balmes. Els fonaments racionals d’una política catòlica (1996). Ha estat director de l’obra La gran transformació, 1790-1860 (1997), volum 6è de la col·lecció Història. Política, Societat i Cultura dels Països Catalans. Del 1996 ençà ha prosseguit les seves investigacions sobre el segle XIX centrant-se en les relacions entre les colònies i la metròpolis a través d’obres com Filipinas, la colonia más peculiar: la hacienda pública en la definición de la política colonial (1999), Gobernar colonias (1999), Las burguesías europeas del siglo XIX: sociedad civil, política y cultura (2000, juntament amb Jesús Millán) i Cultura nacional en una sociedad dividida: Cataluña, 1838-1868 (2003).

Josep Maria Garrut i Romà

Historiador i escriptor.
Barcelona, 1915

Fou conservador del Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona i director de la casa museu Gaudí de Barcelona. Fruit del seu interès històric i artístic pels pessebres de Nadal, fundà la Universalis Foederatio Praesepistica, i, des del 1985, és membre de l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi. En la seva tasca ha destacat especialment com a historiador i crític d’art. També ha publicat molts treballs sobre aspectes concrets de la història de la ciutat i alguna obra de síntesi històrica com Barcelona, vint segles d’història (1963), amb la coautoria de Frederic Udina.

Entre la seva bibliografia cal destacar: 600 anys de Plaça Nova (1955); Viatge entorn del meu pessebre (1957); amb Joan Bassegoda i Nonell, la Guía de Gaudí (1970); Dos siglos de pintura catalana, XIX y XX (1974); L’Exposició Universal de Barcelona de 1888 (1976); amb A. Puig, II Centenario de l’Escola de Llotja: Escuela de Artes Aplicadas y Oficios Artísticos (1976); Jacint Verdaguer: “Príncep dels poetes catalans” (1977); en col·laboració amb diversos autors, Barcelona (1980); amb Joan Iriarte, Jordi Alumà (1984), i participà en l’obra col·lectiva dirigida per J.M. Infiesta, Modernisme a Catalunya (vol. II, 1982).

Josep Maria Giménez i Fayos

Historiador i professor.
València, 1886 — València, 1974

Llicenciat en història i doctor en ciències exactes, fou professor de la Facultat de Ciències de la Universitat de València i de l’Escola d’Arts i Oficis de València. Molt actiu en les files del valencianisme cultural de la dècada del 1920, fundà i dirigí la revista Cultura Valenciana (1926-31), publicació trimestral de l’Academia Valencianista del Centro Escolar y Mercantil, de clara orientació conservadora, i el 1928 creà, juntament amb el marquès de Lozoya, la càtedra Lluís Vives de la UV. Ja després de la Guerra Civil Espanyola, dirigí la revista Esto Vir (1952-55), publicada per la Congregació Mariana Universitària també del Centro Escolar y Mercantil, institució vinculada als jesuïtes. Fou secretari de Lo Rat-Penat (1932) i més tard president (1948). També fou delegat del Patrimoni Artístic Nacional a València, Alacant i Castelló i vicepresident de l’Acadèmia Valenciana d’Història. D’ideologia conservadora, milità sempre en un catolicisme d’orientació regionalista, que el portà a participar activament en les commemoracions historicistes organitzades pel franquisme local fins els anys cinquanta. Els seus estudis històrics, d’un cert regust arcaïtzant i amb una especial predilecció pels temes religiosos, se centren preferentment en l’Edat Mitjana, l’època daurada de l’imaginari renaixentista: La Mare de Déu grossa (1926), Aportaciones a la historia regnícola (1944), Ramón Muntaner y su Crónica (1944), La reforma de la casa natalicia de San Vicente Ferrer (1945), Cronología vicentina (1950), San Vicente Ferrer y Benedicto XIII (1951), El Misterio de Elche (1952), La Lonja de los Mercaderes (1952), El Santo Grial (1952) i La ciudad de Valencia en tiempos de San Vicente Ferrer (1953).

Josep Maria Huertas i Claveria

Periodista.
Barcelona, 1939

L’any 1963 entrà a treballar en el diari El Correo Catalán, del qual arribà a ser el redactor en cap. El 1966 fundà amb altres periodistes el Grup de Periodistes Democràtics, una plataforma que pretenia donar un tomb a la vida periodística catalana. En aquells anys, es distingí pel seu tarannà crític amb la corrupció urbanística dels ajuntaments franquistes i la seva voluntat de dur a terme un periodisme honest i compromès amb la societat. L’any 1968 començà a col·laborar amb la revista Oriflama, però el 1974 l’abandonà a causa de les seves desavinences amb Anton Cañellas, que n’era el propietari. Entrà a formar part de la plantilla de Tele-exprés i, a més, començà a treballar en la redacció de diferents llibres d’història i urbanisme. Al juny del 1975 fou detingut i empresonat com a conseqüència d’un article suposadament ofensiu sobre l’exèrcit. Mentre era a la presó en espera de ser sotmès a un consell de guerra, fou acusat de col·laborar amb l’organització terrorista ETA. Finalment, i després d’una forta campanya de pressió popular, fou amnistiat a l’abril del 1976. Després del tancament de Tele-exprés, passà a treballar a la Diputació de Barcelona i a l’Ajuntament d’aquesta ciutat. Posteriorment, s’incorporà a El Periódico, on –entre d’altres funcions– dirigí la popular secció “Las cosas de la vida”. Abandonà aquest diari per incorporar-se al Diari de Barcelona com a subdirector. Tanmateix, la seva actitud crítica davant d’algunes actuacions de l’Ajuntament barceloní (que era el propietari d’aquest diari) provocaren la seva destitució. Aleshores, retornà a El Periódico. Ha simultaniejat la feina de periodista amb la de professor a la Universitat Ramon Llull. Al final de la dècada del 1990 ocupà el càrrec de secretari del Col·legi de Periodistes de Catalunya. Entre la seva bibliografia destaquen les obres següents: d. a.: El Montjuïc del segle xx (1969); Salvador Seguí, “El noi del sucre”: materials per a una biografia (1974); d. a.: La Barcelona de Porcioles (1976); Los hijos de la calle (1978); d. a.: Vint anys de resistència catalana: 1939-1959 (1978); d. a.: Obrers a Catalunya: manual d’història del moviment obrer 1840-1975 (1982); d. a.: Monuments de Barcelona (1984); d. a.: Nou Barris: la penúltima Barcelona (1991); d. a.: La premsa comarcal al 2000 (1996); amb Marc Andreu, Barcelona en lluita: el moviment urbà 1965-1996 (1996); d. a.: La ciutat transportada: dos segles de transports col·lectius al servei de Barcelona (1997); Cada taula un Vietnam (1997); d. a.: Nou Barris, 25 anys: document gràfic (1997); El periodista entre la indefinició i l’ambigüitat (1998); d. a.: La Pedrera: arquitectura i història (1999) i Burgesa i revolucionària. La Barcelona del segle xx (2000). Huertas ha escrit nombrosos llibres amb la col·laboració de Jaume Fabre: Tots els barris de Barcelona, 7 vol. (1976-80), Carrers de Barcelona: com han evolucionat els seus noms (1982), Barcelona, 1888-1988: la construcció d’una ciutat (1988), Barcelona: la construcció d’una ciutat (1989), Descobrir Ciutat Vella: 14 itineraris (1990), Noticiari de Barcelona: de l’Exposició Universal als Jocs Olímpics (1991), Cent anys de vida quotidiana a Catalunya: del fogó de carbó a l’antena parabòlica (1993) i Els presidents de la Junta d’Obres del Port de Barcelona (1993).

Josep Maria López-Picó

Escriptor.
Barcelona, 1886 — Barcelona, 1959

Puntal del noucentisme poètic, fundà La Revista (1915-36), una de les publicacions culturals més emblemàtiques de l’etapa de preguerra. L’impacte de la guerra civil de 1936-39 i les seves conseqüències l’afectaren extremament i el portaren a una mena de reclusió interior evident en el seu Dietari (1929-1959) (1999), de gran interès per entendre l’actitud d’inhibició d’un sector de la intel·lectualitat catalana davant les convulsions polítiques del s. XX.

Llegir més...