i indústria tèxtil | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

indústria tèxtil

Mostrant 51 - 60 de 2129

amarar

Tenir llarg temps submergides en basses d’aigua les tiges de lli, cànem, jute i altres vegetals fibrosos per fer-ne fermentar les parts llenyoses, de manera que es transformin i es dissolguin les gomes i resines i hom en pugui separar les fibres.

De l’amarar en aigua corrent se'n diu enriuar.

Amat, Trias, Vieta i Josep Freixa, a Terrassa

L'actuació conjunta. Amat, Trias i Vieta

La masia Freixa, obra de l’arquitecte Muncunill, 1908, en una postal de començament de segle. L'empresa Successors d’Ignasi Vieta es convertirà en Freixa i Sans el 1894, tot començant la producció de filatura d’estam i introduint els teixits d’alpaca.

Si hem de fer cas d’un cronista terrassenc —Francesc Giralt—, l’empresa Amat i Trias —no Amat, Trias i Vieta, com diu ell— va néixer el 1833 en fer-se càrrec de la fàbrica d’Ignasi i Josep Anton Vinyals, establerta el 1824 a Monistrol de Montserrat i amb magatzem a Barcelona. Un dels successors —Ignasi Vieta— donarà sempre la data del 1820 com la de l’inici de la seva indústria en possible referència a aquesta primitiva fàbrica dels Vinyals.

Els socis eren Bartomeu Amat i Torres i Francesc Trias. L’empresa va tenir mala sort en el tractament per part d’alguns cronistes de l’època. El Diccionario de Madoz parla d’Amat i Frias i aquest Frias erroni serà recollit després per altres comentaristes. A l’Exposició del 1844, els consideren industrials de Sabadell, un error clar de qui confeccionà la relació.

Magatzem de la casa Freixa al centre de Terrassa (postal de començament de segle).

Amat i Trias és, en tot cas, una empresa creada a Terrassa el 1833, dedicada als teixits de llana, que es va distingir ràpidament per la qualitat del seu producte i per la seva maquinària moderna. Reberen una medalla d’or en les Exposicions del 1837 i 1838 i la Creu de Carles III a títol personal.

Francesc Trias fou el constructor de l’anomenada casa Vancells al carrer de la Fontvella, núm. 26, a Terrassa. Havia nascut a can Trias, una masia entre Terrassa i Viladecavalls. Com a fradistern li tocà cobrar la legítima i anar-se’n de casa. S’establí de dependent en una botiga de Barcelona i al cap d’un temps n’obrí una de teixits pel seu compte a la mateixa ciutat. Va fer diners com a comerciant i del comerç passà a la indústria com a soci de Bertomeu Amat. A Barcelona prengué com a dependent Ignasi Vieta i d’Arquer, que es convertirà en el seu gendre i soci de l’empresa terrassenca. El 1827 s’associà amb Joan Sagret, de Terrassa, i constituí Sagret i Trias, una empresa de curta durada.

Ignasi Vieta i d’Arquer havia nascut a cal Doctor, a Sant Andreu de Llavaneres. Del Maresme passà a Barcelona, que fou la seva residència habitual. D’idees liberals, formà part d’una junta revolucionària, fet que li valgué la detenció a la Ciutadella barcelonina i una condemna a mort, de la qual fou amnistiat.

El primer Amat que encapçala l’empresa és conegut, sobretot, com a pare d’Ignasi Amat i Galí. Aquest, nascut el 1817, s’incorporà aviat a l’empresa.

Amat i Trias es convertirà abans del 1850 en Amat, Trias i Vieta, en incorporar-se com a soci el gendre d’en Trias. Amb aquesta denominació es presentaran a l’Exposició de Madrid del 1850 on exhibiran 19 peces, entre les quals destaquen els draps de llana i castors blaus. La qualitat era molt bona, però los precios tal vez algo elevados, per això els donaran només una medalla de plata. Els presentaran igualment el 1851 a la primera Exposició Universal de Londres, el 1852 a la de Barcelona, el 1853 a la de Madrid i a la de París el 1855, amb més o menys èxit.

La fàbrica d’Amat, Trias i Vieta tenia com a principal centre de distribució la botiga i magatzem de Barcelona, que funcionava a nom d’Ignasi Vieta i Companyia, al carrer de Jaume I, núm. 14. Allí venien al detall i a l’engròs, a través d’una xarxa de venedors i corresponsals.

A l’Exposició del 1860 de Barcelona l’empresa està totalment consolidada. Hi exhibiren articles de novetat, llanetes i castors, en els quals predominava el color negre i blau. Fabricaven aleshores unes 1 000 peces l’any per un valor de 70 o 75 000 duros. Segons el cronista del certamen, la casa reial s’havia interessat pels seus productes i els fabricants en feren una ofrena al duc d’Osuna. Aquest, Mariano Téllez-Girón i de Beaufort-Spontin, ambaixador espanyol a la cort russa, els regalà a la cort de Sant Petersburg com a exemple dels avenços de la indústria espanyola. Cal dir també que l’esmentat duc perdé la immensa fortuna familiar a la cort dels tsars.

Amat, Trias i Vieta es devia dissoldre el mateix 1860 o el 1861. Ignasi Amat crearà la seva pròpia empresa, mentre que sogre i gendre mantindran la seva. Després, encara apareixerà la fàbrica de llana de Gabriel Trias, que sembla un nou esqueix per part dels qui portaven aquest nom.

L'actuació per separat. Ignasi Amat i Galí

Anunci de la fàbrica d'Ignasi Amat (Plànol de Terrassa, 1878). Ignasi Amat crearà la seva indústria en l’anomenat Vapor de la Companyia, a Terrassa.

Ignasi Amat i Galí establí la seva pròpia indústria el 1860 o el 1861. Havia après l’ofici a França, on el seu pare l’havia enviat de jove. La seva primera fàbrica serà l’anomenat Vapor de la Companyia, al carrer de la Rasa, de Terrassa.

Una guia publicada el 1862 —Giménez Guited— dóna a la seva indústria la següent maquinària: 2 cardes, 2 repassadors, 2 embonadores, 840 pues de filar, 5 tondoses, 3 premses, una màquina de vapor, un departament de tint i 19 telers grans. Hi treballaven 110 persones i la inversió feta era de 210 000 rals —10 500 duros—. La mateixa guia ens parla de tres batans propietat de Bertomeu Amat, a Sant Esteve de Castellar, la qual cosa ens fa pensar que, com altres terrassencs, la família Amat utilitzava força hidràulica per fer anar els batans.

Ignasi Amat fou un innovador. El 1862, un tècnic francès —Alphonse Loiseau— implantava a la seva fàbrica un sistema d’aprofitament de la borra resultant de la trituració dels draps de llana. Un any més tard serà el primer a introduir els telers mecànics, una operació que es feia manualment fins aleshores.

Ignasi Amat serà alcalde de Terrassa durant els anys 1863 i 1864. Dos anys complets.

La fàbrica es traslladarà al Vapor Amat, també al carrer de la Rasa. La casa pairal —can Amat—, al núm. 25 del carrer de Sant Pere, connectava amb la fàbrica, a través d’un jardí.

Ignasi Amat continuarà la tradició, en participar en totes les grans exposicions industrials europees: la de París del 1867, la catalana del 1871 i la de Viena del 1873. Segons les dades que ell mateix dóna, fabricava anualment de 800 a 1 000 peces de 25 metres cadascuna. La primera matèria era llana espanyola o saxona. La producció era força variada, segons aplicació, color i qualitat. Per això tenia maquinària que feia tot el cicle industrial, des del rentatge de la llana fins al tint i l’acabament del producte.

La comercialització es realitzava a través de dos dipòsits a Barcelona: una botiga al carrer del Dormitori de Sant Francesc, núm. 25, que venia al detall, i un magatzem al passatge d’Escudellers, que venia a l’engròs.

La família Amat.

Ignasi Amat serà el segon president de l’Institut Industrial de Terrassa (1874-75), del qual havia estat fundador l’any 1873. Fou també fundador de la Caixa d’Estalvis de Terrassa (1877).

El 1887, Ignasi Amat plegà el negoci i arrendà el Vapor Amat a Sala, Germans. Morirà el 30 de març de 1891, als setanta-quatre anys.

El seu fill, Bartomeu Amat i Brugada, serà director de l’Escola Industrial de Terrassa i del Condicionament Tèxtil de la seva ciutat.

L'actuació per separat. D'Ignasi Vieta a Josep Freixa

Carta de Successors de Vieta i Companyia, 1893.

Ignasi Vieta i d’Arquer, el gendre de Francesc Trias, va saber mantenir el nivell industrial, quan l’empresa en què participava amb Ignasi Amat i el seu sogre es dissolgué. Don Ignasi era tot un caràcter, i si bé tenia una honesta inclinació a la bona vida, aquesta no li féu perdre mai un negoci. Era en aquest sentit, tan “puntual” com l’heroi d’en Rusiñol —l’Auca del Senyor Esteve—. No és estrany, doncs, que el seu patró i després consoci li concedís de bon grat la mà de la seva filla única (Rafael Benet, Joaquim Vancells, l’home i l’artista).

Ignasi Vieta va mantenir sempre la seva residència barcelonina. La seva fàbrica era a Terrassa, però el seu domicili particular, on morirà, era al carrer d’Ausiàs March, núm. 1, i el seu comerç de teixits, al carrer de Jaume I.

Fins a la seva mort al final del 1875, l’empresa industrial tindrà diverses denominacions i diversos socis. Primer Trias i Vieta, ell i el seu sogre, després Vieta, Mata i Companyia; i seguirà Ignasi Vieta i Companyia. Pare de dues filles i sense descendència masculina, incorporarà al negoci el seu gendre Lluís Vancells i Ponach, fill de la Bisbal i més abocat a l’art que a la indústria.

Ignasi Vieta serà nomenat cavaller de l’Orde de Carles III, com els grans industrials del seu temps. La seva vida pública es limitarà a un càrrec de diputat provincial i, en el camp benèfic, a ser director de les escoles de la Casa de la Caritat. Morirà a Barcelona el 29 de desembre de 1875.

L’empresa quedarà, naturalment, a nom de Successors de Vieta i Companyia. Entre ells hi havia Lluís Vancells, gendre d’Ignasi Vieta, Antoni Boada i Puig, Joaquim de Sagrera i Mateu Romeu. Al cap de pocs anys hi entrà com a tècnic i executiu, de la mà de Joaquim de Sagrera, un jove ambiciós i amb empenta: Josep Freixa.

Josep Freixa i Argemí (Personalidades Eminentes de la Industria Textil Española, 1952). Ignasi Vieta, gendre de Francesc Trias, continuarà amb la seva pròpia indústria llanera associant-hi el seu gendre Lluís Vancells i un tècnic i executiu ambiciós, Josep Freixa i Argemí.

Josep Freixa i Argemí havia nascut a Olot el 1862. El seu pare devia ser olotí i de família modesta, però la seva mare era terrassenca, néta de Joan Argemí, fabricant, i cunyada d’Antoni Sala i Sallés, el pare del futur comte d’Ègara. Quan tenia deu anys, la família Freixa traslladà el seu domicili a Terrassa i el jove Josep quedà sota la tutela del seu oncle Antoni. Aquest li va fer estudiar teoria i pràctica de teixits i amb aquest objecte l’envià a Elbeuf i Roubaix, ciutats franceses capdavanteres a Europa en la indústria llanera. Hi passà quatre anys i tornà a Terrassa amb un important bagatge de coneixements tècnics. Només tenia divuit anys.

Josep Freixa no trobà lloc ni feina a l’empresa dels Sala, però sí a can Vieta, una empresa on tenia totes les de guanyar si es movia bé, ja que la mort d’Ignasi Vieta l’havia deixada escapçada. Hi entrà com a soci, però assumint al mateix temps funcions directives a la fàbrica.

L’Exposició Universal de Barcelona del 1888 donà una medalla d’or als teixits de llana presentats per Successors d’Ignasi Vieta. Es mantenia com una empresa important. Tenia 300 obrers i facturava al voltant d’un milió de pessetes l’any, segons manifestaven. Venia a les colònies espanyoles d’Amèrica —Cuba i Puerto Rico—, a l’Argentina i a Mèxic, tot i que el mercat peninsular era el fonamental.

El 1890, el corresponsal de “La Ilustració Catalana” que visità la fàbrica trobà com a interlocutor son ilustrat soci senyor Freixa, que parla a la perfecció varis idiomes y que tan conexedor del Estranger com de son pais sab seguir las corrents y usar dels recursos que més convenen a sa indústria.

La fàbrica dels Vieta s’havia dedicat fins aleshores i d’una manera exclusiva a la producció de teixits de llana cardada. El 1892 començà la producció de filatura d’estam —llana pentinada— i de tota la gamma de gèneres nous que aquest fil facilitava. Aquesta serà aviat l’especialitat de la casa.

El 1894, Successors d’Ignasi Vieta es convertirà en Freixa i Sans. La societat quedava limitada a dos socis. Ningú no ha tingut cura d’explicar qui era aquest Sans, però és evident que el paper d’en Freixa és de protagonisme total. És l’any en què és nomenat president de l’Institut Industrial de Terrassa i en què la ciutat rep l’encàrrec del govern espanyol de facilitar 30 000 metres a l’exèrcit, una comanda que Josep Freixa distribuirà entre els llaners terrassencs.

Paper comercial de Freixa i Sans, 1897.

Anunci de la fàbrica de Terrassa de Josep Freixa. (“El Mercurio”, 1915).

Amb el canvi de segle, Freixa i Sans experimentarà canvis en la seva estructura productiva, per ampliació i per innovacions. La principal innovació va ser la introducció dels teixits d’alpaca, gràcies a un privilegi que el farà únic fabricant d’aquest teixit de llana lleuger durant cinc anys. Això obligarà a la construcció d’una segona fàbrica. La primera es mantindrà en l’anomenat Vapor Poal —carrer del Viveret, Baldric i carretera de Montcada—. La segona serà un vapor nou al carrer de Galileu. Com a coronació d’aquest petit imperi industrial, Freixa i Sans es farà càrrec d’un edifici al centre de la ciutat de Terrassa, que dedicarà a oficines, administració i exposició de productes. L’edifici havia estat fet construir per Pasqual Sala. Coronat per una cúpula de vint-i-un metres d’alçada, que domina el vestíbul d’exposicions, era un element de prestigi, de publicitat i de força de marca.

Josep Freixa completarà la seva presència a Terrassa amb l’encàrrec, a l’arquitecte Muncunill, de la masia Freixa, al carrer de Galileu (1908).

El 1908, precisament, morí el soci Sans i l’empresa quedarà a nom seu, Josep Freixa i Argemí; així, aquesta empresa individual s’afegí a les d’altres empresaris catalans del tèxtil que també mantenien sota seu empreses personals.

La Gran Guerra (1914-18) serà propícia per a la marxa dels negocis i segurament representa el punt màxim de producció de la casa Freixa, amb un milió de quilograms de llana elaborada l’any. Les comandes procedents de França responien a necessitats de l’exèrcit d’aquest país, de manera que s’entrà en la producció massiva de teixits destinats a uniformes militars, mantes i polaines. El gruix de la demanda portarà a la creació d’una fàbrica a Alcoi (País Valencià).

La família Vieta i la família Freixa.

El 1919, Josep Freixa acordà dividir l’empresa, segons l’especialització. La filatura d’estam passarà a ser una empresa a nom seu i del seu germà Alfons —A. i J. Freixa i Companyia—, mentre la fàbrica de filats de llana cardada i regenerats, teixits de llana i d’alpaca funcionarà a nom de Josep Freixa, Fills, fet que suposava la incorporació de Josep, Narcís i Joaquim Freixa i Ubach.

Amb l’arribada del directori del general Primo de Rivera, Josep Freixa fou nomenat alcalde de Terrassa, però serà destituït fulminantment uns mesos més tard. Morí el 23 d’abril de 1925, als seixanta-dos anys.

Fets posteriors

• 1946 En morir Alfons Freixa i Argemí es produí la integració d’A. i J. Freixa i Companyia a Josep Freixa, Fills.

• L’empresa traslladarà les seves oficines centrals a Barcelona, carrer de la Diputació núm. 337, i obrirà dues noves fàbriques: una a Vinaròs, de filats de carda i teixits, i una a l’Hospitalet de Llobregat, destinada a pentinament i filatura de fibres cel·lulòsiques.

• 1952 Es constitueix Freixa, SA amb un capital de 12 milions de pessetes i domicili a Madrid, seguint la línia del que faran alguns dels grans industrials terrassencs. El domicili, però, només significava l’obertura d’una oficina a la capital de l’estat, on treballaven uns pocs administratius, i el dret a pagar els impostos a Madrid, una ciutat amb mínima pressió fiscal per part de la hisenda espanyola, en aquells anys.

• 1966 La fàbrica tancarà les portes.

amidament

Operació que consisteix a determinar la longitud d’un fil o d’un teixit.

anascot

Teixit assarjat, d’estam ordinari, que hom tenyia en peça, usat per a vestits femenins als s. XIV i XV.

andana

Prestatge de canyís, fusta amb forats o tela metàl·lica, on és feta la cria dels cucs de seda i que després serveix per a estendre i assecar els capolls obtinguts.

andana

Conjunt d’aquests prestatges.

andanada

Els cucs de seda que ocupen una andana.

Andreu

Nom real deJosep Andreu i Faiges
Nom comercial amb el qual és conegut el modista Josep Andreu i Faiges.
Tarragona, Tarragonès, 1940

Inicià la seva carrera realitzant dissenys d’estampats i vestits. El 1961 entrà a formar part de l’equip de Pedro Rodríguez, el seu mestre, i el 1966 s’establí pel seu compte. La seva creació és avantguardista i sofisticada, si bé conserva estructures clàssiques.

Andreu Basté, a Sant Andreu del Palomar

Etiqueta. Andreu Basté pertany a la vella generació dels teixidors barcelonins del començament del segle XIX. Els seus successors instal·laren la fàbrica a Sant Andreu de Palomar.

Andreu Basté i Bofarull pertany a la vella generació dels teixidors barcelonins del començament del segle XIX. L’any 1829 tenia ja la seva fàbrica al carrer de Moles, entre el carrer Comtal i la muralla de la ciutat, després carrer de Fontanella. Tenia quaranta telers manuals.

El 1850 encara es trobava al mateix lloc, però ara fila i teixeix a la vegada, en el que és una evolució clàssica. Ha superat ja l’etapa de les berguedanes i treballa amb màquines mule-jenny de filar, amb un total de 1.200 pues i les corresponents màquines de preparació de la filatura. Ha incorporat una màquina de vapor que fa moure els 20 telers que té ara, 14 dels quals són jacquard, que li permeten, per tant, fer un teixit molt més complex i ric. Hi ha 71 obrers que treballen per a ell.

Al voltant del 1860, Andreu Basté tancà el vell taller barceloní i s’instal·là a Sant Andreu de Palomar, als afores de Barcelona. Ho va fer per a ampliar la indústria. El 1862 hi té 4.744 pues de filar amb 14 cardes, 100 telers mecànics i 260 obrers. La inversió realitzada és de 938.000 rals —46.900 duros—. L’empresa es diu Basté i Companyia i té un despatx al carrer de Mendizábal de Barcelona, núm. 29. La seva especialitat dins dels gèneres de cotó són els semi-retorts.

Andreu Basté havia fet una certa fortuna. Ho prova el seu nomenament el 1879 com a director —el que ara en diríem conseller regional— de la sucursal del Banc d’Espanya a Barcelona.

Etiqueta.

Andreu Basté i Ferrer, l’hereu, morí el 1899. L’Enciclopèdia Moderna Catalana, publicada el 1912 diu d’ell que era un ferm catalanista que pertanyia a les més significades corporacions defensores dels ideals patriòtics. Estava casat amb Maria Duran i Ventosa, filla del jurista i polític Manuel Duran i Bas i germana de Lluís Duran, polític, un dels fundadors de la Lliga Regionalista.

El seu germà Lluís Basté morí al cap d’un parell d’anys, el 1901, però el negoci continuà i aprofità els moments dolços creats per la guerra europea. Tanmateix, l’empresa es tancarà abans d’acabar la dècada dels anys vint.

Andreu de Sard. Sard i Companyia

Anunci “Barcelona en la mano”, 1895. Andreu de Sard pertany a la darrera generació de vilanovins que creen una empresa cotonera. La societat s’establí el 1876 i la fàbrica es tancà el 1898 després de fer suspensió de pagaments.

Andreu de Sard i Rosselló era de Vilanova i la Geltrú. Pertanyia a la seva burgesia tradicional. El seu pare, Andreu Sard i Calvà, havia estat alcalde de la població l’any 1856. Ell es va casar amb Rafaela de Torrents, Marquesa de Vilanova i la Geltrú i vídua de Josep Samà i Mota, en enviudar amb Leonor Pers.

Sard pertany a la darrera generació de vilanovins que creen una empresa cotonera. Vilanova, com Reus, com Igualada, entrarà en declivi perquè les fàbriques han de funcionar amb màquines de vapor —això vol dir carbó d’importació— i tindrà uns problemes de transport que encariran el cost de producció.

El 1876 es creà Sard, Sans i Companyia, una empresa de filats i teixits de cotó amb fàbrica a Barcelona, carrer de Muntaner, núm. 45, i despatx al carrer de Pelai, núm. 48. Però aviat s’obrí una nova fàbrica a Vilanova i la Geltrú, coincidint possiblement amb la dissolució de la primera societat i la creació de Sard i Companyia. A Vilanova ocuparan l’anomenada fàbrica del Portal al costat del Portal de Mar, per la qual havien passat diverses empreses cotoneres.

Andreu de Sard va tenir una forta projecció pública. Com a militant del partit conservador va ser diputat a les Corts espanyoles per Barcelona i president de la Diputació d’aquesta província.

També va ser important el seu paper en les institucions patronals catalanes. El 1888 fou el darrer president de l’Institut de Foment del Treball Nacional, abans que aquest es fusionés amb el Foment de la Producció Espanyola, constituint el Foment del Treball Nacional. A l’Exposició Internacional de Barcelona de 1888 hi va tenir un bon paper com a vocal de la junta directiva. Fou soci fundador del Banc Nacional de Foment (1881), una companyia d’assegurances.

Catàleg de Sard i Companyia, 1889.

Industrialment, Sard i Companyia no passarà a la història per la seva producció. Fan teixits en cru, blanquejats i tenyits i mantes de cotó. La seva especialitat, si es pot dir així, són els tenyits de blau amb anyil. Però l’empresa té 500 treballadors entre les dues fàbriques. El seu mercat és l’espanyol i el de les colònies que queden a l’estat.

Més original fou el seu projecte de crear una societat que plantaria i recol·lectaria cotó a les Illes Filipines. La idea fou de Víctor Balaguer, diputat a les Corts per Vilanova i La Geltrú, i ministre d’Ultramar amb Amadeu I. Les Filipines havien tingut plantacions de cotó, pero hoy está absolutamente abandonado —el conreu— debido a nuestros eternos desaciertos —dels espanyols—, com dirà una publicació. El projecte anà fins a fer les primeres proves i exhibir el cotó filipí a l’Exposició de Barcelona del 1888. Però no va anar més enllà. Víctor Balaguer era aleshores conseller de la Companyia de Tabacs de Filipines i aquesta companyia no intentà mai aquesta producció, i preferí fer proves amb altres fibres com l’abacà o el maguei.

Sard, que es confessava deixeble d’un altre il·lustre vilanoví, Josep Ferrer i Vidal, el seguí a l’hora de redactar un treball sobre els problemes de la indústria cotonera. Com a diputat a les Corts i com a industrial, la seva política era declaradament proteccionista. Però ell anà una mica més enllà que els altres, i redactà un escrit que porta el títol de “Comparación entre el actual estado de desarrollo de la industria algodonera en Inglaterra y el de la propia en España” (1884). Comissionat per l’Institut del Foment del Treball Nacional, abans que en fos el president, féu una visita a les fàbriques cotoneres angleses, el resultat de la qual resumí en l’esmentat fulletó. L’economista sempre agraeix que els industrials utilitzin xifres a l’hora de parlar del seu negoci.

Cost de producció de la filatura de cotó, segons Sard (1884).

I de xifres, en dóna. D’una banda, explica el perquè dels aranzels proteccionistes. Amb un cost de producció superior en un 40% al que tenen els cotoners anglesos, el lliurecanvisme suposaria l’ensorrada d’aquest sector industrial. I les diferències són atribuïbles al preu de compra i transport d’una maquinària importada, però sobretot al preu molt superior del carbó i de la mà d’obra. Amb el tema del carbó surt el fabricant vilanoví i del pla, que enyora els seus col·legues que utilitzen la força dels rius, tot i ser aquesta irregular. En fer referència a la baixa productivitat de la mà d’obra catalana anticipa el projecte del que serà anomenat sistema de treball a l’anglesa, en el qual unes màquines més automàtiques estan servides per un nombre molt més reduït d’obrers, ben qualificats per a la feina. La introducció d’aquest sistema produirà nombroses vagues i conflictes socials a la fi del segle.

La rendibilitat de la indústria cotonera és baixa. Ho diu repetidament:

"En el año 1883 los resultados han sido en general los mismos á poca diferencia que en 1882, según lo confirma los datos que con toda sinceridad nos han proporcionado distinguidos industriales, según el dividendo repartido por nuestra más importante sociedad anónima dedicada á la fabricación de géneros de algodón —L’Espanya Industrial—, y según los resultados obtenidos por un grandioso establecimiento industrial dotado de motor hidráulico de maravillosa potencia y de todos los más modernos adelantos —Sedó, probablement—, teniendo a su disposición cuantos elementos puedan imaginarse para el brillante desarrollo de una industria, cuyos beneficios no excedieron del interés legal.

Puede, pues, afirmarse, con la completa seguridad de poderlo probar con balances auténticos, que el promedio de utilidades que en España obtiene el capital invertido en la industria algonera alcanza apenas al 6 p.%". (“Comparación entre el actual estado de desarrollo de la industria algodonera en Inglaterra y el de la propia en España” (1884))

Andreu de Sard és autor d’un interessant estudi (1884) sobre la indústria cotonera a Catalunya i a Anglaterra.

Amb el títol “La industria nacional y el libre cambio” publicarà un article el 1886 on dirà: En el último ejercicio, cuatro grandes fábricas de inmejorable organización, que en conjunto constan de unos 122.000 husos y 2.650 telares, en las que ganan su sustento más de 3.200 obreros, han dado los siguientes beneficios para el capital en ellas invertido: una ha ganado 1/4 por 100, otra 0 por 100, otra ha ganado 2 1/2 por 100 y la otra ha perdido 2 1/2 por 100 (“Diari de Barcelona”, juny 1886, pàg. 7.543).

Després de l’Exposició de Barcelona del 1888, Sard i Companyia participaren a la de París el 1889. Produeixen aleshores, segons diuen, 600.000 kg de filats de cotó i uns 3 milions i mig de teixits.

Al final del segle es clausurà la fàbrica de Barcelona, que estava en ple Eixample i se n’obrí una a Anglès. El despatx era aleshores al núm. 5 de la ronda de Sant Pere de Barcelona.

El 1898, la fàbrica de Vilanova tancà les portes i acomiadà els 150 obrers que hi treballaven. El mes d’agost del 1900 Sard i Companyia presentà la suspensió de pagaments i pocs dies després morí Andreu de Sard. L’edifici de la fàbrica del Portal fou enderrocat el 1910.




Andreu de Sard. Sobre la indústria cotonera

Al món

“La industria algodonera es la que más predomina en el Reino Unido, lo propio que en todas las demás naciones industriales, por ser la más popular y la más indispensable á todas las clases de la sociedad; pues los géneros de algodón se usan hoy lo mismo en el alcázar del soberano que en la choza del leñador, cambiando sólo de calidad, en finura, en tejido, en color ó en dibujo.

Esta industria es la que ocupa mayor número de brazos, la que consume más hierro, carbón y víveres, y la que da vida á mayor número de pequeñas industrias, que á su lado nacen y florecen, aumentando así el desarrollo de la actividad humana, favoreciendo el tráfico y el movimiento y esparciendo el progreso y bienestar entre todas las clases de la sociedad.

Cuando la industria algodonera sufre, sufren también todos los ramos de la producción y del comercio: recordemos las terribles consecuencias de la crisis algodonera producida por la guerra civil de los Estados Unidos de América.


A Catalunya

Guerras fratricidas en la península y en las colonias, laboriosas y trascendentales crisis políticas, períodos constituyentes, trastornos sociales y repetidas revueltas de triste recordación han debido influir poderosamente en detener la marcha progresiva de la industria en nuestra patria, obligándola á seguir muy de lejos el rápido vuelo de sus hoy felices y pujantes competidoras. Por otra parte, esos funestos períodos, que son siempre un negro paréntesis en la vida normal de los pueblos, han suspendido en repetidas ocasiones el crédito público, base indispensable á toda empresa industrial.

Al espíritu emprendedor de los españoles, y particularmente de los que habitan las provincias catalanas, son debidos exclusivamente los adelantos relativos que penosa y trabajosamente ha podido hacer la industria algodonera en nuestra patria. En cuantos períodos se ha disfrutado de una tregua de paz y sosiego y se ha podido concebir la más ligera esperanza respecto á la estabilidad de nuestra legislación arancelaria, la industria ha dado un paso adelante, ya en engrandecimiento, ya en perfección, han afluído á ella los capitales valerosamente.

En Cataluña las fábricas antiguas han sido reformadas en su mayor parte ó se están reformando á toda prisa según los últimos adelantos y perfeccionamientos de la mecánica, pues domina por completo el convencimiento de que la maquinaria antigua y desvencijada es al capital lo que un cáncer es á la economía humana; y la inmensa mayoría de nuestras fábricas nada dejan que desear al compararlas con las más modernas de Inglaterra.”

Font: Sard, Andreu de, Comparación entre el actual estado de desarrollo de la industria algodonera en Inglaterra y el de la propia industria en España, 1884

Llegir més...