i indústria tèxtil | enciclopèdia.cat

☰ Navegació pels índexs

indústria tèxtil

Mostrant 91 - 100 de 2129

arbre d’excèntriques

[tèxt] En les màquines rectilínies de recollida «Cotton» i en les rectilínies de teixit de punt per a ordit «Kette» i «Rachel», arbre longitudinal equipat d’excèntriques que determinen els moviments de formació de la malla i el dels elements auxiliars.

arbret de picada

Cadascun dels dos arbres verticals, disposats a banda i banda del teler mecànic i que suporten rígidament els garrots, de manera que, sota l’acció de les ungles de les excèntriques, els impulsen per tal que piquin la llançadora.

arcada

Cada un dels tirants que, en les muntures jacquard, uneixen els encolers de la màquina amb les malles.

Argemí, Alegre i Sala, a Terrassa

Antoni Sala i Gaietà Alegre constituïren el 1860 Alegre, Sala i Companyia, una empresa que tindrà vint-i-sis anys d’existència i acabarà dividint-se.

Joan Argemí i les seves nétes

Joan Argemí obrí el 1838 un modestíssim establiment de teixits de llana a Terrassa. Cal recordar que aquests establiments eren força humils i que la seva creació estava a l’abast de molta gent, sempre que tingués un petit capital o el suport d’alguns amics.

La família Argemí i la família Sala.

De Joan Argemí queda el record de la seva participació a l’Exposició Industrial de Barcelona del 1844, en la qual presentà unes sarges de llana.

A la seva mort el succeí el seu fill Andreu, del qual queden menys records, ja que el seu pas fou molt curt en anys. Morí tot deixant viuda i tres filles menors d’edat. El negoci quedarà a nom de Viuda d’Argemí. La modèstia del negoci es confirma i es manté. Al voltant del 1860 tenia un teler gran i un de petit, amb un capital de 3 300 rals —165 duros— i 8 obrers. Era una de les petites fàbriques terrassenques que anaven fent la viu viu.

La Viuda Argemí —Paula Cumellas i Sabaté— encarregà la marxa del negoci a un sacerdot escolapi parent seu —el pare Ildefons Corsellas— el qual abandonà el convent uns anys per atendre aquesta responsabilitat a l’espera que les filles es fessin grans i es casessin. I les filles es van fer grans i es van casar. Si més no, dues, Carme i Dolors, que es casaren amb dos germans: Antoni i Pasqual Sala i Sallés.

El director de ca l’Argemí era un terrassenc, Gaietà Alegre i Trias, de família modesta.

L'actuació conjunta. Alegre, Sala i Companyia

Antoni Sala i Sallés. (Espíritu y Fuerza de la industria textil catalana, 1943).

Antoni Sala i Sallés havia nascut a la Sala de Sant Ponç, una masia del terme de Sallent (Bages) l’any 1840. De petit anà a viure a Terrassa, on treballà com a dependent a l’empresa de la Viuda d’Argemí. Es va casar amb Carme Argemí, la filla gran de la casa.

L’any 1860, Gaietà Alegre i Antoni Sala es feren càrrec de l’empresa. Eren el director de l’empresa i el gendre de la propietària, respectivament. La nova denominació social serà Alegre, Sala i Companyia, que tindrà vint-i-sis anys d’existència.

Foren uns anys de fort desenvolupament de l’empresa, que passà de ser un modest taller a esdevenir una de les grans fàbriques de Terrassa. Els seus responsables jugaren amb encert la carta dels teixits de novetat per a home i dona que donarà prestigi als draps de la ciutat.

La fàbrica era situada al carrer de Puignovell, núm.18.

La informació que tenim d’aquests anys és mínima. El 1861, Antoni Sala incorporà com a soci el seu germà Pasqual, casat amb Dolors Argemí. Aquest devia ser l’inici d’un cert enfrontament amb Gaietà Alegre, ja que desnivellava l’equilibri existent entre els dos socis principals.

Gaietà Alegre i Trias. (Terrassencs del mil vuit-cents, B. Ragón, 1931).

Gaietà Alegre, que era més gran i el nom del qual encapçalava la societat, serà el primer president de l’Institut Industrial de Terrassa, resultat de la fusió del Gremi de Fabricants i de l’Associació per a la compra i venda de deixalles de llana. Era el càrrec més representatiu dels industrials terrassencs. Dos anys després n’ocupava el lloc el seu soci Antoni Sala i Sallés, fet que subratlla la importància de l’empresa en l’àmbit ciutadà.

Antoni Sala acceptà càrrecs de responsabilitat pública ja que fou primer tinent d’alcalde de l’ajuntament de Terrassa entre el 1871 i el 1875. Gaietà Alegre formarà part de l’equip fundacional de la Caixa d’Estalvis de Terrassa (1877) i serà nomenat director —conseller— del Banc de Terrassa, creat en l’ambient de la febre d’or del 1881.

Alegre, Sala i Companyia fa poc soroll. Només participa a l’Exposició de 1877 a Barcelona amb gèneres de llana. Ja era la primera empresa llanera de Terrassa.

La societat es dissolgué el 1886. Gaietà Alegre fou el qui marxà per a constituir una altra empresa en el mateix rengló. Els germans Sala constituiran Sala, Germans i Companyia i Gaietà Alegre, Alegre i Companyia.

L'actuació per separat. Els Sala

Sala, Germans

Xec de Sala Germans, 1899. Sala Germans serà una de les dues societats resultants de la dissolució d'Alegre, Sala i Companyia.

Antoni i Pasqual Sala i Sallés continuaren el negoci pel seu compte. Entrà a l’empresa un teòric de teixits, Benet Badrinas i Poll, el nom del qual s’associarà a la casa al cap d’uns anys.

Benet Badrinas (1857-1943) era terrassenc i de família modesta. Va estudiar teoria dels teixits i es preparà així per entrar en una de les empreses llaneres terrassenques. El 1857 era a Ignasi Vieta i Companyia, i el 1880 a Escudé i Gibert. El 1884 entrà a Alegre, Sala i Companyia i es quedarà amb els germans Sala quan Gaietà Alegre deixi l’empresa. El 1890 es casà amb Anna Sala i Argemí, la germana del futur comte d’Egara, Alfons Sala, i per aquest fet es vincularà a l’empresa i a la seva direcció.

Sala Germans, que tenia el domicili al carrer de Puignovell, núm. 18, llogarà el Vapor Amat, que havia estat d’Ignasi Amat i Companyia, el 1887, al carrer de la Rasa. Hi instal·larà les seccions de filats, teixits i aprestos. A la de teixits, hi tenia 74 telers, la majoria fabricats a la mateixa Terrassa, per Julià Germans. La d’aprestos tenia 3 batans, 4 perxes i quatre tondoses. Hi treballaven 180 obrers.

També arrendaren una part de l’anomenat Vapor del Cinto o Terrassenc, entre el carrer d’en Prim i la carretera de Rubí. Allí tenien el magatzem de la llana, les màquines rentadores i una part de la filatura. Hi havia 250 obrers.

Sala Germans fabricava anualment uns 280 000 metres de teixits de llana i uns 80 000 mocadors. El seu mercat era l’espanyol, tot i que aleshores començaren l’exportació cap a les repúbliques d’Amèrica del Sud, on anaren introduint-se. El valor de les vendes era al voltant de dos milions i mig de pessetes anuals.

A l’Exposició Universal de Barcelona del 1888 guanyà una medalla de plata i es presentà igualment a la de París l’any següent.

Foren aquests uns anys d’incidents. El 1888 explotà una bomba al vestíbul de la casa d’Antoni Sala al carrer de Puignovell. No hi hagueren ferits però tampoc no se n’aclarí l’origen; es considerà el ja, per desgràcia, clàssic atemptat anarquista. El 1890 es va cremar una ala completa d’una de les fàbriques. L’incident, que es considerà fortuït, no comportà cap altre daltabaix que l’aturada de la producció el temps necessari per a reconstruir-la.

El teixit de llana dels Sala era dedicat, sobretot, a la novetat per a vestits masculins.

Sala i Badrinas

Alfons Sala i Argemí (a l'esquerra) i el seu cunyat Benet Badrinas i Poll (a la dreta). Tots dos crearan Sala i Badrinas el 1915. Alfons Sala, comte d’Ègara, es dedicarà molt més a la política que a la indústria familiar. Benet Badrinas serà el primer responsable de l’empresa. Les imatges procedeixen de Discursos parlamentarios, 1927, i Personalidades Eminentes de la Industria Textil Española, 1952, respectivament.

El 1889 morí Antoni Sala, als quaranta-nou anys d’edat, i el 1899 el seu germà Pasqual. Aquest havia instal·lat una filatura i un tissatge de llana a nom seu el 1897. L’empresa quedarà en mans de Benet Badrinas i d’Alfons Sala.

El paper protagonista pel que fa a l’empresa el té Benet Badrinas. Alfons Sala es dedica a la política des del 1893. Aquest any és precisament quan l’empresa fa un salt endavant. El 1897 tenen 140 treballadors a la fàbrica i produeixen 14 000 peces anuals, que es venen a l’interior de l’estat, a les colònies espanyoles —Cuba, Puerto Rico i Filipines— i a Mèxic. Benet Badrinas serà vice-president de l’Institut Industrial de Terrassa, el 1897, i president, el 1901. De totes maneres, tots dos ocuparan el càrrec de gerent. Sala Germans mantindrà el seu nom tot i haver mort els germans; els fills —i gendre— d’Antoni Sala permeten mantenir la denominació.

Sala Germans es convertirà al voltant del 1915 en Sala i Badrinas, Societat en Comandita, amb els mateixos gerents.

Fets posteriors

Anunci (“El Mercurio”, 1918).

• 1923 Es trasllada el domicili i despatx a Barcelona. Es compra una fàbrica a Badalona, destinada a la fabricació d’articles de llana per a dona. Antoni Sala i Amat i Josep Badrinas i Sala foren nomenats co-gerents, conjuntament amb els seus pares.

• 1946 Es constitueix Sala i Badrinas, SA, amb el domicili social a Madrid. Eren els anys en què la pressió fiscal era inferior a Madrid que a Barcelona i en els quals el govern franquista feia el que podia per atreure els industrials catalans a la capital de l’estat.

• 1966 Sala i Badrinas, SA tanca la fàbrica de Terrassa i s’acaben així les seves activitats industrials.

Alfons Sala i Argemí, comte d'Ègara

Alfons Sala ha passat a la història més com a polític que com a industrial. Dedicà, sense cap dubte, més temps i més esforços a la política que a l’empresa. És un dels exemples més coneguts del que serà el caciquisme electoral sobre un districte —el de Terrassa— que li permeté de sortir elegit catorze vegades.

La presència política d’Alfons Sala al Congrés de Diputats s’inicià com la de molts altres industrials catalans, anteriors a ell en el temps, amb la defensa dels interessos de la classe empresarial a Madrid. Però ell prendrà aviat actituds més polítiques, caracteritzades per un conservadorisme social i per l’oposició al catalanisme polític. A Terrassa aconseguirà de dividir la ciutat entre salistes i antisalistes, per damunt d’altres ideologies.

Magatzem de Sala i Badrinas a Terrassa (postal de començament de segle).

Alfons Sala era fill d’Antoni Sala i de Carme Argemí. Estudià Dret a la Universitat de Barcelona i realitzà viatges d’estudis a l’estranger. S’inicià en política el 1888 quan fou elegit diputat provincial. Encara vivia el seu pare, responsable directe de la marxa de la fàbrica, conjuntament amb el seu oncle Pasqual. En morir aquell el 1889, Alfons Sala ocupà la direcció comercial de l’empresa. El 1893 fou elegit diputat a les Corts de Madrid, en representació del Partit Liberal Dinàstic.

La seva primera intervenció parlamentària és del 1893, quan demanà l’exempció del pagament dels drets de consum dels olis utilitzats per la indústria llanera. Presentà, durant aquests darrers anys del segle, una sèrie de propostes destinades a millorar les comunicacions ferroviàries i per carretera que afectaven poblacions del seu districte.

El seu suport fou fonamental per a la creació, el 1901, de l’Escola Industrial de Terrassa, que serà l’única autoritzada en l’àmbit català i de l’estat a donar el títol d’enginyer en l’especialització tèxtil.

La seva formació jurídica i el seu caràcter d’industrial li donaren una bona entrada en les discussions parlamentàries al final del segle XIX i primers anys del XX a l’hora de debatre els temes aranzelaris, de tanta importància per a Catalunya. D’una manera natural, defensà les posicions proteccionistes, i s’allunyà així del que era l’actitud del seu partit. Per aquestes raons, el 1906 es donà de baixa del partit liberal i es proclamà monàrquic independent. D’aquesta manera anirà prenent cos el salisme, entès com el suport a una persona, més que a una ideologia o línia de partit.

El seu aïllament polític s’accentuà aquell mateix any 1906 en crear-se el moviment Solidaritat Catalana. Alfons Sala se’n mantindrà al marge, en no sentir-se identificat amb la proposta, i s’apartarà de la política durant quatre anys. Tornarà al Parlament espanyol el 1910, un cop desaparegut el moviment solidari.

En aquesta segona etapa, Alfons Sala continuarà fent una defensa dels interessos concrets del seu districte —carreteres, ferrocarril de les Planes a Sabadell i Terrassa, prohibició de l’exportació de llanes... Però la seva posició serà ara més política, en oposar-se frontalment a tot el catalanisme polític i per la seva adhesió als principis autoritaris en qüestions socials i de conflictes de treball. Defensà l’autonomia dels municipis, enfront de la Mancomunitat i del primer projecte d’Estatut de Catalunya.

El 1919 creà la Unió Monàrquica Nacional a Barcelona, un partit amb poca incidència popular i amb poca organització, del qual ocupà la presidència. Donà suport a l’actuació del governador civil de Barcelona, Martínez Anido, en la seva repressió del terrorisme a Barcelona.

El 1923 fou nomenat senador vitalici per Alfons XIII. Es posà al costat del general Primo de Rivera en establir aquest la seva dictadura aquell mateix any i fou nomenat president de la Mancomunitat de Catalunya, en substitució de Puig i Cadafalch. La Mancomunitat serà una institució incòmoda per al dictador. Alfons Sala protestà per la política anticatalana del general i dimití l’abril del 1926, tot abandonant l’activitat política.

El 1926 fou nomenat comte d’Ègara. Morí a Barcelona l’11 d’abril de 1945.

Alfons Sala. Extractes de discursos parlamentaris

Sobre el seu aïllament polític

"Por otra parte, mi especial situación en este debate hace que mi posición sea algo más delicada. Me encuentro separado de la gran mayoría, de la casi totalidad de mis queridos compañeros de representación catalana." (6 de febrer de 1919)


Sobre municipalisme i autonomia

"...toca, pues, a la esencia del régimen autonomista, que no puede ser otro que el resurgimiento de la vida local, de la libertad de los Municipios, como base, como fundamento de la autonomía regional, de los poderes regionales, que en modo alguno pueden atentar o invadir la esfera primitiva, el campo de la acción de los Ayuntamientos, fuente de todas la libertades y garantía de la fuerza y de la independencia de la vida local."

"Porque, señores Diputados, no nos hagamos ilusiones, los Ayuntamientos de Cataluña padecen hoy los males que sufren los Ayuntamientos de toda España; trabas del Poder central, trabas de la Delegación de Hacienda, trabas, señores Diputados catalanes (y si queréis responderme con el corazón en la mano me daréis la razón), trabas de los contingentes provinciales, trabas de los ligamentos mismos de la Mancomunidad." (15 de març de 1922)


Sobre la Lliga Regionalista

"La Lliga Regionalista, socialmente conservadora! ¡Si todos los que vivimos en Cataluña sabemos que ha perturbado continuamente la tranquilidad pública de Barcelona, de sus autoridades y hasta del último villorrio de Cataluña! Y si ahora se callan, señores Diputados, es porque ha surgido otra fuerza, mucho más fuerte que la de ellos: el terrorismo; y ahora sí que se acuerdan de que son elementos socialmente conservadores. Pero no se acordaban de ello cuando perturbaban el orden en las Ramblas; cuando sembraban la cizaña en todas partes, incluso en las familias e incluso en la Iglesia. Yo llamo la atención del Gobierno, rogándole que vele un poco para que el Clero se cuide en Cataluña de sus deberes religiosos y místicos, y no se ocupe de política, que no todo el Clero, afortunadamente, pero sí una parte del Clero, mantiene en las iglesias el fuego sagrado de la política nacionalista de la Lliga, que algunos disgustos ha costado a dignísimos Obispos en Cataluña." (15 de març de 1922)


Sobre el catalanisme polític

"Yo respeto las opiniones de todo el mundo con tal de que se hable con claridad, y en esto ha habido un engaño, porque mientras aquí se habla de regionalismo, allí se habla de nacionalismo; es decir, que en las predicaciones de esos señores, en su modo de pensar está el deseo de inculcar al pueblo catalán, de inculcar a la juventud catalana que Cataluña es una nación, que la única patria es Cataluña. Y eso hay que decirlo desde ahí (Señalando al banco azul.), señor Betrán y Musitu, no en mitines electorales, como lo dijo S.S. en Vilanova en la última elección, donde llegó hasta el extremo de exclamar: “Catalanes, hay que elegir entre la bandera de Cataluña y la bandera de España”. Ya sé que viendo a S.S. sentado en el banco azul sus electores habrán elegido la bandera de España. Pero no basta eso, es preciso declararlo o tener la valentía de decir aquí lo que decís allí." (15 de març de 1922)


Sobre la Mancomunitat de Catalunya

"Es legítima, y el Directorio debe respetar la aspiración de un pueblo a gobernarse por sí mismo, cuando con ello no se atente a la unidad de la Patria y a la soberanía del Estado." (30 de gener de 1924, presa de possessió de la presidència)

Font: Sala i Argemí, Alfonso, conde de Egara. Discursos parlamentarios. Barcelona, 1927.



D'una carta del general Primo de Rivera a Alfons Sala

"...Yo que debo a Vd. la mayor sinceridad he de decirle que tengo un poco de miedo a la Mancomunidad, más ahora que antes, porqué estando actualmente en sus manos no me puede asaltar ningua sospecha sobre las personas por lo cual tengo que transportar al nervio del mismo régimen estos temores, porqué aún manejado en español por quien lo es tan preclaro como Vd. podría llegar un dia a tener tal personalidad, autonomía o independencia, que constituyera un pequeño Estado, y se daría el caso paradójico de que el mejor de los españoles habría incubado una máquina capaz de dañar a España en cuanto saliera de sus manos y mucho más si la tomaban en las suyas otras tendenciosas."

“Carta del president del Directori Militar, Primo de Rivera, a Alfons Sala, 26 d’agost de 1924”, citada per PUY, Josep a Alfons Sala i Argemí, industrial i polític, 1863-1945, Arxiu Tobella, Terrassa 1983.



El senyor Sala, segons Josep Carner

“...el senyor Sala és una cosa
ben catalana, us jur que si
un català, que no fa nosa
un català d’abans d’ahir
Ara, però, ningú l’iguala!
S’ha fet un nom, si no un partit
El senyor Sala, el senyor Sala
diu que l’ensenyen per Madrid”

Josep Carner (“Joan de Canyamàs”) a “La Veu de Catalunya”, 13 de febrer de 1919.

L'actuació per separat. Els Alegre

Alegre i Companyia

La família Alegre.

Gaietà Alegre i Trias constituí Alegre i Companyia l’any 1886 en separar-se dels germans Sala. Com és tradicional a la indústria catalana, la separació implicava crear dues empreses que es feien la competència i fabricaven el mateix producte.

Alegre i Companyia posarà el despatx i el magatzem al mateix carrer on hi havia Sala Germans, al carrer Puignovell, núm. 6. També ells tindran dos establiments industrials. Un al carrer de Baldrich i un altre a la carretera de Rubí; dos vapors, per descomptat. El segon comprenia els filats i els teixits de llana, mentre el primer era dedicat al rentatge de la llana, a la secció d’acabament i a un nou producte: el gènere de punt.

A l’Exposició de Barcelona del 1888 guanyaran una medalla de plata. Igual que Sala Germans. D’altra manera, ens imaginem que hi hauria hagut problemes.

Alegre i Companyia té un volum de vendes anuals de 3 milions de pessetes i 150 obrers, segons declaren el 1889. Fabriquen 15 000 peces d’articles de llana, destinats a vestits masculins i femenins i 10 000 dotzenes de mitges i mitjons, en el rengló del gènere de punt.

Gaietà Alegre morí el mes d’octubre del 1888. L’empresa quedà en mans dels seus fills Francesc, Joaquim i Gaietà. El quart fill baró, Jacint Alegre i Pujals, es féu sacerdot jesuïta i la seva obra benèfica serà recordada l’any 1932 amb la creació del Cottolengo del Pare Alegre, a Barcelona, un asil on s’atenen malalts i necessitats, mantingut per la caritat pública i promogut per ell.

Francesc Alegre i Roig prengué la responsabilitat de la direcció de l’empresa, tot i que tots tres germans n’eren gerents. Havia fet estudis de tècnica tèxtil a Elbeuf, una ciutat de la Normandia francesa amb una important indústria llanera. Participà en política activament. Fou diputat a les Corts espanyoles, en representació del districte de Terrassa, pel partit liberal de Sagasta. Després, la seva funció pública es limità a ser diputat provincial. La primera vegada que fou elegit per a aquest càrrec era el diputat més jove i la darrera, amb Puig i Cadafalch, president de la Mancomunitat, era el diputat més vell.

Joaquim Alegre i Pujals, el seu germanastre, també actuà en política, com a alcalde de la seva ciutat i en la línia del salisme. Morí jove —el 1917—, als quaranta-cinc anys. Traspassà la seva part en el negoci als seus fills Lluís i Ramon.

Gaietà Alegre serà bibliotecari de l’Institut Industrial de Terrassa (1908) i president interí d’aquesta institució el 1910.

Terrassa Industrial, SA

La guerra europea causà un fort impacte a totes les empreses catalanes del sector tèxtil. Ho hem dit i repetit. D’entrada provocà un pànic general. Després es veieren les conseqüències positives de la neutralitat espanyola. Les empreses guanyaren molts diners, sense tenir en compte si la seva gestió era encertada o no, ja que els beneficis es produïen de totes maneres. Els administradors prudents modernitzaren la maquinària i es prepararen per a la fi de la guerra, convençuts que aleshores la situació es normalitzaria, en perjudici dels qui no ho havien tingut en compte. L’amenaça de la superproducció era clara.

Anunci de Terrassa Industrial S.A. (“El Mercurio”, 1918).

Terrassa Industrial, SA, després del seu tancament el 1986. Alegre i Companyia, creada en separar-se Gaietà Alegre dels germans Sala, donarà origen el 1918 a un ambiciós projecte: Terrassa Industrial, SA.

Els socis d’Alegre i Companyia prengueren consciència del repte que els plantejava la fi de la guerra. I és mèrit seu el fet de moure’s abans que s’acabés el conflicte, tot afavorint una concentració industrial de tres empreses llaneres: Alegre i Companyia, Casanovas, Vallès i Companyia, i Rigol, Boada i Companyia.

Acció de Terrassa Industrial, 1952.

Casanovas, Vallès i Companyia era una empresa creada al començament de segle, a Terrassa. Ocupava una part del vapor Galí, al carrer de Sant Leopold. Inicialment la seva denominació havia estat Casanovas, Pérez, Vallès i Companyia, una societat creada per tres nois joves que aportaren 25 000 pessetes cadascun. Pérez deixà l’empresa al cap de dos anys, i aquesta serà continuada pels altres dos. L’ànima era Gaietà Vallès i Pujals, fill del qui havia estat secretari de l’Ajuntament de Terrassa, i germà de Joan Vallès i Pujals, que serà un destacat polític, afiliat a la Lliga i president de la Diputació de Barcelona (1918-24).

Rigol, Boada i Companyia era una empresa més antiga, creada per Francesc Rigol i Perich, nascut a la mateixa Terrassa el 1842. Serà president de l’Institut Industrial de Terrassa (1891-94). El seu fill, Josep Rigol i Casanovas, continuarà el negoci, a la mort del pare, primer com a Successors de Francesc Rigol i després com a Rigol, Boada i Companyia. La fàbrica era instal·lada en el vapor Albinyana, “la Farinera”. Si Casanovas, Vallès i Companyia es dedicava sobretot a les novetats per a home, Rigol, Boada i Companyia feia novetat per a dona, amb especialització en franel·les blanques.

Els socis de Terrassa Industrial es proposaven l’exportació com a primer objectiu de l’empresa. Tot just constituïda la societat, els consellers Gaietà Alegre i Josep Rigol se n’anaren cap a l’Amèrica del Sud en viatge de prospecció comercial (vegeu l’article de Frederic Rahola, Una gran casa de Exportación: Tarrasa Industrial, SA, a “El Mercurio”, Barcelona, 14 de març de 1918).

Però la sotragada i la baixa de preus que acompanyaren el final de la guerra europea foren superiors al que ells s’imaginaven. La crisi econòmica anà acompanyada per una seriosíssima crisi financera. El Banc de Terrassa, presidit ara per Francesc Alegre, va suspendre pagaments realment, però no jurídicament, el mes de novembre del 1920 i hagué de demanar el suport del Banc d’Espanya i dels bancs barcelonins. Després vindrà la suspensió de pagaments del Banc de Barcelona.

Des d’aleshores —1920— fins al 1926 Terrassa Industrial va passar uns anys dolents. Se’n referen gràcies a la capacitat de païment dels seus empresaris i a una política proteccionista de la dictadura del general Primo de Rivera. Els projectes exportadors es cancel·laren, per descomptat.

Els Boada i Rigol deixaren aleshores l’empresa per instal·lar-se pel seu compte: Boada i Rigol, amb fàbrica a Terrassa i despatx a Barcelona.

La mort de Francesc Alegre, el 1926, deixà l’empresa en mans de Gaietà Vallès i Pujals fins el 1936, en què morí assassinat (24 de juliol).

La fàbrica de Terrassa Industrial fou una de les poques incendiades al final de la guerra civil. Les pèrdues foren valorades en 391 217 pessetes, un terç del dany total del sector tèxtil terrassenc.

La indústria es tancà el 1967

armer

Prestatges per a sostenir corrons i, en particular, els emprats a les fàbriques d’estampats, per a suportar els corrons dels gravats o els de plegat (o ambdós alhora).

arrasat

Dit del drap de llana sense batanar i generalment tos, sense cap rastre de pèl en la seva superfície.
| arrasada

arrasatge

Operació d’acabament a la qual són sotmesos certs teixits, especialment els de cotó i de llana, per tal d’eliminar-ne el pèl o el borrissol, sota l’acció de les màquines anomenades tondosa .

arrufat

arrugat
Efecte d’arrugues que hom produeix en els teixits per diferents procediments, com valent-se de dos ordits alternats disposats en dos plegadors l’un dels quals és fet funcionar amb més tibantor que l’altre perquè els fils d’aquest produeixin les arrugues, o, en els teixits fabricats amb fils de fibres vegetals, aplicant una solució de sosa càustica a certes parts del teixit, que queden arronsades i fan que s’arruguin les parts no tractades amb la sosa.

arrufat

Defecte, en un teixit, consistent en una acumulació d’arrugues indesitjades.

aspi

aspiador
Instrument de diverses formes que serveix per a debanar i fer troques.

Llegir més...