i literatura | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

literatura

Mostrant 221 - 230 de 11352

Alberto Navarro Pastor

Escriptor.
Elda, Alt Vinalopó, 1921 — Elda, Alt Vinalopó, 5 de gener de 2007

Dirigí el setmanari Valle de Elda i publicà, entre d'altres, Bibliografía de Elda (1957), Historia y leyenda del alcázar de Elda, Elda durante el primer tercio del siglo XX (1980), Historia de Elda (1981) i Vida y versos de El Seráfico (1982).

Alberto Olmos Serrano

Escriptor castellà.
Segòvia, 14 de gener de 1975

Llicenciat en periodisme per la Universidad Complutense de Madrid, es donà a conèixer el 1998 com a finalista del premi Herralde per A bordo del naufragio. Visqué tres anys al Japó i, en tornar a Espanya, a més de col·laborar amb mitjans periodístics com El Mundo, Público o Qué Leer, publicà novel·les de caràcter realista i rerefons social: Trenes hacia Tokio (2006), El talento de los demás (2007), Tatami (2008), El estatus (2009) i Ejército enemigo (2011). Escollit el 2010 per la revista Granta com un dels millors vint-i-dos narradors joves de les lletres hispanoamericanes, és un dels escriptors que més i millor han aprofitat les possibilitats expressives i promocionals d’internet.

Albrecht Rodenbach

Escriptor flamenc.
Roeselare, 1856 — Roeselare, 1880

Dirigí els moviments de la revolta flamenca i fundà amb P. de Mont l’"Algemeine Studentenbond” (‘Associació general d’estudiants’). De caràcter combatiu, escriví els seus poemes romàntics i les seves obres teatrals per a aquests grups revolucionaris, com el drama Gudrun (1882), d’inspiració wagneriana, símbol del Flandes oprimit.

Alcides de Arguedas

Polític i escriptor bolivià.
La Paz, 1879 — Chulumani, Bolívia, 1946

Visqué, alternativament, a Europa i al seu país; fundà a La Paz el diari “Los Debates” (1915). Com a diplomàtic i polític fou ambaixador a París, a Londres i a Madrid, cap del partit liberal i ministre (1940). La seva gran obra és Pueblo enfermo: contribución a la psicología de los pueblos hispano-americanos (1909-10), requisitòria apassionada i pessimista sobre la realitat ètnica del continent. Com a historiador escriví una Historia de Bolivia: la fundación de la República (1920-29). És autor de les novel·les Wata-Wara (1904), reelaborada a Raza de Bronce (1919), Vida criolla (1905), etc, en les quals tracta, amb tècniques modernistes, la situació de la comunitat indígena. Publicà les seves memòries ( La danza de las sombras , 1934).

Alcuí

Polígraf, pedagog i teòleg anglosaxó.
York, aprox. 735 — Tours, 19 de maig de 804

Diaca. Educat dins la tradició de Beda el Venerable a l’escola catedral de York, dirigida aleshores pel futur arquebisbe Egbert, acompanyà aquest a Itàlia per adquirir-hi llibres. Fou director de l’esmentada escola des del 766 fins al 780, on obtingué un renom tal que, en un altre viatge a Itàlia, conegué Carlemany, el qual li proposà de dirigir (ajudat per mestres cridats d’Itàlia i d’Hispània) l’escola palatina d’Aquisgrà. Mentre exercí aquest càrrec, Alcuí fou conegut per Flaccus Albinus (versió llatina del saxó Alcwin ). El 796 es retirà en una de les abadies que successivament havia rebut de Carlemany: trià la de Sant Martí de Tours, on des d’anys abans havia organitzat l’escola claustral més cèlebre de l’època. A imitació seva foren fundades d’altres escoles, on estudiaven bisbes i monges, i els fills dels nobles i dels plebeus. L’exemple s’estengué per diversos centres francs dels s. VIII i IX. Als escriptoris annexos foren copiats còdexs de tota mena. El moviment donà origen a l’anomenat renaixement carolingi . El mètode seguit per Alcuí era el de preguntes i respostes breus de tipus memorístic i de temes variats; una bona mostra n'és la Disputatio Pipini cum Albino Scholastico (diàleg entre el mestre i el deixeble, en aquest cas, Pipí, el fill segon de Carlemany). Fou un bon llatinista, d’estil fluid i entenedor, espontani en les seves nombroses cartes ; més retòric en els poemes; didàctic en les obres De gramatica, De rhetorica, De dialectica i De orthographia , que renovaren l’ús correcte del llatí per alguns segles. Revisà la Bíblia llatina per purificar-ne les còpies d’errors de sentit i de llengua que s’hi havien introduït. Compongué alguns comentaris bíblics i relats històrics. Escriví un tractat filosòfic, De animae ratione , influït per Agustí. Com a teòleg, a més del tractat De fide Trinitatis es veié complicat en una polèmica important contra l' adopcionisme sostinguda amb Fèlix d’Urgell. Alcuí es mostrà de primer delicat; després, però, enèrgic i dur, sobretot en els set llibres Contra l’heretgia de Fèlix (799). A la fi emprà novament els mètodes persuasius que, amb tot, no convenceren Fèlix. Sembla que, tanmateix, potser inconscientment, es movia dins l’esfera d’interessos de l’expansió imperialista de Carlemany sobre la Marca Hispànica. Així i tot, Alcuí aconsellà l’emperador que fos clement amb els saxons i d’altres pobles subjugats, i no volgué que hom els obligués a convertir-se.

Aldhelm

Escriptor anglosaxó, abat de Malmesbury i després bisbe de Sherborne, un dels introductors al seu país de l’ús del llatí ( Carmina ecclesiastica, De virginitate , etc), de vocabulari artificiós, i molt celebrat a l’època.
Wessex, aprox. 640 — Doulting, Dorset, 709

Hom li atribueix, també, cants en la llengua popular, avui perduts.

Aldo Palazzeschi

Pseudònim d’Aldo Giurlani, poeta i contista italià.
Florència, 1885 — Roma, 1974

Adherit als moviments literaris avantguardistes, participà en diverses revistes i escriví un manifest futurista ( Il controdolore , 1914). Provinent dels els Crepusculars , atent a tot allò que és quotidià, polemitza enmig d’una estètica que va fins al grotesc. Ha publicat: Poesie (recull de la seva producció poètica jovenívola, 1905-30), Il codice di Perelà (1911, novel·la sintètica futurista) i, posteriorment, Le sorelle Materassi (1931), I fratelli Cuccoli (1948). També ha tornat a la poesia ( Viaggio sentimentale , 1955).

Aldo Pellegrini

Poeta i crític argentí.
Rosario, 1903 — Rosario, 1973

Fundà la revista Qué , a l’entorn de la qual s’agruparen els primers surrealistes. Publicà Antología de la poesía viva latinoamericana (1967), El muro secreto (1949), Construcción de la destrucción (1957), etc.

Aldonza Lorenzo

Personatge del Don Quijote , de Miguel de Cervantes, que el protagonista idealitza sota el nom de Dulcinea Aldonza Lorenzo [Dulcinea] .

Aldous Huxley

Escriptor anglès.
Godalming, Surrey, 26 de juliol de 1894 — Hollywood, 22 de novembre de 1963

Membre d’una família de tradició intel·lectual, estudià a Eton i a Oxford i el 1915 es graduà en anglès. Conreà el periodisme i la poesia, residí a Itàlia (1923-30) i, des del 1937, a Califòrnia. Es féu famós amb novel·les que satiritzaven els ambients intel·lectuals anglesos, com Crome Yellow (1921) i Those Barren Leaves (1925) i, sobretot, Point Counter Point (1928), més ambiciosa i complexa, i en el qual la sàtira va cedint lloc a preocupacions més filosòfiques, que palesen una desconfiança en l’optimisme a ultrança del racionalisme i el cientifisme. Aquesta crítica culminarà en la novel·la Brave New World (1932), antiutopia en la qual la societat i els individus són dominats per una oligarquia tecnològica. Posteriorment, el seu creixent desengany de la tradició intel·lectual occidental el portà a interessar-se pel misticisme i la filosofia i les religions orientals. D’aquestes influències en resultaren novel·les com ara Eyeless in Gaza (1936), The Genius and the Goddess (1955), i Island (1962), i nombrosos assaigs sobre temes filosòfics, històrics i científics: A Perennial Philosophy (1946), Science, Liberty and Peace (1946), The Doors of Perception (1954), exposició de les seves experiències amb drogues al·lucinògenes, Brave New World Revisited (1958), etc.

Llegir més...