i literatura | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

literatura

Mostrant 221 - 230 de 11261

Alcuí

Polígraf, pedagog i teòleg anglosaxó.
York, aprox. 735 — Tours, 19 de maig de 804

Diaca. Educat dins la tradició de Beda el Venerable a l’escola catedral de York, dirigida aleshores pel futur arquebisbe Egbert, acompanyà aquest a Itàlia per adquirir-hi llibres. Fou director de l’esmentada escola des del 766 fins al 780, on obtingué un renom tal que, en un altre viatge a Itàlia, conegué Carlemany, el qual li proposà de dirigir (ajudat per mestres cridats d’Itàlia i d’Hispània) l’escola palatina d’Aquisgrà. Mentre exercí aquest càrrec, Alcuí fou conegut per Flaccus Albinus (versió llatina del saxó Alcwin ). El 796 es retirà en una de les abadies que successivament havia rebut de Carlemany: trià la de Sant Martí de Tours, on des d’anys abans havia organitzat l’escola claustral més cèlebre de l’època. A imitació seva foren fundades d’altres escoles, on estudiaven bisbes i monges, i els fills dels nobles i dels plebeus. L’exemple s’estengué per diversos centres francs dels s. VIII i IX. Als escriptoris annexos foren copiats còdexs de tota mena. El moviment donà origen a l’anomenat renaixement carolingi . El mètode seguit per Alcuí era el de preguntes i respostes breus de tipus memorístic i de temes variats; una bona mostra n'és la Disputatio Pipini cum Albino Scholastico (diàleg entre el mestre i el deixeble, en aquest cas, Pipí, el fill segon de Carlemany). Fou un bon llatinista, d’estil fluid i entenedor, espontani en les seves nombroses cartes ; més retòric en els poemes; didàctic en les obres De gramatica, De rhetorica, De dialectica i De orthographia , que renovaren l’ús correcte del llatí per alguns segles. Revisà la Bíblia llatina per purificar-ne les còpies d’errors de sentit i de llengua que s’hi havien introduït. Compongué alguns comentaris bíblics i relats històrics. Escriví un tractat filosòfic, De animae ratione , influït per Agustí. Com a teòleg, a més del tractat De fide Trinitatis es veié complicat en una polèmica important contra l' adopcionisme sostinguda amb Fèlix d’Urgell. Alcuí es mostrà de primer delicat; després, però, enèrgic i dur, sobretot en els set llibres Contra l’heretgia de Fèlix (799). A la fi emprà novament els mètodes persuasius que, amb tot, no convenceren Fèlix. Sembla que, tanmateix, potser inconscientment, es movia dins l’esfera d’interessos de l’expansió imperialista de Carlemany sobre la Marca Hispànica. Així i tot, Alcuí aconsellà l’emperador que fos clement amb els saxons i d’altres pobles subjugats, i no volgué que hom els obligués a convertir-se.

Aldhelm

Escriptor anglosaxó, abat de Malmesbury i després bisbe de Sherborne, un dels introductors al seu país de l’ús del llatí ( Carmina ecclesiastica, De virginitate , etc), de vocabulari artificiós, i molt celebrat a l’època.
Wessex, aprox. 640 — Doulting, Dorset, 709

Hom li atribueix, també, cants en la llengua popular, avui perduts.

Aldo Palazzeschi

Pseudònim d’Aldo Giurlani, poeta i contista italià.
Florència, 1885 — Roma, 1974

Adherit als moviments literaris avantguardistes, participà en diverses revistes i escriví un manifest futurista ( Il controdolore , 1914). Provinent dels els Crepusculars , atent a tot allò que és quotidià, polemitza enmig d’una estètica que va fins al grotesc. Ha publicat: Poesie (recull de la seva producció poètica jovenívola, 1905-30), Il codice di Perelà (1911, novel·la sintètica futurista) i, posteriorment, Le sorelle Materassi (1931), I fratelli Cuccoli (1948). També ha tornat a la poesia ( Viaggio sentimentale , 1955).

Aldo Pellegrini

Poeta i crític argentí.
Rosario, 1903 — Rosario, 1973

Fundà la revista Qué , a l’entorn de la qual s’agruparen els primers surrealistes. Publicà Antología de la poesía viva latinoamericana (1967), El muro secreto (1949), Construcción de la destrucción (1957), etc.

Aldonza Lorenzo

Personatge del Don Quijote , de Miguel de Cervantes, que el protagonista idealitza sota el nom de Dulcinea Aldonza Lorenzo [Dulcinea] .

Aldous Huxley

Escriptor anglès.
Godalming, Surrey, 26 de juliol de 1894 — Hollywood, 22 de novembre de 1963

Membre d’una família de tradició intel·lectual, estudià a Eton i a Oxford i el 1915 es graduà en anglès. Conreà el periodisme i la poesia, residí a Itàlia (1923-30) i, des del 1937, a Califòrnia. Es féu famós amb novel·les que satiritzaven els ambients intel·lectuals anglesos, com Crome Yellow (1921) i Those Barren Leaves (1925) i, sobretot, Point Counter Point (1928), més ambiciosa i complexa, i en el qual la sàtira va cedint lloc a preocupacions més filosòfiques, que palesen una desconfiança en l’optimisme a ultrança del racionalisme i el cientifisme. Aquesta crítica culminarà en la novel·la Brave New World (1932), antiutopia en la qual la societat i els individus són dominats per una oligarquia tecnològica. Posteriorment, el seu creixent desengany de la tradició intel·lectual occidental el portà a interessar-se pel misticisme i la filosofia i les religions orientals. D’aquestes influències en resultaren novel·les com ara Eyeless in Gaza (1936), The Genius and the Goddess (1955), i Island (1962), i nombrosos assaigs sobre temes filosòfics, històrics i científics: A Perennial Philosophy (1946), Science, Liberty and Peace (1946), The Doors of Perception (1954), exposició de les seves experiències amb drogues al·lucinògenes, Brave New World Revisited (1958), etc.

Alecu Russo

Escriptor romanès.
Chişinău, Moldàvia, 1817 — Iaşi, 1859

Després del moviment revolucionari del 1848 s’exilià a París amb Kogalniceanu, Alecsandri i Balcescu, amb els quals publicà la revista La Roumanie future . Escriví el poema Le chant de la Roumanie (1851), que Balcescu li traduí al romanès. Tornat al seu país, exercí com a advocat i escriví nombrosos articles, la major part en francès. El 1908 foren publicats en un volum ( Ecrits ), que, traduïts al romanès, exerciren una notable influència en el renaixement de la literatura romanesa.

Aleix Cort i Vives

Narrador, poeta i periodista.
Reus, Baix Camp, 1961

Professor de ball i arquitecte tècnic. La seva obra poètica es recull a Vora la ciutat dels àngels (1988, premi Ribas i Carreras 1987), Arrel de boig (1993, premi Ventura Gassol 1992) i És de nit quan comença el dia (2000), entre altres llibres. Ha publicat dos reculls de narracions: Aubam-ba-buluba balam-bam-bú. Llibre de ball (1995, premi Documenta 1994), Camaleotròpiques (1999) i un Diccionari del ball (1999); també una sèrie infantil sobre el personatge d’en Tonet i la novel·la El lleó i el far (2007).

Aleix Puiggalí i Morató

Dramaturg.
Barcelona, Barcelonès, 1966

Ha treballat com a actor, doblador, i fundador i coordinador de diverses entitats cíviques. És autor de les peces de temàtica social L’estació de la disbauxa (1992), Euskadi crema (1992), Abans de les vespres (1993, premi Enriqueta Arimany de teatre breu 2002), Fosc de lluna (1994) i Draps bruts (1999), entre d’altres. També ha escrit guions per a la ràdio, la televisió i el cinema.

Aleix Renyé

Periodista, poeta, novel·lista i actor.
Lleida, Segrià, 1955

Formà part del col·lectiu perpinyanès Emili Xatard. És el fundador de la revista satírica “El Fiçó” i col·labora al “Punt Catalunya-Nord”. Es mou entre la poesia, la narració i el periodisme. També és autor de lletres de cançons. Publicà tres reculls de narracions breus: Xipotades (1995), Tot allò de viu que mai no ha viscut (2001), L’enivrement des senteurs, le charme bucolique, l’éventail des couleurs... i altres històries imprescindibles (2004), i quatre reculls de poesia: Quotidianitats (1992), Deport al cau (1993), Nou codi de la ruta (1994) i Boirines de Mesell (1997).

Llegir més...