i metal·lúrgia | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

metal·lúrgia

Mostrant 181 - 190 de 544

electrometal·lúrgia

electrometalurgia (es), electrometallurgy (en)
Conjunt dels procediments metal·lúrgics que empren l’energia elèctrica —tant per acció tèrmica com electrolítica— per a l’extracció, elaboració, afinament i tractaments tèrmics especials dels metalls i llurs aliatges.

En siderúrgia, hom empra aquests procediments per a l’obtenció de ferroaliatges, d’acers especials o normals i per a la fabricació de fosa. Els sistemes de transformació de l’energia elèctrica en tèrmica es fonamenten en la inducció (la massa que hom vol escalfar actuant d’induït), en l’acció d’un arc elèctric que hom fa saltar entre uns elèctrodes o en la resistència elèctrica que presenta el material que hom tracta durant el pas d’un corrent elèctric (forn). Els procediments electrolítics són emprats en l'afinament de metalls en brut (especialment coure i alumini) o per a l’obtenció de metalls per precipitació de solucions de llurs sals (coure, cobalt, cadmi, manganès, etc). Hom empra també l’energia elèctrica per a tractaments d’acabat: tremp, enduriment superficial, etc.

Electrometal·lúrgica de l’Ebre SA

Empresa constituïda a Barcelona el 1904 per a la producció d’energia elèctrica i la fabricació de carbur de calci.

Modernament fabrica també carbonat potàssic i ferrosilici. La central elèctrica és a Sástago i Menuza i la fàbrica de productes químics a la Zaida, poblacions totes elles de la província de Saragossa. Pertany al grup Cros.

Els constructors de màquines

La maquinària agrícola

L'agricultura catalana del segle XIX està emmarcada per dos corrents: un de tradicional, conservador, en el sentit immobilista de la paraula, i un corrent innovador que acull i promou la introducció de noves tècniques agrícoles, de noves màquines, dels adobs químics.

En un quadre adjunt podem veure un retrat del que podia ser la pagesia conservadora, suspicaç i desconfiada a l'hora de valorar la maquinària introduïda per la industrialtizació. És un extracte d'una guia satírica i s'ha de prendre com el que es proposava el seu autor.

Aquest personatge carregat de recel pot resultar tan autèntic com ho eren alguns representants de l'agricultura innovadora catalana.

Però el que no abunda és el fabricant de maquinària agrícola. En aquest capítol només hi ha dos exemples. Una de les dues empreses que hi figuren té un bon nivell. L'altra és simplement una anècdota interessant. És veritat, però, que una bona part de les empreses metal·lúrgiques que construeixen màquines inclouen en els seus catàlegs premses d'oli, de vi, molins fariners. Però també ho és que la major part de la maquinària agrícola que hi ha a la segona part del segle XIX a Catalunya és impòrtada. Hi ha cases com la d'Albert Ahles, que presenten uns catàlegs impressionants amb material tot ell importat.

La maquinària agrícola

Un pagès, que no caldrà
que precisi d’ahont era,
mirava la restallera
de máquinas que allí hi há.

Mossèn Borra se’n adona:
–Mestre –diu–ja fan per casa
Y’l pagès tocant l’ase
l’hi respon. –¡Tant se me’n dona!–
–Son máquinas. Ja ho veig ja.
–Pe’ls pagesos. -Ja’s vá dí.
–Son mòlt bonas. –Potser sí.
-¿Qué no ho sabeu? –¡Tant me fá!–
–¿No us agradan? –No senyò’.
–Las debéu gasta’ extrangeras.
–¡Cá! De cap de las maneras.
¡No estich per máquinas! –¿No?
–Van mòlt bè. –¿Qué se’n acaba?
–¿No’n gastéu, en bona fé?
–Perque’l pare no’n gastava.
–¡Home! ¡Vaya una rahò!
Es rahò quejo m’hi aguanto
–¿No veyéu qu’es l’adelanto de la
civilisaciò?
Si tothom com vos pensava, ¡ja’s
treuría bon partit!
–Ja veurà: ja l’hi som dit que’l mèu
pareno’n gastava.
–Mestre, casi’m vull pensà’ una
cosaqueusdirè.
–¿Quína? –Que dèu vos vá fé’ y vá
deixarvos está.
–¡Ey! cuydado. Poch á poch.
Si no gasto maquinaria
ja soch de la Liga Agraria.
–Y¿qué’n trayèu? –Ay,jo’t toch!
Fem la guerra á los Tractats
qu’arruinan nostra terra.
–Ja está bè que féu la guerra,
però ab medis apropiats.
¿Com evitareu la ruina,
si cuant mès vostre Art prospera
vos anéu quedant enrera
sense eixí de la rutina?
Lo progrés que nos’atura
diu: “Poch temps y mòlta feyna.”
Mans á l’obra, y cambiéu d’eyna
en bè de l’AGRICULTURA.
Pues si en lloch de cols feu naps,
prescindint de maquinaria,
ab tot y la Lliga Agraria
no crech pas que lliguéu caps.
–Tant si es bó com si no es bó, –diu
lo crach– ’n vull per are:
Si n’haguès gastat lo pare
també’n gastaría jo–.

Gira esquena y tot fent vía
cap á fora se’ns escorra;
–¡Ey! –l’hi cridà Mossen Borra–,
Pássiho bè ab la companyia.
Y’s cromprén qu’es distracció
si’l Pagès no ha saludat,
perqué estava preocupat
no atenent á la rahò.
–Com aquest, si mólt convé–,
diu en Borra –¡cuants n’hi han!
¡Y desprès es queixarán
que las cosas no’ls van bè!

La Gran Exposició. Joan Molas, Barcelona 1888.

La maquinària tèxtil

Fàbrica de teixits de llana, fil i cotó, a Barcelona. Les fàbriques tèxtils catalanes treballaren amb maquinària importada, en la seva immensa majoria.

No hi ha cap mena de proporció entre la indústria tèxtil catalana i la producció catalana de maquinària tèxtil. Si la primera se situa al primer rengle europeu, en canvi la construcció de maquinària aplicada al primer sector industrial català no té un gran nivell.

I no obstant, la metal·lúrgia comença a Catalunya amb la reparació de màquines tèxtils. Valentí Esparó i Tous i Ascacíbar, en la seva etapa autònoma, abans de crear La Maquinista, fan maquinària d'aquesta mena. També en farà la foneria Planas a Girona. Però uns i altres passen cap a la construcció metàl·lica o a la construcció de màquines que poc o res tenen a veure amb el sector tèxtil.

Les fàbriques tèxtils catalanes treballaven amb maquinària importada, en la seva immensa majoria. D'exemples catalans n'hi ha ters i només un tingué una relativa importància, ja dintre del segle XX.

Els Dalmau i la Societat Espanyola d'Electricitat

L'òptic Francesc Dalmau i el seu fill Tomàs

Francesc Dalmau i Faura fou el primer i més important constructor i importador d’instruments científics de Catalunya, a la primera meitat del segle XIX.

La seva professió era la d’òptic i amb ella adquirí un fort prestigi a Barcelona. El 1842 era al carrer de Lladó. Al voltant del 1846 s’instal·là en una botiga del carrer de Ferran, prop de l’actual plaça de Sant Jaume. La botiga tenia tres portes. La primera donava al taller d’òptica en el qual s’elaboraven i tallaven els vidres per a les ulleres, bé per a corregir la visió, bé per a ulleres de llarga vista. La segona corresponia a la botiga pròpiament dita, on s’atenia la clientela. La tercera donava accés a una sala d’exposicions amb presentació de un hermoso panorama con ocho vistas de grande efecto y de mérito particular por cuyo motivo es visitado por nacionales y extranjeros y está de manifiesto todas las noches a real de vellón la entrada. (“Guía de Barcelona”, 1849).

Com a òptic va presentar i fabricar unes ulleres bifocals, les quals anomenava anteojos económico-visuales, que van obtenir l’aprovació de l’Acadèmia Nacional de París; unes ulleres, estil “papallona”, de poc pes, i un optímetre, inventat per ell i premiat per l’Institut Industrial de Catalunya, per a reconèixer defectes òptics.

A través de l’òptica, Francesc Dalmau i un company seu, Ramon Roselló i Maspons, arribaren al coneixement i la fabricació o importació d’una sèrie d’instruments científics que aleshores s’estaven introduint a Europa. Un i altre devien ser fidels seguidors dels avenços tècnics que realitzaven els europeus i els americans en el camp de la física i de les matemàtiques. En els seus primers catàlegs figuren instruments d’astronomia i nàutica, agrimensura i geodesia, òptica i aparells relacionats amb l’electricitat, el galvanisme i els fenòmens electromagnètics. També construïen telègrafs elèctrics i, fins i tot, màquines de vapor d’alta, mitjana i baixa pressió.

La relació entre Dalmau i Roselló es devia trencar, ja que al començament de la dècada dels anys 1860 tenen dos establiments diferents, que es fan la competència. Francesc Dalmau ha obert botiga a la Rambla del Centre, davant mateix del Teatre del Liceu, mentre que Ramon Roselló és a la Riera Baixa. Aquest, va presentar els seus intruments a l’Exposició del 1860, una exposició a la qual Dalmau no assistí. Ramon Roselló fou el primer constructor d’un telègraf a Catalunya i a l’Estat (vegeu “Diari de Barcelona”, 1861, pàg. 11 452).

Dalmau va consolidar el seu paper en el mercat barceloní català a base de dos productes que podríem anomenar populars: el parallamps, ideat per Benjamí Franklin el 1752, i les campanetes i timbres elèctrics, a més de les seves ja tradicionals ulleres. Al marge, tenia a la venda els seus instruments científics, cada cop més nombrosos.

Al voltant del 1870, Francesc Dalmau incorporà a l’empresa el seu fill, Tomàs Josep Dalmau i Garcia. Amb ell s’accelera l’activitat industrial. La botiga de la Rambla es diu primer Dalmau i Fill, òptics-fabricants, per passar seguidament a ser Francesc Dalmau i Fill-òptics constructors.

Màquines elèctriques, el telèfon i el fonògraf

L’any 1871, l’enginyer belga Zénobe Gram-me, resident a París, va presentar a l’Acadèmia de Ciències francesa un aparell de la seva invenció que generava un corrent elèctric continu. Va ser la primera dinamo de la història. S’associà amb Hippolyte Fontaine per a fundar la societat de construcció de màquines Gramme, que va explotar industrialment la invenció.

Màquina Gramme (Tratado de maquinaria y de aparatos industriales, dirigit per Juan A. Molinas; Edicions Seix, Barcelona). La primera prova de llum elèctrica a Catalunya tingué lloc el maig del 1875 per mitjà d’una màquina Gramme de la qual eren concessionaris i constructors Francesc Dalmau i el seu fill Tomàs.

El 1875, Francesc Dalmau i Fill tenien ja l’exclusiva de la màquina Gramme per a Espanya, i publicaren la traducció d’un opuscle de l’inventor francès sobre les “màquines magnetoelèctriques” tot donant a conèixer les seves aplicacions per a obtenir llum elèctrica.

La primera prova de llum elèctrica a Catalunya i a l’estat espanyol tingué lloc el dia 13 de maig de 1875, per mitjà d’una màquina Gramme moguda per la màquina de vapor de la fragata de guerra Vitoria, de la Marina espanyola. El focus de llum situat al moll de Barcelona, a la porta de la Pau, il·luminà la Rambla fins a l’alçada del Liceu. Les proves es van reproduir a diversos centres de la ciutat, acompanyades d’un catàleg de la casa Dalmau, que fabricava ja les màquines i es disposava a vendre-les.

A l’Exposició Industrial catalana del 1877, la primera màquina Gramme per a produir llum elèctrica, construïda al taller dels Dalmau, va ser un dels principals focus d’atenció dels visitants. També ho era el catàleg general, presentat per la casa, format per milers d’objectes i instruments científics, que començaven amb ulleres i termòmetres i acabaven amb màquines de vapor i fotogràfiques.

El llista següent ens mostra les primeres instal·lacions d’enllumenat elèctric establertes pels Dalmau a Catalunya i a fora de Catalunya (1875-1879). Sempre amb màquines Gramme, mogudes per una màquina de vapor o per motors de gas.

  1. Vaixells de guerra: Fragates Numancia i Vitoria
  2. Escola d’Enginyers Industrials de Barcelona
  3. La Maquinista Terrestre i Marítima
  4. El dic de La Campana (Ferrol)
  5. Fàbrica de Miquel Buxeda, de teixits de llana, a Sabadell
  6. Oficines del Canal Imperial, a Saragossa
  7. La Cooperativa Mataronina
  8. Dalmau i Tolrà, germans –cotoners–, a Monistrol de Montserrat
  9. Manuel Bertrand i Salsas, casa particular a Sant Feliu de Llobregat
  10. Marià Regordosa, a Pont de Vilomara
  11. Alexander, Germans, taller metal·lúrgic a la Barceloneta
  12. Goitia y Compañía, de Beasain, País Basc
  13. La Ferreria de la Mare de Déu del Remei, al Poble Nou (Sant Martí de Provençals)
  14. Jaume Ferrer i Cabanas, a Caldes de Montbui
  15. Joan Framis –tints i aprestos– a Sant Martí de Provençals
  16. Mulleras i Sauqué –estampats– a Santa Eugènia de Ter
  17. Narcís Ramírez –arts gràfiques– a Barcelona
  18. Berenguer i Companyia, a Artés
  19. Viladomiu i Fill –filats i teixits de cotó– a Gironella
  20. Sert Germans i Solà –teixits i filats de cotó– a Sant Martí de Provençals
  21. La Puerta del Sol, per compte de l’Ajuntament de Madrid
  22. “Ingenio” sucrer de San Joaquín (Cuba)
  23. Casa particular a Manila (Filipines)
  24. Comissió Geogràfica
  25. S.A. Fábrica de Mieres (Astúries)
  26. font: “Diari de Barcelona”, desembre del 1879, pàg. 14 126.

Contraportada del “Catálogo General”. F. Dalmau e Hijo, Barcelona 1877.

El 1877 la premsa barcelonina es feia ressò de les proves fetes a París amb el telèfon inventat el 1876 per Alexander Graham Bell, un escocès nacionalitzat nord-americà. Este instrumento es de una sencillez extraordinaria. Transmite la voz humana a largas distancias por intermediación de un hilo telegráfico y es sin duda de todos los telégrafos el que funciona bajo las corrientes más débiles (“El Porvenir de la Industria”, maig del 1877). Tomàs Dalmau ja havia demanat el privilegi d’introducció a Espanya d’aquest procediment, i l’obtindrà (20 de febrer de 1878). Però abans ja havien fet proves. El 26 de desembre de 1877 els Dalmau, a Barcelona, i el seu director, Narcís Xifra, a Girona, tingueren la primera comunicació telefònica entre dues poblacions catalanes utilitzant les instal·lacions telegràfiques del ferrocarril.

Les novetats tècniques introduïdes pels Dalmau no s’acabaran aquí. El 1878 arribava a Barcelona, destinat a l’Escola d’Enginyers Industrials, el primer fonògraf, inventat pel nord-americà Thomas Alva Edison el 1877. I a la botiga de la Rambla s’exhibia un paper d’estany en el qual es veien els senyals que hi havia deixat impresos la veu humana.

Els Dalmau sabien vendre el seu producte. La botiga que tenien a la Rambla els donà un aparador ciutadà de primera categoria. El 1881 una revista catalana escrivia:

"Desde alguns dies ensá, els incansables óptichs senyors Francisco Dalmau y fill, renovant los esperiments de la llum eléctrica, han posat un globo aislat sobre l’acera, que illumina no sols tot aquell trajecte de carrer, sino també bona part de la Rambla de Caputxins pròpiament dita, difundint-se la llum fins á l’acera de enfront.

Ha sigut vista ab general agrado aquesta nova experiència y segons havem notat, aquella llum es clara, fixa y de las millors calitats que fins are havian produhit los ensaigs de la llum eléctrica.

La comparació entre dita llum y la del gas dels fanals vehins que apareixen grochs y ab escasa farsa, no pot ésser més favorable á la primera y es d’esperar ab desitj lo dia en que ven-sudas las actuals dificultats pugue ésser un fet asequible y trascendental la aplicació en gran escala de la llum eléctrica." (“La Ilustració Catalana” 1881,pàg. 215).

La casa Dalmau tenia uns actius extraordinaris. Massa importants per a ser explotats per una empresa familiar en la qual el pare estava abandonant la gestió de l’empresa per qüestions d’edat. Calia buscar un instrument jurídic amb capacitat financera suficient per a treure profit d’alguns dels privilegis d’introducció que tenia la casa i que són dels més representatius del segle XIX. I, especialment, per a treure profit de les possibilitats de la llum elèctrica.

La Societat Espanyola d'Electricitat, SA (1881)

Les instal·lacions elèctriques realitzades durant el període 1875-80 donaren una prova de la importància que podia tenir en un futur l’explotació de les màquines generadores de llum elèctrica sistema Gramme, que anaven introduint millores tècniques d’una manera continuada. Era el producte del catàleg que presentava més expectatives i el que exigia més inversió.

Catalunya seguia atenta les primeres proves de llum elèctrica. En el dibuix de Cusachs es veu Edison explicant els seus descobriments a uns catalans, en el seu laboratori de Menlopark. Nova Jersey. “La llumanera de Nova York”, 1879.

La “febre de l’or” que s’inicià al final del 1880 i que durà uns dos anys oferirà una solució i proporcionarà l’instrument que Dalmau buscava: la societat anònima. Una anònima permetia captar recursos de tercers, a través d’un capital escripturat nominal, desemborsat només en part, que permetia anar demanant dividends passius a mesura que les necessitats del negoci ho exigien. Una anònima que podia cotitzar-se a la borsa de Barcelona i proporcionar importants plus-vàlues als seus accionistes, si els resultats eren bons.

La Societat Espanyola d’Electricitat es constituí a Barcelona el 30 d’abril de 1881. Els socis constituents foren Tomàs Dalmau i un grup d’amics de molt divers nivell i procedència. En general, eren persones que havien experimentat l’enllumenat elèctric a casa seva o a l’empresa i estaven convençuts del seu futur. Tot i l’origen no barceloní d’alguns d’ells, tots estaven domiciliats al Pla de Barcelona.

  1. Llorenç Baladia i Marfà, industrial tèxtil a Mataró
  2. Miquel Buxeda i Crehuet, industrial tèxtil a Sabadell
  3. Ernest Cardeñosa i Alabau, comerciant
  4. Bru Cuadros i Vidal, comerciant i botiguer
  5. Tomàs Josep Dalmau i Garcia, òptic
  6. Josep Gassó i Martí, fabricant d’objectes de goma
  7. Rafael Grassot i Valldejuli, propietari i capitalista
  8. Antoni Iglesias i Carrera, comerciant
  9. Salvador Pagès i Inglada, teixidor
  10. Ramon Payerols i Cervelló, propietari
  11. Josep Pujol i Fernández, advocat i President del Foment de la Producció Nacional
  12. Ramon Tapis i Ortells, comerciant
  13. Pau Villamore i Curet, dependent de comerç
  14. Narcís Xifra i Masmitjà, professor

L’objectiu social era el següent: en primer lloc, la fabricació, venda, lloguer o qualsevol altra forma de negociació o explotació de màquines i aparells per a la llum elèctrica, telèfons, transmissió de força motriu a distància i altres aplicacions de l’electricitat, com també proporcionar el fluid elèctric necessari, bé per a enllumenat, bé com a força motriu; i en segon lloc, explotar per compte propi o en comissió tots els privilegis d’invenció o d’introducció que obtinguin.

Amb relació a aquest segon punt, Tomàs Josep Dalmau aportava a la societat l’explotació exclusiva per a Espanya de les màquines dinamo-elèctriques i làmpades Gramme-Nysten fins a l’any 1900, com també el privilegi d’introducció a Espanya del telèfon de Graham Bell. Dalmau fill aportava a la societat els tallers de l’empresa familiar, existents en el pati interior del carrer de Sant Ramon, núm.18. El seu pare es jubilava, cedia tots els seus drets al fill i aquest a la societat. Les aportacions dels Dalmau es valoraren en 300 000 pessetes.

El capital de la Societat Espanyola d’Electricitat es fixà en tres milions. Un terç de les accions, per un nominal d’un milió de pessetes, eren subscrites per Tomàs Dalmau, amb un desemborsament del 30%, equivalent per tant a les 300 000 pessetes en què es valoraven les seves aportacions. Els dos terços restants s’havien de col·locar entre els socis fundadors, els quals es comprometien a fer un desemborsament inicial del 20% i a afegir-hi en un curt termini el 10% restant que equiparava les seves accions a les de Dalmau.

Tomàs Dalmau assumia la direcció de l’empresa i s’atribuïa el 20% dels beneficis líquids que obtinguessin. Per sobre d’ell es creava una Junta d’Inspecció que havia de controlar les seves activitats, convocar la Junta d’Accionistes i revisar els aspectes financers. El paper de Dalmau era de total protagonisme pel que feia a la gestió dels actius de la societat, acompanyat pel director tècnic, Narcís Xifra, el seu home de confiança.

La primera Junta d’Inspecció quedà constituïda per cinc membres, Llorenç Baladia, Joan Bertrand, Bru Cuadros, Josep Gassó i Josep Pujol. N’eren suplents: Miquel Buxeda, Isidre Marquès, Ramon Payerols i Antoni Iglesias. Tots eren socis fundadors, llevat d’Isidre Marquès i Puig, d’una coneguda família de teixidors de Vilanova i la Geltrú.

Projectes ambiciosos i pocs recursos financers

Només feia vuit mesos que s’havia constituït la Societat Espanyola d’Electricitat, i la Junta d’Inspecció, a petició del Director –com dirà la convocatòria– reunia la Junta d’Accionistes per a demanar una ampliació de capital fins a vint milions de pessetes. S’havia constituït amb tres milions de capital i aquests només havien estat desemborsats en un 20%, ja que encara no s’havien lliurat els resguards definitius que suposaven una exigència d’un dividend passiu del 10% més. Ara es pretén de fixar en vint milions la xifra de recursos financers convenient per a l’empresa.

Aquest canvi sobtat i aquesta ambició encaixen amb el clima creat per la “febre de l’or” en el mercat de capitals barceloní. Era el moment de les grans empreses i dels grans negocis. Els qui estaven acostumats a parlar de milers de pessetes, ara parlaven de milions. Aquesta podia ser l’actitud de la Junta d’Inspecció. Però per part del director, Tomàs Dalmau, també es veu la possibilitat de treure profit comercial dels privilegis de fabricació que té i dels que preveu incorporar. De fet, el primer argument que es dóna en la convocatòria per a augmentar el capital és el de “l’adquisició de nous privilegis”. Però aquest motiu no justificarà una inversió així, ja que la inversió en aquest capítol només arribarà fins a les 800 000 pessetes. Tomàs Dalmau té prevista l’expansió del seu negoci pel territori de l’Estat i veu l’enorme potencial de l’enllumenat elèctric i del servei telefònic.

Portada dels Estatuts i Reglament de la Societat Espanyola d’Electricitat, 1882. La Societat Espanyola d’Electricitat es constituí a Barcelona el 1882. Els socis foren Tomàs Dalmau i un grup d’empresaris que havien experimentat l’enllumenat elèctric a casa seva o a l’empresa i estaven convençuts del seu futur.

El 9 de desembre de 1881 la Junta d’Accionistes va aprovar l’ampliació i va exigir el desemborsament d’un 5% del nominal. Pocs mesos després, el vent ja havia canviat. La “febre de l’or” iniciava el seu desinflament amb una baixada general de les cotitzacions a la borsa i una retirada de l’oferta dels inversors. No era encara l’escampada, però sí el primer avís en una plaça financera com la de Barcelona, que començava a estudiar els projectes i a veure la possible rendibilitat dels negocis. El mes d’abril del 1882, quan es complia un any de la constitució de la societat, es reunia una altra vegada la Junta, tot tenint en compte dues coses: la conveniencia de que la sociedad pueda ir aumentando su capital efectivo i que las actuales circunstancias son poco favorables.

Els problemes eren dos, un de formal i un de fons. El de fons provenia del canvi de conjuntura que havia ensorrat l’estratègia del dividend passiu com a sistema per a augmentar els recursos propis. En moments d’eufòria, hi havia especuladors que subscrivien accions per a vendre immediatament, però no tenien cap interès a fer nous desemborsaments. Si el mercat es reduïa, els especuladors no podien vendre i els administradors de la societat es trobaven amb uns accionistes que no aportaven els diners i que frenaven l’augment de capital, tot obligant-los a entrar en un complex procés jurídic per a liquidar aquestes accions.

Els gestors de la societat optaren per ampliar la base dels accionistes i cotitzar a la borsa de Barcelona.

Acció de la Societat General de l’Enllumenat d’Espanya i Portugal, 1881, un intent de competència.

La Societat Espanyola d’Electricitat tenia el problema formal creat per l’existència de dos tipus d’accions: unes amb un desemborsament del 20% i unes altres, les noves, amb un 5% del nominal. Si volien entrar a cotització de la borsa de Barcelona calia que la part desemborsada fos, com a mínim, del 25%. Per a resoldre-ho es va fer una complicada operació financera de bescanvi de les velles accions per unes de noves, totes elles amb el 25% desemborsat. D’aquesta manera es mantenia l’efectiu ingressat a caixa, però es reduïa fortament el nominal. Calia fer una nova ampliació per a les accions que fessin falta, també amb el 25% desemborsat.

L’èxit de l’ampliació de capital va ser molt relatiu, tal com es pot comprovar en veure l’evolució dels recursos propis de l’empresa, que no superaran mai els 6,5 milions de pessetes.

El pla d’expansió presentat pel director i que justificava l’ampliació anava avalat per ell, de tal manera que Tomàs Dalmau va renunciar davant dels accionistes al seu 20% de participació dels beneficis líquids, mentre aquells no haguessin cobrat un dividend equivalent al 6% del capital aportat.

L’esforç financer que es demanava als accionistes anava destinat a cobrir quatre objectius:

• La introducció i explotació de noves tècniques.
• La creació d’una xarxa telefònica.
• L’establiment de noves instal·lacions elèctriques.
• Una primera fàbrica d’electricitat.

El programa era molt ambiciós. De fet, serà massa ambiciós, tenint en compte els recursos financers de què disposava.

Les noves tecnologies

Una de les primeres patents adquirides per la societat fou la làmpada d’incandescència de Swan.

Les primeres làmpades elèctriques eren les d’arc voltaic –de Volta, l’italià que construí la primera pila com a font d’electricitat–. La llum es produïa a partir del contacte entre dos carbons, a través dels quals es feia passar un corrent elèctric. Sir John Wilson Swan, un físic i químic anglès (1828-1914), havia inventat el 1860 un llum elèctric format per un recipient de vidre buidat d’aire, que contenia un filament de paper carbonitzat. Serà la primera làmpada d’incandescència. La fórmula serà millorada uns anys més tard (1880) per ell i per Edison, i construiran la que serà la clàssica bombeta elèctrica. Swan va ser també l’inventor del paper carbó i d’un acumulador elèctric.

Poc després de constituïda la Societat Espanyola d’Electricitat, la botiga dels Dalmau a la Rambla estrenava il·luminació utilitzant la làmpada d’incandescència de Swan. Era un bon aparador.

Un altre privilegi adquirit va ser el sistema Maxim per a fabricar filaments de carbó, destinats a les làmpades d’incandescència. Sir Hiram Stevens Maxim (1840-1916) era l’enginyer en cap de la primera empresa elèctrica nord-americana, la United States Electric Ligh-ting Company. Per desgràcia, és més conegut com a inventor de la primera metralladora que es va construir. Maxim va visitar els tallers de la societat barcelonina el 1881 o el 1882.

Un tercer privilegi serà el sistema Weston, inventat per un altre anglès que va fer carrera als Estats Units, on va patentar una dinamo aplicable a la galvanotecnia, tècnica metal·lúrgica fonamentada en els banys electrolítics.

Un quart privilegi serà el de l’acumulador Kabath.

El gener del 1883, la Societat Espanyola d’Electricitat llançà el primer número d’una revista, “La Electricidad”, que serà la primera a Espanya dedicada a tractar els seus problemes tècnics.

L'enllumenat elèctric

Marca d’una empresa barcelonina del final del segle XIX. A Catalunya foren diverses les iniciatives destinades a facilitar enllumenat elèctric en aquests anys, però sense gaire continuïtat.

Després de les primeres instal·lacions realitzades per Francesc Dalmau i fill, la Societat Espanyola d’Electricitat continuarà la feina amb més empenta que mai i, en principi, amb més recursos. Els primers anys de la dècada del 1880 la població es trobava amb dues alternatives a la llum d’oli: el gas i la llum elèctrica, un gas i una llum que van millorant la presentació i reduint el cost, gràcies als avenços de la tècnica.

Una de les qüestions a debat era si la llum elèctrica era adequada per a qualsevol lloc o recinte. La polèmica es va crear a conseqüència d’uns assaigs que van fer, primer Dalmau fill i després la Societat, al Teatre del Liceu. El cronista del “Diari de Barcelona” considerava que la llum elèctrica era bona per a llocs oberts, però que en llocs tancats, com un teatre el color de la luz eléctrica da una tinta azulada a todos los objetos, de lo cual resulta que el color carmín de los palcos, por ejemplo, se convierte en morado y que las caras de los espectadores, en particular de las señoras, toman un aspecto cadavérico (“Diari de Barcelona”, maig del 1881, pàgs. 6 291 i 6 922). L’argument era de pes i provocà la resposta immediata de Tomàs Dalmau el qual, aportant l’experiència francesa i la seva pròpia en l’enllumenat de l’Ateneu de Barcelona, explicava que la llum elèctrica no hacía desmerecer sino mas bien favorecer las notables pinturas expuestas –a l’Ateneu– y a las muchas y bellas damas. Creia que la mas hermosa mitad del género humano será la que con mayor efusión felicite a la Junta Directiva del Liceo por dicha mejora (“Diari de Barcelona”, maig del 18 81, pàgs. 6 471 i 6 472).

Les noves instal·lacions ciutadanes eren la millor propaganda de la Societat. Però el primer problema no era ja el sistema elèctric, sinó el sistema generador de l’energia. En una fàbrica, l’electricitat era produïda per les màquines de vapor o de gas que tenia 1’empresa. Però aquesta solució no era possible a l’hora d’il·luminar una botiga en pie centre urbà. Si el local no admetia la màquina calia fer una canalització del cable elèctric, que connectava amb la màquina generadora dels propietaris.

I aquí ens trobem amb una greu responsabilitat històrica de l’Ajuntament de Barcelona. Una de les primeres gestions que va fer la Societat Espanyola fou la demanda d’autorització a l’Ajuntament per poder fer el llançament subterrani dels seus cables elèctrics, però el municipi no va contestar. Les crítiques de la premsa seran generals en aquest sentit, un fet que provocarà que primero se iluminen por la electricidad las vías públicas de Madrid que las de Barcelona. El permís va trigar un parell d’anys a arribar. L’alcalde era aleshores Francesc de Paula Rius i Taulet.

Tècnicament, la Societat tenia molt bon nivell. Pel febrer del 1883 arribà a Barcelona la notícia que l’enginyer francès Marcel Duprez havia transmès una força de mig cavall per un fil telegràfic a 57 km. de distància, amb un rendiment del 60%. El mes d’octubre del mateix any, l’esmentat enginyer i Narcís Xifra van realitzar una transmissió de força de 8 cavalls des de la fàbrica del Vapor Vell, a Sants, fins a la finca d’Eusebi Güell, a uns 2 km de distància.

Els tallers del carrer del Cid i la fàbrica d'electricitat del Paral·lel

El taller de Francesc Dalmau i fill havia estat al carrer de Sant Ramon. El primer taller de la Societat Espanyola d’Electricitat serà al núm.10 del carrer del Cid, prop de la Rambla i del Paral·lel.

Com a força motriu comptaven amb una màquina de vapor vertical Alexander, de 6 cavalls. Per als primers serveis d’enllumenat elèctric una màquina Harris Corliss, construïda per La Maquinista Terrestre i Marítima. Aquestes dues podien sumar la seva producció.

La casa tenia planta baixa, quatre pisos i un edifici annex. A la planta hi havia el taller de màquines i eines. Totes elles de la casa Heil-mann Ducommun de Mulhouse (França). Al primer pis hi havia el magatzem de primeres matèries. Al segon, el taller estava destinat al bobinatge de les màquines Gramme. El tercer, a la fabricació de les làmpades d’incandescència Swan i Maxim. Finalment, al quart, hi feien els treballs de fusteria. En un edifici annex hi havia el director, Narcís Xifra, les oficines i un taller-escola per a la preparació del personal. Hi treballaven uns 200 obrers.

El domicili i despatx central de la Societat estava a la rambla de Canaletes, en el que era aleshores xamfrà amb el carrer de Fontanella. No devia anar gaire sobrat de locals quan instal·là en aquest cèntric edifici un motor de gas de 10 cavalls, un altre de 50 cv, i un tercer de 10 cv. Amb aquest sistema aconseguia d’apropar els seus serveis als clients que no tenien força motriu pròpia i que gaudien del servei d’enllumenat. L’Ajuntament de Barcelona, que tan gasivament va tractar la Societat a l’hora d’autoritzar la xarxa, va tolerar el funcionament d’aquestes màquines en una zona que no acceptava altres motors que els inferiors als 3 cavalls de força, segons les ordenances municipals. Però els veïns ja es cuidaren de demanar al municipi el compliment de les ordenances, molestos pel soroll i les olors, (“Diari de Barcelona”, novembre del 1883, pàgs. 12 792 a 12 793). L’any 1884, la Societat tancà aquesta “fàbrica” de la Rambla –com l’anomenaven els que protestaven–, vengué la màquina de 50 cavalls i traslladà les oficines al carrer de Bergara, núm. 10.

El 1882, la Societat acordà la construcció de la primera “fàbrica” d’electricitat i adquirí sis màquines de vapor de 200 cavalls cadascuna d’elles, que hi anaven destinades. El servei previst de la clientela les exigia. Com a local per a la fàbrica comprà un terreny de 182 957 pams quadrats, que era tota l’illa formada pel Paral·lel i els carrers de Vila i Vila, Cabanes i Mata, en el qual abans havien estat els horts de Sant Bertran.

Al Paral·lel anaren a parar les instal·lacions del carrer del Cid. La fàbrica d’electricitat no arribà mai a produir una força superior a la de 500 cavalls.

L'expansió geogràfica

Portada de la Proposta de Conversió de les accions, 1882. La Societat Espanyola d’Electricitat tenia un bon producte i una bona tecnologia, però aviat es creà un desequilibri entre capital industrial i capital financer, entre activitats a realitzar i recursos propis. La crisi del 1884 provocà la dimissió de Tomàs Josep Dalmau i de Narcís Xifra.

Francesc Dalmau havia obert una oficina a Madrid –Floridablanca, núm. 3–, on feia instal·lacions elèctriques. La Societat Espanyola d’Electricitat va reprendre aquestes oficines i promogué la creació de la Sociedad Matritense de Electricidad (1882) a la qual va traspassar tots els seus actius a la capital, com també el dret a utilitzar les seves patents i tècniques. A canvi, obtingué una participació majoritària en el capital amb 4 000 accions de 500 pessetes cadascuna, completament desemborsades.

La idea dels promotors és repetir aquesta jugada en altres àrees espanyoles. A la Junta d’Accionistes del mes de març del 1883 s’anuncia també la creació de la Societat Valenciana d’Electricitat i el propòsit de fer una cosa semblant a Sevilla, Saragossa, l’Havana i Lisboa. Però no es posaran en pràctica, a causa de la reduïda capacitat financera de la societat.

La llum elèctrica i els telèfons eren al centre del seu interès. Lògicament, primer corresponia de proporcionar electricitat, després vindria el servei telefònic.

Francesc Dalmau i Fill construïren els primers telèfons fabricats a Catalunya i a l’estat, seguint el procediment de Graham Bell. La Societat Espanyola d’Electricitat es proposava de donar servei telefònic a diverses ciutats de l’estat.

La Societat tenia ja competència. Una altra de les societats creades a Barcelona durant la febre de l’or –el 28 de novembre de 1881– era precisament Telefonía, Fuerza y Luz Eléctrica, Compañía General de Electricidad. L’empresa era promoguda per un tècnic, Rafael Roig i Torres, director de la revista “Crónica científica”. Els capitalistes eren Antoni Canadell i Prats, corredor de comerç, Rafael Sabadell i Ferrando, Enric Parellada i Pallas, fabricant, Jaume Carreras de Compte i Ignasi Villavecchia.

Un Decret de 16 d’agost de 1882 va donar pas a la creació de xarxes telefòniques arreu de l’estat, que quedaven sotmeses al control del govern de l’estat. Uns mesos més tard, una Ordre del Ministeri de Governació publicava el reglament al qual havien de sotmetre’s les instal·lacions telefòniques.

El reglament preveia la concessió de xarxes telefòniques de caràcter local i únic. La xarxa podia tenir un radi màxim de deu quilòmetres, de tal manera que englobés tota la població dintre d’aquest radi, i es limitava al mateix temps la seva possibilitat d’expansió. El qui s’enduia la concessió era qui oferia un percentatge més elevat dels seus ingressos a l’estat.

La primera crisi financera (1884)

La Societat Espanyola d’Electricitat tenia un bon producte i una bona tecnologia. Tenien entre mans unes patents que asseguraven la generació de llum elèctrica i el privilegi per a establir una xarxa telefònica. Pocs empresaris podien haver tingut uns actius més importants i més decisius per al futur de la humanitat. Però aviat es creà un desequilibri entre capacitat industrial i capacitat financera, entre projectes a realitzar i recursos propis.

Les instal·lacions elèctriques exigien una inversió considerable, en forma de construcció de màquines, canalització de la xarxa elèctrica i la mateixa instal·lació de l’enllumenat. Si hi afegim el projecte de servei telefònic i estenem l’àmbit al de l’estat, les necessitats de finançament podien ser il·limitades.

La Societat Espanyola d’Electricitat no aconseguí mai un coixí ampli de recursos propis. Nascuda en un moment de febre i de deler per invertir, la baixada de la borsa barcelonina i les desil·lusions dels inversors, retregueren l’accés al mercat d’estalvi nou.

Esquela de Tomàs Dalmau (“Diari de Barcelona”, gener del 1905).

Esquela de Francesc Dalmau (“Diari de Barcelona”, desembre del 1886). Francesc Dalmau renuncià a favor del seu fill Tomàs. Morí el mes de desembre del 1886.

Els resultats dels primers tres anys tampoc no foren esperançadors. El del 82 fou l’únic exercici que es tancà amb una certa eufòria, tot pagant dividend a càrrec dels beneficis generats per la pròpia empresa i 50 pessetes amb càrrec als obtinguts per la Matritense de Electricidad. Però l’any 1883, les expectatives ja es trencaren. I el 1884 esclatà la primera crisi a conseqüència d’un balanç amb unes pèrdues d’l 444 000 pessetes, equivalents a una quarta part del seu capital desemborsat. La Junta acordà de reduir a la meitat el nominal de les accions, però poca cosa aportava aquest gest a l’empresa, la qual estava ja endeutada per una xifra que era quasi equivalent a les pèrdues d’aquell any.

La crisi suposà la dimissió del gerent i del director tècnic. Tomàs Josep Dalmau i Narcís Xifra abandonaren l’empresa.

Sense els fundadors. La suspensió de pagaments (1888)

Societat Espanyola d'Electricitat: recursos propis (en milers de pessetes).

La Societat Espanyola d’Electricitat continuarà amb les seves activitats, sense els seus dos principals tècnics. La principal preocupació dels administradors serà trobar el soci que li proporcioni diner fresc. I es pensaran que l’han trobat amb el Crèdit Espanyol.

El Crèdit Espanyol era un de tants bancs creats durant la febre de l’or a Barcelona, sense suc ni bruc. Els seus promotors no tenien cap força econòmica, ni cap representació social. Entre els promotors hi havia dos agents de duanes, un fabricant poc conegut, però amb diners –Matías Boada–, un forner i alguns comerciants barcelonins. Tampoc no sabien gaire el que havien de fer: només es proposaven d’invertir en negocis rendibles, en general. El Crèdit Espanyol prengué una participació a la Societat Espanyola d’Electricitat i estudià els temes que tenia entre mans.

L’empresa continuarà amb les seves instal·lacions d’enllumenat elèctric. Algunes d’elles de força prestigi com el Palau Reial, a Madrid, o dos Palaus de l’Exposició Internacional de Barcelona, el 1888.

Al final del 1884, la Societat Espanyola d’Electricitat obtingué una concessió per a una xarxa telefònica a Barcelona i la posà en marxa. Fou la primera de l’estat, seguida dos anys més tard per Madrid, on la concessionària serà una empresa amb capital francès –la Sociedad de Teléfonos de Madrid, SA–. El Crèdit Espanyol es comprometé a finançar el desenvolupament de la central barcelonina.

Societat Espanyola d'Electricitat, principals comptes de l'actiu i del passiu.

Els exercicis 1885, 1886 i 1887 es tancaran amb petites pèrdues. El 1888 es presentarà la suspensió de pagaments. La presentarà el seu nou president, Lluís Maria de Camino y Alonso del Real, assessor jurídic del Crèdit Espanyol. A l’actiu hi havia 6 493 accions de la Matritense, absolutament desvalorades i els seus actius industrials, formats per la fàbrica d’electricitat del Paral·lel i la concessió d’uns sistemes privilegiats, que aviat serien de tothom, perquè el privilegi tenia un termini.

La llista adjunta recull les realitzacions elèctriques de la Societat Espanyola d’Electricitat en el període 1881-1889:

  1. Vilanova i la Geltrú, amb motiu de la inauguració del ferrocarril (1882).
  2. Passeig de Colom, Barcelona (1882).
  3. Prolongació del Passeig d’Isabel II, Barcelona (1882).
  4. Cafè Condal, a la Rambla de Barcelona (1882).
  5. Ministeri de Guerra, Madrid
  6. Teatro Español, Madrid (1883).
  7. Estació dels Ferrocarrils de Tarragona a Barcelona i França (1883).
  8. Magatzems El Siglo, de Conde, Puerto i Companyia, a la Rambla de Barcelona (1883).
  9. Encàrrec d’enllumenat a Bilbao per l’Ajuntament d’aquesta ciutat (1883).
  10. Entre abril 1881 - desembre 1884:
  11. a Barcelona: 80 làmpades d’arc voltaic i 106 d’incandescència
  12. a la resta de Catalunya: 460 i 1340, respectivament
  13. Fàbrica Godó, de teixits, a Igualada (1885).
  14. Creuers de guerra Alfons XII, Reina Cristina, Infanta Isabel i Isabel II; fragata de guerra Numancia, canoner Elcano (1886). Enllumenat de Talavera de la Reina (1886).
  15. Enllumenat de Sevilla (1887).
  16. Rambla de Barcelona. Passeig d’Isabel II, Plaça Palau i Passeig de la Duana (1888).
  17. Febrer 1888: porta fetes 1 452 instal·lacions a Espanya i Amèrica.
  18. Palacio Real de Madrid (1888).
  19. Exposició internacional de Barcelona: Palau de Belles Arts, Palau de Ciències i una part del Parc (1888).
  20. Final del 1889, més de 600 instal·lacions de caràcter fix.

El traspàs a la Barcelonesa d'Electricitat (1894)

En suspensió de pagaments, la Societat Espanyola d’Electricitat va buscar*una solució als seus problemes. El 1889, el Crèdit Espanyol va comprar-li la seva participació en la xarxa telefònica barcelonina. Ja podem avançar que l’esmentat banc va presentar al seu tom suspensió de pagaments el 1892 i va entrar en període de liquidació.

El 1890, la Societat va donar entrada a un soci britànic: la casa Woodhouse and Rawson, de Londres, la qual va fer-se càrrec també de la Matritense de Electricidad. La renovació del Consell va ser total. Aquesta era la seva composició:

  1. President: Lluís Martí i Codolar, capitalista, navilier i agricultor
  2. Vice-president: Albert Hoster, industrial britànic
  3. Vocals:
    1. Sir John Stokes, vice-president del Canal de Suez
    2. Manuel María Pascual de Bofarull, advocat, de coneguda família barcelonina
    3. Frederic Rawson, enginyer
    4. Josep Espinós Stocklein, advocat, diputat provincial i secretari de la Cambra de Comerç
    5. Frederic Ashby
    6. Josep Bofill i Martorell, navilier
    7. Thomas Harrison Lambert
    8. Enric Parellada i Pallàs
    9. Henry Rawson, advocat londinenc
  4. Enginyer consultor: Bernardí Martorell i Falp

Anunci de l’òptic Dalmau (“Diari de Barcelona”, 1867).

La Societat Espanyola d’Electricitat no va sortir, però, del mal pas. El 1892 es va tomar a fer càrrec de la xarxa telefònica que tenia el Crèdit Espanyol i que havia passat ara a nom de particulars en suspendre pagaments el banc. El 1894, els actius de la societat foren traspassats en bloc a la Companyia Barcelonesa d’Electricitat per dos milions de pessetes. L’Allge-meine Elektrizitàts Gesellschaft (AEG), representada per Emil Rathenau, tenia la majoria del capital, acompanyada per la Société Lyonnaise des Eaux et de l’Eclairage, del banquer barceloní Manuel Amús i del Marquès de Robert.

La Barcelonesa d’Electricitat obrí les oficines a la plaça de Catalunya, núm. 2, que després seran de la Barcelona Traction i de FECSA. La fàbrica d’electricitat del Paral·lel serà reconvertida en tèrmica. Les tres conegudes xemeneies assenyalen el que va ser el somni de Tomàs Dalmau.

Bibliografia

  1. Francisco Dalmau e Hijos. Catálogo General, Barcelona 1872.
  2. SEE. Estatutos. Reglament, Barcelona 1882.
  3. SEE. Proposición presentada a la Junta General de Accionistas, Barcelona 1882.
  4. Revista “La Electricidad”, 1883.
  5. Jordi Maluquer de Motes, “Els primers temps de l’electrificació”, Exposició Universal de Barcelona, llibre del Centenari 1888-1988, Barcelona 1988.

Els fabricants de canonades

Les canonades són necessàries per a la conducció de líquids o de gasos. Les primeres a construir-se foren de fang cuit, però la industrialització introduí les metàl·liques: de plom, de coure o de ferro.

Per a l’aigua i els gasos, que són les dues grans necessitats de la població urbana del segle XIX, el metall més utilitzat era el ferro. Les canonades de coure són més cares i no aptes per a la canalització de l’aigua, per l’aparició de verdet. Les de plom resultaven també cares i s’aixafaven fàcilment. Totes les grans ciutats europees utilitzaran les canonades de ferro colat per a transport d’aigua i de gas per a l’enllumenat en la seva primera etapa.

El primer problema a resoldre era el de la porositat del ferro colat i la seva fàcil oxidació. L’aigua regalimava i una part dels gasos s’escapava. Per a solucionar-ho, les canonades s’impregnaven amb oli de llinosa. Un segon problema greu era el de la unió de les diverses peces, ja que el ferro colat no es podia soldar. Primer, es fixaven per unes brides de metall, collades amb perns de ferro; després, mitjançant l’eixamplament de la canonada en un dels extrems, la qual cosa permetia de fer-la encastar en l’altra peça; es tapava la junta amb brea i plom.

Les canonades d’acer o ferro dolç es limitaven en un primer moment a cobrir distàncies reduïdes i llocs especialment delicats, com els conductes de les calderes de vapor, a causa del seu cost més elevat i d’una tecnologia que no es dominava prou.

Una millora considerable sobre les canonades de ferro colat fou la introduïda pel francès Chameroy a mitjan segle, que consistia en un sistema de xapa de ferro embetumada. Les canonades anaven recobertes per una capa de betum –betum, terra calcària, sorra i una mica de resina–. L’interior també anava amb una capa fina de betum o de vernís. Les canonades de l’enginyer francès eren molt més primes que les ordinàries, inoxidables, no poroses i resistents. La seva primera aplicació es va fer en la canalització d’aigua i de gas de la ciutat de París.

A l’estat espanyol la creació d’una xarxa de canalització d’aigua i de gas va ser obra de dues empreses catalanes, que es van repartir el mercat. No eren fonedors de ferro sinó transformadors de la planxa que compraven.

Els fonedors de coure i plom

Notícia sobre el coure

Un dels jaciments més importants de coure del mon és el de Rio Tinto, a la província de Huelva. Va ser explotat pel govern espanyol fins que el 1873 es vengué a una empresa britànica, la Rio Tinto Co. Ld. Abans d'aquesta data l'explotació era reduïda. A mitjan segle. Espanya importava d'Anglaterra i de França, principalment, quasi tota la planxa de coure que utilitzaven les seves indústries. Catalunya tenia nombroses bosses de mineral de coure. Però la seva producció era mínima, analitzada des d'un punt de vista industrial. El coure i els seus aliatges tenien nombroses aplicacions. Era la base del bronze i, per tant, de les campanes, canons i monedes; del llautó; l'aram és coure laminat i forjat. Era un metall apreciat perquè era resistent a la corrosió i per la seva facilitat de treballar. En els seus aliatges era fonamental per a la indústria química. Els laminats de coure eren utilitzats per la indústría per al folre dels vaixells i per a la caldereria.

Notícia sobre el plom

A diferència del coure, el mineral de plom va ser un important producte d'exportació espanyol, durant la primera meitat del segle XIX. Procedia dels jaciments de la Sierra de Gádor (Almeria). El 1839, hi havia vint mil obrers treballant-hi. La conca del riu Tinto també produïa mineral de plom. Espanya era aleshores el segon estat d'Europa per la producció de plom. Catalunya tindrà les mines del Priorat, en explotació fins fa pocs anys. El plom era utilitzat industrialment per a la fabricació de canonades, de bales i perdigons, per al recobriment de les teulades i per la cobertura de les cambres en què es produïa àcid sulfúric.

La farga.

Els Lacambra i la Farga d'Ordeig. Laminats i caldereria de coure

Francesc Lacambra i Pujadas (Metalurgistas y Electrotécnicos, 1953). Francesc Lacambra i Pujadas, la tercera generació, establí al costat del riu Ter una foneria de coure que serà la més important de Catalunya: La Farga d’Ordeig.

L’empresa dóna la data del 1808 com la de la fundació de l’empresa familiar. Fou quan Francesc Lacambra i Terradellas obrí una foneria a la Barceloneta, davant la Riba o sigui davant del mar. Fonia campanes, canons i objectes de ferro i bronze. El succeirà, a la seva mort (1824), el seu fill únic, Francesc Lacambra i Pont, que és presentat com a llauner en una guia del 1849.

El tercer Francesc de la família serà el més important i el més innovador. Francesc Lacambra i Pujadas treballà conjuntament amb el seu pare, però abans es documentà, viatjant per Europa i especialment per Alemanya, per tal de conèixer els avenços en el sector metal·lúrgic i, sobretot, en el de la foneria del coure i el llautó. Va comprar maquinària adequada i convencé el seu pare per establir una foneria en el que era aleshores el terme municipal de Sant Hipòlit de Voltregà, al costat del riu Ter, per a aprofitar-ne la força hidràulica. Serà la Farga d’Ordeig, la foneria de coure més important de Catalunya.

La foneria farà laminats de coure amb els quals constituirà planxes d’aquell metall, destinades a calderería i al folrat del casc dels vaixells.

Publicitat a “El Mercurio” 1931.

Francesc Lacambra i Pont, en una imatge apareguda a Metalurgistas y Electrotécnicos, 1953.

Foneria de coure de Fills de Francesc Lacambra. (“Barcelona Artística e Industrial”, 1907).

A l'anunci s'hi representa la fàbrica, al costat del Ter (Anuario Riera, Guía General de Cataluña, 1897). Francesc Lacambra i Terradellas obrí una foneria a la Barceloneta al començament del segle XIX.

Francesc Lacambra i Pujadas morí jove, abans que el seu pare, sense altra descendència. Aquest traspassà el negoci als altres dos fills, Joan i Ferran, els quals el continuaren amb el nom de Fills de Francesc Lacambra.

Els seus coures laminats meresqueren la medalla d’or a l’Exposició Universal de Barcelona, el 1888. La seva producció es mantenia, adaptant-se en cada moment al mercat. Ara es posaren a construir, també, fogaines per a locomotores. El centre industrial era a la comarca d’Osona però mantenien un despatx a la Barceloneta.

L’empresa, que passà un mal moment els anys del canvi de segle, es revifarà extraordinàriament durant els anys de la guerra europea (1914-18). L’article més venut era el coure destinat a material ferroviari. Al voltant de la farga d’Ordeig es crearà l’anomenada Colònia Lacambra, seguint el model de les colònies tèxtils del Llobregat i del Ter.

Un fill de Ferran Lacambra es casarà amb una filla del seu germà Joan.

La família Lacambra.

Francesc Lacambra i Lacambra estarà al davant de l’empresa en aquests anys d’eufòria econòmica. Una visita del rei Alfons XIII a la Colònia i a la fàbrica foren el motiu per a rebre el títol nobiliari de comte de Lacambra (1927), un més en la llarga llista d’industrials catalans ennoblits, no pas per fets militars sinó per les seves activitats econòmiques.

El 1902 s’amplià el negoci amb una iniciativa innovadora: una fàbrica de conductors elèctrics, al carrer de les Corts Catalanes, núm. 500, de Barcelona. El 1924, es crearà Tallers Espanyols de Calderería, SA, amb establiment industrial a Barcelona (carrer de Llull, núm. 126) i a Saragossa.

Francesc Lacambra i Lacambra morí el 1933.

El 1980, l’empresa es constituí com a societat anònima amb el nom de La Farga Lacambra, SA.


La farga.

Els Rivière. Filferro i teles metàl·liques

Etiqueta. Els Rivière, d’origen francès, introduïren la fabricació de teles metàl·liques a Catalunya aplicables a la fabricació de reixats, somiers i altres usos industrials. El 1903 iniciaren el trefilatge amb la fabricació de filferro.

Francisque (així escrivia el seu nom) Rivière Bonneton va néixer l’any 1835 a Issoire, un poble de l’Alvèmia, prop de Clermont-Ferrand. Quan tenia quinze anys se n’anà a París on volia entrar d’aprenent en un comerç de teixits, però el 1853 va trobar una ocasió millor i entrà com a empleat a les oficines del ferrocarril d’Estrasburg. La facilitat que tenia per al dibuix el portà al departament de topografia de l’empresa, on treballava com a delineant.

El 1857 era a Madrid a les ordres dels interessos ferroviaris francesos, que constituiran la Compañía de Caminos de Hierro del Norte de España. Allí va conèixer un compatriota seu, Fierre Mage, el qual havia establert a la capital de l’estat, el 1854, una petita fàbrica de teles metàl·liques. Rivière s’afegí al projecte, que funcionarà amb el nom de Mage, Rivière i Companyia.

El 1861 es va casar amb Matilde Chavany, de família francesa, però nascuda a Barcelona on la seva família havia obert una botiga de llenceria de senyora a la rambla de Santa Mònica. Uns anys després, tancaren la botiga barcelonina i n’obriren una de similar a la Puerta del Sol de Madrid.

El 1864, l’empresa de teles metàl·liques anava només a nom seu. Ell fabricava les teles prenent com a base el filferro o el fil de llaufó que importava de França. Construïa amb elles coses tan diverses com sedassos per a molins fariners, gàbies per a ocells, coladors i matamosques.

Uns anys més tard, Francisque Rivière i el seu germà Antoine, que col·laborava amb ell, resolgueren establir un segon taller a Bilbao. Si escolliren la capital basca era per l’existència d’una siderúrgia incipient, que treia partit de les mines de ferro del país. El port i les possibilitats de transport marítim per a una empresa que importava la seva primera matèria també hi van influir. Madrid no tenia port i el cost del transport era molt alt. A Bilbao hi va arribar a tenir quinze telers en funcionament. El filferro li arribava sobretot de Gran Bretanya.

La seva arribada a Bilbao, però, coincidí amb la tercera guerra Carlina (1872-76). Antoine es va quedar a Bilbao per dirigir la fàbrica. Francisque Rivière escrivia així al seu germà des de Madrid: Si les carlistes se soulevent prend bien tes precautions, ne prends d’autre position que celle d’etranger, afin qu’on te laisse tranquille (30.4.72). Els carlins es van sublevar, van assetjar Bilbao i ningú no es va ficar amb els Rivière, que feien onejar la bandera francesa sobre la fàbrica, però l’experiència no va resultar positiva. L’ambient de guerra civil no és el més propici per a la marxa d’un negoci, encara que els empresaris siguin estrangers. El 1874, els dos germans acordaren la retirada de Bilbao i el trasllat de la maquinària a Madrid.

El 1876, Francisco Rivière (el nom ja s’havia espanyolitzat) arribà per primera vegada a Barcelona. Je vais installer ici una maison completement similaire a celle de Madrid –expressà en una carta– dedicada a la fabricació de teles metàl·liques. En aquesta carta parla per primera vegada de les puntes de París, un producte que és encara importat majoritàriament de França. Per començar el negoci va obrir una botiga al carrer de Pelai, núm. 20, però la va haver de tancar al cap de pocs mesos. Madrid quedava com a únic centre de treball dels Rivière.

La seva empresa s’havia especialitzat en teles metàl·liques per a fàbriques de farina i molinería. El 1877 li sortí per primera vegada competència a Saragossa amb Averly, Montaut, Bardey i Companyia, creada per uns compatriotes seus. Madrid era un bon centre de venda, però sense tradició industrial. Bilbao començava a crear la seva indústria metal·lúrgica i tenia port, però havia ensopegat uns anys dolents. Barcelona tenia també port, era el centre industrial de l’Estat i un centre consumidor dels seus productes, sobretot si els orientava més cap a les teles metàl·liques d’aplicació industrial.

El primer fracàs a Barcelona no devia desanimar Francisco Rivière, ja que el 1884 obria un altre magatzem de venda al passeig de la Duana i comprà uns terrenys a Sant Martí de Provençals amb la intenció de construir-hi una fàbrica. La família Rivière es distribuirà la feina. Ferdinand Rivière es quedarà a Madrid, al front d’un magatzem i d’un taller que va de baixa. Don Francisco es quedarà a Barcelona, a posar en marxa la fàbrica el 1886. Aquesta tenia una màquina de vapor Alexander que feia funcionar unes màquines de torsió i uns telers, tots ells importats de França o Anglaterra. La primera matèria també arribava d’aquests països.

Anunci a Guía y plano de San Martín de Provensals, José Suñol Gros, Barcelona 1888.

L’Exposició Universal de Barcelona del 1888 permeté la presentació a la societat catalana de les teles metàl·liques dels Rivière, construïdes a Sant Martí. L’Exposició fou un bon aparador de la indústria francesa i Rivière no desentonava gens amb la que era una indústria moderna. Rivière presentà teles extrafortes per a mines, teles de llautó per a fàbriques de paper, reixats de tota mena i somiers. Es presentava a Catalunya després de vint-i-quatre anys d’activitat industrial. La publicitat de la casa dirà que va ser fundada el 1854, però aquesta data fa referència a la creació de l’empresa del seu antecessor Pierre Mage.

Els productes de Rivière no meresqueren cap recompensa, a causa del fet que el seu propietari era membre del Jurat de qualificació i per això no es podia autopremiar.

La integració de Francisco Rivière a la societat barcelonina el farà membre de la primera Junta del Foment del Treball Nacional l’any 1889. Dos anys més tard (1891) va ser nomenat vice-president de l’entitat fins el 1893.

La producció de la fàbrica anirà en augment durant els darrers anys del segle, però sempre dintre de la mateixa línia. L’únic producte nou que hi afegirà durant aquests anys és el filferro espinós per a tancats. Els somiers s’han convertit en un dels productes més venuts de la casa. El 1897, Francisco Rivière demanà preus i va fer gestions a França i Alemanya que demostren que pensava en el trefilatge com a activitat que arrodoniria la seva fàbrica, però no va anar més enllà.

Targeta de Francesc Rivière, manufactura de teixits metàl·lics, amb tallers a Sant Martí de Provençals.

L’any 1902 es creà una societat col·lectiva, Francisco Rivière i Fills, que associava plenament Don Paco i Don Fernando Rivière Chavany a la feina del seu pare, ja gran. Els fills havien adquirit la nacionalitat espanyola anys abans, però la correspondència familiar es va mantenir sempre en francès.

El 1903, la nova societat adquirí en arrendament una fàbrica de trefilatge, establerta el 1896 per Gaspar Quintana i Alexandre Senil a Can Tunis de Barcelona, tocant a la platja. L’empresa no havia anat bé i havia passat per diverses mans des d’aleshores.

Aquesta no havia estat la primera fàbrica de trefilatge, ni catalana ni de l’estat. Al País Basc ja existia Alambres del Cadagua, SA amb seu a Bilbao. I a Catalunya la filial d’una societat francesa –Trefileries du Bazacle, de Tolosa– que es deia Trefilería y Puntería Catalanas.

La fàbrica de trefilatge es posà en marxa immediatament, un cop completada i ampliada la maquinària existent. Don Paco es posà al capdavant. La casa Rivière tenia, per tant, dos establiments: el de Sant Martí, amb més de dos-cents treballadors, que produïa teles metàl·liques i el de trefilatge a Can Tunis, que proporcionava a la primera el filferro necessari per a treballar. A Can Tunis hi havia al voltant de cinquanta treballadors.

El fundador, Francisco Rivière Bonnetton, morí l’any 1911. Continuaren el negoci els seus fills, Francisco i Fernando, els quals crearen la societat col·lectiva Rivière i Companyia, el 1921. El 1924 compraren l’antiga Trefilería y Puntería Catalanas, SA, i el 1935 a la vetlla de la guerra civil absorbiren la Metal·lúrgica Rosés, SA, totes del mateix sector. Així Rivière es consolidava com la primera empresa catalana de trefilatge i es constituí en societat anònima aquest mateix any amb la denominació de Rivière, SA.

Don Paco Rivière Chavany morí el 1922, quan només tenia cinquanta-cinc anys. El seu germà Fernando el 1935. La tercera generació familiar entrà a l’empresa.

Després de la guerra civil, l’anònima inicià una forta expansió. El 1943 prengué el control d’Alts Forns de Catalunya, SA, una empresa siderúrgica també inclosa en aquesta obra. Anys enllà donà entrada en el seu capital amb caràcer minoritari a la societat belga N.V. Bekaert, capdavantera europea del trefilatge d’acer, i al Banc Industrial de Catalunya. Durant la dècada de 1970 a les seves factories de Cerdanyola i de Barcelona produïa 45 000 tones de filferros galvanitzats i derivats, principalment malles soldades, enreixats, teles metàl·liques i filferro espinós. A Rivière, SA. hi treballaven mil persones.

Bibliografia

  1. Rivière Manen, F.L., Francisco Rivière 1835-1911. Exemplar ciclostilat. Barcelona 1954.

Els Rosés. Puntes de París

Interior de la fàbrica de Badalona (“Barcelona Artística e Industrial”, 1907). Ramon Rosés inicià el trefilatge l’any 1904 a la fàbrica de Cornellà i després a la de Badalona.

El 22 de maig de 1838 es constituí a Barcelona la societat Laribal i Companyia, formada per Francesc Laribal, Josep Rosés i Trinxet, Pau Tolrà i Josep Masriera. Fou la segona empresa que fabricà a Catalunya les puntes de París i xinxetes, després de Giraudier. La màquina de tallar el filferro, de donar-li forma i fer la cabota, funcionava amb un cavall o una mula. Era al portal de Santa Madrona.

Dos anys després (1840), Francesc Laribal se separà de la societat i quedaren els tres socis restants amb el nom comercial de Tolrà i Companyia, ara vora del portal del Mar. El 1844 participaren en l’Exposició Industrial de Barcelona amb puntas llamadas de París y tachuelas para botas. Les puntes estaven classificades segons diàmetre, del núm. 0 al 24, segons la tradició francesa. Ells feien des del núm. 3 –de 0,7 mil·límetres de diàmetre– fins al núm. 24 –de 7 mil·límetres–, la més fàcil de fabricar. Segons un comentarista de l’època, la seva producció servia sobretot per a cobrir els buits de les puntes importades de França, que continuaven dominant el mercat.

El 1845, s’instal·laren al carrer de Berenguer el Vell i incorporaren una màquina de vapor de 12 cavalls. La capacitat del local i de la màquina els donaren la idea de crear una fàbrica de teixits de cotó al costat de la seva i així ho van fer tot sumant un nou soci, Pere Plana, per al negoci tèxtil. El 1860 morí Pau Tolrà i la seva viuda vengué la seva part als altres dos socis, que constituïren Rosés i Masriera.

L’Exposició del 1860 serà una nova ocasió per a presentar els seus productes, ja més avançats. I ho aprofitarà Orellana, l’autor de la ressenya de l’exposició, per a queixar-se amargament de la poca protecció que tenien aquests productes enfront dels estrangers. Segons ell, els aranzels que aquests paguen equivalen al 3% del cost per al fabricant, un percentatge que considera totalment insuficient. Es un ramo importantísimo por su vasto consumo y de absoluta necesidad, pero continuando como se halla en su día –per culpa dels aranzels– lo consideramos muerto.

Guía de Barcelona, 1876. Rosés i Masriera foren els primers fabricants de puntes de París a base de filferro, primer a Barcelona i després a Cornellà.

Rosés i Masriera presentaren aquesta vegada seixanta-quatre classes de puntes de París, xinxetes i reblons per a la construcció de grans canonades i calderes de ferro. Presentaren, també –i és més important– dues màquines destinades a la fabricació de puntes, fetes per ells mateixos, que van fer funcionar davant d’Isabel II.

Josep Rosés i Trinxet, el fundador, morí el 1862. El seu fill, Josep Rosés i Ricart, mantingué el nom i la societat amb Josep Masriera.

El creixement de la indústria metal·lúrgica i la tèxtil impulsaren un trasllat de les dues fàbriques el 1880. La fàbrica de puntes i la de filats i teixits compraren la que havia estat la fàbrica de Rafael Ramoneda a Cornellà de Llobregat. Allí tenien energia hidràulica i de vapor. Els locals del carrer de Berenguer el Vell es convertiren en magatzem i s’obrí un despatx al carrer de Fontanella.

Rosés i Masriera participà, com era lògic, a l’Exposició de Barcelona del 1888. Són els productes de sempre, però amb un volum molt més important. El seu mercat és el de l’estat i les colònies americanes. En la darrera dècada del segle produeixen unes 2 000 tones anuals de puntes i donen feina a setanta homes i vint nens, en èpoques en què el treball infantil era la norma general. La pèrdua de les colònies americanes suposà una reducció de la producció i de la plantilla.

El 1894, morí Josep Rosés i Ricart i entrà la tercera generació familiar, representada per Ramon Rosés i Feliu, acompanyat aquesta vegada per la segona generació dels Masriera, Josep Masriera i Manobens.

Va ser Ramon Rosés el qui inicià el trefilatge l’any 1904, fabricant primer el filferro per a les necessitats pròpies de l’empresa i després posant-lo a la venda. Quatre anys més tard, el negoci metal·lúrgic dels Rosés se separà del negoci tèxtil; deixà aquest a Cornellà i trobà un nou emplaçament a Badalona per al trefilatge i aplicacions del filferro. El despatx era al núm. 18 de la plaça de Catalunya de Barcelona.

La fàbrica de Badalona –prop del terme de Montgat– ocupava un terreny de 500 000 metres quadrats, dels quals n’hi havia 300 000 d’edificats. La fàbrica tenia quatre seccions: de trefilatge, de puntes, de teles o teixits metàl·lics i una quarta d’articles diversos, entre els quals destacaven el filferro espinós, papereres i mosquiteres. La secció de trefilatge podia produir vint tones diàries de filferro.

El 1914, Ramon Rosés traspassà el negoci als seus fills, els quals actuaren com a Fills de Ramon Rosés, Societat en Comandita. El 1925, es transformà en societat anònima: Metal·lúrgica Rosés, SA., amb un capital d’un milió i mig de pessetes. L’anònima fou absorbida el 1935 per Rivière, SA.

Bibliografia

  1. Hijos de Ramon Rosés, Sociedad en Comandita, Barcelona 1919. Catàleg de productes.

Els Soujol i Companyia

Aleix Soujol (Del Castillo, Alberto i Riu, Manuel, Historia del Transporte Colectivo en Barcelona, 1872-1959). Els francesos Soujol i Janoir introduïren la fabricació de canonades amb xapa de ferro embetumada per a la conducció d’aigua i gas.

Els Soujol i Janoir eren francesos, establerts a Barcelona. Soujol, Janoir i Companyia es van establir el 1852, amb taller a l’Arc del Teatre, núm. 60. Eren calderers que aviat es dedicaren exclusivament a la fabricació de canonades.

El 1860 ja tenien un privilegi per a fabricar canonades amb xapa de ferro embetumada, seguint el sistema Chameroy. El seu èxit va ser esclatant, ja que el producte era bo i molt superior al presentat per la competència, en reduir la porositat del ferro colat senzill i augmentar la resistència tant per a l’aigua com en el cas del gas per a l’enllumenat. El 1871, havien canalitzat el gas de vint-i-una poblacions i l’aigua de cinquanta-cinc. Entre elles Barcelona, Madrid, Lleida, Girona, Cadis i Valladolid. Set anys més tard, el 1878, eren trenta-tres poblacions amb el gas canalitzat –inclosos barris i ciutats del Pla de Barcelona– i seixanta-cinc amb l’aigua (vegeu quadre pàg. 162). Janoir havia desaparegut i l’empresa era simplement Soujol i Companyia. Per ampliació, el taller dels Soujol havia passat de l’Arc del Teatre als Horts de Sant Beltran, que després es convertí en carrer del Marquès de Campo Sagrado, al davant de la presó vella, xamfrà del que serà també el carrer de Borrell. Hi entrava la xapa de ferro, que era cilindrada i recoberta per una capa interior de betum i una d’exterior d’asfalt. El cilindre era tancat amb un bany d’estany i la canonada preparada per a ser reblada a l’hora de la col·locació. La seva publicitat explicava que no s’hi produïen sediments de carbonat o incrustacions calcàries, que les juntes eren perfectes, que la col·locació era fàcil, que tenia una forta resistència i que el cost era menor que el que es podia trobar a la competència.

La Gran Exposició, Joan Molas, Barcelona 1888.

“Indicador general de Barcelona”, 1877.

Soujol treballava per a ajuntaments i per a grans empreses franceses, que tenien negocis d’aigua i de gas a Espanya. El seu origen devia afavorir aquesta relació. L’Ajuntament de Barcelona li encarregà la canalització de l’aigua de les fonts públiques de la ciutat (45 600 metres el 1888). La companyia de gas francesa La Central li encarregà la distribució de les seves fàbriques de gas a Espanya, com també La Propagadora del Gas de Gràcia. Treballava igualment per a la Madrileña del Gas, per al Crédito Mobiliario –filial del Crèdit Mobilier a Espanya– i per al Crèdit Lyonnais.

L’oferta de canonades s’ampliarà més tard al recobriment de línies elèctriques subterrànies. Entre els seus clients hi haurà la Societat Espanyola d’Electricitat de Barcelona i l’Electricity Supply for Spain, de Madrid.

El 1888, els Soujol havien canalitzat l’aigua de cent cinc poblacions espanyoles i el gas de quaranta-tres. Com a empresa de primera línia es presentà a l’Exposició Internacional de Barcelona i meresqué l’atenció dels visitants.

Els Soujol eren els germans Aleix i Carles Soujol i Manitte. Aleix Soujol fou molt conegut per les seves iniciatives en el terreny del transport públic, que féu compatibles amb les seves responsabilitats com a industrial metal·lúrgic. El 1868 va obtenir la concessió, conjuntament amb Eduard Viada, de la línia de tramvies amb tracció animal que anava de les Drassanes a Gràcia, la primera de Barcelona, i que inaugurà el 27 de juny de 1872. Aquest mateix any s’autoritzava a Soujol la construcció de la línia de la plaça de Sants a la de Catalunya i a Sant Andreu de Palomar; es constituïa així Tramvies de Barcelona a Sants i de Barcelona a Sant Andreu, que després es convertirà en la Companyia Anònima de Tramvies i Ferrocarrils Econòmics.

Anunci publicat a “España Comercial e Industrial”, 1902.

El 1882, va participar també en la constitució de Tranvías Interiores de Valladolid, al costat del concessionari Eduard Barral, i altres capitalistes catalans.

El seu germà Carles va compartir el seu interès pels tramvies i el transport col·lectiu, si tenim en compte que formà part del Consell de la darrera societat anònima barcelonina. Era Charles Soujol com a membre subscriptor de les Escoles Franceses gratuïtes a Barcelona, el 1888.

Amb la mort dels dos germans, el 1891, es produirà una divisió familiar amb conseqüències sobre l’empresa. Les filles d’Aleix Soujol crearan una societat amb aquest nom mantenint el local de Campo Sagrado, però sense cap dels actius industrials de la casa. Per a compensar aquesta manca d’actius, compraren l’empresa Verdú i Munné, que fabricava objectes de llauna. La resta de la família es quedà amb els actius de l’empresa i creà la societat Anònima Successora de Soujol, amb domicili al carrer de Sepúlveda, núm. 174 i 176.

Soujol i Companyia, Canalitzacions (1878).

La societat anònima no tingué la continuïtat esperada en morir el cap de família, l’any 1904, en un atemptat anarquista al carrer de Ferran, al costat de la plaça de Sant Jaume, per l’explosió d’una bomba que causà dos morts i més de vint ferits.

Soujol i Companyia va ser la continuadora de Filles d’Aleix Soujol. El cognom es perdria en no haver-hi descendència masculina, però el prestigi de l’empresa no, i és ella la que mantingué el protagonisme, amb la producció tradicional. Els tallers Soujol foren adquirits el 1920 per Carreras i Companyia, Societat en Comandita, que crearà Indústries Carreras Soujol, SA, uns anys després. L’empresa es mantindrà fins a la segona meitat del segle XX, dedicada a la fabricació de canonades, bidons, extintors d’incendi i treballs de xapa de ferro.

Joan Molas, La Gran Exposició

¡Gracia á Deu!¡ Ja’s troba
rastre!
Ja s’hi véu alguna cosa.
Al vestíbul, hi há qui exposa
uns cuants óssos de pollastre;
y formant com esglahons
per pujá’ á bastanta altura
hi veyém...–¿Agricultura?
–No senyor: veyém canons.
En Soujol y companyía
allí sí qu’echan ’l resto
si arriban á tenir puesto
hi fan una batería.
–¡Qu’estrany, –diu– si
son canons
que no’s vejin las curenyas!–
– – – – –
¡Baixéu de las canonadas!
–¿Canonadas? ¿De debó?–
Salta en Borra molt ligero.
–¡Ep! Esperin, que no tirin–
Y’l guardiá diu llavors?
–Mirin:
cada canò té un lletrero.–
L’un diu “Aguas”, i l’altre
“Gas”
y de gas no’n coneixía
Mossen Borra cuant vivía
y no sap á que tréu nás.
Hi prench cartas jo allavoras,
y l’hi dic: –qu’aquells canons
son per dú’ á las poblacions
Y així están per sota terra
las ciutats canalisadas.–
–¡Donchs aixís son canonadas
que no poden fer cap guerra!
–Prou ne fán; Encare mès:
y los fets ben bè ho denotan;
¡fán la guerra y fins derrotan
á los tubos estrangers!

La Gran Exposició, Joan Molas. Barcelona 1888.

Llegir més...