i metal·lúrgia | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

metal·lúrgia

Mostrant 11 - 20 de 544

afinar

En la metal·lúrgica de l’acer, obtenir l’acer mitjançant l’oxidació i l’eliminació dels elements que té en excés el ferro colat o qualsevol altra primera matèria.

Aquests elements només poden ésser admesos en l’acer elaborat en quantitats estrictament controlades per tal que l’acer gaudeixi de les propietats requerides (procediments Bessemer, LD, LD-AC, KALDO, Martin Siemens i farga).

afinar el gra

Reduir les dimensions del gra d’un metall per tal de millorar-ne les seves característiques mecàniques.

Pot aconseguir-se per addició de determinats productes en el forn de colada, per un tractament tèrmic dit normalització i mitjançant deformació mecànica.

aglutinant

En foneria, substància emprada per a evitar que la sorra que compon els motlles es desagregui.

Són utilitzats com a aglutinants l’argila, la farina, la dextrina, l’oli de llinosa, la melassa, el vidre soluble i, cada vegada més, les resines fenòliques i de furfural.

agre

Qualitat de poc mal·leable i fràgil que presenten alguns metalls.

agror

Capacitat d’un material d’emmagatzemar energia de deformació, la qual genera una gran densitat de defectes al seu interior quan és sotmès a un esforç mecànic extern.

En particular, en el cas dels materials cristal·lins, aquests defectes solen manifestar-se en forma de discontinuïtats de diferent abast en llur estructura, en les anomenades vacants, dislocacions i macles, entre d’altres.

alclad

Nom genèric de materials metàl·lics constituïts per una capa exterior d’alumini pur, unida metal·lúrgicament a un aliatge d’alumini que constitueix el nucli intern.

Aquesta combinació permet d’associar l’excel·lent resistència a la corrosió de l’alumini amb la resistència mecànica superior de l’aliatge.

Alexander Germans

Els germans Alexander, escocesos d’Edimburg, establiren una foneria a la Barceloneta que s’especialitzà en la fabricació de màquines de vapor. La imatge mostra publicitat dels tallers (Anuario Riera, Guía General de Cataluña, 1897).

Els germans Alexander eren escocesos d’E-dimburg, instal·lats a Barcelona abans del 1850: David, Thomas i William Alexander Easton. Tots tres foren empresaris i tots tres treballaren en el sector del metall, però el gran actuà pel seu compte. David Alexander fou un dels fundadors de Font, Alexander i Companyia, l’intent fracassat d’alts forns al Clot de Barcelona; morí el 1868.

Thomas Alexander (1816-99) estava casat amb Helena Mackenzie, morta a Barcelona el 1874. Tingueren dos fills: Thomas i Joseph. William Alexander (mort l’any 1908) estava casat amb Enriqueta Saint John (morta l’any 1905). Un fill seu, Enric, morí el 1902.

L’empresa Alexander Germans es refereix només a ells dos. Si el gran hi participà inicialment, no ocupà en tot cas cap càrrec de responsabilitat. Ni els altres dos germans en la de David.

Un document del final de segle –del 1888-explica que els germans eren ja establerts entre nosaltres el 1838. No se’ls troba, però, a Barcelona abans del 1850. És possible que aquests anys intermedis els passessin a València (vegeu Nadal, J., Història Econòmica de la Catalunya Contemporània, vol. III, pàg. 174).

Els germans Alexander establiren una foneria a la Barceloneta, al voltant del 1850. Com tots els estrangers instal·lats entre nosaltres venien de països en un estadi d’industrialització més avançat a treure profit d’unes tècniques encara no arrelades aquí. El 1852 tingueren converses amb Valentí Esparó per a crear conjuntament una societat dedicada a la fabricació de màquines de vapor i locomotores. La societat no reeixí, ja que Esparó s’establí pel seu compte amb altres socis i constituí la que serà La Maquinista Terrestre i Marítima, després d’ocupar els terrenys veïns als que ocupaven els escocesos. El seu nom també es troba associat el 1857 amb Pau Llovera, un altre empresari dedicat a la foneria, però igualment sense continuïtat coneguda.

Els germans Alexander foren els primers a fabricar màquines de vapor a Catalunya com a producte ordinari (Estudios sobre la Exposición Universal de Barcelona, Barcelona 1888, “La Maquinaria en la Exposición”, pàg. 91). Ja hem vist com els tallers de Nuevo Vulcano reclamaven per a ells la construcció de la primera.

La seva especialitat eren les màquines de vapor aplicades a la navegació. El 1853, construïren i instal·laren la del vapor Victoria, que feia la línia Barcelona-L’Havana.

Publicitat dels tallers Alenxander Germans a Select Guide, Barcelona-Cataluña-Baleares, 1913.

La seva ambició els portà a la construcció de vaixells de ferro i aquí, certament, la primera realització fou seva. Alexander Germans tenia els tallers de calderería necessaris per a construir no tan sols la màquina de vapor, sinó el mateix vaixell. El 1853, avararen des de la Barceloneta el Tarraconense, un vaixell amb rodes que va fer la línia Barcelona-Tortosa, amb escala a Tarragona, durant molts anys, i que va acabar enfonsant-se, un dia de mala mar, davant de les goles de l’Ebre. Uns anys més tard (1860) van repetir la prova amb el vapor Català, un vaixell amb rodes, dos pals i dues xemeneies, que feia la línia Barcelona-València. Va ser venut al cap d’un temps a uns comerciants gallecs, per fer de correu entre la Corunya i el Ferrol amb el nom ben diferent de Pájaro. També va acabar la seva vida al fons del mar, però en aquest cas a l’Atlàntic.

La nit del 18 al 19 de març de 1858 un incendi va destruir quasi tota la fàbrica. La premsa destacà que, sortosament, s’havia salvat la màquina de vapor que feia funcionar les màquines del taller.

El 1860, Alexander Germans és una empresa consolidada i amb prestigi. En dóna fe la seva presència a l’Exposició d’aquest any a Barcelona i l’exhibició dels tres principals productes: el casc dels vaixells de ferro, les màquines de vapor i els molins fariners. L’experiència amb els primers no continuà, però els altres dos seran la base del seu futur durant cinquanta anys.

El taller construïa tota mena de màquines de vapor, però les que li donaren més anomenada i li proporcionaren més venda foren les que funcionaven a mitjana pressió i amb cilindres. Els germans Alexander patentaren un regulador automàtic de la força del vapor que en permetia el màxim aprofitament. La propaganda de l’època insistia que es tractava d’un sistema amb el qual s’economitzava combustible, una clara referència al que suposava el cost del carbó per als industrials d’aquell temps. Una de les màquines presentades a l’Exposició portava el número 123, que devia correspondre a les fabricades fins aleshores.

Tallers i sala de muntatge (Estado y Estadística de las industrias mecánicas y eléctricas. Josep Playà, 1913).

Els molins fariners, de ferro, seran un altre dels seus productes de forta venda (vegeu Nadal, J., ja esmentat), especialment al País Valencià i a Múrcia.

Aquests productes, conjuntament amb el de bombes d’aigua per a regadius, seran els fonamentals de l’empresa, amb poques variacions. Potser aquest serà el seu pecat empresarial: la manca de renovació d’una maquinària que és totalment innovadora en el moment de llançar-la al mercat, però que va quedant arraconada per altres que inclouen tècniques més avançades. En la darrera etapa de la seva existència, ja dintre del segle XX, el catàleg inclourà generadors, turbines hidràuliques, forns per a la fabricació de ciment, però el seu prestigi ha anat baixant amb el pas dels anys i amb la desaparició dels fundadors.

La dècada dels anys vuitanta deu ser la del màxim esplendor de la casa. El 1884, l’empresa de la Barceloneta té 400 treballadors, que seran 500 quatre anys més tard.

A través de la publicitat i d’algunes referències periodístiques, podem establir la relació de màquines de vapor venudes en aquesta segona meitat del segle XIX. És la següent:

  1. 1860 - 125 màquines
  2. 1884 - 1 350 màquines
  3. 1892 - 1 500 màquines
  4. 1895 - 1 600 màquines
  5. 1901 - 1 800 màquines

Diguem com a anècdota que una guia del final de segle afirmava que eren 15 000 les màquines construïdes i que alguna altra guia va seguir el corrent. Però en realitat, sobrava un zero.

A la mort dels fundadors, l’empresa continuà sota el nom d’Hereus d’Alexander, germans, però entrà en un lent procés de decadència. L’any 1923, la societat, després de vendre el terreny que ocupava a la Barceloneta a la seva poderosa veïna, La Maquinista Terrestre i Marítima, entrà en període de liquidació.

Alexandre Wohlguemuth i el seu Arsenal Civil

El belga Alexandre Wolhguemuth creà a la platja de Can Tunis de Barcelona un arsenal civil destinat a la construcció naval i capacitat per a fabricar motors, màquines de vapor i tota mena de construccions metàl·liques. A la imatge, publicitat a “Exposició de Vilanova, 1882”.

Alexandre Wohlguemuth, un belga amb el títol parisenc d’enginyer civil en arts i manufactures, s’establí a Barcelona cap el 1880 amb el propòsit d’instal·lar una foneria de ferro, amb els seus corresponents tallers de construcció de maquinària i calderería. El projecte tirà endavant al carrer de Vila i Vila, tocant al Paral·lel.

Wohlguemuth devia ser un home ambiciós. Comprovà que a Barcelona hi havia empreses metal·lúrgiques amb capacitat per construir motors i màquines de vapor, però que el sector de la construcció naval era inexistent. Un sector naval que es trobava condicionat per l’Estat, ja que el Ministeri de Marina era el principal client en potència d’una empresa metal·lúrgica, constructora no tan sols dels motors, sinó també del casc metàl·lic dels vaixells.

El seu projecte rebé el principal impuls a conseqüència d’un concurs obert pel Ministeri de Marina espanyol, el 1886, per a la construcció de tres llanxes canoneres, destinades a la vigilància de la costa. Havien de tenir el casc d’acer i l’oferta s’adreçava, per tant, a industrials metal·lúrgics. Des de Barcelona es reberen dues ofertes: la de La Maquinista Terrestre i Marítima, amb molta experiència, i la d’Alexandre Wohlguemuth. Guanyà l’enginyer belga, que veié amb aquest resultat favorable la possibilitat de desenvolupar el que anomenava un arsenal civil a la platja de Barcelona.

Un arsenal és un establiment marítim militar per definició, destinat en bona part a la construcció naval. Wolhguemuth creà una societat anònima que comptava treballar sobretot per a l’estat, però amb caràcter civil i oberta a tota mena de construccions navals. Wohlguemuth comprà al Crèdit Agrícola Català, un dels bancs de la febre de l’or, un extens terreny a Can Tunis, arran de mar: 600 metres de platja i 210 000 metres quadrats. El Ministre de Marina visità el febrer del 1887 les instal·lacions on es construïen les llanxes.

L’advocat i polític Manuel Duran i Bas li donà un cop de mà, en discutir-se a les Corts espanyoles la possibilitat d’atorgar a empreses espanyoles la responsabilitat de construir la flota.

"En las provincias que más conozco –es referia lògicament a Catalunya– se han iniciado industrias antes desconocidas, y esas mismas industrias se han iniciado allí, donde no siempre por el saber de sus hijos, sino porque en esta vida moderna, de que tanto se habla, la comunicación de los pueblos es tan grande y las inteligencias se comunican con tanta facilidad, que los hombres inteligentes de algunas naciones emigran para ser directores de talleres en otras, implantar industrias nuevas y educar las inteligencias del país. En Cataluña muchas industrias han nacido educándose una nueva generación por medio de industriales, ingenieros, químicos ó mecánicos de naciones estran-jeras; y hoy un ingeniero distinguido, un belga, Alejandro Wohlguemuth, está preparando la construcción de un arsenal civil, en gran parte con capitales estranjeros."(“Diari de Barcelona”, desembre del 1886, pàg. 14986).

La primera canonera fou varada el mes de desembre del 1887. Es deia Cóndor, tenia 24 metres d’eslora i el casc era format per planxes d’acer galvanitzat amb el sistema Siemens. La segona i la tercera arribaren molt més tard, el 1892: la Cuervo i la Aguilà.

El monument a Colom a la Porta de la Pau, construït dintre del marc de l’Exposició Universal del 1888 donarà popularitat a Wohlguemuth, com la donarà a l’arquitecte Joan Torras. Si aquest va fer la bastida, el belga va fer la base de la columna de ferro fos.

"A las doce y media del dia de ayer se verificó en los talleres que D. Alejandro Wohlguemuth tiene en la calle de Vila y Vila, la fundición de la base de la columna del monumento a Colon, pieza que según cálculo, pesa 30 000 kilogramos. A la señal convenida se abrieron los agujeros de dos grandes crisoles y empezó afluir á gran chorro el hierro líquido, que en pocos minutos llenó por completo el grandioso molde. El metal fundido sobrante se dirigió al pié del tablado que ocupaban las personas invitadas, y en letras de fuego apareció en el suelo esta inscripción en grandes caracteres: Vivan los protectores de la industria nacional. La operación quedó terminada con toda felicidad, recibiendo el señor Wohlguemuth los plácemes de las muchas personas allí reunidas, entre las cuales se hallaban los señores Alcalde, presidente de la sociedad Económica Barcelonesa de Amigos del país, comandante de Marina, ingeniero director de las obras del Puerto, varios concejales é individuos de la Junta del monumento de Colon y representantes de varias corporaciones y de la prensa. En los mismos talleres se está trabajando en las colosales piezas del capitel y en las que formarán el fuste de la columna. "(“Diari de Barcelona”, abril del 1887).

La Revista Tecnològica de l’Associació d’Enginyers Industrials de Barcelona li dedicarà un gran elogi el 1890. Destacarà que Catalunya havia tingut una gran tradició en el sector de la construcció naval, però que aquesta havia desaparegut amb la incorporació dels vapors i del ferro als vaixells.

"Algunos creerán que no fabricándose aquí mismo las planchas comunes y demás piezas de hierro y acero de que se construyen los buques mercantes y las planchas de blindaje empleadas en los blindajes de los buques de guerra, no hay razón fundada para que se establezca aquí una casa dedicada a este tipo de construcciones”, “y para que comprendan el error en que están no tienen mas que saber que en Inglaterra mismo, además de otras naciones, hay muchas casas constructoras, distantes de los centros siderúrgicos” , “Barcelona está en condiciones de poder hacer todo esto mejor que Bilbao y que ninguna otra población de España." (“Revista Tecnològica”, 1890).

Però l’encàrrec de les tres canoneres fou l’únic que va rebre l’Arsenal Civil del Ministeri de Marina i això creà problemes a l’empresa, que hi comptava. A l’Exposició de Barcelona del 1888, Alexandre Wohlguemuth hi presentà la canonera Cóndor de 63 tones de pes i el grup escultòric La Aurora, que corona la cascada del Parc de la Ciutadella, de 30 000 kg depès.

L’Arsenal Civil de Can Tunis s’hagué de recolzar en altres comandes del sector privat. Construïren sis barcasses d’acer i les construccions metàl·liques d’uns magatzems a Cadis per a la Companyia Transatlàntica, altres magatzems per a la Companyia de Tabacs de Filipines a Barcelona, material de ferrocarril per a la línia de Girona a Sant Feliu de Guíxols. Consta que fabricaren una locomotora i gran quantitat de calderes. El 1891, construïren les calderes del Joaquín del Piélago, el primer vaixell de la Transatlàntica encarregat a la indústria espanyola.

En el moment de la seva màxima expansió –1895– l’Arsenal Civil tenia 10 Ó00 metres edificats, ocupats per la foneria, taller de calderería, sala de galvanitzats, taller de maquinària, de fusteria i sala de dibuix. La grada de llançament estava condicionada per a varar vaixells de fins a 1 000 tones. Estava capacitat per a fabricar motors terrestres i marítims, màquines de vapor, locomotores, construccions navals i tota mena de construccions metàl·liques.

Al final del segle, Alexandre Wohlguemuth s’allunyà de l’empresa. Instal·là un despatx d’enginyeria conjuntament amb l’enginyer Brunet que li havia fet costat.

L’empresa passarà –sembla– a les mans de la Societat de Construcció Naval, l’empresa que es creà per a construir la famosa flota espanyola, amb una forta presència i participació de la Transatlàntica. Després de la primera guerra mundial, els terrenys de Can Tunis foren cedits a la Shell, la societat petroliera anglo-holande-sa, que començava la seva instal·lació a Espanya, la qual hi construí els dipòsits de combustible. Amb l’aparició del monopoli de petrolis i la seva concessió a favor de la CAMPSA, els terrenys i els dipòsits passaren a aquesta empresa.

alfagen

Dit dels elements aliants que, afegits als acers, modifiquen el diagrama d’equilibri Fe-C ampliant l’interval d’estabilitat de l’anomenada fase alfa del ferro o ferrita.

El crom, el silici, el titani, el niobi, el molibdè i el tungstè són elements alfàgens. En particular, el niobi i el titani, afegits als acers, es caracteritzen perquè hi formen carburs, que disminueixen la proporció de carboni dissolt a la matriu i així estabilitzen la ferrita. L’exemple més típic d’element alfagen és el crom, que, afegit als acers inoxidables (de baix contingut de carboni), n'augmenta la resistència a la corrosió. El crom té la mateixa estructura cristal·lina cúbica centrada al cos que la ferrita; i això fa que els acers on hi ha la proporció adequada de crom (normalment superior al 12% en pes) no experimentin la transformació d’austenita (estructura cúbica centrada a les cares) a ferrita (estructura cúbica centrada al cos) i que es refredin a partir de temperatures altes com a solucions sòlides de crom en ferrita.

| alfàgena

alfènid

Aliatge blanc, del tipus dels anomenats plata alemanya , alpaca o metall blanc , recobert d’argent legítim.

És utilitzat sobretot per a coberts.

Llegir més...