i metal·lúrgia | enciclopèdia.cat

☰ Navegació pels índexs

metal·lúrgia

Mostrant 101 - 110 de 544

cementació

Procés que consisteix a modificar la composició i les propietats de la superfície d’un metall per difusió d’un element (dit cement ) en ella —a temperatura elevada, sense arribar, però, a la de fusió— bé per la seva incorporació en la xarxa cristal·lina del metall (substituint àtoms del reticle), bé per la simple inserció en els intersticis de la xarxa, quan els àtoms introduïts són prou petits (carboni, nitrogen, etc).

La cementació d’acers, la més important industrialment, pot tenir per objecte l’enduriment superficial (cementació pel carboni, nitruració, carbonitruració, cromització, i cementació electrolítica , en la qual la peça a cementar fa d’ànode en un bany de carbonat alcalí a 95°C), l’augment de la resistència al desgast (cementació pel sofre o pel procediment sulfinuz) o bé la millora de la resistència a la corrosió (cementació amb crom, zinc, alumini o calorització). La cementació pel carboni és la més emprada i s’usa per a endurir la superfície de peces fabricades amb acers suaus com engranatges, arbres de lleves, etc. És efectuada a alta temperatura (900-1 000°C) perquè es formi ferro gamma que dissol el carboni. El cement emprat pot ésser sòlid (carbó vegetal, carbonat de bari), líquid (cianurs alcalins fosos en la cianuració) o bé gasós (monòxid de carboni, hidrocarburs). El cement gasós té l’avantatge de permetre el tractament en sèrie de les peces a cementar.

cementita

Carbur cristal·lí de ferro, dur, magnètic i trencadís, que respon a la fórmula empírica Fe 3 C.

cendrar

Purificar un metall al gresol.

ceràmica de metall

Cermet.

cermet

Material constituït per una mescla de components ceràmics i metàl·lics, obtingut mitjançant fusió, metal·lització o sinterització.

Els materials ceràmics més emprats són òxids, carburs, borurs, siliciürs i nitrurs. Els cermets permeten de combinar les propietats, en general contraposades, de llurs components, i fan així possible l’obtenció de materials que mantenen, a temperatures elevades, la resistència mecànica a la corrosió, a l’oxidació i al desgast. Hom els utilitza per a fabricar resistències elèctriques, eines de tall, peces refractàries per a turbines, recobriments per a càpsules espacials, etc.

cianuració

Procés de cementació dels acers suaus amb un bany de sals foses a una temperatura aproximada de 800°C.

El bany acostuma a ésser format per cianur (70%), carbonat (25%) i clorur sòdics, aquest darrer actuant d’estabilitzador. Durant el procés es difon carboni i, en menor proporció, nitrogen per la superfície del metall. La cianuració és emprada principalment per a cementar peces petites, com cargols i perns, i té l’avantatge d’ésser un mètode ràpid que permet de trempar sense reescalfar i que deixa les peces llises i netes.

Climent Asols i la Companyia Fabril de Carbons Elèctrics

Acció de l’empresa.

Climent Asols i Bovets creà la primera fàbrica catalana i de l’Estat de carbons elèctrics el 1898. Ell era, aleshores, un industrial del sector tèxtil, que passà sense traumes al sector del material elèctric. La fàbrica s’instal·là al terme de Castellgalí (Bages). El seu despatx de cotoner al carrer de Bergara, núm. 5, de Barcelona, es convertí en el despatx d’un fabricant de carbons elèctrics.

En el canvi influí considerablement l’acció i els coneixements tècnics de l’enginyer Cruset, que fou el director de la fàbrica.

Amb el canvi de segle, l’enllumenat per electricitat està consolidant arreu la seva posició. L’empresa Asols és l’única constructora de carbons elèctrics i el seu producte és competitiu. L’èxit estava assegurat. L’any 1901 es construeixen entre 10 000 i 20 000 metres diaris dels esmentats carbons.

Anunci a El Libro de Oro del Comercio y de la Industria, 1921.

El 1902, Climent Asols promocionà la constitució d’una societat anònima que es fes càrrec de la indústria en marxa. Fou la Companyia Fabril de Carbons Elèctrics, creada el 2 de juliol, amb un capital de dos milions de pessetes.

El primer Consell d’Administració fou el següent:

  1. President: Climent Asols i Bovets
  2. Vice-president: Domènec Tabemer i Prim, banquer, un dels socis de l’anomenada Caixa Vilumara, que serà absorbida uns anys més tard pel Banc de Barcelona
  3. Vocals:
    1. Isidre Tabemer i Prim, germà de l’anterior
    2. Eduard Maristany i Gibert, enginyer, futur Marquès de l’Argentera
    3. Joan Puig i Saladrigas
    4. Francesc Claret i Reguant, cunyat del fundador
  4. Secretari: Francesc Albó i Martí, advocat

Climent Asols es retirà de la vida activa i morí el 1910. El substituí en el càrrec el seu cunyat Francesc Claret. La Direcció recaigué en el seu fill, Josep Claret i Asols. El 1908, la Companyia introduí la fabricació d’elèctrodes de carbó amorf i el 1914 la de “moles” per als processos ceràmics.

Fàbrica al terme de Castellgalí (Bages).

La Gran Guerra (1914-18) dóna un gran impuls a les activitats de l’empresa. Aquesta aprofità la neutralitat espanyola per a incrementar una activitat exportadora que no era nova però que anava fins aleshores dirigida majoritàriament a les repúbliques de l’Amèrica Llatina. El 1914, precisament, guanyà un concurs per a la venda de carbons elèctrics destinats a l’enllumenat de Glasgow (Gran Bretanya) i Melbourne (Austràlia). Els productes de l’empresa portaran el nom comercial de CLAT, contracció del nom Claret.

Després de la guerra civil, la Companyia entrà en la cotització de la Borsa de Barcelona, però amb un moviment molt reduït. L’empresa es manté en funcionament.



Els carbons elèctrics

El físic anglès Davy va descobrir l’any 1813 que si es feia passar un corrent elèctric, produït per una pila, a través de dos trossets de carbó vegetal en contacte, col·locats a cadascun dels pols de corrent, es produïa una llum viva, una llum elèctrica. Aquest arc elèctric fou anomenat arc voltaic pel seu descobridor, en honor de l’italià Volta, l’inventor de les piles elèctriques.

L’arc voltaic és a l’origen de l’enllumenat elèctric. El carbó vegetal serà substituït per un carbó artificial format per materials de gran puresa, barrejats amb aglomerats, fortament comprimits amb premses hidràuliques i sotmesos a altes temperatures en forns adequats. La primera fàbrica de carbons elèctrics per a arc voltaic va ser la d’Albert Lessung, a la ciutat alemanya de Nuremberg, el 1.878.

Edison trobarà una millor solució per a l’enllumenat elèctric amb les làmpades d’incandescència de filament metàl·lic, que marginaren les d’arc voltaic. Però això no provocà la desaparició de la indústria de carbons elèctrics, ja que sorgiren noves aplicacions industrials: el cinematògraf, per una part, i per l’altra, i especialment, l’aparició del forn elèctric. Tota la indústria elèctrica, i especialment l’electroquímica i l’electrometal·lúrgica, necessitava aquest producte.

Bibliografia

  1. La Industria de Carbones Eléctricos, “Divulgaciones Industriales”, fullet editat per la Companyia Fabril de Carbons Elèctrics, Barcelona 1948.

clorur de cobalt (II)

CoCl
Lamel·les de color blau pàl·lid, obtingudes per acció del clor sobre el metall.

Forma un hexahidrat [Co(CH 2 O) 4 ]Cl 2 · 2H 2 O, diclorur de tetraaquocobalt (II) que cristal·litza en el sistema monoclínic i és bastant soluble en aigua. Emprat com a indicador d’humitat i d’aigua, en higròmetres, etc.

clorur de ferro

clorur ferrós, FeCl2
Substància de color verd que hom obté per acció de l’àcid clorhídric damunt el ferro.

clorur de ferro (III)

clorur fèrric, FeCl
Sòlid vermell que hom obté per acció del clor damunt el ferro i que és emprat per a coagular la sang.
Llegir més...