i metal·lúrgia | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

metal·lúrgia

Mostrant 41 - 50 de 544

aluminotèrmia

Procés d’obtenció de metalls a partir de llurs òxids o sulfurs, per acció de l’alumini.

El procediment, posat a punt per Hans Goldschmidt (1894), es fonamenta en la major afinitat que presenta l’alumini per l’oxigen i el sofre, la qual cosa li permet d’alliberar el metall de la seva combinació:

La reacció és realitzada disposant en un gresol refractari la mescla d’òxid i d’alumini en pols i, al seu damunt, l’iniciador, constituït per una petita quantitat de pólvores de magnesi mesclades amb peròxid de bari, les quals són enceses mitjançant una cinta de magnesi. La reacció porta el contingut del gresol a temperatures molt elevades, de més de 2 000°C; el metall reduït es diposita al fons i l’alúmina fosa resta al damunt. Diversos metalls —entre d’altres el cobalt, el crom, el manganès i el molibdè— són o bé han estat obtinguts industrialment, amb puresa elevada, per aluminotèrmia. L’aluminotèrmia constitueix també la base de les aplicacions de la soldadura amb termita.

amalgama

Aliatge de mercuri i un o altres metalls més.

El ferro, el cobalt i el níquel no s’amalgamen directament, i el platí ho fa amb dificultat, però tots els altres metalls corrents es dissolen en major o menor quantitat en el mercuri i molts d’ells (or, argent, coure, estany, cadmi, zinc, sodi, etc) es dissolen àdhuc en fred. Les amalgames poden ésser sòlides o líquides i consisteixen en solucions del metall amalgamat o en solucions d’un compost definit entre aquest metall i el mercuri; són preparades, bé partint d’una de les seves sals que hom tracta amb amalgama de sodi o que hom electrolitza amb càtode de mercuri. Totes les amalgames es descomponen a la temperatura del roig cirera amb vaporització del mercuri. Algunes d’elles tenen aplicacions industrials o tècniques: la de zinc és emprada en certes piles elèctriques; la d’argent i estany, en odontologia; la d’estany havia estat utilitzada per a fer miralls; la de sodi és utilitzada com a reductor. Un dels mètodes d’extracció de l’or i de l’argent natius és l'amalgamació.

amalgamació

Procediment d’extracció de l’or i de l’argent natius i també del clorur d’argent, que consisteix en la separació del metall de la mena prèviament triturada, per dissolució en mercuri.

L’amalgama així formada és separada de la ganga i destil·lada per tal de recollir el residu d’or o d’argent i recuperar el mercuri destil·lat i emprar-lo de nou en el procés. En el cas del clorur d’argent, la formació de l’amalgama requereix la reducció prèvia a argent metàl·lic per acció del mercuri en excés. Un cop separats per destil·lació, els metalls beneficiats han d’ésser afinats a fi d’augmentar llur puresa. El procediment d’amalgamació fou descobert per Bartolomé de Medina al s XVI i perfeccionat per Álvaro Alonso Barba ak s XVII.

amalgamador

Aparell per a beneficiar l’or per amalgamació.

amalgamant

Element químic metàl·lic (mercuri) que pot formar amalgames amb altres metalls.

L’element mercuri és capaç d’aliar-se amb altres metalls perquè es manté en estat líquid a la temperatura ambient.

amalgamat

Element químic metàl·lic que ha experimentat un procés d’amalgamació.

anelasticitat

Comportament elàstic dependent del temps, que mostren alguns materials.

Té una relació íntima amb els processos microscòpics que tenen lloc quan el material es deforma. Molts materials emprats en enginyeria presenten una component de la deformació elàstica que depèn del temps: la deformació elàstica encara augmenta després d’aplicar la càrrega, i havent-la enretirada, ha de passar un temps fins que el material no es recupera del tot. Així, quan el material és sotmès a un esforç, hom pot considerar que la component elàstica es desenvolupa en el mateix instant, mentre que la deformació anelàstica no ho fa d’una manera instantània. En el cas dels materials polimèrics, rep el nom de comportament viscoelàstic (viscoelasticitat). En el cas dels materials metàl·lics, la deformació anelàstica és particularment important en els fenòmens de difusió intersticial per fricció interna, estudiats en primer lloc per Snoek. Segons el model proposat, la deformació anelàstica és causada pels moviments d’àtoms de solut que ocupen posicions definides per eixos paral·lels a la direcció de l’esforç aplicat.

antifricció

Metall antifricció.

antifricció

aliatge antifricció
Dit dels aliatges destinats sobretot a coixinets, que aguanten arbres en rotació, i també a altres peces i òrgans de màquines subjectes a fregament en virtut d’un desplaçament relatiu.

Els aliatges antifricció han d’ésser durs, per a reduir el fregament, i llurs característiques han de minimitzar la possibilitat d’enferritjament del sistema mecànic, és a dir, han d’ésser plàstics (a fi d’assegurar l’ajustament automàtic de les peces que freguen, compensar petits defectes d’alienació o irregularitats de superfície i obtenir la incrustació de partícules estranyes) i han de tenir bona conductibilitat tèrmica (per a evitar escalfaments excessius). Segons les aplicacions, hom els demana que no siguin fràgils, que resisteixin al desgast i a la fatiga, que a la temperatura de treball tinguin resistència a la compressió elevada (per a poder aguantar càrregues importants) i que resisteixin a la corrosió. Les qualitats bàsiques d’un antifricció són aparentment contradictòries i poden ésser obtingudes només amb aliatges heterogenis que continguin grans durs (per exemple, a base d’antimoni) repartits regularment en una massa plàstica més fusible (per exemple, a base d’estany o plom). Els aliatges antifricció comprenen tres grups principals: els metalls Babbit, que són aliatges a base d’estany (80-92%) amb antimoni (3-15%) i coure (3-10%); els aliatges en què el plom substitueix totalment o en gran part l’estany i el coure, i els aliatges en què el principal constituent és el coure. Els aliatges Babbit poden contenir també petites quantitats de plom. Si el plom domina, la sensibilitat a la corrosió augmenta, però, tanmateix, els antifriccions al plom són utilitzats molt correntment a causa de llur preu més baix. Els antifriccions a base de coure són bronzes ordinaris (a 5-15% d’estany) o especials (fosforosos o amb plom), els grans durs dels quals són formats per la combinació Cu 4 Sn. En certs casos hom utilitza també antifriccions al zinc o al cadmi (amb petites quantitats de coure i alumini) i, més modernament, aliatges a base d’alumini i estany. Per millorar l’adherència de la pel·lícula d’oli a la superfície de fregament, i la durada del coixinet, hom tracta les peces de responsabilitat amb un bany d’indi fos o amb la deposició electrolítica d’una fina capa de zinc o estany. Els antifriccions són utilitzats bé en forma massiva, bé com a revestiments de suports d’acer o de bronze, i en aquest cas una característica important és llur adherència al suport.

antifricció autolubrificant

Qualsevol dels aliatges antifricció obtinguts per metal·lúrgia de pólvores que, en virtut de llur porositat, poden ésser impregnats d’oli de greixatge i esdevenen autolubrificants.

Els més corrents són bronzes (90%Cu-10%Sn).

Llegir més...