i música | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

música

Mostrant 3341 - 3350 de 14954

diàleg

En la música vocal dels segles XVI al XVIII, versió musical d’un text dialogat que, amb acompanyament instrumental o no, era cantat per dos o més solistes, solista i cor o, fins i tot, dos o més cors.

Emprada ja en la frottola i el madrigal, la tècnica del diàleg trobà en el recitatiu d’òpera un terreny especialment fèrtil. Paral·lelament es desenvolupà el diàleg amb text religiós, molt utilitzat en la cantata i l’oratori, sobretot pels compositors alemanys (J.H. Schein, S. Scheidt, H. Schütz i J.S. Bach). Per extensió, el terme s’aplica també fent referència a l’alternança en una composició entre dos instruments o bé entre un instrument i l’orquestra.

diàleg

Composició vocal dels s. XVI-XVII, el text de la qual procedeix per alternança de dues veus, que poden prendre la forma de diàleg.

Hom solia emprar aquest terme com a títol, especialment en les primeres formes d’oratori, algunes cantates a dues veus, madrigals i altres composicions de caràcter tant sagrat com profà. Alguns compositors aplicaren aquesta tècnica a obres corals, la més coneguda de les quals és la introducció a la Passió segons Sant Mateu, de J.S. Bach. Hom ha emprat també aquest terme fent referència a l’alternança en una composició entre dos instruments o bé entre un instrument i l’orquestra.

diapasó

En l’orgue, joc de tubs de la família dels flautats que serveix de base per a l’afinació de l’instrument.

És l’equivalent del joc de flautat principal català a la Gran Bretanya. Normalment estan emplaçats en la façana amb tessitura de 8'. A França se’ls coneix, des del segle XIX, amb el mateix nom que els jocs de la mateixa família que són a l’interior de l’orgue.

diapasó

diapasón (es), diapason (en)
Terme de la teoria musical grega, medieval i renaixentista que designava tant l’interval d’octava com la gamma de sons compresos en l’àmbit d’una octava.

diapasó

So de referència convencional que condiciona l’afinació dels sons restants del sistema musical.

La freqüència-tipus ha oscil·lat segons les èpoques i els països; el 1859 hom adoptà la de 435 períodes per segon per al la3. La Conferència Internacional de Londres (1939) fixà el diapasó a 440 períodes per segon. Posteriorment, el 1953, fou confirmada aquesta freqüència.

diapasó

Instrument metàl·lic en forma de petita forca de dues puntes emprat fonamentalment com a patró per a l’afinació dels instruments musicals.

Està format per una barra metàl·lica, doblegada en forma de U, i un mànec del mateix material. En ser colpejat un dels extrems de la barra doblegada produeix un so de gran puresa harmònica i d’intensitat gairebé constant, però tan petita que per a percebre’l s’han d’acostar els extrems de la barra a l’orella; també es pot posar en contacte el mànec amb els ossos del cap. Aquestes característiques del so, juntament amb la solidesa, les petites dimensions i l’estabilitat als canvis de temperatura i humitat, fan del diapasó una eina molt útil com a patró freqüencial. Acostuma a estar afinat a 440 Hz, que és la freqüència establerta per al la3. La solidesa s’aconsegueix utilitzant un aliatge inoxidable i poc mal·leable. La puresa harmònica és determinada per la geometria de la barra, que té un segon mode de vibració a una freqüència entre sis i set vegades la freqüència fonamental (és a dir, entre un mi6 i un sol6) i d’una amplitud molt petita respecte a la fonamental quan la vibració és provocada colpejant un extrem de la barra contra una superfície una mica tova, com ara el cap o una articulació de la mà. Si es colpeja un dels extrems contra una superfície dura, com ara un metall o una pedra, el segon mode de vibració es fa més perceptible, i aquest mode augmenta d’una manera manifesta si es colpeja contra un cantell a un terç de la distància de l’enforcadura a l’extrem. L’aparell fou inventat per John Shore, trompetista de G.F. Händel i llaütista de la capella reial de Jordi I d’Anglaterra, en substitució dels petits xiulets (tuning pipes) que fins aleshores es feien servir. L’actual afinació la3 = 440 Hz data de la Conferència de la International Standarts Association que tingué lloc a Londres el 1939, i fou ratificada posteriorment per la recomanació de la mateixa institució el 1955 i el 1975.

El primer intent d’establir un patró per a l’afinació fou el de M. Praetorius, que el 1619 suggerí fixar el la3 a 425 Hz a fi i efecte d’evitar els problemes que causava la diversitat d’afinacions en els diferents instruments. Es conserva un diapasó de Händel amb un la3 = 422,5 Hz, que correspon al patró de Praetorius, bastant respectat durant els dos segles següents. Al començament del segle XIX començà una tendència, empesa sobretot pels instruments de metall, que feia apujar aquest patró per aconseguir efectes més brillants, fins que el 1859 una comissió impulsada pel govern francès, en la qual participaren H. Berlioz, G. Meyerbeer i G. Rossini, fixà el la3 a 435 Hz. La mateixa tendència a pujar el patró portà al ja esmentat acord del 1939. Tot i això, actualment continua aquesta tendència a apujar l’afinació, i diverses orquestres afinen amb un diapasó més alt (442 o 445 Hz). Paral·lelament, els intèrprets actuals especialitzats en música antiga utilitzen afinacions d’època, essent la més freqüent la del la3 a 415 Hz (aproximadament un semitò més baix que el la3 = 440). Els diapasons s’utilitzen sovint en la praxi mèdica per a estudiar el funcionament de l’oïda.

Bibliografia

Complement bibliogràfic

  1. Esplà i Triay, Òscar: El diapasón, Comisaría Nacional de la Música, Madrid 1975

diapasó

Extensió dels sons d’una veu o d’un instrument musical, del més greu al més agut.

diapasó

En l’orgue, relació entre l’alçària i el diàmetre del cos del tub (talla).

diapasó

Petit instrument metàl·lic en forma de forca que, en vibrar, produeix un so musical d’una altura determinada, habitualment el la3.

Inventat per John Shore (1711), serveix per a afinar instruments, donar el to als executants i efectuar experiències acústiques.

diapasó

Peça de fusta (generalment banús) fixada sobre el mànec dels cordòfons de corda fregada o pinçada, sobre la qual els dits de la mà esquerra premen les cordes per a fer-ne variar l’altura de llur so.

Pot tenir o no compartiments o trasts. És anomenat també batedor.

Llegir més...