i música | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

música

Mostrant 3341 - 3350 de 14814

Dídac Monjo i Carreras

Tenor.
Maó, 1924 — Barcelona, 1 de maig de 1999

A sis anys ingressà a la capella de música de Sant Agustí, de Maó. Passà a Barcelona, on cantà al cor del Gran Teatre del Liceu (1945-48); des del 1948 hi féu papers de tenor còmic o de caràcter amb el nom artístic de Diego Monjo. Actuà en l’estrena de Canigó, d’A.Massana (1953). A partir dels anys seixanta hi exercí també sovint de director escènic (Aïda, 1985). Els darrers anys de la seva vida presidí l’Associació d’Amics de s’Òpera de Maó.

Dídac Montes

Compositor de possible origen català.
?, 1528 — ?, ~1570

L’any 1528 fou admès com a cantor a la catedral de Lleida. L’any següent succeí Antoni Escolà en el càrrec de mestre de cant i dels nens del cor. Ocupà el magisteri de capella de la catedral lleidatana durant quaranta-un anys. El seu nom apareix documentat per darrer cop el 5 de gener de 1570. Fou enterrat a la capella del Salvador, de la Seu Vella de Lleida. El mateix any apareixen els noms dels seus successors, Gabriel Mont-roig i, poc després, Cristòfor Telles. A la Biblioteca de l’Orfeó Català es conserva un motet a quatre veus d’aquest mestre, Ave regina coelorum.

Dídac Roca i Segrià

Organista i compositor català.
?, segle XVII — ?, segle XVII

Les poques dades de la seva biografia estan relacionades amb la seva activitat musical. Es formà a Montserrat, sota el guiatge de Joan Marc (1582-1658), que regí la capella de música del monestir entre el 1641 i el 1658. El nom de Dídac Roca apareix sovint amb l’apel·latiu de "fra", per la qual cosa es creu que professà en l’orde benedictí, hipòtesi també avalada pel fet que en alguns documents és anomenat "religioso bernardo ". Exercí d’organista a Montserrat i, durant els anys 1662-64, ocupà el mateix càrrec a la Seu d’Urgell. A causa de l’incendi del monestir el 1811, es conserven poques obres d’aquest autor, totes polifòniques, escrites en l’estil usual del Barroc ple.

Dídac Roca i Segrià

Compositor.
?, Catalunya, segle XVII — Poblet, Vimbodí, Conca de Barberà, ?

Fou deixeble de Joan Marc a l’escolania de Montserrat i més tard organista d’aquest monestir, del de Poblet i de la Seu d’Urgell (1662-63). És autor de villancicos, tonos i jácaras a tres i quatre veus i de l’obra a cinc veus Estote fortes in bello.

Dídac Vilà i Priu

Director i compositor català.
Sant Boi del Llobregat, Baix Llobregat, 1836 — Cornellà del Llobregat, Baix Llobregat, 1916

Dirigí nombroses agrupacions corals, la majoria claverianes, com és el cas de Lo Porvenir de Martorell, La Terpsícore de Sant Boi, L’Artística del Llobregat i La Violeta de Cornellà. Com a compositor, és l’autor de diverses sarsueles catalanes, com ara Les bodes de can Bardissa i Caramelles!

didal

Peça de material elàstic que es fixa als extrems dels dits per a polsar les cordes d’alguns instruments.

De la part de subjecció sobresurt una prolongació, a mode d’ungla, que fa la funció del plectre. Els didals apareixen força desenvolupats en els saltiris europeus a partir del Renaixement. En molts instruments actuals de la mateixa família, com el koto i el qanun, són d’ús habitual.

Dídim

Dídymos ho mousikós
Teòric musical grec.
Grècia antiga, ? — Grècia antiga ?, ?

Probablement residí a Roma, i sovint ha estat confós amb el gramàtic i lexicògraf alexandrí del mateix nom que visqué a la segona meitat del segle I aC. Tot el que es coneix de la seva obra es troba en uns fragments citats per Porfiri i per Ptolemeu. D’aquests textos es pot deduir que en les seves teories es feia una clara distinció entre el to major i el to menor en el tetracord diatònic. La diferència entre ambdós és coneguda com la coma sintònica o coma de Dídim.

didjeridú

Instrument de vent de la família dels corns, propi dels aborígens australians, amb el tub recte i sense broquet i amb una embocadura de resina o de cera a l’extrem superior, que es fabrica amb una canya o amb una branca buidada.

didjeridú

Instrument de vent fet amb canya de bambú o amb una branca de fusta, generalment d’eucaliptus, buidada pels tèrmits i sovint decorada amb característiques ornamentacions de símbols totèmics.

En la classificació Hornbostel-Sachs, aeròfon tipus trompeta natural. El tub pot tenir una llargada que va de 120 a 180 cm. La producció del so exigeix una elaborada tècnica, amb respiració circular i intervencions vocals sil·làbiques o taral·lejades. És l’únic instrument melòdic dels aborígens nord-australians. Pot ser utilitzat per a acompanyar el cant, com a acompanyament rítmic o per a imitar el crit d’alguns animals. Modernament es construeix, també, de metall o de plàstic.

Diego Cristóbal de Isla

Compositor i mestre de capella castellà.
Berlanga de Duero, Sòria, ~1586 — Palència, 1651

Format com a escolà de cant a la catedral de Lleó, fou mestre de capella de la catedral d’Osca el 1611, de la d’El Burgo de Osma el 1614 i de la seu de Palència el 1616. En aquesta ciutat romangué fins a la seva mort. Membre destacat de l’escola policoralista castellana, gaudí de molta fama en els àmbits musicals eclesiàstics de la Castella de l’època. Malauradament s’han conservat molt poques obres seves, i la major part són incompletes. Un dels seus deixebles més importants, Tomás Micieces, fou mestre de capella de la catedral de Lleó.

Llegir més...