i música | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

música

Mostrant 8121 - 8130 de 14814

Josep Plans i Bagués

Organista i compositor català.
Sabadell, Vallès Occidental, 1857 — Sabadell, Vallès Occidental, 1909

Inicià els estudis musicals sota el guiatge d’Antoni Oller a la capella de música de l’església de Sant Feliu i més tard els continuà a Barcelona amb Anselm Barba. El 1873 accedí a la plaça d’organista i al magisteri de capella de la Puríssima Concepció de Sabadell i el 1878 fou organista de Santa Anna de Barcelona. Des d’aquests llocs desplegà la seva activitat docent, que amplià el 1898 en ésser-li encomanada la direcció de l’Escola Municipal de Música de Sabadell, en substitució d’Eusebi Bosch, institució que dirigí fins a la seva mort. Entre els seus deixebles es troba Agustí Borguñó. Compongué música religiosa, obres simfòniques -com ara Caprici simfònic -, música coral i repertori de cambra.

Josep Ponç

Compositor i organista.
Girona, Gironès, 1768 — València, 1818

Deixeble de Jaume Balius, fou cantor de la capella de la catedral de Girona; més tard (1791) fou mestre de capella d’aquesta seu i de la de València (1793-1818). La seva obra té una escriptura polifònica complexa i és fortament influïda per l’italianisme. Deixà moltes obres religioses polifòniques: misses, motets, vespres, misereres, himnes, tedèums, responsoris, villancicos , lamentacions, salves, rosaris i obertures; desenvolupà la forma musical del villancico. Es destaquen com a més personals els tretze responsoris de Nadal, la Batalla entre Miguel y Luzbel , de llenguatge musical descriptiu, i la cèlebre letrilla ¡Oh Madre! , a vuit veus.

Josep Pons

Compositor i mestre de capella català.
Girona, ~1768 — València, 1818

Fou escolà de cant a la catedral de Girona i probablement rebé la formació musical d’Manuel Gònima i Jaume Balius. Feu oposicions a la plaça de magisteri musical a Alcalá de Henares, la Real Capilla de la Soledad de Madrid, Salamanca i Car tagena. Després d’aquest periple, el 1791 esdevingué mestre de capella a la seu de Girona en substitució de Domènec Arquimbau. El 1793 assolí la plaça de mestre de capella de la catedral de València, lloc que ocupà fins al seu traspàs. Tingué amistat amb el pare A. Eiximeno, a qui assessorà en diverses qüestions musicals. La producció musical de Pons és abundant i presenta tant repertori litúrgic -misses, salms, lamentacions, etc.- i religiós -villancets, música descriptiva, etc.- com música instrumental -quatre obertures i quatre simfonies-, amb plantilles instrumentals concomitants amb l’estètica classicista del moment. La seva obra es conserva en diversos arxius i biblioteques de Girona, Còrdova, Barcelona, Santiago de Compostel·la, Granada, Màlaga, Segòvia i València.

Josep Pons i Viladomat

Director d’orquestra.
Puig-reig, Berguedà, 1957

Format a l’ Escolania de Montserrat, estudià direcció amb Antoni Ros Marbà i composició amb Josep Soler. Director de la coral Càrmina (1988-90), el 1985 fou cofundador de l’ Orquestra de Cambra del Teatre Lliure, de la qual fou director titular fins el 1997. Fou també director de la Jove Orquestra Simfònica de Catalunya (1993-2001) i de l’Orquestra Ciutat de Granada (1994-2004). Des del 1998, és director principal associat del Gran Teatre del Liceu i el 2010 en fou nomenat director musical, càrrec que assumí a partir de la temporada 2012-2013. 

Fou director de l’Orquesta Nacional de España de 2003 a 2012. Ha realitzat diversos enregistraments amb aquestes i altres formacions, centrant-se en un repertori del s.XX (Manuel de Falla, Isaac Albéniz, Robert Gerhard, Frederic Mompou, Luis de Pablo, entre d’altres). Director musical de les cerimònies dels Jocs Olímpics del 1992, ha rebut diversos guardons (premi de la Ciutat de Barcelona, 1992, Premio Nacional de Música, 1999, etc.).

Josep Pons i Viladomat

Director d’orquestra català.
Puig-reig, Berguedà, 1957

Es formà musicalment a l’Escolania de Montserrat i més tard fou deixeble d’A. Ros Marbà (direcció) i de J. Soler (composició). Dirigí la Coral Càrmina i des del 1985 es dedicà fonamentalment a la direcció orquestral després d’haver fundat l’Orquestra de Cambra del Teatre Lliure, de la qual és director titular i amb la qual ha actuat als festivals i sales de concerts més prestigiosos d’arreu del món, amb un repertori centrat majoritàriament en la música del segle XX. També és director de la Jove Orquestra Simfònica de Catalunya i de l’Orquestra Ciutat de Granada, amb la qual ha realitzat gires i enregistraments. Director musical de les cerimònies olímpiques de Barcelona el 1992, ha rebut diversos premis, entre els quals el Nacional de Música, que li fou atorgat el 1999. El 1998 ocupà el càrrec de principal director associat del Gran Teatre del Liceu i n’inaugurà la temporada 2000-01 amb l’estrena de D.Q. (Don Quijote en Barcelona), de J.L. Turina. El 2001 dirigí amb èxit Pan y toros, de F.A. Barbieri, al Teatro de la Zarzuela de Madrid.

Josep Prades

Músic.
Vilafermosa del Riu, Alt Millars, 1689 — València, 1757

Fou infant de cor de la catedral de València, on fou deixeble d’Antoni Teodor Ortells. El 1712 fou nomenat mestre de capella de l’església parroquial d’Algemesí, i més tard de Santa Maria de Castelló de la Plana (1717-28). Aquest darrer any li fou concedit el càrrec de mestre de la capella de la catedral de València, pel seu mèrit extraordinari. La seva extensa producció comprèn unes quatre-centes obres: misses a vuit, deu i dotze veus amb acompanyament instrumental, una Missa de Rèquiem (1744), vint-i-quatre misereres, una vintena de motets i salms, etc. És autor de més de dos-cents villancicos, l’obra a cinc veus Ópera al Patriarca San José (1708), una Cantada a San Francisco (1718) i un Dixit Dominus per a vuit veus, instruments i dos orgues.

Josep Prades compon Missa de Rèquiem

1744
El valencià Josep Prades compon Missa de Rèquiem.

Josep Prades i Gallén

Mestre de capella i compositor valencià.
Vilafermosa, Alt Millars, 1689 — Vilafermosa, Alt Millars, 1757

Vida

Es formà musicalment a la seu de València, a l’escolania de la qual ingressà com a infant cantor el 1700. Mestre de capella i organista de la parròquia d’Algemesí el 1712, el 1717 obtingué el mateix càrrec a l’església major de Castelló. L’any 1728 li fou atorgada, sense oposició, la plaça de la seu metropolitana de València, d’on es jubilà el 1757. Es conserven unes 400 obres d’aquest compositor: una quarta part pertanyen a la música litúrgica, i la resta, a la de romanç. Prades contribuí a la consolidació del Barroc musical a València, amb els trets típics del final d’aquest estil. La importància de la seva música fou donada a conèixer el 1935 per Vicenç Ripollès.

Bibliografia

Complement bibliogràfic

  1. Palacios Garoz, José Luis: Estética musical del barroco tardío valenciano: José Pradas Gallén, 1689-1757, Universidad de Málaga, Málaga 1991
  2. Palacios Garoz, José Luis: José Pradas Gallén, el último barroco valenciano, Societat Castellonenca de Cultura, Castelló 1994

Josep Prats i Lladó

Director de cors català.
Sant Feliu de Llobregat, Baix Llobregat, 1953

Estudià música als conservatoris de Barcelona i Badalona i posteriorment amplià la seva formació com a director amb A. Ros Marbà. També seguí cursos d’especialització en direcció coral amb J. Casas, L. Heltay, P. Cao, M. Corboz i E. List. Sota la presidència d’O. Martorell, fou resposable tècnic de la Federació Catalana d’Entitats Corals i ha dirigit, entre d’altres, la Capella de Música de Santa Maria del Mar i el Cor Masculí Nacional Professional d’Estònia. Ha actuat en diversos festivals d’Europa i de l’Amèrica del Sud i ha format part de jurats de competicions corals nacionals i internacionals, a més d’haver impartit cursos de direcció coral i de música de cambra en diversos conservatoris catalans. És director de la Coral Cantiga, cap de l’equip tècnic de la Federació Catalana d’Entitats Corals i, a més, director musical de la Setmana Cantant de Tarragona.

Josep Prenafeta i Gavaldà

Compositor.
Barcelona, Barcelonès, 23 de febrer de 1936 — Lleida, Segrià, 26 de març de 2011

Visqué des que tenia quinze anys a Lleida, on cursà estudis musicals al Conservatori Municipal. Després d’ampliar-los al de Barcelona, on estudià instrumentació i composició amb Xavier Montsalvatge , el 1962 s’incorporà al Conservatori Municipal de Música de Lleida. Hi exercí durant molts anys càrrecs a la direcció i també la docència com a professor de llenguatge musical, acompanyament, acústica i estètica.

Compongué principalment per a cobla, sobretot sardanes, d’entre les quals cal esmentar El petit Oriol   i L’encís del mar (primer premi Joaquim Serra, 1977 i 1979), Joguinejant (primer premi Concurs Conrad Saló, 1983), El Pilar d’Almenara (primer premi Miquel Jordana i Puig, 1985), Molt lluny d’aquí (1987) sobre la poesia homònima de Màrius Torres , que li fou encarregada per la Federació Catalana d’Entitats Corals, La calma de l’estany, que el 2001 rebé el premi de composició de sardanes de la SGAE i Aqua calidae (premi Doctor Modest Furest i Roca, 2002).

De les obres simfòniques per a cobla destaca Homenatge a Màrius Torres , interpretat al concert pel centenari del naixement del poeta a l’ Auditori Enric Granados de Lleida estrenada al novembre del 2010 per la Banda Municipal de Lleida sota la direcció del mateix mestre Prenafeta. Compongué també la cantata escènica La nit del caragol (2008) amb textos de l’escriptor Xavier Macià .

Entre els guardons concedits a la seva trajectòria cal esmentar la Creu de Sant Jordi (2005) i la Medalla d’Or de la Paeria al Mèrit Cultural (2011).

Llegir més...