OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

pintura

Mostrant 1501 - 1510 de 2991

Joan Josep Tharrats i Vidal

Pintor, escriptor d’art i editor.
Girona, Gironès, 5 de març de 1918 — Barcelona, Barcelonès, 4 de juliol de 2001

Fill de Josep Tharrats i Vilà, es traslladà a Besiers el 1932, on rebé una formació eminentment literària. El 1935 s’instal·là a Barcelona i cursà estudis a l’Escola Massana. La guerra civil de 1936-39 interrompé els seus plans fins el 1942, que recomençà les seves activitats artístiques. Els tempteigs impressionistes inicials esdevingueren progressivament abstractes per influència de Mondrian i Kandinskij. El 1946 les seves obres foren fetes de papers retallats, taques i enganxaments. El 1947, a l’Institut Français de Barcelona, conegué A. Puig, J. Ponç, M. Cuixart, A. Tàpies, J. Brossa i J.V.Foix, amb alguns dels quals fundà Dau al Set, organitzà exposicions, activitats culturals i edità la revista del mateix nom, on figurà com a fundador. Féu la primera exposició personal el 1949 a les galeries El Jardín de Barcelona, i des d’aleshores en celebrà més de cent arreu del món, i arribà a ésser un dels pintors catalans més coneguts internacionalment. A partir del 1954 exposà regularment a la Sala Gaspar de Barcelona. Les seves primeres mostres a l’estranger foren el 1955 a Estocolm i Nova York. Participà en la V Biennal de São Paulo (1959) i a les edicions del 1960 i el 1964 de la de Venècia en sales especials. Fou fundador de l’Associació d’Artistes Actuals (1966), del Saló de Maig (1957) i del grup O Figura (1961), amb d’altres. El 1975 se celebrà una exposició antològica de les seves obres a la Fontana d’Or de Girona i el 1985 a París. Fou un dels capdavanters de les avantguardes catalanes de la postguerra. Derivà d’una abstracció lineal i surrealitzant, a l’època de Dau al Set, vers un informalisme de riques textures, lliure grafia i color abundós. En el seu cosmos màgic, de vocació espacial, les formes hi fluctuen lliurement. Emprà una particular versió de les tècniques d’estampació, que anomenà maculatures , les quals li permeteren d’aconseguir fantasioses creacions. La seva obra fou sempre enriquida amb tota mena de materials i manipulacions. També fou cartellista i il·lustrador de llibres i féu murals, vitralls, mosaics, joies, escenografies d’òpera ( Spleen , 1984), etc. Fou autor de nombrosos escrits, entre els quals destaquen les poesies recollides a Abracadabra (1938), les col·laboracions a Revista i llibres com Antoni Tàpies o el Dau Modern de Versalles (1950), Artistas españoles en el ballet (1950), Picasso i els artistes catalans en el ballet (1982), Dames de tots colors (1992) o l’antologia Joan Josep Tharrats i la seva època (1999). Fou impulsor de la revista d’art i poesia Negre+blau (1983). Fou membre de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi (1994). L’any 1984 li fou concedida la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya i el 1994 el Premi Nacional d’Arts Plàstiques.

Joan Junyer i Pascual-Fibla

Pintor, fill de Carles Junyer i Vidal i deixeble de B. Gili i Roig i de Francesc Galí.
Barcelona, 1904 — Barcelona, 1994

Residí des de jove a Mallorca, on exposà per primer cop el 1925, després del seu primer viatge a París (1924), i provocà polèmiques. Exposà a Barcelona el 1926 i el 1933. Premiat pel Carnegie Institute el 1929, als EUA, s’hi establí el 1942, després de dos anys d’estada a les Antilles. Exposà a París (des del 1930), Copenhaguen (1932), Berlín (1933), Madrid (1934), Londres (1935), Washington (1942), Nova York (1945), etc. Col·laborà com a figurinista i decorador en els ballets del coronel De Basil, amb l’Argentinita, en els Ballets Russes de Montecarlo, el Ballet Society de Nova York, etc. La seva pintura, insòlita dins el panorama català i desigual, sobresurt per la importància del dibuix de les figures, inserides sovint en paisatges baleàrics o fins i tot aïllades ( Free Standing Paintings ), i per la tendència a emprar colors plans. Participa d’un cert classicisme arcaïtzant i estilitzadament popularista. El seu nebot Xavier Junyer i Pardillo (Barcelona 1929), també pintor, conreà des de jove un paisatgisme personal, i resideix a França.

Joan Lahosa i Valimaña

Pintor.
Prat del Comte, Terra Alta, 1902 — Barcelona, 1981

Estudià a Barcelona i completà la seva formació amb viatges a l’estranger. Concorregué a diverses exposicions oficials de belles arts. Excel·lí en el retrat i en la pintura religiosa, amb obres monumentals com el Via Crucis per a la catedral de Texas (EUA) i el retaule de la germandat de Sant Francesc, a Valls.

Joan Llaverias i Labró

Pintor aquarel·lista i dibuixant humorístic.
Vilanova i la Geltrú, Garraf, 1865 — Lloret de Mar, Selva, 1938

Aconseguí èxits a Londres (1911) amb les seves aquarel·les. Descobridor artístic de la després anomenada Costa Brava, titulà La Catalunya Grega una exposició (Sala Parés, 1906) que marca la darreria del Modernisme i albira la reacció classicista del Noucentisme. Per sobre el virtuosisme detallista de la seva tècnica, conservà la força de l’emoció artística. Fou un dels més famosos dibuixants humorístics de Catalunya. Publicà abundosament a “Cu-cut!" i a “En Patufet”, on es destacà com a animalista. La seva producció en aquest sentit és comparable a les de Dulac, A.Rackham i Kley. Il·lustrà De quan les bèsties parlaven, Encara parlen les bèsties, Les mines de Salomó, Per les terres roges i altres llibres per a infants. També féu cartells i exlibris, i fou professor de dibuix.

Joan Lleó i Sánchez

Pintor i escultor.
Melilla, 1926 — ?, 2007

Format a Barcelona (1940-51), amplià estudis a París, Itàlia i Suïssa. Professor d’art a l’Escola d’Arts Aplicades de Barcelona (1966), fou, el 1970, director de la de Badalona. Exposà des del 1942, i té nombrosos premis, entre d’altres la Medalla d’Or de la Diputació de Girona (1972). Pintà o dissenyà diversos murals o vitralls a Catalunya d’ençà del 1949. El seu estil sintetitza concepcions abstractes amb elements, normalment simbòlics, de la nova figuració.

Joan Llimona i Bruguera

Pintor.
Barcelona, 23 de juny de 1860 — Barcelona, 23 de febrer de 1926

Deixà els estudis d’enginyer i després els d’arquitecte pels de pintura, a Llotja i a Roma, on acompanyà el seu germà petit, l’escultor Josep Llimona (1880-82). El 1882 ja participà en alguna exposició col·lectiva a Barcelona, i el 1884 publicà algun dibuix a L’Avenç. El 1890 hom ja en destacava les pintures presentades a la Sala Parés. L’any següent consolidà el seu nom de pintor naturalista, tot i que l’apologètic Crist venç —fruit de la seva recent conversió al catolicisme— fou durament criticat per Raimon Casellas. Aquesta conversió el portà a encapçalar una escissió catòlica dins el naixent moviment modernista, que es materialitzà en la fundació del Cercle Artístic de Sant Lluc el 1893. El 1896 la seva obra Tornant del tros (Museu d’Art de Barcelona) guanyà una primera medalla a l’Exposició de Belles Arts de Barcelona. Decorà la cúpula del cambril de la Mare de Déu del monestir de Montserrat (1896-98), considerada, pel seu naturalisme i la seva autencitat, com un dels principals exemples de la renovació de l’art religiós català. Pintà també el fris de l’església de les germanetes dels pobres de Vic (1902) i la cúpula de l’església de les carmelitanes —L’Escorial—, també de Vic (1904). Passà per una etapa en què fou influït pel simbolisme, sempre, però, al servei d’una pintura d’apostolat (menjador de la casa Recolons de Barcelona, 1905). Pintà altres grans obres religioses, com el baldaquí de Ripoll (1912; avui a l’Arxiu-Museu de Ripoll) i altres, destruïdes el 1936, en esglésies de Barcelona, Bràfim, etc. Fou també un bon dibuixant i cartellista.

Purità intolerant i sovint fins i tot violent —arribà a llençar a les escombraries un nu de Rodin que figurava a l’Exposició Internacional de Belles Arts de Barcelona el 1907—, la seva pintura aportà, tanmateix, un naturalisme fresc a l’art català, que contrastava amb l’anecdotisme brillant ja estereotipat dels fortunyistes i que esdevingué un element important en la pintura modernista. Presidí la Lliga del Bon Mot i el Foment de Pietat Catalana. Publicà sovint articles a La Barretina, La Veu de Catalunya, Catalunya Social i altres periòdics, alguns sobre estètica i uns altres —potser els més significatius— en els quals, amb obssesiva insistència, clamava contra l’erotisme i la blasfèmia, com a font gairebé única de tots els mals; hom en féu un recull antològic al volum El do de Déu (1930). Fou consogre d’Enric Granados.

Joan Lloert

SinònimJoan Lluert
Un dels pintors gòtics que treballaren a Mallorca.
Mallorca, segle XIII — Mallorca, segle XIV

Identificat per Meiss amb l’anomenat Mestre dels Privilegis, de clara tendència italiana i de filiació estilística relacionada amb Pietro Lorenzetti. Documentat entre el 1300 i el 1344. Són seus els retaules de Santa Quitèria (1332) i de Santa Eulàlia (1349, catedral de Mallorca). Il·lustrà el llibre de Lleis Palatines de Jaume II (conservat a Brussel.les) i el Llibre de privilegis de Mallorca, que li donà el primer nom.

Joan Lloret i Torregrosa

Pintor.
Alacant, 1899 — ?, ?

A Barcelona rebé lliçons de Joaquim Mir i A.de Cabanyes. S'establí a Albacete i, des del 1932, a Alacant, on es dedicà a la decoració. El 1939 abraçà definitivament la pintura: exposà a Barcelona, València, Albacete i Bilbao. El 1953 féu una gran exposició a Alacant. El 1959 obtingué un primer premi provincial per Port en repòs (de la diputació d’Alacant).

Joan Macip i Navarro

Nom amb què és conegutJoan de Joanes
Pintor.
València, 1510? — Bocairent, Vall d'Albaida, 1579

Dit Joan de Joanes. El més cèlebre de la família Macip. Hom té poques notícies de la seva vida. Degué formar-se al taller del seu pare, Vicent Macip, amb qui sens dubte col·laborà. Els seus anys de maduresa potser féu un viatge a Roma: ho fa suposar el coneixement que tingué de l’art de Rafael, el qual ell segueix en moltes de les seves obres. Ja en la seva joventut havia après l'sfumato leonardesc, possiblement a través de l’obra de Yáñez i Llanos. Sembla diferenciar-se del pare en la major dolcesa concedida a l’expressió dels seus personatges i en la seva menor precisió formal, bo i preferint els sfumati i les veladures al to fort i escultòric del seu pare. El colorit de les seves obres és també més lluminós i clar, fonent-se fins a formar els típics tornassols del manierisme. Reaccionà contra els efectes de la perspectiva arquitectònica propis de principi del segle i del gust del seu pare, mentre que en el paisatge continuava essent profundament classicista, però més allunyat de la narrativa d’arrel quatrecentista pròpia de Vicent Macip. Hom li ha retret ineptitud per al patetisme, dibuix docte i insípid i colors clars i sense profunditat. Malgrat tot, fou —i continua essent— un dels pintors més populars, i a ell es deu la creació de temes religiosos molt afortunats en la pintura hispànica: el Jesús eucarístic, la Mare de Déu de la Llet, la Sagrada Família i, sobretot, la Immaculada Concepció segons la visió del pare Alberra (verge adolescent vestida de blanc i blau, coronada per la Santíssima Trinitat i voltada dels símbols de les lletanies). Les seves obres principals són les taules de Sant Eloi (església de Sant Martí), els retaules del gremi de paraires (església de Sant Nicolau), Les esposalles místiques del venerable Joan B.Anyes i l'Assumpció de la Mare de Déu (Museu de Belles Arts), la Immaculada (església de la Companyia), la Cena (catedral), les taules del cicle de Sant Esteve (que passaren de la parròquia valenciana d’aquest sant al Palacio Real de Madrid —per decisió de Carles IV—, i després al Museo del Prado), el retaule de l’església de la Font de la Figuera, el de l’església d’Onda, etc. A la seva mort, el taller fou continuat pel seu fill Vicent Joan Macip (mort aproximadament el 1609) i la seva filla Margarida Joanes (morta el 1613). Altres deixebles foren fra Nicolau Borràs, Gaspar Requena, Pere Rubiales i els dos germans Llorenç.

Joan Mas i Mascaró

Gravador, dibuixant i pintor.
Vilassar de Mar, Maresme, 2 de novembre de 1892 — el Figueró i Montmany, Vallès Oriental, 28 d’octubre de 1954

Format a Llotja, a Barcelona. Exposà individualment a Barcelona, el 1929. Hàbil aquarel·lista i aiguafortista, publicà l’àlbum de vint-i-cinc aiguaforts Les més belles vistes de la catedral de Barcelona (1929). Participà en diverses exposicions col·lectives a Barcelona i a l’Amèrica del Sud i del Nord. Conreà l’exlibris. Fou col·laborador de Josep Puig i Cadafalch.

Llegir més...