La crisi institucional del país va continuar al llarg de l’any 2010. Al gener, després d’una votació secreta, els diputats van aprovar tan sols 7 dels 25 ministres que havia proposat el cap d’Estat afganès, inclosos els de l’Interior i de Defensa. Unes setmanes després, el Parlament va validar només 7 noms de la llista proposada pel president Hamid Karzai, el qual va haver de presentar altres propostes de ministres. Aquesta manca de govern dura des de l’agost del 2009, any que es van celebrar les eleccions presidencials, marcades per un frau massiu en favor de Karzai, que va ser acusat pels seus crítics de corrupció i malversació de l’ajut exterior. Al final del gener, la Comissió Electoral Independent afganesa va anunciar que les eleccions legislatives programades per al 22 de maig es posposaven al 18 de setembre a causa de les dificultats logístiques de l’organització i la situació d’inseguretat.
Efectivament, la insurgència, abans limitada al sud del país, va guanyar terreny al llarg de l’any. A mitjan gener, un grup de talibans va prendre el palau presidencial i els ministeris del Govern durant unes hores i va causar diverses víctimes. El 13 de febrer l’OTAN va llançar una ofensiva al sud de l’Afganistan, anomenada Mushtarak (‘junts’ en dari) —duta a terme per 15.000 soldats, majoritàriament nord-americans i britànics, i per prop de 2.500 soldats afganesos—, amb l’objectiu de restablir l’autoritat del Govern afganès a les zones controlades pels rebels abans de la retirada de les forces dels Estats Units el 2011. La primera fase es va portar a terme a la província de Helmand, especialment a la ciutat de Marja, un dels bastions principals dels insurgents i dels traficants d’opi, font important d’ingressos per als talibans. Va ser l’operació militar més important des de l’anunci de Barack Obama, al desembre del 2009, del reforç de 30.000 soldats dels Estats Units per canviar el rumb de la guerra (el 2009 va ser el més mortífer en 8 anys de guerra, amb 520 morts).
A mitjan març del 2010, hi va haver una sèrie d’atacs suïcides a Kandahar (històric bastió dels talibans) que van provocar 31 morts i 53 ferits. Aquests atacs es van produir després que l’OTAN anunciés una ofensiva per a l’estiu del 2010 a la zona per assegurar l’àrea. A la primeria de juny, un atac suïcida durant un casament va matar més de 40 persones a Nangahaan, al nord de Kandahar, una base de rereguarda per als talibans.
Precisament, a mitjan 2010 va ser detingut a Karachi (Pakistan) el número 2 dels talibans afganesos, el muqà Abdul Ghani Baradar, mà dreta del muqà Omar. Va ser una operació conjunta de la intel·ligència dels Estats Units i el Pakistan.
A la primeria de juny, per iniciativa del president Karzai, es va reunir a Kabul la Jirga Consultiva Nacional de Pau. Un total de 1.600 representants de les tribus afganeses es van reunir per discutir com treure el país de la guerra. Aquesta va ser la tercera reunió d’aquesta assemblea tradicional des de la caiguda dels talibans al final del 2001 (en les reunions anteriors es va escollir el líder del país, l’actual president Karzai, i es va fer el pacte constitucional). Després de tres dies de treball, el vicepresident de la Loya Jirga, Qiamuddin Kashaf, va indicar que els representants tribals i de la societat civil demanaven l’establiment d’un Govern “xura”, integrat per totes les tendències existents al país, encarregat de realitzar els esforços de pau amb els talibans, els quals, per la seva part, van intentar d’interrompre els treballs d’aquesta assemblea amb atacs amb coets i terroristes suïcides. A l’octubre, aquest consell per la pau va mantenir contactes amb grups insurgents —la Shura de la Quetta, encapçalada pel muqà Omar; la xarxa Haqqani; i el partit Hizb Islami, de l’exprimer ministre Gulbudyn Hekmatyar— per pactar un alto el foc a canvi d’integrar-los a la vida política del país.
paral·lelament, a mitjan juliol es va celebrar la Conferència Internacional sobre l’Afganistan a Kabul, en la qual els representants de més de 70 països i organitzacions internacionals van donar suport a l’objectiu del president afganès perquè les forces afganeses s’encarreguessin de la seguretat total del país abans del 2014. Els participants també van aprovar el Programa per la Pau i la Reconciliació a l’Afganistan, presentat per Karzai, que proposa a tots els membres de l’oposició armada afganesa renunciar a la violència, no tenir vincles amb organitzacions terroristes internacionals i respectar la Constitució. Els delegats també van acordar que el 50%, enfront del 20% actual, de l’ajuda rebuda pel país sigui directament gestionada pel Govern. Karzai va afirmar que una part dels 40 milions de dòlars que l’Afganistan ha rebut des de l’any 2002 havien estat desviats o perduts.
Al final de juny, el president nord-americà Barack Obama va cessar el general Stanley McChrystal, comandant de la ISAF (Força Internacional d’Assistència de Seguretat a l’Afganistan), després de la publicació d’una entrevista a la revista antimilitarista Rolling Stone, en la qual va criticar l’estratègia militar dels Estats Units i es va burlar del vicepresident Joe Biden. El va substituir el general David Petraeus, fins aleshores comandant de les forces dels Estats Units a l’Iraq i l’Afganistan.
Al final del juliol, el lloc web Wikileaks va difondre prop de 92.000 informes confidencials de l’exèrcit dels Estats Units a l’Afganistan. Aquests arxius secrets, del període 2004-09, van revelar presumptes vincles entre la intel·ligència pakistanesa i els insurgents talibans, el nombre real de víctimes civils d’atacs militars dels Estats Units i el suport de l’Iran als talibans (amb armes, diners i entrenament). La Casa Blanca va condemnar la publicació d’aquests informes i en va ordenar una investigació judicial.
A mitjan agost, Hamid Karzai va decretar la dissolució de les empreses de seguretat privada a l’Afganistan, efectiva al final d’any. Aquestes companyies, estrangeres i afganeses, tenen prop de 40.000 treballadors que coqaboren amb les forces internacionals, el Pentàgon, l’ONU i totes les representacions occidentals al país. El decret presidencial va establir que el personal nacional de les empreses podria incorporar-se a les unitats de la policia afganesa, mentre que els estrangers —sovint exentrenadors militars—, haurien d’abandonar el país.
El 18 d’agost, Rússia va organitzar una cimera a Sotxi sobre la seguretat a l’Afganistan. Els presidents del Pakistan, Asif Ali Zardari, de l’Afganistan, Hamid Karzai, i del Tadjikistan, Emomali Rakhmonov, van respondre a la invitació del president rus, Dmitri Medvédev. Rússia va pretendre que l’Organització de Cooperació de Xangai (OCS) i l’Organització del Tractat de Seguretat Coqectiva (ODKB), dues organitzacions en què interpreta un paper clau, s’involucrin en l’estabilització de la regió, juntament amb la coalició internacional ja present. Les autoritats russes temien que la violència dels últims mesos a l’Afganistan s’estengués a les repúbliques veïnes de l’Àsia Central a la vegada que estaven preocupats pel creixement del narcotràfic a la regió. Moscou no va enviar tropes a l’Afganistan, però va anunciar que estava a punt de vendre material militar, en particular helicòpters, al país.
El 18 de setembre, es van celebrar eleccions legislatives a l’Afganistan. Més de 10,5 milions d’afganesos van escollir 249 diputats (68 dels quals havien de ser dones) de l’Assemblea Nacional d’entre més de 2.500 candidats. La participació es va estimar en un 47%, i els resultats finals oficials es van conèixer al mes de novembre. La inseguretat, la corrupció i el frau van ser les principals fonts de preocupació en aquestes segones eleccions legislatives des del 2001. La Comissió de Queixes Electorals (ECC) va anunciar que, fins el moment del seu tancament uns dies després de les eleccions, havia rebut més de 2.000 denúncies d’irregularitats i fraus que suposadament es van dur a terme el dia de les eleccions. Al final de mes es va ordenar un recompte parcial de vots a 7 de les 34 províncies del país.