Producció i consum mundial de cereals
La previsió de tones de cereals és només l’1% inferior a l’any passat tot i les fortes pluges i sequeres patides en les zones de major desenvolupament
© Fototeca.cat
Segons l’Organització de les Nacions Unides per l’Agricultura i l’Alimentació (FAO), la previsió de la producció mundial de cereals per a la campanya 2010-11 és de 2.239 milions de tones, només un 1% inferior a la de l’any passat, tot i les sequeres que van afectar les planes occidentals de Rússia i les inundacions o sequeres que van afectar el Pakistan i alguns països del Sud-est asiàtic.
Aquest estiu van ser notícia les sequeres i els incendis forestals que va patir la gran zona cerealística que comparteixen Rússia, el Kazakhstan i Ucraïna, una zona de gran tradició exportadora. La producció anual de blat de Rússia —un dels productors i exportadors mundials de cereals més importants— oscilla entre els 75 i els 100 milions de tones, depenent de les pluges, xifres que representen aproximadament un 10% de la producció mundial, i n’exporten un 20% als mercats d’Europa, l’Orient Mitjà i Àfrica. Segons Alexander Beliàev, viceministre rus d’agricultura, la collita del 2010 va ser un 30% inferior a la mitjana dels darrers anys.
Aquest estiu també van ser notícia les inundacions que van afectar més d’1,3 milions d’hectàrees al Pakistan. De fet, l’Indus i els seus afluents sempre han provocat grans inundacions, i l’agricultura d’aquesta zona, una de les més fèrtils del planeta, s’ha hagut d’adaptar a aquesta circumstància. Aquest any els conreus més afectats van ser el cotó, la canya de sucre i l’arròs. Les inundacions també van perjudicar els agricultors que preparaven la sembra del blat, un dels principals cultius alimentaris de la regió.
El consum mundial de cereals per a la campanya 2010-11 s’estima en 2.268 milions de tones, lleugerament inferior al consum previst, que representarà una disminució d’un 5% de les reserves mundials de cereals, que en acabar la campanya 2009-10 eren de 541 milions de tones. Malgrat tot, la situació actual és molt més equilibrada que la de la campanya 2007-08, en què es va produir una gran crisi alimentària i les reserves mundials de cereals van minvar a 427 milions de tones –el 19,6% del consum anual.
Malgrat tot, al final del 2010 es va produir un increment molt important del preu dels cereals que recorda la situació que es va viure, per exem-ple, en el mercat de futurs de Chicago a la darreria de l’any 2007.
Avançament de la frontera agrícola
Els darrers anys, l’avançament mitjà de l’anomenada frontera agrícola ha estat d’uns 2,7 milions d’hectàrees anuals –actualment la superfície cultivada a tot el món és d’uns 1.500 milions d’hectàrees—. Aquest increment de la superfície cultivada s’ha produït bàsicament als països en desenvolupament, on l’increment ha estat de 5,5 milions d’hectàrees anuals. En canvi, als països industrialitzats i als països en transició s’ha produït una disminució de 0,9 i 2 milions d’hectàrees anuals, respectivament. La diferència entre aquests dos grups de països es pot atribuir, si més no en part, al fet que a les zones tropicals els rendiments potencials són molt més elevats que en zones temperades. Així, per exemple, els darrers deu anys els increments de rendiment de la soia a l’Amèrica Llatina han estat de més del doble dels increments de rendiment experimentats als EUA.
La producció de fruita per a exportar és un exemple modèlic de desenvolupament agroalimentari a la vall del riu São Francisco, al Brasil
© Fototeca.cat / Corel
Un fet notable és que a l’Amèrica Llatina ha disminuït substancialment la tala a la conca de l’Amazones, pràctica que persegueix incrementar l’espai agrícola i ramader en detriment de la massa forestal. Aquest fet és el resultat d’una ferma voluntat política dels governs locals, acompanyat d’un esforç en recerca, desenvolupament i innovació (R + D + I). Aquest esforç ha permès, un cop superats els problemes de fertilitat del sòl, conrear extenses superfícies de terra a la sabana sud-americana, com es el cas dels cerrados, on s’han implantat grans explotacions agrícoles. També ha permès la instal·lació de grans perímetres de reg a les zones semiàrides del nord-est del Brasil, on s’ha experimentat un increment molt important de la producció agrícola.
Un exemple modèlic és el desenvolupament d’un agrupament agroalimentari a la vall del riu São Francisco, on s’ha implantat un model mixt familiar i industrial parcialment orientat cap a l’exportació de fruita. En canvi, al sud-est d’Àsia, en països com ara Indonèsia, Malàisia, Tailàndia i el Vietnam, la dinàmica és diferent; nombroses petites explotacions agrícoles segueixen colonitzant sòl forestal per a conrear-hi palma d’oli i arròs. Així, per exemple, els darrers deu anys la superfície plantada de palma d’aquesta zona s’ha multiplicat gairebé per 2,5.
Compra de terres en països africans
Als països africans la situació és una mica diferent, ja que no s’observa un increment destacable de la superfície conreada, tot i que els darrers anys ha crescut, tal com assenyala l’informe del Banc Mundial titulat «El creixent interès mundial en terres de cultiu, pot portar beneficis sostenibles i equitatius?», publicat al mes de setembre del 2010. Efectivament, darrerament alguns governs de països desenvolupats i grans grups empresarials han estat comprant importants superfícies de terra de conreu en diferents països, com ara Etiòpia, Moçambic i el Sudan.
L’interès en la compra de terra cultivable es va desfermar després de la crisi alimentària de la campanya 2007-08. Alguns experts veuen aquest fenomen com una oportunitat perquè els països que disposen de terra cultivable entrin en contacte amb tecnologies de producció més eficients. De tota manera, altres experts assenyalen que la feblesa de les institucions locals, la inseguretat dels drets de propietat, la falta d’infraestructures i d’institucions de suport representen un obstacle excessiu per al desenvolupament de l’agricultura. Una prova d’això és que solament el 20% de la terra que ara es troba en mans d’inversors estrangers realment es conrea.
No s’aconsegueix aturar el patogen Ug99
Els experts creuen que l’Ug99 (una raça de rovell del blat) és una de les amenaces més serioses per al conreu d’aquest cereal, ja que no s’ha pogut impedir la seva propagació a Àsia i Europa
© Fototeca.cat
L’any 1999 es va descobrir a Uganda una raça de rovell del blat —un fong que afecta els cereals— anomenada Ug99, immune als gens de resistència que incorporen les varietats de blat derivades de la revolució verda. Segons Mahmud Solh, director del Centre Internacional per la Investigació Agrícola en Zones Àrides (ICARDA), en pocs anys l’Ug99 va passar d’Uganda a Kenya, i després a Etiòpia i el Sudan.
Recentment va saltar cap a Àsia, on s’ha detectat al Iemen i a l’Iran. I és probable que molt aviat arribi a països com l’Afganistan, on el conreu del blat és fonamental per a l’alimentació i l’economia. En aquest país pràcticament tots els agricultors cultiven blat per alimentar les seves famílies. Malauradament, en una reunió d’experts organitzada per la Borlaug Global Rust Initiative, que va tenir lloc al mes de maig d’enguany a Sant Petersburg, els experts van destacar que darrerament han aparegut mutacions de l’Ug99 immunes als gens de resistència que s’havien aconseguit incorporar en noves línies de blat. Per tant, aquesta raça del rovell del blat continua representant una amenaça molt seriosa.
Transgènics a Europa
Després de més de tretze anys de discussió i del dictamen favorable de l’Autoritat Europea de Seguretat Alimentària (EFSA, European Food Safety Authority), al mes de març la Comissió Europea va donar llum verd al conreu de la varietat de patata Amflora. Es tracta d’una varietat transgènica que, a diferència de les varietats de patata convencionals, que contenen midó constituït per un 75% d’amilopectina i un 25% amilosa, solament inclou amilopectina. Segons l’EFSA, el risc de transferència de gens de la patata modificada genèticament a les varietats convencionals és molt baix i la possibilitat que el gen de resistència a antibiòtics utilitzat com a marcador en aquesta varietat passi als microorganismes del sòl és remota.
L’amilopectina s’utilitza en la indústria per a la fabricació de paper, productes tèxtils i adhesius. Separar l’amilopectina de l’amilasa representa un cost elevat, i per tant la nova varietat permet un estalvi d’energia, d’additius i d’aigua. A més a més, encara que el midó d’Amflora no és apte per al consum, la polpa restant després de l’extracció de l’amilopectina es pot utilitzar per a l’alimentació animal.
Durant l’estiu del 2010 es van conrear unes 250 ha repartides entre Txèquia, Alemanya i Suècia. Aquesta aprovació va anar acompanyada d’un cert rebuig per algunes organitzacions socials europees, però menor que el produït el 1998 quan la Comissió Europea va autoritzar el conreu del blat de moro transgènic MON18. Aquesta varietat conté un gen procedent d’un bacteri (Bacillus thuringiensis ) que produeix una proteïna que resulta tòxica per a les erugues que ataquen el blat de moro. Espanya és el principal productor europeu, amb un 80% de la superfície conreada a Europa i gairebé 70.000 ha. Alguns països, com Àustria, Hongria, França, Grècia, Alemanya i Luxemburg, encara no permeten que es conreï.