Durant la Conferència biennal de la FAO, al juny del 2011, el brasiler José Graziano da Silva va ser escollit director general per al període del gener del 2012 al juliol del 2015. José Graziano da Silva va ser subdirector general de la FAO i representant regional per a l’Amèrica Llatina i el Carib des del 2006. Com a ministre extraordinari de seguretat alimentària i lluita contra la fam va ser també responsable del programa Fome Zero, que s’estima que va contribuir a reduir la subnutrició del Brasil en un 25%.
Increment de la demanda mundial d’aliments i investigació agrària
Segons Isabel Álvarez, exdirectora de la Divisió d’Investigació i Extensió de la FAO, és previst que en els pròxims anys es produeixi un increment de la població de 2.300 milions de persones. Així, s’espera arribar als 9.000 milions de persones abans del 2050, cosa que podria implicar un increment addicional d’un 70% en la demanda anual d’aliments. Aquest creixement de la població, l’encapçalaran països en via de desenvolupament i anirà associat amb un increment notable de la població urbana, que actualment ja representa més del 50% de la població mundial. D’altra banda, si continua l’expansió de la producció de biocombustibles, el sistema agroalimentari encara es veurà sotmès a més tensions.
L’any 2011 l’índex anual del preu dels aliments de la FAO va arribar als 230 punts, el valor més elevat dels darrers vint anys. Aquest fet, que implica dificultats per a la població amb menys recursos econòmics, també representa una oportunitat de negoci per a inversors públics i privats en totes les etapes de la cadena productiva. És important que els organismes públics vetllin perquè aquestes inversions respectin els drets dels actuals usuaris de les terres i que aquestes inversions es facin respectant els recursos naturals.
Tot i que és prou conegut que sense una inversió important en recerca, desenvolupament i innovació en el sector agrari no hi pot haver un increment significatiu de la producció, els darrers anys s’ha observat una disminució notable del pressupost dedicat a la investigació.
Les dues cares del nitrogen
L’ús del nitrogen com a fertilitzant ha ajudat a incrementar la producció, i el percentatge que n’arriba als aliments és molt limitat
© Fototeca.cat
El nitrogen és un element essencial per a la vida. Segons el professor Wim de Vries, de la Universitat de Wageningen (Holanda), la utilització de fertilitzants ha permès incrementar els rendiments dels cultius entre tres i sis vegades, la qual cosa permet alimentar més de la meitat de la població actual. Des que es va aconseguir fixar el nitrogen de l’aire en forma de nitrogen amoniacal al començament del segle XX, la població mundial ha passat de 1.600 milions a gairebé 7.000 milions. De tota manera, solament el 20% del nitrogen produït arriba als aliments d’origen vegetal. En el cas de la carn, aquest percentatge es redueix a menys del 10%, i la resta queda en el medi ambient, principalment en forma d’òxids de nitrogen o de nitrats. En un escenari de creixement de la població mundial i de més sensibilitat cap a la necessitat de conservar el patrimoni natural, aquesta baixa eficiència de la fertilització nitrogenada ha de trobar la resposta en la millora dels sistemes de producció agrària, però també ha d’anar acompanyada d’una millor gestió dels residus orgànics i, possiblement, d’una disminució del consum de proteïna animal en els països desenvolupats, on el consum de carn per capita és molt superior al dels països en via de desenvolupament. Cal recordar que actualment dues terceres parts de la superfície de cultiu de la Unió Europea es dediquen directament o indirectament a la producció de proteïna animal.
Epidèmia d’E. coli
Les hortalisses i fruites espanyoles van ser sospitoses de les intoxicacions per E. coli del centre d’Europa
© Parlament Europeu
Aquest estiu els productors espanyols de fruites i hortalisses es van veure dramàticament afectats per la sospita que els cogombres espanyols eren els responsables de les infeccions d’E. coli que van causar la mort a 50 persones al centre d’Europa. Com a conseqüència d’això, es va produir una caiguda fulminant de les vendes i es van interrompre les exportacions a mercats com Rússia i el Canadà. El 10 de juny, es va identificar que la font de contaminació es trobava en una granja situada al sud d’Hamburg. Aquest fet va permetre frenar la crisi sanitària i restablir la confiança dels consumidors. Per intentar compensar els perjudicis causats als productors espanyols i per afrontar-ne les reclamacions, la Comissió Europea va posar en marxa una compensació de 210 milions d’euros, una compensació que en alguns casos va suposar el 70% del preu de referència d’aquests productes. Aquesta situació va posar de manifest que la Política Agrària Comuna (PAC) de la Unió Europea no està preparada per a fer front de manera ràpida a aquest tipus de situacions.
Nova reforma de la PAC
La Unió Europea va aprovar una reforma de la PAC que potencia l’agricultura ecològica
© Parlament Europeu
La Política Agrària Comuna és un dels instruments basics de la política de la Unió Europea que es preocupa, bàsicament, dels pagaments anuals directes als agricultors, de les mesures de mercat i dels ajuts plurianuals a la política de desenvolupament rural. Amb un pressupost de 55.000 milions d’euros, la PAC representa el 50% del pressupost de la Unió Europea. Malgrat que preveu una despesa d’uns 300 euros per hectàrea (la superfície cultivada de la Unió Europea és d’aproximadament 172,5 milions d’hectàrees) i una mitjana de 4.000 euros per explotació (13,7 milions d’explotacions), després d’una dècada d’estagnació dels ingressos de les explotacions agràries europees, els darrers anys s’ha observat una pèrdua substancial de la renda dels agricultors, que representen de mitjana un 50% dels ciutadans de les àrees urbanes. Cal no oblidar que, malgrat la diversificació socioeconòmica observada els darrers anys, l’agricultura segueix essent l’activitat econòmica principal del medi rural.
La reforma de la PAC del 2003 va reduir el pressupost dedicat a mesures de mercat i va introduir els pagaments directes deslligats de la producció, que tenien com a objectiu adaptar les explotacions europees a la realitat dels preus mundials i, per tant, fer-les més competitives. Després de 8 anys d’aplicació de la reforma, s’han observat efectes no desitjables, com per exemple que unes poques corporacions s’han beneficiat d’una part molt substancial d’aquest paquet sense haver contribuït de forma significativa a la millora de la competitivitat del sector. També s’han observat desequilibris molt grans en els imports rebuts pels agricultors de diferents regions de la Unió Europea (els 12 nous països membres representen el 29% de la superfície de cultiu de la Unió, i només perceben el 10% d’aquests pagaments).
Al mes d’octubre, Dacian Ciolos, comissari europeu d’Agricultura i Desenvolupament Rural, va presentar l’esborrany de reforma de la PAC, que s’hauria d’aplicar a partir del 2014. Aquesta reforma té per objectiu preservar i garantir el potencial de producció alimentària per a assegurar la seguretat alimentària dels ciutadans europeus i contribuir al creixement de la demanda mundial d’aliments. Per això cal que les explotacions agràries europees siguin viables i que hi hagi una gestió sostenible dels recursos naturals i un desenvolupament territorial equilibrat entre les regions de la Unió Europea i l’interior de les regions.
Per a evitar els desequilibris entre regions, es proposa igualar el pagament de tots els agricultors de la Unió Europea (l’anomenada tarifa plana) i que els beneficiaris siguin caps d’explotació amb una activitat agrícola tangible. En tot cas, l’import d’aquest pagament directe no podria superar els 300.000 euros anuals. La reforma també proposa que, per a explotacions no certificades com a ecològiques, un 30% d’aquests ajuts directes estiguin condicionats al manteniment de pastures permanents, que cada explotació conreï com a mínim tres cultius diferents (cap dels quals no haurà d’ocupar més del 70% ni menys del 5% de la superfície) i al manteniment d’una zona d’interès ecològic de com a mínim el 7% de la superfície de cultiu, sense comptar les pastures permanents.
La reforma també preveu millorar els actuals sistemes d’intervenció pública dels mercats per reduir la volatilitat dels preus i poder reaccionar ràpidament quan sorgeixin problemes de mercat, com la d’enguany amb l’epidèmia d’E. coli. Igualment, preveu ampliar el concepte de desenvolupament rural. Així, a més de fomentar la inclusió social, la reducció de la pobresa i el desenvolupament econòmic de les zones rurals, proposa facilitar la transferència de coneixements i la innovació, fomentar la competitivitat i millorar l’organització de la cadena de distribució d’aliments i la gestió de riscos. Finalment, la reforma també preveu contribuir a la restauració, la preservació i la millora dels ecosistemes, per la qual cosa un 25% del pressupost dels estats o de les regions s’haurà de dedicar a la gestió del territori i a la lluita contra el canvi climàtic.
No hi van faltar les reaccions contràries a la reforma proposada per part dels principals beneficiaris actuals de la PAC. Així, per exemple, el Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural (DAAM) va manifestar el seu desacord, ja que estima que pot tenir un impacte negatiu sobre l’agricultura catalana. Segons el DAAM, la reforma proposada discrimina les produccions intensives i pot perjudicar de manera especial la ramaderia intensiva sense base territorial.