Agronomia 2012

El consum de cereals

L'augment del consum de cereals també inclou el consum indirecte a través dels productes carnis

© Fototeca.cat

A la campanya agrícola 2011-12, la producció mundial de cereals va ser de 2,3 gigatones (109 tones), lleugerament superior a la de la campanya anterior. Aquest valor correspon aproximadament al consum total, de manera que les reserves mundials es van mantenir en 0,5 gigatones (un 20% del consum anual). El comerç internacional va representar un 13% de la producció total, xifra lleugerament superior a la de les campanyes anteriors. Els cereals són la font bàsica d’energia i de proteïnes de la població humana, tant pel seu consum directe (arròs, pa, pasta, etc.) com a través del consum de productes carnis derivats de la ramaderia intensiva (s’estima que, de mitjana, per a produir 1 kg de carn de porcí són necessaris uns 3 kg de cereal, i uns 2 kg si es tracta de carn de pollastre). A escala mundial, el consum directe de cereals s’estima en uns 147 kg per capita i any, cosa que aporta un 45% de les necessitats d’energia i un 40% de les necessitats de proteïnes diàries. De tota manera hi ha diferències molt importants entre països: mentre que en molts estats africans els cereals poden arribar a cobrir un 70% de les necessitats d’energia a la Unió Europea no arriba a un 30%.

Un nou repte per al sector agroalimentari

A la segona meitat del segle XX la població va experimentar un increment sense precedents, i es va passar de tres a sis mil milions de persones un augment del 100%. Aquest increment va anar acompanyat per canvis molt profunds en els sistemes de producció agrària, especialment als països occidentals i del sud-est asiàtic. Per primera vegada en el desenvolupament de l’agricultura, aquest increment de producció no es va basar gairebé exclusivament en un augment de la superfície de conreu (que va ser d’un 9%), sinó en un increment del rendiment de cereals com l’arròs, el blat i el blat de moro. És el que es coneix com a revolució verda, que va desenvolupar una tecnologia fonamentada en l’ús de varietats millorades, del reg i de fertilitzants minerals. Paral·lelament, durant aquest període el preu dels aliments no va augmentar de forma significativa, cosa que va facilitar l’accés de la població als aliments.

La segona dècada del segle XXI ens enfronta a moltes incerteses, algunes derivades d’un increment encara molt important de la població humana, que condueix cap a un notable augment de la demanda d’aliments. Malgrat que en termes relatius les taxes d’increment de població ja estan disminuint, és previst que en la primera meitat del segle XXI la població humana augmenti novament uns tres mil milions de persones, especialment als països amb menys recursos econòmics, i que la demanda de cereals augmenti entre un 70 i un 100% de la producció actual. D’altra banda, per primera vegada en molt de temps, l’índex de preus dels aliments facilitat per la FAO mostra que els darrers deu anys el preu dels aliments ha experimentat un creixement sostingut, cosa que pot dificultar l’accés als aliments, especialment de la població amb menys recursos econòmics. Aquests indicis preocupen i són objecte de discussió en diversos fòrums internacionals per les seves conseqüències, i provoquen crisis alimentàries molt serioses.

Així, al mes de setembre, el G20 va organitzar una reunió a Guadalajara (Mèxic) amb líders científics dels països industrialitzats i emergents. L’objectiu principal de la reunió va ser endegar iniciatives que facilitin la col·laboració de grups d’investigació i desenvolupament en el sector agroalimentari. En el passat, aquest tipus d’iniciativa ha estat molt fructífer. En són exemples l’obtenció de varietats de blat resistents al rovell (Puccinia graminis), l’establiment de mètodes per a combatre la contaminació dels aliments amb aflatoxines o la seqüenciació del genoma dels principals conreus.

Tres aniversaris importants

L’any 2012 es van complir 150 anys de la creació del Departament d’Agricultura dels Estats Units d’Amèrica i els 50 anys de l’inici de la Política Agrària Comuna de la Unió Europea dues iniciatives que han tingut un gran impacte sobre l’agricultura mundial, i els 100 anys de l’Escola Superior d’Agricultura de Barcelona.

El Departament d’Agricultura dels Estats Units (US Departament of Agriculture, USDA) va ser creat l’any 1862 pel president Abraham Lincoln. L’USDA és responsable del desenvolupament i l’execució de la política agrícola i alimentària del Govern federal dels EUA. Té com a objectius cobrir les necessitats dels agricultors i dels ramaders, promoure la producció i el comerç de productes agraris, garantir la seguretat alimentària, protegir els recursos naturals, facilitar el desenvolupament rural i combatre la fam dins i fora del país. El pressupost de l’USDA per al 2012 va ser de 144 gigadòlars (un 6% del pressupost del Govern federal). Cal destacar que la major partida del pressupost (69%) s’ha destinat a programes de suport a l’alimentació de la població amb menys recursos actualment una de cada quatre famílies nord-americanes participa en algun d’aquests programes. Tot i que els recursos destinats a la recerca, desenvolupament i innovació tecnològica (R+D+I) agroalimentària representen un percentatge petit del pressupost de l’USDA (1,6%, el 2012), la influència del seu servei d’investigació agrària sobre la producció agrària mundial ha estat determinant (entre d’altres, els mètodes de control de plagues i malalties, primer per mitjà de la lluita química i, posteriorment, de la lluita biològica, és a dir, amb l’ús de paràsits, depredadors i patògens; i la creació de bancs de germoplasma). Una de les línies de treball en què actualment treballa l’USDA és la recerca de varietats de blat resistents a la soca Ug99 del rovell, que aparegué fa deu anys a Uganda i que avança fins ara de forma implacable cap a les grans zones productores de l’hemisferi nord.

La Política Agrària Comuna va complir 50 anys aportant un 70% del seu pressupost als agricultors

© Parlament Europeu

L’anomenada Política Agrària Comuna (PAC) de l’actual Unió Europea, amb 28 membres, té l’origen en el tractat de Roma del 1957, però no s’inicià fins l’any 1962. Molt ràpidament la PAC va assolir un dels seus objectius principals: garantir l’autosuficiència alimentària de la Comunitat Econòmica Europea en aquell moment. L’èxit de la PAC va portar, però, cap a desequilibris, que, a partir dels anys noranta, van obligar a reformes continuades, en bona part exigides per l’Organització Mundial del Comerç. Aquestes reformes van tenir com a objectiu que l’agricultura europea fos més competitiva per ella mateixa, sense la necessitat d’un fort suport institucional, que s’acostés més a les exigències dels consumidors, que fos més respectuosa amb el medi ambient i que facilités el desenvolupament dels espais rurals. Actualment el cost de la PAC representa un 40% del pressupost de la UE (147 gigaeuros), i un percentatge important d’aquest pressupost és dedicat al pagament directe als agricultors (un 70%).

L’Escola Superior d’Agricultura de Barcelona (ESAB) és un centre universitari que va ser creat per la Diputació de Barcelona, l’any 1911, per iniciativa d’Enric Prat de la Riba. L’ESAB va iniciar l’activitat acadèmica l’octubre del 1912 en el recinte de l’Escola Industrial, al carrer d’Urgell de Barcelona. En la creació de l’ESAB no es prengué com a referència l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Agrònoms de Madrid, inspirada en el model francès, i molt orientada a fornir d’enginyers el Ministeri d’Agricultura, sinó que se li donà una orientació més experimental i més orientada al sector productiu; el grau d’enginyer impartit per l’ESAB tenia una durada de quatre anys i estructura quadrimestral, la mateixa estructura que tenen ara els graus sorgits de l’espai europeu d’ensenyament superior. L’any 2005 l’ESAB es va traslladar al Campus Mediterrani de la Tecnologia de la Universitat Politècnica de Catalunya situat a Castelldefels, i l’any 2008 s’integrà plenament en aquesta universitat.

Nou impuls a la producció integrada

L'agricultura integrada és un sistema de producció més natural i una alternativa a l'ús de productes fitosanitaris

© Fototeca.cat / iStockphoto.com / Imagine Golf

La utilització de productes fitosanitaris contribueix de forma important a la protecció dels vegetals i els productes vegetals contra organismes nocius, incloses les males herbes, i a la millora de la producció agrícola. Tanmateix, la seva utilització pot comportar riscos i perills per als éssers humans, els animals i el medi ambient. La Directiva 2009/128/CE del Parlament Europeu i del Consell, del 21 d’octubre de 2009, estableix el marc de l’actuació comunitària per a aconseguir un ús sostenible dels plaguicides. En particular, aquesta directiva conté les disposicions bàsiques relatives a la racionalització del seu ús per a reduir-ne els riscos i efectes sobre la salut humana i el medi ambient.

Al mes de setembre del 2012, el BOE va publicar el Reial Decret 1311/2012 que representa la transposició a l’ordenament jurídic espanyol de l’esmentada directiva. Això significa un impuls important de l’anomenada producció integrada, que, d’acord amb l’Organització Internacional de Lluita Biològica, és un sistema de cultiu que produeix aliments i altres productes d’alta qualitat mitjançant l’ús dels recursos naturals i els seus mecanismes reguladors per reemplaçar així al màxim la utilització de productes de síntesi.

La producció integrada considera l’explotació agrícola com una unitat bàsica d’anàlisi integrada en un ecosistema més ampli. Té especial cura de mantenir un equilibri dels cicles de nutrients i el benestar animal. La preservació i millora de la fertilitat i de la diversitat biològica són elements essencials. La producció integrada intenta mantenir un equilibri entre tècniques biològiques i químiques per garantir així la protecció del medi ambient i optimitzar la rendibilitat de les explotacions i les necessitats socials.

Entre altres disposicions, el nou marc jurídic preveu l’establiment d’un registre oficial de productors i operadors fitosanitaris i crea la figura dels assessors, com a tècnics que disposen dels coneixements necessaris per a realitzar una gestió òptima dels agroecosistemes, per a col·laborar amb els productors.