Les emissions de CO2
Un 56% dels gasos d’efecte hivernacle van correspondre a la desforestació i a incendis forestals
© Fototeca.cat / EyeWire
S’estima que les emissions de carboni en forma de diòxid de carboni (C-CO2v) a causa de canvis d’usos del sòl (principalment desforestació) i d’incendis forestals van ser l’any 2013 d’unes 0,8 ± 0,5 gigatones (109 tones), un 8% del total provocat per l’activitat humana. Els darrers vint anys s’ha observat una clara tendència cap a la disminució d’aquestes emissions, tot i la incidència puntual d’incendis forestals com, per exemple, els de la temporada 1997-98, durant la qual el fenomen del Niño va facilitar la crema d’uns 25 milions d’hectàrees a tot el planeta, especialment a Indonèsia. D’altra banda, malgrat l’alentiment de l’activitat econòmica de les regions més desenvolupades, per al 2013 les emissions de C-CO2 atribuïbles a combustibles fòssils (carbó, petroli i gas) i a la fabricació de ciment van ser de 9,7 ± 0,5 gigatones, un nou rècord històric que va incrementar un 2,1% el del 2012. Les regions que més van contribuir a aquest increment van ser la Xina (5,9%) i l’Índia (7,7%), i, per contra, els EUA i la UE-28 van experimentar disminucions del 3,7 i l’1,3%, respectivament.
El transport va ser el sector que més energia va consumir
© Fototeca.cat / EyeWire
L’estil de vida en les regions més desenvolupades se sustenta en un consum molt elevat de combustibles fòssils. Per exemple, a la UE-28, el consum final d’energia (energia disponible un cop descomptada l’energia necessària per a produir aquesta energia) és d’uns 252 megajoules (106 joules) per capita i dia. Unes tres quartes parts d’aquesta energia procedeix de combustibles fòssils (37% petroli, 24% gas i 16% carbó). El sector que consumeix més energia és el transport (33%), seguit per les llars (27%), la indústria (24%) i els serveis (13%). A la cua hi ha el sector agrari, que en consumeix un 3%, tot i que el sector agroalimentari (producció, elaboració i distribució d’aliments) en consumeix un 15%.
L’agricultura intensiva –sobre la qual es basa bona part de l’alimentació mundial, perquè s’ha desenvolupat com una alternativa als sistemes de producció tradicional a mesura que la població humana ha anat augmentant– és un sistema de producció d’aliments basat en la utilització intensiva de combustibles fòssils, ja sigui en forma de carburants o de fertilitzants i pesticides, que per a la seva fabricació han necessitat combustibles fòssils. Per exemple, per a produir 1 kg de gra de blat de moro de forma intensiva calen una mitjana de 4,5 megajoules d’energia, la majoria en forma de carburants i electricitat (36%), fertilitzants (30%) i pesticides (10%). Però a la vegada, la contribució del sector agrari a l’emissió dels anomenats gasos d’efecte hivernacle, és a dir, gasos capaços d’absorbir i emetre radiació infraroja, s’estima en un 32%, valor molt superior a la seva contribució a la despesa energètica. De fet, un 56% d’aquest valor correspon a la desforestació i a incendis forestals, i un 40%, a les emissions d’òxid nitrós (N2O) dels camps de cultiu i de metà (CH4) emeses principalment per camps d’arròs i per bestiar.
Bona part del diòxid de carboni (CO2) emès per l’activitat humana queda fixat per les grans masses d’aigua (oceans, mars, rius i llacs). De fet, els oceans constitueixen el reservori més important de carboni: contenen unes 38.000 gigatones de C-CO2 (50 vegades més carboni del contingut en l’atmosfera). L’equilibri entre el carboni absorbit i l’emès pels oceans depèn bàsicament de la temperatura i del pH de l’aigua, de la concentració de CO2 de l’atmosfera, etc. D’altra banda, els ecosistemes terrestres i la vegetació contenen unes 2.000 gigatones de carboni (2,6 vegades més que l’atmosfera) i l’equilibri entre el carboni emès i l’absorbit depèn molt directament de la gestió del territori.
En aquest context, al mes de novembre es va celebrar a Varsòvia la 19a Conferència de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic. Dels acords assolits, va destacar el compromís dels EUA, Noruega i el Regne Unit a aportar 280 milions de dòlars per finançar el programa de les Nacions Unides sobre la reducció d’emissions de CO2 a causa de la desforestació i de la degradació de boscos (REDD). Igualment, es va albirar un acord internacional per al 2015 per a establir mesures encaminades a disminuir les emissions de CO2 atribuïbles a la desforestació i mecanismes per a protegir les poblacions més vulnerables davant d’episodis meteorològics extrems i la possible pèrdua de terra a causa de l’augment del nivell del mar.
Qualitat del sòl
Els sòls cultivats estan perdent capacitat per a produir aliments
© Parlament Europeu
Els darrers anys s’ha parlat molt de l’efecte hivernacle sobre el canvi climàtic, però en canvi s’ha prestat poca atenció a altres fenòmens que afecten directament la capacitat dels ecosistemes terrestres per a produir aliments. Sens dubte, un d’aquests fenòmens més rellevants és la pèrdua de capacitat dels sòls cultivats per a produir aliments. El sòl és un dels recursos més importants de què disposem i malgrat que els darrers anys s’han publicat força estudis que alerten sobre la seva degradació per erosió i salinització, no sembla que s’hagi concedit a aquest tema tota l’atenció que es mereix. Això es podria explicar, si més no parcialment, pel fet que la incorporació d’entrades d’alta energia en els sistemes agraris ha fet que la pèrdua de qualitat del sòl passés relativament desapercebuda per a molts agricultors i per a la població en general.
L’erosió del sòl –pèrdua de les partícules més fines– és un tema que preocupa especialment els professionals i els acadèmics del sector agroalimentari, perquè afecta tant sistemes naturals com sistemes forestals, pastorals i agraris. Es tracta d’un fenomen natural provocat principalment per l’acció de l’aigua i del vent, que separen aquestes partícules de la matriu del sòl i les transporten. Aquestes partícules fines, que són riques en nutrients i matèria orgànica, condicionen fortament la fertilitat del sòl. L’existència de vegetació o de residus orgànics sobre la superfície del sòl ajuden molt a disminuir els riscos d’erosió, però una mala gestió pot fer que la pèrdua de sòl sigui més gran que la seva formació i, per tant, que es produeixi una pèrdua neta de sòl. Són exemples de mala gestió una pastura excessiva, un treball inadequat del sòl i la falta d’aportació suficient de matèria orgànica. Encara que no es tenen xifres precises, es considera que actualment la degradació del sòl afecta entre un 30% i un 50% dels camps de cultiu. Les taxes de pèrdua de sòl, per als primers 20 cm, en sistemes agrícoles sense cap mesura de protecció específica pot arribar fàcilment al 0,5% anual, fet que representa la pèrdua d’unes 15 tones de sòl cada any.
Darrerament s’estan començant a desenvolupar sistemes de cultiu menys intensius en la utilització de combustibles fòssils i dirigits a conservar i millorar la qualitat del sòl. Dues d’aquestes iniciatives són l’agricultura de conservació i l’agrosilvicultura. Segons l’Organització per a l’Alimentació i l’Agricultura de les Nacions Unides (FAO), l’agricultura de conservació es basa en tres principis bàsics: el treball mínim del sòl; el manteniment d’una capa permanent de residus orgànics sobre la superfície del sòl, i la rotació de cultius com a estratègia per a contribuir a controlar la incidència de plagues, malalties i males herbes. Per l’interès que genera aquest sistema, durant l’any 2013 es van organitzar diverses conferències sobre agricultura de conservació al Nepal (mes de març), a Kenya (mes d’octubre) i a Bangladesh (mes de desembre).
Pel que fa a l’agrosilvicultura, nom genèric que es va començar a utilitzar els anys setanta, es basa en les pràctiques agrícoles que combinen els conreus herbacis amb el cultiu d’arbres (situats de manera alineada o no a l’interior de les parcel·les, formant tanques en el perímetre de les parcel·les o alineats al llarg de cursos d’aigua o de camins propers als camps de cultiu) i el bestiar. Aquestes associacions, si bé augmenten la complexitat de la gestió agrària, permeten establir relacions de complementarietat, que a part de permetre incrementar la productivitat dels sistemes agraris, faciliten la conservació del sòl, afavoreixen la diversitat, milloren el paisatge i milloren la capacitat dels agroecosistemes per a respondre a episodis meteorològics excepcionals com, per exemple, pluges extremes. Tot i que els darrers cinquanta anys el desenvolupament de l’agricultura intensiva ha portat cap a una simplificació dels sistemes agraris, encara avui es poden observar a Europa sistemes agroforestals, com per exemple l’associació entre cereals i avellaners en alguns indrets de la vall del Roine, l’associació entre pomers i bestiar a Normandia o les deveses del sud-oest de la península Ibèrica.
Al mes d’abril, la Federació Europea Agroforestal (EURAF) va anunciar que, després de múltiples converses amb funcionaris de la Comissió i diputats del Parlament Europeu, l’actual reforma de la política agrària comuna (PAC) preveu l’agrosilvicultura com una opció més per als agricultors europeus. Fins ara la PAC impedia que els agricultors europeus es poguessin acollir a subsidis previstos per a camps de cultiu si la densitat d’arbres era superior a cinquanta arbres per hectàrea.