Els avenços en el procés d’adhesió d’Albània a la Unió Europea –sol·licitada el 2009– van continuar centrant gran part de l’atenció informativa. Gràcies als importants progressos de les autoritats albaneses, especialment en la lluita contra el crim organitzat i la corrupció, al juny, la Comissió Europea va recomanar de nou que s’acceptés Albània com a país candidat per a l’adhesió i finalment tots els països de la UE van acceptar-ne la proposta, a diferència del que havia passat al mes de desembre del 2013, en què cinc països de la UE es van negar a atorgar aquest estatus.
Les relacions amb els altres països balcànics també van marcar l’agenda política de l’any. Al mes de novembre, el primer ministre albanès, Edi Rama, va fer el primer viatge oficial a Sèrbia, seixanta-vuit anys després del darrer. Aquesta visita va arribar en un moment delicat de les relacions diplomàtiques entre tots dos països arran d’un incident uns quants dies abans, en un partit de futbol, en què es disputaven ambdues seleccions per l’Eurocopa 2016. A més, tots dos governs segueixen enfrontats per Kosovo, l’antiga província sèrbia de majoria albanesa que es va declarar independent de forma unilateral l’any 2008 i que continua sense el reconeixement del Govern serbi. La normalització de les relacions entre tots dos països és un dels requeriments de la UE per a acceptar ambdues candidatures a estats membres.
El nou Govern d’Edi Rama va iniciar l’any impulsant una sèrie de reformes en sectors clau com la sanitat, l’educació i la justícia, així com els sistemes fiscals i de pensions. En la política de lluita contra el crim i la corrupció que va iniciar, va impulsar una reestructuració completa de les forces de seguretat públiques, a les quals, a més, va apujar els sous entre un 20% i un 25%, malgrat la greu crisi econòmica que pateix el país. En l’àmbit econòmic, el país va seguir rebent ajuts del Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional per sanejar les finances públiques albaneses i impulsar reformes en el sector energètic.
El país, però, va continuar immers en una greu crisi política, social i econòmica. Aquesta situació es va viure també al Parlament albanès, on des del mes de juliol els diputats del Partit Democràtic, la principal força de l’oposició, van decidir abandonar l’activitat al Parlament arran d’un incident entre diputats del PD i del governant partit socialista.
La lluita contra la corrupció política va afectar el Banc Central amb la destitució del governador, Ardian Fullani, i altres alts càrrecs de la institució, per l’apropiació indeguda d’uns cinc milions d’euros del Tresor de l’Estat.
Finalment, al mes de setembre, vint-i-un anys després de la visita del papa Joan Pau II, el papa Francesc va anar a Albània, cosa que va tenir un fort impacte després de dècades de repressió comunista. Va ser el primer viatge europeu del nou papa amb un clar missatge de convivència pacífica entre les religions, ja que Albània és un país de majoria musulmana (prop d’un 60%) amb una minoria catòlica i ortodoxa que ronda el 20%.