Al final del 2009, el Govern va anunciar la primera mesura econòmica nascuda del pacte de coalició governamental: una rebaixa fiscal de 8.400 milions que beneficiaria principalment transnacionals i grans empreses, però també les famílies i les successions. Però malgrat aquest promissori tret de sortida, el camí de la flamant coalició entre democratacristians i liberals no va començar amb bon peu. La política nuclear, l’enquistada reforma del sistema de Seguretat Social o la insuficiència de l’ajust fiscal van esdevenir greus obstacles per al pacte de coalició. També ho van ser els escàndols de corrupció que acusaven les maquinàries polítiques de liberals i democratacristians d’haver obtingut donacions d’empreses d’armes i hostaleria a canvi de favors polítics. Igualment, les inesperades dades de recessió econòmica del principi d’any, que van ajornar indefinidament l’acompliment del pacte, i la desfeta electoral al transcendental estat del Rin del Nord-Westfàlia, on la Unió Democratacristiana (CDU) també governa en coalició amb els liberals del Partit Liberal Alemany (FDP), van deixar en una situació delicada els socis governamentals. La derrota a l’estat més poblat d’Alemanya va comportar, a més de perdre la majoria a la cambra alta (Bundesrat), postergar la reforma sanitària i allargar el termini de l’aturada nuclear.
Totes aquestes mesures es van prendre pocs dies després d’haver injectat 22.400 milions d’euros a l’economia grega, al llindar de la fallida; i és que no tan sols Alemanya, afectada de prop per la vinculació dels seus bancs amb el deute públic grec, sinó que la mateixa estabilitat de l’euro estaven en joc en la sort de la crisi grega. Al mateix temps que Angela Merkel pugnava per imposar els seus criteris monetaris en el si de la Unió Europea, es va posar en entredit el prestigi de les institucions educatives alemanyes, que durant els mesos de març i abril havien quedat esquitxades per centenars de casos d’abusos sexuals a menors en escoles i seminaris catòlics.
Al final de maig, el president federal d’Alemanya, Horst Köhler, va dimitir després de vincular en una entrevista la presència militar a l’Afganistan amb la salvaguarda dels interessos econòmics alemanys a l’Àsia Central. El que havia estat director del Fons Monetari Internacional (FMI) i mà dreta de Merkel, va deixar una altra vegada la coalició en una situació complicada. Tant és així que l’elecció del candidat governamental per substituir Köhler, el democratacristià Christian Wulff, es va convertir en un laberint per les divisions internes en el si de la coalició de Govern i de la mateixa CDU-CSU.
Al mes de juny, Merkel va anunciar un programa d’austeritat que hauria de suposar un estalvi de 80.000 milions d’euros en 3 anys i que afectarà, especialment, les polítiques socials. Al principi de setembre es va aprovar el pla d’austeritat, a la vegada que es van fer públiques dades que confirmaven el final de la recessió, la reducció de l’atur i unes expectatives de creixement per sobre del 3% per al 2010. La cancellera Angela Merkel també va anunciar l’ajornament de l’aturada nuclear fins el 2040, acceptant les pressions de les grans companyies elèctriques. Però en un país amb una opinió pública majoritàriament antinuclear la decisió no va despertar cap simpatia i el 18 de setembre es van produir massives manifestacions per tot el país, a més de provocar una important davallada en les expectatives de vot de Merkel.